Eric Hobsbawm i la història dels derrotats

Eric Hobsbawm estava a Berlín quan Adolf Hitler va arribar al poder, a París en l'apogeu del Front Popular i en el Partit Comunista quan tot es va esfondrar. La nova biografia de Emile Chabal traça la trajectòria d'un historiador que sempre es preguntava què continuava sent possible després de la derrota.

Per Iker Itoiz Ciaurriz

27 d'octubre de 2026

Comunista pessimista i historiador d'èxit, Eric Hobsbawm va deixar una obra que tanca lliçons fonamentals per a una esquerra que viu un retrocés històric a escala mundial. No és d'estranyar que s'hagi convertit en un heroi per als joves activistes de tot el món. (David Levenson / Getty Images)

 

Ressenya de L'era de Hobsbawm: La vida d'un historiador revolucionari, de Emile Chabal (Harvard University Press, 2026)

Cinc anys després de la caiguda del Muro de Berlín, l'historiador comunista Eric Hobsbawm va publicar el seu supervendes sobre la història del segle XX, The Age of Extremes. El llibre presentava a un home que acceptava el destí del projecte polític al qual havia dedicat la seva vida adulta, al mateix temps que intentava comprendre el segle XX com una època històrica. Encara que famós pel seu pessimisme, el llibre, igual que l'obra de molts autors d'esquerres en la dècada dels noranta, va suposar també una oportunitat per a replantejar-se en què podria convertir-se el projecte de l'esquerra després del col·lapse del comunisme.

En les seves últimes pàgines, Hobsbawm reflexionava amb pessimisme sobre el futur. El «titànic desenvolupament econòmic i tecnocientífic» del capitalisme, escrivia, havia deslligat forces capaces de destruir «els fonaments materials de la vida humana», al mateix temps que erosionava els llaços socials del passat, inclosos aquells dels quals depèn el mateix capitalisme. «El nostre món corre el risc tant d'explotar com d'implosionar. Ha de canviar». La humanitat no podria sobreviure al tercer mil·lenni prolongant el passat o el present, advertia, i «el preu del fracàs, és a dir, l'alternativa a una societat transformada, és la foscor».

Gairebé vint anys després, en 2011, van esclatar protestes massives a tot el món. La Primavera Àrab va enderrocar les dictadures a Egipte i Tunísia, mentre que l'aixecament a Síria va degenerar en una guerra civil. En altres llocs, va sorgir el moviment Occupy Wall Street als Estats Units, i el moviment dels Indignats va ocupar els carrers i places d'Espanya. Jo em trobava entre els qui participaven en aquestes manifestacions i, en aquells dies, estava llegint The Age of Extremes amb els meus companys de classe. El llibre va deixar una empremta inesborrable en la nostra manera de pensar tant sobre el passat com sobre les possibilitats del futur. No es tractava només de la història que contava Hobsbawm, sinó de la sensació que, d'alguna manera, vivíem de nou la mateixa història. Per a una esquerra que havia lluitat per articular una visió de futur des del col·lapse del comunisme, el moviment dels Indignats es va convertir en un moment d'imaginació política, en el qual un futur diferent semblava possible. Per a una nova generació d'historiadors compromesos políticament, les lluites d'Eric Hobsbawm –un comunista que havia viscut a Berlín quan els nazis van arribar al poder, que va estar a París en ple apogeu del Front Popular en 1936 i que va viatjar a Espanya durant la guerra civil– podien resultar inspiradores.

El segle XX de Hobsbawm va estar marcat per moments en els quals mons polítics aparentment estables es van esfondrar de sobte i de les seves ruïnes van sorgir noves possibilitats.

No era l'únic. En 2018, l'historiador Emile Chabal va viatjar a Delhi, on es va trobar amb un grup d'estudiants d'esquerres que admiraven l'obra de Hobsbawm. El van animar a buscar l'etiqueta #Hobsbawm. Sorprenentment, va trobar nombroses publicacions en xarxes socials en les quals apareixien els llibres de l'historiador: normalment un portàtil obert flanquejat per un exemplar de The Age of Extremes, acompanyat d'etiquetes sobre els reptes de la vida estudiantil.

Però, com es pregunta Chabal, què ens pot ensenyar la vida de Hobsbawm –la figura històrica, més que el mite– sobre les perspectives de l'esquerra avui dia?

Un historiador amb una vida històrica

Pocs historiadors del segle XX han suscitat tant interès biogràfic com Eric Hobsbawm. Nascut a Alexandria en 1917, criat a Viena i Berlín, i arribat a la Gran Bretanya poc després de la presa del poder per part d'Adolf Hitler, Hobsbawm es va afiliar al Partit Comunista de la Gran Bretanya en 1936 i va continuar sent membre fins a la seva dissolució en 1991. També es va convertir en un dels historiadors més influents del segle XX, passant del món relativament tancat de la historiografia marxista britànica a un extraordinari públic internacional. Per tant, L'era de Hobsbawm, de Emile Chabal, s'endinsa en un terreny molt transitat. No obstant això, la seva nova biografia ofereix una excel·lent oportunitat per a revisar la vida d'un comunista compromès a través de la història més àmplia del comunisme del segle XX i per a preguntar-nos què podria ensenyar-nos Hobsbawm en un altre moment de profunda incertesa per a l'esquerra internacional.

A Chabal li interessa menys descobrir a un Hobsbawm desconegut que explicar com es va forjar l'historiador i l'intel·lectual polític. La seva és, fonamentalment, una biografia intel·lectual. En lloc de separar l'obra històrica de Hobsbawm del seu comunisme, el seu periodisme, les seves amistats, els seus viatges i les seves intervencions polítiques, Chabal reconstrueix els entorns en els quals es van gestar les idees de Hobsbawm. El resultat és una mica més ampli que una biografia: una història de la vida intel·lectual del segle XX vista a través d'un individu que es va moure entre el comunisme i el món acadèmic, entre la Gran Bretanya i l'Europa continental, entre la recerca especialitzada i l'edició de masses.

Com ha assenyalat l'historiador Alberto De Bernardi, l'antifeixisme ha de reconsiderar-se com un component central de la cultura política europea, un que va modelar les identitats polítiques al llarg de la segona meitat del segle XX. Hobsbawm pertanyia al que podria denominar-se la «generació de la Revolució d'Octubre»: aquells que van viure l'auge del nazisme, la resposta antifeixista i la Segona Guerra Mundial. Aquestes experiències van forjar un poderós compromís polític que, en el cas de Hobsbawm, va resultar impossible de trencar fins i tot després de la crisi comunista de 1956. Si bé el període 1945-1948 va marcar el punt àlgid de l'atractiu del comunisme a Europa, les dècades següents van ser testimoni del seu declivi gradual i el seu col·lapse definitiu en 1989-1991. Hobsbawm va viure tot això sense renunciar al comunisme. La seva generació va ser derrotada i va haver d'adaptar-se a un món despullat del projecte al qual tants d'ells s'havien dedicat. Pocs intel·lectuals van viure aquestes transformacions amb el mateix grau de proximitat o persistència. I encara menys van intentar, com va fer Hobsbawm, interpretar aquests trastorns des d'una perspectiva històrica al mateix temps que participaven en els debats que els animaven. La seva identitat política va poder semblar a vegades discreta, però l'extraordinari abast de la seva obra històrica va garantir que el seu compromís estigués lluny de ser marginal.

Si bé els anys de formació de Hobsbawm i la crisi de 1956 es compten entre els aspectes més coneguts de la seva biografia, s'ha prestat menys atenció a Hobsbawm durant les crucials dècades intermèdies i finals de la Guerra Freda. Com va afrontar un partidari compromès de la Revolució d'Octubre els successius revessos del comunisme, i què poden ensenyar-nos les seves respostes sobre les perspectives de l'esquerra? Cada crisi important –en 1956, 1968 i 1989-- va portar a Hobsbawm a reconsiderar conceptes marxistes fonamentals com la revolució, la classe i l'organització política. Les seves respostes es van veure modelades per una combinació d'experiència personal, recerca acadèmica i interaccions amb moviments polítics internacionals, en particular els d'Amèrica Llatina.

Un comunista en retirada?

Fins a 1956, Hobsbawm va continuar sent un comunista lleial, fins i tot un estalinista declarat. La biografia de Chabal sosté que la crisi de 1956 el va transformar en un comunista semidistanciat. Interpreta el posterior gir de Hobsbawm cap als rebels primitius, els bandits i els moviments mil·lenaristes, en part, com una retirada intel·lectual. Es tracta d'una interpretació convincent. No obstant això, un examen més detallat revela també a un Hobsbawm que intentava reconstruir una teoria de l'agència revolucionària en un moment en què les velles certeses s'havien esfondrat i la cerca de models alternatius de transformació política conduïa cada vegada més enllà de les fronteres d'Europa.

