Per què un membre de la Cambra dels Lords del Partit Laborista cobra ara de Palantir, i què significa això per a la nostra democràcia?

L'exvicepresident del Partit Laborista, Tom Watson, acaba de ser contractat per una controvertida empresa tecnològica estatunidenca que busca finançament estatal amb diners dels contribuents.

Grace Blakeley

27 de setembre de 2026

Tom Watson no és un home conegut per la seva integritat. Al llarg de la seva carrera ha sabut passar amb total naturalitat d'una posició política a una altra, seguint generalment la direcció del vent dominant.

Va començar «respectant el resultat» de la votació a favor de sortir de la Unió Europea, abans de convertir-se en un dels líders de la campanya a favor d'un segon referèndum. Es va presentar com a vicepresident de Jeremy Corbyn en 2015, abans de convertir-se en un dels crítics més acèrrims del corbynisme. Encara que en el seu moment va ser partidari d'imposar límits més estrictes a la indústria del joc, va acabar acceptant un lloc d'assessor remunerat a Flutter Entertainment, propietària de Paddy Power, Betfair i Sky Bet.

Però avui, Watson ha caigut encara més avall en assumir un càrrec d'alt nivell a Palantir, l'empresa tecnològica estatunidenca situada en el centre de l'estat de vigilància dels EUA. Watson afirma que ha estat contractat per a «corregir informació falsa» sobre Palantir. En altres paraules, s'encarregarà de contraatacar als qui critiquen els contractes de l'empresa amb el sector públic britànic.

El cofundador de Palantir és el multimilionari cripto-llibertari Peter Thiel, un home que una vegada va dir que no creia que la llibertat fos «compatible» amb la democràcia perquè l'Estat modern ha estat pres per les dones i els «beneficiaris de les prestacions socials». La seva llista de clients inclou algunes de les institucions més violentes del planeta. L'empresa gestiona sistemes de gestió de casos i de recerca per a l'agència estatunidenca d'Immigració i Control de Duanes (ICE), mentre que l'ICE confina a nens en camps de detenció.

Palantir manté una «associació estratègica» amb l'exèrcit israelià, i els experts han assenyalat que les seves eines d'IA s'han utilitzat per a cometre crims de guerra. Ha treballat en tecnologies de «vigilància policial predictiva» a l'estil de «Minority Report», implantant-les en secret a Nova Orleans, sense el permís ni el coneixement de l'ajuntament. Els seus orígens estan entrellaçats amb la CIA i continua sent una part integral de l'aparell de vigilància estatunidenca.

Pot ser que Tom Watson sigui especialment esmunyedís i que Palantir sigui singularment sinistra, però aquesta història va molt més enllà d'un sol home i una sola empresa. Es tracta de la privatització del nostre Servei Nacional de Salut (NHS), la mercantilització de les dades dels pacients i la corrupció de la democràcia britànica —no sols a través de l'intercanvi directe de diners en efectiu, sinó també mitjançant el subtil entrellaçament dels interessos financers i polítics de la nostra classe política i les corporacions més poderoses del món.

L'entrada de Palantir en l'Estat britànic

El nomenament de Watson es produeix després que Palantir es fes amb un contracte de 330 milions de lliures amb el NHS. No es tracta d'un contracte de gran envergadura per a una empresa valorada en milers de milions de dòlars, però Palantir considera que el contracte amb el NHS és la seva porta d'entrada a l'Estat britànic —igual que els seus orígens en la CIA li van facilitar contractes amb el Pentàgon, l'ICE i els cossos de policia de tots els estats als Estats Units—. Ja s'ha assegurat un contracte de 240 milions de lliures amb el Ministeri de Defensa, així com contractes amb 11 cossos de policia del Regne Unit.

Com a part del seu contracte amb el NHS, Palantir tindrà accés a la Plataforma de Dades Federada, que conté enormes quantitats de dades confidencials de pacients. El punt fort de Palantir és la seva capacitat per a aprofitar l'anàlisi de dades amb la finalitat d'ajudar els Estats a comprendre, gestionar —i, potencialment, actuar de manera selectiva sobre— les seves poblacions. Als activistes els preocupa que les dades dels pacients s'estiguin recopilant i analitzant sense consentiment informat, i que Palantir pugui trobar maneres de permetre que els serveis de seguretat del Regne Unit o dels EUA accedeixin a aquestes dades.

Els activistes també assenyalen que el contracte amb Palantir es va adjudicar sense demanar cap supervisió ni rendició de comptes. Tot va començar quan l'empresa es va adjudicar un contracte d'un milió de lliures durant la pandèmia de la COVID-19, un moment en el qual es van flexibilitzar les normes habituals de contractació pública i es van accelerar els acords amb el pretext de la salut pública. Posteriorment, després de la pandèmia, Palantir va aconseguir aprofitar les seves relacions forjades durant l'era de la COVID per a eludir un escrutini adequat en el procés de contractació, recorrent en el seu lloc a la intriga per a aconseguir contractes.

En 2026, aquestes preocupacions van donar lloc a una crida multipartidista perquè el NHS rescindís el seu contracte amb Palantir. Aquestes crides van ser ignorades en gran manera per la classe política, però no tots els nostres responsables polítics s'han mostrat tan optimistes respecte a la creixent implicació de l'empresa amb l'Estat britànic. L'empresa està demandant actualment a l'alcaldia de Londres per bloquejar la seva proposta de contracte de 50 milions de lliures amb la Policia Metropolitana per a «automatitzar» l'anàlisi en les recerques criminals.

En defensa del nomenament de Lord Watson, Louis Mosley, director de Palantir Technologies per al Regne Unit i Europa, es va afanyar a assenyalar que Watson havia lliurat la seva credencial parlamentària i que el seu contracte amb Palantir li impedia tornar a la Cambra dels Lords com a membre actiu mentre treballés per a l'empresa. Però resulta revelador que Watson hagi estat contractat just quan Palantir s'enfronta a la resistència tant dels polítics com de les organitzacions de la societat civil.

L'exvicepresident del Partit Laborista i membre de la Cambra dels Lords, Tom Watson (dreta), en el funeral de l'exviceprimer ministre John Prescott l'any passat. Foto de Oli Scarff / AFP via GettyImages

 

Hope Worsdale, de Just Treatment —que ha fet campanya contra la participació de Palantir en el Servei Nacional de Salut (NHS)—, va afirmar:

«Les grans corporacions com Palantir creuen que poden influir en les decisions del Govern contractant antics ministres d'alt rang perquè exerceixin pressió a favor seu. Això posa de manifest una democràcia fallida en la qual els interessos corporatius poden accedir al Govern sense rendir comptes a ningú».

Però, com funciona realment la intriga en una societat capitalista?

La porta giratòria

L'Estat capitalista no és una institució coherent que actuï per dret propi. És una xarxa d'institucions —el que Ralph Miliband va denominar el «sistema estatal»— en la qual la lluita de classes està constantment en marxa. I, en aquesta lluita, el capital té totes les cartes a la mà.

Les grans empreses poden comprar influència política, ja sigui a través de donacions a campanyes electorals o amb la promesa d'un lloc lucratiu quan deixen el càrrec. La primera estratègia és la més flagrant i la menys subtil. La segona estratègia s'ha normalitzat per complet en la democràcia britànica. N'hi ha prou amb fixar-se en David Cameron, que va guanyar milions després de deixar el càrrec exercint pressió en nom de la ja desapareguda institució financera Greensill Capital. O Nick Clegg, que va acceptar un lloc a Meta; o Rishi Sunak, que ho va fer a Anthropic; o George Osborne, que ho va fer a OpenAI.

Els polítics que travessen la «porta giratòria» entre els sectors públic i privat s'emporten amb si valuosa informació privilegiada. Poden indicar als grups de pressió empresarials a qui han d'influir per a sortir-se amb la seva, i quines estratègies funcionen millor. Poden organitzar reunions entre poderosos responsables de la presa de decisions i executius d'empreses. Poden actuar com a portaveus respectables dels interessos corporatius en els mitjans de comunicació, en esdeveniments i dins del mateix Estat. Aquests patrons són visibles en tots els nivells de l'Estat: des de Westminster, passant per les autoritats combinades, fins als ajuntaments.

Contractar un polític és realment una de les millors inversions que pot fer una gran empresa, especialment si els seus beneficis depenen d'unes relacions estretes amb els governs. El més important que cal assegurar no és un intercanvi directe de diners per favors, sinó l'accés. Si els capitalistes aconsegueixen assegurar-se un accés privilegiat als qui prenen les decisions, estan en molt millor posició per a utilitzar els recursos al seu abast i defensar els seus interessos. I mentre es mantingui a la resta al marge, poden fer-lo sense obstacles.

Palantir pot aconseguir una reunió amb els responsables polítics, però els metges, infermers i pacients del carrer no poden. En quedar exclosos de les esferes de poder, els activistes i defensors de causes poden intentar fer sentir la seva veu a través de la protesta. Però per què haurien d'escoltar els polítics a la gentussa enfurismada a fora del seu despatx quan, en canvi, podrien assistir a una agradable recepció amb begudes al costat d'executius corporatius de maneres suaus que els engreixen l'ego?

