AVUI, DOS ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ DE LA SOCIETAT ALEMANYA I LA DERIVA FEIXISTA QUE PATEIX.
Advertiment
des d'Alemanya: o socialisme o barbàrie
El
feixisme truca a la porta, i els liberals li estan obrint pas. Només l'esquerra
ofereix esperança.
Per Robin
Celikates
23 de
setembre de 2026
Elif
Eralp, la candidata guanyadora de l'Esquerra a l'alcaldia de Berlín, en
campanya el setembre de 2026. (Crèdit: Siguin Gallup via Getty.)
En tan sols dues setmanes, el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) ha guanyat dues eleccions regionals, a Saxònia-Anhalt i Mecklenburg-Pomerània Occidental, més que duplicant el seu percentatge de vots i obrint la porta a un govern feixista per primera vegada des de la caiguda del règim nazi, encara que és possible que no aconsegueixi el suport necessari per a formar govern. Mentrestant, a Berlín, l'Esquerra (Die Linke) ha obtingut una impressionant victòria que hauria de convertir a Elif Eralp en la primera alcaldessa d'origen turc de la ciutat-estat —en la capital alemanya, seu de la diàspora turca més gran del món, on més d'una quarta part dels residents adults no poden votar per no ser ciutadans alemanys—.
L'Esquerra
va obtenir els seus millors resultats entre l'electorat jove i en els
districtes més marcats per la immigració. La seva victòria ha iniciat,
finalment, un contramoviment davant de l'ascens aparentment inevitable de l'AfD
i ha demostrat que és possible una majoria progressista, inspirada en part per
Zohran Mamdani i Zack Polanski. Les raons no són difícils de veure. L'Esquerra
va ser l'únic partit que va fer una campanya enèrgica en favor de la justícia
social i l'assequibilitat. A mesura que s'agreujava la crisi de l'habitatge, es
va comprometre a respectar el popular però controvertit referèndum de Berlín de
2021 per a socialitzar més de 200 000 pisos propietat de grans promotors
immobiliaris. Atès que el pla es basa en una disposició constitucional que
rares vegades s'utilitza, es tracta d'un experiment que podria obrir el camí a
la socialització d'altres infraestructures bàsiques i béns socials, constituint
el nucli d'una resposta política d'esquerres a la crisi actual. És fonamental
destacar que l'Esquerra va ser també l'únic partit que es va oposar al fet que
es plantegés la migració com un «problema», que va insistir que la lluita
contra el racisme és essencial per a l'antifeixisme, que es va oposar al paper
d'Alemanya com a segon major proveïdor d'armes d'Israel després dels Estats
Units i que va criticar la guerra genocida contra Gaza, encara que no sempre en
aquests termes.
El seu èxit
resulta encara més cridaner perquè es va produir enmig d'una campanya política
i mediàtica generalitzada que pintava al partit com un planter de radicals
irresponsables i antisemites. Aquesta campanya va tocar fons quan el candidat
principal de la CDU, Stefan Evers, va titllar a l'Esquerra de partit de la
divisió per la seva «hostilitat cap als jueus i els propietaris», recorrent ell
mateix a un tòpic antisemita (només uns dies després que el canceller Friedrich
Merz descrivís l'antisemitisme com una forma d'odi cap als estrangers, excloent
simbòlicament als jueus alemanys del poble alemany). Les eleccions no han posat
fi a la campanya de desprestigi: els polítics i els principals mitjans de
comunicació ja estan intensificant la seva demonització, intentant impedir que
l'Esquerra formi un govern de coalició. En una situació en la qual les majories
feixistes són una possibilitat real, la fusió centrista d'una ressorgida «por
al comunisme» amb el racisme obert hauria de dir-te tot el que necessites saber
sobre fins a quin punt es prenen de debò el seu antifeixisme. En realitat, al
costat del feixisme obert de l'AfD, la veritable política de divisió l'han
practicat la CDU —ficada en escàndols, entre ells la malversació de fons
destinats a la lluita contra l'antisemitisme— i també l'històric partit de
centreesquerra, l'SPD.
