Alguns comentaris crítics [i] a
l'Informe Fènix.
"El PIB ho mesura tot, en resum, excepte el que
fa que la vida valgui la pena"
Robert F. Kennedy, 1968
1. El meu
admirat exalcalde, exdiputat i exsenador espanyol Miquel Àngel Estradé feia, fa
ja força dies, una piulada on deia:
"L'informe Fènix,
elaborat amb la participació d'economistes tan reputats com G López Casanovas,
J Galí, M Puig o M Guinjoan (la majoria doctors) tots ells nacionalment
conscients i bona part socialdemòcrates, fa un retrat socioeconòmic d'una
Catalunya en greu declivi i exposada a una fractura social i una
desnacionalització devastadores".
Difícil
resumir tan encertadament en una piulada el
rerefons polític (i implícitament econòmic i social) d'un informe [ii] que,
en 67 pàgines (més unes 60 d'annexos) defensa unes tesis importants,
interessants i que van molt més enllà (en el sentit positiu del terme) del que
sentim habitualment per part dels governants, partits polítics, patronals,
sindicats majoritaris, i una bona part dels economistes i altres científics
socials del país. Per tant, en primer lloc, les meves felicitacions als autors
(a molts dels quals conec personalment), amb els que puc compartir algunes de
les seves conclusions.
Tanmateix,
com que políticament sí que sóc independentista conscient, però no sóc
socialdemòcrata (tot i que per
qualificar l'informe potser caldria parlar, com a molt, de socialdemocràcia
moderada o socioliberalisme); soc europeu, però no europeista (en el sentit
que tradicionalment es dona a aquesta paraula); i en el camp de l'economia i
les ciències socials sóc més aviat força heterodox, confesso que no comparteixo la visió global de què
implícitament parteixen els autors, i aquest és l'aspecte més determinant. També
tinc, a vegades, desacords en alguns
dels termes que fan servir en l'informe.
2. La visió global de què parteixen els
autors implícitament és, crec, que
les economies en general, i l'economia catalana en particular, han de continuar
creixent. Ho comparteixo totalment en el cas de les economies pobres del Sud
global, però no en les economies riques, entre elles Catalunya, del Nord
global. I això per què? Doncs, perquè, com
a raó principal (no única), a causa
de la crisi climàtica el creixement infinit és impossible, perquè els recursos
del planeta són finits. I aquest és el punt on som ara.
No crec que avui es pugui parlar del
creixement del PIB o del PIB pc sense tenir en compte EXPLÍCITAMENT la crisi
climàtica. I en el
conjunt de l'informe se'n parla, només de passada, tan sols dues o tres
vegades. I això, en un moment en què augmenta l'atractiu pels growth-critical
studies. Al mateix temps el camp que abasta el tema s'estén, es
ramifica i es fa més complex. Els growth-critical studies, paradoxalment,
estan en ple creixement [iii].
Els growth-critical studies porten al postcreixement que es podria definir
per les següents característiques:
(1) una reducció de la producció i el consum (2) per a reduir la petjada
ecològica, (3) planificada democràticament (4) d'una manera que sigui
equitativa (5) al mateix temps que es garanteix el benestar de la població.
Pot ser
interessant recordar les vint tesis
principals del postcreixement [iv], com fa Parrique, a partir de l'article
esmentat a la nota anterior:
Sostenibilitat ecològica:
1. Cap país
del món arriba avui a satisfer les necessitats bàsiques de la seva població,
tot respectant un nivell d'utilització dels recursos sostenible.
2. El
creixement econòmic no està mai completament desvinculat de la utilització
dels recursos naturals i dels impactes sobre el medi ambient.
3. Si no és
possible ecologitzar prou la producció i el consum, caldrà decréixer.
4. Els
costos d'actuar són inferiors que els de no actuar.
Qualitat de vida:
5. Més enllà
d'un cert nivell de riquesa, el creixement ja no millora la qualitat de vida.
6. Cal
canviar el PIB per altres indicadors de prosperitat i substituir la idea d'un
creixement lineal i quantitatiu per una visió més rica del desenvolupament.
7. El
creixement pot, fins i tot, i en certes condicions, degradar el benestar.
8. Si el
creixement no millora la qualitat de vida, la seva absència, sobretot si és
brutal, pot posar-la en perill.
Resiliència econòmica:
9. La
desacceleració del creixement econòmic en els països rics, no és pas una mala
notícia.
