El canvi del capitalisme de la producció industrial a l'economia més intangible de rendes i interessos exigeix tornar a pensar El Capital de Marx. Exigeix que els marxistes d'avui dia vagin més enllà de les teories basades únicament en la força de treball i la producció industrial. En aquest llibre, David Harvey ho ha fet amb un estil reconegut i accessible.

 

David Harvey sobre Marx en l'era del capital financer

Ann Pettifor

15 d'abril de 2026

 

En La història del capital, David Harvey torna una vegada més al capital de Karl Marx, explorant la importància del capital que genera renda i interessos, descurat en el marxisme ortodox. Elogiant, l'anàlisi accessible i autoritzada de Harvey sobre els patrons d'acumulació i crisi, Ann Pettifor considera que el llibre és una lectura imprescindible per a comprendre el capitalisme financer que substitueix avui dia a la producció industrial tradicional.

La història del capital. David Harvey. Verso. 2026.

******

 El focus en les finances

Marx necessita a David Harvey. En primer lloc, perquè el llenguatge del gran pensador és sovint dens i impenetrable i requereix l'esclaridora «traducció» de Harvey perquè tingui sentit per als lectors d'avui. En segon lloc, moltes coses han canviat des de 1867, quan es va publicar a Berlín el primer volum de Das Kapital. En tercer lloc, Marx i el marxisme necessiten a Harvey i a aquest llibre, perquè el comentari acadèmic tendeix a centrar-se en el volum I de Das Kapital i no en els crucials volums II i III, publicats uns vint anys després del primer.

Gran part del debat marxista actual passa per alt el paper de la teoria i la política monetàries i del capital, que genera interessos a l'hora d'impulsar l'espiral exponencial d'acumulació del capitalisme i de precipitar la crisi a escala nacional i internacional. Com ha argumentat Michael Hudson, els marxistes solen passar per alt el fracàs del capitalisme financer a l'hora d'alliberar les economies de la dinàmica rendista que recorda al feudalisme i a l'imperialisme europeus. «El marxisme acadèmic no s'ha centrat en el sector FIRE —finances, assegurances i immobiliari—. És com si l'extracció d'interessos i rendes fossin problemes secundaris respecte a la dinàmica del treball assalariat», escriu. Harvey no descura les finances. El capítol 15 de La història del capital es titula «El retorn del rendista» i sosté que:

«Ara li toca al capitalista industrial quedar subordinat, ja sigui al poder monopsonista dels comerciants (com Walmart o IKEA), o al poder monopolista dels financers, mentre que els interessos terratinents (inclòs el control sobre els minerals que es troben sota la terra) estan extraient la seva lliura de carn (o grams de liti) onsevulla que puguin».

Traçant la història del capital

Harvey és un geògraf, conegut per la seva contribució a una geografia crítica, que explica com el capitalisme ha sobreviscut i prosperat donant prioritat a l'espai. Fidel al seu estil, el llibre de Harvey comença amb el seu «mapa» de la «història» del capital. El mapa representa els processos del capital: la circularitat del capital monetari, que produeix una demanda efectiva que condueix a la producció de mercaderies de valor i, a continuació, a la valorització de la plusvàlua, culminant en la realització del valor en forma de diners. Com en tots els mapes, el procés sembla estàtic. No obstant això, tal com explica Harvey en una altra part, el procés capitalista passa de la forma cíclica representada en el mapa a una forma més lineal i espiral en el món real: una espiral d'acumulació sense fi del que Marx va denominar una «massa monstruosa». Com Harvey detalla en el seu fascinant capítol set —«Masses en moviment»—, la «massa cada vegada major de “tot” amenaça d'esgotar les possibilitats d'acumular capital sense fi». Fent-se eco de les preocupacions de la ciència mediambiental, Harvey sosté que «la massa creixent compromet greument la mateixa existència del ja precari estil de vida de la humanitat, si no de la mateixa humanitat, en el planeta Terra».

Gràcies a l'omnipresència de l'actual model econòmic impulsat per les exportacions, l'economia global pateix una crisi de sobreproducció o producció excessiva.

