Així és com es veu una bombolla

La bombolla de la IA continua, però sota la superfície comencen a aparèixer signes de tensió.

Grace Blakeley

3 de juliol de 2026

El Banc de Pagaments Internacionals —bàsicament, el banc central dels bancs centrals— acaba de publicar un informe en el qual qualifica l'auge de la IA de bombolla (sense utilitzar realment aquesta paraula). L'informe adverteix que la inversió excessivament exuberant en IA corre el risc d'acabar en un col·lapse, ja que els inversors es retiraran una vegada que el seu entusiasme per la tecnologia s'esvaeixi. Si la inversió cau en picat, el valor dels actius descendirà, la qual cosa podria desencadenar una crisi creditícia, atès que l'auge de la inversió es finança cada vegada més mitjançant deute.

En aquest moment, gran part de l'economia mundial —i tot el mercat borsari— se sosté gràcies a la despesa en IA. Els cinc majors hiperescaladors van pel camí de gastar més d'1 bilió de dòlars en IA entre 2025 i finals de 2026. Les empreses tecnològiques s'han llançat en massa als mercats de crèdit per a finançar el seu frenesí de despesa, i els inversors han estat més que disposats a complaure-les, la qual cosa ha facilitat molt (potser massa) que tota mena d'empreses relacionades amb la IA obtinguin préstecs per enormes sumes de diners.

Fa temps que dic que aquesta onada d'inversions impulsada per l'entusiasme mediàtic s'assembla a l'auge ferroviari de la dècada de 1840 i al boom de les puntcom de la dècada de 1990. El BIS està d'acord. Els autors assenyalen que cadascuna d'aquestes bombolles va implicar un «autèntic avanç tecnològic que va atreure un capital superior al que els rendiments comercials podien justificar en última instància». La tecnologia era útil, i, així i tot, la bombolla va esclatar, causant un important mal econòmic.

Part de la raó per la qual l'impacte va ser tan significatiu va ser que aquestes bombolles es van alimentar del deute. Els inversors es van entusiasmar amb una nova tecnologia i van començar a demanar préstecs per a finançar noves inversions, ja fos la construcció de noves línies ferroviàries o de cables de fibra òptica. Tot aquest entusiasme va fer que els preus dels actius —com les accions ferroviàries i tecnològiques— es disparessin. Però, al final, l'entusiasme es va dissipar i els preus dels actius van començar a caure. La caiguda dels preus va dificultar que les empreses situades en el centre de l'auge poguessin fer front als seus deutes, per la qual cosa van vendre actius per a complir amb les seves obligacions, i això va provocar que els preus caiguessin encara més i va augmentar el pes dels seus deutes pendents. En altres paraules, un clàssic «moment Minsky».

El BIS ha advertit que actualment hi ha prou deute sustentant la bombolla de la IA per amenaçar l'estabilitat financera. Però el BIS també assenyala que existeixen grans diferències entre la bombolla de la IA i les bombolles anteriors, principalment perquè les llars comunes estan molt més exposats als mercats de valors. La propietat d'accions continua concentrada entre els més rics, però les llars comunes mantenen una major part del seu patrimoni en accions que en el passat, sigui a través d'estalvis ordinaris o de plans de pensions. Tot això significa que una correcció afectarà amb més duresa a les pensions i els estalvis de la gent corrent, no sols a Wall Street.

S'acosta el col·lapse. Potser no enguany, però probablement a la fi del pròxim. Crec que la majoria dels inversors intel·ligents ja ho saben i estan elaborant plans per a reduir la seva exposició quan considerin que la bombolla ha aconseguit el seu punt àlgid. Els seus actius es traspassaran als fons de pensions i als inversors particulars, la qual cosa augmentarà l'exposició de la gent corrent. Els estalvis i les pensions s'esfumaran, igual que durant la crisi financera. I els rics s'emportaran milers de milions.

La història de SpaceX corrobora en gran manera la hipòtesi del BIS. La sortida a bossa de SpaceX, per valor de 86 000 milions de dòlars, a principis d'aquest mes, pretenia ser una prova de l'imparable impuls de la tecnologia. Però a penes una setmana després de la sortida a borsa, l'empresa va recórrer als mercats de bons per a obtenir 25 000 milions de dòlars. Les empreses no solen demanar als inversors en bons que comprin tant de deute immediatament després d'haver demanat als inversors en accions que comprin tantes accions. Això suggereix que l'empresa està gastant diners a mansalva —i que els mercats estan malbaratant diners sense examinar a on va—.

Ludovic Subran, director d'inversions d'Allianz —una asseguradora que gestiona 800 000 milions d'euros—, ho va deixar clar la setmana passada, quan va declarar al FT que la decisió era un bon exemple de com els mercats passen d'una fase d'auge a una de bombolla:

«El tipus acaba d'aconseguir 70 000 milions de dòlars de diners ficticis amb el qual jugar per a portar-nos a l'espai. Als inversors en accions pots portar-los fins a Mart. Els inversors en bons, en canvi, es pregunten: “On està el meu cupó?”».

Subran es refereix al fet que els mercats de renda variable i els de renda fixa es comporten de manera diferent. Quan compres una acció, estàs comprant la visió de l'empresa sobre els seus beneficis futurs, ja que la compra de l'acció et dona dret a una part d'aquests beneficis futurs. Esperes obtenir guanys desmesurats, per la qual cosa estàs disposat a apostar fort al fet que algun nou director executiu una mica boig pugui acabar sent un geni.

Però aquesta mateixa lògica no funciona en els mercats de renda fixa. Si li has prestat diners a una empresa, no tens dret a una part dels beneficis generats per aquest préstec; només tens dret al fet que et retornin els diners. Tens menys probabilitats de perdre diners que un inversor en accions, però tampoc obtindràs rendiments desmesurats. Als inversors en bons els importa que l'empresa continuï existint —i sigui capaç de pagar els seus deutes— d'aquí a cinc anys.

El fet que els inversors en bons —que solen mostrar-se més escèptics davant figures com Musk— estiguessin tan disposats a fer-se amb el seu deute immediatament després de la seva sortida a bossa ha portat a Subran a pensar que els mercats estan entrant en territori de bombolla. La demanda d'aquests bons va ser tan forta que els banquers van ampliar l'operació de 20 000 milions a 25 000 milions de dòlars. I la sortida a bossa de SpaceX és només la primera de moltes mega-OPV que s'acosten: Anthropic i OpenAI estan en la llista per a seguir-la.

Durant les últimes dues dècades, el creixement dels mercats privats i les recompres d'accions per part de les empreses han reduït l'oferta d'accions. És probable que aquestes sortides a borsa augmentin l'oferta d'accions en els mercats de valors estatunidencs per primera vegada en vint anys. Si a això li sumem la perspectiva d'una pujada dels tipus d'interès per part de la Reserva Federal, tenim tots els ingredients necessaris per a una bombolla: valoracions excessives, un excés d'oferta, inversions finançades amb deute i un banc central a punt d'encarir el crèdit.

En el FT, Ruchir Sharma descriu una economia global impulsada per la febre de la IA. Sharma assenyala que el rendiment relatiu dels mercats borsaris mundials durant l'últim any pot explicar-se ara gairebé íntegrament mitjançant una sola variable: el grau d'exposició d'un país a la IA.

Els Estats Units lidera el camí amb els hiperescaladors i els creadors de grans models de llenguatge (LLM), com OpenAI i Anthropic. En els mercats borsaris estatunidencs, els grans actors del sector de la IA van representar més del 80% de la rendibilitat enguany. Tant Taiwan com Corea del Sud han registrat guanys massius gràcies al seu domini en la fabricació de xips. El Japó i Israel han vist apujar els preus de les seves accions gràcies a l'aplicació d'aquestes tecnologies (en el cas d'Israel, per a ajudar-lo a automatitzar un genocidi). Per contra, Europa i el Regne Unit s'estan quedant enrere, ja que els inversors en renda variable acudeixen en massa als mercats estrangers per a augmentar la seva exposició a la IA.

