La IA revolucionarà, d'una forma o una altra, l'economia global. La pregunta és si el sistema financer sobreviurà a aquesta revolució en la seva forma actual. Guanyi o perdi, les dades suggereixen cada vegada més que no ho farà, ens diu @graceblakeley

  

Guanyi o perdi, la IA trastocarà l'economia

Si la IA no compleix amb les expectatives, la bombolla esclatarà. Si té èxit, podria desencadenar una crisi financera.

Grace Blakeley

13 d'abril de 2026

Molta gent sembla pensar que vivim una bombolla gegantesca entorn de la IA; jo mateixa he defensat aquesta tesi moltes vegades en aquest butlletí. Això no vol dir que la tecnologia subjacent no tingui un potencial transformador, sinó que els inversors estan apostant que serà molt, molt rendible. I aquests beneficis no semblen estar materialitzant-se.

Hi ha els qui no estan convençuts d'aquest argument. Afirmen que els beneficis de productivitat derivats de l'ús adequat dels models de llenguatge gran (LLM) seran tan enormes que les empreses pagaran sumes realment astronòmiques per a accedir-hi. I aquests pagaments ompliran les butxaques de les grans empreses tecnològiques durant les pròximes dècades.

Però em vaig adonar d'alguna cosa durant el cap de setmana mentre investigava una mica sobre l'avorrit món del crèdit privat: fins i tot si els escèptics de la bombolla tenen raó, continuem estant en un bon embolic.

Perquè si la IA resulta ser tan transformadora com afirmen els seus principals defensors, moltes empreses faran fallida. Aquestes empreses podrien arrossegar als seus creditors amb elles. Si l'efecte és prou significatiu, ens enfrontaríem a una crisi creditícia. I si s'esgota el crèdit, d'on sortiran els diners per a tots aquests centres de dades?

Escenari 1: La bombolla esclata

Comencem pel costat «negatiu» de la història. Si la IA no està a l'altura de les expectatives —si els guanys de productivitat són més lents, menors o més difícils de monetitzar del que esperen els inversors—, llavors les conseqüències són relativament fàcils d'esbossar.

En els últims anys, s'han invertit enormes sumes en infraestructura d'IA, com els centres de dades que estan sorgint a tot arreu dels Estats Units. Part d'aquesta inversió l'estan realitzant empreses amb molt de capital, com Microsoft o Alphabet. Però no tota. En tot l'ecosistema tecnològic, hi ha empreses que estan assumint un palanquejament significatiu per a finançar una enorme i especulativa expansió d'infraestructura molt costosa (p. e. Oracle).

Si els ingressos deceben, aquestes empreses podrien tindre dificultats per a complir amb les seues obligacions. I gràcies als fluxos circulars d'efectiu que sustenten l'auge de la IA, els passius d'algunes empreses tecnològiques són els ingressos d'altres —com Oracle, que es compromet a vendre capacitat de càlcul a OpenAI utilitzant xips comprats a Nvidia, que al seu torn inverteix en OpenAI.

Uns quants fracassos de gran repercussió podrien bastar per a desencadenar una desacceleració en tot el sector. Això podria conduir a una correcció més àmplia a mesura que els inversors fugin a la recerca de seguretat. El que, en la fase d'auge, sembla un cercle virtuós d'inversió i innovació es converteix ràpidament en una clàssica desacceleració, en la qual la inversió s'esgota, les valoracions cauen, els deutes queden impagats i tothom es veu obligat a buscar liquiditat costi el que costi.

Escenari 2: Disrupció massiva de la IA

Però potser aquest escenari no et sembla del tot convincent. Potser ets un autèntic creient, que pensa que la IA proporcionarà augments de productivitat sense precedents, i que les grans empreses tecnològiques aconseguiran generar enormes beneficis amb la concessió de llicències dels seus models. Llavors, què ocorre si la IA és realment tan rupturista com afirmen els seus defensors?

