Musk i Thiel són demagogs malvats. Què és el que els sustenta?

La nostra reticència a discutir, debatre i intercanviar idees morals.

Ann Pettifor

20 d'octubre de 2026

George Grosz, «BOSS», 1922

Aquesta entrada no tracta sobre la situació de l'economia. Tracta, en canvi, sobre l'amoralitat de la nostra condició. La majoria de les anàlisis econòmiques destaquen per l'absència d'anàlisi moral. No és el cas d'aquesta entrada ni de qui l'escriu.

L'entrada d'avui tracta sobre dos homes, tots dos l'encarnació mateixa del mal i del nostre fracàs col·lectiu a l'hora de comprendre i derrotar l'abast d'aquest mal. Són dos immigrants africans «antiamericans»: Elon Musk (que encara conserva la ciutadania sud-africana) i Peter Thiel (que va créixer a Sud-àfrica i Namíbia).

Jo també vaig néixer i vaig créixer a Sud-àfrica (SA). Al llarg de la meva infància i adolescència privilegiades, el règim nacionalista i autoritari de Sud-àfrica va imposar de manera cruel i sistemàtica l'apartheid. La injustícia, l'alienació i l'horror d'allò estan gravats a foc en la meva consciència, impulsen tot el meu treball i m'obliguen a treure a la llum el mal dels meus contemporanis i compatriotes supremacistes blancs: Elon Musk i Peter Thiel.

Elon Musk

Aquest home-nen va créixer a Pretòria, la capital de Sud-àfrica, i va assistir a un exclusiu col·legi privat de Pretòria. Mentre creixia, Pretòria era l'epicentre de la supremacia blanca, menyspreada per la burgesia «liberal» –principalment anglesa– de Johannesburg i Durban. La capital era el domini exclusiu, tancat i privilegiat dels separatistes blancs: els homes i dones afrikàners (i canadencs) que decretaven que l'odi irracional cap a les persones negres era alhora «natural» i necessari per a la supremacia blanca. (L'avi de Musk, Joshua Norman Haldeman (1902-1974), era canadenc i es va traslladar a Sud-àfrica en 1950).

El president Mandela va ser condemnat a cadena perpètua en el cínicament denominat «Palace of Justice» de Pretòria abans que Musk naixés en 1971, i va romandre empresonat a l'illa de Robben durant cada any en què Musk creixia a Pretòria.

La meva família menyspreava l'amoralitat i la hipocresia del messianisme i la ideologia afrikàner, i es mantenia molt allunyada de Pretòria, el seu bastió espiritual. Jo sentia un rebuig visceral per aquell lloc –seu de la burocràcia afrikàner i caserna general de la secreta i exclusivament masculina Broederbond, principal impulsora del crim de l'apartheid–. Ja en la dècada de 1940, el mariscal de camp Jan Christian Smuts havia denunciat a la Broederbond (Lliga dels Germans) com una «organització perillosa, astuta i feixista».

El feixisme afrikàner es basava en una ideologia ètnica cristiana-nacionalista que té ressons en la política estatunidenca actual. La ideologia neocalvinista afrikàner identificava a la nació amb Israel. Els partidaris d'aquesta ideologia creien que el volk blanc era el «poble triat» de Déu; i que el Great Trek (la Gran Migració) de la dècada de 1830 representava un Èxode del domini britànic.

Un element central de la ideologia era l'odi i el menyspreu cap a aquells que no eren «triats»: la població negra. Durant més de 100 anys, el règim de l'apartheid, representatiu d'una minoria del 12%, va negar al 82% de la població sud-africana els drets humans, la justícia econòmica i social, i el procés democràtic. La negació d'aquests drets es va imposar de manera brutal i sàdica. La criminalitat de l'apartheid –i la hipocresia del «cristianisme» afrikàner– es basava, i es basa, en la creença que els negres són menys que humans.

Una ideologia que Musk i la seva família han interioritzat per complet.

Musk ataca l'«empatia suïcida per a la civilització» d'Occident.

En el seu nou llibre, Call it Evil, la filòsofa Susan Neiman sosté que la ideologia de l'interès propi està consagrada a Occident com a realisme de sentit comú, més que com una idea filosòfica. Assenyala que, segons els psicòlegs socials,

només el 2% de la població mundial són psicòpates, persones que no sols manquen d'empatia, sinó que gaudeixen amb el dolor aliè.

Una vegada que la supremacia de l'interès propi queda consagrada com a realisme de sentit comú… les capacitats morals com l'empatia i la vergonya passen a ser no sols ingènues, sinó sospitoses. Els sàdics existeixen i causen un dolor sense fi. Però les formes més comunes de maldat sorgeixen de la visió que només els necis creuen en alguna cosa que no sigui el seu propi benefici. (L'èmfasi és meu)

Musk menteix amb la descaradura d'algú acostumat a l'alfabetització. En una famosa entrevista amb Joe Rogan va mentir sobre els immigrants i va afirmar que l'«empatia» havia permès als immigrants (com ell mateix?) entrar als Estats Units.

La feblesa fonamental de la civilització occidental, va dir, és l'empatia. L'explotació de l'empatia: estan explotant un error de la civilització occidental, que és la resposta empàtica…

El sadisme del racista adinerat

En el documental recentment estrenat d'Alex Gibney, MUSK, Musk’s South-African Father revela el seu propi i notori sadisme. Relata amb fredor la història d'aquella vegada que va disparar i va matar a tres intrusos negres, descrivint els diferents tons de vermell de la sang que brollava dels cadàvers.

El sadisme racista del pare el reprodueix dècades més tard el seu fill, però aquesta vegada a escala global. Les entremaliadures de Musk amb la motoserra sota els efectes de les drogues i la salvatge destrucció d'USAID per part de DOGE haurien emocionat a la secta Broederbond. Es van confiscar enviaments massius de medicaments essencials, inclòs el suplement nutricional que salva vides Plumpy’nut, pagats pels contribuents estatunidencs, es van deixar podrir-se i després es van incendiar. Oxfam calcula que el gangsterisme de «trituradora de fusta» de Musk suposa que almenys 23 milions de nens podrien perdre l'accés a l'educació, i que fins a 95 milions de persones perdrien l'accés a l'assistència sanitària bàsica, la qual cosa podria provocar més de 3 milions de morts evitables a l'any.

La majoria d'aquestes persones seran de pell bruna o negra.

Avancem ràpidament fins a les eleccions de mitjan legislatura als EUA

Musk no té prou diners, fills, mansions, exempcions fiscals, subvencions governamentals ni coets per a satisfer la seva insaciable cobdícia. En vol més. Per això ha utilitzat la seva obscena riquesa i poder per a comprar una ciutat sencera a Texas, a la qual ha batejat com Starbase.