Un dels principals «motors de tals mals», escriu Harvey, resideix sens dubte en els problemes derivats de la creixent massa de valors i plusvàlues que no tenen cap destí rendible al qual dirigir-se. Aquesta massa creixent no espot revertir, donada la forma en què estan estructurades les lleis del moviment del capital. I gràcies a l'omnipresència de l'actual model econòmic impulsat per les exportacions, l'economia mundial pateix una crisi de sobreproducció o excés de producció. Al mateix temps, la repressió salarial i altres formes d'austeritat donen lloc al subconsum de tot el que es produeix en l'àmbit mundial.

Acumulació en espiral

Per a emfatitzar la magnitud d'aquesta acumulació, Harvey assenyala les estimacions del Banc Mundial, segons les quals el PIB mundial es valorava en 1950 en 9,25 bilions de dòlars. En 2011, aquesta xifra s'havia disparat fins als 94,9 bilions de dòlars: un augment de més de deu vegades en la producció econòmica mundial des de 1950. Com es pot mantenir en el futur una taxa de creixement tan acumulativa?, es pregunta Harvey. Entre 2011 i 2013, la Xina va consumir 6,6 giga tones de ciment, una de les principals fonts de gasos d'efecte d'hivernacle. (Per a posar aquesta xifra en context, els Estats Units havia tardat 100 anys a consumir 4,5 giga tones.)

«Durant aquests dos anys, la Xina va liderar el creixement econòmic mundial, salvant així al món de la recessió econòmica, en part mitjançant la distribució de ciment pertot arreu, en un auge de construcció d'infraestructures sense precedents en la història de la humanitat».

La dimensió espacial de l'acumulació de capital en espiral exponencial no podria ser més clara.

De la producció industrial a la renda i els interessos

Després de la Gran Crisi Financera de 2007-2009, jo i molts altres vam sostenir que la crisi havia sigut causada per la desregulació dels sistemes financers internacionals, així com dels nacionals, i pel reajustament de les finances sota l'autoritat dels mercats privats, en lloc d'una autoritat reguladora pública i democràtica. Els marxistes van rebatre aquests arguments amb la tesi —i ací parafrasejo— que la crisi havia sigut desencadenada, per contra, per la «taxa de guany decreixent» del capitalisme. Harvey dedica un capítol sencer al tema i en ell assenyala a un destacat marxista, Michael Roberts, autor prolífic en el bloc The Next Recession, qui considera irrefutable que la llei de la rendibilitat decreixent és l'única causa subjacent de les tendències a la crisi del capitalisme (86).

Marx no va ser l'únic a predir una tendència a la caiguda de les taxes de guany, explica Harvey. Ricardo i (de forma més temptativa) Smith també pensaven que els guanys estaven condemnats a caure, la qual cosa suggereix que el capitalisme industrial podria no ser un mode de producció viable a llarg termini. La llei de Marx, argumenta, es basa en la regla que «un capital gran amb una taxa de guany més baix s'acumula més ràpidament que un capital petit amb una taxa de guany més alt». Si la massa de valor ja és enorme, llavors aquesta massa continua expandint-se amb conseqüències potencialment monstruoses (tant mediambientals com socials), fins i tot davant una rendibilitat en forta caiguda. Les adquisicions palanquejades venen al cap com a formes convenients mitjançant les quals determinats capitalistes poden obtenir el control sobre una enorme massa de capital amb una aportació pròpia de capital molt reduïda.

El canvi del capitalisme, de la producció industrial a l'economia més intangible de la renda i els interessos requereix un replantejament del capital de Marx.

Harvey rebutja les interpretacions de l'argument de Marx, que suggereixen que la taxa de guany està vinculada exclusivament a la taxa d'explotació de la força de treball en la producció. Cita l'exemple de la indústria farmacèutica dels Estats Units, on s'obtenen molt pocs beneficis de l'explotació de la força de treball. En canvi, la major part es deriva de preus monopolístics exorbitants de connivència amb les companyies d'assegurances mèdiques i els reguladors federals captius (93). Avui dia, el capitalisme industrial constitueix una part cada vegada menor de l'economia globalitzada de rendes i interessos —una que caracteritzo com un «casino global» en el meu últim llibre. El canvi del capitalisme de la producció industrial a l'economia més intangible de rendes i interessos exigeix tornar a pensar El Capital de Marx. Exigeix que els marxistes d'avui dia vagin més enllà de les teories basades únicament en la força de treball i la producció industrial. En aquest llibre, David Harvey ho ha fet amb un estil reconegut i accessible.

