«Si no ens defensem, no tenim futur»: el periodista que s'enfronta als «feixistes tecnològics» de Silicon Valley.

A mesura que Elon Musk, Peter Thiel i els seus homòlegs s'han anat fent més rics i influents, Gil Durán sosté que pràcticament han abandonat la democràcia i han trobat el govern perfecte que els permet actuar així.

Steve Rose entrevista a Gil Durán

5 d'agost de 2026

A l'abril, Gil Durán va ser expulsat de manera permanent de la plataforma X, d'Elon Musk, per publicar tan sols dues paraules. Durán responia a una publicació de l'empresa tecnològica Palantir en la qual s'esbossava el seu «manifest tecnològic» de 22 punts, que elogiava el «poder dur» estatunidenc, la cultura occidental i les armes d'IA, denunciava la inclusivitat i advocava pel servei nacional obligatori. Durán va respondre: «TLDR: feixisme» (TLDR és l'abreviatura de «too long, didn’t read», és a dir, «massa llarg, no ho he llegit»).

Durán no va infringir cap de les normes escrites de X, com assenyala en una videotelefonada des de San Francisco; aquí queda l'«absolutisme de la llibertat d'expressió» de Musk. És possible que la seva expulsió tingués alguna cosa a veure amb el seu tuit anterior, en el qual mostrava la portada del seu nou llibre, The Nerd Reich: Silicon Valley Fascism and the War on Democracy. L'argument central del llibre és que les grans tecnològiques ja no són les nostres aliades, ja que molts dels seus propietaris multimilionaris han pres el control econòmic i polític i estan dirigint el destí del planeta cap a les seves pròpies visions apocalíptiques i extravagants.

El feixisme no és una exageració, afirma Durán. Va investigar múltiples definicions —d'Umberto Eco, Robert Paxton i Jason Stanley— i va decidir que el moviment «Make America Great Again» (MAGA) de Donald Trump compleix tots els requisits. «És un culte al ressentiment que busca purgar als seus enemics demonitzant-los mitjançant una propaganda absurda i surrealista que explota els temors sobre la llei i l'ordre, el gènere i la sexualitat, amb la finalitat de prendre el poder i instaurar una jerarquia permanent que els feixistes consideren l'ordre moral del món i de l'univers. A més, també hi ha una espècie d'ambient nacionalista i militarista».

Per extensió, afirma, Silicon Valley és feixista «perquè s'ha alineat per complet amb un moviment feixista. Aquest és el seu vehicle per a aconseguir el poder». Pocs podrien rebatre aquesta alineació després de veure als directius de Meta, Google, Apple, Amazon i OpenAI alinear-se darrere de Trump en la seva segona presa de possessió, o com el ja tancat «departament d'eficiència governamental» (Doge) de Musk va rebre carta blanca per a dur a terme acomiadaments massius d'empleats federals, o com la tecnologia de vigilància basada en IA de Palantir va facilitar les deportacions per part del Servei d'Immigració i Control de Duanes. És una relació molt estreta, afirma Durán: els titans tecnològics han ajudat a Trump i a la seva família a convertir-se en multimilionaris a través de les criptomonedes i, a canvi, han rebut contractes governamentals i se'ls ha eximit de qualsevol regulació o supervisió.

L'home en el centre del gir cap a la dreta de Silicon Valley… Peter Thiel. 

Fotografia: The Asahi Shimbun/Getty Images.

A més, Durán creu que «Silicon Valley s'ha tornat feixista perquè ha adoptat una ideologia extrema de supremacia tecnològica». Mentre que el moviment MAGA promet un retorn a un passat mític i gloriós, afirma, els tecnofeixistes» prometen un futur mític i gloriós: «Arribarem a les estrelles. Arribarem a l'espai. I l'única cosa que necessitem és desfer-nos de qualsevol que s'interposi en el nostre camí mentre busquem accelerar la tecnologia cap a aquesta transcendència veloç, violenta i divina que aconseguirem si som capaços de cremar suficient energia i suficient potència de càlcul per a fer realitat el nostre “bucle d'auge”».

Sona gairebé a teoria de la conspiració, però a Durán no li falten proves. Musk fent el que sembla una salutació nazi i descrivint l'empatia com «la feblesa fonamental de la civilització occidental». Peter Thiel, de Palantir, va escriure en 2009 que «ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles» i va impartir una sèrie de conferències en les quals suggeria que Greta Thunberg podria ser l'anticrist. Marc Andreessen, director executiu de l'empresa d'inversió tecnològica Andreessen Horowitz, parafrasejant a Filippo Tommaso Marinetti, coautor del Manifest Feixista de Mussolini, en el seu «Techno Optimist Manifesto»: «La tecnologia ha de ser un assalt violent contra les forces del desconegut, per a obligar-les a inclinar-se davant l'home».

Durán, periodista i ex assessor polític, exposa la narrativa amb gran detall, esbossant les connexions entre aquests homes (i tots són homes) i els orígens de les seves creences, sovint profundament estranyes, moltes de les quals consideren prescindibles a tot aquell que estigui fora del seu cercle o s'oposi a la seva agenda.

Desentranyar totes les seves filosofies, que se superposen, portaria algun temps, però en resum: «Es tracta de la idea que el que més importa són els milers de milions o bilions de persones que encara no han nascut en el futur. I l'única forma que arribin a néixer és que aquest grup d'elit format per figures blanques del sector tecnològic i multimilionaris prengui les decisions correctes per a convertir a la raça humana en transhumana i multiplanetària mitjançant la IA i la tecnologia», afirma Durán. «En convertir-se en multimilionaris, tots ells tenen la idea que són superiors a la resta. Són susceptibles a aquesta mena de pensament».

Marc Andreessen ha dit que la tecnologia ha de ser un «atac violent contra les forces del desconegut». Fotografia: Steve Jennings/Getty Images

Durán, de 50 anys, és gairebé tot el contrari: fill d'immigrants mexicans de classe treballadora a Califòrnia. Va ser el primer de la seva família a anar a la universitat, després d'haver crescut en una situació de relativa pobresa: «Això em va endurir i em va inculcar una lleialtat indestructible cap a la gent corrent enfront de les nombroses persones riques i poderoses amb les quals he passat gran part del meu temps».

