Dos articles interessants de Grace Blakeley sobre les conseqüències de la política d'austeritat al Regne Unit -però plenament aplicables a altres països- en el creixement de la pobresa extrema massiva, el primer, i en les dificultats dels graduats de classe mitjana, el segon.
El Regne Unit és un país ric construït sobre la pobresa massiva
Els nivells rècord de pobresa extrema posen de manifest el veritable cost de l'austeritat, la inflació i la concentració de poder en el cim.
Grace Blakeley
2 de febrer de 2026
La Fundació Joseph Rowntree (JRF) ha publicat recentment un informe que mostra que un nombre rècord de persones al Regne Unit viu actualment en una pobresa «molt extrema». Els ingressos de les persones que es troben en aquesta categoria estan un 40% per sota del llindar de la pobresa, després de les despeses d'habitatge. Així, una família amb dos fills petits es classificaria com en situació de pobresa molt extrema si els seus ingressos familiars ronden les 16 400 lliures esterlines.
Font: Fundació Joseph Rowntree https://www.jrf.org.uk/uk-poverty-statistics/depth-and-duration-of-poverty
De la pobresa a la indigència
Avui dia, hi ha 6,8 milions de persones al Regne Unit que viuen en una pobresa molt extrema, quasi la meitat de totes les que viuen per sota del llindar de la pobresa. Aquestes famílies a penes poden arribar a fi de mes. Moltes es veuran obligades a recórrer als bancs d'aliments, ja que no poden permetre's comprar menjar i altres productes bàsics després de pagar el lloguer i les factures. Unes altres pagaran les seves compres essencials amb targetes de crèdit, mentre busquen desesperadament un treball més ben remunerat.
Alguns, especialment els quasi 2 milions de persones que porten anys sumits en una pobresa extrema, simplement hauran de passar sense ells. Molts hauran de saltar-se menjades si no poden accedir a l'ajuda que proporcionen els bancs d'aliments. Uns altres no podran escalfar les seves llars i passaran el seu temps lliure en el creixent nombre de «warm spaces» del Regne Unit, espais públics gestionats per organitzacions benèfiques on la gent pot acudir per a entrar en calor.
D'aquests 7 milions de persones, quasi 4 milions estan classificades com a indigents. No poden permetre's el més bàsic per a sobreviure. Molts corren un greu risc de quedar-se sense llar, i alguns ja ho estan. L'any passat, un nombre rècord de nens al Regne Unit vivien en allotjaments temporals, passant d'una habitació d'hotel a una altra perquè els deien que no hi havia espai per a ells en els habitatges socials.
Es tracta d'una crisi nacional, però als nostres polítics no els importa en absolut. Sovint assenyalen el fet que les taxes de pobresa generals s'han mantingut sense canvis durant anys, entorn del 21% de la població. Atès que la taxa general es calcula com a percentatge de la renda mitjana, això no és sorprenent. Aquesta manera de mesurar la pobresa dona una aparença de continuïtat, quan la realitat que viuen les persones en situació de pobresa s'ha deteriorat considerablement.
El cost de la crisi de la cobdícia
Llavors, què explica l'augment del nombre de persones que viuen en una pobresa molt profunda? La causa immediata ha sigut la crisi del cost de la vida. Els efectes de la crisi del cost de la vida no s'han distribuït de manera uniforme. Com he argumentat anteriorment, la inflació és política: els poderosos estan protegits dels seus efectes, mentre que els menys poderosos han de suportar la càrrega de l'augment dels preus.
Històricament, els sindicats han organitzat als treballadors per a defensar-se dels efectes de l'augment dels preus. Els treballadors organitzats lluitaven contra les exigències que paguessin l'augment dels preus en forma de salaris reals més baixos. Però els sindicats han sigut derrotats per dècades de polítiques antisindicals, que han reduït el poder relatiu dels treballadors. Així doncs, malgrat algunes victòries significatives del moviment sindical en els últims anys, els treballadors s'han vist obligats a pagar la inflació, i no els empresaris.
