Trump amenaça d'arrossegar-nos a tots a la ruïna

Després d'haver perdut de manera catastròfica la guerra contra l'Iran, ara declara la guerra econòmica al món.

Ann Pettifor

26 d'agost de 2026

 

Amb agraïment a Risk Management News

Circula un vídeo fals en el qual, suposadament, Trump afirma que, si es revelen els arxius de Epstein i ell «cau», ens arrossegarà a tots amb ell.

Pot ser que la història sigui falsa, però la cosa no acaba aquí. Després de sofrir derrotes militars catastròfiques i humiliants en la guerra contra l'Iran, Trump amenaça no sols amb enfonsar a l'Iran, sinó amb «fer esclatar el sistema financer mundial», tal com va revelar el seu secretari del Tresor, Scott Bessent, en un lapsus freudià la setmana passada.

L'Operation Economic Outcast, va declarar Bessent, està dissenyada per a «asfixiar» l'economia iraniana i perjudicar a tots els països que comercien amb l'Iran, inclosa la Xina.

Es tracta d'un discurs perillós en un moment de greu inestabilitat en el sistema financer globalitzat i dominat pels creditors.

I l'ús del terme «asfixiar», quan el món està sofrint incendis forestals a una escala espantosa, denota una ignorància irresponsable i il·lusa, i també un menyspreu pel sistema de suport vital de la societat: la biosfera.

La crisi global que s'acosta

Jo (i molts altres) esperem sense cap dubte que el sistema financer mundial implosioni, aviat i una vegada més —donats els nivells de deute sense precedents històrics— a una escala devastadora. Sí les sortides a bossa del sector de la IA, cada vegada més endeutat, tenen

mal acolliment, això podria acabar de manera violenta (encara que, després del desastre que va ser SpaceX, el llistó pot estar baix). Amb potser centenars de milers de milions en finançament que perdran tot el seu valor en poc temps.

com Æðelwułf va assenyalar en BlueSky.

La raó de la inevitable fallida residirà, com ha ocorregut periòdicament des de la primera crisi financera mundial de 1873, en els «mercats lliures» monetaris que han evitat o ignorat la intervenció i la regulació governamentals, i han generat volums vertiginosos de deute impagable a tipus d'interès reals elevats.

Els deutes es tornen impagables quan els tipus d'interès reals (en relació amb la inflació) són alts i els ingressos són insuficients per a pagar-les a aquests tipus elevats. En altres paraules, l'augment dels tipus d'interès actua com a dagues dirigides contra l'enorme bombolla de deute actual.

Allà per 2006 i 2007, va ser la insistència d'Alan Greenspan, de la Reserva Federal dels EUA, a pujar els tipus d'interès per a frenar la bombolla del mercat hipotecari d'alt risc el que, al final, va fer esclatar aquesta bombolla. Vegeu a continuació l'enduriment sistemàtic de la 'daga' de la línia vermella.

Els «diners fàcils» prestats a tipus d'interès reals elevats ha provocat amb freqüència, i de manera predictible, grans crisis financeres.

Donald Trump i el tipus d'interès de la FED

Donald Trump vol que la FED baixi el «tipus bancari» (el tipus dels fons federals), el tipus al qual estan vinculats tots els altres tipus d'interès dels préstecs. Trump vol tipus més baixos per una bona raó: sempre s'ha enriquit amb els diners aliens i necessita tipus baixos per a limitar les seves obligacions de deute. No és l'únic. Hi ha milions —potser desenes de milions— d'estatunidencs que viuen a costa del deute de les targetes de crèdit i les hipoteques. (El deute de les targetes de crèdit als EUA va aconseguir un màxim històric en el quart trimestre de 2025, situant-se en 1.277 bilions de dòlars —un augment del 63% des del primer trimestre de 2021—.)

A més, gràcies a les retallades fiscals de Trump i a altres polítiques imprudents, el deute del Govern dels EUA també ha augmentat. (Igual que l'economista Dean Baker, no crec que el deute públic estatunidenc sigui un problema greu -un tema per a un altre dia-.)

Un nombre molt menor d'americans són creditors. Entre ells es troben els rics, els bancs, les empreses de capital de risc i altres prestadors. Els creditors tenen el poder d'utilitzar els préstecs per a extreure riquesa dels qui manquen d'ella. I aquest poder s'amplifica a mesura que els tipus d'interès pugen de manera aritmètica, la qual cosa agreuja l'extracció de riquesa dels deutors per part dels creditors.

Trump ho entén i, a la seva manera maldestra i corrupta, s'ha proposat intentar baixar els tipus contractant i acomiadant a membres de la junta de la Reserva Federal.

La seva és una causa perduda. No sols perquè ho està fent tot malament. Sinó per aquesta raó: gràcies a la ideologia econòmica que comparteix amb la majoria dels economistes i banquers centrals del corrent dominant, l'economia mundial, des de la dècada de 1960, s'ha regit en gran manera en funció dels interessos dels creditors.

Per a recolzar el meu argument, considereu el següent: tots els bancs centrals afirmen que el seu mandat principal és mantenir una inflació baixa. Per què? La veritat parcial és que la inflació perjudica els consumidors i a les persones amb ingressos fixos.

Però la veritat real és que els qui més sofreixen per la inflació són els creditors.

Els mandats antiinflacionistes dels bancs centrals tenen prioritat sobre tots els altres —per exemple, la plena ocupació i l'estabilitat financera— i existeixen perquè la inflació erosiona el valor del deute que es deu als creditors del món: l'1%.

La majoria —el 99%— són deutors i preocupen menys els responsables dels bancs centrals.

Com la inflació erosiona la riquesa dels creditors

Un préstec de 10.000 lliures pot reduir-se, en termes reals, a 8.000 lliures si la inflació (els preus, els ingressos i el valor dels diners) augmenta en relació amb el préstec.

Atès que el valor del préstec pendent es manté igual, mentre que els preus, els salaris i el valor dels immobles augmenten, la inflació redueix el valor del préstec, en termes reals. Així doncs, el valor (cost) dels préstecs hipotecaris contractats durant l'època d'inflació de la dècada de 1970 (com puc testificar per experiència pròpia) es va anar erosionant gradualment a mesura que augmentaven els ingressos (gràcies al fort sindicalisme) i pujava el preu dels immobles, al llarg del termini del préstec.

Aquesta inflació va beneficiar als deutors com jo, però va perjudicar els creditors.

La deflació (és a dir, la caiguda dels preus dels béns, els actius i els ingressos) pot aconseguir el resultat contrari en augmentar el valor d'aquest préstec de 10 000 lliures fins a 12 000 lliures.

Per això els creditors prefereixen polítiques econòmiques deflacionistes (d'austeritat) que redueixin tant els ingressos com els preus i el valor dels diners, i que, d'aquest mode, augmentin el valor real dels seus actius pendents: els préstecs (deute).

Els responsables dels bancs centrals, els economistes i els creditors van reaccionar amb fermesa davant la inflació de la dècada de 1970 i es van proposar activament modificar els mandats dels bancs centrals i aplicar tipus d'interès més alts als préstecs —com a manera de reduir dràsticament la inflació— i retornar la riquesa als creditors.

Des de llavors, les polítiques deflacionistes destinades a retallar la despesa i augmentar els tipus d'interès han dominat els debats sobre política econòmica. Aquestes polítiques s'han combinat amb mesures per a facilitar la concessió de préstecs bancaris, mitjançant la reducció de la regulació d'aquests préstecs. Avui dia, poderoses institucions de tipus bancari presten diners sense regulació en el sistema «bancari en l'ombra», al marge de la supervisió dels reguladors i els responsables polítics.

Malgrat les crisis periòdiques i totalment predictibles d'impagaments del deute provocades pels préstecs «fàcils» (desregulats) a alts tipus d'interès, tant els responsables dels bancs centrals com els economistes continuen sent lleials als interessos dels creditors. Des de la dècada de 1960, han defensat polítiques d'austeritat que redueixen els preus i els ingressos, al mateix temps que protegeixen el valor del deute i la riquesa dels creditors. Per als consumidors, les polítiques deflacionistes poden traduir-se en preus més baixos a les botigues i en la caiguda dels preus de l'habitatge, però perjudiquen els interessos tant dels deutors privats com dels públics —i la majoria dels consumidors també són deutors—.

Inevitablement, aquestes polítiques van conduir al tipus d'endeutament explosiu de l'era actual —un endeutament que ha inflat el valor d'actius com els immobles—, una forma d'inflació a la qual els responsables dels bancs centrals van fer els ulls grossos durant molt de temps. En el seu lloc, han prestat més atenció a la inflació dels preus al consum (IPC) i han utilitzat tipus d'interès més alts per a frenar-la.