El llibre de Durán remunta les arrels d'aquest moviment a dues fonts importants. Una és el llibre de 1997 The Sovereign Individual, escrit per l'inversor estatunidenc James Dale Davidson i William Rees-Mogg, antic editor del Times i figura destacada de la BBC (i pare de Jacob). El seu llibre va profetitzar com les eines digitals, com a Internet i les criptomonedes, aplanarien el camí cap a un futur privatitzat, corporatiu, desregulat i postdemocràtic, governat per individus rics, poderosos i que no rendeixen comptes a ningú. Dues dècades més tard, això va donar lloc a la idea dels «estats de xarxa» —regnes digitals més enllà de la jurisdicció dels Estats nació—, popularitzada per Balaji Srinivasan, antic soci d'Andreessen Horowitz.

L'altra font és Curtis Yarvin, un antic desenvolupador de programari i filòsof de saló amb predilecció pels psicodèlics, al qual a vegades se'l coneix com el padrí de la «il·lustració fosca». En blocs sota pseudònim a la fi de la dècada de 2000, Yarvin va esbossar una visió del món en la qual la democràcia liberal no havia aconseguit generar progrés, en part perquè institucions com l'educació i els mitjans de comunicació havien estat capturades pel que ell denominava «la Catedral».

La solució que proposava era un acomiadament massiu de funcionaris públics (va encunyar l'acrònim «Rage», « retire all government employees ») i el nomenament d'un «director executiu nacional, [o] el que es denomina un dictador». Yarvin també va reflexionar sobre una «alternativa humana al genocidi» per a bregar amb els ciutadans improductius i ha hagut de desmentir les acusacions que és un supremacista blanc o que dona suport a ideologies racistes. Si es grata una mica la superfície, suggereix Durán, les idees de Yarvin tenen molt en comú amb les ideologies nazis, «però actualitzades com a dogma de la dreta per a l'era dels blogs».

Curtis Yarvin ha reflexionat sobre una «alternativa humana al genocidi» per a bregar amb els ciutadans improductius. Fotografia: Florència Tan Jun/Sportsfile/ Getty Images

Totes dues fonts podrien haver romàs en l'oblit si no fos per Thiel, l'home que es troba en el centre del gir cap a la dreta de Silicon Valley. Ha fet una enorme fortuna a través d'una sèrie d'inversions en empreses emergents tecnològiques: primer PayPal, després Facebook, Spotify, LinkedIn, Palantir i OpenAI, entre altres. Va ser la primera figura important del sector tecnològic a recolzar a Donald Trump, el juliol de 2016, i va convèncer uns altres perquè el seguissin, inclòs Andreessen, qui va afirmar que va passar la meitat del seu temps a Mar-a-Lago durant el mes posterior a la victòria de Trump en les eleccions de 2024.

A Thiel li va agradar tant The Sovereign Individual que va escriure una nova introducció quan es va reimprimir en 2020. També ha fet passos per a fundar el seu propi estat en xarxa: primer a través del malmès «moviment seasteading» (que consistia a establir països flotants en aigües internacionals) i després a través de Pròspera, una «zona econòmica especial» en una illa d'Hondures. Constituïda en 2017 amb permís del Govern hondureny i, segons s'informa, cofinançada per Srinivasan, Andreessen i Sam Altman, d'OpenAI, Pròspera ha tractat d'atreure a empreses emergents digitals amb una normativa poc estricta (el que resulta atractiu per als investigadors en longevitat), baixos impostos i una economia favorable a les criptomonedes.

Han sorgit altres projectes similars. En 2021, el president d'El Salvador, Nayib Bukele, va aplaudir la proposta de crear una «Bitcoin City». En 2023, Trump va anunciar plans per a construir deu «Ciutats de la Llibertat» en terrenys públics de tot els Estats Units, amb la col·laboració de representants de Pròspera. En 2024, Srinivasan va fundar una «Network School» en Johor, Malàisia.

Thiel també va començar a assimilar les teories de Yarvin sobre com l'ordre polític impedia el progrés. En l'assaig de 2009 en el qual Thiel va declarar la incompatibilitat entre llibertat i democràcia, també va afirmar que «l'enorme augment dels beneficiaris de les ajudes socials i l'ampliació del dret al vot a les dones» feien impossible la democràcia capitalista, la qual cosa no li va guanyar molts seguidors entre l'opinió pública majoritària. Però Yarvin va recolzar a Thiel i tots dos es van convertir en amics i aliats. «Mentre que The Sovereign Individual va establir les bases de la visió política del multimilionari, Yarvin va crear un pla per a convertir aquesta visió en realitat», escriu Durán.

Thiel va exercir un paper fonamental a l'hora d'introduir aquestes idees —i a aquestes persones— en el Govern dels EUA, entre elles JD Vance, a qui Durán descriu com «gairebé íntegrament una creació de Peter Thiel». Va ser Thiel qui va llançar a Vance com a inversor de capital de risc, donant-li un lloc en la seva empresa Mithril Capital i, posteriorment, invertint en el mateix fons de Vance, Narya Capital (els noms derivats de Tolkien són una constant entre aquesta gent). Va ser Thiel qui va recolzar la incursió de Vance en la política, on va passar de condemnar a Trump com "el Hitler dels Estats Units" a secundar-ho i repetir com un lloro les idees de Yarvin. «Crec que el que Trump hauria de fer, si hagués de donar-li un consell: acomiadar a tots i cadascun dels buròcrates de nivell mitjà, a tots els funcionaris de l'Estat administratiu, i substituir-los per la nostra gent», va dir Vance al podcaster Jack Murphy en 2021.