10. La
desacceleració del creixement, tant si és volguda com no, necessita una
reorganització profunda del sistema econòmic, per tal que es pugui prosperar
sense créixer.
11. La
qüestió del finançament és secundària, particularment pels països amb rendes
altes i que disposen d'una moneda pròpia.
12. El
postcreixement no és compatible amb el capitalisme.
Estabilitat política
13. Cal
desfer l'hegemonia del creixement en els discursos i les pràctiques polítiques.
14. El
creixement econòmic tendeix a fer créixer les desigualtats, i
aquestes perjudiquen la democràcia.
15. La
coordinació entre diversos països facilitaria la transició.
16. És molt
probable que no canviï res sense una mobilització de masses de la societat
civil.
Justícia internacional
17. El
creixement beneficia principalment als que ja són rics sense aconseguir
eliminar la pobresa.
18. El
creixement dels països rics necessita una apropiació desproporcionada de
recursos humans i naturals dels països pobres.
19. Són els
més rics els que més contaminen i els més pobres els que més en pateixen
les conseqüències.
20. El
desenvolupament no es redueix al creixement econòmic.
El punt de
vista, la visió del postcreixement és qualificada sovint d'utòpica. Però, com
explica Soren Mau, en l'actual
moment històric "la crisi climàtica
ens força a tots a ser utopistes. Perquè, donat que el capitalisme és
incapaç de reproduir les seves pròpies condicions naturals i continua
erosionant-les, el canvi radical és
inevitable. Ja sigui en forma d’un
col·lapse ecològic provocat pel mateix capitalisme o en forma d’una força política capaç de canviar el curs de la història.
Així que l’únic escenari completament
irrealista és la continuïtat de l’statu quo"[v]. Avui estem en una
crisi col·lectiva de la imaginació política i hem perdut, almenys en part, la
capacitat de pensar que és possible organitzar la vida social d’una altra
manera que no sigui el capitalisme, de creure que podem canviar el món, en
contra de la TINA thatcheriana. Perquè, "la crisi climàtica implica una mena de dissolució material de la
distinció entre utopia i distopia. Ja que fins i tot si avui tingués lloc una revolució i el capitalisme fos abolit
globalment, encara hauríem de viure durant molt de temps amb les conseqüències
del capitalisme fòssil. Hauríem de dedicar una quantitat enorme de recursos
durant molts i molts anys a reparar el planeta que heretaríem del
capitalisme".
Un comentari
global de l'informe, que em sembla molt interessant i a tenir en compte, i que,
en gran part comparteixo, és el que
ha fet des d'un punt de vista sindical
el secretari de la Intersindical [vi].
3. Pel que
fa al primer dels punts de l'informe "1.
El PIB per càpita a Catalunya i la seva evolució" comparteixo,
totalment o parcialment, algunes de les tesis que si defensen, com ara que:
·
Utilitzar el creixement del PIB com a
demostració de la bona evolució econòmica d’un país no és vàlid i suficient per
a demostrar l’evolució positiva del benestar econòmic de les famílies. Hi estic totalment d'acord.
·
Cal saber, com a mínim, quina quantitat d’aquest PIB correspon de mitjana a
cada persona i quin ha estat el seu creixement. Aquesta informació l’aporta, en bona part, el PIB pc.
Aquí els
autors defensen la tesi que el benestar, la prosperitat, la qualitat de vida de
la gent depenen del PIB pc, però "només
en bona part" i amb limitacions ("com a mínim").
Alguns han
afirmat que el PIB pc és una mesura
incòmoda del benestar [vii], ja que no considera adequadament les
desigualtats en la distribució de la renda, i menys en el cas de la riquesa; no
es considera el que no té un preu (treball domèstic, cures no remunerades, oci,
qualitat ambiental, cohesió social); premia els desastres, pel fet que un
desastre natural que impliqui refer infraestructures fa créixer el PIB; ignora
els límits ecològics.