Sharma també veu paral·lelismes amb el boom de les puntcom de la dècada dels noranta. No obstant això, sosté que fins i tot aquell boom va ser més ampli que aquest, que se centra en unes poques empreses gegants d'unes poques economies poderoses. Escriu:

«Els principals subsectors tecnològics de llavors eren els equips de comunicacions, els semiconductors i els serveis de telecomunicacions sense fils, que representaven el 60% dels guanys del mercat mundial en el punt àlgid de la bombolla de les puntcom a principis de 2000. Des de principi d'any, els tres principals subsectors tecnològics… han aportat una quota significativament major dels guanys del mercat mundial, més del 70%».

Els diners que està absorbint l'auge de la IA són diners que no s'estàn gastant en altres àmbits. La inversió no tecnològica als EUA està caient en termes reals, fins i tot encara que el país registri un dels seus creixements nominals més sòlids en anys. Pensa en totes les tecnologies útils en les quals podríem estar invertint ara mateix; en canvi, tots aquests diners es destinen a centres de dades que consumeixen molta energia i que s'utilitzen per a donar suport a una tecnologia d'IA que ens ofereix música falsa i armes més eficients.

Fins ara, la bombolla ha mantingut a flotació a molts països al llarg de successives crisis —des de la pandèmia, passant per la guerra comercial, fins a la guerra amb l'Iran—. Al mateix temps, països com el Regne Unit s'han vist castigats. Sharma assenyala que les expectatives de creixement han augmentat un punt percentual enguany per als «guanyadors» de la IA, mentre que han descendit per als «perdedors». El creixement s'està concentrant cada vegada més en unes poques empreses gegants, situades en uns pocs països poderosos —exactament el que caldria esperar del capitalisme monopolista—.

Com hem vist en els dos articles anteriors, les bombolles no duren per sempre. Els països que han experimentat el creixement més gran durant els períodes d'auge sofriran els majors revessos en el seu creixement quan l'auge s'esfondri. A la Xina, l'Estat ha gestionat l'auge i gestionarà la recessió. Igual que després de la crisi financera de 2008, orientarà la inversió cap a nous sectors de creixement per a impulsar un altre auge i consolidar la seva posició com a potència tecnològica. Als EUA, l'Estat protegirà les elits, però la resta de la població s'enfrontarà a un augment de la desocupació, salaris més baixos i estalvis arrasats.

Mentrestant, els «perdedors de la IA» tornaran a ser castigats a mesura que l'economia mundial entri en recessió. Els països més pobres del món, que ja han sofert el pitjor impacte de la guerra de l'Iran, veuran com es contreu el creixement durant la recessió, a pesar que mai van experimentar un gran impuls gràcies a l'auge de la IA. Això és el que fa el capitalisme monopolista: concentra els beneficis del creixement en mans d'uns pocs homes poderosos dels països més rics del món i condemna a la resta a l'estancament i al declivi.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/this-is-what-a-bubble-looks-like?

 

El Nasdaq i la volatilitat del mercat: es tracta d'un «moment Minsky» per a les finances Ponzi?

Amb els mercats crediticis i les agències de qualificació tirant llenya al foc.

Ann Pettifor

24 de juny de 2026

 

                                            Amb agraïment a Essential Wilderness

Un «moment Minsky» és un col·lapse sobtat i greu del mercat que marca el final d'un període prolongat de creixement especulatiu impulsat pel deute. Porta el nom de l'economista estatunidenc Hyman Minsky i es produeix quan els inversors ja no poden fer front als pagaments dels seus préstecs, que es disparen en espiral, la qual cosa desencadena una frenètica ona de vendes en cadena.

En primer lloc, ens centrem en la defunció d'Alan Greenspan —el «mestre»—, un dels governadors més poderosos de la Reserva Federal dels Estats Units. Va morir fa dos dies, el 22 de juny. Descrit pel London Times com «un dels gegants de la història financera», Greenspan tenia 100 anys. Per recomanació de Gordon Brown, la reina d'Anglaterra li va concedir el títol honorífic de cavaller en 2002 per —permetin-me deixar-ho clar— les seves

“destacades contribucions a l'estabilitat econòmica mundial”.

En un moment de déjà vu, el NASDAQ va triar el 22 de juny per a sofrir els «nervis» provocats per la IA i va caure un 2,2% en dos dies. Just després, l'índex borsari de referència de Corea, amb gran pes del sector tecnològic, va caure un 10% el dimarts 23, i Samsung Electronics va registrar caigudes de dos dígits.

La inestabilitat financera mundial —una característica perillosa del mandat de Greenspan— havia tornat.

Hi ha qui suggereix que la volatilitat actual va ser provocada per la declaració de línia dura emesa una setmana abans per Kevin Warsh, nou governador de la Reserva Federal. En aquest cas, Warsh està navegant molt  a prop de l'iceberg del «mercat lliure» de Greenspan en amenaçar de pujar els tipus d'interès enfront d'un sector tecnològic fortament endeutat. Si la volatilitat actual del mercat és el començament d'una greu recessió en el sector de la IA, la dependència d'un costós finançament mitjançant deute podria provocar una ona d'impagaments crediticis relacionats amb la IA.

El deute del sector de la IA, tal com explica Oliver Wyman, és concentrada, irregular i vulnerable a riscos idiosincràtics.

Déjà vu i una volatilitat anterior

Allà per febrer de 2007 —mesos abans de la implosió del «Debtonation Day», el 9 d'agost de 2007—, el Dow Jones Industrial Average va caure sobtadament un 3,3%, mentre que en l'Extrem Orient les accions xineses es van desplomar un 9%. La volatilitat també va augmentar, com il·lustra aquest gràfic.

El governador Greenspan i el Comitè de Mercat Obert de la Reserva Federal (FOMC) havien anat pujant els tipus d'interès per a frenar l'«exuberància excessiva» d'uns mercats embriagats per la bombolla del crèdit fàcil i barat, supervisada i desregulada per «el gegant dels mercats financers».

En lloc de frenar als mercats, l'augment dels tipus d'interès reals estava portant a la fallida a llars i empreses molt endeutades. Va passar un temps agònicament llarg abans que Greenspan afrontés la realitat econòmica. No va ser fins a finals de 2008 quan el «mestre» va començar a reconèixer la ruïna econòmica i la inestabilitat, just quan l'economia estatunidenca entrava en caiguda lliure. Només llavors ell i el FOMC van fer marxa enrere en els elevats tipus reals de la Fed.

Era massa tarda. I, en qualsevol cas, podem estar segurs que Greenspan mai va assumir la responsabilitat del fracàs econòmic mundial.

Com explica Oliver Wyman, la crisi financera global va esclatar en 2008 quan

“... els bancs van descobrir que tenien una exposició al risc immobiliari estatunidenc molt major del que suggerien els seus informes interns. És possible que aviat descobreixin el mateix respecte al risc dels centres de dades i la infraestructura digital; només que, aquesta vegada, les exposicions s'estenen per les carteres corporatives, immobiliàries, d'infraestructures, de finançament de fons i de crèdit alternatiu.

A mesura que els mercats de crèdit líquid i privat continuen avançant, observem que entre 35 000 i 50 000 milions de dòlars d'ingressos existents podrien estar en risc per als bancs majoristes. Això representa entre el 8% i l'11% dels ingressos totals per crèdit d'aquests actors en l'actualitat.

