La lluita de classes a França: i els mitjans continuen plantejant totes les preguntes equivocades

Mentre esclaten les protestes per tota França, a penes se sent parlar de la violència policial ni de la violència extrema de l'austeritat.

Grace Blakeley

24 d'octubre de 2026

Llegiràs molt de sobre la violència que va tenir lloc a França durant les protestes contra l'austeritat del cap de setmana. Sentiràs molt poc sobre la violència comesa per la policia francesa contra els manifestants. I no sentiràs gairebé res sobre la violència de l'austeritat. Això no és una coincidència.

Les protestes van començar en el Lycée Saint-Exupéry de Créteil a la fi de setembre, quan el personal i els alumnes es van declarar en vaga per l'estat del seu centre educatiu, que es trobava en mal estat després de dècades d'abandó. La calor extrema que es va sentir en tota França durant l'estiu –provocat per la crisi climàtica– va agreujar aquests problemes. Sense aire condicionat, els professors no podien fer classe i els alumnes no podien aprendre.

Un manifestant sosté una bengala de fum i una bandera nacional francesa durant una manifestació en la Place de la République de París el 17 d'octubre de 2026. Foto de Kiran RIDLEY / AFP via Getty Images

Les autoritats regionals van acabar cedint a les demandes del moviment. Però per a llavors, aquest ja s'havia estès a centres educatius de tot el país.

Professors i alumnes van abandonar les aules en tota França en protesta pel precari estat de l'educació francesa. El sindicat estudiantil Union Syndicale Lycéenne (USL) va formular diverses reivindicacions fonamentals, entre elles la inversió en les infraestructures escolars obsoletes, la contractació de nous professors per a reduir el nombre d'alumnes per classe, jornades escolars més curtes i l'abolició de l'opac sistema d'admissió universitària Parcoursup.

La resposta policial va ser ràpida i brutal. Van disparar gasos lacrimògens i bales de goma, i van copejar als manifestants amb porres. En un incident, uns agents van copejar a un adolescent, abans que un d'ells li disparés un pot de gas lacrimogen a la cara, trencant-li la mandíbula. La mare del noi de 14 anys va dir: «Ja no pot parlar i s'alimenta amb una palleta». Un altre jove de 15 anys va perdre una mà i un de 16 va quedar cec d'un ull. La resposta policial, totalment desproporcionada, va portar al fet que s'afegís una altra reivindicació a la llista dels manifestants: la fi de la violència d'Estat.

Les protestes estudiantils no van sorgir del no-res. Igual que la resta d'Europa, França fa anys que està sumida en una crisi del cost de la vida que ha erosionat el poder adquisitiu de la població i ha provocat un augment de la pobresa. Els salaris reals van caure en 2025 i 2026 –només és la segona vegada que el poder adquisitiu ha descendit durant dos anys consecutius des de 1960—. Des de 2024, la llar francesa mitjana ha perdut 1 200 € a l'any.

Les protestes a França formen part d'un moviment més ampli que s'està estenent per tot el continent. A Itàlia, els estudiants han ocupat col·legis per tot el país, mentre que els manifestants han sortit als carrers per a protestar per la creixent crisi del cost de la vida. Els estudiants albanesos s'han aixecat contra el Govern en protesta per l'augment dels preus i la falta d'inversió en les universitats. A Madrid, els docents han anunciat una vaga indefinida pels salaris i les condicions laborals, i han seguit més protestes estudiantils a Bèlgica, Grècia i Portugal.

L'austeritat és una guerra de classes fiscal

A França, el Govern ha intentat respondre a la crisi amb més austeritat. El 17 de setembre, el primer ministre francès, Sébastien Lecornu, va anunciar retallades per valor de 54 000 milions d'euros, justificades pel creixent dèficit pressupostari del país enmig d'un repunt global dels rendiments dels bons. Els salaris del sector públic es congelarien, sense ajustos per l'augment de la inflació, cosa que significa que milions de treballadors s'enfrontarien a una retallada salarial en termes reals.

La crisi dels bons està impulsada pels efectes inflacionistes de la guerra de l'Iran, no per la preocupació per l'augment de la despesa pública. Però l'austeritat mai té com a objectiu real reduir els dèficits pressupostaris (alguna cosa que mai aconsegueix). L'austeritat és una guerra de classes fiscal, dissenyada per a restar poder a la classe treballadora i protegir els interessos dels rics.

En tota França, la societat civil ja s'estava organitzant en resposta a la crisi del cost de la vida i al programa d'austeritat proposat pel Govern. Els sindicats del sector públic ja havien anunciat una vaga per al 29 de setembre. La USL va sincronitzar la seva acció perquè coincidís amb aquestes vagues, alineant el moviment amb una lluita més àmplia pel futur dels serveis públics.

Al mateix temps, la indignació popular va començar a manifestar-se en les xarxes socials, consolidant-se en el moviment del 17 d'octubre. Figures destacades que havien participat anteriorment en les protestes de les armilles grogues van cridar la gent a sortir al carrer. L'esquerra es va mantenir al marge durant les protestes de les armilles grogues, creant un buit en el qual l'extrema dreta va saber introduir-se hàbilment. No anaven a cometre el mateix error una altra vegada, per la qual cosa el sindicat d'esquerra Confederació General del Treball (CGT), La France Insoumise i el Partit Comunista es van sumar a la crida a les protestes massives.

Dissabte, almenys mig milió de persones –els organitzadors parlen de 800 000— van sortir als carrers per a protestar contra una elit francesa corrupta i irresponsable que intenta obligar la classe treballadora francesa a pagar per una crisi provocada pels superrics. La gran majoria d'aquestes protestes van ser totalment pacífiques. Va haver-hi grups que es van aprofitar de la situació per a saquejar i provocar disturbis –com sempre ocorre en societats on l'ordre es manté habitualment mitjançant jerarquies rígides sostingudes per l'amenaça constant de la violència–. Centenars de persones van resultar ferides i un manifestant va morir en els enfrontaments. La policia va detenir a 1.800 persones com a resposta.

