La fortalesa de Westminster

Per Grace Blakeley

29 de juliol de 2026

Tret que l'esquerra assumeixi la naturalesa de l'Estat britànic, continuarà atrapada en el seu estancament estratègic, culpant a líders concrets de problemes estructurals.

Un dels mites més persistents de l'esquerra britànica és que el problema del «corbynisme» era Jeremy Corbyn. Aquesta narrativa va ser la base de l'ascens al poder de Keir Starmer: la idea que podíem simplement separar el programa del seu líder, mantenint les seves populars polítiques econòmiques però substituint-lo per un líder més respectable. Ara que Starmer ja no hi és, resulta fàcil criticar-lo per haver-se obert camí fins a la direcció del Partit Laborista a base de mentides i per haver portat aquest costum de dir mentides a Downing Street. Però, en molts sentits, això no ve al cas a l'hora d'avaluar per què la promesa del «corbynisme sense Corbyn» va ser tan eficaç i per què estava condemnada al fracàs des del principi.

Després del fracàs del projecte en 2019, molts dels seus partidaris es van consolar amb la idea que un líder diferent —més disciplinat, amb més capacitat de comunicació, menys tolerant amb el faccionalisme— podria haver guanyat on Corbyn havia perdut. Per descomptat, Corbyn tenia limitacions reals, com tots els líders, però aquesta personalització del problema ignorava les forces més àmplies en joc: les enormes barreres estructurals que impedeixen aconseguir el poder socialista. Ara que l'esquerra electoral torna a estar en auge i els seus polítics s'enfronten a un nou atac per part de l'establishment —que invariablement els presenta com a desgraciats i sinistres, «incapaços de liderar» i obscurament antisemites—, aquest és un error que no podem permetre'ns repetir.

L'Estat enfront del poble

Entre les principals barreres per al nostre avanç es troba la naturalesa de l'Estat. Això ho passen per alt els qui adopten la visió liberal de l'Estat com un instrument neutral que qualsevol que guanyi unes eleccions pot dominar. La veritat, com ens ensenya Nicos Poulantzas, és que l'Estat és una relació social molt similar al mateix capital. Impregnada d'interessos contraposats i forces de classe, les seves institucions reflecteixen la diferència de poder existent en tota la societat.

Al capital li resulta més fàcil organitzar-se dins d'aquestes institucions que als treballadors. Els executius empresarials poden desenvolupar les seves posicions col·lectives i imposar-les als responsables polítics a través d'organitzacions com la Confederació de la Indústria Britànica; a les elits financeres se'ls convida a debatre canvis normatius prenent una tassa de te en el Banc d'Anglaterra. Els treballadors, per part seva, estan més fragmentats i poc coordinats, i compten amb menys recursos a la seva disposició.

L'ofensiva neoliberal va augmentar aquest desequilibri, assegurant-se que els treballadors quedessin marginats de les institucions estatals o quedessin totalment exclosos d'elles. L'escàndol de Greensill de 2021 va ser un recordatori revelador. Quan era primer ministre, David Cameron havia concedit al financer Lex Greensill un accés privilegiat al Govern, abans de passar a treballar per a ell com a lobbista després de deixar el càrrec. Quan l'empresa es va enfrontar a la fallida durant la pandèmia, Cameron va recórrer als seus contactes per a obtenir ajuda d'emergència dels contribuents, que va ascendir a un préstec de 300 milions de lliures. Heus aquí un clar exemple de com l'Estat és permeable per als empresaris i impenetrable per als treballadors: els primers podien salvar les seves fortunes amb un simple missatge de text, mentre que els segons no tenien a qui recórrer quan perdien les seves ocupacions o les seves llars durant el confinament.

L'Estat com a relació social implica que els interessos ben organitzats poden exercir una pressió implacable sobre els líders d'esquerra, que s'intensifica com més s'acosten al poder. La feblesa de l’organització a la contra socialista fa que, la major part de les vegades, aquests líders acabin fent concessions —el que soscava la seva credibilitat i alimenta la impressió que el problema és principalment personal: el seu caràcter indecís, la seva falta de principis o la seva falta de fortalesa—. El resultat és que es converteix a individus en bocs expiatoris d'asimetries més àmplies, fent que carreguin amb la culpa de la relativa fragilitat del nostre moviment.

Estratègies per a la renovació

Una línia divisòria ahistòrica entre socialistes i socialdemòcrates és el grau en què reconeixen aquesta disparitat. El que Ralph Miliband va denominar el «sistema estatal» britànic és un món d'elits afins, en el qual polítics, assessors, buròcrates i grups de pressió formen les seves pròpies xarxes i cultures diferenciades que configuren el caràcter dels dos principals partits. Així, el Partit Laborista absorbeix més els supòsits de la funció pública i del Ministeri d'Hisenda que les posicions dels seus membres o dels sindicats afiliats. Quan afirma representar l'«interès nacional», s'inclina de manera inherent cap a aquest conjunt concret de prioritats. Qualsevol que dirigeixi el partit hereta inevitablement aquesta lògica arrelada, que l'allunya de la confrontació amb l'ordre existent i l'empeny cap a l'acomodació a aquest.

Les condicions eren especialment desfavorables per a Corbyn, que va arribar al poder en un moment de feblesa institucional històrica per a l'esquerra britànica. Els sindicats havien estat derrotats; el Partit Laborista s'havia cartel·litzat i assimilat al sistema estatal; la ideologia de mercat havia creat una societat competitiva en la qual construir poder col·lectiu estava gairebé més enllà dels límits de la imaginació. Cada cicle informatiu reflectia i aprofundia aquesta dinàmica desigual, en la qual el «corbynisme» s'enfrontava a una allau d'atacs per part d'actors altament coordinats i recorria a uns altres menys coordinats com a única línia de defensa.

Les implicacions estratègiques per a l'esquerra avui dia són evidents. Mentre que «Reform» pot tenir èxit com una operació liderada per l'elit, aprofitant una ona de suport mediàtic i de finançament opac, nosaltres no ens podem permetre aquest luxe. Si la dreta pot actuar gairebé exclusivament dins dels límits de l'Estat existent, nosaltres hem d'adoptar un enfocament diferent per a transformar-lo. Sense moviments de masses, els líders progressistes es trobaran en la mateixa posició aïllada i desfavorable. Sense espais significatius de contrapoder —en les comunitats, els llocs de treball i les estructures dels partits— no podem exercir pressió externa sobre les institucions estatals per a reforçar als polítics d'esquerra que hi ha en el seu si. Quan Starmer va intentar retallar el subsidi de calefacció per a l'hivern, per exemple, els sindicats i els grups de la societat civil van mobilitzar a l'oposició, la qual cosa va donar als diputats afins més marge de maniobra i va ajudar a forçar un canvi de rumb per part del Govern.