Com més gran és el palanquejament, més combustible hi ha i més intens és el foc”.

Musk: n’aprendran alguna vegada els inversors?

Després de la crisi financera global —quan els governs i els bancs centrals es van rendir i van rescatar a Wall Street—, el New York Times va publicar en 2016 un reportatge rigorós i en profunditat: Com Donald Trump va portar a la fallida els seus casinos de Atlantic City, però, així i tot, va guanyar milions. En ell, els periodistes de recerca explicaven com Trump va saquejar als titulars de bons i als accionistes.

“Les seves empreses de casinos van acudir quatre vegades al tribunal de fallides, convencent cada vegada als titulars de bons que acceptessin menys diners abans que perdre-ho tot. Però les empreses es van endeutar repetidament amb deute més car i van tornar al tribunal a la recerca de protecció enfront dels prestadors (és a dir, els titulars de bons).

Després d'escapar pels pèls de la ruïna financera a principis de la dècada de 1990 retardant els pagaments dels seus deutes, el Sr. Trump va evitar una segona crisi potencial traient a borsa els seus casinos i traslladant el risc als accionistes.

Va afirmar que detestava els bons porqueria, que en aquells dies eren populars, perquè comportaven un risc més gran d'impagament i, per tant, tenien tipus d'interès més elevats.

En qüestió de mesos, va fer marxa enrere i va emetre bons porqueria per valor de 675 milions de dòlars, amb un tipus d'interès del 14%, per a acabar la construcció i obrir el Taj. En entrevistes recents, el Sr. Trump ha afirmat que, amb cada finançament, solia treure diners dels casinos per a invertir-ho en el sector immobiliari de Manhattan. El deute total del Taj va superar els 820 milions de dòlars.

I mai va ser capaç d'atreure a prou jugadors per a fer front a tot aquest endeutament.

Durant una dècada en la qual altres casinos prosperaven, els del Sr. Trump es van quedar ressagats, registrant enormes pèrdues any rere any.

Els accionistes i titulars de bons van perdre més de 1.500 milions de dòlars

… encara que a les seves empreses els anés malament, al Sr. Trump li anava bé. Va aportar molt poc dels seus propis diners, va traslladar els seus deutes personals als casinos i va cobrar milions de dòlars en concepte de salari, bonificacions i altres pagaments. La càrrega dels seus fracassos va recaure sobre els inversors i altres persones que havien apostat per la seva perspicàcia empresarial”.

Plus ça change, plus c’est la même chose: els desorbitats senyals d'alarma d'Elon Musk.

En el centre de l'actual conflagració alimentada pel deute es troba Elon Musk. Abans del llançament de la seva sortida a bossa, Musk va manllevar 20 000 milions de dòlars a bancs de Wall Street per a refinançar 17 500 milions de dòlars de deute escombraries a alt interès heretat quan va fusionar les seves plataformes X (abans Twitter) i xAI, ambdues molt endeutades, sota el paraigua de SpaceX.

Ara, Musk està emetent 25 000 milions de dòlars en bons per a convèncer els inversors particulars i els fons d'inversió que han d'ajudar a saldar el que el FT denomina els «préstecs pont» onerosament cars de l'empresa, vinculats a la compra de Twitter per part de Musk.

A canvi, els inversors exigeixen a SpaceX tipus d'interès més alts —entre 1,1 i 1,75 punts percentuals per sobre dels bons del Tresor dels EUA— com a condició per a finançar els deutes de Musk i les apostes de l'empresa pels coets per a Mart i la IA. Altres empreses tecnològiques han realitzat grans emissions de deute, però hi ha una gran diferència per què

“es tracta d'empreses centrades en el programari i enormement rendibles… SpaceX, per part seva, registra pèrdues per valor de 9 000 milions de dòlars a l'any. No obstant això, les agències de qualificació S&P Global Ràtings, Moody’s i Fitch han atorgat a l'empresa de Musk qualificacions de grau d'inversió dins de la banda BBB”.

Ja hi som una altra vegada. Fent girar les rodes de The Global Casino mentre els mercats crediticis i les agències de qualificació aviven les flames de l'economia hiper financiaritzada.

 

Ann Pettifor és una economista política internacional coneguda sobretot per predir la crisi financera mundial de 2007-2009 amb el seu llibre: The Coming First World Debt Crisis (Palgrave, 2006). És autora de The Global Casino (Verso), The Case for the Green New Deal (2019) i The Production of Money (2017).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/nasdaq-and-market-volatility-is-this?

 

 

Mentre la riquesa dels multimilionaris es dispara, els treballadors estatunidencs passen dificultats: «Els rics es fan cada vegada més rics sense cap motiu».

Els ultrarics s'enfronten a una reacció de rebuig ara que l'impost als multimilionaris a Califòrnia arriba a les urnes i els estatunidencs s'organitzen per a exigir salaris més alts.

Michael Sainato

26 de juny de 2026

La gent protesta contra la sortida a borsa de SpaceX davant la seu de JPMorgan Chase en New York el 12 de juny de 2026. Fotografía: Sarah Yenesel/EPA

El dia en què Elon Musk es va convertir en el primer «trillonari» del món, Gilberto Rubio, un agent de seguretat de la zona de San Francisco, va dir que estava pensant en com retallar en menjars per a estalviar diners.

Jessica Ordeñana, cambrera en el centre de Manhattan, estava preocupada per l'aire condicionat davant l'arribada d'una onada de calor perquè no pot permetre's les seves elevadíssimes factures d'electricitat.

Ordeñana i Rubio són només dos dels milions de treballadors dels EUA que lluiten per arribar a fi de mes en una economia en la qual la inflació ha anul·lat les recents millores en el creixement salarial i la confiança dels consumidors es troba en el seu nivell més baix de la història, mentre que la riquesa dels ultrarics s'ha disparat.

Dijous, la controvertida mesura fiscal per a multimilionaris de Califòrnia va arribar oficialment a les urnes després d'una costosa i renyida campanya en la qual algunes de les persones més riques del món van invertir milions per a intentar frustrar la iniciativa. Aquesta lluita continuarà ara fins a les eleccions generals de novembre, i s'espera que Silicon Valley gasti encara més diners per a impedir que s'aprovi la mesura.

El 0,00001% més ric, unes 20 persones, posseeix una riquesa equivalent al 12% del producte interior brut dels EUA, segons dades recopilades pels economistes francesos Gabriel Zucman i Emmanuel Saez, una xifra aproximadament quatre vegades superior als nivells observats durant l'«edat daurada».

Musk va perdre el seu estatus de trilionari dimecres. El seu patrimoni va caure per sota del llindar quan els inversors van perdre l'interès per la IA. No obstant això, ha sumat 327 000 milions de dòlars a la seva fortuna només en els últims dotze mesos. Un repunt del mercat borsari el tornaria a situar aviat en el més alt i arrossegaria amb ell al seu grup de rics.

L'augment de l'extraordinària riquesa de Musk —que va passar d'uns 28 000 milions de dòlars en 2020 a prop d'1 bilió de dòlars en l'actualitat— es va consolidar amb la sortida a bossa de SpaceX. En els pròxims mesos sorgiran més milionaris i multimilionaris, ja que a la sortida a bossa de SpaceX li seguiran les dels seus rivals en l'àmbit de la IA, Anthropic i OpenAI.

Els Estats Units compta amb 989 multimilionaris. En 2026 posseïen més de 9,2 bilions de dòlars en riquesa, la qual cosa suposa un augment del 31,8% des de 2025, segons un informe de Americans for Tax Fairness.