La deriva feixista: un projecte centrista.
Encara que
el corrent polític dominant insisteix que només l'AfD posa a la societat en
risc d'una regressió autoritària o feixista, els últims anys demostren el
contrari. El gir autoritari, que pot entendre's com un procés de deriva
feixista, es veu facilitat per crisis internes de les democràcies liberals:
l'empobriment per culpa de la caiguda dels salaris i l'augment dels preus,
l'espiral de desigualtat, la degradació de les infraestructures públiques i la
sensació que el futur s'ha vist hipotecat. Està impulsat no sols per les
respostes obertament feixistes de l'extrema dreta a aquestes crisis, sinó també
pel suposat centre liberal, que ha interioritzat i normalitzat noves formes de
racisme estatal contra els immigrants, en part per convicció i en part per pànic.
En intentar afeblir a la AfD imitant-la, el centre, com era d'esperar, no ha
fet més que enfortir-la.
Els partits
de l'anomenat centre (la CDU, l'SPD i fins i tot els Verds —oblidem-nos de
l'FDP neoliberal, que ja manca de rellevància—) no sols s'han compromès amb
l'austeritat i la crueltat cap als qui es perceben com socialment vulnerables.
Han soscavat o suspès activament les normes bàsiques de l'estat de dret
democràtic. Han mostrat un menyspreu obert pel dret internacional i els drets
humans, especialment pel que fa a Israel i als EUA; han restringit la llibertat
de reunió i el dret a la protesta, sobretot en relació amb la solidaritat amb
Palestina; han atacat la llibertat acadèmica i artística, i han culpat als immigrants
de la crisi i de les experiències generalitzades de declivi. El missatge és
doble. La visió d'una societat lliure i igualitària, per molt limitada que
sigui la seva realització, ha quedat obsoleta. I si no estàs entre els qui
poden aspirar a tirar endavant, l'Estat i la llei no et protegiran.
T'expulsaran o et mantindran oprimit per qualsevol mitjà necessari, inclosa la
violència estatal.
En lloc de
considerar el feixisme com l'oposat a la democràcia liberal, hauríem de veure
com la deriva feixista opera dins d'ella —o del que queda d'ella— de formes que
no poden atribuir-se únicament als extremistes. Les diferències entre els
règims liberals i feixistes són reals, però també ho és la deriva feixista,
especialment per a les persones racialitzades, excloses i marginades.
Normalitza la violència contra les minories titllades de febles o perilloses.
Redueix l'espai per a la dissidència, ja sigui mitjançant la repressió de les
protestes o la destrucció neoliberal de les universitats i altres espais que
permeten el compromís crític. I difon la sensació que preservar el que queda de
l'statu quo i les seves possibilitats requereix abandonar la idea mateixa d'un
futur compartit.
L'Alemanya
contemporània mostra, per tant, dues modalitats convergents de replegament
identitari i violent. Ambdues s'allunyen del terreny que les lluites
emancipadores han conquistat en les últimes dècades en ampliar l'accés als
drets socials i polítics. Ambdues prometen, de manera defensiva, assegurar els
privilegis materials i simbòlics d'un sector dominant de la població en temps
de declivi. La primera és explícitament racista: l'AfD estableix una noció
excloent de «el poble» i les seves fronteres. El segon prové del suposat centre
liberal, en tons més respectables socialment. En aquest cas, la defensa d'un
genocidi colonial és clau per a un gir autoritari més ampli.