En lloc de limitar-nos a lloar o condemnar a les figures polítiques, hauríem de considerar que és la nostra responsabilitat compartida encaminar-les per la senda correcta. Corbyn i McDonnell sabien tot això. La qüestió és si la pròxima generació d'esquerres està disposada a assumir-ho, no sols com una idea teòrica, sinó com un compromís pràctic amb la labor lenta i poc glamurosa de reconstruir la política de masses després de l'era populista.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/07/fortress-westminster

 

 

L'ESQUERRA ATLÀNTICA

Trajectòries divergents.

Tariq Ali

10 d'agost de 2026

Ha passat una dècada des que les campanyes de Bernie Sanders i Jeremy Corbyn a favor del canvi polític van sacsejar l'escena política als EUA i el Regne Unit. Les seves reivindicacions, situades molt a l'esquerra de les direccions corruptes i sense visió de futur del Partit Demòcrata i del Partit Laborista, van despertar la imaginació dels joves, molts dels quals s'havien allunyat de la política convencional i dels polítics. I amb raó: una sèrie de guerres interminables, unides a una complaença constant amb les necessitats dels oligarques globals, havia reduït el funcionament democràtic a un ritual sense sentit en tots dos països. Els mitjans de comunicació, molt corporatius, van excloure qualsevol debat significatiu, mentre una crisi econòmica aparentment permanent —agreujada per anys de guerres impopulars i impossibles de guanyar— forjava poblacions cada vegada més alienades i enfadades.

La campanya presidencial en les primàries del senador estatunidenc Bernie Sanders i la candidatura del diputat laborista Jeremy Corbyn a la direcció del partit en 2015 van introduir una alternativa a la política corporativa que havia dominat el segle fins a aquest moment. Totes dues figures van començar a atreure a multituds en una ciutat després d'una altra, un missatge d'esperança per als molts que les seguien en diverses parts d'aquests dos països tan diferents: un, una potència imperial; l'altre, el seu vassall complaent.

El que va ocórrer a continuació és ben conegut. La direcció del Partit Demòcrata va tancar files per a neutralitzar la campanya de Sanders en les primàries a favor de Hillary Clinton, qui al seu torn va perdre la campanya presidencial enfront de Donald Trump, començant una nova era en la política estatunidenca. Al Regne Unit, Corbyn va guanyar la presidència del Partit Laborista per àmplia majoria en 2015, però va ser expulsat abans que acabés la dècada mitjançant una campanya ben orquestrada i generosament finançada, ideada i executada per la majoria dels parlamentaris laboristes i amb el suport de l'Estat i els mitjans de comunicació liberals i conservadors. El successor de Corbyn, Keir Starmer, el va expulsar posteriorment del partit.

Des de llavors, els moviments d'esquerra de tots dos països han divergit considerablement quant a organització, poder i influència. Mentre que els Socialistes Democràtics d'Amèrica estan plantant cara amb èxit als candidats principals del Partit Demòcrata en unes primàries acarnissades i enviant a un nombre cada vegada major de representants a Washington, l'esquerra britànica segueix avui a la deriva.

***

Els líders de l'establishment del Partit Demòcrata estan en un estat de pànic total. Simplement, no poden creure el que està ocorrent en les primàries demòcrates d'enguany. Com va assenyalar The Economist, «els Socialistes Democràtics dels Estats Units viuen l'estiu de les seves vides». Al juny, la secció de Nova York dels Socialistes Demòcrates d'Amèrica va dominar les conteses més renyides de l'estat, derrotant a poderosos titulars en els districtes del Congrès 13è i 7è de Nova York i sortint de les primàries amb nou victòries en les primàries federals, estatals i locals. Després de l'èxit de la DSA a Nova York, hi havia moltes expectatives posades en les primàries al Senat celebrades la setmana passada a Michigan. El candidat amb el suport de la DSA, el Dr. Abdul El-Sayed, havia unit a tot l'establishment en contra seva. Els responsables estatals, des del governador cap avall, feien costat a la seva oponent, Haley Stevens. Per a no deixar res a l'atzar, el lobby pro-genocida, el AIPAC, es va comprometre a donar suport a la campanya de Stevens amb una donació de 30 milions de dòlars. Aquesta quantitat va suposar només la meitat de la despesa de la seva campanya. Els anuncis difamatoris contra El-Sayed van inundar el panorama polític. Malgrat la histèria i la islamofòbia, el bon doctor va guanyar, encara que per un estret marge. El New York Times va informar del seu triomf amb la seva habitual objectivitat i serenitat, descrivint-lo com «un agitador progressista» amb poques possibilitats de guanyar al novembre.

Distingits veterans del partit, com James Carville i Hillary Clinton, han ressorgit de les profunditats de la derrota i la irrellevància política per a expressar la seva aversió cap El-Sayed. Carville advoca per un «cisma», amb l'esperança d'excomunicar a la DSA i als seus membres —una impossibilitat estructural en el sistema de partits estatunidenc— fins que hagin après a respectar principis sagrats com les guerres imperials i el control corporatiu. Mentrestant, Clinton ha contribuït a reforçar els arguments republicans, advertint que «el missatge republicà dient que és “comunista, socialista”, "serà un atac molt eficaç”». Als qui tenim més de 80 anys se'ns pot perdonar que hàgim oblidat que la Unió Soviètica va deixar d'existir fa 35 anys. Les ments de la majoria dels menors de 40 anys estan, afortunadament, lliures de l'«amenaça» del comunisme. Només han conegut un sistema capitalista rapaç, liderat pels Estats Units, el creixement del qual depèn de guerres interminables i de la destrucció ecològica. Els «moderats» bel·licistes dels Estats Units farien bé de prendre nota de com es gira la truita. S'han produït triomfs similars als de Nova York i Michigan a Seattle, Colorado, Washington D. C., Filadèlfia i Los Angeles, per citar només alguns. Això no ha acabat. Els activistes de la DSA de tot el país confien que Francesca Hong, membre de la DSA, guanyarà demà les primàries demòcrates per a governadora a Wisconsin (finalment ha perdut per poc més de 3000 vots- NdT). No és cap misteri per què estan fent història. Les reformes contra la guerra i a favor del benestar social, com la sanitat pública gratuïta per a tots, gaudeixen de gran popularitat entre els votants demòcrates, que estan farts de no sentir-se representats.

