Trump està perdent en dos fronts

La guerra amb l'Iran ha tirat per terra la seva promesa sobre l'assequibilitat, i la coalició que el va portar al poder en 2024 comença a enfonsar-se.

Grace Blakeley

6 d'octubre de 2026

Els índexs d'aprovació de Trump es troben en mínims històrics en vespres de les eleccions de mitjan legislatura del 3 de novembre. Una nova enquesta revela que l'índex d'aprovació de Trump ha caigut al 32%, el nivell més baix mai registrat. Només el 17% dels enquestats aprova la seva gestió de la crisi de l'assequibilitat, i només el 34% aprova els seus atacs contra l'Iran.

Una altra enquesta va mostrar que l'aprovació de Trump entre els votants independents i llatins —els votants que el van ajudar a assegurar la seva victòria en 2024— ha caigut en picat. Només una quarta part dels votants llatins aprova l'actuació de Trump com a president, i el 59% prefereix ara un Congrés controlat pels demòcrates. Aquests votants podrien canviar el rumb en estats clau que van inclinar la balança a favor de Trump en les últimes eleccions.

Trump declara als periodistes: «Em va d'allò més bé». Font: https://www.theguardian.com/us-news/2026/oct/05/donald-trump-approval-ratings

Trump ha estat viatjant per tot el país per a donar suport a les campanyes republicanes en districtes clau, però alguns candidats han intentat distanciar-se del president a mesura que el seu suport va decaient. Just quan estava a punt d'embarcar en un vol amb destinació a Nebraska, Trump va respondre a les preguntes sobre la caiguda de la seva popularitat dient: «Em va d'allò més bé».

Llavors, què està provocant aquesta caiguda en el suport? Comencem per l'obvi: la capacitat de compra.

El FT ha estat fent un seguiment dels preus dels béns de consum clau, així com de la confiança dels consumidors en l'economia, i el panorama no pinta bé. Al setembre, una enquesta va revelar que gairebé dos terços dels votants registrats afirmaven que l'economia anava per mal camí. El 39% dels estatunidencs afirma que la seva situació econòmica és pitjor que fa un any.

El principal factor que impulsa aquesta sensació de declivi econòmic és la inflació. La inflació general se situa en el 3,4%, i els salaris reals estan caient ara, ja que els preus al consum pugen més ràpidament que els salaris. L'estatunidenc mitjà va experimentar una caiguda del 0,3% en els seus ingressos per hora l'any fins a agost: el cinquè mes consecutiu de caiguda dels salaris reals.

La inflació s'ha mantingut alta des de l'inici de la guerra de Trump contra l'Iran, una guerra que es va sumar a la crisi d'accés a l'habitatge provocada per la recuperació desigual després de la pandèmia i la guerra de Rússia contra Ucraïna. I la situació només sembla empitjorar. A l'agost, un indicador clau de la inflació subjacent va registrar el seu major augment en quatre mesos. Els preus del petroli han tornat a disparar-se per sobre dels 100 dòlars per barril, i en les gasolineres, els preus del gasoil van superar els 6 dòlars per galó per primera vegada.

L'augment dels preus del combustible no sols afecta els costos en les gasolineres, sinó que es repercuteix en pràcticament tot, ja que els combustibles fòssils s'utilitzen per a produir i transportar una gran quantitat de béns essencials. Els preus dels aliments han anat pujant a mesura que augmentaven els preus del combustible, i més d'un terç dels estatunidencs afirma que la seva principal preocupació per als pròxims sis mesos és l'augment del cost dels aliments. Els preus dels aliments han pujat un 2,7% l'any fins a l'agost. Els preus de la carn de boví es troben en màxims històrics, i els dels ous van augmentar un 2,9% només a l'agost.

Trump va guanyar en 2024 en gran part per qüestions d'assequibilitat. Els demòcrates van dur a terme una campanya totalment desconnectada de la realitat, que bàsicament deia als votants que s'equivocaven en preocupar-se per la crisi de l'assequibilitat, restant-li importància i qualificant-la de «vibecesión». Trump va afirmar que abordaria les pressions dels costos a les quals s'enfrontaven els estatunidencs del carrer, només per a iniciar una guerra que va agreujar dràsticament la crisi. A continuació, va seguir exactament la mateixa estratègia que tan malament els havia funcionat als demòcrates, al·legant que la crisi de l'assequibilitat era un «engany». Però ni tan sols les mentides de Trump poden convèncer els estatunidencs del carrer que poden permetre's pagar la compra quan no és així.

******

La pressió inflacionista també està fent pujar els rendiments dels bons i els tipus hipotecaris. Pots llegir l'article que vaig escriure fa unes setmanes per a conèixer l'agitació que afecta els mercats de bons del Tresor dels EUA, però aquesta setmana vull centrar-me en com això està afectant els consumidors a través d'uns tipus hipotecaris més alts. A la fi de setembre, els tipus d'interès de les hipoteques a 30 anys als EUA van superar el 7% per primera vegada en gairebé dos anys, cosa que significa que molts estatunidencs hauran de pagar molt més en concepte d'interessos hipotecaris.

Alguns economistes suggereixen ara que l'augment dels tipus podria començar a afectar el mercat immobiliari estatunidenc. Les xifres de vendes i construcció d'habitatges ja eren febles. L'augment dels tipus d'interès podria ara frenar les vendes, ja que els compradors potencials tenen dificultats per a fer front a les seves despeses. Els promotors immobiliaris comencen a preocupar-se. Un economista especialitzat en el sector immobiliari entrevistat pel FT va afirmar que «els tipus hipotecaris més alts en més d'un any i mig estan arribant a un mercat que es troba en plena desacceleració».

Trump va afirmar que abordaria la crisi de l'assequibilitat de l'habitatge quan va assumir el càrrec. A principis d'enguany, va intentar recórrer a les institucions financeres amb el suport del Govern, Fannie Mae i Freddie Mac (que molts de vosaltres recordareu com les institucions que van estar en el centre de la crisi de 2008), perquè compressin més títols avalats per hipoteques amb la finalitat de mantenir baixos els costos de finançament. També ha dit que prendria mesures per a impedir que els inversors acaparessin habitatges familiars. Però els costos hipotecaris han pujat un punt percentual des de l'inici de la «guerra» de Trump.

Tant els preus de l'habitatge com els lloguers han continuat pujant sota el mandat de Trump. Però la mateixa magnitud de la crisi de l'assequibilitat podria començar ara a exercir una pressió en sentit contrari. Perquè si la gent no pot permetre's comprar un habitatge, el mercat no es mantindrà. La caiguda dels preus de l'habitatge no millorarà la situació de l'estatunidenc mitjà: podria agreujar la sensació de declivi econòmic que senten molts votants en erosionar el valor del patrimoni immobiliari que posseeixen.

******

En el context d'aquestes pressions, la base de Trump s'està dividint. Em va semblar especialment interessant aquest article del FT sobre el moviment «Make America Healthy Again» (MAHA). Trump va aconseguir construir una important base de suport entre els votants preocupats per qüestions sanitàries i mediambientals. Aquest moviment —que va acabar dient-se MAHA— va ser impulsat per Robert F. Kennedy Jr., qui va ser nomenat secretari de Salut en l'Administració Trump després de les últimes eleccions.

Però els simpatitzants de base del moviment afirmen que ha estat «segrestat pels interessos corporatius». MAHA acaba de celebrar una conferència sobre salut a Washington, en la qual van intervenir nou empreses —el doble de les convidades l'any passat—. Entre els ponents corporatius es trobaven des d'OpenAI i Anthropic fins a UnitedHealth, l'empresa àmpliament odiada acusada de denegar reclamacions legítimes per a augmentar els seus beneficis. A aquests patrocinadors corporatius se'ls va cobrar fins a 300 000 dòlars per un torn en una taula rodona de la conferència.