@JLMelenchon

 

Plein de monde partout, calme et joyeux partout quand les policiers ne sont pas là. Des images que vous ne verrez pas dans l'officialité médiatique.

 

Però, com era d'esperar, les reivindicacions dels centenars de milers de manifestants que van sortir als carrers per a lluitar per un futur diferent per a França quedaran ara ofegades per la xerradissa mediàtica sobre quina és la millor manera de respondre a l'amenaça del desordre.

Les preguntes que ningú es fa

La BBC es va centrar en la «violència generalitzada» comesa durant les protestes. La cobertura es va referir al mal acolliment que va tenir el discurs del president Emmanuel Macron després de les protestes, afirmant que els francesos volien respostes a les següents preguntes: «Com s'exigiran ara responsabilitats als vàndals i esvalotadors? Com es podrien protegir millor les ciutats i pobles de França, sobretot tenint en compte que s'han anunciat noves manifestacions massives dins d'un parell de setmanes? Com s'indemnitzarà exactament als comerços destruïts?»

Cridava l'atenció l'absència en la llista de preguntes de la BBC de qualsevol esment a com abordar la deterioració de les escoles franceses; o com fer costat a les famílies franceses que lluiten per arribar a fi de mes davant la pujada dels preus dels aliments i la gasolina; o si s'hauria de gravar a la creixent llista de multimilionaris de França per a garantir una distribució més justa dels recursos del país. Potser l'omissió més notable en tot el debat mediàtic és la violència que ja s'ha infligit al poble francès a través de la crisi del cost de la vida i l'austeritat.

Aquestes qüestions no van brillar per la seva absència a causa d'una conspiració mediàtica per a fer callar les reivindicacions dels manifestants. Aquestes qüestions van brillar per la seva absència perquè la majoria dels periodistes no saben com plantejar-les. Consideren que el seu treball consisteix a informar sobre les accions dels individus, no a analitzar les estructures socials que obliguen algunes persones a sortir al carrer a protestar mentre unes altres fugen del lloc en jets privats.

Però la violència del capital no sol manifestar-se en forma de finestres trencades o cotxes en flames; és l'amenaça murmurada de la desocupació, la fam o la falta de llar. La violència del capital no requereix autors individuals; està integrada en la mateixa estructura de la nostra societat, que obliga la gent a treballar per salaris miserables en condicions humiliants –i sovint perilloses– sota l'amenaça de la indigència. La violència del capital mai es castiga, perquè els qui es beneficien d'ella, els qui decideixen quins temes mereixen ser debatuts públicament, no sofreixen les seves conseqüències.

La policia va detenir a 1.800 persones durant el cap de setmana entre una multitud de més de mig milió de manifestants pacífics. Mentrestant, 53 multimilionaris francesos posseeixen tanta riquesa com el 48% més pobre dels ciutadans francesos. En un sol dia, l'1% més ric és responsable de molta més violència contra les persones i el planeta que la que cometrà el francès mitjà al llarg de tota la seva vida. Afortunadament, per fi està sorgint un moviment per a exigir-los que rendeixin comptes.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/class-war-in-france-and-the-media?

 

«The Big Short», edició IA

Els inversors estan comprant protecció enfront d'un col·lapse del sector de la IA, igual que van fer amb els títols avalats per hipoteques abans de 2008...

Grace Blakeley

22 d’octubre de 2026

Aquesta setmana, els mercats borsaris d'Europa, els EUA i Àsia van caure al mateix temps que els inversors començaven a mostrar-se nerviosos davant l'auge de la IA. Sé que probablement estàs fart de sentir-me atribuir cada pujada i baixada dels mercats a la bombolla de la IA, així que, si no vols creure'm, fia't de Bloomberg. Això és el que el principal servei de notícies financeres dels EUA havia de dir sobre els moviments del mercat d'aquesta setmana:

«Augmenta la preocupació perquè l'elevada despesa en centres de dades i capacitat informàtica tarda més temps a amortitzar-se, mentre que el repunt d'enguany ha avivat els temors sobre… una bombolla de la IA».

Un dels factors que va avivar els temors dels inversors va ser la pujada dels preus del petroli. Els preus del petroli es van disparar de nou aquesta setmana, i el cru Brent va arribar als 112 dòlars per barril dijous, el seu nivell més alt des de maig. Per què afectarien els preus del petroli a les accions tecnològiques? Dóna un cop d'ull a aquest article per a una explicació més detallada, però, en resum: uns preus del petroli més alts signifiquen més inflació, la qual cosa implica tipus d'interès més alts, i això al seu torn implica majors costos de finançament, i l'expansió de la IA s'està finançant mitjançant deute. Un deute més car implica menys inversió i menors beneficis, la qual cosa podria frenar l'auge.

Una de les víctimes de l'ona de vendes va ser el grup inversor japonès SoftBank, una empresa amb la qual els lectors de Vulture Capitalism estaran familiaritzats. Després de la caiguda de les seves accions de gairebé un 7% dijous, el valor de mercat de SoftBank s'ha reduït a la meitat respecte al seu màxim de juny. En el punt àlgid de l'auge, SoftBank va superar a Toyota com la principal empresa del Japó, però ara val menys que Hitachi. Vaig escriure sobre això la setmana passada, però SoftBank és especialment vulnerable al col·lapse del sector de la IA, ja que ha realitzat nombroses i grans apostes per unes poques empreses de l'ecosistema de la IA –en particular OpenAI, en la qual ha invertit uns 65 000 milions de dòlars–.

