Forma,
fúria i l’expansió de la nova dreta.
Mark
Leonard
23 de juliol
de 2026
Pot ser
que estiguem davant l'alba d'una nova era política. Un nou tipus de política de
dretes està desafiant l'ortodòxia liberal de les últimes vuit dècades i
transformant el mateix art de la política.
El brillant
assaig de 2006 del politòleg Peter Mair publicat en New Left Review, «Ruling
the Void» (convertit pòstumament en llibre en 2013), oferia una visió
profunda de la dinàmica política i va resultar un útil indicador de les
tendències futures. La tesi central de Mair era que, en aquell moment, s'estava
produint una doble «retirada». Mirant cap avall, va observar que els ciutadans
abandonaven l'espai de la política electoral de masses, com posaven de manifest
la caiguda de la participació en les eleccions, l'enfonsament de l'afiliació
als partits, i la disminució de la confiança en les institucions. Cap amunt, la
classe política també s'estava retirant, afirmava.
Els partits
s'havien allunyat de la societat civil i s'havien convertit en una prolongació
en l'ombra de l'Estat. En lloc d'actuar com a pont entre la comunitat i
l'Estat, els polítics s'estaven convertint en una casta professional homogènia.
Mair sostenia que les elits tendien a gestionar aquest buit despolititzant la
governança —delegant les decisions controvertides en organismes no majoritaris
(bancs centrals, tribunals, organismes reguladors) i, sobretot, a la Unió
Europea—.
Mair va
afirmar que aquestes forces es «reforçaven mútuament». Va argumentar: «Els
ciutadans passen de ser participants a espectadors, mentre que les elits
guanyen més espai per a perseguir els seus propis interessos comuns». La seva
anàlisi es basava en la lògica dels «partits de càrtel» que havia desenvolupat
juntament amb el politòleg Richard Katz en 1995. El «void» de Mair era
el nom dramàtic que va donar a l'espai buit que es va obrir entre un electorat
desvinculat i una classe governant autoreferencial, una vegada que els partits
polítics van deixar de servir de pont entre tots dos.
Per a Mair,
la Unió Europea era l'arquetip d'aquesta evolució: una esfera construïda
deliberadament pels líders nacionals per a aïllar-se de la contestació popular,
una zona de polítiques sense política. La seva forma abreujada de referir-se al
model de democràcia resultant —«ONG + jutges» en lloc de participació massiva—
captava l'inici de la deriva tecnocràtica. I quan va esclatar la crisi de
l'euro en 2009, va passar de ser considerat un politòleg perspicaç a ser vist
com un profeta. Aquest article recull les seves idees fonamentals.
Cal assenyalar breument dues conseqüències d'aquesta desconnexió mútua. En primer lloc, la bretxa resultant ha contribuït a vegades a alimentar una mobilització populista, normalment —encara que no exclusivament— en la dreta. En altres paraules, en part com a resultat d'aquesta retirada, la mateixa classe política s'ha convertit en un tema de controvèrsia en un gran nombre de sistemes democràtics. En segon lloc, i com s'ha assenyalat anteriorment, la creixent distància entre els ciutadans i els seus líders polítics també ha contribuït a avivar les demandes de les elits en favor d'una presa de decisions més «no majoritària» i de més paper per als organismes no partidistes i apolítics —jutges, organismes reguladors, bancs centrals i organitzacions internacionals—.
La conclusió
de Mair va ser contundent: l'era de la democràcia de partits havia arribat a la
seva fi. La relació dialèctica entre tecnocràcia i populisme que va descriure
tan brillantment es va convertir en una mescla tòxica durant la crisi de
l'euro, en situar-se les polítiques macroeconòmiques cada vegada més lluny de
l'esfera de la contesa política i posar-se en mans de buròcrates i advocats no
triats. En països deutors com Irlanda, Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal, la
sobirania nacional va quedar minvada i es va instal·lar a funcionaris de la
Comissió Europea com proto-virreis.
Això va
generar una resposta populista en forma de partits antisistema com Syriza i
Amanecer Dorado, Podemos i Vox, el Moviment Cinc Estrelles i la Lliga del Nord.