A partir de 1956, la qüestió de qui fa la història, en quines condicions i a través de quines formes d'organització va cobrar cada vegada més importància en el seu pensament. Aquesta indagació el va portar més enllà dels nuclis industrials de la Gran Bretanya fins a les perifèries rurals d'Espanya i Itàlia i, finalment, a Amèrica Llatina. Entre principis de la dècada de 1950 i finals de la de 1960, aquests viatges es van convertir en un mitjà per a reflexionar sobre alguns dels dilemes que havia posat de manifest l'any 1956. Als pobles andalusos, en els pujols de Calàbria i, més tard, als Andes i en el camp cubà, es va trobar amb mons agraris que semblaven existir al marge de les categories convencionals de la política moderna, habitats per mil·lenaristes, pagesos rebels i bandits les formes de resistència dels quals sovint eren anteriors a les estructures de la política de classes moderna. Aquestes trobades van culminar en Primitives Rebels (1959) i Bandits (1969).

Els seus viatges a Cuba, el Perú, Xile i Colòmbia li van posar en contacte amb formes de lluita política que van redefinir la seva comprensió del marxisme. L'anomenat Tercer Món va deixar de ser simplement un objecte de la teoria europea per a convertir-se en un generador de conceptes i estratègies polítiques. La Revolució Cubana, els moviments guerrillers andins i l'experiment nacionalista de Juan Velasco Alvarado al Perú suggerien que la transformació política radical podia sorgir de fonts inesperades (exèrcits, Estats i insurreccions rurals) i no exclusivament de la classe obrera industrial.

Hobsbawm va concloure The Age of Extremes advertint que la humanitat no podia entrar en el tercer mil·lenni limitant-se a prolongar el passat o el present.

Aquestes trobades van ampliar els horitzons geogràfics i conceptuals del marxisme europeu. També van influir en les reflexions de Hobsbawm sobre la política del seu propi continent. La circulació global d'idees que va caracteritzar a l'esquerra de la postguerra se sol descriure com un moviment unidireccional de la metròpoli cap a la perifèria, però la trajectòria de Hobsbawm revela un panorama més complex: el pensament i l'experiència política llatinoamericans van contribuir a transformar els debats europeus sobre la revolució, el desenvolupament i l'estratègia política. En aquest sentit, els moviments revolucionaris llatinoamericans van contribuir al que Christoph Kalter ha denominat la «descolonització de la imaginació» dins de l'esquerra europea.

Hobsbawm i el 68

La segona gran crisi, la de 1968, representada pels esdeveniments de París i Praga, va posar de manifest un abisme cada vegada major entre els partits comunistes i els nous moviments socials que transformaven la cultura política. Va revelar tensions presents des de feia temps en el marxisme occidental: entre la crítica cultural i l'estratègia política, les aspiracions democràtiques i l'ortodòxia del partit, i les tradicions de la classe obrera i les noves identitats polítiques. Per a Hobsbawm, això va plantejar una qüestió fonamental: Quin era el futur del socialisme en les societats industrials avançades en les quals la classe obrera tradicional estava canviant, fragmentant-se o perdent la seva coherència política?

La seva resposta va anar evolucionant a través dels seus contactes cada vegada més profunds amb els partits comunistes i les cultures intel·lectuals d'Itàlia, França i Espanya, el sorgiment de les estratègies eurocomunistes i els esdeveniments polítics que van abastar des de la Primavera de Praga de 1968 fins al cop d'estat d'Augusto Pinochet a Xile en 1973. Tot això va influir en la seva important contribució a la política britànica a la fi dels anys setanta i vuitanta, quan va aplicar dècades de reflexió intel·lectual i política a les condicions específiques del Regne Unit. El seu emblemàtic assaig de 1978, “The Forward March of Labour Halted?”, sostenia que la classe obrera estava experimentant una profunda transformació, que estaven sorgint nous grups socials i que el moviment obrer no havia aconseguit proporcionar un lideratge estratègic adequat. L'assaig va desfermar un acalorat debat.

Chabal reconstrueix de manera crítica com Hobsbawm es va mantenir escèptic –i, a vegades, obertament hostil– davant uns certs aspectes del llegat de la Nova Esquerra i el postmodernisme. Un exemple revelador és una carta reproduïda per Chabal en la qual Hobsbawm responia a un estudiant que proposava reconstruir una narrativa històrica en la qual el gènere, la raça, la sexualitat i la subjectivitat fossin elements centrals, en lloc de mers complements d'una «gran narrativa». Hobsbawm va rebutjar l'enfocament proposat per considerar que no era «el seu tipus d'història» ni, al seu entendre, el de Karl Marx, i va considerar que el projecte era simptomàtic del retrocés de l'esquerra.

L'actitud de Hobsbawm cap a la Nova Esquerra va tenir dues conseqüències importants i contradictòries. D'una banda, el va deixar mal preparat per a comprendre algunes de les noves forces polítiques que van sorgir després de la dècada de 1960, entre elles el feminisme, la política d'identitats, els nous moviments socials, la política cultural i algunes formes de política anticolonial i postcolonial. Això va limitar la seva anàlisi política, però, en alguns aspectes, també ho va reforçar. Menys empeltat de l'optimisme revolucionari associat a alguns sectors de la Nova Esquerra, Hobsbawm es va convertir en un dels primers intel·lectuals marxistes destacats de la Gran Bretanya a afrontar directament el declivi de la política tradicional de la classe obrera industrial. En la dècada de 1970, la seva preocupació ja no era proclamar possibilitats revolucionàries, sinó identificar les forces socials i les aliances polítiques capaces de produir un canvi significatiu. Això suggereix que l'anàlisi de Hobsbawm sobre la relació entre la Gran Bretanya, el moviment obrer i la classe treballadora no es va veure modelat ni per l’excepcionalisme britànic ni únicament per la història de l'esquerra britànica. Més aviat, va sorgir de les experiències globals de la Guerra Freda i, en particular, de la història del comunisme i el marxisme internacionals durant els anys crítics compresos entre 1956 i 1978.

La fi de la Guerra Freda

Finalment, es va produir el col·lapse del comunisme entre 1989 i 1991 i el sorgiment del món posterior a la Guerra Freda, un episodi que, per a Hobsbawm, va posar fi al «segle XX curt». Per a alguns, la caiguda del Bloc de l'Est va suposar el triomf del capitalisme liberal i l'esgotament de les alternatives ideològiques. Per a Hobsbawm, no obstant això, va marcar la desaparició de l'horitzó històric que havia estructurat el segle XX. El col·lapse del projecte comunista no va suposar, al seu judici, una reivindicació del capitalisme. Més aviat, va posar de manifest la fragilitat d'un ordre mundial privat d'una visió creïble d'emancipació col·lectiva. Les dècades posteriors a 1989 es van caracteritzar pel que ell i altres van percebre com una profunda fragmentació de la vida política i social: el ressorgiment del nacionalisme, l'afirmació del poder militar estatunidenc i l'individualisme cada vegada més arrelat de les societats neoliberals.

La tasca no consistia, per tant, a abandonar la política de classes, sinó a comprendre de nou les classes i construir aliances capaces de convertir els interessos socials fragmentats en un projecte polític.

Per a Hobsbawm, el col·lapse del comunisme no va ser, doncs, simplement un esdeveniment geopolític. Va representar la desaparició del món que havia modelat la seva imaginació política i intel·lectual des de la seva joventut. Molts van acollir 1989 com un moment d'alliberament; Hobsbawm el va viure com el tancament d'un horitzó. Aquell moment es feia ressò de derrotes anteriors que pesaven molt de sobre la memòria col·lectiva de l'esquerra, però comportava una sensació més profunda d'irrevocabilitat. Es va enfrontar a preguntes fonamentals: què quedava del marxisme quan s'esfondrava el projecte polític històricament associat a ell? Com havia d'escriure un historiador en una època que semblava haver perdut la fe en futurs alternatius? Podia la mateixa història funcionar com una forma d'intervenció política quan els horitzons polítics s'havien fet estrets?

En enfrontar-se a la fi del projecte que havia animat a la seva generació, va recórrer cada vegada més a la mateixa història com a forma de compromís polític. El col·lapse del comunisme no el va silenciar; el va obligar a trobar una veu diferent, una que combinés la melancolia amb el realisme i el realisme amb la creença persistent que la comprensió històrica encara podia servir a la causa de l'emancipació humana. El Hobsbawm que va sorgir després de 1989 era una continuació de l'historiador anterior de rebels, revolucionaris i eurocomunistes, però la seva tasca havia canviat. Si el segle XX s'havia definit per visions contraposades del futur, el món després del comunisme exigia una cosa diferent: una explicació de la història en absència del mateix futur que en el seu moment l'havia animat.