«El Govern va crear a aquests homes i ara aquests “reis del benestar social” volen destruir el mateix sistema que els va fer»… Elon Musk. Fotografia: Marc Piasecki/Getty Images

Durán havia observat com es desenvolupava aquesta presa de control per part de Silicon Valley i va començar a escriure sobre això en 2024. «Vaig pensar que això seria un problema dins de cinc o deu anys, però quan JD Vance es va incorporar a la candidatura, de sobte va cobrar una nova urgència», afirma. Ara, gairebé sembla que ja és massa tarda. En 2025, Bloomberg va informar que almenys 16 homes vinculats a Thiel i les seves empreses ocupaven llocs de poder en l'Administració Trump, entre ells David Sacks, que ara és assessor especial en matèria d'IA i criptomonedes. El «Doge» de Musk ha arremès contra el Govern, la regulació de les criptomonedes i la IA ha desaparegut pràcticament per complet, la família Trump són ara multimilionaris i els oligarques tecnològics s'han convertit en els majors donants dels republicans.

Al mateix temps, s'han convertit en importants beneficiaris del mateix Govern que en el seu moment van intentar desmantellar. S'estima que Palantir compta amb 13 700 milions de dòlars en contractes amb el Govern dels EUA; l'any passat, el preu de les seves accions va pujar més del 90% en sis mesos. Andreessen dona suport a dotzenes d'empreses de defensa que es fan amb contractes governamentals i recentment s'ha incorporat al consell assessor del Pentàgon. La setmana passada, SpaceX, de Musk, va rebre un contracte de 1.600 milions de dòlars per a subministrar coets a la Força Espacial dels EUA; aquest mateix dia, es va comprometre a aportar almenys 100 milions de dòlars per a ajudar als republicans en les eleccions de mitjan legislatura de novembre.

«És un greu advertiment sobre els perills de la privatització», afirma Durán. «El Govern va crear a aquests homes, especialment a Elon Musk. I ara aquests “reis del benestar” volen tirar a terra l'escala, volen destruir el mateix sistema que els va fer grans. Es tracta d'un fracàs colossal de l'aparell d'intel·ligència estatunidenca: no haver vist com es gestava aquesta amenaça des de dins».

Durán, que va treballar en el departament de comunicació de Kamala Harris quan era fiscal general de Califòrnia, així com per a la difunta senadora demòcrata Dianne Feinstein, culpa tant als demòcrates com als republicans. «Han fracassat estrepitosament a l'hora de plantar cara al poder dels multimilionaris perquè els únics tan addictes als diners dels multimilionaris en la política estatunidenca com els republicans són els demòcrates», afirma.

Destaca al governador de Califòrnia, Gavin Newsom, com a exemple paradigmàtic d'un «demòcrata de Silicon Valley»: «No se'l veu criticant aquests tipus. Només va per Trump, Trump, Trump i Vance, Vance, Vance… Vols contingut viral? Per què no et llances contra l'estranya obsessió anticristiana de Peter Thiel?». Fins i tot si els demòcrates prenen el control després de les eleccions de mitjan legislatura o les presidencials de 2028, a Durán el preocupa que «aquests feixistes tecnològics guanyin… perquè els demòcrates no els faran rendir comptes».

«Gairebé íntegrament una creació de Peter Thiel»… JD Vance. Fotografia: Will Oliver/CNP/Shutterstock

Pel costat positiu, la presa de control de Silicon Valley no ha anat massa bé últimament. Els «estats en xarxa» de tot el món estan perdent terreny. En 2021, la nova presidenta, Xiomara Castro, va derogar l'estatus econòmic especial de Pròspera (que ha demandat al Govern hondureny per 10 800 milions de dòlars). Fa dues setmanes, es va ordenar el tancament de la Network School de Srinivasan (Srinivasan afirma que la traslladarà al Kazakhstan). Les «Ciutats de la Llibertat» de Trump continuen sense construir-se.

Un aspecte positiu, segons Durán, és que «moltes d'aquestes persones no comprenen realment les realitats sobre el terreny». Ningú vol viure realment en un Estat en xarxa sense ànima, afirma: «Per què anaries a viure al Kazakhstan en lloc de San Francisco, que és la capital mundial de la tecnologia?» D'altra banda, assenyala, els multimilionaris tecnològics han convertit de fet als EUA en un Estat en xarxa de facto.

Però és molt possible que hagin anat massa lluny. «Els oligarques de Silicon Valley estan realment en una posició vulnerable en aquest moment», afirma Durán. «A la gent no li cauen bé. La gent comença a rebel·lar-se contra els centres de dades i contra aquesta visió d'una apocalipsi de la IA que acaba amb tots els llocs de treball i que, potencialment, podria acabar amb tota la humanitat. Esteu terroritzant a la gent i ara no us aprecien. En aquest context podria intervenir un polític per a aprofitar aquesta tendència i presentar un missatge que respongui a les preocupacions de la gent i s'oposi a les fosques fantasies dels oligarques».

La qüestió ara, diu, «és com girem l'impuls a favor nostre i en contra dels multimilionaris. Perquè ells tenen un pla per a guanyar. Creuen que tindran èxit». Aquest podria ser un moment de radicalització: «En la lluita contra el poder dels multimilionaris trobem la clau de tots els nostres problemes. Cada moment és una oportunitat important per a despertar a la gent i començar a plantar cara».

En cas contrari, afirma, ens trobarem en una situació en la qual «no tindrem democràcia, no tindrem economia i no tindrem futur. Si això no radicalitza a la gent, llavors ens mereixem el que ens passarà».

 

The Nerd Reich: Silicon Valley Fascism and the War on Democracy es publica el 18 d'agost (Simon & Schuster, 25 £).