Aquesta dinàmica ha estat analitzada en profunditat per estudiosos com Chris
Bickerton i Carlo Invernizzi Accetti en el llibre de 2021 Technopopulism.
(1)
Al llarg
dels anys, els crítics han qüestionat la tesi de Mair des de tots dos bàndols,
posant en dubte la premissa d'una desinserció política continuada tant per part
de les elits (oferta) com dels ciutadans (demanda).
En 2014,
Jean-Claude Juncker, acabat d'elegir president de la Comissió Europea, va
prometre una reincorporació de les elits en declarar que lideraria una
«comissió política», en lloc d'una burocràcia tecnocràtica que imposés cegament
normes i harmonitzés estàndards. Aquesta tendència es va accelerar després de
la crisi dels refugiats de 2015 i, posteriorment, després del Brexit, i de nou
amb la invasió russa d'Ucraïna en 2022 i el retorn de Donald Trump. És cert que
Brussel·les s'ha tornat més flexible en el seu enfocament de la política fiscal
(relaxant les seves normes i assumint deute comú amb el seu pla «Next
Generation Europe», el seu paquet de recuperació de la pandèmia de COVID), més
política en el seu enfocament de la migració (avançant cap a fronteres cada
vegada més hermètiques i fins i tot cap a centres de refugiats), i més
implicada tant en la defensa (invertint en material militar i fent costat a
Ucraïna) com en la transició ecològica (accelerant les seves polítiques, encara
que després les va suavitzar a mesura que canviava el panorama polític). I en
estats membres clau com Alemanya, es va produir un allunyament parcial del «fre
al deute» i de la idea de posar a la constitució la política fiscal en lloc de
deixar-la en mans dels polítics triats (encara que la forma en què això es va
portar a la pràctica, per part d'un canceller entrant que s'havia presentat amb
la promesa de no fer-ho, tenia totes les característiques d'una conspiració de
l'elit). Però la majoria de la gent argumentaria que aquests ajustos menors van
tenir lloc en el marc d'una tendència més àmplia cap a la professionalització
de la política.
Pel costat
de la demanda, a partir de 2013, una sèrie de votacions molt renyides i de gran
importància van suscitar un alt nivell d'implicació ciutadana: la participació
en el referèndum del Brexit va ser del 72%, la participació en les eleccions
estatunidenques de 2020 i 2024 va ser elevada, i les eleccions al Parlament
Europeu de 2019 i 2024 van mobilitzar al nombre més gran de votants des de
1994. El buit no va passar desapercebut. Al costat d'aquest renovat compromís
electoral, es van produir les guerres culturals, el moviment Black Lives Matter
i les protestes per Gaza, i la política es va estendre a molts àmbits de la
vida cultural.
Alguns
comentaristes van interpretar aquestes tendències com una refutació directa de
la tesi de Mair: «Ja veieu, el buit s'omple de fúria». Però l'historiador del
pensament polític Anton Jäger realitza un contundent intent de salvar el marc
teòric de Mair en el seu recent llibre Hyperpolitics: Extreme Politicization
without Political Consequences. Jäger interpreta l'últim segle com una
seqüència de quatre fases. (2) La «política de masses» —el món dels partits,
els sindicats, les esglésies i les afiliacions massives— va perdurar fins a la
dècada de 1980. La «postpolítica» va definir les dècades de 1990 i 2000, amb la
Tercera Via, la teoria de la «fi de la història» i la gestió tecnocràtica
despolititzada. L'«antipolítica» va marcar la dècada de 2010: va ser testimoni
de la primera revolta populista contra l'establishment. I ara, la
«hiperpolítica»: una condició en la qual la política està a tot arreu —impregna
el menjar, la música, l'esport, la identitat— i, no obstant això, res sembla
canviar, perquè l'antiga infraestructura que convertia la passió en poder
durador (partits, sindicats, solidaritat cívica) s'ha vist buidada de
contingut. El subtítol del llibre de Jäger resumeix tot l'argument:
«politització extrema sense conseqüències polítiques». La politització s'ha
desvinculat de l'organització. Energia emocional col·lectiva sense
infraestructura política i institucional.
