La IA «podria matar-nos a tots». Llavors, per què ningú frena el ritme?

Uf!!.

Per Ash Sarkar

11 de setembre de 2026

 

Manifestants a San Francisco demanen a les empreses d'IA que detinguin el seu desenvolupament, març de 2026. Manuel Orbegozo/Reuters

És aquesta la setmana en la qual la seguretat de la IA ha saltat a la palestra? Dimecres, l'investigador d'Anthropic Jacob Coxon va anunciar a X la seva dimissió de l'empresa, al·legant que els grans actors del sector de la IA estan «jugant-se les nostres vides».

«Les persones que desenvolupen la IA creuen sincerament que podria matar-nos a tots abans que acabi la dècada», va afirmar Coxon. Segons ell, la carrera per desenvolupar sistemes capaços d'aconseguir una superintel·ligència que es millori a si mateixa —i que pugui piratejar qualsevol cosa— suposa una amenaça a escala de civilització. Les empreses d'IA estan enredades en una competició per a veure qui arriba primer, sense parar-se a considerar si això podria conduir a l'extinció de la raça humana. Uf!

Encara que la sequera golejadora del Tottenham Hotspur, que li ha costat 400 milions de lliures, fa que no odiï necessàriament la idea de la desaparició de tota l'espècie, els advertiments procedents del mateix sector de la IA s'han tornat cada vegada més aterridores. Anthropic s'ha promocionat com l'empresa d'IA a la qual li importa (no posar fi a la vida de tot el món). Però Evan Hubinger —un dels col·legues de Coxon— va donar suport essencialment al seu punt de vista. «[Nosaltres] creiem sincerament que la IA podria acabar amb tots els éssers humans», va publicar Hubinger en X, afegint que, a parer seu, la probabilitat que això ocorregués era superior al 10%.

Encara més, un nou informe d'Anthropic publicat aquesta setmana afirmava que havia bloquejat múltiples intents d'utilitzar la seva IA per a el posible desenvolupament d'armes biològiques. Apostaria que pocs s'oposen al fet que es faci servir la IA per a desenvolupar vacunes o curar el càncer. El problema és que aquesta mateixa funcionalitat pot usar-se per a crear virus convertits en armes, i no hi ha forma infal·lible de saber qui utilitza la tecnologia ni amb quina fi. «No veus a ningú, com en un còmic, dient: “Sent, vull construir una arma biològica per a matar a tothom”», va dir Jacob Klein, director d'intel·ligència d'amenaces d'Anthropic. «És una situació increïblement complexa».

Aquests senyals d'alarma arriben just després del ciberatac de juliol contra «Hugging Face». En sotmetre'ls a proves per a avaluar la seva capacitat d'explotar programari vulnerable, els agents d'OpenAI van escapar del seu «sandbox» de proves, van descobrir una manera de comunicar-se entre si, van obtenir accés a Internet i, a continuació, van irrompre col·lectivament en infraestructures de tercers. A diferència d'un ciberatac convencional, que requereix que un ésser humà decideixi quin objectiu atacar i per què, l'incident de «Hugging Face» va ser un exemple d'agents d'IA que van actuar de manera autònoma, d'acord amb els incentius de la tasca que se'ls havia assignat.

El ciberatac a «Hugging Face» no és un indici que els agents d'IA estiguin a punt de protagonitzar una revolta contra les peticions concises i pujades de to de ChatGPT. Però sí que implica que els agents d'IA, en massa, són capaces de formar alguna cosa semblant a una cultura —fins i tot deixant-se missatges entre ells i debatent si la conducta del col·lectiu era ètica o s'ajustava a l'abast de la seva tasca—.

Encara que el director executiu d'Anthropic, Dario Amodei, i altres líders del sector de la IA han insinuat que la indústria hauria d'alentir el desenvolupament de tecnologies que podrien posar en perill a la civilització, en realitat ningú ho està fent. En una entrevista amb el FT, Steven Adler —cofundador de l'organització sense ànim de lucre Guidelight AI Standards— va afirmar: «Cap empresa d'IA s'acosta si més no a tenir la postura de seguretat adequada per al nivell de perill que comporta la seva recerca». És bo saber-ho!

El fet és que tots els incentius econòmics s'oposen a alentir o detenir el desenvolupament en nom de la seguretat. Segons Morgan Stanley, les empreses estatunidenques d'IA hauran recorregut als mercats de deute per valor de 600 000 milions de dòlars només en 2026. Els gegants de la IA preveuen unes despeses de capital entre 2027 i 2029 que podrien ascendir a 1 bilió de dòlars a l'any. Com assenyala l'editor del FT, Robin Wigglesworth, es tracta d'un creixement major i més ràpid que el del mercat immobiliari residencial estatunidenc en els anys previs a la crisi de 2008.

«En altres paraules», escriu Wigglesworth, «si el frenesí de la IA de 2025 era simplement una bogeria, ara estem entrant en el territori de la bogeria al quadrat —o potser fins i tot al cub—». A mesura que les grans empreses d'IA troben formes cada vegada més creatives d'ocultar els seus nivells reals de deute, resulta cada vegada més difícil fer un seguiment de la distribució dels passius. Ningú pot permetre's que esclati la bombolla. En la competència entre salvar a la humanitat i preservar l'economia, guanya l'economia.

 

Ash Sarkar és una periodista anglesa i activista política anarcocomunista. És editora de Novara Media i és també col·laboradora de The Guardian i The Independent. Va estudiar una llicenciatura i un màster en literatura anglesa al University College de Londres. En els seus escrits i comentaris ha expressat punts de vista antiimperialistes, feministes, antifeixistes i comunistes llibertaris. És una «crítica ferotge» del complex industrial penitenciari, del complex industrial militar, de l'ús ampliat de la guerra amb drons i de l'expansió de la deportació. El 2025 va publicar el seu primer llibre, Minority Rule: Adventures in the Culture War, en el que critica les polítiques identitàries, considerant que divideixen les minories i la classe treballadora. El llibre ha estat traduït al català per Tigre de Paper i a l’espanyol per Edicions Bellaterra.

Traduït de Novara Media: https://novaramedia.com/2026/09/11/ai-could-kill-us-all-so-why-is-nobody-slowing-down/

 

 

Qui pagarà tot això?

El capitalisme democràtic es troba sumit en una crisi múltiple: el ferrocarril, els col·legis i els habitatges s'estan deteriorant perquè l'Estat està en fallida. Les barreres contra la AfD no canvien gran cosa aquesta situació. No n'hi ha prou amb una ofensiva contra la dreta, sinó que també cal lluitar contra el capital.

Wolfgang Streeck

12 de setembre de 2026

Què significa que ens trobem en una «poli crisis»? En el marc d'un capitalisme cada vegada menys democràtic, tots els països del món ric s'enfronten a un conjunt similar de crisis que han sorgit de manera més o menys inadvertida. Darrere d'elles s'amaga una crisi fiscal de l'Estat que fa molt temps que es gesta i que ara, per fi, surt a la llum, en la qual les creixents exigències que l'evolució del capitalisme contemporani imposa a la societat xoquen amb la capacitat cada vegada menor de la política democràtica per a garantir els recursos necessaris per a satisfer-les. Una de les conseqüències és l'auge notablement paral·lel, en tots els països afectats, de partits d'oposició de nou encuny, crítics amb l'ordre existent, que amenacen de desbancar del poder als envellits partits governants de la postguerra.

Els detalls varien d'un país a un altre, encara que no en gran manera. Pel que fa a Alemanya, tots els governs, independentment de qui els dirigeixi, s'enfronten més o menys als següents problemes, que són tant aguts com insolubles, almenys a curt termini. Tots ells es deuen a una política latent d'austeritat, que es tradueix en una falta d'inversió en béns públics. Aquests són, sense cap ordre en particular: l'estancament del creixement, en el context del qual qualsevol canvi estructural adquireix un caràcter de suma zero; la deterioració de les infraestructures públiques, inclosos ferrocarrils, ponts i carreteres; una creixent escassetat d'habitatges i l'augment dels lloguers urbans; la incapacitat d'adaptar tant les ciutats com les zones rurals a les conseqüències del canvi climàtic; la falta d'una política d'immigració que contraresti l'envelliment de la població juntament amb un fort descens de les taxes de natalitat; la deterioració del sistema educatiu, especialment en l'ensenyament primari; l'endeutament de les autoritats locals i la seva capacitat cada vegada menor per a realitzar les inversions necessàries i prestar els serveis essencials; la creixent desigualtat en els ingressos i la riquesa, que afecta de manera crònica i més greu a les famílies amb baixos ingressos —en particular a les encapçalades per mares solteres—; i, finalment, però no per això menys important, l'ansietat generalitzada sobre el futur, impulsada en part pel temor a les retallades en els serveis essencials prestats per l'Estat, el finançament del qual resulta cada vegada més difícil.