Els republicans reconeixen que el seu candidat, Mike Rogers, podria no ser capaç de derrotar a El-Sayed. Ronna McDaniel, expresidenta del Comitè Nacional Republicà, va admetre que «realment té un autèntic moviment i un impuls» i, per aquesta raó: «Els republicans no podem limitar-nos a quedar-nos al marge i dir: “Oh, és un socialista”. Hem de definir què és i què significa això realment». És possible que als votants els agradi el que sentin.

***

Els radicals i socialistes estatunidencs porten ara molt d'avantatge als seus homòlegs d'aquest costat de l'Atlàntic. El nou manifest de la DSA publicat aquest mes és un document enèrgic que s'oposa a la guerra a l'estranger i advoca per grans canvis al país. L'essència de les seves polítiques nacionals es resumeix en les següents idees:

El sistema polític i econòmic en el qual vivim es basa en la propietat privada i el benefici costi el que costi. Com el capitalisme és incapaç de resoldre els problemes que ell mateix ha creat, recorre a l'autoritarisme de dretes. Les grans empreses arriben a acords amb el Govern per a omplir-se les butxaques, i els polítics aviven l'odi entre la classe treballadora. En lloc d'oferir solucions reals a la desocupació i al cost de la vida, ataquen als immigrants, a les comunitats de color i a les persones trans. En lloc d'arreglar el nostre sistema sanitari, que està en ruïnes, promouen remeis miraculosos i difonen teories conspiratives. Els republicans estan ficats en això, el Partit Demòcrata està adormit al volant i tots dos són finançats per la mateixa classe criminal de multimilionaris i especuladors de la guerra.

Els partits d'esquerra a la Gran Bretanya són un projecte esgotat en el cas del Partit Laborista. Per a molts, l'esperança resideix ara en els Verds, que s'han convertit en els nous objectius del Partit Laborista i de Reform, com també dels mitjans de comunicació dominants. Els Verds han aconseguit alguns triomfs, però un Partit Laborista presa del pànic va destituir precipitadament a 'Tweedledum' Starmer del seu càrrec i el va substituir per 'Tweedledee' Burnham com primer ministre. El to ha canviat, però ha variat molt poc en l'essència. Els mitjans britànics han passat ara a atacar al líder dels Verds, Zack Polanski. La setmana passada, The Economist, d'un mal gust increïble, va dedicar tota una columna de Bagehot a denunciar a Polanski en termes propis de la premsa sensacionalista. La seva política era la d'una «adolescència eterna», «té 43 anys», «l'encarnació del desenvolupament detingut»; podria acabar sent «un moment passatger més que l'inici d'un moviment», etc. Ni un sol esment als altres «moments» de la política britànica: els ex primers ministres Sunak, Truss i Starmer.

 I després està la cita obligatòria d'un assagista de New Left Review, Anton Jäger, que no ataca a Mamdani, ni a El-Sayed, ni a Polanski, sinó als polítics del corrent dominant i els seus sequaços, quan es refereix al món que han creat, dominat per «una política d'escàs compromís, "low-cost" i, amb massa freqüència, d'escàs valor polític». Si s'elimina «low-cost», podria aplicar-se amb la mateixa facilitat a Bagehot, de The Economist.

 

Tariq Ali és escriptor, cineasta i membre del comitè de la revista «New Left Review» des de fa molt temps. Ha escrit 50 llibres sobre història i política, a més de 7 novel·les. «You Can't Please All: Memoirs 1980-2024» és el seu últim llibre.

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/the-atlantic-lefts?

 

 

«Si no ens defensem, no tenim futur»: el periodista que s'enfronta als «feixistes tecnològics» de Silicon Valley.

A mesura que Elon Musk, Peter Thiel i els seus homòlegs s'han anat fent més rics i influents, Gil Durán sosté que pràcticament han abandonat la democràcia i han trobat el govern perfecte que els permet actuar així.

Steve Rose entrevista a Gil Durán

5 d'agost de 2026

A l'abril, Gil Durán va ser expulsat de manera permanent de la plataforma X, d'Elon Musk, per publicar tan sols dues paraules. Durán responia a una publicació de l'empresa tecnològica Palantir en la qual s'esbossava el seu «manifest tecnològic» de 22 punts, que elogiava el «poder dur» estatunidenc, la cultura occidental i les armes d'IA, denunciava la inclusivitat i advocava pel servei nacional obligatori. Durán va respondre: «TLDR: feixisme» (TLDR és l'abreviatura de «too long, didn’t read», és a dir, «massa llarg, no ho he llegit»).

Durán no va infringir cap de les normes escrites de X, com assenyala en una videotelefonada des de San Francisco; aquí queda l'«absolutisme de la llibertat d'expressió» de Musk. És possible que la seva expulsió tingués alguna cosa a veure amb el seu tuit anterior, en el qual mostrava la portada del seu nou llibre, The Nerd Reich: Silicon Valley Fascism and the War on Democracy. L'argument central del llibre és que les grans tecnològiques ja no són les nostres aliades, ja que molts dels seus propietaris multimilionaris han pres el control econòmic i polític i estan dirigint el destí del planeta cap a les seves pròpies visions apocalíptiques i extravagants.

El feixisme no és una exageració, afirma Durán. Va investigar múltiples definicions —d'Umberto Eco, Robert Paxton i Jason Stanley— i va decidir que el moviment «Make America Great Again» (MAGA) de Donald Trump compleix tots els requisits. «És un culte al ressentiment que busca purgar als seus enemics demonitzant-los mitjançant una propaganda absurda i surrealista que explota els temors sobre la llei i l'ordre, el gènere i la sexualitat, amb la finalitat de prendre el poder i instaurar una jerarquia permanent que els feixistes consideren l'ordre moral del món i de l'univers. A més, també hi ha una espècie d'ambient nacionalista i militarista».

Per extensió, afirma, Silicon Valley és feixista «perquè s'ha alineat per complet amb un moviment feixista. Aquest és el seu vehicle per a aconseguir el poder». Pocs podrien rebatre aquesta alineació després de veure als directius de Meta, Google, Apple, Amazon i OpenAI alinear-se darrere de Trump en la seva segona presa de possessió, o com el ja tancat «departament d'eficiència governamental» (Doge) de Musk va rebre carta blanca per a dur a terme acomiadaments massius d'empleats federals, o com la tecnologia de vigilància basada en IA de Palantir va facilitar les deportacions per part del Servei d'Immigració i Control de Duanes. És una relació molt estreta, afirma Durán: els titans tecnològics han ajudat a Trump i a la seva família a convertir-se en multimilionaris a través de les criptomonedes i, a canvi, han rebut contractes governamentals i se'ls ha eximit de qualsevol regulació o supervisió.

