Com un mariner va acabar amb l'economia.
Thomas Hodgskin i els orígens del socialisme
Alan Freeman
17 d'agost de 2026
Aquesta és la meva segona entrada de la sèrie «L'economia està en crisi», en la
qual explico per què la institució de l'economia ha fracassat i hauria
d'abolir-se.
La història té el costum d'interrompre les
narratives. Mentre escric, arriben notícies sobre les terribles condicions que
suporten els mariners a bord dels vaixells de guerra «invencibles» que els
Estats Units ha enviat per a imposar la seva voluntat en terres situades a deu
mil milles de qualsevol dels seus ciutadans. La història de l'economia moderna
comença aquí.
En 1825, un tinent de l'Armada britànica
convertit en periodista anomenat Thomas Hodgskin es va guanyar una mala fama en
els cercles de la classe alta en denunciar les condicions dels mariners sota el
comandament dels seus contemporanis.
A continuació, va publicar un tractat titulat Labour Defended against the claims of Capital.
[1] Val la pena llegir-lo i comença amb la següent declaració:
En tots els
debats sobre la llei aprovada durant l'última sessió del Parlament, arran de
les unions de treballadors, es recalca molt la necessitat de protegir el capital.
El que realitza el capital és, per tant, una qüestió de considerable
importància, que l'autor es va veure, per aquest motiu, induït a examinar. Com
a resultat d'aquest examen, opina que tots els beneficis atribuïts al capital
provenen del treball cooperatiu i qualificat. Se sent, per això, obligat a
negar que el capital tingui cap dret a la major part del producte nacional que
ara se li concedeix. S'ha esforçat per demostrar que aquesta part és la causa
de la pobresa del treballador; i s'atreveix a afirmar que la condició del
treballador mai podrà millorar-se de manera permanent fins que pugui refutar la
teoria, i està decidit a oposar-se a la pràctica de donar-ho gairebé tot al
capital.
Hodgskin va aplicar la teoria dels economistes
de la seva època, en particular la del molt respectat David Ricardo, a la
contesa entre el treball i el capital:
«El producte
de la terra —diu el senyor Ricardo—; tot el que s'obté de la seva superfície
mitjançant l'aplicació conjunta del treball, la maquinària i el capital es
divideix entre tres classes de la comunitat; a saber, el propietari de la
terra, el propietari del capital necessari per al seu cultiu i els treballadors
gràcies a la indústria dels quals es conrea». (Principis d'Economia Política,
Prefaci, p. 1, 2a ed.)
«És
evident», afirma el senyor M’Culloch, «que només tres classes —els
treballadors, els posseïdors de capital i els propietaris de la terra—
participen directament en la producció de mercaderies. Per tant, és a ells als
qui ha de pertànyer, en primer lloc, tot el que s'obté de la superfície de la
terra, o de les seves entranyes, mitjançant l'aplicació conjunta del treball
immediat i del capital, o treball acumulat. Les altres classes de la societat
no tenen ingressos excepte els quals obtenen, sigui voluntàriament o per
coacció, d'aquestes tres classes».
Referent a això, continua argumentant:
La part que
correspon al treballador de la producció d'un país, segons aquesta teoria, són
«els béns de primera necessitat i les comoditats requerides per al manteniment
del treballador i la seva família; o aquella quantitat necessària perquè els
treballadors, en conjunt, puguin subsistir i perpetuar la seva raça, sense
augment ni disminució». Sigui el que sigui la veracitat de la teoria en altres
aspectes, no hi ha dubte de la seva correcció en aquest punt concret. Els
treballadors només reben, i sempre han rebut, el just per a subsistir; els
terratinents reben l'excedent de producció dels sòls més fèrtils, i tota la
resta de la producció total del treball, en aquest i en tots els països, anirà
a mans del capitalista sota el nom de benefici per l'ús del seu capital.
Després d'una enèrgica anàlisi dels arguments
de l'època contra els drets dels treballadors, inclòs en particular el dret a
organitzar-se, conclou amb el següent:
En
el sistema de la naturalesa, les boques estan unides a les mans i a la
intel·ligència; elles, i no el capital, són els agents de la producció; i,
segons una altra regla —per molt que hagi estat frustrada per la suposada
saviesa dels legisladors—, onsevulla que hi hagi un home, allí també estan els
mitjans per a crear o produir el seu manteniment. Si, a més, com dic, el
capital circulant no és més que treball coexistent, i el capital fix, treball
qualificat, ha de quedar clar que totes aquests nombrosos avantatges, aquests
beneficis per a la civilització, aquestes vastes millores en la condició de la
raça humana, que s'han atribuït en general al capital, són causades, de fet, pel treball, i pel
coneixement i la destresa que informen i dirigeixen el treball. Si es digués,
llavors, com tal vegada pot succeir, que tret que hi hagi benefici i tret que
hi hagi interès, no hi haurà motius per a l'acumulació i la millora, responc
que es tracta d'una visió errònia, i que sorgeix d'atribuir al capital i a
l'estalvi aquells efectes que són resultat del treball; i que el millor mitjà de garantir la millora
progressiva, tant dels individus com de les nacions, és fer justícia i permetre
que el treball posseeixi i gaudeixi de la totalitat de la seva producció.