Moltes d'aquestes apostes s'han finançat mitjançant deute, i aquest deute resulta ara molt més car, perquè sembla que els tipus d'interès es mantindran alts durant més temps. Això és perillós per la mateixa raó per la qual la caiguda dels preus de l'habitatge és perillosa quan es té una hipoteca gran i cara: no fa falta que el preu baixi molt perquè et vegis abocat a un patrimoni negatiu. En aquest moment, és possible que hagis de vendre casa teva amb pèrdues només per a pagar a la teva entitat hipotecària. SoftBank encara no passa necessitat, però els inversors comencen a preocupar-se per com afrontarà l'augment dels costos de finançament, juntament amb una possible caiguda del valor de les empreses de la seva cartera.

Aquestes inquietuds han provocat un augment de la demanda d'assegurances contra un possible impagament de SoftBank. Si has vist la pel·lícula The Big Shot (La gran aposta), hauries de tenir una idea de com és aquest mercat d'assegurances contra impagaments. Durant la crisi financera, un parell d'inversors espavilats es van adonar que els títols avalats per hipoteques (MBS) que els grans bancs havien estat creant i negociant no eren tan segurs com tothom suposava (incloses les agències de qualificació). Es van adonar que la bombolla acabaria esclatant i van utilitzar els swaps d'incompliment creditici –que pagaven quan el valor dels MBS queia– per a apostar per això.

Avui dia, els inversors estan comprant aquests swaps d'incompliment creditici per a protegir-se davant la possibilitat d'un impagament per part de SoftBank. I no es tracta només de SoftBank.

Segons aquest article del FT, la preocupació per la inversió en IA finançada amb deute ha provocat un «auge» en la negociació d'assegurances contra impagaments. Cada setmana de setembre, els inversors han negociat una mitjana de més de 9.000 milions de dòlars en permutes d'incompliment creditici vinculades al deute d'Oracle, SpaceX, Alphabet, Amazon, Meta, Broadcom i Nvidia, enfront de menys de 2.000 milions de dòlars al juliol. El cost d'adquirir aquests CDS s'ha disparat a mesura que la demanda ha augmentat dràsticament (vegeu el gràfic).

L'emissió de deute vinculat a la IA s'ha disparat fins als 466 000 milions de dòlars des de principi d'any, enfront dels 101 000 milions del mateix període de 2025. Com vaig escriure la setmana passada, l'auge de la IA va pel camí d'absorbir més inversió com a percentatge del PIB que l'auge ferroviari estatunidenc, que fins ara ostentava el rècord. A més, existeixen nombroses preocupacions sobre la circularitat del finançament de la IA i la creixent amenaça de la competència procedent de la Xina (més informació al respecte en la següent secció). Com a resultat, el cost d'assegurar-se contra l'impagament ha augmentat per a les empreses de tot el sector tecnològic, des dels hiperescaladors fins als proveïdors d'infraestructura.

Però als inversors els preocupa molt menys el deute dels hiperescaladors que els enormes deutes de proveïdors d'infraestructura com Oracle i CoreWeave. Com vaig assenyalar la setmana passada, algunes empreses faran fallida quan esclati la bombolla, però els hiperescaladors seguiran aquí per a recollir els trossos, al més pur estil del capitalisme voltor. La setmana passada, els inversors van començar a inquietar-se pel futur de CoreWeave, un important constructor de centres de dades. Van vendre deute i accions de CoreWeave, la qual cosa va provocar una caiguda del 25% en el preu de les seves accions al llarg de la setmana i va elevar el cost dels CDS sobre els bons de CoreWeave als nivells més alts mai registrats.

CoreWeave és una baula especialment feble en l'ecosistema de la IA, ja que depèn en gran manera del deute per a finançar les seves inversions en infraestructura. I, a diferència dels hiperescaladors, no compta amb fonts d'ingressos alternatives ni amb anys de sòlids beneficis als quals recórrer. L'únic factor a favor seu és la seva sòlida relació amb Nvidia. L'empresa utilitza xips de Nvidia en els seus centres de dades i, a canvi, Nvidia ha aprofitat el seu pes per a recolzar a l'empresa, arribant fins i tot a avalar la seva sortida a borsa en 2025. Però aquest finançament circular podria resultar més una maledicció que un avantatge quan la bombolla finalment esclati.

En 2008, quan finalment es va produir el col·lapse del mercat immobiliari, va ser tan greu que les grans asseguradores no van poder fer front als pagaments. Això va ser el que va enfonsar a AIG, que va haver de ser rescatada pel Govern dels EUA per a poder complir amb els seus pagaments d'assegurances a Goldman Sachs (una altra història amb la qual els lectors de Vulture Capitalism estaran familiaritzats). Encara no hem arribat a aquest punt amb la bombolla de la IA: és poc probable que el col·lapse sigui tan significatiu com el de 2008, ja que els grans bancs no estan tan profundament implicats. Però continua sent interessant observar aquest mateix patró d'augment dels costos de les assegurances a mesura que els inversors s'adonen que la tendència a l'alça podria no mantenir-se per sempre.

******

Una altra font de preocupació per a les grans empreses tecnològiques és la creixent competència procedent de la Xina. No es tracta que les empreses xineses puguin competir amb els laboratoris d'avantguarda quant a qualitat, com més aviat que són capaces d'oferir propostes raonables a una fracció del preu. Avui, Bloomberg ha revelat que DeepSeek, desenvolupador xinès de models de llenguatge gran (LLM), ha recaptat 100 000 milions de iuans –uns 15 000 milions de dòlars– per a finançar una altra ronda d'expansió.

Potser recordes que, allà per 2025, l'anunci de DeepSeek que havia creat un LLM capaç de competir amb els models d'avantguarda va desencadenar una ona de vendes en el mercat. El model de DeepSeek s'havia desenvolupat a una fracció del cost dels llançats per empreses com OpenAI i Anthropic, i als inversors els preocupava que el seu model pogués soscavar als grans operadors estatunidencs, minvant els seus beneficis. Però fins a enguany, DeepSeek continuava finançada pel seu fons de cobertura matriu, la qual cosa limitava la seva capacitat per a recaptar el tipus de capital necessari per a competir amb les grans empreses estatunidenques ja establertes.

