Per què
és necessari controlar el poder del capital per a resoldre els problemes
mediambientals.
Rob Urie
Publicat el
14 d'agost de 2026 per Yves Smith
Aquí
Yves. L'ampli article de Rob Urie aborda el prolongat i (excepte en els seus
inicis) deliberat fracàs de la política mediambiental estatunidenca i ho
vincula al predomini dels interessos del capital. A continuació, se centra en
el baix rendiment de la IA respecte als usos que se li atribueixen i sosté que
la seva aplicació més plausible és la vigilància massiva. Urie no enllaça
aquestes discussions de manera clara, encara que ha deixat les pistes
informatives necessàries per a fer-ho. El punt clau és un que, curiosament,
s'ha ignorat en molts debats recents sobre la IA: el seu enorme consum
energètic i l'impacte encara major que tindrà en la deterioració del clima per
a satisfer-lo (no sols les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle, sinó també
la necessitat de grans volums d'aigua per a la refrigeració, la qual cosa no
sols contamina l'aigua, sinó que l'escalfa tant que amenaça la vida marina quan
es retorna als rius (1)).
Aquest
article conté algunes frases magnífiques, com «Per això no comparteixo l'opinió
que una acumulació de socialistes faci el socialisme». La seva secció inicial,
sobre les polítiques mediambientals estatunidenques, en gran manera merament
simbòliques, encaixa perfectament amb una idea que hem defensat sovint: que
fins i tot propostes una mica més contundents, com el Green New Deal, no són
més que «hopium» enfront del canvi climàtic. Ens ven la idea que és possible
preservar els estils de vida moderns i evitar els pitjors resultats fent alguns
canvis i inversions que no suposen un gran esforç. Hem defensat que l'únic
enfocament que té possibilitats de ser adequat per a reduir les emissions de
gasos d'efecte d'hivernacle és la conservació radical. Ens encaminem cap al
perillós recurs de la geoenginyeria generalitzada. Així doncs, si no ens
avancem als canvis climàtics catastròfics amb la suficient rapidesa i serietat,
a les persones de tot el món se'ls imposaran canvis, sovint molt destructius.
Un punt
en el qual discrepo de Rob és l'afirmació implícita que existeix algun tipus de
pla d'ordre superior entre les elits pel que fa al desenvolupament i la
implantació de la IA. Havent tingut una certa experiència en la inversió de
capital de risc (vaig avaluar breument operacions per al que llavors era un
gran fons), la frase de Dune que diu: «Els principis més persistents de
l'univers eren l'accident i l'error», s'aplica aquí. Les comunitats de capital
de risc i tecnologia necessitaven desesperadament un nou i ampli ventall
d'oportunitats de recaptació de fons i inversió. La suposada meravella de la IA
encaixava amb aquesta necessitat.
I si
realment té sentit o no, no és tan rellevant com la majoria suposa. Com va dir
un inversor de capital privat en desestimar el missatge del seu equip —segons
el qual els supòsits en els quals es basava una possible operació eren
erronis—: «Venc el relat, no el producte».
Per què
és necessari controlar el poder del capital per a resoldre els problemes
mediambientals
Per Rob
Urie
En 2017 vaig escriure un article en el qual defensava que les polítiques climàtiques neoliberals eren totalment insuficients per a abordar la magnitud dels problemes mediambientals i que existia una petita finestra d'oportunitat abans que el capital tornés a imposar-se per a posar fi a tot l'esforç. Noam Chomsky va adoptar el punt de vista oposat —la qual cosa encara estava permès en aquells dies—, al·legant que un economista de la UMASS-Amherst tenia una solució detallada al canvi climàtic que només requeria uns petits ajustos per a resoldre'l.
Aquest
economista —Robert Pollin— va ser ascendit a «l'expert en clima» de Joe Biden.
L'esforç de Pollin va arribar exactament al resultat que jo havia predit en
l'article: absolutament res. Però el meu objectiu no era encertar amb la
direcció. L'important era comprendre i transmetre públicament per què era així.
El pla de Pollin era «pragmàticament» minimalista: fer el mínim possible per a
abordar el problema i oblidar-se d'ell. Però, com era d'esperar (jo ho vaig
predir), no va arribar enlloc.
El problema
de la solució de Pollin és que ignorava el poder del capital per a fer-la
descarrilar. Vaig sostenir que el capital convertiria qualsevol política
pública en una manera d'enriquir als oligarques estatunidencs, i que això
impediria que fos eficaç. Abans que Joe Biden assumís el càrrec, vaig revisar
detalladament les seves propostes mediambientals. No hi havia detalls. La
conclusió va ser que no anaven de debò. La seva màxima prioritat era enriquir
als donants de Biden utilitzant diners públics.