Nota: Aquesta ressenya reflecteix les opinions de l'autora i no la posició del blog LSE Review of Books, ni de la London School of Economics and Political Science.

 

Ann Pettifor és una economista política internacional coneguda sobretot per predir la crisi financera mundial de 2007-2009 amb el seu llibre: The Coming First World Debt Crisis (Palgrave, 2006). És autora de The Global Casino (Verso), The Case for the Green New Deal (2019) i The Production of Money (2017).

Traduït de LSE Blogs: https://blogs.lse.ac.uk/lsereviewofbooks/2026/04/15/book-review-the-story-of-capital-david-harvey-ann-pettifor/

 

En una economia capitalista, els empresaris esperen que els treballadors absorbeixin les crisis inflacionistes. Imposen retallades salarials en termes reals, la qual cosa condueix a una caiguda del nivell de vida per a la majoria de la gent. Això es presenta sovint com un resultat inevitable de la crisi. Però no ho és. Es tracta d'una elecció distributiva: protegir els beneficis mentre es retallen els ingressos dels treballadors.

Qui paga la crisi?

Els empresaris volen que els treballadors acceptin retallades salarials en termes reals davant l'augment de la inflació, però els treballadors no es rendiran sense lluitar.

Grace Blakeley

10 d'abril de 2026

 

S'està gestant una batalla sobre qui pagarà la crisi del cost de la vida derivada de la guerra de Trump a l'Iran. Vol fer-nos creure que la guerra ha acabat, però les conseqüències econòmiques d'aquest conflicte ens acompanyaran durant molt de temps.

Fins i tot si es mantingués el fràgil alto el foc, els mercats energètics continuaran sent volàtils, les cadenes de subministrament tardaran a adaptar-se i les empreses aprofitaran l'oportunitat per a apujar els preus i augmentar els seus beneficis. Per tant, el cost dels productes bàsics continuarà pujant. La qüestió no és si els costos pujaran, sinó qui acabarà pagant el preu.

En una economia capitalista, els empresaris esperen que els treballadors absorbeixin les crisis inflacionistes com aquesta. Imposen retallades salarials en termes reals perquè no augmentin els salaris d'acord amb la inflació, la qual cosa condueix a una caiguda del nivell de vida per a la majoria de la gent. Aquesta disminució del nivell de vida es presenta sovint com un resultat inevitable de la crisi. Però no hi ha res d'inevitable en això. Es tracta d'una elecció distributiva: protegir els beneficis mentre es retallen els ingressos dels treballadors.

Durant l'última crisi inflacionària, els treballadors es van rebel·lar contra aquest discurs, organitzant-se en tots els sectors per a exigir augments salarials vinculats a la inflació. Aquesta vegada, tenen un incentiu encara major per a organitzar-se. Milions de persones ja estaven al límit abans que comencés la guerra, després d'haver suportat anys de salaris estancats, treball precari i costos creixents. Per a molts, simplement ja no queden despeses opcionals per retallar.

Aquest context prepara el terreny per al conflicte. Si els preus continuen pujant mentre els salaris es queden enrere, els treballadors no tindran més remei que plantar cara. Els que ja estan organitzats en sindicats pressionaran per a aconseguir augments salarials almenys en línia amb la inflació, i és probable que vegem un nou impuls per al reconeixement sindical en sectors menys organitzats.

Però el terreny d'aquesta lluita serà més desigual del que ha sigut en molt de temps. Els treballadors tenen menys poder de negociació que durant l'última crisi del cost de la vida. Els mercats laborals són més febles, com vaig escriure fa unes setmanes. Al mateix temps, els discursos sobre la substitució dels treballadors per la IA reforcen la sensació que han de ser cautelosos a l'hora de plantejar reivindicacions.

Aquests discursos importen. Modelen les expectatives, minven la confiança i fan que l'acció col·lectiva sigui més difícil de mantindre. Però no són tota la història. En els últims anys, els treballadors han demostrat que, quan s'organitzen, poden aconseguir avanços significatius. La qüestió ara és com reconstruir aquest avantatge en condicions menys favorables.