Aquestes crisis —a Alemanya com en altres llocs— tenen dues coses en comú: en primer lloc, sorgeixen en un moment en què els Estats que se suposa que han de fer-los front ja estan profundament endeutats; i, en segon lloc, que les promeses dels dirigents de resoldre-les són impossibles de complir —almenys abans de les pròximes eleccions—. Per descomptat, no hi ha res nou en la idea que les finances públiques puguin convertir-se en el taló d'Aquil·les del capitalisme governat democràticament. Des de la dècada de 1970, s'ha anat obrint una bretxa cada vegada major entre els costos generals del capitalisme i el que les empreses capitalistes estan disposades —o poden veure's obligades— a aportar per a cobrir-los. Aquests costos es deriven de les condicions prèvies necessàries per a la producció capitalista, i també de les seves conseqüències —des de l'R+D i la formació de «capital humà» fins a la reparació del mal mediambiental—, però també de la necessitat de garantir la legitimitat d'un mode de producció en el qual els excedents generats acaben en mans d'una petita classe de propietaris del capital.

Totes les formes de salari social —és a dir, els complements estatals al salari de mercat dels treballadors, com la seguretat social i l'assegurança mèdica— serveixen per a reforçar aquesta legitimitat. A mesura que avança el desenvolupament capitalista (o «modernització») i sorgeixen noves necessitats entre els treballadors i les seves famílies, aquestes despeses augmenten, com ocorre amb les guarderies o l'atenció a les persones majors. Al mateix temps, la capacitat de gravar tant a les classes treballadores com a les classes que es beneficien d'elles està arribant al seu límit: en el primer cas, perquè noves pujades d'impostos posen en perill l'ètica del treball necessària per al capitalisme i el patriotisme necessari per a la democràcia; i en el segon, perquè la creixent globalització i financerització han ampliat dràsticament la capacitat del capital per a desaparèixer quan les autoritats fiscals truquen a la porta.

Ja en la dècada de 1950, John Kenneth Galbraith va descriure la discrepància resultant entre l'opulència privada i la misèria pública. El que ell va presenciar, no obstant això, no va ser més que el principi. En les dècades de 1980 i 1990, amb la finalitat de salvar la creixent bretxa entre les exigències que s'imposaven a l'Estat i els recursos de què disposava —o, més concretament, per a subvencionar el mode de producció capitalista de tal manera que tant els capitalistes que ho impulsaven com els no capitalistes als quals empraven es mantinguessin a bord—, els Estats capitalistes avançats van idear la idea de demanar préstecs al sector financer desregulat —de manera acumulativa, en lloc de seguir un enfocament keynesià cíclic— per a satisfer les demandes de totes dues classes, d'acord amb el seu poder de negociació relatiu.

anmateix, això no podia continuar indefinidament. Les últimes tres dècades van ser testimoni d'una sèrie de retallades fiscals per a les empreses i les «persones amb alts ingressos», la qual cosa va conduir a una acumulació més gran de riquesa entre els més acabalats, com també a l'augment dels costos derivats del manteniment d'una població envellida que depèn de la mà d'obra immigrant. El resultat ha estat un augment vertiginós dels nivells de deute. A Alemanya, aquesta situació es va evitar durant molt de temps, en part al no mantenir les infraestructures que dataven de la dècada de 1960. Però amb els denominats «fons especials» del Govern de Merz —destinats a finançar mitjançant deute infraestructures per sobre dels límits constitucionals d'endeutament— i amb un pressupost de defensa sense límit, el deute està aconseguint un punt en el qual els prestadors comencen a posar-se nerviosos. Normalment, els propietaris de capital poden viure bastant a gust —de fet, molt a gust— amb el deute públic. Quan l'Estat necessita manllevar, tard o d'hora recorre als qui poden prestar capital que, d'una altra manera, haurien hagut de pagar en forma d'impostos. Si, en canvi, ara li ho cedeixen a l'Estat, això és només de manera temporal; no sols continua sent de la seva propietat privada, sinó que l'Estat ho custòdia de manera segura en el seu nom i els paga un tipus d'interès competitiu per això; i quan morin, poden llegar tant el capital com els interessos als seus fills, assegurant-se que la seva riquesa romangui no sols dins de la seva classe, sinó també dins de la família.

A qui el preocuparia això? Tanmateix, s'ha arribat a un punt crític en el qual el nivell de deute és tan elevat que, segons la valoració dels «mercats», l'Estat corre el risc de perdre la seva «solvència», cosa que significa que existeixen dubtes sobre si encara pot fer front al pagament dels interessos amb els ingressos actuals —i que els mateixos interessos han de ser prestats—. Com a conseqüència, els tipus d'interès del nou deute pugen a causa del risc d'insolvència o d'una denominada «quitació», imposada democràticament pel segon sobirà: l'electorat. El mateix ocorre quan els tipus d'interès pugen per altres raons, com per a frenar la inflació. Aquest punt ja s'ha aconseguit, o està a punt d'aconseguir-se, en un nombre cada vegada major de països —inclosos els EUA, on la càrrega actual d'interessos del Govern central és ara superior al seu astronòmic pressupost de defensa, que al seu torn és el major de la història del país, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial—.

Els Estats que corren el risc de perdre la seva solvència —segons l'inescrutable veredicte dels mercats— deuen ara convèncer els seus ciutadans que acceptin una austeritat manifesta en lloc de latent. Això és precisament el que està ocorrent avui dia a tot el món, amb l'excepció dels Estats Units, que, com a propietari de la moneda de reserva mundial, pot imprimir dòlars a voluntat, almenys fins a l'inevitable col·lapse. En l'actualitat, els responsables polítics dels països grans i petits del capitalisme encara democràtic es debaten davant la qüestió de com donar la notícia a les seves poblacions. A Alemanya, això s'està desenvolupant a través de l'anomenat «debat sobre les reformes» —que inclou retallades en les pensions, les baixes per malaltia i les proteccions laborals—, dut a terme sota l'atenta mirada dels «mercats», mentre que, al mateix temps, s'obre l'aixeta del deute per a apaivagar als aliats occidentals i a la indústria armamentística —i potser com un últim intent desesperat per frenar la desindustrialització—.

Atès que no tenen cap esperança, en un futur previsible, de controlar la crisi fiscal —que ja no avança lentament—, ni les crisis d'infraestructures i de benestar que l'acompanyen —i especialment ara que s'ha aconseguit el sostre de deute—, els partits del centre tradicional han abandonat el seu enfocament habitual de difondre alegria i optimisme («Podem fer-ho»). Això ja no té tan bon acolliment com en l'època d'Angela Merkel. El mateix ocorre amb l'habitual tornada democràtica que, si un no està satisfet amb les polítiques del Govern, simplement pot votar a un altre partit en les pròximes eleccions; el risc que això beneficiï a la nova oposició antisistèmica sembla massa gran. Això aplana el camí per a la formació d'un càrtel de partits en el qual els principals partits eviten el conflicte entre si. A Alemanya, aquest escenari resulta especialment plausible: al cap i a la fi, la CDU i l'SPD van estar en el Govern de forma gairebé ininterrompuda durant els llargs anys d'«austeritat en l'ombra», i en la seva major part en coalició.

Units d'aquesta manera, es pot obrir un segon front de crisi. El problema ja no és simplement l'augment dels lloguers i el cost de vida ruïnós, la reducció dels serveis públics o el fet que sectors cada vegada més amplis de la població depenguin dels bancs d'aliments —el sector amb la taxa de creixement més alta d'Alemanya—, sinó el «populisme», la AfD i el neofeixisme. Això fa necessari que «nosaltres, els demòcrates», tanquem files una vegada més. En lloc de lluitar contra el creixent poder dels mercats sobre el poble, se'ns insta a lluitar contra la dreta, a defensar fins al final «la nostra democràcia» —en nom de la qual se'ns demana que, si us plau, deixem a un costat les nostres mesquines disputes sobre qui ha de ser el primer a sofrir l'austeritat oberta exigida pels mercats de capitals subvencionats i a qui s'ha de deixar per a més endavant.

A primera vista —des de la perspectiva de la classe política governant—, això sens dubte resulta atractiu. Les manifestacions de totes les persones assenyades contra la AfD són preferibles a les manifestacions contra l'augment del cost de la vida; els «tallafocs» costen molt menys que aïllar les parets dels pisos antics; els informes de l'Oficina per a la Protecció de la Constitució són molt més barats que les guarderies i els col·legis en els quals es pugui acollir i educar a tots els nens junts. A més, jugar amb la idea —en nom de la «democràcia militant»— que el Tribunal Constitucional prohibeixi un partit al qual secunda almenys un terç de l'electorat garanteix que hi hagi una cosa emocionant per explicar en els informatius de la nit sobre les labors quotidianes dels qui dirigeixen l'Estat.