Per això,
encertadament, crec, els autors de l'informe ens diuen: "El PIB pc no ho diu tot, evidentment, però
sí que diu molt sobre la qualitat de vida mitjana dels ciutadans d’un país. Al
capdavall, és indubtable (particularment
crec que és una generalització ben discutible) que els països rics estan
més ben governats, estan més orientats al coneixement científic i a la
tecnologia, però també a la cultura i a les arts i, malgrat que aquesta
temàtica és molt complexa, es pot dir que un PIB pc elevat permet una qualitat
de vida superior. Tanmateix, el PIB pc
té una limitació evident, ja que, en ser una simple divisió, assumeix que la
distribució del PIB entre els seus habitants és equitativa. Que a tothom li
toca el mateix. I això no és així" (per això en una nota a peu de
pàgina precisen que "per avaluar-ne
de manera integral el benestar i la qualitat de vida s’haurien de considerar també altres factors socials i mediambientals
igualment importants").
Però,
malgrat totes aquestes múltiples limitacions els autors de l'informe (en la meva opinió massa agosaradament)
consideren que "el PIB pc (i també
la RNBD pc) és un instrument bastant
precís (?) per valorar el nivell econòmic i el poder adquisitiu dels
habitants d’un país".
4. Tenint en compte els comentaris ja fets
sobre la definició i mesura del benestar, estic bàsicament d'acord amb les
consideracions que,
·
A
partir del 2000 "el fort creixement
de l’economia només ha produït una forta immigració, sense millorar el benestar
mitjà (PIB pc) dels ciutadans".
·
que
"el creixement demogràfic d’un país
no és condició necessària per a tenir un creixement del PIB important i, menys
encara, per millorar el PIB pc dels seus ciutadans".
·
I
també amb què "no és cert que la
immigració que estem rebent a Catalunya sigui d’un volum inevitable, atès que,
com al Japó, tres comunitats autònomes estan perdent població..., fet que
demostra que no és determinant l’envelliment per atraure immigració. Al País
Basc o a l'Aragó la immigració és una tercera part de la catalana i una cinquena
part de la balear, i el seu PIB pc creix més".
5.a. A
l'apartat 3 de l'Informe els autors ens diuen:
"Amb l’objectiu de
poder respondre a determinades qüestions plantejades en apartats anteriors, es
fa necessària una anàlisi detallada
de la productivitat catalana, de la dinàmica de l’ocupació i dels seus salaris.
A tal efecte, a continuació se centra l’atenció en un conjunt de subsectors de la indústria manufacturera i una bona part
dels serveis mercantils".
I precisen:
"La ràtio de productivitat
utilitzada és la que es denomina "productivitat
aparent del factor treball", un recurs àmpliament usat en estudis
econòmics, que assigna al factor treball la contribució d’altres factors
(maquinària, tecnologia, etc.) a l’hora d’obtenir el valor afegit".
i, a més..., "s’ha
optat per aportar, addicionalment, la productivitat
per hora (treballada)", així com ... "una variable addicional
rellevant en el context d’aquest informe (que) és el salari mitjà que cobren les persones contractades: els assalariats".
Tot plegat
amb l'objectiu final de poder precisar que:
"De la comparació entre subsectors industrials (manufacturers, de fet) i de serveis
se’n desprenen alguns aspectes que resulten significatius en matèria de
productivitat, salaris i creació de llocs de treball".
b. Arribats
a aquest punt, m'agradaria recordar, breument i, per tant, esquemàticament, els
problemes que van assenyalar alguns economistes de Cambridge (Anglaterra)
-bàsicament Joan Robinson i Piero Sraffa, però també Kaldor, Pasinetti o
Garegnani (els postkeynesians/neoricardians)-, polemitzant amb Paul Samuelson i
Robert Solow del MIT, i també Hahn o Bliss (els neoclàssics), situat al
Cambridge de Massachusetts (EUA), en el que s'ha conegut com la "polèmica o controvèrsia dels Cambridge"[viii].
El nucli del
debat era la mesura i el paper del capital dins dels models de producció i
distribució de la renda neoclàssics, que per funcionar requerien poder mesurar
el capital (K) com una mesura homogènia, la qual cosa -la possibilitat
d'agregació del capital- era posada en qüestió pels economistes
anglesos.(Després el debat es va fer més complex amb "el retorn de les
tècniques" i la "reversió del capital", però ara això no ve al
cas).
Eren dues visions oposades sobre la naturalesa
del capital i de la distribució de la renda, que afectaven també, lògicament al
significat de la productivitat (tant la PTF com la productivitat aparent del
treball).
Una polèmica
antiga, dels anys 50, 60 i 70 del segle passat, però que mai ha estat tancada
ni consensuada pels economistes, els d'aleshores i els seus deixebles actuals.
