Andy Burnham cedeix davant les grans petrolieres.

I també: com s’ha fet la cobertura de l'onada de calor sense esmentar el clima; com l'augment de l'afiliació sindical als EUA reduiria la desigualtat; i com els joves indis estan en vaga de fam per la justícia.

Grace Blakeley

17 de juliol de 2026

Andy Burnham es convertirà dilluns en el nou primer ministre del Regne Unit. Segons Bloomberg, una de les seves primeres mesures com a primer ministre serà donar llum verda a noves perforacions de petroli i gas en la Mar del Nord. Quin «canvi».

Els activistes fa molt temps que exigeixen que el Govern suspengui totes les autoritzacions de noves llicències de petroli i gas en la Mar del Nord. La campanya «Stop Rosebank» va guanyar l'any passat un recurs judicial contra l'autorització del jaciment petrolífer de Rosebank, i des de llavors ha continuat sent una espina clavada per a Keir Starmer. Davant la imminent decisió sobre l'aprovació de Rosebank, Starmer va posposar repetidament la qüestió. Ara, els informes suggereixen que Burnham té previst aprovar-ho.

Els arguments en contra de noves perforacions en la Mar del Nord —i contra Rosebank en concret— són clars:

·       Per a mantenir-se dins dels límits acordats internacionalment sobre l'escalfament global no es necessiten noves inversions en petroli, gas o carbó. Rosebank produiria més de sis vegades les emissions anuals d'Escòcia relacionades amb el clima.

·       El Regne Unit és el segon major productor de petroli i gas d'Europa, així com un dels emissors històrics més grans del món, per la qual cosa té una responsabilitat desmesurada a l'hora de reduir les emissions.

·       El petroli i el gas són cars en comparació amb les energies renovables i estan subjectes a fortes fluctuacions de preus. Augmentar les perforacions petrolíferes en la Mar del Nord no protegiria el Regne Unit, ja que el petroli i el gas han d'exportar-se per al seu processament, i els preus es fixen en els mercats mundials.

·       Ithaca Energy, propietària del 20% del jaciment petrolífer de Rosebank, està controlada majoritàriament pel conglomerat israelià Delek Group. Delek ha estat assenyalada per l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans com una empresa que opera en suport dels assentaments israelians en els territoris palestins ocupats. Segons s'informa, Delek també subministra combustible a les Forces de Defensa d'Israel (FDI). L'explotació de Rosebank podria reportar 250 milions de lliures al Grup Delek.

La postura de Burnham respecte a les noves perforacions de petroli i gas en la Mar del Nord podria sorprendre els qui es van creure la imatge d'«esquerra moderada» que ha intentat conrear com a alcalde del Gran Manchester. Durant la campanya de Makerfield, va anunciar que volia «trencar amb 40 anys de neoliberalisme», en un intent per presentar un programa econòmic progressista que atragués tant alguns votants progressistes que el Partit Laborista ha perdut a favor dels Verds, com als votants de classe treballadora socialment conservadors que ha perdut a favor de Reform. Aquest impuls ha continuat des de llavors, amb la seva disculpa per la postura del Partit Laborista respecte a Gaza i els seus suggeriments que nacionalitzaria les empreses d'aigua.

Al principi, semblava que estava funcionant. La popularitat general de Burnham es va disparar de -11 a -4 en el període previ a les eleccions parcials de Makerfield. Però el repunt ha estat efímer: una nova enquesta el situa de nou en -11. Des de la crisi financera de 2008, els votants han vist a tants polítics prometre resoldre els problemes als quals s'enfronta el país —i cadascun ha fracassat a la seva manera— que simplement no confien que Andy Burnham sigui diferent.

Com vaig argumentar fa unes setmanes, tenen raó no fent-ho. Perquè, encara que tingués la seva pròpia visió per al país i fora prou ferm en els seus principis per a mantenir-se fidel a ella, el Partit Laborista, convertit en un càrtel, i les institucions de l'Estat britànic li lligarien les mans.

La «cartel·lització» del Partit Laborista té una llarga història, però s'ha intensificat de nou des que Starmer va arribar al poder. En aquest article d'agost de l'any passat, vaig enumerar alguns dels casos de corrupció i captura corporativa que s'havien produït sota el lideratge de Starmer. S'ha enxampat a diputats laboristes fent de tot: des d'assistir a esdeveniments de luxe organitzats per promotors immobiliaris i empreses d'externalització; fins a embarcar-se en viatges amb totes les despeses pagades a Israel mentre aquest comet un genocidi; passant per acceptar centenars de milers de lliures en donacions de grups de pressió del sector sanitari privat mentre pressionaven perquè aquestes empreses participessin més en la prestació de serveis del NHS.

Però el poder dels interessos creats en el Partit Laborista empal·lideix en comparació amb la influència d'aquests mateixos interessos dins de l'Estat britànic. L'Estat és una relació social: el poder en la societat es tradueix en poder dins de les institucions estatals. La indústria dels combustibles fòssils té tanta influència sobre la política perquè és rendible i està ben organitzada. Els grups de pressió dels combustibles fòssils poden inundar de diners als polítics per a sortir-se amb la seva —o amenaçar de marxar si no ho fan—. El poder d'aquest sector del capital crea veritables limitacions fins i tot per als polítics amb les millors intencions. Burnham no és una excepció: encara que volgués detenir el projecte de Rosebank, acabaria cedint davant el lobby petrolier perquè no té la força necessària per a enfrontar-se a ells.

Zack Polanski va assenyalar ahir precisament aquest mateix punt, en argumentar que Burnham està «massa captiu dels interessos creats» per a representar una alternativa genuïna a l'statu quo. Polanski va atacar a Burnham per no haver nomenat Ed Miliband —considerat per molts com el candidat de l'esquerra moderada— com a ministre d'Hisenda, optant en el seu lloc per Shabana Mahmood, i va afirmar:

«L'statu quo és intolerable, i tots els senyals fins ara indiquen que Andy Burnham no aconseguirà desafiar-lo. Es rumoreja que ha abandonat els seus plans de nomenar a Ed Miliband ministre d'Hisenda perquè els banquers de la City de Londres li ho van demanar… I el seu partit està massa en deute amb els interessos creats pe a plantar cara a les empreses petrolieres i gasístiques que es beneficien de la crisi climàtica».

