Una reflexió crucial per a qualsevol partit polític, sindicat, moviment social, etc., que vulgui canviar realment i radicalment la societat en què vivim.

El Partit Verd debat com ser radical i popular alhora. Hi ha una estratègia que permet aconseguir totes dues coses.

Joe Todd

Si Zack Polanski aconsegueix trobar l'equilibri adequat —pensem en polítiques com el control de preus per a gestionar el cost de la vida—, haurà trobat una missió que uneixi a tothom.

18 de maig de 2026

Els Verds estan eufòrics després d'arrasar en els bastions laboristes en les eleccions de la setmana passada, guanyant en Norwich, Hastings, Waltham Forest, Hackney i Lewisham, al mateix temps que s'han convertit en el partit més votat en Haringey i Lambeth. Al mateix temps, hi ha informes que Zack Polanski està «tramant» suavitzar la plataforma política dels Verds. Això no és del tot cert. Com a líder d'un partit admirablement democràtic, Polanski no estableix el programa polític, i ho sap. Està en mans dels membres. Però els seus comentaris sí que reflecteixen un debat real en el Partit Verd: com consolidar el seu nou èxit i ampliar la coalició per a poder substituir al Partit Laborista des de l'esquerra.

Per a simplificar molt les coses, hi ha dues posicions emergents. Els maximalistes, sovint els membres més nous que s'han format en la política de protesta i els moviments socials, volen aprofitar el radicalisme del moment, impulsant polítiques controvertides que cridin l'atenció i desplacin la finestra d'Overton més cap a l'esquerra. Després estan els moderats —sovint membres i regidors veterans, presidents de secció o personal del partit— que, en general, donen suport a la política, però temen que semblar massa radicals o extravagants perjudiqui les possibilitats electorals del partit. Emprant l'estratègia del gerro Ming, volen portar amb pas de gat la recentment descoberta popularitat dels Verds fins a la meta.

Tots dos bàndols tenen una part de raó. Els maximalistes són conscients de la crisi i la inestabilitat absolutes de la política del segle XXI. Quan el suport a l'statu quo està en un nivell tan baix, moltes coses que es consideren poc realistes o impossibles poden convertir-se de sobte en realitat. N'hi ha prou amb mirar les enquestes: qui hauria predit que Reform UK ocuparia el primer lloc i els Verds sovint el segon menys de dos anys després de l'aclaparadora victòria del Partit Laborista? També estan en sintonia amb fins a quin punt la nostra política avui es concentra a cridar l'atenció: el que Anton Jäger denomina una era d'«hiperpolítica» en la qual tothom es polititza a través del consum de continguts en lloc de ser membre d'un partit polític. En aquest context, generar controvèrsia, definir l'agenda informativa i aconseguir que el teu tema destaqui es converteixen en una part fonamental de la batalla.

I, no obstant això, la cautela dels moderats té cert mèrit. Ampliar la coalició dels Verds significa atraure a un conjunt divers de votants que estan d'acord en el cost de la vida i el clima, però no tant en altres qüestions que els activistes podrien considerar importants. El radicalisme pel simple fet de ser-ho, sense parar atenció al que realment és popular, serà castigat.

El meu argument advoca per una tercera via: un radicalisme estratègic que se centri en temes i polítiques que siguin alhora radicals i populars. Això significa partir dels nostres principis —no d'un grup de discussió—, identificar després en què coincideixen la gent i el partit, i centrar-nos sense descans en aquest punt de coincidència. I, quan se'ns pregunti per les nostres postures més impopulars, explicar-les amb paciència, sense disculpar-nos, i tornar a un terreny més favorable.

Els Verds tenen molt amb què alimentar aquest molí populista: topalls als lloguers, ràtios salarials de 10:1, la requisició de propietats buides, impostos sobre el patrimoni, l'abolició de la Cambra dels Lords… i la llista continua. Qualsevol cosa que els enfronti a l'elit empresarial i política i els situï del costat del poble és popular. La clau està a fer-ho amb empenta i atreviment, provocant enfrontaments amb el Partit Laborista, el Partit Reformista i les grans corporacions que obliguin els mitjans de comunicació a parar atenció.