Tot això ha canviat enguany, i l'empresa està recaptant fons a gran velocitat. DeepSeek ja ha demostrat que és capaç de desenvolupar models útils amb només una fracció del capital de les empreses tecnològiques estatunidenques. No és forassenyat suposar que aquesta última injecció de capital reduirà encara més la bretxa entre DeepSeek i els seus competidors. Al cap i a la fi, DeepSeek no necessita crear el millor i més potent model de llenguatge gran (LLM) del mercat per minvar el domini dels gegants estatunidencs; només ha de crear un prou potent per a satisfer les demandes del consumidor mitjà o del client empresarial.

Per a Anthropic, que està a punt de sortir a bossa, això no és una bona notícia. Perquè la seva astronòmica valoració estigui justificada, l'empresa ha de demostrar que serà capaç de generar beneficis massius i sostinguts en un futur previsible. Ja existeixen dubtes sobre la seva capacitat per a fer-ho en el context actual del mercat: Anthropic va registrar pèrdues significatives en el primer semestre d'enguany. L'empresa afirma que actualment és rendible en termes ajustats, però el creixement dels ingressos s'està alentint, la qual cosa no és una bona senyal.

En aquest context, la competència afegida d'un rival xinès de baix cost seria, sens dubte, una molt mala notícia. Pel que sembla, Anthropic és conscient d'això, i per això ha intentat posar fre a la «destil·lació», un procés mitjançant el qual les empreses rivals utilitzen els models d'Anthropic per a crear els seus propis. Alguns observadors han al·legat que així és com DeepSeek va crear el seu primer model a un cost tan baix, encara que a costa d'OpenAI, més que d'Anthropic. Però Anthropic va revelar que DeepSeek, i altres diverses empreses xineses, continuaven «destil·lant» utilitzant Claude.

Està prenent mesures dràstiques contra aquestes pràctiques, però ara DeepSeek està recaptant el tipus de finançament que li permetrà tirar endavant sense necessitat de la «destil·lació». Tant Anthropic com OpenAI s'han vist obligades a abaixar els preus «en competir pels clients i enfrontar-se a rivals xinesos més barats.» Si aquesta pressió a la baixa sobre els preus continua, com és probable que ocorri, totes dues empreses s'enfrontaran a dubtes sobre la seva rendibilitat. Necessiten generar sumes de diners realment enormes per a satisfer les expectatives dels inversors. Si aquests beneficis no arriben a materialitzar-se, la bombolla acabarà per esclatar.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-big-short-ai-edition?

 

Musk i Thiel són demagogs malvats. Què és el que els sustenta?

La nostra reticència a discutir, debatre i intercanviar idees morals.

Ann Pettifor

20 d'octubre de 2026

George Grosz, «BOSS», 1922

Aquesta entrada no tracta sobre la situació de l'economia. Tracta, en canvi, sobre l'amoralitat de la nostra condició. La majoria de les anàlisis econòmiques destaquen per l'absència d'anàlisi moral. No és el cas d'aquesta entrada ni de qui l'escriu.

L'entrada d'avui tracta sobre dos homes, tots dos l'encarnació mateixa del mal i del nostre fracàs col·lectiu a l'hora de comprendre i derrotar l'abast d'aquest mal. Són dos immigrants africans «antiamericans»: Elon Musk (que encara conserva la ciutadania sud-africana) i Peter Thiel (que va créixer a Sud-àfrica i Namíbia).

Jo també vaig néixer i vaig créixer a Sud-àfrica (SA). Al llarg de la meva infància i adolescència privilegiades, el règim nacionalista i autoritari de Sud-àfrica va imposar de manera cruel i sistemàtica l'apartheid. La injustícia, l'alienació i l'horror d'allò estan gravats a foc en la meva consciència, impulsen tot el meu treball i m'obliguen a treure a la llum el mal dels meus contemporanis i compatriotes supremacistes blancs: Elon Musk i Peter Thiel.

Elon Musk

Aquest home-nen va créixer a Pretòria, la capital de Sud-àfrica, i va assistir a un exclusiu col·legi privat de Pretòria. Mentre creixia, Pretòria era l'epicentre de la supremacia blanca, menyspreada per la burgesia «liberal» –principalment anglesa– de Johannesburg i Durban. La capital era el domini exclusiu, tancat i privilegiat dels separatistes blancs: els homes i dones afrikàners (i canadencs) que decretaven que l'odi irracional cap a les persones negres era alhora «natural» i necessari per a la supremacia blanca. (L'avi de Musk, Joshua Norman Haldeman (1902-1974), era canadenc i es va traslladar a Sud-àfrica en 1950).

El president Mandela va ser condemnat a cadena perpètua en el cínicament denominat «Palace of Justice» de Pretòria abans que Musk naixés en 1971, i va romandre empresonat a l'illa de Robben durant cada any en què Musk creixia a Pretòria.

La meva família menyspreava l'amoralitat i la hipocresia del messianisme i la ideologia afrikàner, i es mantenia molt allunyada de Pretòria, el seu bastió espiritual. Jo sentia un rebuig visceral per aquell lloc –seu de la burocràcia afrikàner i caserna general de la secreta i exclusivament masculina Broederbond, principal impulsora del crim de l'apartheid–. Ja en la dècada de 1940, el mariscal de camp Jan Christian Smuts havia denunciat a la Broederbond (Lliga dels Germans) com una «organització perillosa, astuta i feixista».

El feixisme afrikàner es basava en una ideologia ètnica cristiana-nacionalista que té ressons en la política estatunidenca actual. La ideologia neocalvinista afrikàner identificava a la nació amb Israel. Els partidaris d'aquesta ideologia creien que el volk blanc era el «poble triat» de Déu; i que el Great Trek (la Gran Migració) de la dècada de 1830 representava un Èxode del domini britànic.