La seva biografia revela que la seva fortalesa política més gran no era la seva lleialtat a una doctrina comunista concreta, sinó la seva capacitat per a replantejar-se l'estratègia socialista després de la derrota. No obstant això, també posa de manifest el perill que la lleialtat a categories heretades encegui a l'esquerra davant els nous agents del canvi.

Què ens pot dir, llavors, la vida de Hobsbawm sobre el futur de l'esquerra? Hobsbawm pertanyia a un món polític que ha desaparegut: el món dels partits comunistes de masses, els sindicats poderosos, les classes obreres industrials organitzades i un projecte socialista que, per molt compromès que estigués per les realitats del poder soviètic, semblava oferir un futur alternatiu a milions de persones. No obstant això, aquesta distància respecte a les nostres pròpies circumstàncies polítiques és precisament el que fa que valgui la pena tornar a examinar la seva trajectòria. La vida política de Hobsbawm no es va definir simplement pel compromís, sinó per una successió de derrotes que el van obligar repetidament a preguntar-se què continuava sent possible quan les expectatives heretades ja no es corresponien amb la realitat política.

Saviesa en la derrota

Hi ha molt en les respostes de Hobsbawm que no pot recuperar-se sense més ni més per al present. El seu compromís amb les aliances àmplies també podia tornar-se excessivament cautelós, privilegiant la viabilitat electoral per sobre de la mobilització política. I la seva lleialtat de tota la vida al comunisme a vegades li impedia afrontar plenament els fracassos d'una tradició política a la qual continuava vinculat emocionalment.

No obstant això, Hobsbawm també va comprendre alguna cosa que continua sent indispensable: l'estratègia política no pot construir-se només a partir del desig. L'esquerra ha de partir del món tal com és, identificant les forces socials capaces de canviar-lo, en lloc de donar per descomptat que els agents, les organitzacions i les estratègies heretades d'un període anterior tornaran d'alguna manera. Aquesta va ser la idea fonamental que és darrera de “The Forward March of Labour Halted?”. La classe obrera industrial que havia sostingut a l'esquerra europea s'estava transformant. La tasca, per tant, no consistia a abandonar la política de classes, sinó a comprendre de nou la classe i construir aliances capaces de convertir els interessos socials fragmentats en un projecte polític.

Aquest problema no ha desaparegut en absolut. L'esquerra del segle XXI s'enfronta a una classe treballadora que, encara que és més nombrosa a escala mundial, s'ha transformat en la seva composició i es troba fragmentada entre els sectors dels serveis, la logística, les cures, la tecnologia i l'ocupació precària. S'enfronta al canvi climàtic, la migració i la desigualtat racial, a més de les qüestions més antigues de l'explotació i el poder econòmic. Al mateix temps, la crisi de l'ordre neoliberal no ha beneficiat automàticament a l'esquerra. En gran part del món, l'extrema dreta ha demostrat ser notablement eficaç a l'hora de transformar la inseguretat econòmica, l'alienació política i la ira cap a les institucions establertes en polítiques nacionalistes i autoritàries. El repte contemporani no consisteix, per tant, simplement a demostrar que el capitalisme està en crisi. Hobsbawm sabia millor que ningú que el capitalisme podia sobreviure a les crisis. La tasca més difícil consisteix a construir les forces socials, les organitzacions i la imaginació política capaces de convertir la crisi en una transformació progressista.

En aquest sentit, la relació de Hobsbawm amb la Nova Esquerra ofereix potser la lliçó més fructífera. El seu escepticisme cap a la seva política va limitar i, al mateix temps, va reforçar la seva anàlisi. No va saber apreciar fins a quin punt el feminisme, l'antiracisme i les noves formes de subjectivitat política estaven transformant de manera permanent el significat de l'emancipació. Però la seva insistència en la classe, l'organització, l'estratègia i la construcció de majories polítiques va posar de manifest una feblesa que continua afectant sectors de l'esquerra. Una política socialista viable ha de ser capaç d'incorporar la concepció ampliada de l'emancipació sorgida després de 1968, al mateix temps que recupera la insistència de Hobsbawm que els moviments polítics, en última instància, han d'organitzar els interessos socials en formes duradores de poder col·lectiu.

Hobsbawm sabia millor que ningú que el capitalisme podia sobreviure a les crisis.

Això ens porta de tornada a 2011. Per als qui ocupàvem les places durant el moviment dels Indignats, igual que per als qui van participar en Occupy Wall Street i en els moviments que van seguir a la Primavera Àrab, aquells mesos van semblar reobrir breument un futur que s'havia donat per tancat després de 1989. Els anys següents van posar de manifest tant les possibilitats com les limitacions d'aquell moment polític. La protesta podia recuperar la imaginació política, però la imaginació no era el mateix que el poder. Els moviments que van sorgir de la crisi de 2008 van aconseguir canviar el llenguatge polític, crear noves organitzacions i retornar la desigualtat, la classe i el capitalisme al debat públic. Però també es topaven amb els vells problemes que havien preocupat a Hobsbawm: l'organització, les aliances socials, l'estratègia política i la difícil transformació de la mobilització popular en un poder durador.

Per això, tornar ara a Hobsbawm resulta més útil que limitar-se a celebrar-ho com el gran historiador d'una esquerra desapareguda. El valor de la seva vida no resideix ni en la nostàlgia pel comunisme del segle XX ni a trobar un model polític entre els seus escrits. Resideix, en canvi, en la seva persistent voluntat de plantejar preguntes difícils després de la derrota. Qui són els agents de la transformació política quan l'antiga classe obrera canvia? Com es pot integrar a moviments amb interessos diferents en un projecte polític comú? Com hauria de respondre l'esquerra quan les seves organitzacions heretades deixen d'inspirar lleialtat? I, el més important, com pot la derrota política convertir-se en una oportunitat per a la reconstrucció estratègica en lloc d'en una retirada permanent?

Hi ha una ironia en tot això. Hobsbawm concloïa The Age of Extremes advertint que la humanitat no podria entrar en el tercer mil·lenni limitant-se a prolongar el passat o el present. Més de trenta anys després, l'advertiment resulta sorprenentment actual. La crisi climàtica, la creixent desigualtat, la inestabilitat geopolítica i el ressorgiment de la dreta radical fan que el futur no sigui menys incert del que li semblava a Hobsbawm després de 1989. Però la història reconstruïda per Chabal també suggereix que la incertesa no té per què significar paràlisi política. El segle XX de Hobsbawm va estar marcat per moments en els quals mons polítics aparentment estables es van esfondrar de sobte, i de les seves ruïnes van sorgir noves possibilitats.

 

Iker Itoiz Ciáurriz és historiador i politòleg especialitzat en la història intel·lectual i política de l'Europa del segle XX. La seva recerca se centra en l'evolució de la política i la cultura europees, abordant els moviments polítics d'esquerres, la teoria política, les emocions polítiques i la memòria històrica. Compta amb una àmplia experiència com a docent i investigador al Regne Unit. És Teaching Fellow en Història Internacional a la University of Leeds, i anteriorment Teaching Fellow a la Durham University. Graduat en Història i Ciències Polítiques a la Universidad Complutense de Madrid i la UNED, Màster en Història Contemporània i Moderna per la Universidad Complutense de Madrid, Doctorat en Història per la University of Edinburgh, amb una Tesi doctoral centrada en el compromís polític comunista de l'historiador Eric Hobsbawm (1956-2012).  Entre les seves publicacions i projectes de recerca destaquen: Monografia (en preparació): The Crises of Eric Hobsbawm (Editorial Bloomsbury); Projecte d'investigació actual: Between Barbarism and Liberation: The Violent Making of the Cold War, 1936–1962. Escriu articles de divulgació entre altres llocs a Jacobin i History Workshop. És Membre de la Royal Historical Society (Regne Unit).

Traduït del Substack de Jacobin: https://jacobin.substack.com/p/eric-hobsbawm-historian-of-defeat?

 

 

La fabricació del «Gran Reemplaçament»

La producció industrial de l'odi.

Black Lodges

2 de novembre de 2026

 

Bon dia, camarades.

Marc Owen Jones i Sohan Dsouza van publicar el dijous una increïble recerca, Manufacturing the Great Replacement, que volia compartir i analitzar, perquè ofereix una demostració inusualment concreta d'alguna cosa que l'anàlisi marxista ha defensat des de fa generacions: la consciència política no es desenvolupa en un mercat neutral d'idees, on els individus es topen de manera independent amb informació, sospesen arguments contraposats i arriben a les seves pròpies conclusions, sinó que es modela, s'organitza i es manipula en el si de les relacions materials de poder, en les quals els qui posseeixen els recursos per a controlar la infraestructura de les comunicacions també posseeixen una capacitat extraordinària per a influir en el que les poblacions perceben com a realitat.