Els alts nivells de deute i de tipus d'interès han tingut un impacte negatiu en l'economia. Redueixen la inversió, la productivitat, l'ocupació i la innovació. Aquesta feblesa econòmica ha provocat, al seu torn, malestar social i polític i, en última instància, l'auge de l'autoritarisme.

Què té a veure això amb les recents ensopegades de Scott Bessent als mercats de bons?

Haig de ser sincera i admetre que, a causa de la meva postura sobre els tipus alts, la setmana passada vaig publicar un comentari encoratjador a BlueSky sobre la desfeta intervencionista de Scott Bessent en comprar bons. Vaig instar el ministre d'Hisenda del Regne Unit al fet que prengués nota de la seva intervenció i, en la pràctica, vaig recolzar el dret d'un secretari del Tresor a intervenir en el mercat de bons estatunidenc per a reduir els rendiments o els tipus d'interès. En altres paraules, el seu dret a dur a terme el que són mesures rutinàries i habituals per a gestionar la liquiditat i l'efectiu, així com els rendiments dels bons. [Les seves mesures no eren noves. Com a secretària del Tresor, Janet Yellen, la seva predecessora, va recórrer a aquestes recompres de bons a llarg termini més antics i menys líquids, juntament amb l'emissió de lletres a curt termini, per a gestionar la liquiditat i el venciment del deute federal. Sota el mandat de Yellen,

les recompres van ascendir a 32 000 milions de dòlars en 2024 —un any en què el programa sols va estar en vigor durant set mesos, segons les xifres de Guy LeBas, estratega en  cap de renda fixa de Janney—. Aquesta xifra va augmentar fins a uns 78 000 milions de dòlars en 2025.

En el que va de 2026, el Tresor ha recomprat uns 50 000 milions de dòlars…]

La intervenció de Bessent va resultar ser un cas d'autolesió deliberada i vergonyosa. Vergonyosa també per a mi. La conseqüència de la seva tímida intervenció va ser soscavar la confiança en la seva capacitat per a gestionar les finances del país i provocar pànic en un mercat borsari que, des de feia temps, ignorava la realitat econòmica mentre els inversors es llançaven en massa a les accions d'intel·ligència artificial.

Pitjor encara, la recompra de bons de Bessent va provocar just el contrari del que pretenia. Els rendiments dels bons de l'Estat estatunidenc (l'interès o rendiment d'un bo) van pujar en lloc de baixar, com aparentment esperava.

«Manar» als mercats

Katie Martin, experta en el mercat de bons del FT i persona exemplar en tots els sentits, va escriure un article en el qual destacava la incompetència del secretari del Tresor i explicava per què la intervenció no havia funcionat. Va concloure així:

L'esforç que s'està duent a terme avui per a manar als mercats i dir-los que s'equivoquen no està assortint l'efecte desitjat. Sincerament, mai ho fa. Es necessita desesperadament un canvi de rumb per a reforçar la confiança.

Katie Martin no estava sola. Paul Krugman es va sumar amb: «Scott Bessent no aconsegueix manipular al mercat». The New Yorker va lamentar «La humiliació de Scott Bessent». El Wall Street Journal es va burlar de «La setmana boja en la qual Scott Bessent va rebre una lliçó del mercat de bons».

Martin i altres tenen raó sobre la urgent necessitat de restablir la confiança en un govern dirigit per un president d'estil mafiós, poc fiable i, a vegades, fora de polleguera, que gasta generosament els diners aliens, i per un secretari del Tresor que actua molt per sobre de les seves competències. Això és un fet.

Però jo tenia algunes preguntes.

Per què s'ha atorgat als «mercats» el poder de fer el contrari: donar ordres als governs?

Més concretament, quan va canviar de rumb la civilització humana i va transferir el poder sobre la societat a uns mercats monetaris remots, que no rendeixen comptes i són invisibles, dominats pels creditors? (Michael Hudson és l'expert en aquest tema. Llegeix això: sobre L'arc del temps: una història a favor dels creditors. )

Els fonaments del sistema actual els van establir Adam Smith i David Hume a la fi del segle XVIII. Van utilitzar la idea liberal importada d'Espanya i França per a descriure el seu sistema preferit de lliure mercat pre-polític. Com ha documentat Alexander Zeven en el seu estudi sobre la revista The Economist, no va ser fins a la dècada de 1850 «quan “liberal” va substituir a “radical” com a targeta de presentació política a Gran Bretanya». I, a diferència de les idees europees sobre el liberalisme, la versió britànica —la «Pax Britannica»— va fusionar les idees polítiques de l'Estat de dret i les llibertats civils amb les màximes econòmiques del lliure comerç i els mercats lliures. Això és el que la va fer tan poderosa a l'hora d'expandir l'imperialisme britànic.

I són precisament el comerç «lliure» i els mercats «lliures» —sense gestió ni regulació— en l'àmbit monetari els que continuen estant en el centre dels fracassos econòmics periòdics.

No sols el fracàs econòmic, sinó també el fracàs a l'hora de regular i governar la IA. Com explica Geoff Mulgan en la seva entrada, existeixen paral·lelismes amb la forma en què molts actors tecnològics mantenen costi el que costi

l'asimetria entre el poder corporatiu —fort, ric i altament organitzat— i el poder públic —feble i mal organitzat—.

La tècnica consisteix ara a presentar a qualsevol que argumenti de manera diferent com un amant de la burocràcia, com a anacrònic i ignorant en matèria de tecnologia. Advoquen per l'autoregulació, com va fer recentment Hassabis, encara que no hi ha exemples en els quals l'autoregulació hagi demostrat ser adequada per a tecnologies poderoses…

No soc un amant anacrònica de la burocràcia, però sí que crec que un govern democràtic i triat té dret a intervenir en els mercats privats els interessos dels quals s'oposen directament als de la societat en el seu conjunt, així com a l'estabilitat social i política.

Els monstres de la història i el poder públic

Per molt malvats i incompetents que hagin estat els monstres que a vegades han governat la societat, hi ha alguna cosa que tenien en comú amb els bons. Existien dins de marcs de parentiu, veïnatge i credo, i dins d'estructures i normes socials consensuades. Eren éssers humans tangibles i visibles, les accions dels quals, abusos i fracassos podien ser combatuts, presenciats i registrats.

Avui dia, s'espera que els representants electes se sotmetin a mercats financers invisibles i que no rendeixen comptes (com el mercat creditici privat —un mercat de préstecs no bancaris de diversos bilions de dòlars que ha crescut ràpidament fins a aconseguir, segons The Economist, un valor estimat d'entre 1,5 i 3 bilions de dòlars).

Mercats les accions dels quals —o almenys això sembla— no poden ser combatudes sense causar-se mal a un mateix.

Escric «sembla» perquè, per descomptat, els mercats poden ser combatuts, modelats i subordinats als interessos dels governs democràtics. Al llarg de la història, els mercats s'han subordinat als interessos de les comunitats i societats en les quals operaven. Si Scott Bessent es troba en dificultats, és perquè, desafiant tota la nostra història, els economistes del dogma al qual ell s'adhereix han convençut als ministres d'Hisenda que el Govern ha de mantenir-se al marge i permetre que el «mercat lliure» -en la creació de diners (crèdit), els tipus d'interès, els béns i els serveis- predomini i governi la societat i l'economia.

És precisament aquest enfocament el que ha causat tants problemes a la seva administració i el que ha enfurismat tant al públic —és a dir, a la societat—.

És aquest enfocament el que està alimentant l'autoritarisme i la demanda d'un «home fort» —o una dona forta— que arrabassi les regnes del poder a uns mercats invisibles i que no rendeixen comptes, i les hi retorni —ho has endevinat— al president Trump, al president Putin, al primer ministre Modi, a la primera ministra Meloni i —potencialment— a la presidenta Le Pen.

Només una causa externa a tots ells podria haver portat a l'auge mundial de l'autoritarisme.

La causa externa de l'auge de l'autoritarisme en aquesta època és la inseguretat generada pel sistema financer globalitzat i autoregulat i el patró del dòlar estatunidenc -un sistema econòmic que reflecteix el patró oro deflacionista de la dècada de 1930-.

Un sistema que Polanyi va explicar molt bé: que la «font i matriu» del sistema global en les dècades de 1920 i 1930 era, i continua sent avui, el mercat autoregulat i els mercats de mercaderies fictícies: el treball, la terra i els diners.

No em cansaré de repetir-ho: els diners, inclòs els diners de l'Estat, no és una mercaderia. Els diners són una promesa de pagament. Una construcció social. Promeses que han de recolzar-se mitjançant la regulació i la llei.