Ara Musk està gastant fins a 158 milions de dòlars per a comprar al pròxim senador de Texas, i amb això tots els sucosos guanys que comportaria la captura de l'Estat. Això recorda a la recent captura de l'Estat per part del president Zuma i a la venda d'actius sud-africans; però també a un notori supremacista blanc, l'imperialista Cecil John Rhodes. En nom de la riquesa de la City de Londres, va annexionar arbitràriament terres indígenes africanes tant a Sud-àfrica com en la llavors Rhodèsia, i després va començar a extreure i explotar una riquesa fabulosa d'ambdues. L'única diferència és que la riquesa i el poder de Rhodes empal·lideixen fins a convertir-se en insignificants en comparació amb els de Musk.

Els sud-africans negres i els zimbabuesos continuen suportant les conseqüències del despietat imperialisme i l'explotació de Cecil John Rhodes, que es van prolongar durant un segle.

Musk compra desconfiança i desinformació

Musk està finançant al corrupte republicà Ken Paxton per a derrotar a James Dell Talarico, el demòcrata de Texas i un cristià progressista, no evangèlic, arrelat en la tradició protestant i a l'Església Presbiteriana. Segons el New York Times, la política del Sr. Talarico, tal com ell mateix l'ha definit en la seva campanya al Senat, part del manament bíblic d'estimar a Déu i estimar al proïsme, independentment del color de la seva pell.

No content amb comprar a un president dels EUA i demolir les agències estatunidenques amb els seus infantils «nois DOGE», Musk necessita comprar la publicitat, les notícies i els arguments que li permetin controlar l'escó del Senat de l'estat i, amb això, un poder polític encara major. Pel que sembla, la ideologia racista republicana no basta perquè Ken Paxton resulti triat, per la qual cosa Musk ha d'invertir enormes sumes per a atacar i privar efectivament als votants texans del debat honest necessari per a decidir les eleccions. Vol privar a 19 milions de votants texans del procés democràtic del qual sorgiria el millor candidat.

No ha de cabre'ns cap dubte que, si ho aconsegueix, Musk tractarà al seu senador triat com un «actiu» i l'utilitzarà per a obtenir encara més beneficis econòmics, que se sumaran als ja 38 000 milions de dòlars que ha obtingut en subvencions federals i d'altres estats.

El bessó de Musk: Peter Thiel

Thiel i la seva polèmica empresa de vigilància de dades acaben de «comprar» a un polític britànic, l'exvicepresident del Partit Laborista, Tom Watson, al que sens dubte va ser un preu de «ganga». Com sosté Neiman, la recompensa per què molts estan disposats a vendre la seva ànima pot ser sorprenentment petita.

La despesa del sector públic britànic en contractes amb Palantir s'ha acostat als mil milions de lliures, incloent-hi un important contracte de 330 milions de lliures per a la Plataforma Federada de Dades del NHS i acords amb el Ministeri de Defensa.

En lloc d'annexionar-se l'Estat britànic, Thiel està «colant-se en ell», com sosté George Monbiot. Ho fa amb la finalitat de contrarestar la pressió pública sobre el Govern de Burnham perquè rescindeixi el seu contracte de 330 milions de lliures del NHS amb Palantir.

Aquests dos homes ens ofereixen exemples espectaculars de les conseqüències del mal sistèmic: la convicció generalitzada que l'interès propi és l'únic valor de la humanitat que té alguna importància; i que el poder polític democràtic està a l'abast del millor postor.

El primer pas per a derrotar a psicòpates com Musk i Thiel és assenyalar-los a ells i a les seves malifetes. El següent pas és afrontar la realitat sense por: igual que els votants blancs de Sud-àfrica que van recolzar el règim racista i nacionalista, tots estem col·laborant i sostenint els fonaments del mal sistèmic que sustenta a aquests homes.

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/musk-and-thiel-are-evil-demagogues?

 

 

El que està en joc en el cas Omar

L'atac de Trump contra Omar és un atac contra els Estats Units.

John Ganz

15 d'octubre de 2026

Ahir a la tarda, The Wall Street Journal va publicar la notícia «La recerca sobre Ilhan Omar té com a objectiu reunir proves per a privar-la de la seva ciutadania». El reiterat fracàs d'aquest règim a l'hora de processar als seus enemics –en realitat, la seva manifesta incompetència en totes les seves iniciatives– potser hagi atenuat l'alarma amb la qual haurien de rebre's les notícies sobre el cas de desnaturalització d'Omar.

Considerem la gravetat de tot això: el poder executiu està intentant expulsar per complet a una oponent de la comunitat política; aquest intent d'expulsió està indubtablement motivat per animadversió racial i religiosa –l'hostilitat despietada cap als somali-estatunidencs és una part fonamental de la política de MAGA–. Ella no és simplement una ciutadana del carrer ni tan sols una crítica oberta de l'Administració: és una representant triada del poble estatunidenc. El poder executiu està intentant privar a un membre d'un poder de l'Estat d'igual rang de la condició que li dóna dret a participar en l'ordre constitucional: no sols estan atacant els seus drets, sinó el seu mateix dret a tenir drets.

L'opinió personal que cadascun tingui sobre el caràcter d'Omar o la seva política és irrellevant. Es tracta d'un greu atac a l'ordre constitucional dut a terme a través de la maquinària jurídica i burocràtica del poder executiu. Potser la raó per la qual la reacció pública és tan tèbia és que fa tant de temps que donem per descomptat –o simplement ja no comprenem– el fonamental que són realment les qüestions en joc. Aquesta mesura atempta contra alguns dels supòsits més elementals d'un govern lliure i republicà, principis tan bàsics que a penes imaginàvem que necessitessin ser defensats: que l'oposició política és legítima, que el poder executiu no pot determinar la composició del poder legislatiu i que la ciutadania no és un privilegi que s'ostenti a voluntat dels qui estan en el poder.

Sovint sentim que ens enfrontem a un autoritarisme creixent en aquest país, però seria més precís qualificar això com un cas de totalitarisme creixent. Els governs autoritaris reprimeixen l'oposició política i priven als seus súbdits de determinats drets. Els moviments totalitaris aspiren a una cosa molt més radical: la destrucció de la personalitat política i jurídica independent. No sols ataquen les llibertats de determinats ciutadans als quals pretenen reprimir, sinó el concepte mateix de ciutadania i, en última instància, el concepte d'humanitat compartida.