Mentrestant, algunes grans empreses s'han beneficiat de la crisi. Com va argumentar amb contundència Isabella Weber en 2021, les grans empreses amb molt poder de mercat van poder utilitzar el clima inflacionista com a excusa per a apujar els preus més del necessari. Aquest fenomen de «greedflation» explica els majors augments de preus observats en els sectors més monopolístics de l'economia, des de l'energia fins al transport i els serveis financers.
Els crims de l'austeritat
Però la crisi de pobresa del Regne Unit es remunta a abans de la crisi del cost de la vida i la pandèmia que la va precedir. El brutal règim d'austeritat del Regne Unit, que va començar en 2010 sota el govern conservador de David Cameron, va establir les bases de l'actual crisi de pobresa en destruir la xarxa de seguretat social del país.
Cameron i el seu ministre d'Hisenda, George Osborne, van afirmar que el Regne Unit s'havia «quedat sense diners» després de la crisi financera i que no tenien més remei que retallar la despesa pública. Per descomptat, es tractava d'una mentida descarada. Però el discurs era poderós, i necessari per a una elit política sacsejada per una crisi financera que havia enfortit les veus dels qui buscaven acabar amb el model econòmic irracional i corrupte del Regne Unit.
Igual que les empreses que fan servir la inflació com a excusa per a estafar als consumidors, els polítics van usar la crisi financera com a excusa per a desplaçar l'equilibri de poder en la societat dels treballadors cap al capital. La destrucció dels serveis públics i la retallada de la seguretat social augmentarien la por a la desocupació. Els nous atacs al moviment sindical dificultarien l'organització dels treballadors. El clima de por creada durant els anys d'austeritat va fer que els treballadors fossin molt més propensos a asseure's, callar i acceptar el que se'ls donava.
Com ja està ben documentat, la dècada posterior a la crisi financera va ser el període més llarg d'estancament salarial des de les guerres napoleòniques. Durant els anys d'austeritat, el nombre de nens que vivien en la pobresa va augmentar considerablement, ja que les llars en edat de treballar van ser les més afectades per la crisi de la pobresa, a causa de l'estancament salarial i al col·lapse dels serveis públics.
Solucionar la crisi
Aquesta estratègia es va veure afavorida per l'extraordinària política monetària que es va aplicar al mateix temps. Els Estats capitalistes de tot el món van reduir els tipus d'interès a quasi zero, van crear grans quantitats de diners nous i ho van injectar en els seus sistemes financers, posant un límitl a la caiguda dels preus dels actius.
Els més rics es van beneficiar en grau més alt dels baixos tipus d'interès i l'expansió quantitativa, ja que van poder obtenir préstecs molt barats per a invertir, i els actius en els quals van invertir es van disparar de valor. Però moltes altres llars també es van beneficiar de la reducció de les quotes hipotecàries. Els baixos tipus d'interès també van catalitzar un auge del crèdit, perquè la gent va poder comprar qualsevol cosa, des de cotxes fins a telèfons o aliments, utilitzant deute barat.
La crisi del cost de la vida va posar fi a l'era de diners fàcils posteriors a la crisi i va posar de manifest la profunda debilitat d'una economia basada en l'explotació i l'extracció. Els tipus d'interès es van disparar i tot aquest deute barat es va encarir de sobte. Els lloguers i les factures van augmentar amb la pujada dels preus dels aliments i el combustible, agreujada per la «greedflation» (inflació provocada per la cobdícia). I sense el bàlsam dels diners fàcils, les velles nafres —des dels baixos salaris fins a la crisi de l'habitatge i el col·lapse dels serveis públics— van començar a supurar.
Els empresaris i els polítics han passat les últimes dècades dient-nos que la pobresa no és un problema. Ens han dit que poden solucionar-la amb el creixement econòmic, amb reformes del mercat laboral o amb diners fàcils. Però totes aquestes «solucions» només serveixen per a ocultar una veritat molt òbvia: la pobresa dels que estan en la base és una conseqüència directa de la riquesa dels que estan en el cim. No resoldrem la pobresa fins que no ens enfrontem al poder dels rics.
Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes econòmics y polítics que dominen les nostres vides, i sobre com podem resistir-nos-hi.
Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-uk-is-a-rich-country-built-on?