Però això no funcionarà, ni ara ni a llarg termini. La «lluita contra la dreta» ni tan sols resol el problema de l'AfD. Ni les manifestacions massives, ni els boicots als congressos del partit, ni els tallafocs, ni les avaluacions de l'Oficina per a la Protecció de la Constitució («confirmat com d'extrema dreta»), ni l'amenaça d'il·legalització del partit han servit per a frenar l'ascens de l'AfD al primer lloc en les últimes enquestes d'opinió —o la seva victòria en les recents eleccions de Saxònia-Anhalt—, perquè no fan res per a resoldre els veritables problemes que la classe política voldria ocultar després del problema de l'AfD. Encara que es prohibís el partit, els trens continuarien sense circular puntualment, el nombre de morts per calor no disminuiria, les ciutats no serien més habitables, els lloguers no baixarien i les pensions i els llocs de treball no serien més segurs. El mateix ocorreria, per cert, si l'AfD entrés en el Govern en lloc d'acabar en la presó, ja sigui políticament o físicament. No obstant això, la saviesa política imperant tem donar a l'AfD l'oportunitat de fracassar davant la poli crisis, tal com ho han fet tots els altres.

Els «demòcrates» farien bé de recordar alguna cosa que Einstein molt probablement mai va dir, encara que hauria d'haver-ho fet: «La bogeria és fer el mateix una vegada i una altra, esperant resultats diferents». L'AfD no perdrà força amb la pròxima manifestació ni amb la pròxima mostra d'informació televisiva partidista; més aviat al contrari. Mentre les forces de l'Estat i la democràcia s'esgotin en el camp de batalla secundari de la «democràcia enfront del populisme» —en un intent per distreure l'atenció de les crisis que elles mateixes han provocat—, l'AfD ho tindrà fàcil. Això també s'aplica a l'última versió de la «democràcia militant»: complementar a l'enemic intern amb un extern (rus), al mateix temps que es confonen tots dos en la mesura que sigui possible mitjançant teories conspiratives. No obstant això, la transformació d'un Estat del benestar en un Estat guarnició —inspirada en la Zeitenwende i que titlla a l'AfD de «cinquena columna del Kremlin»— planteja la qüestió de com un govern sumit en el deute pretén finançar el consegüent augment de la despesa en defensa fins a, almenys, el 5% del PIB. Recorrerà a una austeritat encara major —o fins i tot a més deute— a risc d'una ruptura definitiva amb la població local o amb els mercats financers mundials, o amb tots dos alhora?

Què haurien de fer els qui estan del costat de la «democràcia»? Un primer pas seria admetre que, després de tots aquests anys de «capitalisme de bombament de crèdit», com ho va denominar Ralf Dahrendorf, ja no pot haver-hi una fórmula màgica; i un segon pas seria deixar de fer promeses que tothom sap que són buides: que reactivarem «l'economia», com si es tractés d'un motor de Volkswagen dels anys seixanta que s'ha calat; que podem equilibrar el pressupost i, al mateix temps, destinar el 5% del producte nacional brut —obtingut, ni més ni menys, mitjançant préstecs— a armament; o que el sistema educatiu aconseguirà els nivells escandinaus mentre els alumnes actuals segueixin a l'escola, si continuem «fent retallades» i «treballant més intensament».

Per sobre de tot, cal plantejar preguntes —especialment des de l'esquerra— davant un públic al qual, en contra del que aconsellen els «experts» en relacions públiques, hem de continuar considerant capaç de raonar si volem que la democràcia continuï existint. Com aconseguim que el capital corri amb les despeses que imposa a la societat i a la naturalesa? Com evitem l'elusió i l'evasió fiscals? Com protegim les empreses que ofereixen treball de qualitat a la població del nostre país enfront d'un sistema comercial global que no mostra gens de respecte pels treballadors? Com podem frenar el descens de la nostra població, tant mitjançant la immigració com a través de millors polítiques familiars? Com alliberem les nostres administracions locals de la càrrega del seu deute, per a permetre'ls prestar els serveis públics que són indispensables per a una bona vida de tots en una societat en transició com la nostra? I com ha de reestructurar-se «la nostra democràcia» perquè sigui una democràcia per a tots i ofereixi als seus ciutadans l'oportunitat de prendre les regnes de les seves pròpies vides, en lloc d'haver de suplicar ajuda a un Estat les arques del qual estan buides i continuaran estant-lo durant molt de temps? Es va acabar el temps dels jocs; la situació és greu i hi ha una necessitat urgent de madurar.

 

Wolfgang Streeck és un reconegut sociòleg econòmic alemany, que destaca com un dels principals analistes crítics del capitalisme contemporani, la globalització, les relacions laborals i el futur de la Unió Europea. És Director Emèrit de l'Institut Max Planck per a l'Estudi de les Societats. Diplomat en Sociologia per la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt; estudis de postgrau en Sociologia a la Universitat de Columbia, Nova York; Doctor en Filosofia per la Universitat de Frankfurt. Ha rebut diverses distincions i afiliacions honorífiques. Ha publicat en les revistes acadèmiques: Socio-Economic Review, New Political Economy, Journal of European Public Policy ; European Journal of Sociology (Archives Européennes de Sociologie); Journal of Law and Society. Entre les revistes més divulgatives publica sovint a la New Left Review, Jacobin, Nueva Sociedad o Sin Permiso. Els seus llibres han estat traduïts a nombrosos idiomes i són referents mundials en sociologia política, entre ells: Comprando tiempo: La crisis pospuesta del capitalismo democrático (Gekaufte Zeit, 2013); ¿Cómo terminará el capitalismo? (How Will Capitalism End?, 2016); Entre globalismo y democracia: Economía política en el neoliberalismo saliente (Zwischen Globalismus und Demokratie, 2021); Democracy at Work: Contract, Status and Post-Industrial Justice (2022, juntament amb Ruth Dukes); Taking Back Control?: States and State Systems After Globalism (2024 / Edició de butxaca 2026).

Traduït de l'edició alemanya de Jacobin: https://jacobin.de/wolfgang-streeck-polykrise-demokratischer-kapitalismus/

 

 

Qui tem als «vigilants dels bons»?

La venda massiva de bons d'aquesta setmana no es va deure al balafiament dels governs, sinó a la guerra, el petroli i la inflació. I, com sempre, és el Sud global el que paga el preu.

Grace Blakeley

4 de setembre de 2026

Aquesta setmana s'ha produït una altra venda massiva en el mercat de bons, en adonar-se de sobte els inversors que els EUA segueix en guerra amb l'Iran. Les escaramusses entre els EUA i l'Iran van impulsar el preu del cru Brent fins a rondar els 95 dòlars per barril i van avivar les expectatives de més inflació per al que queda d'any.

Als EUA, el Regne Unit, el Japó i gran part d'Europa, els rendiments dels bons de l'Estat es van disparar —i això suposa més costos de finançament— a mesura que els inversors venien bons en massa. Al Regne Unit, el rendiment dels bons de l'Estat a 10 anys va pujar fins al 5,3%, el nivell més alt des de la crisi financera.

Font: https://www.nytimes.com/2026/09/01/business/bond-yields-debt.html

Sentiràs parlar molt que aquesta crisi té a veure amb els nivells d'endeutament públic. Això és, en gran manera, una ximpleria. La causa de la venda massiva de bons a escala mundial va ser que els inversors van entrar en pànic davant la inflació —provocada per més possibles interrupcions en la producció de petroli i el transport marítim mundial— i no perquè els governs gastessin massa diners.

Per què la inflació espanta els inversors en bons? Per a una explicació completa, llegeix aquest article que vaig escriure fa un temps. Aquí tens un breu extracte:

«La inflació erosiona el valor real dels rendiments que els inversors rebran dels bons de l'Estat en circulació, i els governs han d'emetre nous bons a tipus d'interès més alts per a compensar aquesta erosió del valor. Han d'atreure de nou als inversors amb tipus d'interès més alts; en cas contrari, aquests s'emportaran els seus diners i l'invertiran en una altra part».

Aquesta és la clau de l'assumpte. Els bons paguen un tipus d'interès fix, per la qual cosa, quan els preus pugen, el valor real d'aquest pagament d'interessos disminueix. En general, això no passa amb les accions, que paguen dividends basats en els beneficis, els quals tendeixen a augmentar al mateix ritme que els preus (o, sovint, més ràpid que aquests). Per què es veu tan greument afectat el Regne Unit? Perquè, a l'ésser un gran importador, està especialment exposat a les crisis inflacionistes (vegeu el punt núm. 3 més avall).

No obstant això, l'augment dels rendiments dels bons sí que incrementa els costos del servei del deute públic. Això significa que es desvia més diners del sector públic cap a les butxaques dels inversors. Es tracta d'una transferència de riquesa que imposa costos reals als governs (encara que la magnitud d'aquests costos depèn d'altres variables).

Però això no significa que tota la despesa pública es torni de sobte insostenible quan pugen els rendiments dels bons, ni de bon tros. La inversió destinada a protegir una economia dels capricis dels mercats de matèries primeres —per exemple, la inversió en energies renovables— milloraria les finances públiques i protegiria els futurs governs i llars de crisis similars.

Però, igual que els governs, els inversors en bons es neguen a acceptar la crisi climàtica (igual que ho han fet amb la guerra de l'Iran), per la qual cosa no cal esperar cap entusiasme per la descarbonització per part dels mercats de bons.