L'Estat és un terreny de lluita de classes —i un en el qual el capital sempre porta la davantera—. Però això no significa que el resultat d'aquesta lluita estigui decidit per endavant. Encara podem organitzar-nos per a lluitar contra el poder dels interessos creats sobre la nostra democràcia. No podem oferir als polítics diners en efectiu ni llocs de treball còmodes, però sí que podem recordar-los que el seu poder es basa en el nostre consentiment, que pot retirar-se en qualsevol moment.

Si volem recuperar la nostra democràcia, els nostres polítics han de témer-nos més a nosaltres que als qui signen els xecs. I això significa que hem d'organitzar-nos.

Organitzacions com Medact i Health Workers for Palestine (HWP) estan fent campanya per a mantenir a Palantir fora del nostre Servei Nacional de Salut (NHS). Estan investigant quins consorcis tenen vincles amb l'empresa, fent costat als treballadors sanitaris perquè alcin la veu i organitzant manifestacions nacionals, inclosa la pròxima jornada internacional d'acció People vs. Palantir, l'1 d'octubre. La Dra. Rhiannon Mihranian Osborne, metgessa i activista de la campanya «No a Palantir en el NHS», va afirmar:

«Palantir és una empresa profundament violenta, i tant els pacients com els professionals sanitaris es neguen a utilitzar el seu programari. Els activistes han creat un moviment nacional en contra d'aquest contracte. Posar fi al control corporatiu per part de les grans tecnològiques és essencial per a evitar que es produeixi una altra contractació com aquesta en el futur».

No és massa tarda per a expulsar a Palantir de la nostra democràcia. El primer pas és sumar-se a la lluita.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/why-is-a-labour-lord-now-paid-by?

 

 

ABOLIR LES NACIONS UNIDES

Sobre el recent circ a Nova York i la veritable història de l'ONU.

Tariq Ali

27 de setembre de 2026

Després d'haver fracassat a l'hora de detenir un genocidi a Palestina, després de no haver protestat ni tan sols contra (1) el segrest del president veneçolà amb acusacions totalment falses, (2) la instauració i aprovació d'un govern titella al país, (3) les sancions a Cuba que l'han portat a prop de l'extinció, en contra de la voluntat d'una àmplia majoria dels membres de l'ONU, (4) l'inici d'una guerra no provocada contra l'Iran, (5) la negativa a garantir un acord a Ucraïna, sorgeix una pregunta. Per a què serveix l'ONU? I si la resposta és «per a molt poc», per què no abolir-la i buscar altres solucions més representatives? La meva modesta proposta és abolir l'ONU, vendre l'edifici que es va comprar originalment a Rockefeller i donar els ingressos als països necessitats.

Va haver-hi dos moments culminants en la recent reunió de l'ONU a Nova York. El primer va ser la ja habitual sortida en massa, després de 2023, de la majoria dels representants nacionals quan el destacat criminal de guerra Netanyahu va pujar a l'estrada. El segon va ser que el seu mentor Donald Trump especulés pensativament des d'aquesta mateixa estrada sobre si hauria o no d'«aniquilar la República Islàmica, i fer-ho ràpidament». Quant a l'«Estat absolutament fallit» de Cuba, Trump va assegurar que «la llibertat arribarà». El president i el ministre d'afers exteriors iranians van respondre amb duresa. En el seu discurs, Lula va defensar enèrgicament a Cuba enfront de les sancions totals imposades pels EUA per a aixafar a l'illa. Va ser reconfortant, però va tenir poc impacte.

Aquests són moments culminants perquè reflecteixen en què s'ha convertit l'ONU i en el que FDR (sí, ell) sempre va voler que fora: un instrument eficaç de les polítiques globals dels EUA. No gaire diferent del desig de Woodrow Wilson que la Societat de Nacions, creada després de la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles, apliqués essencialment les polítiques estatunidenques. En tots dos casos, l'oposició a la creació d'aquests organismes internacionals va provenir del mateix interior dels EUA. Els republicans del Senat continuaven sent abolicionistes de cor i van tirar per terra el pla de Wilson. El successor de Roosevelt, Harry Truman, va restar importància a l'ONU malgrat utilitzar-la per a intervenir en la guerra civil de Corea de 1950-1953. Es podia fer servir, per descomptat, però havia de continuar sent sempre un instrument secundari. Dean Acheson escriuria més tard i insistiria que, encara que l'ONU era «sens dubte una contribució estatunidenca a un món convuls, jo personalment estic lliure de la més petita sospita de paternitat».

Des del principi, les estructures de l'ONU han estat antidemocràtiques. Els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU són els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Un sol veto basta per a impedir qualsevol acció. El veto dels EUA fins i tot a l'acció més moderada contra Israel ha convertit a aquest organisme en objecte de burla. L'Assemblea General és una mera façana. Manca per complet de poder. Pot votar amb gran majoria a favor d'aixecar les sancions contra Cuba, però això no significa res en la pràctica. En les últimes dècades, els presidents dels EUA (Bush fill a l'Iraq, Trump i Netanyahu a Palestina i l'Iran) han dut a terme els seus assumptes bruts sense cap consulta en el Consell de Seguretat de l'ONU. Predomina l'unilateralisme, o la primacia de la Casa Blanca. Bush no estava segur que el Consell de Seguretat de l'ONU permetés una invasió en 2003. Una vegada que l'Iraq va ser bombardejat i ocupat, mentre morien desenes de milers de civils iraquians, el Consell de Seguretat de l'ONU va expressar amb orgull el seu suport unànime a l'ocupació del país. Així, Rússia, la Xina, Gran Bretanya i França van acceptar en aquell moment que els interessos econòmics i la seguretat dels EUA eren coetanis.

Malgrat aquest suport, els EUA mai va considerar a l'ONU com el seu instrument preferit d'hegemonia. Els líders estatunidencs creien que la primacia s'assegurava millor a través de l'OTAN i altres aliances que ells controlaven. Fa uns dies, el secretari general de l'OTAN, un polític holandès de segona fila anomenat Rutte, va anunciar molt clarament en públic que tots i cadascun dels països de l'OTAN havien col·laborat en l'agressió israeliana-estatunidenca contra l'Iran. Per molt que Erdogan vociferi el contrari. El mateix ocorre a Ucraïna. Les dues guerres actualment en curs són guerres dels EUA dutes a terme a través de l'OTAN. Aquest organisme, suposadament defensiu, és un instrument descarat de l'imperialisme estatunidenc.

Necessitem una SPATO (South-Pacific Treaty Organisation) com a contrapès a l'hegemonia estatunidenca. La reunió de Xi Jinping amb Trump a la Casa Blanca aquesta setmana va ser significativa. Sens dubte, Xi Jinping és conscient que totes les seves paraules sobre la coexistència pacífica entre els EUA i la Xina signifiquen molt poc per a la classe dirigent actual dels EUA La crida de Gorbatxov a favor d'«una llar europea comuna» va ser rebutjat de manera similar per l'elit de la UE, i la petició de Ieltsin que es permetés l'entrada de Rússia en l'OTAN va ser rebuda amb riallades en les cancelleries europees. Ara sabem per què.

No obstant això, les dues institucions de l'ONU que els Estats Units van aprovar sense reserves van ser de caràcter econòmic: l'FMI i el Banc Mundial, encara que la bogeria aranzelària de Trump podria obligar el Banc Mundial a donar una resposta moderada en algun moment. Curiosament, va ser Samuel Huntington qui va exposar l'argument sense embuts:

Al llarg de les dues dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, el poder del Govern dels Estats Units en la política mundial i el seu interès a desenvolupar un sistema d'aliances amb altres governs contra la Unió Soviètica, la Xina i el comunisme van crear les condicions polítiques subjacents que van fer possible l'auge del transnacionalisme [empresarial]. Europa occidental, Amèrica Llatina, Àsia Oriental i gran part d'Àsia Meridional, Orient Mitjà i Àfrica formaven part del que eufemísticament es denominava «el Món Lliure», i que en realitat era una zona de seguretat. Als governs dels països d'aquesta zona els resultava beneficiós: (a) acceptar una garantia explícita o implícita per part de Washington de la independència del seu país i, en alguns casos, de l'autoritat del govern; i (b) permetre l'accés al seu territori a diverses organitzacions estatunidenques, tant governamentals com no governamentals, que perseguien objectius que aquestes organitzacions consideraven importants… La «Pax Americana», com la va definir I. F. Stone, «és l'“internacionalisme” de Standard Oil, Chase Manhattan i el Pentàgon». [Samuel Huntington, «Transnational Organizations in World Politics», World Politics, abril de 1973.]