El que documenta la recerca no és simplement un altre cas de retòrica d'extrema dreta que troba audiència en les xarxes socials, ni és merament una història sobre la coneguda maquinària de la desinformació en línia. És una prova de la producció i distribució industrial del racisme, del foment deliberat de l'hostilitat social a través d'una operació publicitària encoberta i organitzada professionalment, i de l'explotació de les inquietuds polítiques existents per a fabricar una atmosfera en la qual els musulmans, els immigrants i les minories racialitzades puguin ser presentats com una amenaça existencial per a la societat europea.

La magnitud és aclaparadora: al llarg de tres anys, des d'octubre de 2023 fins a octubre de 2026, Jones i Dsouza van documentar una operació d'influència coordinada dirigida a 30 països, que va generar almenys 533 milions d'impressions registrades de propaganda antimusulmana, antiimmigrant, anti-Qatar i anti-l'Iran. La seva xifra estimada, tenint en compte la publicitat que no es va poder recuperar dels arxius de les plataformes, arriba aproximadament als 831 milions d'impressions. Els investigadors van identificar 1.473 anuncis a Facebook, 189 vídeos de YouTube distribuïts en 15 canals, 359 anuncis a TikTok i altres 105 vídeos en un compte de TikTok vinculada a la campanya, a més d'activitats a Twitter, Telegram, Wikipedia, Change.org i a través de publicitat física, incloses tanques publicitàries a Times Square i al Líban. La despesa total estimada de la campanya oscil·la entre els 5 i els 11 milions de dòlars, i la mateixa Meta va revelar una despesa publicitària de més d'1,2 milions de dòlars només durant la primera fase. No es tractava d'un grup aïllat d'extremistes anònims que intercanviaven mems incendiaris en els racons més foscos d'Internet. Es tractava d'una operació sostinguda i amb recursos professionals, que utilitzava infraestructura publicitària comercial, múltiples intermediaris, identitats falses i missatges coordinats per a fer arribar propaganda racista a audiències a través d'una xarxa internacional de plataformes mainstream.

La narrativa central era la denominada teoria del «Gran Reemplaçament», la conspiració racista segons la qual les poblacions blanques europees són desplaçades deliberadament mitjançant la immigració massiva, en particular la immigració musulmana, com a part d'un projecte demogràfic i polític organitzat. No obstant això, l'operació va introduir una interessant variació en aquesta mitologia ja coneguda. En lloc de limitar-se a reproduir l'acusació convencional de l'extrema dreta que George Soros o alguna xarxa internacional imaginària controlada per jueus estava finançant la transformació demogràfica, la campanya va substituir-los per Qatar com l’arquitecte ocult, retratant al país com un poder financer encobert que dirigeix la migració musulmana, corromp les institucions europees i orquestra la suposada islamització d'Europa. En fer-ho, es va apropiar d'una estructura conspirativa antisemita ja consolidada i va redirigir les seves acusacions cap a un objectiu geopolític diferent, al mateix temps que conservava exactament la mateixa lògica racial subjacent: els musulmans no són simplement persones que emigren, viuen i treballen a Europa, sinó una força hostil organitzada, la presència de la qual és prova d'una invasió, i els canvis demogràfics i socials habituals, prova d'una operació coordinada contra la població europea.

La propaganda no va ser especialment subtil, ja que es van utilitzar imatges històriques de conquesta, eslògans incendiaris, cançons paròdiques generades per IA i identitats populars inventades per a fer que la presència musulmana semblés sinònim d'ocupació territorial, destrucció cultural i guerra demogràfica. Escenes quotidianes de la vida europea es van reformular com a proves d'una invasió, mentre que les tensions polítiques contemporànies i les crisis migratòries es van incorporar a la narrativa per a donar a la conspiració una aparença de rellevància immediata. La campanya també es va estendre al Líban, on va promoure narratives antiiranianes i contra Hezbollah, i posteriorment a les audiències europees amb crides a un canvi de règim a l'Iran. Els investigadors van documentar almenys 118 anuncis que promovien un canvi de règim a l'Iran, amb 12,6 milions d'impressions registrades, a partir de quatre dies abans del bombardeig estatunidenc-israelià sobre l'Iran el 28 de febrer de 2026. Això demostra que l'operació no es va limitar a un únic objectiu polític intern, sinó que va vincular l'agitació islamòfoba a Europa amb missatges geopolítics més amplis, utilitzant diferents manifestacions de la mateixa infraestructura d'influència per a impulsar narratives polítiques distintes, però potencialment complementàries.

Els investigadors van rastrejar les compres de publicitat a través d'empreses i intermediaris al Vietnam, el Brasil, Bèlgica i Alemanya, cap dels quals tenia una relació evident amb els països als quals es dirigien. Alguns dels intermediaris van al·legar que havien venut comptes publicitaris a compradors no identificats i que desconeixien qui era el responsable últim de les campanyes. Els investigadors també van descobrir una xarxa d'almenys 24 comptes de Wikipedia implicades en edicions coordinades, en les quals s'inseria material de campanya en articles de gran trànsit, es manipulaven referències i es promovia el mateix missatge contra Qatar. La xarxa utilitzava intermediaris residencials, comptes compromesos o suplantats i sessions d'edició acuradament coordinades, en les quals alguns comptes passaven el treball a altres en qüestió de segons. Això no era ni és en absolut el comportament espontani de persones que casualment compartien una opinió, sinó una activitat organitzada, amb infraestructura, divisió del treball, coordinació operativa i un esforç deliberat per simular una participació pública independent.

La qüestió de l'origen de l'operació és igualment significativa, encara que en aquest cas els investigadors es mostren cautelosos a l'hora de distingir entre proves i atribució. Les seves conclusions indiquen, amb un grau de confiança de moderat a alt, que la producció de la campanya va tenir lloc a Israel. Les metadades dels vídeos contenien noms d'unitats i carpetes en hebreu, els calendaris de producció seguien una setmana laboral de diumenge a dijous, i els canvis en el rellotge de l'ordinador coincidien amb el final de l'horari d'estiu israelià. Una sessió d'edició a Wikipedia també va revelar una adreça IP de línia fixa israeliana entremesclada amb comptes de la campanya i connexions d'intermediació. Les metadades contenien a més un nom que coincidia amb el d'un creador de vídeos polítics israelià vinculat al sector dels influenciadors del país. El material de la campanya també va passar per mans de Johnnie Moore, antic director de la Fundació Humanitària de Gaza, i la seva empresa de relacions públiques JDA Worldwide.

Hi ha aquí una distinció important que no ha de descartar-se en l'afany per establir la rellevància política de les troballes: els investigadors han reunit proves substancials que apunten a una producció amb seu a Israel, però no han identificat al client final que va encarregar i va finançar tota l'operació, ni han demostrat que l'Estat israelià l'ordenés o financés directament. Una anàlisi materialista rigorosa no pot substituir les proves per sospites polítiques, fins i tot quan el context geopolític més ampli fa que determinades preguntes siguin inevitables. El que la recerca sí que demostra és que una sofisticada operació d'influència, aparentment orquestrada a Israel i amb el suport d'una xarxa dispersa d'intermediaris comercials internacionals, va ser capaç de difondre enormes quantitats de propaganda racista al mateix temps que ocultava la identitat del seu patrocinador final.

No obstant això, la veritable importància d'aquesta recerca va molt més enllà de la qüestió de qui va pagar els anuncis. Ens porta directament a un problema fonamental de l'anàlisi política marxista: la relació entre el poder material i la producció de la consciència.

Marx i Engels no concebien les idees dominants com alguna cosa que simplement sorgís de les preferències intel·lectuals col·lectives d'una població. En La ideologia alemanya, van sostenir que la classe que controla els mitjans materials de producció també exerceix un control substancial sobre els mitjans de producció mental, cosa que significa que les institucions, els sistemes de comunicació i els recursos intel·lectuals a través dels quals la societat es comprèn a si mateixa mai són independents de l'organització material d'aquesta societat. Això no significa que cada opinió estigui dictada per un capitalista, ni que els individus siguin incapaços de pensar de manera independent. Significa que les condicions en les quals les idees circulen, adquireixen legitimitat i es converteixen en sentit comú estan, al seu torn, socialment organitzades, i que la classe dominant posseeix una capacitat desproporcionada per a determinar l'entorn ideològic en el qual es desenvolupa la consciència política.