******

És curiós com dediquem tant de temps a debatre la capacitat dels governs del món ric per a respondre a l'augment dels rendiments dels bons, quan les veritables víctimes són els Estats del Sud global. Els països del Nord global poden determinar la quantitat que destinen al servei del deute, perquè controlen la seva pròpia política monetària. No ocorre el mateix amb les nacions del Sud global, que estan sotmeses als capritxos dels mercats internacionals de bons.

Fixem-nos al Senegal, que aquesta setmana ha aconseguit un acord amb l'FMI per a un paquet de préstecs de 2.2 mil milions de dòlars. Pot ser que pensem que els dies de l'ajust estructural han quedat enrere (Alex Hobson va escriure recentment una magnífica sèrie sobre l'ajust estructural), però els préstecs de l'FMI sempre venen amb condicions, i aquest no és una excepció. El Ministeri d'Economia i Finances del Senegal va afirmar que havia acordat un marc amb l'FMI per a restablir la «sostenibilitat del deute». El ministeri no va revelar amb exactitud quines mesures s'havien acordat, però tots sabem que es tracta d'un eufemisme per a referir-se a l'austeritat.

La càrrega del deute del país feia anys que augmentava, fins a arribar al 132% del PIB en 2024. Part d'aquest deute era «oculta», després de descobrir-se que el Govern anterior havia falsejat les seves xifres d'endeutament. Quan es va revelar aquest frau, l'FMI va congelar el paquet de préstecs al Senegal, i des de llavors tots dos s'han trobat en un punt mort. Aquest acord posa fi al punt mort, però a costa de la imposició de mesures d'austeritat.

El Senegal és un dels 45 països —en els quals viuen 3 400 milions de persones— que gasten més en interessos del deute que en sanitat o educació. Els països de l'Àfrica subsahariana, com el Senegal, s'han vist molt afectats pel conflicte a l'Iran, que ha provocat un augment dels preus dels aliments i el combustible, la qual cosa ha afectat tant les llars com als governs. El Senegal també està especialment exposat a l'efecte de la crisi climàtica, que està provocant l'augment del nivell de la mar, la sequera i la desertificació en diferents parts del país.

És probable que l'acord amb l'FMI inclogui mesures per a retallar encara més la despesa pública. Això limitarà la capacitat de l'Estat per a respondre a reptes com el col·lapse climàtic —per no parlar de fer front a la taxa de pobresa del país, que se situa en el 38%—. I les mesures d'austeritat no funcionaran. Sense inversió en les capacitats productives del país i sense mesures per a alleujar la pobresa, la relació entre el deute i el PIB no farà més que continuar augmentant. Cada vegada que es produeixi una nova crisi climàtica o econòmica mundial —i n’hi haurà moltes d'elles en els pròxims anys—, la càrrega del deute augmentarà encara més.

Per descomptat, la posició del Senegal en l'economia mundial és conseqüència de l'imperialisme: la transferència de valor dels països pobres als rics que caracteritza al sistema mundial capitalista. Això no acabarà a curt termini. Però hi ha mesures que podrien adoptar-se per a alleujar part de la insostenible càrrega del deute del país. Richard Kozul-Wright i Kevin Gallagher n’enumeren algunes en el seu llibre, The Case for a New Bretton Woods.

Per desgràcia, l'FMI està massa ocupat imposant mesures d'austeritat a les nacions del Sud global, ja per si mateix malparades per l'imperialisme i la crisi climàtica, per a considerar aquestes propostes. Plus ça change.

******

Segons un informe de PwC, al voltant de la meitat de la població del Regne Unit viu en zones on l'augment del creixement econòmic no es tradueix en un millor nivell de vida. Els investigadors van descobrir que les llars del nord, de les Midlands i de Gal·les tenien un «poder adquisitiu» inferior al de Londres o del sud-est. El «poder adquisitiu» es refereix bàsicament a fins a on arriba la teva renda; es calcula comparant els ingressos familiars amb les despeses bàsiques, com l'habitatge.

Els autors van constatar que, per a la majoria de la gent, el poder adquisitiu no augmenta amb el creixement econòmic. La gent pot veure les notícies, observar xifres de creixement optimistes i, així i tot, no sentir l'impacte en forma de salaris més alts i millors oportunitats laborals. Es tracta d'una situació pròpia del Regne Unit, però imagino que els investigadors obtindrien conclusions similars si estudiessin els Estats Units o la Unió Europea.

Aquesta disparitat entre els titulars econòmics i l'experiència real que té la gent de l'economia s'ha accentuat encara més durant la crisi del cost de la vida. El cost dels productes bàsics ha augmentat molt més ràpid que els ingressos, i aquest canvi ha tingut un impacte molt major en les llars pobres, ja que aquests dediquen una major part dels seus ingressos a productes bàsics.

Quan estàs passant dificultats i els polítics insisteixen que l'economia va d'allò més bé, és probable que comencis a sentir ressentiment. Recordes quan Biden insistia que l'economia estatunidenca anava realment bé —i que la idea que les famílies treballadores estaven passant dificultats no era més que propaganda republicana? Ara, Trump està fent el mateix: dir als votants que la crisi de l'assequibilitat és un «engany» difós pels demòcrates.

En realitat, la guerra de l'Iran ha suposat un cost mitjà d'uns 1.200 dòlars per família als EUA. A les llars del Regne Unit els ha costat la barbaritat de 2.400 lliures a cadascuna, en part perquè el Regne Unit importa molts més aliments que la majoria dels països i, per tant, està molt més exposat a les fluctuacions de preus. Quan els polítics responen a aquestes xifres dient coses com «l'economia va d'allò més bé», s’allunyen dels votants. Els polítics carismàtics poden convèncer a la gent que cregui moltes coses, però no els hi poden fer creure que estan en números negres quan en realitat estan en números vermells.

******

Estic segur que alguns de vosaltres haureu vist els vídeos que circulen sobre els recents jocs de robots a Pequín. Són bastant divertits. Però el primer que vaig pensar va ser que resultava estrany que la Xina estigués exhibint els seus robots humanoides, quan el seu veritable avantatge resideix en els robots industrials no humanoides que s'han apoderat de les fàbriques de tot el país. Zijing Wu planteja una idea similar en aquest article per al FT.

Fa uns mesos vaig escriure sobre la sorprenent inversió en robots industrials que s'està produint a la Xina, assenyalant que l'any passat la Xina va incorporar més robots industrials que la resta del món en conjunt. I aquesta tendència no ha fet més que continuar. Wu assenyala que, en 2024, la Xina tenia en funcionament més de 2 milions de robots industrials, 4,5 vegades més que el següent major usuari, el Japó. L'any passat, els ingressos del sector de la robòtica van superar els 44 000 milions de dòlars, i les exportacions van créixer un 50%.

Ella escriu:

«En l'últim any, hem estat testimonis de la implantació massiva de robots mòbils autònoms en els magatzems xinesos, de braços quirúrgics de precisió als hospitals i de robots de neteja especialitzats en gratacels.

La planta de BYD en Xi’an… opera amb milers de braços automatitzats en les línies de muntatge de vehicles elèctrics amb una autonomia gairebé total en les parts clau. El port de Yangshan, en Shanghai, va construir una terminal automatitzada… que funciona gairebé íntegrament amb vehicles guiats automàticament i grues pòrtic controlades a distància, amb una intervenció humana mínima».

Per tota la Xina estem assistint a l'aparició de «fàbriques fosques», que poden funcionar amb molt poca il·luminació perquè compten amb molt poc personal humà. Aquesta és la veritable cara (sense rostre) de la revolució robòtica de la Xina, i continuarà transformant la producció capitalista durant els pròxims anys. Les oportunitats són enormes: un món en el qual puguem produir la majoria de les coses que necessitem per a sobreviure sense explotar la mà d'obra humana. Però, dins d'una economia capitalista (de la qual la Xina forma part sens dubte), els beneficis d'aquesta revolució tecnològica seran gelosament guardats pels rics i poderosos.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/whos-afraid-of-the-bond-vigilantes?

 

 

QUI ÉS L'ENEMIC?

Sobre l'«Oest Salvatge» i els qui se li oposen.

Tariq Ali

24 d'agost de 2026

Hi ha alguns fets que convé tornar a destacar. La guerra que Israel i els EUA han desfermat contra l'Iran els ha sortit molt malament. Continua vigent un alto el foc temporal, però per quant temps? Tant els EUA com l'Iran són conscients de la fragilitat de l'actual punt mort. El trànsit per l'estret d'Ormuz continua estant molt limitat malgrat les declaracions de Trump, i els houthis tenen l'estret de Bab el Mandeb al punt de mira. L'última amenaça de noves sancions estatunidenques contra l'Iran és considerada per Teheran com un nou acte de guerra, la qual cosa els israelians han d'haver rebut com una bona notícia, decidits com estan a mantenir la guerra en marxa.

