Quanta energia consumeixen els centres de dades i la intel·ligència artificial?

Els centres de dades consumeixen al voltant de l'1,5% de l'electricitat mundial, però la demanda està molt concentrada geogràficament.

Per Hannah Ritchie

20 de juliol de 2026

Poques tecnologies —si és que hi ha alguna— s'han adoptat tan ràpidament com la intel·ligència artificial (IA). Atès que aquests càlculs es realitzen amb electricitat, els debats entorn de la IA solen girar entorn del que això suposa per a la demanda energètica.

Aquestes preocupacions solen adoptar tres formes. Una és mediambiental: la creixent demanda energètica de la intel·ligència artificial provocarà un augment de les emissions de carboni i dificultarà la descarbonització. Una altra és l'impacte en les comunitats locals: una elevada demanda d'electricitat podria posar a prova el subministrament local i fer pujar els preus de l'energia. La tercera és que el consum energètic de la IA podria constituir el coll d'ampolla d'aquesta tecnologia; per als qui desitgen que s'expandeixi, això podria ser un factor limitant clau.

Quanta energia consumeix, doncs, la IA?

Podem abordar aquesta qüestió des de dues perspectives. La primera és la quantitat total d'electricitat que consumeix la IA. La segona es refereix a l'impacte individual, és a dir, quanta electricitat consumeix cada consulta.

En aquest article, intento respondre a totes dues preguntes.

Abans d'aprofundir en les dades, convé aclarir què s'inclou en el consum energètic de la IA. Es tracta de l'electricitat consumida tant per a l'entrenament com per a l'execució dels models (el que es denomina «inferència»). Les empreses tecnològiques rares vegades publiquen dades sobre quanta energia es consumeix en entrenar els seus models, però, segons les estimacions de les quals disposem, és probable que la demanda energètica estigui dominada per la inferència, i no per l'entrenament. (1)

Les estimacions que analitzarem inclouen l'electricitat usada específicament per als servidors, a més de l'energia addicional empleada en refrigeració, il·luminació i altres elements necessaris per a mantenir en funcionament els centres de dades. No inclouen l'energia feta servir per a alimentar el dispositiu —un portàtil, un ordinador de sobretaula o un telèfon— que algú usa per a accedir a la IA. És important destacar —i això és rellevant a l'hora de comparar amb altres fonts— que no inclouen la demanda derivada de la mineria de criptomonedes.

Quin percentatge de l'electricitat mundial es destina als centres de dades i a la intel·ligència artificial?

Comencem pel panorama general. Quanta electricitat van consumir els centres de dades l'any passat?

Segons l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), al voltant de 485 teravatios-hora (TWh). (2) Això equival a la generació anual d'electricitat d'Alemanya. I, per a posar-ho en context, això suposa al voltant de l'1,5% de la generació elèctrica mundial. (3)

Una altra font, el Energy Institute, estima que la demanda energètica dels centres de dades —inclosa la mineria de criptomonedes— rondarà els 790 TWh en 2025 (o el 2,5% de la generació elèctrica mundial).

Ara bé, els centres de dades són una mica més que IA: són instal·lacions que alberguen els servidors i la infraestructura informàtica que hi ha darrere de tots els nostres serveis digitals. Això abasta des del correu electrònic i la navegació per Internet fins al streaming de Netflix, Google Maps, la banca en línia i l'enviament de missatges a amics.

Els centres de dades d'IA són instal·lacions dedicades a executar models d'IA. La distinció entre tots dos no sempre és clara, però el gràfic següent mostra un desglossament estimat.

Els centres de dades no dedicades a la IA van consumir dos terços del total, i els centrats en la IA, el terç restant. Basant-me en aquestes dades de l'Agència Internacional de l'Energia, calculo que la IA va consumir al voltant del 0,5% de l'electricitat mundial en 2025. (4)

Actualment, l'electricitat representa al voltant d'una cinquena part de l'energia primària mundial. (5) Per tant, és probable que la IA consumís al voltant del 0,1% de l'energia primària total en 2025.

Tenint en compte la rapidesa amb la qual ha augmentat la demanda d'IA, pot resultar sorprenent que els centres de dades dedicats a la IA consumeixin, en conjunt, menys que els que no ho estan. Les previsions apunten al fet que aquesta diferència es reduirà ràpidament. En el gràfic, també he inclòs la previsió de l'escenari base de la AIE sobre la demanda de centres de dades en 2030.

Aquestes previsions són molt incertes, i hi ha qui sosté que la AIE es troba entre les més conservadores en la seva avaluació del creixement de la demanda d'IA. Així i tot, la major part del creixement de la demanda dels centres de dades provindrà de les instal·lacions dedicades a la IA. En aquest escenari, els centres de dades passaran a representar el 3% del consum elèctric mundial en 2030, i els centres d'IA consumiran llavors aproximadament la mateixa quantitat que els que no es dediquen a la IA.

Informació addicional: Com varien les estimacions de la demanda elèctrica dels centres de dades segons la font?

Anteriorment, hem analitzat les estimacions de la demanda mundial d'electricitat per a centres de dades de l'Agència Internacional de l'Energia, una de les fonts més utilitzades en matèria de dades energètiques.

No obstant això, altres fonts també publiquen estimacions sobre la demanda dels centres de dades. Una altra d'elles és S&P Global, les dades de la qual fa servir i difon el Energy Institute. El seu últim «Informe estadístic sobre l'energia mundial» va incloure per primera vegada estimacions sobre la demanda dels centres de dades.

En què es diferencien?

En el gràfic que apareix a continuació, he mostrat les xifres de totes dues fonts per al període de 2020 a 2025. Això significa que estem comparant únicament estimacions històriques, no projeccions, en les quals les diferències entre les fonts són molt majors.

Com es pot observar, existeixen grans diferències entre elles. Les xifres de S&P per a 2025 són aproximadament un 60% més altes, però s'han mantingut sistemàticament per sobre al llarg de tota la sèrie temporal.

Cap de les dues organitzacions ofereix un desglossament detallat i transparent de la seva metodologia, per la qual cosa resulta difícil donar una explicació definitiva i completa de les diferències. No obstant això, una de les principals és la inclusió del consum elèctric destinat a la mineria de criptomonedes. Aquest sí que s'inclou en les dades d'EI/S&P, però no en els de la AIE. És probable que el consum elèctric per a la mineria de criptomonedes se situï entre 150 i 200 teravatios-hora (TWh), la qual cosa representaria gairebé dos terços de la diferència.

Fins i tot tenint això en compte, continuaria existint una diferència. Probablement, això s'explica per les diferències en l'enfocament metodològic. S&P modela la demanda d'energia basant-se en dades ascendents sobre la capacitat instal·lada dels centres de dades. Això es basa en hipòtesi sobre la freqüència amb la qual s'utilitza aquesta capacitat, per la qual cosa els resultats són sensibles a elles. La AIE intenta estimar de forma més directa el consum elèctric dels equips informàtics, la refrigeració i la demanda d'infraestructura en els centres de dades. Però, de nou, això comporta una incertesa significativa.

Aquestes estimacions no són directament comparables i mesuren aspectes diferents, però resulta útil tenir en compte aquesta comparació si et trobes amb xifres bastant dispars sobre la demanda mundial d'energia dels centres de dades.

La demanda elèctrica es concentra en uns pocs llocs

L'1,5% de l'electricitat mundial pot no semblar molt. Però en alguns llocs, aquest percentatge és molt major. Aquest és, en realitat, el principal repte que planteja la creixent demanda dels centres de dades: està concentrada geogràficament, cosa que significa que la demanda mundial és atesa per un petit nombre de xarxes elèctriques.

En el gràfic es pot veure el percentatge d'electricitat que consumeixen els centres de dades en diferents regions. El 5% de l'electricitat dels Estats Units es destina a alimentar centres de dades. En el cas concret dels centrats en la IA, probablement voreja el 2%.