[L'èmfasi és meu – AF]
Aquesta deducció va ser potser la primera
declaració econòmica clara de l'argumentació política contra el capital. La
seva especial brillantor radicava en el fet que simplement ampliava un argument
que Ricardo, l'economista polític més respectat de l'època, havia plantejat per
primera vegada en la seva anàlisi de la renda, és a dir, els diners pagats al
terratinent per l'ús de la terra. Aquest argument sostenia que, atès que la
terra no era ni una font de nou valor ni una font de «capital circulant» —els
béns consumits en la producció—, havia de considerar-se una deducció dels
beneficis. Hodgskin es va limitar a portar aquest argument un pas més enllà:
atès que el treball era la font de tot valor, el capital en si mateix no afegia
res al valor del producte, sinó que simplement ho transferia dels béns
consumits en una branca de la producció als béns produïts en una altra. L'única
font de nou valor era el treball; per tant, el benefici era una deducció del
producte del treballador.
Aquest argument era lògicament impecable, però
va ser rebutjat amb por i ira pels seus contemporanis, per la senzilla raó que
representava una amenaça mortal per als drets dels capitalistes. Segons
Dobb[2], James Mill, un economista a temps parcial encara que famós, va
respondre que, independentment de si aquestes idees eren certes o no, si es
difonien, «serien subversives per a la societat civilitzada». Aquí radica tota
l'explicació de per a què es va crear l'Economia: no per a ampliar el
coneixement, sinó per a garantir que aquest no pogués conduir a la subversió.
La reacció antirricardiana i el naixement de
l'«Economia»
El conjunt d'idees, teories, institucions i
pràctiques que denomino «Economia» va veure la llum per primera vegada com un
esforç sofístic concertat per a defensar la «societat civilitzada» enfront de
les conclusions lògicament impecables que Hodgskin va extreure de les teories
de l'economista més respectat de la seva època. No es va dissenyar per a
comprendre el món en el qual vivim, sinó per a gestionar-lo sense subvertir-lo.
En conseqüència, només podem comprendre per
què ha fracassat l'«Economia» estudiant el que intentava fer: a saber, escapar
d'una realitat que, erròniament, suposava que podia controlar. El seu propòsit
era conciliar els objectius contradictoris de gestionar i justificar un sistema
social intrínsecament injust i autodestructiu.
Aquest
projecte està arribant a poc a poc a un final ignominiós; no obstant això, el
seu propi fracàs posa de manifest la paradoxa que aquest llibre pretén abordar:
en cap moment de la història ha estat major la necessitat de la comprensió
econòmica que la mateixa Economia es va proposar suprimir.
La solució que proposo, tal com vaig apuntar
en la meva primera entrada sobre Economia, és que aquesta branca del
coneixement es converteixi en un requisit general per a ser ciutadà. Igual que
la societat victoriana, malgrat tots els seus mals, es va veure obligada a
establir l'alfabetització i l'aritmètica com un deure, i en establir les bases
de l'educació universal a concedir-les —encara que fos a contracor— com un
dret, així també les societats del futur haurien de proporcionar a tots els
nens —i exigir-los— una comprensió bàsica de com els productors, venedors i
compradors de béns afecten el món en el qual creixeran, i de les opcions de les
quals realment disposen, en cas que triïn lliurement que aquest món sigui
diferent.
El primer obstacle per a tal canvi és la
mateixa idea, conreada amb afany per l'Economia, que la complexitat de la seva
tasca la situa més enllà de l'abast dels mortals comuns. De fet, una vegada que
ens adonem que l'Economia no és una teoria, sinó una filosofia moral, perd el
seu misteri. I quan comprenem com aquesta filosofia es va transformar en un
dogma, podem reconèixer les seves fosques matemàtiques i el seu argot tècnic
pel que són: escuts retòrics contra el ridícul que mereixen les seves bogeries.
Per aquesta raó, la primera tasca de qualsevol
lector al qual la teoria econòmica li resulti intimidant és no deixar-se
acoquinar per ella. Es pot comprendre sense necessitat de matemàtiques i amb un
mínim d'argot, i sense coneixements previs sobre el tema. No és lògicament
senzilla, per la qual cosa és possible que el lector hagi d'esforçar-se per a
seguir els seus arguments, però no requereix habilitats sobrehumanes. Aquesta
és la raó de ser d'aquest projecte, l'objectiu del qual és dotar als no
especialistes de les eines necessàries per a comprendre com pensen realment els
economistes i per què s'equivoquen en tantes coses. Si els meus col·legues economistes
es reconeixen en aquest mirall, tan millor, però no s'ofereix per a la seva
instrucció ni se sotmet a la seva aprovació.