Un simpatitzant de base entrevistat pel FT va afirmar que la presa de control de la conferència per part de les empreses li semblava «la clàssica intriga i la cooptació d'un moviment popular». Una altra simpatitzant, la fundadora de Moms Across America, es va queixar que el moviment havia estat «segrestat» pels «col·legues biohackers».

Una de les principals preocupacions dels simpatitzants de base de MAHA ha estat el canvi de postura de RFK respecte a l'ús de pesticides. RFK Jr. havia defensat la prohibició de l'herbicida glifosato, després que l'OMS el classifiqués com a carcinogen. Havia assenyalat a empreses com Bayer, Syngenta i BASF per finançar recerques científiques que sembraven dubtes sobre l'impacte d'aquesta substància química i per gastar enormes sumes a pressionar als governs per a evitar una regulació adequada. Però Trump s'ha posat del costat de les grans empreses agroquímiques. Al febrer, va signar un decret executiu que promovia el glifosato, amb el suport del propi RFK.

Els seguidors de MAHA van quedar consternats pel canvi de rumb de RFK. Molts també es van mostrar indignats per la decisió de Trump de pressionar a la FDA perquè permetés la importació i venda de cigarrets electrònics aromatitzats. Quant a les vacunes, el moviment també se sent decebut per la decisió de Trump d'autoritzar els assajos amb vacunes de ARNm.

Els qui estan al marge del moviment també temen que aquest s'hagi tornat tòxic per a l'electorat en general. Als republicans moderats els preocupa que el contundent missatge antivacunes de molts partidaris de MAHA pugui perjudicar els republicans en estats clau indecisos. El FT va citar a un enquestador que va afirmar que la retòrica antivacunes suposava una «pèrdua total» per als republicans, ja que la gran majoria dels estatunidencs creu que les vacunes han servit per a erradicar moltes malalties mortals.

Les divisions dins del Partit Republicà entorn del moviment MAHA són només un exemple d'una tendència molt més àmplia: la lenta desintegració de la base que va portar a Trump al poder en 2024. La crisi de l'assequibilitat va ser el que va decidir la victòria de Trump en 2024, però l'energia que va impulsar la seva campanya procedia d'un nucli de seguidors compromesos, preocupats per una varietat de temes —des de la sanitat fins a l'avortament, passant per la immigració—. No obstant això, aquesta base està cada vegada més dividida respecte a l'enfocament de Trump sobre aquestes qüestions.

Prenguem com a exemple la immigració. Molts votants de Trump es van decantar per ell a causa de la seva dura postura contra la immigració, però les seves mesures extremes en aquest àmbit han empès ara als votants en la direcció oposada. Avui dia, gairebé la meitat dels estatunidencs dona suport a l'abolició de l'ICE, i el 54% té poca o gens de confiança en l'agència, enfront del 22% que afirma tenir molta confiança en ella. I la mateixa proporció —el 54%— desaprova la gestió de Trump en matèria d'immigració. Però el que resulta especialment cridaner de les dades és que un de cada tres votants de Trump afirma que, encara que dona suport als objectius de la campanya de deportacions massives, desaprova la forma en què s'està duent a terme.

Trump està perdent ara suport en dos fronts. Està perdent als votants independents i moderats a causa de la seva pèssima gestió de l'economia; i està perdent gran part de la seva base per qüestions com la corrupció, la captura corporativa i els seus atacs a les llibertats civils. Res d'això vol dir que les forces que van portar a l'ascens de Trump s'hagin afeblit. Però el mateix Trump sembla un condemnat a mort.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/trump-is-losing-on-two-fronts?

 

 

Apareix una classe

Richard Seymour

10 d'octubre de 2026

Les ombres de les lluites passades perduren en el present. A França, entre les consignes antigovernamentals, les banderes de Palestina i les denúncies contra les retallades pressupostàries i el racisme, els lycéens més radicals que ocupen la Universitat de Nantes coregen «revolució». Els estudiants llancen la consigna: «Viu la commune». En les seves pancartes es llegeix coses com: «Intenteu enganyar-nos, us donarem el Maig del 68». I aquesta altra, molt interessant: «Rimbaud nous l’a montré. Être jeune c’est se révolter». (Rimbaud ens ho va ensenyar. Ser jove és rebel·lar-se). Només a un jove francès se li podria ocórrer una cosa així.

No ens precipitem. No, en absolut. No ens deixem portar per l'entusiasme davant un moviment espontani que es propaga, com tants altres moviments d'aquests temps, de manera contagiosa a través de comptes de TikTok com a «Flaix Infos». Seria una veritable llàstima que tots ens deixéssim portar i comencéssim, no sé, a comportar-nos de manera sediciosa.

Així que, mentre els estudiants tanquen centenars de col·legis i campus, i es manifesten per centenars de milers per a unir-se als treballadors del sector públic en vaga i als pobres racialitzats de les banlieues, no ens precipitem a citar aquesta frase de La formació de la classe obrera anglesa, de E. P. Thompson: «una classe sorgeix quan alguns homes, com a resultat d'experiències comunes heretades o compartides, senten i articulen la identitat dels seus interessos entre ells».

Això no és això, sigui el que sigui el que pugui catalitzar. La història de la classe a França, com en qualsevol altre lloc, és una història de descomposició i desmobilització de la qual es beneficia l'extrema dreta, amb la complicitat del centre dur. Així i tot, tampoc descartem els centellejos de consciència de classe militant. Qualsevol voluntat política és anticipatòria, prefigurativa, una voluntat de ser, i és natural intentar llegir els signes i extreure futurs d'un present fins ara hermètic.

De què va tot això? Va començar amb un únic bloqueig en l'institut Antoine-de-Saint-Exupéry de Créteil —un barri perifèric al sud-est de París— a la fi de setembre, a causa de les vacants docents sense cobrir. En tot el país, gairebé el deu per cent de les hores lectives no s'imparteixen; xifra que s'acosta a una cinquena part en els centres més afectats de les zones desfavorides. Els periodistes han trobat centres amb mobiliari trencat, on a penes hi ha calefacció o aire condicionat, i sense infermera en el recinte. El sindicat d'estudiants denuncia que, en un de cada dos centres, els equips de suport educatiu tenen un dèficit de personal del 50 %. Aquest panorama de destrucció de les infraestructures no es descriu adequadament amb termes com a «descuit» o «deterioració», que són massa passius. S'assembla més a un saqueig oficial.

El bloqueig inicial es va anticipar a un pressupost que preveia la supressió de 1 588 llocs docents, després dels 4 000 ja suprimits l'any passat, mentre que la despesa militar augmenta. La justificació del Govern per a això és que s'adapta a la disminució del nombre d'alumnes. Si fos tan senzill, els col·legis comptarien amb tota la plantilla necessària i no s'estarien enfonsant. No obstant això, aquesta única queixa —«vétusté des bâtiments, professeurs absents», (edificis en ruïnes i professors absents)—, que és tan perfectament racional i digna en la seva reivindicació que resulta incomprensible per als responsables, es va transformar ràpidament en una crítica general a l'estancament francès, a l'austeritat i al militarisme, i a l'auge del feixisme. En Saint-Avold, una antiga localitat minera l'alcalde de la qual pertany al Rassemblement National, els estudiants corejaven: «La jeunesse emmerde le RN», (els joves cabregen al RN).