Els treballadors s'hauran de coordinar entre sectors, compartir informació i desenvolupar estratègies que vagin més enllà dels conflictes aïllats. Hauran de qüestionar la idea que el pes econòmic ha de recaure sobre els qui menys poden permetre-s'ho i, en el seu lloc, forçar una compensació sobre els beneficis, els preus i el poder.

En resum, els conflictes salarials han d'adquirir un caràcter polític —idealment, amb el suport d'un moviment més ampli—. Tots hem d'organitzar-nos per a assegurar-nos que no sigui la gent corrent la que pagui per una crisi causada per la cobdícia imprudent de l'1% dels més rics.

En el que he llegit aquesta setmana, analitzaré el terreny en el qual es desenvoluparà aquesta lluita.

 

Articles

Com estan pujant els preus de les vacances, el menjar i la roba, malgrat l'alto el foc a l'Iran – BBC News

Malgrat l'alto el foc temporal en el conflicte de l'Iran, la crisi econòmica ja s'està traduint en un augment del cost de la vida en múltiples sectors.

·         Viatges

o   Els preus del combustible per a avions s'han més que duplicat, passant de 831 a 1.838 dòlars per tona, la qual cosa ha obligat les aerolínies a retallar vols i pujar les tarifes.

o   Els turistes també estan canviant els seus plans per a evitar volar a través d'Orient Mitjà, la qual cosa està fent pujar els preus d'altres destins.

·         Energia

o   Al Regne Unit, es preveu que la factura energètica mitjana de les llars augmenti en 288 lliures (18%) a l'any quan es restableixi el límit de preus.

o   Els preus de la gasolina han pujat 25 penics per litre i els del gasoil 48 penics, aconseguint els seus nivells més alts en més de tres anys.

·         Alimentació

o   Els costos dels inputs agrícoles ja són un 7% més alts que l'any passat.

o   S'espera que els preus dels aliments al Regne Unit pugin almenys un 9% per a finals d'any, el triple de les previsions anteriors.

·         Roba

o   Els costos del polièster han augmentat entorn d'un 25%.

o   Els detallistes adverteixen d'almenys 15 milions de lliures en costos addicionals si la situació d'interrupció continua, que probablement es repercutiran als consumidors.

·         Medicaments

o   Algunes farmàcies informen de pujades de preus del voltant del 20% en medicaments comuns de venda lliure.

o   Els preus a l'engròs d'alguns medicaments quasi s'han duplicat.

·         Préstecs

o   Els tipus hipotecaris han pujat del 4,83% al 5,90% en poc més d'un mes, ja que els mercats anticipen noves pujades dels tipus d'interès per part del Banc d'Anglaterra.

Aquest és un curt i excel·lent article explicatiu, amb alguns gràfics útils, que analitza per què és probable que el conflicte amb l'Iran tingui un impacte durador en els preus. Se centra en el Regne Unit, però aquests augments de preus s'observaran en totes les principals economies d'una manera o una altra. Independentment del que passi amb l'alto el foc, l'efecte econòmic del conflicte fins a la data serà durador.

Els sindicats es preparen per a una pujada salarial en el sector públic britànic davant l'augment de la inflació – The Financial Times

·         Es preveu que la guerra de l'Iran impulsi la inflació del Regne Unit fins al voltant del 4% en 2026 (enfront de les previsions anteriors del 2%).

·         Ajustar els salaris del sector públic a aquesta major inflació costaria al voltant de 5 000 milions de lliures, a més d'una massa salarial del sector públic de 288 000 milions de lliures, i cada punt percentual de pujada salarial afegiria uns 3 000 milions de lliures en costos.

·         La postura actual del Govern, que consisteix a oferir un augment salarial del 2,5%, ja està desfasada tant respecte a les expectatives d'inflació com als recents acords del 3,3-3,5% per al personal del Servei Nacional de Salut (NHS), els metges i els treballadors penitenciaris.

·         Els sindicats argumenten que el panorama econòmic ha canviat des que es van fixar els plans de despesa; sense un ajust, milions de persones s'enfronten a una nova erosió del seu nivell de vida.

o   Encara que el creixement salarial en el sector públic ha superat al del sector privat en els últims anys, això no ha sigut suficient per a compensar la pèrdua de salaris patida durant l'austeritat.