Nota: Electricitat consumida pels centres de dades expressada com a percentatge de la generació elèctrica. Els centres de dades donen servei a una àmplia gamma de serveis digitals, com el streaming, la missatgeria i l'emmagatzematge en el núvol. Els centres de dades centrades en la intel·ligència artificial (IA) constitueixen un subconjunt d'aquest consum elèctric.

Però, de fet, aquesta demanda està encara més concentrada a escala local. Per sota de la xifra de l'1,9% d'Europa, es troba Irlanda, on els centres de dades representen més del 20% del consum elèctric. Per sota de la xifra del 5% dels EUA, hi ha estats en els quals els centres de dades suposen més del 10% de la demanda. (6) En estats com Virgínia, supera una quarta part.

Això, juntament amb el ràpid creixement de la IA, podria exercir pressió sobre les xarxes elèctriques locals, encara que la demanda total d'electricitat no sigui aclaparadora per al món en conjunt.

Quina és la petjada energètica de les consultes individuals als models de llenguatge a gran escala (LLM)?

Conec a moltes persones que són conscients del seu propi ús dels models de llenguatge a gran escala (LLM) i les eines d'IA per motius mediambientals. Algunes s'abstenen d'utilitzar-los o els usen el menys possible. Unes altres continuen fent-ho, però se senten culpables per això.

Quanta energia consumeixen les nostres consultes individuals? Si algú formula una pregunta a un LLM —com ChatGPT, Gemini o Claude—, quanta demanda elèctrica addicional genera?

Una vegada més, és difícil trobar xifres precises i actualitzades al respecte, ja que la majoria de les empreses tecnològiques no han publicat anàlisis detallades sobre el consum energètic dels seus models.

Una de les primeres empreses a fer-ho va ser Google; en 2025, va publicar estimacions energètiques per al seu model Gemini. Va estimar que la mitjana d'una consulta basada en text (bàsicament, fer-li a Gemini una pregunta de text) consumia al voltant de 0,24 watts-hora (Wh) d'electricitat. Per a posar-ho en context, aquesta és la quantitat d'energia que consumiria un microones en menys d'un segon, o un televisor durant deu segons.

El director executiu d'OpenAI, Sam Altman, també va escriure anteriorment que una «consulta mitjana» en ChatGPT consumia al voltant de 0,34 Wh (encara que sense un desglossament detallat d'on procedeix aquesta xifra). Epoch AI també va proporcionar la seva pròpia estimació independent del voltant de 0,3 Wh per a una consulta «típica» de ChatGPT.

Així doncs, diverses fonts tendeixen a coincidir en una xifra similar. No obstant això, la majoria de les consultes són senzilles, per la qual cosa la consulta mitjana probablement és petita tant en grandària com en complexitat.

En el cas de consultes més llargues o sol·licituds que depenen d'agents d'IA o del raonament, la petjada energètica és major. Epoch AI va estimar que una consulta llarga (7 500 paraules d'entrada) podria consumir uns 2,5 Wh, i una molt llarga (75 000 paraules) podria consumir 40 Wh. Aquestes xifres són molt més elevades que les d'una consulta de text senzilla.

Existeixen menys estimacions per a altres tipus de sol·licituds. En el seu informe de 2026, la AIE ofereix estimacions del consum elèctric de les GPU per a tasques d'agents amb raonament.7 S'estima que una sol·licitud estàndard a un agent d'IA —com Claude— consumeix al voltant d'1,1 Wh. Una sol·licitud d'agent amb raonament, al voltant de 50 Wh. Això és similar a les estimacions per a les consultes de text de longitud màxima.

No obstant això, totes aquestes xifres continuen sent relativament petites en comparació amb el consum elèctric diari d'una persona mitjana, especialment als països de renda alta.

A la Unió Europea, el consum mitjà d'electricitat per persona ronda els 17 000 Wh al dia. (8) Això equival a unes 6 800 consultes d'entrada llarga (que consumeixen 2,5 Wh cadascuna). O a 425 de les consultes d'entrada màxima.

Una persona mitjana als EUA consumeix aproximadament el doble d'electricitat que la mitjana de la UE, per la qual cosa la contribució de les consultes d'IA a la petjada energètica d'una persona allí és aproximadament la meitat. (9)

En el gràfic que apareix a continuació, he inclòs algunes comparacions per a donar una idea de com es compara aquest consum energètic amb el d'altres productes o activitats. (10).

 

La demanda energètica futura de la IA és molt incerta

En aquest article, m'he centrat en les estimacions històriques de la demanda dels centres de dades i de la IA. Ja resultava difícil obtenir estimacions recents raonables sobre quanta electricitat consumeixen actualment. Predir com canviarà això en el futur és encara més difícil.

Hi ha una àmplia varietat d'estimacions sobre la demanda futura, i les diferències entre elles tendeixen a augmentar com més ens endinsem en el futur. Aquesta divergència és especialment evident a partir de 2030, ja que gran part de la demanda a mitjà termini anterior a 2030 depèn de les infraestructures que s'estan construint en l'actualitat.

La demanda futura dependrà de diversos factors. No sols de com creixi la demanda dels usuaris, sinó també de com augmenti l'eficiència dels xips i altre maquinari. La AIE, per exemple, presenta quatre escenaris futurs: un preveu un creixement de la demanda dels usuaris molt major, i un altre preveu millores d'eficiència molt més ràpides.

Encara que no sabem quant creixerà la demanda energètica de la IA en el futur, és probable que els punts clau que extraiem de les dades actuals continuïn sent vàlids. Per a una persona preocupada pel seu propi ús de la IA, el consum energètic de les consultes individuals als bots és reduït. A escala mundial, els centres de dades representen una part relativament petita del consum total d'electricitat, i això no canviarà en els pròxims anys. El problema és que el subministrament està molt concentrat geogràficament: la veritable prova serà si les xarxes elèctriques poden satisfer aquest augment de la demanda mantenint alhora les emissions i els preus locals sota control.

Un últim punt que convé tenir en compte és que les xifres que hem analitzat mesuren el consum d'electricitat, no les emissions de carboni. Per als qui els preocupen els impactes climàtics dels centres de dades i la IA, podria dir-se que com es genera aquesta electricitat és més important que la quantitat que es consumeix. Una consulta atesa per un centre de dades connectat a una xarxa elèctrica en la qual predomina el carbó tindrà un impacte molt major que una altra que s'executi en una xarxa amb un alt percentatge d'energies renovables o energia nuclear. La forma en què el creixement de la IA afecta les emissions no sols depèn de la seva eficiència energètica i de la demanda, sinó també del netes que siguin les xarxes elèctriques que la proveeixen.

Notes

1.       1. Epoch AI estima que training Grok 4 consumeix al voltant de 0.31 terawatt-hours (TWh) d’electricitat. Com es veurà, la demanda total per AI en 2025 va ser d’uns 155 TWh. En canvi, entrenant Grok 4 — un model bastant gran— era d’un 0.2% del total.

2.       2. IEA (2026), Key Questions on Energy and AI, IEA, Paris.

3.      3.  Ember estima que en 2025, el món generarà al voltant de 31,800 TWh d’electricitat. 485TWh /31.800 TWh * 100= 1,5%.

4.      4.  La IEA estima que la AI-consumida pels centres de dades que si dediquin consumia 155 TWh en 2025. O sigui el 0.49% de l’electricitat global. Ember estima que en 2025 el món generava al voltant de 31.800 TWh d’electricitat. 155 TWh / 31.800 TWh * 100= 0,49%.

5.       5. L’ús d’energia primària en 2025 era de 167,000 TWh. La generació d’electricitat era de 31,800 TWh. [31,800 / 167,000 * 100 = 19%].