El resultat és que les qüestions
fonamentals sobre la mesura del capital i la validesa lògica de la funció de
producció agregada romanen, en essència, sense una resolució acceptada unànimement.
Com diuen
Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005), "els participants en els debats de
Cambridge-Cambridge, així com els autors que van tractar el problema de
l'agregació, van concloure fa diverses dècades que la noció de funció de producció agregada no té cap fonament teòric.
Una vegada que això va ser admès i acceptat (pels mateixos economistes del
MIT), aleshores l'argument esgrimit
en defensa de la funció de producció agregada va canviar: la qüestió de la validesa de la funció de producció agregada era només
una qüestió empírica, és a dir, que mentre les funcions de producció agregades
produïssin “bons” resultats en ser estimades estadísticament, no hi havia cap
motiu per a deixar de fer-les servir. No obstant això, avui sabem per què les funcions de producció agregades poden donar
lloc a resultats que es poden interpretar com a acceptables des del punt de
vista teòric quan són estimades estadísticament, fins i tot no existint
teòricament: no són més que
aproximacions a la identitat comptable que relaciona el valor agregat (de la
producció) amb la massa salarial i els beneficis".
c. Com dèiem,
la controvèrsia de Cambridge sobre el capital afecta de ple la definició i la mesura de la productivitat del treball
perquè mostra que, darrere d’una xifra
aparentment tècnica, s’amaguen supòsits sobre la distribució de la renda i la
valoració del capital que no són neutrals [ix].
Perquè
l’aprofundiment del capital expliqui un augment de la productivitat, necessitem
una mesura independent de K. Però, com van demostrar al Cambridge anglès, el
valor del capital agregat (K) no es pot calcular sense conèixer la taxa de
benefici (r). I la taxa de benefici, al seu torn, depèn de com es distribueix
l’excedent entre salaris i guanys. La productivitat del treball hauria d’augmentar
gràcies a un K/L més alt, però K es mesura utilitzant uns preus que
reflecteixen la mateixa distribució que volem explicar. Per tant, la productivitat del treball deixa de ser
una dada tècnica innocent: porta incorporada la correlació de forces entre capital
i treball.
D'altra banda, la producció es mesura en termes
reals, descomptant la inflació. Però, tal com va mostrar Sraffa, els preus relatius dels béns (i, per tant,
el deflactor del PIB) varien amb la distribució de la renda. Un canvi en la
taxa de salari real o en la taxa de benefici altera els preus relatius, la qual cosa modifica la mesura de la
“producció real” encara que les quantitats físiques produïdes i les hores
treballades no hagin canviat.
Així, un augment de la productivitat del treball
pot ser un miratge estadístic causat per un canvi distributiu, no per una
millora tècnica genuïna. Dit d'una altra manera, la productivitat del
treball, per tant, no guarda una relació monòtona amb la taxa de benefici. No
podem afirmar que “un major K/L sempre implica major productivitat del
treball”, perquè el mateix K/L es pot
associar a tècniques diverses segons la distribució de la renda entre salaris i
beneficis.
La
controvèrsia del capital ens obliga a
concloure que:
·
La
productivitat del treball no és una mesura purament tècnica, sinó que està
contaminada per les relacions de propietat i la pugna entre salaris i
beneficis.
·
Un
augment de la productivitat laboral pot reflectir una millora tècnica, però
també un canvi distributiu favorable als beneficis sense cap canvi físic
rellevant.
·
Les
polítiques que busquen augmentar la productivitat mitjançant l’“aprofundiment
del capital” es basen en un concepte (el capital agregat) lògicament
inconsistent i, per tant, poden estar mal orientades.
En
definitiva, "la controvèrsia de
Cambridge ens revela que la productivitat del treball és una construcció social
i distributiva, no un termòmetre tècnic que puguem llegir de manera
ingènua".
En
conseqüència cal preguntar-se, perquè hi
hagi un augment dels salaris cal que abans hi hagi un augment de la
productivitat del treball? O, per
contra, la productivitat del treball creixerà si abans hi ha hagut un augment
dels salaris?
Com diu la
Intersindical en la seva anàlisi de l'informe, fent servir exemples concrets: "els salaris no esperen la
productivitat. Sovint és a la inversa. Els salaris alts forcen la productivitat".[x]
d. Sovint, el creixement de la productivitat
laboral ha sigut una font de desconcert i resultats paradoxals per als
economistes. Molts dels debats suggereixen que el col·lapse o el repunt del
creixement de la productivitat estan relacionades amb el costat de l'oferta
[xi].