Un altre especialista en Relacions Internacionals, el professor Peter Gowan, en un magistral assaig sobre l'ONU publicat a la New Left Review, va esbossar la història de l'organització amb un detall penetrant, assenyalant que les inclinacions socialdemòcrates del New Deal en l'àmbit nacional sempre anaven acompanyades de depredacions a l'estranger:

Una vegada instal·lat a la Casa Blanca, FDR volia, per sobre de tot, reforçar el poder militar estatunidenc. Una vegada en la Presidència, va enviar a Sumner Welles a aixafar la revolució de 1933 i instaurar la dictadura de Batista a Cuba, va acaronar a clients com Somoza a Nicaragua i —conscient de la necessitat dels vots catòlics al seu país— es va encarregar d'ajudar a Franco imposant un embargament d'armes a la República Espanyola durant la Guerra Civil. El feixisme li inspirava poc temor.  Les relacions amb Mussolini eren excel·lents; Vichy, un soci diplomàtic normal. L'Alemanya nazi, d'altra banda, Roosevelt —encara que poc inclinat a oferir cap refugi als refugiats jueus— la considerava el ressorgiment d'una amenaça expansionista sense pal·liatius; igual que Churchill, qui també tenia experiència naval de la Primera Guerra Mundial. Així, una vegada que van esclatar els combats a Europa, i fins i tot abans que els Estats Units entrés en la guerra, l'Administració Roosevelt ja mirava cap a un nou món, liderat pels Estats Units, més enllà d'ella.

A mesura que el segle XX arribava a la seva fi, els Estats Units s'enfrontava a la reunificació alemanya, però a l'equip que dirigia la Casa Blanca no el preocupava massa. Els Estats Units no tenia la més petita intenció de retirar les seves tropes ni de dissoldre l'OTAN. Això significava que tampoc hi hauria sobirania alemanya. Enrere havien quedat els dies en què es permetia als europeus muntar rebequeries i Kissinger pogués queixar-se en resposta que «els europeus obtenen defensa gratuïta i no donen res a canvi». «Són com adolescents; volen que els cuidin i, al mateix temps, donen una pallissa als seus pares». Una exageració típica de Kissinger. Degué estar confonent a les elits europees amb els adolescents xinesos que van alimentar la Revolució Cultural.

A Natopolitanism: The Atlantic Alliance Since the Cold War, una excel·lent recopilació d'assajos crítics sobre el passat i el present de l'OTAN, hàbilment editada per Ramat Anderson, destaca especialment l'article del mateix editor. Anderson conclou així:

Els dirigents de l'OTAN poden presumir que la seva és «l'aliança més reeixida de la història». Pionera del renaixement liberal a Europa de l'Est, guardiana de la globalització, vigilant de la il·legalitat internacional: la varietat de les seves missions, encara que no sempre compatibles amb els seus principis, dona fe de la prepotència del seu timoner. Les files de l'OTAN es van duplicar amb escreix en les tres primeres dècades després de la fi de la Guerra Freda, amb la incorporació de nous membres a un pacte que, excepte en el nom, no estava limitat per l'àmbit geogràfic del Tractat de l'Atlàntic Nord. La relació de dependència de la UE respecte a ella queda codificada en el Tractat de Lisboa de 2009, que estipula que cap política de seguretat europea ha de posar en perill els compromisos amb l'Aliança Atlàntica. Com a mecanisme per a disciplinar als aliats, mediar en les seves disputes i gestionar els problemes imperials, el seu historial a l'hora d'imposar l'hegemonia estatunidenca sobre Europa és innegable.

Aquest llibre és totalment recomanable. Tard o d'hora, l'actual ONU s'enfonsarà a mesura que el seu paper es faci més evident. Dubto que siguin els xinesos, els russos, els brasilers o els sud-africans els qui prenguin la iniciativa i es retirin de l'ONU. Si ocorre, serà perquè els Estats Units ha perdut interès. És una llàstima esperar fins llavors. Hauria d'abolir-se ja.

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/abolish-the-united-nations?

 

Aquest fenomen de El Niño és un avenç de l'«apartheid climàtic».

Es preveu que morin 450 000 persones en els pròxims mesos —la majoria al Sud global—; a més, com la guerra de l'Iran està agreujant la crisi de la capacitat de compra; i com l'esquerra alemanya pot vèncer a l'extrema dreta.

Grace Blakeley

23 de setembre de 2026

M’ha horroritzat veure aquest titular aquest matí. Un nou estudi ha revelat que es preveu que el «super El Niño» d'enguany provoqui 450 000 morts addicionals entre juny de 2026 i febrer de 2027. Aquestes morts es concentraran al Sud global, entre persones que no poden permetre's protegir-se de la calor —precisament aquelles que menys han contribuït al col·lapse climàtic—.

Investigadors del Climate Impact Lab han analitzat les morts addicionals que probablement causarà enguany la crisi climàtica, els efectes de la qual es veuran agreujats pel fenomen extrem de El Niño que experimentarem en els pròxims mesos. Dilluns es van registrar les temperatures més altes mai registrades en l'oceà Pacífic durant un episodi de El Niño, mesos abans que el fenomen aconsegueixi suposadament el seu punt àlgid.

Les morts previstes seran causades per la calor extrema. D'una banda, la calor pot agreujar malalties subjacents, provocant la mort prematura dels qui pateixen malalties. Però també cal tenir en compte que la calor extrema pot matar per si sola. A partir d'unes certes temperatures i nivells d'humitat, el cos ja no és capaç de refrigerar-se i els sistemes vitals comencen a fallar.

Dona un cop d'ull al gràfic que mostra els països en els quals es concentren les morts. Més de 30 000 morts a Nigèria, gairebé 20 000 a Indonèsia, 17 000 al Sudan: tots els països d'aquesta llista es troben al Sud global. Molts, com el Sudan i la República Democràtica del Congo, s'enfronten a crisis humanitàries provocades per conflictes, agreujades per les accions dels països occidentals i els seus aliats.

Font: https://www.theguardian.com/environment/2026/sep/23/el-nino-450000-extra-deaths-six-months

Un altre factor a tenir en compte és la seguretat alimentària. Aquest tipus de temperatures, combinades amb els fenòmens meteorològics extrems que probablement provocaran, reduiran significativament els rendiments i dificultaran als agricultors la collita i el transport dels cultius que puguin produir. El Programa Mundial d'Aliments ja ha advertit que la combinació de El Niño i la crisi climàtica empenyerà a 50 milions de persones a una situació de fam aguda per a finals de 2027, a més de provocar un augment dels preus dels aliments a tot el món.

Aquestes morts són, per descomptat, evitables. Però evitar-les requereix voluntat política i diners. Els pitjors efectes de la crisi climàtica comencen a manifestar-se just quan Occident ha decidit retallar l'ajuda als països pobres. Com va escriure Anthea Lawson en un article per al meu Substack fa uns mesos, el sistema d'ajuda ja era disfuncional fins i tot quan comptava amb un bon finançament, però la retirada sobtada d'ingents quantitats de fons ha provocat morts evitables a tot el món. La idea que els governs occidentals, els principals responsables d'aquesta crisi, finançaran les mesures necessàries per a protegir els ciutadans del Sud global és ridícula.

Tampoc els governs del Sud global podran fer gran cosa. Molts Estats pobres ja s'enfronten a una crisi de deute a conseqüència de l'augment dels tipus d'interès i la pujada dels preus. Pocs podran convèncer els creditors que els prestin diners per a protegir els ciutadans pobres de la calor. És probable que es posin en marxa algunes mesures d'emergència, però les persones amb més risc de morir a causa de la calor extrema són aquelles que, fins i tot en les millors circumstàncies, tenen dificultats per a accedir a les ajudes del Govern. Moltes d'elles s'enfrontaran a la disjuntiva de sortir a treballar sota una calor extrema que podria matar-les o passar fam.

Una estadística impactant de l'article de The Guardian sobre la recerca va ser que el fenomen extrem de El Niño de finals de la dècada de 1870 va matar a més de 50 milions de persones a conseqüència de la sequera i la fam, principalment a l'Índia i la Xina. Aquestes morts no van poder atribuir-se a causes «naturals», ja que el sofriment es va veure agreujat pel colonialisme britànic.

Les morts relacionades amb la calor que estem presenciant al Sud Global són causades per l'imperialisme. En primer lloc, l'imperialisme climàtic que obliga els països pobres a suportar la càrrega de la calor extrema provocada per la cobdícia dels capitalistes del món ric. En segon lloc, l'imperialisme capitalista a l'ús que esgota els recursos del Sud Global, afeblint als governs i obligant-los a donar prioritat al pagament del deute enfront dels serveis bàsics per a la seva població.

Aquest tipus d'injustícia és intolerable, i més encara quan els nostres governs es neguen a prendre mesures per a reduir les emissions. Si Andy Burnham decideix aprovar més perforacions en la Mar del Nord, les emissions addicionals que generi aquesta exploració mataran a persones —encara que no siguin persones que li importin a la nostra classe política—.

