Guerra, inflació i les amenaces dels
bancs centrals al Casino global
La bogeria dels bancs centrals de fer
el mateix una vegada i una altra
Ann Pettifor
18 de març
de 2026
Imatge de John Malta.
Agraïments a Bryce Covert i al New York Times: La
guerra de la Fed contra la inflació és una guerra de classes.
A
conseqüència d'una guerra il·legal lliurada per vells homes blancs i de la
represàlia d'un Estat políticament opressiu que lluita per sobreviure, es
llegeix a tot arreu que l'«escanyament» dels fluxos de petroli, gas i
fertilitzants en l'estret d'Ormuz ha provocat que companyies navilieres com
Maersk suspenguin serveis crucials, mentre que la
refineria de petroli de Bahrain i una
empresa química de Singapur s'han vist obligades a declarar force majeure. Aquestes restriccions en el subministrament
conduiran, gràcies a la demanda d'aquests actius, a pujades de preus en
l'energia i els aliments, la qual cosa desencadenarà una vegada més la inflació
mundial.
Per a fer
front a aquesta amenaça, els operadors i els «mercats» estan
apostant/especulant que els tipus d'interès dels bancs centrals pujaran, i han
de pujar, inevitablement. Com
assenyala Frances Coppola en la seva entrada sobre «la irrellevància dels bancs
centrals»…
Les expectatives d'inflació s'han disparat ràpidament
(després de la invasió), i els mercats, que havien descomptat amb confiança
noves retallades dels tipus d'interès, van fer un gir brusc, descomptant almenys
una pujada dels tipus d'interès abans que acabi l'any. Els preus de les accions
han caigut i els rendiments dels bons de l'Estat han pujat.
Per a
sostenir el seu argument, Robert
Armstrong, del FT, va afegir:
Abans de la guerra, els operadors de tipus havien apostat
clarament per una baixada dels tipus a curt termini (dels bancs centrals) a
escala mundial. La possibilitat d'una inflació impulsada pel petroli els va
traure d'aquestes operacions, especialment a Europa, la qual cosa va provocar
un gran salt en els rendiments dels bons a dos anys. Serà interessant veure què
ocorre amb els tipus a curt termini en els pròxims dies:
Cada menció
a la «inflació» va acompanyada d'una altra amenaça per al manteniment dels
treballadors del món i per a la supervivència de les empreses molt endeutades:
l'augment dels tipus d'interès. Aquesta setmana, tant el Banc d'Anglaterra com
la Reserva Federal celebren reunions dels seus comitès de política monetària, i
s'espera que tots dos pugin els tipus o els mantinguin en el nivell
relativament alt actual.
En el cas
del Banc d'Anglaterra, el governador recolzaria tal mesura malgrat haver admès
públicament que el Banc poc pot fer per a frenar la inflació. Com ha mostrat el
Grup
de Treball d'Economia Progressista en el seu informe Rewiring
for Success, en 2022, el governador va dir als diputats.
És una situació molt, molt difícil. Pronosticar una inflació
del 10% i dir que no hi ha molt que puguem fer al respecte és una situació
extremadament difícil.
Malgrat
aquesta admissió d'impotència davant la inflació, es va sentir obligat a pujar
els tipus. Si el Comitè de Política Monetària del Banc no ho hagués fet,
l'economia britànica podria estar avui molt més forta.
Pujar els
tipus en aquesta fase de la guerra dels Estats Units contra l'Iran, liderada
per Israel, equivaldria a llançar una bomba penetrant de 2000 lliures sobre el
complex i estretament interconnectat, però també molt endeutat, afeblit i
desequilibrat sistema financer mundial. Les principals víctimes serien els països
de baixos ingressos i endeutats i les seves poblacions; però també les
empreses, les llars i els particulars endeutats de les anomenades economies
«avançades».
Els bancs centrals actuen
políticament
En The
Global Casino dedico un capítol al paper que han exercit els especuladors en la
fixació de preus i el desencadenament de la inflació global en apostar per, o
fer pujar, les futures pujades dels preus del petroli, el gas i els aliments.
Com per a confirmar aquest punt, el Financial
Times, en un article titulat Dins
d'un dels dies més bojos que ha viscut el mercat del petroli - comparteix
les reflexions d'un operador esgotat que va començar a operar el diumenge 8 de
març i va descobrir que
«els especuladors financers exerceixen un paper molt més
important en el comerç del petroli del que tenien abans».