·         Però la posició negociadora dels treballadors és més feble que durant l'ona de vagues de 2022, i el Tresor ha descartat qualsevol finançament addicional per a augments salarials en el sector públic.

·         Alguns sindicats estan canviant d'estratègia, es centren menys en els salaris nominals i més en la novaclassificació i les estructures salarials internes (especialment en el NHS), la qual cosa reflecteix unes expectatives moderades.

·         Però si la inflació continua augmentant, els sindicats podrien tornar-se molt més combatius.

La inflació està augmentant i els treballadors simplement no poden permetre's més retallades salarials en termes reals. I siguem clars: no augmentar el salari dels treballadors d'acord amb la inflació significa aplicar-los una retallada salarial. Els ocupadors —inclòs l'Estat britànic— sempre tracten de traslladar als treballadors els costos de les crisis inflacionistes com la que vivim actualment. I els treballadors rares vegades es queden de braços plegats i ho accepten sense més ni més: s'organitzen i contraataquen, com vam veure durant l'última crisi inflacionista.

Però aquesta vegada, lluiten des d'una posició molt més feble. El mercat laboral és objectivament molt més feble del que era fa uns anys. I els ocupadors fan servir arguments sobre la substitució de llocs de treball per la IA —arguments que gran part dels mitjans de comunicació reforcen sense cap crítica— per a espantar els treballadors i que acceptin pitjors salaris i condicions (ho vaig escriure tot sobre aquestes dinàmiques en aquest article).

A més, tenim un govern laborista que s'ha acorralat a si mateix amb el seu rígid compromís amb la disciplina fiscal a curt termini —i, per tant, és poc probable que ofereixi als treballadors del sector públic augments salarials justos. En canvi, podrien veure això com una oportunitat per a retallar la massa salarial del sector públic sense arribar a fer retallades. Els treballadors han d'assegurar-se d'estar prou organitzats per a resistir.

Reobrint el debat sobre el salari mínim – The Financial Times

·         En 1976, al voltant del 90% dels economistes estatunidencs coincidien que els salaris mínims redueixen l'ocupació en elevar els salaris per damunt del «preu d'equilibri» del mercat.

·         Aquest consens va ser qüestionat en 1994 amb un estudi que concloïa que l'augment del salari mínim en Nova Jersey no va tindre efectes negatius sobre l'ocupació.

·         El debat ha ressorgit al Regne Unit, on el Govern ha augmentat el salari mínim dues vegades en vint-i-un mesos fins a situar-lo entre els nivells més alts de l'OCDE, mentre que la desocupació juvenil va arribar al 16,1% a la fi de l'any passat.

·         És difícil establir una relació clara entre l'augment del salari mínim i la desocupació, ja que hi ha moltes variables que afecten el mercat laboral.

·         Els Estats Units ofereix millors dades, pel fet que els salaris mínims varien segons l'estat i la ciutat, la qual cosa permet als economistes comparar diferents entorns polítics.

o   Una àmplia revisió d'estudis estatunidencs des de principis de la dècada de 1990 fins a 2021 va revelar que la majoria de les estimacions mostren efectes negatius del salari mínim sobre l'ocupació, especialment per als treballadors joves i amb menor nivell educatiu.

·         La reducció de l'accés a llocs de treball per als joves pot tindre conseqüències a llarg termini, ja que l'ocupació d'hora proporciona experiència i habilitats que determinen les perspectives professionals futures.

En un futur pròxim veuràs molts articles com aquest. Ens dirigim cap a un període d'estagflació, caracteritzat tant per l'augment dels preus com per l'alta desocupació. Encara que molts exageren l'efecte de la IA en l'ocupació, aquesta està transformant el mercat laboral de manera significativa, especialment per als treballadors joves. Hi haurà molta gent que farà servir aquest context econòmic febril com a justificació per a abandonar la legislació sobre el salari mínim, especialment per als treballadors joves.

Aquesta observació no significa que estiguin equivocats: és molt possible que l'augment del salari mínim tingui algun impacte en la desocupació en una economia capitalista. Però això no significa en absolut que s'hagin de derogar les lleis sobre el salari mínim, sinó simplement que cal gestionar qualsevol augment de la desocupació que es produeixi. Una setmana laboral de quatre dies, per exemple, podria ajudar a distribuir l'ús de forma més equitativa si el canvi tecnològic genera majors nivells de desocupació estructural.