La notícia es va difondre primer a través de «Flaix Infos» i canals similars abans que el sindicat d'estudiants, la USL, decidís «generalitzar» el bloqueig perquè «hi ha problemes per tot» el país. Geogràficament, reflectint la seva base obrera, es va estendre en onades des dels suburbis de París fins als instituts del centre de la capital, abans d'estendre's a tot el país. El 28 de setembre, almenys 180 centres es van veure afectats pels bloquejos; l'endemà, el moviment estudiantil es va unir a una vaga del sector públic contra les retallades pressupostàries, amb els bombers al capdavant. Mentrestant, la FSU, la gran federació sindical que representa principalment a docents, va denunciar «les intervencions violentes i indiscriminades de la policia». En cadascun dels dies següents d'aquesta setmana, el nombre de participants i de centres afectats va ser en augment. Dijous passat, quan es van sumar les universitats, més de mil escoles, instituts i universitats estaven tancats, ja fos parcialment o totalment. Aquesta setmana, els bloquejos continuen i les manifestacions semblen créixer, amb més de 450 000 participants dimarts i la Plaça de la Bastille abarrotada avui.

La resposta del Govern macronista? Intensificar la repressió i les detencions, i culpar a la France Insoumise (LFI) d'atiar a la xusma. Ja el 28 de setembre, quan el nombre de detencions ascendia a 164 —en lloc de les més de sis mil actuals—, l'incompetent primer ministre Sébastien Lecornu va recórrer a la plataforma de Musk per a denunciar a LFI —els representants de la qual havien secundat i fins i tot s'havien sumat a les manifestacions— per «superar de manera irresponsable» als càrrecs electes. L'1 d'octubre, membres d'una cèl·lula de crisi que opera des de l'oficina del primer ministre, i reunida pel ministre de l'Interior, Laurent Nuñez, el ministre de Justícia, Gérald Darmanin, i el ministre d'Educació Superior, Philippe Baptiste, van aparèixer en televisió per a afirmar que uns serveis d'intel·ligència no identificats havien descobert que el moviment era «une manœuvre organisée par LFI et ses proxys de l'ultragauche», (una maniobra orquestrada per LFI i els seus representants de l'extrema esquerra).

A partir d'aquí, en una repetició de mal gust del pànic moral que es va desfermar després de l'assassinat del neonazi Quentin Deranque, es va formar un consens des del centreesquerra fins a l'extrema dreta entorn de la idea que La France Insoumise era una perillosa organització criminal. Gabriel Attal, ex primer ministre macronista, es va queixar que LFI «se sert de notre jeunesse comme chair à cànon politique», és a dir, que utilitza a la nostra joventut com a carn de canó política. Édouard Philippe, l'ex primer ministre de centredreta que actualment és investigat per malversació de fons públics en relació amb el seu mandat com a alcalde de Le Havre, va titllar les protestes de «une minorité politisée et instrumentalisée par LFI», (una minoria polititzada i instrumentalitzada per LFI).

Aquesta línia d'argumentació va servir, una vegada més, per a traçar de nou el «cordó sanitari» amb la finalitat d'excloure a l'esquerra radical, i no als feixistes. Marine Le Pen va afirmar que LFI «se situen fora del marc republicà», mentre que l'expresident dels Républicains, Bruno Retailleau, va proposar «la prohibició» de LFI. A París, el prefecte de policia va remetre al fiscal a l'alcalde de Saint-Denis, Bally Bagayoko —una de les figures més populars de LFI, que ha tingut una presència destacada en les protestes defensant als estudiants enfront de la policia antidisturbis— per «provocació per a cometre un delicte», citant imatges en les quals apareixia ballant alegrement prop d'un contenidor en flames. Mentrestant, l'ala dreta dels socialistes aprofita l'ocasió, al mateix temps que condemna als estudiants per actes individuals de violència, per a redoblar la seva reprovació cap a LFI, tirant llenya al foc del Nou Front Popular de cara a les eleccions presidencials. El partit de l'ordre és una tenda de campanya àmplia.

La France Insoumise, per al seu gran mèrit, no s'ha mostrat tímida davant l'intent de criminalitzar la seva política i als seus votants. S'enfronta a un estat d'ànim que, en molts sentits, és bastant agre i reaccionari. La majoria dels votants francesos enquestats coincideixen que els manifestants han estat instrumentalitzats per LFI, i afirmen que la violència policial és o bé proporcionada o bé insuficient. I, vigilant sota tot això, hi ha un descontentament aferrissat, un estat d'ànim trist i de desconfiança social reflectit en les enquestes d'actituds socials, que es concentra sobretot entre els votants del Rassemblement National, que tendeixen a veure els instituts públics com a llocs perillosos on els seus fills interactuen amb immigrants. Naturalment, es posen del costat de la policia en aquest enfrontament, encara que no puguin negar per complet la validesa de la denúncia per incitació.

No obstant això, Mélenchon, Bagayoko i diputats com Clémence Guetté s'han mostrat més entusiastes i més visibles en les protestes i en la seva defensa, convidant els seus seguidors a portar braçalets blancs i intercedir entre els manifestants i la policia. Han rebutjat el missatge, difós als quatre vents per tots els canals i per totes les autoritats, que el moviment és una atrocitat violenta que cal aixafar, posant en relleu la violència policial i el racisme en els patrons de detenció. Han defensat les reivindicacions del moviment i han treballat per a nacionalitzar i generalitzar les qüestions, amb la finalitat de convertir les convergències tàctiques en unitat programàtica. I —això em va semblar especialment encertat— Mélenchon va fer una crida als pares perquè sortissin a defensar als seus fills de la policia, en lloc d'acceptar la divisió generacional com un fet ineludible.

Per què es mostren tan optimistes? No hi ha una altra resposta intel·ligent d'acord amb la seva política. En termes purament electorals, Mélenchon necessita arreplegar el vot de l'esquerra en la primera volta de les eleccions presidencials de l'any que ve. Necessita que els joves —que, en general, fan costat a LFI, però que no solen acudir a les urnes— votin en massa, per la qual cosa és un regal per a ells que els mitjans de comunicació insisteixin en la profunda identitat entre els manifestants i el partit. Necessita que els seus rivals de centreesquerra quedin en evidència davant un moviment que continua creixent i alguns dels seguidors del qual podrien votar normalment als socialistes. En termes de supervivència política, La France Insoumise també ha d'afermar-se fermament en la seva base social, sobretot quan aquesta es mostra activa. Encara que la seva política ho permetés, no serviria de res pidolar engrunes de crèdit moral als mitjans de comunicació o rebaixar-se davant els votants indecisos en aquest moment: han de crear una situació en la qual el centre i el centreesquerra es vegin obligats a adaptar-se a ells.

Però també sospito que ells sospiten que el pànic moral de l'establishment és una reacció precipitada i exagerada, un error de càlcul; i si ho sospiten, sospito que encerten en la seva sospita. Sospito que el clima d'acusació violenta dirigit contra els manifestants canviarà mentre el moviment continuï creixent —encara que, per descomptat, els moviments fugaços també tendeixen a dissipar-se ràpidament una vegada que aconsegueixen el seu límit màxim, i això suposaria un perill—. Sospito que estan conreant sistemàticament l'exuberància militant, onsevulla que puguin, com a contrapès a les tristes passions que alimenten la reacció francesa. Esperen, com va dir una vegada Frédéric Lordon, «la poursuite de la causalité passionnelle dans de nouvelles directions», que les passions prenguin noves direccions. Crec, a més, que busquen una dialèctica de la radicalització en la qual, a mesura que els temes es generalitzen i cercles més amplis se sumen, almenys en solidaritat tàcita, a les reivindicacions estudiantils, la ira i l'odi públics es desplacin dels manifestants cap a un Govern àmpliament impopular.