Els diners no poden negociar-se com una mercaderia en un mercat mundial desregulat de mercaderies sense provocar inestabilitat, corrupció i crisis catastròfiques periòdiques.

La intervenció i la regulació del mercat dels diners per part de l'Estat —en interès dels deutors— són, per tant, essencials perquè la societat eviti crisis periòdiques i predictibles.

Una intervenció que no sigui tan tardana, fragmentària, incompetent i ineficaç com la recent i precipitada recompra de Scott Bessent.

Intervencions que exigeixin a les autoritats públiques tornar a «dirigir» els mercats.

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/trump-is-threatening-to-take-us-all?

 

La tesi del capitalisme polític.

 

Els treballadors de la Ford Motor Company surten de la fàbrica en 1949, després d'haver estat suspesos temporalment per falta de peces. © AFP/Getty

Dylan Riley

20 d'agost de 2026

És com si el robatori descarat, la corrupció i els excessos orgiàstics de l'elit fossin tan descarats que resultés superficial, anticientífic i pre-teòric prendre-se'ls de debò. Sens dubte, segons aquesta línia de pensament, la veritable acció es troba en una altra lloc, darrere de la fantasmagoria en Technicolor de l'escena política, amb els seus personatges de baixa estofa i els seus estafadors.

Però és precisament això —l'elucidació teòrica de la caòtica obscenitat del nostre moment actual— el que més es necessita. El que segueix és l'intent més rudimentari i generalitzat de fer precisament això.

Per a començar, hi ha tres trets cridaners de l'economia política posterior a 2008: baixes taxes de creixement, alts nivells de desigualtat i un panorama polític regirat. Una proporció considerable de treballadors —especialment aquells que manquen de titulació acadèmica— s'ha desplaçat cap a l'extrema dreta, mentre que una part equivalent dels titulats s'ha desplaçat cap a l'esquerra. Qualsevol teoria social crítica adequada ha de partir d'aquestes realitats bàsiques. Però, com explicar-les?

Hi ha dues respostes principals. Una és suggerir que el nou període posterior a 2008 és l'aspecte que té el capitalisme «normal». Des d'aquesta perspectiva, l'anomalia va ser el període d'alt creixement i baixa desigualtat dels «trenta anys gloriosos». Ara estem tornant a un sistema de baix creixement, que és com ha funcionat el capitalisme durant la major part de la seva història. Així doncs, tal com ha assenyalat l'obra de Thomas Piketty, la nova economia política és una vella economia política: simplement, la nostra visió s'ha vist distorsionada per l'experiència del segle XX.(1).

La segona resposta consisteix a atribuir aquests canvis a la tecnologia —en particular, a la capacitat dels propietaris de les empreses tecnològiques per a obtenir rendes dels seus usuaris—. La idea bàsica és que, a mesura que més persones utilitzen un programari específic o una plataforma de xarxes socials, el seu valor augmenta sense que es produeixi cap millora tècnica. Això es deu bé al fet que la plataforma extreu més informació a mesura que acumula més usuaris, bé al fet que la utilitat de la plataforma augmenta per a l'usuari individual a mesura que creix el nombre d'usuaris. En tots dos casos, el propietari de la plataforma pot apropiar-se d'aquest valor afegit sense veure's obligat a realitzar cap inversió proporcional. Per als defensors d'aquesta postura, això constitueix una nova forma de renda —en l'argot actual, «rendes de plataforma» (2).

Hi ha molt a aprendre d'aquestes interpretacions. La primera ofereix una sèrie de correspondències entre la nostra època i el període anterior a l'auge de l'Estat del benestar. La segona ens indica que els efectes de xarxa i les rendes de plataforma són reals. Però, com a interpretacions globals de l'economia, cap de les dues resulta convincent. El problema de la primera interpretació és que resulta difícil conciliar-la amb gran part del que sabem sobre el capitalisme des del segle XV. L'afirmació central que el capitalisme ha estat, en general, un sistema econòmic de baix creixement simplement no és certa. Si ho fos, com podrien haver tingut lloc, per exemple, la sortida del parany maltusià o la Primera i la Segona revolució Industrial?

El problema amb la segona interpretació és que no té en compte la naturalesa competitiva de les grans empreses tecnològiques. Sens dubte, les rendes de plataforma existeixen, però fins a quin punt són duradores? Prenguem com a exemple Microsoft Word, una plataforma que atrapa als usuaris simplement perquè molts altres la utilitzen. Aquest monopoli ha demostrat ser vulnerable a la pressió competitiva de Google Docs, en el que sembla un exemple de llibre de text de competència. A més, fins i tot si aquestes rendes fossin molt duradores, són realment un fenomen econòmic nou? En què es diferencia la renda que recapta Amazon de la qual solien recaptar els propietaris dels centres comercials tradicionals? (3).

Afortunadament, hi ha un enfocament alternatiu: la tesi del capitalisme polític. El terme va ser encunyat originalment per Max Weber per a descriure una activitat econòmica orientada al benefici, però que es basa predominantment en mitjans polítics més que en l'obtenció de guanys de productivitat derivats de la inversió. (4). Una àmplia varietat d'estudiosos reconeix ara la seva utilitat per a descriure una sèrie de casos, entre els quals s'inclouen els Estats Units i Europa occidental contemporanis, la República Islàmica de l'Iran i l'Europa de l'Est postcomunista. (5).

El terme s'ha utilitzat de formes bastant contrastades. Per als neoliberals de l'«elecció pública», significa alguna cosa així com «capitalisme d'amiguisme», vinculat a la corrupció i a la cerca de rendes en un sentit molt general. (6). En l'esquerra, té gairebé el significat oposat, ja que es relaciona amb els Estats desenvolupistes d'Àsia Oriental, com la Xina i Vietnam. (7). Per a complicar encara més les coses, alguns estudiosos (8) equiparen el capitalisme polític amb el capitalisme monopolista.

Jo utilitzo el terme per a referir-me a un tipus específic de relació de propietat en la qual el poder polític intervé en el procés d'expansió del valor. Històricament, el capitalisme s'ha caracteritzat com un circuit: els diners es fan servir per a adquirir mercaderies (en particular, mitjans de producció, matèries primeres i força de treball), que després es combinen en un procés de producció per a generar més mercaderies. A continuació, aquestes mercaderies es venen per a obtenir més diners (M–C–M’). Aquesta és la fórmula general de Marx per al capital, i continua funcionant en l'economia actual: els diners condueix a les mercaderies, que al seu torn condueixen a més diners.

La tesi del capitalisme polític suggereix que ha sorgit una nova forma d'expansió del valor —una nova forma de propietat— al costat de M–C–M’ i entrellaçada amb ella. En aquest nou circuit, els diners es fan servir per a adquirir actius i influència política, la qual cosa, quan es combina adequadament (quan l'adquisició d'un actiu es vincula amb una inversió en política), amplia el valor de l'actiu en qüestió. L'actiu pot llavors vendre's per a obtenir un benefici o fer-se servir per a realitzar noves compres d'actius i noves inversions polítiques. Aquest nou circuit pot descriure's com a M–A–M’ (o, en la seva forma ampliada, M-(A+P)-M’). Els beneficis es deriven de la captació d'una part del preu inflat dels actius, manipulat políticament.

Hi ha dues objeccions immediates a aquest esquema. La primera és que el capitalisme polític sempre ha existit. Les empreses sempre han exercit pressió per a aconseguir contractes públics. I els governs, al seu torn, sempre han necessitat promoure la inversió i generar creixement econòmic per a garantir la seva legitimitat política. Encara que en general és cert que el capitalisme és sempre polític, en el sentit que requereix un sistema polític que faci valer la propietat capitalista, la inflació dels preus dels actius impulsada políticament no va sorgir fins a aproximadament 1980. Les rebaixes fiscals —especialment sobre les plusvàlues— van fer que el valor de la propietat d'accions es disparés sense que hi hagués un augment subjacent de la rendibilitat. Aquest impuls inicial es va veure reforçat pel compromís indestructible dels bancs centrals de mantenir altes les valoracions borsàries passés el que passés. L'estratègia bàsica de la inflació dels preus dels actius es va estendre llavors des de les accions cap a altres actius, com els immobles. (9). Sota aquesta nova configuració, les polítiques fiscal i monetària ja no poden conceptualitzar-se com a intervencions externes al procés d'expansió del valor. Més aviat, ara són mecanismes centrals a través dels quals es generen beneficis.

