La calor està pertot arreu.

Els fenòmens meteorològics extrems estan assotant tres continents alhora. Això és el que els uneix.

Grace Blakeley

12 de juliol de 2026

Fa només dues setmanes, vaig escriure la meva columna dels divendres sobre l'onada de calor que estava —i continua estant— assolant Europa. Aquestes intenses i prolongades onades de calor són el resultat del «súper El Niño» d'enguany. (“El Niño” és un període recurrent d'escalfament causat per les oscil·lacions dels vents alisis i les temperatures oceàniques en l'oceà Pacífic). Després d'aproximadament un any de condicions de “La Niña”, s'esperava que “El Niño” tornés enguany, però ja és molt més intens de l'habitual, d'aquí el sobrenom de «súper».

Aquest «súper El Niño» no és una fluctuació aleatòria. És el resultat del dràstic augment de les temperatures oceàniques, que ha estat un dels indicadors més clars del col·lapse climàtic. Els oceans absorbeixen el 90% de l'excés de calor atrapada pels gasos d'efecte d'hivernacle. Les temperatures mitjanes dels oceans ja han augmentat gairebé un grau Celsius per sobre dels nivells preindustrials, i el ritme de canvi de les temperatures va en augment. Unes temperatures oceàniques de referència més altes impliquen fenòmens del “Niño” més intensos.

Uns fenòmens del “Niño” més intensos suposen condicions meteorològiques més extremes per a gran part del món. Un fenomen del “Niño” normal provocaria sequeres en algunes zones de l'Àfrica subsahariana, el sud d'Àsia i Austràlia, i inundacions en algunes zones de Sud-amèrica. Tots aquests problemes s'agreugen quan “El Niño” s'intensifica. Els anteriors fenòmens de «súper El Niño» s'han associat a males collites, incendis forestals i inundacions en dotzenes de països.

Ja he escrit sobre l'onada de calor a Europa provocada pel «súper» El Niño. Aquesta setmana vull parlar de tots els altres efectes que està provocant: des d'una gegantesca «cúpula de calor» als EUA fins a tifons a la Xina, passant per temperatures oceàniques que baten rècords i incendis forestals.

Als qui vivim a Europa i els Estats Units ens resulta fàcil considerar fenòmens com les onades de calor com a successos aïllats —i oblidar-nos d'ells quan tot torna a la «normalitat»—. Però no ho són. Formen part d'una tendència a l'augment dels fenòmens meteorològics extrems que s'observa a tot el món a causa del col·lapse climàtic. I hem de lligar caps.

*******

En primer lloc, ens centrem en els EUA, on una abrasadora onada de calor ja ha provocat múltiples morts. La calor extrema va començar la setmana passada i, per a quan va arribar l'aire fresc que va alleujar les condicions de calor abrasadora, almenys 25 persones havien mort. Només en Nova Jersey han mort 22 persones, la majoria de les quals van ser trobades en habitatges sense aire condicionat, en cotxes aparcats o al carrer. Més de 140 milions de persones es troben sota alertes per calor. Més de 20 estats han arribat els 100 °F (38 °C).

Els éssers humans poden morir només per l'exposició a la calor, especialment en condicions d'humitat, quan el refredament per evaporació del qual sol dependre el nostre cos deixa de funcionar. Però la calor extrema també pot provocar morts en agreujar malalties subjacents. Les autoritats d'Illinois van registrar una mort per malaltia cardiovascular en la qual la calor va ser un «factor contribuent». A Mississipi, un home de 74 anys va ser trobat mort darrere d'una gasolinera després d'allunyar-se de casa seva, desorientat per la calor. Una dona de 83 anys es va desmaiar mentre feia jardineria i va morir mentre esperava una ajuda que va arribar massa tard.

Ara, el país es prepara per a l'arribada d'una «onada de calor inusualment extensa», que sembla que tornarà a portar temperatures rècord. L'onada de calor afectarà dos terços del territori continental dels Estats Units. En una zona que abasta gran part del sud i l'est del país, les temperatures se situaran entre 15 i 25 °F (8 i 14 °C) per sobre del normal, tant de dia com de nit. S'espera que dimecres es superaran noranta rècords locals.

Una onada de calor és una àmplia zona d'alta pressió atmosfèrica que atrapa l'aire calent sota ella, impedint que entrin els vents més frescos i la pluja. L'aire atrapat es comprimeix i s'escalfa encara més a mesura que és empès cap avall, la qual cosa eleva les temperatures per sobre del normal fins que el sistema de pressió finalment es desintegra o es desplaça. Però aquest està superant rècords per l'enorme quantitat d'alta pressió que conté i pel lluny que s'ha estès cap al nord.

La gravetat d'aquesta ona de calor —com ocorre amb molts fenòmens en la ciència del clima— es deu a un cercle viciós. Les terres afectades per la sequera retenen menys humitat, per la qual cosa s'escalfen més ràpidament. L'aire calent i sec agreuja al seu torn la sequera, la qual cosa aviva encara més la calor i alimenta incendis forestals explosius. Mentrestant, el sud-est experimenta una calor menys extrema durant el dia, però les nits són tan càlides i humides que les temperatures a Miami, Tampa, Charleston i Fort Lauderdale no baixen dels 80 °F (27 °C) ni tan sols a les 3 de la matinada.

Un grup de científics de Climate Central va dur a terme una anàlisi de l'onada de calor, utilitzant models que comparen les condicions meteorològiques actuals amb les previstes a partir de les tendències preindustrials. La zona de 20 000 milles quadrades més afectada per l'onada de calor està a punt de registrar temperatures rècord, i els models de Climate Central confirmen que la causa és el col·lapse climàtic. El seu Índex de Canvi Climàtic va revelar que l'augment de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle va fer que aquesta onada de calor fora cinc vegades més probable. Un dels científics entrevistats va afirmar que aquest nivell de calor seria «pràcticament impossible» sense l'augment de les emissions.

Per a la majoria de la població dels EUA, el «clima extrem» significa huracans i tornados: fenòmens dramàtics i aïllats que causen una destrucció generalitzada i visible. Per contra, una onada de calor mata en silenci, en llars sense aire condicionat, en llocs on les temperatures nocturnes no baixen prou perquè les persones es recuperin —tret que puguin permetre's un sistema d'aire condicionat—. Pot ser que no donin lloc a imatges espectaculars, però onades de calor com aquesta provocaran canvis dramàtics —i a vegades mortals— per a milions de persones, especialment les més pobres.

******

A continuació, a la Xina, on s'han registrat desenes de víctimes a conseqüència de tifons inusualment intensos. Fins al moment s'han registrat 71 morts: 39 en el trencament d'una presa en Guangxi, 11 en els tornados de Hubei i 21 en un lliscament de terra en Gansu. La destrucció no s'ha limitat a les vides humanes. Les infraestructures han quedat devastades i milers d'animals de granja s'han ofegat en les inundacions. Ara s'acosta un altre tifó abans fins i tot que el país hagi retirat els enderrocs del primer.

La tempesta que s'aproxima —el tifó Bavi— va ser classificada inicialment com un «súpertifó». Es van registrar velocitats de vent de 230 km/hora quan la tempesta es va formar per primera vegada. Sembla que la tempesta s'afeblirà en tocar terra, amb velocitats de vent que descendiran a «només» 175 km/hora. Així i tot, ja s'han cancel·lat vols en tota la regió i s'han tancat molts col·legis. És probable que el nombre de víctimes mortals sigui significatiu, i l'impacte econòmic també serà profund.

En aquest article per al FT, un científic climàtic ofereix una útil perspectiva que matisa la informació generalitzada sobre les inundacions. Afirma: «Aquests fenòmens poden semblar extrems des del punt de vista del que sentim, però estadísticament ja no ho són». En altres paraules, aquesta és la nova normalitat. Amb les temperatures globals acostant-se a 1,4 °C per sobre dels nivells preindustrials i les temperatures de la mar aconseguint nous màxims, els tifons extrems assotaran la Xina amb més freqüència.

La Xina constitueix un cas d'estudi útil en aquest context perquè posa de manifest la contradicció central del capitalisme verd. És, al mateix temps, el país que està desenvolupant les energies renovables més ràpidament i el emissor anual més gran del món, que continua cremant enormes quantitats de carbó per a satisfer la creixent demanda d'energia. El país ha aportat innovacions extraordinàries en tecnologia verda, i aquestes innovacions s'han estès ràpidament per tot el món gràcies a les subvencions estatals que han reduït els preus de productes com els panells solars. Però ni tan sols aquest progrés és suficient per a contrarestar la voracitat de les forces de producció, que exigeixen un creixement constant sense importar el cost.

En molts indicadors de descarbonització i adaptació, la Xina va molt per davant d'Occident. Però continua sent una economia capitalista —encara que sigui una en la qual l'Estat exerceix un paper inusualment significatiu en intentar pal·liar les contradiccions del desenvolupament capitalista—. Aquestes contradiccions són, per descomptat, irresolubles dins del model actual. El creixement continuarà consumint més recursos dels que el planeta —i la seva població— són capaços de proporcionar de manera sostenible.