Entra en escena Hannah Spencer. La seva oposició al fet que els diputats beguin en el treball es va fer viralment popular el mes passat, provocant la reacció de Nigel Farage i els diputats del carrer del Partit Laborista —«els cigarrets i la cervesa» són una de les coses que fan que el treball «sembli [una] mica normal», va dir un diputat laborista—, mentre que YouGov indica que el 76% de la població està d'acord amb Spencer. L'alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, també és un mestre en això. El seu pla de botigues de comestibles gestionades per la ciutat va enfurismar el New York Post, però va atraure el suport majoritari i el va mantenir en les notícies durant setmanes quan molts votants no sabien qui era.

Hi ha molts fronts. Aconseguir que tots els diputats verds cobrin el salari mitjà d'un treballador —seguint l'exemple de la diputada laborista d'esquerra Nadia Whittome— i prometre fer que els diputats de tots els partits facin el mateix posaria els grups de WhatsApp de Westminster roent. Un impost del 100% sobre els «beneficis de la guerra de l'Iran» de les petrolieres per a finançar factures d'energia més baixes uniria la ira contra les guerres a l'estranger, contra Donald Trump i contra les grans corporacions. Les enquestes suggereixen que cap partit és vist encara com el partit del «cost de la vida». Amb Reform redoblant la seva aposta per la immigració, proposar controls de preus d'emergència per als aliments i els productes bàsics ajudaria els Verds a fer-se amb aquest estendard.

O captem l'atenció i dominem les notícies, o parlem de" boob hypnosis" fins a l'avorriment. Aquesta és l'elecció. Requerirà un esforç de tots els partits. Els assessors de Polanski tendiran a la moderació: són els que caminen de puntetes al voltant del gerro Ming. Hauran de desafiar aquest instint, assumir riscos calculats i jutjar el seu treball pel nombre de batalles que puguem lliurar en els nostres propis termes. Els membres dels Verds també tenen poder, tant en les conferències com a escala local. La nostra labor és impulsar mocions que beneficiïn al partit en conjunt, en lloc de tractar als Verds com un vehicle per a les nostres causes favorites.

Com va suggerir Polanski, reformar el procés d'elaboració de polítiques podria ajudar. Die Linke a Alemanya i el Partit dels Treballadors de Bèlgica (PTB) han combinat conferències dirigides pels membres amb àmplies consultes porta a porta, elaborant programes electorals modelats tant per les preocupacions dels votants com pels desitjos dels activistes. Aquest és el punt òptim del Partit Verd: ser prou democràtic per a continuar sent radical, però prou arrelat per a fer-se popular.

 

Joe Todd és escriptor i estrateg polític. Copresentador del pòdcast Life of the Party i escriu en el Substack New Party, Old Problems.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/commentisfree/2026/may/18/green-party-factions-politics-zack-polanski-cost-of-living-price-controls

Vuit setmanes per a aconseguir beneficis rècord

La guerra de Trump contra l'Iran no està provocant una fam als Estats Units, sinó que està causant fam al Sud global, estancament al Nord global i un enorme guany inesperat per a les grans petrolieres.

Grace Blakeley

16 de maig de 2026

A hores d'ara, la majoria de vosaltres haureu vist l'article viral de Substack titulat «EIGHT WEEKS TO EMPTY SHELVES. SIXTY DAYS TO FAMINE». Vaig escriure una nota en resposta assenyalant que els Estats Units no s'enfrontava a una amenaça imminent de fam, però sí que ho fan diversos països del Sud global. La invasió de l'Iran per part de Trump està fent pujar els preus dels aliments, però això no provocarà una crisi global indiferenciada. En canvi, empobrirà encara més als pobres en reduir els seus ingressos reals.

Això és el que ens diu, almenys, l'Informe Global sobre Crisis Alimentàries de 2026. Segons l'informe, la fam aguda s'ha duplicat en l'última dècada. L'any passat es van declarar dues fams —a Gaza i Sudan— per primera vegada en els deu anys d'història de l'informe. Només en 2025, 35,5 milions de nens patien malnutrició aguda, quasi 10 milions d'ells de manera greu.

Aquestes fams van ser, per descomptat, catàstrofes provocades per l'home i impulsades per forces genocides: l'Estat israelià en el primer cas, i les Forces de Suport Regional (RSF), amb el suport de la Unió dels Emirats Àrabs, en el segon. La fam real és ara poc freqüent més enllà dels conflictes bèl·lics. És molt difícil tallar per complet l'accés d'un poble als aliments en una economia globalitzada, la qual cosa fa que les escenes presenciades a Gaza i Sudan siguin encara més espantoses.