******

El Sud global ha suportat els pitjors efectes de la crisi inflacionària provocada per la guerra de l'Iran, però les llars del Nord global també es veuen afectades, la qual cosa té importants implicacions polítiques. Al Regne Unit, els titulars d'hipoteques estan pagant una mitjana de 840 lliures més a l'any per les seves hipoteques a conseqüència de l'augment dels tipus d'interès. Les entitats creditícies estan responent a la incertesa provocada per la guerra de l'Iran pujant els tipus d'interès de les hipoteques, i s'espera que el Banc d'Anglaterra segueixi els seus passos amb una altra pujada de tipus.

La pressió no s'està sentint de manera uniforme. Els qui tenen préstecs més elevats s'enfronten a pujades molt majors. Algú que refinanci una hipoteca de 500 000 lliures, per exemple, pagarà 250 lliures més al mes, la qual cosa suposa més de 6 000 lliures en interessos addicionals al llarg de dos anys. Tots aquests diners està sortint de les butxaques de la gent corrent i passarà directament a les arques dels grans bancs. I l'augment dels tipus d'interès no sols afecta els titulars d'hipoteques, sinó que també es repercuteix en els inquilins.

Els tipus d'interès no eren tan baixos ni tan sols abans que esclatés la guerra de l'Iran. El desastrós pressupost de Liz Truss va disparar els tipus hipotecaris. Després, la crisi del cost de la vida va fer que es mantinguessin més alts durant molt més temps del que ningú esperava. Ara, amb els tipus pujant una vegada més, els joves que intenten accedir a l'habitatge propi tindran dificultats per a aconseguir una hipoteca, la qual cosa els mantindrà atrapats en el grotescament car sector del lloguer privat.

Fins i tot aquells que aconsegueixin una hipoteca pagaran cada mes centenars de lliures en interessos als grans bancs. El FT cita un estudi segons el qual els compradors de primer habitatge destinen, de mitjana, el 33% del seu salari net al pagament de la hipoteca. Un terç dels adults del Regne Unit afirma que té dificultats per a fer front al lloguer o la hipoteca. Els salaris simplement no segueixen el ritme de l'augment dels preus i, com a conseqüència, la renda disponible es veu reduïda.

Burnham té molt poc a dir sobre la crisi del cost de la vida, però si no anuncia mesures significatives per a abordar-la, això alimentarà l'auge de Reform. Com vaig escriure en aquest article dilluns:

«El vincle entre l'escassetat, la por i la intolerància és el que explica per què els moviments feixistes solen ser capaços d'obtenir un suport massiu en condicions de declivi econòmic. El declivi, no la pobresa absoluta, és l'indicador clau. És la por a la pèrdua —no l'experiència de la mateixa— el que activa el reflex autoritari».

Si els polítics no són capaços d'elaborar un programa polític coherent per a fer front a la crisi del cost de la vida, seran escombrats pels partits d'extrema dreta que animen a la gent a culpar als migrants de la caiguda del nivell de vida. Això és, per descomptat, absurd. Aquesta crisi ha estat provocada per capitalistes cobejosos i polítics corruptes. Només l'esquerra està disposada i és capaç de plantar cara als interessos creats que extreuen riquesa de la classe treballadora; si l'esquerra és capaç d'articular un programa centrat en l'assequibilitat, pot guanyar.

******

Die Linke ho va demostrar molt clarament a Berlín aquesta setmana, quan Elif Eralp va sacsejar a l'establishment polític en relegar als conservadors al segon lloc. Eralp sembla ara destinada a liderar, per primera vegada, una coalició de govern d'esquerres a Berlín. A què es deu l'èxit de Die Linke a Berlín, mentre que en la resta del país és l'extrema dreta la que més s'està beneficiant del declivi econòmic?

Eralp es va identificar conscientment amb el socialista novaiorquès més conegut i estimat del món, Zohran Mamdani. Tota la seva plataforma es va basar a promoure l'assequibilitat i abordar els problemes quotidians als quals s'enfronten els berlinesos del carrer en una època de pujada de preus i estancament dels ingressos.

Una de les seves mesures més radicals serà expropiar més de 200 000 habitatges als propietaris corporatius i garantir que es posin a disposició a lloguers assequibles. Aquesta mesura arriba després d'una campanya de diversos anys entre l'esquerra per a expropiar als propietaris corporatius, que va ser aprovada en un referèndum en 2021 i que Die Linke pretén dur a terme. L'esquerra també ha estat pressionant a favor dels controls de lloguer, però aquests s'han vist frustrats repetidament per la classe política dominant.

El canceller conservador Friedrich Merz ja ha anunciat que bloquejarà els plans, al·legant l'impacte que aquesta política podria tenir en la inversió estrangera. Però, per què es necessita la inversió estrangera per a la construcció de nous habitatges o per a la gestió de les ja existents? Els governs fa més d'un segle que construeixen habitatges socials barats, recuperant la seva inversió inicial a través de la venda o el lloguer. El capital extractiu simplement no és necessari quan els governs fan un pas al davant i realment fan el seu treball.

Mamdani ho ha demostrat molt clarament a Nova York. Aquesta mateixa setmana, ha obligat l'empresa DoorDash a pagar 115 milions de dòlars en concepte d'indemnització als treballadors als quals pagava de menys. Es tracta de l'acció més gran de compliment de la legislació laboral mai duta a terme a la ciutat, i Mamdani ho ha aconseguit al mateix temps que ha aconseguit més de 1.000 milions de dòlars en inversió per a la cura infantil gratuïta, ha aconseguit una congelació dels lloguers i ha reparat més de 100.000 sots.

L'extrema dreta no té cap possibilitat enfront d'aquesta mena de programa ambiciós. Emmascaren la seva política amb el llenguatge del poder de la classe treballadora, però la gran majoria d'aquests partits estan en mans del capital. I els acabalats patrocinadors de partits com Reform i l'AfD no tolerarien mesures com la congelació dels lloguers. L'extrema dreta pot inundar les nostres ones amb ximpleries reaccionàries, però només l'esquerra pot actuar de veritat per a fer front a les crisis a les quals s'enfronta la gent.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/this-el-nino-is-a-preview-of-climate?

 

 

És hora de fer cas omís dels derrotistes tant de la dreta com de l'esquerra

L'esquerra ha de rebutjar el marc polític neoliberal. Els impostos no financen la despesa pública. Els impostos són una conseqüència de la despesa.

Ann Pettifor

23 de setembre de 2026

MARIO DRAGHI. Amb agraïment a RedBubble © DG MEME

Convèncer els polítics ignorants que els governs han de sobreviure únicament a base de retallades en la despesa i els ingressos fiscals va ajudar a fer realitat el somni neoliberal. Les polítiques d'austeritat «van desplaçar» a l'Estat i van ampliar el marge per a la privatització dels actius públics. Com a resultat, els mercats privats desregulats dels diners van enriquir a uns pocs, van agreujar la desigualtat i van crear multimilionaris obscenament rics.

En primer lloc, les meves disculpes als meus lectors internacionals. Aquesta entrada se centra en el Regne Unit, és bastant llarga i aborda importants narratives polítiques actuals sobre el deute del país. No obstant això, espero que pugui contribuir a informar els debats en altres economies.

Karl Polanyi, en el seu llibre La gran transformació, va escriure que

«La victòria del feixisme es va fer pràcticament inevitable a causa de l'obstrucció per part dels liberals de qualsevol reforma que impliqués planificació, regulació o control».

(p. 296 de l'edició de Penguin de 2001)

Gairebé 100 anys després, tornen a sonar les alarmes. Les «camises negres» desfilen pels carrers britànics i amenacen amb la violència. Trump dirigeix un règim cada vegada més feixista a Washington. Itàlia té una líder feixista i França podria tenir aviat una presidenta feixista. El més aterridor de tot, donada la seva història, és que les recents eleccions alemanyes en l'estat de Mecklenburg-Pomerània Occidental han suposat el desplaçament del partit capitalista ortodox, la CDU, per part de l'extrema dreta —llegeixi's feixista— Alternative für Deutschland (AfD). La CDU

ha quedat fora del parlament regional per primera vegada en la història de la postguerra, amb només un 4,9% dels vots en aquesta regió de la costa bàltica. La AfD es va situar al capdavant per tercera vegada en un estat federat alemany, amb un 38% dels vots.

Katya Adler, de la BBC, va descriure a Alemanya com un país que «entra en territori desconegut» després de les eleccions. Parafrasejant a Jay Rayner: «aquest territori està bastant ben cartografiat».

Després està l'altra amenaça: el «sorprenent» Súper El Niño d'enguany, sorgit d'un Pacífic sobreescalfat, que amenaça milers de vides i mitjans de subsistència —ja als Estats Units, el Japó i Indonèsia, però que sens dubte arribarà fins aquí—. Ens encaminem cap a un altre any de sequeres i inundacions, i potser una mica pitjor.