 

Gil Durán va néixer a Califòrnia. Net de treballadors agrícoles immigrants mexicans, va treballar en el camp, però aviat es va interessar pel periodisme. Es va llicenciar en la Universitat DePauw i va començar la seva carrera en el Sant Jose Mercury News. Després va passar deu anys com a assessor de polítics com Jerry Brown, Dianne Feinstein i Kamala Harris. En 2018, va tornar al periodisme en The Sacramento Bee, i després al San Francisco Examiner. Ara, és periodista independent i publica dos butlletins informatius: The Nerd Reich, centrat en la política tecnològica extremista, i FrameLab, centrat en el llenguatge polític.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2026/aug/05/journalist-taking-on-tech-fascists-silicon-valley

 

 

Quanta energia consumeixen els centres de dades i la intel·ligència artificial?

Els centres de dades consumeixen al voltant de l'1,5% de l'electricitat mundial, però la demanda està molt concentrada geogràficament.

Per Hannah Ritchie

20 de juliol de 2026

Poques tecnologies —si és que hi ha alguna— s'han adoptat tan ràpidament com la intel·ligència artificial (IA). Atès que aquests càlculs es realitzen amb electricitat, els debats entorn de la IA solen girar entorn del que això suposa per a la demanda energètica.

Aquestes preocupacions solen adoptar tres formes. Una és mediambiental: la creixent demanda energètica de la intel·ligència artificial provocarà un augment de les emissions de carboni i dificultarà la descarbonització. Una altra és l'impacte en les comunitats locals: una elevada demanda d'electricitat podria posar a prova el subministrament local i fer pujar els preus de l'energia. La tercera és que el consum energètic de la IA podria constituir el coll d'ampolla d'aquesta tecnologia; per als qui desitgen que s'expandeixi, això podria ser un factor limitant clau.

Quanta energia consumeix, doncs, la IA?

Podem abordar aquesta qüestió des de dues perspectives. La primera és la quantitat total d'electricitat que consumeix la IA. La segona es refereix a l'impacte individual, és a dir, quanta electricitat consumeix cada consulta.

En aquest article, intento respondre a totes dues preguntes.

Abans d'aprofundir en les dades, convé aclarir què s'inclou en el consum energètic de la IA. Es tracta de l'electricitat consumida tant per a l'entrenament com per a l'execució dels models (el que es denomina «inferència»). Les empreses tecnològiques rares vegades publiquen dades sobre quanta energia es consumeix en entrenar els seus models, però, segons les estimacions de les quals disposem, és probable que la demanda energètica estigui dominada per la inferència, i no per l'entrenament. (1)

Les estimacions que analitzarem inclouen l'electricitat usada específicament per als servidors, a més de l'energia addicional empleada en refrigeració, il·luminació i altres elements necessaris per a mantenir en funcionament els centres de dades. No inclouen l'energia feta servir per a alimentar el dispositiu —un portàtil, un ordinador de sobretaula o un telèfon— que algú usa per a accedir a la IA. És important destacar —i això és rellevant a l'hora de comparar amb altres fonts— que no inclouen la demanda derivada de la mineria de criptomonedes.

Quin percentatge de l'electricitat mundial es destina als centres de dades i a la intel·ligència artificial?

Comencem pel panorama general. Quanta electricitat van consumir els centres de dades l'any passat?

Segons l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), al voltant de 485 teravatios-hora (TWh). (2) Això equival a la generació anual d'electricitat d'Alemanya. I, per a posar-ho en context, això suposa al voltant de l'1,5% de la generació elèctrica mundial. (3)

Una altra font, el Energy Institute, estima que la demanda energètica dels centres de dades —inclosa la mineria de criptomonedes— rondarà els 790 TWh en 2025 (o el 2,5% de la generació elèctrica mundial).

Ara bé, els centres de dades són una mica més que IA: són instal·lacions que alberguen els servidors i la infraestructura informàtica que hi ha darrere de tots els nostres serveis digitals. Això abasta des del correu electrònic i la navegació per Internet fins al streaming de Netflix, Google Maps, la banca en línia i l'enviament de missatges a amics.

Els centres de dades d'IA són instal·lacions dedicades a executar models d'IA. La distinció entre tots dos no sempre és clara, però el gràfic següent mostra un desglossament estimat.

Els centres de dades no dedicades a la IA van consumir dos terços del total, i els centrats en la IA, el terç restant. Basant-me en aquestes dades de l'Agència Internacional de l'Energia, calculo que la IA va consumir al voltant del 0,5% de l'electricitat mundial en 2025. (4)

Actualment, l'electricitat representa al voltant d'una cinquena part de l'energia primària mundial. (5) Per tant, és probable que la IA consumís al voltant del 0,1% de l'energia primària total en 2025.

Tenint en compte la rapidesa amb la qual ha augmentat la demanda d'IA, pot resultar sorprenent que els centres de dades dedicats a la IA consumeixin, en conjunt, menys que els que no ho estan. Les previsions apunten al fet que aquesta diferència es reduirà ràpidament. En el gràfic, també he inclòs la previsió de l'escenari base de la AIE sobre la demanda de centres de dades en 2030.

Aquestes previsions són molt incertes, i hi ha qui sosté que la AIE es troba entre les més conservadores en la seva avaluació del creixement de la demanda d'IA. Així i tot, la major part del creixement de la demanda dels centres de dades provindrà de les instal·lacions dedicades a la IA. En aquest escenari, els centres de dades passaran a representar el 3% del consum elèctric mundial en 2030, i els centres d'IA consumiran llavors aproximadament la mateixa quantitat que els que no es dediquen a la IA.

Informació addicional: Com varien les estimacions de la demanda elèctrica dels centres de dades segons la font?

Anteriorment, hem analitzat les estimacions de la demanda mundial d'electricitat per a centres de dades de l'Agència Internacional de l'Energia, una de les fonts més utilitzades en matèria de dades energètiques.

No obstant això, altres fonts també publiquen estimacions sobre la demanda dels centres de dades. Una altra d'elles és S&P Global, les dades de la qual fa servir i difon el Energy Institute. El seu últim «Informe estadístic sobre l'energia mundial» va incloure per primera vegada estimacions sobre la demanda dels centres de dades.

En què es diferencien?

