Els combustibles fòssils no sols escalfen el planeta, sinó que soscaven la democràcia

La descarbonització no consisteix només a lluitar contra la crisi climàtica, sinó a redistribuir el poder.

Grace Blakeley

23 de març de 2026

Els combustibles fòssils són perillosos, no sols perquè estan provocant la crisi climàtica, sinó perquè concentren el poder, afermen l'autoritarisme i alimenten els conflictes geopolítics.

La guerra sense sentit de Trump i Netanyahu contra l'Iran hauria d'ensenyar-nos d'una vegada per sempre que construir un sistema energètic entorn dels combustibles fòssils mai va ser només una imprudència mediambiental; va ser un desastre polític.

 

Crèdit: https://www.lemonde.fr/en/international/article/2026/03/11/bombing-of-civilian-infrastructure-aims-to-bring-iran-to-its-knees_6751333_4.html

 La maledicció dels recursos

Hi ha un patró ben establert en economia política conegut com la «maledicció dels recursos»: els països rics en recursos tendeixen a ser menys democràtics, més corruptes i més propensos als conflictes. Com qualsevol observació en economia política internacional, no es tracta d'una llei indestructible, sinó d'una tendència general. I està impulsada per moltes variables diferents.

1. Colonialisme i neocolonialisme

Molts països rics en recursos van ser colonitzats precisament perquè els països rics buscaven explotar la seva riquesa natural. Les nacions industrialitzades van passar dècades extraient riquesa del Sud global, deixant a moltes nacions recentment independitzades amb sistemes econòmics i polítics molt desequilibrats.

Els colonitzadors també van intentar cedir el poder a elits polítiques compradores que depenien de les rendes dels recursos per a garantir que les seves multinacionals continuessin podent explotar els recursos del país. Com a part del sistema de la Françafrique, es deia que Jacques Foccart guardava cartes prefirmades de presidents africans en les quals sol·licitaven la intervenció francesa per a protegir-se de qualsevol amenaça a la influència de França —o a la influència de les seves empreses petrolieres—.

Aquest «neocolonialisme», com va denominar el líder independentista ghanès Kwame Nkrumah a la influència occidental en els assumptes del Sud global, ha empobrit a moltes nacions del Sud global riques en recursos, les ha fetes menys estables políticament i més propenses a la violència. El neocolonialisme també serveix per a soscavar la democràcia en els Estats rics, ja que les poderoses empreses de combustibles fòssils impulsen guerres impopulars per a protegir el seu accés als recursos naturals.

2. Fiscalitat i representació

La dependència de la riquesa dels recursos soscava el vincle entre la fiscalitat i la representació, que ha sigut fonamental per a la democratització en molts països. La majoria dels governs depenen dels impostos dels ciutadans per a sufragar la despesa corrent. Aquesta necessitat de recaptar impostos reforça la rendició de comptes de les elits davant els ciutadans: si la gent paga, espera alguna cosa a canvi. El vell lema «no hi ha tributació sense representació» capta bé aquesta idea. Però la riquesa dels combustibles fòssils trenca aquesta relació.

Si un govern es pot finançar a través dels ingressos del petroli i el gas, no necessita dependre dels seus ciutadans de la mateixa manera. En lloc de gravar a la població, ven recursos naturals en els mercats mundials. En alguns Estats rics en petroli, els hidrocarburs representen la gran majoria dels ingressos del govern. Això atorga a les elits governants una enorme autonomia financera i les allibera de la pressió democràtica.

3. Beneficis del petroli, grups de pressió i democràcia

L'extracció de combustibles fòssils ha generat històricament enormes rendes i beneficis extraordinaris per a un petit nombre de poderoses empreses, especialment durant els períodes de preus elevats.

L'extracció amb èxit de combustibles fòssils requereix molta inversió i estretes relacions amb els governs, per la qual cosa les grans empreses tendeixen a dominar el sector. Sense molta competència, un petit nombre de corporacions extremadament poderoses és capaç d'obtenir superbeneficis de l'extracció de combustibles fòssils.

Els gegants dels combustibles fòssils canalitzen llavors els seus superbeneficis cap a la intriga dels governs democràtics per a accedir a més oportunitats d'extracció.

La maledicció dels recursos a Orient Mitjà

Molts països rics en recursos mai van ser colonitzats formalment, però el seu desenvolupament es va veure marcat pel neocolonialisme. El sistema polític de l'Iran, per exemple, va estar fortament influenciat per la dominació estrangera —el cas més famós és el colp d'estat de 1953, amb el suport dels EUA i el Regne Unit, que va enderrocar a Mohammad Mossadegh després que aquest nacionalitzés la indústria petroliera.