I mentre la riquesa dels multimilionaris s'ha disparat, els treballadors dels EUA s'estan quedant enrere.

En 2025, els treballadors estatunidencs van obtenir la menor participació en el producte interior brut registrada des de 1947, descendint al 53,8% del PIB en el tercer trimestre.

La taxa d'inflació dels EUA va arribar el 4,2% el maig de 2026, anul·lant el 3,4% del creixement salarial de l'últim any.

Al voltant del 45% de tots els treballadors dels EUA, és a dir, 66 milions, guanyen menys de 25 dòlars l'hora, mentre que el salari digne necessari per a mantenir-se, segons la calculadora de salari digne del MIT, per a un adult solter sense persones a càrrec seu, supera els 25 dòlars l'hora en la majoria de les principals àrees metropolitanes.

Atès que els salaris s'han quedat ressagats respecte a la inflació i la productivitat, els treballadors han recorregut a l'endeutament per a intentar cobrir aquesta diferència; el deute de les targetes de crèdit als EUA va aconseguir un màxim històric en el quart trimestre de 2025, situant-se en 1,277 bilions de dòlars, la qual cosa suposa un augment del 63% des del primer trimestre de 2021.

Rubio, que ha treballat com a agent de seguretat en la zona de San Francisco durant els últims quatre anys, s'ha vist obligat constantment a compaginar fins a tres treballs alhora i ha viscut en el seu cotxe per culpa dels elevats costos de l'habitatge.

«No he pogut tirar endavant amb un sol treball», va afirmar Rubio. «La teva vida es redueix a treballar i no tenim res a mostrar a canvi. No hi ha estalvis, no hi ha pla de jubilació. Ni tan sols puc permetre'm comprar una casa.

«No crec que el fet que [Musk] hagi aconseguit aquesta fita hagi afectat realment a ningú de manera positiva, excepte a ell mateix», va dir Rubio. «No crec que es fixi realment en la gent corrent i vegi pel que estan passant econòmicament aquestes persones que l'estan ajudant a aconseguir aquests nivells».

Encara que guanya 25 dòlars l'hora, fa anys que no rep un augment de sou, i el seu salari continua estant molt per sota del salari mínim vital per a un adult solter sense persones al seu càrrec en l'àrea de San Francisco, que supera els 30 dòlars l'hora.

«De fet, he hagut de viure en el meu cotxe només per a poder tirar endavant i pagar les factures», va afegir. Ara té un pis, però va afegir: «Mai estic a casa. Si estic a casa, només trigo dues hores a canviar-me de roba, dutxar-me i tornar a la carretera».

Ordeñana, la cambrera de Manhattan, gana una mica més d'11 dòlars l'hora més les propines, però assenyala que aquestes varien molt i no són fiables, per la qual cosa sovint accepta treballs temporals paral·lels per a compensar els sots en les propines que rep.

«No puc permetre'm l'aire condicionat, així que aquest serà el meu segon estiu sense ell», va dir Ordeñana. «Ara tinc 43 anys, així que he treballat a temps complet des dels 15, i simplement no veig que la nostra economia millori».

«No guanyem prou per a pagar el lloguer»

Veure com Musk i altres persones multimilionàries es fan cada vegada més rics el preocupa de cara el seu futur, va afirmar.

«El fet que els rics continuïn enriquint-se sense cap motiu em resulta realment, realment, realment repugnant. Em preocupa molt. Ni tan sols sé si tindré Seguretat Social per a jubilar-me», va afirmar. «Tots necessitem una vida assequible. Tots necessitem poder invertir, estalviar, tenir diners per a la nostra família, disposar de temps per a les nostres famílies i poder prendre'ns un dia o dos lliures».

L'ascens dels superrics s'està enfrontant a una reacció contrària. Paral·lelament a la votació de Califòrnia, els defensors dels treballadors veuen oportunitats de canvi a mesura que l'opinió pública es torna més crítica amb la IA i els plutòcrates.

Saru Jayaraman, presidenta de One Fair Wage, un grup nacional que advoca per l'augment dels salaris dels treballadors de la restauració i els serveis, va afirmar que l'augment de la desigualtat econòmica ha donat lloc a un auge de la labor entorn de l'increment del salari mínim.

«Mai havia experimentat un creixement tan explosiu de la campanya en l'últim any com el que he viscut en els meus 20 o 25 anys d'activisme», va afirmar Jayaraman. Va assenyalar que el suport a les pujades salarials transcendeix les línies partidistes. «Sentim una urgència real per tenir una visió audaç i inspiradora entorn de l'assequibilitat, en particular pel que fa als salaris, i després fer-la realitat».

Zucman, economista de la Universitat de Califòrnia en Berkeley, va assenyalar que no és clar quan —ni tan sols si— s'aconseguirà un punt d'inflexió en el qual la democràcia es converteixi en oligarquia.

«És quan la riquesa dels ultrarics supera el 50% del PIB, com ocorre avui dia als Estats Units? El 100%? El 200%? Quan no posseeixin el 80% dels mitjans de comunicació privats, sinó el 100%?», va preguntar. «Ningú sap quina és la concentració exacta de riquesa a partir de la qual es torna inevitable el tipus de col·lapse plutocràtic que hem vist al llarg de la història. El millor que podem fer és estudiar la història i seguir de prop els esdeveniments a tot el món per a formar-nos una opinió».

Per a Cienna Pangan, barista i supervisora de torn des de fa quatre anys en un Starbucks de Chicago, la tensió entre els salaris dels treballadors mitjans i els dels superrics no es limita als magnats plutocràtics del sector tecnològic.

Pangan assenyala que existeix un marcat contrast entre les dificultats que travessen molts treballadors i la remuneració dels directors generals. El salari mitjà d'un treballador de Starbucks en 2024 va ser de 14 674 dòlars, enfront de la remuneració de 97,8 milions de dòlars que va percebre el director general Brian Niccol aquest mateix any.

La remuneració del director executiu va créixer 20 vegades més ràpid que el salari del treballador mitjà en 2025, segons una anàlisi d'Oxfam i la Confederació Sindical Internacional.

«No guanyem prou per a pagar la compra, no guanyem prou per a pagar el lloguer», va afirmar Pangan, el local del qual de Starbucks s'ha sindicalitzat recentment, sumant-se a més de 700 establiments que han guanyat les eleccions sindicals. «Crec que és realment repugnant veure aquesta enorme disparitat.

«Ha estat molt dur veure com els meus companys de treball i jo lluitem simplement per tirar endavant», va afegir Pangan. «Mentrestant, Brian Niccol va al treball en el jet privat de l'empresa, i sé que Starbucks no és l'única a fer-ho: això ocorre en tot el país amb totes aquestes corporacions».

Per a Daniel Mandell, professor emèrit d'Història en la Universitat Estatal de Truman, el debat nacional sobre la riquesa dels plutòcrates tecnològics podria ser senyal d'un canvi i suposa un recordatori dels principis fundacionals dels EUA.

«Conduirà l'actual presa de consciència sobre els perills d'aquest abisme econòmic cada vegada major —posat en relleu pel comportament escandalós dels “tech bros” com Elon Musk, amb el seu bilió de dòlars— a canvis en les polítiques? Espero que sí», va afirmar Mandell. «L'ideal democràtic fundacional dels EUA incloïa l'advertiment que la gran riquesa, especialment en la política, era tòxica per a la república, i que un dels deures del nostre Govern és prevenir aquest mal».

Ni Starbucks ni SpaceX van respondre a les múltiples sol·licituds de comentaris.

 

Michael Sainato es reportero especializado en temas laborales de The Guardian US.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/us-news/2026/jun/26/billionaires-wealth-soars-as-workers-struggle?