L'aportació
de Jäger consisteix a mostrar que el públic hiperpolític pot estar, al mateix
temps, més polititzat que el ciutadà apàtic de l'«etapa tardana del càrtel»
descrit per Mair i, alhora, tan buidat de capacitat organitzativa com ho va
descriure Mair. Jäger agafa essencialment la idea del «buidatge» de Mair com a
premissa: la desaparició de les institucions mediadores és precisament el que
fa que la politització es converteixi en una cosa ambiental, episòdic i amb
escasses conseqüències en el món real. La “Hyperpolitics” de Jäger és
com una seqüela de «Ruling the Void». Sosté que només han estat les
«vibracions» les que han entrat en l'espai buit entre els ciutadans i l'Estat.
La participació electoral pot disparar-se fins i tot mentre l'afiliació als partits
continua desplomant-se. Això, per a ell, no és una paradoxa: és hiperpolítica.
I el buit continua sent un buit.
Crec que és
just seguir a Jäger en caracteritzar gran part de l'activisme de l'esquerra com
a «hiperpolítica» i una politització sense conseqüències. Black Lives Matter i
Reclaim Wall Street poden ser els paradigmes de moviments que van esclatar i es
van dissipar. El mateix ocorre en la dreta, per exemple amb Giorgia Meloni a
Itàlia. El seu llinatge postfeixista, el viral «Io sono Giorgia», i la
invocació de «Déu, família i nació» són més canvis de to que transformacions
substancials. El cridaner del seu mandat és el poc que ha aconseguit omplir
aquest buit. Les seves propostes de transformació institucional —el premierato
(que permetria l'elecció directa del primer ministre per part dels votants) i
la reforma judicial Nordio (que, segons els crítics, afebliria la independència
del poder judicial)— s'han estancat en el Parlament i han estat rebutjades en
un referèndum celebrat al març. Meloni governa com una líder fiscalment
ortodoxa i alineada amb l'OTAN; en lloc de desmantellar l'esfera
despolititzada, ha tornat a integrar-se en ella de manera substancial.
Molts
aspectes de la presidència de Trump presenten les mateixes característiques. En
certa manera, la seva guerra contra l'Iran és l'arquetip de la nova
«hiperpolítica»: molt de soroll i poques nous que, en última instància, no
significa res. Sens dubte, ha portat mort i destrucció innecessàries, ha
pertorbat els mercats energètics i ha tingut altres conseqüències negatives per
a centenars de milions de persones a tot el món. Però no ha canviat radicalment
el curs del programa nuclear de l'Iran, el seu règim ni la seva relació amb els
seus veïns.
No obstant
això, la visió institucionalista del món tant de Mair com de Jäger corre el
risc de passar per alt un nou gir en la política global que es materialitza en
l'auge de nombroses forces de la denominada «Nova Dreta». És difícil negar que
part de la política de la Nova Dreta ha tingut repercussions. Potser no en
termes de l'organització tradicional dels partits, com en la transformació de
la mateixa esfera pública. En la meva recerca sobre la Nova Dreta, he arribat a
la conclusió que un nou conjunt de moviments polítics podria omplir de manera
permanent el buit de Mair amb una cosa distinta dels partits polítics
tradicionals: podrien crear un nou tipus de política de masses per al segle
XXI, amb conseqüències reals.
Viktor Orbán
és probablement el cas paradigmàtic. Va aconseguir combinar una doctrina
explícita (esbossada per primera vegada en el
seu discurs de 2014, en el qual defensava una democràcia majoritària
il·liberal) amb una reconstrucció total de la política hongaresa (una nova Llei
Fonamental, el control dels mitjans de comunicació, un sistema electoral
manipulat, tribunals copats i una oligarquia lleial). El que va crear va ser
tot el contrari a una moda passatgera; el seu objectiu era construir un ordre
durador. És cert que va perdre les eleccions d'abril de 2026, però això va
ocórrer després d'una dècada i mitja en el poder i només es va aconseguir
gràcies a una contramovilització que va canalitzar gran part de la seva pròpia
política.