El procés de formació dels Estats a Orient Mitjà es va veure profundament marcat per l' estira-i-arronsa entre els Estats i les multinacionals estrangeres per les reserves de petroli. Les elits argumentaven que es necessitaven Estats forts i ben fortificats per a protegir-se del neocolonialisme occidental. Fins i tot avui dia, el règim iranià sosté que es necessita un Estat central fort i autoritari per a protegir-se de l'imperialisme estatunidenc —i l'imperialisme estatunidenc en curs continua reforçant aquest argument—.

La dependència dels ingressos procedents dels combustibles fòssils també va aïllar a aquestes nacions de la necessitat de recaptar molts impostos sobre la renda, la qual cosa sovint va acompanyat de demandes de representació democràtica. Països com l'Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs i Catar recapten pocs o cap impost sobre la renda de les persones físiques. A l'Aràbia Saudita, els ingressos petroliers han constituït històricament al voltant del 60-70% dels ingressos de l'Estat. Aquests Estats són capaços de mantenir sistemes polítics amb una participació democràtica mínima, al mateix temps que mantenen alts nivells de despesa pública.

Al mateix temps, depenen de vastos sistemes de mà d'obra migrant hiperexplotada. A la Unió dels Emirats Àrabs i Catar, els treballadors immigrants constitueixen una part significativa de la població. Aquests treballadors tenen pocs drets i cap veu política. L'absència d'impostos no és un signe de llibertat: reflecteix un model econòmic en el qual els governs estan aïllats de la pressió popular i la mà d'obra es manté deliberadament en condicions precàries.

La maledicció dels recursos a Europa i els EUA

Hi ha algunes excepcions a l'argument de la «maledicció dels recursos». Noruega, per exemple, va descobrir reserves de petroli després que les institucions democràtiques estiguessin ja ben establertes. Això va facilitar canalitzar la riquesa dels recursos a través d'estructures estatals relativament responsables.

Però en altres països rics i democràtics, el descobriment de reserves de petroli sí que va servir per a soscavar la rendició de comptes democràtica. Al Regne Unit, per exemple, els ingressos del petroli de la Mar del Nord van ajudar a sostenir el govern de Thatcher durant el seu enfrontament amb els miners del carbó, recolzant el seu impuls cap a la desindustrialització i el desmantellament de l'Estat socialdemòcrata.

Avui dia, la influència antidemocràtica del sector dels combustibles fòssils és evident en les enormes sumes que la indústria gasta a pressionar al Govern britànic i en les enormes subvencions que rep a canvi. Investigacions recents han demostrat que, des de 2015, el sector dels combustibles fòssils ha rebut 20 000 milions de lliures més en ajudes governamentals que les energies renovables.

A Rússia, el petroli i el gas representen aproximadament entre el 30% i el 40% dels ingressos de l'Estat i una part significativa dels seus ingressos per exportacions. El règim autocràtic de Putin es va establir, i es manté, mitjançant la distribució dels ingressos dels combustibles fòssils entre una oligarquia estrictament controlada.

Aquesta riquesa de recursos també ha permès la invasió d'Ucraïna malgrat les àmplies sancions internacionals. Fins i tot després de 2022, les exportacions de combustibles fòssils van continuar generant centenars de milers de milions de dòlars, esmorteint el colp econòmic i finançant l'esforç bèl·lic.

Els Estats Units s'ha convertit en el productor mundial més gran de petroli i gas, en gran part a causa de l'auge del fracking. En 2023, els EUA va produir més de 13 milions de barrils de petroli al dia, un màxim històric. Aquest augment ha generat enormes beneficis per a les empreses de combustibles fòssils, part dels quals es destinen al lobbisme.

La indústria dels combustibles fòssils gasta milions cada any en activitats de pressió a Washington: un informe de OpenSecrets va revelar que els interessos del petroli i el gas estatunidencs van gastar al voltant de 72 milions de dòlars sols en el primer semestre de 2024. El sector té profunds vincles amb els responsables polítics i exerceix un paper central en la configuració de la política exterior dels EUA. Els períodes de tensió geopolítica que fan pujar els preus del petroli no són simplement crisis que cal gestionar, sinó també oportunitats de lucre.

Descarbonització i democràcia

Tot això apunta a una veritat més profunda: els combustibles fòssils no són només un problema mediambiental. Són un problema polític.

La nostra dependència dels combustibles fòssils concentra la riquesa en mans dels Estats i les empreses que controlen l'extracció. També afebleix la rendició de comptes entre els ciutadans i l'Estat i propícia l'autoritarisme i la repressió. Al mateix temps, els conflictes pels combustibles fòssils solen crear incentius per a guerres violentes lliurades per Estats que busquen assegurar el control sobre els recursos naturals a l'estranger.

