Fantasmes, candidats d'esquerra,
«condicions febrils» en els mercats de bons… i la lluita del president Petro
contra el Banc Central de Colòmbia.
Sobre els responsables dels bancs
centrals, els mercats de bons i l'acalorada i irracional campanya per a
bloquejar l'elecció d'un polític progressista.
Ann Pettifor
19 de maig
de 2026
Alguns
membres del Partit Laborista britànic esperen substituir al seu actual líder,
Keir Starmer, per un candidat d'esquerra moderada, l'alcalde de Manchester,
Andy Burnham. No obstant això, no hi ha certesa sobre el resultat, i molts
adverteixen que l'intent de desafiar al primer ministre podria fracassar.
Malgrat la
incertesa, el FT, alts càrrecs laboristes de dreta i altres comentaristes es
van llançar sobre la notícia de la candidatura d'Andy Burnham en unes eleccions
parcials al Parlament i van declarar que inevitablement «sacsejaria als
mercats». Als mercats se'ls atribueix ací personalitat jurídica i estan poblats
per fantasmes. Resulta que aquestes "persones fantasma" són poderoses
i «exerceixen influència» sobre els governs i l'economia. El
FT ens va recordar:
La crua realitat a la qual s'enfronten tots els polítics
britànics: qualsevol que dirigeixi el Govern estarà a la mercè d'un mercat de
bons que exerceix una influència cada vegada major sobre les principals
economies, carregades de deute.
Un dirigent
del Partit Laborista va
oferir aquesta reflexió —de manera ominosa i anònima—:
Aquesta seria la primera contesa pel lideratge del partit en
la qual el mercat de bons té vot.
El primer
lideratge del partit en el qual fantasmes imaginaris tenen vot? Està somiant?
El FT va
anar més enllà i va afirmar tindre accés exclusiu a les intencions punitives de
milers d'inversors fantasmes:
L'inquiet mercat de bons de l'Estat britànic, o gilts, està
disposat a castigar qualsevol desviació de la disciplina fiscal augmentant els
costos de finançament.
Periodistes
com Richard Partington, del Guardian, pretenen comprendre el raonament dels
inversors que posseeixen un dels actius més segurs i lucratius del món: els
gilts britànics. Pel que sembla, Partington pot llegir-los la ment:
… els inversors també opinen que una lluita pel lideratge és
dolenta per als negocis, i que un substitut de Starmer probablement augmentaria
l'endeutament. En un país que contempla el seu sisè primer ministre en set
anys, molts inversors estan cansats de la inestabilitat política.
Aquestes són
tergiversacions de la realitat. La veritat és més complexa.
Primer: els
inversors en els mercats de bons no pugen els tipus. Els bancs centrals pugen
el tipus més important: el «tipus bàsic», al qual responen tots els altres
tipus.
Per a
protegir el valor dels seus actius, els inversors en els mercats de bons poden
intentar anticipar-se a una pujada o baixada dels tipus comprant o venent bons,
especialment els adquirits al tipus anterior. Aquestes vendes poden alterar el
preu dels bons, la qual cosa al seu torn pot influir temporalment en el
rendiment. Però és la fixació del tipus del banc central el que exerceix una
influència molt més poderosa sobre els rendiments dels bons.
En la seua
última reunió, celebrada el 29 d'abril, el Comitè de Política Monetària (MPC)
del Banc d'Anglaterra es va oposar per aclaparadora majoria —per 8 vots contra
1— a una pujada del tipus d'interès de referència. Això hauria d'haver
tranquil·litzat als inversors quant al fet que els bons actuals mantindrien el
seu valor. No obstant això, tenen una altra preocupació —la inflació— que, per
si sola, pot erosionar el valor d'un bo. (La inflació podria fer que el valor
real ajustat a la inflació d'un bo emès a 100 £ caigués en una venda, per
exemple, a 95 £.)
En el seu
comunicat emès el 30 d'abril, el MPC va al·ludir al risc de dues amenaces: més
inflació que s'abordaria amb un nou tipus d'interès bàsic més alt. El seu
comunicat deia el següent:
La inflació de l'IPC ha augmentat fins al 3,3% i és probable
que sigui més alta a la fi d'enguany a mesura que es deixen sentir els efectes
de l'augment dels preus de l'energia. Existeix el risc que es produeixin
efectes de segona ronda significatius en la fixació de preus i salaris, als
quals la política monetària hauria de contrarestar.