La segona objecció és que l'avanç de la intel·ligència artificial ha transformat la situació i que ens trobem en la cúspide d'un renovat creixement del PIB i de la productivitat laboral. (10). Una prova clau semblaria ser el recent auge de la inversió en centres de dades. A primera vista, això sembla ser una prova irrefutable que l'era del que molts economistes denominen «estancament secular» ha arribat a la seva fi. De fet, l'auge és una expressió del problema subjacent: una enorme reserva d'estalvi sense sortides d'inversió atractives. Una diferència inicial entre la bombolla de les puntcom de principis de la dècada de 2000 i l'actual ona de despesa en IA és que, mentre que la primera va estar impulsada principalment per petites empreses emergents molt endeutades i sense un model de negoci plausible, la segona està impulsada en la seva major part per empreses altament rendibles. No obstant això, a causa de les seves enormes despeses de capital recents, aquesta inversió es finança ara, en gran manera, a través de deute amb estructures complexes i la nova tecnologia encara no ha demostrat cap rendibilitat. (11) Encara que potser és prematur exigir rendibilitat a la IA, la paciència dels inversors sembla estar ja esgotant-se. En lloc d'un cicle de creixement autosostenible, tot això té totes les característiques de l'última bombolla.

Les objeccions que es plantegen —que res ha canviat molt i que tot està a punt de canviar— no resulten especialment convincents. En canvi, l'auge del nou circuit M–A–M’ d'expansió del valor explica en gran manera el caràcter del capitalisme contemporani: el seu alt nivell de desigualtat, la seva forma de desigualtat, la seva baixa taxa de creixement i la seva baixa taxa d'inversió fora de la inversió de capital estretament centrada en la IA. És important destacar que aquesta nova forma de capitalisme no és tant l'expressió d'una transformació tecnològica com la conseqüència d'una història política específica: una apropiació generalitzada i directa del poder polític i la seva utilització per a promoure contínuament la inflació dels preus dels actius.

Com és el panorama polític del nou capitalisme? Els fets macropolítics no són objecte de gran controvèrsia. Malgrat la vertiginosa desigualtat de riquesa i renda, la política de classes que inicialment va crear els estats del benestar de la postguerra brilla per la seva absència. Els diversos intents de revitalitzar la socialdemocràcia han fracassat, i la revolta contra la classe dirigent s'ha produït principalment en l'extrema dreta. Per què? I quina és la connexió amb la nova fase del capitalisme?

Resulta útil, en primer lloc, examinar l'impacte general del capitalisme polític en la participació del treball en la renda i, a continuació, analitzar més detingudament l'estructura de la desigualtat entre els mateixos assalariats. La combinació d'aquests dos processos explica per què existeix un descontentament tan profund amb la democràcia liberal i per què resulta tan difícil organitzar una política socialdemòcrata.

Les conseqüències distributives del capitalisme polític són evidents i brutals. Des de 1980, la participació del treball en la renda als Estats Units ha disminuït un 7%, mentre que la participació dels beneficis ha augmentat dràsticament en un context d'inversió decreixent. (12). En un primer moment, això podria semblar una base òbvia per a un programa populista d'esquerres dirigit directament contra el grup dels que obtenen beneficis, cada vegada més parasitari. Però tal conclusió seria errònia, ja que ignora la distribució extremadament desigual del cada vegada més reduït pastís dels ingressos salarials.

Un element important és el gran augment de la desigualtat entre empreses. Si bé és cert que l'economia sempre ha estat dominada per un nombre relativament reduït d'empreses de gran èxit, (13) la forma en què això interactua amb la desigualtat salarial és nova. Les empreses solien emprar una combinació de mà d'obra qualificada i no qualificada, o de treballadors amb titulació i sense ella. Això és cada vegada menys habitual, ja que les empreses es divideixen entre aquelles que contracten principalment treballadors sense titulació i aquelles que recorren exclusivament als titulats. (14). La dinàmica macroeconòmica de l'augment de la desigualtat d'ingressos no ha donat lloc, per tant, a una àmplia divisió de la població entre propietaris i no propietaris. Més aviat, el procés ha fracturat a la classe treballadora.

Un grup d'empreses molt rendibles —en general aquelles que es beneficien de la inflació dels preus dels actius— ha compartit part dels seus guanys amb un grup reduït i altament qualificat, mentre que la majoria de les empreses de baixa rendibilitat paguen molt poc als seus empleats. (15). Per tant, en el context d'una disminució general de la participació dels ingressos salarials com a proporció de la renda total, els treballadors amb i sense títol universitari han tingut destins econòmics molt diferents. Al primer grup li ha anat relativament bé, mentre que la posició relativa del segon s'ha deteriorat. (16).

Malgrat la disminució de la participació dels ingressos laborals, la política no s'ha caracteritzat per un ressorgiment del conflicte de classes, sinó més aviat per una lluita entre grups d'estatus en la qual els qui compten amb estudis universitaris o titulacions s'oposen als qui manquen d'ells. Entrellaçada amb aquesta oposició hi ha una confrontació que enfronta als treballadors blancs i nascuts al país amb les persones de color i els immigrants. (17). Per què ha adoptat la política aquesta forma? No hi ha respostes molt satisfactòries a aquesta pregunta. Un grup d'estudiosos invoca, de forma bastant tautològica, un «xoc cultural», mentre que un altre l'atribueix generalment als conceptes erronis de l'esquerra i el centreesquerra.

Però en el context del capitalisme polític, la raó per la qual la nostra política es configura d'aquesta manera queda clara. A mesura que l'autoritat política s'orienta cada vegada més cap als interessos dels titulars d'actius, el marge per a oferir beneficis a la massa d'assalariats s'ha reduït, mentre que, al mateix temps, s'ha ampliat el marge perquè un segment relativament petit de la classe treballadora participi d'aquests enormes guanys. Això ha portat els assalariats a adoptar estratègies diferents, alienes a la classe, per a protegir els seus interessos materials.

Han prevalgut dues estratègies d'aquest tipus. La primera, a l'abast principalment dels qui compten amb titulacions, consisteix a intentar obtenir alguns avantatges de les empreses que s'han beneficiat, sigui directament o indirectament, de la inflació dels preus dels actius. Aquest grup d'assalariats relativament privilegiats ha estat la base de la política de centreesquerra, amb el seu èmfasi en l'experiència i la ciència. Se sent atret de manera espontània per la ideologia de la meritocràcia, que s'adapta perfectament a les seves circumstàncies materials. La segona, a l'abast sobretot dels qui manquen de titulacions, ha consistit a recórrer a identitats primàries (raça, condició de ciutadania, gènere) per a defensar el que es pot defensar. (18) Aquest grup ha estat el principal suport de la política de dretes en el període actual. Aquest tipus de política divideix als assalariats i treu legitimitat a les institucions democràtiques. A més, està profundament connectada amb les realitats materials del capitalisme en la seva fase actual.

La conclusió política d'aquesta anàlisi és ombrívola. El capitalisme ha estat compatible amb la democràcia en la mesura en què va sorgir una separació relativa entre l'economia i l'Estat. Si es podien garantir els interessos materials fonamentals dels capitalistes, aquests podien tolerar una varietat de resultats polítics. A més, en la mesura en què el capitalisme era un sistema dinàmic orientat al creixement, va crear una classe treballadora amb interès a ampliar els drets i amb capacitat per a reivindicar-los. Això va conduir a un sistema en el qual les eleccions tenien conseqüències.

Però el capitalisme polític soscava la democràcia per totes dues parts. Des del costat capitalista, converteix el control sobre l'Estat en una qüestió econòmicament decisiva, la qual cosa redueix la tolerància cap als canvis electorals. Des del costat de la classe treballadora, fragmenta a aquesta en grups privilegiats i menys privilegiats, la qual cosa soscava la formació d'interessos col·lectius i la capacitat dels moviments socials. Aquesta configuració política tendeix a reforçar-se a si mateixa i a ser profundament corrosiva per a la democràcia electoral.

És probable que el matrimoni forçat entre el capitalisme i la democràcia s'enfonsi en les pròximes dècades si no es modifica l'estructura fonamental de l'economia política. La crisi de la democràcia no pot atribuir-se a les fallades estratègiques i de comunicació dels partits de centreesquerra, ni a una transformació cultural difusa. Més aviat, és el mateix caràcter del capitalisme contemporani el que l'està soscavant. Aquest és un advertiment per a tots nosaltres.

Notes

(1). Thomas Piketty descriu, en la seva obra més coneguda, tres fases bàsiques de la desigualtat: un règim d'alta desigualtat anterior a la Segona Guerra Mundial; un règim de baixa desigualtat i alt creixement durant els «anys gloriosos» de la dècada dels trenta; i un retorn a nivells més alts de desigualtat i menor creixement des d'aproximadament 1980. Vegeu Capital in the Twenty-First Century (Harvard University Press, 2014), p. 368, y Capital and Ideology (Harvard University Press, 2020), p. 16–20.