Polanski té raó en criticar a Burnham en aquestes qüestions. I és probable que aquesta línia d'atac trobi ressò entre els votants desil·lusionats amb el Partit Laborista després de la deslluïda actuació de Starmer com primer ministre. Molts se senten profundament traïts en qüestions com Gaza i la crisi del cost de la vida, i aquesta sensació de traïció no desapareixerà de la nit al dia. Per a canviar el rumb, Burnham hauria de demostrar que és diferent. Hauria de comprometre’s en les lluites que Starmer no va estar disposat a lliurar i demostrar que està disposat a rebre crítiques per defensar allò en què creu. Però no ho farà, perquè no té ni la convicció política ni el poder d'un moviment que li doni suport.

Polanski està demostrant que està disposat a lliurar aquestes batalles, marcant una clara diferència entre ell i Burnham. Però lliurar aquestes batalles no és suficient —com ens en vam adonar ràpidament els qui formàvem part del moviment de Corbyn—. L'esquerra hauria de passar anys —potser dècades— construint poder fora de les institucions estatals abans que un partit d'esquerra pogués exercir efectivament el poder dins d'elles. Com vaig escriure en el meu article per a la pròxima edició de la revista Tribune:

«El projecte de Corbyn va fracassar perquè va intentar anteposar el carro de la política electoral al cavall de la construcció del moviment. Ara que el poder electoral de l'esquerra torna a estar en alça, aquesta és una lliçó que no podem permetre'ns oblidar aquesta vegada».

******

D'altra banda, la majoria dels reportatges sobre l'onada de calor al Regne Unit no van esmentar la crisi climàtica. Quan les temperatures van batre rècords al juny —arribant als 37 graus centígrads en algunes parts del país—, va haver-hi una àmplia cobertura mediàtica, però la majoria dels mitjans no van esmentar el col·lapse climàtic. Menys d'un de cada vint va esmentar el terme «zero net» (la qual cosa, en si mateixa, és una manera d'eludir el tema).

Milers de persones han mort a conseqüència de les recents onades de calor. Una recerca de l'Imperial College de Londres va revelar que almenys 2.700 persones van morir a causa de la calor entre maig i juny, i que unes 1.100 d'elles seguirien amb vida si no hagués estat per l'excés de calor provocada per la crisi climàtica. Ja no hi ha dubte que aquesta calor extrema és conseqüència de l'escalfament global —i que hi ha persones que estan morint a causa d'això—.

Afortunadament, els mitjans als quals més faig referència en aquestes columnes van encapçalar la llista a l'hora d'establir la connexió (malgrat les seves moltes altres deficiències). El FT va relacionar la informació sobre l'onada de calor amb el col·lapse climàtic en aproximadament dos terços de les ocasions, i The Guardian, en aproximadament la meitat dels casos. La resta es queda molt enrere. Per descomptat, en aquest butlletí no trobaràs cap esment a la calor sense el seu context.

******

Triplicar l'afiliació sindical als EUA destinaria 1,2 bilions de dòlars addicionals a l'any als treballadors. Un nou informe de l'Economic Policy Institute revela que triplicar la densitat sindical —passant de l'escàs 10% actual al 30% de la dècada de 1950— augmentaria el salari del treballador mitjà en un 14,5%, és a dir, uns 7.700 dòlars a l'any. També reduiria la bretxa salarial racial, ampliaria la cobertura sanitària i revertiria un terç de l'augment vertiginós de la desigualtat registrat des de 1979.

Probablement, tots hem vist els gràfics del «cocodril» que mostren la bretxa que s'ha obert entre els salaris i la productivitat als EUA des de la dècada de 1980. Des de 1979, la productivitat ha augmentat 2,7 vegades més ràpid que els salaris. Això significa que els empresaris s'emporten a casa una porció més gran del pastís en forma de beneficis, mentre que els salaris dels treballadors s'estanquen. El 0,1% més ric posseeix ara més de cinc vegades la riquesa combinada de tota la meitat inferior del país.

El problema no són les actituds de la població. El 68% dels estatunidencs té una opinió favorable dels sindicats; més de 50 milions de treballadors afirmen que s'afiliarien a un demà mateix si poguessin. El problema és que, des de l'època de Reagan, s'ha produït un atac centralitzat i organitzat contra els treballadors. Les lleis antisindicals han proliferat, la qual cosa ha limitat greument el poder dels treballadors. El simple fet de derogar les lleis del «dret al treball» —cosa que ens recorda a Orwell— elevaria la densitat sindical del 9,9% al 14,4%. Però per a arribar a això, els treballadors han d'organitzar-se prou per a obligar els polítics a escoltar-los.

******

Finalment, però no per això menys important, Sonam Wangchuk —enginyer indi i activista climàtic— es troba en el seu dinovè dia de vaga de fam. Al maig, es va cancel·lar un examen nacional d'accés a la facultat de medicina després de la filtració de l'examen, i 12 estudiants es van suïcidar a conseqüència d'això. Els joves de l'Índia, igual que molts joves de tot el món, passen anys treballant i estudiant només per a enfrontar-se a anys de desocupació. Enguany, el president del Tribunal Suprem de l'Índia va qualificar a alguns joves desocupats de «paneroles». En resposta a això, es va formar el Partit Cockroach Janta.

El partit exigeix la dimissió del ministre d'Educació per l'error amb l'examen, així com reformes educatives que garanteixin que els joves no hagin d'estudiar 14 hores al dia només per a tenir l'oportunitat d'un futur. Des de principis de juny, els activistes acampen en la capital. El moviment ha aconseguit el suport de moltes famílies de classe mitjana poc acostumades a protestar. Modi s'ha negat a parlar amb ells.

Seguint la tradició del satyagraha —la protesta no violenta—, Wangchuk va anunciar la seva vaga de fam a principis d'aquest mes. Diversos manifestants més s'han sumat a ell, i un d'ells ha estat hospitalitzat. La protesta s'està duent a terme sota una calor extrema, i Wangchuk està massa feble per a moure's o parlar. Però cada dia acudeixen més persones a veure'l.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/andy-burnham-caves-to-big-oil?utm_source=substack&utm_medium=email

 

 

Si Andy Burnham ignora el canvi climàtic, ho farà pel seu compte i risc.

Per Ash Sarkar

17 de juliol de 2026

Andy Burnham i Ed Miliband, juliol de 2024. Chris J. Ratcliffe/Reuters

Keir Starmer recollirà les seves coses i abandonarà Downing Street dilluns, sense sense ni tan sols el consol de veure a Anglaterra en la final del Mundial. En les últimes setmanes del seu mandat, el primer ministre es va limitar, en la pràctica, a posar un vídeo per a la classe. Se'n va anar a París, aparentment per a una reunió dels aliats d'Ucraïna, i el president Emmanuel Macron li va concedir la Légion d’honneur. El missatge que s'enviava a Westminster era senzill: pot ser que vosaltres, analfabets, no m'aprecieu a casa, però soc un tità en l'escena mundial.

