Com l'intercanvi desigual dona forma al nostre món

Jason Hickel sobre les desigualtats persistents de l'ordre postcolonial

Jason Hickel

Uns joves desmunten vehicles i electrodomèstics amb cisells i martells per a separar el que es pot reciclar en un dels majors abocadors de residus metàl·lics i electrònics del Sud Global, a Accra (Ghana), el març de 2023. Foto: picture alliance / Hans Lucas | Jean-Francois FORT

Vivim en una economia mundial capitalista en la qual la producció està controlada de manera aclaparadora pel capital (les principals entitats financeres, les grans corporacions i l'1% que posseeix la major part dels actius invertibles). Per al capital, el propòsit de la producció no és, explícitament, satisfer les necessitats humanes ni aconseguir el progrés social. El seu principal objectiu és maximitzar i acumular beneficis: aquest és l'objectiu primordial.

Per a mantenir un procés d'acumulació perpètua, el capital ha d'obtenir una quantitat cada vegada major d'inputs al preu més baix possible, cosa que significa mà d'obra barata i naturalesa barata. El problema per al capital, no obstant això, és que l'obtenció d'aquests inputs comporta, tard o d'hora, contradiccions molt greus. Durant l'auge del capitalisme a Occident, els capitalistes van descobrir que, si intensificaven massa l'explotació de les seves classes treballadores nacionals, acabarien enfrontant-se a una revolució. De la mateixa manera, en intensificar l'explotació dels recursos naturals nacionals, van soscavar successivament la mateixa base ecològica de la producció. Per tant, el capital necessitava algun tipus d'«exterior»: una frontera externa on pogués explotar la mà d'obra i la naturalesa amb impunitat, i on pogués externalitzar els costos socials i ecològics.

En altres paraules, el capitalisme requereix un ordre imperial per a estabilitzar l'acumulació. L'imperialisme és, per tant, una característica estructuralment necessària del capitalisme. Fins i tot avui, uns 60 anys després de la fi formal del colonialisme, el nostre sistema mundial continua estructurant-se entorn d'un desequilibri fonamental entre el Nord i el Sud i al domini econòmic d'aquest últim per part del primer. Transformar aquest ordre és el principal repte polític del nostre temps.

Dominació colonial i neocolonial

La naturalesa desigual del sistema mundial era evident durant el període colonial. La industrialització d'Occident es va basar en gran manera en l'apropiació a gran escala de recursos de les colònies, com també en l'ús de mà d'obra esclava i en règim de servitud. Per a aconseguir-ho, els colonitzadors van destruir sistemàticament les indústries indígenes i van reorientar la producció del Sud Global, allunyant-la de la satisfacció de les necessitats humanes locals i del desenvolupament per a orientar-la cap al consum i l'acumulació en el nucli. De fet, fer-ho constituïa l'objectiu central del projecte colonial. Existeixen innombrables exemples d'aquest procés. En el sud d'Àfrica, es van destruir les economies de subsistència, de manera que la població es va veure obligada a obtenir un salari treballant en les mines i plantacions colonials. A l'Índia, els britànics van destrossar físicament la indústria tèxtil del país per a fer-la dependent de les importacions de productes britànics.

La dominació colonial va ser qüestionada enèrgicament durant el segle XX. Moviments anticolonials radicals a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina van enderrocar als seus colonitzadors i es van posar immediatament a aplicar estratègies de sobirania econòmica. La majoria d'aquests moviments es van inspirar d'alguna manera en idees socialistes i comunistes, que van proporcionar un model per a recuperar el control nacional sobre la producció i organitzar-la entorn de les necessitats humanes i el desenvolupament. Van recórrer a la reforma agrària per a recuperar territori de mans d'empreses estrangeres, van nacionalitzar recursos clau com el petroli i els minerals, van utilitzar subvencions i aranzels protectors per a desenvolupar les seves indústries nacionals, i van aplicar la planificació per a crear serveis públics i desenvolupar la capacitat industrial.

“Per cada unitat de treball incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-la”.