El cas del
PiS, el Partit Llei i Justícia, a Polònia és un altre exemple de com la Nova
Dreta transcendeix la hiperpolítica. El PiS va intentar imitar l'agenda
d'Orbán, omplint el Tribunal Constitucional de jutges afins, convertint la
cadena pública TVP en un mitjà de propaganda estatal i posant en marxa reformes
judicials que haurien polititzat els tribunals. Les propostes del partit van
acabar sent qüestionades en les urnes en 2023, amb una participació sense
precedents històrics de més del 74%, però no van quedar sense conseqüències.
Les institucions capturades van sobreviure al Govern que les havia creat, i el
candidat amb el suport del PiS, Karol Nawrocki, va guanyar les eleccions
presidencials el juny de 2025. Ara està bloquejant el restabliment de l'estat
de dret del primer ministre Donald Tusk amb una ratxa rècord de vetos i
remissions al Tribunal Constitucional, que continua sent partidista. Fins i tot
ha convocat una comissió per a redactar una constitució completament nova. El
Brexit i l'auge del Partit Reformista a la Gran Bretanya són altres exemples de
com la Nova Dreta té conseqüències reals sense replicar els mètodes dels
partits de masses del segle XX.
He dedicat
gran part dels últims dos anys a parlar amb polítics, estrategs polítics i
intel·lectuals afiliats a diferents moviments polítics de la Nova Dreta en una
dotzena de països, principalment a Europa, però també a Israel i els Estats
Units. Encara que molta gent considera que aquests moviments es limiten a
reciclar velles idees en nom d'un ahir millor, crec que hi ha una cosa
ultramoderna en la forma en què la dreta s'ha adaptat al món contemporani. He
identificat quatre trets comuns en el seu funcionament, tots els quals podrien
suposar la fi del buit «de Mair».
El primer
que vaig descobrir és que aquests partits veuen aquest buit com l'hàbitat
natural de la Nova Dreta. Els seus filòsofs favorits —Alain de Benoist, Patrick
Deneen, Yoram
Hazony— afirmen que el liberalisme, especialment en la seva versió
globalista posterior a la Guerra Freda, està buidant de contingut a les nostres
societats i deixant a l'individu desprotegit davant els reptes globals.
Centrar-se en la llibertat individual condueix, en última instància, a
l'atomització de la societat, ja que ignora formes fonamentals d'identitat
col·lectiva que tenen poc o gens de cabuda en un marc liberal: la família, la
tribu, la nació. Aquests pensadors sostenen que els principis liberals, per
molt benintencionats i atractius que puguin semblar a primera vista, han anat
erosionant gradualment les diferències entre països, han eliminat les
proteccions de les cultures nacionals i han buidat de sentit a les societats.
La crítica fonamental de la Nova Dreta és que la profunda interdependència
mundial que ha creat el liberalisme ha deixat a les persones indefenses davant
les noves crisis de la globalització.
Benedikt
Kaiser, un jove intel·lectual que treballa per al partit d'extrema dreta
Alternative für Deutschland (AfD), sosté en el seu llibre de 2023 Konvergenz
der Krisen (Convergència de les crisis) que aquestes crisis danyen de
manera fonamental la legitimitat dels partits tradicionals i obren un forat per
a noves forces. (3) Kaiser afirma que la
«crisi permanent» és una conseqüència inevitable de les profundes
interconnexions en una societat globalitzada on el capital flueix lliurement.
Cita a Antonio Gramsci per a argumentar que aquestes pertorbacions crearan una
crisi d'autoritat que ho consumirà tot per a l'elit governant. (4) Mentre que
els partits del cartell de Mair treballaven per a eliminar la controvèrsia de
les decisions, l'estratègia definitòria de la Nova Dreta consisteix a vincular
cada crisi a una única acusació: l'elit no actua en el teu nom, sinó en favor
dels bancs, les grans empreses i les elits globals, i l'Estat ha perdut el
control. La Nova Dreta no està entrant en un buit; és l'«emprenedora del buit»
que va descriure Mair, i està convertint la despolitització en la matèria
primera de la mobilització.