En Els orígens del totalitarisme, Hannah Arendt va escriure: «Una gairebé es veu temptada a mesurar el grau d'infecció totalitària per l'abast amb el qual els governs en qüestió fan ús del seu dret sobirà a la desnacionalització». Fixa't en la paraula «infecció». Arendt no suggeria que tot govern que recorregués a la desnacionalització fos necessàriament totalitari. De fet, advertia en una altra part del mateix llibre que «les solucions totalitàries bé podrien sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris», reapareixent com a «fortes temptacions» fins i tot en societats que, d'altra banda, continuaven sent lliures. La qüestió no és que els Estats Units s'hagi convertit en un Estat totalitari, ni que tal desenllaç sigui inevitable; de fet, sembla molt improbable. Però les tècniques de dominació totalitària poden sorgir en el si d'una democràcia constitucional, soscavant les seves premisses fonamentals sense enderrocar les seves institucions d'un sol cop.

Aquí està en joc una concepció Schmittiana de la política. Per al jurista nazi Carl Schmitt, la distinció política fonamental era entre amic i enemic, entre aquells que pertanyien legítimament a la comunitat política i aquells la mera presència dels quals amenaçava la seva existència. En una república constitucional, l'oposició política es dóna entre conciutadans la pertinença dels quals a la comunitat política no està en dubte. Però una «democràcia sobirana» Schmittiana tracta als oponents polítics com a enemics del poble, com a estrangers que han de ser expulsats.

Aquesta concepció queda clarament de manifest en la retòrica de Trump. En 2019, els partidaris de Trump van corejar de manera notòria «Que se'n vagi!» en un míting mentre Trump atacava a Omar. En 2023, va prometre «erradicar» als seus oponents d'esquerres, als qui va descriure com a «paràsits», advertint que l'amenaça interna era més perillosa que l'amenaça exterior. I al gener, quan els periodistes del New York Times li van preguntar directament si Omar hauria de perdre la seva ciutadania, va respondre: «Oh, per descomptat». Entre les seves raons no sols figuraven les acusacions de frau migratori, sinó també el fet que ella fos una «esvalotadora» que no feia més que «queixar-se, queixar-se i queixar-se». Si s'analitzen la seva retòrica i les seves accions en conjunt, no hi ha cap dubte sobre quin tipus de política estan practicant.

Des del principi, he sostingut que l'atac a la mateixa ciutadania és tant l'essència mateixa del moviment de Trump com el seu tret més perillós. Del moviment dels certificats de naixement al mite de les eleccions robades, el trumpisme es pot entendre com la noció que alguns estatunidencs no són realment estatunidencs, que els seus drets polítics són il·legítims i que la nació ha de ser purgada d'aquests intrusos. Per això vaig insistir que el feixisme i el totalitarisme eren exemples inevitables a l'hora de jutjar el seu contingut i orientació polítics. La tendència última d'aquesta política és transformar la ciutadania d'un dret inviolable en un privilegi concedit o retirat a discreció del sobirà. Ara aquesta ambició es dirigeix contra un membre en actiu del Congrés. En una república constitucional, el poble tria qui el governa; Trump pretén determinar qui forma part si més no del poble. La nostra pròpia llibertat està en joc.

 

John Ganz és un periodista i analista polític estatunidenc centrat en la història del conservadorisme, els moviments populistes d'extrema dreta i l'evolució de la cultura política als Estats Units. Reconegut per ser un dels escriptors d'assaig polític més incisius de la seva generació, combinant el rigor històric amb la sàtira i l'anàlisi de l'actualitat. Columnista mensual a la revista The Nation, autor i editor del butlletí independent Unpopular Front a Substack, que té gran repercussió mediàtica als EUA. Els seus articles d'opinió i assajos crítics han estat publicats regularment en algunes capçaleres de prestigi internacional, com The New York Times, The Washington Post, The Guardian, The New Republic, The New Statesman, Jacobin. Té un Màster en Belles Arts de la Columbia University School of the Arts. És autor de When the Clock Broke: Con Men, Conspiracists and the Origins of Trumpism.

Traduït del Substack de l’autor, Unpopular Front: https://www.unpopularfront.news/p/whats-at-stake-in-the-omar-case

 

 

Per què els estudiants manifestants francesos no faran marxa enrere

«Tenen molt poc a perdre».

Olly Haynes

20 d'octubre de 2026

Un home llança un con de trànsit a través d'una barricada en flames a París. Abdul Saboor/Reuters

Diumenge, a París, les multituds van omplir les principals places i avingudes de la Place de la République, el Boulevard de Magenta i més enllà. Es van encendre bengales i les banderes de França, Palestina, els partits polítics i els sindicats adornaven a la multitud. En una pancarta, un Homer Simpson dibuixat a mà li deia al president Macron que els disturbis de 2019 i 2023 havien estat simplement les pitjors protestes de la seva vida «fins ara», la qual cosa indica que el moviment no té intenció de rendir-se fàcilment.

Els estudiants porten des del 17 de setembre manifestant-se o bloquejant els seus centres educatius, però aquesta vegada se'ls van unir sindicalistes i manifestants de les «armilles grogues» que donaven suport a les reivindicacions estudiantils, protestaven contra l'augment del cost de la vida i rebutjaven el pròxim pressupost d'austeritat. Entre 550 000 (segons el Ministeri de l'Interior) i 800 000 persones (segons els sindicats) van sortir als carrers en tot el país.

La convergència dels diferents moviments que han sorgit sota la presidència de Macron es podia percebre en les cançons i consignes de la multitud. Es va sentir «on est là» («som aquí»), la desafiadora cançó del moviment de les «armilles grogues», consignes a favor d'una Palestina lliure, i també versions adaptades de cançons contra la reforma de les pensions de Macron que es van reutilitzar per a aplicar-les a l'educació.

Encara que la majoria de les protestes s'han desenvolupat de manera pacífica des que va començar el moviment, també s'han produït enfrontaments dramàtics amb la policia. La violència ha caracteritzat en gran manera la resposta policial fins ara. Una bala de goma i el gas lacrimogen van deixar cecs a dos estudiants. Una magrana li va provocar l'amputació d'una mà a un d'ells, i un pot de gas lacrimogen disparat directament a la cara d'un jove de 15 anys li va deixar la mandíbula trencada. S'han detingut a milers de persones, la majoria d'elles menors d'edat.

Molts han qüestionat les tàctiques policials i el seu paper en l'escalada dels disturbis. Diumenge, a París, una orquestra juvenil creada per a promoure la justícia climàtica va ser atacada amb gas lacrimogen enmig d'un assaig en la Place de la République, la qual cosa va preparar el terreny perquè la plaça es convertís en escenari d'acarnissats enfrontaments entre la policia, els manifestants i els esvalotadors durant la resta del dia. Els «casseurs» (vàndals) van trencar els aparadors de les botigues de la plaça i van incendiar cotxes, aprofitant les protestes com a pretext per a enfrontar-se a la policia.