En l'escenari «guanyador», el problema no és que les grans empreses tecnològiques no guanyin prou diners, sinó que massa altres empreses deixen de guanyar diners.

Si la IA té tant èxit com semblen creure els inversors, revolucionarà molts sectors. Com a resultat, moltes empreses veuran caure els seus ingressos i tindran dificultats per a pagar els seus deutes. Algunes faran fallida, deixant als seus creditors amb grans pèrdues.

Aquest escenari ja s'està desenvolupant davant els nostres ulls entre les empreses de programari. Durant el que s'ha anomenat «SaaSpocalypse», s'han esfumat milers de milions del valor de les empreses de programari considerades més exposades a la disrupció de la IA.

Moltes d'aquestes empreses no són empreses emergents amb un palanquejament lleu, sinó empreses madures que es van endeutar fortament en una era de diners barats. Ara es troben atrapades entre l'augment dels tipus d'interès i la caiguda de la demanda dels seus serveis.

Però el que empitjora les coses és que els diners que van fer servir no procedien principalment de bancs tradicionals. Tampoc procedien dels mercats de bons. Procedien del que s'anomena sistema bancari en l'ombra: un extens ecosistema d'institucions financeres privades que gestionen els diners d'altres persones. Aquestes institucions han intervingut per a proporcionar crèdit allí on els bancs, limitats per la regulació, s'han retirat.

Les empreses de desenvolupament empresarial —entitats creditícies que formen part de l'univers de la banca en l'ombra— tenen actualment un valor del voltant de mig bilió de dòlars. Una vuitena part del seu crèdit total a escala sectorial està exposada a empreses de programari com a "Software as a Service" (SaaS). L'anàlisi d'un banc va estimar que entre el 25% i el 35% dels actius del crèdit privat s'enfronten a un risc «elevat» de disrupció per la IA.

El risc en el costat dels «guanyadors» no és simplement que algunes empreses fracassin. És que aquests fracassos afectin un petit nombre de prestadors molt exposats —i menys regulats—. Tal escenari podria causar greus problemes al sistema bancari en l'ombra i, potencialment, també al sistema bancari tradicional. Simplement, no ho sabem, perquè el sistema bancari en l'ombra —que realment es va enlairar després de 2008— encara no ha sigut posat a prova per una crisi pròpiament dita.

Programari: el canari en la mina de carbó

Si la bombolla de la IA esclata (escenari 1), no succeirà immediatament. Però algunes de les prediccions més aterridores de l'escenari d'èxit de la IA ja s'estan complint davant els nostres ulls.

Les empreses de programari veuen com es desplomen les seves valoracions a mesura que els inversors s'adonen que molts dels serveis que presten a les empreses ara poden realitzar-se internament utilitzant IA. La majoria d'aquestes empreses no són grans empreses cotitzades que es financen en els mercats de bons. Són empreses privades de grandària mitjana que han obtingut finançament d'inversors privats, del sistema bancari en l'ombra.

Actualment, les taxes d'impagament d'aquestes empreses són bastant baixes. Però això passa perquè les empreses en dificultat més elevada simplement estan refinançant els préstecs que no poden permetre's pagar. En lloc de pagar els interessos dels seus préstecs pendents, estan oferint als seus creditors «pagaments en espècie», la qual cosa bàsicament significa afegir els pagaments d'interessos pendents al valor del préstec.

Però no poden continuar posposant el problema indefinidament. Aviat, els seus creditors començaran a exigir el reembossament. Moltes d'aquestes empreses no podran fer front a aquests pagaments, i s'iniciaran els procediments de fallida.

Si unes quantes empreses fan fallida, els fons de crèdit privat s'enfrontaran a grans pèrdues. No és que aquestes empreses de programari tinguin molts actius que els creditors puguin embargar i vendre: els seus actius són en gran part intangibles, per la qual cosa, si fan fallida, els creditors es disputaran les engrunes.