******

Passem ara a Espanya, on aquesta setmana han mort 12 persones i hi ha 23 desaparegudes a causa dels incendis forestals provocats per l'onada de calor. Els incendis es van declarar en una zona densament arbrada d'Andalusia. Les autoritats van descriure els incendis com «molt complexos» i d'avanç «molt ràpid». Es tracta ja de l'incendi forestal més mortífer de la història d'Espanya, superant els dos anteriors rècords de 1979 i 1984. I és la tercera onada de calor de l'estiu, que arriba després del mes de juny més calorós mai registrat a Europa occidental.

Algunes de les víctimes van ser trobades en un cotxe calcinat amb el volant a la dreta —probablement britànics amb poca experiència en la calor extrema i els incendis forestals—. Segons aquest article del FT, la zona és un destí molt popular entre els jubilats britànics. Un emigrant britànic entrevistat per a l'article va afirmar que «l'horitzó està tan ple de smog que no es distingeix on acaba la mar i on comença el cel».

L'onada de calor que assola actualment Europa s'ha caracteritzat per una sequera generalitzada que ha augmentat considerablement el risc d'incendis forestals. La sequera s'ha afermat en gran part d'Europa occidental i central des de finals de maig, amb cabals fluvials molt per sota de la mitjana. Aquestes zones del continent també van experimentar un començament d'any inusualment plujós, la qual cosa va suposar que hi hagués abundant vegetació per a alimentar les flames.

Però no es tracta només del continent. El Regne Unit també es troba en alerta màxima pels incendis forestals, ja que aquesta onada de calor ha complert la «regla del 30:30:30»: 30 °C de temperatura, 30% d'humitat i 30 km/h de vent. Quan tots aquests factors es donen alhora, com ocorre ara, el risc d'incendis forestals es dispara. I aquesta regla s'està incomplint amb més freqüència en tot el Regne Unit i a Europa continental, ja que aquesta última s'està escalfant al doble de velocitat que la resta del món.

Un dels entrevistats per a aquest article va descriure els canvis que s'estan produint a Europa en termes contundents: «el sistema climàtic continua acumulant calor». Crec que aquesta és una de les afirmacions més contundents que he vist d'un científic en descriure el col·lapse climàtic. No és que el clima estigui «canviant» o fins i tot «col·lapsant»: la Terra està, literalment, acumulant calor a un ritme vertiginós. I tota aquesta calor atrapada —resultat d'un efecte d'hivernacle fora de control— té conseqüències devastadores per al clima i per a les persones que depenen d'ell per a sobreviure.

******

Finalment, tornem al Regne Unit, on les nostres aigües estan sofrint una «onada de calor extrema». Les temperatures oceàniques se situen, de mitjana, 2 °C per sobre del normal, i fins a 5 °C per sobre del normal en les zones més afectades. Es tracta de la tercera i més intensa onada de calor marina de l'any, i és especialment greu perquè l'oceà no ha tingut temps de refredar-se després de les dues últimes onades de calor.

Com a persona que es fica en la mar gairebé cada dia aquí a Cornualla, tinc experiència de primera mà d'aquest fenomen. Pocs practiquen surf de manera habitual al Regne Unit sense vestit de neoprè, ja que la temperatura de la mar no varia tant com la de l'aire. Però enguany ha estat habitual veure a gent fent surf només amb vestit de bany. Jo, com la majoria dels surfistes, prefereixo poder ficar-me en l'aigua sense vestit de neoprè. Però l'augment de la temperatura dels oceans està implicant conseqüències molt més alarmants per a la meva regió —i per al país en general—.

Com he assenyalat anteriorment, els oceans absorbeixen més del 90% de l'excés de calor generada per la crema de combustibles fòssils. Les temperatures globals de la superfície de la mar ja han superat els rècords establerts en 2023 i 2024, i aquest «súper El Niño» ni tan sols ha arribat encara el seu punt àlgid. Un científic entrevistat per a aquest article de The Guardian va advertir que ens enfrontem a un «episodi de mortalitat massiva» d'espècies marines. Això podria suposar un desastre per a les comunitats pesqueres la supervivència de les quals depèn de l'oceà.

Però l'escalfament dels oceans també té efectes més generalitzats. Alimenta tempestes i huracans més intensos, ja que l'aigua més càlida s'evapora més ràpidament i proporciona més energia perquè els ciclons tropicals s'intensifiquin. Contribueix a la pujada del nivell de la mar, perquè l'aigua càlida ocupa més espai i provoca més desglaç. Alteren els corrents oceànics i els patrons de circulació, la qual cosa suposa un risc per a sistemes com la Circulació Meridional de Retorn de l'Atlàntic, que regula el clima en tota Europa i més enllà. Augmenten la humitat atmosfèrica, la qual cosa intensifica les pluges i les inundacions en algunes regions, al mateix temps que agreuja la sequera en unes altres.

Per a empitjorar les coses, l'escalfament dels oceans crea un altre bucle de retroalimentació positiva. Els oceans no sols absorbeixen calor, sinó també CO₂. De fet, els oceans són l'embornal més gran de carboni del planeta, ja que absorbeixen al voltant d'una quarta part de les nostres emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. A mesura que augmenta la concentració de CO₂ en els oceans, disminueix la seva capacitat per a absorbir més gasos d'efecte d'hivernacle. Els oceans més càlids poden retenir menys CO₂ dissolt, cosa que significa que les onades de calor marines agreugen les amenaces al nostre embornal de carboni més important. I quan aquest embornal s'ompli, arribarem a un punt d'inflexió a partir del qual ja no hi haurà marxa enrere.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-heat-is-everywhere?

 

 

Zones de guerra: Orient Mitjà, Ucraïna i l'opinió pública.

Tariq Ali

30 de juny de 2026

L'única guerra que els Estats Units ha guanyat contra l'Iran va ser en el camp de futbol durant aquest dubtós Mundial. Amb l'ajuda dels seus mafiosos de la FIFA, els Estats Units es va sortir amb la seva falsejant el resultat. En la veritable guerra dels Estats Units contra l'Iran, això no va ser possible. Mentrestant, a mesura que Israel continua atacant el Líban i pressionant al seu feble Govern perquè cedeixi territori, ha començat una mini Nakba.

El memoràndum d'entesa entre els EUA i l'Iran s'està fent miques després que els Estats Units tornés a atacar a l'Iran, la qual cosa va obligar els iranians a respondre bombardejant bases estatunidenques en els Estats del Golf. L'Iran ha tancat una vegada més l'estret d'Ormuz i ha deixat clar que no es tolerarà cap nou intent per part dels EUA de dictar la política iraniana en la mar. Els dos països han arribat a un nou punt mort, però és difícil predir per quant temps. El ministre d'afers exteriors iranià, Abbas Araghchi, va volar a Bagdad durant el cap de setmana per a informar el Govern iraquià sobre la situació més recent. Prop de l'aeroport, el ministre iranià es va detenir per a dipositar corones de flors en la tomba del general iranià Qasem Soleimani, assassinat per la CIA en 2020. El simbolisme no podia haver estat més clar. L'Iran no es rendirà.

En el seu propi país, aquesta guerra ha fet que Trump sigui extremadament impopular. Un nombre cada vegada major de ciutadans estatunidencs està plantejant preguntes incòmodes sobre les relacions entre els EUA i Israel. El redactor en cap de The Economist, durant una entrevista amb Tucker Carlson, es va quedar sense paraules quan aquest va suggerir que Israel havia arrossegat als EUA a una guerra totalment irracional i va qüestionar la influència d'Israel en la política exterior estatunidenca. Milions d'estatunidencs que lluiten per pagar les seves factures del gas es pregunten el mateix. No han de subestimar-se els efectes de la guerra en l'economia mundial, ni tampoc els costos financers en els quals ha incorregut la mateixa potència hegemònica imperial. L'Operació «Epic Fury» ha fracassat. Culpar als europeus no té molt pes al país. De fet, la majoria dels països europeus de l'OTAN van permetre l'ús de les seves bases aèries, sense les quals els EUA hauria sofert encara més danys. L'excepció va ser Espanya, que es va negar a permetre que els avions de combat estatunidencs de la base aèria de Morón, en Morón de Frontera, s'utilitzessin per a la guerra dels «morones» contra l'Iran.

Mentrestant, a Gaza i Cisjordània, els israelians continuen amb la seva campanya genocida. Precisament avui, les bombes israelianes han matat a vuit palestins a Cisjordània, tres dels quals eren nens. Això eleva a 241 el nombre de nens palestins assassinats a Cisjordània des del 7 d'octubre i a gairebé 1 100 persones en total. Els israelians continuen insistint que estan mostrant moderació. Les apropiacions de terres i els assassinats a Cisjordània són ignorats pel «Salvatge Oest» i les seves institucions. El difunt general De Gaulle es va referir en el seu moment als Estats com a «monstres freds». És una definició encertada dels Estats que han secundat, armat i donat suport a Israel incondicionalment, impassibles davant les tragèdies que estan devastant a milers i milers de famílies palestines. En altres paraules, la civilització occidental està de nou en ple apogeu, regalimant sang. Els seus polítics, amb rostres que semblen màscares, menteixen sense parar mentre el poble palestí fa ganyotes de dolor i desesperació.