L'operadora
era Manny Newman, de 32 anys, que va treballar durant 23 hores en
una de les sessions borsàries més volàtils que ha viscut el
mercat del petroli. Durant les següents 23 hores, el preu de referència del cru
Brent es va disparar fins als 119 dòlars per barril abans de desplomar-se a 84
dòlars, l'oscil·lació més gran intradía en termes de dòlars mai registrada.
«He passat per moltes crisis, incloent-hi la de la Covid, la
de Rússia i els atacs petroliers de l'Aràbia Saudita en 2019», va dir. «No
s'assemblaven en res a això d'ahir». El ritme de les operacions, va afegir,
semblava com jugar a un videojoc «durant 24 hores seguides».
«Avui dia, no sabem qui està darrere d'algunes de les
operacions financeres ni de quina informació disposen. Poden entrar de forma
molt agressiva, i un es pregunta: “Saben alguna cosa que tu no saps?”».
Atès que els
preus de les matèries primeres que impulsen la inflació —com el petroli, el gas
i els fertilitzants— a) es fixen tots en els mercats mundials, i b) aquests
mercats operen deliberadament molt més enllà de l'abast dels bancs centrals i
reguladors britànics, europeus o dels EEUU, com baixaran els preus mundials les
pujades dels tipus d'interès dels bancs centrals?
Com
vaig escriure allà per 2023, la inflació és perjudicial, especialment per
als qui tenen ingressos fixos, i cal combatre-la. En lloc d'utilitzar l'arma
contundent de les pujades de tipus per a deprimir l'economia en conjunt, jo (i
molts altres) volem que es combati la inflació regulant
els mercats globals altament especulatius de matèries primeres clau com
l'energia i els cereals. I
igual que Isabella M. Weber i Evan Wasner, creiem que la «greedflation»
actual és
una inflació dels venedors que té orígens microeconòmics,
concretament la capacitat de les empreses amb poder de mercat per a apujar els
preus…
...el que
perjudica els pobres que lluiten per pagar l'energia i els aliments, al mateix
temps que infla els beneficis i les remuneracions de les empreses i protegeix
els dividends dels accionistes.
Abordar la
inflació amb pujades de tipus d'interès, al mateix temps que es rebutja prendre
mesures reguladores per a fer front a l'espiral dels preus dels aliments,
l'augment vertiginós dels beneficis i la caiguda dels salaris reals, significa
que els responsables dels bancs centrals estan actuant políticament.
És el crèdit privat la versió actual
de les hipoteques subprime?
La
inestabilitat del sistema ja és evident. Els mercats de crèdit
privat (prestadors no bancaris), un sector relativament minoritari del
sistema financer mundial, mostren signes de cedir sota la pressió del deute no
regulat i altament palanquejat d'empreses poc fiables. Els fons d'aquest racó
del Casino Global van augmentar els seus actius sota gestió (AUM) d'uns 200
milions de dòlars a principis de la dècada de 2000 a més de 2,5 bilions de
dòlars en l'actualitat. I encara que un sector de 2 bilions de dòlars pugui
semblar insignificant en comparació amb el vast sistema global, hem de recordar
que els errors en una part d'aquest sistema poden sacsejar tot el sistema.
Recordem
tots el fosc sector del sistema financer anterior a 2007 conegut com a
«préstecs subprime»?
Els mercats
de diners privats actuals han proporcionat finançament a les empreses de
capital de risc perquè inverteixin en empreses més petites i altament
endeutades a les quals els bancs tradicionals i regulats es neguen a concedir
préstecs. Per a això, recapten fons dels inversors. Encara que els bancs
comercials eviten uns certs tipus de préstecs, estan indirectament exposats a
aquest mercat perquè ells també han concedit préstecs a empreses de crèdit
privat o a empreses de desenvolupament empresarial (BDC), tal com va explicar el BIS
en 2025.
L'altre
aspecte del crèdit privat és que és erm…
privat. Hi ha poca rendició de comptes pública sobre quins fons s'han recaptat,
què s'ha demanat prestat i què s'ha prestat.