Quan els creditors es vegin obligats a comptabilitzar aquestes pèrdues, els seus inversors començaran a preocupar-se. Intentaran retirar els diners. De fet, aquesta part ja ha començat.

Les empreses de desenvolupament empresarial que han prestat tant a les empreses de programari estan concentrades en mans d'uns pocs grans gestors d'actius, com Blue Owl, Blackrock i Ares. Els inversors han intentat retirar milers de milions dels fons de crèdit privat en els últims mesos, fins a tal punt que aquestes empreses han hagut d'imposar límits als reembossaments, dient en la pràctica als seus inversors que no poden recuperar els diners.

 

Font: https://www.ft.com/content/3f8876fb-f951-40cc-a1d6-c4bf0523e795

Els bancs tradicionals no romandran al marge d'aquesta tensió. Els bancs són una font clau de crèdit per al sistema bancari en l'ombra. El que va començar com un problema en les ombres no regulades podria estendre's ràpidament al nucli regulat.

En aquell moment, podríem enfrontar-nos a una autèntica crisi creditícia. El crèdit s'endurirà en tots els àmbits i les empreses que tinguin dificultats per a pagar els seus deutes no podran refinançar-los. Les empreses que podrien haver tirat endavant en condicions més favorables es veuran abocades a la fallida.

Quan esclati la bombolla

Però ací està el verdader gir: el mateix auge de la IA depèn de la disponibilitat contínua de finançament barat i abundant.

Al principi, les grans empreses tecnològiques van utilitzar les seues immenses reserves d'efectiu per a finançar la construcció de la infraestructura. Les empreses amb menys efectiu es van veure obligades a dependre dels inversors des del principi, i aquestes continuen sent les més endeutades entre els gegants tecnològics. Però ara, fins i tot els anomenats «hiperescaladors» —Google, Meta, Microsoft— depenen del deute per a fer realitat les seues ambicions en matèria d'IA. De fet, van emetre bons per valor de 200 000 milions de dòlars només en 2025.

Així doncs, la mateixa pressió financera generada per la disrupció impulsada per la IA podria acabar limitant la mateixa expansió de la IA. Una crisi creditícia no sols afecta els perdedors; afecta a qualsevol que depengui del deute per a finançar inversions. I en el món de les grans tecnològiques, això és tothom. Els projectes es retardaran i els plans d'inversió es reduiran just en el moment en què la demanda de computació es dispari. La implantació de la IA s'alentirà no perquè la tecnologia no funcioni, sinó perquè el sistema financer ja no la podrà sostenir.

Això no és una predicció d'un col·lapse imminent, sinó només una il·lustració del que podria succeir si la IA resulta tan revolucionària com molts afirmen. En qualsevol dels dos escenaris, la realitat resultarà més caòtica i menys predictible. Però els riscos són clars.

En el costat negatiu, la sobreinversió i el sobreapalancament podrien enfonsar-se seguint un patró familiar similar al d'una bombolla. En el costat positiu, una disrupció amb èxit podria enfonsar a centenars d'empreses, la qual cosa podria desestabilitzar el sistema bancari en l'ombra que les finança.

Soc escèptica respecte a gran part del bombo publicitari entorn de la IA, però fins i tot jo puc veure que la IA revolucionarà, d'una forma o una altra, l'economia global. La pregunta és si el sistema financer sobreviurà a aquesta revolució en la seua forma actual. Guanyi o perdi, les dades suggereixen cada vegada més que no ho farà.

 

Grace Blakeley es redactora de la revista Tribune Magazine y autora de varios libros, entre ellos «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» y «Stolen: How to save the world from financialisation. Puedes encontrar su trabajo en Substack en graceblakeley.substack.com. Aparece con frecuencia en medios de comunicación británicos e internacionales, como BBC Question Time, Good Morning Britain de ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV y MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/win-or-lose-ai-will-break-the-economy

 

 

 L'economista @claraemattei ens explica que caldria fer per sortir del capitalisme i, al mateix temps, desmuntar les seves relacions de poder.