6.       6. Tal com assenyala l'AIE: «gairebé la meitat de la capacitat dels centres de dades dels Estats Units es troba en cinc nuclis regionals».

7.       7. Es pot trobar a la  Figure 2.1 del report.

8.       8. Aquestes dades són d’Ember Energy. El promig per persona a la EU és del voltant de 6,200 kWh per any, o sigui 17 kWh per dia.

9.       9. Tingueu en compte que aquestes xifres fan referència a la generació total d'electricitat per persona a tota l'economia. Això inclou l'ús d'electricitat a les llars, però també el consum industrial i comercial.

10.    10. Les estimacions de les consultes d'IA provenen de Epoch AI. Les estimacios per a altres activitats estan descrites a https://hannahritchie.github.io/energy-use-comparisons

Agraïments: Moltes gràcies a Max Roser, Esteban Ortiz-Ospina i Edouard Mathieu pels seus comentaris i aportacions a aquest article.

 

Hannah Ritchie és subdirectora editorial i responsable de divulgació científica. Es va incorporar al nostre equip en 2017. En 2023 va passar a ocupar el càrrec de subdirectora editorial i responsable de divulgació científica en Our World in Data. El seu treball se centra en els canvis a llarg termini en el medi ambient —energia, contaminació, agricultura, subministrament alimentari— i la seva compatibilitat amb el desenvolupament mundial. Es va doctorar en Geociències per la Universitat d'Edimburg. És investigadora del Programa Oxford Martin de Desenvolupament Global i membre honorari de la Facultat de Geociències de la Universitat d'Edimburg i de l'Institut del Canvi Climàtic d'Edimburg. El seu primer llibre —Not the End of the World— analitza set dels nostres grans problemes mediambientals i com resoldre'ls. El seu segon llibre, Clearing the Air, respon a 50 de les preguntes més importants sobre com abordar el canvi climàtic. Pots trobar més articles seus en el seu Substack: By the Numbers.

Traduït de Our World in Data: https://ourworldindata.org/how-much-energy-do-data-centers-and-artificial-intelligence-use?

Els límits del populisme d'esquerres.

Els neoliberals han ignorat durant dècades les preferències polítiques de la gent. El populisme promet tornar a donar a la gent el que vol. Aquesta és la seva major fortalesa… i la seva major feblesa.

Grace Blakeley

10 d'agost de 2026

La definició de «populisme» és notòriament difícil de precisar, en gran part perquè la manera de definir el terme depèn de la mateixa orientació ideològica.

Els liberals detesten el populisme. Et diran que implica la construcció retòrica de «el poble» en oposició a un enemic extern, siguin els immigrants o les elits adinerades. Ho veuen com una forma de política divisiva, perillosa i fonamentalment irracional que cal evitar costi el que costi.

El problema amb aquesta definició és que totes les narratives polítiques es basen a crear línies divisòries entre els bons i un enemic extern. I els liberals tenen el seu propi enemic: els populistes.

L'actitud antipopulista es remunta als orígens del pensament liberal, amb J. S. Mill denunciant el que va denominar la «tirania de la majoria» en la seva obra Sobre la llibertat. El temor liberal al populisme ha evolucionat en els últims anys amb l'auge del neoliberalisme. Avui dia, els liberals tendeixen a creure que la majoria dels àmbits de la vida social han de regir-se segons la lògica del mercat. Es requereix que els tecnòcrates estableixin i vetllin pel compliment de les regles de la competència de mercat, i no es pot permetre que el sentiment popular interfereixi en les regles del joc.

Com a resultat, els liberals moderns desconfien profundament de la política populista. En una interpretació generosa, creuen que les regles dels mercats i de la democràcia són fràgils i han de ser protegides per persones que comprenguin el seu funcionament. Els intents dels populistes de mobilitzar a la gent contra un enemic extern donaran lloc a decisions polítiques subòptimes, ja sigui gravant en excés als rics o restringint rígidament la immigració. En una interpretació menys generosa, simplement no creuen que la gran majoria de la gent entengui el que és bo per a ella, i consideren que ha de ser governada per una tecnocràcia il·lustrada.

El govern dels setciències

Es van poder sentir ressons d'aquesta última visió en paraules de la diputada demòcrata Haley Stevens, quan va arremetre contra els «nois guais» que es «burlaven» d'ella en Internet mentre feia campanya contra el candidat populista d'esquerres Abdul El Sayed. El discurs va presentar a Stevens com la setciències intel·ligent i poc guai, enfrontant-se als pinxos guais i estúpids que es ficaven amb ella per treure bones notes. Això resumeix bastant bé com es veuen a si mateixos els liberals: com els setciències que fan l'assenyat, encara que poc «guai», mentre que els nois guais els assetgen.

Aquesta narrativa de victimisme probablement ajuda l'establishment liberal a dormir a les nits, però oculta més del que revela. El desenvolupament de la ideologia liberal és inseparable del desenvolupament de les relacions socials capitalistes. Va sorgir com la ideologia d'una classe emergent d'industrials i comerciants que buscaven alliberar-se del jou del domini aristocràtic. Afirmaven buscar els drets individuals, un govern limitat i representatiu, i el lliure comerç. En realitat, els drets i els vots estaven vinculats a la propietat, el govern només es limitava quan es tractava de protegir els pobres, i el lliure comerç coexistia sense problemes amb l'imperi.

En altres paraules, el liberalisme no va suposar la fi del domini de les elits: simplement va permetre a la classe capitalista emergent compartir el poder amb l'aristocràcia existent. I això sempre va requerir que s'imposessin límits estrictes a la capacitat de «les masses» per a participar en la política democràtica.

Governar el buit

Al principi, limitar la participació política de les masses significava limitar el sufragi i els drets individuals. Després de la Segona Guerra Mundial, aquests límits van deixar de ser viables, i assistim a l'auge de la política de masses. Després, en la dècada de 1980, va sorgir el neoliberalisme per a limitar la participació de les masses en la política a través de la tecnocràcia. Àmbits sencers del govern —principalment els relacionats amb la gestió de l'economia— es van considerar vedat privat dels «experts» i van quedar aïllats de la rendició de comptes democràtica.

La tecnocràcia neoliberal va crear un buit en el cor de la política democràtica. Als tecnòcrates liberals se'ls va encomanar tot, des de la política monetària fins a la regulació financera, passant per la legislació laboral. Com era d'esperar, les seves decisions van afavorir als interessos creats més ben organitzats i més poderosos, amb accés privilegiat a les esferes del poder.

Sota el neoliberalisme, els resultats democràtics van deixar de reflectir les preferències populars en molts àmbits clau. Les polítiques populars van ser vetades amb l'argument que no s'ajustaven als principis de la competència de mercat. Aquest gir antidemocràtic és el que ens ha portat a una situació en la qual el 80% de la població del Regne Unit està a favor que les empreses d'aigua passin a ser de titularitat pública, però els principals partits polítics s'han negat rotundament fins i tot a considerar la idea.

Els qui defensen la política populista —tant d'esquerra com de dreta— la veuen com una resposta a aquest buidatge de la democràcia. El govern dels «experts» suposadament neutrals ha significat, en realitat, el govern d'una elit corrupta i que no rendeix comptes, que utilitza un llenguatge tecnocràtic per a introduir polítiques que els beneficien a ells mateixos i als seus patrocinadors.

Els populistes rebutgen el govern dels experts i, en el seu lloc, defensen que l'elaboració de polítiques ha de reflectir la voluntat del poble. La «voluntat del poble» és un concepte bastant difús, per la qual cosa, en la pràctica, els polítics populistes mobilitzen a la gent recolzant polítiques populars en unes poques àrees clau —i ignorant totes les altres—.