**********

En el front europeu, on l'OTAN lliura una guerra contra Rússia, el canceller alemany Friedrich Merz, un polític mediocre i sense visió de futur, ha tornat a presumir. Està encantat que Trump hagi tornat a pujar a bord del vaixell de guerra de l'OTAN i ha reprès amb descarada eufòria les seves habituals mostres de servilisme i vassallatge (comprant més armes estatunidenques). Merz s'imagina que Putin es retirarà ara. Ni ell ni els seus col·legues de la UE mostren gens d'interès en unes negociacions serioses. Per a defensar l'embolic en el qual s'han ficat a Ucraïna, no són pocs els que alimenten fantasies sobre una invasió russa d'altres Estats europeus. Disparar drons dins de Rússia tampoc servirà de molt. Haurien d'haver-se donat compte d'això quan va quedar clar que els atacs amb drons de Putin contra Ucraïna no van derrotar al règim. L'exèrcit rus avança lentament. Les opcions són limitades. Per a posar fi a la guerra de manera seriosa i negociada, totes dues parts hauran de fer concessions; en cas contrari, serà inevitable una perillosa escalada. Hi ha un sector cada vegada més bel·licista en la classe política i militar russa que advoca perquè Putin ataqui les bases de l'OTAN implicades en el suport a Ucraïna. Si els alemanys responguessin amb míssils estatunidencs, Rússia podria recórrer a míssils nuclears. El Pentàgon és conscient de tot això i, tard o d'hora, haurà d'insistir a aconseguir un acord. A Alemanya, la formació d'extrema dreta AfD està guanyant força, en part a conseqüència de les polítiques del país respecte a Rússia. La líder del partit, Alice Weidel, sosté que Alemanya s'està destruint econòmicament a si mateixa a causa d'aquesta obsessió amb Rússia i exigeix un canvi de rumb. Aquesta demanda gaudeix de popularitat i Merz i els seus aliats només poden respondre amb mentides febles i encobriments d'un tipus o un altre. El grau de corrupció en les altes esferes d'Ucraïna és innegable, igual que la forta influència dels nazis ucraïnesos. Circulen rumors que els alemanys volen destituir a Zelensky. Però la influència nazi dins de l'elit governant d'Ucraïna està molt arrelada. Insistiran a participar en la selecció del seu substitut. Per tant, la destitució de Zelensky podria no ser suficient.

**********

L'opinió pública en tota Europa s'oposa al suport obert que la UE (excepte Espanya) i els partits de centre extrem a la Gran Bretanya brinden a Israel i a les seves polítiques. El Partit Laborista britànic, en ple mode autoritari, ha prohibit les manifestacions i ha qualificat de terroristes a un grup d'acció directa no violenta. Més de 3.000 dels seus simpatitzants (amb una edat mitjana de 55 anys) han estat acusats en virtut d'aquesta llei draconiana i forassenyada. Portant la bogeria encara més lluny, un jutge particularment desagradable té en el punt de mira a un dels advocats de drets civils més brillants d'Anglaterra, Rajiv Menon, acusant-lo de desacatament al tribunal per informar els membres del jurat dels seus drets —pel que sembla, un delicte imperdonable al Regne Unit pel qual es pot ser inhabilitat per a exercir l'advocacia—. La policia d'Alemanya i França ha maltractat brutalment a manifestants que marxaven en suport a Palestina i, tant als EUA com a Europa, s'està acomiadant a professors que s'oposen al genocidi israelià (i també a metges a la Gran Bretanya). S'està expulsant i deportant a estudiants. El moviment de solidaritat amb Palestina no té precedents en la història mundial i ha dividit als demòcrates als EUA, on l'alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, ha contribuït a impulsar als joves membres de la DSA cap a la victòria en les recents primàries. Van ser triats exigint la llibertat per a Palestina i denunciant al AIPAC com un «monstre». És la primera vegada que el lobby israelià als EUA rep un cop tan dur. Al Regne Unit, un primer ministre és descartat després que dos anys de lleialtat indestructible al genocidi d'Israel enfonsessin la seva popularitat fins a mínims històrics. I, no obstant això, ni els mitjans de comunicació ni el partit que l'està abandonant s'atreveixen si més no a insinuar la causa principal del seu espectacular col·lapse. A França, el candidat presidencial de LFI, Jean-Luc Mélenchon, està atraient a multituds enormes i la defensa de Palestina és un dels seus lemes clau en impressionants mítings massius. L'organització sionista francesa CRIFF l'ha acusat d'antisemitisme. Irònicament, tal com vaig advertir una vegada en un festival literari jueu a Londres fa aproximadament una dècada, si els empleats descarats i mesquins de les ambaixades israelianes continuaven titllant als seus oponents d'antisemites, l'acusació perdria el seu efecte. Això és el que ha ocorregut en tota Europa i Amèrica del Nord. Mentrestant, el suport jueu a Palestina continua creixent.

 

Tariq Ali és escriptor, cineasta i membre del comitè de la revista «New Left Review» des de fa molt temps. Ha escrit 50 llibres sobre història i política, a més de 7 novel·les. «You Can't Please All: Memoirs 1980-2024» és el seu últim llibre.

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/war-zones?

 

 

Per què necessiten els països una política industrial?

Arguments per a anar més enllà de les fallades del mercat.

Jostein Hauge

7 de juliol de 2026

Durant gran part de la segona meitat del segle XX, la política industrial tenia un aire de fracàs. L'ortodòxia dominant sostenia que els governs havien d'establir les normes i després mantenir-se al marge, deixant que els mercats assignessin el capital i seleccionessin als guanyadors que mereixien triomfar. Advocar perquè l'Estat orientés activament l'economia cap a determinades empreses o sectors resultava, en els cercles econòmics més refinats, lleugerament incòmode. No obstant això, des de la dècada de 2010, la política industrial ha tornat amb força a estar de moda. Davant el canvi climàtic, la fragilitat de les cadenes de subministrament i les rivalitats geopolítiques, els governs han redescobert l'atractiu d'un Estat activista. La qüestió ja no és si els governs han d'aplicar una política industrial, sinó de quin tipus.

No obstant això, encara que aquesta pràctica s'hagi rehabilitat, la forma en què molta gent la concep és sorprenentment limitada. Si se li demana a un economista del govern que justifiqui una intervenció concreta, la resposta sol emmarcar-se en el llenguatge de les fallades del mercat. On està l'externalitat que la política pretén corregir? Aquesta perspectiva no és errònia, i li donaré el reconeixement que mereix. Però no és prou exhaustiva. Tracta la política industrial com una sèrie de pegats tècnics limitats aplicats a un mercat que, d'altra banda, funciona bé, ocultant les raons més profundes i antigues per les quals els Estats sempre han intervingut. El meu objectiu amb aquest assaig és doble: exposar tota la gamma de fonaments que sustenten la política industrial, tant antics com recents, i mostrar que la perspectiva de les fallades del mercat només capta una fracció de les raons per les quals els països la necessiten. Algunes són àmpliament compreses; unes altres, en particular les relatives a la seguretat nacional, s'han vist transformades pels esdeveniments recents i mereixen ser actualitzades. La taula que figura més avall resumeix el conjunt complet de justificacions.

Abans de passar a aquestes justificacions, convé fer una concessió honesta. La política industrial pot fracassar, ha fracassat i tornarà a fracassar. La seva defensa no consisteix en una fe ingènua en l'Estat com a força omniscient que sempre tria correctament. Els governs són propensos al fracàs, a la corrupció i a la cerca de rendes. Però sense un govern que orient el mercat en la direcció correcta, és pràcticament impossible transformar una economia de baixos ingressos en una d'alts ingressos, o impulsar-la cap a activitats més innovadores i d'alt valor. La política industrial pot fracassar, sí, però sense cap política industrial, el fracàs és una certesa. Tots els països que han desenvolupat una sòlida capacitat productiva han recorregut a la política industrial d'una forma o una altra.

L'argument de la indústria incipient

La justificació més antiga de la política industrial, i possiblement la més important per als països en desenvolupament, és l'argument de la indústria incipient. Plantejat per primera vegada per Alexander Hamilton, postula que una economia que es troba ressagada respecte a l'avantguarda tecnològica mundial —com ho estava els Estats Units a la fi del segle XVIII— necessita protegir i fomentar les seves indústries en la seva fase inicial fins que puguin competir a escala internacional. L'economista polític alemany Friedrich List va proporcionar posteriorment el marc teòric en la seva obra Sistema nacional d'economia política, argumentant que les indústries incipients no podien desenvolupar-se sense un govern fort i solidari, i que l'Estat tenia el deure de promoure activitats que augmentessin la riquesa i el poder nacionals, fins i tot quan això suposés avançar-se a l'avantatge comparatiu actual d'un país.

Aquesta estratègia compta amb un sòlid historial entre els països que han aconseguit una industrialització més reeixida, començant pels mateixos Estats Units, bressol d'aquest argument. Els Estats Units va aplicar aranzels elevats al llarg del segle XIX per a fomentar la seva base manufacturera, protegint indústries com la tèxtil i la siderúrgica de competidors britànics més avançats fins que van poder valer-se per si mateixes. Corea del Sud va seguir un camí similar en les dècades de 1960 i 1970, protegint les seves indústries siderúrgica i naval, la qual cosa va contribuir a transformar una economia devastada per la guerra en una potència industrial. El Japó va protegir els seus sectors de l'automòbil i l'electrònica de la competència estrangera en les dècades de la postguerra, la qual cosa va donar a empreses com Toyota i Sony marge per a madurar i perfeccionar la seva tecnologia abans d'enfrontar-se a rivals internacionals. En cada cas, la protecció temporal va proporcionar a les empreses nacionals el respir necessari per a desenvolupar la capacitat i els coneixements especialitzats que no haurien pogut adquirir si s'haguessin vist exposades directament a competidors estrangers consolidats en una etapa incipient del seu desenvolupament.