En aquest context, la descarbonització no es limita a reduir les emissions. Es tracta de transformar l'estructura de poder subjacent en els sistemes energètics globals.

L'energia solar, l'eòlica i l'emmagatzematge en bateries estan, per naturalesa, més distribuïts que els combustibles fòssils. Poden desplegar-se en territoris sencers en lloc de concentrar-se en unes poques conques de petroli i gas.

Un sistema energètic distribuït dificulta que un sol actor —ja sigui un Estat o una empresa— monopolitzi la riquesa energètica. Crea oportunitats per a la propietat pública, l'energia comunitària i el control democràtic de les infraestructures. També redueix la importància estratègica de les reserves de combustibles fòssils, afeblint un dels principals motors dels conflictes internacionals.

Una economia capitalista impulsada per energies netes continuaria sent violenta, desigual i insostenible. Però el canvi a les energies renovables eliminaria una de les forces més corrosives del sistema actual: una font d'energia que concentra la riquesa, aferma l'autoritarisme i alimenta la guerra.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/fossil-fuels-dont-just-heat-the-planet?

 

No hauríem de tractar la crisi principalment com un problema de gestió de la inflació, quan és igualment i de manera més fonamental un problema de transició energètica de la civilització. Estabilitzar els preus sense transformar els sistemes energètics és confondre el símptoma amb la malaltia.

 

No n'hi ha prou amb els controls de preus, cal renovar la base energètica de la reproducció social.

Una resposta termoeconòmica precipitada i provisional a la crisi dels hidrocarburs que s'està desenvolupant.

Dr. Warwick Powell

22 de març de 2026

Isabella Weber i Gregor Semieniuk, en un recent article publicat en New Statesman, mereixen reconeixement per identificar clarament com les pertorbacions en la fase inicial de la cadena d'hidrocarburs i els inputs químics associats es propaguen en cascada per tota l'economia, generant el que ells denominen «inflació del venedor». El seu enfocament en el poder de mercat, els colls d'ampolla i els conflictes distributius constitueix una correcció benvinguda a les explicacions simplistes que tracten la inflació com una mera qüestió de demanda excessiva o pressió salarial. Tant en l'obra més àmplia de Weber com en aquesta recent intervenció en New Statesman, la idea és que les empreses concentrades situades en nodes clau del sector primari poden utilitzar les pertorbacions de costos i els colls d'ampolla com a mecanismes de coordinació per a apujar els preus, transmetent la inflació a través del sistema amb efectes substancials sobre els ingressos reals i l'estabilitat social. Aquest diagnòstic és important i, en l'essencial, encertat.

El problema no radica tant en el diagnòstic com en l'horitzó de la solució. Weber i Semieniuk proposen mesures com alliberar reserves, limitar els marges i coordinar topalls multilaterals de preus a l'engròs per a contenir les repercussions distributives de les crisis energètiques i de les matèries primeres. Es tracta de propostes políticament humanes. Estan motivades per una seriosa preocupació per protegir les llars i les empreses productives d'una escalada depredadora, i se situen molt per damunt de l'ortodòxia habitual que respon a cada episodi inflacionista amb un càstig en forma de pujada dels tipus d'interès. Però segueixen emmarcades en una política socialdemòcrata de gestió capitalista: l'objectiu és estabilitzar el sistema existent, ajudar-lo a sortir únicament de la crisi, en lloc d'utilitzar la crisi com a palanca per a la transformació estructural. En aquest sentit, el marc és redistributiu sense ser reconstructiu. Aborda l'expressió de l'escassetat en els preus sense reorganitzar les condicions materials que produeixen l'escassetat i la vulnerabilitat en primer lloc.

Aquesta limitació importa perquè la conjuntura actual no és només un altre esglai inflacionista cíclic. És l'expressió d'un problema termodinàmic més profund. Des d'una perspectiva termoeconòmica, com he argumentat en Thermoeconomics in a Time of Monsters, la vida econòmica no és una dansa abstracta de preus i preferències, sinó un procés d'organització del flux d'energia i matèria. La producció, la circulació i la reproducció social quotidiana depenen totes de l'accés a fluxos energètics fiables. Els sistemes d'hidrocarburs oferien en el seu moment una energia densa, transportable i altament flexible, i el capitalisme modern es va construir entorn d'aquestes característiques. Però aquesta mateixa dependència es manifesta ara com una vulnerabilitat estructural. La qüestió no és simplement que els preus del petroli i el gas siguin volàtils. És que tot un ordre sociotècnic continua lligat a combustibles l'extracció dels quals, transport i gestió geopolítica generen recurrents colls d'ampolla, conflictes i poder rendista. En aquest context, la inflació no és només un fenomen monetari o distributiu. És un símptoma de tensió dins del règim energètic subjacent.