«Contrarestar»
significa ací pujar els tipus per a forçar a la baixa els preus i salaris en
alça. També significa inquietar als inversors en els mercats de bons que posseeixen
bons a tipus antics —bons que automàticament tindran menys valor que qualsevol
nou bo emès a un tipus d'interès més alt.
Encara que
els tipus més alts poden fer poc per a frenar la inflació, l'amenaça de tipus
més alts ha espantat, amb raó, als mercats de bons. Això es deu en part al fet
que Huw Pill, economista en cap del Banc, va ser més explícit en la seva
declaració del 29 d'abril quan va argumentar que:
Els nostres escenaris il·lustren com un impuls més fort cap a
la inflació pot reforçar els efectes de segona ronda. Però considero que el
risc d'efectes de segona ronda en cadascun d'aquests escenaris s'inclina a
l'alça.
Encara que
Pill va ser l'únic membre que va votar a favor d'una pujada dels tipus d'interès,
la seva posició com a economista en cap conservador, neoliberal i de línia dura
dona pes al seu raonament i a les seves decisions —i a l'amenaça d'un escenari
«que s'inclina a l'alça».
Els responsables dels bancs centrals
admeten que no poden combatre la inflació amb tipus d'interès més alts.
La crua
realitat a la qual s'enfronten tots els polítics britànics (i d'altres països),
així com els mercats de bons, és que els responsables dels bancs centrals, que
no han sigut triats, no poden reduir la inflació mundial, però sí que tenen el
poder de perjudicar l'economia i danyar els interessos dels inversors del
mercat de bons en pujar els tipus. Pujar els tipus d'interès en un moment en
què els ingressos i els beneficis s'estan contraient a causa de la inflació
dels mercats globalitzats de l'energia, els fertilitzants, l'alumini, etc.,
tindrà poc impacte sobre la inflació provocada pel tancament de l'estret
d'Ormuz. Però perjudicarà les empreses, els comerços, els treballadors i els
interessos dels inversors del mercat de bons.
El Banc
d'Anglaterra ha admès obertament que les seves decisions no poden calmar la
inflació, tal com va explicar el Comitè de Política Monetària en
el seu comunicat emès el 29 d'abril de 2026.
La política monetària no podria afectar els preus mundials de
l'energia i, en general, hauria d'ignorar els efectes directes inicials —i, en
general, també alguns indirectes— sobre la inflació interna derivats d'una
pertorbació negativa en el subministrament energètic. La política monetària es transmetria amb un desfasament massa llarg per
a influir en aquests efectes directes i indirectes, però hauria de
contrarestar els efectes de segona ronda en la fixació de salaris i preus que
resultaren més persistents.
En altres
paraules, malgrat admetre que «no podia influir en els preus mundials de
l'energia», el Banc insisteix que ha de pujar els tipus per a evitar els
«efectes de segona ronda». Això és un advertiment als mercats de bons que el
Banc té la ferma intenció de pujar els tipus.
Com escriu
Sumen Suhag, un comentarista de la meva entrada anterior:
Els tipus més alts no sols frenen el creixement, sinó que
augmenten directament el cost del refinançament del deute global. Ací és on el
sistema es torna fràgil: el deute que es va emetre en un món de tipus baixos i
baixa inflació ara s'ha de refinançar en un món de tipus alts i alta
volatilitat.
Aquesta transició és on els mercats de bons comencen a
revalorar el risc de manera agressiva.
La reacció
del mercat de bons era inevitable: vendre els bons amb tipus més baixos i fixar
el preu dels bons més nous al tipus d'interès més alt esperat.
Ha sigut el
soroll de sabres del Banc d'Anglaterra en les seves dues últimes reunions el
que ha inquietat als mercats de bons, i no la suposada —i encara incerta—
elecció d'un candidat d'esquerres per a disputar el lideratge del Partit
Laborista.