L'operació del «Gran Reemplaçament» és una il·lustració gairebé literal d'aquesta relació. Algú disposava dels recursos financers per a adquirir milions d'oportunitats de presentar una narrativa política concreta davant persones que mai havien sol·licitat rebre-la. Algú va finançar la producció de vídeos, la creació d'organitzacions falses, la gestió de comptes, la col·locació d'anuncis i la distribució de material dissenyat per a provocar hostilitat cap a un sector concret de la població. La infraestructura de la comunicació moderna –que se'ns anima a considerar com un espai obert i democràtic, i que no ho és, en el qual tots poden participar en igualtat de condicions– es va convertir en el mecanisme de distribució d'una operació política organitzada professionalment. L'aparença era la d'una ansietat social generalitzada que trobava expressió a Internet; la realitat era que algú pagava per produir, empaquetar i distribuir aquesta ansietat a escala industrial.

Òbviament, el racisme no va començar amb aquesta campanya. La islamofòbia no necessitava ser inventada per una agència de publicitat, i l'hostilitat cap als immigrants ja estava profundament arrelada en el discurs polític europeu. L'operació va identificar les inquietuds existents, els perjudicis històrics, les inseguretats econòmiques i les tensions geopolítiques, i les va convertir en material polític que podia amplificar-se estratègicament. Va prendre condicions que ja existien en la societat capitalista i els va donar una interpretació concreta, un enemic concret i una direcció concreta.

Seria un error imaginar que la propaganda funciona simplement convencent a la gent que crea una cosa totalment aliena a la seva experiència. La seva eficàcia radica amb freqüència en una cosa considerablement més sofisticada: prendre experiències genuïnes d'inseguretat, desarrelament, deterioració del nivell de vida i fragmentació social, i després dirigir la interpretació d'aquestes experiències cap a un enemic que no té cap responsabilitat a l'origen. La gent sofreix les conseqüències d'un sistema social que cada vegada és més incapaç de proporcionar seguretat, dignitat o un sentit significatiu de futur col·lectiu, però en lloc de reconèixer les relacions materials responsables d'aquesta situació, se'ls anima a considerar als seus veïns, als immigrants, als musulmans o a alguna força externa imaginària com la causa d'aquesta.

Aquesta no és una conseqüència política accidental. És una de les funcions més útils de la ideologia reaccionària dins d'una societat capitalista.

Per tant, la nostra interpretació ha d'anar més enllà de l'observació habitual que l'extrema dreta s'aprofita de les pors de la gent. Ha de preguntar-se per què aquestes pors són políticament útils, quins interessos materials es beneficien de la seva orientació i quin tipus d'organització social es defensa mitjançant la construcció d'aquests enemics. Més aviat, es tracta que la divisió racial exerceix una funció política demostrable dins d'una societat organitzada entorn de l'explotació de classe, i que les institucions i els actors amb els recursos per a amplificar-la tenen poderoses raons per a preservar les condicions en les quals floreix aquesta divisió.

La classe dominant no necessita inventar tots els prejudicis, organitzar tots els moviments extremistes ni coordinar de forma centralitzada totes les tendències polítiques reaccionàries, encara que és fàcil argumentar que dedica una quantitat considerable de recursos a fer-ho. Es beneficia d'un ordre social en el qual s'anima als treballadors a veure's els uns als altres com a competidors, forasters i amenaces, en lloc de com a membres d'una classe amb interessos materials compartits. Es beneficia quan la ira que, d'una altra manera, podria dirigir-se contra els propietaris, els empresaris, les institucions financeres i les autoritats polítiques es redirigeix cap a persones amb encara menys poder econòmic i polític. Es beneficia quan la classe treballadora s'obsessiona amb defensar jerarquies nacionals, racials o culturals imaginàries, en lloc d'enfrontar-se a la propietat i la distribució de la riquesa de la qual, en última instància, depenen aquestes jerarquies.

L'argument habitual que el racisme no és més que una distracció de la política de classes resulta insuficient. El racisme no és una cosa aliena a l'economia política del capitalisme, alguna cosa que ocasionalment interromp una relació, d'altra banda, harmoniosa entre els treballadors. Històricament, ha estat un dels mitjans a través dels quals les societats capitalistes han organitzat el treball, justificat l’espoliació, estructurat l'accés als recursos i dividit a les poblacions. El colonialisme, l'esclavitud, els mercats laborals racialitzats i l'extracció imperial no van ser desviacions del desenvolupament històric del capitalisme, sinó que van ser i continuen sent part integrant d'aquest. La construcció política de la diferència racial ha servit repetidament per a naturalitzar desigualtats que, en realitat, són produïdes històricament i mantingudes materialment.

La narrativa contemporània del «Gran Reemplaçament» reprodueix aquesta operació ideològica bàsica d'una forma particularment basta. Transforma les conseqüències de l'imperialisme, el desplaçament econòmic, la guerra i el desenvolupament desigual en proves d'una suposada conspiració civilizacional. Presenta la migració com un atac contra Europa, al mateix temps que oculta les relacions històriques i contemporànies a través de les quals el poder europeu i nord-americà ha contribuït, en primer lloc, a generar el desplaçament. Insta les poblacions europees a témer l'arribada de persones procedents de països desestabilitzats per les nostres guerres, l'explotació de recursos i la intervenció imperial, sense qüestionar en gran manera aquestes estructures de poder. Les víctimes d'un ordre econòmic internacional profundament desigual són presentades com els agents de la suposada destrucció d'aquest mateix ordre.

Aquí es produeix una inversió particularment grotesca: les poblacions més exposades a les conseqüències del capitalisme imperial es transformen en els suposats artífexs d'una conspiració contra les poblacions que, històricament, més s'han beneficiat de la seva organització internacional.

La recerca també demostra com aquesta operació ideològica se sustenta a través de la indústria de la comunicació contemporània. Una de les seves conclusions es refereix al comportament de les mateixes plataformes: encara que Meta va eliminar alguns dels comptes publicitaris, l'operació va ressorgir amb noves identitats. Els vídeos de YouTube van romandre disponibles durant períodes extraordinàriament llargs, sense que s'eliminés cap dels 189 vídeos arxivats, segons l'avaluació de l'informe. La publicitat en TikTok va continuar a través de diferents identitats d'anunciants, mentre que els mecanismes de transparència suposadament dissenyats per a identificar la publicitat política i als seus patrocinadors van resultar inadequats. Els investigadors van descobrir que gran part de la publicitat havia eludit els requisits de divulgació aplicables als anuncis polítics i sobre temes socials perquè no estava classificada com a tal.

Val la pena detenir-se en això perquè posa de manifest una contradicció fonamental en la concepció liberal d'Internet: els seus models de negoci es basen en l'explotació comercial de l'atenció, la venda de l'accés a les audiències i l'acumulació de dades sobre el comportament humà. La manipulació política no és una activitat aliena que d'alguna manera s'hagi infiltrat en una infraestructura de comunicacions, d'altra banda, neutral. Opera a través de la mateixa maquinària comercial que envolta habitualment l'accés a la nostra atenció.

De fet, la recerca ens ofereix una forma especialment útil de comprendre la relació entre el desenvolupament tecnològic i el poder capitalista. Aquestes plataformes no són places públiques en cap sentit democràtic significatiu, sinó infraestructures de propietat privada a través de les quals s'organitza comercialment la circulació de la informació. Els seus algorismes, sistemes publicitaris, polítiques de moderació i pràctiques de recopilació de dades es regeixen per la propietat corporativa i la rendibilitat, més que per la rendició de comptes democràtica. La mateixa infraestructura que pot fer arribar un missatge a milions de persones en qüestió d'hores pot utilitzar-se per a fabricar hostilitat política, i la població sotmesa a aquest procés manca gairebé per complet d'un control significatiu sobre les condicions en les quals té lloc.

Això ens porta a un altre concepte marxista important: l'hegemonia. L'anàlisi de Gramsci sobre la dominació burgesa mai es va limitar a l'exercici directe del poder estatal, la coacció o la propietat dels mitjans de producció. Es referia al procés mitjançant el qual un ordre social concret arriba a percebre's com a natural, legítim i coherent amb el sentit comú. La dominació política es torna considerablement més duradora quan els supòsits que la sustenten es reprodueixen al llarg de la vida social quotidiana, en lloc d'haver d'imposar-se per la força en cada ocasió.

La campanya del «Gran Reemplaçament» ha d'entendre's com una intervenció precisament en aquest terreny. Pretén establir una concepció concreta de la societat abans fins i tot que les persones hagin començat a examinar les condicions polítiques i econòmiques que viuen. Presenta als musulmans com una amenaça, la migració com una invasió, el canvi demogràfic com un acte d'agressió i la diferència cultural com a prova d'un projecte polític organitzat. Una vegada que aquests supòsits s'han generalitzat, poden ser reproduïts per polítics, periòdics, comentaristes, persones influents i gent corrent sense cap connexió directa amb l'operació original.

És molt important no reduir el problema del feixisme contemporani a les activitats d'extremistes individuals, organitzacions marginals o polítics especialment desagradables. El terreny polític en el qual es desenvolupa el feixisme es conrea a través de processos molt més amplis de producció ideològica. Hi ha una raó per la qual l'extrema dreta resulta tan útil per a un ordre polític capitalista en crisi. Ofereix una explicació de la deterioració social que deixa intactes els fonaments d'aquest ordre.

