Les llars han pagat la guerra de l'Iran. Els especuladors s'han fet rics.

Els mercats financers desregulats han traslladat el cost de la guerra directament a les llars, i els beneficis, directament a Wall Street.

Grace Blakeley

28 d'abril de 2026

Unes poques persones poderoses han guanyat molts diners amb la guerra de l'Iran. Just abans de l'anunci de l'alto el foc, diversos inversors van apostar 950 milions de dòlars a la caiguda dels preus del petroli. Quan els preus del petroli van caure al voltant d'un 15% després de l'anunci, aquests operadors van guanyar cadascun diversos centenars de milers de dòlars a l'instant.

És difícil evitar la conclusió que aquests comptes van aprofitar informació privilegiada per a guanyar diners. Hi ha un nom per a aquesta pràctica: ús d'informació privilegiada. I és il·legal quan s'opera en mercats financers regulats. Però Polymarket no és un mercat financer regulat, per la qual cosa tècnicament no està subjecte a les normes sobre ús d'informació privilegiada.

Les plataformes de negociació com Polymarket estan clarament falsejades a favor dels qui disposen d'informació privilegiada. És bastant fàcil veure que això és incorrecte. Però els operadors de Polymarket no són els únics que s'han beneficiat econòmicament d'aquesta guerra. Els operadors de matèries primeres també han obtingut enormes beneficis, i aquests s'han aconseguit a costa de les llars comunes.

Dins del mercat de futurs del petroli.

Els inversors experimentats no aposten pel preu del petroli utilitzant Polymarket. Operen amb futurs de petroli.

Un «futur» de petroli és, en essència, un acord per a comprar o vendre una quantitat de petroli —petroli real i físic— en una data futura especificada. Les companyies petrolieres venen aquests futurs per a fixar els preus. BP, per exemple, podria vendre un contracte per 1000 barrils de cru a 80 dòlars per barril d'aquí a un any, la qual cosa garanteix els seus ingressos futurs.

 

Crèdit: https://www.bloomberg.com/news/articles/2026-04-21/commodity-traders-reap-billions-in-profit-as-war-upends-markets

En l'altre costat de l'operació, una aerolínia podria comprar el contracte per a «cobrir» la seva exposició als costos del combustible. Si ets una aerolínia i el preu del petroli puja, els teus costos augmentaran perquè estàs pagant més pel petroli. Però pots compensar l'augment dels teus costos de producció comprant futurs.

Com funciona aquesta compensació? Imagina que tens un contracte per a comprar 1.000 barrils de cru Brent a 80 dòlars per barril d'aquí a un any, però de sobte la gent està disposada a pagar 90 dòlars. Tècnicament, podries rebre aquests 1.000 barrils per 80.000 dòlars i vendre'ls per 90.000 dòlars. En realitat, la majoria dels contractes de futurs et permeten traure profit de les variacions de preu sense intercanviar físicament el petroli.

Els altres actors en l'equació són els operadors de matèries primeres. No estan en el mercat per a vendre la seva producció futura, com BP, ni per a cobrir els costos dels inputs, com les aerolínies; són ací per a guanyar diners. Si, per exemple, un fons de cobertura creu que l'OPEP està a punt de retallar la producció de petroli, pot comprar futurs de petroli i obtindre beneficis quan el preu del petroli pugi.

Com l'especulació amplifica les crisis

Així doncs, el petroli no sols es negocia com una matèria primera física: els operadors també poden utilitzar els futurs per a apostar sobre els preus del petroli en els mercats financers. I els mercats financers responen a la informació de forma diferent dels físics. Una refineria no pot ajustar instantàniament la seva producció en resposta a un titular. Però un operador de futurs pot reajustar les expectatives en segons.

Això és important perquè un volum més gran d'operacions especulatives —és a dir, el tipus d'operacions que realitzen els operadors de matèries primeres— amplifica la magnitud de les oscil·lacions de preus a curt termini.