En el gràfic que apareix a continuació, he mostrat les xifres de totes dues fonts per al període de 2020 a 2025. Això significa que estem comparant únicament estimacions històriques, no projeccions, en les quals les diferències entre les fonts són molt majors.

Com es pot observar, existeixen grans diferències entre elles. Les xifres de S&P per a 2025 són aproximadament un 60% més altes, però s'han mantingut sistemàticament per sobre al llarg de tota la sèrie temporal.

Cap de les dues organitzacions ofereix un desglossament detallat i transparent de la seva metodologia, per la qual cosa resulta difícil donar una explicació definitiva i completa de les diferències. No obstant això, una de les principals és la inclusió del consum elèctric destinat a la mineria de criptomonedes. Aquest sí que s'inclou en les dades d'EI/S&P, però no en els de la AIE. És probable que el consum elèctric per a la mineria de criptomonedes se situï entre 150 i 200 teravatios-hora (TWh), la qual cosa representaria gairebé dos terços de la diferència.

Fins i tot tenint això en compte, continuaria existint una diferència. Probablement, això s'explica per les diferències en l'enfocament metodològic. S&P modela la demanda d'energia basant-se en dades ascendents sobre la capacitat instal·lada dels centres de dades. Això es basa en hipòtesi sobre la freqüència amb la qual s'utilitza aquesta capacitat, per la qual cosa els resultats són sensibles a elles. La AIE intenta estimar de forma més directa el consum elèctric dels equips informàtics, la refrigeració i la demanda d'infraestructura en els centres de dades. Però, de nou, això comporta una incertesa significativa.

Aquestes estimacions no són directament comparables i mesuren aspectes diferents, però resulta útil tenir en compte aquesta comparació si et trobes amb xifres bastant dispars sobre la demanda mundial d'energia dels centres de dades.

La demanda elèctrica es concentra en uns pocs llocs

L'1,5% de l'electricitat mundial pot no semblar molt. Però en alguns llocs, aquest percentatge és molt major. Aquest és, en realitat, el principal repte que planteja la creixent demanda dels centres de dades: està concentrada geogràficament, cosa que significa que la demanda mundial és atesa per un petit nombre de xarxes elèctriques.

En el gràfic es pot veure el percentatge d'electricitat que consumeixen els centres de dades en diferents regions. El 5% de l'electricitat dels Estats Units es destina a alimentar centres de dades. En el cas concret dels centrats en la IA, probablement voreja el 2%.

Nota: Electricitat consumida pels centres de dades expressada com a percentatge de la generació elèctrica. Els centres de dades donen servei a una àmplia gamma de serveis digitals, com el streaming, la missatgeria i l'emmagatzematge en el núvol. Els centres de dades centrades en la intel·ligència artificial (IA) constitueixen un subconjunt d'aquest consum elèctric.

Però, de fet, aquesta demanda està encara més concentrada a escala local. Per sota de la xifra de l'1,9% d'Europa, es troba Irlanda, on els centres de dades representen més del 20% del consum elèctric. Per sota de la xifra del 5% dels EUA, hi ha estats en els quals els centres de dades suposen més del 10% de la demanda. (6) En estats com Virgínia, supera una quarta part.

Això, juntament amb el ràpid creixement de la IA, podria exercir pressió sobre les xarxes elèctriques locals, encara que la demanda total d'electricitat no sigui aclaparadora per al món en conjunt.

Quina és la petjada energètica de les consultes individuals als models de llenguatge a gran escala (LLM)?

Conec a moltes persones que són conscients del seu propi ús dels models de llenguatge a gran escala (LLM) i les eines d'IA per motius mediambientals. Algunes s'abstenen d'utilitzar-los o els usen el menys possible. Unes altres continuen fent-ho, però se senten culpables per això.

Quanta energia consumeixen les nostres consultes individuals? Si algú formula una pregunta a un LLM —com ChatGPT, Gemini o Claude—, quanta demanda elèctrica addicional genera?

Una vegada més, és difícil trobar xifres precises i actualitzades al respecte, ja que la majoria de les empreses tecnològiques no han publicat anàlisis detallades sobre el consum energètic dels seus models.

Una de les primeres empreses a fer-ho va ser Google; en 2025, va publicar estimacions energètiques per al seu model Gemini. Va estimar que la mitjana d'una consulta basada en text (bàsicament, fer-li a Gemini una pregunta de text) consumia al voltant de 0,24 watts-hora (Wh) d'electricitat. Per a posar-ho en context, aquesta és la quantitat d'energia que consumiria un microones en menys d'un segon, o un televisor durant deu segons.

El director executiu d'OpenAI, Sam Altman, també va escriure anteriorment que una «consulta mitjana» en ChatGPT consumia al voltant de 0,34 Wh (encara que sense un desglossament detallat d'on procedeix aquesta xifra). Epoch AI també va proporcionar la seva pròpia estimació independent del voltant de 0,3 Wh per a una consulta «típica» de ChatGPT.

Així doncs, diverses fonts tendeixen a coincidir en una xifra similar. No obstant això, la majoria de les consultes són senzilles, per la qual cosa la consulta mitjana probablement és petita tant en grandària com en complexitat.

En el cas de consultes més llargues o sol·licituds que depenen d'agents d'IA o del raonament, la petjada energètica és major. Epoch AI va estimar que una consulta llarga (7 500 paraules d'entrada) podria consumir uns 2,5 Wh, i una molt llarga (75 000 paraules) podria consumir 40 Wh. Aquestes xifres són molt més elevades que les d'una consulta de text senzilla.

Existeixen menys estimacions per a altres tipus de sol·licituds. En el seu informe de 2026, la AIE ofereix estimacions del consum elèctric de les GPU per a tasques d'agents amb raonament.7 S'estima que una sol·licitud estàndard a un agent d'IA —com Claude— consumeix al voltant d'1,1 Wh. Una sol·licitud d'agent amb raonament, al voltant de 50 Wh. Això és similar a les estimacions per a les consultes de text de longitud màxima.