Però, encara que no pateix fam, gran part de la resta del món continua patint preus elevats dels aliments i fam aguda a causa de la guerra de Trump. La prolongada interrupció del comerç d'energia i fertilitzants ha començat a afectar l'agricultura, fent pujar els preus dels aliments i asfixiant als països dependents de les importacions que ja es trobaven en crisis. Fins i tot si la guerra acabés demà, ja s'han acumulat sis mesos d'inflació.

Àfrica Occidental i el Sahel —en particular Nigèria, Mali, Níger i Burkina Faso— ja es trobaven sota una forta pressió a causa dels conflictes i la inflació abans d'aquesta crisi. Es preveu que només a Nigèria hi haurà 4,1 milions de persones més que s'enfrontaran a una fam aguda en 2026. A Àfrica Oriental, la falta de pluges, la sequera, la inseguretat, els alts preus dels aliments i les retallades en l'ajuda estan afectant Somàlia i Kenya al mateix temps.

 

El director del Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola de l'ONU —entrevistat en aquest article— sosté que «ja no estem davant pertorbacions temporals, sinó davant pertorbacions persistents al llarg del temps». En altres paraules, les pertorbacions continuaran produint-se, perquè estan impulsades per crisis persistents i superposades: des del col·lapse climàtic fins a les crisis energètiques, passant per la guerra.

De fet, segons un altre informe, la crisi provocada per la guerra de Trump suposarà un perjudici d'1 bilió de dòlars per a l'economia mundial. I les petrolieres se'n estan rient de camí al banc.

Aquesta anàlisi suggereix que, independentment del que passi a continuació, aquesta guerra empobrirà a l'economia mundial en 600 000 milions de dòlars. Aquest és el millor dels casos. Però si la pertorbació continua, la factura superarà el bilió de dòlars —i això és fins i tot una estimació a la baixa, perquè no té en compte els efectes en cadena sobre la inflació, els fertilitzants, els aliments i l'ocupació—. Al mateix temps, els beneficis de BP en el primer trimestre ja s'han més que duplicat. Estem presenciant una marcada redistribució ascendent de les llars cap als executius i accionistes petroliers.

Com vam veure en l'article anterior, els pitjors efectes s'estan sentint al Sud global. Aquest article destaca una declaració del viceministre de Recursos Naturals de Malaui, en la qual adverteix que el Govern podria veure's obligat a retallar el pressupost d'educació per a fer front al pagament del deute, a mesura que els costos del transport i els aliments es disparen. A Ghana, el director tècnic del Ministeri de Clima afirma que «molts països d'Àfrica s'enfronten al col·lapse» si la crisi es prolonga més de sis mesos.

En tot el Sud global, els governs estan retallant els impostos sobre els combustibles per a contenir els preus, privant-se així dels seus propis ingressos per a sanitat, educació i infraestructures, i entregant els diners perduts directament a les grans petrolieres. En altres paraules, les grans petrolieres són subvencionades per governs pobres i altament endeutats.

I ja eren subvencionades pels governs rics abans que comencés la crisi. Els Planetary Guardians calculen que, abans de la guerra, el món ja gastava 1,9 milions de dòlars cada minut —més d'un bilió de dòlars a l'any— per a sostenir el sistema de combustibles fòssils. Per cada dòlar d'aquesta subvenció directa, la cinquena part més pobra de les llars rep vuit cèntims; la meitat més rica se'n emporta tres quarts. Els costos del capitalisme fòssil se socialitzen, mentre que els guanys es privatitzen.

Afortunadament, els líders del Sud global semblen estar aprenent la lliçó correcta d'aquest conflicte, fins i tot mentre els líders del Nord global redoblen l'aposta per la producció de petroli. El mateix ministre de Malaui va afirmar que el conflicte posa en relleu la necessitat que el Sud global abandoni els combustibles fòssils. Comptaran amb el suport de la potència elèctrica més gran del món —la Xina—, que ha estat subministrant a les nacions africanes quantitats rècord de panells solars i altres tecnologies renovables.

La població del Sud global és la que més pateix aquest conflicte, però les economies dels seus antics colonitzadors tampoc semblen especialment sanes. Alemanya s'encamina cap a un quart any consecutiu d'estancament a causa de la crisi energètica provocada per la guerra de l'Iran, que se suma a la crisi energètica provocada per la guerra d'Ucraïna fa només uns anys.

