Tothom té dret a refrescar-se... amb aquesta calor

Els veïns se salven la vida els uns als altres, als propietaris sense escrúpols no els hi importa si t'estàs socarrant… i altres lliçons de les onades de calor del passat.

Naomi Klein i Centre per a la Justícia Climàtica

23 de juliol de 2026

 

Persones utilitzant un sistema de nebulització a l'aire lliure al carrer durant l'onada de calor de juny de 2026 a Budapest, Hongria.

Estem a mitjan juliol i el Canadà s'enfronta a una altra greu temporada d'incendis forestals, amb prop de mil incendis arrasant per tot el país. El nord-oest d'Ontario ha estat una de les regions més afectades, on els incendis estan obligant a tancar autopistes i tallant el transport terrestre a comunitats remotes. Com tots hem vist i sentit, el fum dels incendis s'ha estès fins al més profund dels Estats Units, enfosquint els cels de ciutats com Toronto, Boston i Nova York. Trump ha respost imposant aranzels als pals d'hoquei i a tota mena de productes —però, curiosament, no al petroli ni al gas.

Mentre Trump llança fum, les persones que pateixen les pitjors conseqüències d'aquests inferns són precisament les que menys han contribuït a provocar-los i, sovint, han estat les que han donat l'avís d'alarma sobre l'extracció insostenible. La Primera Nació Namaygoosisagagun (Collins), al nord de Thunder Bay, va quedar pràcticament destruïda en menys d'una hora quan un incendi de ràpida propagació va saltar les barreres tallafocs naturals, la qual cosa va obligar els residents a fugir amb vaixell. En menys d'una setmana, una segona comunitat, la Primera Nació de Whitewater Lake, va sofrir una devastació similar. Les autoritats d'Ontario estimen que més de 1.600 residents de les Primeres Nacions s'han vist desplaçats aquesta temporada.

Sempre hi ha múltiples causes per als incendis forestals, però darrere de totes elles es troben les temperatures rècord. Les mateixes tendències tèrmiques que ja han portat aquest estiu onades de calor mortals a França, Gran Bretanya i Espanya, i també a gran part de l'est i el centre dels Estats Units. La calor s'està obrint pas ara cap a la costa oest, on s'espera que es concentri a les Muntanyes Rocalloses, on és probable que s'igualin o se superin alguns rècords diaris i on en algunes localitats es podria estar a pocs graus d'aconseguir els màxims històrics.

A mesura que s'accelera el col·lapse climàtic i les onades de calor es converteixen en un element habitual de les previsions meteorològiques d'estiu, se'ns diu que hem d'aprendre a adaptar-nos. No sé vosaltres, però el meu canal de notícies està ple de contingut sobre com «combatre la calor»: des d'aires condicionats casolans que utilitzen una nevera de poliestirè amb ampolles d'aigua congelades i conductes d'assecadora, fins a pintar les finestres amb un quilo de iogurt. Alguns dels consells són útils, però el missatge subjacent no ho és: salvar-te a tu mateix i a la teva família és responsabilitat teva, i només teva.

Aquí, en Colúmbia Britànica, on visc i treballo, sabem alguna cosa sobre les onades de calor. Acabem de commemorar el cinquè aniversari d'una que va planar sobre nosaltres en 2021 i va causar la mort de més de 600 persones, la qual cosa la va convertir en el fenomen meteorològic més mortífer de la història del Canadà. Aquesta experiència ens ha ensenyat que, encara que els consells individuals per a mantenir-se fresc són fonamentals, no seran suficients a mesura que el nostre planeta s'escalfa.

La gent mor en les onades de calor no sols perquè no sap com mantenir-se fresca, sinó perquè, senzillament, no pot fer-ho. A vegades és perquè els seus amos no els permeten instal·lar un aparell d'aire condicionat; altres vegades, perquè no poden arribar físicament a un centre de refrigeració difícilment accessible; i en altres ocasions, les barreres tenen a veure amb l'idioma o amb temors raonables per la seguretat. En el meu treball diari en la Universitat de Colúmbia Britànica, on vaig ajudar a fundar i codirigir el Centre per a la Justícia Climàtica (CCJ), la intersecció entre la calor i la desigualtat ha estat una de les nostres principals àrees d'estudi. Treballem en una ciutat preciosa que, al mateix temps, és escandalosament cara i desigual, per la qual cosa hem aprofundit en les formes en què els fenòmens climàtics afecten la seguretat de l'habitatge i als drets dels inquilins.