El nou antisemitisme
Staatsräson, «raó d'estat», significa
oficialment per a Alemanya lluitar contra l'antisemitisme i fer costat a
Israel. Es presenta com una lliçó de l'Holocaust. En la pràctica, és l'última
encarnació d'una política de divisió i d'un estrenyiment de qui pertany a la
societat. En ampliar i instrumentalitzar massivament la definició
d'antisemitisme entorn de l'«antisemitisme relacionat amb Israel», Staatsräson
externalitza l'antisemitisme cap a les poblacions immigrants en el discurs de
l'«antisemitisme importat» i l'utilitza per a atacar els desafiaments a l'statu
quo per part de l'esquerra . Es converteix en una eina per a assegurar el
domini blanc i gestionar la societat migratòria en temps de crisi, al mateix
temps que es manté una concepció de si mateixa basada en la superioritat
civilitzatòria il·lustrada. En lloc de fer front a l'antisemitisme real i
creixent, especialment en l'extrema dreta, la resposta hegemònica es dirigeix
contra els immigrants, l'esquerra i les iniciatives de base a favor de la
democràcia i contra el racisme, la qual cosa afavoreix un projecte repressiu i
racista.
A més,
permet als partits majoritaris sortir-se amb la seva. Poden posicionar-se en
contra de l'AfD, presentada com l'opció antisistema per als votants blancs les
«preocupacions legítimes dels quals» no són escoltades, al mateix temps que
intensifiquen la retòrica i les polítiques centristes contra els immigrants i
els refugiats sense cedir la superioritat moral. La conseqüència immediata és
que les persones «d'origen migratori» estan sotmeses a una supervisió i una
disciplina constants, la qual cosa les expulsa de la política, els mitjans de
comunicació dominants i les institucions culturals i acadèmiques. La
«reemigració», eufemisme neofeixista per a la deportació massiva i la neteja
ètnica, és el punt final lògic d'aquesta convergència no reconeguda.
El resultat
és la normalització d'una política d'enemistat, manca de solidaritat,
separació, sacrifici i eliminació com a resposta dominant a les crisis
econòmiques, ecològiques i geopolítiques actuals. Els drets —i, de fet, les
vides— de grups cada vegada més nombrosos de persones —en primer lloc, les
minories racialitzades i, cada vegada més, aquelles considerades socialment
febles o improductives— ja no compten per igual, o ni tan sols compten. Se'ls
abandona i se'ls maltracta. El missatge és que això podria succeir-te a tu si
no compleixes amb els imperatius de garantir l'ordre existent.
Qui pot vèncer a la nova dreta?
En el que
presenten com una resposta a l'AfD, amplis sectors de l'espectre polític
alimenten precisament les dinàmiques que impulsen la deriva feixista. En primer
lloc, el centre segueix el discurs de l'extrema dreta que presenta la immigració
com un problema. Horst Seehofer, llavors ministre de l'Interior, va qualificar
la immigració com «la mare de tots els problemes» després dels disturbis
racistes de Chemnitz en 2018. Tractar la immigració com la font de la crisi és
una porta d'entrada a la deriva feixista, tan retòricament com materialment:
identifica enemics i consolida un aparell estatal punitiu i repressiu.
Mentrestant, la inclinació als privilegis que han de protegir-se costi el que
costi —el projecte de «Fortalesa Alemanya» i «Fortalesa UE»— es torna més violent
i agressiu a mesura que els seus súbdits perceben que la promesa d'alliberament
i protecció que ofereix la fortalesa és buida.
En segon
lloc, per tant, la lògica del boc expiatori no es limita als immigrants.
S'estén a altres grups titllats de febles o perillosos, com les persones trans
i les persones amb discapacitat, als qui es presenta com una càrrega
existencial, una amenaça per als drets establerts sobre la riquesa, el poder i
la identitat, i per a un suposat dret a controlar les fronteres que protegeixen
aquests drets. En lloc d'abordar els veritables reptes socials, la deriva
feixista ofereix més del mateix: més divisió, exclusió, privació de drets i
violència —i, d'aquesta manera, agreuja la crisi—.
Som
testimonis d'una lluita contra la societat multicultural que ja existeix. La deriva
feixista no és en absolut abstracta: persones reals ja la sofreixen com a
violència concreta. La pseudoresposta feixista a una crisi mal diagnosticada
reprodueix i intensifica les crisis estructurals i la violència que aquestes
generen. Converteix la violència estructural en violència directa, terror i
dominació, contra i dins de la societat modelada per la migració, en nom d'una
comunitat etnonacionalista racialment purificada. La transformació estructural,
única capaç de donar resposta a la crisi subjacent, continua bloquejada, i la
crisi no deixa d'agreujar-se.