Fallades de mercat i externalitats

En els debats actuals, els arguments a favor de la política industrial solen plantejar-se en termes de fallades de mercat. Quan un departament governamental proposa una intervenció, els ministeris d'Hisenda i d'Economia solen exigir que s'identifiqui la fallada de mercat específica que la política pretén corregir. El concepte va sorgir de l'escola neoclàssica —sobretot a través de l'obra d'Arthur Cecil Pigou— i reconeix que els mercats a vegades produeixen resultats subòptims, la qual cosa entra en tensió amb el principi que, en igualtat de condicions, els mercats ofereixen els resultats més eficients.

La fallada de mercat clàssica és una externalitat: una conseqüència de l'activitat comercial que afecta a tercers sense reflectir-se en els preus. Els desastres ecològics són l'exemple negatiu més habitual, però en aquest context les externalitats positives cobren major importància; els casos més típics són l'R+D i la formació dels treballadors. Des del punt de vista de la societat, les empreses inverteixen menys del necessari en tots dos àmbits. Alguns coneixements tecnològics no poden patentar-se, i els treballadors s'emporten les seves competències a noves empreses, per la qual cosa l'empresa que els va formar no obté el rendiment complet. La falta d'inversió privada en recerca després de la Segona Guerra Mundial va ser la raó principal per la qual els governs europeus i estatunidencs van finançar directament l'R+D, i s'atribueix àmpliament a la recerca finançada per l'Estat —gran part d'ella relacionada amb la defensa— el fet d'haver convertit al sistema d'innovació dels Estats Units en líder mundial.

Fallades de coordinació i aportacions públiques

La teoria de la fallada del mercat dona per descomptat un mercat que ja existeix i que simplement falla en alguns aspectes marginals. Les justificacions de la política industrial que es deriven d'això són més difícils d'encaixar en aquest marc. El primer és la fallada de coordinació. Fins i tot quan no existeixen externalitats, una activitat desitjable pot resultar rendible per a una sola empresa només si moltes altres actuen al mateix temps. Un proveïdor de la fase inicial no construirà una planta de components fins que existeixin assembladors que li comprin, i els assembladors no es comprometran fins que hi hagi proveïdors i mà d'obra qualificada. Ningú fa el primer pas, i l'economia s'estanca en un equilibri de baix nivell que resulta pitjor per a tots.

Aquest problema constitueix la base de l'argument del «gran impuls», desenvolupat per Paul Rosenstein-Rodan. La seva idea central era que una gran ona coordinada d'inversió en molts sectors alhora podria ser autosostenible, a diferència del que ocorreria amb inversions aïllades i fragmentades. La transició cap als vehicles elèctrics és un bon exemple. Els conductors no es passaran als vehicles elèctrics sense una xarxa de recàrrega, i la xarxa no es construirà sense conductors. Els mercats poden quedar-se estancats no perquè els preus siguin erronis, sinó perquè cap agent pot fer el primer pas de manera rendible. Un vessant relacionat es refereix als inputs públics específics de cada activitat —infraestructures especialitzades, règims normatius o bases de competències que cap empresa per si sola proporcionarà, però de les quals depèn tot un sector—. Tots dos amplien els arguments a favor de la intervenció molt més enllà de la simple correcció d'externalitats aïllades.

El risc i l'horitzó a llarg termini

Una altra justificació de la política industrial té a veure amb el risc. Alguns projectes industrials comporten beneficis elevats per a la societat, però massa incerts, a massa llarg termini o de tal envergadura que els inversors privats no poden assumir-los per si sols. Els bancs comercials exigeixen garanties i una amortització predictible; el capital de risc busca una sortida en uns pocs anys. Cap dels dos s'adapta bé al finançament d'una primera acereria o d'una indústria nacional de semiconductors, on la rendibilitat pot trigar dècades a materialitzar-se i el fracàs és una possibilitat real. L'Estat, amb un horitzó més ampli i la capacitat de repartir el risc entre diferents iniciatives, pot intervenir allí on el finançament privat no ho fa. Històricament, això ha ocorregut a través dels bancs de desenvolupament i les empreses estatals, tots dos d'enorme importància en tot el Sud global, on els mercats de capitals disposats a assumir tals riscos són especialment escassos.

Aquesta disposició a absorbir el risc que el finançament privat no vol assumir és una de les principals línies divisòries entre els sistemes econòmics de la Xina i els Estats Units. Els bancs estatals i les empreses públiques de la Xina han finançat dècades d'inversió en sectors considerats vitals per al desenvolupament econòmic, però que haurien tingut dificultats per a atreure capital privat. L'Estat absorbeix les pèrdues inicials i els llargs períodes d'amortització que els prestadors comercials i els accionistes, per la seva pròpia naturalesa, no estan disposats a assumir. Els Estats Units, per contra, ha depès de manera aclaparadora dels mercats de capital privats per a assignar la inversió. Aquests mercats es basen en els beneficis trimestrals i la rendibilitat per als accionistes, més que en la construcció d'infraestructures industrials al llarg de dècades. El resultat als Estats Units és un sistema financer molt adequat per a finançar startups amb sortides ràpides, però poc adequat per a canalitzar la inversió cap a projectes a llarg termini que atenguin les necessitats públiques i els objectius de desenvolupament nacional.

Més enllà del risc financer, aquestes institucions estatals aporten altres beneficis que el marc de «fallada del mercat» té dificultats per a valorar: la seguretat nacional, l'autonomia econòmica enfront del capital multinacional i el control públic sobre les indústries estratègiques i els recursos naturals. Aquest és el tema que abordaré a continuació.

Seguretat nacional, resiliència i autonomia estratègica

Si hi ha un argument que s'ha vist transformat pels esdeveniments recents, és aquest. La seguretat nacional sempre ha estat present en segon pla en la política industrial. No és casualitat que gran part de la recerca que va construir el sistema d'innovació estatunidenca estigués relacionada amb la defensa, ni que els països hagin protegit durant molt de temps la seva capacitat per a produir acer, vaixells i armament. Però durant una generació això es va tractar com una excepció limitada a la norma del lliure comerç, invocada per a un grapat de béns clarament militars i, d'altra banda, deixada de costat. Això ha canviat ràpidament. Els motius per a intervenir s'han ampliat, passant d'estimular el desenvolupament a protegir la seguretat nacional i preservar l'autosuficiència en un món obertament disputat i altament competitiu.

Tres crisis han impulsat aquest canvi. La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest com de fràgils podien ser les cadenes de subministrament globalitzades quan tothom necessitava al mateix temps articles com màscares, medicaments i respiradors. L'escassetat de semiconductors que va seguir va demostrar que un grapat de punts d'escanyament —molts d'ells concentrats en una única regió geopolíticament exposada— podia paralitzar sectors industrials sencers. I la intensificació de les rivalitats econòmiques entre les grans potències, especialment els Estats Units i la Xina, han convertit les mesures de seguretat nacional en un element central de la formulació de polítiques econòmiques.

És fonamental assenyalar que aquest raonament no encaixa en absolut en el model de «fallada de mercat». L'objectiu no és corregir una externalitat mal valorada, sinó garantir que una nació conservi o desenvolupi la capacitat de produir el que considera crític —semiconductors, productes farmacèutics, bateries— fins i tot quan el mercat mundial pogués subministrar-los més barats des de l'estranger. Un país pot acceptar voluntàriament una indústria nacional menys eficient com a preu a pagar per no dependre d'un rival estratègic. Es tracta d'un càlcul sobre el poder i la vulnerabilitat, no sobre l'eficiència. Aquesta lògica ha estat fonamental per a la industrialització de la Xina, on la política industrial es va veure impulsada molt menys per les fallades de mercat que per la urgència de la recuperació tecnològica, la sobirania nacional i l'autonomia estratègica.

Més enllà de les fallades de mercat

Els fonaments analitzats aquí —protecció de la indústria incipient, fallades de mercat, problemes de coordinació, assumpció de riscos i seguretat nacional— no competeixen entre si, sinó que s'acumulen. Una sola política, com les subvencions a la indústria nacional de semiconductors, podria simultàniament impulsar un sector tecnològicament ressagat, corregir la falta d'inversió en R+D, resoldre un problema de coordinació entre els fabricants de xips i els fabricants de productes derivats, absorbir un risc que cap prestador privat assumiria i protegir una cadena de subministrament enfront d'una ruptura geopolítica. Reduir tot això a una única fallada del mercat que cal esmenar passa per alt la major part del que realment està ocorrent. La política industrial no és una eina correctora limitada que s'afegeix a un mercat, d'altra banda, autosuficient. És una característica recurrent de la forma en què cada país posa en pràctica plans a llarg termini per a desenvolupar la seva capacitat productiva.