Els actes de violència i els saquejos han acompanyat a les protestes, encara que sovint no han estat obra dels estudiants: segons les xifres publicades pel Ministeri de Justícia, la majoria dels detinguts després dels saquejos del 17 d'octubre eren adults, a diferència de l'ocorregut en detencions de protestes anteriors. També s'han produït intents esporàdics d'incendi provocat en alguns centres educatius, com també episodis de violència. En general –encara que amb algunes excepcions–, aquests actes no han estat perpetrats pels alumnes dels centres en qüestió, sinó per joves que havien acudit des de fora.

«Bismillah, c’est les ténèbres».

En el bulevard de Magenta, al costat de la plaça de la República, pancartes i consignes cridaven l'atenció sobre diverses reivindicacions i queixes que anaven des de la falta de professors en els col·legis, la calor asfixiant de les aules durant les onades de calor de juny i la violència policial.

Una pancarta amb el dibuix d'un pollastre deia «plus de màsters, moins de poulet» («més màsters, menys pollastre»), en referència al pànic moral que s'ha desfermat a principis d'enguany pel fet que els joves dels suburbis mengessin en locals de menjar ràpid especialitats en pollastre, com a Màster Poulet.

«Compte amb les mans», deia una altra, en la qual es representava una magrana policial.

Un tema recurrent va ser la frase «Bismillah, c’est les ténèbres» («En el nom de Déu, és la foscor»). La frase no significa realment res, però s'ha convertit en un mem omnipresent. Els manifestants la van recuperar en to burleta després que, suposadament, la policia la utilitzés en un maldestre intent d'imitar l'argot juvenil nord-africà durant una infiltració en grups de protesta a través de Snapchat. (Una pancarta deia: «Bismillah, volem el nom de l'autor de l'acudit del segle», en referència a l'estès que s'ha tornat el mem.)

Una pancarta en una manifestació estudiantil celebrada diumenge a París. Foto: Olly Haynes

Novara Media va parlar amb diversos estudiants manifestants sobre per què protestaven i cap a on es dirigeix el moviment. A França, els mitjans de comunicació no solen publicar els cognoms dels menors, per la qual cosa, en conseqüència, tots els estudiants només van donar els seus noms de pila.

Camille i Nathan, tots dos de 17 anys, del Lycée Gabriel Fauré, en el districte 13 de París, fa dues setmanes que bloquegen el seu institut.

Camille va descriure el seu centre com «un institut normal i corrent, ni precisament desfavorit, però tampoc ric».

Nathan va afirmar que volia més professors, millors salaris i condicions laborals per al professorat i els auxiliars docents, així com l'eliminació de Pacoursup –la plataforma a través de la qual els estudiants sol·liciten plaça en la universitat, els algorismes de la qual han estat acusats de parcialitat contra els alumnes de centres més desfavorits–.

«Volem més diners per als centres educatius, perquè no n'hi ha prou. Siguin centres de París o de la banlieue, perquè a França és igual si estàs en el Lycée Gabriel Fauré o en el Lycée Paul Éluard de Saint-Denis [un centre desfavorit on les protestes són especialment intenses], tots tenim el mateix problema».

Camille va afegir que la mala organització dels horaris era un dels motius pels quals protestaven. «Hi ha dies en què acabem a les sis de la tarda. Algunes classes de 13è curs acaben a les 7 de la tarda», va explicar. «A més, hi ha grans buits en el nostre horari, cosa que significa que tenim períodes de tres o quatre hores en els quals no fem res, però no podem anar-nos-en. A vegades tinc activitats extraescolars que acaben a les set o més tard; per a quan arribes a casa són les vuit i després tens deures, així que és difícil tenir una vida més enllà del col·legi».

Altres reivindicacions dels estudiants han estat la reparació dels edificis escolars, que s'estan enfonsant i tenen goteres, així com la reparació de la calefacció i la instal·lació de sistemes d'aire condicionat, perquè els edificis no siguin un congelador a l'hivern ni un forn a l'estiu.

«Tenen molt poc a perdre».

Han començat les vacances escolars i els polítics, els comentaristes i fins i tot alguns estudiants es pregunten si el moviment podrà mantenir-se. Novara Media ha recopilat diverses idees i perspectives entre els estudiants sobre quin ha de ser el següent pas.

Abraham, estudiant del Lycée du Château d’Épluches, on un alumne va sofrir la fractura de la mandíbula a causa d'un projectil policial, va declarar a Novara Media que «com a joves, aquest incident ens va espantar i va sembrar la por entre els estudiants [del seu centre]» .

No obstant això, «continuarem endavant», va afirmar. «Ja he sentit parlar de preparatius per a després de les vacances. Si no se satisfan les nostres reivindicacions i no es respecten els nostres drets, continuarem amb els bloquejos fins que així sigui».

Félix, portaveu de L’Union Étudiante, un important sindicat estudiantil, va declarar: «Ens trobem en una situació tal que és necessari aplicar mesures d'emergència». El sindicat ha formulat deu reivindicacions clau, entre les quals s'inclouen l'anul·lació de les restriccions proposades per a accedir a les ajudes a l'habitatge –de les quals depenen molts estudiants universitaris–, la fi de la selecció universitària a través de les plataformes algorítmiques Parcoursup i la renovació dels edificis escolars i universitaris.

Els estudiants necessiten «tenir un futur millor, emancipar-se, per a poder estudiar sense que els caigui el sostre damunt», va afirmar.

«Esperem que hi hagi menys activitat durant les vacances», va afegir, però va assenyalar que el sindicat «tornaria a mobilitzar-se tan aviat com acabessin les vacances, perquè les detestables condicions en les quals es troben els estudiants no hauran canviat».

Stathis Kouvelakis, filòsof polític i activista que estudia els cicles polítics i els moviments socials, va declarar a Novara Media que les protestes actuals «no són com una vaga. En una vaga es perd molt, perquè hi ha un cost econòmic. Això fa que la mobilització sigui una cosa bastant difícil. Però els estudiants? Tenen molt poc a perdre».

No obstant això, ara els treballadors i els manifestants de les armilles grogues s'han sumat als estudiants. Gwen, una estudiant del Lycée Romain Rolland de Ivry-sud-Seine, va veure el potencial d'estendre l'acció més enllà del col·lectiu estudiantil. Va afirmar: «Volem parlar amb els treballadors, els professors i tots els altres perquè puguin bloquejar altres llocs, com la xarxa de transport de la RATP», referint-se al sistema de transport públic de la regió de Île-de-France. «Si aconseguim bloquejar-ho, el Govern es fotrà de veritat».