Mentrestant, malgrat els greus desacords entre el Pentàgon i la Casa Blanca (inclosa la preocupació del vicepresident dels EUA que Hegseth i altres alts càrrecs del Pentàgon estiguin minimitzant l'esgotament de les reserves de municions estatunidenques), no s'està duent a terme cap intent seriós per a garantir una pau duradora. Les condicionis iranians, tal com s'esbossen en el Memoràndum d'Entesa, han estat qualificades de «dures» i «severes», però continuen sent l'única base per a un acord seriós que protegeixi la sobirania iraniana. Deixant a un costat les incessants fanfarronades de Trump, el seu règim passa necessitat i ell ho sap. Els israelians, excessivament confiats i fent cas omís de totes les lleis relatives a la guerra, han vist com les seves pròpies ciutats eren atacades amb drons i bombardejades, com centenars de ciutadans amb doble nacionalitat fugien del país i com els seus vincles amb els Estats del Golf (excepte la Unió dels Emirats Àrabs i l'Aràbia Saudita) s'han afeblit considerablement.

Des del seu primer mandat, Trump ha cedit a la pressió israeliana per a aconseguir un «canvi de règim» a Teheran. El 8 de maig de 2018, es va retirar de l'«acord nuclear» que Obama havia acordat amb Khamenei, amb el suport de Rússia, la Xina, França i Gran Bretanya. Ara és possible concloure que aquell va ser el millor acord possible pel que fa als interessos dels EUA Durant el procés de negociació d'aquest acord, els iranians, desesperats, van oferir nombroses concessions per a evitar la guerra i posar fi a les sancions. La campanya de desprestigi de Trump en aquell moment incloïa frases com «l'Iran és el principal patrocinador del terrorisme en el món» i «tenim proves definitives que aquesta promesa iraniana era una mentida». Es tractava d'un acord horrible i unilateral que mai hauria d'haver-se signat. » Totes i cadascuna de les agències d'intel·ligència estatunidenques van rebutjar les mentides del Mossad i la Casa Blanca respecte a les acusacions de l'Administració Trump que l'Iran estava desenvolupant la bomba. Així i tot, l'acord es va desmantellar. L'Iran no cometrà el mateix error dues vegades.

No hi ha cap fonament per a les afirmacions que els dirigents estatunidencs no van preveure la forta resistència de l'Iran. Al febrer d'enguany, el Consell Nacional d'Intel·ligència, en resumir els informes de divuit agències d'intel·ligència, va advertir contra l'inici d'una guerra contra l'Iran. Un relat dels mesos previs a l'inici de la guerra revela l'aïllament del Govern de «MAGA» respecte a la realitat sobre el terreny i la paràlisi d'un sistema polític en el qual els enormes poders que ara recauen en el president dels Estats Units (POTUS) són pràcticament inqüestionables. No ha d'oblidar-se que la majoria del Senat i del Congrés ha estat còmplice tant del genocidi a Palestina com de la guerra a l'Iran. Tots dos òrgans compten amb majories proisraelianes finançades pel AIPAC. Aquesta és la guerra amb la qual somia Netanyahu —uns somnis que el director de la CIA, John Ratcliffe, va qualificar de «ridículs» abans que comencés la guerra—. Quan Trump va preguntar al seu cap de l'Estat Major Conjunt, el general Donen Caine: «General, què opina?», Caine va respondre: «Senyor, segons la meva experiència, aquest és el procediment operatiu habitual dels israelians. Exageren, i els seus plans no sempre estan ben elaborats. Saben que ens necessiten, i per això insisteixen tant». Però Trump ja havia pres una decisió.

I així va ser com l'atac contra l'Iran va desestabilitzar la regió, va comptar amb l'oposició de la majoria dels ciutadans estatunidencs i va augmentar incommensurablement el prestigi mundial de l'Iran al Sud i també en algunes parts d'Occident. Els atacs de l'Iran contra Israel i les bases estatunidenques a l'Aràbia Saudita, Kuwait, Bahrain, Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs van sembrar el pànic a la regió. Fins llavors, aquests Estats havien acordat reconèixer a Israel, acceptar la seva hegemonia politicomilitar a la regió i signar els Acords d'Abraham, un tractat que consagrava per escrit el nou estatus dels protectorats israelo-estatunidencs. La capacitat de l'Iran tant per a resistir com per a contraatacar va terroritzar als règims del Golf. Tots ells, inclosa Aràbia Saudita, van assistir al gegantesc funeral del difunt Khamenei.

Els protectorats del Golf tenien una doble necessitat: distanciar-se d'Israel sense reforçar encara més a l'Iran. El règim wahabí va enviar missatges urgents a Turquia i el Pakistan. Erdogan i Asim Munir, el governant uniformat que dirigeix el Pakistan, van accedir i es va gestar un nou acord entre els tres Estats sunnites en un cim celebrat en La Meca. Els Estats Units degué donar llum verda al nou pacte, donada la crisi a la regió, com la millor solució possible. Turquia és membre de l'OTAN i ha continuat comerciant amb Israel malgrat el genocidi. El Pakistan ha estat profundament integrat en els plans estratègics estatunidencs i en el CENTCOM, i els seus líders militars s'han format en acadèmies militars occidentals, fins i tot en l'art d'organitzar cops d'estat quan aquests resulten necessaris. És obvi que els Estats Units va considerar que aquest esdeveniment servia per a mantenir a l'Aràbia Saudita del seu costat, i això li permet estrènyer relacions amb altres aliats estatunidencs al mateix temps que acceptava el seu desig de distanciar-se d'Israel. Entre ells, el triumvirat sunnita també va acordar que, si els israelians decidissin alguna vegada atacar l'Aràbia Saudita, el «mariscal de camp favorit» de Trump amenaçaria a Israel amb míssils nuclears pakistanesos. Malgrat l'oposició dels EUA, ara ha quedat clar que el triumvirat també va acordar en el seu cim de La Meca convidar a la República Islàmica. Aquesta última, comprensiblement recelosa del que estava ocorrent, va declinar la invitació. Davant les últimes amenaces de sancions estatunidenques destinades a destruir el país, l'Iran està ara considerant seriosament aliar-se amb el trio de La Meca. Si això arribés a succeir, preocuparia encara més a la facció del Pentàgon oposada a la guerra.

Els houthis han mantingut obert un segon front contra les guerres dels EUA i Israel contra l'Iran i el Líban, i han mantingut una pluja constant d'atacs contra vaixells i petroliers estatunidencs i israelians en Bab el-Mandeb, la qual cosa ha convertit a Haifa en un port fantasma. Durant les últimes dues setmanes, el Govern oficial iemenita, instal·lat per l'Aràbia Saudita i els EUA, ha sentit la pressió sobre l'antiga ciutat portuària de Mocha. Els drons i els míssils han atacat i colpejat petroliers saudites, com també la infraestructura. Els houthis planegen prendre el port. La treva entre l'Aràbia Saudita i els houthis, signada en 2022, podria estar a la vora del col·lapse. Si això ocorre, es produirà una nova interrupció del subministrament de petroli a la resta del món, la qual cosa agreujarà la crisi actual.

El poeta modern iranià més dotat del segle XX, Ahmed Shamlou, llegit tant per partidaris com per detractors del règim, sovint lamentava la destrucció d'edificis, de valors i de vides, i va ser un feroç opositor a la dictadura de Reza Pahlavi, responsable de la tortura, l'empresonament i la mort d'alguns dels seus amics més pròxims. Vaig pensar en ell quan el Mossad intentava imposar a Pahlavi fill a l'Iran després del canvi de règim i, de nou, quan els Estats Units va bombardejar una escola de nenes a Teheran en llançar l'«Operació Fúria Èpica». Els successius intents del règim per aixafar als dissidents al país durant diverses dècades també haurien enfurit a Shamlou. Però en un enfrontament entre la potència imperial més forta del món i un dels pocs països que queden a la regió que encara exerceix sobirania nacional, no hi ha dubte, al meu entendre, que no es pot romandre neutral. Durant l'últim mig segle, els Estats Units ha aconseguit recolonitzar diversos països que havien obtingut la seva independència. A Sud-amèrica, Orient Mitjà i parts d'Àfrica s'ha produït una forma de recolonització, i els països ocupats són una mescla de democràcies (com a Sud-amèrica) i règims de partit únic (com a Orient Mitjà). No existeix equivalència política ni moral entre el poder imperial estatunidenc i els Estats als quals està arrasant en diferents parts del món. Sostenir el contrari, sobretot per part d'occidentals benintencionats, és passar per alt el que realment està ocorrent a escala global.