L'home en el centre del gir cap a la dreta de Silicon Valley… Peter Thiel. 

Fotografia: The Asahi Shimbun/Getty Images.

A més, Durán creu que «Silicon Valley s'ha tornat feixista perquè ha adoptat una ideologia extrema de supremacia tecnològica». Mentre que el moviment MAGA promet un retorn a un passat mític i gloriós, afirma, els tecnofeixistes» prometen un futur mític i gloriós: «Arribarem a les estrelles. Arribarem a l'espai. I l'única cosa que necessitem és desfer-nos de qualsevol que s'interposi en el nostre camí mentre busquem accelerar la tecnologia cap a aquesta transcendència veloç, violenta i divina que aconseguirem si som capaços de cremar suficient energia i suficient potència de càlcul per a fer realitat el nostre “bucle d'auge”».

Sona gairebé a teoria de la conspiració, però a Durán no li falten proves. Musk fent el que sembla una salutació nazi i descrivint l'empatia com «la feblesa fonamental de la civilització occidental». Peter Thiel, de Palantir, va escriure en 2009 que «ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles» i va impartir una sèrie de conferències en les quals suggeria que Greta Thunberg podria ser l'anticrist. Marc Andreessen, director executiu de l'empresa d'inversió tecnològica Andreessen Horowitz, parafrasejant a Filippo Tommaso Marinetti, coautor del Manifest Feixista de Mussolini, en el seu «Techno Optimist Manifesto»: «La tecnologia ha de ser un assalt violent contra les forces del desconegut, per a obligar-les a inclinar-se davant l'home».

Durán, periodista i ex assessor polític, exposa la narrativa amb gran detall, esbossant les connexions entre aquests homes (i tots són homes) i els orígens de les seves creences, sovint profundament estranyes, moltes de les quals consideren prescindibles a tot aquell que estigui fora del seu cercle o s'oposi a la seva agenda.

Desentranyar totes les seves filosofies, que se superposen, portaria algun temps, però en resum: «Es tracta de la idea que el que més importa són els milers de milions o bilions de persones que encara no han nascut en el futur. I l'única forma que arribin a néixer és que aquest grup d'elit format per figures blanques del sector tecnològic i multimilionaris prengui les decisions correctes per a convertir a la raça humana en transhumana i multiplanetària mitjançant la IA i la tecnologia», afirma Durán. «En convertir-se en multimilionaris, tots ells tenen la idea que són superiors a la resta. Són susceptibles a aquesta mena de pensament».

Marc Andreessen ha dit que la tecnologia ha de ser un «atac violent contra les forces del desconegut». Fotografia: Steve Jennings/Getty Images

Durán, de 50 anys, és gairebé tot el contrari: fill d'immigrants mexicans de classe treballadora a Califòrnia. Va ser el primer de la seva família a anar a la universitat, després d'haver crescut en una situació de relativa pobresa: «Això em va endurir i em va inculcar una lleialtat indestructible cap a la gent corrent enfront de les nombroses persones riques i poderoses amb les quals he passat gran part del meu temps».

El llibre de Durán remunta les arrels d'aquest moviment a dues fonts importants. Una és el llibre de 1997 The Sovereign Individual, escrit per l'inversor estatunidenc James Dale Davidson i William Rees-Mogg, antic editor del Times i figura destacada de la BBC (i pare de Jacob). El seu llibre va profetitzar com les eines digitals, com a Internet i les criptomonedes, aplanarien el camí cap a un futur privatitzat, corporatiu, desregulat i postdemocràtic, governat per individus rics, poderosos i que no rendeixen comptes a ningú. Dues dècades més tard, això va donar lloc a la idea dels «estats de xarxa» —regnes digitals més enllà de la jurisdicció dels Estats nació—, popularitzada per Balaji Srinivasan, antic soci d'Andreessen Horowitz.

L'altra font és Curtis Yarvin, un antic desenvolupador de programari i filòsof de saló amb predilecció pels psicodèlics, al qual a vegades se'l coneix com el padrí de la «il·lustració fosca». En blocs sota pseudònim a la fi de la dècada de 2000, Yarvin va esbossar una visió del món en la qual la democràcia liberal no havia aconseguit generar progrés, en part perquè institucions com l'educació i els mitjans de comunicació havien estat capturades pel que ell denominava «la Catedral».

La solució que proposava era un acomiadament massiu de funcionaris públics (va encunyar l'acrònim «Rage», « retire all government employees ») i el nomenament d'un «director executiu nacional, [o] el que es denomina un dictador». Yarvin també va reflexionar sobre una «alternativa humana al genocidi» per a bregar amb els ciutadans improductius i ha hagut de desmentir les acusacions que és un supremacista blanc o que dona suport a ideologies racistes. Si es grata una mica la superfície, suggereix Durán, les idees de Yarvin tenen molt en comú amb les ideologies nazis, «però actualitzades com a dogma de la dreta per a l'era dels blogs».

Curtis Yarvin ha reflexionat sobre una «alternativa humana al genocidi» per a bregar amb els ciutadans improductius. Fotografia: Florència Tan Jun/Sportsfile/ Getty Images

Totes dues fonts podrien haver romàs en l'oblit si no fos per Thiel, l'home que es troba en el centre del gir cap a la dreta de Silicon Valley. Ha fet una enorme fortuna a través d'una sèrie d'inversions en empreses emergents tecnològiques: primer PayPal, després Facebook, Spotify, LinkedIn, Palantir i OpenAI, entre altres. Va ser la primera figura important del sector tecnològic a recolzar a Donald Trump, el juliol de 2016, i va convèncer uns altres perquè el seguissin, inclòs Andreessen, qui va afirmar que va passar la meitat del seu temps a Mar-a-Lago durant el mes posterior a la victòria de Trump en les eleccions de 2024.

A Thiel li va agradar tant The Sovereign Individual que va escriure una nova introducció quan es va reimprimir en 2020. També ha fet passos per a fundar el seu propi estat en xarxa: primer a través del malmès «moviment seasteading» (que consistia a establir països flotants en aigües internacionals) i després a través de Pròspera, una «zona econòmica especial» en una illa d'Hondures. Constituïda en 2017 amb permís del Govern hondureny i, segons s'informa, cofinançada per Srinivasan, Andreessen i Sam Altman, d'OpenAI, Pròspera ha tractat d'atreure a empreses emergents digitals amb una normativa poc estricta (el que resulta atractiu per als investigadors en longevitat), baixos impostos i una economia favorable a les criptomonedes.