Un element central de la ideologia era l'odi i el menyspreu cap a aquells que no eren «triats»: la població negra. Durant més de 100 anys, el règim de l'apartheid, representatiu d'una minoria del 12%, va negar al 82% de la població sud-africana els drets humans, la justícia econòmica i social, i el procés democràtic. La negació d'aquests drets es va imposar de manera brutal i sàdica. La criminalitat de l'apartheid –i la hipocresia del «cristianisme» afrikàner– es basava, i es basa, en la creença que els negres són menys que humans.

Una ideologia que Musk i la seva família han interioritzat per complet.

Musk ataca l'«empatia suïcida per a la civilització» d'Occident.

En el seu nou llibre, Call it Evil, la filòsofa Susan Neiman sosté que la ideologia de l'interès propi està consagrada a Occident com a realisme de sentit comú, més que com una idea filosòfica. Assenyala que, segons els psicòlegs socials,

només el 2% de la població mundial són psicòpates, persones que no sols manquen d'empatia, sinó que gaudeixen amb el dolor aliè.

Una vegada que la supremacia de l'interès propi queda consagrada com a realisme de sentit comú… les capacitats morals com l'empatia i la vergonya passen a ser no sols ingènues, sinó sospitoses. Els sàdics existeixen i causen un dolor sense fi. Però les formes més comunes de maldat sorgeixen de la visió que només els necis creuen en alguna cosa que no sigui el seu propi benefici. (L'èmfasi és meu)

Musk menteix amb la descaradura d'algú acostumat a l'alfabetització. En una famosa entrevista amb Joe Rogan va mentir sobre els immigrants i va afirmar que l'«empatia» havia permès als immigrants (com ell mateix?) entrar als Estats Units.

La feblesa fonamental de la civilització occidental, va dir, és l'empatia. L'explotació de l'empatia: estan explotant un error de la civilització occidental, que és la resposta empàtica…

El sadisme del racista adinerat

En el documental recentment estrenat d'Alex Gibney, MUSK, Musk’s South-African Father revela el seu propi i notori sadisme. Relata amb fredor la història d'aquella vegada que va disparar i va matar a tres intrusos negres, descrivint els diferents tons de vermell de la sang que brollava dels cadàvers.

El sadisme racista del pare el reprodueix dècades més tard el seu fill, però aquesta vegada a escala global. Les entremaliadures de Musk amb la motoserra sota els efectes de les drogues i la salvatge destrucció d'USAID per part de DOGE haurien emocionat a la secta Broederbond. Es van confiscar enviaments massius de medicaments essencials, inclòs el suplement nutricional que salva vides Plumpy’nut, pagats pels contribuents estatunidencs, es van deixar podrir-se i després es van incendiar. Oxfam calcula que el gangsterisme de «trituradora de fusta» de Musk suposa que almenys 23 milions de nens podrien perdre l'accés a l'educació, i que fins a 95 milions de persones perdrien l'accés a l'assistència sanitària bàsica, la qual cosa podria provocar més de 3 milions de morts evitables a l'any.

La majoria d'aquestes persones seran de pell bruna o negra.

Avancem ràpidament fins a les eleccions de mitjan legislatura als EUA

Musk no té prou diners, fills, mansions, exempcions fiscals, subvencions governamentals ni coets per a satisfer la seva insaciable cobdícia. En vol més. Per això ha utilitzat la seva obscena riquesa i poder per a comprar una ciutat sencera a Texas, a la qual ha batejat com Starbase.

Ara Musk està gastant fins a 158 milions de dòlars per a comprar al pròxim senador de Texas, i amb això tots els sucosos guanys que comportaria la captura de l'Estat. Això recorda a la recent captura de l'Estat per part del president Zuma i a la venda d'actius sud-africans; però també a un notori supremacista blanc, l'imperialista Cecil John Rhodes. En nom de la riquesa de la City de Londres, va annexionar arbitràriament terres indígenes africanes tant a Sud-àfrica com en la llavors Rhodèsia, i després va començar a extreure i explotar una riquesa fabulosa d'ambdues. L'única diferència és que la riquesa i el poder de Rhodes empal·lideixen fins a convertir-se en insignificants en comparació amb els de Musk.

Els sud-africans negres i els zimbabuesos continuen suportant les conseqüències del despietat imperialisme i l'explotació de Cecil John Rhodes, que es van prolongar durant un segle.

Musk compra desconfiança i desinformació

Musk està finançant al corrupte republicà Ken Paxton per a derrotar a James Dell Talarico, el demòcrata de Texas i un cristià progressista, no evangèlic, arrelat en la tradició protestant i a l'Església Presbiteriana. Segons el New York Times, la política del Sr. Talarico, tal com ell mateix l'ha definit en la seva campanya al Senat, part del manament bíblic d'estimar a Déu i estimar al proïsme, independentment del color de la seva pell.

No content amb comprar a un president dels EUA i demolir les agències estatunidenques amb els seus infantils «nois DOGE», Musk necessita comprar la publicitat, les notícies i els arguments que li permetin controlar l'escó del Senat de l'estat i, amb això, un poder polític encara major. Pel que sembla, la ideologia racista republicana no basta perquè Ken Paxton resulti triat, per la qual cosa Musk ha d'invertir enormes sumes per a atacar i privar efectivament als votants texans del debat honest necessari per a decidir les eleccions. Vol privar a 19 milions de votants texans del procés democràtic del qual sorgiria el millor candidat.

No ha de cabre'ns cap dubte que, si ho aconsegueix, Musk tractarà al seu senador triat com un «actiu» i l'utilitzarà per a obtenir encara més beneficis econòmics, que se sumaran als ja 38 000 milions de dòlars que ha obtingut en subvencions federals i d'altres estats.

El bessó de Musk: Peter Thiel

Thiel i la seva polèmica empresa de vigilància de dades acaben de «comprar» a un polític britànic, l'exvicepresident del Partit Laborista, Tom Watson, al que sens dubte va ser un preu de «ganga». Com sosté Neiman, la recompensa per què molts estan disposats a vendre la seva ànima pot ser sorprenentment petita.