La naturalesa de la relació causal
entre el creixement econòmic i el progrés tecnològic ha sigut objecte de debat. La visió convencional, que segueix l'anàlisi pionera de Solow de
1957, sosté que el creixement està limitat per l'oferta i determinat per un
progrés tecnològic exogen. La interpretació convencional de la Llei de Okun [xii] és que existeix un límit de capacitat
d'oferta. En altres paraules, si l'economia creix significativament per damunt
del seu potencial, llavors la desocupació acabarà caient per davall de la taxa
natural, i sorgiran pressions inflacionistes. Aquesta visió d'una restricció de
l'oferta és la base de la taxa natural de desocupació o de la taxa de
desocupació que no accelera la inflació (NAIRU).
Una visió alternativa, anterior a
Solow, coneguda com la Llei de Kaldor-Verdoorn [xiii], posa l'accent en la importància dels
factors relacionats amb la demanda a l'hora de determinar el progrés tecnològic
i el creixement de la productivitat. Aquesta interpretació més keynesiana
suggeriria que, per a aconseguir un determinat objectiu de desocupació, el
creixement hauria de situar-se per damunt de la seua tendència en una magnitud
determinada. La Llei de Okun s'ha
mantingut relativament estable al llarg del temps, i no s'ha produït una
disminució significativa en el valor del paràmetre des de la dècada de 1960.
L'expansió de la demanda no condueix, necessàriament, directament a la
inflació, ja que té un efecte cíclic positiu sobre la productivitat.
Kaldor (1966) va suggerir, seguint a
Adam Smith, que l'augment de la productivitat laboral era conseqüència del
creixement de la producció, i que això reflectia un procés de causalitat
circular i acumulativa o de rendiments creixents a escala. Les lleis de Okun i Verdoorn
interpretades d'aquesta manera impliquen que la noció d'un límit d'oferta relativament estable per a l'economia és,
com a mínim, qüestionable, ja que els efectes cíclics i estructurals a
llarg termini del creixement de la producció sobre la productivitat, que estan
associats a les lleis de Okun i Verdoorn, també formen part de la història.
La interpretació keynesiana suggereix
que tant la llei de Okun com la de Verdoorn impliquen una causalitat del
creixement de la producció cap a la productivitat laboral, mentre que
l'economia convencional suggeriria una causalitat inversa. En altres paraules, la llei de Okun
és resultat de l'acumulació de mà d'obra, és a dir, la causalitat va de les
variacions de la producció al mercat laboral i, d'ací, a la productivitat. En
la mateixa línia, la llei de Verdoorn implica que un sistema que creix
ràpidament es veu obligat a innovar per a mantenir el seu ritme. Aquesta
formulació de les lleis de Okun i Verdoorn suggereix que la primera s'hauria
d'interpretar com un efecte cíclic de la producció sobre la productivitat,
mentre que la segona s'hauria de considerar un efecte estructural o de
tendència. Se suposa que és el
creixement potencial a llarg termini del PIB el que exerceix pressió sobre
l'economia i força el procés de «destrucció creativa» associat al creixement de
la productivitat.
En altres paraules, si l'expansió de
l'economia —tant en els seus components cíclics com estructurals — condueix a
un augment de la productivitat, llavors el límit de l'oferta es veu afectat per
l'expansió de la demanda.
Els enigmes i les paradoxes de les
quals parlàvem al principi desapareixen una vegada que es coneix que les lleis
de Okun i Verdoorn expliquen el 87% de totes les variacions en la productivitat
laboral. En altres
paraules, els efectes cíclics i estructurals de les variacions en el creixement
de la producció expliquen quasi tot el canvi en la productivitat laboral. Les variacions cícliques i estructurals i la
tendència de la productivitat laboral són, en certa manera, endògenes a la
política macroeconòmica. Sembla, doncs, que el reconeixement de la
importància de les lleis de Okun i Verdoorn reforçaria un creixent escepticisme
sobre la NAIRU i la mateixa noció d'un límit d'oferta rígidament fix per a
l'economia, i que el canvi tècnic és el
resultat, i no la causa fonamental, del creixement econòmic.