Donar a la gent el que vol

Jo diria que el populisme està ressorgint perquè els polítics populistes, tant d'esquerra com de dreta, fan una promesa molt senzilla: donar a la gent el que realment vol. Un moviment populista donarà prioritat a un àmbit polític —sigui l'assequibilitat o la immigració— i es limitarà a fer el que la gran majoria de la gent demana.

L'esquerra pot construir un projecte populista partint de la base que la gran majoria de la gent vol que les seves factures siguin més baixes, que els seus salaris siguin més alts i que la bretxa entre rics i pobres sigui menor. La dreta pot construir un projecte populista partint de la base que la majoria de la gent a Occident vol límits a la immigració, una repressió del crim i una línia dura en matèria de defensa.

Alguns en l'esquerra sostenen que el populisme d'esquerra no és comparable al populisme de dreta. Al cap i a la fi, els populistes de dreta solen actuar com a avantguarda de la mateixa elit que s'ha beneficiat de les últimes dècades de neoliberalisme. En donar prioritat a polítiques una mica populars, però molt divisives, en qüestions com la delinqüència i la immigració, aconsegueixen augmentar la rellevància de la política de la «guerra cultural» i introduir per la porta posterior polítiques econòmiques pro-capitalistes.

Això és, per descomptat, cert. Però no crec que sigui una raó suficient per a separar el populisme de dretes del d'esquerres. En certa manera, el projecte de l'esquerra és similar. La idea és mantenir a la gent rígidament centrada en qüestions com la desigualtat i el cost de la vida per a animar-la a votar als partits d'esquerra, que després introduiran polítiques socials progressistes per a les quals sovint no existeix una majoria clara.

Tant els populistes d'esquerra com els de dreta mobilitzen a la gent basant-se en les majories existents per a propostes polítiques concretes, sigui un impost sobre el patrimoni o controls fronterers més estrictes. I intenten convertir el tema per al qual compten amb majoria en la qüestió política més destacada del cicle electoral.

La principal diferència és que les majories a favor de l'agenda de la dreta són menors que les que donen suport a la de l'esquerra. Per exemple, el 52% de la població creu que haurien de reduir-se les xifres d'immigració al Regne Unit, mentre que el 70% dona suport a un impost sobre les grans mansions. Per tant, la dreta recorre en grau més alt a la distracció i la confusió. Ha d'aconseguir que la gent deixi de parlar de desigualtat i de l'assequibilitat de l'habitatge inundant les ones amb temes de debat relacionats amb la «guerra cultural». I, en general, ho aconsegueix amb bastant èxit perquè compta amb molts més diners a favor seu.

Del populisme a la construcció de moviments

El principal problema d'aquesta estratègia és que la qüestió de «el que vol la gent» és mal·leable amb el temps. Per exemple, als EUA avui dia, només el 29% de la població creu que hauria de reduir-se la immigració, enfront del 55% en 2024; mentre que el 95% dels estatunidencs considera que el cost de la vida és una «greu crisi nacional». La dreta populista estatunidenca va donar a la gent el que volia… i després la gent es va adonar que, en realitat, volia una altra cosa.

Aquesta és la principal limitació de la política populista. El populisme és reactiu. Respon a les majories existents en determinats temes, però no pot crear altres noves. Als populistes els costa molt aconseguir suport per a polítiques a les que la gent encara no dona suport, i per això els populistes de dreta tenen dificultats amb temes com l'assequibilitat, i els d'esquerra, amb temes com la immigració. En lloc de crear majories, simplement eviten parlar dels temes per als quals no compten amb un suport majoritari.

Considero que la política populista és una eina més en l'arsenal de l'esquerra, no una panacea. Elegir a candidats d'esquerra basant-se en un missatge populista d'esquerra pot tant dinamitzar el moviment com ajudar a aconseguir victòries polítiques reals. Però la política electoral populista per si sola només ens portarà fins a un cert punt, ja que els populistes només poden respondre al que la gent ja creu; no tenen gaire facilitat per fer canviar d'opinió... I necessitem canviar opinions sobre molts temes.

Canviar activament la manera de pensar de la gent —en lloc d'esperar que els esdeveniments la canviïn per si sols— és molt difícil. Com va demostrar Sarah Stein Lubrano en el seu magistral llibre Don’t Talk about Politics (del qual vaig fer una ressenya aquí), és difícil persuadir a la gent perquè canviï d'opinió sobre qüestions polítiques, ja que aquestes qüestions són fonamentals per a la seva identitat. Quan canvien d'opinió, no és perquè hagin escoltat un argument especialment convincent o hagin vist a un polític especialment carismàtic.

A vegades, com en l'exemple anterior sobre la migració, la gent canvia d'opinió a causa d'esdeveniments del món real —com veure com l'ICE s'emporta als seus veïns—. Però l'esquerra no pot confiar que els esdeveniments canviïn l'opinió de la gent per nosaltres. Hem d'aprendre a persuadir. I el llibre de Lubrano demostra que a la gent no la convencen els arguments abstractes: canvia d'opinió perquè ha establert una relació de confiança amb algú d'una orientació política diferent i ha moderat els seus punts de vista a mesura que aquesta relació s'ha enfortit.

No hi ha substitut per a aquesta mena de construcció de moviments de base, centrada en les relacions. Els projectes electorals populistes poden mobilitzar a àmplies majories a favor de salaris més alts, factures més baixes i impostos més elevats per als rics —i, en menor mesura, de l'antiimperialisme—. Però, per si sols, els polítics populistes no poden construir els moviments capaços de canviar la mentalitat de la gent —i el seu comportament— a llarg termini.

Aquest tipus de construcció profunda de moviments no consisteix només a guanyar-se a la gent per a les polítiques socials progressistes. Es tracta de crear moviments forts i poderosos capaços de defensar totes les polítiques d'esquerra, fins i tot les més populars. La construcció de moviments és, en realitat, la condició sine qua non del socialisme. És molt més difícil que practicar el populisme d'esquerra, però és l'única manera de forjar veritablement la consciència de classe.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-limits-of-left-populism?

 

 

Els dilemes del ecopopulisme.

Per Alyssa Battistoni

10 d'agost de 2026

L'esquerra fa molt temps que intenta conjuminar les qüestions climàtiques i de classe, la qual cosa ha culminat en la nova política d'«assequibilitat» de Polanski i Mamdani. No obstant això, continuen existint seriosos obstacles.

Una de les moltes característiques noves del Partit Verd de Zack Polanski és el programa que el defineix: el «ecopopulisme». No es tracta d'una combinació intuïtiva. Fins i tot podria semblar un oxímoron. L'ecologisme és popular en el sentit que a la gent sol agradar-li l'aire i l'aigua nets. Però la política mediambiental s'ha entès habitualment, en el millor dels casos, com a ortogonal a la política de classes i, en el pitjor, com obertament oposada a ella. Atès que mai ha existit realment un moviment ecologista veritablement de masses en les democràcies capitalistes occidentals, la política verda tendeix a considerar-se el vedat privat dels estrats mitjans ben formats i acomodats, d'uns pocs en lloc de molts.

Si el ecopopulisme sona improbable, també sembla especialment inoportú. Molts dels projectes populistes d'esquerra de la dècada de 2010 s'han anat apagant juntament amb l'impuls climàtic que va coronar la dècada. El florent populisme de dreta actual menysprea l'acció climàtica no sols als Estats Units —sempre retrògrads—, sinó també en llocs com Alemanya i els Països Baixos, on la qüestió semblava estar resolta des de feia temps. El clima sembla tenir una capacitat única per a avivar aquest tipus de política reaccionària: la seva escala planetària encaixa malament amb els moviments de «el poble» organitzats per nació o cultura; i un món que és alhora política i climàticament inestable és un blanc fàcil per al conspiracionisme. Mentre que els ecologistes ens demanen que imaginem un possible nou futur, els nacionalistes solen tenir més èxit a l'hora d'apel·lar a un passat imaginari.