 

 

L'era dels bilionaris serà desastrosa per a la democràcia. Així és com podem plantar cara.

Gabriel Zucman

Hi ha una tensió fonamental entre la riquesa extrema i la mateixa possibilitat de la democràcia. La causa és que la riquesa extrema és sempre un poder extrem.

Dimarts, 16 de juny de 2026

La sortida a borsa de SpaceX ha provocat una onada de celebracions, des de Wall Street fins a Silicon Valley. No obstant això, als qui s'alegren que la fortuna d'Elon Musk hagi superat la barrera del bilió de dòlars cal recordar-los una veritat senzilla i vital: la mera existència dels bilionaris és un greu problema polític i econòmic, probablement la qüestió que defineix la nostra època.

En poques paraules, existeix una tensió fonamental entre la riquesa extrema i la mateixa possibilitat de la democràcia. La riquesa extrema és sempre un poder extrem. És el poder de sufocar la competència, el poder de modelar el discurs públic, el poder d'influir en la formulació de polítiques, el poder de comprar eleccions, el poder de frenar el progrés social.

Aquest problema no és nou: tots els pensadors de la democràcia, des d'Aristòtil fa més de 2.000 anys fins a Lea Ypi en la London School of Economics avui dia, han destacat la naturalesa corrosiva de la riquesa extrema per a la societat.

Fins i tot els pensadors conservadors ho reconeixen. James Madison, pare de la Constitució dels Estats Units i heroi dels conservadors actuals, va escriure en una famosa frase que la desigualtat de riquesa és tan verinosa per a la democràcia com la guerra. «També en la guerra s'amplia el poder discrecional de l'Executiu; la seva influència a l'hora de repartir càrrecs, honors i emoluments es multiplica… El mateix aspecte maligne en el republicanisme pot rastrejar-se en la desigualtat de fortunes», va escriure.

Durant algun temps, després de la Segona Guerra Mundial, semblava que la riquesa extrema pertanyia al passat i que podríem oblidar aquest problema. Després de les commocions de les guerres i l'auge dels impostos progressius sobre la renda i les successions —amb tipus impositius marginals màxims que van aconseguir gairebé el 100% tant al Regne Unit com als Estats Units en les dècades de la postguerra—, la riquesa extrema havia desaparegut en gran manera. Però ara està tornant amb tota la seva força.

En 1989, el primer any en què la revista Sunday Times Magazine va elaborar la seva famosa llista de rics, el 0,001% de les famílies més riques que vivien al Regne Unit —unes 200 famílies— posseïa una riquesa equivalent al 5% del PIB britànic. Avui dia, aquest mateix grup de la població posseeix una riquesa equivalent al 20% del PIB britànic. Això significa que, si gastessin tota la seva riquesa, aquestes 200 famílies podrien comprar l'equivalent a una cinquena part de tots els béns i serveis produïts en un any determinat al Regne Unit.

L'explosió ha estat encara major als Estats Units, on la riquesa dels superrics supera ara amb escreix el seu màxim aconseguit a principis del segle XX. En ple apogeu de l'«Edat Daurada», cap a 1910, les quatre fortunes estatunidenques més grans posseïen una riquesa equivalent al 4% del PIB dels EUA Avui dia, aquesta mateixa minúscula fracció de la població, el 0,00001% més ric —que ara inclou a 19 llars—, podria comprar el 14% de tot el produït en un any determinat als EUA.

Així és com Musk va poder comprar Twitter per capritx per 44 000 milions de dòlars en 2022; així és com Larry Ellison pot comprar avui TikTok, CBS i CNN; així és com els multimilionaris podrien aportar el 20% de totes les donacions polítiques en el cicle electoral federal de 2024.

A vegades es considera que la riquesa d'aquests multimilionaris és, d'algun mode, «virtual»: no és com els diners en efectiu del banc, sinó merament teòrica. Segons aquest punt de vista, els superrics serien figures inofensives, menys influents que els sindicats o els grups de defensa.

Però la riquesa extrema és, de fet, sempre molt real, i molts dels problemes del món actual són conseqüència de la creixent influència dels superrics en la formulació de polítiques.

El propi primer bilionari no podria il·lustrar-ho millor. Tesla, l'empresa que Musk va fundar en 2003, no va obtenir beneficis fins a 2020. Això no li va impedir comprar Twitter i convertir la xarxa social en una plataforma per a diverses causes polítiques i ideològiques, entre elles la reelecció de Donald Trump. La seva lleialtat li va valer un càrrec quasiministerial: la direcció del denominat «Departament d'Eficiència Governamental» (DOGE), amb total llibertat per a retallar la despesa pública que no fos del seu grat.

Durant el seu mandat, el DOGE va tancar l'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), la qual cosa va provocar la suspensió de nombrosos programes de lluita contra la desnutrició, el VIH i les malalties previsibles a tot el món. Un estudi publicat en The Lancet va revelar que aquestes retallades de finançament podrien provocar més de 14 milions de morts, inclosos 4,5 milions de nens menors de cinc anys, d'aquí a 2030. La gran riquesa mai és «virtual».

Quan el poder de la riquesa està en mans de sociòpates, les conseqüències són una qüestió de vida o mort. Però els mèrits individuals o la bondat dels multimilionaris són, de fet, irrellevants. Ningú hauria de voler viure en una societat en la qual un sol individu pugui posseir un patrimoni d'1 bilió de dòlars, independentment de les seves virtuts personals: tals nivells, inevitablement, esbiaixen el poder, distorsionen els mercats i soscaven els nostres ideals democràtics.

Llavors, quin camí prenem a partir d'aquí?

Encara que existeix un ventall de polítiques que poden limitar el poder dels superrics, qualsevol solució ha d'incloure la correcció d'una de les anomalies més grotesques del nostre temps: que els superrics solen viure avui dia pràcticament lliures d'impostos.

Una sèrie de recerques recents, resumides en el meu llibre We Need to Tax Billionaires, ha demostrat que els superrics paguen molt pocs impostos sobre la renda, perquè troben maneres de declarar uns ingressos molt reduïts. Va haver-hi fins i tot un any en què Jeff Bezos va fingir ser tan pobre que va sol·licitar —i va rebre— la deducció fiscal per fills. Tot això pot ser legal, però alimenta l'explosió de riquesa i poder en l'elit.

La forma més eficaç de començar a frenar als multimilionaris és crear un impost mínim ineludible sobre el seu patrimoni. En un informe que em va encarregar el G-20 en 2024, vaig proposar un tipus impositiu mínim equivalent al 2% del patrimoni per a les persones amb un patrimoni net superior a 100 milions de dòlars. Això impediria que els superrics paguessin menys impostos que els treballadors de classe mitjana, una qüestió d'igualtat bàsica davant la llei.

Més enllà de la democràcia i l'equitat, gravar als multimilionaris tindria ara importants implicacions pressupostàries. L'altra cara de l'augment de la seva riquesa és que els possibles ingressos procedents d'un impost als multimilionaris són ara considerables. Un impost mínim equivalent al 2% del patrimoni per a les llars amb un patrimoni net superior a 100 milions de lliures al Regne Unit reportaria 15 000 milions de lliures a l'any —el 0,5% del PIB—. 15 000 milions de lliures, procedents de tot just unes 1 000 famílies, cada any.

A tall de comparació, l'estalvi fiscal previst arran de la catastròfica decisió de 2024 del primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, de suprimir el subsidi de calefacció d'hivern per als jubilats es va estimar en uns 1.500 milions de lliures a l'any.