Com diu Duncan Robinson en The Economist, «la política exterior és l'últim refugi d'un primer ministre fracassat». El diputat per Holborn i St. Pancras sempre semblava estar volant a algun lloc per a posar cara de serietat darrere d'un faristol precisament quan necessitava reafirmar la seva agenda nacional. I a pesar que la política exterior semblava ser el seu terreny favorit, Starmer sovint semblava superat en el ring (per Donald Trump) i burlat (per Emmanuel Macron). Rebre el guardó més prestigiós de França és una espècie de premi de consolació per al primer ministre sortint.

Fins ara, Andy Burnham s'ha mostrat molt reservat sobre les seves eleccions per al gabinet. Des del moment en què es va anunciar el resultat de Makerfield, s'ha desfermat una guerra de rumors sobre qui assumirà el càrrec de ministre d'Hisenda una vegada que Rachel Reeves sigui relegada a un lloc de menor responsabilitat. Si els periodistes especialitzats en política tenen raó, els tres noms que s’ho disputen són Ed Miliband, Yvette Cooper i Shabana Mahmood, encara que és possible que Miliband ja hagi estat exclòs de la carrera.

Els atacs a Miliband des de la dreta eren previsibles. «El roig» Ed, segons l'argument, espantaria als mercats en indicar un allunyament de l'austeritat fiscal. Allunyaria als votants de fora de Londres amb el seu programa d'esquerra liberal. Sembla rar menjant-se un sandvitx de bacon, etcètera, etcètera. Però potser més significativa que l'habitual alarmisme de la dreta va ser la resposta dels sindicats.

Sharon Graham, secretària general de Unite, es va oposar amb vehemència al fet que Miliband fos ministre d'Hisenda. Ho va titllar d'«una corda al coll» de la creació d'ocupació. El seu suport a l'objectiu de zero emissions netes i la seva oposició a les llicències de petroli i gas de la Mar del Nord van ser el principal motiu de discòrdia. Graham va afirmar que Miliband era «completament sord» al que substituiria als llocs de treball existents en la indústria dels combustibles fòssils, i va semblar insinuar que «en el fons no era protreballador».

«Gran part de l'esquerra s'ha convertit ara en un projecte de la classe mitjana», va afirmar Graham. «Ara ha de treballar per a la classe treballadora».

Més enllà de la ironia que una líder sindical contribueixi a frustrar la possibilitat que assumís el càrrec el ministre d'Hisenda més d'esquerres des de la dècada de 1970, hi ha motius per a mostrar-se escèptics davant els arguments de Graham. Més de 2.700 persones van morir a Anglaterra i Gales per causes relacionades amb la calor durant les recents onades de calor rècord; més d'un milió de treballadors depenen de l'economia de zero emissions netes del Regne Unit. Cada vegada resulta més difícil presentar les polítiques a favor del clima com a contràries als interessos dels treballadors, sobretot a mesura que la necessitat d'adaptació i de mitigació es fa més urgent.

La imminent perspectiva d'Andy Burnham posa de manifest una divisió en l'esquerra britànica: la socialdemocràcia «petroliera» enfront del socialisme verd. Els pesos pesants del moviment sindical —Unite i GMB— són feréstecs defensors de la primera i es conformen amb el conservadorisme del «Blue Labour» sempre que vagi acompanyat d'una generosa ració de petroli i gas. Però això té un cost, tant polític com en forma d'escalfament global catastròfic.

Des de Makerfield, els Verds de Zack Polanski (almenys pel que fa a la política nacional) s'han mantingut en una posició de cautelosa observació i espera. Les divergències retòriques de Burnham respecte a Starmer en matèria de política econòmica, i fins i tot alguna cosa semblant a un lleuger gir sobre Gaza la setmana passada, han amenaçat de posar en un compromís als votants progressistes. Si Burnham, una vegada en el càrrec, recolzés les seves declaracions amb polítiques concretes, un lleuger gir cap a l'esquerra, combinat amb l'amenaça del Partit de la Reforma, bé podria temptar als votants laboristes de 2024 a tornar a la cleda. Oposar-se al «burnhamisme» al·legant que és massa antimigrant i no prou dur amb Israel dista molt de ser un projecte majoritari capaç de recompondre la política britànica.

Però el socialisme verd va més enllà de qualsevol tema concret. Les conseqüències del col·lapse climàtic són cada vegada més visibles i intrusives: les seves repercussions econòmiques, en el cost de la vida i en les infraestructures, són cada vegada més greus. L'espai per a una política populista i a favor del clima no farà més que créixer, i si Andy Burnham no l'ocupa, Zack Polanski sens dubte ho farà.

 

Ash Sarkar és una periodista anglesa i activista política anarcocomunista. És editora de Novara Media i és també col·laboradora de The Guardian i The Independent. Va estudiar una llicenciatura i un màster en literatura anglesa al University College de Londres. En els seus escrits i comentaris ha expressat punts de vista antiimperialistes, feministes, antifeixistes i comunistes llibertaris. Ha participat en protestes antiracistes, antifeixistes i anti-Trump. És una «crítica ferotge» del complex industrial penitenciari, del complex industrial militar, de l'ús ampliat de la guerra amb drons i de l'expansió de la deportació. El 2025 va publicar el seu primer llibre, Minority Rule: Adventures in the Culture War, en el que critica les polítiques identitàries, considerant que divideixen les minories i la classe treballadora. El llibre ha estat traduït al català per Tigre de Paper i a l’espanyol per Edicions Bellaterra.

Traduït de Novara Media: https://novaramedia.com/2026/07/17/if-andy-burnham-ignores-the-climate-hell-do-so-at-his-peril/

 

 

Res és massa difícil per a la classe treballadora.

Richard Seymour

29 de juny de 2026

La consciència sempre va per darrere de la realitat. Les nostres vides són planetàries, però la nostra experiència és provinciana. Som vagament conscients que una cosa anomenada «canvi climàtic» està fent la vida més difícil, i que el que estem fent ara mateix ho està empitjorant. Però, mancant mediacions polítiques intel·ligents que ens permetin comprendre la totalitat de manera pràctica, la tendència és desvincular causa i efecte.