No obstant això, Polanski no és una casualitat ni un anacronisme. A l'altre costat de l'Atlàntic, la sorprenent victòria de Zohran Mamdani en les eleccions a l'alcaldia de Nova York, amb un programa centrat en el cost de la vida que destacava el transport públic gratuït i la congelació dels lloguers, suggereix que l'esquerra pot triomfar combinant la descarbonització amb mesures d'accessibilitat econòmica. Candidats com Mikie Sherrill, de Nova Jersey, i Katie Wilson, de Seattle, també han guanyat eleccions fent campanya entorn dels costos de l'electricitat i l'habitatge social ecològic. El Moviment Sunrise cerca ara «candidats que parlin del clima com el tema populista i de la classe treballadora que és». Aquesta tendència en auge suposa clarament un ressorgiment de l'esforç per conjuminar la política de classe i la política climàtica que va sustentar un dels projectes socialistes més ambiciosos del segle actual: el Green New Deal. No obstant això, encara que el GND ofereix un punt de referència clar, la seva visió ferma del clima com a vehicle per a una transformació econòmica i d'infraestructures a gran escala i a llarg termini ha donat pas a un èmfasi en les respostes ràpides a les pressions materials immediates. A què es deu aquest canvi, i pot tenir èxit on el GND va fracassar? Per què està cobrant impuls el ecopopulisme davant unes condicions aparentment hostils, i com podrien els seus defensors sortejar aquesta situació contradictòria?

Per a comprendre el ecopopulisme actual, podem fixar-nos en la seva gestació en el moviment climàtic occidental des del canvi de mil·lenni fins a l'actualitat. En aquest sentit, val la pena detenir-se en la seva experiència als EUA —on l'activisme climàtic fa molt temps que està en una situació difícil i, com a conseqüència, ha desenvolupat estratègies noves— per a aclarir tant les continuïtats com les divergències amb el Regne Unit.

Això, al seu torn, llançarà llum sobre els dos principals reptes als quals s'enfronten ara els ecopopulistes. Un és programàtic: demostrar que la política climàtica pot tenir un caràcter de masses i que una agenda centrada en el cost de la vida realment pot anar de bracet de la descarbonització. L'altre és organitzatiu: esbrinar com una forma d'acció política notòriament voluble pot mantenir el suport al llarg dels cicles electorals i les fluctuacions de preus, durant prou temps per a aconseguir un canvi transformador.

Des dels marges

Les tensions entre la política de classe i la política mediambiental són ben conegudes. L'ecologisme modern s'ha considerat habitualment com a part dels «nous moviments socials», distints de l'antiga política de classe dels sindicats i els partits socialistes, la qual cosa reflecteix una perspectiva «postmaterialista» centrada en els valors morals més que en les necessitats materials. No obstant això, a diferència de moviments com el feminisme, l'alliberament gai o l'antiracisme, l'ecologisme sempre ha mancat d'un subjecte clar. En el seu lloc, ha estat representat amb més freqüència per persones que s'autodefineixen com a ecologistes: estereotipades, no sempre de manera errònia, com a excèntrics «abraçadors d'arbres» i amants de la naturalesa, o com a persones amb el temps i els recursos necessaris per a preocupar-se per la conservació de la naturalesa salvatge i la protecció d'espècies en perill d'extinció.

A la llum d'aquest problema tan àmpliament debatut, hi ha hagut diversos intents de dotar a la política mediambiental d'un impuls més definit. Alguns han cridat l'atenció sobre els perjudicis que els interessos contaminants infligeixen a comunitats concretes, normalment de classe treballadora i racialitzades. Uns altres han vinculat les reivindicacions climàtiques a les condicions laborals. Però aquestes han estat, en general, tendències minoritàries. Fins i tot les persones més afectades per aquests problemes, a l'hora de la veritat, solen anteposar les seves preocupacions econòmiques —ocupació, salaris, despeses— a les mediambientals.

El resultat és que el moviment ecologista ha operat en gran manera al marge de la vida política, actuant a través d'institucions orientades a la defensa professional més que a la mobilització de masses. Encara que pot mostrar-se hostil cap a les empreses, mai ha comptat amb organitzacions equivalents als sindicats. Els seus partits, quan s'han constituït, mai han obtingut majories. Les seves formes d'acció han tendit, en canvi, cap a la negociació de polítiques sobre un conjunt de qüestions estretament definides o cap a l'acció directa per part d'un petit nombre de radicals compromesos.

Durant un temps, això va semblar que podria ser suficient. Encara que el moviment ecologista institucionalitzat, ja fora en forma d'organitzacions sense ànim de lucre o de partits verds, potser no ha aconseguit una afiliació massiva ni arrasat en les eleccions, sí que ha pogut exercir pressió sobre els responsables polítics i presentar candidats, dur a terme recerques i interposar demandes, com també col·laborar amb les empreses i el Govern per a elaborar polítiques. Al mateix temps, els ecologistes radicals podien anar més enllà dels límits de l'opinió pública i cridar l'atenció sobre els pitjors abusos corporatius, denunciant el tracte inhumà als animals o bloquejant els camions de la fusta. Algunes versions d'aquesta estratègia «interna-externa» van aconseguir introduir millores graduals al llarg dels anys vuitanta i noranta, a mesura que els acords internacionals i les noves eines polítiques —com el comerç de drets d'emissió— abordaven crisis mediambientals que anaven des del forat de la capa d'ozó fins a la pluja àcida.

Al principi, el canvi climàtic provocat pels combustibles fòssils semblava més del mateix: un problema tècnicament complex que es produïa a escala global. En intentar fer-li front, les organitzacions ecologistes van recórrer a les seves estratègies habituals. Van pressionar a les elits i van tractar de «sensibilitzar» al públic en general; van donar l'avís d'alarma, van explicar els fonaments científics i van oferir solucions. Però les emissions de carboni van continuar augmentant. Va resultar que la crisi climàtica era qualitativament distinta, en el sentit que afecta la font d'energia dominant del món i a la major part de l'economia global. A poc a poc, els ecologistes s'han adonat que no poden aconseguir els seus objectius sense un poder social real, mentre que altres forces polítiques s'han adonat que no poden deixar el canvi climàtic en mans dels ecologistes.

L'avantguarda d'aquesta reorientació ha estat els Estats Units, precisament perquè la situació de la política climàtica allí ha estat, d'altra banda, tan desastrosa. A Europa, es podia apaivagar als verds amb uns pocs escons parlamentaris i un paper secundari en l'elaboració de polítiques. Però en els assetjats Estats Units, a mesura que l'ecologisme dels grups d'interès s'enfonsava sota el pes de la polarització partidista i la desalineació de classes, no hi havia manera d'eludir la necessitat d'un suport majoritari. Era necessari ampliar la base.

La narrativa dominant

Això va quedar clar a la fi de la dècada de 2000. L'elecció de Barack Obama semblava una oportunitat ideal per a aprovar per fi una legislació federal sobre el clima. Els grups de defensa del medi ambient es van alinear entorn d'una política dissenyada per a garantir el suport bipartidista: un programa de comerç de drets d'emissió, favorable a les empreses i basat en el mercat. Encara que els economistes ho afavorien per la seva eficiència, el sistema de comerç de drets d'emissió resultava incomprensible per a gairebé tothom. No és que els grans grups ecologistes no comprenguessin aquesta deficiència, ni que no s'adonessin que la majoria de la gent, en plena recessió, estava més preocupada per l'ocupació i el preu de la gasolina que pel canvi climàtic. Simplement, van considerar que era més important aconseguir el suport de les grans empreses i dels seus representants republicans.