(2). Vegeu Cédric Durand, Techno-féodalisme: critique de l’économie numérique (Paris: Zones, 2020) i Yanis Varoufakis Technofeudalism: what killed capitalisme (Brooklyn, NY: Melville House, 2023).

(3). Per a dues crítiques incisives al model tecnofeudalista, vegeu Yvegni Morozov, “Critique of Techno-Feudal Reason,”New Left Review, 133–134 (2022): 89–126, y “Le numérique nous ramène-t-il au Moyen Âge?”, Le Monde Diplomatique, No. 857, 72, August, (2025): 1, 8–9.

(4). Max Weber, Economy and Society: An Outline of Interpretive Sociology (University of California Press, 1978), pp. 965–966 i Richard Holcombe, Political Capitalism: How Political Power is Made and Maintained (New York: Cambridge University Press, 2018), p. 41.

(5). Per a una exposició inicial, vegeu Dylan Riley and Robert Brenner, “Seven Theses on American Politics,” New Left Review, 138 (2022): 5–27. Es pot consultar una explicació més detallada del model en Dylan Riley “The Rise of Political Capitalism, the Crisis of Democracy, and the Strategic Tasks of the Left,” in Politics of Liberation: Conversations with Theory and History, edited by Rosa Vasilaki and George Souvlis (Athens, Greece: Rosa Luxemburg Stiftung, 2025), 79–103. Dylan Riley and Robert Brenner, “The Long Downturn and Its Political Results: A Reply to Critics,” New Left Review (2025), 25–70, respon a una sèrie d'objeccions. Mehrdad Vahabi in Destructive Coordination, Anfal and Islamic Political Capitalism: A New Reading of Contemporary Iran (Palgrave, Macmillan, 2022), 117 descriu el *capitalisme polític com una forma de *obtenir *beneficiós basada en l'apropiació política, en lloc d'a través de la producció. Péter Mihályi and Iván Szelényi. “The Place of Rent-Seeking and Corruption in Varieties of Capitalism Models,” in Market Liberalism and Economic Patriotism in the Capitalist World System, edited by T. Gerőcs and M. Szani (Palgrave, Macmillan, 2019), 67–97 desenvolupen en profunditat el concepte de les rendes com a explicació alternativa a les dades presentades per Piketty. Venelin I. Ganev in “Postcommunist Political Capitalism: A Weberian Interpretation,” Comparative Studies in Society and History, 51, 3 (2009), 648–674, desenvolupa la idea del *capitalisme polític com un conjunt de poders polítics "de facto" associats a la fragmentació de l'Estat i a la violació del dret formal.

(6). Vahabi defineix el capitalisme polític com un sistema en el qual «s'extreuen beneficis de [la] esfera de la distribució mitjançant activitats d'apropiació» Destructive Coordination, p. 117, Randall G. Holcombe in Political Capitalism: How Economic and Political Power is Made and Maintained (Cambridge University Press, 2018), p. 41, suggereix que el capitalisme polític és un sistema en el qual «la rendibilitat de les empreses depèn dels contactes i l'amiguisme, i les empreses han de participar en aquest sistema per a continuar sent rendibles».

(7) Branko Milanovic in Capitalism Alone (Harvard University Press, 2019), pp. 96–97, identifica tres característiques del capitalisme polític: una burocràcia eficient, l'absència de l'Estat de dret i l'autonomia de l'Estat. Curiosament, doncs, no ho analitza realment com una mena de capitalisme, sinó com una forma d'Estat.

(8). Stephen Maher and Scott Aquanno a “Profitable Immiseration: Finance Capital at the End of the World,” Socialist Register (2026):1–31, 1–2 barregen el capitalisme polític amb el tecnofeudalisme i condemnen a tots dos com una versió renovada de la «teoria del “capital monopolístic”», segons la qual les tendències inherents del capitalisme cap a la concentració i la centralització redueixen la competència, la qual cosa permet a les grans empreses fixar els preus i obtenir «superbeneficis».

(9). Melinda Cooper, Counterrevolution: Extravagance and Austerity in Public Finance (Zone Books, 2024), pp. 70–71, explica molt bé l'estreta relació que existeix entre la política fiscal i la pujada vertiginosa dels preus dels actius en el cas del sector immobiliari. Thomas Piketty’s Capital in the Twenty-First Century, p. 189, recull l'augment històric del coeficient Q de Tobin, és a dir la diferència entre el valor de mercat i el valor comptable de les empreses des de 1980. Vegeu també Jonathan Levy, Ages of American Capitalism: A History of the United States (Random House, 2021), 611–622.

(10). “Profitable Immiseration” 2 on Maher i Aquanno afirmen que «Trump no va sorgir del declivi capitalista, sinó d'una crisi política i social generada per l'èxit de l'acumulació».

(11). Véase Jared Bernstein and Ryan Cummings, “Updating Our AI Bubble Call,” Substack, July 8, 2026. Com assenyala Frédéric Lordon: «OpenAI y Anthropic, que estan perdent diners a punta pala, encara no han generat ni un sol kopek de benefici». Véase “Awaiting the Crash?,” Sidecar, July 9, 2026.

12. Per a una bona explicació d'aquesta dinàmica vegeu Jan Eeckhout, The Profit Paradox: How Thriving Firms Threaten the Future of Work (Princeton University Press, 2021), pp. 10–11 y 76–77.

(13). Hendrik Bessembinder, “One Hundred Years in the US Stock Markets,” Unpublished Manuscript, March 21, 2026.

(14). The Profit Paradox, at pp. 9–10.

(15). Andrew Yamakura Elrod, “What Was Bidenomics,” Phenomenal World, September, 26, 2024 and Eeckhout The Profit Paradox, at p. 10.

(16). The Profit Paradox, at p. 8.

(17). Matt Grossman and David A. Hopkins, Polarized by Degrees: How the Diploma Divide and the Culture War Transformed American Politics (Cambridge University Press, 2024), pp. 1–4.

(18). Per a una excel·lent explicació d'aquesta estratègia vegeu David Ost, Red Pill Politics: Demystifying the Far Right From Fascism to Right-Wing Populism (New Press, 2026) especialment a la pàgina 14.

 

Dylan John Riley és sociòleg i acadèmic estatunidenc. El seu treball s'enfoca sobretot en la recerca a fons del capitalisme, el socialisme, els règims de coneixement, les democràcies i l'autoritarisme. Catedràtic de Sociologia de la Universitat de Califòrnia, Berkeley; Membre del Comitè Editorial de la New Left Review (NLR). Llicenciat en la New School for Social Research; Màster en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Doctor en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Entre els seus llibres estan: Perdita: On Loss (Verso, 2024); Microverses: Observations from a Shattered Present (Verso, 2022); Les bases cíviques del feixisme a Europa: Itàlia, Espanya i Romania 1870-1945 (Reeditat per Verso, 2019). Ha publicat en revistes indexades com el American Journal of Sociology, American Sociological Review, Catalyst, Social Science History i Comparative Studies in Society and History. Escriu regularment per a la revista estatunidenca Jacobin i per a la New Left Review.

Traduït de The Ideas Letter 70: https://www.theideasletter.org/essay/the-thesis-of-political-capitalism/

 

 

LA GUERRA DE LES NARRATIVES

El Comitè Nacional Demòcrata (DNC) contra la DSA.

Tariq Ali

17 d'agost de 2026

 

Així doncs, la socialista Francesca Hong va perdre les primàries demòcrates a la governació de Wisconsin enfront de l'executiu del comtat David Crowley. En llegir als periodistes i columnistes de la premsa dominant repetint-se els uns als altres com a lloros, es pot percebre un immens sospir d'alleujament. El NYT, com és habitual, va al capdavant. La seva «anàlisi de la notícia» portava el titular: «Wisconsin mostra els límits de l'esquerra progressista». Però és així? Contràriament a les fantasies del NYT, no va ser una intel·ligència subtil ni una astuta previsió el que va conduir a l'ajustada victòria del DNC enfront del DSA en les primàries a governador de Wisconsin de la setmana passada. El més probable és que la virulenta campanya contra Hong en les dues setmanes prèvies a les primàries aconseguís l'efecte desitjat. O tal vegada, com suggereix Politico, fos la falta de publicitat de Hong en els mitjans tradicionals. Sigui el que sigui el conjunt de raons, probablement no va ser l'aversió de Hong al Dia d'Acció de Gràcies. Les «guerres narratives» de Wisconsin, com les denomina l'assagista digital Mark Provost, s'han animat considerablement gràcies a la seva pròpia i irada intervenció:

…atès que Hong va perdre per un grapat de vots, ens veiem sotmesos a anàlisis absurdes sobre què va ser exactament el que va segellar el seu destí, la qual cosa, invariablement, sol girar entorn dels prejudicis previs dels autors. No estic segur de fins a quin punt les persones que no treballen en els mitjans de comunicació s'adonen que la majoria dels comentaris polítics no es basen en la realitat ni en un polsim d'evidència. Les històries que ens contem a nosaltres mateixos no són més que narratives que s'afermen en funció del poder i la posició respectius dels qui les impulsen… Quan els esquerrans afirmen que Hong va perdre pels seus comentaris sobre el Dia d'Acció de Gràcies, no sols estan clarament equivocats —en defensar una tesi impossible de demostrar—, sinó que, sobretot, estan reforçant un marc de referència de dretes sobre com entenem la política i la història.