Els qui
llegeixin això des de la perspectiva d'un partit polític han de deixar de
fer-ho ara mateix o buscar ajuda psiquiàtrica. He seguit les qüestions
mediambientals des de 1970. Com explico més endavant, el primer director de la
EPA va ser un republicà. La diferència entre els partits llavors radicava en
com aconseguir els objectius mediambientals, no en si perseguir-los o no. I els
demòcrates no han fet més que presentar propostes republicanes des que Bill
Clinton va ocupar el càrrec. Així doncs, la divisió es dona entre l'època en
què tots dos partits es preocupaven per les qüestions mediambientals i
l'actualitat, en la qual a cap dels dos partits els importen.
Els
republicans van deixar de ser ecologistes amb l'elecció de Ronald Reagan en
1980. El primer director de l'EPA, William Ruckelshaus, era alhora ecologista i
republicà. L'ecologisme era una qüestió bipartidista fins que Reagan es va
burlar d'ell en una maniobra política per a explotar la divisió de classes
entre els ecologistes urbans relativament acomodats i els llenyataires i miners
del carbó que perdien els seus llocs de treball a causa d'una legislació
mediambiental imposada des de dalt.
Igual que en
el cas de Robert Pollin, les solucions anaven en la direcció correcta, però
resultaven políticament contraproduents. Si volgués crear un gran grup
d'enemics polítics permanents, aprovaria una legislació destinada a netejar
l'aire de New York i Los Angeles, al mateix temps que devastaria econòmicament
àmplies zones del cor del país. El sorgiment de l'actual divisió política entre
zones urbanes i rurals va començar aquí. L'arrogància dels qui estan disposats
a posar fi al manteniment d'altres persones pel que per a ells és un benefici
abstracte és impressionant.
Les
emissions de gasos d'efecte d'hivernacle dels EUA van acabar externalitzant-se
a la Xina. Encara que s'havien moderat amb la Gran Recessió i la pandèmia de la
COVID-19, ara es preveu que les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle dels
EUA augmentin un 12% a l'any a causa de la IA. La situació és que unes poques
dotzenes de multimilionaris del sector tecnològic pensen que encara no són prou
rics i, per tant, desitgen desenvolupar una lleugera variació de les
tecnologies existents que requereix bilions en infraestructures destructives
per al medi ambient. Com són multimilionaris, el seu somni de construir
porqueries que ningú ha demanat i que no funcionen s'està convertint en
realitat.
Això era el
que volia dir en l'article de 2017. Sense posar fre al capital, no hi ha un
camí mediambiental realista cap al futur. L'enfocament «pragmàtic» de Pollin va
enriquir a uns pocs executius de la tecnologia verda. Fer-ho era precisament
l'objectiu de l'adopció per part de Biden del programa de Robert Pollin.
Semblava prou complicat perquè la gent perdés l'interès. Però, en essència, era
un artefacte per a transferir riquesa del poble estatunidenc als donants de
Biden. El fet que Pollin no entengués això és el que el va convertir en
professor d'Economia en la UMASS – Amherst.
Donald Trump
és el producte d'aquest ecologisme de lluita de classes. Als miners del carbó i
llenyataires que es van quedar sense treball se'ls podrien haver donat
ocupacions fent altres tasques necessàries. Els programes del New Deal que van
sorgir de la Gran Depressió van construir gran part de la infraestructura que
avui fa habitable la vida a les ciutats estatunidenques més antigues. Els
experts en política no comprenen l'atractiu de Trump perquè mai han vist com
persones situades a tres mil milles de distància d'ells perdien els seus
mitjans de vida, els seus matrimonis, les seves comunitats i el seu futur.
Per a
comprendre la mentalitat imperiosa que s’amaga darrere d’això, pensem en Robert
Moses, l'oligarca novaiorquès que va destruir gran part de la ciutat de Nova
York en la dècada de 1960 en construir autopistes que travessaven importants
vies econòmiques. La devastació resultant es va tractar com un fenomen natural
quan es va produir, a pesar que va ser obra exclusiva dels oligarques. Es va
culpar als pobres de la destrucció econòmica de la qual Moses era l'únic
responsable. Aquesta va ser la postura de classe que era darrera la legislació
mediambiental inicial.
Res d'això
pretén argumentar en contra de les polítiques mediambientals actuals. La
insensatesa d'ignorar la destrucció mediambiental acumulada radica en el fet
que els costos de la seva reparació estan creixent exponencialment. La teoria
de l'«abundància» de l'esquerra ha d'explicar com porta al món per una senda
sostenible cap al futur. La ironia és que hauria estat necessari fer bastant
menys si s'haguessin aplicat les propostes insubstancials de Pollin. Però
aquestes es van estructurar com a regals als donants, en lloc de com a
propostes mediambientals serioses.