L'octubre
de 2025, Andrew Bailey, governador del Banc d'Anglaterra, va advertir de:
… «campanes d'alarma» que sonaven sobre els préstecs de risc
en els mercats de crèdit privat després del col·lapse de First Brands i
Tricolor, en establir un paral·lelisme amb les pràctiques prèvies a la crisi
financera de 2008.
Va fer sonar
les alarmes, però no va prendre cap mesura.
Una altra crisi de deute mundial?
Igual que en
2007-2009, també hi ha una història de deute més ampli. Els nivells mundials de
deute privat i públic superen amb escreix els de les empreses de crèdit privat,
i continuen superant els ingressos mundials (PIB). Això és important perquè els
deutes es paguen amb els ingressos, i si la relació entre deute i ingressos
continua augmentant, els impagaments, les fallides i les crisis són inevitables.
El setembre de 2006 vaig publicar un
llibre que advertia de ‘The
Coming First World Debt Crisis’. Llavors, la ràtio de deute
públic i privat mundial era del voltant del 200% dels ingressos mundials.
En 2020, en
el moment de la pandèmia de COVID-19, va aconseguir un màxim del 258% dels
ingressos mundials.
Avui se
situa en el 235% dels ingressos mundials, segons
informa l'FMI:
Per a ser clars, tant el deute públic com el privat han
augmentat significativament com a percentatge del PIB mundial en les últimes
cinc dècades. El deute privat ha crescut del 80 al 143% del PIB, mentre que el
deute públic s'ha disparat del 28 al 93% del PIB.
I,
precisament la setmana passada, Torsten Slok, de Apollo, va compartir aquest
gràfic sobre el deute de marge —l'endeutament borsari que va desencadenar el
crac borsari de 1929—.
[Explicació de
Investopedia: El deute de marge es refereix als diners que un inversor es fa
prestar. Utilitzar el deute de marge com a forma de palanquejament pot
magnificar els guanys, però també exacerbar les pèrdues.]
Baixar els tipus és l'estratègia
correcta
Uns tipus
més alts augmenten el cost de l'endeutament públic i privat. En un sistema
financer global, complex i estretament interconnectat, on les tensions poden
propagar-se ràpidament pels mercats integrats a escala mundial, uns tipus més
alts poden desencadenar i amplificar una crisi. Per això hem de posar fi a
aquesta reacció instintiva i exigir que la política monetària dels bancs
centrals s'apliqui com si la democràcia, la justícia econòmica internacional i
els treballadors importessin.
(Per a més
informació sobre per què pujar els tipus és la reacció instintiva dels banquers
centrals davant qualsevol indici de pujada de salaris o preus, vegeu
la meva entrada Paul Volcker no va salvar l'economia: la va destrossar.)
Els bancs
centrals haurien de fer costat als inversors i als consumidors mantenint baixos
els tipus d'interès, mentre els governs, els empresaris i els consumidors
breguen amb les conseqüències de la «guerra elegida» per Trump. Uns tipus
baixos podrien ajudar a reforçar la confiança que les coses milloraran. En
segon lloc, amb tipus baixos, els governs podrien utilitzar la política fiscal
per a invertir i gastar, augmentant així els ingressos disponibles i els
beneficis dels qui pateixen la prolongada «crisi de l'assequibilitat».
És de sentit
comú. I, no obstant això, no sols hem de suportar l'«Operació Fúria Èpica» de
Trump, una «guerra elegida», sinó que també s'espera que donem suport el dogma
ideològic que els bancs centrals són «independents» i, per tant, no poden
utilitzar tipus baixos i la política macroeconòmica per a recolzar la inversió
i l'estímul governamentals, donats el mandat democràticament, en aquest moment
d'una guerra catastròfica a Orient Mitjà i de debilitat del sector privat a
escala mundial.
Com vaig
argumentar en la meva última entrada, aquesta guerra serà transformadora. I
l'economia mundial està madura per a la transformació.
Ann Pettifor es una economista britànica
que se centra en el sistema financer mundial, la reestructuració de la deute sobirana, les finances
internacionals i el desenvolupament sostenible. Es
directora de Policy Research In
Macroeconomics (PRIME), investigadora honorària del Centre de Recerca
d'Economia Política de la City, University of London (CITYPERC),
membre de la New Economics Foundation. Ha publicat
diversos llibres, el darrer dels quals és The
Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet (2026).
Traduït del Substack de la autora,
System Change: https://annpettifor.substack.com/p/war-inflation-and-central-banker