Tot això va suposar una amenaça extraordinària per als Estats del nucli capitalista, ja que posava en perill el seu accés a mà d'obra i recursos barats. El desenvolupament sobirà al Sud significava que els països del Sud produïen i consumien més per a si mateixos, la qual cosa al seu torn significava que aquests recursos ja no estaven disponibles a baix cost per al nucli. Això es va traduir en un augment dels preus dels inputs, la qual cosa va desestabilitzar l'ordre imperial i va fer que l'acumulació de capital en el nucli resultés cada vegada més difícil de mantenir.

Els governs del nucli es van enfrontar a una cruïlla: podien acceptar la sobirania econòmica del Sud, abandonar l'acumulació de capital i passar a una economia postcapitalista, o bé intentar mantenir l'acumulació de capital restaurant d'algun mode l'ordre imperial. Es van decantar decididament per aquesta última opció, intervenint militarment per a destruir als governs radicals del Sud, però també recorrent a l'FMI i al Banc Mundial per a imposar programes d'ajust estructural que obligaven els governs a privatitzar les indústries públiques i a retallar els serveis públics, els aranzels, les subvencions i les proteccions laborals i mediambientals, revertint així les polítiques de l'era anticolonial.

L'ajust estructural va restablir l'ordre imperial, tornant a situar al Sud com a proveïdor de matèries primeres barates, però aquesta vegada també com a fabricant de productes de la indústria lleugera en posicions subordinades dins de les cadenes de subministrament globals dominades per empreses del Nord. L'ajust estructural també va provocar una caiguda dels salaris i els preus al Sud Global, entre altres coses mitjançant la devaluació de la moneda. Mentrestant, el Nord va monopolitzar la tecnologia i els béns de capital, i va fixar preus elevats.

Entrades i sortides

Els resultats de l'ajust estructural van tenir conseqüències molt greus per al comerç internacional, ja que totes les importacions han de pagar-se amb exportacions. Les desigualtats sistemàtiques de preus impliquen que, per cada unitat de mà d'obra i recursos incorporats que el Sud importa del Nord, ha d'exportar moltes més unitats per a pagar-la. Això condueix al que l'economista egipci Samir Amin va denominar una «transferència oculta de valor» del Sud al Nord –«oculta» perquè existeix un equilibri monetari de la balança comercial, però, en realitat, el Sud està enviant una transferència neta de valor real al Nord–. Això enriqueix al centre, però priva a la perifèria dels recursos necessaris per al desenvolupament. Economistes del Sud Global com Amin i altres van descriure això com a «intercanvi desigual», argumentant que permetia la continuació de l'apropiació imperialista de la perifèria fins i tot en absència d'un domini colonial formal.

Avui dia, podem observar aquest intercanvi desigual en dades empíriques, utilitzant models multiregionals d'input-producte. Per cada unitat de mà d'obra incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, per exemple, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-la. Tanmateix, això no es deu principalment al fet que la mà d'obra del Sud sigui menys productiva. Al contrari, la mà d'obra del Sud en les indústries exportadores tendeix a ser molt productiva. Es deu més aviat al fet que els salaris del Sud són més baixos en comparació amb els del Nord. Els treballadors del Sud guanyen aproximadament un 90 % menys que els del Nord per un treball del mateix nivell de qualificació en el mateix sector. De fet, les desigualtats són tan extremes que als treballadors altament qualificats del Sud Global –com a enginyers i científics– se'ls paga un 68 % menys que als treballadors poc qualificats del Nord Global. També observem desequilibris comercials sistemàtics similars pel que fa als materials, la terra i l'energia incorporats en els béns comercialitzats.

Aquest intercanvi desigual dóna lloc a transferències netes veritablement massives del Sud al Nord. En l'últim any del qual es disposa de dades, observem el següent:

·       Un flux net Sud-Nord de 12 000 milions de tones de materials incorporats i 21 exajoules d'energia incorporada. Segons una recerca recent, aquesta quantitat de materials i energia seria suficient per a proporcionar la infraestructura i els subministraments necessaris per a garantir uns nivells de vida dignes –sanitat universal, educació, habitatges moderns, sanejament, electricitat, calefacció i refrigeració, cuines d'inducció, frigorífics, congeladors, rentadores, transport públic, ordinadors i telèfons mòbils– a tota la població del Sud Global, però, en canvi, es desvia cap a l'acumulació i el consum en el centre.