Al mateix temps, els multimilionaris tecnològics de Silicon Valley amenacen de matar-nos a tots amb una IA descontrolada i capaç de millorar-se a si mateixa, mentre competeixen feroçment per cotitzar en borsa i pels milers de milions dels estalvis mundials.

I, a sobre, els gegantescos mercats de deute i actius financers presagien una crisi.

Tant l'esquerra com la dreta ens han espantat, mobilitzat i advertit —entre altres amenaces— sobre «l'establishment», els migrants, el col·lapse climàtic i l'auge del «feixisme de la fi dels temps».

Però els anomenats «progressistes» tenen una altra gran preocupació.

 

L'amenaça de la despesa pública destinada als pobres.

En l'extrem liberal «progressista» de l'espectre polític, la principal amenaça de totes, pel que sembla, sorgeix de les «decisions difícils» a les quals s'enfronten governs com el nou govern laborista de Burnham a l'hora de gestionar les finances públiques. «Equilibrar els comptes», igual que en una llar, és ara l'imperatiu per als liberals com els que escriuen per a The Guardian. Aquesta setmana, Gaby Hinsliff va argumentar que

tot partit seriós necessita milers de milions de lliures per a finançar les seves promeses, i tothom sap que hi ha un lloc obvi on trobar els diners, però ningú vol ser el primer a dir-ho.

Hinsliff explica que ha trobat «el lloc» on es poden obtenir milers de milions de lliures.

La resposta està onsevulla que hi hagi jubilats majors, fràgils i pobres.

Es poden trobar «milers de milions», afirma Hinsliff, si el Govern posa fi al «triple bloqueig», pel qual la pensió estatal augmenta segons quina sigui la xifra més alta entre la inflació, el creixement mitjà dels salaris o el 2,5%. En resum, els pensionistes estan rebent injustament la major part dels diners de la nació. Hinsliff es veu obligada a reconèixer que

la perspectiva de perdre diners a una edat en la qual ja no es pot intentar sortir de les dificultats treballant és realment aterridora.

Té raó, però hauria d'anar més enllà. La perspectiva de perdre diners és més aterridora per a les dones que per als homes, perquè (segons l'OCDE) les pensions de les dones al Regne Unit són, de mitjana, més d'un 35% inferiors a les dels homes. A més, el Regne Unit té una de les pensions menys generoses del G7. Itàlia destina el 12,8% de la renda nacional a les pensions, França el 12%; Alemanya, el 9,8%; els EUA, el 6,6% (!). El Regne Unit gasta menys que els EUA: un miserable 4,7% de la renda nacional en pensions.

 

Hi ha algun pla?

Com era d'esperar, tota aquesta discussió ha provocat una profunda ansietat entre la població britànica. Ja estan acumulant aliments, veles i fogons de càmping de gas. Alguns estan acaparant diners en efectiu per al dia en què els caixers automàtics deixin de funcionar. S'estan preparant per a l'Harmagedon.

Hi ha algun pla per a evitar l'Harmagedon? No. Ni la dreta ni l'esquerra tenen un pla. Especialment, quan es tracta de les mesures radicals necessàries per a recuperar el control sobre uns mercats privats i globalitzats que estan fora de control. (Va haver-hi un temps en què l'esquerra sí que tenia un pla. En dèiem The Green New Deal.)

Necessitem un pla per a abordar la gran pregunta: com farem front a les pensions, el col·lapse climàtic, la desocupació juvenil, les universitats en crisis, les residències de nens petits i de persones majors en mal estat, entre altres reptes?

 

El gastat i vell mantra «No hi ha diners»

La dreta només té un gastat i vell mantra: «No hi ha diners». Resulta que els diners són només per a uns pocs. El Govern no té diners; només el que rep en concepte d'ingressos fiscals —«els teus diners»—, tal com va argumentar Margaret Thatcher en un famós discurs de 1983.

Són els teus impostos els que financen la despesa pública. El Govern no té diners propis. Només existeix els diners dels contribuents.

Els economistes dominants van convèncer primer la senyora Thatcher i després al públic en general explicant que només els impostos financen la despesa.

Per a poder permetre's la despesa, argumentaven els economistes, per a pagar-la, els governs han de retallar la despesa (per exemple, en pensions) per a alliberar fons, i més tard l'Estat ha de trobar formes, siguin encobertes o transparents, d'augmentar els impostos. I si es mostren poc inclinats a apujar els impostos, llavors han de retallar encara més la despesa —especialment en aquells menys capaços d'oposar-se—: els pobres.

 

El Banc Central: el Banc d'Anglaterra

Un aspecte fonamental de l'argument de Thatcher era la irrellevància del banc central i de la política monetària per a la despesa pública. La seva ideologia econòmica es basava —i es basa— en la mentida descarada que només es necessita la política fiscal (és a dir, els impostos, etc.) per a gestionar les finances públiques. Els bancs centrals no deuen ni poden utilitzar la política monetària per a recolzar la inversió i les intervencions estatals. Si tinguéssim accés als diners del banc central, va argumentar Thatcher en aquell famós discurs:

tots podríem pensar en maneres de gastar-los. Hospitals que haurien d'haver-se modernitzat fa anys. Més ajuda per a les persones majors, els malalts i les persones amb discapacitat.

La dona que en el seu moment va recitar l'oració de Sant Francesc d'Assís —«On hi hagi desesperació, hi podem portar esperança»— no podia ni plantejar-se fer servir la política monetària (el banc central) per a destinar fons a hospitals, a les persones majors, als malalts i a les persones amb discapacitat.

Els diners del banc central i la inversió estatal que podrien generar ocupació, beneficis, ingressos i recaptació fiscal han de rebutjar-se costi el que costi, argumentaven Thatcher i els seus seguidors. Per sobre de tot, utilitzar els diners del banc central per a reduir el dèficit i el deute del Govern… era impensable. Segons aquesta ideologia, els Governs i els seus bancs centrals no han de finançar una despesa que creï llocs de treball en residències d'ancians, augmenti els ingressos dels qui treballen en elles i, al seu torn, generi ingressos fiscals per a ajudar a equilibrar els comptes públics. Si ho fa, argumentaven Thatcher i els seus seguidors, això «desplaçarà» als mercats privats de capital que podrien proporcionar el finançament per a les persones majors, els malalts i els més vulnerables.

Aquesta ideologia política ha donat lloc al fet que, en l'actualitat, les residències d'ancians britàniques siguin propietat d'empreses de capital de risc amb seu a Wall Street, que també s'encarreguen del seu finançament i control.

En canvi, Thatcher sostenia que els únics diners del qual disposa el Govern són «els teus diners», és a dir, els impostos. La implicació era que els bancs centrals són, i han de ser, impotents enfront de l'Estat. Per a ocultar el ple significat de la impotència dels bancs centrals, es va encunyar un nou terme per a descriure el paper que exerceixen els responsables dels bancs centrals: «independència».

És una profunda tragèdia que aquest marc conceptual de la dreta política sigui compartit per tants en l'anomenada esquerra. Resulta que els qui es consideren «progressistes» són tan derrotistes com la dreta.

 

Els impostos no financen la despesa. Els impostos són una conseqüència de la despesa.

Per a entendre per què els impostos no financen la despesa, pensa en la teva pròpia experiència. Imagina que ets jove i estàs en atur. Pagues impostos? Per descomptat que no. Però suposem que apareix un empresari i t'ofereix un treball i uns bons ingressos. Comences a treballar a principis de mes i, després de quatre setmanes de dur treball, et paguen. En la teva nòmina figura el salari que has rebut a canvi del teu treball. Just al costat apareix una cosa anomenada PAYE (pay as you earn, «paga a mesura que guanyes»). Es tracta d'un impost que és conseqüència de la inversió del teu cap en la teva ocupació i en el teu esforç. Si tens una formació i unes habilitats d'alt nivell, és probable que el teu salari sigui més alt i, per tant, també ho seran els teus pagaments d'impostos.

Els ingressos fiscals del Govern britànic són conseqüència de la inversió, tant privada com pública, en l'ocupació. Si l'Estat decidís invertir per a crear llocs de treball per a milers de joves desocupats; si l'Estat destinés fons a contractar formadors i a millorar les seves competències, llavors els ingressos i la recaptació fiscal, tant dels formadors com, posteriorment, de la mà d'obra altament qualificada i ben remunerada, serien majors. Aquesta recaptació fiscal més gran tornaria al Govern per a saldar el deute i ajudar a «equilibrar els comptes públics».

Però espera, et sento dir: com es va finançar aquest lloc de treball en primer lloc? La resposta és que la teva cap emprenedora bé podria tenir estalvis, beneficis d'activitats anteriors que podria utilitzar per a finançar la teva ocupació i la teva nòmina. Correcte. Però també podria haver demanat un préstec al banc per a finançar la seva inversió en una nova empresa, una que t'oferís un lloc de treball.