A aquest efecte, hem d'estudiar el que fan els
economistes preguntant-nos què els va portar a fer-ho. Com van respondre a les
circumstàncies en les quals es trobaven? Entre elles s'inclou l'objecte de la
seva recerca, que era, bàsicament, el capitalisme, però també, i de manera
crucial, els sistemes institucionalitzats que filtraven i, en última instància,
decidien com fer que els resultats resultessin acceptables per als responsables
polítics i els qui els finançaven.
El mètode de recerca que proposo és, per tant,
històric, és a dir, estudia el que pensen els economistes preguntant-se com van
evolucionar les seves idees. Es basa en tres períodes, cadascun marcat per una
«crisi econòmica sistèmica», és a dir, un conjunt d'esdeveniments econòmics que
van plantejar als governs dificultats de tal magnitud que amenaçaven la seva
pròpia existència. Es tracta de la «Primera Gran Depressió» de 1870-1890, la
Depressió de 1929-1942 i el prolongat estancament dels països del Nord global,
que va començar en 1974 i encara no s'ha resolt. Cadascuna d'aquestes crisis
sistèmiques va donar lloc a una resposta política polaritzada. Un grup de
pensadors va tractar de substituir el sistema que l'havia generat per una cosa
substancialment diferent; l'altre, de reconstituir-ho sota una nova forma.
L'Economia, com mostraran aquestes entrades,
va evolucionar com una sèrie d'intents de racionalitzar la segona opció a costa
de la primera.
Va fracassar precisament per aquests
objectius. El seu desig de racionalitzar l'intrínsecament irracional va portar
els participants a construir una alternativa irrefutable enfront de l'adversari
que va ser el primer a assentar les conclusions de Hodgskin sobre una base
científica rigorosa: Karl Marx. A continuació s'analitza el resultat i es
descriu utilitzant el nom que va despertar la ira especial de John Maynard
Keynes: l'economia del «Laissez Faire». Jo la diré economia de Lliure Mercat,
que significa el mateix.
Espero que les meves pròximes entrades
aclareixin tots aquests punts. A Thomas Hodgskin, defensor dels treballadors i
els mariners, li correspon la primera paraula.
[1] https://www.marxists.org/reference/subject/economics/hodgskin/labour-defended.htm
[2] Dobb, Maurice. 1973, Theories of value and
distribution since Adam Smith, Cambridge: CUP. (Existeix una traducció espanyola de Siglo XXI, México de 1975).
Alan Freeman economista actualment jubilat, viu
a Winnipeg (Canadá), on és codirector, junt amb Radhika Desai, del Grup de
Recerca en Economia Geopolítica (www.geopoliticaleconomy.ca).
Va fer classes d’economia durant deu anys a la Universitat de Greenwich, a
Anglaterra, i en el passat ha estat professor visitant en la Universitat
Metropolitana de Londres, investigador en la Universitat Tecnològica de
Queensland (Australia) i investigador associat en la Universitat de Kent, a
Canterbury. Actiu defensor de les arts, es membre del consell d’administració
de la Orquestra Simfònica de Winnipeg, de Manitobans for the Arts y de Video
Pool Winnipeg. Va ser economista principal de la Autoritat del Gran Londres
entre 2000 y 2011, on va redactar informes de gran impacte institucional, com
ara: Creativity, London's Core Business (2002); The Living Wage:
Towards a Fairer London (2001). La producció acadèmica de l'economista Alan
Freeman s'articula principalment al voltant de tres eixos: la reinterpretació
de la teoria del valor de Marx, l'economia política de la cultura i l'anàlisi
de la desigualtat global i la geopolítica contemporània. Ha escrit diversos
llibres i articles entre els que es poden destacar: Marx and Non-equilibrium
Economics (1996), editat amb Guglielmo Carchedi; The New Value
Controversy and the Foundations of Economics (2004), editat amb Andrew
Kliman i Julian Wells; Ricardo, Marx, Sraffa (1984 / Edició ampliada de
2022), editat en col·laboració amb Ernest Mandel; International Income
Inequality (2022), escrit juntament amb Nobuharu Yokokawa; Russia,
Ukraine and Contemporary Imperialism (2019), editat al costat de Boris
Kagarlitsky i Radhika Desai; Article destacat: The Geopolitical
Economy of International Inequality (Development and Change, 2024).
Juntament amb Radhika Desai, és coeditor de les sèries de llibres «Future of
World Capitalism» i «Geopolitical Economy». Dona suport a l'accés
obert i publica les diapositives de les seves presentacions a http://www.slideshare.net/alanfreeman777, així com vídeos a https://vimeo.com/alanfreeman.
Traduït del Substack de l’autor: https://alanfreeman874769.substack.com/p/how-sailors-broke-economics