 

Olly Haynes és un periodista independent especialitzat en política, cultura i moviments socials.

Traduït de Novara Media: https://novaramedia.com/2026/10/20/why-frances-student-protesters-wont-back-down/

 

 

La Unió dels Emirats Àrabs va ocultar els seus delictes mitjançant el «sportswashing». Andy Burnham els va deixar sortir amb la seva.

Els propietaris emiratians del club no sols van comprar trofeus. També es van guanyar l'amistat del nostre primer ministre.

Grace Blakeley

17 d'octubre de 2026

Quan els jugadors del Manchester City van saltar al camp diumenge per a disputar el seu primer partit des que una comissió independent declarés al club culpable de 114 dels 115 càrrecs presentats contra ell per la Premier League, es van trobar amb aficionats rivals que agitaven pancartes amb el lema «Tramposos».

Després que el club fos adquirit en 2008 pel xeic Mansour, membre de la família reial d'Abu Dhabi i actual vicepresident de la Unió dels Emirats Àrabs, el City es va llançar a una ona de despeses, fitxant jugadors caríssims de tot el món abans de guanyar la Premier League en 2012. Si el club hagués complert les normes de despesa de la lliga, mai hauria pogut gastar amb tanta llibertat. El club ha rebutjat el veredicte de la comissió i ha presentat un recurs. Però aquesta no és només una història sobre el frau en l'esport. És una història que posa de manifest la venalitat del nostre propi Govern i els límits de la nostra pròpia democràcia.

Des de l'adquisició del club per part de Mansour, el City ha gastat l'astronòmica xifra de 4.5 mil milions d'euros en fitxatges. En el període previ al seu títol de 2012, el dèficit de traspassos del club –la diferència entre la seva despesa en nous jugadors i la venda dels ja existents– va ser el més alt de tots els clubs de la Premier League. En 2011, l'any anterior al seu títol de lliga, el club va registrar les pèrdues anuals més grans de la història del futbol anglès.

Les normes de despesa de la UEFA haurien impedit que un club amb pèrdues invertís més diners en nous jugadors, però una comissió independent va descobrir que els directius del club havien ideat un «pla de finançament encobert» perquè els pagaments de capital efectuats pel propietari del club semblessin ingressos per patrocini. Entre 2009 i 2018, el City va ingressar al voltant de 120 milions de lliures dels patrocinadors, però va declarar uns ingressos comercials de 950 milions de lliures. Aquesta comptabilitat dubtosa va permetre al club gastar en jugadors molt més del que haurien permès les normes.

Però Mansour no sols injectava diners al Manchester City, sinó que també invertia en la mateixa ciutat de Manchester. Després d'adquirir el club, Mansour va invertir grans quantitats de diners en el Gran Manchester com a part d'un pla de regeneració urbana que ha proporcionat instal·lacions de luxe per als més adinerats de la ciutat, al mateix temps que ha expulsat als residents de tota la vida a causa dels alts preus. No obstant això, el patrocini de Mansour al desenvolupament del Gran Manchester li va valer la lleialtat d'Andy Burnham, llavors alcalde del Gran Manchester i ara primer ministre.

Una estratègia geopolítica

Mansour és membre de la família reial emiratiana, i la seva riquesa prové del control sobre els valuosos recursos i institucions del país. Controla el banc central dels EAU, presideix la companyia petroliera nacional i és president de dos dels fons sobirans d'inversió dels EAU. Fins i tot els patrocinadors del City, que li proporcionen finançament legítim, estan integrats en l'extens Estat emiratià. Entre ells es troben l'aerolínia emiratiana Etihad, propietat d'un fons sobirà d'Abu Dhabi, i l'empresa de telecomunicacions Etisalat, en la qual el fons sobirà dels EAU posseeix una participació del 60%.

Andy Burnham va afirmar que estaria «realment preocupat» si Mansour es veiés obligat a vendre el City, i ho va qualificar de «gran soci en la construcció del Manchester modern». Foto de Christopher Furlong/Getty Images

Les inversions dels EAU al Regne Unit no es van dur a terme amb l'objectiu de maximitzar la rendibilitat. Per contra, els pagaments al Manchester City –juntament amb les inversions en la mateixa ciutat de Manchester– formaven part d'una estratègia geopolítica més àmplia per a blanquejar la reputació dels EAU mitjançant el «sportswashing». Un projecte d'aquest tipus sol va ser possible perquè les línies divisòries entre l'Estat i el capital –ja per si mateix difuses en qualsevol economia capitalista– són pràcticament inexistents en els EAU i en molts dels seus països veïns.

Els oligarques d'Orient Mitjà «van guanyar» la seva riquesa mitjançant la connivència amb Estats poderosos i autoritaris, abans d'utilitzar aquesta riquesa per a adquirir equips esportius populars. Avui dia, al voltant de la meitat dels deu clubs més valuosos del món reben inversions o patrocinis del Golf. Els oligarques injecten diners en aquests equips esportius, a les ciutats que els acullen i en les lligues en les quals juguen per a blanquejar la reputació dels seus governs i forjar aliances amb governs estrangers. A aquests governs estrangers liberals i democràtics els venia molt bé no fer preguntes sobre l'origen de tots aquests diners, sempre que enriquís a les empreses nacionals i els donés una empenta en les enquestes.

És important comprendre que el capitalisme d'Estat oligàrquic que es practica a Orient Mitjà no és una forma de capitalisme diferent de la que es dóna a Occident. La Unió dels Emirats Àrabs simplement representen una versió extrema de la fusió entre l'Estat i el capital que s'observa a tot el món –fins i tot en les democràcies liberals, que les nostres elits insisteixen a presentar com a paradisos del lliure mercat–. Com demostra magistralment l'historiador Sven Beckert en la seva recent història del capitalisme, la idea d'una separació clara entre l'Estat i el mercat és un conte de fades utilitzat per a ocultar la realitat de la cooperació constant entre el govern i el capital.

De fet, l'escàndol del Manchester City ha tret a la llum la venalitat del nostre propi Govern. Com a alcalde del Gran Manchester, Andy Burnham va acollir amb els braços oberts la inversió procedent de la Unió dels Emirats Àrabs. La riquesa que va inundar el Gran Manchester durant aquest temps li va assegurar a Burnham poderosos aliats entre els capitalistes de la ciutat, la qual cosa al seu torn el va ajudar a aplanar el seu camí cap a Downing Street. Quan es van fer públiques les conclusions de la comissió, Burnham va respondre dient que estaria «realment preocupat» si Mansour es veiés obligat a vendre, i ho va qualificar de «gran soci en la construcció del Manchester modern».