Vist així, la inflació dels venedors és real, però no és tota la història. Denomina un important mecanisme de propagació de xocs sota el capitalisme concentrat, però per si sola no proporciona una teoria adequada de la transició energètica. El xoc dels hidrocarburs en la fase inicial no és només una oportunitat perquè les empreses poderoses ampliïn els seus marges. És també un advertiment que la base energètica del sistema existent és cada vegada més fràgil. El coll d'ampolla no és merament l'estructura del mercat; és la dependència de l'estructura del mercat respecte a un metabolisme fòssil. Si aquest és el cas, llavors les polítiques que es limiten a esmorteir els pics de preus al mateix temps que preserven la dependència dels combustibles fòssils corren el risc de tornar-se conservadores en el sentit més literal: conserven el vell ordre just en el moment en què es requereix una renovació.

Aquest és el problema central dels alliberaments de reserves i els límits de preus d'emergència com a resposta estratègica. Poden estar perfectament justificades com a proteccions temporals. Ningú hauria d'idealitzar els senyals dels preus mentre les llars es veuen devastades i les empreses que realment produeixen coses útils es veuen escanyades pels costos dels inputs. Però, llevat que tals intervencions se subordinin explícitament a una estratègia de substitució ràpida, poden silenciar la visibilitat social de la restricció física. Els consumidors i les empreses pateixen menys en el comptador o en la caixa, mentre que el declivi subjacent del flux disponible de combustibles fòssils barats roman ocult a la vista. L'aparença de normalitat es restaura políticament fins i tot mentre la base energètica real de la normalitat s'erosiona. En la pràctica, això pot afeblir la urgència de l'electrificació, les millores d'eficiència i la reconversió industrial. El xoc s'administra en lloc de superar-se.

Aquest últim punt és crucial. En la gestió liberal i socialdemòcrata de les crisis, l'Estat sol intervenir per a socialitzar les pèrdues de manera que la societat de mercat pugui continuar funcionant. A vegades això és necessari; sovint és preferible a la barbàrie de la no-intervenció. Però en l'àmbit energètic aquesta lògica pot convertir-se en un parany. Les autoritats públiques esmorteeixen la volatilitat dels hidrocarburs, absorbeixen el descontentament social i eviten el col·lapse, però deixen intactes els compromisos infraestructurals i les relacions de poder corporatives que garanteixen una altra crisi més endavant. S'obté una política de triatge permanent, que emmascara la gangrena sistèmica. Cada crisi s'afronta amb un nou pegat: alliberar reserves, subvencionar les factures, limitar els marges, negociar un alleujament temporal i després esperar que els mercats s'«estabilitzin». El resultat no és una transició, sinó un estancament gestionat, en el qual el públic paga, en la pràctica, per a ajornar el moment de la veritat.

La termoeconomia suggereix un enfocament diferent. La qüestió no és simplement com distribuir els costos d'una crisi energètica de forma més justa, encara que això, òbviament, importa. La qüestió més profunda és com recompondre l'economia entorn d'una base energètica superior. Una resposta racional a l'escassetat d'hidrocarburs no és preservar la normalitat dels hidrocarburs durant el major temps possible. És accelerar la migració dels usos finals, allunyant-los de la combustió i orientant-los cap a sistemes electrificats alimentats per fonts cada vegada més diverses i controlables en l'àmbit nacional. En les llars, això significa calefacció elèctrica, bombes de calor, cuines d'inducció i una eficiència més gran dels edificis. En el transport, significa vehicles elèctrics, transport de mercaderies electrificat sempre que sigui possible i un transport públic sòlid. En la indústria, significa calor de procés electrificat quan sigui tècnicament viable, juntament amb millores de la xarxa elèctrica, emmagatzematge i planificació industrial estratègica. L'objectiu és reduir l'exposició als colls d'ampolla dels combustibles fòssils, no simplement fer que aquests colls d'ampolla siguin més suportables.

Ací és on la qüestió de les subvencions es torna políticament delicada. Cada dòlar gastat a apuntalar el consum de combustibles fòssils sense reduir la dependència d'aquests és, en termes estratègics, un dòlar gastat a preservar el problema. Les subvencions als combustibles fòssils i els mecanismes d'ajuda en cas de crisi solen defensar-se en nom de l'assequibilitat, però l'assequibilitat separada de la transició es converteix ràpidament en una defensa de la inèrcia. Un enfocament termoeconòmic redirigiria la despesa pública cap a escurçar la distància entre l'antic règim energètic i el nou. En lloc d'utilitzar la capacitat fiscal principalment per a contenir els costos socials dels hidrocarburs, els governs l'haurien de fer servir per a finançar la renovació de l'estoc de capital que fa que els hidrocarburs siguin cada vegada menys centrals. Això significa suport públic a la infraestructura d'electrificació, la capacitat de fabricació nacional, la resiliència de la xarxa, l'emmagatzematge, les xarxes de recàrrega i la reorganització de les cadenes de subministrament industrials entorn de formes d'energia no combustibles. La tasca no és abaratir la dependència dels combustibles fòssils. És descentrar-la.