Clara Mattei. Per a organitzar la sortida del capitalisme (i desmuntar les seves relacions de poder).

per Alberto Corti

14 d'abril de 2026

L'economista fundadora del Forum for Real Economic Emancipation (FREE) desmunta la falsa idea que la seva disciplina és una ciència social reservada a uns pocs selectes, difícilment abordable si no és amb tecnicismes. Polititzant així l'austeritat, les relacions salarials i les aliances històriques entre el feixisme i el liberalisme. Amb una mirada lúcida sobre el que ocorre en els territoris ocupats: «L'opressió dels palestins forma part de la forma en què el capitalisme es manté en peu».

«La majoria de nosaltres escoltem els economistes i als responsables financers amb una mescla de desatenció i resignació. Les decisions econòmiques, com la pujada dels tipus d'interès, ens semblen escenaris llunyans, massa tècnics per a afectar-nos directament i sobre els quals, de totes maneres, no tenim cap control. Però, és realment així?».

Clara Mattei, professora d'economia en la Universitat de Tulsa (Oklahoma) i autora de «Fuga dal capitalismo» (Fuoriscena, 2026), es dedica a desmuntar la visió segons la qual l'economia és una ciència social que pertany a uns pocs selectes i a l'evolució dels quals només es pot oposar una resistència limitada. En realitat, per a Mattei —que també és fundadora del FREE— «l'economia és un acte polític».

Professora Mattei, en el seu treball, intenta desmuntar la idea que la disciplina econòmica és una ciència social destinada a perseguir un bé comú compartit. Pot explicar aquesta visió?

La disciplina econòmica és crucial per a mantindre fermes les relacions de poder, en les quals es basa un model de creixement basat en l'explotació i l'extracció de recursos a escala global. És important subratllar que els economistes propaguen idees que oculten allò en què hauríem de centrar-nos, és a dir, que les injustícies econòmiques no són fenòmens excepcionals i curables, sinó que representen el fonament principal de la nostra economia. Aquesta suposada «neutralitat» és, en realitat, un instrument fonamental d'hegemonia. L'economia com a disciplina no és, òbviament, responsable de tot, però exerceix un paper crucial a l'hora de justificar les relacions de poder que ja estan en marxa: serveix per a comprendre el que ocorre avui dia, des del genocidi fins a la devastació climàtica, passant per l'empobriment general de la població a Itàlia i en altres llocs. Basta recordar que, mentre més de dos mil milions de persones pateixen inseguretat alimentària i la desnutrició infantil continua augmentant, dotze persones posseeixen més que la meitat de la població mundial, és a dir, quatre mil milions de persones. A Itàlia, quasi una de cada deu persones es troba en situació de pobresa absoluta; en el sud d'Itàlia, un de cada sis nens es troba en aquesta situació.

Per a aprofundir més en aquesta narrativa, vostè se centra en el concepte d'austeritat, en les retallades a la despesa pública i en com això representa una elecció amb un rerefons polític. De quina manera ocorre això?

Si ens centrem en l'austeritat queda molt clar que el nostre sistema no és espontani ni natural, sinó que ha de ser mantingut en peu constantment per forces polítiques i governamentals. L'austeritat exerceix una funció de disciplina social i de manteniment per a la protecció de l'elit, que viu gràcies a la inversió de capital i a les rendes. Té poc a veure amb la reacció davant el deute. «Intentar equilibrar el pressupost»: això és pura retòrica. En realitat, l'austeritat és molt cara. No es tracta tant d'una retallada de la despesa pública —els Estats gasten constantment per a augmentar els beneficis dels grans conglomerats— com d'una reducció de les despeses socials, que són les que garanteixen que tinguem una major dependència del mercat. Si es retallen les despeses en educació i sanitat, és dolent per a les persones, però bo per al sistema econòmic. D'aquesta manera, necessitem més diners per a pagar-nos aquests serveis i hem de fer-ho trobant un treball en qualsevol condició. A Itàlia, com en altres llocs, es continua augmentant la despesa militar en detriment de la despesa social. Però l'austeritat també és fiscal: el sistema tributari no s'utilitza per a distribuir els recursos de dalt a baix, sinó que, per contra, garanteix la disciplina del mercat. Mentre augmenten els impostos sobre el consum, que afecten de manera desproporcionada als treballadors, el gran capital no es grava, els impostos sobre els beneficis continuen disminuint, no hi ha impostos sobre les herències, i també a Itàlia el nombre de multimilionaris continua augmentant any rere any: si en 2000 eren 17, ara se'n compten 79.