Es van veure sorpresos amb la guàrdia baixa quan van esclatar les protestes del Tea Party, de caràcter populista de dretes, en l'estiu de 2009. Els candidats de l'extrema dreta en les primàries, molts d'ells negacionistes del canvi climàtic, van acabar ràpidament amb els republicans més moderats. El suport bipartidista es va esvair; la legislació va fracassar. Per a la sociòloga Theda Skocpol, el projecte de llei va ser sempre un intent erroni d'aconseguir una legislació climàtica a través d'un model corporativista de negociació que era de rigor a la UE, però que rares vegades havia funcionat als Estats Units, un país descentralitzat. El tebi suport públic aconseguit mitjançant una campanya de comunicació que posava l'accent en les ocupacions verdes i la independència energètica distava molt de ser suficient per a imposar-se enfront d'una oposició vociferant. En canvi, com argumentava Skocpol, «els liberals i els moderats afins han de construir un moviment populista contra l'escalfament global en el seu propi costat de l'espectre polític».

Molts activistes arribaven a conclusions similars. Una nova fornada d'organitzacions centrades en el clima, desil·lusionades pels límits de les negociacions entre iniciats, es va bolcar en la construcció de moviments. En la pràctica, això es va traduir principalment en més manifestacions de sensibilització. El punt àlgid va ser la Marxa Popular pel Clima de 2014, que va reunir unes 600 000 persones a tot el món per a exigir que algú fes alguna cosa referent al canvi climàtic.

Com era d'esperar, ningú va fer res. No obstant això, per a alguns a l'esquerra, el clima va començar a semblar una solució als problemes de feia molt temps relacionats amb la capacitat d'acció política. Es concebia com un enfocament populista en la línia de Chantal Mouffe: el possible nexe d'unió per al «moviment de moviments» que des de feia temps s'albirava com el successor de la política de classes. Podria, com va suggerir Naomi Klein, convertir-se en la «narrativa global en la qual tot —des de la lluita per bones ocupacions fins a la justícia per als migrants, passant per les reparacions per greuges històrics com l'esclavitud i el colonialisme— pugui formar part del gran projecte de construir una economia no tòxica i a prova de crisi abans que sigui massa tarda».

A mesura que la defensa del clima s'ampliava, també s'aprofundia, i cada vegada més activistes començaven a emprendre accions directes radicals. Amb la política energètica d'Obama de «tot l'anterior» i la revolució del fracking impulsant un augment de la producció de petroli, els activistes climàtics van tractar de bloquejar nous oleoductes, creant un moviment que va traspassar l'àmbit dels activistes compromesos per a arribar a agricultors, ramaders i comunitats indígenes preocupats pels possibles efectes dels abocaments de petroli a la terra i l'aigua. No obstant això, encara que els oleoductes podien reunir a vegades aliats insòlits —a vegades descrits en to irònic com a «vaquers i indis»—, les coalicions formades entorn d'ells acabaven dissolent-se, tant si es cancel·laven com si s'aprovaven. Es tractava d'una mena de «poble» transitori.

A la recerca d'un «poble»

Encara que les protestes contra els oleoductes van acaparar els titulars i van generar debat, un factor més transcendental per a la següent etapa de la política climàtica va ser l'auge del populisme de dretes, quan Donald Trump va prometre «cancel·lar» l'Acord de París, derogar les normes climàtiques federals i intensificar les perforacions nacionals. El clima no va ser la raó per la qual Trump va guanyar. Però va impulsar una reavaluació de l'estratègia climàtica tant en els cercles activistes com en els del corrent dominant. El Moviment Sunrise, liderat per joves, va respondre utilitzant les tàctiques d'organització de quadres per a pressionar als demòcrates al fet que adoptessin un New Deal Verd, amb l'objectiu de recuperar l'energia populista per a l'esquerra. Igual que el Tea Party, van recolzar a candidats en les primàries —la més famosa va ser Alexandria Ocasio-Cortez, qui va presentar la seva resolució sobre el New Deal Verd immediatament després d'ocupar l'oficina de Nancy Pelosi juntament amb activistes de Sunrise—. La seva crida a favor de les «ocupacions verdes» reflectia una estratègia destinada a guanyar-se el suport dels sindicats. Però el mateix poder de Sunrise es basava gairebé per complet en la capacitat de les protestes juvenils per a captar l'atenció dels mitjans de comunicació i, amb això, l'opinió pública.

Al final, les consignes no van bastar per a convèncer els sindicats, que es van dividir segons els sectors: mentre que alguns sindicats del sector de serveis i del sector públic van donar suport al Nou Pacte Verd, la majoria dels sindicats industrials i professionals es van mantenir escèptics. En qualsevol cas, el moviment sindical era massa feble per a imposar un compromís de classe de l'ordre del New Deal. Així doncs, va recaure a la Casa Blanca la tasca d'impulsar finalment la legislació climàtica en forma d'una estratègia per a reconstruir el Partit Demòcrata. L'administració de Joe Biden va tractar d'aprovar mesures de gran abast tant en matèria de política industrial com d'infraestructura social amb la finalitat d'abordar la desmesurada desigualtat d'ingressos, ocupant el clima un lloc central en el programa. Va aplicar una versió de la tesi de Klein adaptada als grups d'interès: intentar convertir el clima en el paraigua que aglutinés a la coalició demòcrata del segle XXI. La inversió climàtica podria recuperar l'ocupació industrial, retornant a la classe treballadora —que s'estava desplaçant cap a la dreta— a la cleda demòcrata, mentre que la inversió pública en habitatge i energia podria ajudar a reduir els costos per a la classe mitjana en dificultats. També podria permetre que el capital estatunidenc es reorientés cap a l'esperada economia verda i apaivagués als falcons de la Xina preocupats per perdre terreny.

No obstant això, per a quan es va aprovar la Llei de Reducció de la Inflació --negociada a porta tancada entre els líders del Partit Demòcrata i els representants empresarials--, la plataforma s'havia reduït a la seva versió més mínima. En lloc d'una garantia d'ocupació o una transició justa, es van establir crèdits fiscals per a la inversió verda; en lloc d'inversions en béns i serveis públics, un petit nombre de subvencions dirigides als propietaris d'actius de classe mitjana --en altres paraules, el clàssic electorat climàtic--.

Els crèdits van aconseguir catalitzar la inversió privada i la creació d'ocupació, especialment en els districtes republicans. Però la reelecció de Trump i la derogació immediata d'elements fonamentals de l'IRA van semblar confirmar la crítica formulada per l'esquerra: que un programa tímidament tecnocràtic no seria capaç d'assegurar el suport popular necessari perquè la política climàtica resistís la inevitable envestida del capital dels combustibles fòssils. L'advertiment de Skocpol de 2011 continuava semblant vàlida després de més d'una dècada. Sense una base social sòlida, la política climàtica reeixida mitjançant acords entre les elits trontollaria davant una poderosa reacció de la dreta. L'estratègia de l'IRA va dipositar massa confiança en la capacitat de l'Estat per a actuar com a comitè encarregat de gestionar els assumptes de la burgesia, al mateix temps que no va aconseguir assegurar una legitimitat política més àmplia.

A principis de 2025, el clima semblava més mort que mai des del punt de vista polític. Llavors, aparentment del no-res, Zohran Mamdani va guanyar l'alcaldia de Nova York amb una campanya que, encara que rares vegades esmentava el clima de manera explícita, es basava en tres reivindicacions fonamentals —autobusos ràpids i gratuïts, una congelació dels lloguers i guarderies per a tots— que podien descriure's de manera plausible com a part d'una agenda de descarbonització. Voilà: ecopopulisme en esperit, si no en la lletra.