El que no hem de fer és permetre que els empresaris —i els seus aliats en l'Estat, els mitjans de comunicació i el món acadèmic— generin un clima de por que obligui els treballadors a acceptar salaris reals més baixos. Els treballadors no han provocat aquesta crisi inflacionària, i no haurien de ser ells els qui es vegin obligats a pagar per ella.

Més de la meitat dels EUA pateix sequera després d'unes temperatures quasi rècord al març – The Financial Times

o   Més del 60% dels Estats Units pateix algun grau de sequera, la proporció més alta registrada a principis d'abril des que es van iniciar els registres en 2000.

o   A Arkansas, el 100% de l'estat es troba en situació de sequera, la qual cosa obliga els ramaders a comprar pinso en lloc de dependre de les pastures, i això augmenta els costos i posa en perill la grandària dels ramats.

o   Els dèficits de precipitacions a llarg termini en algunes zones del Mitjà Oest fan que les condicions de sequera siguin cada vegada més persistents, la qual cosa suscita preocupació per l'escassetat d'aigua, els riscos per a la producció d'aliments i l'augment del risc d'incendis forestals.

o   Els nivells de la capa de neu, que proporcionen fins al 75% del subministrament d'aigua en alguns estats de l'oest, s'han reduït dràsticament després d'una «sequera de neu», amb la capa de neu de febrer en el seu nivell més baix des de 2001.

o   L'escassetat d'aigua ja és evident: els embassaments de Utah es troben a sols el 39% de la seua capacitat, enfront d'una mitjana del 61%, i Denver ha introduït mesures per a reduir el consum d'aigua en un 20%.

o   Els incendis forestals ja han causat danys significatius, amb més de 640 000 acres cremats a Nebraska només al març, una superfície més del doble de la grandària de la ciutat de Nova York.

o   Algunes zones de les planes centrals i meridionals, entre elles Colorado i Texas, s'enfronten a un «risc d'incendis històricament alt» per a aquesta època de l'any a causa de la calor i les condicions de sequera.

o   Una onada de calor sense precedents al març va fer que centenars d'estacions meteorològiques registressin màximes històriques, incloent-hi temperatures de 112 graus Fahrenheit (44,4 graus Celsius) a Arizona, el dia més calorós de març mai registrat allí.

o   L'agricultura es veu molt afectada: només al voltant d'un terç del blat d'hivern dels EUA es qualifica de bo o excel·lent, enfront del 48% de l'any passat, i el 50% del blat de Texas es qualifica de dolent o molt dolent.

o   L'augment dels costos dels pinsos i els fertilitzants està agreujant el problema.

o   Els científics preveuen una probabilitat superior a la mitjana que es produeixi un fenomen del Niño entre juny i agost, la qual cosa podria intensificar les condicions de calor ja extremes en la segona meitat de l'any.

Llegir aquest article ha sigut realment impactant. Aquestes xifres fan impossible argumentar que la crisi climàtica és una catàstrofe llunyana a la qual s'enfrontaran les generacions futures. Quan el 60% dels Estats Units ja es troba en situació de sequera, amb estats sencers com Arkansas enfrontant-se a condicions de sequera total, ja no estem davant senyals d'advertiment, sinó davant una crisi que es desenvolupa davant els nostres ulls.

Aquests impactes no es distribueixen de manera uniforme. La classe treballadora estatunidenca —des dels agricultors que intenten cultivar aliments, passant per les comunitats que s'enfronten al racionament d'aigua, fins als treballadors exposats a la calor extrema i al risc d'incendis— és la que suportarà el pes de la crisi climàtica. A llarg termini, també s'enfrontaran a una crisi d'assequibilitat contínua, ja que el col·lapse climàtic danya la producció agrícola i fa pujar els preus dels aliments.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/who-pays-for-the-crisis?

 

Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, podria ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

Quan acabarà el malson de Trump? S'han traspassat ja massa límits?