·       Un flux net de 820 milions d'hectàrees de terra incorporada –el doble de la superfície de l'Índia–. Aquesta terra podria usar-se per a proporcionar aliments nutritius a fins a 6 000 milions de persones, però, en canvi, es fa servir per a produir bens que es consumeixen al Nord, com el sucre per a Coca-Cola i la carn de boví per a McDonald’s.

·       Un flux net de 826 000 milions d'hores de treball incorporat –més que el treball total fet anualment pel conjunt de la població activa dels EUA i la UE. Aquest treball podria utilitzar-se per a dotar de personal a hospitals i col·legis del Sud Global o per a produir aliments i béns per a les necessitats locals, però, en canvi, s'empra per a fabricar en sèrie dispositius tecnològics i moda ràpida per a les empreses del Nord.

Aquestes xifres suggereixen que els alts nivells de consum i creixement en el centre depenen en gran manera de l'apropiació neta del Sud, avui tant com durant l'època colonial. En el cas dels materials i la mà d'obra, al voltant de la meitat del consum total en el centre procedeix de l'apropiació neta del Sud. A més, mentre que el Nord es beneficia del consum addicional, els costos socials i ecològics s'externalitzen efectivament al Sud Global. Aquí és on es produeix el mal: no principalment a Anglaterra o Finlàndia, sinó al Congo, Indonèsia o el Brasil.

A més, les dades sobre l'intercanvi desigual ens ajuden a comprendre la persistència de la desigualtat entre el centre i la perifèria en l'economia mundial. La narrativa dominant sobre el desenvolupament sosté que, si hi ha temps suficient, el Sud «aconseguirà» acostar-se gradualment al Nord Global. No obstant això, aquest fet no s'està produint. De fet, la bretxa d'ingressos s'amplia cada any. La raó és evident: perquè el desenvolupament de «recuperació del retard» no pot produir-se dins d'un sistema basat en l'apropiació imperialista i en els fluxos nets Sud-Nord.

Finalment, aquestes dades ens ajuden a comprendre la persistència de la pobresa massiva i el subdesenvolupament al Sud Global. El Sud està empobrit no perquè sigui d'algun mode «naturalment pobre», sinó perquè els seus ingressos es veuen comprimits i les seves capacitats productives drenades per a sostenir el desenvolupament del centre.

El model xinès i la segona etapa de la descolonització

L'intercanvi desigual també afecta la Xina, malgrat ser l'economia més dinàmica i de més ràpid creixement del Sud Global, si no del món. La Xina ha sofert històricament una important fugida neta de materials, energia i mà d'obra cap al centre, encara que recentment s'ha convertit en importadora neta de terra. Fins i tot avui dia, la fugida des de la Xina representa al voltant del 20% de l'apropiació neta total del Nord procedent del Sud Global.

No obstant això, la relació d'intercanvi de la Xina amb el centre s'ha millorat amb el temps. Durant la dècada dels noranta, la relació d'intercanvi era, de mitjana, de 34 a un. En altres paraules, per cada unitat de mà d'obra, materials, terra o energia incorporats que la Xina importava del centre, havia d'exportar 34 unitats per a pagar-los. En 2015, aquesta relació s'havia reduït a quatre a un.

Aquesta millora es va deure principalment al fet que la Xina va experimentar un augment dels salaris i els preus. Aquests canvis són positius per a la Xina –i, concretament, per als treballadors xinesos–, però plantegen un problema molt greu per al capital occidental, ja que els preus més alts a la Xina redueixen la capacitat del «centre» per a apropiar-se de valor i, per tant, limiten els beneficis del Nord. Aquesta és una de les raons per les quals els Estats del «centre» s'estan esforçant tant ara per fer baixar de nou els salaris xinesos i recuperar l'accés a mà d'obra barata. És també el que Trump està intentant fer amb els seus aranzels: vol obligar els països a cedir reduint els preus d'exportació.

“L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia mundial capitalista no pot proporcionar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de superar-se”.