Aquesta setmana, em complau compartir una conversa en profunditat amb un dels meus col·legues acadèmics més pròxims, el Dr. Mohammed Rafi Arefin, professor associat de Geografia en la Universitat de Colúmbia Britànica. És un destacat expert en habitatge i calor i codirigeix un gran projecte de recerca internacional que examina mesures polítiques concretes que poden salvar vides quan les temperatures interiors es disparen. La recerca ho analitza tot, des de les conseqüències de la calor extrema i prolongada a l'interior dels hotels d'habitacions individuals de Vancouver —un dels últims esglaons de l'habitatge assequible— fins al que suposaria consagrar un «dret a refrescar-se» que inclogui a tothom, sense excepció.

Arefin i el grup de recerca sobre habitatge del CCJ, codirigit per les nostres meravelloses col·legues la Dra. Liv Yoon i la Dra. Geraldine Pratt, han sintetitzat les seves conclusions en cinc punts clau. Posar-los en pràctica requereix una mica més d'esforç que mantenir-se hidratat (fes-ho també!), però si ens els prenguéssim de debò, molts més dels nostres amics i veïns estarien fora de perill.

Lliçó 1. La justícia climàtica comença a casa.

La calor està transformant la llar, convertint-la d'un refugi en un lloc de lluita, lesions i fins i tot mort. Ja és una primera línia de batalla contra els desastres climàtics, per la qual cosa també és on han de començar moltes solucions.

Lliçó 2. La comunitat salva vides.

Un principi provat al llarg del temps en l'organització d'inquilins també funciona davant la calor: coneix als teus veïns. Podria ajudar-te a sobreviure a la pròxima onada de calor i, tal vegada, a organitzar-te per a aconseguir un habitatge millor al mateix temps.

La majoria de les ciutats obren centres de refrigeració durant els períodes de calor extrema, però perquè aquests centres siguin eficaços, hem d'anar a l'encontre de les persones allí on es troben. Per moltes raons, entre elles l'idioma i la discapacitat, les persones no sempre poden acudir als centres de refrigeració oficials. Això significa que hem de portar la frescor a les persones allí on estan.

Lliçó 3. La protecció dels inquilins és protecció climàtica.

Es necessiten reformes ecològiques i normes que estableixin una temperatura interior màxima permesa. No obstant això, sense proteccions més sòlides per als inquilins, les mesures climàtiques benintencionades poden permetre als propietaris pujar els lloguers i expulsar als inquilins amb menys ingressos.

Lliçó 4. Els habitatges ecològics sense drets per als inquilins són gentrificació climàtica.

Ens estem precipitant per un camí en el qual els edificis nous estan refrigerats, mentre que els pisos existents on viuen els inquilins de classe treballadora són insuportablement calorosos. Necessitem mesures de protecció que permetin a les persones romandre en les seves llars, al mateix temps que els hi fa més ecològics i assequibles.

Lliçó 5. Tothom té dret a estar fresc.

Podem lluitar per una norma universal i exigible en matèria de refrigeració. Per a això, hem de lluitar contra el que Jeff Goodell ha denominat la nova desigualtat estatunidenca: la bretxa entre «els quals estan frescos i els que es cremen». En realitat, no tenim per què triar entre l'assequibilitat i l'habitabilitat.

Per què? Com sabem, les empreses petrolieres i del gas que han provocat aquesta crisi estan nedant en beneficis, sobretot des que els Estats Units i Israel van iniciar la seva guerra contra l'Iran. El que necessitem és un impost sobre els beneficis extraordinaris i la voluntat política per a aplicar-lo. Així és com es poden finançar habitatges ecològics i frescos que siguin assequibles per a tots.

Si voleu aprofundir més, el Center for Climate Justice ha elaborat un informe sobre el marc del «Dret a la Frescor», amb recomanacions polítiques detallades basades en extenses entrevistes sobre el terreny a persones afectades durant l'onada de calor de Colúmbia Britànica.