Els guanyadors espremuts
Els graduats britànics amb ingressos mitjans van fer tot el correcte, però no estan rebent les recompenses que se'ls van prometre.
Grace Blakeley
16 de febrer de 2026
En el món ric, el capitalisme ha funcionat segons un acord implícit: treballa intensament, mantingues el cap baix i tindràs una vida millor que la dels teus pares. Pot ser que no et facis ric, però tindràs seguretat. I siguin quines siguin les teves frustracions, l'estructura bàsica de la societat et semblarà tolerable perquè les coses semblen anar millorant.
Els préstecs estudiantils es van incloure en eixe acord. Es van vendre com una inversió: una despesa a curt termini a canvi d'una recompensa a llarg termini. La universitat obriria les portes a carreres professionals, salaris més alts i un habitatge estable. Els reembossaments es considerarien manejables perquè la prima dels graduats superaria còmodament el cost.
Avui dia, aquesta promesa s'està enfonsant. I l'impacte el pateixen de forma més punyent aquells amb ingressos mitjans que abans eren els partidaris més fiables del statu quo.
Quan l'educació no surt a compte
En els préstecs del Pla 2, els graduats retornen el 9% dels ingressos que superen el llindar, que actualment és de 28 470 lliures esterlines. Però això se suma a l'impost sobre la renda, la seguretat social, els llindars congelats i els alts lloguers. Per a molts joves professionals, el tipus impositiu marginal efectiu s'acosta ara al 50%, i a vegades el supera.
La majoria de les persones amb ingressos més baixos no retornen el préstec íntegrament; algunes mai aconsegueixen el llindar a partir del qual han de començar a retornar-lo. I les persones amb ingressos alts ho paguen ràpidament, cosa que significa que paguen menys interessos i el préstec els surt relativament barat. Són els professionals amb ingressos mitjans els que acaben veient-se afectats: guanyen prou per a retornar els seus préstecs, però no prou per a retornar-los ràpidament.
Quan els tipus d'interès eren molt baixos, aquest efecte no era tan pronunciat. Però, a mesura que han pujat en els últims anys, la diferència entre els que retornen els seus préstecs abans d'hora i els que els retornen tard ha augmentat.
Font: Sky News
Els més afectats són aquells que segueixen una carrera que requereix un títol universitari, però que només proporciona uns ingressos moderats, com a professors, enginyers, infermers o funcionaris. En altres paraules, els professionals a la meitat de la seva carrera que guanyen entre 40 000 i 70 000 lliures, que històricament han sigut la columna vertebral de l'estabilitat política.
Aquest grup solia esperar graduar-se i aconseguir un treball estable i professional, que els proporcionés oportunitats d'ascens i augments salarials al llarg dels seus vint anys. A 30 anys, podrien aconseguir una hipoteca, que pagarien en una dècada més o menys, i jubilar-se còmodament a principis dels seixanta.
Avui dia, s'incorporen a un mercat laboral caòtic, amb una alta competència pels llocs de nivell inicial. Si aconsegueixen un treball, el seu salari inicial sols els permetrà cobrir el lloguer, les factures i altres despeses. Les oportunitats d'ascens i augment salarial seran molt més limitades. Si aconsegueixen comprar una casa a trenta anys, és probable que estiguin pagant la hipoteca fins als seixanta. I pocs podran estalviar prou per a gaudir d'una jubilació còmoda.
A més, aquest grup s'enfronta ara al pagament de préstecs estudiantils que actuen com un recàrrec permanent sobre els seus ingressos. Per a molts, el saldo mai es liquidarà. Estan pagant per accedir a un mercat laboral que ja no ofereix la recompensa que el pagament pretenia finançar.
Una crisi de legitimitat
Els debats públics sobre els préstecs estudiantils solen girar entorn de si aquests préstecs són justos. Molts sostenen que els graduats haurien de pagar el preu de l'entrada a la universitat, ja que guanyen més de mitjana que els no graduats. La simpatia és limitada, la qual cosa és comprensible, entre els treballadors sense títol universitari que s'enfronten a salaris estancats.
Però la qüestió no és tant l'equitat com la legitimitat. Aquests professionals d'ingressos mitjans són la base del suport al model econòmic actual. Si retiren aquest suport, com estan fent ara, augmenta la possibilitat d'una ruptura radical amb el sistema actual.