Les xifres són contundents. El creixement d'aquest any es reduirà de l'1% al 0,5%. Un economista entrevistat per a aquest article va qualificar 2026 com «un altre any perdut», amb un creixement ajustat per dies laborables del 0,3%. La producció en els sectors químic i farmacèutic, durant molt de temps la columna vertebral de la base industrial i molt dependents de la minvada producció de combustibles fòssils d'Orient Mitjà, es troben en nivells que no es veien des de 2004. Les insolvències en el primer trimestre van ser les més altes en dues dècades, superiors a les registrades durant la crisi financera de 2008. La desocupació ha augmentat en 41 dels últims 46 mesos. El director d'un centre d'estudis va respondre que «l'estancament és la nova normalitat».

Els responsables polítics de Berlín consideren que les dues guerres que van desencadenar aquesta crisi són una sèrie de crisis aleatòries i sense relació entre si. Però no ho són. Com vaig argumentar la setmana passada, són només els símptomes més visibles d'una crisi molt més profunda del capitalisme global. Els polítics de Berlín farien bé d'aprendre les lliçons adequades per a poder preparar-se per a la pròxima. Però estan apostant encara més fort pel mateix model fallit que els ha portat fins ací.

L'economia industrial d'Alemanya es basa en una contenció salarial insostenible que està alimentant l'auge de l'extrema dreta. També depèn del gas rus barat que no pot obtenir i està lluitant per competir amb la indústria xinesa. La resposta de Friedrich Merz és invertir 1 bilió d'euros durant la dècada vinent en armament i infraestructures, mentre es posen pegats a la factura del combustible en les gasolineres amb un pagament únic de 1.600 milions d'euros a les llars. Se suposa que això elevarà el PIB al mig punt percentual enguany. Un impuls bastant patètic per a un preu tan elevat.

Fins i tot amb aquest suport governamental, les llars absorbiran la major part de la factura d'aquesta crisi energètica. I l'Estat absorbirà un altre bilió d'euros de deute per a alimentar al sector armamentístic, als gegants dels combustibles fòssils i a les indústries associades. Els beneficis de les grans empreses energètiques i de defensa augmentaran; els salaris en la indústria, no. La inflació superarà l'objectiu del BCE, i els treballadors seran castigats amb una desocupació més gran a través de pujades dels tipus d'interès.

Aquesta combinació de keynesianisme militar per a les empreses alemanyes i austeritat per a tots els altres no podria ser més tòxica políticament. Com vaig argumentar a principis d'aquesta setmana, Starmer va caure per la seva resposta inadequada a la crisi del cost de la vida. Merz hauria d'estar observant el destí de Starmer amb inquietud.

Pot ser que els EUA no pateixi una fam, però sí que pateix, com ho demostra la caiguda de l'esperança de vida. I aquest sofriment està impulsant un macabre auge econòmic.

Quan pensem en el que impulsa l'economia dels EUA, tendim a pensar en sectors com el tecnològic, el financer i el de la defensa. De fet, com observa Rana Foorohar en el FT, el principal motor del creixement als EUA és la sanitat. En l'informe d'ocupació del mes passat, el sector va representar ni més ni menys que el 43% dels nous llocs de treball creats, i l'Oficina d'Estadístiques Laborals preveu que l'assistència sanitària i social sigui el sector de més ràpid creixement durant la dècada vinent, amb un augment previst de l'ús del 8,4%.

Per què? Perquè els Estats Units és més vell, més malalt i més desigual que mai. La despesa sanitària dels EUA va arribar al 18% del PIB en 2024 i va camí de superar el 20% en 2033, més que qualsevol altre país del món. Gran part d'aquesta despesa la generen els estatunidencs d'edat avançada, que posseeixen al voltant del 83% dels actius del país i representen més de la meitat de la despesa de consum. Si es considerés als majors de 50 anys com una nació independent, el seu PIB seria el tercer més gran del món.

L'altra cara de la moneda és la pobresa, l'estrés i les malalties relacionades amb l'estil de vida —obesitat, addiccions, hipertensió— que les acompanyen. Més de la meitat del país viu amb alguna mena de malaltia crònica. L'esperança de vida està disminuint. Les morts per desesperació van en augment.