Si et sents obligat a defensar un mite fundacional exterminacionista en el qual els celebrants blancs fingeixen que els colons WASP sabien conrear —i que, de fet, no es menjaven gossos, merda de gos, escorça d'arbre, botes de cuir ni als seus propis fills fins que els Wampanoag van ensenyar a aquests pallassos a cuidar la qualitat del sòl i el mètode de les «Tres Germanes» per a la producció agrícola—, no ets d'esquerres de cap tendència. Ja hi ha un partit per a tu en una altra part, i es diu MAGA.

Mentrestant, la direcció del Partit Demòcrata i els principals mitjans liberals volen fer-nos creure que la sorpresa de Wisconsin és un senyal que l'esquerra estatunidenca s'ha «topat amb un mur». Tal goig per una victòria pels pèls demostra el nerviós que s'ha tornat l'establishment liberal últimament. El mateix Crowley, espantat per les enquestes d'opinió que apuntaven a una victòria aclaparadora de Hong, s'havia retirat de la carrera. Moltes maniobres entre bastidors per part dels manaies del Comitè Nacional Demòcrata (DNC) el van portar a tornar a presentar-se. El mateix dia de les primàries a governador, els candidats de la DSA en altres parts del país van guanyar amb facilitat les primàries al Senat i al Congrés tant a Wisconsin com a Minnesota. De fet, cinc dels vuit candidats amb el suport de la DSA en aquests estats van triomfar en les primàries de la setmana passada. No està malament com a proporció.

Alguns dels seguidors de Hong estan enfadats perquè Bernie Sanders i AOC van decidir no donar suport a la seva candidata. Nathan Robinson va descriure a Bernie i a AOC com els qui havien «abandonat» a Hong en la seva anàlisi posterior a les primàries. Un altre fervent seguidor de Hong, Matt Rothschild, va expressar la seva frustració en Facebook:

Un últim alleujament: On dimonis estaven Bernie Sanders i AOC quan Francesca Hong els necessitava? No sols no li van donar suport ni van venir aquí a fer campanya per ella, sinó que es van desviure per rebutjar públicament el seu suport en els últims dies. Què ha estat de la solidaritat?!?

En el rebuig públic al qual es refereix Rothschild, l'excusa de Sanders va ser que s'està centrant a recolzar a candidats al Senat i al Congrés, optant per mantenir-se al marge de les eleccions estatals. Això no resulta del tot convincent. Al cap i a la fi, comptar amb una governadora afí a la DSA en un important estat indecís hauria situat a l'ala del partit de Bernie en una posició ideal de cara a les eleccions presidencials de 2028. És difícil no veure-ho com una oportunitat perduda. Cal reconèixer que Hong ha evitat les recriminacions i ha fet una crida a la unitat per a derrotar al trumpista en les eleccions de novembre.

La victòria d'Abdul El-Sayed a Míchigan, malgrat la campanya de 30 milions de dòlars del AIPAC en contra seva, ha sacsejat sens dubte al Comitè Nacional Demòcrata (DNC). Obama va mantenir una «xerrada amistosa» amb El-Sayed. Bill Clinton va declarar públicament que el triomf de El-Sayed en les primàries era el primer senyal important que el gran capital ja no pot guanyar les eleccions, va felicitar el guanyador i va passar a denunciar la guerra de Trump a l'Iran. El més sorprenent de tot és que Nancy Pelosi va votar a favor d'un projecte de llei que retallaria l'ajuda estatunidenca a Israel en 3.300 milions de dòlars. Pete Buttigieg va fer campanya a favor del-El-Sayed en un míting d'unitat poc després de les primàries i, des de la seva tribuna en el NYT, Tommy Friedman va suggerir que El-Sayed era acceptable perquè era més moderat i, en general, una millor persona que Zohran Mamdani. Gràcies per això, Tommy. La revista New Yorker es va mostrar més equilibrada, i Benjamin Wallace-Wells va assenyalar que Hong «tenia una interessant combinació de fortaleses i febleses que la feien una mica diferent d'una candidata d'esquerres genèrica». Ell també va subratllar que la negativa de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez a recolzar-la va restar importància a la seva estreta derrota, i va concloure que l'única cosa que va revelar l'última fase de la campanya va ser que cap dels dos bàndols demòcrates ha derrotat de manera decisiva a l'altre. És un treball en curs.

Sens dubte, no hi ha motiu perquè els simpatitzants de la DSA se sumeixin en un dol profund. Al contrari, l'auge de la DSA ha creat una oposició política tant dins com fora del Partit Demòcrata. Es tracta, com vaig destacar la setmana passada, d'un avanç important. La raó d'aquest gir és que les polítiques socials de Trump són cada vegada més impopulars en el seu propi país, la majoria de la població s'oposa a la guerra a l'Iran i una minoria considerable (inclosos molts jueus) està horroritzada pel genocidi a Gaza i pel parany en la qual Netanyahu ha atrapat a Trump. D'aquí la creixent ineficàcia dels diners i els donants del AIPAC, ja que els aspirants a senadors i congressistes —inclosos els moderats del Comitè Nacional Demòcrata (DNC)— estan fent un pas enrere o, almenys, mantenint-se al marge. La calúmnia de l'«antisemitisme», aplicada a la lleugera a tots els crítics d'Israel, no està funcionant massa bé.

Des de la derrota de Hong, el NYT ha destacat repetidament el debat entre el Comitè Nacional Demòcrata (DNC) i la DSA —amb el seu propi biaix, naturalment, inclinant-se descaradament cap al DNC—. Tant és així que no van informar que, quan se li va demanar que nomenés el tema més greu que li separava de Hong, el vencedor del DNC en les primàries de Wisconsin no va dubtar ni un segon: «Dono suport a la construcció de centres de dades». Bé, sí. El candidat republicà a governador, Tom Tiffany, no dona crèdit a la seva bona sort.

Independentment del que els expresidents puguin revelar en les seves converses de tertúlia amb El-Sayed i Mamdani, el veritable contraatac l'estan preparant els extremistes del DNC i no és més que una versió lleugerament modificada del «MAGA-McCarthyisme». Ha sorgit a Washington D. C. un nou grup de pressió del DNC per a atacar l'«extremisme d'extrema esquerra» i a la DSA mitjançant una campanya de calúmnies i mentides descarades. Vaig riure molt en llegir que l'enginyós nom que li han donat al nou grup de pressió és «Tercera Via». Això ja s'ha intentat abans, nois. L'ex primer ministre laborista britànic Tony Blair va utilitzar aquesta idea per a justificar les seves polítiques tant al país com a l'estranger. El seu inventor va ser la mà dreta de Blair, el professor de Cambridge Lord Anthony Giddens, i quan Blair el va enviar a Líbia per a aconseguir grans quantitats de diners de Gaddafi (tal com Mediapart va desemmascarar a Sarkozy a França), va adular descaradament al ara difunt líder libi insistint que existien moltes similituds filosòfiques i polítiques entre el Llibret Verd de Gaddafi (que al seu torn s'inspirava en el Llibret Vermell de Mao Zedong, un catecisme de la Revolució Cultural) i la Tercera Via del govern del Nou Laborisme. Un intel·lectual libi de Trípoli em va contar que fins i tot Gaddafi es va posar a riure. Sí que va destinar una mica de diners a la Tercera Via, inclosa una generosa donació a la LSE. A canvi, el fill del líder libi va obtenir un doctorat que, de fet, va ser redactat per Anne-Marie Slaughter. Perdó per la digressió, però hauria de resultar útil per a la DSA.