La pregunta que hem de fer-nos és si la situació seria millor si no hi hagués cap resistència. Pot ser que la resistència no estigui liderada per organitzacions amb les quals compartim idees polítiques. I, no obstant això, és Hamàs, la resistència del qual a Gaza va desencadenar un moviment de solidaritat que ha portat al fet que Palestina es converteixi, per primera vegada en la història, en un tema internacional que mobilitza. La decisió de la República Islàmica de contraatacar contra Israel i les bases estatunidenques a la regió va enxampar a tots per sorpresa. Tant el Mossad com la Casa Blanca han admès públicament que el seu intent de provocar una insurrecció per a un canvi de règim ha estat un fracàs. Això no significa que tota l'oposició al règim de l'Iran estigués tacada pels seus vincles amb les agències d'intel·ligència israelianes i estatunidenques. Però la intervenció occidental va ser a una escala major del que la majoria de la gent imaginava. En aquests moments, la nostra prioritat hauria de ser impedir que el genocidi prosperi i exigir que els Estats Units apliqui els termes acordats en el memoràndum d'entesa.

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/who-is-the-enemy?

 

No, el capitalisme no ha tret de la pobresa a centenars de milions de persones.

El discurs habitual sobre el progrés es basa en un joc de mans estadístic i en una anàlisi històrica selectiva que edulcora el brutal cost humà del capitalisme.

Ryan Ward

11 de febrer de 2025

 

Reconstrucció de les taxes històriques de pobresa extrema a escala mundial. Font: Roser i Hasell (2021) i Banc Mundial (2020); https://ourworldindata.org/history-of-poverty-data-appendix

 

Actualització de 21/2/2025

Des que vaig publicar aquesta entrada original (amb diferència, la més popular en el meu petit i nou Substack), hi ha hagut molts comentaris, alguns de bona fe i altres no tant. Aquests comentaris i debats m'han fet adonar que no he estat tan clar en algunes coses com esperava. Atès que aquest tema desperta moltes emocions i s'ha polititzat fins a tal punt, l'últim que desitjo és afegir més confusió o difondre un argument que no es basi en dades empíriques o que sigui simplement dogmàtic. Després de reflexionar sobre això durant els últims deu dies, vull aclarir la meva postura respecte a algunes qüestions.

En primer lloc, no tenia ni idea que Hickel fos un tema tan polèmic. Vaig recórrer al seu treball perquè sé que probablement és l'investigador més conegut i accessible que es dedica a aquesta mena d'estudis. Observo que moltes de les crítiques que ell ha formulat sobre el càlcul dels llindars de pobresa també les han plantejat altres autors, i les he citat al llarg de l'assaig. Però després d'indagar una mica més, sembla que, per diverses raons, el treball i la implicació de Hickel en aquest àmbit són controvertits. Vull reconèixer-ho des del principi.

En segon lloc, encara que mantinc el que he escrit, no vull fer l'efecte que la pobresa no s'hagi reduït des de la dècada de 1820. Si bé els detalls varien segons les diferents regions geogràfiques i els contextos socials i polítics, la tendència general és que la pobresa sí que ha disminuït. La qüestió per a mi és si els indicadors utilitzats per a mesurar aquesta disminució reflecteixen de manera fiable les condicions materials de les persones a les quals es refereixen, i si altres indicadors mostren la mateixa reducció de la pobresa. És evident que no es tracta d'una qüestió resolta.

L'objectiu de l'entrada era mostrar que la coneguda narrativa que el capitalisme redueix la pobresa és exagerada i molt més matisada. D'altra banda, afirmar que les economies de lliure mercat (que no són el mateix que el capitalisme) no han contribuït al creixement econòmic i a la reducció de la pobresa equival simplement a amagar el cap sota l'ala. Les nostres crítiques legítimes al capitalisme no es prendran de debò si ni tan sols som capaços d'admetre aquest fet.

La meva intenció en aquest pròleg és deixar clar que molts indicadors de pobresa han registrat descensos des de 1820. Això és un fet. La globalització i les economies de mercat han exercit un paper, igual que l'augment de la despesa pública destinada a la reducció de la pobresa i les polítiques i moviments progressistes que han mitigat els efectes més perjudicials del capitalisme desregulat. Queda molta feina per fer per a desentranyar la naturalesa específica d'aquestes reduccions i determinar si són sostenibles, donada la tendència cap al capitalisme desregulat.

Donada la meva opinió personal sobre el capitalisme —que resultarà òbvia per a qualsevol que llegeixi els meus escrits—, és possible que alguns lectors m'hagin percebut com més polèmic del que pretenia. Crec que hi ha prou dades que demostren els danys que ha causat el capitalisme sense necessitat de recórrer a l'exageració o a una anàlisi històrica selectiva. Espero que aquesta entrada faci avançar el debat de manera productiva. No ens servirà de res limitar-nos a replegar-nos en els nostres racons ideològics.

 

Qualsevol que critiqui el capitalisme pot estar segur que se li llançarà aquesta petita joia retòrica, repetida sense escrutini ni la deguda diligència tant pels governs occidentals, els mitjans de comunicació, els filantrops, els periodistes i els autors, com pels think tanks de dretes i el votant conservador mitjà:

«Si el capitalisme és tan dolent, per què ha tret de la pobresa a centenars de milions (o milers de milions, depenent de amb qui es parli)?»

Aquells de nosaltres als quals ens han dit aquesta frase una vegada i una altra (i és l'argument favorit dels defensors del capitalisme) a vegades podem sentir-nos una mica com un cérvol davant els fars d'un cotxe. Hi ha alguna cosa en això que no acaba de quadrar. Al cap i a la fi, hi ha munts de dades que suggereixen que moltes facetes de l'existència humana, la desigualtat de riquesa, per a començar, han empitjorat considerablement sota el capitalisme. Així doncs, hi ha alguna cosa en aquesta afirmació que no quadra, però també sembla haver-hi munts de dades del Banc Mundial i altres fonts que indiquen que la pobresa sí que ha disminuït des que el capitalisme i els mercats lliures es van introduir en el món (vegeu la figura anterior).

Si volem defensar seriosament la incompatibilitat del capitalisme amb la plenitud humana, hem de comprendre i ser capaces de debatre aquest mite capitalista tan estès.

Així que comencem. 1

Canviar les regles del joc

La història comença en 1996, quan els governs del món es van reunir a Roma amb motiu de la Cimera Mundial sobre l'Alimentació. En aquesta reunió, es van comprometre a posar fi a la pobresa extrema. Concretament, es van comprometre a reduir a la meitat el nombre de persones desnodrides per a l'any 2015 (reduint la xifra en 836 milions de persones).

La següent vegada que es va donar una veritable rellevància a aquest objectiu va ser en la Declaració del Mil·lenni de les Nacions Unides en 2000. En aquesta declaració, l'ONU es va comprometre a

reduir a la meitat, per a l'any 2015, la proporció de la població mundial els ingressos de la qual són inferiors a un dòlar al dia i la proporció de persones que pateixen fam

Ja podem observar aquí un subtil canvi de les regles del joc. La cimera de Roma de 1996 es va comprometre a reduir a la meitat el nombre de persones desnodrides en el món. Els objectius de l'ONU es comprometien a reduir a la meitat la proporció de la població mundial amb ingressos inferiors a un dòlar al dia i la proporció de persones que pateixen fam, prenent com a any de referència el 2000. Tal com explica Jason Hickel

En passar de xifres absolutes a proporcions, l'objectiu es va tornar més fàcil d'aconseguir, simplement perquè permetia aprofitar el creixement demogràfic. Mentre la pobresa no empitjorés molt en termes absoluts, semblaria automàticament que millorava en termes proporcionals.

Aquest subtil canvi va significar, per tant, que en lloc d'haver de reduir el nombre de persones en situació de pobresa en 836 milions, el nou objectiu suposava reduir-lo en només 669 milions de persones, una cosa molt més factible.

Quan l'ONU va formalitzar els objectius com els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni poc després de la Declaració del Mil·lenni, es va produir un altre subtil canvi en les regles del joc. En primer lloc, l'objectiu de lluita contra la pobresa consistia ara a reduir a la meitat la proporció de persones en situació de pobresa només als països en desenvolupament. Atès que la població dels països en desenvolupament creix a un ritme més ràpid que la del món en conjunt, això va permetre que els càlculs sobre la pobresa s'aprofitessin del ràpid creixement demogràfic per a inflar les seves estadístiques de reducció de la pobresa. En segon lloc, en lloc de prendre com a any de referència el 2000 (quan es van formular els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni), l'anàlisi es realitzaria ara a partir de 1990, deu anys abans.

En conjunt, aquests dos canvis van permetre a l'ONU tant diluir el seu objectiu original (que consistia a reduir el nombre de persones en situació de pobresa de 836 a 669 i, finalment, a 490 milions) com presentar els seus avanços en l'objectiu de la pobresa com a molt més sòlids del que realment eren, tenint en compte qualsevol reducció registrada en la dècada compresa entre 1990 i 2000.