Aquesta anàlisi
de les lleis de Okun i Verdoorn té importants
implicacions per a les polítiques macroeconòmiques actuals. Així, sembla
raonable suposar, donades les regularitats establertes, que, atès que la
recuperació de l'última recessió ha sigut relativament feble en comparació amb
altres recuperacions de la postguerra, la productivitat laboral acabarà
alentint-se, més encara si l'economia entra en recessió o s'adapta a taxes de
creixement més baixes en mitjana. De fet, això és una cosa que ja s'aprecia en
l'evolució recent de la productivitat laboral.
6. En el
capítol sobre els sectors subvencionats
és on els autors fan una aportació més innovadora respecte als seus escrits
anteriors, la qual crida immediatament l'atenció. Tanmateix, és plenament
coherent amb els escrits esmentats i, també, amb la tesi final a la que
pretenen arribar (i ho dic en un sentit positiu).
Ens diuen:
"... per sota d’un
determinat nivell salarial, les aportacions a la seguretat social
efectuades–pel treballador i per l’empresa– més els impostos directes i
indirectes que paga el treballador, no cobreixen el cost dels serveis públics
que el treballador i la seva família consumeixen. Això vol dir que la resta de
la societat, la que cobra més, ha de compensar amb els seus impostos la diferència
fiscal entre la contribució total d’aquest treballador i el que consumeix
socialment. Es pot dir, doncs, que l’ocupació d’aquestes persones és
subvencionada".
I que:
" ... la creació
de llocs de treball amb salaris molt baixos no hagi de preocupar, sobretot
perquè mantenir-los implica un esforç fiscal solidari per a la resta d’empreses
i individus, de manera que un país que en creï massa esdevindrà insostenible
econòmicament i posarà en risc la supervivència de l’estat del benestar".
Passant a
definir,
" ... com a salari altament subvencionat aquell el
perceptor del qual no arriba a cobrir els serveis socials que l’afecten més
directament i l’oferta dels quals ha d’augmentar en proporció amb el nombre de
beneficiaris; són els serveis socials que identifiquem amb la sanitat,
l’ensenyament, la dependència, l’ordre públic i l’administració de justícia.
... quan en aquest informe es parla de salaris subvencionats es fa referència,
de fet, a salaris altament subvencionats; tan subvencionats que l’informe
arriba a la conclusió que cal qüestionar-ne o bé l’existència o bé la
retribució. És a dir, són llocs de treball que o bé no haurien d’existir, o bé
haurien d’estar retribuïts més generosament".
Aquí es
podria parlar de si els serveis socials que es consideren són els que toquen, o
bé si en sobra o en falta algun, per exemple l'habitatge.
A
continuació estudien quins són els sectors que tenen salaris altament
subvencionats, que representen un 35% de l'economia catalana, i estudien amb
molt detall el turisme, els escorxadors de porcí i els repartidors a domicili.
7. Conclusions i propostes
A.
L'informe, ens diuen els autors, intenta posar en relleu els motius del declivi (més gran que a Europa) que l’economia
catalana ha patit les darreres dècades. Els
orígens d’aquest greu problema semblen específics. Uns són fruit de les
polítiques aplicades; uns altres, de les inaccions.
Tenint en
compte la visió de la qual parteixen -de la que ja hem parlat abans- (i
coneixent les coses que han publicat els tres autors principals de l'informe)
no és d'estranyar que ens diguin:
"L’alentiment de
la productivitat catalana i, per tant, del PIB per càpita i del benestar
general, és fonamentalment fruit del creixement descontrolat de determinats
sectors econòmics. ... sectors de molt baixa productivitat que, en créixer de
manera desmesurada en volum d’ocupació, han encongit la resta de sectors de
productivitat més alta, sobretot manufacturers".
Com a
conseqüència, la dinàmica econòmica
catalana no només no ha millorat significativament el nivell de vida dels
catalans, sinó que, molts segments de la població catalana, particularment les
classes populars, han vist com baixava el nivell de vida que tenien a principis
del mil·lenni.
És més, els
sectors econòmics que han crescut més, no només no han aportat més benestar,
sinó que han restat recursos del sistema, i això ens ha empobrit com a
societat. És el cas dels "sectors
altament subvencionats" un concepte nou que introdueix l'Informe. És a
dir, una part massa gran dels recursos dels catalans no s’ha orientat a
incrementar el benestar de la societat; sinó que s’han orientat, i s’orienten
encara, a afavorir sectors que tenen
baixa productivitat, que subsisteixen i creixen gràcies a l’atracció de mà
d’obra poc qualificada, i que, per tant, tiben a la baixa la mitjana tant de la
renda per càpita com de la recaptació pública per càpita i, finalment, tensen
els serveis públics.