Aquesta interpretació de la situació no és forassenyada, però la situació continua sent volàtil. Planteja una pregunta que només pot posar-se a prova en la pràctica: fins a quin punt pot generalitzar-se el moviment? Potser és significatiu que la revolta juvenil francesa no sigui un cas aïllat, sinó part d'un cicle més ampli de moviments amb un fort predomini d'activistes de la Generació Z, des del Perú i Nepal fins al Marroc, com també de protestes populars a Madrid, Rio de Janeiro i Santiago; no obstant això, la política i les perspectives difereixen bastant entre aquests exemples. I fins a quin punt el to emocional de l'alegria militant pot convertir els sentiments generals de desmoralització i infelicitat en un estat d'ànim més actiu i compromès que reactiu?

Això sembla un punt d'inflexió en el qual o bé es manté l'ambient sòrdid i contrarevolucionari i es consagra un cordó sanitari incipient contra LFI, aplanant el camí perquè Le Pen s'instal·li en el Palau de l'Elisi, o bé el moviment es converteix en la base d'alguna cosa semblant a una ruptura des de l'esquerra. Però no ens deixem portar per l'entusiasme.

 

Richard Seymour és un periodista, sociòleg, assagista i activista polític nord-irlandès i resident a Londres. Doctorat per la London School of Economics, destaca per les seves anàlisis polítiques des d'una perspectiva d'esquerra i és editor de la revista Salvage. Ha escrit assajos influents com Corbyn: The Strange Rebirth of Radical Politics, The Twittering Machine (sobre l'impacte de les xarxes socials) i el seu treball recent Disaster Nationalism: The Downfall of Liberal Civilization (2024). Col·labora habitualment, entre altres a The Guardian, Jacobin i London Review of Books

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/class-appears-171806989?

 

 

Bevan tenia un moviment. Burnham té donants.

Un sistema d'assistència social a l'estil del NHS és la idea correcta, però un Partit Laborista dominat pels interessos de la sanitat privada no té a ningú que lluiti per això.

Grace Blakeley

5 d'octubre de 2026

El cap de setmana passat, Andy Burnham li va dir a Laura Kuenssberg que vol introduir un sistema de prestació d'assistència social a l'estil del NHS. És un objectiu lloable. El nostre sistema d'assistència social està completament col·lapsat i necessita una reforma fonamental. Però al Partit Laborista de Burnham li costarà molt dur-la a terme.

Un sistema col·lapsat

L'assistència social per a adults, que abasta la cura de les persones majors, els malalts crònics i les persones amb discapacitat, és actualment responsabilitat dels ajuntaments, no del NHS. Els qui necessiten assistència solen haver de contractar-la a proveïdors privats, encara que els ajuntaments ofereixen algunes ajudes subjectes a condicions de recursos. Qualsevol persona amb estalvis per valor de més de 23 250 lliures ha de sufragar el cost de la seva pròpia assistència, i no hi ha un límit màxim en el qual podria haver de pagar. El teu habitatge pot incloure's en el càlcul dels teus estalvis si et mudes a una residència, per la qual cosa algunes persones perden la seva llar per a pagar l'assistència.

L'envelliment demogràfic ha exercit pressió sobre els pressupostos d'assistència social i, malgrat les contribucions privades dels qui compten amb estalvis, l'assistència social és ara la principal despesa individual per a la majoria dels ajuntaments d'Anglaterra. En total, els ajuntaments preveuen gastar 25 700 milions de lliures esterlines en assistència social per a adults en 2026-27, la qual cosa suposa al voltant del 38% dels seus pressupostos totals. I continua havent-hi persones que queden desateses. Al voltant de 400 000 persones estan a l'espera d'avaluacions i plans d'assistència.

El debat polític se centra principalment en el cost de l'assistència social per a les persones majors, però, en realitat, aproximadament la meitat de la despesa en assistència social es destina a l'atenció d'adults en edat laboral, incloses aquelles persones amb malalties cròniques i discapacitats greus. Els paquets d'assistència per a adults amb discapacitats profundes, molts dels quals han passat de l'assistència social infantil a la d'adults, són extremadament cars, al que no ajuda el fet que els proveïdors privats estiguin elevant els costos per a augmentar els seus beneficis. I les tensions no fan més que agreujar-se a causa de la creixent càrrega que suposen les malalties cròniques entre els adults en edat laboral —per causes que van des de la crisi de salut mental fins a la creixent prevalença de malalties cròniques com el COVID prolongat—.

El sistema d'assistència social també està sentint els efectes de la pressió en altres àrees del sector públic, en particular en el NHS. Les persones majors amb problemes de salut complexos o bé ocupen llits costosos en el NHS, o bé es veuen empeses a un sistema d'assistència social ja per si mateix sobrecarregat. I els consells d'atenció integrada (ICB), responsables de planificar el finançament del NHS a escala local, estan retallant els fons destinats a afeccions complexes i de llarga durada, la qual cosa obliga a les persones amb discapacitats greus, problemes de salut crònics o problemes de salut mental a recórrer, en el seu lloc, als serveis d'assistència social per a adults.

A qui li importa?

En resum, el sistema està fet miques. Si només afectés les llars de classe treballadora, probablement passaria desapercebut en l'àmbit polític. N'hi ha prou amb fixar-se en el sistema d'assistència social infantil, que està dominat per proveïdors d'assistència propietat de fons de capital de risc que disparen els costos per als ajuntaments amb la finalitat d'augmentar els seus beneficis, al mateix temps que proporcionen una atenció inadequada a joves extremadament vulnerables, la qual cosa dona lloc a casos d'abús, trauma i negligència. Els costos del fracàs dels serveis d'assistència social infantil es deixen sentir en altres parts del sector públic, des de l'educació fins a la sanitat, passant pel sistema de justícia penal.

Però als polítics no els preocupa realment l'assistència social infantil perquè afecta una petita minoria de joves extremadament vulnerables i, en general, molt pobres. L'assistència social per a adults és diferent. Fins i tot les llars acomodades poden veure's obligats a recórrer als serveis d'assistència social per a adults, i els seus fills solen ressentir-se pel fet que les seves herències puguin veure's minvades pels elevats costos de l'assistència.

Aquest ressentiment —combinat amb l'enorme càrrega que suposa per als pressupostos municipals— és el que converteix a l'assistència social per a adults en un tema polític tan candent. Però aquests factors són també els que fan que sigui una qüestió especialment difícil de resoldre.

Com hem vist, els ajuntaments gasten actualment més de 25 000 milions de lliures a l'any en aquest sistema. Les estimacions situen el cost probable de traslladar l'assistència social al NHS en uns 18 000 milions de lliures addicionals a l'any. Es tracta d'una suma enorme que se sumaria a la despesa del Govern central en un moment en el qual els polítics estan obsessionats amb complir unes normes fiscals arbitràries.

La forma més òbvia de finançar un sistema d'assistència social a l'estil del NHS seria augmentar els impostos sobre les herències. Actualment, els qui s'autofinancen paguen la seva assistència amb els seus estalvis i altres actius que, en última instància, passarien als seus fills, cosa que significa que els costos de l'assistència social actuen, de totes maneres, com una espècie d'impost de successions. El que ocorre és que la càrrega d'aquest impost recau íntegrament sobre aquells que tenen la mala sort que els seus pares necessitin ser cuidats abans de morir.