Han sorgit altres projectes similars. En 2021, el president d'El Salvador, Nayib Bukele, va aplaudir la proposta de crear una «Bitcoin City». En 2023, Trump va anunciar plans per a construir deu «Ciutats de la Llibertat» en terrenys públics de tot els Estats Units, amb la col·laboració de representants de Pròspera. En 2024, Srinivasan va fundar una «Network School» en Johor, Malàisia.

Thiel també va començar a assimilar les teories de Yarvin sobre com l'ordre polític impedia el progrés. En l'assaig de 2009 en el qual Thiel va declarar la incompatibilitat entre llibertat i democràcia, també va afirmar que «l'enorme augment dels beneficiaris de les ajudes socials i l'ampliació del dret al vot a les dones» feien impossible la democràcia capitalista, la qual cosa no li va guanyar molts seguidors entre l'opinió pública majoritària. Però Yarvin va recolzar a Thiel i tots dos es van convertir en amics i aliats. «Mentre que The Sovereign Individual va establir les bases de la visió política del multimilionari, Yarvin va crear un pla per a convertir aquesta visió en realitat», escriu Durán.

Thiel va exercir un paper fonamental a l'hora d'introduir aquestes idees —i a aquestes persones— en el Govern dels EUA, entre elles JD Vance, a qui Durán descriu com «gairebé íntegrament una creació de Peter Thiel». Va ser Thiel qui va llançar a Vance com a inversor de capital de risc, donant-li un lloc en la seva empresa Mithril Capital i, posteriorment, invertint en el mateix fons de Vance, Narya Capital (els noms derivats de Tolkien són una constant entre aquesta gent). Va ser Thiel qui va recolzar la incursió de Vance en la política, on va passar de condemnar a Trump com "el Hitler dels Estats Units" a secundar-ho i repetir com un lloro les idees de Yarvin. «Crec que el que Trump hauria de fer, si hagués de donar-li un consell: acomiadar a tots i cadascun dels buròcrates de nivell mitjà, a tots els funcionaris de l'Estat administratiu, i substituir-los per la nostra gent», va dir Vance al podcaster Jack Murphy en 2021.

«El Govern va crear a aquests homes i ara aquests “reis del benestar social” volen destruir el mateix sistema que els va fer»… Elon Musk. Fotografia: Marc Piasecki/Getty Images

Durán havia observat com es desenvolupava aquesta presa de control per part de Silicon Valley i va començar a escriure sobre això en 2024. «Vaig pensar que això seria un problema dins de cinc o deu anys, però quan JD Vance es va incorporar a la candidatura, de sobte va cobrar una nova urgència», afirma. Ara, gairebé sembla que ja és massa tarda. En 2025, Bloomberg va informar que almenys 16 homes vinculats a Thiel i les seves empreses ocupaven llocs de poder en l'Administració Trump, entre ells David Sacks, que ara és assessor especial en matèria d'IA i criptomonedes. El «Doge» de Musk ha arremès contra el Govern, la regulació de les criptomonedes i la IA ha desaparegut pràcticament per complet, la família Trump són ara multimilionaris i els oligarques tecnològics s'han convertit en els majors donants dels republicans.

Al mateix temps, s'han convertit en importants beneficiaris del mateix Govern que en el seu moment van intentar desmantellar. S'estima que Palantir compta amb 13 700 milions de dòlars en contractes amb el Govern dels EUA; l'any passat, el preu de les seves accions va pujar més del 90% en sis mesos. Andreessen dona suport a dotzenes d'empreses de defensa que es fan amb contractes governamentals i recentment s'ha incorporat al consell assessor del Pentàgon. La setmana passada, SpaceX, de Musk, va rebre un contracte de 1.600 milions de dòlars per a subministrar coets a la Força Espacial dels EUA; aquest mateix dia, es va comprometre a aportar almenys 100 milions de dòlars per a ajudar als republicans en les eleccions de mitjan legislatura de novembre.

«És un greu advertiment sobre els perills de la privatització», afirma Durán. «El Govern va crear a aquests homes, especialment a Elon Musk. I ara aquests “reis del benestar” volen tirar a terra l'escala, volen destruir el mateix sistema que els va fer grans. Es tracta d'un fracàs colossal de l'aparell d'intel·ligència estatunidenca: no haver vist com es gestava aquesta amenaça des de dins».

Durán, que va treballar en el departament de comunicació de Kamala Harris quan era fiscal general de Califòrnia, així com per a la difunta senadora demòcrata Dianne Feinstein, culpa tant als demòcrates com als republicans. «Han fracassat estrepitosament a l'hora de plantar cara al poder dels multimilionaris perquè els únics tan addictes als diners dels multimilionaris en la política estatunidenca com els republicans són els demòcrates», afirma.

Destaca al governador de Califòrnia, Gavin Newsom, com a exemple paradigmàtic d'un «demòcrata de Silicon Valley»: «No se'l veu criticant aquests tipus. Només va per Trump, Trump, Trump i Vance, Vance, Vance… Vols contingut viral? Per què no et llances contra l'estranya obsessió anticristiana de Peter Thiel?». Fins i tot si els demòcrates prenen el control després de les eleccions de mitjan legislatura o les presidencials de 2028, a Durán el preocupa que «aquests feixistes tecnològics guanyin… perquè els demòcrates no els faran rendir comptes».

«Gairebé íntegrament una creació de Peter Thiel»… JD Vance. Fotografia: Will Oliver/CNP/Shutterstock

Pel costat positiu, la presa de control de Silicon Valley no ha anat massa bé últimament. Els «estats en xarxa» de tot el món estan perdent terreny. En 2021, la nova presidenta, Xiomara Castro, va derogar l'estatus econòmic especial de Pròspera (que ha demandat al Govern hondureny per 10 800 milions de dòlars). Fa dues setmanes, es va ordenar el tancament de la Network School de Srinivasan (Srinivasan afirma que la traslladarà al Kazakhstan). Les «Ciutats de la Llibertat» de Trump continuen sense construir-se.

Un aspecte positiu, segons Durán, és que «moltes d'aquestes persones no comprenen realment les realitats sobre el terreny». Ningú vol viure realment en un Estat en xarxa sense ànima, afirma: «Per què anaries a viure al Kazakhstan en lloc de San Francisco, que és la capital mundial de la tecnologia?» D'altra banda, assenyala, els multimilionaris tecnològics han convertit de fet als EUA en un Estat en xarxa de facto.