La despesa del sector públic britànic en contractes amb Palantir s'ha acostat als mil milions de lliures, incloent-hi un important contracte de 330 milions de lliures per a la Plataforma Federada de Dades del NHS i acords amb el Ministeri de Defensa.

En lloc d'annexionar-se l'Estat britànic, Thiel està «colant-se en ell», com sosté George Monbiot. Ho fa amb la finalitat de contrarestar la pressió pública sobre el Govern de Burnham perquè rescindeixi el seu contracte de 330 milions de lliures del NHS amb Palantir.

Aquests dos homes ens ofereixen exemples espectaculars de les conseqüències del mal sistèmic: la convicció generalitzada que l'interès propi és l'únic valor de la humanitat que té alguna importància; i que el poder polític democràtic està a l'abast del millor postor.

El primer pas per a derrotar a psicòpates com Musk i Thiel és assenyalar-los a ells i a les seves malifetes. El següent pas és afrontar la realitat sense por: igual que els votants blancs de Sud-àfrica que van recolzar el règim racista i nacionalista, tots estem col·laborant i sostenint els fonaments del mal sistèmic que sustenta a aquests homes.

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/musk-and-thiel-are-evil-demagogues?

 

 

El que està en joc en el cas Omar

L'atac de Trump contra Omar és un atac contra els Estats Units.

John Ganz

15 d'octubre de 2026

Ahir a la tarda, The Wall Street Journal va publicar la notícia «La recerca sobre Ilhan Omar té com a objectiu reunir proves per a privar-la de la seva ciutadania». El reiterat fracàs d'aquest règim a l'hora de processar als seus enemics –en realitat, la seva manifesta incompetència en totes les seves iniciatives– potser hagi atenuat l'alarma amb la qual haurien de rebre's les notícies sobre el cas de desnaturalització d'Omar.

Considerem la gravetat de tot això: el poder executiu està intentant expulsar per complet a una oponent de la comunitat política; aquest intent d'expulsió està indubtablement motivat per animadversió racial i religiosa –l'hostilitat despietada cap als somali-estatunidencs és una part fonamental de la política de MAGA–. Ella no és simplement una ciutadana del carrer ni tan sols una crítica oberta de l'Administració: és una representant triada del poble estatunidenc. El poder executiu està intentant privar a un membre d'un poder de l'Estat d'igual rang de la condició que li dóna dret a participar en l'ordre constitucional: no sols estan atacant els seus drets, sinó el seu mateix dret a tenir drets.

L'opinió personal que cadascun tingui sobre el caràcter d'Omar o la seva política és irrellevant. Es tracta d'un greu atac a l'ordre constitucional dut a terme a través de la maquinària jurídica i burocràtica del poder executiu. Potser la raó per la qual la reacció pública és tan tèbia és que fa tant de temps que donem per descomptat –o simplement ja no comprenem– el fonamental que són realment les qüestions en joc. Aquesta mesura atempta contra alguns dels supòsits més elementals d'un govern lliure i republicà, principis tan bàsics que a penes imaginàvem que necessitessin ser defensats: que l'oposició política és legítima, que el poder executiu no pot determinar la composició del poder legislatiu i que la ciutadania no és un privilegi que s'ostenti a voluntat dels qui estan en el poder.

Sovint sentim que ens enfrontem a un autoritarisme creixent en aquest país, però seria més precís qualificar això com un cas de totalitarisme creixent. Els governs autoritaris reprimeixen l'oposició política i priven als seus súbdits de determinats drets. Els moviments totalitaris aspiren a una cosa molt més radical: la destrucció de la personalitat política i jurídica independent. No sols ataquen les llibertats de determinats ciutadans als quals pretenen reprimir, sinó el concepte mateix de ciutadania i, en última instància, el concepte d'humanitat compartida.

En Els orígens del totalitarisme, Hannah Arendt va escriure: «Una gairebé es veu temptada a mesurar el grau d'infecció totalitària per l'abast amb el qual els governs en qüestió fan ús del seu dret sobirà a la desnacionalització». Fixa't en la paraula «infecció». Arendt no suggeria que tot govern que recorregués a la desnacionalització fos necessàriament totalitari. De fet, advertia en una altra part del mateix llibre que «les solucions totalitàries bé podrien sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris», reapareixent com a «fortes temptacions» fins i tot en societats que, d'altra banda, continuaven sent lliures. La qüestió no és que els Estats Units s'hagi convertit en un Estat totalitari, ni que tal desenllaç sigui inevitable; de fet, sembla molt improbable. Però les tècniques de dominació totalitària poden sorgir en el si d'una democràcia constitucional, soscavant les seves premisses fonamentals sense enderrocar les seves institucions d'un sol cop.

Aquí està en joc una concepció Schmittiana de la política. Per al jurista nazi Carl Schmitt, la distinció política fonamental era entre amic i enemic, entre aquells que pertanyien legítimament a la comunitat política i aquells la mera presència dels quals amenaçava la seva existència. En una república constitucional, l'oposició política es dóna entre conciutadans la pertinença dels quals a la comunitat política no està en dubte. Però una «democràcia sobirana» Schmittiana tracta als oponents polítics com a enemics del poble, com a estrangers que han de ser expulsats.

Aquesta concepció queda clarament de manifest en la retòrica de Trump. En 2019, els partidaris de Trump van corejar de manera notòria «Que se'n vagi!» en un míting mentre Trump atacava a Omar. En 2023, va prometre «erradicar» als seus oponents d'esquerres, als qui va descriure com a «paràsits», advertint que l'amenaça interna era més perillosa que l'amenaça exterior. I al gener, quan els periodistes del New York Times li van preguntar directament si Omar hauria de perdre la seva ciutadania, va respondre: «Oh, per descomptat». Entre les seves raons no sols figuraven les acusacions de frau migratori, sinó també el fet que ella fos una «esvalotadora» que no feia més que «queixar-se, queixar-se i queixar-se». Si s'analitzen la seva retòrica i les seves accions en conjunt, no hi ha cap dubte sobre quin tipus de política estan practicant.