Es convida
els lectors a examinar detingudament la bibliografia sobre els incentius
fiscals utilitzats per a impulsar les polítiques públiques. Igual que amb la
IA, la bibliografia a favor dels incentius fiscals és teòrica i, per tant,
prospectiva. L'evidència empírica que qüestiona l'eficàcia dels incentius
fiscals es basa en els resultats. Segons la informació històrica que he pogut
recaptar, els incentius fiscals es van destinar principalment a la remuneració
dels executius. A l'estil estatunidenc, són una estafa cínica, una forma que
els polítics retornin als donants el que aquests van aportar a les seves
campanyes. Això ja se sabia en 2017.
L'atractiu
de l'argument de Pollin és bastant fàcil d'entendre. En limitar el problema al
canvi climàtic, les solucions semblen fàcils i barates. Aquesta és la rèplica
«pragmàtica» a aquells de nosaltres que agitem els braços afirmant que cal
abordar el poder del capital abans que es pugui aconseguir cap avanç. I encaixa
en el marc neoliberal del «capitalisme verd» dels demòcrates com l'única
solució admissible als problemes mediambientals. El problema del capitalisme
verd és que substitueix un conjunt de problemes per un altre. En lloc
d'eliminar les causes dels problemes mediambientals, el capitalisme verd pretén
abordar-los a posteriori.
La postura
inicial del capital és resoldre els problemes existents creant-ne altres de nous.
En lloc de limitar la producció de gasos d'efecte d'hivernacle, la solució del
capitalisme verd consisteix a gastar bilions en tecnologies de «captura de
carboni» i en vehicles elèctrics. Pregunta: en quin sentit és això més eficient
des del punt de vista mediambiental que posar fi directament a les emissions de
gasos d'efecte d'hivernacle?
La resposta:
no ho és. Desenvolupar aquestes noves tecnologies mentre es mantenen les
antigues és tremendament ineficient.
Pensem en
l'actual guerra pel control del petroli a l'Iran i els seus voltants. Afegim a
això el desenvolupament d'una indústria de vehicles elèctrics. Augmenten o
disminueixen les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle en aquest escenari?
Augmenten. Atès que la Xina fabrica vehicles elèctrics de qualitat a un 20% del
cost dels productors estatunidencs, la solució més constructiva des del punt de
vista mediambiental seria que fossin els xinesos els qui s'encarreguessin del
subministrament mundial de vehicles elèctrics. El problema a més llarg termini
es coneix com la paradoxa de Jevons. Fabricar un producte de qualitat a baix
preu implica que es vendran més unitats, cosa que significa més contaminació,
no menys.
Les limitacions mediambientals definitives són físiques. La Terra serà habitable per als éssers humans o no ho serà. Les proves disponibles suggereixen que el que podria haver-se resolt amb petits ajustos fa quaranta anys requerirà, de cara al futur, canvis radicals en els estils de vida occidentals. No han estat els ecologistes els qui han encarit la solució a aquest problema. Han estat aquells que es van resistir als ajustos els que han fet que resoldre els problemes resulti ara molt més costós.
Encara que
es tracta només d'un rumor, fa anys que el sento. Es diu que Donald Trump opina
que el canvi climàtic és real. Però, als vuitanta anys, simplement no li
importa. Haurà mort abans que es produeixin els desplaçaments massius provocats
pel col·lapse mediambiental. Charles Darwin va unir a la humanitat a través de
les «espècies». Donald Trump és l'antídot de Darwin. Per a Trump, la resta de
nosaltres no som més que una col·lecció de perdedors. Com a metàfora de
l'època, encaixa perfectament.
Israel finança bots d'IA que difonen mentides
Segons recents informes, Israel estaria «manipulant» les
dades d'entrenament de la IA amb arguments a favor del genocidi. Els lectors
recordaran que la IA de models de llenguatge a gran escala (LLM) és un model
probabilístic que proposa com a respostes a les consultes les paraules i
cadenes de paraules (tokens) més freqüents que es troben en els conjunts
d'entrenament. Això fa que la manipulació de la IA LLM per part d'Israel
resulti tan predictible que resulta trivial. Israel va gastar una mica menys de
50 milions de dòlars per a inundar les dades d'entrenament de la IA amb
propaganda israeliana. El que no s'esmenta en les notícies és que la informació
a favor del genocidi difosa per mitjans de comunicació afins a l'Estat als EUA
ja havia manipulat les dades.
Tant per la
seva prevalença en les dades d'entrenament com per una jerarquia de «fonts
fiables» que eleven a la CIA, al New York Times, al Washington Post i al
Pentàgon en els resultats de les consultes d'IA, la IA generativa ja era l'eina
més poderosa mai concebuda per a distribuir propaganda estatal i corporativa.