Passar a un sistema en el qual tots contribueixin a través d'un impost sobre les herències tindria molt més sentit. Però molts prefereixen apostar per la idea que els seus pares no emmalaltiran abans que aportar a un fons col·lectiu destinat a la prestació de cures per a tots. El fet que els partits de l'oposició vagin a qualificar inevitablement qualsevol augment de l'impost de successions com un «impost sobre la mort» no ajuda. Burnham ho sap millor que ningú: el seu pla de 2009 per a un Servei Nacional d'Assistència va ser abandonat després que els conservadors el titllessin de tal. El Partit Laborista li va tornar el favor en 2017, i la polèmica sobre l'«impost sobre la demència» va contribuir al fet que Theresa May perdés la seva majoria.

Així doncs, actualment el sistema és car, insostenible i injust. Però arreglar-ho requeriria algun tipus de sistema d'assistència social a l'estil del NHS, cosa que significaria o bé flexibilitzar les normes fiscals o bé apujar els impostos. Cap govern ha demostrat ser prou fort per a fer cap de les dues coses, cosa que significa que el sistema, que està en ruïnes, continua funcionant amb prou feines, amb els ajuntaments, les persones que necessiten cures i les seves famílies a penes aconseguint mantenir-lo a flotació.

Qui lluitarà per un Servei Nacional d'Assistència?

Necessitem un govern prou valent per a abordar els problemes de l'assistència social per a adults. Però el Partit Laborista de Burnham no està preparat per a aquesta lluita. Com vaig escriure en el meu primer article per a Zeteo, aquest govern està en mans dels grups de pressió empresarials —per això ja ha cedit en tot, des del control dels lloguers fins a les perforacions en la Mar del Nord.

Els grups de pressió del sector sanitari privat i les empreses de capital de risc que gestionen residències privades d'assistència social ja exerceixen una influència significativa sobre el Partit Laborista. Segons el Good Law Project, l'exsecretari de Sanitat i actual secretari de Defensa, Wes Streeting, va rebre personalment 372 000 lliures en donacions d'interessos vinculats a la sanitat privada. El grup activista EveryDoctor va descobrir que el gabinet de Keir Starmer va rebre més de mig milió de lliures en donacions de grups de pressió de la sanitat privada i d'empreses de capital de risc vinculades al sector privat de la sanitat i l'assistència social en el període previ a les eleccions de 2024.

Aquests vincles no hauran desaparegut només perquè hagi assumit el càrrec un nou primer ministre. En tot cas, els grups d'interès treballaran sense descans per a assegurar-se que Burnham no oblidi la seva generositat anterior cap al partit. El seu pla és dedicar els pròxims anys a mantenir converses entre partits per a «aconseguir un consens» sobre la reforma de l'assistència social. Els representants de la sanitat privada i del capital de risc s'asseuran a la taula durant aquestes negociacions, defensant a plens pulmons els seus privilegis, mentre que les veus dels treballadors sanitaris, dels qui reben cures i dels cuidadors no remunerats no seran escoltades.

El repte al qual s'enfronta Burnham és de sobres conegut: lidera un partit buidat de contingut i cartel·litzat, sense una base de masses capaç de lluitar contra els interessos creats ben organitzats que impregnen l'Estat britànic. El contrast amb el Partit Laborista que va crear el NHS és revelador. Allà per 1945, el Partit Laborista era un partit de masses, amb un nombre elevat d'afiliats actius, forts vincles amb un moviment obrer ben organitzat i el suport d'una àmplia base d'organitzacions de la societat civil —des de clubs de treballadors fins a societats de socors mutu—. Encara que molts metges, polítics i empresaris van lluitar acarnissadament contra la creació del NHS, polítics laboristes com Nye Bevan van poder comptar amb una base organitzada per a defensar l'impuls cap a una sanitat socialitzada.

Aquest partit de masses ha estat substituït ara per un partit de càrtel, dominat per polítics professionals, donants acabalats i buròcrates del partit. Aquestes persones no tenen ni el desig ni la capacitat de plantar cara als grups poderosos i ben organitzats que s'oposarien a la reforma de l'assistència social —per no parlar dels individus acabalats que es resistirien feroçment a qualsevol suggeriment d'augment dels impostos sobre les herències.

L'aposta de Burnham per la reforma de l'assistència social és benvinguda —i sens dubte es basa en un desig sincer d'arreglar el sistema i deixar un llegat significatiu—. Però veurà com els seus plans es veuen frustrats per un Partit Laborista capturat per les grans empreses que opera dins de l'Estat oligàrquic britànic. Igual que la creació del NHS, una reforma sostenible de l'assistència social requerirà una base de masses que lluiti per ella, composta per grups organitzats de treballadors socials, cuidadors no remunerats, persones que reben cures i les seves famílies.

Ja s'albiren els primers indicis d'un moviment d'aquest tipus en algunes parts del Regne Unit. Cooperatives d'assistència com Equal Care Co-op han reunit treballadors i treballadores de l'assistència, a les persones que reben cures i a les seves famílies per a desenvolupar un enfocament democràtic i sostenible de l'assistència social per a adults. Els treballadors i treballadores de l'assistència, farts de ser explotats per cobejoses empreses de capital de risc, s'estan organitzant per a exigir més als seus ocupadors. I els ajuntaments a l'avantguarda del moviment de creació de riquesa comunitària recorren cada vegada més a les cooperatives de treballadors i a l'organització comunitària per a empoderar tant als qui presten cures com als qui les reben.

Però aquests enfocaments són l'excepció i no la regla. Si Burnham vol arreglar l'assistència social, hauria de començar per empoderar als qui actualment suporten la càrrega d'aquest sistema fallit. Sense aquesta base organitzada, aviat veurà com els seus plans es veuen soscavats pels interessos creats que han frustrat tants intents de reforma anteriors.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/bevan-had-a-movement-burnham-has?

 

 

Benvinguts a «Economia antifeixista»

Converses en una època d'emergències superposades.

Economia antifeixista

7 d'octubre de 2026

 

Mai vaig pensar que diria això algun dia, però trobo a faltar l'antic Twitter d'economia. En 2021, vaig sofrir una allau d'odi en aquesta plataforma tan greu que es va convertir en tema d'innombrables articles de premsa a tot el món. El meu delicte? Havia suggerit que els governs triats democràticament podien protegir els seus ciutadans quan es produïen crisis que afectaven béns essencials com l'energia o els aliments, fins i tot si això implicava controls de preus. Twitter s'havia convertit en la catapulta de tot l'odi que es va abatre sobre mi. Vaig sentir que estava acabada. Però aquesta mateixa plataforma també va acabar sent el lloc on vaig arribar a una àmplia audiència amb la nostra recerca. Aquests dies ja han passat.

Des que Elon Musk va comprar Twitter, la seva essència darwinista social s'ha convertit en el seu principi organitzatiu fonamental. Es veu el que prioritza l'algorisme, no el que els seguidors consideren important. Això m'ha fet adonar de la bellesa d'una bona llista de correu electrònic a la manera antiga. Una cosa meravellosa en un món de núvols algorítmics en el qual mai sabem del tot en quina companyia estem surant.

La nostra recerca mostra que cada pertorbació en els productes bàsics suposa una pertorbació redistributiva i que els beneficis influeixen en la inflació. Els preus es disparen quan es bloqueja l'estret d'Ormuz o quan les conseqüències del canvi climàtic arrasen una collita. L'altra cara de les explosions de preus són els beneficis extraordinaris que obtenen les grans corporacions que controlen els nostres productes bàsics, com les grans petrolieres o les ABCD —ADM, Bunge, Cargill i Louis Dreyfus—, quatre empreses que controlen més del 70% del comerç mundial d'aliments. La base material de milions de vides està amenaçada, però són els millors temps per als beneficis, i aquests beneficis flueixen de manera desproporcionada cap als més rics entre els rics.