Per damunt de tot això es troba un dels sistemes sanitaris més extractius del món. La consolidació hospitalària ha atorgat als proveïdors un enorme poder de fixació de preus. Les empreses farmacèutiques cobren el que volen perquè, a diferència dels països amb sistemes socialitzats, els Estats Units no pot negociar com una entitat única i poderosa. Una quarta part de la despesa sanitària estatunidenca es destina a facturació i administració: el cost previsible de negar-se a construir un sistema de pagador únic.

En resum: la indústria de més creixement dels Estats Units és la seva pròpia mala salut.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/eight-weeks-to-record-profits?

 

 

Oblida't de la «mà invisible». Les grans tecnològiques estan construint imperis.

L'economia convencional sosté que el capitalisme es basa en la competència. Però avui dia, la competència ha donat pas a la construcció d'imperis, i la resta de nosaltres estem pagant el preu.

Grace Blakeley

5 de maig de 2026

Si curses Economia 101, t'ensenyaran un model d'economia que gira entorn de la competència del lliure mercat. Segons els seus defensors, la competència és el que fa del capitalisme el sistema econòmic més eficient i productiu que es pugui imaginar. Impulsa la innovació, manté baixos els preus i garanteix que els recursos escassos s'utilitzin de la forma més productiva.

Els defensors del capitalisme sempre han situat la competència en el centre de la seva anàlisi. Adam Smith va fer servir la metàfora de la «mà invisible» per a descriure els efectes reguladors de la competència en una economia de lliure mercat. David Ricardo es va basar en el marc de Smith per a analitzar com la competència igualava la taxa de benefici entre diferents sectors i llocs, la qual cosa en última instància equilibrava l'economia mundial. Joseph Schumpeter va argumentar que el «vent perenne de la destrucció creativa» era el que garantia que les economies capitalistes es mantinguessin dinàmiques i innovadores a llarg termini.

Però, en absència de competència, cap d'aquests arguments a favor del capitalisme se sosté. Sense pressió competitiva, la mà invisible no pot equilibrar l'oferta i la demanda; els beneficis no poden fluir cap a sectors o regions més dinàmics; i les empreses menys innovadores no poden ser escombrades pels vents de la destrucció creativa.

Si les empreses no temen perdre quota de mercat enfront dels seus competidors, no sentiran la necessitat d'innovar, ni de mantindre els preus baixos, ni de reduir els costos. L'empresa pot continuar funcionant sense més ni més perquè els seus clients no tenen a on anar. Com a resultat, la innovació s'alenteix, els preus pugen i s'acumulen les ineficiències.

En resum, sense competència, els defensors del capitalisme ja no poden afirmar que es tracta d'un sistema social excepcionalment eficient, productiu o innovador. Els arguments a favor de la seva existència s'esvaeixen.

Planificació capitalista

Els teòrics marxistes sempre han vist més enllà de l'argument que la competència és l'ànima del capitalisme. El mateix Marx va observar una tendència dins de les economies capitalistes cap a la centralització, per la qual unes poques empreses poderoses arriben a dominar indústries crítiques.

Aquests monopolis consoliden el seu poder establint relacions estretes tant amb les institucions financeres com amb l'Estat. Així poden projectar aquest poder a l'estranger, la qual cosa els permet extraure recursos i mà d'obra de les parts més pobres del món. En altres paraules, el monopoli va de bracet de la financerització, la captura de l'Estat i l'imperialisme.

El resultat final és un sistema mundial dominat per uns pocs monopolis gegants amb seu en el món ric, amb el suport d'Estats imperialistes i poderoses institucions financeres. Com sostinc en Vulture Capitalism, la cooperació entre aquests poderosos actors facilita una espècie de planificació capitalista oligàrquica: el pol oposat de la competència de lliure mercat.

La competència no desapareix sota la planificació capitalista. Els treballadors i les empreses més petites continuen sotmesos a una pressió competitiva despietada. Però els actors més poderosos es poden aïllar d'aquesta pressió competitiva i es centren, en canvi, a construir imperis corporatius.

En les esferes dominants d'una economia capitalista —en els sectors dels quals depèn tota l'altra producció— la competència dona pas a la construcció d'imperis. Les grans empreses col·laboraran entre si, amb els Estats i amb les institucions financeres per a protegir-se a si mateixes i els seus superbeneficis. I tots els altres en pateixen les conseqüències.

Prenguem com a exemple a Amazon. No va obtindre beneficis durant la primera dècada de la seva existència, doncs es va centrar a reinvertir els seus ingressos en l'expansió. En altres paraules, en la construcció d'un imperi. Amb el temps, es va forjar una posició tan dominant en el mercat que es va convertir en un dels monopolis més poderosos del món.