És hora de trencar de manera decisiva amb la lògica perversa segons la qual s'espera que els jubilats, els pobres o els immigrants equilibrin el pressupost, mentre que als rics se'ls permet viure lliures d'impostos en la seva pròpia societat paral·lela. No pot haver-hi una llei més indulgent per als rics i poderosos que per a la resta de nosaltres. Si alguna vegada hi ha hagut un moment per a actuar, és ara.

 

Gabriel Zucman és professor d'Economia a l'Escola d'Economia de París, professor investigador d'estiu en la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i director fundador de l'Observatori Internacional de la Fiscalitat. És autor de We Need to Tax Billionaires.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/commentisfree/2026/jun/16/trillionaires-dire-democracy? 

Si voleu entendre a fons la dimissió de Starmer i perquè el substituirà Burnham al Regne Unit heu de llegir aquest extraordinari post de @graceblakeley d'avui mateix, en el que recorda la resposta de Thatcher quan, al deixar el poder, li varen preguntar quin havia estat el seu èxit més important mentre manava, i va respondre: "Toni Blair i el Nou Laborisme".

La maquinària del Partit Laborista sempre guanya.

Keir Starmer va aprendre aquesta lliçó per les dolentes. Ara li toca el torn a Andy Burnham.

Grace Blakeley

22 de juny de 2026

 

Si els meus lectors de fora del Regne Unit —que ara són la majoria— m'ho permeten, vull dedicar un moment a parlar de la candidatura d'Andy Burnham a la presidència del Partit Laborista. La trajectòria de Burnham revela una cosa important sobre com funciona la democràcia en les societats capitalistes. I per a entendre què li passarà a Andy Burnham, hem de donar un cop d'ull a l'ascens i la caiguda del seu futur predecessor, Keir Starmer.

El candidat obedient

Per a aquells que no hagin seguit la saga, el primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, s'enfronta a pressions perquè dimiteixi després d'uns resultats desastrosos en les eleccions locals de maig. L'extraordinària impopularitat de Starmer ha suposat una sorpresa per als qui es van prendre al peu de la lletra els resultats de les eleccions de 2024. Va obtenir una àmplia majoria, assegurant-se més de 400 escons en el Parlament d'un total de 650. Els comentaristes liberals (és a dir, centristes) del Regne Unit estaven eufòrics.

No obstant això, en qüestió de mesos, va quedar més que clar que Starmer era personalment impopular i totalment incapaç de dirigir el país. Aquestes conclusions haurien estat òbvies per a qualsevol que parés atenció a l'ascens al poder de Starmer. Perquè Starmer no va guanyar gràcies a la seva competència, sinó gràcies a la seva obediència.

Starmer havia comptat amb el suport de figures clau de la maquinària laborista, homes com Peter Mandelson i Alistair Campbell. Aquests “apparàtxiks” tenien un únic objectiu: purgar al Partit Laborista de l'esquerra i reconstruir la maquinària interna del partit per a garantir que algú com Corbyn mai pogués tornar a ser triat. Per a aconseguir aquest objectiu, necessitaven un candidat que fos fàcil de manipular i que pogués afirmar de manera creïble que era d'esquerres. Starmer —un mestre del transformisme polític— complia tots dos requisits.

La maquinària laborista

Una cosa que els lectors estatunidencs han de comprendre és que el Partit Laborista es diferencia del Partit Demòcrata en un aspecte important: és una organització centralitzada i burocràtica que exerceix un paper clau en la democràcia britànica, independentment de si el Partit Laborista està en el Govern o no. La dreta mai va cedir realment el control sobre la maquinària del Partit Laborista, ni tan sols quan Corbyn estava en el poder. Tal com han documentat observadors de tot l'espectre polític, figures clau de la dreta laborista van treballar entre bastidors per a soscavar-lo al llarg del seu mandat.

La maquinària laborista va treure a Starmer d'un relatiu anonimat polític i va gestionar a la perfecció el seu ascens al poder. La seva lleialtat als funcionaris de la maquinària és el que explica un dels incidents que van provocar la seva caiguda en desgràcia: el seu nomenament de Peter Mandelson, conegut amic de Jeffrey Epstein, com a ambaixador als EUA. Mandelson —una figura poderosa de la dreta laborista i acèrrim enemic de l'esquerra— havia estat un dels artífexs de l'ascens de Starmer. Naturalment, esperava que se li recompensés pel seu suport, sense importar el cost.

D'una forma més indirecta, la seva lleialtat a la maquinària laborista també explica l'altre gran fracàs de Starmer: la seva total falta d'ambició política. El Regne Unit ha travessat múltiples crisis al llarg del lideratge de Starmer al capdavant del Partit Laborista i, més recentment, del país. En cap moment Starmer ha articulat un programa coherent per a abordar aquests problemes. La seva versió d'una visió consistia a repetir el terme «creixement» fins a l'avorriment, sense esbossar res que se semblés a una estratègia sobre com es podria aconseguir aquest creixement.

Aquesta falta de visió va ser el resultat del tret que va explicar l'ascens de Starmer al poder: el seu oportunisme. En la seva carrera primer pel lideratge laborista i després pel número 10, Starmer va aconseguir ser tot per a tots —i ho va fer sense dir mai res realment significatiu—. Aquest historial de triangulació el va convertir en l'elecció perfecta per a la dreta laborista. Podien crear una imatge d'ell per a vendre-la a qualsevol que necessitessin convèncer, sense haver de preocupar-se pel seu bagatge polític.

El partit del càrtel de Blair

Starmer mai va articular un programa polític coherent perquè era una marioneta de la dreta laborista —i la dreta laborista no té respostes als problemes als quals s'enfronta el país. Estan ancorats en els anys noranta, en aquell moment de la «fi de la història» en el qual l'economia estava en plena expansió gràcies a l'especulació financera i a l'endeutament dels consumidors, que semblava créixer sense fi —l'únic moment en el qual les seves idees realment tenien sentit.

La falta de visió de la dreta laborista no es deu únicament al fet que estigui formada per buròcrates mancats d'imaginació. Es deu al fet que, des de Blair, el partit ha funcionat més com un càrtel que com una organització política representativa. En la dècada dels noranta, els politòlegs Richard Katz i Peter Mair van descriure el concepte de «partit càrtel»: el partit socialdemòcrata que abandona la seva base de masses en favor de la cooperació amb els seus oponents i la maquinària de l'Estat.

Els partits-càrtel no se centren a intentar aconseguir victòries per als interessos que els van crear —com feien antany els partits socialdemòcrates amb el moviment sindical—. En el seu lloc, se centren en la «triangulació» per a guanyar vots sense qüestionar mai els interessos creats que afavoreixen l'statu quo. Sense moviments socials organitzats que els exigeixin rendir comptes, aquests partits queden a la mercè de l'equilibri de poder dins de la societat en conjunt —que, per descomptat, s'inclina clarament a favor del capital—.

El partit càrtel es converteix en un pati d'esbarjo per a grups empresarials, grups de pressió financers, agències de comunicació i think tanks. Aquests grups es disputen posicions dins de la maquinària del partit, i cadascun intenta presentar els seus interessos particulars com alineats amb l'«interès general» de la societat. El paper del líder consisteix a mitjançar entre aquests interessos contraposats, trobar una posició que calmi als grups més importants i fer-la passar per seva.

La maquinària enfront del país.

Fins i tot si Starmer hagués tingut les seves pròpies solucions per a la crisi actual, els buròcrates que dirigeixen la maquinària laborista li haurien lligat les mans. Si hagués aconseguit articular un programa progressista fins i tot sense el seu suport, l'haurien enderrocat. No comptava amb una base pròpia, per la qual cosa estava indefens sense ells —la qual cosa és, per descomptat, precisament la principal raó per la qual va ser triat.