L'arquetip
d'això és l'AfD. Fundada per acadèmics en economia, va sorgir en 2013 com un
«partit de professors» euroescèptic, creat per a desafiar la insistència
reiterada de la cancellera Angela Merkel que «no hi havia alternativa» a la
pertinença d'Alemanya a la zona de l'euro ni al rescat de Grècia. Però amb la
crisi dels refugiats de 2015, el partit va fer un gir cap a un missatge
antiimmigrants. Durant la pandèmia de COVID, va adoptar una postura
antivacunes. I va liderar una
reacció contra els Verds en 2018, quan el Partit Verd formava part d'una
coalició de govern.
La segona
dimensió de la Nova Dreta és la política de classes. L'anàlisi de Mair és
estranyament cec davant la política distributiva i, no obstant això, els
partits de la Nova Dreta han identificat als votants de classe treballadora com
la clau per a desenvolupar la seva base electoral. Mair va considerar la
desmotivació dels votants com a apatia; la Nova Dreta la veu com un indici d'un
electorat disponible. El buit no ha romàs tal en el costat de la classe
treballadora: s'ha convertit en el terreny més fèrtil de tots. «La classe és la
base de la política britànica», va escriure el professor d'Oxford Peter Pulzer
en la dècada de 1960, «tota la resta són adorns i detalls».(5) Però en 2024 la
seva afirmació ja no s'aplicava als partits que tradicionalment dominaven la
política britànica.
Segons el
professor de política John Curtice, el Partit Laborista i els conservadors
tenen ara un perfil de classe similar. L'excepció és el Partit de la Reforma de
Nigel Farage, que és el més popular entre els grups amb menor nivell educatiu i
de classe. Segons una enquesta de YouGov de 2025, «els votants que han
abandonat al Partit Laborista per a passar-se a Reform UK tenen la meitat de
les probabilitats de tenir un títol universitari que els que es mantenen fidels
al Partit Laborista (25% enfront de 51%)». La tendència és encara més dràstica
en altres països. A Alemanya, el suport de la classe treballadora als
socialdemòcrates va caure del 48% en 1998 al 12%
en 2025. (6) Mentrestant, l'AfD va obtenir el 38%
dels vots de la classe treballadora en les eleccions de 2025 (un augment de
17 punts des de 2021), enfront del 21% de l'electorat general. (7) En la
primera volta de les eleccions parlamentàries anticipades de 2024 a França, el
partit d'extrema dreta de Marine Le Pen, el Rassemblement National, va obtenir el
59% dels vots de la classe obrera, mentre que l'extrema esquerra, el Partit
Socialista, el partit de dreta Les Républicains i els seus aliats, i els
centristes del president Emmanuel Macron només van aconseguir, en conjunt, un
escàs 41%. (8) I als Estats Units, en 2024, Trump va obtenir el 66% dels vots
de la classe treballadora blanca, enfront d'un miserable 32% de la
vicepresidenta Kamala Harris. (9)
La Nova
Dreta sembla haver aconseguit tornar a polititzar a la part més antipolítica de
l'electorat, però no de la forma institucionalitzada que defensa Mair: és el
líder, i no el partit, qui canalitza directament a la gent. És molt possible
que moltes de les figures emblemàtiques de la Nova Dreta que afirmen
representar a la classe treballadora —com Trump i Farage— en la pràctica només
intervinguin en els conflictes distributius en benefici de les elits, però fins
ara això no ha soscavat les seves pretensions. I partits com el PiS i el Fidesz
d'Orbán poden demostrar com han desplaçat el suport cap a aquests grups clau
(fins i tot fent promeses extravagants de transferències fiscals en la campanya
electoral).
També podria
estar produint-se una transició silenciosa en el paper d'aquests partits a
escala de polítiques: passar de captar vots de protesta antipolítica a
convertir-se en moviments que tradueixen les preferències d'alguns grups
socials en una nova política. L'agenda política de la Nova Dreta té com a
objectiu guanyar-se als votants de la classe treballadora que senten que estan
perdent el seu estatus en oposar-se a la globalització. Compta amb quatre
pilars principals: immigració, comerç, política exterior i la reinvenció de
l'Estat. Es tracta d'un projecte ideològic de transformació integral,
organitzat entorn de l'objectiu central de restaurar, suposadament, una versió
tradicionalista de la cultura nacional en el cor de la vida cívica. No la
cultura com un tema més entre molts, sinó com la prioritat absoluta que preval
sobre totes les altres.