Ací també hi ha una qüestió de poder estructural que el marc de Weber només capta en part. La inflació del venedor posa en relleu de manera útil el paper de les empreses concentrades a l'hora d'explotar les emergències. Però l'asimetria més profunda no és només el poder de mercat a escala d'empresa; és la influència sistèmica que confereix el control sobre els inputs upstream d'alta densitat energètica en una economia basada en els combustibles fòssils. Els sistemes d'hidrocarburs generen rendes perquè ocupen posicions dominants en la reproducció material de la societat. Qui controla aquests punts d'escanyament gaudeix no sols de poder de fixació de preus, sinó també de poder polític. Els alliberaments de reserves i els límits màxims de marge poden disciplinar l'expressió d'aquest poder en els marges, però no dissolen els seus fonaments. L'electrificació, per contra, té el potencial de canviar la geometria del poder en si mateix. Pot reduir la dependència dels combustibles importats, afeblir la centralitat geopolítica dels corredors de trànsit de petroli, diversificar les fonts de generació i desplaçar un ús més gran de l'energia cap a sistemes que es puguin proveir a escala nacional i gestionar a través de la infraestructura pública. En altres paraules, la transició no és simplement una preferència mediambiental. És una reorganització de la sobirania material.

Per això el moment actual s'ha d'interpretar com un de renovació accelerada més que com una mera moderació disciplinada. No hauríem de tractar la crisi principalment com un problema de gestió de la inflació, quan és igualment i de manera més fonamental un problema de transició energètica de la civilització. Estabilitzar els preus sense transformar els sistemes energètics és confondre el símptoma amb la malaltia. Es pot suprimir la violència distributiva immediata de la crisi i deixar intacta la dependència dels hidrocarburs que fa que la pròxima crisi sigui pràcticament inevitable.

Un programa de polítiques més adequat entrellaçaria, per tant, protecció i transformació. Sí, les llars i les empreses productives necessiten protecció enfront de l'escalada depredadora dels preus. Sens dubte, poden ser necessàries mesures d'emergència per a evitar el col·lapse distributiu. Però aquestes proteccions han de ser temporals, condicionals i estar integrades en una estratègia més àmplia de transició forçada. Qualsevol alliberament de reserves ha d'anar acompanyada d'una inversió accelerada en alternatives electrificades. Els límits màxims dels marges han d'anar de bracet de mandats d'inversió pública i programes de reconversió industrial. Les subvencions per a les factures haurien de vincular-se, quan sigui possible, a la rehabilitació d'habitatges, la substitució d'electrodomèstics, l'adopció de vehicles elèctrics, l'expansió del transport públic o les millores d'eficiència industrial. El principi hauria de ser senzill: les ajudes per a la crisi han de reduir l'exposició futura, no limitar-se a donar suport a la dependència actual.

Weber et al. encerten quant al mecanisme, però la seva visió és massa limitada. L'anàlisi de la inflació del venedor és una valuosa contribució per a comprendre com el capital concentrat transmet i amplifica les crisis energètiques en les fases inicials de la cadena. Les solucions proposades són humanitàries i, en sentit estricte, assenyades. Però continuen sent políticament i termodinàmicament inadequades per a la magnitud del desafiament. Pertanyen a una tradició que busca gestionar les crisis del capitalisme de forma més justa, no reconstruir la base energètica de la reproducció social. Avui dia, suggereixo, això no és suficient. No estem simplement tractant de superar una altra pujada de preus. Vivim l'esgotament d'un règim centrat en els hidrocarburs i l'inici d'una lluita pel que vindrà després. En aquest context, la prioritat no hauria de ser subvencionar la normalitat dels combustibles fòssils, ni tan sols de forma atenuada. Hauria de ser utilitzar totes les palanques disponibles per a accelerar l'electrificació, reduir l'exposició als hidrocarburs i construir un ordre energètic més resilient.

Una gestió de la crisi políticament humana és benvinguda, i podria dir-se que necessària per a alleujar les crisis a curt termini, però sense una renovació termoeconòmica corre el risc de convertir-se en una subvenció a la inèrcia de la renovació energètica.