I aquí hem de vincular la recerca amb la concepció que tenia Lenin de l'imperialisme. L'organització internacional del capitalisme no és simplement una relació econòmica entre economies nacionals en igualtat de condicions. És un sistema caracteritzat pel desenvolupament desigual, la concentració de capital, l'exportació de capital, la lluita pels mercats i els recursos, i l'organització política i militar de la dominació internacional. Les seves contradiccions no es limiten als països sotmesos a l'explotació imperial i, cosa que és més important, també configuren les condicions polítiques dins dels mateixos centres imperials.

La gestió política d'aquestes contradiccions no és, per tant, una cosa fortuïta. La capacitat de crear enemics externs, fomentar el xovinisme nacional i desviar el descontentament popular ha estat històricament important per al manteniment del poder imperial. Quan s'anima a les poblacions a identificar els seus interessos amb les ambicions geopolítiques de les seves classes dominants, en lloc de amb els interessos dels treballadors d'altres llocs, la solidaritat internacional necessària per a fer front a l'imperialisme es torna considerablement més difícil d'establir.

La campanya documentada per Jones i Dsouza resulta especialment reveladora perquè vincula la generació d'hostilitat antimusulmana a Europa amb missatges geopolítics dirigits contra Qatar i l'Iran. No es tracta necessàriament d'objectius polítics idèntics, i no hem de pretendre que els investigadors hagin establert un únic pla mestre dirigit per l'Estat que connecti tots els elements, però val la pena examinar la relació entre les narratives. La demonització dels musulmans, la presentació de Qatar com un manipulador polític ocult i la promoció d'un canvi de règim a l'Iran s'inscriuen en un entorn ideològic més ampli en el qual determinades poblacions, Estats i moviments polítics es presenten com a amenaces que requereixen contenció o confrontació.

El fet que el patrocinador últim de la campanya continuï sense identificar-se converteix aquesta qüestió en un tema important que requereix una recerca més profunda, no en una excusa per a inventar una resposta. El que sí que podem afirmar és que la propaganda racista, els missatges antiiranians i l'agitació contra Qatar es van unir en el marc d'una operació internacional organitzada de manera professional. Això per si sol mereix un escrutini considerablement major del qual ha rebut fins ara.

Potser la conclusió més important que es pot extreure d'aquesta recerca és que l'odi no té per què ser cregut universalment per a ser políticament eficaç. Només ha d'estar prou organitzat, repetit i arrelat en les institucions a través de les quals les persones es relacionen amb el món.

Hem d'anar amb compte, doncs, amb la tendència a abordar el racisme contemporani com si fos principalment un problema d'ignorància individual, un error de l'educació o una conseqüència lamentable que la gent passi massa temps en les xarxes socials. Aquestes coses contribueixen al problema, però no expliquen la seva organització, el seu finançament ni la seva utilitat política. No es pot comprendre adequadament una operació de propaganda internacional finançada de manera professional limitant-se a dir-li a la gent que pensi de forma més crítica. No es pot contrarestar una cadena de producció industrial d'odi racial simplement demanant a les persones que siguin més amables les unes amb les altres.

Això també implica reconèixer que l'antiracisme no pot reduir-se a la condemna moral del llenguatge racista. El problema no és simplement que algú hagi convençut a la gent que odiï als musulmans o als immigrants. El problema és que tot un ordre polític i econòmic proporciona contínuament oportunitats, incentius i recursos institucionals per a dirigir l'antagonisme social cap a les poblacions vulnerables.

La lliçó, en última instància, no és que algú, en algun lloc, estigui controlant en secret els pensaments de tot el món. És que la producció de la consciència política té una organització material, que aquesta organització és profundament desigual i que els qui controlen els mitjans a través dels quals es produeix i distribueix la informació posseeixen un enorme poder sobre l'entorn polític en el qual vivim.

Perquè quedi clar, «El Gran Reemplaçament» és una ficció, però la maquinària utilitzada per a fabricar la creença en ell és molt real, i aquesta maquinària no està treballant per a alliberar la classe treballadora, per a millorar les condicions de vida de les persones ni per a establir un futur en el qual la gent pugui conviure sense explotació. Treballa per a convertir en enemics a persones que comparteixen molts més interessos materials del que se'ls anima a reconèixer, per a transformar les queixes legítimes en antagonisme racial i per a defensar un ordre social les contradiccions del qual són cada vegada més difícils d'ocultar.

Per descomptat, llegeix l'informe i pren-te el teu temps per a examinar les seves conclusions; a mi m'ha resultat extremadament valuós per a comprendre els mecanismes als quals ens enfrontem, i això ajuda a identificar els objectius reals que tenim entre mans.

Una cordial salutació,

V.

 

Steven Vogel, és assagista polític, dissenyador gràfic i xef executiu. Llicenciat universitari és doctor en Filosofia i Història política. Té un perfil multidisciplinari amb un sòlid rerefons acadèmic de nivell doctoral, especialitzat en l'anàlisi de l'economia política, la filosofia marxista, la geopolítica, la història laboral, la història contemporània, i les arts visuals i l’estètica en la confluència de la cultura pop fosca (inspirada en l'estètica de David Lynch) amb l'agitació política. Creador i editor únic de Black Lodges, una de les plataformes d'assaig polític i il·lustració independent de més creixement a Substack. Combina la recerca teòrica amb una dilatada experiència pràctica en el disseny de producte, la direcció d'art i la gestió operativa en el sector gastronòmic d'alta pressió com a xef professional. És director de continguts, editor i dissenyador de Black Lodges des de 2005. És també Xef professional/Cap de cuina en establiments gastronòmics varis amb la direcció integral de cuines comercials, control de costos de producció, disseny de menús estacionals i supervisió d'equips de cuina. És consultor de disseny gràfic i direcció d'art com a freelance i crea identitats corporatives, empaquetat (embalatge) i consultoria de marca per a diverses signatures comercials, aconseguint cohesionar l'estètica visual amb els objectius de negoci dels clients.

Traduït del Substack de Steven Vogel, Black Lodges: https://blacklodges.substack.com/p/manufacturing-the-great-replacement?

 

 

La lluita de classes a França: i els mitjans continuen plantejant totes les preguntes equivocades

Mentre esclaten les protestes per tota França, a penes se sent parlar de la violència policial ni de la violència extrema de l'austeritat.

Grace Blakeley

24 d'octubre de 2026

Llegiràs molt de sobre la violència que va tenir lloc a França durant les protestes contra l'austeritat del cap de setmana. Sentiràs molt poc sobre la violència comesa per la policia francesa contra els manifestants. I no sentiràs gairebé res sobre la violència de l'austeritat. Això no és una coincidència.

Les protestes van començar en el Lycée Saint-Exupéry de Créteil a la fi de setembre, quan el personal i els alumnes es van declarar en vaga per l'estat del seu centre educatiu, que es trobava en mal estat després de dècades d'abandó. La calor extrema que es va sentir en tota França durant l'estiu –provocat per la crisi climàtica– va agreujar aquests problemes. Sense aire condicionat, els professors no podien fer classe i els alumnes no podien aprendre.

Un manifestant sosté una bengala de fum i una bandera nacional francesa durant una manifestació en la Place de la République de París el 17 d'octubre de 2026. Foto de Kiran RIDLEY / AFP via Getty Images

Les autoritats regionals van acabar cedint a les demandes del moviment. Però per a llavors, aquest ja s'havia estès a centres educatius de tot el país.

Professors i alumnes van abandonar les aules en tota França en protesta pel precari estat de l'educació francesa. El sindicat estudiantil Union Syndicale Lycéenne (USL) va formular diverses reivindicacions fonamentals, entre elles la inversió en les infraestructures escolars obsoletes, la contractació de nous professors per a reduir el nombre d'alumnes per classe, jornades escolars més curtes i l'abolició de l'opac sistema d'admissió universitària Parcoursup.

La resposta policial va ser ràpida i brutal. Van disparar gasos lacrimògens i bales de goma, i van copejar als manifestants amb porres. En un incident, uns agents van copejar a un adolescent, abans que un d'ells li disparés un pot de gas lacrimogen a la cara, trencant-li la mandíbula. La mare del noi de 14 anys va dir: «Ja no pot parlar i s'alimenta amb una palleta». Un altre jove de 15 anys va perdre una mà i un de 16 va quedar cec d'un ull. La resposta policial, totalment desproporcionada, va portar al fet que s'afegís una altra reivindicació a la llista dels manifestants: la fi de la violència d'Estat.