Fa cinquanta anys, les temperatures que s'acaben de registrar durant l'onada de calor a Europa haurien estat pràcticament impossibles el mes de juny. Fa vint anys, haurien estat improbables. No va haver-hi res inusual en el patró meteorològic que acaba de passar: un corrent del sud procedent del nord-oest d'Àfrica que va formar un «bloc omega» —una massa d'aire saharià sec, càlid i d'alta pressió atrapada entre fronts més freds— que es va estacionar sobre Europa occidental. L'aire retingut sota es va comprimir i es va escalfar i, atès que el sistema estava estancat, la calor es va acumular en lloc de dispersar-se.

L'única cosa nova, en comparació amb fa mig segle, va ser el grau de forçament radiatiu. En conseqüència, les temperatures mitjanes van ser uns 3,5 graus més altes del que haurien estat en 1976, i 2 graus més altes que en 2003. Com és habitual, els efectes es reforcen mútuament: la sequera rècord de maig ja havia despullat d'humitat a la capa superior del sòl i esgotat la capacitat d'evaporació de la terra. Les illes de calor urbanes es van convertir en zones mortals, especialment per a les persones majors atrapades en les seves llars sense aire condicionat, que representen nou desenes parts de totes les morts per onades de calor: es preveu que aquestes morts augmentin un 257% per a 2050.

També es pot observar un bucle de retroalimentació positiva similar en els incendis forestals del Regne Unit, històricament lleus, però que s'han agreujat: el canvi climàtic provoca majors precipitacions a l'hivern i menors a l'estiu, cosa que significa que la biomassa creix i s'asseca, alimentant els incendis. Això ens passa constantment amb el canvi climàtic. El gel es fon, la qual cosa redueix l'efecte albedo*, augmenta la retenció de calor i accelera el desglaç. La taigà crema, la qual cosa augmenta la concentració de carboni en l'atmosfera, eleva les temperatures i fa que cremi durant més temps i amb més intensitat. La calor augmenta la necessitat social d'aire condicionat —dissenyat originalment per a controlar el clima en la indústria que fa servir combustibles fòssils— i, al seu torn, eleva els pics de demanda elèctrica al mateix temps que allibera gasos d'efecte d'hivernacle (HFC).

En general, l'efecte bumerang ecològic, com a forma tangible del que Jason W. Moore denomina «valor negatiu», corroeix la massa futura de plusvàlua potencial disponible per a la inversió mitjançant pertorbacions en el transport, l'educació i el treball, la qual cosa frena el «creixement», eleva els costos de les assegurances, impulsa a l'alça el cost de la producció alimentària i afecta els ingressos de les llars més desfavorides. Els Estats capitalistes, que persegueixen competitivament el creixement en condicions cada vegada més dures —en les quals les «naturaleses barates» fins ara es tornen costoses—, contemplen mesures encara més despietades, entre les quals s'inclou descartar, o almenys ajornar, aquestes promeses noblement impotents de «zero emissions netes». O bé podrien incloure intents de rebaixar el valor de la naturalesa una vegada més mitjançant formes d'imperialisme depredador i curt terminista que busquen traslladar els costos a una humanitat d'un sol ús. I en fer-ho, generen més valor negatiu, empitjorant la seva pròpia situació a llarg termini. El sistema, que té la seva forma de racionalitat objectiva i computacional, només pot reproduir-se de manera irracional. I al final, el tegument** del capital es fa miques? Òbviament no.

Tornant a la nostra consciència provinciana, considerem el debat irreal sobre l'energia al Regne Unit des que els Estats Units i Israel van iniciar el seu assalt conjunt contra l'Iran. S'ha alçat el clam —principalment, encara que no de manera exclusiva, per part dels qui pensaven que la Gran Bretanya havia de seguir a Trump a l'infern— perquè es concedeixin noves llicències per a l'explotació de petroli i gas en la Mar del Nord. Els conservadors i Reform, juntament amb diverses figures del Partit Laborista, el sindicat GMB i la direcció «d'esquerres» de Unite the Union, han encapçalat aquesta campanya.

La dreta ha culpat al «fanatisme pel zero net» d'Ed Miliband de destruir llocs de treball i encarir les factures d'energia. Això era d'esperar, igual que l'inexacte sado-kitsch amb el qual la dreta ha reaccionat en general davant l'onada de calor: en la meva època no ens queixàvem, els britànics eren més resistents, gaudien d'un gelat, anaven a la platja, no es quedaven asseguts ploriquejant. Més alarmant i perillosa és la postura dels dos sindicats que ara, absurdament, mentre se superen nous rècords de calor, estan pressionant per a impedir que Ed Miliband es converteixi en ministre d'Hisenda a causa del seu compromís amb la descarbonització. El seu argument és que per descomptat que hem de tenir energia neta amb el temps, però fins al dia en què s'hagi aconseguit una «transició justa», hem d'esgotar les reserves de la Mar del Nord per a reforçar la nostra seguretat energètica. Saben que això és una ximpleria. L'energia de la Mar del Nord es ven en el mercat lliure a preus fixats a escala mundial: esprémer el poc que queda per explotar no servirà de res per a millorar la seguretat energètica del país. Estan pressionant en nom dels «llocs de treball», la forma més estúpida de sectarisme econòmic estret de mires. I així, objectivament, i sense voler idealitzar el reformisme climàtic anèmic de Miliband, estan pressionant en contra de les necessitats a més llarg termini i més generals de la classe treballadora.

En principi, els sindicats es troben entre les organitzacions que poden permetre a la classe treballadora comprendre i actuar sobre la totalitat d'una manera que satisfaci les seves necessitats més universals. I, per a ser justos, la majoria dels sindicats no fan costat a Unite ni al GMB en aquesta qüestió. Què ha passat? Per què Sharon Graham, aparentment triada des de l'esquerra, es veu constantment reduïda —en aquest tema i en el de la despesa en defensa— a la lògica més feble del que Gramsci denominava «corporativisme econòmic»? En part, això potser es tracta, en part, d'una simple qüestió de l'enfocament sindicalista de Graham respecte a la política sindical. Però hi ha més en joc. Recordem que, segons Gramsci, el moment corporativista-econòmic representa la forma espontània de la consciència sindical quan cap aparell hegemònic l'ha elevat més enllà de l'interès immediat del gremi i l'empresa. Només existeix l'exigència concreta i immediata d'aquests llocs de treball, aquests salaris i aquestes seccions sindicals que paguen les seves quotes.