Una altra reflexió que planteja té a veure amb el concepte de salari i amb l'augment de la productivitat com una possibilitat de resistir en el mercat. A què es refereix?

La relació salarial és una relació social, política i històrica: no hi ha res donat. L'economia neoclàssica no s'ocupa d'això. Mai es parla de relació salarial, sinó d'eleccions individuals, no? L'individu pot decidir si treballar o anar-se'n de vacances, i es considera una elecció individual lliure. En realitat, aquesta llibertat es basa en una coacció típicament econòmica, és a dir, el fet que les persones, una vegada que es tornen «dependents» del mercat, perden l'accés als recursos per a mantenir-se de manera autònoma enfront de l'economia capitalista. Ja no tenen una altra opció que treballar per a una altra persona, produir valor per a uns altres i renunciar a les decisions que importen. Aquesta és la relació d'explotació que l'economia mainstream mai ha abordat, però que constitueix el pilar crucial de l'economia capitalista. Donar alguna cosa per segur i evitar parlar de les relacions d'explotació és la raó per la qual rares vegades es comprèn el paper estructural de l'austeritat dins de la nostra economia: els governs han d'intervenir contínuament per a reforçar la nostra dependència del mercat amb la finalitat de garantir la mateixa explotació. La realitat és que les corporacions i les empreses privades no exploten perquè siguin dolentes, ho fan perquè augmentar la taxa d'explotació és una condició fonamental per a continuar sent competitives. I la competència és real, és una guerra entre diferents actors capitalistes que només es pot guanyar oprimint als treballadors al màxim.

En el seu treball també duu a terme una important reconstrucció històrica de l'aliança entre el feixisme i el liberalisme.

En l'acumulació de capital, l'aliança entre el feixisme i el liberalisme va ser un element decisiu per a mostrar la convergència entre aquestes ideologies aparentment distintes quan es tracta de protegir l'ordre capitalista. La creixent tendència a la fascistització dels governs actuals no és més que una demostració que el nostre sistema econòmic es garanteix molt sovint mitjançant formes autoritàries de govern. En el cas de Mussolini, en el llibre «Operazione austerità» (Einaudi, 2022) mostro amb claredat que no hi hauria hagut una dictadura que durés més de vint anys si Mussolini no hagués sigut molt hàbil a l'hora d'assegurar-se el suport de liberals com Einaudi i Ricci, demostrant que era el millor alumne de l'austeritat. L'austeritat va representar un terreny d'acció comuna entre liberals i feixistes: el seu objectiu era frenar els moviments dels treballadors i els pagesos que, en la postguerra (durant el «biennio rosso»), s'estaven organitzant entorn d'una economia basada en l'autogovern de la producció, capaç de subvertir els fonaments de l'ordre econòmic dominant.

En la nova versió de «L'economia è política», titulada «Fuga dal capitalismo», hi ha un capítol addicional sobre Palestina. Com encaixa això en aquest context d'investigació?