El que està en joc en la forma en què gestionem les crisis és molt més que la reputació d'un economista. Quan insistim que els mercats no regulats són el millor mecanisme d'assignació, fins i tot davant una crisi que afecta els productes bàsics, estem defensant la llei de la selva: els qui tenen menor capacitat per a estalviar suporten la major part del cost, mentre que els qui estan protegits pel seu poder adquisitiu mantenen el seu consum intensiu de recursos. Portat a la seva conclusió lògica, això significa tractar els mitjans de vida dels qui queden exclosos pels preus com a danys col·laterals dels ajustos del mercat. Aquí és on el fonamentalisme de mercat convergeix amb el feixisme. No són el mateix. Els fonamentalistes de mercat insistiran que cal compensar als perdedors (el que normalment no ocorre en la pràctica, almenys no de manera universal) i en què els danys col·laterals són necessaris, encara que lamentables. Els feixistes acullen de grat el mal a les poblacions a les quals, des de la seva perspectiva racista i supremacista, titllen de febles; per a ells, l'exclusió pels preus és una espècie de mecanisme de purga. Quan em vaig adonar d'aquesta afinitat, em vaig convèncer que necessitem una «Economia Antifeixista», una que es negui a tractar el manteniment o la dignitat de ningú com a mal col·lateral dels ajustos del mercat. Així és com he titulat aquest butlletí, seguint el títol del meu pròxim llibre.

Vaig escriure «Economia antifeixista: en defensa de l'assequibilitat, la dignitat i la democràcia» en circumstàncies extremes. La nit en què Donald Trump va ser reelegit, vaig piular: «Podem per fi tenir ara una conversa seriosa sobre l'economia antifeixista?». Va ser una reacció instintiva després d'anys de debats polítics sobre la inflació. Vaig publicar aquest piulet perquè vaig sentir que ja era hora de reconèixer que la política econòmica tenia un paper a exercir en la defensa de la democràcia i que això requeria un canvi de paradigma. Les reaccions van ser globals i aclaparadores. Havia tocat la fibra sensible. Era clar que es tractava d'una qüestió urgent per a moltíssimes persones a tot el món. Així que em vaig posar a escriure el meu llibre per a posar en marxa el debat. Vaig tenir un bebè enmig de tot això. Vaig escriure, literalment, amb la meva sang i la meva suor perquè sentia que calia fer-ho.

Ara, el llibre està a punt de sortir a la venda i vull oferir un espai perquè mantinguem aquesta conversa seriosa. Compartiré converses sobre el llibre, reflexionaré sobre les reaccions que estic rebent i continuaré fent una crònica de les commocions que presenciem, amb l'esperança que puguem utilitzar-les per a sortir de l'apocalipsi, en lloc de cedir el protagonisme als especuladors de la fi dels temps. «Anti-fascist Economics» es publicarà el 13 d'octubre (edició alemanya) i el 20 (edicions EUA i el Regne Unit/internacional), i pots reservar-ho en els enllaços corresponents. Tindràs notícies meves cada vegada que hi hagi alguna cosa en el meu camí cap a una economia diferent que vulgui compartir. I m'encantaria saber de tu: només has de respondre a aquest correu, unir-te al xat i ens veiem en Notes.

 

Isabella M. Weber, nascuda a Alemanya, és una de les economistes contemporànies més influents en l'àmbit de la inflació, el control de preus i l'economia xinesa. Ha estat una veu central als EUA i Europa en la defensa de controls de preus estratègics i impostos als beneficis extraordinaris. És Professora Associada d'Economia a la University of Massachusetts Amherst, des de 2019, on també és Directora de Recerca sobre l'Economia de la Xina en el Political Economy Research Institute (PERI). Anteriorment, fou Professora d'Economia a la Goldsmiths, University of London, i Investigadora Visitant de la Tsinghua University, Pequín. També és Investigadora Associada en el Fairbank Center for Chinese Studies de la Harvard University i Membre del Consell Assessor de la Association for Global Political Thought. És va graduar en Ciències Polítiques a la Freie Universität Berlin (amb estades a la Peking University). Màster en Economia per The New School for Social Research, Doctora en Estudis del Desenvolupament per la University of Cambridge, Regne Unit y Doctora en Economia en The New School for Social Research, Nova York. Joan Robinson Prize (2019/2021), Warren Samuels Prize (2019) per la seva recerca en història econòmica, i el  Helen Meiksins Wood Award 2024. A Alemanya és membre de la comissió d'experts del govern alemany per dissenyar el fre als preus del gas i l'electricitat (Gaspreiskommission) y membre de la comissió per a la reforma del deute públic. Entre les seves publicacions essencials destaquen: How China Escaped Shock Therapy: The Market Reform Debate (Routledge, 2021); Profits, Inflation and Survival in an Age of Emergencies: Why We Need a New Paradigm - 2024 Ellen Meiksins Wood Lecture (2024); Anti-Fascist Economics: In Defense of Affordability, Dignity, and Democracy (2026).

Traduït del Substack de l’autora -Isabella Weber-, titulat ANTI-FASCIST ECONOMICS: https://isabellamweber.substack.com/p/welcome-to-anti-fascist-economics?

 

Aquest és el primer de sis posts que Alan Freeman ha fet en el seu Substack i que anirem publicant en les properes setmanes. El tema és "ECONOMICS IS BROKEN".

L'economia està en crisi i no té remei

Que vindrà després?

Alan Freeman

17 d'agost de 2026

 

Arguments a favor de l'abolició

Aquesta entrada presenta un projecte. El seu objectiu és explicar per què i com la institució de l'economia està en crisi sense possibilitat de recuperació, i animar als ciutadans del carrer a debatre i decidir com substituir-la. Les raons d'aquest dur veredicte s'exposaran simplement exposant, en un llenguatge senzill, sense matemàtiques ni argot, exactament què diu l'economia, per què ho diu i per què no funciona.

Convido a tots aquells que comparteixin aquests objectius, independentment de la seva familiaritat amb el tema —o fins i tot del seu interès per ell—, que l'economia proclama com el seu domini exclusiu, a unir-se a aquest projecte. No va dirigit ni a l'estreta elit intel·lectual que controla els seus quefers, ni a les multituds d'apòstols fariseus que es guanyen la vida difonent els seus missatges, sinó al públic en general, perquè la meva conclusió és que és tasca de tot ésser humà arrabassar el control democràtic de la política econòmica als qui l'han usurpat durant més temps del que la humanitat pot tolerar amb seguretat.

La raó és, parafrasejant a Eisenhower, que l'economia és massa important per a deixar-la en mans dels economistes. La conclusió a la qual arribo és que l'economia hauria d'abolir-se.

Les escoles, facultats i departaments acadèmics en els quals s'imparteix i investiga haurien de tancar-se i integrar-se en uns altres més útils, com els d'empresarials, història, política, finances, dret, salut o belles arts. Hauria de prohibir-se als bancs finançar o pronunciar-se sobre la teoria econòmica. I, sobretot, al ministre d'Hisenda —i als seus homòlegs en tots els països— hauria de privar-se'ls del seu dret de veto sobre qualsevol política que no sigui estrictament fiscal.