Starmer sabia que el seu poder es basava en la seva lleialtat a la burocràcia laborista, raó per la qual va demostrar ser un líder tan obedient. Però la seva lleialtat cap als seus patrocinadors va suposar trair al país. Sota el lideratge de Starmer, el creixement salarial al Regne Unit s'ha alentit fins a aconseguir el seu ritme més baix en cinc anys, la qual cosa suposa la continuació d'una tendència que s'ha mantingut des de la crisi financera de 2008 i que cap primer ministre ha tingut prou valor per a abordar. L'extrema dreta ha cobrat força a mesura que els votants han perdut l'esperança en els partits majoritaris.

Andy Burnham està a punt d'aprendre aquesta mateixa lliçó, en el seu propi perjudici. Burnham ha aconseguit guanyar-se el favor del que queda de l'esquerra laborista en els últims anys, gràcies en part a alguns assoliments realment impressionants com a alcalde del Gran Manchester. Però un cop d'ull superficial a les declaracions públiques de Burnham durant la seva recent campanya revela a un polític tan esmunyedís i oportunista com Starmer.

Com mostra Harriet Williamson en aquest excel·lent vídeo per a Novara Media, Burnham ha fet múltiples promeses contradictòries a diferents faccions dins del Partit Laborista. Afirma que invertirà en serveis públics, al mateix temps que se cenyeix a les absurdes normes fiscals de Rachel Reeves. Anteriorment, havia expressat postures liberals respecte a la migració, però recentment ha donat suport a les draconianes reformes migratòries de Shabana Mahmood. Ha criticat el Govern israelià, però s'ha negat a denunciar el genocidi d'Israel.

Aquest oportunisme és, per descomptat, el que fa que Burnham resulti acceptable per a la maquinària del Partit Laborista. Sens dubte, no és el seu candidat preferit. Preferirien a algú com Wes Streeting, qui ha demostrat clarament la seva obediència en acceptar abundants donacions dels grups de pressió de la sanitat privada, només per a advocar sense parar per més participació privada en el NHS. Burnham no ha estat tan ambiciós ni ansiós. Però ha donat tantes voltes que els “apparàtxiks” de la maquinària laborista han acceptat que no suposa una amenaça per al seu projecte.

Potser el més important és que Burnham manca d'una base coherent que pogués exigir-li responsabilitats si es desviés cap a la dreta una vegada en el càrrec. No té vincles sòlids amb els sindicats ni amb cap moviment social. Gaudeix d'una certa popularitat entre les bases laboristes, però el partit s'ha centralitzat tant sota el lideratge de Starmer que els membres exerceixen ara un paper molt reduït —i és poc probable que Burnham canviï això—.

En resum, igual que amb Starmer, no hi haurà ningú que li plantegi un desafiament si incompleix els seus compromisos. De la mateixa manera, no hi haurà ningú que el defensi si la maquinària laborista es gira en contra seva.

Trencar amb Blair

El repte al qual s'enfronta Burnham és irresoluble dins de l'actual ordre polític. Mentre el Partit Laborista continuï existint com un càrtel, allunyat d'una base de masses, continuarà sent un pati d'esbarjo per als grups de pressió i els consultors. Aquests interessos lluitaran sense descans per les seves polítiques preferides —polítiques que contradiuen directament els interessos de la majoria de la població del Regne Unit—. I qualsevol líder que intenti democratitzar el Partit Laborista i plantar cara a aquests interessos creats serà eliminat per la maquinària del Partit Laborista.

L'única manera de quadrar aquest cercle és construir poder fora del Partit Laborista: en les comunitats, en els llocs de treball i als carrers. Una base de masses és l'única cosa que podria protegir un líder genuïnament progressista del seu propi partit.

Si Burnham realment vol aconseguir una ruptura amb els últims quaranta anys de neoliberalisme, hauria de començar per enfrontar-se al Partit Laborista cartel·litzat de Blair --i l'única manera de fer-ho és construir poder fora del partit. Al cap i a la fi, quan se li va preguntar a Thatcher quin havia estat el seu major èxit com a primera ministra, no va dir la privatització ni les retallades fiscals. Va dir: «Tony Blair i el Nou Laborisme».

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-labour-machine-always-wins?

 

 

Imperialisme moral enfront de solidaritat de classe.

L'individualisme i l'imperialisme defineixen la moral de la classe dominant. La solidaritat és l'única resposta de l'esquerra.

Grace Blakeley

12 de juny de 2026

En la seva magistral història del capitalisme, Sven Beckert identifica una característica curiosa de la classe capitalista dels primers temps: molts dels seus membres se sentien impulsats no sols per la cerca del benefici, sinó també per un sentit de missió moral.

Inspirats per les actituds dels missioners cristians cap als súbdits colonials, els reformadors capitalistes van posar en marxa «missions civilitzadores» en totes les ciutats d'Anglaterra. El fundador de l'Exèrcit de Salvació, per exemple, va comparar explícitament el que ell denominava «l'Anglaterra més fosca» amb «l'Àfrica més fosca», i va escriure que «l'alè fastigós i fètid dels nostres barris marginals és gairebé tan verinós com el dels pantans africans».

Els reformistes de la burgesia es veien a si mateixos com una avantguarda moral, que intentava obligar l'ordre capitalista emergent a alinear-se amb els seus valors liberals i cristians, i difondre el seu codi moral entre una classe obrera «salvatge». La seva política s'expressava en el llenguatge de la sobrietat, la superació personal i la responsabilitat individual.

Els pobres no havien de ser alliberats, sinó reformats; educats perquè abandonessin la seva brutalitat i transformats en bons súbdits cristians. I la participació en aquests moviments reformistes permetria als membres de la classe dominant demostrar la seva rectitud moral davant els altres.

La classe obrera com «un altre».

L'imperialisme moral dels primers capitalistes es va veure facilitat per la creixent separació entre la classe capitalista i la classe treballadora. Els treballadors estaven segregats dels patrons a la fàbrica, a la ciutat, en la política i en la majoria de les institucions socials. El capital podia abordar a la classe treballadora com un projecte que havia de controlar-se i reformar-se perquè, com diu Beckert, «els treballadors s'havien convertit de sobte en estranys» per al capital.

La classe treballadora no era, per descomptat, una estranya per a si mateixa. Els treballadors veien que eren explotats i oprimits per la potent aliança entre el capital i l'Estat que sempre ha caracteritzat les relacions socials capitalistes. I lluitaven contra aquesta explotació i opressió perquè fer-ho era una qüestió de supervivència —per a ells mateixos i per a les seves comunitats—.

Els líders de la classe treballadora van trobar maneres d'articular la seva lluita en termes morals, posant en relleu la hipocresia de la ideologia liberal i cristiana de la burgesia. Però mentre que la moral de la classe dominant es basava en l'individualisme i l'imperialisme, la dels treballadors tenia les seves arrels en la lluita col·lectiva —una lluita lliurada per una classe, per a una classe, a través de denses xarxes de solidaritat mútua—. El sindicat, la cooperativa, la societat de socors mutu: no eren expressions d'un principi moral abstracte, sinó d'una interdependència viscuda. Els treballadors s'organitzaven no perquè haurien arribat a la posició ètica correcta, sinó perquè es necessitaven els uns als altres.

En aquest sentit, la moral de la resistència de la classe obrera es diferenciava de la moral individualista i imperialista del capital. Aquesta última era un marc moral universalista que havia d'imposar-se als altres, tant com mitjà de control com per a demostrar la seva rectitud moral. La primera va sorgir d'una lluita per la supervivència, basada en el reconeixement per part dels treballadors de la seva interdependència i arrelada en la solidaritat.