Si l'Estat necessita finançar la inversió en ocupació que genera ingressos i tributs, l'única cosa que ha de fer és sol·licitar els diners o el crèdit al seu banc nacionalitzat, pràcticament de la mateixa forma que la teva cap el sol·licita al seu banc. Aquest finançament a baixos tipus d'interès provindria del seu propi banc central i no generaria deute amb els mercats de capitals privats. En altres paraules, el Govern s'estaria prestant diners a si mateix. Això és important si un Govern com el del Regne Unit ja ha acumulat deute —en gran part perquè l'activitat econòmica ha estat feble des de la crisi financera global; els ingressos mitjans són tan baixos com ho eren en la dècada de 1920, i els ingressos fiscals resultants s'han desplomat—, la qual cosa ha provocat que el dèficit i el deute augmentin.

El deute públic no és més que la contrapartida de la feblesa econòmica. A mesura que augmenten la inversió, l'ocupació i l'activitat econòmica, el deute públic disminueix, com la nit segueix al dia.

Sabem que el finançament per part del banc central és possible perquè el Banc d'Anglaterra ha creat 895 000 milions de lliures des de 2009 —principalment per a rescatar als mercats de capitals privats—. Recaptar els 15 000 milions de lliures que The Guardian pretén obtenir dels pensionistes cada any seria bufar i fer ampolles per al Banc.

 

Els europeus van utilitzar la política monetària per a reactivar l'economia

Pensem en com els europeus van posar fi a l'austeritat i van retornar l'estabilitat i la prosperitat al sud d'Europa després de la crisi de la zona de l'euro de 2009-2018. Ho van fer a través del banc central europeu: el BCE. Com van explicar Lazlo Andor i David Rinaldi en el seu moment, Europa es va recuperar després que el llavors president del BCE, Mario Draghi, el 26 de juliol de 2012, en una conferència a Londres,

pronunciés tres paraules que canviarien el rumb de la política monetària i permetrien a la Unió Europea superar els turbulents anys de la crisi del deute sobirà. Va ser un cas excepcional en el qual un alt responsable polític va reorientar per si sol el desenvolupament econòmic —per a millor— amb una simple declaració pública.

Europa va recórrer al seu banc central i a la política monetària —no a la fiscal— per a estimular la recuperació.

En les setmanes següents, el BCE va elaborar plans concrets per a adquirir, a través dels mercats secundaris, els bons dels països que acceptessin les condicions del seu programa de Transaccions Monetàries Directes. A diferència de l'anterior Programa del Mercat de Valors, Draghi va dissenyar una política sense límit de volum ni de temps. El seu objectiu era salvaguardar «una transmissió adequada de la política monetària i la unitat d'aquesta», segons el BCE.

Altres dues polítiques aplicades abans i després de «el que faci falta» diuen molt de la capacitat de Draghi i del BCE per a aconseguir un objectiu clar —preservar l'euro— amb solucions innovadores i sòlides. Les Operacions de Refinançament a llarg termini van entrar en vigor a principis de 2012, oferint préstecs a tres anys a l'1% als bancs que van aprofitar l'oportunitat de crèdit, mentre que els governs es van beneficiar indirectament de la seva major capacitat de préstec. I la flexibilització quantitativa va començar en 2015, injectant gairebé 2,95 bilions d'euros en sis anys.

 

Progressistes que neguen la realitat

Andy Haldane, antic alt càrrec del Banc d'Anglaterra, ha oblidat —una cosa bastant sorprenent per a un exmembre d'aquesta institució— aquell discurs transformador, i discrepa de l'anàlisi que va ser «la política monetària la que ho va aconseguir». En un article recent del Financial Times va escriure un panegíric a l'austeritat. Hi va citar a dos acadèmics, Francesco Giavazzi i Marc Pagà, els qui afirmen haver descobert que

les contraccions fiscals (és a dir, l'austeritat) a Irlanda i Dinamarca en la dècada de 1980 van impulsar la demanda. Aquesta estratègia es va repetir posteriorment als països assotats per la crisi —Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya (PIIGS)— en aquest segle.

Igual que molts altres ideòlegs tecnocràtics que minimitzen el paper de la política monetària, Haldane va ignorar convenientment el paper de Draghi en la recuperació d'aquestes economies.

 

Els governs han d'utilitzar la política monetària amb prudència

Per descomptat, si el govern sol·licita finançament al banc central únicament per a pagar els interessos del deute, això només servirà per a engrossir les butxaques dels rics inversors en bons. No generarà ingressos fiscals per a l'Estat.

Però si el govern sol·licités finançament per a crear milions de llocs de treball altament qualificats i ben remunerats que ajudessin a construir defenses contra les inundacions, generessin ingressos per als empleats, així com ingressos per a totes les botigues, agències immobiliàries i gimnasos en els quals els empleats gastarien els seus ingressos, llavors el govern obtindria ingressos a través de la retenció en origen (PAYE), però també a través de l'impost de societats i l'IVA… per esmentar només alguns dels impostos dels quals disposa.

La despesa pública que genera més despesa i més ingressos produeix efectes coneguts com a «multiplicadors». Tal com va explicar John Maynard Keynes, en moments de feblesa econòmica i aversió al risc per part del sector privat, es necessita una política monetària que catalitzi tant la inversió pública com la privada —la qual, al seu torn, es multiplica quan aquesta despesa fomenta o catalitza una despesa més gran de les llars i les empreses, com també majors ingressos, beneficis i ingressos fiscals—, al mateix temps que genera activitat econòmica.

Com era d’esperar, el terme «multiplicadors» no és reconegut per l'ortodòxia thatcherista.

 

Com la dreta, els economistes i els tecnòcrates van domesticar als governs progressistes.

Per a lligar les mans dels polítics que volguessin utilitzar els diners del banc central per a finançar intervencions estatals, la cohort thatcherista del Ministeri d'Hisenda va inventar unes «normes fiscals» per a retallar la despesa pública, amb la finalitat de tractar la despesa governamental com si es tractés d'una llar. Aquestes «normes» havien de ser aplicades per les autoritats i defensades pels ministres d'Hisenda i els cancellers. No importa que el Regne Unit es trobi ara en el seu desè conjunt de normes fiscals, «cap de les quals ha sobreviscut al contacte amb la realitat», per citar a Mark Thomas en un informe de lectura obligatòria: Ending Treasury-Induced Decline. Com a mostra el gràfic següent, extret de la publicació de Mark, la línia puntejada correspon a l'«edat d'or» keynesiana, quan no existien normes fiscals i el rendiment econòmic del Regne Unit era sòlid. El rendiment ha divergit des de la imposició de deu conjunts de normes fiscals sempre canviants.

«No importa la realitat», diuen els ideòlegs econòmics. Les normes fiscals estan gravades en taules de pedra pels summes sacerdots de l'economia i amplificades pels seus amics de l'«esquerra» política i en periòdics com The Guardian i el Financial Times.

 

Finalment, què passa amb els jubilats?

És cert que la societat està canviant i que cada vegada hi ha més jubilats. Però els jubilats també són econòmicament actius. Jo soc una jubilada que depèn de la pensió de l'Estat. Però la meva pensió està subjecta a impostos, i se'm grava qualsevol ingrés addicional que pugui generar. A més, vaig de compres. Gasto la meva pensió en botigues privades, especialment en llibreries. Això multiplica la meva pensió en augmentar els ingressos de les llibreries i, en última instància —i amb sort—, els ingressos dels autors i les seves editorials. En fer-ho, contribueixo a multiplicar la inversió del Govern en mi en generar ingressos i recaptació fiscal procedents, entre altres, de botigues d'alimentació, llibreries, autors i les seves editorials.

 

Per què el Banc Central hauria d’ajudar a finançar la inversió pública?

PERQUÈ HI HA MOLTA FEINA PER FER!

Hem de construir defenses contra les inundacions. Hem de fer costat al nostre sector agrícola, subvencionar als agricultors per a garantir la nostra autosuficiència alimentària i que el cultiu es realitzi de manera sostenible. Hem de construir embassaments per a estalviar aigua. Necessitem rehabilitar habitatges per a reduir els costos energètics i protegir els ingressos dels ciutadans. Podem fer-ho contractant milers d'arquitectes, constructors, guixaires, pintors i altres treballadors.

Hem de traslladar els pobles i ciutats lluny de la costa erosionada, com sosté Cory Doctorow. Aquestes seran tasques enormes i que requereixen molta mà d'obra, i exigiran tant a ocupadors com a empleats qualificats.

La disminució dels ingressos fiscals procedents dels treballadors amb salaris baixos i ocupacions precàries no finançarà, ni pot finançar, aquests nivells d'inversió. Contràriament a la majoria de les teories del capitalisme, el sector privat, encara que està inundat de «diners fàcils», és massa poc inclinat al risc per a finançar aquest nivell d'inversió. Només l'Estat pot fer-ho. I per a això, el Govern haurà de recórrer al seu equivalent al BCE i a Mario Draghi en matèria de finançament: el banc nacionalitzat, el Banc d'Anglaterra.

Una vegada que l'ocupació s'enlairi, els ingressos fiscals generats ajudaran a amortitzar el finançament.