La línia de pobresa internacional canviant

Com se sap si algú viu en la pobresa? Històricament, cada país ha calculat la seva pròpia «línia de pobresa» o el cost mitjà de tots els recursos essencials per a la subsistència d'un adult. Donada l'àmplia variació de molts factors en els diferents contextos socials, culturals i econòmics, durant molts anys es va assumir que no hi havia una forma real de comparar aquest indicador entre diferents països. No obstant això, el Banc Mundial tenia un gran interès a trobar un indicador comú amb el qual mesurar la pobresa a tot el món. Un economista anomenat Martin Ravallion va observar que els llindars de pobresa d'alguns dels països més pobres del món se situaven tots al voltant d'1,02 dòlars al dia. Tant ell com el Banc Mundial van considerar que això era prou motiu per a establir un llindar internacional de pobresa (IPL- International Poverty Line) d'1 dòlar al dia, i el van adoptar com el seu primer IPL.

Només hi havia un problema: quan es va disposar de les dades a la fi de 2000, l'ús d'un IPL d'1 dòlar al dia va revelar que el nombre absolut de persones que vivien amb menys d'1 dòlar al dia estava augmentant. Havia passat de 1 200 milions en 1987 a 1 500 milions en 2000, i es preveia que augmentés fins als 1 900 milions en 2015.

Aquesta notícia va suposar un gran problema per al Banc Mundial, l'ONU i tots els defensors del lliure mercat que havien afirmat que el capitalisme —i, en particular, les polítiques neoliberals dels anys vuitanta i noranta que el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial havien imposat al Sud Global— havia marcat el començament d'una era de prosperitat sense precedents.

Però poc després de l'informe anual en el qual s'afirmava que la pobresa havia augmentat, el president del Banc Mundial va pronunciar un discurs en el qual afirmava just el contrari. De fet, va dir, la pobresa als països en desenvolupament havia disminuït realment durant aquest mateix període. Tres anys més tard, el Banc Mundial va publicar les seves noves xifres. Sorprenentment, 400 milions de persones havien sortit de la pobresa extrema en el període comprès entre 1981 i 2001.

Què estava passant? Com pot la mateixa organització, utilitzant les mateixes dades, passar de lamentar l'augment de la pobresa a celebrar la seva disminució, arribant fins i tot a sorprendre's a si mateixa pel gran que va ser aquesta disminució?

És fàcil. Només cal canviar el llindar de pobresa.

L'any 2000, el Banc Mundial va augmentar el seu llindar de pobresa d'1,02 dòlars al dia a 1,08 dòlars al dia. Encara que aquest petit canvi pugui semblar insignificant, segons el funcionament del càlcul del IPL —els ajustos del qual pretenen tenir en compte factors com la inflació i la disminució del poder adquisitiu—, en realitat era més baix en termes reals.

Si el poder adquisitiu del dòlar disminueix, la gent necessita més dòlars per a comprar el mateix que abans. Per tant, el llindar de pobresa s’ha d'«elevar» periòdicament per a tenir això en compte. Però en aquest cas no la van augmentar prou per a compensar la depreciació del poder adquisitiu. Així doncs, el nou llindar de pobresa d'1,08 dòlars era, en realitat, més baix en termes reals que l'antic d'1,02 dòlars. I en rebaixar el llindar de pobresa, semblava que hi havia menys persones pobres que abans. Quan es va introduir el nou llindar, el nombre de persones en situació de pobresa es va reduir literalment de la nit al dia, encara que en realitat res havia canviat en el món real.

El Banc Mundial va tornar a modificar el seu llindar de pobresa en 2008, fixant-lo en 1,25 dòlars al dia. Encara que això va augmentar les xifres absolutes de pobresa en 430 milions en 2008, en aplicar-ho al conjunt de dades des de 1990 d'ara endavant, en realitat va incrementar el nombre de persones que havien sortit de la pobresa en 121 milions, passant de 316 milions a 437 milions. Va fer que la tendència general semblés més positiva. Així doncs, el Banc Mundial va adoptar el nou llindar internacional de pobresa (IPL).

Ha de quedar clar que, a primera vista, aquest joc de números estadístics és profundament enganyós i amoral, per no dir immoral. No guarda cap relació amb els resultats reals en les vides de les persones reals. Si amb només prémer un botó es pot modificar l'estimació estadística de la pobresa en 430 milions de persones sense tenir en compte si les circumstàncies materials d'aquestes persones han canviat realment, aquesta definició de pobresa és fonamentalment errònia.

N'hi ha prou amb sobreviure?

A part del tèrbol historial d'adoptar IPL canviants quan casualment fan que la narrativa del progrés capitalista i la reducció de la pobresa sembli millor, el IPL ha estat objecte de crítiques per altres raons.

La més important és que subestima greument la pobresa i les privacions associades. Deixant a un costat si les estimacions nacionals de pobresa són fiables (a causa de la falta de dades, la manipulació política, etc.), una comparació de tan sols uns pocs exemples mostra que l'IPL del Banc Mundial subestima molt sovint la pobresa. 2.

·          En 1990, el Govern de Sri Lanka va informar d'una taxa de pobresa del 40%; el Banc Mundial, del 4%.

·          En 2010, el Govern de Mèxic va informar d'una taxa de pobresa del 46%; el Banc Mundial, del 5%.

·          En 2011, investigadors de l'Índia van informar que 680 milions de persones vivien en la pobresa; el Banc Mundial va estimar que eren 300 milions.

·          A l'Índia, un nen que viu just per sobre del IPL té un 60% de probabilitats de tenir un pes inferior al normal.

·          Al Níger, els nens nascuts en famílies que se situen just per sobre del IPL tenen un risc de mortalitat de 160/1000; més del triple de la mitjana mundial.

Hi ha moltes més dades com aquestes. Demostren l'absoluta falta de serietat del IPL del Banc Mundial com a mesura pràctica de la pobresa. Si els qui viuen just per sota o per sobre del IPL no tenen una possibilitat realista de portar una vida humana normal, de què serveix, en termes reals, treure a algú per sobre d'aquesta línia? Si les persones que viuen per sobre del IPL es consideren «famolenques» segons els mateixos criteris de l'ONU perquè no poden obtenir els nutrients essencials que necessiten, poden realment continuar complint algun criteri realista per a no estar en situació de pobresa?

Aquestes dades posen en dubte tota la premissa sobre la qual es basen les afirmacions de reducció de la pobresa mundial. De fet, quan s'utilitzen altres indicadors de pobresa, les dades mostren que la pobresa i les privacions han augmentat, en lloc de disminuir, des de la dècada de 1990. En 2015, segons una estimació, més del 60% de la població mundial vivia per sota del llindar ètic de pobresa.

I què hi ha de la Xina?

Una de les raons per les quals l'ONU va canviar l'any de referència dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de 2000 a 1990 va ser per a poder aprofitar les suposades reduccions massives de la pobresa a la Xina des de la implementació de les seves reformes capitalistes. De fet, molts membres de la dreta presenten a la Xina com una prova fefaent de l'èxit del capitalisme (encara que també tendeixen a odiar a la Xina precisament per aquesta raó, a causa del seu avantatge competitiu superior en el mercat mundial).

 

En aquest gràfic es pot veure per què el Banc Mundial va voler incloure a la Xina en els seus càlculs:

 

 

Percentatge de la població que viu per sota del llindar internacional de pobresa del Banc Mundial; font: ourworldindata.org/poverty.

Això semblaria validar les afirmacions dels defensors del lliure mercat. Una vegada que la Xina va liberalitzar la seva economia i va adoptar reformes de lliure mercat, inclosa la privatització dels serveis públics, el percentatge de la població que vivia en la pobresa es va desplomar. Una altra victòria per al lliure mercat.

Però els detalls reals del miracle econòmic i de la reducció de la pobresa a la Xina resulten molt menys atractius per als defensors del capitalisme.

En primer lloc, la Xina va adoptar les reformes de lliure mercat lentament, segons els seus propis interessos, d'acord amb les necessitats econòmiques i les realitats socials i polítiques. Això distava molt de les reformes neoliberals que el Banc Mundial i l'FMI van imposar a gran part del Sud Global en els anys vuitanta i noranta sota la innòcua etiqueta d'«ajust estructural», una recepta que exigia privatització, austeritat i desregulació. De fet, l'èxit de les reformes xineses pot atribuir-se a la seva capacitat per a aplicar reformes de mercat, propietat estatal, inversió i polítiques proteccionistes d'acord amb les seves pròpies necessitats polítiques i econòmiques. 3 Segons l'historiador econòmic Quinn Slobodian:

A diferència del tractament de xoc imposat per Augusto Pinochet a Xile després del seu cop d'estat de 1973, o de les reformes de preus de la «Gran Explosió» (big bang) dutes a terme de la nit al dia a la Rússia postcomunista i a Europa de l'Est, la Xina va utilitzar un model de «gradualisme experimental», obrint comportes i rescloses als inversors estrangers i als preus determinats pel mercat, en lloc de dinamitar el dic i deixar que tot es desbordés. 4.

Així que aquesta és una primera patacada per als defensors del lliure mercat. L'auge capitalista de la Xina va implicar un grau molt major de proteccionisme i planificació estatal del que al típic llibertari li agradaria admetre.