No obstant això, totes aquestes xifres continuen sent relativament petites en comparació amb el consum elèctric diari d'una persona mitjana, especialment als països de renda alta.

A la Unió Europea, el consum mitjà d'electricitat per persona ronda els 17 000 Wh al dia. (8) Això equival a unes 6 800 consultes d'entrada llarga (que consumeixen 2,5 Wh cadascuna). O a 425 de les consultes d'entrada màxima.

Una persona mitjana als EUA consumeix aproximadament el doble d'electricitat que la mitjana de la UE, per la qual cosa la contribució de les consultes d'IA a la petjada energètica d'una persona allí és aproximadament la meitat. (9)

En el gràfic que apareix a continuació, he inclòs algunes comparacions per a donar una idea de com es compara aquest consum energètic amb el d'altres productes o activitats. (10).

 

La demanda energètica futura de la IA és molt incerta

En aquest article, m'he centrat en les estimacions històriques de la demanda dels centres de dades i de la IA. Ja resultava difícil obtenir estimacions recents raonables sobre quanta electricitat consumeixen actualment. Predir com canviarà això en el futur és encara més difícil.

Hi ha una àmplia varietat d'estimacions sobre la demanda futura, i les diferències entre elles tendeixen a augmentar com més ens endinsem en el futur. Aquesta divergència és especialment evident a partir de 2030, ja que gran part de la demanda a mitjà termini anterior a 2030 depèn de les infraestructures que s'estan construint en l'actualitat.

La demanda futura dependrà de diversos factors. No sols de com creixi la demanda dels usuaris, sinó també de com augmenti l'eficiència dels xips i altre maquinari. La AIE, per exemple, presenta quatre escenaris futurs: un preveu un creixement de la demanda dels usuaris molt major, i un altre preveu millores d'eficiència molt més ràpides.

Encara que no sabem quant creixerà la demanda energètica de la IA en el futur, és probable que els punts clau que extraiem de les dades actuals continuïn sent vàlids. Per a una persona preocupada pel seu propi ús de la IA, el consum energètic de les consultes individuals als bots és reduït. A escala mundial, els centres de dades representen una part relativament petita del consum total d'electricitat, i això no canviarà en els pròxims anys. El problema és que el subministrament està molt concentrat geogràficament: la veritable prova serà si les xarxes elèctriques poden satisfer aquest augment de la demanda mantenint alhora les emissions i els preus locals sota control.

Un últim punt que convé tenir en compte és que les xifres que hem analitzat mesuren el consum d'electricitat, no les emissions de carboni. Per als qui els preocupen els impactes climàtics dels centres de dades i la IA, podria dir-se que com es genera aquesta electricitat és més important que la quantitat que es consumeix. Una consulta atesa per un centre de dades connectat a una xarxa elèctrica en la qual predomina el carbó tindrà un impacte molt major que una altra que s'executi en una xarxa amb un alt percentatge d'energies renovables o energia nuclear. La forma en què el creixement de la IA afecta les emissions no sols depèn de la seva eficiència energètica i de la demanda, sinó també del netes que siguin les xarxes elèctriques que la proveeixen.

Notes

1.       1. Epoch AI estima que training Grok 4 consumeix al voltant de 0.31 terawatt-hours (TWh) d’electricitat. Com es veurà, la demanda total per AI en 2025 va ser d’uns 155 TWh. En canvi, entrenant Grok 4 — un model bastant gran— era d’un 0.2% del total.

2.       2. IEA (2026), Key Questions on Energy and AI, IEA, Paris.

3.      3.  Ember estima que en 2025, el món generarà al voltant de 31,800 TWh d’electricitat. 485TWh /31.800 TWh * 100= 1,5%.

4.      4.  La IEA estima que la AI-consumida pels centres de dades que si dediquin consumia 155 TWh en 2025. O sigui el 0.49% de l’electricitat global. Ember estima que en 2025 el món generava al voltant de 31.800 TWh d’electricitat. 155 TWh / 31.800 TWh * 100= 0,49%.

5.       5. L’ús d’energia primària en 2025 era de 167,000 TWh. La generació d’electricitat era de 31,800 TWh. [31,800 / 167,000 * 100 = 19%].

6.       6. Tal com assenyala l'AIE: «gairebé la meitat de la capacitat dels centres de dades dels Estats Units es troba en cinc nuclis regionals».

7.       7. Es pot trobar a la  Figure 2.1 del report.

8.       8. Aquestes dades són d’Ember Energy. El promig per persona a la EU és del voltant de 6,200 kWh per any, o sigui 17 kWh per dia.

9.       9. Tingueu en compte que aquestes xifres fan referència a la generació total d'electricitat per persona a tota l'economia. Això inclou l'ús d'electricitat a les llars, però també el consum industrial i comercial.

10.    10. Les estimacions de les consultes d'IA provenen de Epoch AI. Les estimacios per a altres activitats estan descrites a https://hannahritchie.github.io/energy-use-comparisons

Agraïments: Moltes gràcies a Max Roser, Esteban Ortiz-Ospina i Edouard Mathieu pels seus comentaris i aportacions a aquest article.

 

Hannah Ritchie és subdirectora editorial i responsable de divulgació científica. Es va incorporar al nostre equip en 2017. En 2023 va passar a ocupar el càrrec de subdirectora editorial i responsable de divulgació científica en Our World in Data. El seu treball se centra en els canvis a llarg termini en el medi ambient —energia, contaminació, agricultura, subministrament alimentari— i la seva compatibilitat amb el desenvolupament mundial. Es va doctorar en Geociències per la Universitat d'Edimburg. És investigadora del Programa Oxford Martin de Desenvolupament Global i membre honorari de la Facultat de Geociències de la Universitat d'Edimburg i de l'Institut del Canvi Climàtic d'Edimburg. El seu primer llibre —Not the End of the World— analitza set dels nostres grans problemes mediambientals i com resoldre'ls. El seu segon llibre, Clearing the Air, respon a 50 de les preguntes més importants sobre com abordar el canvi climàtic. Pots trobar més articles seus en el seu Substack: By the Numbers.