L'alliberament de Palestina requeriria un alliberament del capitalisme, i l'opressió dels palestins forma part de la forma en què el capitalisme es manté en peu. Les rutes comercials, l'extracció de recursos i minerals i el militarisme exerceixen un paper clau en el manteniment del capitalisme global i colonial. Ací em centro en la teoria de la dependència, és a dir, la dependència del «Nord global», dels recursos presents al «Sud global». Cada any es transfereixen més de 65 000 milions de dòlars d'Àfrica a l'economia occidental, a través d'interessos del deute, repatriació de beneficis i altres, una suma que supera amb escreix el flux anual d'ajuda oficial al desenvolupament. La riquesa que posseeixen les elits del «Nord del món» es basa en l'explotació i l'empobriment dels treballadors d'altres països, com demostren innombrables dades d'Oxfam. La relació entre els Territoris Palestins Ocupats i Israel, en la qual em centro, no és més que una acceleració i una prova encara més evident de dinàmiques esteses en l'àmbit global. En el nou capítol mostro fins a quin punt la riquesa en mans de les elits israelianes es basa en l'empobriment d'aquests territoris des del Mandat britànic. Des que va caure l'Imperi otomà i els palestins van patir l'exclusió dels recursos que abans garantien la seva reproducció autònoma enfront de les forces del mercat israelià. El genocidi i l'ecocidi en curs porten a les conseqüències extremes de dinàmiques profundes i de llarg termini, des del control de l'aigua i les matèries primeres fins a la precarització de les vides humanes. Aquesta violència sense precedents ens posa en guàrdia: si no trobem una sortida a aquesta economia inhumana, algun dia tots serem palestins.

 

Clara E. Mattei és professora d'Economia en la Universitat de Tulsa i presidenta de FREE: Forum for Real Economic Emancipation. Més informació en freefreeforum.org. Anteriorment, va impartir classes en el Departament d'Economia de The New School for Social Research i fou investigadora de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton. En el seu primer llibre, Capital Order: How Economists Invented Austerity and Paved the Way to Fascism (University of Chicago Press, 2022) investigà els orígens de l'austeritat després de la crisi de la Primera Guerra Mundial per a comprendre la seva lògica com a eina de reacció contra qualsevol alternativa al capitalisme. Actualment, treballa en un projecte de llibre que reavalua críticament l'Edat d'Or del Capitalisme (1945-1975) i el seu keynesianisme a través del prisma del capitalisme d'austeritat. Recentment ha publicat Fuga dal capitalismo, 2026.

Traduït d'Altreconomia: https://altreconomia.it/clara-mattei-per-organizzare-la-fuga-dal-capitalismo-e-smontarne-i-rapporti-di-potere/?

 

 

El canvi del capitalisme de la producció industrial a l'economia més intangible de rendes i interessos exigeix tornar a pensar El Capital de Marx. Exigeix que els marxistes d'avui dia vagin més enllà de les teories basades únicament en la força de treball i la producció industrial. En aquest llibre, David Harvey ho ha fet amb un estil reconegut i accessible.

 

David Harvey sobre Marx en l'era del capital financer

Ann Pettifor

15 d'abril de 2026

 

En La història del capital, David Harvey torna una vegada més al capital de Karl Marx, explorant la importància del capital que genera renda i interessos, descurat en el marxisme ortodox. Elogiant, l'anàlisi accessible i autoritzada de Harvey sobre els patrons d'acumulació i crisi, Ann Pettifor considera que el llibre és una lectura imprescindible per a comprendre el capitalisme financer que substitueix avui dia a la producció industrial tradicional.

La història del capital. David Harvey. Verso. 2026.

******

 El focus en les finances

Marx necessita a David Harvey. En primer lloc, perquè el llenguatge del gran pensador és sovint dens i impenetrable i requereix l'esclaridora «traducció» de Harvey perquè tingui sentit per als lectors d'avui. En segon lloc, moltes coses han canviat des de 1867, quan es va publicar a Berlín el primer volum de Das Kapital. En tercer lloc, Marx i el marxisme necessiten a Harvey i a aquest llibre, perquè el comentari acadèmic tendeix a centrar-se en el volum I de Das Kapital i no en els crucials volums II i III, publicats uns vint anys després del primer.