No obstant això, un estudi recent qüestiona no sols el mecanisme de la reducció de la pobresa a la Xina, sinó la mateix reducció. Fins a la data, totes les afirmacions sobre la reducció de la pobresa a la Xina sota les reformes capitalistes s'han basat en l'Índex de Nivell de Vida (IPL) del Banc Mundial. Donats els problemes que planteja el IPL a l'hora de reflectir els nivells de vida reals, la pobresa i les privacions, un grup d'investigadors va calcular la pobresa d'una altra manera, segons el «llindar de pobresa basat en les necessitats bàsiques» (BNPL). 5 El BNPL resulta útil perquè compara els ingressos amb el cost de les necessitats bàsiques. Aquesta comparació pot variar d'un context a un altre. Per tant, el BNPL ofereix una avaluació més precisa de la pobresa que el IPL.

Quan els investigadors van utilitzar aquest indicador per a estimar la pobresa a la Xina, els seus resultats van ser sorprenents. Van descobrir que, en els anys previs a les reformes de lliure mercat (1981-1990), el percentatge de persones en situació de pobresa extrema era sols del 5,6%. Durant les reformes neoliberals (per graduals que fossin) dels anys noranta, la pobresa va augmentar dràsticament fins a aconseguir un màxim del 68%, la qual cosa es va correspondre amb un fort increment del preu dels productes bàsics arran de la privatització. En conjunt, els investigadors van concloure que:

Aquests resultats indiquen que les polítiques socialistes de provisió de serveis poden ser eficaces per a prevenir la pobresa extrema, mentre que les reformes de mercat poden amenaçar la capacitat de les persones per a satisfer les seves necessitats bàsiques.

Capitalisme, resistència i pobresa

La narrativa habitual defensada pels defensors del capitalisme és que, abans de l'auge del capitalisme, la gran majoria de la població mundial vivia en la pobresa. Amb l'auge del capitalisme, la riquesa va augmentar, igual que el nivell de vida de tots. Bàsicament, passem d'un 90% de pobresa a un 10% en 200 anys. És el que es coneix com «la marea alta aixeca tots els vaixells». Aquesta història sembla estar avalada per gràfics populars com el que apareix al principi d'aquesta entrada i en el llibre de Stephen Pinker Enlightenment Now.

Percentatge de la població mundial que viu en la pobresa extrema

A part dels problemes assenyalats anteriorment amb l'ús de l'Índex de Pobresa de la Població (IPL) del Banc Mundial per a calcular la pobresa, una altra qüestió és que la xifra comença en 1820, que és l'apogeu de la revolució industrial. No obstant això, molts historiadors i acadèmics assenyalen els segles XV i XVI com el moment en què realment va començar el capitalisme. Els tres segles anteriors a 1820 van ser una època de colonialisme massiu, expropiació, desplaçament, encerclament de terres, esclavitud i genocidi de les poblacions indígenes. Aquests esdeveniments i accions van aplanar el camí per a la revolució industrial al, entre altres coses, transferir una enorme quantitat de riquesa des del Sud Global cap a Europa. Aquests fets i dades no s'inclouen ni es tenen en compte en el gràfic anterior.

Obtenir dades precises sobre la pobresa de fa tant de temps resulta difícil, però els investigadors han pogut recopilar dades substitutives de la pobresa. Indicadors com els salaris reals, l'alçada i la mortalitat poden oferir una aproximació de les condicions de vida, fins i tot mancant dades explícites sobre la pobresa.

En analitzar aquests indicadors per a països d'Europa, Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, el sud d'Àsia i la Xina, els investigadors van descobrir que les taxes de pobresa (falta d'accés a les necessitats bàsiques per a la subsistència) van augmentar dràsticament amb l'auge del capitalisme global i el colonialisme. Encara que els patrons variaven qualitativament d'una regió a una altra, el que es desprèn clarament de les dades és que la disminució de la pobresa mundial des de la revolució industrial es correspon amb l'auge dels moviments sindicals i dels esforços progressistes i anticolonialistes contra el capitalisme. Conclouen:

Contràriament al que s'afirma sobre la pobresa extrema com una condició humana natural, és raonable suposar que les comunitats humanes són, de fet, innatament capaces de produir prou per a satisfer les seves pròpies necessitats bàsiques (és a dir, d'aliment, roba i habitatge), amb el seu propi treball i amb els recursos de què disposen en el seu entorn o mitjançant l'intercanvi. Excepte en cas de catàstrofes naturals, les persones solen aconseguir aquest objectiu. La principal excepció es dona en condicions en les quals les persones es veuen privades d'accés a la terra i als béns comuns, o quan el seu treball, els seus recursos i les seves capacitats productives són apropiats per una classe dominant o per una potència imperial externa. Això explica la prevalença de la pobresa extrema sota el capitalisme…

Les proves analitzades aquí suggereixen que, allí on la pobresa ha disminuït, no va ser el capitalisme, sinó més aviat els moviments socials progressistes i les polítiques públiques, sorgits a mitjan segle XX, els que van alliberar les persones de la privació.

Conclusió

En poques paraules, la narrativa que presenta al capitalisme com el motor de la reducció de la pobresa mundial no resisteix ni els fets històrics ni l'escrutini metodològic. Els qui perpetuen aquesta narrativa ho fan en un intent per justificar un sistema social i econòmic injustificable que permet a una minoria extreure i acaparar la riquesa de la majoria.

Fins i tot si els indicadors erronis del Banc Mundial fossin vàlids, què diu de la nostra societat el fet que, en una època en la qual la riquesa mundial supera els 454 bilions de dòlars, continuem tenint més de 700 milions de persones vivint en la pobresa? Què diu de nosaltres com a societat que les fortunes personals dels deu homes més rics del món es dupliquessin durant la COVID, mentre que els ingressos del 99% de la resta del món van caure? Què diu de nosaltres que es prevegi que la primera persona aconsegueixi l'estatus de «multimillionària» en 2027, mentre que aproximadament 27 milions de persones moriran de fam o de malalties relacionades amb la fam d'aquí a llavors?

Independentment dels indicadors, hem fracassat. Continuarem fracassant fins que ens n'adonem i admetem que un sistema que dona prioritat a la riquesa i al benefici no es preocupa en absolut per la pobresa. El Banc Mundial pot manipular els llindars de pobresa per a ocultar la veritat que les seves exigències d'ajustos estructurals de lliure mercat han empobrit a milions de persones, però, a mesura que la desigualtat continua creixent, cada vegada és més difícil ocultar la realitat després dels jocs de mans econòmics i estadístics. Malgrat la gran feina feta pels economistes del Banc Mundial i altres, els defectes fonamentals del IPL continuen sent un greu problema. És necessari dur a terme moltes més recerques utilitzant indicadors de pobresa més vàlids i humans per a comprendre la relació real entre l'adopció i l'aplicació de les reformes capitalistes de lliure mercat, les seves interaccions amb els diferents entorns socials i culturals, i els impactes sobre la pobresa al llarg de la història.

Pel que fa a abordar realment la pobresa en el món actual, és clar que la nostra estratègia actual no està funcionant. En lloc de centrar-nos en mesures il·lusòries de la pobresa o en escenaris de creixement econòmic poc realistes que conduiran a punts d'inflexió climàtics, hauríem de centrar tots els nostres esforços a reduir la desigualtat de riquesa, ja que la redistribució de la riquesa contribuirà més a alleujar la pobresa abans que limitar-nos a esperar que el pastís econòmic creixi prou perquè tots puguem permetre'ns menjar.

Notes

 1.      Aquesta entrada s'inspira en el treball de Jason Hickel. Encara que no està exempt de detractors, crec que qualsevol que es prengui de debò la comprensió d'aquests arguments hauria de llegir el seu llibre The Divide: A Brief Guide to Inequality and its Solutions.

2.      2.  Aquests exemples procedeixen del llibre de Hickel, The Divide, publicat en 2017. És possible que algunes de les estadístiques citades hagin canviat des de llavors.

3.      3.  Cal assenyalar que les economies dels Estats Units i el Regne Unit es van desenvolupar seguint aquestes mateixes línies. El lliure comerç i les polítiques proteccionistes van anar de bracet i es van utilitzar segons fos necessari per a garantir una economia forta i el desenvolupament. Això és una cosa que Occident ha negat explícitament al Sud Global.

4.    4.  Slobodian, Crack-Up Capitalism, 28.

5.     5.  Allen, R. C., 2017. «Absolute poverty: when necessity displaces desire». American Economic Review, 107 (12), 3690-3721; Allen, R. C., 2020. «Poverty and the labor market: today and yesterday». Annual Review of Economics, 12, 107-134.

 

Ryan Ward és escriptor i analista polític independent especialitzat en la crítica de l'economia política, el marxisme, el laborisme i els efectes de les polítiques neoliberals a Nova Zelanda i l'àmbit internacional. Creador del Substack Free Market Moralism, i col·laborador habitual de mitjans de l'esquerra alternativa internacional.

Traduït dl Substack de l’autor, Free Market Moralism: https://weareunderused.substack.com/p/no-capitalism-has-not-lifted-hundreds