Violacions dels drets humans

La connivència del nostre Govern amb els oligarques dels EAU no sols afecta els nostres equips esportius. Els EAU estan implicats en alguns dels conflictes més sagnants i més difícils de resoldre del món. La Unió dels Emirats Àrabs continuen sent un aliat important d'Israel, amb el qual mantenen relacions normals des dels Acords d'Abraham de 2020, i fins i tot es van unir al gener a la farsa de la Junta de Pau del president estatunidenc Donald Trump. L'any passat, el fabricant d'armes israelià Elbit Systems va anunciar un acord de 2.3 mil milions de dòlars amb un comprador anònim –en aquells dies, el segon major acord d'armes de la història d'Israel–. El mitjà francès Intelligence Online va informar que els EAU eren el comprador, encara que cap de les parts l'ha confirmat ni desmentiment.

Segons The New York Times, Mansour va estar implicat en els intents dels EAU de forjar aliances amb el dictador sudanès genocida Omar al-Bashir, la qual cosa va incloure el subministrament secret d'armes a un dels seus principals generals (Mansour no va respondre a les preguntes del Times al respecte). Avui dia, es creu que la Unió dels Emirats Àrabs patrocinen a les Forces de Suport Ràpid (RSF) en el seu conflicte amb el Govern sudanès, que s'ha cobrat entre 150 000 i 400 000 vides des de 2023 i ha provocat una de les pitjors crisis humanitàries del món. A canvi, l'or sudanès s'introdueix de contraban a Dubái, on pot refinar-se i vendre's en els mercats mundials.

El suport dels EAU a les RSF els ha sumit en conflictes per tota la regió, inclosos Líbia i Txad. A Somàlia, han finançat als separatistes de Somalilàndia i Puntlàndia.

Potser no és d'estranyar, donats els vincles econòmics entre les nostres elits i els oligarques dels EAU, que el país continuï sent un important aliat del Regne Unit. Afirmem ser una democràcia liberal de lliure mercat, que lluita per la llibertat i els drets humans; no obstant això, mantenim sense qüestionaments una aliança amb un país que patrocina a organitzacions que cometen grotesques violacions dels drets humans a tot el món. A canvi, rebem inversió estrangera a les nostres ciutats, la qual cosa les fa més còmodes per als rics i més cares per a tots els altres –per no parlar de la corrupció dels nostres equips esportius més populars–.

Andy Burnham ha insistit des de llavors que no va restar importància a l'escàndol del Manchester City, però ha revelat clarament de quin costat estan realment les seves simpaties. Igual que a la Unió dels Emirats Àrabs, les elits britàniques estan encantades de tancar acords que satisfacin els seus interessos financers i polítics sense prestar molta atenció als valors que proclamen ni a les necessitats de la majoria de la població. Les nostres institucions democràtiques fan que Burnham hagi de prestar més atenció a la seva reputació pública que el xeic Mansour. Però, independentment de qui guanyi les pròximes eleccions, els profunds vincles del Regne Unit amb l'oligarquia de la Unió dels Emirats Àrabs continuaran, la qual cosa posa de manifest els límits de la nostra pròpia democràcia.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-uae-concealed-its-crimes-through?

 

Com l'intercanvi desigual dona forma al nostre món

Jason Hickel sobre les desigualtats persistents de l'ordre postcolonial

Jason Hickel

Uns joves desmunten vehicles i electrodomèstics amb cisells i martells per a separar el que es pot reciclar en un dels majors abocadors de residus metàl·lics i electrònics del Sud Global, a Accra (Ghana), el març de 2023. Foto: picture alliance / Hans Lucas | Jean-Francois FORT

Vivim en una economia mundial capitalista en la qual la producció està controlada de manera aclaparadora pel capital (les principals entitats financeres, les grans corporacions i l'1% que posseeix la major part dels actius invertibles). Per al capital, el propòsit de la producció no és, explícitament, satisfer les necessitats humanes ni aconseguir el progrés social. El seu principal objectiu és maximitzar i acumular beneficis: aquest és l'objectiu primordial.

Per a mantenir un procés d'acumulació perpètua, el capital ha d'obtenir una quantitat cada vegada major d'inputs al preu més baix possible, cosa que significa mà d'obra barata i naturalesa barata. El problema per al capital, no obstant això, és que l'obtenció d'aquests inputs comporta, tard o d'hora, contradiccions molt greus. Durant l'auge del capitalisme a Occident, els capitalistes van descobrir que, si intensificaven massa l'explotació de les seves classes treballadores nacionals, acabarien enfrontant-se a una revolució. De la mateixa manera, en intensificar l'explotació dels recursos naturals nacionals, van soscavar successivament la mateixa base ecològica de la producció. Per tant, el capital necessitava algun tipus d'«exterior»: una frontera externa on pogués explotar la mà d'obra i la naturalesa amb impunitat, i on pogués externalitzar els costos socials i ecològics.

En altres paraules, el capitalisme requereix un ordre imperial per a estabilitzar l'acumulació. L'imperialisme és, per tant, una característica estructuralment necessària del capitalisme. Fins i tot avui, uns 60 anys després de la fi formal del colonialisme, el nostre sistema mundial continua estructurant-se entorn d'un desequilibri fonamental entre el Nord i el Sud i al domini econòmic d'aquest últim per part del primer. Transformar aquest ordre és el principal repte polític del nostre temps.

Dominació colonial i neocolonial

La naturalesa desigual del sistema mundial era evident durant el període colonial. La industrialització d'Occident es va basar en gran manera en l'apropiació a gran escala de recursos de les colònies, com també en l'ús de mà d'obra esclava i en règim de servitud. Per a aconseguir-ho, els colonitzadors van destruir sistemàticament les indústries indígenes i van reorientar la producció del Sud Global, allunyant-la de la satisfacció de les necessitats humanes locals i del desenvolupament per a orientar-la cap al consum i l'acumulació en el nucli. De fet, fer-ho constituïa l'objectiu central del projecte colonial. Existeixen innombrables exemples d'aquest procés. En el sud d'Àfrica, es van destruir les economies de subsistència, de manera que la població es va veure obligada a obtenir un salari treballant en les mines i plantacions colonials. A l'Índia, els britànics van destrossar físicament la indústria tèxtil del país per a fer-la dependent de les importacions de productes britànics.