A l'altre costat del canal

Al Regne Unit, l'aparició d'una política climàtica de masses va ser més recent. Això es deu, paradoxalment, al fet que el clima s'ha considerat amb més freqüència una qüestió d'aire o aigua nets: reivindicacions tan àmpliament populars que resulten gairebé apolítiques. Els dos principals partits de Westminster van començar a fer gestos en favor del medi ambient a partir de la dècada de 1990. John Major va signar la primera Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic; Tony Blair va impulsar un impost europeu sobre el carboni; Gordon Brown va impulsar l'aprovació de la Llei de Canvi Climàtic, que va establir objectius legalment vinculants perquè el país reduís les emissions; i David Cameron va seguir els seus passos, comprometent-se a convertir al seu en el «govern més verd de la història».

Aquests esforços van resultar raonablement eficaços. Fins a la data, el Regne Unit ha reduït les emissions en més del 50% respecte als nivells de 1990 (a tall de comparació, els Estats Units només ha reduït les seves entorn del 5,2% respecte a aquesta mateixa referència). El país gairebé ha quadruplicat la seva producció d'energia renovable i ha eliminat per complet el carbó de la producció d'electricitat. Per descomptat, els seus avanços climàtics poden sobrevalorar-se —gran part de la reducció d'emissions pot atribuir-se a la deslocalització de la producció industrial— i el mateix ocorre amb la unanimitat del suport polític: el govern aparentment «verd» de Cameron va derogar les subvencions a les energies renovables, va privatitzar el banc d'inversió verda del país, va retallar el finançament del transport públic i va eliminar les normes per a habitatges amb zero emissions de carboni.

Però mentre els líders polítics de tots els bàndols es mantinguessin nominalment a favor de l'acció climàtica, els moviments ecologistes actuaven en un segon pla. El Partit Verd britànic, fundat en 1973 com el Partit PEOPLE, va ser el primer d'Europa, però el sistema bipartidista del Regne Unit el va convertir en un dels menys eficaços. Després de dècades de campanyes benintencionades, però quixotesques i victòries locals ocasionals, els Verds van començar a canviar de rumb després de la crisi financera. En posar en primer pla el cost de la vida i les mesures contra l'austeritat, van atreure una onada de nous membres en un «auge verd» que es va veure truncat quan el «corbynisme» va absorbir a la florent esquerra jove.

Quan van sorgir al Regne Unit moviments d'acció directa explícitament orientats al clima, com Climate Camp, van seguir més la tradició de l'activisme antinuclear —com el Campament per la Pau de Greenham Common— que el populisme nord-americà entorn dels oleoductes. La política de protesta rupturista de finals de la dècada de 2010 també va adoptar un enfocament diferent: mentre que Sunrise buscava explícitament prendre el control del Partit Demòcrata, Extinction Rebellion del Regne Unit, fundada gairebé simultàniament en 2018, va prendre la via ecologista de la vella escola en declarar-se «més enllà de la política», al mateix temps que abraçava la visió minoritària que només el 3,5% de la població podia provocar un canvi radical.

Va ser l'aparició del Green New Deal als Estats Units el que va fer que el clima semblés un possible vehicle per a la política d'esquerres al Regne Unit. El Brexit havia posat al descobert les conseqüències a llarg termini de la desindustrialització i la privatització; per tant, la renovació de l'economia britànica es va convertir en un objectiu central de l'esquerra laborista, que es va inspirar en la campanya de Sunrise. Com a ministre d'Hisenda en l'oposició, John McDonnell va proposar la creació d'un banc nacional d'inversió capaç de mobilitzar 500 000 milions de lliures en despesa al llarg de deu anys, concentrat en regions llargament desateses on el «Red Wall» començava a esquerdar-se. El clima oferia així un mitjà per a reforçar la despesa pública i reorientar una agenda socialdemòcrata, d'altra banda, familiar, cap a un futur nou. S'esperava que la popularitat de l'acció climàtica pogués impulsar el programa econòmic del Partit Laborista —especialment davant el recel dels inversors cap a un govern d'esquerres— enlloc en cas contrari. El Partit Laborista va replantejar el seu programa d'inversió pública com una «revolució industrial verda», comprometent-se a crear un milió d'ocupacions verdes en sectors que anaven des de l'energia eòlica fins a la climatització d'habitatges.

Encara que la desfeta de 2019 va tirar per terra aquesta visió, no va marcar el començament d'una nova era de polítiques contràries al clima, almenys no de manera immediata. Theresa May va assumir el compromís legal d'aconseguir emissions netes zero per a 2050; Boris Johnson va destinar 350 milions de lliures a programes de recuperació verda durant la pandèmia, i Rishi Sunak va accedir a desemborsar altres 3 000 milions de lliures. No obstant això, a poc a poc, aquest consens va començar a enfonsar-se sota el pes de l'estancament econòmic i la inestabilitat política, la qual cosa va fer que la política climàtica del Regne Unit se semblés molt més a la dels Estats Units. Nigel Farage va coquetejar amb el negacionisme climàtic i l'objectiu de zero emissions netes es va convertir en blanc de l'extrema dreta en ascens dins dels conservadors, a Reform i ara a Restore. Encara que Keir Starmer va guanyar la presidència del Partit Laborista prometent «integrar el Green New Deal» al seu programa, més tard es va comprometre a «prioritzar el creixement» per sobre de tot —aprovant una tercera pista a Heathrow i fent marxa enrere en els compromisos amb les energies netes—.

Aquest gir cap a la dreta va crear una oportunitat perquè Polanski posicionés als Verds fermament a l'esquerra, la qual cosa va portar el partit a situar-se entre el 15 i el 20 % en les enquestes i a triplicar el nombre d'afiliats, invertint així la fugida de corbynistes cap al Partit Laborista. No obstant això, deixant a un costat la terminologia «ecopopulista», Polanski ha seguit l'exemple de Mamdani en restar importància al prefix «eco-» en favor de qüestions més clàssiques relacionades amb el dia a dia: control dels lloguers, impost sobre el patrimoni i reducció de les factures energètiques.

Obstacles per davant

Si les estrelles emergents de l'esquerra transatlàntica han convergit en el ecopopulisme, ho han fet a través de trajectòries notablement diferents. Als EUA, un moviment climàtic insurgent va veure com els seus objectius polítics eren cooptats pel centreesquerra i després destrossats per l'extrema dreta, abans de ressorgir en un projecte municipal centrat en el cost de la vida. Al Regne Unit, la recent ruptura del consens climàtic de les elits i del domini bipartidista ha propiciat l'auge dels Verds. En lloc de l'èmfasi socialdemòcrata del GND en les ocupacions verdes i el poder sindical, el ecopopulisme ha lligat la seva causa a l'augment dels preus i a la ira popular. Es tracta, per tant, d'un projecte més tradicionalment populista tant en contingut com en forma. Aquest canvi és clarament una resposta a les condicions econòmiques posteriors a 2020, en les quals els mercats laborals han estat tibants i els preus alts. L'èmfasi retòric en els costos més que en el carboni, a més, delata una inquietud persistent sobre si el clima realment pot tenir un atractiu massiu. Si bé una agenda populista verda respon al moment polític actual, també planteja una sèrie de reptes específics per als projectes climàtics en els pròxims anys.

El primer repte radica a articular el mateix programa. Durant dècades, el canvi climàtic es va entendre principalment com una fallada del mercat causat per l'absència del cost del carboni; la solució consistia a encarir els productes amb altes emissions de carboni perquè la gent els utilitzés menys. Es tracta d'un model d'elaboració de polítiques que Daniela Gabor ha denominat «teràpia de xoc del carboni», en el qual els preus elevats impulsen un procés de descarbonització no coordinat i dolorós. El fet que mai s'hagi aplicat adequadament no ha impedit que la dreta faci servir el fantasma de l'augment dels costos per a presentar les mesures mediambientals com una estafa de l'elit.