Llavors, què cal fer? La qüestió fonamental és que els governs del Sud han de trobar maneres d'escapar de l'ordre imperial. Han d'aconseguir la segona etapa de la descolonització: recuperar el control sobre les seves capacitats productives nacionals i reorganitzar-les entorn de la satisfacció de les necessitats humanes i a l'assoliment del desenvolupament nacional.

Recorda: el Sud no és pobre, és ric. Compta amb vastes extensions de terra fèrtil, mà d'obra abundant, recursos extraordinaris i poder productiu. El problema és que les nacions del Sud Global no tenen control sobirà sobre les seves capacitats. Com pot aconseguir-se aquest control? Fent tot el possible per reduir la dependència de les importacions procedents del nucli, amb la finalitat de reduir l'exposició a la fugida de recursos a través de l'intercanvi desigual. Així mateix, aplicant una política industrial per a desenvolupar la capacitat industrial sobirana, i utilitzant les finances públiques i la política creditícia per a mobilitzar la mà d'obra i la producció en favor del desenvolupament nacional, en lloc del servei del capital estranger.

La Xina demostra com es pot fer, però encara pot millorar la seva posició. Actualment, la Xina sofreix una fugida neta cap al centre de 100 000 milions d'hores de treball a l'any. Això pot resoldre's reduint les importacions innecessàries procedents del centre, com els articles de luxe i els productes que poden substituir-se per la producció nacional, la qual cosa reduiria la pressió exportadora i, per tant, permetria retenir milers de milions d'hores de mà d'obra que podrien redirigir-se cap a àmbits com la reproducció social, la regeneració ecològica i el desenvolupament humà. La Xina també pot exercir un paper important a l'hora d'ajudar a la resta del Sud Global proporcionant una font alternativa de finançament, tecnologies i béns de capital, la qual cosa permetria a les nacions del Sud reduir la seva dependència de les importacions del centre i desenvolupar la seva pròpia base industrial.

Ens trobem en una cruïlla històrica. L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia mundial capitalista no pot generar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de superar-se. En aquest sentit, la lluita del Sud per l'alliberament és avui el veritable motor de la transformació històrica mundial.

 

Aquest article es basa en una ponència presentada en el simposi «Perspectives socialistes sobre la governança global en un món multipolar», organitzat per la Facultat de Marxisme de la Universitat de Fudan i l'Oficina de Pequín de la Fundació Rosa Luxemburg l'abril de 2025.

 

Jason Edward Hickel és un antropòleg econòmic, investigador i escriptor, àmpliament conegut per la seva recerca en desigualtats globals, ecologia política i la seva ferma defensa del decreixement com a solució a la crisi climàtica. Actualment resideix i treballa a Catalunya com a professor d'investigació ICREA a la Universitat Autònoma de Barcelona. És Professor d'Investigació ICREA a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) i al Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té la Càtedra de Justícia Global i Medi Ambient a la Universitat d'Oslo, Noruega. És Visiting Senior Fellow a l’Institut Internacional de Desigualtats de la London School of Economics (LSE). És Investigador principal juntament amb Julia Steinberger i Giorgos Kallis en el macroprojecte europeu Projecte REAL (A Post-Growth Deal) que busca alternatives estables al creixement econòmic. Ha publicat més d'un centenar d'articles acadèmics (inclosos estudis recents a revistes d'alt impacte com Nature Communications i Nature Sustainability) i és autor de llibres de gran èxit global com Less is More: How Degrowth Will Save the World (Penguin, 2020), que ha estat traduït al castellà com Menos es más (2023)i va ser triat llibre de l'any pel Financial Times. The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and its Solutions (Penguin, 2017). És Fellow de la Royal Society of Arts de Londres (des de 2017); Membre de la Taula Rodona sobre Clima i Macroeconomia de la Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA; Conseller de la comissió de la revista mèdica The Lancet sobre Salut Sostenible; Membre del comitè assessor del Green New Deal per a Europa. Editor associat de la reconeguda revista acadèmica World Development.

Traduït de Rosa Luxemburg Stiftung: https://www.rosalux.de/en/news/id/53538/how-unequal-exchange-shapes-our-world