Des del principi, he sostingut que l'atac a la mateixa ciutadania és tant l'essència mateixa del moviment de Trump com el seu tret més perillós. Del moviment dels certificats de naixement al mite de les eleccions robades, el trumpisme es pot entendre com la noció que alguns estatunidencs no són realment estatunidencs, que els seus drets polítics són il·legítims i que la nació ha de ser purgada d'aquests intrusos. Per això vaig insistir que el feixisme i el totalitarisme eren exemples inevitables a l'hora de jutjar el seu contingut i orientació polítics. La tendència última d'aquesta política és transformar la ciutadania d'un dret inviolable en un privilegi concedit o retirat a discreció del sobirà. Ara aquesta ambició es dirigeix contra un membre en actiu del Congrés. En una república constitucional, el poble tria qui el governa; Trump pretén determinar qui forma part si més no del poble. La nostra pròpia llibertat està en joc.

 

John Ganz és un periodista i analista polític estatunidenc centrat en la història del conservadorisme, els moviments populistes d'extrema dreta i l'evolució de la cultura política als Estats Units. Reconegut per ser un dels escriptors d'assaig polític més incisius de la seva generació, combinant el rigor històric amb la sàtira i l'anàlisi de l'actualitat. Columnista mensual a la revista The Nation, autor i editor del butlletí independent Unpopular Front a Substack, que té gran repercussió mediàtica als EUA. Els seus articles d'opinió i assajos crítics han estat publicats regularment en algunes capçaleres de prestigi internacional, com The New York Times, The Washington Post, The Guardian, The New Republic, The New Statesman, Jacobin. Té un Màster en Belles Arts de la Columbia University School of the Arts. És autor de When the Clock Broke: Con Men, Conspiracists and the Origins of Trumpism.

Traduït del Substack de l’autor, Unpopular Front: https://www.unpopularfront.news/p/whats-at-stake-in-the-omar-case

 

 

Per què els estudiants manifestants francesos no faran marxa enrere

«Tenen molt poc a perdre».

Olly Haynes

20 d'octubre de 2026

Un home llança un con de trànsit a través d'una barricada en flames a París. Abdul Saboor/Reuters

Diumenge, a París, les multituds van omplir les principals places i avingudes de la Place de la République, el Boulevard de Magenta i més enllà. Es van encendre bengales i les banderes de França, Palestina, els partits polítics i els sindicats adornaven a la multitud. En una pancarta, un Homer Simpson dibuixat a mà li deia al president Macron que els disturbis de 2019 i 2023 havien estat simplement les pitjors protestes de la seva vida «fins ara», la qual cosa indica que el moviment no té intenció de rendir-se fàcilment.

Els estudiants porten des del 17 de setembre manifestant-se o bloquejant els seus centres educatius, però aquesta vegada se'ls van unir sindicalistes i manifestants de les «armilles grogues» que donaven suport a les reivindicacions estudiantils, protestaven contra l'augment del cost de la vida i rebutjaven el pròxim pressupost d'austeritat. Entre 550 000 (segons el Ministeri de l'Interior) i 800 000 persones (segons els sindicats) van sortir als carrers en tot el país.

La convergència dels diferents moviments que han sorgit sota la presidència de Macron es podia percebre en les cançons i consignes de la multitud. Es va sentir «on est là» («som aquí»), la desafiadora cançó del moviment de les «armilles grogues», consignes a favor d'una Palestina lliure, i també versions adaptades de cançons contra la reforma de les pensions de Macron que es van reutilitzar per a aplicar-les a l'educació.

Encara que la majoria de les protestes s'han desenvolupat de manera pacífica des que va començar el moviment, també s'han produït enfrontaments dramàtics amb la policia. La violència ha caracteritzat en gran manera la resposta policial fins ara. Una bala de goma i el gas lacrimogen van deixar cecs a dos estudiants. Una magrana li va provocar l'amputació d'una mà a un d'ells, i un pot de gas lacrimogen disparat directament a la cara d'un jove de 15 anys li va deixar la mandíbula trencada. S'han detingut a milers de persones, la majoria d'elles menors d'edat.

Molts han qüestionat les tàctiques policials i el seu paper en l'escalada dels disturbis. Diumenge, a París, una orquestra juvenil creada per a promoure la justícia climàtica va ser atacada amb gas lacrimogen enmig d'un assaig en la Place de la République, la qual cosa va preparar el terreny perquè la plaça es convertís en escenari d'acarnissats enfrontaments entre la policia, els manifestants i els esvalotadors durant la resta del dia. Els «casseurs» (vàndals) van trencar els aparadors de les botigues de la plaça i van incendiar cotxes, aprofitant les protestes com a pretext per a enfrontar-se a la policia.

Els actes de violència i els saquejos han acompanyat a les protestes, encara que sovint no han estat obra dels estudiants: segons les xifres publicades pel Ministeri de Justícia, la majoria dels detinguts després dels saquejos del 17 d'octubre eren adults, a diferència de l'ocorregut en detencions de protestes anteriors. També s'han produït intents esporàdics d'incendi provocat en alguns centres educatius, com també episodis de violència. En general –encara que amb algunes excepcions–, aquests actes no han estat perpetrats pels alumnes dels centres en qüestió, sinó per joves que havien acudit des de fora.

«Bismillah, c’est les ténèbres».

En el bulevard de Magenta, al costat de la plaça de la República, pancartes i consignes cridaven l'atenció sobre diverses reivindicacions i queixes que anaven des de la falta de professors en els col·legis, la calor asfixiant de les aules durant les onades de calor de juny i la violència policial.