Les protestes estudiantils no van sorgir del no-res. Igual que la resta d'Europa, França fa anys que està sumida en una crisi del cost de la vida que ha erosionat el poder adquisitiu de la població i ha provocat un augment de la pobresa. Els salaris reals van caure en 2025 i 2026 –només és la segona vegada que el poder adquisitiu ha descendit durant dos anys consecutius des de 1960—. Des de 2024, la llar francesa mitjana ha perdut 1 200 € a l'any.

Les protestes a França formen part d'un moviment més ampli que s'està estenent per tot el continent. A Itàlia, els estudiants han ocupat col·legis per tot el país, mentre que els manifestants han sortit als carrers per a protestar per la creixent crisi del cost de la vida. Els estudiants albanesos s'han aixecat contra el Govern en protesta per l'augment dels preus i la falta d'inversió en les universitats. A Madrid, els docents han anunciat una vaga indefinida pels salaris i les condicions laborals, i han seguit més protestes estudiantils a Bèlgica, Grècia i Portugal.

L'austeritat és una guerra de classes fiscal

A França, el Govern ha intentat respondre a la crisi amb més austeritat. El 17 de setembre, el primer ministre francès, Sébastien Lecornu, va anunciar retallades per valor de 54 000 milions d'euros, justificades pel creixent dèficit pressupostari del país enmig d'un repunt global dels rendiments dels bons. Els salaris del sector públic es congelarien, sense ajustos per l'augment de la inflació, cosa que significa que milions de treballadors s'enfrontarien a una retallada salarial en termes reals.

La crisi dels bons està impulsada pels efectes inflacionistes de la guerra de l'Iran, no per la preocupació per l'augment de la despesa pública. Però l'austeritat mai té com a objectiu real reduir els dèficits pressupostaris (alguna cosa que mai aconsegueix). L'austeritat és una guerra de classes fiscal, dissenyada per a restar poder a la classe treballadora i protegir els interessos dels rics.

En tota França, la societat civil ja s'estava organitzant en resposta a la crisi del cost de la vida i al programa d'austeritat proposat pel Govern. Els sindicats del sector públic ja havien anunciat una vaga per al 29 de setembre. La USL va sincronitzar la seva acció perquè coincidís amb aquestes vagues, alineant el moviment amb una lluita més àmplia pel futur dels serveis públics.

Al mateix temps, la indignació popular va començar a manifestar-se en les xarxes socials, consolidant-se en el moviment del 17 d'octubre. Figures destacades que havien participat anteriorment en les protestes de les armilles grogues van cridar la gent a sortir al carrer. L'esquerra es va mantenir al marge durant les protestes de les armilles grogues, creant un buit en el qual l'extrema dreta va saber introduir-se hàbilment. No anaven a cometre el mateix error una altra vegada, per la qual cosa el sindicat d'esquerra Confederació General del Treball (CGT), La France Insoumise i el Partit Comunista es van sumar a la crida a les protestes massives.

Dissabte, almenys mig milió de persones –els organitzadors parlen de 800 000— van sortir als carrers per a protestar contra una elit francesa corrupta i irresponsable que intenta obligar la classe treballadora francesa a pagar per una crisi provocada pels superrics. La gran majoria d'aquestes protestes van ser totalment pacífiques. Va haver-hi grups que es van aprofitar de la situació per a saquejar i provocar disturbis –com sempre ocorre en societats on l'ordre es manté habitualment mitjançant jerarquies rígides sostingudes per l'amenaça constant de la violència–. Centenars de persones van resultar ferides i un manifestant va morir en els enfrontaments. La policia va detenir a 1.800 persones com a resposta.

@JLMelenchon

 

Plein de monde partout, calme et joyeux partout quand les policiers ne sont pas là. Des images que vous ne verrez pas dans l'officialité médiatique.

 

Però, com era d'esperar, les reivindicacions dels centenars de milers de manifestants que van sortir als carrers per a lluitar per un futur diferent per a França quedaran ara ofegades per la xerradissa mediàtica sobre quina és la millor manera de respondre a l'amenaça del desordre.

Les preguntes que ningú es fa

La BBC es va centrar en la «violència generalitzada» comesa durant les protestes. La cobertura es va referir al mal acolliment que va tenir el discurs del president Emmanuel Macron després de les protestes, afirmant que els francesos volien respostes a les següents preguntes: «Com s'exigiran ara responsabilitats als vàndals i esvalotadors? Com es podrien protegir millor les ciutats i pobles de França, sobretot tenint en compte que s'han anunciat noves manifestacions massives dins d'un parell de setmanes? Com s'indemnitzarà exactament als comerços destruïts?»

Cridava l'atenció l'absència en la llista de preguntes de la BBC de qualsevol esment a com abordar la deterioració de les escoles franceses; o com fer costat a les famílies franceses que lluiten per arribar a fi de mes davant la pujada dels preus dels aliments i la gasolina; o si s'hauria de gravar a la creixent llista de multimilionaris de França per a garantir una distribució més justa dels recursos del país. Potser l'omissió més notable en tot el debat mediàtic és la violència que ja s'ha infligit al poble francès a través de la crisi del cost de la vida i l'austeritat.

Aquestes qüestions no van brillar per la seva absència a causa d'una conspiració mediàtica per a fer callar les reivindicacions dels manifestants. Aquestes qüestions van brillar per la seva absència perquè la majoria dels periodistes no saben com plantejar-les. Consideren que el seu treball consisteix a informar sobre les accions dels individus, no a analitzar les estructures socials que obliguen algunes persones a sortir al carrer a protestar mentre unes altres fugen del lloc en jets privats.

Però la violència del capital no sol manifestar-se en forma de finestres trencades o cotxes en flames; és l'amenaça murmurada de la desocupació, la fam o la falta de llar. La violència del capital no requereix autors individuals; està integrada en la mateixa estructura de la nostra societat, que obliga la gent a treballar per salaris miserables en condicions humiliants –i sovint perilloses– sota l'amenaça de la indigència. La violència del capital mai es castiga, perquè els qui es beneficien d'ella, els qui decideixen quins temes mereixen ser debatuts públicament, no sofreixen les seves conseqüències.

La policia va detenir a 1.800 persones durant el cap de setmana entre una multitud de més de mig milió de manifestants pacífics. Mentrestant, 53 multimilionaris francesos posseeixen tanta riquesa com el 48% més pobre dels ciutadans francesos. En un sol dia, l'1% més ric és responsable de molta més violència contra les persones i el planeta que la que cometrà el francès mitjà al llarg de tota la seva vida. Afortunadament, per fi està sorgint un moviment per a exigir-los que rendeixin comptes.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/class-war-in-france-and-the-media?

 

«The Big Short», edició IA

Els inversors estan comprant protecció enfront d'un col·lapse del sector de la IA, igual que van fer amb els títols avalats per hipoteques abans de 2008...

Grace Blakeley

22 d’octubre de 2026

Aquesta setmana, els mercats borsaris d'Europa, els EUA i Àsia van caure al mateix temps que els inversors començaven a mostrar-se nerviosos davant l'auge de la IA. Sé que probablement estàs fart de sentir-me atribuir cada pujada i baixada dels mercats a la bombolla de la IA, així que, si no vols creure'm, fia't de Bloomberg. Això és el que el principal servei de notícies financeres dels EUA havia de dir sobre els moviments del mercat d'aquesta setmana:

«Augmenta la preocupació perquè l'elevada despesa en centres de dades i capacitat informàtica tarda més temps a amortitzar-se, mentre que el repunt d'enguany ha avivat els temors sobre… una bombolla de la IA».

Un dels factors que va avivar els temors dels inversors va ser la pujada dels preus del petroli. Els preus del petroli es van disparar de nou aquesta setmana, i el cru Brent va arribar als 112 dòlars per barril dijous, el seu nivell més alt des de maig. Per què afectarien els preus del petroli a les accions tecnològiques? Dóna un cop d'ull a aquest article per a una explicació més detallada, però, en resum: uns preus del petroli més alts signifiquen més inflació, la qual cosa implica tipus d'interès més alts, i això al seu torn implica majors costos de finançament, i l'expansió de la IA s'està finançant mitjançant deute. Un deute més car implica menys inversió i menors beneficis, la qual cosa podria frenar l'auge.

Una de les víctimes de l'ona de vendes va ser el grup inversor japonès SoftBank, una empresa amb la qual els lectors de Vulture Capitalism estaran familiaritzats. Després de la caiguda de les seves accions de gairebé un 7% dijous, el valor de mercat de SoftBank s'ha reduït a la meitat respecte al seu màxim de juny. En el punt àlgid de l'auge, SoftBank va superar a Toyota com la principal empresa del Japó, però ara val menys que Hitachi. Vaig escriure sobre això la setmana passada, però SoftBank és especialment vulnerable al col·lapse del sector de la IA, ja que ha realitzat nombroses i grans apostes per unes poques empreses de l'ecosistema de la IA –en particular OpenAI, en la qual ha invertit uns 65 000 milions de dòlars–.