 

Un correu electrònic de la gent de la Tercera Via de Washington D. C. dirigit a possibles simpatitzants i filtrat públicament per Ken Klippenstein diu el següent:

Les veus de l'extrema esquerra que han anat guanyant terreny durant l'últim any més o menys —forces que, segons la nostra opinió, representen una ruptura radical amb l'esquerra tradicional en la política estatunidenca—. Les seves idees no sols són imprudents o inviables, i la seva retòrica no sols és acalorada. Per contra, ens enfrontem ara a una facció que és radical, antiliberal i, en molts casos, obertament discriminatòria. L'auge d'aquestes veus en la política estatunidenca planteja perills clars per al nostre moviment de centreesquerra. […] Quan algunes persones senten «socialisme», pensen en Escandinàvia, però el que defensen els activistes darrere de la DSA s'assembla més a Cuba.

No podria ser més clar que el corrent principal del Partit Demòcrata s'ha posat molt nerviosa. Semblen obstinats a convèncer els votants que els atacs dels republicans contra l'esquerra són una mica més que una simple hipèrbole. L'esquerra estatunidenca no ha de caure en aquest parany. Provost conclou amb una reflexió interessant:

El que, amb sort, els esquerrans aprendran a acceptar és que la política electoral és un dels pocs terrenys de l'activisme en els quals es tracta d'un joc de suma zero. […]

De fet, els moviments socials més reeixits de la història dels EUA gairebé mai van aconseguir el seu programa com a resultat de l'elecció de candidats. Hi ha una raó per a això, i es redueix a l'eficàcia de la protesta. Atès que els moviments i les campanyes al marge de la política electoral són continus, això proporciona un avantatge innat a la part menys poderosa, ja que té múltiples oportunitats d'obtenir una victòria o una concessió dels poderosos, per parcial que sigui.

Com vaig assenyalar en The Extreme Centre fa aproximadament una dècada, ara hi ha un problema estructural. La democràcia va ser conquistada gràcies a la lluita de moviments de masses i revolucions. No va ser concedida des de dalt. Però és soscavada i afeblida des de dalt. Les elits governants d'Europa i Amèrica del Nord ni tan sols estan disposades a acceptar un polsim de socialdemocràcia. Temen que concedir fins i tot les més mínimes concessions (com la sanitat universal i les farmàcies públiques) obri les portes de l'infern. Tots els moviments electorals que desafien el domini absolut del capitalisme contemporani són vists per l'elit —els seus polítics, les seves xarxes de comunicació, els seus estats secrets— com una amenaça que cal desmobilitzar i aixafar. Per qualsevol mitjà necessari? Això ho veurem en els pròxims anys, però això és el que fa que el DSA als EUA sigui políticament crucial. El Comitè Nacional Demòcrata (DNC) va ser incapaç de derrotar a Trump i al moviment MAGA. Si segueix pel mateix camí de sempre, bé podria tornar a ser derrotat. Els canvis cosmètics no són suficients. Molts votants joves s'han adonat d'això i no sortiran a votar pel típic polític de pacotilla del DNC. Si des de dalt s'imposa un candidat «zombi», hi haurà arguments de pes perquè els progressistes presentin a un candidat independent.

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/the-war-of-narratives?

 

 

Què esperen els donants del Partit Laborista d'Andy Burnham?

Burnham ha rebut centenars de milers en donacions de les grans empreses, i aquestes esperen obtenir un rendiment de la seva inversió.

Grace Blakeley

21 d'agost de 2026

Recordes aquest article que vaig escriure sobre com el Partit Laborista s'ha convertit en un partit-cartel dominat per donants i grups de pressió, i que això no canviaria amb Andy Burnham? Doncs bé, acabem de descobrir que Burnham va rebre 345 000 lliures en donacions al llarg de l'últim any i que gairebé la meitat d'aquesta quantitat procedia d'una sola font: Lord Sainsbury.

Les donacions que reben els principals partits reflecteixen els interessos de classe dels diferents sectors del capital. Els conservadors (i ara Reform) estan més prop del que podria denominar-se capital «volàtil»: sectors com el tecnològic, l'immobiliari i unes certes àrees de les finances que no depenen tant de la despesa pública ni del consum per a obtenir els seus ingressos. Les prioritats d'aquest grup inclouen influir en la regulació, donar forma a la política comercial i d'inversió, i obtenir ajudes i subvencions del Govern.

Els donants laboristes, per part seva, solen obtenir una part significativa dels seus beneficis bé de la despesa dels consumidors (com Sainsbury’s), bé del mateix Estat (per exemple, consultores de gestió o empreses d'externalització). Aquest grup està a favor de mantenir uns nivells adequats de despesa pública, perquè els beneficia directament o perquè estimula la demanda dels consumidors. També esperen poder obtenir favors dels governs laboristes.

Aquest panorama és una cosa simplificada: molts capitalistes simplement gastaran els seus diners a fer costat al partit que considerin amb més possibilitats de guanyar. I no podem descartar per complet les raons nobles que, segons afirmen molts grans donants, motiven el seu suport; sens dubte, moltes d'elles són sinceres. No obstant això, és cert que tant la cadena de supermercats Sainsbury’s com el mateix lord Sainsbury —que va ser nomenat membre de la Cambra dels Lords a la fi de la dècada de 1990— s'han beneficiat substancialment de les seves relacions amb el Partit Laborista.

Naturalment, aquesta relació es va interrompre sota el mandat de Jeremy Corbyn. Polítiques com la nacionalització dels serveis públics, la imposició de la riquesa i la inversió en serveis públics eren clarament massa radicals per a Sainsbury. Els grans donants empresarials del Partit Laborista volen una despesa pública que estimuli el consum, no una despesa pública que faciliti a la gent sobreviure sense consumir en excés. I per descomptat no estan a favor de la propietat pública.

Els capitalistes com Sainsbury saben que la seva riquesa i influència estan fora de perill en mans d'algú com Burnham, que no s'atreviria a qüestionar l'statu quo econòmic. La seva principal mesura per a fer front a la crisi del cost de la vida ha estat la prohibició de les «trampes de subscripció», i la seva principal mesura per a fer front a la crisi climàtica ha estat la prohibició de les barbacoes d'un sol ús.

I no es tracta només de Sainsbury. El Govern de Burnham està tan dominat pels interessos creats com ho estava el de Keir Starmer. L'exemple més directe d'aquesta dominació corporativa es manifesta en la postura de Burnham respecte al petroli de la Mar del Nord.

Sabem que el Partit Laborista ha rebut diners d'interessos creats vinculats al sector dels combustibles fòssils. Ara s'ha revelat que la ministra d'Habitatge, Angela Rayner, va rebre 20 000 lliures d'un important grup de pressió petrolier. Signum Global Advisors va realitzar la donació al juliol per a sufragar les despeses de personal de Rayner. A principis d'enguany, Signum va organitzar un viatge a Veneçuela per a executius petroliers i gestors de fons de cobertura amb la finalitat de debatre oportunitats per a explotar la riquesa petroliera del país.

Les sumes en qüestió no són especialment significatives, però aquesta no és realment la qüestió. Les relacions que s'estan forjant entre el lobby petrolier i aquest Govern laborista són més subtils que un simple intercanvi de diners per favors. El lobby petrolier té clarament influència sobre els polítics laboristes d'alt rang, la qual cosa li brinda l'oportunitat de presentar els seus arguments, ben elaborats i molt selectius, a favor de noves perforacions en la Mar del Nord. A aquestes persones se'ls paga per a convèncer els polítics que els interessos dels seus clients estan totalment d'acord amb l'interès nacional —i ho fan bastant bé—.

Mentrestant, als qui defensen el punt de vista contrari simplement no se'ls dona l'oportunitat d'intervenir. Mentre que els lobbistes petroliers són els mateixos homes tranquils i raonables amb els quals aquests polítics van anar al col·legi i a la universitat, als activistes climàtics se'ls veu com una xusma desequilibrada i idealista que no comprèn els reptes als quals s'enfronta el país. I aquesta imatge es reforça quan l'única oportunitat que té el moviment climàtic de dirigir-se als polítics és escridassant-los durant les protestes, mentre que als grups de pressió del petroli se'ls convida al Parlament perquè exposin tranquil·lament els seus arguments prenent un te (o unes pintes barates).

Aquest és un magnífic exemple del que els marxistes volen dir quan afirmen que l'Estat és una relació social. Les persones amb poder fora de les institucions estatals formals estan en molta millor posició per a exercir-ho dins d'elles. I els qui manquen d'aquesta mateixa influència es veuen relegats a cridar des de la barrera.

******

Tot això no vol dir que el moviment climàtic no tingui cap poder. Sens dubte en té, sobretot ara que existeixen alternatives viables al Partit Laborista en les urnes.