Per a
contrarestar les suposades forces centrífugues del liberalisme i el «wokisme»,
la Nova Dreta s'ha centrat específicament en polítiques dissenyades per a
reconstruir una identitat cultural nacionalista centrada en la seva
interpretació conservadora dels valors judeocristians. En escriure sobre la
Gran Bretanya, Curtice i els seus coautors han plantejat la qüestió de la
manera següent:
El suport a Reform no és simplement una expressió de
«protesta». Encara que els qui recolzen al partit són més propensos que
l'electorat en general a tenir dificultats per a fer front al cost de la vida,
a estar preocupats pel servei sanitari i a estar descontents amb la forma en
què es governa el país, es distingeixen sobretot per tenir una visió socialment
conservadora que es reflecteix, entre altres coses, en les seves actituds cap a
la immigració, les polítiques d'igualtat i la despesa en benestar social, i que
se sustenta en un perfil demogràfic dominat per votants de més edat i pels qui
no han cursat estudis universitaris. (10)
Però la
principal forma en què la Nova Dreta està omplint aquest buit és a través d'una
forma radicalment diferent de fer política. Una de les raons per les quals Mair
i Jäger pensaven que l'auge de la Nova Dreta no tindria conseqüències és que se
centraven en l'estructura i el paper dels partits polítics tradicionals; no
obstant això, la Nova Dreta ha aconseguit omplir el buit reinventant la
política. La seva major oportunitat prové de la fragmentació de l'esfera
pública i, en relació amb això, de la pèrdua de poder dels guardians dels
mitjans de comunicació dominants. L'auge de les noves plataformes digitals,
especialment les xarxes socials, ha ofert als seus polítics i comentaristes
noves maneres de donar forma a les narratives populars —i d'organitzar-se—.
Una vegada
que l'ecosistema de la informació comença a fragmentar-se, la política es
converteix en una batalla per qui controla el significat en si mateix. Citant
al sociòleg Zygmunt Bauman, l'intel·lectual de la Nova Dreta Rod Dreher ha
argumentat que el moment actual és un de «modernitat
líquida», en el qual els esdeveniments s'acceleren tan de pressa que les
institucions i les pràctiques no tenen temps d'estabilitzar-se abans de tornar
a canviar. En un món així, la gent deixa de creure que existeixi alguna cosa
així com una veritat absoluta i cognoscible, i en el seu lloc comença a
basar-se en les seves emocions o en la seva subjectivitat individual per a
determinar què accepta com a veritat. L'enfocament de la política liberal en la
raó, els fets objectius i l'experiència especialitzada la col·loca en un
desavantatge estructural en la nova economia de l'atenció.
En el seu
recent llibre The Sirens’ Call, Chris Hayes sosté que l'atenció de les
persones és un recurs finit, mercantilitzat i explotat a gran escala.(11)
Compara l'atenció actual amb la mà d'obra durant la revolució industrial. La mà
d'obra, que abans era altament especialitzada i difícil de substituir, es va
tornar fungible i es va mercantilitzar amb la producció mecanitzada. L'atenció
actual està experimentant la mateixa transformació, dividint-se en unitats
negociables. Atès que els continguts que provoquen emocions intenses
—indignació, por, lleialtat tribal— són els que aconsegueixen major difusió, la
Nova Dreta sol superar als partits majoritaris en la lluita per l'atenció dels
votants. Temes com el canvi climàtic o els drets de les persones transgènere
deixen de ser qüestions científiques o polítiques i es converteixen en
marcadors d'identitat, traçats segons línies tribals. Els mitjans de
comunicació que en el seu moment van sustentar el liberalisme estan cedint així
terreny a un espai informatiu que dona poder als seus rivals. Farage em va dir
una vegada: «No existiria si no fos per Internet».(12) El mateix ocorre amb
molts polítics de la Nova Dreta. Una figura destacada del partit polonès
Konfederacja m'ha explicat enguany que els nous mitjans eren fonamentals per a
l'èxit del seu partit: donat el control del PiS sobre la radiodifusió pública,
va explicar, el seu bàndol es va veure exclòs dels mitjans convencionals i va
haver de buscar plataformes alternatives en les xarxes socials.