Si la política industrial s'entén únicament com una correcció del mercat, el seu àmbit d'aplicació es redueix a un grapat d'externalitats de manual, i qualsevol cosa que vagi més enllà sembla una intromissió estatal injustificada. Però si els governs reconeixen el conjunt més complet de justificacions, el càlcul canvia. Un país pot acceptar racionalment una indústria nacional menys eficient a canvi de resiliència enfront de pertorbacions en el subministrament o a la dependència d'una potència rival, una compensació per a la qual el marc de la fallada de mercat no té termes. Res d'això dona peu a la complaença. La política industrial continua sent propensa a la captura, la mala assignació de recursos i el fracàs, i cap d'aquestes raons és garantia d'èxit. Però l'elecció mai ha estat entre un Estat intervencionista i un mercat neutral que encerta per si sol. Es tracta de triar entre una política industrial duta a terme amb una visió clara de per què és necessària, i una política industrial duta a terme a cegues.

Jostein Hauge és economista polític i professor associat d'Estudis sobre el Desenvolupament en la Universitat de Cambridge. La seva recerca se situa en la intersecció entre l'economia política internacional i l'economia del desenvolupament. És autor de The Future of the Factory: How Megatrends are Changing Industrialization (Oxford University Press). Ha publicat en diverses revistes acadèmiques, ha col·laborat amb diverses organitzacions internacionals, ha publicat en mitjans de comunicació com The Guardian, The Economist i Bloomberg, i ha estat convidat en canals de notícies i programes de debat.

Traduït del Substack de l’autor, Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/why-do-countries-need-industrial

 

El periodista i activista Norman Salomon s'ha inventat aquesta imaginària i divertida, però també profunda, amb Karl Marx parlant sobre Trump.

La meva conversa amb Karl Marx sobre Donald Trump

Norman Solomon

8 de juliol de 2026

Norman Solomon: Has restat importància al paper de l'individu en la història. Però els Estats Units té ara com a president a una persona que ha transformat les relacions de poder i el panorama polític.

Karl Marx: Puc assegurar-te que no ho ha fet per si sol. Les relacions de poder són relacions de classe. I, per cert, mai vaig dir que els individus fossin irrellevants per a la història. Vaig exhortar als individus a implicar-se a canviar la història.

NS: El president Trump ha revertit els avanços dels últims cent anys i més. A més, és mentalment inestable, per dir-ho suaument.

KM: El fonamental continua sent vàlid. Com vaig escriure en 1869 sobre una situació a França en la qual existia un culte entorn d'un tirà, la lluita de classes «va crear circumstàncies i relacions que van fer possible que una mediocritat grotesca exercís el paper d'heroi».

NS: Però ara una persona altament perillosa i fora de polleguera ha pres el control del Govern dels EUA I va arribar allí amb la majoria dels vots de la classe treballadora. Ha estat un xoc enorme tenir a un autèntic psicòpata com a president.

KM: Als què tu diries liberals els agrada desconnectar aquestes flors enverinades de les seves arrels històriques. Víctor Hugo era així, igual que tants comentaristes de la teva època, que no paraven de llançar les seves burles contra el menyspreable dèspota. Hugo destacava per les seves invectives amargues i enginyoses contra Lluís Napoleó Bonaparte després del cop d'estat. Com vaig assenyalar, «L'esdeveniment en si mateix apareix en la seva obra com un llamp caigut del cel. Ell només veu en això l'acte violent d'un individu aïllat. No s'adona que fa gran a aquest individu, en lloc de petit, en atribuir-li un poder d'iniciativa personal sense parangó en la història mundial».

NS: De fet, Trump sembla exercir de manera demencial un poder destructiu sense parangó en la història mundial.

KM: Però no va obtenir aquest poder per la seva pròpia voluntat. Si et fixes en una personalitat individual, has perdut el fil històric.

NS: Un sociòleg, Dylan Riley, va comentar recentment: «Des d'una perspectiva marxista, gran part de la crítica liberal d'esquerres a la política estatunidenca contemporània pot considerar-se essencialment petitburgesa. Gira entorn d'arguments morals que advoquen per la igualtat d'oportunitats i per una menor divisió i conflicte social». I va afegir: «Crec que la idea central de Marx al respecte és posar l'accent en la importància de la lluita de classes com el mecanisme a través del qual s'imposa, en realitat, qualsevol compromís de classe. I si passes per alt aquest punt, la teva política queda invalidada des del principi».

KM: En primer lloc, m'alegra dir que no soc «marxista», tenint en compte la quantitat de ximpleries que han deixat anar alguns que s'autodenominen així. Pots buscar-ho: «Ce qu’il i a de certain, c’est que moi, je ne suis pas marxiste.» Però deixant això de costat, sí, sens dubte, no hi ha forma raonable d'eludir la primacia de la lluita de classes. La frase pot sonar excessivament polèmica per a les oïdes petitburgeses de l'Amèrica del segle XXI, però aquest és el motor més poderós que impulsa la història. Es pot negar o eludir-la, però en realitat no es pot evitar.

NS: Trump és un capitalista voraçment narcisista, tanmateix també és flagrantment racista i misogin.

KM: Per descomptat, el capitalisme funciona per a oprimir i dividir a la classe treballadora. Els sistemes de racisme signifiquen més beneficis per a uns pocs. De la mateixa manera, les dones són explotades i mal pagades pel seu treball. He escrit extensament sobre això.

NS: L'horrible realitat és que ara estem oprimits per un president extremadament reaccionari i despietat que aspira a convertir-se en un tirà sense límits. I alberga un odi especial cap a les dones i les persones de color, amb terribles repercussions socials.

KM: La lluita de classes no va aconseguir aportar les solucions necessàries a les espantoses condicions humanes, amb algunes formes especials d'opressió dins de la classe treballadora. En aquest punt, podríem deixar les últimes paraules al meu camarada Friedrich Engels, qui va escriure en 1890: «L'element en última instància determinant en la història és la producció i reproducció de la vida real. Ni Marx ni jo hem afirmat mai una altra cosa. Per tant, si algú tergiversa això per a dir que l'element econòmic és l'únic determinant, converteix aquesta proposició en una frase sense sentit, abstracta i absurda. La situació econòmica és la base, però els diversos elements de la superestructura —les formes polítiques de la lluita de classes i els seus resultats, a saber: les constitucions establertes per la classe vencedora després d'una batalla guanyada, etc., les formes jurídiques, i fins i tot els reflexos de totes aquestes lluites reals en la ment dels participants, les teories polítiques, jurídiques i filosòfiques, les opinions religioses i el seu posterior desenvolupament en sistemes de dogmes—, també exerceixen la seva influència sobre el curs de les lluites històriques i, en molts casos, prevalen a l'hora de determinar la seva forma».

NS: Llavors, tu i Engels coincidíeu que moltes forces diferents donen forma a la història, encara que és concebible que un sol individu pugui marcar la diferència en determinats moments?

KM: Fred va aclarir encara més el seu punt de vista d'aquesta manera: «Nosaltres mateixos fem la nostra història, però, en primer lloc, amb supòsits i condicions molt definits. Entre aquests, els econòmics són, en última instància, decisius. Però les polítiques, etc., i de fet fins i tot les tradicions que aguaiten en la ment humana també exerceixen un paper, encara que no sigui el decisiu». I va continuar: «Hi ha innombrables forces que s'entrecreuen, una sèrie infinita de paral·lelograms de forces que donen lloc a una resultant: l'esdeveniment històric».

NS: Bé, en aquest moment, l'esdeveniment històric que continua produint-se sembla estar dominat, d'una forma o una altra, per Donald Trump.

KM: Encara que ho sembli, el principal motor d'un esdeveniment actual sovint pot semblar obvi mentre es desenvolupa, com una il·lusió òptica. Com vaig assenyalar ja en 1843: «L'exigència de renunciar a les il·lusions sobre la seva condició és l'exigència de renunciar a una condició que necessita il·lusions». No oblidis mai que uns pocs viuen en un luxe obscè, mentre que milers de milions viuen en la misèria i altres milers de milions a penes aconsegueixen reunir l'imprescindible per a sobreviure. La lluita de classes pot semblar un concepte antiquat, però, no obstant això, és el factor principal que sustenta la història, el passat, el present i el futur.

NS: Hi ha qui es queixa que això és el que sempre dius.

KM: Això és perquè sempre és cert.

 

Norman Solomon és director nacional de rootsaction.org i director executiu de l'Institute for Public Accuracy. El seu últim llibre, “War Made Invisible: How America Hides the Human Toll of Its Military Machine” (La guerra invisible: com els Estats Units oculta el cost humà de la seva maquinària militar), ha estat publicat per The New Press.

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2026/07/08/my-conversation-with-karl-marx-about-donald-trump/

 

 

La llibertat enfront de la societat

Richard Seymour

7 de juliol de 2026

Per al reaccionari d'avui, la veritable llibertat és la llibertat enfront de la societat: un ideal impossible. És gaudir dels beneficis de la societat sense assumir els seus costos, obtenir recompenses sense responsabilitats, rebre reconeixement sense reciprocitat: una contradicció absoluta que el capitalisme busca incansablement anul·lar transformant el mateix concepte de societat en el concepte de capital. És la vida social assimilada a l'heteronomia del mercat i automatitzada com una sèrie de transaccions que, a diferència del caràcter obert, mutable, expansiu i impredictible del vincle social i l'economia del regal, poden tancar-se a voluntat. És, per utilitzar l'argot de les criptomonedes, el sistema «sense confiança», el mateix disseny de la qual es basa en la idea que no es pot confiar en cap vincle humà mediador.