Traduït de Our World in Data: https://ourworldindata.org/how-much-energy-do-data-centers-and-artificial-intelligence-use?

Els límits del populisme d'esquerres.

Els neoliberals han ignorat durant dècades les preferències polítiques de la gent. El populisme promet tornar a donar a la gent el que vol. Aquesta és la seva major fortalesa… i la seva major feblesa.

Grace Blakeley

10 d'agost de 2026

La definició de «populisme» és notòriament difícil de precisar, en gran part perquè la manera de definir el terme depèn de la mateixa orientació ideològica.

Els liberals detesten el populisme. Et diran que implica la construcció retòrica de «el poble» en oposició a un enemic extern, siguin els immigrants o les elits adinerades. Ho veuen com una forma de política divisiva, perillosa i fonamentalment irracional que cal evitar costi el que costi.

El problema amb aquesta definició és que totes les narratives polítiques es basen a crear línies divisòries entre els bons i un enemic extern. I els liberals tenen el seu propi enemic: els populistes.

L'actitud antipopulista es remunta als orígens del pensament liberal, amb J. S. Mill denunciant el que va denominar la «tirania de la majoria» en la seva obra Sobre la llibertat. El temor liberal al populisme ha evolucionat en els últims anys amb l'auge del neoliberalisme. Avui dia, els liberals tendeixen a creure que la majoria dels àmbits de la vida social han de regir-se segons la lògica del mercat. Es requereix que els tecnòcrates estableixin i vetllin pel compliment de les regles de la competència de mercat, i no es pot permetre que el sentiment popular interfereixi en les regles del joc.

Com a resultat, els liberals moderns desconfien profundament de la política populista. En una interpretació generosa, creuen que les regles dels mercats i de la democràcia són fràgils i han de ser protegides per persones que comprenguin el seu funcionament. Els intents dels populistes de mobilitzar a la gent contra un enemic extern donaran lloc a decisions polítiques subòptimes, ja sigui gravant en excés als rics o restringint rígidament la immigració. En una interpretació menys generosa, simplement no creuen que la gran majoria de la gent entengui el que és bo per a ella, i consideren que ha de ser governada per una tecnocràcia il·lustrada.

El govern dels setciències

Es van poder sentir ressons d'aquesta última visió en paraules de la diputada demòcrata Haley Stevens, quan va arremetre contra els «nois guais» que es «burlaven» d'ella en Internet mentre feia campanya contra el candidat populista d'esquerres Abdul El Sayed. El discurs va presentar a Stevens com la setciències intel·ligent i poc guai, enfrontant-se als pinxos guais i estúpids que es ficaven amb ella per treure bones notes. Això resumeix bastant bé com es veuen a si mateixos els liberals: com els setciències que fan l'assenyat, encara que poc «guai», mentre que els nois guais els assetgen.

Aquesta narrativa de victimisme probablement ajuda l'establishment liberal a dormir a les nits, però oculta més del que revela. El desenvolupament de la ideologia liberal és inseparable del desenvolupament de les relacions socials capitalistes. Va sorgir com la ideologia d'una classe emergent d'industrials i comerciants que buscaven alliberar-se del jou del domini aristocràtic. Afirmaven buscar els drets individuals, un govern limitat i representatiu, i el lliure comerç. En realitat, els drets i els vots estaven vinculats a la propietat, el govern només es limitava quan es tractava de protegir els pobres, i el lliure comerç coexistia sense problemes amb l'imperi.

En altres paraules, el liberalisme no va suposar la fi del domini de les elits: simplement va permetre a la classe capitalista emergent compartir el poder amb l'aristocràcia existent. I això sempre va requerir que s'imposessin límits estrictes a la capacitat de «les masses» per a participar en la política democràtica.

Governar el buit

Al principi, limitar la participació política de les masses significava limitar el sufragi i els drets individuals. Després de la Segona Guerra Mundial, aquests límits van deixar de ser viables, i assistim a l'auge de la política de masses. Després, en la dècada de 1980, va sorgir el neoliberalisme per a limitar la participació de les masses en la política a través de la tecnocràcia. Àmbits sencers del govern —principalment els relacionats amb la gestió de l'economia— es van considerar vedat privat dels «experts» i van quedar aïllats de la rendició de comptes democràtica.

La tecnocràcia neoliberal va crear un buit en el cor de la política democràtica. Als tecnòcrates liberals se'ls va encomanar tot, des de la política monetària fins a la regulació financera, passant per la legislació laboral. Com era d'esperar, les seves decisions van afavorir als interessos creats més ben organitzats i més poderosos, amb accés privilegiat a les esferes del poder.

Sota el neoliberalisme, els resultats democràtics van deixar de reflectir les preferències populars en molts àmbits clau. Les polítiques populars van ser vetades amb l'argument que no s'ajustaven als principis de la competència de mercat. Aquest gir antidemocràtic és el que ens ha portat a una situació en la qual el 80% de la població del Regne Unit està a favor que les empreses d'aigua passin a ser de titularitat pública, però els principals partits polítics s'han negat rotundament fins i tot a considerar la idea.

Els qui defensen la política populista —tant d'esquerra com de dreta— la veuen com una resposta a aquest buidatge de la democràcia. El govern dels «experts» suposadament neutrals ha significat, en realitat, el govern d'una elit corrupta i que no rendeix comptes, que utilitza un llenguatge tecnocràtic per a introduir polítiques que els beneficien a ells mateixos i als seus patrocinadors.

Els populistes rebutgen el govern dels experts i, en el seu lloc, defensen que l'elaboració de polítiques ha de reflectir la voluntat del poble. La «voluntat del poble» és un concepte bastant difús, per la qual cosa, en la pràctica, els polítics populistes mobilitzen a la gent recolzant polítiques populars en unes poques àrees clau —i ignorant totes les altres—.