Gran part del debat marxista actual passa per alt el paper de la teoria i la política monetàries i del capital, que genera interessos a l'hora d'impulsar l'espiral exponencial d'acumulació del capitalisme i de precipitar la crisi a escala nacional i internacional. Com ha argumentat Michael Hudson, els marxistes solen passar per alt el fracàs del capitalisme financer a l'hora d'alliberar les economies de la dinàmica rendista que recorda al feudalisme i a l'imperialisme europeus. «El marxisme acadèmic no s'ha centrat en el sector FIRE —finances, assegurances i immobiliari—. És com si l'extracció d'interessos i rendes fossin problemes secundaris respecte a la dinàmica del treball assalariat», escriu. Harvey no descura les finances. El capítol 15 de La història del capital es titula «El retorn del rendista» i sosté que:

«Ara li toca al capitalista industrial quedar subordinat, ja sigui al poder monopsonista dels comerciants (com Walmart o IKEA), o al poder monopolista dels financers, mentre que els interessos terratinents (inclòs el control sobre els minerals que es troben sota la terra) estan extraient la seva lliura de carn (o grams de liti) onsevulla que puguin».

Traçant la història del capital

Harvey és un geògraf, conegut per la seva contribució a una geografia crítica, que explica com el capitalisme ha sobreviscut i prosperat donant prioritat a l'espai. Fidel al seu estil, el llibre de Harvey comença amb el seu «mapa» de la «història» del capital. El mapa representa els processos del capital: la circularitat del capital monetari, que produeix una demanda efectiva que condueix a la producció de mercaderies de valor i, a continuació, a la valorització de la plusvàlua, culminant en la realització del valor en forma de diners. Com en tots els mapes, el procés sembla estàtic. No obstant això, tal com explica Harvey en una altra part, el procés capitalista passa de la forma cíclica representada en el mapa a una forma més lineal i espiral en el món real: una espiral d'acumulació sense fi del que Marx va denominar una «massa monstruosa». Com Harvey detalla en el seu fascinant capítol set —«Masses en moviment»—, la «massa cada vegada major de “tot” amenaça d'esgotar les possibilitats d'acumular capital sense fi». Fent-se eco de les preocupacions de la ciència mediambiental, Harvey sosté que «la massa creixent compromet greument la mateixa existència del ja precari estil de vida de la humanitat, si no de la mateixa humanitat, en el planeta Terra».

Gràcies a l'omnipresència de l'actual model econòmic impulsat per les exportacions, l'economia global pateix una crisi de sobreproducció o producció excessiva.

Un dels principals «motors de tals mals», escriu Harvey, resideix sens dubte en els problemes derivats de la creixent massa de valors i plusvàlues que no tenen cap destí rendible al qual dirigir-se. Aquesta massa creixent no espot revertir, donada la forma en què estan estructurades les lleis del moviment del capital. I gràcies a l'omnipresència de l'actual model econòmic impulsat per les exportacions, l'economia mundial pateix una crisi de sobreproducció o excés de producció. Al mateix temps, la repressió salarial i altres formes d'austeritat donen lloc al subconsum de tot el que es produeix en l'àmbit mundial.

Acumulació en espiral

Per a emfatitzar la magnitud d'aquesta acumulació, Harvey assenyala les estimacions del Banc Mundial, segons les quals el PIB mundial es valorava en 1950 en 9,25 bilions de dòlars. En 2011, aquesta xifra s'havia disparat fins als 94,9 bilions de dòlars: un augment de més de deu vegades en la producció econòmica mundial des de 1950. Com es pot mantenir en el futur una taxa de creixement tan acumulativa?, es pregunta Harvey. Entre 2011 i 2013, la Xina va consumir 6,6 giga tones de ciment, una de les principals fonts de gasos d'efecte d'hivernacle. (Per a posar aquesta xifra en context, els Estats Units havia tardat 100 anys a consumir 4,5 giga tones.)