Si un grup de fons de cobertura realitza grans apostes al fet que el preu del petroli està a punt de pujar, aquestes apostes s'alimentaran les unes a les altres fins que el preu dels futurs s'allunyi enormement del que caldria esperar segons una anàlisi imparcial de l'oferta i la demanda. Un estudi recent va revelar que l'excés d'operacions amb futurs explica més de la meitat de la variació a curt termini del preu actual (al comptat) del petroli, i que aquests efectes es van intensificar després de la desregulació.

El deute amplifica encara més la volatilitat. Els operadors de matèries primeres solen negociar amb diners prestats, per la qual cosa els grans moviments de preus solen desencadenar exigències de més garanties per a donar suport a la seva posició (ajustos de marges). A vegades, els operadors no poden satisfer aquestes exigències de garanties, per la qual cosa han de liquidar la seva posició (és a dir, vendre). I totes aquestes vendes amplifiquen els moviments de preus que van desencadenar la necessitat de vendre en primer lloc.

Aquestes oscil·lacions salvatges poden corregir-se a mitjà o llarg termini, però per a llavors el mal ja està fet. El preu de la gasolina, per exemple, sol pujar amb els preus dels futurs, per la qual cosa els consumidors ja s'han vist obligats a pagar més, fins i tot abans que s'hagin materialitzat realment les restriccions de subministrament. De fet, s'ha gravat a tots els altres per a subvencionar els beneficis de les grans finances.

Vam veure com es desenvolupava aquesta dinàmica amb gran claredat durant la guerra de Trump a l'Iran. En el moment en què sorgia qualsevol mala notícia sobre el conflicte, els mercats de futurs es convertien en un mecanisme instantani de transmissió de la por. Els preus del petroli es disparaven, però la producció física no podia ajustar-se ni de lluny amb la mateixa rapidesa. Els preus acabaven caient quan els operadors reajustaven les seves apostes, però els consumidors continuaven pagant preus més alts en les gasolineres, perquè els detallistes són molt més propensos a apujar els preus que a baixar-los.

Al mateix temps, la volatilitat significa majors beneficis per als operadors de matèries primeres. L'operador petrolier més gran del món, Vitol Group, va declarar haver obtingut uns beneficis d'uns 2.000 milions de dòlars en un trimestre gràcies a la volatilitat provocada per la guerra de l'Iran. El segon operador petrolier més gran del món, Trafigura Group, va tindre un dels seus millors trimestres de la història. Un altre operador petrolier, Gunvor Group, va guanyar més en el primer trimestre d'enguany que en tot l'any anterior.

Qui paga la financerització?

Des de principis de la dècada de 2000, el comerç de matèries primeres s'ha desregulat. Des de llavors, més inversors —des de fons de cobertura fins a bancs d'inversió i fons de pensions— s'han vist arrossegats al comerç de matèries primeres. Avui dia, aquests mercats estan dominats per actors financers que busquen obtindre beneficis, en lloc de per les empreses que produeixen les matèries primeres o aquelles que les compren per a cobrir els costos dels inputs.

En altres paraules, els mercats de matèries primeres s'han financeritzat. I això ha contribuït a augmentar la volatilitat, la qual cosa ha fet pujar els preus per als consumidors —i altres actors de l'economia «real»—. Al mateix temps, ha generat enormes beneficis per als operadors de matèries primeres. En efecte, tots hem estat subvencionant els beneficis del sector financer.

Amb els comerciants de matèries primeres o sense, la guerra a l'Iran hauria provocat un augment dels preus del petroli. Però aquests no haurien pujat tan bruscament, ni tan ràpidament, si no fos pel paper dels mercats de matèries primeres financeritzats. Un sistema de comerç de matèries primeres menys financeritzat hauria fet que els preus pugessin d'una manera més lenta, menys erràtica i més manejable —una que hauria imposat menors costos a la resta de la població.

Pot ser que Trump i Netanyahu hagin provocat aquest conflicte. Però el nostre sistema econòmic hiperfinanceritzat va traslladar els seus costos a les llars tan ràpidament que aquestes no van tindre temps d'adaptar-se. No obstant això, els beneficiaris d'aquesta crisi van ser les petrolieres, els operadors de matèries primeres i els inversors amb informació privilegiada.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/households-paid-for-the-iran-war?