Enfront de la temptació feixista de
gestionar el declivi en benefici d'uns pocs, una esquerra renovada és l'única
esperança —no sols a Alemanya. I una de les lliçons de les últimes eleccions
aquí és que l'única esperança de l'esquerra és insistir en la possibilitat real
d'una forma antinacionalista, antiidentitària, antifeixista i no capitalista de
convivència solidària, més enllà de la destructiva lògica de suma zero d'una
guerra econòmica i civilitzatòria de tots contra tots que els centristes
semblen incapaços o poc inclinats a superar. Si volem tenir algun tipus de
futur compartit, haurà de ser radicalment
diferent del passat i del present.
Robin
Celikates és catedràtic de Filosofia Social i Antropologia en la Freie
Universität de Berlín. Director adjunt del Berlin Centre
for Humanities and Social Change a la Universitat Humboldt de Berlín.
Co-director del Centre for
Social Critique a Berlín.
Co-president de la junta de l'International
Consortium of Critical Theory Programs (ICCTP). Co-editor de la
revista acadèmica Critical
Times: Interventions in Global Critical Theory. Ha impartit classes i col·laborat en centres d'elit com
la Universitat
de Colúmbia
(Nova York), la Universitat Paris Nanterre (França) i la Universitat Johann
Wolfgang Goethe de Frankfurt, així com el CCBB
a Barcelona. Ha publicat diversos articles en revistes i diaris i és autor,
entre altres llibres, de Analyzing Ideology (Oxford
University Press, de pròxima aparició) com a coeditor amb Sally Haslanger.
Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/09/germany-socialism-barbarism?
TURBULÈNCIES
A ALEMANYA
L'èxit de
l’AfD i el futur d'Europa.
Tariq Ali
8 de
setembre de 2026
Els resultats electorals en l'estat federat alemany de Saxònia-Anhalt han despertat a alguns comentaristes, però no suposen una gran sorpresa. Alternativa per a Alemanya (AfD) ha anat creixent a bon ritme i l'anomenat «cordó de seguretat» creat pels partits de centre extrem de l'elit alemanya no ha fet més que afavorir aquest procés. El fet que el 44% dels votants en les eleccions regionals votés a l'AfD és un ombrívol testimoniatge d'això. La Unió Demòcrata Cristiana (CDU), que va obtenir un 37% en 2021, ha caigut ara al 18,5% i, d'altra banda, Die Linke ha superat en vots al Partit Socialdemòcrata (SPD), mentre que el Partit de Sahra Wagenknecht (BSW) ha superat la barrera del 5%. Turbulències. Contradiccions. Fracassos. Aquestes són les paraules que venen al cap.
I no és
només Alemanya, amb el seu passat del Tercer Reich, la que s'està movent cap a
una direcció ultranacionalista. És tota Europa, en un grau o un altre. I això
continuarà si les elits polítiques i econòmiques insisteixen que no són
possibles les reformes i en què la forma actual de capitalisme és immutable de
manera indefinida. Les guerres posteriors a l'11-S han estat un desastre que ha
portat el sistema occidental a caure en paranys creats per ell mateix. Les
guerres a l'estranger i les economies financeritzades (OTAN/UE) són les
responsables de la situació actual a Europa. Aquesta és la base del que està
ocorrent a Alemanya, Itàlia, França i Gran Bretanya. Sens dubte, a hores d'ara,
els qui percebien a la UE com un patró oro que mantindria automàticament a
ratlla el nacionalisme dels grans Estats han d'estar qüestionant les seves
suposicions de sempre. Les dues veus diàries i setmanals del capitalisme
occidental —Financial Times i The Economist— no ignoren tot això, i el periòdic
rosa a vegades, encara que sigui en rares ocasions, fa honor al seu color, però
el setmanari està acabat, sovint és reaccionari d'una forma molt estúpida,
d'acord amb el liberalisme actual que defensa acríticament.