Durant anys, va haver-hi un debat en l'esquerra britànica i en els sindicats sobre la necessitat d'una ecologia de la classe treballadora basada en una aliança amb activistes climàtics entorn d'un conjunt de polítiques transformadores, favorables als treballadors i ecologistes. No se suposava que això fos simplement additiu —els treballadors aportant la gent i la influència estratègica, els ecologistes un ecologisme correcte però abstracte i moralista—. Qualsevol aliança d'aquest tipus seria pedagògica i constitutiva, en la qual cada participant s'alliberaria del seu propi provincialisme específic. I, en resum, la forma política que havia d'adoptar aquesta aliança naixent era el Green New Deal. Al Regne Unit, això estava vinculat al projecte de Corbyn, que va implosionar a la fi de 2019 —després de no haver sabut abordar l'espinós assumpte del Brexit ni defensar-se adequadament de la caça de bruixes per antisemitisme—, just després de la conferència d'estiu en la qual el partit es va comprometre amb una versió radical del Green New Deal. No sofrim, com sí que ho va fer l'esquerra estatunidenca, de transformisme, perquè després de desembre de 2019 mai va haver-hi cap possibilitat concreta de dur a terme aquesta estratègia com un conjunt de polítiques. A aquesta coalició momentània —que també va suposar el punt àlgid de l'estratègia d'Extinction Rebellion d'«ocupar» alguns espais públics mitjançant festivals— li va seguir una tornada a les accions climàtiques moralistes i d'autoisolament que van catalitzar l'autoritarisme estatal, i un relatiu quietisme climàtic per part dels sindicats.

Així que aquí és on ens trobem: sobretot, vivint les conseqüències dels nostres propis fracassos del passat. En un moment en el qual res té sentit, excepte a la llum del planetari, ens estem replegant cap als horitzons més provincians i miops, en els quals fins i tot Ed Miliband resulta massa radical per a dos dels sindicats més grans del país.

 

* Efecte albedo: capacitat que té una superfície per a reflectir la radiació solar que torna a l’espai.

** Tegument: coberta natural que envolta, protegeix i aïlla el cos d'un ésser viu o un dels seus òrgans.

 

Richard Seymour és un periodista, sociòleg, assagista i activista polític nord-irlandès i resident a Londres. Doctorat per la London School of Economics, destaca per les seves anàlisis polítiques des d'una perspectiva d'esquerra i és editor de la revista Salvage. Ha escrit assajos influents com Corbyn: The Strange Rebirth of Radical Politics, The Twittering Machine (sobre l'impacte de les xarxes socials) i el seu treball recent Disaster Nationalism: The Downfall of Liberal Civilization (2024). Col·labora habitualment, entre altres a The Guardian, Jacobin i London Review of Books

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/nothings-too-hot-162425157?

 

 

La calor està pertot arreu.

Els fenòmens meteorològics extrems estan assotant tres continents alhora. Això és el que els uneix.

Grace Blakeley

12 de juliol de 2026

Fa només dues setmanes, vaig escriure la meva columna dels divendres sobre l'onada de calor que estava —i continua estant— assolant Europa. Aquestes intenses i prolongades onades de calor són el resultat del «súper El Niño» d'enguany. (“El Niño” és un període recurrent d'escalfament causat per les oscil·lacions dels vents alisis i les temperatures oceàniques en l'oceà Pacífic). Després d'aproximadament un any de condicions de “La Niña”, s'esperava que “El Niño” tornés enguany, però ja és molt més intens de l'habitual, d'aquí el sobrenom de «súper».

Aquest «súper El Niño» no és una fluctuació aleatòria. És el resultat del dràstic augment de les temperatures oceàniques, que ha estat un dels indicadors més clars del col·lapse climàtic. Els oceans absorbeixen el 90% de l'excés de calor atrapada pels gasos d'efecte d'hivernacle. Les temperatures mitjanes dels oceans ja han augmentat gairebé un grau Celsius per sobre dels nivells preindustrials, i el ritme de canvi de les temperatures va en augment. Unes temperatures oceàniques de referència més altes impliquen fenòmens del “Niño” més intensos.

Uns fenòmens del “Niño” més intensos suposen condicions meteorològiques més extremes per a gran part del món. Un fenomen del “Niño” normal provocaria sequeres en algunes zones de l'Àfrica subsahariana, el sud d'Àsia i Austràlia, i inundacions en algunes zones de Sud-amèrica. Tots aquests problemes s'agreugen quan “El Niño” s'intensifica. Els anteriors fenòmens de «súper El Niño» s'han associat a males collites, incendis forestals i inundacions en dotzenes de països.

Ja he escrit sobre l'onada de calor a Europa provocada pel «súper» El Niño. Aquesta setmana vull parlar de tots els altres efectes que està provocant: des d'una gegantesca «cúpula de calor» als EUA fins a tifons a la Xina, passant per temperatures oceàniques que baten rècords i incendis forestals.

Als qui vivim a Europa i els Estats Units ens resulta fàcil considerar fenòmens com les onades de calor com a successos aïllats —i oblidar-nos d'ells quan tot torna a la «normalitat»—. Però no ho són. Formen part d'una tendència a l'augment dels fenòmens meteorològics extrems que s'observa a tot el món a causa del col·lapse climàtic. I hem de lligar caps.

*******

En primer lloc, ens centrem en els EUA, on una abrasadora onada de calor ja ha provocat múltiples morts. La calor extrema va començar la setmana passada i, per a quan va arribar l'aire fresc que va alleujar les condicions de calor abrasadora, almenys 25 persones havien mort. Només en Nova Jersey han mort 22 persones, la majoria de les quals van ser trobades en habitatges sense aire condicionat, en cotxes aparcats o al carrer. Més de 140 milions de persones es troben sota alertes per calor. Més de 20 estats han arribat els 100 °F (38 °C).

Els éssers humans poden morir només per l'exposició a la calor, especialment en condicions d'humitat, quan el refredament per evaporació del qual sol dependre el nostre cos deixa de funcionar. Però la calor extrema també pot provocar morts en agreujar malalties subjacents. Les autoritats d'Illinois van registrar una mort per malaltia cardiovascular en la qual la calor va ser un «factor contribuent». A Mississipi, un home de 74 anys va ser trobat mort darrere d'una gasolinera després d'allunyar-se de casa seva, desorientat per la calor. Una dona de 83 anys es va desmaiar mentre feia jardineria i va morir mentre esperava una ajuda que va arribar massa tard.

Ara, el país es prepara per a l'arribada d'una «onada de calor inusualment extensa», que sembla que tornarà a portar temperatures rècord. L'onada de calor afectarà dos terços del territori continental dels Estats Units. En una zona que abasta gran part del sud i l'est del país, les temperatures se situaran entre 15 i 25 °F (8 i 14 °C) per sobre del normal, tant de dia com de nit. S'espera que dimecres es superaran noranta rècords locals.