 

 

 

L'aposta d'un multimilionari en el casino global

Tot el sòlid s'esvaeix en l'aire per a un «multimilionari amant de les criptomonedes» que aspira a convertir-se en president de Mèxic.

Ann Pettifor

22 de febrer de 2026

En primer lloc, vull dedicar aquesta publicació a una benvolguda mentora i gran amiga, Susan George, que ha mort a 91 anys. Va ser autora de dos llibres, A Fate Worse than Debt (1988) i The Debt Boomerang, (1992), que van tindre una profunda influència en la meva carrera i en la meva trajectòria intel·lectual pel món de les finances globalitzades, en particular l'injust món del deute sobirà. També va ser una de les principals impulsores de la campanya mundial Jubileu 2000, destinada a cancel·lar els deutes dels països més pobres. Susan va nàixer als Estats Units, però va viure la major part de la seva vida a França, on va escriure extensament sobre justícia social, subdesenvolupament i deute. Era una dona vivaç, amb una ment feroçment aguda i una profunda estima per la rica vida cultural de la seva pàtria adoptiva. Li dec molt a ella i al seu treball, i la seva defunció m'entristeix enormement.

******

La tragicòmica història d'un multimilionari jugador en The Global Casino

Avui hi ha una història instructiva en el Financial Times que vull compartir amb vostès. Il·lustra molt clarament el grau d'especulació, joc, frau i corrupció que existeix en el cor de The Global Casino, així com la urgent necessitat de tornar a regular el sistema per a començar a reconstruir la confiança i, amb ella, el bon funcionament del sistema financer internacional.

És la història de Ricardo Salines Pliego, un possible candidat a la presidència de Mèxic i multimilionari propietari del conglomerat Grup Elektra. Fa 45 anys que està en el món dels negocis i té 200 000 empleats. Segons el FT, és

un dels magnats més rics i combatius de Mèxic, (i) és conegut al país com a «Oncle Richi» o «Oncle Ric».

Els qui hagin llegit el meu nou llibre sabran que hi ha diverses pàgines en el capítol tres dedicades a l'important paper que exerceixen els actius i, sobretot, la valoració sòlida dels actius en l'elaborat procés d'endeutament, palanquejament, joc i apostes. Jocs fonamentals en les taules de ruleta del sistema financer i monetari internacional (IFMS). En aquest capítol explico una cosa ben coneguda, a saber, que

Els actius són valuosos com a garantia per a obtenir finançament addicional. Els creditors només prestaran diners si poden prendre possessió dels actius o garanties del prestatari per a rebre el pagament total o fins i tot parcial en cas d'incompliment per part d'aquest.

Ricardo Salines Pliego posseïa un actiu d'immens valor: el conglomerat mexicà de banca i comerç detallista Grup Elektra, fundat pel seu pare.

En 2021, Pliego volia apostar 400 milions de dòlars per les criptomonedes, però no disposava de prou efectiu per a fer-ho. Va proposar utilitzar la seva participació en l'actiu que és Grup Elektra com a garantia per a obtenir un préstec de 400 milions de dòlars per a l'aposta. Aquesta pràctica no és inusual. Segons Paul Caruana Galizia, del FT :

El saldo pendent dels denominats préstecs Lombard, que permeten als particulars aprofitar els seus actius per a obtenir préstecs, ascendeix a uns 4,3 bilions de dòlars segons Deloitte, i recentment ha crescut més de pressa que el mercat creditici en general gràcies a l'augment del valor de les accions.

El que va seguir és el que Galizia denomina

un cas pràctic de què pot sortir malament en un sector financer en auge però poc regulat.

Els assessors de Pllego el van orientar cap a un prestador, Astor Asset Management 3, un vehicle de préstec amb finalitats especials registrat al Canadà. Astor Asset Management era propietat d'un tal Thomas Astor-Mellon, dos noms associats a la riquesa. Segons li van dir a Salines, Astor era un nom associat a la família propietària dels famosos hotels Astoria, que en realitat eren propietat d'Hilton, cotitzada en la borsa de Nova York. I Andrew Mellon era el ric i poderós banquer propietari d'un vast imperi empresarial, que va ocupar el càrrec de secretari del Tresor dels Estats Units sota la presidència de Hoover i va presidir la crisi de Wall Street de 1929.