Daniel Warner

10 d'abril de 2026

Donald Trump continua soscavant la Constitució dels Estats Units, rebutjant la cultura democràtica, violant el dret internacional, tibant les relacions amb els aliats i amenaçant als adversaris amb bombardejar-los fins a retornar-los a l'Edat de Pedra. La pregunta òbvia és: quan acabarà això? Tot i que es plantegen qüestions immediates sobre les raons que estan al darrere de la guerra dels Estats Units i Israel contra l'Iran i la naturalesa exacta de l'alto el foc, hauríem de continuar preguntant-nos: quan cessarà la influència de malson de Trump?

Però potser la verdadera pregunta no és quan acabarà. Potser és si els Estats Units podrà tornar alguna vegada al que era abans de Trump. S'han traspassat ja massa límits per a tornar a l'era anterior a Trump? S'han danyat massa estructures i relacions per a imaginar la vida tal com era abans de gener de 2025?

Parafrasejant a Thomas Wolfe: No pots tornar [a casa] a l'era anterior a Trump.

Considerem un exemple: el New York Times va anunciar recentment que augmentarà la seva cobertura del Tribunal Suprem i del sistema judicial estatunidenc en general. El «periòdic de referència» va dir que «assignaria un equip de quatre periodistes per a cobrir el Tribunal», ampliant el model anterior d'un únic reporter.

No obstant això, mentre que el Times veu als periodistes i als tribunals com a guardians de la democràcia, les ambicions de Trump plantegen dubtes sobre si els periodistes i les institucions poden salvaguardar l'Estat de dret. Al mateix temps que el Times ampliava la seva cobertura jurídica, es van estendre els rumors que Trump està mirant maneres d'alterar les eleccions de mitjan mandat de 2026 i està «pensant» en un eventual tercer mandat o fins i tot a no abandonar mai el Despatx Oval. Què faran els corresponsals del Times i els tribunals si Trump ignora els precedents legals i històrics?

Tant el mal simbòlic com l'estructural importen a curt i llarg termini. Si la influència de Trump s'esvaeix, es revertiran finalment els noms de l'era Trump? Tornarà l'Institut de la Pau dels Estats Units Donald J. Trump a ser simplement l'Institut de la Pau dels Estats Units? Tornarà l'Aeroport Internacional President Donald J. Trump de West Palm Beach a ser l'Aeroport Internacional de Palm Beach?

Hi ha precedents històrics. Les institucions que en el seu moment van rebre el nom d'Andrew Jackson, el setè president, han sigut canviades de nom, reflectint els canvis d'actitud cap al seu llegat de la  "Trial of Tears". La prestigiosa Escola Woodrow Wilson d'Assumptes Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton va passar a dir-se en 2020 Escola d'Assumptes Públics i Internacionals de Princeton, eliminant el nom de l'antic rector d'aquesta universitat, així com de l'antic president dels Estats Units, a causa de les preocupacions sobre les seves opinions i polítiques racistes.

I què hi ha dels canvis físics? Alguns canvis físics són reversibles. Restaurarà un futur president l'Ala Est i eliminarà el saló de ball daurat de Trump? Eliminarà algun futur líder els elements daurats que ha col·locat per tota la Casa Blanca? Recordem com la primera dama Jacqueline Kennedy va redecorar amb elegància la Casa Blanca.

Però quan la cultura democràtica que sustenta la democràcia s'erosiona, aquest mal pot ser irreversible a llarg termini. En algun moment, es travessa un llindar, i per molt que es canviïn els noms o es redecori, no es podrà restaurar l'estat de les coses anterior a Trump.

El terme «ratcheting up» resulta útil ací. Un trinquet (una roda dentada) permet el moviment en una direcció mentre impedeix el moviment cap enrere. Cada clic fa avançar el mecanisme, creant una nova posició que no pot tornar fàcilment a l'anterior. En política, la metàfora descriu canvis que s'acumulen gradualment, però que es tornen estructuralment difícils de desfer.

Durant l'última dècada, la vida política estatunidenca ha anat adquirint cada vegada més aquesta qualitat de trinquet. Normes que abans es donaven per estables —el respecte als resultats electorals, els límits a l'autoritat executiva, la independència dels tribunals, el comportament presidencial— s'han anat desplaçant cap endavant, pas a pas. Cada pas pot semblar reversible en teoria, però en la pràctica el sistema rares vegades torna on estava abans.