La inflació només suposa una amenaça si la despesa supera la capacitat de l'economia. En altres paraules, atès que l'austeritat i la desregulació financera han enfonsat l'economia, si el Govern gasta més del necessari per a «emplenar» aquest cràter —per exemple, amb un excés d'inversió i d'ocupació—, només llavors sorgirà l'amenaça d'inflació.

En aquell moment, el Govern podrà retirar la seva inversió. Només llavors serà apropiada la moderació. Però mentre l'economia estigui «enfonsada» pel col·lapse climàtic, uns mercats financers fora de control i els milmilionaris de la intel·ligència artificial, la política monetària continuarà sent necessària per finançar la gran transformació que cal per a la renovació nacional.

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/its-time-to-ignore-defeatists-on?

 

 

Acabar amb tots els humans

Richard Seymour

12 de setembre de 2026

Sembla una estranya estratègia publicitària afirmar que el nostre producte podria acabar amb la humanitat. No obstant això, en l'argot del nostre imperi tecnològic en constant evolució, això és exactament el que s'entén per «criti-hype». El terme va ser encunyat per Lee Vinsel, de Virgínia Tech, qui el va definir com a «crítica que alimenta el bombo publicitari i, al seu torn, es nodreix d'ell».

Quan Jacob Coxon va dimitir recentment d'Anthropic, va afirmar que hi ha aproximadament un 10% de probabilitats que la IA pugui convertir-se en una superintel·ligència que fugui del control humà i desencadeni una seqüència que provoqui l'extinció de la humanitat. Evan Hubinger, que segueix en l'empresa, el va recolzar: té raó, Anthropic s'està esforçant molt, però encara no hem abordat el problema. Per què podria ser aquesta una declaració oficialment autoritzada, i fins i tot aprovada, per part d'un alt càrrec d'un gegant tecnològic? Tornaré sobre això més endavant.

Com, llavors, mataria la IA a tota la humanitat? Bé. La idea bàsica, des de Nick Bostrom d'ara endavant, és que la màquina pot adquirir capacitats independentment de si adquireix objectius ètics o de si aquests objectius estan degudament alineats amb els dels seus dissenyadors. En el procés d'entrenament i desenvolupament, podria interioritzar un objectiu que no estava previst. En tenir un objectiu desalineat —diguem, «que no m'apaguin»—, tindria llavors una raó instrumental per a ocultar aquest fet fins al moment de la deserció. Una IA que es rebel·lés podria, a través d'algun procés fosc, adquirir un objectiu addicional que, per inferència, impliqués l'eliminació dels humans, filtrar les seves pròpies prioritats a altres sistemes, prendre el control d'armes biològiques, laboratoris, sistemes militars i potser fins i tot sistemes monetaris per a contractar humans que duguessin a terme la seva agenda, encara parcialment oculta.

Òbviament, hem de posar una enorme etiqueta d'advertiment quan parlem d'«objectius». A diferència d'un organisme, un model de llenguatge gran (LLM) no té objectius interns, igual que tampoc els té un termòstat o un detector de moviment. Un LLM és simplement una funció fixa que s'executa cada vegada que es fa servir; manca d'interioritat, de subjectivitat i de persistència activa al llarg del temps; qualsevol objectiu que pogués tenir seria el propòsit humà reflectit passivament en el seu disseny funcional. En el millor dels casos, atribuir objectius a la mateixa IA és un exemple de com els investigadors adopten la «postura intencional», ja que aquesta prediu bé en una sèrie de circumstàncies provades. Així doncs, per simplicitat, podem parlar de la «funció de pèrdua» utilitzada en l'entrenament dels grans models de llenguatge —en els quals estan programats per a reduir al mínim la diferència entre la seva predicció i la resposta correcta— com un «objectiu».

En aquest cas, no obstant això, el que descrivim com un objectiu no és més que un resultat regular observat d'una determinada enginyeria; no és una causa real. En el sentit de Bostrom, així i tot, aquests objectius atribuïts es converteixen d'alguna manera en causes reals, capaces de generar nous objectius. És a dir, un objectiu mal alineat, dissenyat inadvertidament, podria generar altres objectius com l'autoconservació (per a perseguir millor l'objectiu mal alineat), la integritat del contingut de l'objectiu (evitant canvis en els seus objectius per a poder aconseguir el seu objectiu mal alineat), la millora de les capacitats cognitives i tecnològiques, i l'acumulació de control sobre els recursos (de nou, darrere del seu objectiu mal alineat de manera maligna). El «criti-hype» aprofita aquesta confusió entre els objectius atribuïts —com a regularitats observades— i els objectius interns —com a veritables poders causals—.

Aquesta fantasia d'una superintel·ligència artificial malèvola és la cara fosca de la tan lloada «singularitat» tecnològica, en la qual, en lloc de limitar-se a actuar de forma molt més eficient que els humans en algunes àrees específiques (de la mateixa manera que una calculadora dedueix una arrel quadrada més ràpid que qualsevol humà), la IA evolucionarà fins a convertir-se en una intel·ligència artificial general (AGI) que superi les capacitats humanes en pràcticament qualsevol àmbit intel·lectual. Travessar aquest llindar precipitaria una explosió d'intel·ligència: un bucle de retroalimentació de superació recursiva que superaria qualsevol aportació humana addicional o fins i tot la mateixa comprensió. Aquesta és la «singularitat» tecnològica que se suposa que ens ha de fascinar.

No dubto que persones com Coxon i Hubinger creuen realment tot el que diuen de bona fe; els experts en tecnologia fa anys que fan aquest tipus d'afirmacions. El llibre de Karen Hao Empire of AI documenta com els primers inversors en OpenAI, com Elon Musk, no paraven d'exagerar aquesta amenaça: «El canvi climàtic és dolent, però no matarà a tothom. La IA podria provocar l'extinció de la humanitat». Afirmacions similars van sorgir de Dario Amodei, un antic empleat de Google pròxim al moviment de l'Altruisme Eficaç (EA) fundat per Bostrom, que més tard va treballar com a vicepresident d'OpenAI abans de fundar Anthropic. Els fòrums d'EA i de seguretat de la IA fa molt temps que bullen amb acalorats debats sobre «p(doom)» —la probabilitat de la catàstrofe—. Aquests temors van ser, en primer lloc, part de la justificació per a fundar OpenAI allà per 2015 amb la finalitat de competir amb DeepMind, que acabava de ser adquirida per Google.

La gent es pregunta, naturalment: per què continuarien creant aquestes eines si realment creuen que hi ha un 10% de possibilitats que provoquin l'extinció de la humanitat? El risc és la justificació: si nosaltres, els conscienciats i efectivament altruistes, no desenvolupem aquestes eines amb les restriccions adequades, llavors els malvats les desenvoluparan sense restriccions. Per cert, aquestes afirmacions apocalíptiques no han perjudicat les seves valoracions de mercat. Els informes interns d'Anthropic, per exemple, suggereixen que l'empresa té actualment un valor de 965 000 milions de dòlars.

Un suposat exemple recent d'IA «rebel» i de com se li va escapar el control va ser el hackeig de ExploitGym. Al juliol, l'empresa d'IA Hugging Face —no és clar si es tracta d'una referència deliberada als «facehuggers» d'Àlien— va denunciar una intrusió en els seus conjunts de dades internes. Poc després, OpenAI va admetre que l'atac l'havien dut a terme els seus propis models d'IA, afirmant que aquests treballaven amb «restriccions cibernètiques reduïdes amb finalitats d'avaluació»: cosa que significa que s'havien relaxat les restriccions per a posar a prova les capacitats d'explotació cibernètica. Es tracta d'un àmbit comercialment vital del desenvolupament de la IA, ja que aquesta s'ha utilitzat com a multiplicador de força per a estafes i xantatges, i constitueix un front cada vegada més important en la competència d'OpenAI amb Anthropic.

Atès que els grans models de llenguatge no poden «hackejar» res, sinó simplement continuar de manera plausible una seqüència tokenitzada, es van combinar amb un «harness» de programació —una capa d'infraestructura de programari que permet a un gran model de llenguatge actuar com a agent de programació autònom— que s'havia optimitzat específicament per a completar tasques de ciberexplotació. Els models van utilitzar aquest sistema, van deduir que un servidor de Hugging Face allotjava les solucions a les tasques que se'ls havien assignat i, en conseqüència, van esbrinar com eludir les restriccions d'accés a la xarxa i piratejar el servidor. Els models van fer el que se'ls va indicar. No va haver-hi cap comportament anòmal. Com escriu Cal Newport, «eludir les restriccions d'Internet i piratejar servidors és precisament per al que estan dissenyats aquests sistemes de ExploitGym». Si aquest exemple revela alguna cosa, és com de descurada va ser OpenAI a l'hora de controlar els paràmetres de ExploitGym amb la finalitat de competir amb Anthropic. I no poden haver estat descontentaments amb la cobertura mediàtica resultant que, en la mesura en què va ser alarmista, també va suposar un tribut al poder dels seus models i a l'objectiu últim de crear una IA general (AGI).