Que un Estat feixista (Israel), actualment immers en un genocidi ètnic, pugui
comprar-se la seva legitimitat en els resultats de les consultes d'IA té tot el
sentit del món. El 92% dels usuaris d'IA confia que
la primera resposta que obté a una consulta d'IA és certa.
Compari's
això amb l'escàs 28% dels estatunidencs que confia en la premsa dominant. La IA
està estructurada per a basar-se gairebé exclusivament en la propaganda estatal
estatunidenca, tal com la filtra la premsa de l'establishment. Només el 28%
dels estatunidencs confia en ella perquè es tracta de propaganda estatal. I, no
obstant això, quan la IA escup aquesta mateixa propaganda estatal, el 92% dels
usuaris d'IA la considera certa. Per això la IA compta amb el suport financer i
polític de la CIA, el Pentàgon i la premsa estatunidenca vinculada als serveis
d'intel·ligència.
Després
d'haver consultat prèviament a la IA sobre el genocidi estatunidenc-israelià a
Gaza, els israelians estan malgastant els seus diners. Els resultats de les
consultes en els models d'IA de Google Gemini i OpenAI ChatGPT ja estaven tan
esbiaixats a favor d'Israel que no hi ha marge per a anar més enllà en aquesta
direcció. La primera capa de mentides incloïa afirmacions ja desmentides sobre
el 7 d'octubre de 2023. La segona capa incloïa amenaces imaginàries contra
Israel que no són més que una projecció israeliana. Als israelians els preocupa
ser atacats per feixistes genocides… com els mateixos israelians.
El fet que
es manipuli aquesta «veritat» de la IA apunta a les premisses polítiques que
van portar al fet que la probabilitat es convertís en el motor que impulsa la
IA. La premissa necessària darrere de l'elecció del model és que la veritat se
situa en el centre de l'ampli discurs social tal com es filtra a través
d'Internet (com a dades d'entrenament de la IA).
Això, al seu
torn, es basa en la distribució equitativa del poder polític i econòmic. De
fet, els Estats Units presenta un dels biaixos més concentrats (a favor dels
rics) del poder polític i econòmic del món. La prevalença en el discurs, en
aquest cas, significa la veu dels rics i poderosos.
Aquesta no
és la meva opinió. Són les matemàtiques. El model de probabilitat s'utilitza
per a comptar els tokens de la IA. Els tokens de la IA són determinats per la
proximitat en agrupacions semàntiques. De fet, el significat (semàntica) per a
la IA és el resultat d'aquesta proximitat. Com més instàncies de tokens
concrets relacionats amb una consulta hi hagi, major serà la probabilitat que
un model d'IA el proposi com a resposta. En qüestions de guerra i pau, la
prevalença en les dades d'entrenament recau en el New York Times, el Washington
Post i el Pentàgon. Entre bastidors, és la CIA la que escriu el guió.
L'avantatge
política que suposa la IA dels bots per al poder establert hauria de ser òbvia.
Després d'haver seguit la política exterior dels EUA durant dècades, no em fio
ni d'una sola paraula sobre aquesta política procedent de cap de les
organitzacions esmentades anteriorment. On estan les armes de destrucció
massiva de l'Iraq? Quina rellevància té la desaparició de l'armada iraniana
quan la seva defensa antimíssils és el seu avantatge estratègic? I si el Mossad
és tan intel·ligent, per què va idear el pla d'atac (contra l'Iran) més estúpid
de la història militar moderna? Així doncs, la cerca d'informació per IA
recorre habitualment a ximples que menteixen sobre fets que no van saber
preveure pel que fa a la política exterior dels EUA.
Encara que
al principi em va semblar lògic, i basant-me en suposades proves, la
programació de la IA (escriure codi informàtic) semblava prometedora. Però els
problemes que s'estan trobant són reveladors. Si la IA pot generar codi amb una
precisió del 97% en uns segons, és això útil? Com algú que ha programat en una
època en la qual trobar i depurar un espai de més en cinc mil línies de codi
podia portar hores, detectar aquest 3% (1 - 0,97 = 0,03 = 3%) que és erroni pot
requerir familiaritzar-se fins al més mínim detall amb el 97% que és correcte.
Què significa si més no «erroni» en aquest context?
Els
defensors de la IA afirmen que es tracta de dificultats inicials que aviat es
resoldran. I hi ha antecedents tecnològics que recolzen aquesta afirmació. Els
primers assistents de veu que contestaven les línies telefòniques de les
empreses i desviaven les trucades van ser objecte de burles despietades en la
pel·lícula Burn After Reading. Però avui dia, la seva capacitat
per a portar-nos a un infern kafkià quan ens veiem obligats a interactuar amb
ells ha millorat molt. La meva pròpia motivació per a trobar a les persones que
els van crear i treure-les pel telèfon per a fer-los saber el que penso de la
seva obra és ara molt major.