Però és molt possible que hagin anat massa lluny. «Els oligarques de Silicon Valley estan realment en una posició vulnerable en aquest moment», afirma Durán. «A la gent no li cauen bé. La gent comença a rebel·lar-se contra els centres de dades i contra aquesta visió d'una apocalipsi de la IA que acaba amb tots els llocs de treball i que, potencialment, podria acabar amb tota la humanitat. Esteu terroritzant a la gent i ara no us aprecien. En aquest context podria intervenir un polític per a aprofitar aquesta tendència i presentar un missatge que respongui a les preocupacions de la gent i s'oposi a les fosques fantasies dels oligarques».

La qüestió ara, diu, «és com girem l'impuls a favor nostre i en contra dels multimilionaris. Perquè ells tenen un pla per a guanyar. Creuen que tindran èxit». Aquest podria ser un moment de radicalització: «En la lluita contra el poder dels multimilionaris trobem la clau de tots els nostres problemes. Cada moment és una oportunitat important per a despertar a la gent i començar a plantar cara».

En cas contrari, afirma, ens trobarem en una situació en la qual «no tindrem democràcia, no tindrem economia i no tindrem futur. Si això no radicalitza a la gent, llavors ens mereixem el que ens passarà».

 

The Nerd Reich: Silicon Valley Fascism and the War on Democracy es publica el 18 d'agost (Simon & Schuster, 25 £).

 

Gil Durán va néixer a Califòrnia. Net de treballadors agrícoles immigrants mexicans, va treballar en el camp, però aviat es va interessar pel periodisme. Es va llicenciar en la Universitat DePauw i va començar la seva carrera en el Sant Jose Mercury News. Després va passar deu anys com a assessor de polítics com Jerry Brown, Dianne Feinstein i Kamala Harris. En 2018, va tornar al periodisme en The Sacramento Bee, i després al San Francisco Examiner. Ara, és periodista independent i publica dos butlletins informatius: The Nerd Reich, centrat en la política tecnològica extremista, i FrameLab, centrat en el llenguatge polític.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2026/aug/05/journalist-taking-on-tech-fascists-silicon-valley

 

 

Quanta energia consumeixen els centres de dades i la intel·ligència artificial?

Els centres de dades consumeixen al voltant de l'1,5% de l'electricitat mundial, però la demanda està molt concentrada geogràficament.

Per Hannah Ritchie

20 de juliol de 2026

Poques tecnologies —si és que hi ha alguna— s'han adoptat tan ràpidament com la intel·ligència artificial (IA). Atès que aquests càlculs es realitzen amb electricitat, els debats entorn de la IA solen girar entorn del que això suposa per a la demanda energètica.

Aquestes preocupacions solen adoptar tres formes. Una és mediambiental: la creixent demanda energètica de la intel·ligència artificial provocarà un augment de les emissions de carboni i dificultarà la descarbonització. Una altra és l'impacte en les comunitats locals: una elevada demanda d'electricitat podria posar a prova el subministrament local i fer pujar els preus de l'energia. La tercera és que el consum energètic de la IA podria constituir el coll d'ampolla d'aquesta tecnologia; per als qui desitgen que s'expandeixi, això podria ser un factor limitant clau.

Quanta energia consumeix, doncs, la IA?

Podem abordar aquesta qüestió des de dues perspectives. La primera és la quantitat total d'electricitat que consumeix la IA. La segona es refereix a l'impacte individual, és a dir, quanta electricitat consumeix cada consulta.

En aquest article, intento respondre a totes dues preguntes.

Abans d'aprofundir en les dades, convé aclarir què s'inclou en el consum energètic de la IA. Es tracta de l'electricitat consumida tant per a l'entrenament com per a l'execució dels models (el que es denomina «inferència»). Les empreses tecnològiques rares vegades publiquen dades sobre quanta energia es consumeix en entrenar els seus models, però, segons les estimacions de les quals disposem, és probable que la demanda energètica estigui dominada per la inferència, i no per l'entrenament. (1)

Les estimacions que analitzarem inclouen l'electricitat usada específicament per als servidors, a més de l'energia addicional empleada en refrigeració, il·luminació i altres elements necessaris per a mantenir en funcionament els centres de dades. No inclouen l'energia feta servir per a alimentar el dispositiu —un portàtil, un ordinador de sobretaula o un telèfon— que algú usa per a accedir a la IA. És important destacar —i això és rellevant a l'hora de comparar amb altres fonts— que no inclouen la demanda derivada de la mineria de criptomonedes.

Quin percentatge de l'electricitat mundial es destina als centres de dades i a la intel·ligència artificial?

Comencem pel panorama general. Quanta electricitat van consumir els centres de dades l'any passat?

Segons l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), al voltant de 485 teravatios-hora (TWh). (2) Això equival a la generació anual d'electricitat d'Alemanya. I, per a posar-ho en context, això suposa al voltant de l'1,5% de la generació elèctrica mundial. (3)

Una altra font, el Energy Institute, estima que la demanda energètica dels centres de dades —inclosa la mineria de criptomonedes— rondarà els 790 TWh en 2025 (o el 2,5% de la generació elèctrica mundial).

Ara bé, els centres de dades són una mica més que IA: són instal·lacions que alberguen els servidors i la infraestructura informàtica que hi ha darrere de tots els nostres serveis digitals. Això abasta des del correu electrònic i la navegació per Internet fins al streaming de Netflix, Google Maps, la banca en línia i l'enviament de missatges a amics.

Els centres de dades d'IA són instal·lacions dedicades a executar models d'IA. La distinció entre tots dos no sempre és clara, però el gràfic següent mostra un desglossament estimat.

Els centres de dades no dedicades a la IA van consumir dos terços del total, i els centrats en la IA, el terç restant. Basant-me en aquestes dades de l'Agència Internacional de l'Energia, calculo que la IA va consumir al voltant del 0,5% de l'electricitat mundial en 2025. (4)

Actualment, l'electricitat representa al voltant d'una cinquena part de l'energia primària mundial. (5) Per tant, és probable que la IA consumís al voltant del 0,1% de l'energia primària total en 2025.

Tenint en compte la rapidesa amb la qual ha augmentat la demanda d'IA, pot resultar sorprenent que els centres de dades dedicats a la IA consumeixin, en conjunt, menys que els que no ho estan. Les previsions apunten al fet que aquesta diferència es reduirà ràpidament. En el gràfic, també he inclòs la previsió de l'escenari base de la AIE sobre la demanda de centres de dades en 2030.