Aquesta expansió parteix de la base que els tribunals, com a institucions poderoses, poden frenar els excessos de l'executiu i preservar l'Estat de dret. L'ampliació de la cobertura del Tribunal Suprem per part del Times és un exemple d'aquest pensament liberal. Però la metàfora del trinquet ens adverteix que, encara que els periodistes analitzen minuciosament cada decisió, les normes que s'han erosionat —una vegada traspassades— poden no tornar al seu lloc. Cada pas endavant en la deterioració institucional estableix una nova línia de base, la qual cosa fa que el retorn a les normes anteriors a Trump sigui cada vegada més difícil.

Els Estats Units ha reconstruït institucions abans. Fins i tot sentències catastròfiques com la decisió Dred Scott de 1857 —que negava la ciutadania als afroamericans i anul·lava els límits del Congrés a l'esclavitud— van ser finalment revocades per la Catorzena Esmena.

Però reconstruir la cultura democràtica és molt més difícil que reparar les estructures legals. Una vegada que els actors polítics aprenen que les normes poden trencar-se sense conseqüències, l'incentiu per a respectar-les s'afebleix de manera permanent. Aquest és el significat més profund d'un trinquet polític. El sistema avança cap a una nova línia de base de comportament. El llindar, una vegada creuat, passa a formar part de les normes acceptades.

De quina altra forma entendre l'indult del president Trump als invasors del Capitoli del 6 de gener que van intentar interrompre un procés constitucional?

La pregunta, llavors, no és sols quan acabarà cronològicament l'actual tempesta política, sinó si el trinquet tornarà a fer clic —i quina forma adoptarà la següent osca. Cada canvi remodela les expectatives, modifica el que es considera possible i posa a prova la resiliència de les institucions i les activitats cíviques que mantenen unida a la democràcia.

Quan les normes democràtiques s'ignoren massa, pot ser que no hi hagi marxa enrere. En algun moment, es travessa un llindar, i cap canvi de nom o de decoració pot restaurar la situació anterior a Trump. I la mateixa pregunta plana ara sobre les institucions internacionals. Podran els aliats de l'OTAN confiar alguna vegada que els Estats Units respecti l'article 5 després que Trump titllés a l'aliança de «tigre de paper»? Diversos organismes multilaterals, incloses les Nacions Unides, s'enfronten a la mateixa incertesa.

l final, la supervivència d'una verdadera democràcia depèn menys de les lleis que de les accions dels ciutadans que viuen en ella. Totes les societats civils han d'optar per defensar les normes, fer complir els límits i exigir la rendició de comptes. Si aquesta vigilància s'esvaeix, el trinquet avançarà, osca a osca, fins que els fonaments de la governança democràtica s'afebleixin irremeiablement. Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, pot ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

 

Daniel Warner que viu a Ginebra, te la nacionalitat estatunidenca i suïssa. Es va llicenciar en Filosofia i Religió pel Amherst College (els EUA) i es va doctorar en Ciències Polítiques per l'Institut Universitari d'Alts Estudis Internacionals de Ginebra (Suïssa). La seva tesi, posteriorment publicada com a llibre, es titulava "An Ethic of Responsibility in International Relations". Autor, editor o coeditor d'onze llibres i nombrosos articles en revistes especialitzades, la seva obra ha sigut traduïda a diverses llengües. Col·labora habitualment com a comentarista en cadenes de televisió i ràdio de tot el món, i els seus articles d'opinió han aparegut en el International Herald Tribune i el Financial Times. Actualment, escriu dos blogs, un sobre política general per al Tribune de Genève i un altre sobre l'antiga Unió Soviètica per a nashagazeta.ch. Va fundar el Programa d'Estudis sobre Organitzacions Internacionals (PSIO) en 1994 en l'Institut Universitari. Des de la seva jubilació en 2010, ha sigut subdirector d'Assumptes Internacionals en el Centre de Ginebra per al Control Democràtic de les Forces Armades (DCAF), una fundació internacional creada en 2000 per iniciativa de la Confederació Suïssa que contribueix a millorar la governança i la reforma del sector de la seguretat a tot el món.

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2026/04/10/when-will-the-trump-nightmare-end-have-too-many-thresholds-already-been-crossed/