Després de tot, per què haurien de continuar donant suport a un sistema econòmic que només els ofereix estancament, inseguretat i declivi?
Els préstecs estudiantils són una part important d'aquest càlcul. Un graduat que paga un 9% més d'impostos durant 30 anys, que no pot comprar una casa fins passats els 30, mentre veu com els propietaris d'actius acumulen riquesa sense esforç, no interpreta la seva situació com un intercanvi just entre esforç i recompensa.
I és poc probable que es limitin a asseure's, callar i acceptar la seva sort. Aquest grup té veu política i expectatives d'influència. Quan s'enfaden, rares vegades es retiren en silenci.
De moderats a radicals
Històricament, els ingressos mitjans moderaven la política. Es resistien a la redistribució radical perquè creien que serien els futurs beneficiaris del creixement. Si el treball dur millorava de manera fiable les seves vides, el canvi sistèmic semblava innecessari i arriscat.
Però, avui dia, aquest càlcul està canviant. Quan el nivell de vida s'estanca durant una generació, fins i tot per a aquells amb bons títols i treballs professionals, la majoria de la gent es comença a qüestionar si el sistema realment funciona en el seu interès.
Per descomptat, una ruptura radical amb l'statu quo no beneficiarà necessàriament a l'esquerra. També podria acabar beneficiant a l'extrema dreta. Potser el factor més important que determina cap a quin costat s'inclina la balança és com s'entenen a si mateixes les classes mitjanes i les seves interrelacions..
Els polítics neoliberals van tractar de crear un món en el qual les llars de classe mitjana es veiessin a si mateixos com a unitats econòmiques individuals que estaven en constant competència. Aquesta perspectiva va en contra de les solucions col·lectives als problemes col·lectius i predisposa a les persones cap al conservadorisme.
En una societat individualista, les persones se solen culpar a si mateixes quan la seva situació econòmica es deteriora. Aquesta autoculpa es converteix en una ira incipient, que sovint es dirigeix cap a bocs expiatoris convenients. Al cap i a la fi, és molt més fàcil respondre als sentiments d'impotència i desesperació atacant al treballador migrant que viu al teu carrer que al multimilionari propietari de la teva empresa que acaba de retallar-te el sou.
Però l'individualisme no és una cosa immutable. De fet, és un fenomen relativament recent. Abans de la dècada de 1980, la nostra societat era molt més col·lectivista: les persones es veien a si mateixes com a interdependents i, per tant, eren més propenses a treballar juntes per a resoldre els seus problemes col·lectius.
Reviure aquest esperit de col·lectivisme transformaria radicalment les implicacions polítiques d'aquest moment. Podríem començar a imaginar solucions col·lectives als nostres problemes socials, en lloc de culpar-nos a nosaltres mateixos —i als altres— pel fracàs del sistema. En lloc de retallades fiscals per als rics combinats amb guerres culturals, podríem tindre una reforma de l'habitatge, inversió pública, drets laborals més forts i propietat pública d'infraestructures físiques i socials crítiques.
La fi del tracte
La crisi dels préstecs estudiantils és un signe dels temps econòmics. Està sorgint una profunda bretxa entre el que la gent esperava que fos la seva vida i la realitat de viure i treballar en una economia estancada.
El recàrrec per als graduats té un gran impacte polític perquè vincula una fallada sistèmica amb les biografies individuals. Cada nòmina es converteix en un recordatori que l'esforç no garanteix el progrés. I quan un nombre suficient de persones arriba a aquesta conclusió, la fe en el contracte social es comença a enfonsar.
Quan les persones que havien d'heretar l'estabilitat hereten, en canvi, un estancament permanent, no sols se senten més pobres. Se senten enganyades. El que segueix depèn de com s'interpreti aquest sentiment: com un fracàs personal o com un fracàs sistèmic.
Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme y la resistència: sobre el que passa quan unes poques persones amb diners posseeixen i controlen tots els nostres recursos més importants, i sobre com podem lluitar contra aquesta situació.
Traducció del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-squeezed-winners?