«Durant aquests dos anys, la Xina va liderar el creixement econòmic mundial, salvant així al món de la recessió econòmica, en part mitjançant la distribució de ciment pertot arreu, en un auge de construcció d'infraestructures sense precedents en la història de la humanitat».

La dimensió espacial de l'acumulació de capital en espiral exponencial no podria ser més clara.

De la producció industrial a la renda i els interessos

Després de la Gran Crisi Financera de 2007-2009, jo i molts altres vam sostenir que la crisi havia sigut causada per la desregulació dels sistemes financers internacionals, així com dels nacionals, i pel reajustament de les finances sota l'autoritat dels mercats privats, en lloc d'una autoritat reguladora pública i democràtica. Els marxistes van rebatre aquests arguments amb la tesi —i ací parafrasejo— que la crisi havia sigut desencadenada, per contra, per la «taxa de guany decreixent» del capitalisme. Harvey dedica un capítol sencer al tema i en ell assenyala a un destacat marxista, Michael Roberts, autor prolífic en el bloc The Next Recession, qui considera irrefutable que la llei de la rendibilitat decreixent és l'única causa subjacent de les tendències a la crisi del capitalisme (86).

Marx no va ser l'únic a predir una tendència a la caiguda de les taxes de guany, explica Harvey. Ricardo i (de forma més temptativa) Smith també pensaven que els guanys estaven condemnats a caure, la qual cosa suggereix que el capitalisme industrial podria no ser un mode de producció viable a llarg termini. La llei de Marx, argumenta, es basa en la regla que «un capital gran amb una taxa de guany més baix s'acumula més ràpidament que un capital petit amb una taxa de guany més alt». Si la massa de valor ja és enorme, llavors aquesta massa continua expandint-se amb conseqüències potencialment monstruoses (tant mediambientals com socials), fins i tot davant una rendibilitat en forta caiguda. Les adquisicions palanquejades venen al cap com a formes convenients mitjançant les quals determinats capitalistes poden obtenir el control sobre una enorme massa de capital amb una aportació pròpia de capital molt reduïda.

El canvi del capitalisme, de la producció industrial a l'economia més intangible de la renda i els interessos requereix un replantejament del capital de Marx.

Harvey rebutja les interpretacions de l'argument de Marx, que suggereixen que la taxa de guany està vinculada exclusivament a la taxa d'explotació de la força de treball en la producció. Cita l'exemple de la indústria farmacèutica dels Estats Units, on s'obtenen molt pocs beneficis de l'explotació de la força de treball. En canvi, la major part es deriva de preus monopolístics exorbitants de connivència amb les companyies d'assegurances mèdiques i els reguladors federals captius (93). Avui dia, el capitalisme industrial constitueix una part cada vegada menor de l'economia globalitzada de rendes i interessos —una que caracteritzo com un «casino global» en el meu últim llibre. El canvi del capitalisme de la producció industrial a l'economia més intangible de rendes i interessos exigeix tornar a pensar El Capital de Marx. Exigeix que els marxistes d'avui dia vagin més enllà de les teories basades únicament en la força de treball i la producció industrial. En aquest llibre, David Harvey ho ha fet amb un estil reconegut i accessible.

Nota: Aquesta ressenya reflecteix les opinions de l'autora i no la posició del blog LSE Review of Books, ni de la London School of Economics and Political Science.

 

Ann Pettifor és una economista política internacional coneguda sobretot per predir la crisi financera mundial de 2007-2009 amb el seu llibre: The Coming First World Debt Crisis (Palgrave, 2006). És autora de The Global Casino (Verso), The Case for the Green New Deal (2019) i The Production of Money (2017).

Traduït de LSE Blogs: https://blogs.lse.ac.uk/lsereviewofbooks/2026/04/15/book-review-the-story-of-capital-david-harvey-ann-pettifor/