En última instància, com assenyala Beckert, la missió moralitzadora del capital va fracassar. «El poder del propietari del capital a la fàbrica», escriu Beckert, «no es va traduir en un control efectiu de la vida interior i la cultura dels treballadors». Però a mesura que el capitalisme es desenvolupava, la classe dominant va descobrir formes molt més eficaces de fer servir l'imperialisme moral com a mitjà de control.

L'ànima neoliberal.

Al llarg de finals del segle XX, les marcades línies divisòries entre el capital i el treball que havien estructurat la vida política es van difuminar a les mans d'una classe política que buscava soscavar la solidaritat de la classe treballadora. El seu projecte —el neoliberalisme— va ser una de les revolucions polítiques més reeixides del nostre temps. Els seus efectes no van ser merament econòmics i polítics, sinó també socials i psicològics.

Quan els neoliberals van arribar al poder en la dècada de 1980, es van desmantellar els sindicats i es va animar als treballadors a veure's a si mateixos com «petits capitalistes» els interessos dels quals estaven lligats als de les elits empresarials i financeres. Al Regne Unit, la venda massiva d'habitatges socials va convertir als treballadors en propietaris, cosa que significava que la seva prosperitat estava lligada a la salut del mercat immobiliari —i, per tant, a la dels mercats financers—. La privatització de les pensions i l'«expansió» dels mercats financers als inversors particulars van produir efectes similars.

Aquests canvis materials van provocar una transformació corresponent en la consciència. A mesura que es desmantellaven les xarxes de solidaritat col·lectiva —es desmantellaven els sindicats, es dispersaven els moviments polítics de masses, es destruïa la infraestructura comunitària—, aquestes van ser substituïdes per una nova subjectivitat arrelada en l'individualisme. Thatcher va ser explícita sobre els seus objectius quan va afirmar: «El mètode és l'economia; l'objectiu és canviar l'ànima».

Mentre que abans els treballadors es definien en relació amb la seva classe, ara se'ls animava a definir-se com a unitats econòmiques autònomes, que competien amb altres unitats econòmiques en els mercats lliures. I mentre que abans s'orientaven cap als seus veïns a través de llaços d'obligació mútua, van començar a veure a aquests veïns com a competidors.

D'aquesta manera, el neoliberalisme va dispersar i va desintegrar a una classe treballadora que abans estava estretament organitzada. Es va animar a les «classes mitjanes» a considerar que els seus interessos coincidien amb els del capital. I les noves classes treballadores es van veure sotmeses a índexs més alts d'explotació, precarietat i repressió oberta perquè els resultés encara més difícil defensar-se.

La democratització de l'imperialisme moral,

L'auge de l'individualisme —estretament vinculat al neoliberalisme— també ha tingut un profund impacte en l'esquerra. La primera i més evident conseqüència va ser la destrucció de les institucions col·lectives que en el seu moment van sustentar la política d'esquerra: des dels sindicats fins als clubs socials, passant pels partits polítics de masses.

Però l'individualisme també ha afectat dràsticament la forma en què ens relacionem entre nosaltres dins dels moviments que encara perduren. L'imperialisme moral —que en el seu moment va ser un vedat privat dels reformistes burgesos— s'ha democratitzat. Igual que la propietat dels actius s'ha estès de manera desigual per tota la societat, també ho ha fet aquesta manera de relacionar-se amb la moralitat: com una afirmació individual de valors que es projecten sobre els altres, en lloc d'un projecte col·lectiu basat en la solidaritat.

Igual que els primers reformistes capitalistes, entenem cada vegada més la nostra participació política com una manera de mostrar als altres la nostra rectitud moral personal. Ens considerem consumidors —no sols de béns, sinó també d'identitats polítiques— que expressem qui som a través del que comprem i del llenguatge que utilitzem. La política es converteix en una representació de l'ètica individual, en lloc d'un procés de construcció de coalicions i de conscienciació.

Hi ha alguna cosa seductora en aquest mode de fer política. La convicció moral és real i és important. El desig de viure d'acord amb els propis valors no és trivial. Però l'individualisme liberal converteix aquest desig en un parany. Quan la política s'entén principalment com una expressió de la moralitat individual, l'acció col·lectiva es torna extraordinàriament difícil, ja que el desenvolupament moral d'una persona és idiosincràtic i està profundament marcat per les seves circumstàncies vitals individuals.

Arribem a les nostres posicions morals per camins diferents, modelats per les nostres històries i les nostres comunitats. Així doncs, mentre que la solidaritat afavoria la formació de coalicions polítiques d'àmplia base, la política moral individualista tendeix a la fragmentació. Les diferents interpretacions del que significa actuar correctament es converteixen en barreres per a l'organització, en lloc d'en la base d'aquesta. Cada facció cuida el seu propi jardí ètic, recelosa d'aquells el vocabulari moral dels quals difereix del seu.

De la solidaritat a l'individualisme.

L'analogia amb la propietat dels béns és instructiva. La treballadora que és propietària del seu habitatge no sent la necessitat d'afiliar-se a un sindicat. Els seus interessos materials s'han desvinculat en part dels seus companys de treball i s'han alineat en part amb els de la classe propietària. És molt possible que voti al partit que promet protegir el valor de casa seva, fins i tot encara que aquest mateix partit apliqui polítiques que minven el valor del seu treball. Les seves eleccions polítiques no són irracionals; es deriven de la seva comprensió dels seus interessos materials. Però la seva comprensió dels seus interessos materials ja no és determinada per la solidaritat de classe.

Una cosa similar ocorre quan acceptem la idea liberal que la moralitat és individual i la política és una lluita entre marcs morals contraposats. La persona que veu la seva política principalment com una expressió del seu marc ètic personal no sent l'atractiu de les coalicions de base àmplia. Les concessions que exigeix la solidaritat —la disposició a treballar al costat de persones els valors de les quals no són idèntics als propis, darrere d'objectius compartits que no s'ajusten perfectament a les pròpies conviccions— acaben percebent-se com una corrupció més que com una necessitat. Els moviments es balcanitzen en unitats hermèticament tancades, cadascuna de les quals defensa la seva pròpia concepció del bé i desconfia de totes les altres.

Aquesta balcanització no és un fracàs dels actors polítics individuals. És el resultat previsible d'una transformació social que ens ha empès a confiar menys els uns en els altres i a centrar-nos més en nosaltres mateixos; que ha substituït la solidaritat per l'individualisme.

La política de la solidaritat.

Res d'això vol dir que la moralitat no tingui cabuda en la política. És indispensable. Moltes persones es llancen a la política mogudes per un sentiment d'injustícia, i aquesta convicció moral sovint els ajuda a continuar lluitant quan, d'una altra manera, podrien rendir-se.

Però la moralitat personal de cadascun no pot substituir a la solidaritat compartida. La solidaritat és el reconeixement de la nostra interdependència. És comprendre que els nostres destins estan entrellaçats; que les condicions de la meva vida són determinades per les condicions de la teva. La solidaritat és el que ens fa adonar que hem de treballar junts per a lluitar contra un sistema que ens explota i oprimeix a tots, en lloc d'intentar desvincular-nos dels mals que aquest sistema provoca.

Recuperar aquesta capacitat de construir moviments polítics poderosos, en unes condicions marcades per dècades de fragmentació deliberada, és el repte central del nostre temps. Aquest repte no pot superar-se donant prioritat a la rectitud moral individual —ni obligant als altres a adoptar la nostra versió particular del bé—. Requerirà, com sempre ha estat així, el treball poc atractiu de trobar-nos els uns als altres més enllà de les nostres diferències, reconèixer els nostres interessos comuns i actuar junts per a perseguir-los.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/capitalism-and-moral-imperialism?