Moltes d'aquestes apostes s'han finançat mitjançant deute, i aquest deute resulta ara molt més car, perquè sembla que els tipus d'interès es mantindran alts durant més temps. Això és perillós per la mateixa raó per la qual la caiguda dels preus de l'habitatge és perillosa quan es té una hipoteca gran i cara: no fa falta que el preu baixi molt perquè et vegis abocat a un patrimoni negatiu. En aquest moment, és possible que hagis de vendre casa teva amb pèrdues només per a pagar a la teva entitat hipotecària. SoftBank encara no passa necessitat, però els inversors comencen a preocupar-se per com afrontarà l'augment dels costos de finançament, juntament amb una possible caiguda del valor de les empreses de la seva cartera.

Aquestes inquietuds han provocat un augment de la demanda d'assegurances contra un possible impagament de SoftBank. Si has vist la pel·lícula The Big Shot (La gran aposta), hauries de tenir una idea de com és aquest mercat d'assegurances contra impagaments. Durant la crisi financera, un parell d'inversors espavilats es van adonar que els títols avalats per hipoteques (MBS) que els grans bancs havien estat creant i negociant no eren tan segurs com tothom suposava (incloses les agències de qualificació). Es van adonar que la bombolla acabaria esclatant i van utilitzar els swaps d'incompliment creditici –que pagaven quan el valor dels MBS queia– per a apostar per això.

Avui dia, els inversors estan comprant aquests swaps d'incompliment creditici per a protegir-se davant la possibilitat d'un impagament per part de SoftBank. I no es tracta només de SoftBank.

Segons aquest article del FT, la preocupació per la inversió en IA finançada amb deute ha provocat un «auge» en la negociació d'assegurances contra impagaments. Cada setmana de setembre, els inversors han negociat una mitjana de més de 9.000 milions de dòlars en permutes d'incompliment creditici vinculades al deute d'Oracle, SpaceX, Alphabet, Amazon, Meta, Broadcom i Nvidia, enfront de menys de 2.000 milions de dòlars al juliol. El cost d'adquirir aquests CDS s'ha disparat a mesura que la demanda ha augmentat dràsticament (vegeu el gràfic).

L'emissió de deute vinculat a la IA s'ha disparat fins als 466 000 milions de dòlars des de principi d'any, enfront dels 101 000 milions del mateix període de 2025. Com vaig escriure la setmana passada, l'auge de la IA va pel camí d'absorbir més inversió com a percentatge del PIB que l'auge ferroviari estatunidenc, que fins ara ostentava el rècord. A més, existeixen nombroses preocupacions sobre la circularitat del finançament de la IA i la creixent amenaça de la competència procedent de la Xina (més informació al respecte en la següent secció). Com a resultat, el cost d'assegurar-se contra l'impagament ha augmentat per a les empreses de tot el sector tecnològic, des dels hiperescaladors fins als proveïdors d'infraestructura.

Però als inversors els preocupa molt menys el deute dels hiperescaladors que els enormes deutes de proveïdors d'infraestructura com Oracle i CoreWeave. Com vaig assenyalar la setmana passada, algunes empreses faran fallida quan esclati la bombolla, però els hiperescaladors seguiran aquí per a recollir els trossos, al més pur estil del capitalisme voltor. La setmana passada, els inversors van començar a inquietar-se pel futur de CoreWeave, un important constructor de centres de dades. Van vendre deute i accions de CoreWeave, la qual cosa va provocar una caiguda del 25% en el preu de les seves accions al llarg de la setmana i va elevar el cost dels CDS sobre els bons de CoreWeave als nivells més alts mai registrats.

CoreWeave és una baula especialment feble en l'ecosistema de la IA, ja que depèn en gran manera del deute per a finançar les seves inversions en infraestructura. I, a diferència dels hiperescaladors, no compta amb fonts d'ingressos alternatives ni amb anys de sòlids beneficis als quals recórrer. L'únic factor a favor seu és la seva sòlida relació amb Nvidia. L'empresa utilitza xips de Nvidia en els seus centres de dades i, a canvi, Nvidia ha aprofitat el seu pes per a recolzar a l'empresa, arribant fins i tot a avalar la seva sortida a borsa en 2025. Però aquest finançament circular podria resultar més una maledicció que un avantatge quan la bombolla finalment esclati.

En 2008, quan finalment es va produir el col·lapse del mercat immobiliari, va ser tan greu que les grans asseguradores no van poder fer front als pagaments. Això va ser el que va enfonsar a AIG, que va haver de ser rescatada pel Govern dels EUA per a poder complir amb els seus pagaments d'assegurances a Goldman Sachs (una altra història amb la qual els lectors de Vulture Capitalism estaran familiaritzats). Encara no hem arribat a aquest punt amb la bombolla de la IA: és poc probable que el col·lapse sigui tan significatiu com el de 2008, ja que els grans bancs no estan tan profundament implicats. Però continua sent interessant observar aquest mateix patró d'augment dels costos de les assegurances a mesura que els inversors s'adonen que la tendència a l'alça podria no mantenir-se per sempre.

******

Una altra font de preocupació per a les grans empreses tecnològiques és la creixent competència procedent de la Xina. No es tracta que les empreses xineses puguin competir amb els laboratoris d'avantguarda quant a qualitat, com més aviat que són capaces d'oferir propostes raonables a una fracció del preu. Avui, Bloomberg ha revelat que DeepSeek, desenvolupador xinès de models de llenguatge gran (LLM), ha recaptat 100 000 milions de iuans –uns 15 000 milions de dòlars– per a finançar una altra ronda d'expansió.

Potser recordes que, allà per 2025, l'anunci de DeepSeek que havia creat un LLM capaç de competir amb els models d'avantguarda va desencadenar una ona de vendes en el mercat. El model de DeepSeek s'havia desenvolupat a una fracció del cost dels llançats per empreses com OpenAI i Anthropic, i als inversors els preocupava que el seu model pogués soscavar als grans operadors estatunidencs, minvant els seus beneficis. Però fins a enguany, DeepSeek continuava finançada pel seu fons de cobertura matriu, la qual cosa limitava la seva capacitat per a recaptar el tipus de capital necessari per a competir amb les grans empreses estatunidenques ja establertes.

Tot això ha canviat enguany, i l'empresa està recaptant fons a gran velocitat. DeepSeek ja ha demostrat que és capaç de desenvolupar models útils amb només una fracció del capital de les empreses tecnològiques estatunidenques. No és forassenyat suposar que aquesta última injecció de capital reduirà encara més la bretxa entre DeepSeek i els seus competidors. Al cap i a la fi, DeepSeek no necessita crear el millor i més potent model de llenguatge gran (LLM) del mercat per minvar el domini dels gegants estatunidencs; només ha de crear un prou potent per a satisfer les demandes del consumidor mitjà o del client empresarial.

Per a Anthropic, que està a punt de sortir a bossa, això no és una bona notícia. Perquè la seva astronòmica valoració estigui justificada, l'empresa ha de demostrar que serà capaç de generar beneficis massius i sostinguts en un futur previsible. Ja existeixen dubtes sobre la seva capacitat per a fer-ho en el context actual del mercat: Anthropic va registrar pèrdues significatives en el primer semestre d'enguany. L'empresa afirma que actualment és rendible en termes ajustats, però el creixement dels ingressos s'està alentint, la qual cosa no és una bona senyal.

En aquest context, la competència afegida d'un rival xinès de baix cost seria, sens dubte, una molt mala notícia. Pel que sembla, Anthropic és conscient d'això, i per això ha intentat posar fre a la «destil·lació», un procés mitjançant el qual les empreses rivals utilitzen els models d'Anthropic per a crear els seus propis. Alguns observadors han al·legat que així és com DeepSeek va crear el seu primer model a un cost tan baix, encara que a costa d'OpenAI, més que d'Anthropic. Però Anthropic va revelar que DeepSeek, i altres diverses empreses xineses, continuaven «destil·lant» utilitzant Claude.

Està prenent mesures dràstiques contra aquestes pràctiques, però ara DeepSeek està recaptant el tipus de finançament que li permetrà tirar endavant sense necessitat de la «destil·lació». Tant Anthropic com OpenAI s'han vist obligades a abaixar els preus «en competir pels clients i enfrontar-se a rivals xinesos més barats.» Si aquesta pressió a la baixa sobre els preus continua, com és probable que ocorri, totes dues empreses s'enfrontaran a dubtes sobre la seva rendibilitat. Necessiten generar sumes de diners realment enormes per a satisfer les expectatives dels inversors. Si aquests beneficis no arriben a materialitzar-se, la bombolla acabarà per esclatar.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-big-short-ai-edition?