Els
perjudicis causats han estat considerables; i la regressió remarcable. La
pèrdua de potència econòmica es tradueix també en la percepció ja generalitzada
del deteriorament dels serveis públics
bàsics, fet que hauria d’alertar sobre la urgència i la importància de les
mesures que cal prendre.
B.- Ens
avisen d'entrada que:
"L’abast d’aquest
informe és el sistema productiu català i, en conseqüència, les mesures que s’hi
detallen se centren en aquest àmbit de l’economia".
Fan una
distinció entre accions correctives
(quin objectiu principal aturar l’augment d’ocupació dels sectors
subvencionats, tenint en compte que sostreuen una quantitat de recursos
–públics i privats– que impedeixen la inversió en sectors més productius) i accions d'estímul que en general
requeriran un període més llarg. No entraré a detallar totes les mesures que
proposen (vegeu les pàgines 63 a 66 de l'informe), sinó aquelles que m'han
cridat més l'atenció.
·
Es
parla molt ràpidament de la necessitat de gestionat la immigració, un tema que, sens
dubte requeriria un informe específic.
·
El mateix es pot dir pel que fa a les mesures que s'apunten per a una
revisió de les polítiques d'ocupació.
·
Em sembla molt interessant i
necessària la creació d'un Fons d'Inversió Públic. De fet, això no seria del tot nou, ja que entre 2007 i 2010 ja es va fer
aquesta política per part de la Secretaria d'Indústria i Empresa de la
Generalitat a través d'AVANÇSA (l'anterior EPLICSA) amb la inversió pública en
empreses que es consideraven estratègiques. A partir del 2011, amb l'entrada
del nou govern de CiU amb el president Mas, Avançsa es va integrar a ACCIÓ i
l'estratègia iniciada en el govern anterior va quedar molt minvada.
·
Crec
que caldria anar amb molt de compte en les rebaixes fiscals per atreure talent
i amb elevar el mínim exempt de l'impost de patrimoni o de l'impost de les
grans fortunes. Particularment no ho
comparteixo. Estic més d'acord amb les campanyes de Gabriel Zucman i altres
contra els paradisos fiscals i per aconseguir que els multimilionaris paguin
realment impostos [xiv].
Notes
[i] És
possible que alguns els qualifiquin d'arriscats, altres potser de temeraris,
altres potser, fins i tot, de pretensiosos; però, que hi farem, reconec que m'agrada
molt el menjar picant. Faig, doncs, els comentaris, sense cap pretensió, ni
una, de tenir la raó o de donar lliçons a ningú (només faltaria), sinó
simplement per obrir una mica més l'àmbit del debat.
[ii] Roig,
X., Cuadras, X., Guinjoan, M., Puig, M., Galí, J., López Casasnovas, G.,
Ventura, J. (2026). En Goula, J. (2026) fa un molt bon resum de l'informe i
apunta algunes crítiques que se li podrien fer.
[iii] Vegeu
Kallis, G., Hickel, J., O'Neill, D.W, Jackson, T., Victor, P.A, Raworth, K.,
Schor, J. B., Steinberger, J. K., Ürge-Vorsatz, D. (2025). Schmelzer, M.,
Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022); Parrique, T. (2026). Un resum no acadèmic
del tema a Horn, A. J. (2026).
[iv]
Parrique, T. (2026); Kallis, G., Hickel, J., O'Neill, D.W, Jackson, T., Victor,
P.A, Raworth, K., Schor, J. B., Steinberger, J. K., Ürge-Vorsatz, D. (2025).
[v] Mau,
S.(2026)
[vi]
Intersindical, (2026).
[vii] Entre
altres vegeu Stiglitz, J. E., Sen, A., Fitoussi, J. P. (2013); Stiglitz, J. E.,
Fitoussi, J. P., Durand, M., (2018); United Nations (2026).
[viii]
Harcourt, G. C. (2022), es considerat el llibre de referència i la millor
reconstrucció del debat. Vegeu també Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005), un
article molt complet i rigorós en mexicà.
[ix] Vegeu
també Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005).
[x]
Intersindical, (2026).
[xi] Vegeu
per aquest apartat Jeon, Y., Vernengo, M., (2008); Paternesi Meloni, W., (2024).