Aquestes previsions són molt incertes, i hi ha qui sosté que la AIE es troba entre les més conservadores en la seva avaluació del creixement de la demanda d'IA. Així i tot, la major part del creixement de la demanda dels centres de dades provindrà de les instal·lacions dedicades a la IA. En aquest escenari, els centres de dades passaran a representar el 3% del consum elèctric mundial en 2030, i els centres d'IA consumiran llavors aproximadament la mateixa quantitat que els que no es dediquen a la IA.

Informació addicional: Com varien les estimacions de la demanda elèctrica dels centres de dades segons la font?

Anteriorment, hem analitzat les estimacions de la demanda mundial d'electricitat per a centres de dades de l'Agència Internacional de l'Energia, una de les fonts més utilitzades en matèria de dades energètiques.

No obstant això, altres fonts també publiquen estimacions sobre la demanda dels centres de dades. Una altra d'elles és S&P Global, les dades de la qual fa servir i difon el Energy Institute. El seu últim «Informe estadístic sobre l'energia mundial» va incloure per primera vegada estimacions sobre la demanda dels centres de dades.

En què es diferencien?

En el gràfic que apareix a continuació, he mostrat les xifres de totes dues fonts per al període de 2020 a 2025. Això significa que estem comparant únicament estimacions històriques, no projeccions, en les quals les diferències entre les fonts són molt majors.

Com es pot observar, existeixen grans diferències entre elles. Les xifres de S&P per a 2025 són aproximadament un 60% més altes, però s'han mantingut sistemàticament per sobre al llarg de tota la sèrie temporal.

Cap de les dues organitzacions ofereix un desglossament detallat i transparent de la seva metodologia, per la qual cosa resulta difícil donar una explicació definitiva i completa de les diferències. No obstant això, una de les principals és la inclusió del consum elèctric destinat a la mineria de criptomonedes. Aquest sí que s'inclou en les dades d'EI/S&P, però no en els de la AIE. És probable que el consum elèctric per a la mineria de criptomonedes se situï entre 150 i 200 teravatios-hora (TWh), la qual cosa representaria gairebé dos terços de la diferència.

Fins i tot tenint això en compte, continuaria existint una diferència. Probablement, això s'explica per les diferències en l'enfocament metodològic. S&P modela la demanda d'energia basant-se en dades ascendents sobre la capacitat instal·lada dels centres de dades. Això es basa en hipòtesi sobre la freqüència amb la qual s'utilitza aquesta capacitat, per la qual cosa els resultats són sensibles a elles. La AIE intenta estimar de forma més directa el consum elèctric dels equips informàtics, la refrigeració i la demanda d'infraestructura en els centres de dades. Però, de nou, això comporta una incertesa significativa.

Aquestes estimacions no són directament comparables i mesuren aspectes diferents, però resulta útil tenir en compte aquesta comparació si et trobes amb xifres bastant dispars sobre la demanda mundial d'energia dels centres de dades.

La demanda elèctrica es concentra en uns pocs llocs

L'1,5% de l'electricitat mundial pot no semblar molt. Però en alguns llocs, aquest percentatge és molt major. Aquest és, en realitat, el principal repte que planteja la creixent demanda dels centres de dades: està concentrada geogràficament, cosa que significa que la demanda mundial és atesa per un petit nombre de xarxes elèctriques.

En el gràfic es pot veure el percentatge d'electricitat que consumeixen els centres de dades en diferents regions. El 5% de l'electricitat dels Estats Units es destina a alimentar centres de dades. En el cas concret dels centrats en la IA, probablement voreja el 2%.

Nota: Electricitat consumida pels centres de dades expressada com a percentatge de la generació elèctrica. Els centres de dades donen servei a una àmplia gamma de serveis digitals, com el streaming, la missatgeria i l'emmagatzematge en el núvol. Els centres de dades centrades en la intel·ligència artificial (IA) constitueixen un subconjunt d'aquest consum elèctric.

Però, de fet, aquesta demanda està encara més concentrada a escala local. Per sota de la xifra de l'1,9% d'Europa, es troba Irlanda, on els centres de dades representen més del 20% del consum elèctric. Per sota de la xifra del 5% dels EUA, hi ha estats en els quals els centres de dades suposen més del 10% de la demanda. (6) En estats com Virgínia, supera una quarta part.

Això, juntament amb el ràpid creixement de la IA, podria exercir pressió sobre les xarxes elèctriques locals, encara que la demanda total d'electricitat no sigui aclaparadora per al món en conjunt.

Quina és la petjada energètica de les consultes individuals als models de llenguatge a gran escala (LLM)?

Conec a moltes persones que són conscients del seu propi ús dels models de llenguatge a gran escala (LLM) i les eines d'IA per motius mediambientals. Algunes s'abstenen d'utilitzar-los o els usen el menys possible. Unes altres continuen fent-ho, però se senten culpables per això.

Quanta energia consumeixen les nostres consultes individuals? Si algú formula una pregunta a un LLM —com ChatGPT, Gemini o Claude—, quanta demanda elèctrica addicional genera?

Una vegada més, és difícil trobar xifres precises i actualitzades al respecte, ja que la majoria de les empreses tecnològiques no han publicat anàlisis detallades sobre el consum energètic dels seus models.

Una de les primeres empreses a fer-ho va ser Google; en 2025, va publicar estimacions energètiques per al seu model Gemini. Va estimar que la mitjana d'una consulta basada en text (bàsicament, fer-li a Gemini una pregunta de text) consumia al voltant de 0,24 watts-hora (Wh) d'electricitat. Per a posar-ho en context, aquesta és la quantitat d'energia que consumiria un microones en menys d'un segon, o un televisor durant deu segons.

El director executiu d'OpenAI, Sam Altman, també va escriure anteriorment que una «consulta mitjana» en ChatGPT consumia al voltant de 0,34 Wh (encara que sense un desglossament detallat d'on procedeix aquesta xifra). Epoch AI també va proporcionar la seva pròpia estimació independent del voltant de 0,3 Wh per a una consulta «típica» de ChatGPT.

Així doncs, diverses fonts tendeixen a coincidir en una xifra similar. No obstant això, la majoria de les consultes són senzilles, per la qual cosa la consulta mitjana probablement és petita tant en grandària com en complexitat.

En el cas de consultes més llargues o sol·licituds que depenen d'agents d'IA o del raonament, la petjada energètica és major. Epoch AI va estimar que una consulta llarga (7 500 paraules d'entrada) podria consumir uns 2,5 Wh, i una molt llarga (75 000 paraules) podria consumir 40 Wh. Aquestes xifres són molt més elevades que les d'una consulta de text senzilla.