Pensem, per posar un exemple a l'atzar, en la indignació melodramàtica de la dreta novaiorquesa quan Mamdani va demanar als ciutadans que ajustessin els seus termòstats a 78 graus Fahrenheit durant una onada de calor per a alleujar la pressió sobre la xarxa elèctrica. Una modesta petició oficial d'un petit sacrifici personal per a garantir les condicions del benestar col·lectiu es va convertir en una intromissió estatista en la llibertat, equiparable a l'expropiació dels kulaks. Amb una grandiloqüència de la qual en el seu moment s'haurien burlat els liberals de la «Resistència», van desafiar al tirà ajustant els seus termòstats a 67, i amb aquesta contradicció performativa van demostrar que la seva llibertat per a utilitzar recursos i externalitzar costos en proporció al seu poder adquisitiu no es veia amenaçada en absolut.

Simplement, els molestava que se'ls demanés considerar alguna cosa més enllà del que desitjaven personalment i podien permetre's, de la mateixa manera que als activistes contraris al confinament els ofenia la idea que el risc que suposaven per als altres pogués ser un factor rellevant a l'hora de decidir si podien menjar en un restaurant; de la mateixa manera que els conductors londinencs de dretes es ressenten davant les zones de 20 mph, encara que no suposi cap diferència pràctica en la durada del seu trajecte, perquè la política es basa a salvar les vides d'aquells prou estúpids per a anar caminant en lloc de conduir. No dic, perquè quedi clar, que aquest dretanisme antisocial estigui motivat de manera exhaustiva per, és a dir explicable a través de, un compromís previ de convertir tota la vida social en una vida de mercaderies, en la qual les relacions entre les persones es presentin com a relacions entre coses. Simplement, resulta ser la forma sociofòbica en la qual han desembocat els seus innombrables descontentaments, la forma en què s'han polititzat.

No deixo d’insistir en aquesta mena de política «sociofòbica», seguint a Wendy Brown en In The Ruins of Neoliberalism, però què implica això? Quan César Rendueles va encunyar el terme «sociofòbia», no sembla que tingués al cap als reaccionaris. La sociofòbia era simplement la creença ideològica —que expressava un «principi central del liberalisme econòmic»— que el vincle fraternal «destrueix les bases de la societat racional» en subvertir o distorsionar el mecanisme dels preus. No es tractava d'una formació afectiva de masses, sinó d'un dispositiu de despolitització propi de les elits, que es materialitzava en la cerca constant d'un procediment tecnològic (la catalàxia, la cadena de blocs, l'eixam) que substituís la interdependència per la connectivitat i l'agregació, proporcionant així el bé social sense el social i, cosa que és més important, sense política. Llavors, per què aquesta exigència de despolitització sembla, de sobte, tan vital des del punt de vista polític?

Potser no és sorprenent que la reacció tingui com a objectiu final la despolitització total, ja que això no és més que una submissió total. Però al que vull arribar és a això: per què milions de votants senten amb tanta vehemència que les reivindicacions de la societat com a tal són opressives, que, de fet, qualsevol cosa que no sigui el nexe monetari —la transacció que es pot tancar a l'instant— és, almenys de manera incipient, totalitària?

 Per què se senten atrets per candidats com Javier Milei i Nayib Bukele, que ofereixen, per exemple, les criptomonedes (l'escàndol de la moneda $LLIURA, els «bons volcànics», Bitcoin City) com a alternativa a l'obligació social? Per què la idea mateixa dels diners, com a forma ideal d'interacció social, és tan poderosa políticament? Realment no crec que la sociofòbia, tal com l'articula Rendueles —com a doctrina del liberalisme econòmic—, hagi tingut mai un influx ideològic especialment estès, així que alguna cosa més ha d’estar passant.

Abans que Lukács, va ser Simmel, en La filosofia dels diners, qui va disseccionar el nucli fenomenològic del què Rendueles anomenaria «sociofòbia». La intenció de Simmel era apropiar-se del marxisme i invertir-lo construint «un nou pis» d'idealisme kantià sota el materialisme històric; volia demostrar que les formes econòmiques desentranyades per Marx eren, al seu torn, el resultat de valoracions i relacionalitats més profundes, de les que el diner era la forma reificada. Aquest enfocament, com van insistir tant Weber com Mannheim, confonia l'economia monetària en general amb el capitalisme, i precisament per això Lukács, en la seva teoria de la reïficació, va restablir la totalitat capitalista com a categoria central d'anàlisi. Així i tot, i sense voler llançar-me com una guineu a aquest cau hermenèutic, prenguem per bona la paraula de Simmel per un moment.

El diner, segons Simmel, és una «reïficació de la forma general de l'existència», que pressuposa i cristal·litza el tot social com una xarxa de dependències: el meu desig no pot satisfer-se fins que es correlacioni objectivament amb el teu, i aquesta objectivació adopta la forma de la moneda, la qual té una gran capacitat de distreure, de distanciar, de fer concretar la relacionalitat purgada dels continguts de dita relacionalitat, com la intimitat, la confiança i l'entrellaçament. Només el diner pot ser la «magna carta de la llibertat personal», la mesura fungible de tot valor, en tant que està decisivament separat de tot valor, i en la mesura en què separa a cada posseïdor dels altres, automatitzant la relacionalitat com una sèrie de transaccions tancades i definitives. I fins i tot si la llibertat que confereixen els diners és formal, mancada de contingut i inquieta, fins i tot si acaba on comença la llibertat substantiva —que només pot articular-se a través dels objectes i dels altres—; no obstant això, fabrica l'experiència de la independència com l'experiència corporal repetida de tancar relacions a voluntat i de la llibertat com la indiferència pràctica cap al valor que els diners encarnen. La llibertat es converteix a fer el que es vulgui sempre que es pugui pagar-ho: el crit esquinçador del «individu sobirà» que és tot menys sobirà.

Fer d'això la base de l'organització social com a tal es toparia amb contradiccions que es multipliquen i s'entrecreuen. No es podria dirigir una societat seguint aquestes línies antisocials, de la mateixa manera que no es podria esperar que els diners funcionessin sense una societat. No es pot esperar separar «el mercat» del seu arrelament en el valor social, ni concebre una economia que no sigui una economia moral. Fins i tot l'extrema dreta «llibertària», al mateix temps que proposa que es permeti als pobres vendre els seus ronyons en lloc de rebre assistència sanitària gratuïta, ha d'insistir en uns certs valors —siguin capitalistes, racistes, ecocidas o patriarcals— i estar disposada a imposar-los a punta de pistola, encara que només sigui perquè l'expressió de valors oposats amenaça les relacions de les quals depèn la falta de llibertat reificada. L'intent neoliberal, després d'haver destrossat amb una motoserra la vida associativa, de reformatar l'Estat a imatge d'aquesta relacionalitat reificada, va produir una quimera. D'alguna manera, per citar un passatge memorable de Alasdair Macintyre, l'Estat havia de ser alhora «un proveïdor burocràtic de béns i serveis, que sempre està a punt d'oferir als seus clients una bona relació qualitat-preu, però que mai ho fa realment» i «un dipòsit de valors sagrats, que de tant en tant convida a donar la vida per ell».

I, no obstant això, alguna cosa semblant a aquesta aspiració impossible és, al meu entendre, l'horitzó implícit de la fantasia reaccionària i sociofòbica: la reescriptura total de tota relacionalitat segons els patrons de la forma monetària (o, més precisament, de la relació de capital), la supressió total del contingut social de la socialitat, com la cúspide de la llibertat moderna. I fins i tot es poden veure en les criptomonedes, la indústria social i la intel·ligència artificial, entre moltes altres coses, intents de gestionar tecnològicament precisament aquest tipus de falta de llibertat, al mateix temps que es desplacen les contradiccions resultants. Això ens recorda alguna cosa que va escriure Marcuse, alguna cosa que era inusualment i audaçment erroni i que, no obstant això, va aconseguir captar amb precisió l'essència de l'afany del capitalisme per erradicar el social —amb tota la seva negativitat indòmita i les seves aspiracions transcendents— com a condició per a la seva pròpia existència: L'home unidimensional.

Perquè allí, en tota la seva grandiosa i inversemblant versemblança, trobem l'afirmació que l'«operacionalisme» —un llenguatge d'administració total basat en una fusió de tecnologia, conductisme i positivisme— ha aniquilat l'espai mateix de la negació que fa concebibles les alternatives. L'«operacionalisme», per a Marcuse, implicava la rendició orquestrada davant els fets immediats —governats al seu torn per una lògica formal abstracta en la qual el negatiu mai apareix—, davant necessitats fabricades i satisfetes immediatament, davant la imatge-mercaderia que esborra el pensament conceptual, sense deixar «cap tensió, cap espai» en el qual pogués inserir-se la dissidència, o en el qual es pogués transcendir dialècticament el present. Era gairebé una lògica algorítmica, en la qual no hi havia res amb el que discutir, només un conjunt de possibilitats dins d'un marge controlat, davant les quals es reaccionava de manera positiva o negativa. Sí, això era erroni i, irònicament, les condicions d'obediència social i conformisme consumista que sustentaven aquesta metainducció tan paranoica i, no obstant això, estranyament au courant, ja estaven fent implosió mentre Marcuse escrivia —implosió que acabaria generant un vast i reiteratiu cànon de teories conspiratives sobre la sedició del «marxisme cultural». Tanmateix, precisament en la seva opulenta i exagerada desolació, potser era molt perspicaç respecte a la forma en què el capitalisme s'esforça per destruir la possibilitat de concebre alternatives en remodelar la societat a la seva pròpia imatge antisocial.