 

Warwick Powell és professor associat en la Universitat de Queensland i el seu treball se centra en la intersecció entre la Xina, les tecnologies digitals, les cadenes de subministrament, els fluxos financers i l'economia política i la governança mundials.

Traduït del Substack de l'autor: https://warwickpowell.substack.com/p/we-need-more-than-price-controls

 

Ens ho explica marevellosament bé @JohnCassidy 

Com la guerra de Trump contra l'Iran podria incendiar l'economia mundial

Un conflicte que se suposava breu ha disparat els preus del petroli i ha augmentat el risc d'una recessió mundial.

Per John Cassidy

23 de març de 2026

 

Simon Flowers fa més de quatre dècades que treballa en el sector energètic i analitzant-lo. Després d'estudiar geologia en la Universitat d'Edimburg a principis dels anys vuitanta, va treballar durant dos anys en pous d'exploració en el Mediterrani oriental, i després es va incorporar a Wood Mackenzie, que en aquells dies era una agència de valors coneguda pels seus estudis sobre energia. Quan va començar, els preus del petroli i la gasolina estaven caient després de dues grans crisis en la dècada dels setanta. Des de llavors, ha sigut testimoni d'excedents en els quals els preus es van desplomar, de dues guerres del Golf que van interrompre el subministrament i d'altres pujades importants dels preus, inclosa una en 2008 impulsada per una forta demanda i una producció estancada, i una altra en 2022, després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. Ara president i analista principal de Wood Mackenzie, que s'ha convertit en una consultora energètica global, Flowers no és aliè als girs dramàtics i a la volatilitat del mercat. Però fins i tot ell es va sorprendre la setmana passada quan míssils iranians van aconseguir l'enorme complex de gas natural liquat (GNL) de Ras Laffan a Catar, que converteix el gas que surt del sòl en un líquid que pot transportar-se en vaixells a llargues distàncies. «Això porta tot l'assumpte a un altre nivell», em va dir Flowers, que continua residint a Edimburg, en una entrevista per videoconferència l'endemà de l'atac iranià, que es va produir en resposta a un atac israelià contra un jaciment de gas iranià. Mirant una pantalla en el seu escriptori, va assenyalar que el preu del GNL —un combustible àmpliament utilitzat en centrals elèctriques i sistemes de calefacció— s'havia disparat un 30 % en un sol dia.

A més de bombardejar Ras Laffan, la instal·lació més gran d'exportació de GNL del món, el Govern iranià havia atacat altres infraestructures energètiques a l'Aràbia Saudita, Kuwait i la Unió dels Emirats Àrabs. Després d'aquesta escalada, el preu del barril de cru Brent, procedent de la Mar del Nord i que serveix de referència mundial en els mercats petroliers, es va disparar fins a quasi cent vint dòlars. (Abans de la guerra, estava per sota dels setanta dòlars.) «Si continuen els atacs que hem vist en els últims dies, és probable que el preu del petroli arribi els cent cinquanta dòlars per barril, i molt possiblement els dos-cents dòlars», va dir Flowers.

El dia que vaig parlar amb Flowers, Donald Trump va dir que li havia demanat a Israel que no repetís el seu atac contra els jaciments de gas iranians, i Benjamin Netanyahu va afirmar que el seu país se'n abstindria. Però els atacs de represàlia eren un altre senyal que la guerra, i les seves conseqüències econòmiques, s'estaven descontrolant per a Trump. Igual que el president ha sigut inexplicablement incapaç d'anticipar les mesures de l'Iran per a tancar l'estret d'Ormuz, una ruta marítima vital per al petroli i el GNL, i per a atacar les infraestructures energètiques d'altres Estats del Golf, ell i els seus assessors semblen haver passat per alt la influència perdurable d'Orient Mitjà en la cadena de subministrament energètic mundial, i com la interrupció d'aquesta cadena pot perjudicar l'economia estatunidenca. Un document d'«Estratègia de Seguretat Nacional» publicat per la Casa Blanca al novembre assenyala que, en els últims anys, el subministrament energètic «s'ha diversificat enormement, i els Estats Units torna a ser un exportador net d'energia». I afirmava que, a mesura que «augmenti la producció energètica estatunidenca, la raó històrica per la qual els Estats Units s'ha centrat en Orient Mitjà anirà desapareixent».

No obstant això, els estatunidencs del carrer, que han vist com el preu de la gasolina es disparava quasi un terç en poques setmanes, es veuen, una vegada més, ostatges dels esdeveniments en el Golf. I els reptes econòmics als quals s'enfronten molts dels aliats dels Estats Units a Europa i Àsia, que depenen quasi per complet de les importacions de petroli i gas, són encara més greus.