Una onada de calor és una àmplia zona d'alta pressió atmosfèrica que atrapa l'aire calent sota ella, impedint que entrin els vents més frescos i la pluja. L'aire atrapat es comprimeix i s'escalfa encara més a mesura que és empès cap avall, la qual cosa eleva les temperatures per sobre del normal fins que el sistema de pressió finalment es desintegra o es desplaça. Però aquest està superant rècords per l'enorme quantitat d'alta pressió que conté i pel lluny que s'ha estès cap al nord.

La gravetat d'aquesta ona de calor —com ocorre amb molts fenòmens en la ciència del clima— es deu a un cercle viciós. Les terres afectades per la sequera retenen menys humitat, per la qual cosa s'escalfen més ràpidament. L'aire calent i sec agreuja al seu torn la sequera, la qual cosa aviva encara més la calor i alimenta incendis forestals explosius. Mentrestant, el sud-est experimenta una calor menys extrema durant el dia, però les nits són tan càlides i humides que les temperatures a Miami, Tampa, Charleston i Fort Lauderdale no baixen dels 80 °F (27 °C) ni tan sols a les 3 de la matinada.

Un grup de científics de Climate Central va dur a terme una anàlisi de l'onada de calor, utilitzant models que comparen les condicions meteorològiques actuals amb les previstes a partir de les tendències preindustrials. La zona de 20 000 milles quadrades més afectada per l'onada de calor està a punt de registrar temperatures rècord, i els models de Climate Central confirmen que la causa és el col·lapse climàtic. El seu Índex de Canvi Climàtic va revelar que l'augment de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle va fer que aquesta onada de calor fora cinc vegades més probable. Un dels científics entrevistats va afirmar que aquest nivell de calor seria «pràcticament impossible» sense l'augment de les emissions.

Per a la majoria de la població dels EUA, el «clima extrem» significa huracans i tornados: fenòmens dramàtics i aïllats que causen una destrucció generalitzada i visible. Per contra, una onada de calor mata en silenci, en llars sense aire condicionat, en llocs on les temperatures nocturnes no baixen prou perquè les persones es recuperin —tret que puguin permetre's un sistema d'aire condicionat—. Pot ser que no donin lloc a imatges espectaculars, però onades de calor com aquesta provocaran canvis dramàtics —i a vegades mortals— per a milions de persones, especialment les més pobres.

******

A continuació, a la Xina, on s'han registrat desenes de víctimes a conseqüència de tifons inusualment intensos. Fins al moment s'han registrat 71 morts: 39 en el trencament d'una presa en Guangxi, 11 en els tornados de Hubei i 21 en un lliscament de terra en Gansu. La destrucció no s'ha limitat a les vides humanes. Les infraestructures han quedat devastades i milers d'animals de granja s'han ofegat en les inundacions. Ara s'acosta un altre tifó abans fins i tot que el país hagi retirat els enderrocs del primer.

La tempesta que s'aproxima —el tifó Bavi— va ser classificada inicialment com un «súpertifó». Es van registrar velocitats de vent de 230 km/hora quan la tempesta es va formar per primera vegada. Sembla que la tempesta s'afeblirà en tocar terra, amb velocitats de vent que descendiran a «només» 175 km/hora. Així i tot, ja s'han cancel·lat vols en tota la regió i s'han tancat molts col·legis. És probable que el nombre de víctimes mortals sigui significatiu, i l'impacte econòmic també serà profund.

En aquest article per al FT, un científic climàtic ofereix una útil perspectiva que matisa la informació generalitzada sobre les inundacions. Afirma: «Aquests fenòmens poden semblar extrems des del punt de vista del que sentim, però estadísticament ja no ho són». En altres paraules, aquesta és la nova normalitat. Amb les temperatures globals acostant-se a 1,4 °C per sobre dels nivells preindustrials i les temperatures de la mar aconseguint nous màxims, els tifons extrems assotaran la Xina amb més freqüència.

La Xina constitueix un cas d'estudi útil en aquest context perquè posa de manifest la contradicció central del capitalisme verd. És, al mateix temps, el país que està desenvolupant les energies renovables més ràpidament i el emissor anual més gran del món, que continua cremant enormes quantitats de carbó per a satisfer la creixent demanda d'energia. El país ha aportat innovacions extraordinàries en tecnologia verda, i aquestes innovacions s'han estès ràpidament per tot el món gràcies a les subvencions estatals que han reduït els preus de productes com els panells solars. Però ni tan sols aquest progrés és suficient per a contrarestar la voracitat de les forces de producció, que exigeixen un creixement constant sense importar el cost.

En molts indicadors de descarbonització i adaptació, la Xina va molt per davant d'Occident. Però continua sent una economia capitalista —encara que sigui una en la qual l'Estat exerceix un paper inusualment significatiu en intentar pal·liar les contradiccions del desenvolupament capitalista—. Aquestes contradiccions són, per descomptat, irresolubles dins del model actual. El creixement continuarà consumint més recursos dels que el planeta —i la seva població— són capaços de proporcionar de manera sostenible.

******

Passem ara a Espanya, on aquesta setmana han mort 12 persones i hi ha 23 desaparegudes a causa dels incendis forestals provocats per l'onada de calor. Els incendis es van declarar en una zona densament arbrada d'Andalusia. Les autoritats van descriure els incendis com «molt complexos» i d'avanç «molt ràpid». Es tracta ja de l'incendi forestal més mortífer de la història d'Espanya, superant els dos anteriors rècords de 1979 i 1984. I és la tercera onada de calor de l'estiu, que arriba després del mes de juny més calorós mai registrat a Europa occidental.

Algunes de les víctimes van ser trobades en un cotxe calcinat amb el volant a la dreta —probablement britànics amb poca experiència en la calor extrema i els incendis forestals—. Segons aquest article del FT, la zona és un destí molt popular entre els jubilats britànics. Un emigrant britànic entrevistat per a l'article va afirmar que «l'horitzó està tan ple de smog que no es distingeix on acaba la mar i on comença el cel».

L'onada de calor que assola actualment Europa s'ha caracteritzat per una sequera generalitzada que ha augmentat considerablement el risc d'incendis forestals. La sequera s'ha afermat en gran part d'Europa occidental i central des de finals de maig, amb cabals fluvials molt per sota de la mitjana. Aquestes zones del continent també van experimentar un començament d'any inusualment plujós, la qual cosa va suposar que hi hagués abundant vegetació per a alimentar les flames.