El capitalisme, tanmateix, sempre fa això; o ho intenta. La pregunta és: com passa a formar part d'una agenda política manifesta amb una càrrega emocional tan profunda? Una manera de respondre a això és a dir que comença precisament quan la sociofòbia, com a vaga base cultural avalada per un nucli fenomenològic, resulta més desprestigiada i contracultural: quan les exigències d'assimilar una recessió, contenir una pandèmia, limitar el mal climàtic o derrocar un llegat de desigualtat racista fan visibles i polititzen les dependències negades, i plantegen de manera abrupta necessitats i conflictes que van a contracorrent de la sociofòbia de fons. Es torna reaccionària quan, de sobte, a molts que fins llavors havien estat benpensants, moderats, fins i tot vagament progressistes, els sembla que aquests «guerrers de la justícia social», aquests teòrics crítics de la raça, aquestes feministes, aquests «flocs de neu woke», aquests socialistes, aquests comunistes, han començat a polititzar-ho tot, a posar-ho tot en dubte, tot allò de què depenia la meva forma de vida, abans petita, poc lliure i indiferent, però còmoda i feliç. Gairebé fan venir ganes de separar-se de la societat, desconnectar-se del sistema, preparar-se per a una guerra civil si arribés el cas. O, en termes més amplis, tornar a ficar a la societat en la seva caixa, despolititzar-la, restablir la normalitat —sigui el que sigui això— com a teló de fons adequat per a l'única llibertat en la qual realment creiem: la llibertat nihilista d'acumular.

 

Richard Seymour és autor de diversos llibres, entre ells The Strange Rebirth of Radical Politics (Verso, 2016). El seu últim llibre, The Twittering Machine (Indigo Press, 2019), és un atac molt ben rebut per la crítica contra la indústria social: Twitter, Facebook, YouTube i els efectes polítics i culturals de la captura capitalista de la vida social. A més, és editor fundador de la revista Salvage. Escriu principalment comentaris polítics marxistes, com un experimentat proveïdor d'idees immortals.

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/freedom-from-163169696?

 

 

L'onada de calor a Europa és una qüestió política.

En tota Europa, la combinació tòxica de condicions meteorològiques extremes i desigualtat està provocant desenes de milers de morts evitables, i els polítics estan massa ocupats cobrant xecs de les grans petrolieres per a reaccionar.

Grace Blakeley

27 de juny de 2026

Aquest article de The Guardian comença amb una entrevista a Samira, que viu en un bloc de pisos a París. Ella diu: «Ahir em vaig asseure i vaig plorar, vaig pensar: “Em moriré”». Després de gairebé una setmana de calor intensa, aquest és un sentiment amb el qual probablement molts de nosaltres podem identificar-nos. Però Samira no tenia moltes opcions per a fer front a la calor extrema.

Raciona l'ús del ventilador per por de la factura de la llum i compte que dorm dues hores per nit mentre intenta cuidar la seva família. El col·legi del seu fill ha tancat —un dels 1.800 que han tancat les portes després que les temperatures arribessin als 40 graus centígrads—. Angelique Chrisafis informa des de Grigny, una de les localitats més pobres de l'àrea metropolitana de París, on Aboubakar, de 60 anys, plorava perquè el seu pis era com un «forn» i no podia permetre's comprar un ventilador.

Aquesta setmana, França ha registrat algunes de les temperatures més altes de la seva història. Més de 44 milions de persones es van veure afectades per l'alerta vermella per calor, la més greu del país. Les temperatures diürnes van superar els 40 graus centígrads en alguns llocs, i les nits rares vegades eren prou fresques perquè la gent pogués dormir. Això és el que ocorre quan el col·lapse climàtic s'uneix a un parc d'habitatges que simplement no està preparat per a temperatures extremes, i són els més pobres els qui paguen el preu.

La meitat de les llars franceses manquen de prou protecció contra la calor, i al voltant del 66% dels francesos té dificultats per a suportar la temperatura a l'interior dels seus habitatges durant l'estiu. París —una ciutat densament poblada i mal aïllada— presenta el principal risc de mortalitat per onada de calor de totes les capitals europees. I, en lloc de rehabilitar els habitatges que retenen la calor, el Govern francès ha estat «criticat per la seva falta de preparació i per retallar el finançament destinat a projectes dissenyats per a adaptar les infraestructures a la crisi climàtica».

Les llars urbanes amb baixos ingressos sofreixen els pitjors efectes, ja que les ciutats solen aconseguir temperatures més altes que les zones circumdants, i els habitatges d'alta densitat retenen aquesta calor a l'interior, creant «forns» que no són aptes per a la vida. A l'ombra d'un arbre, les temperatures poden baixar uns graus, però en moltes ciutats escassegen els espais verds. I mentre que els treballadors acomodats poden desplaçar-se a oficines amb aire condicionat, els treballadors amb baixos ingressos han de viatjar en autobusos sobreescalfats cap a llocs de treball igualment sobreescalfats.

Les exigències dels rics infligeixen encara més sofriment als pobres. A mesura que la gent encén l'aire condicionat, augmenta el consum elèctric. Al mateix temps, l'aigua que refreda els reactors nuclears de França s'escalfa massa per a funcionar, cosa que significa que la producció d'energia disminueix. El resultat són talls d'electricitat que deixen sense funcionament els ventiladors dels quals depèn la gent. Però els rics mostren poca compassió per les llars més pobres que lluiten per suportar la calor. Algunes localitats adinerades dels afores de París fins i tot han prohibit als forasters utilitzar les seves piscines.

Així serà el segle que ve. Tots sentim la calor, però els seus efectes no es reparteixen per igual. Aquells de nosaltres que podem permetre'ns protegir-nos d'ell, prendre'ns uns dies lliures en el treball i capbussar-nos en la mar, vivim l'onada de calor com un lleu inconvenient. Però per als qui no poden, és una qüestió de vida o mort.

******

Als meus lectors del Regne Unit no els sorprendrà que aquests problemes siguin tan freqüents al Regne Unit com a França. Un altre article de The Guardian sobre els «habitatges sobreescalfats» del Regne Unit posa de manifest els riscos d'un parc immobiliari que no està preparat per a la calor extrema. Simon McWhirter, del Consell de Construcció Sostenible del Regne Unit, afirma que «ens enfrontem a la brutalitat del clima», mentre la nostra classe política es nega a invertir en les adaptacions necessàries perquè les infraestructures del Regne Unit estiguin a l'altura de les circumstàncies.

El problema no desapareixerà. Les temperatures ja van superar els 40 graus centígrads en 2022, i l'Oficina Meteorològica (Met Office) preveu que aquest rècord s'iguali aviat. El nostre parc immobiliari no està construït per a aquestes temperatures extremes i, una vegada més, són els qui viuen en habitatges d'alta densitat en zones urbanes els qui sofreixen els pitjors efectes. Aquestes llars s'enfronten als mateixos problemes que els de París: desigualtat en l'accés a l'aire condicionat, falta d'espais verds i accés desigual a infraestructures com les piscines.

Però no es tracta només que la nostra infraestructura estigui obsoleta. El problema és que els nous habitatges no s'estan construint d'acord amb els estàndards que sabem que són necessaris en un món cada vegada més càlid. Els nous habitatges haurien de construir-se amb ventilació, finestres ben situades, finestrons exteriors, pintura reflectora, sistemes de reciclatge d'aigua i arbres als carrers que proporcionin ombra, tot això de sèrie. El Consell d'Edificació Sostenible del Regne Unit proposa la regla «#3:30:300»: tres arbres visibles des del teu habitatge, un 30% de cobertura arbòria en el teu barri i un espai verd a menys de 300 metres.

Els successius governs fa dècades que prometen mesures per a abordar el problema. El Partit Laborista va establir la primera norma de zero emissions de carboni en 2008; els conservadors la van derogar en 2015. Està previst que la «norma d'habitatges del futur» entri en vigor a partir de 2027, però continua centrada a mantenir la calor a l'interior a l'hivern, en lloc d'evitar que entri a l'estiu. Hi ha cert encavalcament, però es necessita més inversió per a mantenir frescos els habitatges. És comprensible que el Regne Unit continuï centrat a protegir la població del fred, però estem entrant en un món en el qual la calor també matarà.

En lloc de construir habitatges adaptats a la calor, el Govern està considerant una solució ràpida: subvencionar l'aire condicionat. Però l'aire condicionat consumeix moltíssima energia, fins a tal punt que l'ONU va advertir al juliol que els beneficis de l'auge de les energies renovables es veien absorbits per la intel·ligència artificial i l'aire condicionat. I exigir que els habitatges nous compleixin aquestes normes no és suficient. Fins i tot si el Govern aconseguís el seu improbable objectiu de construir 1,5 milions d'habitatges nous, aquestes representarien una proporció molt petita del parc immobiliari.