El que l'estratègia de seguretat nacional de l'Administració passa per alt és que el mercat del petroli és global, no nacional. Encara que el creixement explosiu del fracking ha convertit als EUA en el principal productor mundial de petroli, superant fins i tot a l'Aràbia Saudita, el preu del petroli als EUA continua determinant-se en els mercats financers globals, on els preus s'ajusten per a equilibrar l'oferta i la demanda mundials. Inevitablement, aquest procés d'ajust reflecteix l'evolució d'Orient Mitjà, on es troben al voltant del 50 % de les reserves mundials de petroli i prop del 40 % de les de gas natural. A llarg termini, l'auge de les fonts d'energia renovables, com la solar i l'eòlica, podria reduir en gran manera la importància dels productors del Golf. Però, atès que els hidrocarburs satisfan actualment al voltant del 80 % de les necessitats energètiques mundials, això encara no ha succeït.

Quan li vaig preguntar a Flowers, mig segle després de les crisis del preu del petroli dels anys setanta, per què els mercats energètics continuen depenent tant del Golf, la seva resposta va ser reveladora. «La demanda de petroli continua creixent i el subministrament ha de vindre d'algun lloc: aquesta és la clau», va dir. Molts països d'Europa i Àsia no produeixen petroli i no tenen més remei que importar-lo. En conjunt, els importadors de petroli compren uns quaranta milions de barrils al dia, dels quals almenys quinze milions procedeixen del Golf. Si s'interromp una gran part d'aquest subministrament, com va ocórrer quan l'Iran va tancar l'estret immediatament després de l'atac dels Estats Units i Israel, l'impacte en els preus és inevitablement significatiu. «No es poden perdre quinze milions de barrils de la nit al dia sense que hi hagi repercussions importants», va assenyalar Flowers.

Des que va començar la guerra, el seu impacte en la cadena de subministrament de petroli s'ha produït per etapes, va explicar l'analista. Una vegada tancat l'estret, les asseguradores es van negar a cobrir els carregaments amb destinació a aquest estret canal. «Els vaixells no podien navegar i tota la cadena de subministrament es va veure interrompuda», va dir. Amb centenars de petroliers a plena càrrega encallats en la mar, va haver-hi escassetat de vaixells buits per a arreplegar noves càrregues. Durant un breu període, els quatre principals productors, a part de l'Iran —l'Aràbia Saudita, l'Iraq, Kuwait i la Unió dels Emirats Àrabs— van mantenir els seus pous en funcionament i van deixar que el petroli s'acumulés en les instal·lacions d'emmagatzematge en terra. Però, a principis de la setmana passada, la majoria d'aquestes instal·lacions estaven plenes. Els productors es van veure obligats a detenir les operacions de bombament en alguns dels pous, deixant el petroli sota terra sense extraure. Segons els càlculs de Wood Mackenzie, en els quatre països s'han deixat sense extreure uns nou milions de barrils de petroli al dia, la qual cosa suposa més del 8% del total anterior a la guerra.

La crisi del petroli no té precedents —en termes percentuals és major que les crisis dels anys setanta—, però, almenys fins a la setmana passada, s'havia desenvolupat tal com Flowers i els seus col·legues esperaven després de l'inici de la guerra. No obstant això, no havien tingut en compte la possibilitat que el conflicte s'estengués a atacs a gran escala contra la infraestructura energètica. El director executiu de l'empresa estatal Qatar Energy va afirmar que els atacs amb míssils iranians havien inutilitzat aproximadament una sisena part de les seves instal·lacions de GNL, i que es tardaria fins a cinc anys a reparar-les.

Quasi al mateix temps, el Pentàgon va confirmar que avions de combat i helicòpters estatunidencs sobrevolaven l'estret amb l'objectiu de destruir llanxes ràpides iranianes i derrocar drons d'atac iranians. «En les primeres setmanes, era possible creure que la guerra seria bastant breu i que la producció de petroli podria reprendre's amb bastant rapidesa una vegada acabés», va dir Flowers. «Però això sembla cada vegada menys probable».

A mesura que s'estenen les hostilitats, els analistes petroliers estan revisant a l'alça les seves estimacions sobre els danys que es preveu que causin. En 2008, en un context de forta demanda i producció estancada, el preu del Brent va arribar a quasi els cent quaranta dòlars per barril. La setmana passada, Goldman Sachs va afirmar que s'espera que el preu superi el seu màxim històric si persisteix l'amenaça d'una interrupció prolongada.