A mesura que creixia el poder d'Amazon, a l'empresa li resultava més fàcil aïllar-se de la competència. Al mateix temps, la competència va augmentar dràsticament per als actors menys poderosos que depenien de l'empresa. N'hi ha prou amb pensar en els repartidors d'Amazon obligats a orinar en botelles per a assegurar-se de no incomplir els seus objectius de lliurament; o en les petites empreses abocades al tancament per les tàctiques de preus depredadors d'Amazon.

Imperis tecnològics

Avui dia veiem aquestes dinàmiques molt clarament en les grans empreses tecnològiques. N'hi ha prou amb donar una ullada a aquest article del Financial Times, que analitza els informes de resultats de les grans empreses tecnològiques.

Els inversors examinen minuciosament aquests informes —que proporcionen informació sobre xifres com els beneficis, la despesa en inversió i el deute— per a determinar on invertir els seus diners. En un mercat competitiu, intentarien avaluar quines empreses fan servir els seus recursos de forma més eficient, assumint que les grans empreses amb despeses desmesurades acabaran sucumbint a la pressió de la competència.

 

Però avui dia, els inversors no semblen preocupar-se per quant gasten aquestes empreses, quant deute tenen o fins i tot quants beneficis obtenen. De fet, estan disposats a deixar que els directius d'aquestes empreses inverteixin sumes inimaginables de diners en tecnologies purament especulatives, amb la vaga esperança que alguna tindrà molt d'èxit.

Com diu el FT:

«Com més importa la IA a aquestes empreses, menys importen els resultats financers d'avui… Mark Zuckerberg, de Meta, i Sundar Pichai, de Alphabet, persegueixen la IA amb un intel·lecte sobrehumà. Microsoft gestiona el núvol en la qual s'allotjarà gran part d'ella. Amazon està llançant satèl·lits a l'òrbita».

Es tracta —a vegades, literalment— de projectes ambiciosos. Molts no donaran fruits. Els inversors poden descobrir que les empreses han malgastat milers de milions perseguint innovacions que o bé no funcionen o bé no són tan rendibles com esperaven. Els inversors ho saben, però continuen invertint diners en les grans tecnològiques. Per què?

La corporació amb caràcter d'Estat

La resposta senzilla és que les grans empreses tecnològiques no són corporacions normals: són imperis corporatius. Aquestes empreses no necessiten demostrar que utilitzen els seus recursos de manera eficient per a maximitzar els seus beneficis a curt termini. Només necessiten demostrar que el seu territori està creixent i que les fronteres del seu imperi estan protegides.

Per a les grans tecnològiques, això significa controlar les tecnologies que seran indispensables per a la producció futura. Com més puguin impulsar l'adopció de les seves eines d'IA entre les llars, les empreses i els governs, més forts es tornen els seus imperis. No importa si estan gastant diners a mans plenes per a aconseguir aquest creixement a curt termini; l'única cosa que importa és que, a llarg termini, tots arribem a dependre d'elles.

Aquesta cerca del poder imperial és precisament la raó per la qual empreses com OpenAI i Palantir pressionen tant per a aconseguir contractes governamentals, malgrat les suposades inclinacions llibertàries dels seus líders. Si aconsegueixen imposar les seves tecnologies en l'arquitectura de l'Estat capitalista, no sols es convertiran en monopolis, sinó en una extensió del mateix Estat, amb tot el poder polític que això comporta.

En última instància, l'objectiu és precisament convertir-se en entitats similars a l'Estat, que presten serveis sense els quals la resta del món no pugui viure a canvi d'impostos sobre els ingressos. Aquesta visió no podria estar més lluny de la utopia competitiva del lliure mercat esbossada pels defensors del capitalisme. Perquè la verdadera força motriu de l'acumulació de capital no és la competència, sinó la dominació.

 

Grace Blakeley es redactora de la revista Tribune Magazine y autora de varios libros, entre ellos «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» y «Stolen: How to save the world from financialisation. Puedes encontrar su trabajo en Substack en graceblakeley.substack.com. Aparece con frecuencia en medios de comunicación británicos e internacionales, como BBC Question Time, Good Morning Britain de ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV y MTV News.

Traduït del bloc de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/forget-the-invisible-hand-big-tech?