Però no es tracta només del continent. El Regne Unit també es troba en alerta màxima pels incendis forestals, ja que aquesta onada de calor ha complert la «regla del 30:30:30»: 30 °C de temperatura, 30% d'humitat i 30 km/h de vent. Quan tots aquests factors es donen alhora, com ocorre ara, el risc d'incendis forestals es dispara. I aquesta regla s'està incomplint amb més freqüència en tot el Regne Unit i a Europa continental, ja que aquesta última s'està escalfant al doble de velocitat que la resta del món.

Un dels entrevistats per a aquest article va descriure els canvis que s'estan produint a Europa en termes contundents: «el sistema climàtic continua acumulant calor». Crec que aquesta és una de les afirmacions més contundents que he vist d'un científic en descriure el col·lapse climàtic. No és que el clima estigui «canviant» o fins i tot «col·lapsant»: la Terra està, literalment, acumulant calor a un ritme vertiginós. I tota aquesta calor atrapada —resultat d'un efecte d'hivernacle fora de control— té conseqüències devastadores per al clima i per a les persones que depenen d'ell per a sobreviure.

******

Finalment, tornem al Regne Unit, on les nostres aigües estan sofrint una «onada de calor extrema». Les temperatures oceàniques se situen, de mitjana, 2 °C per sobre del normal, i fins a 5 °C per sobre del normal en les zones més afectades. Es tracta de la tercera i més intensa onada de calor marina de l'any, i és especialment greu perquè l'oceà no ha tingut temps de refredar-se després de les dues últimes onades de calor.

Com a persona que es fica en la mar gairebé cada dia aquí a Cornualla, tinc experiència de primera mà d'aquest fenomen. Pocs practiquen surf de manera habitual al Regne Unit sense vestit de neoprè, ja que la temperatura de la mar no varia tant com la de l'aire. Però enguany ha estat habitual veure a gent fent surf només amb vestit de bany. Jo, com la majoria dels surfistes, prefereixo poder ficar-me en l'aigua sense vestit de neoprè. Però l'augment de la temperatura dels oceans està implicant conseqüències molt més alarmants per a la meva regió —i per al país en general—.

Com he assenyalat anteriorment, els oceans absorbeixen més del 90% de l'excés de calor generada per la crema de combustibles fòssils. Les temperatures globals de la superfície de la mar ja han superat els rècords establerts en 2023 i 2024, i aquest «súper El Niño» ni tan sols ha arribat encara el seu punt àlgid. Un científic entrevistat per a aquest article de The Guardian va advertir que ens enfrontem a un «episodi de mortalitat massiva» d'espècies marines. Això podria suposar un desastre per a les comunitats pesqueres la supervivència de les quals depèn de l'oceà.

Però l'escalfament dels oceans també té efectes més generalitzats. Alimenta tempestes i huracans més intensos, ja que l'aigua més càlida s'evapora més ràpidament i proporciona més energia perquè els ciclons tropicals s'intensifiquin. Contribueix a la pujada del nivell de la mar, perquè l'aigua càlida ocupa més espai i provoca més desglaç. Alteren els corrents oceànics i els patrons de circulació, la qual cosa suposa un risc per a sistemes com la Circulació Meridional de Retorn de l'Atlàntic, que regula el clima en tota Europa i més enllà. Augmenten la humitat atmosfèrica, la qual cosa intensifica les pluges i les inundacions en algunes regions, al mateix temps que agreuja la sequera en unes altres.

Per a empitjorar les coses, l'escalfament dels oceans crea un altre bucle de retroalimentació positiva. Els oceans no sols absorbeixen calor, sinó també CO₂. De fet, els oceans són l'embornal més gran de carboni del planeta, ja que absorbeixen al voltant d'una quarta part de les nostres emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. A mesura que augmenta la concentració de CO₂ en els oceans, disminueix la seva capacitat per a absorbir més gasos d'efecte d'hivernacle. Els oceans més càlids poden retenir menys CO₂ dissolt, cosa que significa que les onades de calor marines agreugen les amenaces al nostre embornal de carboni més important. I quan aquest embornal s'ompli, arribarem a un punt d'inflexió a partir del qual ja no hi haurà marxa enrere.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-heat-is-everywhere?

 

 

Zones de guerra: Orient Mitjà, Ucraïna i l'opinió pública.

Tariq Ali

30 de juny de 2026

L'única guerra que els Estats Units ha guanyat contra l'Iran va ser en el camp de futbol durant aquest dubtós Mundial. Amb l'ajuda dels seus mafiosos de la FIFA, els Estats Units es va sortir amb la seva falsejant el resultat. En la veritable guerra dels Estats Units contra l'Iran, això no va ser possible. Mentrestant, a mesura que Israel continua atacant el Líban i pressionant al seu feble Govern perquè cedeixi territori, ha començat una mini Nakba.

El memoràndum d'entesa entre els EUA i l'Iran s'està fent miques després que els Estats Units tornés a atacar a l'Iran, la qual cosa va obligar els iranians a respondre bombardejant bases estatunidenques en els Estats del Golf. L'Iran ha tancat una vegada més l'estret d'Ormuz i ha deixat clar que no es tolerarà cap nou intent per part dels EUA de dictar la política iraniana en la mar. Els dos països han arribat a un nou punt mort, però és difícil predir per quant temps. El ministre d'afers exteriors iranià, Abbas Araghchi, va volar a Bagdad durant el cap de setmana per a informar el Govern iraquià sobre la situació més recent. Prop de l'aeroport, el ministre iranià es va detenir per a dipositar corones de flors en la tomba del general iranià Qasem Soleimani, assassinat per la CIA en 2020. El simbolisme no podia haver estat més clar. L'Iran no es rendirà.

En el seu propi país, aquesta guerra ha fet que Trump sigui extremadament impopular. Un nombre cada vegada major de ciutadans estatunidencs està plantejant preguntes incòmodes sobre les relacions entre els EUA i Israel. El redactor en cap de The Economist, durant una entrevista amb Tucker Carlson, es va quedar sense paraules quan aquest va suggerir que Israel havia arrossegat als EUA a una guerra totalment irracional i va qüestionar la influència d'Israel en la política exterior estatunidenca. Milions d'estatunidencs que lluiten per pagar les seves factures del gas es pregunten el mateix. No han de subestimar-se els efectes de la guerra en l'economia mundial, ni tampoc els costos financers en els quals ha incorregut la mateixa potència hegemònica imperial. L'Operació «Epic Fury» ha fracassat. Culpar als europeus no té molt pes al país. De fet, la majoria dels països europeus de l'OTAN van permetre l'ús de les seves bases aèries, sense les quals els EUA hauria sofert encara més danys. L'excepció va ser Espanya, que es va negar a permetre que els avions de combat estatunidencs de la base aèria de Morón, en Morón de Frontera, s'utilitzessin per a la guerra dels «morones» contra l'Iran.