Per a molts estatunidencs, l'efecte més visible i immediat d'una crisi del preu del petroli és l'augment dels preus de la gasolina. El preu mitjà de la gasolina en tot el país ronda ara els quatre dòlars, enfront dels menys de tres dòlars que costava abans que comencés la guerra. Si el preu del petroli continua pujant, el de la gasolina podria arribar als cinc dòlars. Però, amb el temps, l'augment dels preus del petroli també encareix molts altres productes, com els bitllets d'avió, els plàstics i els fertilitzants. Les crisis del petroli també poden alarmar als inversors —el Dow ha caigut durant quatre setmanes seguides— i, en els últims anys, els alts preus dels actius han sigut un pilar fonamental de la despesa dels consumidors. Malgrat aquests senyals d'alerta, molts economistes creuen que l'economia se les arreglarà enguany sense entrar en recessió; Goldman, per exemple, situa la probabilitat que es produeixi una recessió en només un 25 %. Però això no és més que una conjectura. Com va dir la setmana passada Jerome Powell, president de la Reserva Federal, el repunt dels preus del petroli representa «una crisi energètica d'una certa magnitud i duració», que ha generat tanta incertesa que «simplement no sabem» què passarà.

La bona notícia és que, encara que els Estats Units continua depenent dels combustibles fòssils, la seva economia consumeix molta menys energia que en els anys setanta i principis dels vuitanta, quan es van produir dues profundes recessions associades a les crisis dels preus del petroli de l'OPEP. Per cada dòlar de PIB que genera avui els Estats Units, utilitza aproximadament la meitat d'energia que en 1980. Els preus del petroli van pujar vertiginosament en 2022, després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, i, així i tot, l'economia va aconseguir un any de modesta expansió. Però hi ha arguments en contra: el creixement de l'ocupació és molt més feble ara que fa quatre anys, i els observadors veterans de la indústria petroliera recorden com en 1990 i en 2008 els pics de preus van ser seguits de recessions. «És molt preocupant», va dir Flowers, referint-se al repunt. «Si acabem amb un Brent a cent dòlars de mitjana per barril enguany, podria empentar el creixement mundial per davall del dos per cent, i seria fàcil veure com els principals països occidentals, inclosos Estats Units i Europa, cauen en recessió en la segona meitat de l'any».

L'escenari optimista és que Trump es proclami vencedor i posi fi a la guerra abans que es produeixin més danys en les infraestructures energètiques, la qual cosa podria permetre que els preus del petroli tornessin a baixar ràpidament i evitar un mal econòmic durador. (Les pujades breus dels preus causen molt menys dany que les prolongades). En termes logístics, els productors de petroli del Golf tardarien dos o tres mesos a restablir la major part de la producció que han interromput, va afirmar Flowers. Però aquest no seria l'únic repte, va afegir: «L'Administració estatunidenca podria declarar la victòria en els termes que volgués, però les companyies d'assegurances voldrien garanties que la pau és real i duradora». Si no obtinguessin garanties satisfactòries de les tres parts en la guerra —els Estats Units, Israel i l'Iran—, podrien continuar negant-se a assegurar els vaixells i les càrregues que travessen l'estret, retardant així qualsevol tornada a la normalitat, o a una quasi normalitat.

Amb Trump, per descomptat, podria passar qualsevol cosa. Divendres va dir que està considerant «posar fi» a la guerra. Dissabte va afirmar que els Estats Units «atacarà i arrasarà» les centrals elèctriques de l'Iran si no obri l'estret en un termini de quaranta-vuit hores. Per part seva, Flowers no se sentia molt optimista en arribar el cap de setmana. Comparant la crisi del petroli iranià amb unes altres que ha viscut anteriorment, Flowers em va dir en un correu electrònic: «Això podria estar conduint a la pitjor crisi... des del punt de vista energètic. Això és perquè el pitjor dels casos és que la guerra resulti difícil de detenir, deixant a l'economia mundial sense fonts fiables de petroli, productes derivats del cru (inclosa la matèria primera per a fertilitzants) i GNL durant un període llarg». Si aquest desenllaç es materialitza, totes les apostes econòmiques quedaran en res.

 

John Cassidy és periodista i historiador econòmic britànic-americà. Redactor de The New Yorker des de 1995, on escriu The Financial Page, una columna sobre economia i política. També és col·laborador de The New York Review of Books. És l'autor de Dot.con: The Greatest Story Ever Sold, que analiza la burbuja puntocom, i How Markets Fail: The Logic of Economic Calamities, amb una análisis de la bombolla inmobiliària y la crisis crediticia. El darrer llibre de Cassidy, Capitalism and Its Critics, A History: From the Industrial Revolution to AI, es va publicar en 2025.

 

Traduït del The New Yorker: https://www.newyorker.com/news/the-financial-page/how-trumps-iran-war-could-torch-the-global-economy