La dominació colonial va ser qüestionada enèrgicament durant el segle XX. Moviments anticolonials radicals a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina van enderrocar als seus colonitzadors i es van posar immediatament a aplicar estratègies de sobirania econòmica. La majoria d'aquests moviments es van inspirar d'alguna manera en idees socialistes i comunistes, que van proporcionar un model per a recuperar el control nacional sobre la producció i organitzar-la entorn de les necessitats humanes i el desenvolupament. Van recórrer a la reforma agrària per a recuperar territori de mans d'empreses estrangeres, van nacionalitzar recursos clau com el petroli i els minerals, van utilitzar subvencions i aranzels protectors per a desenvolupar les seves indústries nacionals, i van aplicar la planificació per a crear serveis públics i desenvolupar la capacitat industrial.

“Per cada unitat de treball incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-la”.

Tot això va suposar una amenaça extraordinària per als Estats del nucli capitalista, ja que posava en perill el seu accés a mà d'obra i recursos barats. El desenvolupament sobirà al Sud significava que els països del Sud produïen i consumien més per a si mateixos, la qual cosa al seu torn significava que aquests recursos ja no estaven disponibles a baix cost per al nucli. Això es va traduir en un augment dels preus dels inputs, la qual cosa va desestabilitzar l'ordre imperial i va fer que l'acumulació de capital en el nucli resultés cada vegada més difícil de mantenir.

Els governs del nucli es van enfrontar a una cruïlla: podien acceptar la sobirania econòmica del Sud, abandonar l'acumulació de capital i passar a una economia postcapitalista, o bé intentar mantenir l'acumulació de capital restaurant d'algun mode l'ordre imperial. Es van decantar decididament per aquesta última opció, intervenint militarment per a destruir als governs radicals del Sud, però també recorrent a l'FMI i al Banc Mundial per a imposar programes d'ajust estructural que obligaven els governs a privatitzar les indústries públiques i a retallar els serveis públics, els aranzels, les subvencions i les proteccions laborals i mediambientals, revertint així les polítiques de l'era anticolonial.

L'ajust estructural va restablir l'ordre imperial, tornant a situar al Sud com a proveïdor de matèries primeres barates, però aquesta vegada també com a fabricant de productes de la indústria lleugera en posicions subordinades dins de les cadenes de subministrament globals dominades per empreses del Nord. L'ajust estructural també va provocar una caiguda dels salaris i els preus al Sud Global, entre altres coses mitjançant la devaluació de la moneda. Mentrestant, el Nord va monopolitzar la tecnologia i els béns de capital, i va fixar preus elevats.

Entrades i sortides

Els resultats de l'ajust estructural van tenir conseqüències molt greus per al comerç internacional, ja que totes les importacions han de pagar-se amb exportacions. Les desigualtats sistemàtiques de preus impliquen que, per cada unitat de mà d'obra i recursos incorporats que el Sud importa del Nord, ha d'exportar moltes més unitats per a pagar-la. Això condueix al que l'economista egipci Samir Amin va denominar una «transferència oculta de valor» del Sud al Nord –«oculta» perquè existeix un equilibri monetari de la balança comercial, però, en realitat, el Sud està enviant una transferència neta de valor real al Nord–. Això enriqueix al centre, però priva a la perifèria dels recursos necessaris per al desenvolupament. Economistes del Sud Global com Amin i altres van descriure això com a «intercanvi desigual», argumentant que permetia la continuació de l'apropiació imperialista de la perifèria fins i tot en absència d'un domini colonial formal.

Avui dia, podem observar aquest intercanvi desigual en dades empíriques, utilitzant models multiregionals d'input-producte. Per cada unitat de mà d'obra incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, per exemple, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-la. Tanmateix, això no es deu principalment al fet que la mà d'obra del Sud sigui menys productiva. Al contrari, la mà d'obra del Sud en les indústries exportadores tendeix a ser molt productiva. Es deu més aviat al fet que els salaris del Sud són més baixos en comparació amb els del Nord. Els treballadors del Sud guanyen aproximadament un 90 % menys que els del Nord per un treball del mateix nivell de qualificació en el mateix sector. De fet, les desigualtats són tan extremes que als treballadors altament qualificats del Sud Global –com a enginyers i científics– se'ls paga un 68 % menys que als treballadors poc qualificats del Nord Global. També observem desequilibris comercials sistemàtics similars pel que fa als materials, la terra i l'energia incorporats en els béns comercialitzats.

Aquest intercanvi desigual dóna lloc a transferències netes veritablement massives del Sud al Nord. En l'últim any del qual es disposa de dades, observem el següent:

·       Un flux net Sud-Nord de 12 000 milions de tones de materials incorporats i 21 exajoules d'energia incorporada. Segons una recerca recent, aquesta quantitat de materials i energia seria suficient per a proporcionar la infraestructura i els subministraments necessaris per a garantir uns nivells de vida dignes –sanitat universal, educació, habitatges moderns, sanejament, electricitat, calefacció i refrigeració, cuines d'inducció, frigorífics, congeladors, rentadores, transport públic, ordinadors i telèfons mòbils– a tota la població del Sud Global, però, en canvi, es desvia cap a l'acumulació i el consum en el centre.

·       Un flux net de 820 milions d'hectàrees de terra incorporada –el doble de la superfície de l'Índia–. Aquesta terra podria usar-se per a proporcionar aliments nutritius a fins a 6 000 milions de persones, però, en canvi, es fa servir per a produir bens que es consumeixen al Nord, com el sucre per a Coca-Cola i la carn de boví per a McDonald’s.

·       Un flux net de 826 000 milions d'hores de treball incorporat –més que el treball total fet anualment pel conjunt de la població activa dels EUA i la UE. Aquest treball podria utilitzar-se per a dotar de personal a hospitals i col·legis del Sud Global o per a produir aliments i béns per a les necessitats locals, però, en canvi, s'empra per a fabricar en sèrie dispositius tecnològics i moda ràpida per a les empreses del Nord.

Aquestes xifres suggereixen que els alts nivells de consum i creixement en el centre depenen en gran manera de l'apropiació neta del Sud, avui tant com durant l'època colonial. En el cas dels materials i la mà d'obra, al voltant de la meitat del consum total en el centre procedeix de l'apropiació neta del Sud. A més, mentre que el Nord es beneficia del consum addicional, els costos socials i ecològics s'externalitzen efectivament al Sud Global. Aquí és on es produeix el mal: no principalment a Anglaterra o Finlàndia, sinó al Congo, Indonèsia o el Brasil.