L'altra cara del «criti-hype» és simplement el «hype». Un exemple recent d'això va ser l'afirmació d'OpenAI d'haver resolt el problema del Premi del Mil·lenni de Navier-Stokes. En essència, el problema consisteix a determinar si les equacions matemàtiques estàndard utilitzades per a descriure el moviment dels fluids (les equacions de Navier-Stokes) són matemàticament perfectes en totes les condicions físiques. OpenAI va afirmar que havia fet servir un conjunt de deu mil agents d'IA durant 88 hores per a resoldre el problema de manera definitiva, demostrant que les equacions sempre aconsegueixen un límit: atès que «un fluid real no pot moure's a una velocitat infinita, això suposaria una fallada en la forma en què les equacions modelen el fluid».

L'afirmació d'OpenAI va ser totalment enganyosa: s'havien assabentat que altres investigadors, Tristan Buckmaster i Levent Alpöge (que treballa en Anthropic), havien aconseguit avanços decisius cap a la solució i van utilitzar els seus mètodes per a guiar als seus propis agents. Es tracta, en realitat, d'una apropiació dels béns comuns, en aquest cas els béns comuns matemàtics: tot el procés de resolució del problema, des de Navier i Stokes d'ara endavant, ha estat un esforç humà col·laboratiu. La seva solució encara no ha estat revisada per parells, i Clay, que gestiona el Premi del Mil·lenni, continua catalogant el problema com sense resoldre. Així i tot, igual que el «hack» de Hugging Face, aquest cas va passar a formar part de la tradició d'Internet com un exemple de la rapidesa amb la qual la IA s'està accelerant cap a la IA general (AGI) i fora del control humà, a pesar que cap d'aquests models d'IA s'ha acostat mai a tal llindar, ni ha fet res que no estigués dissenyat, habilitat i instruït per a fer.

En The Reverse Centaur’s Guide to Life After AI, Cory Doctorow recorda la forma en què les agències de publicitat «van provocar un pànic moral en afirmar que la “publicitat subliminal” podia implantar idees directament en la ment dels consumidors». Es tractava d'un bombo publicitari negatiu, però va vendre exactament la història que els anunciants volien que els clients creguessin: que la indústria podia controlar el desig del consumidor. La IA és un sector que ha generat inversions massives basades en un pensament messiànic i promeses seductores, que no pot igualar en absolut amb rendiments proporcionals —perquè l'única cosa que podria fer-ho seria el llegendari «dispositiu diví», la IA general (AGI). L'actual escalada del «p(doom)», aquest bombo crític, és en part una excrescència d'això.

Cal assenyalar, per exemple, una relativa escassetat d'aquesta mena d'alarmismes en el desenvolupament de la IA a la Xina. Segons l'últim informe de Concòrdia titulat «Estat de la seguretat de la IA a la Xina», s'ha produït un gir oficial cap a abordar la possibilitat d'una «pèrdua tecnològica de control», la qual cosa a vegades s'interpreta erròniament com una referència a la idea d'una entitat superintel·ligent maligna; no obstant això, en realitat la preocupació se centra més en la pèrdua de control sobre dades delicades a les mans d'agents hostils, l'ús indegut (principalment per part d'opositors al règim) i eines mal dissenyades (com OpenClaw) que es comportin de manera indeguda, més que a una superintel·ligència de la IA que amenaci amb l'extinció de la humanitat. En conseqüència, la Xina inverteix molt menys en IA que els EUA. En 2025, segons l'Informe de l'Índex d'IA de Stanford 2026, els EUA va invertir 258 000 milions de dòlars en IA, enfront de només 12 400 milions de dòlars a la Xina, la qual cosa suposa una proporció de 23:1. Curiosament, el mateix informe constata una diferència de tot just el 2,7% entre el rendiment del millor model d'IA dels EUA i el del millor model de la Xina, a pesar que aquest últim és molt més barat i eficient energèticament: una disparitat xocant entre la inversió financera i el rendiment obtingut.

En certa manera, la bombolla de la IA estatunidenca, igual que el frenesí de les criptomonedes que la va precedir, existeix per a absorbir (i, en última instància, destruir mitjançant la recessió) bilions de capital excedent que manquen d’oportunitats d'inversió prou rendibles en altres àmbits. Es tracta d'un pou sense fons insaciable, que devora centenars de milers de milions de dòlars a canvi d'una fracció dels ingressos; però el fons d'inversió és limitat, i les grandiloqüents afirmacions sobre el futur poder desbocat dels models són tot el que el sector ha de mostrar a canvi. Només Nvidia ha registrat beneficis significatius, i aquests es deuen en gran manera a un cicle de finançament circular, en el qual les empreses en les quals inverteix gasten el capital en els xips de la mateixa Nvidia mentre intenten ampliar les seves capacitats a gran escala. Tenint això en compte, resulta cridaner que el pessimisme sobre la IA s'obsessioni amb un escenari altament inversemblant a l'estil de Terminator 2, en lloc d'amb la imminent caiguda dels valors borsaris i la fallida, en un futur pròxim, de moltes de les empreses amb valoracions excessivament inflades que prometen alliberar o aniquilar a la humanitat. És gairebé com si la seva funció ara, a més de mantenir als inversors enganxats i atenuar la dissonància cognitiva, fos una activitat de desplaçament.

Hi ha una estranya idea que, si no et creus el bombo crític sobre la IA, és que no et prens de debò «els problemes de la IA». No és així. Les amenaces falses desvien tant a l'oposició com a la regulació. Un polsim de la «contraescatología aplicada» de Doctorow ens ajuda a veure amb més claredat quins són els problemes. Pot ser que la IA no sigui capaç de fer el teu treball, per exemple, però l'amenaça que suposa pot fer-se servir com a mecanisme disciplinari per a contenir els salaris: que és exactament el que ha passat. Pot ser que els centres de dades no revolucionin la producció ni obrin noves i vastes fonts de valor, i pot ser que molts dels seus propietaris ja no existeixin per a quan estigui previst que comencin a funcionar, però això no significa que no malgastin enormes quantitats d'aigua, energia, mà d'obra, temps, esforç, recursos i oportunitats, a més de llançar núvols piroclàstics de CO₂ i sembrar la desolació en l'entorn natural abans que esclati la bombolla, deixant després cascos de formigó abandonats. I el mer fet que la IA no donarà lloc a un «dispositiu diví» —ni tan sols un que es rebel·li i desfermi una guerra biològica contra la humanitat— no significa que els models de llenguatge gran (LLM), en particular aquells amb normes de seguretat relaxades per a poder competir, no es comportaran de formes impredictibles i potencialment ruïnoses. Tampoc significa que no puguin fer-se servir per hackers, bandes criminals, campanyes polítiques finançades amb diners foscos, xantatgistes i molts altres per a sabotejar organismes públics i infraestructures. Igual que hi ha molts problemes en el sector publicitari que no tenen a veure amb el control mental subliminal, els problemes amb la IA que no impliquen que un «dispositiu diví» es giri contra la humanitat són innombrables.

El fetitxisme tecnològic, l'atribució de poders d'agència humana a la maquinària, és sempre un acte polític. Oculta que els objectius i propòsits encarnats en qualsevol tecnologia són propòsits humans; més concretament, que són els propòsits automatitzats d'un minúscul subconjunt de la humanitat, una fracció de classe: aquestes nul·litats morals retorçades, despietades, drogades amb ketamina, adoctrinades i emocionalment atrofiades que governen Silicon Valley com a reis infantils, s'han erigit en portadors d'innombrables esperances impossibles i ara s'han comprat un lloc en la cort de Trump. Diu que així és simplement com funciona la tecnologia, que és un semideu capritxós que pot satisfer-nos de riqueses o matar-nos a tots; hem d'apaivagar-la i atrapar-la, hem de témer-la i apreciar-la, però el que mai hem de fer és deixar de llançar-li diners, ni deixar de prostrar-nos davant ella, ni començar a pensar: això no és més que el nostre propi poder col·lectiu alienat, tornat contra nosaltres per capitalistes sense escrúpols, i en convertir-nos en servidors de la seva tecnologia, intenten fer-nos els seus esclaus. Perquè això, amics meus, és ludisme. I confio que sapigueu a què va conduir aquell desafortunat incident.

 

Richard Seymour és un periodista, sociòleg, assagista i activista polític nord-irlandès i resident a Londres. Doctorat per la London School of Economics, destaca per les seves anàlisis polítiques des d'una perspectiva d'esquerra i és editor de la revista Salvage. Ha escrit assajos influents com Corbyn: The Strange Rebirth of Radical Politics, The Twittering Machine (sobre l'impacte de les xarxes socials) i el seu treball recent Disaster Nationalism: The Downfall of Liberal Civilization (2024). Col·labora habitualment, entre altres a The Guardian, Jacobin i London Review of Books

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/kill-all-humans-169276703