Imagina a
programadors sèniors que passen d'escriure codi a «arreglar» codi generat per
IA. Els caps manquen d'un marc de referència per a comprendre la naturalesa del
problema. En haver estat ells els qui explicaven conceptes lleugerament
complexos a l'alta direcció, als caps se'ls tria per la seva capacitat per a
transmetre explicacions no del tot veraces sobre els productes de l'empresa a
persones alienes crèdules, no per comprendre com funcionen aquests productes.
La qüestió és que hi ha mil formes en les quals el codi generat per IA,
correcte en un 97%, podria trigar més a corregir-se (i aquí) que escriure el codi correctament
des de zero.
Tornem per
un moment als «bots de mentides» israelianes. Google va empitjorar el seu motor
de cerca per a augmentar els beneficis. Tenia un producte que funcionava i
comptava amb la relació necessària amb les agències d'intel·ligència
estatunidenques per a espantar els seus competidors, que eren iguals o millors
que Google. Si les empreses d'IA veuen que altres empreses i nacions paguen
molts diners per a manipular les dades d'entrenament de la IA, per què no
prescindien de l'intermediari i venien els resultats dels bots al millor
postor? Si la rèplica és l'amenaça que la IA perdi la seva credibilitat,
probablement mai has utilitzat un bot. La credibilitat no és el que s'està
venent.
Una vegada
més, el 92% dels estatunidencs creu en els mateixos resultats de cerca que els
ofereix la IA, però només el 28% creu en ells quan es «publiquen» originalment
en la premsa tradicional (enllaços més amunt). El que això suggereix és que els
usuaris confien en la font de les notícies, no en les notícies en si. Però amb
el motor de probabilitat de la IA a les seves mans, es tracta de les mateixes
notícies. Això ens recorda aquell «posar vi vell en odres nous».
El que també suggereix és que almenys el 64%
(92% – 28%) dels usuaris d'IA als EUA no té ni idea de com funciona la IA. Es
va trigar des de 2003, amb l'engany de les armes de destrucció massiva
iraquianes, fins fa poc en què la premsa tradicional dels EUA quedés completa i
absolutament desacreditada. L'opinió aquí és que la IA mai serà digna de
confiança.
Malgrat la
implantació de la IA generativa procedent de la Xina als EUA, l'ús xinès de la
IA d'automatització representa l'únic augment de productivitat demostrat que la
IA pot oferir. Dit això, atès que els desenvolupadors xinesos d'IA es van veure
obligats, a causa de les sancions sobre els xips i a un finançament inicial més
reduït, a ser enginyosos a l'hora de desenvolupar productes d'IA, compten amb
un avantatge quant a preus que planteja la pregunta: com competirà la IA
occidental? Després d'haver provat els models Gemini de Google, ChatGPT de
OpenAI i Claude de Anthropic, els resultats dels tres no estan preparats per al
gran públic.
El nivell
d'evasives entre els principals models (ChatGPT i Claude) és «trumpià». És
evident que han estat entrenats per a gestionar les preguntes sobre IA amb
cautela (a contracor); la tendència retòrica a analitzar sense parar les
preguntes per a convèncer a l'usuari que ells tenen raó i l'usuari està
equivocat confon el mètode de la computació de força bruta amb la generació de
la veritat. Per a ser justos, cal reconèixer que la computació de força bruta
produeix resultats interessants de tant en tant. Però puc trobar resultats
«ocasionalment interessants» millors fent una passejada pel bosc que perdent el
temps amb els bots.
Quins
ajustos es podrien realitzar per a garantir que la IA generativa sigui una mica
més que un mer dispositiu de difusió de propaganda estatal? Bé, la indústria de
la IA compta actualment amb milers d'enginyers treballant per a resoldre el
problema. La frase anterior és una broma. Per les meves interaccions amb la IA
(Google Gemini), sembla que hi ha un pla per a formar un comitè que estudiï
l'assumpte. De fet, quan s'esgotin els diners gratis, pots comptar que les
empreses d'IA amb seu als EUA vendran posicions privilegiades en els resultats
dels bots d'IA a qualsevol que tingui diners per a comprar-les. Fins i tot a
feixistes genocides, pel que sembla.
Una evolució
òbvia seran les eines de gestió de consultes de bots que prometin, a canvi
d'una quota, situar resultats específics de bot en primera línia. El resultat
s'assemblarà a la degeneració de l'algorisme de cerca de Google, des de la seva
mediocritat de 1997 fins al dispositiu de distribució de publicitat —pitjor que
inútil— que és el seu motor de cerca actual. Potser Israel pot incloure's,
juntament amb el KKK i el Partit Nazi Estatunidenc, en la llista de clients
d'algun bufet d'advocats sense escrúpols de Washington D. C., com a
institucions infravalorades que només necessiten un defensor de la IA per a
fer-se respectables.