Mentrestant, a Gaza i Cisjordània, els israelians continuen amb la seva campanya genocida. Precisament avui, les bombes israelianes han matat a vuit palestins a Cisjordània, tres dels quals eren nens. Això eleva a 241 el nombre de nens palestins assassinats a Cisjordània des del 7 d'octubre i a gairebé 1 100 persones en total. Els israelians continuen insistint que estan mostrant moderació. Les apropiacions de terres i els assassinats a Cisjordània són ignorats pel «Salvatge Oest» i les seves institucions. El difunt general De Gaulle es va referir en el seu moment als Estats com a «monstres freds». És una definició encertada dels Estats que han secundat, armat i donat suport a Israel incondicionalment, impassibles davant les tragèdies que estan devastant a milers i milers de famílies palestines. En altres paraules, la civilització occidental està de nou en ple apogeu, regalimant sang. Els seus polítics, amb rostres que semblen màscares, menteixen sense parar mentre el poble palestí fa ganyotes de dolor i desesperació.

**********

En el front europeu, on l'OTAN lliura una guerra contra Rússia, el canceller alemany Friedrich Merz, un polític mediocre i sense visió de futur, ha tornat a presumir. Està encantat que Trump hagi tornat a pujar a bord del vaixell de guerra de l'OTAN i ha reprès amb descarada eufòria les seves habituals mostres de servilisme i vassallatge (comprant més armes estatunidenques). Merz s'imagina que Putin es retirarà ara. Ni ell ni els seus col·legues de la UE mostren gens d'interès en unes negociacions serioses. Per a defensar l'embolic en el qual s'han ficat a Ucraïna, no són pocs els que alimenten fantasies sobre una invasió russa d'altres Estats europeus. Disparar drons dins de Rússia tampoc servirà de molt. Haurien d'haver-se donat compte d'això quan va quedar clar que els atacs amb drons de Putin contra Ucraïna no van derrotar al règim. L'exèrcit rus avança lentament. Les opcions són limitades. Per a posar fi a la guerra de manera seriosa i negociada, totes dues parts hauran de fer concessions; en cas contrari, serà inevitable una perillosa escalada. Hi ha un sector cada vegada més bel·licista en la classe política i militar russa que advoca perquè Putin ataqui les bases de l'OTAN implicades en el suport a Ucraïna. Si els alemanys responguessin amb míssils estatunidencs, Rússia podria recórrer a míssils nuclears. El Pentàgon és conscient de tot això i, tard o d'hora, haurà d'insistir a aconseguir un acord. A Alemanya, la formació d'extrema dreta AfD està guanyant força, en part a conseqüència de les polítiques del país respecte a Rússia. La líder del partit, Alice Weidel, sosté que Alemanya s'està destruint econòmicament a si mateixa a causa d'aquesta obsessió amb Rússia i exigeix un canvi de rumb. Aquesta demanda gaudeix de popularitat i Merz i els seus aliats només poden respondre amb mentides febles i encobriments d'un tipus o un altre. El grau de corrupció en les altes esferes d'Ucraïna és innegable, igual que la forta influència dels nazis ucraïnesos. Circulen rumors que els alemanys volen destituir a Zelensky. Però la influència nazi dins de l'elit governant d'Ucraïna està molt arrelada. Insistiran a participar en la selecció del seu substitut. Per tant, la destitució de Zelensky podria no ser suficient.

**********

L'opinió pública en tota Europa s'oposa al suport obert que la UE (excepte Espanya) i els partits de centre extrem a la Gran Bretanya brinden a Israel i a les seves polítiques. El Partit Laborista britànic, en ple mode autoritari, ha prohibit les manifestacions i ha qualificat de terroristes a un grup d'acció directa no violenta. Més de 3.000 dels seus simpatitzants (amb una edat mitjana de 55 anys) han estat acusats en virtut d'aquesta llei draconiana i forassenyada. Portant la bogeria encara més lluny, un jutge particularment desagradable té en el punt de mira a un dels advocats de drets civils més brillants d'Anglaterra, Rajiv Menon, acusant-lo de desacatament al tribunal per informar els membres del jurat dels seus drets —pel que sembla, un delicte imperdonable al Regne Unit pel qual es pot ser inhabilitat per a exercir l'advocacia—. La policia d'Alemanya i França ha maltractat brutalment a manifestants que marxaven en suport a Palestina i, tant als EUA com a Europa, s'està acomiadant a professors que s'oposen al genocidi israelià (i també a metges a la Gran Bretanya). S'està expulsant i deportant a estudiants. El moviment de solidaritat amb Palestina no té precedents en la història mundial i ha dividit als demòcrates als EUA, on l'alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, ha contribuït a impulsar als joves membres de la DSA cap a la victòria en les recents primàries. Van ser triats exigint la llibertat per a Palestina i denunciant al AIPAC com un «monstre». És la primera vegada que el lobby israelià als EUA rep un cop tan dur. Al Regne Unit, un primer ministre és descartat després que dos anys de lleialtat indestructible al genocidi d'Israel enfonsessin la seva popularitat fins a mínims històrics. I, no obstant això, ni els mitjans de comunicació ni el partit que l'està abandonant s'atreveixen si més no a insinuar la causa principal del seu espectacular col·lapse. A França, el candidat presidencial de LFI, Jean-Luc Mélenchon, està atraient a multituds enormes i la defensa de Palestina és un dels seus lemes clau en impressionants mítings massius. L'organització sionista francesa CRIFF l'ha acusat d'antisemitisme. Irònicament, tal com vaig advertir una vegada en un festival literari jueu a Londres fa aproximadament una dècada, si els empleats descarats i mesquins de les ambaixades israelianes continuaven titllant als seus oponents d'antisemites, l'acusació perdria el seu efecte. Això és el que ha ocorregut en tota Europa i Amèrica del Nord. Mentrestant, el suport jueu a Palestina continua creixent.

 

Tariq Ali és escriptor, cineasta i membre del comitè de la revista «New Left Review» des de fa molt temps. Ha escrit 50 llibres sobre història i política, a més de 7 novel·les. «You Can't Please All: Memoirs 1980-2024» és el seu últim llibre.

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/war-zones?