Una pancarta amb el dibuix d'un pollastre deia «plus de màsters, moins de poulet» («més màsters, menys pollastre»), en referència al pànic moral que s'ha desfermat a principis d'enguany pel fet que els joves dels suburbis mengessin en locals de menjar ràpid especialitats en pollastre, com a Màster Poulet.

«Compte amb les mans», deia una altra, en la qual es representava una magrana policial.

Un tema recurrent va ser la frase «Bismillah, c’est les ténèbres» («En el nom de Déu, és la foscor»). La frase no significa realment res, però s'ha convertit en un mem omnipresent. Els manifestants la van recuperar en to burleta després que, suposadament, la policia la utilitzés en un maldestre intent d'imitar l'argot juvenil nord-africà durant una infiltració en grups de protesta a través de Snapchat. (Una pancarta deia: «Bismillah, volem el nom de l'autor de l'acudit del segle», en referència a l'estès que s'ha tornat el mem.)

Una pancarta en una manifestació estudiantil celebrada diumenge a París. Foto: Olly Haynes

Novara Media va parlar amb diversos estudiants manifestants sobre per què protestaven i cap a on es dirigeix el moviment. A França, els mitjans de comunicació no solen publicar els cognoms dels menors, per la qual cosa, en conseqüència, tots els estudiants només van donar els seus noms de pila.

Camille i Nathan, tots dos de 17 anys, del Lycée Gabriel Fauré, en el districte 13 de París, fa dues setmanes que bloquegen el seu institut.

Camille va descriure el seu centre com «un institut normal i corrent, ni precisament desfavorit, però tampoc ric».

Nathan va afirmar que volia més professors, millors salaris i condicions laborals per al professorat i els auxiliars docents, així com l'eliminació de Pacoursup –la plataforma a través de la qual els estudiants sol·liciten plaça en la universitat, els algorismes de la qual han estat acusats de parcialitat contra els alumnes de centres més desfavorits–.

«Volem més diners per als centres educatius, perquè no n'hi ha prou. Siguin centres de París o de la banlieue, perquè a França és igual si estàs en el Lycée Gabriel Fauré o en el Lycée Paul Éluard de Saint-Denis [un centre desfavorit on les protestes són especialment intenses], tots tenim el mateix problema».

Camille va afegir que la mala organització dels horaris era un dels motius pels quals protestaven. «Hi ha dies en què acabem a les sis de la tarda. Algunes classes de 13è curs acaben a les 7 de la tarda», va explicar. «A més, hi ha grans buits en el nostre horari, cosa que significa que tenim períodes de tres o quatre hores en els quals no fem res, però no podem anar-nos-en. A vegades tinc activitats extraescolars que acaben a les set o més tard; per a quan arribes a casa són les vuit i després tens deures, així que és difícil tenir una vida més enllà del col·legi».

Altres reivindicacions dels estudiants han estat la reparació dels edificis escolars, que s'estan enfonsant i tenen goteres, així com la reparació de la calefacció i la instal·lació de sistemes d'aire condicionat, perquè els edificis no siguin un congelador a l'hivern ni un forn a l'estiu.

«Tenen molt poc a perdre».

Han començat les vacances escolars i els polítics, els comentaristes i fins i tot alguns estudiants es pregunten si el moviment podrà mantenir-se. Novara Media ha recopilat diverses idees i perspectives entre els estudiants sobre quin ha de ser el següent pas.

Abraham, estudiant del Lycée du Château d’Épluches, on un alumne va sofrir la fractura de la mandíbula a causa d'un projectil policial, va declarar a Novara Media que «com a joves, aquest incident ens va espantar i va sembrar la por entre els estudiants [del seu centre]» .

No obstant això, «continuarem endavant», va afirmar. «Ja he sentit parlar de preparatius per a després de les vacances. Si no se satisfan les nostres reivindicacions i no es respecten els nostres drets, continuarem amb els bloquejos fins que així sigui».

Félix, portaveu de L’Union Étudiante, un important sindicat estudiantil, va declarar: «Ens trobem en una situació tal que és necessari aplicar mesures d'emergència». El sindicat ha formulat deu reivindicacions clau, entre les quals s'inclouen l'anul·lació de les restriccions proposades per a accedir a les ajudes a l'habitatge –de les quals depenen molts estudiants universitaris–, la fi de la selecció universitària a través de les plataformes algorítmiques Parcoursup i la renovació dels edificis escolars i universitaris.

Els estudiants necessiten «tenir un futur millor, emancipar-se, per a poder estudiar sense que els caigui el sostre damunt», va afirmar.

«Esperem que hi hagi menys activitat durant les vacances», va afegir, però va assenyalar que el sindicat «tornaria a mobilitzar-se tan aviat com acabessin les vacances, perquè les detestables condicions en les quals es troben els estudiants no hauran canviat».

Stathis Kouvelakis, filòsof polític i activista que estudia els cicles polítics i els moviments socials, va declarar a Novara Media que les protestes actuals «no són com una vaga. En una vaga es perd molt, perquè hi ha un cost econòmic. Això fa que la mobilització sigui una cosa bastant difícil. Però els estudiants? Tenen molt poc a perdre».

No obstant això, ara els treballadors i els manifestants de les armilles grogues s'han sumat als estudiants. Gwen, una estudiant del Lycée Romain Rolland de Ivry-sud-Seine, va veure el potencial d'estendre l'acció més enllà del col·lectiu estudiantil. Va afirmar: «Volem parlar amb els treballadors, els professors i tots els altres perquè puguin bloquejar altres llocs, com la xarxa de transport de la RATP», referint-se al sistema de transport públic de la regió de Île-de-France. «Si aconseguim bloquejar-ho, el Govern es fotrà de veritat».

 

Olly Haynes és un periodista independent especialitzat en política, cultura i moviments socials.

Traduït de Novara Media: https://novaramedia.com/2026/10/20/why-frances-student-protesters-wont-back-down/