Després
d'haver provat recentment (i haver-me enfrontat a) els models d'IA ChatGPT de
OpenAI i, de manera limitada, Claude de Anthropic, no veig cap camí clar perquè
els bots produeixin resultats fiables. El problema del conjunt d'entrenament és
el GIGO (garbage in, garbage out, «si entren escombraries, surten
escombraries»). Qui va imaginar que rastrejar la totalitat d'Internet llançaria
alguna cosa semblant a la veritat? Els bots poden trobar una recepta de
pollastre a la cacciatore en una centèsima de segon. Però la funció de cerca
original de Google podia fer-ho de forma més fiable en dos segons. És realment
significativa la diferència en el temps de càlcul?
Considerem
la compra de resultats de cerca per part d'Israel. Es van destinar cinquanta
milions de dòlars a donar un pes desproporcionat als arguments progenocidi
d'Israel. Però, és això funcionalment diferent que els motors de cerca
d'Internet reprimeixin o potenciïn la informació en funció dels objectius
polítics de les agències federals que fan que les empreses d'Internet potenciïn
o reprimeixin determinades opinions? Això crea un conjunt de notícies
censurades, potenciades o reprimides que estaran representades pel seu volum en
els futurs resultats de cerca. Afegeix tota una capa de falta de fiabilitat als
resultats de les consultes dels bots.
Existeixen
usos legítims de la IA. L'automatització de processos en la indústria
manufacturera és un d'ells. Respondre a preguntes sobre la guerra dels EUA i
Israel contra l'Iran amb el discurs estàndard del Pentàgon no ho és. Com a
persona que es va criar llegint el New York Times i les revistes nacionals,
avui dia els llegeixo per a comprendre què és el que la CIA i el Pentàgon estan
difonent com a propaganda, no per a obtenir informació directa sobre la
política exterior dels EUA La distinció és crucial. El primer implica desinformació,
mentre que el segon és un esforç per explicar.
Els
estatunidencs haurien de preparar-se perquè l'aposta per la IA fracassi en dos
aspectes. El primer és que la tecnologia compta amb un públic molt més reduït
del que suggereix el bombo actual. Els informes sobre els guanys de
productivitat derivats de la IA són més febles i estan més matisats del que
suggereixen els seus defensors. La segona línia de fractura és el finançament
de la IA. Hi ha massa diners perseguint molt poques oportunitats. Donada
l'escassa evidència fins a la data que la IA generativa sigui realment un
producte que pugui vendre's amb beneficis, no veig cap camí a seguir que no
impliqui una revaloració massiva a la baixa de la IA.
Els centristes han destrossat el Partit Demòcrata
És difícil
imaginar què considerarien els estatunidencs una emergència política si no és
l'actual? Els Estats Units està en procés de perdre dues guerres triades en les
quals es van embarcar representants de tots dos partits polítics. Fa quaranta
anys que la totalitat dels guanys econòmics dels EUA acaba a les mans de
l'oligarquia. En els últims deu anys, la inflació ha reduït el poder adquisitiu
dels estalvis estatunidencs en un 30%. Els dos últims presidents han estat
entre els més injuriats de la història. El Congrés dels EUA té un índex
d'aprovació del 15% i un índex de desaprovació del 79%. I l'única raó per a
votar és evitar que el partit que estigui en el poder faci una cosa tan
estúpida que posi en perill la vida de les persones.
En aquest
context, els autodenominats «centristes» que han destrossat al Partit Demòcrata
(gràfic inferior) afirmen que acabaran amb la incipient «esquerra» per a
protegir els interessos dels oligarques financers. Les cúpules de tots dos
partits donen suport a les guerres que els Estats Units està perdent
actualment. Els daus ja estan tirats i la IA serà el futur de l'economia
estatunidenca o no ho serà res. I malgrat el caos estúpid i feixista de Trump,
no és clar de moment si els demòcrates aconseguiran si més no fer-se amb la
Cambra de Representants en les eleccions de mitjan legislatura.
Si Trump
mantingués el control de totes dues cambres del Congrés després de les
eleccions de mitjan legislatura, cal esperar més guerra, més assassinats a les
mans de l'ICE, detencions massives d'estatunidencs per suposats delictes
polítics i que el poc que no hagi estat saquejat fins a la data acabi en les
butxaques de Trump. El fet que els autodenominats centristes del Partit
Demòcrata considerin que unes poques victòries de la DSA en les primàries són
el problema que cal resoldre demostra tot el que he escrit sobre ells durant
els últims quinze anys. Per què «l'esquerra» va arribar a veure alguna vegada
als demòcrates com a companys de viatge és un misteri.