Això explica, presumiblement, per què tots dos candidats han parlat tan poc del clima en si mateix. Si aquest silenci relatiu —denominat recentment «silenciament climàtic»— ha inquietat molts activistes climàtics, reflecteix, no obstant això, una nova convicció que l'objectiu central de les campanyes de l'esquerra ha de ser aconseguir el poder, més que no pas sensibilitzar a la població. El que va revelar el projecte de Mamdani, al cap i a la fi, no va ser que la majoria dels novaiorquesos siguin ecosocialistes encoberts, sinó més aviat que un programa d'assequibilitat tàcitament ecològic, presentat per un carismàtic candidat antisistema, podria resultar molt popular.

El moment actual, en particular, sembla presentar una finestra d'oportunitat per a un ecopopulisme encobert, ja que els pics en els preus del petroli provocats per la guerra dels EUA contra l'Iran han fet que les energies renovables i els vehicles elèctrics semblin de sobte una ganga. No obstant això, els costos energètics continuen sent una base inestable per a un programa populista. Fins i tot després d'aquests forts augments, continuen representant una petita part de les despeses totals de les llars en comparació amb altres conceptes com l'habitatge i les cures. El límit màxim de despesa energètica al Regne Unit, per exemple, ha pujat recentment un 13%, fins a un total d'aproximadament 1 800 lliures a l'any per a una llar mitjana. Es tracta d'una suma considerable; però el lloguer mitjà al Regne Unit és de 1 368 lliures al mes, mentre que la cura dels nens pot suposar fins a una quarta part dels ingressos familiars.

El mateix passa amb els autobusos ràpids i gratuïts. No hi ha dubte que faran que desplaçar-se per Nova York resulti més barat, més fàcil i més ecològic, però els pocs dòlars que s'estalvien en el trajecte diari empal·lideixen en comparació amb el 50% dels ingressos que una quarta part de les llars novaiorqueses destina al lloguer, o amb el cost mitjà de 20 000 dòlars que suposa la cura d'un sol nen. La conclusió és clara: perquè els preus de l'energia actuïn com a catalitzador d'una politització massiva, hauran d'estar vinculats a altres costos de la vida. Encara que comencem a veure això en la campanya de Polanski per a acabar amb la «Gran Bretanya estafadora», de moment continua sense desenvolupar-se una política més àmplia en matèria d'assequibilitat.

Això apunta a una tasca encara més àrdua per al ecopopulisme: demostrar que pot combinar mesures d'alleujament immediat dels costos amb ambicions polítiques a més llarg termini. Els crítics de l'IRA van assenyalar que el seu calendari per a la creació d'ocupació era senzillament massa lent per a forjar una coalició de votants compromesos amb la legislació. Però un «New Deal Verd» s'hauria enfrontat a reptes similars, donada la dificultat d'implantar a bon ritme habitatges socials ecològics i un transport públic sostenible. La política de l'assequibilitat és un intent de resoldre aquest problema de temporalitat vinculant la «fi de mes», quan vencen les factures, amb la «fi del món». Però el risc és que es quedi estancada en la reducció de costos i mai faci el salt a la inversió pública que requeriria un programa veritablement transformador. Fins ara, el ecopopulisme no sembla comptar amb un programa integral a l'altura del GND o de la Revolució Industrial Verda. Això suposa un repte especial per a Polanski perquè, a diferència del que ocorre als EUA, el creixement és realment un problema per al Regne Unit. Encara que els impostos i les subvencions aconsegueixin alleujar el sofriment de la població, no substitueixen a una veritable renovació econòmica.

L'«assequibilitat» és també un eslògan relliscós quan els diferents mètodes per a reduir els costos impliquen difícils concessions polítiques. La forma més ràpida i barata de reduir tant les emissions com les factures energètiques als EUA, per exemple, és probablement renunciar a la fantasia de la reindustrialització i comprar tecnologia renovable d'última generació a la Xina. Però això es faria a costa del sindicat United Acte Workers, un dels últims bastions que queden de l'organització dels treballadors industrials als EUA.

Les complexitats del programa substantiu del ecopopulisme estan, en aquest sentit, relacionades amb els seus reptes organitzatius, que reprodueixen els del populisme clàssic, al mateix temps que reflecteixen les peculiaritats que sorgeixen d'un intent de fusió amb el seu aparent oposat: el moviment ecologista professionalitzat. Si el populisme ofereix una resposta potencial al problema del subjecte de l'ecologisme, es tracta d'una resposta profundament difusa. Igual que «el 99 %», el discurs de l'assequibilitat pot trobar ressò en diferents sectors i grups demogràfics, però corre el risc de tornar-se imprecís i incipient. Un poble vagament agrupat és un poble que es dissol amb facilitat. I el curt terminisme del populisme —subjecte a la volatilitat dels mitjans de comunicació i als cicles electorals— pot semblar especialment inadequat per a una qüestió com el canvi climàtic, que es desenvolupa al llarg de dècades i requereix compromisos sostinguts amb la descarbonització i l'adaptació.

Llavors, com podrien construir-se i reforçar-se aquests compromisos? Des de Polanski fins a Mamdani, el ecopopulisme ha seguit fins ara el patró habitual de recolzar-se en gran manera en els líders. Potser la pregunta més crucial és si les organitzacions que els van portar a la fama —els Verds i els Socialistes Democràtics d'Amèrica, totes dues amb orígens en la dècada de 1970, però que s'han transformat radicalment en l'última dècada— poden desenvolupar la infraestructura política necessària per a convertir el descontentament popular en acció disciplinada i poder organitzat.

Malgrat tots els obstacles que s'acosten, és vital conrear les llavors de la transformació econòmica en les condicions cada vegada més insostenibles de la vida quotidiana i en la indignació que aquestes estan generant. Perquè els brots verds donin fruits vermells, l'esquerra haurà de comprendre les oportunitats polítiques que ha revelat el sorprenent èxit del ecopopulisme. Qualsevol avanç contemporani de la classe treballadora haurà d'anar més enllà de l'ocupació i els salaris per a abordar qüestions més àmplies de la reproducció social: l'habitatge, les cures i l'educació. La seva infraestructura haurà de construir-se no sols a partir dels sindicats, sinó també de les associacions d'inquilins i les organitzacions d'usuaris del transport públic, dels beneficiaris dels serveis de cures i dels clients dels serveis públics. El clima pot ser un paraigua massa ampli per a un «moviment de moviments» en majúscules, però encara així podria proporcionar un fil conductor clar per a l'organització socialista durant els pròxims anys. El que és segur és que el ecopopulisme no és el primer intent de dotar a la política climàtica d'un caràcter de classe, ni serà l'últim.

 

Alyssa Battistoni és teòrica política i professora nord-americana, especialitzada en la intersecció de la política ambiental i climàtica, l'economia política, el marxisme i el pensament feminista. Professora assistent de Ciència Política al Barnard College de la Universitat de Colúmbia i membre de la facultat associada al Brooklyn Institute for Social Research. És doctora en Ciència Política per la Universitat de Yale (2019) i Màster (MSc) en Naturalesa, Societat i Política Ambiental per la Universitat d'Oxford. És coautora d’un llibre de referència sobre les propostes del Green New Deal des de l'ecosocialisme, A Planet to Win: Why We Need a Green New Deal (Verso, 2019) i el seu llibre més recent, en solitari, Free Gifts: Capitalism and the Politics of Nature (Princeton University Press, 2025) analitza l'apropiació de la natura per part del capitalisme des d'una perspectiva de la teoria del valor. Publica en revistes acadèmiques com Political Theory o Perspectives on Politics i escriu sovint assajos i articles d'opinió per a mitjans d'abast global com The Nation, The New Left Review, The Guardian, n+1, Tribune. També és membre del comitè editorial de les revistes d'esquerres Jacobin i Dissent.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/08/dilemmas-of-eco-populism