Tots dos noms eren falsos. L'equip de Pliego va descobrir més tard que «Thomas Astor-Mellon» era

Alexei Skachkov, un home d'origen rus que vivia a Atlanta, Geòrgia, i que tenia condemnes per falsificar receptes i robar joies.

Els prestadors no registrats i no regulats que estaven darrere de Asset Management eren grans delinqüents. Van acceptar les accions de Pliego com a garantia i van prometre mantenir aquesta garantia en un lloc segur i protegit. La garantia (és a dir, les accions) valia quatre vegades el valor del préstec, i als prestadors corruptes se'ls va concedir un «poder notarial» sobre la garantia.

Llavors va arribar el colp. Els prestadors van començar a vendre il·legalment la garantia. Van recaptar uns 420 milions de dòlars amb la venda de les preuades accions de Elektra de Pliego. A continuació, van retirar 104 milions de dòlars d'aquesta bonança i els van enviar com a préstec al multimilionari Pliego.

«Va ser el frau perfecte», diu Pliego. «El tipus es va emportar les meves accions, les va vendre i em va donar els diners com a préstec. Déu meu, això és el pitjor que pot passar».

La tragèdia de la història és que Pliego no va ser l'única víctima. Altres «llunyans», petits accionistes de la seva poderosa empresa, també van perdre, com mostra el col·lapse dels preus de les accions en el següent gràfic: la secció 1 mostra el valor de les accions a l'inici del contracte de préstec d'accions i la seva caiguda a mesura que els prestadors deshonestos les venen en el mercat.

 

Hi ha una altra lliçó a aprendre d'aquesta farsa tragicòmica: el poder dels prestadors per a «rehipotecar» les garanties pignorades, una pràctica habitual fins i tot en el sistema bancari regulat, com explica el FT, i una de les causes de la gran crisi financera de 2007-2009.

La rehipotecació és el dret dels prestadors a utilitzar les garanties pignorades pel prestatari com si foren actius propis i a fer servir aquests actius per a obtenir finançament addicional.

En altres paraules, un actiu s'usa per a obtenir finançament addicional per partida doble: primer per part del prestatari i, segon, per part del prestador que manté l'actiu com a garantia. És com pignorar la seva propietat o habitatge com a garantia per a obtenir una nova hipoteca o préstec del banc... i que després el banc faci servir la seva propietat (garantia) per a omplir-se les butxaques demanant més préstecs per al seu propi ús.

Aquesta pràctica, molt estesa abans de la crisi financera de 2008, continua fent-se servir als Estats Units, on els corredors de borsa només poden rehipotecar fins al 140% del préstec d'un client, segons explica el FT.

Conclusió

Podríem encongir-nos d'espatlles davant aquesta història i repetir, com sovint faig jo, que «el món és així». Després de tot, el perdedor d'aquesta història va ser principalment un multimilionari mexicà.

A qui li importa?

Hauria d'importar-nos perquè els partidaris de Salines Pliego volen que es presenti a les eleccions presidencials de 2030, segons ens explica el Financial Times.

El Govern de la presidenta Claudia Sheinbaum el retrata com un agitador de dreta i ha perseguit el conglomerat familiar Grup Salines per pagar menys impostos dels que li corresponen, (arribant a un acord a principis d'aquest mes).

Sklarov (el prestador corrupte) afirma que la disputa de Salines amb el Govern demostra la seva negativa a complir les normes i la seva capacitat per a enganyar.

«Que Déu ajudi a Mèxic si surt triat», afegeix.

Hauríem de creure a aquest home. Al cap i a la fi, cal ser-ne un per a reconèixer-ne a un altre.

 

Ann Pettifor es una economista britànica que se centra en el sistema financer mundial, la reestructuració de la deute sobirana, les finances internacionals i el desenvolupament sostenible. Es directora de Policy Research In Macroeconomics (PRIME), investigadora honorària del Centre de Recerca d'Economia Política de la City, University of London (CITYPERC), membre de la New Economics Foundation. Ha publicat diversos llibres, el darrer dels quals és The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet (2026).

Traduït del Substack de l'autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/a-billionaires-gamble-in-the-global?