Gràfic:
Els demòcrates van guanyar terreny electoral entre 2004 i 2005, quan la fallida
guerra de George W. Bush contra l'Iraq va provocar una desil·lusió
generalitzada amb les polítiques republicanes. Després, en 2008, Barack Obama
va ser triat per a solucionar la crisi financera global (GFC) i la Gran
Recessió. Després de rescatar a Wall Street i fer un gir ràpid cap a
l'austeritat per a la resta de nosaltres, Obama va presenciar l'èxode més gran
de votants demòcrates de la història moderna. Per això els demòcrates van fer
un gir cap a la política identitària després de 2016. Necessitaven explicar les
polítiques econòmiques d'Obama en termes no econòmics per a poder tornar a
guanyar alguna vegada unes eleccions. Font: gallup.com.
L'actual
maniobra dels centristes per a expulsar del Partit Demòcrata a suposats
esquerrans es produeix després d'haver aconseguit apartar a Bernie Sanders com
a opció preferida pels votants per a representar als demòcrates en la carrera
presidencial tant en 2016 com en 2020. Quant a les eleccions de 2020, vaig explicar per què «el candidat elegible» (Biden)
suposaria la fi dels demòcrates en múltiples articles previs a les eleccions de
2020. I els demòcrates estarien avui molt per davant si Bernie hagués arrasat
el partit després de la campanya de 2020 que el va apartar.
Donat
l'historial dels centristes a l'hora d'esbudellar el Partit Demòcrata (gràfics
de dalt i a baix), caldria imaginar que representen les opinions marginals
d'unes poques dotzenes d'oligarques tecnològics i financers. I així és. L'única
cosa del que els centristes són el centre és de l'extrema dreta del partit. Si
això es considerés inexacte des del punt de vista descriptiu, el «centrista
elegible» Joe Biden va co-impulsar un genocidi ètnic a Gaza en soscavar les
seves pròpies propostes polítiques per temor al fet que agreugessin el dèficit
pressupostari federal. L'austeritat per a finançar el genocidi equival al
feixisme.
Gràfic:
els votants han fugit de tots dos partits del duopoli per a registrar-se com a
«independents» des de 2008. La tendència va començar quan els republicans van
començar a abandonar el Partit Republicà entre 2004 i 2005 arran de la fallida
guerra dels Estats Units contra l'Iraq. Els votants van començar a abandonar
als demòcrates des de 2009 fins a l'actualitat, després que Barack Obama
rescatés a Wall Street, però després fes un gir ràpid cap a l'austeritat per a
la resta de la població. Al no existir un partit independent que presenti
candidats, els votants estatunidencs es veuen obligats a conformar-se amb els
candidats triats pels partits del duopoli. Els independents dupliquen ara la
grandària dels partits del duopoli. Font: gallup.com.
La qüestió
és que els centristes del Partit Demòcrata no són el centre ideològic de res.
Són un element marginal que representa les opinions d'un petit percentatge dels
votants demòcrates. El fet que se'ls tracti com la veu del partit significa que
representen les opinions dels oligarques, filtrades a través dels mitjans de
comunicació, i no les de les bases del partit. Encara que el meu suggeriment
durant l'últim any ha estat dividir el Govern triant a demòcrates per al
Congrés en les eleccions intermèdies, no m'importa votar per un candidat
presidencial que vagi a perdre en 2028 abans que per centristes les polítiques
dels quals no suporto.
És
sorprenent que els centristes continuïn tenint veu després d'haver triat a
Donald Trump per a la Casa Blanca en dues ocasions. Què significa això? Bé, per
què tants votants estan abandonant el Partit Demòcrata (i el Republicà)? No
deurien els veritables centristes atreure els votants cap al partit, ja que
aquest representa les opinions de la majoria? De fet, els que s'autodenominen
centristes estan allunyant activament als votants (gràfic anterior). Encara que
no m'importa en absolut el futur de cap d'aquests partits, pel que sembla la
meva opinió no és marginal. L'afiliació als partits del duopoli s'està
desplomant, mentre que els independents registrats estan absorbint les pèrdues.
Aquesta és la definició de ser un partit marginal.
Encara que
valoro molt els esforços d'alguns dels nous demòcrates d'esquerres, guanyar les
eleccions primàries apunta cap a on concentraran els seus esforços les forces
contràries al novembre. Tal com assenyala Krystal Ball, fins i tot els
guanyadors finals entraran en el Congrés com a membres novells. La seva
capacitat per a governar dependrà de la seva habilitat per a recaptar
contribucions de campanya de persones que esperen favors polítics a canvi.