A més, les dades sobre l'intercanvi desigual ens ajuden a comprendre la persistència de la desigualtat entre el centre i la perifèria en l'economia mundial. La narrativa dominant sobre el desenvolupament sosté que, si hi ha temps suficient, el Sud «aconseguirà» acostar-se gradualment al Nord Global. No obstant això, aquest fet no s'està produint. De fet, la bretxa d'ingressos s'amplia cada any. La raó és evident: perquè el desenvolupament de «recuperació del retard» no pot produir-se dins d'un sistema basat en l'apropiació imperialista i en els fluxos nets Sud-Nord.

Finalment, aquestes dades ens ajuden a comprendre la persistència de la pobresa massiva i el subdesenvolupament al Sud Global. El Sud està empobrit no perquè sigui d'algun mode «naturalment pobre», sinó perquè els seus ingressos es veuen comprimits i les seves capacitats productives drenades per a sostenir el desenvolupament del centre.

El model xinès i la segona etapa de la descolonització

L'intercanvi desigual també afecta la Xina, malgrat ser l'economia més dinàmica i de més ràpid creixement del Sud Global, si no del món. La Xina ha sofert històricament una important fugida neta de materials, energia i mà d'obra cap al centre, encara que recentment s'ha convertit en importadora neta de terra. Fins i tot avui dia, la fugida des de la Xina representa al voltant del 20% de l'apropiació neta total del Nord procedent del Sud Global.

No obstant això, la relació d'intercanvi de la Xina amb el centre s'ha millorat amb el temps. Durant la dècada dels noranta, la relació d'intercanvi era, de mitjana, de 34 a un. En altres paraules, per cada unitat de mà d'obra, materials, terra o energia incorporats que la Xina importava del centre, havia d'exportar 34 unitats per a pagar-los. En 2015, aquesta relació s'havia reduït a quatre a un.

Aquesta millora es va deure principalment al fet que la Xina va experimentar un augment dels salaris i els preus. Aquests canvis són positius per a la Xina –i, concretament, per als treballadors xinesos–, però plantegen un problema molt greu per al capital occidental, ja que els preus més alts a la Xina redueixen la capacitat del «centre» per a apropiar-se de valor i, per tant, limiten els beneficis del Nord. Aquesta és una de les raons per les quals els Estats del «centre» s'estan esforçant tant ara per fer baixar de nou els salaris xinesos i recuperar l'accés a mà d'obra barata. És també el que Trump està intentant fer amb els seus aranzels: vol obligar els països a cedir reduint els preus d'exportació.

“L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia mundial capitalista no pot proporcionar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de superar-se”.

Llavors, què cal fer? La qüestió fonamental és que els governs del Sud han de trobar maneres d'escapar de l'ordre imperial. Han d'aconseguir la segona etapa de la descolonització: recuperar el control sobre les seves capacitats productives nacionals i reorganitzar-les entorn de la satisfacció de les necessitats humanes i a l'assoliment del desenvolupament nacional.

Recorda: el Sud no és pobre, és ric. Compta amb vastes extensions de terra fèrtil, mà d'obra abundant, recursos extraordinaris i poder productiu. El problema és que les nacions del Sud Global no tenen control sobirà sobre les seves capacitats. Com pot aconseguir-se aquest control? Fent tot el possible per reduir la dependència de les importacions procedents del nucli, amb la finalitat de reduir l'exposició a la fugida de recursos a través de l'intercanvi desigual. Així mateix, aplicant una política industrial per a desenvolupar la capacitat industrial sobirana, i utilitzant les finances públiques i la política creditícia per a mobilitzar la mà d'obra i la producció en favor del desenvolupament nacional, en lloc del servei del capital estranger.

La Xina demostra com es pot fer, però encara pot millorar la seva posició. Actualment, la Xina sofreix una fugida neta cap al centre de 100 000 milions d'hores de treball a l'any. Això pot resoldre's reduint les importacions innecessàries procedents del centre, com els articles de luxe i els productes que poden substituir-se per la producció nacional, la qual cosa reduiria la pressió exportadora i, per tant, permetria retenir milers de milions d'hores de mà d'obra que podrien redirigir-se cap a àmbits com la reproducció social, la regeneració ecològica i el desenvolupament humà. La Xina també pot exercir un paper important a l'hora d'ajudar a la resta del Sud Global proporcionant una font alternativa de finançament, tecnologies i béns de capital, la qual cosa permetria a les nacions del Sud reduir la seva dependència de les importacions del centre i desenvolupar la seva pròpia base industrial.

Ens trobem en una cruïlla històrica. L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia mundial capitalista no pot generar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de superar-se. En aquest sentit, la lluita del Sud per l'alliberament és avui el veritable motor de la transformació històrica mundial.

 

Aquest article es basa en una ponència presentada en el simposi «Perspectives socialistes sobre la governança global en un món multipolar», organitzat per la Facultat de Marxisme de la Universitat de Fudan i l'Oficina de Pequín de la Fundació Rosa Luxemburg l'abril de 2025.

 

Jason Edward Hickel és un antropòleg econòmic, investigador i escriptor, àmpliament conegut per la seva recerca en desigualtats globals, ecologia política i la seva ferma defensa del decreixement com a solució a la crisi climàtica. Actualment resideix i treballa a Catalunya com a professor d'investigació ICREA a la Universitat Autònoma de Barcelona. És Professor d'Investigació ICREA a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) i al Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té la Càtedra de Justícia Global i Medi Ambient a la Universitat d'Oslo, Noruega. És Visiting Senior Fellow a l’Institut Internacional de Desigualtats de la London School of Economics (LSE). És Investigador principal juntament amb Julia Steinberger i Giorgos Kallis en el macroprojecte europeu Projecte REAL (A Post-Growth Deal) que busca alternatives estables al creixement econòmic. Ha publicat més d'un centenar d'articles acadèmics (inclosos estudis recents a revistes d'alt impacte com Nature Communications i Nature Sustainability) i és autor de llibres de gran èxit global com Less is More: How Degrowth Will Save the World (Penguin, 2020), que ha estat traduït al castellà com Menos es más (2023)i va ser triat llibre de l'any pel Financial Times. The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and its Solutions (Penguin, 2017). És Fellow de la Royal Society of Arts de Londres (des de 2017); Membre de la Taula Rodona sobre Clima i Macroeconomia de la Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA; Conseller de la comissió de la revista mèdica The Lancet sobre Salut Sostenible; Membre del comitè assessor del Green New Deal per a Europa. Editor associat de la reconeguda revista acadèmica World Development.

Traduït de Rosa Luxemburg Stiftung: https://www.rosalux.de/en/news/id/53538/how-unequal-exchange-shapes-our-world