Mair,
institucionalista fins al final, va lamentar la fi de la democràcia de partits
de masses. Analitzava el declivi del partit com a institució amb les eines dels
estudis sobre partits, per la qual cosa no va poder percebre plenament que el
buit no l'ompliria una institució substitutiva, sinó una forma
postinstitucional: interconnectada, afectiva, centrada en el líder i
transnacional. La Nova Dreta és precisament aquesta forma hipermoderna capaç
d'omplir l'esfera pública fragmentada.
Mair tenia
raó en afirmar que una classe governant que es replegui a l'esfera protegida de
l'Estat ha perdut les eines cognitives necessàries per a interpretar als seus
rivals. Va explicar per què el corrent dominant es veuria intel·lectualment
desarmat. Però escrivia en una època en la qual George W. Bush era a la Casa
Blanca i Tony Blair en el número 10 de Downing Street, quan el PIB de la Xina,
a tipus de canvi de mercat, era aproximadament el 20% del dels Estats Units, i
quan Musk no era més que una marca de after-shave. I el més important:
escrivia abans del llançament de l'iPhone, abans de Facebook, abans de la crisi
financera, abans de la COVID, abans de les diverses guerres de Rússia amb els
seus veïns i, per descomptat, abans de l'auge de la IA.
Però la Nova
Dreta ha evolucionat fins a convertir l'espai informatiu algorítmic —amb una
esfera pública fragmentada, el predomini de l'emoció sobre els fets i les
xarxes socials com a principal àmbit de l'acció política— en el seu entorn
natural. La Nova Dreta no es limita a utilitzar els mitjans digitals; és la
formació política més ben adaptada a un món en el qual la politització és
ambiental i està desvinculada de l'organització. Lluita en el terreny en el
qual tothom ja està al màxim de la seva implicació i al mínim de la seva
organització. Per això —com em va explicar un ponent en la Conferència del
Conservadorisme Nacional de 2025— «l'important és trencar coses». En el moment
polític posterior a Mair, el gest de ruptura és una manera de vendre el producte,
però la Nova Dreta pot tenir conseqüències duradores allí on pren el control de
l'Estat. N'hi ha prou amb fixar-se en el partit-Estat d'Orbán, la xarxa NatCon,
el circuit de conferències Budapest-Londres-Varsòvia-Washington, els think
tanks i la coordinació transnacional que han sorgit en els últims anys.
Segons
aquesta interpretació, la Nova Dreta és la primera formació a resoldre el
problema de la hiperpolítica, i precisament per això està guanyant. La
revolució no es redueix únicament a quines lleis s'aproven, sinó en què s'està
convertint la política en si mateixa i a com els partits majoritaris es veuen
obligats a practicar-la quan s'enfronten a la Nova Dreta. Aquesta és la
resposta més propera a Mair de totes: la Nova Dreta està completant la
destrucció de la democràcia de partits que van iniciar els partits del càrtel,
substituint-la no per un nou conjunt de partits de masses, sinó per una
infraestructura per a la mobilització afectiva permanent i utilitzant-la per a
reescriure les regles polítiques. En lloc de partits clàssics o fenòmens
efímers, ara hi ha un nou conjunt d'institucions que han ocupat el buit, però
que també s'han posicionat per a explotar-lo mitjançant el seu control de
l'economia de l'atenció.
Què han
d'oferir els progressistes, si és que tenen alguna cosa, com a resposta? Amb
massa freqüència, han caigut en els paranys de la hiperpolítica identitària i
el «deliverism» (complir els objectius) tecnocràtic. La seva esperança és també
que la Nova Dreta sigui derrotada per les seves pròpies contradiccions
internes. Per exemple, es basa a explotar les expectatives desinflades i el
cinisme cap a la política tradicional, al mateix temps que intenta avivar les
passions populars per a tornar a captivar al públic. Aquests dos impulsos poden
entrar en conflicte entre si, com quan Trump guanya popularitat mitjançant
diatribes mediàtiques contra la immigració, però la perd quan deslliga una
força als carrers per a aplicar aquestes polítiques.