Igual que la Policia de Los Angeles (LAPD) i els policies racistes, el sistema
està dissenyat per a produir resultats que pocs simples mortals poden superar.
Per això no
comparteixo l'opinió que una acumulació de socialistes equivalgui al
socialisme. En aquest sentit, cal seguir amb atenció les propostes polítiques
de Zohran Mamdani. Com algú que ha viscut a Nova York durant dècades, puc dir
que els propietaris estan fora de control des de principis dels anys 80. Tinc
coneguts que han pagat el seu lloguer, però que porten quinze anys sense
calefacció a l'hivern. I els preus a l'engròs dels aliments afavoreixen a les
grans cadenes, mentre que castiguen les botigues familiars que proveeixen a
gran part de la ciutat. Les botigues municipals podrien obtenir preus a
l'engròs i, al mateix temps, atendre els barris més desatesos de la ciutat.
El que
ocorre amb Mamdani és que les polítiques ben meditades que resolen problemes
socials cobren vida pròpia. La contesa no és entre la dreta i l'esquerra, ni
entre demòcrates i republicans. Es tracta de com millorar la vida dels
estatunidencs i de la població mundial. Però el sistema polític estatunidenc no
està concebut així. El sistema polític estatunidenc està dissenyat per a
dessagnar-nos, per a convertir-nos en preses dels interessos comercials, mentre
polítics egoistes, a sou dels oligarques, ens obliguen a acceptar la situació. L'Amèrica
de 2026 és tot allò que, quan érem més joves, ens van advertir que podria
sortir malament.
Encara no és
clar si Mamdani podrà posar en marxa i mantenir les polítiques que marquin una
diferència positiva. El seu impost «Pied-à-Terre» sobre les segones residències
desocupades dels rics té per objecte alliberar habitatges i, al mateix temps,
generar ingressos per a la ciutat. Les botigues d'alimentació de propietat
municipal poden millorar la qualitat dels aliments i reduir els preus en els
barris més desatesos. I la mera idea que el Govern pugui resoldre problemes en
lloc de causar-los és la raó per la qual la dreta estatunidenca va odiar a FDR
i al New Deal durant la major part del segle passat.
Que els
autoproclamats centristes assenyalin Mamdani, en lloc de la dictadura del
capital, com el motiu pel qual els EUA van perdre el rumb seria un misteri...
si és que hi hagués algun misteri. Se suposava que el «príncep» Andrew Cuomo
anava a ser ungit alcalde de Nova York. I heus aquí que tot el seu suport
procedia dels oligarques. Quan les bases van tenir veu, el que van dir va ser
«ni parlar-ne!». El mateix va ocórrer amb els candidats centristes en les
eleccions de 2024. No són el centre de res. Són representants marginals dels
oligarques.
Si visqués
en una zona en la qual es presentessin a les eleccions Abdul El-Sayed o Zohran
Mamdani, els secundaria. Aquests són els candidats centristes. Donen suport a
les polítiques que afavoreixen a la gent. Els lacais amants dels oligarques que
han portat al Partit Demòcrata gairebé a l'extinció donen suport a les
polítiques que Trump està aplicant. Tots els centristes demòcrates que planegen
presentar-se a la presidència en 2028 secunden tot el relacionat amb l'agenda
de Trump, excepte a Trump. S'oposen a la seva vulgaritat, no a les seves
polítiques.
L'elecció és
entre el socialisme i la barbàrie, no entre Pete Buttigieg i JD Vance.
____
1 És de
suposar que l'aigua podria tractar-se i deixar-se refredar, però els arguments
esgrimits pels detractors dels centres de dades suggereixen que cap d'aquestes
opcions forma part dels plans dels centres de dades.
Rob Urie és un economista
polític, investigador estadístic, escriptor i artista estatunidenc. Allunyat de
l'ortodòxia acadèmica tradicional, destaca pel seu enfocament crític amb el
capitalisme des d'una perspectiva marxista i postmarxiana, així com per
analitzar la relació entre l'economia de mercat i la destrucció ambiental. Té
estudis de postgrau en Economia a la Universitat de Carolina del Nord
(UNC). Fou professional en el sector de la recerca
estadística aplicada a la macroeconomia y des de el 2011 es dedica completament
a l'assaig polític, l'art, la música i la literatura crítica. Publica
regularment a mitjans i revistes de l'esquerra nord-americana com CounterPunch i ZNetwork. I gestiona el seu propi Substack (Rob Urie).
Ha publicat Zen Economics (2014) y Environmental Destruction Is a
Class Relation (2025).
Traduït del bloc d’Yves Smith, naked capitalism: https://www.nakedcapitalism.com/2026/08/rob-urie-why-taming-the-power-of-capital-is-needed-for-environmental-resolution.html