No hi ha plans seriosos per a rehabilitar els habitatges existents, ni per a obligar els propietaris a adequar els habitatges de lloguer a un nivell digne. No hi ha plans seriosos per a garantir que la població pugui accedir a espais verds i blaus; ni per a millorar la protecció dels treballadors enfront de la calor extrema mentre treballen. Tal com van exigir els activistes aquesta setmana, potser és el moment d'una vaga contra la calor.

******

En general, la desigualtat està provocant 100 000 morts addicionals a l'any per calor i freds extrems a Europa. Una nova recerca, publicada en Nature, revela que si totes les regions europees fossin tan igualitàries com el seu país més igualitari —Eslovènia—, la mortalitat relacionada amb la temperatura es reduiria fins a un 30%. Aquest canvi salvaria aproximadament 110 000 vides a l'any.

Com hem vist en els dos articles anteriors, existeixen diversos mecanismes clars que vinculen la desigualtat amb l'excés de mortalitat per temperatures extremes. En primer lloc, està la desigualtat en l'exposició: a les llars més riques els resulta més fàcil protegir-se de la calor i el fred extrems, cosa que significa que tenen menys probabilitats de morir per causes directament relacionades amb la calor o el fred.

Però també cal tenir en compte els efectes indirectes. Tant la calor com el fred sotmeten a l'organisme a estrès, la qual cosa el fa més vulnerable a les malalties; això explica en gran manera per què la mortalitat augmenta dràsticament quan les temperatures pugen o baixen per sota d'un determinat rang. Les llars més pobres ja estan més exposats a les malalties i tenen menys capacitat per a protegir-se quan les coses van malament. L'exposició a temperatures extremes agreuja aquestes desigualtats en matèria de salut.

Els investigadors d'aquest article van analitzar la mortalitat diària en 654 regions europees entre 2000 i 2019, i van descobrir que les elevades xifres de defuncions per fenòmens meteorològics extrems guarden relació amb factors com la desigualtat, la pobresa i les privacions materials i socials. Si els nivells de privació en tota Europa es reduïssin als nivells que es donen en el centre de Suïssa, se salvarien 59 000 vides. Si els nivells de privació augmentessin fins als observats en el sud-est de Romania, es registrarien 101 000 morts addicionals. Com assenyala l'autor principal de l'estudi, reduir la desigualtat genera un benefici «dos per un»: en reduir la desigualtat, es redueix el nombre de morts per calor extrema amb un sol canvi de política.

Europa no és, per descomptat, una de les regions més desiguals o desfavorides del món. La meva columna de fa dues setmanes es va centrar en com els llocs més pobres del planeta es veuen afectats per la inflació i la crisi climàtica. Però Europa s'està escalfant molt ràpidament, i molts països tenen dificultats per a adaptar-se. Europa s'ha escalfat 0,56 °C per dècada des de mitjan dècada de 1990, més ràpid que qualsevol altre continent.

Ara com ara, el fred continua matant més que la calor. I aquesta situació podria empitjorar davant el probable col·lapse de la Circulació Oceànica Meridional de l'Atlàntic (AMOC), que porta aire càlid a Europa occidental a través de corrents com el Corrent del Golf. Però fins i tot amb el fred extrem que probablement assotarà Europa occidental a causa del col·lapse de la AMOC, els científics continuen esperant que la calor extrema sigui la principal causa de mortalitat a mesura que les temperatures augmentin amb el col·lapse climàtic.

Europa es troba actualment enmig d'una devastadora onada de calor, i diversos països estan registrant les seves temperatures més altes de la història. Abril va ser el mes més calorós mai registrat a escala mundial. I, com vaig escriure la setmana passada, enguany podríem enfrontar-nos a un «súper» El Nen, la qual cosa suposarà temperatures elevades de forma continuada. Però en lloc d'invertir en l'adaptació de les seves infraestructures per a fer front a la crisi, Europa està invertint milers de milions en defensa, un dels sectors amb més intensitat de carboni que existeixen.

******

Vull dedicar un moment a comentar aquest magnífic article de Francis Ryan, que escriu sobre l'impacte que la calor extrema té en les persones amb discapacitat. Com ja vam veure en un article anterior, el Govern vol que el Regne Unit faci front a la calor extrema amb aire condicionat. Ryan informa que quatre milions de llars compten ara amb alguna mena d'aire condicionat, el doble que fa tan sols tres anys. Però aquestes llars són, per descomptat, desproporcionadament riques.

Com més necessita algú l'aire condicionat per a sobreviure, menys probable és que pugui permetre-s'ho. I aquest problema és especialment greu per a les persones amb discapacitat. En l'actualitat hi ha milions de persones al Regne Unit que lluiten contra la discapacitat i les malalties cròniques, a causa de la pandèmia, a l'augment de la pobresa i la desigualtat, i a les retallades en la seguretat social i en la despesa en sanitat i assistència social. Aquestes persones solen veure's atrapades en les seves llars, incapaces d'escapar d'habitatges que no estan preparades per a la calor extrema.

Les retallades en les prestacions per discapacitat fan que moltes d'aquestes llars ja a penes puguin tirar endavant. Pocs poden permetre's l'aire condicionat. A causa de l'augment de la demanda, el cost de l'aire condicionat no deixa de pujar. Ryan assenyala que només aquest mes ha pujat un 17%. Però moltes llars de persones amb discapacitat ni tan sols poden permetre's mantenir la llum encesa per a utilitzar ventiladors portàtils. A més, Ryan informa que les persones amb discapacitat solen viure més en lloguer que en habitatges en propietat, i que actualment els propietaris no tenen l'obligació de garantir que els seus habitatges de lloguer puguin suportar temperatures extremes.

Més enllà de les llars particulars, hi ha milions de persones que no tenen pràcticament cap control sobre el seu entorn: persones majors en residències, nens en col·legis, pacients hospitalitzats, reclusos. Moltes d'aquestes persones es troben a la mercè d'empreses privades, algunes recolzades per fons de capital de risc extractius, l'únic objectiu del qual és treure tots els diners possibles de l'Estat. Com ja vaig tractar en Vulture Capitalism, empreses privades com Capita i Serco —per no parlar de les residències d'ancians amb el suport del capital de risc que han proliferat per tot el Regne Unit— són conegudes per retallar la despesa en els serveis que presten a les persones vulnerables per a augmentar els seus beneficis.

En 2022, quan les temperatures van superar els 40 °C, més de 4.500 persones van morir a la Gran Bretanya per causes relacionades amb la calor. Aquestes xifres no faran més que augmentar amb el pas del temps. Hem de reaccionar, i ràpid.

Ryan advoca per un conjunt de mesures assenyades que puguin posar-se en marxa ràpidament. A curt termini, hem d'instal·lar aire condicionat en col·legis, residències d'ancians i institucions similars. També hem d'invertir en «espais frescos» públics —l'equivalent als «bancs càlids» que es van instal·lar per tot el país durant l'hivern per a les persones que no podien permetre's escalfar les seves llars—. A llarg termini, com hem vist, hem de construir habitatges dissenyats per a un clima més càlid i adaptar el parc immobiliari existent perquè compleixi amb els estàndards. Òbviament, també hem de reduir les emissions que estan provocant aquesta crisi en primer lloc.

Ryan assenyala que la política avança en la direcció oposada, ja que l'extrema dreta s'aprofita de la ira de la gent cap a les elits per a sembrar dubtes sobre la ciència del clima. Això és totalment cert; però, sens dubte a Europa i al Regne Unit, el missatge de l'extrema dreta sobre la crisi climàtica no gaudeix d'especial popularitat. Recerques recents han revelat que la postura obertament contrària al «zero net» de l'extrema dreta està «alimentant la falsa creença» que la ciutadania britànica s'oposa a la descarbonització.

La cobertura mediàtica de l'objectiu de zero emissions netes té més del doble de probabilitats de ser negativa del que realment ho és l'opinió pública, la qual cosa crea la falsa sensació que l'acció climàtica fa perdre vots. Com a resultat, els diputats subestimen sistemàticament el suport a la política climàtica i sobreestimen l'oposició als projectes locals d'energia neta. Segons l'estudi del IPPR i Persuasion, un sòlid nucli del 40% dels votants dona suport a l'objectiu de zero emissions netes, gairebé el doble del 24% que s'hi oposa fermament.

Els fenòmens meteorològics extrems, com aquesta onada de calor, posen al descobert les fanfarronades de l'extrema dreta sobre l'objectiu de zero emissions netes. La majoria de la població del Regne Unit desitja que s'inverteixi més en la descarbonització. És probable que un número encara major desitgi inversions que garanteixin que les infraestructures del Regne Unit estiguin preparades per al clima extrem. Però, com sabem molt bé, la popularitat d'una política és un mal indicador de si finalment es durà a terme. Amb els grups de pressió dels combustibles fòssils alimentant l'auge de l'extrema dreta, i fins i tot captant a sectors del Partit Laborista, no aconseguirem el canvi sense lluitar.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/europes-heatwave-is-political