Donar a la gent el que vol

Jo diria que el populisme està ressorgint perquè els polítics populistes, tant d'esquerra com de dreta, fan una promesa molt senzilla: donar a la gent el que realment vol. Un moviment populista donarà prioritat a un àmbit polític —sigui l'assequibilitat o la immigració— i es limitarà a fer el que la gran majoria de la gent demana.

L'esquerra pot construir un projecte populista partint de la base que la gran majoria de la gent vol que les seves factures siguin més baixes, que els seus salaris siguin més alts i que la bretxa entre rics i pobres sigui menor. La dreta pot construir un projecte populista partint de la base que la majoria de la gent a Occident vol límits a la immigració, una repressió del crim i una línia dura en matèria de defensa.

Alguns en l'esquerra sostenen que el populisme d'esquerra no és comparable al populisme de dreta. Al cap i a la fi, els populistes de dreta solen actuar com a avantguarda de la mateixa elit que s'ha beneficiat de les últimes dècades de neoliberalisme. En donar prioritat a polítiques una mica populars, però molt divisives, en qüestions com la delinqüència i la immigració, aconsegueixen augmentar la rellevància de la política de la «guerra cultural» i introduir per la porta posterior polítiques econòmiques pro-capitalistes.

Això és, per descomptat, cert. Però no crec que sigui una raó suficient per a separar el populisme de dretes del d'esquerres. En certa manera, el projecte de l'esquerra és similar. La idea és mantenir a la gent rígidament centrada en qüestions com la desigualtat i el cost de la vida per a animar-la a votar als partits d'esquerra, que després introduiran polítiques socials progressistes per a les quals sovint no existeix una majoria clara.

Tant els populistes d'esquerra com els de dreta mobilitzen a la gent basant-se en les majories existents per a propostes polítiques concretes, sigui un impost sobre el patrimoni o controls fronterers més estrictes. I intenten convertir el tema per al qual compten amb majoria en la qüestió política més destacada del cicle electoral.

La principal diferència és que les majories a favor de l'agenda de la dreta són menors que les que donen suport a la de l'esquerra. Per exemple, el 52% de la població creu que haurien de reduir-se les xifres d'immigració al Regne Unit, mentre que el 70% dona suport a un impost sobre les grans mansions. Per tant, la dreta recorre en grau més alt a la distracció i la confusió. Ha d'aconseguir que la gent deixi de parlar de desigualtat i de l'assequibilitat de l'habitatge inundant les ones amb temes de debat relacionats amb la «guerra cultural». I, en general, ho aconsegueix amb bastant èxit perquè compta amb molts més diners a favor seu.

Del populisme a la construcció de moviments

El principal problema d'aquesta estratègia és que la qüestió de «el que vol la gent» és mal·leable amb el temps. Per exemple, als EUA avui dia, només el 29% de la població creu que hauria de reduir-se la immigració, enfront del 55% en 2024; mentre que el 95% dels estatunidencs considera que el cost de la vida és una «greu crisi nacional». La dreta populista estatunidenca va donar a la gent el que volia… i després la gent es va adonar que, en realitat, volia una altra cosa.

Aquesta és la principal limitació de la política populista. El populisme és reactiu. Respon a les majories existents en determinats temes, però no pot crear altres noves. Als populistes els costa molt aconseguir suport per a polítiques a les que la gent encara no dona suport, i per això els populistes de dreta tenen dificultats amb temes com l'assequibilitat, i els d'esquerra, amb temes com la immigració. En lloc de crear majories, simplement eviten parlar dels temes per als quals no compten amb un suport majoritari.

Considero que la política populista és una eina més en l'arsenal de l'esquerra, no una panacea. Elegir a candidats d'esquerra basant-se en un missatge populista d'esquerra pot tant dinamitzar el moviment com ajudar a aconseguir victòries polítiques reals. Però la política electoral populista per si sola només ens portarà fins a un cert punt, ja que els populistes només poden respondre al que la gent ja creu; no tenen gaire facilitat per fer canviar d'opinió... I necessitem canviar opinions sobre molts temes.

Canviar activament la manera de pensar de la gent —en lloc d'esperar que els esdeveniments la canviïn per si sols— és molt difícil. Com va demostrar Sarah Stein Lubrano en el seu magistral llibre Don’t Talk about Politics (del qual vaig fer una ressenya aquí), és difícil persuadir a la gent perquè canviï d'opinió sobre qüestions polítiques, ja que aquestes qüestions són fonamentals per a la seva identitat. Quan canvien d'opinió, no és perquè hagin escoltat un argument especialment convincent o hagin vist a un polític especialment carismàtic.

A vegades, com en l'exemple anterior sobre la migració, la gent canvia d'opinió a causa d'esdeveniments del món real —com veure com l'ICE s'emporta als seus veïns—. Però l'esquerra no pot confiar que els esdeveniments canviïn l'opinió de la gent per nosaltres. Hem d'aprendre a persuadir. I el llibre de Lubrano demostra que a la gent no la convencen els arguments abstractes: canvia d'opinió perquè ha establert una relació de confiança amb algú d'una orientació política diferent i ha moderat els seus punts de vista a mesura que aquesta relació s'ha enfortit.

No hi ha substitut per a aquesta mena de construcció de moviments de base, centrada en les relacions. Els projectes electorals populistes poden mobilitzar a àmplies majories a favor de salaris més alts, factures més baixes i impostos més elevats per als rics —i, en menor mesura, de l'antiimperialisme—. Però, per si sols, els polítics populistes no poden construir els moviments capaços de canviar la mentalitat de la gent —i el seu comportament— a llarg termini.

Aquest tipus de construcció profunda de moviments no consisteix només a guanyar-se a la gent per a les polítiques socials progressistes. Es tracta de crear moviments forts i poderosos capaços de defensar totes les polítiques d'esquerra, fins i tot les més populars. La construcció de moviments és, en realitat, la condició sine qua non del socialisme. És molt més difícil que practicar el populisme d'esquerra, però és l'única manera de forjar veritablement la consciència de classe.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-limits-of-left-populism?