En suport d'això, la recerca i la docència en economia política haurien de ser finançades per institucions públiques regides per criteris normatius clars, entre els quals destaca el pluralisme, l'equivalent econòmic del dret mèdic a una segona opinió. Els professionals, investigadors, docents i responsables polítics han de reconèixer que les qüestions econòmiques tenen més d'una resposta. Han de deixar clarament de manifest, de manera verificable, tota la gamma d'hipòtesis alternatives rellevants per a les conseqüències polítiques del seu treball, inclosos els seus efectes socials i riscos. Si no ho fan, se'ls hauria de retirar l'acreditació i deixar que venguin els seus productes on vulguin, sense pretendre comptar amb l'aprovació pública.

L'objectiu d'aquesta reforma és, en resum, privar a una confraria autoproclamada per tenir el monopoli de la teoria i la política que li confereix el poder de causar mal.

He arribat a aquestes conclusions radicals al llarg de molt de temps: Vaig ajudar a fundar l'Associació per a l'Economia Heterodoxa[1], amb seu al Regne Unit, en 1998 i més tard em vaig convertir en el seu segon vicepresident honorari vitalici, seguint els passos de Victoria Chick, l'intel·lecte més formidable de la matèria. Vaig fer tot el que vaig poder per a fer costat a ella i a Fred Lee, el lluitador més indomable de la professió, al llarg de trenta anys de lluita per a fer entrar en raó als nostres contemporanis i imposar-los el control públic que exigien les seves pràctiques desastroses. També vaig tenir l'honor de participar en les exploracions pioneres de George DeMartino i Deirdre McCloskey[2] sobre els fonaments de l'economia ètica.

Com a professional, després d'haver creat i després treballat en la Unitat d'Intel·ligència Econòmica de l'Alcaldia de Londres sota el mandat de Ken Livingstone i, posteriorment, de Boris Johnson durant la dura experiència de la crisi financera de 2008, vaig arribar finalment a la conclusió que l'economia era irreformable.

Permetin-me deixar clar el que signifiquen aquestes dràstiques proposicions. Distingeixo entre la institució de l'Economia, que escriuré amb «E» majúscula, i la teoria de l'economia política, que pot i ha de proporcionar als ciutadans del carrer els coneixements que necessiten per a decidir entre les polítiques que els proposen els seus governs. L'economia no fa això, perquè es va construir per a evitar les conclusions subversives a les quals condueix l'economia política. Això l'ha convertit, segons ella mateixa admet, en incapaç de comprendre el Capital, el fonament sobre el qual descansa el sistema econòmic i polític del món modern.

L'aclaparadora evidència del fracàs

Les polítiques resultants han estat, sense excepció, desastroses. L'economia és còmplice de totes les catàstrofes evitables de l'època moderna: una pobresa massiva intolerable enmig de l'abundància; un declivi sistemàtic i a llarg termini de la capacitat productiva de les nacions riques, acompanyat d'una desigualtat desenfrenada i creixent entre aquestes i les nacions pobres; crisis financeres ruïnoses impulsades per frenesís especulatius d'«enriquiment ràpid»; desocupació massiva sistemàtica; i la reducció de l'assistència social, que ha passat de ser un dret de tots a un privilegi d'uns pocs. A tot això se suma un sistema comercial mundial no funcional i injust, sostingut per la cobdícia dels oligarques del Nord global per preservar el seu monopoli de la tecnologia i les finances, corrompent als seus governs fins a convertir-los en mers instruments perquè els concedeixin tot el que demanen.

Inevitablement, tots els compromisos amb els objectius de la Il·lustració —el debat racional entre les persones i la negociació respectuosa entre les nacions— o amb els ideals de la sobirania de les nacions i els drets materials i polítics dels éssers humans han quedat descartats, ja que la guerra es converteix en l'únic recurs que els queda a les elits que, en lloc de controlar el capital, han comès la insensatesa de posar-lo al comandament dels seus governs. Aquests mateixos governs s'han girat contra les mateixes nacions que han obert una finestra d'esperança per a la humanitat en donar prioritat a la prosperitat comuna per sobre del benefici privat egoista. A aquest efecte, invoquen i s'esforcen per imposar les mateixes teories i polítiques fallides que són la font de la seva pròpia ruïna.

Segons les doctrines que promou l'Economia —en particular les seves teories sobre el creixement, el comerç i les finances— i, de manera més general, els fonaments sobre els quals aquestes s'assenten, res d'això hauria d'haver ocorregut. El capitalisme mundial hauria d'haver portat un progrés constant cap a la prosperitat universal, la igualtat, la llibertat i fins i tot la pau. La persistència de focus de pobresa, les fams ocasionals i la trista situació de dos terços de la població mundial poden descartar-se com a conseqüència, bé que els països endarrerits encara no hagin aconseguit el nivell de les societats avançades del Nord global, bé que els governs continuïn insistint deliberadament a interferir en el lliure funcionament del mercat dins de les nacions i entre elles.

Si això fos cert, l'inici del neoliberalisme en la dècada de 1970 hauria d'haver marcat el començament d'una era de creixement, recuperació del retard i prosperitat o, com a mínim, haver suposat una millora respecte al capitalisme regulat dels anys de la postguerra. Els fets demostren el contrari: el creixement al Nord global ha disminuït de manera sistemàtica i sense excepcions des de llavors. [3] La desigualtat mundial entre el Nord i el Sud globals —amb la important excepció de la Xina socialista— es va duplicar entre 1974 i 2000, quan el frenesí del lliure mercat va aconseguir el seu punt àlgid amb la destrucció de l'URSS.[4]

La reacció de l’Economia davant d'aquests fets tan clars és, per dir-ho clar i català, fer veure que no han passat.

Això passa perquè la ceguesa davant la realitat forma part del seu guió. El manual de referència del segle XX, escrit per Paul Samuelson —qui, gairebé en solitari, va definir l'ortodòxia actual—, explicava a la generació d'estudiants que avui són els professionals del sector que

els Estats Units ha experimentat nombrosos alts i baixos cíclics. Al mateix temps, hem evitat les depressions —aquests sots prolongats i acumulatius com els de les dècades de 1870, 1890 o 1930—. Què ha canviat en els últims 50 anys? Principalment, els avanços en macroeconomia permeten ara als governs adoptar mesures monetàries i fiscals per a evitar que les recessions es converteixin en una crisi persistent i profunda. Si els marxistes esperen que el capitalisme s'esfondri en una crisi en forma de cataclisme final, esperen en va. El cicle econòmic salvatge que va assolar al capitalisme madur durant els seus primers anys ha estat domat. [5]

Quin millor obituari podria merèixer l'economia?

 

Els sastres de l'emperador

Aquests fracassos ens afecten a tots; no obstant això, les seves arrels són econòmiques; resideixen en la negativa a controlar als propietaris del Capital. Per tant, només els posarem fi definitivament quan tots els ciutadans assumeixin la responsabilitat de fer-ho. Però això significa, al seu torn, que tenen tant el dret com el deure de comprendre com fer-ho. Igual que l'alfabetització i el càlcul en el segle XIX, comprendre què fa el Capital i, en conseqüència, entendre la seva relació amb els nostres mercats i els nostres Estats, hauria de ser un requisit general del segle XXI.

En canvi, l'Economia s'ha arrogat el monopoli tant de la teoria com de la política. Les seves teories, mètodes de recerca, pràctiques i recomanacions polítiques són gestionades per una xarxa molt cohesionada de Financers, Departaments d'Hisenda dels governs i el Món Acadèmic, que ha evolucionat fins a convertir-se en un sistema destinat a depurar els consells que es permet oferir als economistes de qualsevol amenaça per als propietaris del Capital. És alhora jeràrquica i repressiva; la seva duresa cap als dissidents és llegendària, la qual cosa provoca protestes habituals tant des de dins de les seves pròpies files com des de fora. Com si fos una espècie d'Església del Mercat Immaculat dels nostres dies, embolica els seus dogmes en conjurs matemàtics quasi màgics, restant importància a les crítiques públiques repetides i encertades com si fossin el negacionisme insensat dels no iniciats.