A Colòmbia, l'autoritat no triada del
banc central s'enfronta a l'autoritat democràtica.
En una
intervenció dramàtica, el
president Petro de Colòmbia ha trencat relacions amb el banc central —el
Banc de la República— després que els tecnòcrates de la junta acordessin pujar
els tipus.
El
governador del banc central de Colòmbia, Leonardo Villar, va desafiar al president
de Colòmbia i al seu ministre d'Hisenda en pujar els tipus. Aquesta decisió va
provocar que el Govern retirés al ministre d'Hisenda —el seu representant— de
la junta del banc central.
Per al president Petro, la pujada de tipus reforça una
crítica de fa temps: que la política monetària restrictiva està frenant el
creixement i l'ocupació. En un missatge en les xarxes socials, el president va
acusar el banc central d'aplicar una política «suïcida» que perjudica
l'economia en general.
Gràcies a
les disposicions legals de Colòmbia relatives a l'autoritat monetària,
l'absència del representant del Govern en la junta del banc central podria
paralitzar la presa de decisions. Sense la presència d'un representant del
Govern, el Banc Central podria veure's legalment incapacitat per a prendre
decisions de política monetària.
El Govern
colombià es manté ferm en què unes taxes més altes perjudicaran l'economia. Segons
informa Reuters:
La pujada de tipus podria tindre efectes significatius en
l'economia real. Segons el Ministeri d'Hisenda, una mesura d'aquesta magnitud
podria alentir la recuperació econòmica, augmentar els costos de finançament
per a les llars i les empreses, i elevar els costos del servei del deute.
Es preveu que les petites i mitjanes empreses, la
construcció, el comerç al detall i el turisme es trobin entre els sectors més
afectats, juntament amb les llars amb préstecs a tipus variable.
Els grups de menors ingressos podrien patir l'impacte més
gran, ja que la reducció del poder adquisitiu i l'accés més restringit al
crèdit podrien agreujar la desigualtat econòmica.
Els
responsables del banc central de Colòmbia no patiran les conseqüències de les
seves decisions de pujar els tipus. En canvi, el poble de Colòmbia i el seu
Govern en patiran les conseqüències econòmiques.
Els mercats i la inflació són
globals. Els bancs centrals són locals.
El fet és
que els mercats de productes bàsics essencials com l'energia, els fertilitzants
i els aliments s'han globalitzat. Estan dissenyats (per economistes conservadors
i neoliberals) per a operar fora de l'abast i la regulació dels governs, i més
enllà de la influència dels responsables dels bancs centrals.
El tancament
de l'estret d'Ormuz ha provocat una contracció del subministrament d'energia,
fertilitzants, alumini i altres matèries primeres. La contracció de l'oferta en
un món on la demanda d'aquests productes bàsics és alta ha provocat,
naturalment, la inflació dels preus d'aquests.
Aquesta
inflació es veu agreujada per l'especulació en els mercats globals, ja que els
inversors (i els seguidors de Trump) fan pujar els preus i aposten per si el
president dels EUA intensificarà o reduirà aquesta guerra il·legal contra
l'Iran.
Aquest augment
dels preus dels productes bàsics essencials per a la producció de quasi tots
els béns està reduint el nivell de vida a tot el món i agreujant la crisi de
l'assequibilitat.
Una pujada
dels tipus d'interès podria satisfer els interessos dels creditors i els
banquers, però només pot agreujar les crisis del cost de la vida a tot el món
en augmentar el cost dels préstecs per a particulars, empreses i governs.
El meu
consell per als alarmistes és que s'oblidin dels fantasmes de l'esquerra i del
mercat de bons. S'han de centrar en les forces que realment «sacsegen» els
mercats de bons.
Ann Pettifor és una economista política
internacional coneguda sobretot per predir la crisi financera mundial de
2007-2009 amb el seu llibre: The Coming
First World Debt Crisis (Palgrave, 2006). És autora de The Global Casino (Verso), The
Case for the Green New Deal (2019) i The
Production of Money (2017).
Traduït del Substack de l'autora,
System Change: https://www.financecolombia.com/colombias-finance-minister-leaves-central-bank-meeting-over-rate-increase-fueling-tensions/