Encara que
és clar que l'agenda de la Nova Dreta està plena de tensions internes, crec que
els partits d'esquerra i de centre no poden permetre's esperar que faci
implosió. Si volen competir en aquesta nova era política, han de posicionar-se
en aquells àmbits en els quals tenen una presència genuïna i han d'abordar amb
honestedat els temors de la gent entorn del canvi demogràfic i al declivi
econòmic relatiu. Això és fonamental per a desenvolupar una filosofia de govern
que no deixi enrere als votants de classe treballadora. I el més important: han
de construir una nova identitat col·lectiva que resulti tan emotiva com la
crida de la Nova Dreta a la nació, la comunitat i la família. Si la Nova Dreta
ha demostrat que el buit de Mair sí que es pot omplir, la qüestió política més
urgent avui dia és si els qui rebutgen les seves respostes poden omplir aquest
buit amb arguments propis convincents.
1.
Christofer J Bickerton and Carlo
Invernizzi Accetti: Technopopulism: The New Logic of Democratic Politics,
(Oxford, 2021 online, ed., Oxford Academic, March 18, 2021).
2.
Anton Jäger, Hyperpolitics:
Extreme Politicization Without Political Consequences (Verso Books,
2026).
3.
Benedikt Kaiser, Die Konvergenz der Krisen:
Theorie und Praxis in Bewegung 2017–2023 (Jungeuropa Verlag, 2023).
4.
Wolfgang Fritz Haug, “Hegemony,”
Historical‑Critical
Dictionary of Marxism: A Selection, eds. Wolfgang Fritz Haug
et al., vol. 1 (Brill, 2023) 340.
5.
Peter Pulzer, Political
Representation and Elections: Parties and Voting in Great Britain (Praeger,
1967).
6.
Richard Stöss and Gero
Neugebauer, “Die SPD und die Bundestagswahl 1998: Ursachen und Risiken eines
historischen Wahlsiegs unter besonderer Berücksichtigung der Verhältnisse in
Ostdeutschland” Arbeitshefte
aus dem Otto-Stammer-Zentrum, n. 2 (FB Politik- und
Sozialwissenschaften, Freie Universität Berlin, 1999), https://refubium.fuberlin.de/bitstream/handle/fub188/18625/arbeitshefte2.pdf.
Lukas Graw et al, “Bundestagswahl: Warum immer weniger Arbeiter SPD wählen,
sondern lieber AfD, ”BR Nachrichten,
February 25, 2025, https://www.br.de/nachrichten/wirtschaft/bundestagswahl-warum-immer-weniger-arbeiter-spd-waehlen-sondern-lieber-afd,UdukQui.
7.
“AfD:
Bundestagswahl 23. Februar 2025,” tagesschau.de, ARD/infratest
dimap, https://www.tagesschau.de/wahl/archiv/2025-02-23-BT-DE/umfrage-afd.shtml.
8.
Luc Rouban,
“Enquête électorale: une victoire de la gauche aux législatives dans une France
de droite” Le Monde, 31 August, 2024, https://www.lemonde.fr/politique/article/2024/08/31/enquete-electorale-une-victoire-de-la-gauche-aux-legislatives-dans-une-france-de-droite_6300332_823448.html.
9.
John J.
Dilulio, Jr., “The 4 Working-Class Votes,” Brookings Institution,
December 2, 2024, https://www.brookings.edu/articles/the-4-working-class-votes/.
10.
John Curtice,
Georgie Morton, and Jerome Swan, “Who Supports Reform?” British Social
Attitudes: The 43rd Report, eds. E. Clery, J. Curtice, and C. Jessop
(National Centre for Social Research, 2026), https://natcen.ac.uk/sites/default/files/2026-06/bsa-43-%7C-who-supports-reform%3F-1932.pdf.
11.
Chris Hayes, The
Sirens’ Call: How Attention Became the World’s Most Endangered Resource (Penguin
Press, 2025).
12.
Conversation
with Nigel Farage, London, 2014.
Mark Leonard és un politòleg i escriptor britànic. Cofundador i
director del European Council on Foreign Relations (ECFR) i autor de Surviving
Chaos: Geopolitics when the Rules Fail.
Traduït de The Ideas Letter, 69: https://www.theideasletter.org/essay/froth-fury-and-the-rise-of-the-new-right/