Fa poc menys
d'una dècada vaig suggerir que:
La Unió Europea, una de les entitats econòmiques més grans
del planeta, que ocupa un espai major que l'Imperi romà fa 2000 anys, està en
un embolic. Tots els encobriments, els patètics intents de suggerir que tot va
bé, que la tireta que s'ha aplicat amb força a tot el cos de la UE assenyala un
retorn a la normalitat, resulten profundament poc convincents… El fracàs dels
filòsofs progressistes europeus (Habermas i Negri, entre altres) a l'hora de
comprendre i analitzar la naturalesa de la crisi indica que s'han convertit en
part del problema. Europa no és una bona abstracció. És una mala realitat en la
qual les forces d'extrema dreta han dominat el debat.
Unificar
Europa, històricament parlant, mai ha estat fàcil. Napoleó va estar a punt
d'aconseguir-ho en el segle XIX, però va ser derrotat per l'hivern rus. Els
únics líders polítics que es van prendre de debò la imposició d'una Europa
unificada i independent van ser Hitler i Himmler, aquest últim amb un pla més
convincent que el del seu Führer. Tots dos concebien Europa (després d'haver
aixafat a l'Exèrcit Roig) com un contrapès als EUA en la lluita pel domini
mundial, en aliança amb el Japó d'Hirohito. Carl Schmitt, estrateg conservador
i membre del partit nazi durant un breu període, no veia cap raó per la qual
Alemanya no hagués de tenir la seva pròpia versió de la Doctrina Monroe,
rebutjant la ingerència estrangera.
Després de
la derrota alemanya i el col·lapse de l'Imperi Britànic, va sorgir un món
diferent en el qual els Estats Units va assumir el paper de potència occidental
dominant. Això va ser acceptat tant per les potències derrotades com per la
majoria dels aliats. Charles de Gaulle, no obstant això, advocava per una
Europa molt unida com a bloc bonapartista en la política mundial, equidistant
de Washington i Moscou. La bomba francesa [force de frappe] protegiria
la independència europea sempre que els alemanys se sumessin al projecte.
S'havia acordat verbalment un tractat en aquests termes, però el polític
conservador alemany i canceller Konrad Adenauer va introduir una esmena
manuscrita en la qual s'establia que la solidaritat alemanya amb els Estats
Units era eterna. De Gaulle va expulsar de França a més de vint bases
estatunidenques i es va retirar de l'organització militar de l'OTAN, encara que
va continuar sent membre de l'Aliança Atlàntica. Era preferible una esplendor
aïllada a convertir-se en un «ruc de Troia» com el Regne Unit o acceptar una
sobirania truncada com la d'Alemanya.
Després de
la caiguda del Mur de Berlín, Gorbatxov a Moscou i els líders de la RDA a
Berlín Oriental van acceptar el «Anschluss» econòmic proposat pel canceller de
la CDU, Helmut Kohl, i no van exigir ni van obtenir res a canvi. Les promeses
verbals que l'OTAN no es «expandiria ni una polzada cap a l'est» mai es van
prendre de debò i són la raó principal de l'atac de Putin a Ucraïna. El
bombardeig del gasoducte d'un important país de l'OTAN per part d'un aspirant a
membre ha afectat greument l'economia alemanya. La reunificació, brutal i
irreflexiva, va tenir un efecte socioeconòmic i politicocultural desastrós en
totes dues Alemanyes. Les celebracions no van durar gaire. Així ho ha
assenyalat sovint un dels intel·lectuals de mentalitat més independent del
país, Wolfgang Streeck. En els seus nombrosos assajos i llibres, molts dels
quals han estat publicats per la New Left Review i Verso. En l'últim capítol de Buying Time, Streeck va defensar que és possible
una Europa diferent i va esbossar les línies generals de com podria ser una
nova constitució democràtica per a una realitat culturalment diversa i
socialment heterogènia. Més tard, en Taking Back Control?, es va mostrar menys utòpic i va
assenyalar amb duresa com Europa s'havia deteriorat encara més i com Alemanya
havia abandonat pràcticament la socialdemocràcia.