Existeixen menys estimacions per a altres tipus de sol·licituds. En el seu informe de 2026, la AIE ofereix estimacions del consum elèctric de les GPU per a tasques d'agents amb raonament.7 S'estima que una sol·licitud estàndard a un agent d'IA —com Claude— consumeix al voltant d'1,1 Wh. Una sol·licitud d'agent amb raonament, al voltant de 50 Wh. Això és similar a les estimacions per a les consultes de text de longitud màxima.

No obstant això, totes aquestes xifres continuen sent relativament petites en comparació amb el consum elèctric diari d'una persona mitjana, especialment als països de renda alta.

A la Unió Europea, el consum mitjà d'electricitat per persona ronda els 17 000 Wh al dia. (8) Això equival a unes 6 800 consultes d'entrada llarga (que consumeixen 2,5 Wh cadascuna). O a 425 de les consultes d'entrada màxima.

Una persona mitjana als EUA consumeix aproximadament el doble d'electricitat que la mitjana de la UE, per la qual cosa la contribució de les consultes d'IA a la petjada energètica d'una persona allí és aproximadament la meitat. (9)

En el gràfic que apareix a continuació, he inclòs algunes comparacions per a donar una idea de com es compara aquest consum energètic amb el d'altres productes o activitats. (10).

 

La demanda energètica futura de la IA és molt incerta

En aquest article, m'he centrat en les estimacions històriques de la demanda dels centres de dades i de la IA. Ja resultava difícil obtenir estimacions recents raonables sobre quanta electricitat consumeixen actualment. Predir com canviarà això en el futur és encara més difícil.

Hi ha una àmplia varietat d'estimacions sobre la demanda futura, i les diferències entre elles tendeixen a augmentar com més ens endinsem en el futur. Aquesta divergència és especialment evident a partir de 2030, ja que gran part de la demanda a mitjà termini anterior a 2030 depèn de les infraestructures que s'estan construint en l'actualitat.

La demanda futura dependrà de diversos factors. No sols de com creixi la demanda dels usuaris, sinó també de com augmenti l'eficiència dels xips i altre maquinari. La AIE, per exemple, presenta quatre escenaris futurs: un preveu un creixement de la demanda dels usuaris molt major, i un altre preveu millores d'eficiència molt més ràpides.

Encara que no sabem quant creixerà la demanda energètica de la IA en el futur, és probable que els punts clau que extraiem de les dades actuals continuïn sent vàlids. Per a una persona preocupada pel seu propi ús de la IA, el consum energètic de les consultes individuals als bots és reduït. A escala mundial, els centres de dades representen una part relativament petita del consum total d'electricitat, i això no canviarà en els pròxims anys. El problema és que el subministrament està molt concentrat geogràficament: la veritable prova serà si les xarxes elèctriques poden satisfer aquest augment de la demanda mantenint alhora les emissions i els preus locals sota control.

Un últim punt que convé tenir en compte és que les xifres que hem analitzat mesuren el consum d'electricitat, no les emissions de carboni. Per als qui els preocupen els impactes climàtics dels centres de dades i la IA, podria dir-se que com es genera aquesta electricitat és més important que la quantitat que es consumeix. Una consulta atesa per un centre de dades connectat a una xarxa elèctrica en la qual predomina el carbó tindrà un impacte molt major que una altra que s'executi en una xarxa amb un alt percentatge d'energies renovables o energia nuclear. La forma en què el creixement de la IA afecta les emissions no sols depèn de la seva eficiència energètica i de la demanda, sinó també del netes que siguin les xarxes elèctriques que la proveeixen.

Notes

1.       1. Epoch AI estima que training Grok 4 consumeix al voltant de 0.31 terawatt-hours (TWh) d’electricitat. Com es veurà, la demanda total per AI en 2025 va ser d’uns 155 TWh. En canvi, entrenant Grok 4 — un model bastant gran— era d’un 0.2% del total.

2.       2. IEA (2026), Key Questions on Energy and AI, IEA, Paris.

3.      3.  Ember estima que en 2025, el món generarà al voltant de 31,800 TWh d’electricitat. 485TWh /31.800 TWh * 100= 1,5%.

4.      4.  La IEA estima que la AI-consumida pels centres de dades que si dediquin consumia 155 TWh en 2025. O sigui el 0.49% de l’electricitat global. Ember estima que en 2025 el món generava al voltant de 31.800 TWh d’electricitat. 155 TWh / 31.800 TWh * 100= 0,49%.

5.       5. L’ús d’energia primària en 2025 era de 167,000 TWh. La generació d’electricitat era de 31,800 TWh. [31,800 / 167,000 * 100 = 19%].

6.       6. Tal com assenyala l'AIE: «gairebé la meitat de la capacitat dels centres de dades dels Estats Units es troba en cinc nuclis regionals».

7.       7. Es pot trobar a la  Figure 2.1 del report.

8.       8. Aquestes dades són d’Ember Energy. El promig per persona a la EU és del voltant de 6,200 kWh per any, o sigui 17 kWh per dia.

9.       9. Tingueu en compte que aquestes xifres fan referència a la generació total d'electricitat per persona a tota l'economia. Això inclou l'ús d'electricitat a les llars, però també el consum industrial i comercial.

10.    10. Les estimacions de les consultes d'IA provenen de Epoch AI. Les estimacios per a altres activitats estan descrites a https://hannahritchie.github.io/energy-use-comparisons

Agraïments: Moltes gràcies a Max Roser, Esteban Ortiz-Ospina i Edouard Mathieu pels seus comentaris i aportacions a aquest article.

 

Hannah Ritchie és subdirectora editorial i responsable de divulgació científica. Es va incorporar al nostre equip en 2017. En 2023 va passar a ocupar el càrrec de subdirectora editorial i responsable de divulgació científica en Our World in Data. El seu treball se centra en els canvis a llarg termini en el medi ambient —energia, contaminació, agricultura, subministrament alimentari— i la seva compatibilitat amb el desenvolupament mundial. Es va doctorar en Geociències per la Universitat d'Edimburg. És investigadora del Programa Oxford Martin de Desenvolupament Global i membre honorari de la Facultat de Geociències de la Universitat d'Edimburg i de l'Institut del Canvi Climàtic d'Edimburg. El seu primer llibre —Not the End of the World— analitza set dels nostres grans problemes mediambientals i com resoldre'ls. El seu segon llibre, Clearing the Air, respon a 50 de les preguntes més importants sobre com abordar el canvi climàtic. Pots trobar més articles seus en el seu Substack: By the Numbers.

Traduït de Our World in Data: https://ourworldindata.org/how-much-energy-do-data-centers-and-artificial-intelligence-use?