Una recerca de The Guardian ha revelat que el Partit Laborista podria perdre 50 escons a favor del Partit Verd si Burnham dona llum verda a noves perforacions petrolíferes en la Mar del Nord. The Guardian va enquestar als votants en diverses circumscripcions clau en les quals es disputen el Partit Laborista i el Partit Verd, i va descobrir que els votants d'aquestes circumscripcions volen «mesures audaces per a fer front a la crisi climàtica». És probable que aquest sentiment no hagi fet més que reforçar-se amb les onades de calor, els incendis forestals i les sequeres registrades durant l'estiu.

En resposta a l'enquesta de The Guardian, el Partit Laborista va assenyalar altres sondejos que suggereixen una caiguda significativa del suport als Verds des que Burnham va assumir el càrrec, amb una reducció prevista del seu nombre d'escons de 20 a set. No obstant això, segons informa el periòdic, en privat molts diputats laboristes estan preocupats per no haver respost a les inquietuds dels votants sobre el clima enmig d'una onada de calor que ja s'ha cobrat milers de vides.

Font: https://www.theguardian.com/politics/2026/aug/19/labour-could-lose-seats-greens-new-drilling-north-sea

Aquesta notícia m'ha fet recordar un estudi realitzat a principis d'enguany, que revelava que els polítics estan completament desconnectats de les opinions de la majoria dels votants sobre el clima, en part a causa del volum i la intensitat de les intervencions de la dreta que ataquen l'objectiu de zero emissions netes. L'estudi va revelar que els diputats «subestimen significativament» el suport públic a la descarbonització i sobreestimen l'oposició als projectes d'energia neta.

Per part seva, el líder del Partit Verd, Zack Polanski, ha demanat que s'augmentin els impostos a les empreses petrolieres i gasístiques per a finançar la prevenció d'incendis forestals. Va fer aquestes declaracions després de conèixer-se que algunes de les majors petrolieres del món havien obtingut beneficis rècord arran de la guerra de l'Iran, i en el context de les mortíferes onades de calor i els fenòmens meteorològics extrems que han assotat gran part del món aquest estiu.

Les fonts laboristes tenen raó en assenyalar que l'auge dels Verds s'està esvaint. Polanski s'ha enfrontat a atacs contra la seva credibilitat que semblen haver minvat la seva popularitat (i el seu prodigiós ús de les xarxes socials no sembla estar ajudant-lo). Així doncs, que els Verds aconsegueixin un suport significatiu en les pròximes eleccions dependrà en gran manera de la solidesa de les campanyes locals i dels candidats —tots dos factors van ser decisius en la victòria de Hannah Spencer en les eleccions parcials de Gorton i Denton.

******

La política climàtica no és l'únic maldecap al qual s'enfronta Andy Burnham. La crisi del cost de la vida definitivament no ha acabat —i al juliol es va registrar un augment de la taxa d'inflació fins al 2,9%—. Els economistes preveuen que les xifres d'inflació continuïn pujant en els pròxims mesos, a mesura que les pertorbacions derivades de la guerra amb l'Iran es reflecteixin en els preus al consum.

El principal factor de l'augment de la inflació va ser l'increment de les factures d'energia, després de la pujada del límit màxim de preus per part de Ofgem. Els preus dels combustibles també han anat en augment durant les últimes setmanes, a mesura que les hostilitats amb l'Iran s'han intensificat de nou. L'única mesura de Burnham al respecte fins ara ha estat reduir l'IVA de les factures d'electricitat, però això no servirà de molt per a esmorteir les pujades de preus que s'acosten.

Els economistes també adverteixen que els preus dels aliments, que fins ara s'han mantingut relativament estables, probablement pujaran en els pròxims mesos. L'augment dels preus dels fertilitzants observat des de l'inici de la guerra amb l'Iran es traduirà en un encariment dels aliments durant la resta de l'any. A més, les condicions meteorològiques extremes que s'han registrat en gran part del món durant l'estiu també reduiran les collites, la qual cosa impulsarà els preus a la fi d'any.

Mentre els preus pugen, el creixement salarial s'ha estancat. El TUC ha defensat que el Govern ha de prendre mesures audaces per a protegir els treballadors de l'augment dels preus. Estan pressionant perquè s'apliqui un impost sobre els guanys extraordinaris als bancs més grans del Regne Unit amb la finalitat de finançar ajudes a les llars. Zack Polanski ha proposat un impost similar sobre els guanys extraordinaris, encara que ha defensat que els ingressos es destinin a fer costat a les petites empreses.

És poc probable que Burnham consideri cap d'aquestes propostes per temor a molestar a la City. Però haurem d'esperar al pressupost per a veure si té alguna cosa més al cap. Si la meva anàlisi en la primera secció d'aquest article és correcte, és possible que vegem algunes mesures limitades per a estimular el consum, però res sobre la propietat pública, ni sobre els drets dels treballadors, ni cap mesura significativa per a gravar la riquesa.

******

Quant a notícies més positives, el National Trust ha constatat que les iniciatives de renaturalització en moltes de les seves propietats han reduït l'impacte de la sequera en els ecosistemes locals. Unes impressionants fotografies aèries d'una finca en Somerset mostren les zones renaturalitzades en un verd intens, mentre que els seus voltants s'han tornat marrons, igual que gran part del Regne Unit.

Font: https://www.theguardian.com/environment/2026/aug/21/somerset-rewilding-holnicote-estate-wetlands-rivers-resilience

El Trust es va basar en mesures com retornar els rius al seu llit natural i restaurar els aiguamolls com a part dels seus esforços de renaturalització en la finca. El Regne Unit ha perdut més del 90% dels seus aiguamolls en els últims 100 anys. Ara, la Fundació afirma que hi ha proves clares que les mesures de renaturalització, com la restauració d'aiguamolls, són pilars importants dels esforços per a protegir-se contra els incendis forestals.

The Guardian cita a un dels responsables del projecte en una de les finques:

«En tornar a connectar els sistemes fluvials amb l'entorn i crear esponges naturals en el paisatge, hem creat un sistema que emmagatzema aigua durant la sequera, mantenint sans els aiguamolls i els hàbitats circumdants».

I les proves no són merament anecdòtiques. Investigadors de la Universitat de Manchester han escrit aquest fascinant article en The Conversation, en el qual destaquen diverses intervencions de renaturalització que poden reduir el risc d'incendis forestals, entre elles:

•                    La restauració de torberes naturals, mitjançant mesures com fer que les torberes siguin «més humides» i restaurar la molsa.

•                    Retornar el curs sinuós als rierols, que s'han rectificat i drenat al llarg dels anys, per a ampliar i tornar a connectar les planes al·luvials, al mateix temps que es «recuperen aiguamolls que poden actuar com a tallafocs».

o   Els castors poden resultar especialment útils en aquest sentit, ja que les seves preses «augmenten l'emmagatzematge d'aigua i els cabals en èpoques de sequera».

•                    La reintroducció d'espècies com el bestiar boví, els cavalls, els cérvols i els bisons redueix el risc d'incendis forestals gràcies al pasturatge i a la trepitjada, la qual cosa crea un paisatge caracteritzat per una vegetació dispersa en lloc d'una vegetació contínua i inflamable.

•                    Recuperar els boscos de frondoses, gran part dels quals s'han perdut al llarg de l'últim segle. Els boscos de frondoses presenten un baix risc d'ignició, en contrast amb les pinedes i els matolls, que són molt més propensos als incendis.

Consulta l'article complet per a obtenir més informació sobre la recerca.

 

Grace Blakeley és una reconeguda economista, escriptora, periodista i comentarista política britànica. D'orientació socialista democràtica, destaca pel seu anàlisi crític de la financiarització de l'economia, el capitalisme corporatiu i les crisis econòmiques contemporànies, sent una de les veus joves més influents de la nova esquerra britànica. Graduada en Filosofia, Política i Economia (PPE) a la Universitat d'Oxford (St Hugh's College) y Màster en Ciències (M.Sc.) en Economia Política de l'Iniciativa de l'Àfrica de l'Est a la Universitat de Manchester. Columnista d'Opinió i Redactora de Tribune Magazine; Directora del pòdcast econòmic i polític A World to Win (vinculat a Tribune); té presència habitual en debats de cadenes de televisió com la BBC (programes com Question Time), Sky News, ITV i mitjans digitals de referència com Novara Media. Va formar part de la Comissió d'Assessoria Econòmica del Partit Laborista a l’època de Jeremy Corbyn (2015–2020). És autora d'obres de gran impacte sobre les contradiccions del sistema financer modern. Les seves obres principals (publicades en anglès) són: Vulture Capitalism: Corporate Power, Thinking Big, and the Plot to Save the System (2024); The Corona Crash: How the Pandemic Will Change Capitalism (2020) Stolen: How to Save the World from Financialisation (2019); editora del recull d’assajos Futures of Socialism (2020.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/what-do-labours-donors-want-from?