[xii] La
llei de Okun estableix que si l'economia creix per damunt de la taxa de
creixement potencial, la desocupació descendirà, però de manera menys que
proporcional, ja que la productivitat és procíclica.
[xiii] La
llei de Kaldor-Verdoorn suggereix que el creixement de la productivitat és una
funció de la taxa de creixement de la producció manufacturera. Una versió més
àmplia indicaria que el creixement de la productivitat és resultat del
creixement de la producció total.
[xiv]
Zucman, G. (2026). En aquest sentit, són també importants els comentaris fets
sobre aquest tema de la fiscalitat per la Intersindical (2026).
Referències
- Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005): "La
función de producción agregada en retrospectiva". Investigación Económica,
vol. 64, núm. 253, p. 43-88. (https://ru.dgb.unam.mx/items/f1a14f9f-903d-4441-bfdb-25ee27008e43).
- Goula, J., (2026): "Catalunya:
diagnosi alarmant d'una economia malalta" a Vilaweb, 19 de maig, (https://www.vilaweb.cat/noticies/catalunya-diagnostic-alarmant-duna-economia-malalta/).
- Harcourt, G. C. (2022): Some Cambridge Controversies
in the Theory of Capital. Cambridge University Press. Edició del 50è aniversari.
(L'edició original és de 1972).
- Horn, A. J.. (2026): "Climate
Collapse Is Not an Accident", Simplifying Socialism Substack, February, 14
(https://simplifyingsocialism.substack.com/p/climate-collapse-is-not-an-accident)
- Intersindical, (2026): L'Informe
Fènix: les dades són importants, el marc ideològic, també. https://laintersindical.cat/linforme-fenix-les-dades-son-importants-el-marc-ideologic-tambe/
- Jeon, Y., Vernengo, M, (2008): Puzzles, Paradoxes, and Regularities:
Cyclical and Structural Productivity in the USA (1950-2005), Review of Radical
Political Economics 2008 40: 237 originally published online 20 June 2008 (http://rrp.sagepub.com/content/40/3/237).
- Kaldor, N., (1966): 1989. Causes of the slow
rate of economic growth in the United Kingdom. In The essential Kaldor,
ed. F. Targetti and A. P. Thirlwall. London: Duckworth.
- Kallis, G., Hickel, J., O'Neill, D.W,
Jackson, T., Victor, P.A, Raworth, K., Schor, J. B., Steinberger, J. K.,
Ürge-Vorsatz, D.. (2025): "Post-growth: the science of
wellbeing within planetary boundaries". The Lancet Planetary Health, Vol.
9, Issue 1. https://www.thelancet.com/journals/lanplh/article/PIIS2542-5196%2824%2900310-3/fulltext
- Parrique, T. (2026). La science de
la post-croissance. Actes Sud Éditions.
- Paternesi Meloni W., (2024): Okun vs. Verdoorn: distinguishing
between cyclical and structural effects of output on productivity. Econ Polit 41, 295–325, (https://link.springer.com/article/10.1007/s40888-024-00334-1)
- Roig, X., Cuadras, X., Guinjoan, M.,
Puig, M., Galí, J., López Casasnovas, G., Ventura, J. (2026). Informe Fènix https://www.informefenix.cat/
- Schmelzer, M.,
Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022). The Future is Degrowth: A Guide to a
World Beyond Capitalism. London: Verso.
- Stiglitz, J. E., Sen, A., Fitoussi,
J. P. (2013): Medir nuestras vidas:
Las limitaciones del PIB como indicador de progreso. Barcelona: RBA Libros.
(Informe de la Comissión sobre la Medida del Rendimiento Económico y el
Progreso Social)
- Stiglitz, J. E., Fitoussi, J. P.,
Durand, M., (2018): For Good Measure: Advancing Research on Well-being Metrics
Beyond GDP, OECD Publishing.
-
United Nations (2026): Counting What
Counts. A Compass of Progress for People and Planet. REPORT OF THE
SECRETARY- GENERAL'S INDEPENDENT HIGH-LEVEL EXPERT GROUP ON BEYOND GDPCounting (https://www.un.org/sites/un2.un.org/files/high-level_expert_group_on_beyond_gdp_final_report.pdf)
- Zucman, G. (2026): Por qué los multimillonarios no pagan impuestos sobre la
renta y cómo vamos a ponerle fin, Anagrama.