Aquests són
els contextos en els quals ha d'entendre's l'auge de l'AfD. La seva principal
líder, Alice Weidel, que és una ferma oponent a la immigració (igual que tots
els partits de centre extrem) i una acèrrima defensora de Netanyahu i del
genocidi de Gaza (igual que la majoria dels altres partits alemanys), és també
una enèrgica oponent a la guerra de l'OTAN a Ucraïna i exigeix una solució
negociada, en contraposició a la coalició governant. La seva vida personal
contradiu part de la seva retòrica d'extrema dreta; viu amb una dona d'origen
esrilanqués que va créixer a Suïssa. És la primera vegada des de la Segona
Guerra Mundial que un partit d'extrema dreta s'ha acostat tant a prendre el
control d'un estat federat a Alemanya.
Donada la
falta d'una alternativa popular, és probable que aquest procés continuï. El
«tallafocs» dissenyat per a mantenir a ratlla a l'AfD està abocat a perdre tot
el seu sentit si mitja dotzena de diputats de la CDU es passen al bàndol
contrari, tal com ha vingut passant al Regne Unit amb els conservadors que
s'han unit al partit Reform de Nigel Farage. Sembla que el tallafocs és una
mesura fallida que només ha servit per a allunyar encara més als votants. Die
Linke i BSW haurien de votar al costat dels partits de centre extrem per a
mantenir a l'AfD fora del Govern? Mentre escric aquestes línies, s'està
produint un acalorat debat tàctic.
Els partits
d'esquerra no han d'oblidar que el centre extrem els considera l'altra cara de
la moneda de l'AfD i que Merz ha afirmat en repetides ocasions que la CDU mai
formaria una coalició amb Die Linke. Atès que aquest és el cas, no hi ha
absolutament cap raó per la qual els dos partits d'esquerra no hagin
d'abstenir-se quan se celebri la votació. Al cap i a la fi, és Weidel tan
diferent de Meloni a Itàlia o de Le Pen a França? Tots els partits que lideren
aquestes dones compten amb una bona dosi de feixistes de línia dura. Els tres
països van rebre de regal dels EUA i l'OTAN un gran percentatge d'antics caps
d'intel·ligència feixistes, alts comandaments policials, funcionaris i polítics
blanquejats, etc. La pena i la llàstima va ser l'encertat títol d'un documental
francès que treia a la llum l'abast de la col·laboració francesa amb el Tercer
Reich. De Gaulle va manar executar a alguns com a gest simbòlic. A alguns, com
el mariscal Pétain, se'ls va perdonar l'execució i, en el seu lloc, van ser
condemnats a cadena perpètua. Però molts altres van continuar impunes i les
democràcies europees mai es van purificar d'aquells que en el seu moment havien
estat els botxins voluntaris de Hitler, Mussolini, Pétain i Franco. Ara s'estan
recollint les conseqüències. I, a part de Jean-Luc Mélenchon, no hi ha cap
altre polític d'esquerres que s'enfronti a l'enemic a casa.
Sovint em
pregunto com hauria vist el present Edgar Reitz, un dels millors cineastes de
l'Alemanya de la postguerra. La seva sèrie de cinc pel·lícules (59 hores i
trenta-dos minuts en total), coneguda com a Heimat, oferia una història
molt refinada i matisada de la seva pàtria. Seriosa, estèticament agradable (la
meva favorita era Die Zweite Heimat) i presentava una «història des de
baix» que no té equivalent en cap altre país europeu. Mostrava a refugiats
econòmics alemanys que s'establien al Brasil i als Estats Units. La implicació
era òbvia. Gent de tots els països europeus buscava noves vides i fortunes en
altres llocs en temps de crisi econòmica. Potser és diferent del que fan avui
els antics ciutadans de les colònies europees?
Tariq Ali és un destacat
historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític
britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual
internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia
(PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè
Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la
revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60,
liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de
llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica
producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The
Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les
sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You
Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).
Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/turbulence-in-germany?