No obstant això, l'experiència demostra que s'ha tornat incapaç de produir, o fins i tot de tolerar, teories viables o polítiques beneficioses. Malgrat els enormes recursos de què disposa, el resultat de tots els seus esforços entra en conflicte persistent amb tot el que la gent corrent veu en el món real. Pitjor encara: les seves teories, si s'ha de jutjar pels fets que ella mateixa produeix i difon, prediuen el contrari del que realment ha ocorregut.

Si fos una ciència, fa temps que hauria descartat les seves teories desacreditades sobre el comerç, el creixement, les finances i, sobretot, el capital. No ho fa perquè el seu propòsit ja no és la recerca científica; la seva funció és racionalitzar aquelles polítiques que els seus amos consideren acceptables. Per això, quan tots els altres poden veure que estan nus, els nostres Emperadors tracten d'ocultar la seva nuesa amb retalls de tela sense tallar que reciclen dels seus Economistes dòcils.

Per citar a Cromwell, l'Economia fa massa temps que està en el poder per al bé que fa. És hora de crear noves institucions que puguin fer-ho millor. No obstant això, tals institucions no sorgiran de manera espontània, de la mateixa manera que el socialisme no florirà simplement per la gràcia de la il·lustració liberal. La condició prèvia perquè qualsevol reforma d'aquest tipus tingui èxit és que la gent corrent lluiti per ella. Una de les seves moltes tasques és, per tant, simplement comprendre què fan realment els capitalistes. En conseqüència, no han de deixar aquest coneixement en mans d'experts autoproclamats i proposar-se adquirir-lo per si mateixos. Això no és només un dret. És un deure.

No es tracta d'una quimera; les bases per a la seva realització ja van ser assentades per l'obra de Karl Marx, els seus predecessors i companys, i pels descobriments en economia política realitzats durant la guerra que es van popularitzar a través dels escrits de John Maynard Keynes. Per descomptat, ningú podria afirmar que aquests autors siguin profetes. Ni Marx ni Keynes són un Nostradamus modern. La qüestió, no obstant això, com demostrarem en pròximes entrades, és que l'«Economia» es va construir precisament per a evitar les conclusions políticament i socialment perilloses que es derivaven dels seus descobriments. El redescobriment de les seves troballes essencials, juntament amb els dels seus col·legues i companys que van ampliar i van aprofundir la seva obra, és, per tant, una condició prèvia vital per a superar el mal que l'«Economia» ha causat.

En aquest sentit, el projecte està basat sobre un segon pilar que consisteix en la literatura crítica sorgida en resposta als repetits fracassos de l'Economia, primer en la reacció contra l'Economia de Lliure Mercat en la dècada de 1870 i, més recentment, en la ràpida escalada d'estudis crítics, heterodoxos i pluralistes —incloses les repetides revoltes estudiantils,[6]—, en la qual ha participat una àmplia xarxa de crítics dins de la mateixa professió, gran part de l'obra de la qual és accessible per als no especialistes.

No obstant això, aquesta batalla ja no pot deixar-se en mans d'una minoria assetjada de dissidents, i no pot completar-se mentre els crítics, per molt benintencionats que siguin, romanguin empresonats tant en l'argot com en les doctrines bàsiques que els imposen els seus carcellers intel·lectuals. Ha arribat el moment que tots aquells que lluiten contra les pràctiques malignes del capital desmantellin els fonaments ideològics sobre els quals s'assenta l'Economia, enfrontant-se al que realment diu i fa.

Abordaré aquestes qüestions en una sèrie d'entrades etiquetades com «L'economia està trencada». Els lectors també poden consultar treballs més extensos en academia.edu[7] i (més endavant) un llibre de pròxima publicació. Convido a tots els interessats a posar-se en contacte amb mi.

  El projecte, i el llibre, es proposaran respondre a la pregunta que a tots ens passa pel cap en un moment o un altre: per què i com causen els economistes tant de mal?

 

[1] Associació d'Economia Heterodoxa

[2] DeMartino, George. 2011. The Economist’s Oath. Oxford: OUP; DeMartino, G, i D. McCloskey. 2016. The Oxford Handbook of Professional Economic Ethics. Oxford: OUP;

[3] Freeman, A. 2023. ‘The sixty-year downward trend of economic growth in the industrialised countries of the world’. The Japanese Political Economy special issue on Japan’s Secular Stagnation and Beyond (Vol. 47-4, 2021).

[4] Freeman, A. 2024. ‘The Geopolitical Economy of International Inequality’, Development and Change, volum 55, número 1, pàgines 3-37

[5] Samuelson, Paul A. i William D. Nordhaus. 1992. Economics. McGraw-Hill Education. pàg. 371-372 (l'última edició va ser la vintena, de 2024, encara que les edicions anteriors s'utilitzen àmpliament. Un projecte de doctorat interessant consistiria a esbrinar en quina edició es va ometre el paràgraf i quina explicació, si és que va haver-hi alguna, es va oferir per a això, o per als errors que van donar lloc al text original).

[6] Vegin-se, per exemple, l'Informe de Manchester després de la crisi, Rethinking Economics i https://www.worldeconomicsassociation.org/

[7] La meva pàgina web en Acadèmia

 

Alan Freeman economista actualment jubilat, viu a Winnipeg (Canadá), on és codirector, junt amb Radhika Desai, del Grup de Recerca en Economia Geopolítica (www.geopoliticaleconomy.ca). Va fer classes d’economia durant deu anys a la Universitat de Greenwich, a Anglaterra, i en el passat ha estat professor visitant en la Universitat Metropolitana de Londres, investigador en la Universitat Tecnològica de Queensland (Australia) i investigador associat en la Universitat de Kent, a Canterbury. Actiu defensor de les arts, es membre del consell d’administració de la Orquestra Simfònica de Winnipeg, de Manitobans for the Arts y de Video Pool Winnipeg. Va ser economista principal de la Autoritat del Gran Londres entre 2000 y 2011, on va redactar informes de gran impacte institucional, com ara: Creativity, London's Core Business (2002); The Living Wage: Towards a Fairer London (2001). La producció acadèmica de l'economista Alan Freeman s'articula principalment al voltant de tres eixos: la reinterpretació de la teoria del valor de Marx, l'economia política de la cultura i l'anàlisi de la desigualtat global i la geopolítica contemporània. Ha escrit diversos llibres i articles entre els que es poden destacar: Marx and Non-equilibrium Economics (1996), editat amb Guglielmo Carchedi; The New Value Controversy and the Foundations of Economics (2004), editat amb Andrew Kliman i Julian Wells; Ricardo, Marx, Sraffa (1984 / Edició ampliada de 2022), editat en col·laboració amb Ernest Mandel; International Income Inequality (2022), escrit juntament amb Nobuharu Yokokawa; Russia, Ukraine and Contemporary Imperialism (2019), editat al costat de Boris Kagarlitsky i Radhika Desai; Article destacat: The Geopolitical Economy of International Inequality (Development and Change, 2024). Juntament amb Radhika Desai, és coeditor de les sèries de llibres «Future of World Capitalism» i «Geopolitical Economy». Dona suport a l'accés obert i publica les diapositives de les seves presentacions a http://www.slideshare.net/alanfreeman777, així com vídeos a https://vimeo.com/alanfreeman.

Traduït del seu Substack: https://alanfreeman874769.substack.com/p/economics-is-broken-and-it-cannot