Per descomptat, no sols Amèrica del Nord ha sofert l'assot de la calor. Al Regne Unit, on la majoria dels habitatges no estan prou aïllats per a mantenir la calor fora i només al voltant del 5% de les llars disposa d'aire condicionat, Londres va registrar el dia més calorós de maig de la seva història, amb temperatures que van arribar als 34,8 graus Celsius. Es va superar el rècord anterior en 2 graus Celsius o 3,6 graus Fahrenheit. Normalment, els rècords de calor només se superen per fraccions de grau.

Vaig parlar amb Novara Media sobre aquesta onada de calor sense precedents i sobre com la crisi climàtica general s'està entrecreuant ara amb unes polítiques cada vegada més feixistes.

Vegeu https://youtu.be/mICeyoJyYhk

 

Naomi Klein és professora titular de Justícia Climàtica en la Universitat de Colúmbia Britànica (UBC) i codirectora fundadora del Centre per a la Justícia Climàtica de la UBC. És periodista, columnista i autora d'èxits de vendes internacionals. Els llibres de Naomi s'han publicat en més de 35 idiomes. És columnista de The Guardian, The Intercept, The Nation i The Globe and Mail, i els seus articles han estat distribuïts als principals periòdics de tot el món per The New York Times Syndicate. També ha realitzat documentals i és una comentarista habitual en mitjans impresos, radiofònics i televisius de tot el món. Ha rebut múltiples títols honorífics i premis. És una de les veus i activistes més importants del moviment de la alterglobalització. Al setembre sortirà el seu pròxim llibre, fet amb Astra Taylor, End Times Fascism: And the Fight for the Living World.

Traduït del Substack de l’autora, PATTERNS: https://naomiklein.substack.com/p/everyone-has-a-right-to-coolin-this?

 

 

És hora d'assaltar les portes del poder privat si la humanitat vol abordar la qüestió de la seva supervivència.

Ann Pettifor

3 d'agost de 2026

Tinc molt a dir sobre la convergència actual de crisi: la crisi del deute en els mercats financers desencadenada per la bogeria de la IA, la crisi del col·lapse climàtic i, ara, la crisi de l'economia mundial, a mesura que el ien s'afebleix i amenaça als EUA i, amb això, a l'economia mundial. (Les crisis econòmiques mundials solen esclatar a l'agost).

Aquestes tres crisis reflecteixen una economia mundial enfonsada, un ecosistema enfonsat i uns sistemes polítics enfonsats.

Per tant, escriuré una sèrie d'entrades sobre les qüestions que sorgeixen.

Però primer: el clima.

Els incendis forestals van arribar al meu tranquil racó del món quan el fum es va colar a casa meva aquesta setmana. Provenia del pròxim «incendi apocalíptic» en Suffolk, que va destruir un important hàbitat de bruguerars silvestres. Encara que no vaig sofrir cap pèrdua ni mal immediat, com a observadora d'ocells, Dunwich Heath és un lloc que adoro i pel qual solc passejar amb freqüència.

Dunwich Heath era un dels últims bruguerars de terres baixes que quedaven a Anglaterra, la qual cosa suposa una disminució del 92% d'aquest hàbitat en els últims 120 anys. Dunwich albergava ocells que nien en el sòl, com enganyapastors, aloses de bosc i busqueroles de Dartford. La devastació causada per l'incendi forestal m'ha deixat deprimida, trista i furiosa davant la complaença i la impotència dels líders polítics.

Milions de persones i milers d'hàbitats han sofert molt més. Els incendis forestals han arribat als llocs més insospitats —no sols a la zona rural de Suffolk, sinó també a Escòcia— i aviat els seguiran les inundacions.

El sofriment de la població, la fauna i la flora de França, Espanya, Tunísia i el sofriment silenciat de països de tota Àfrica i el sud d'Àsia ha de ser insuportable. El dolor i les pèrdues causades per les inundacions de Assam a l'Índia («Les inundacions ens ho han llevat tot») són indescriptibles. Els incendis forestals en tota Europa, Rússia, Austràlia, Indonèsia i els 1 000 incendis que arrasen el Canadà deixen clar el que tants han negat: el col·lapse climàtic i l'extinció d'espècies provocada pel canvi climàtic estan destruint el sistema de suport vital de la humanitat: la biosfera. Està provocant sequeres, males collites i inundacions que afecten milions de persones, fins i tot abans que l'últim fenomen de El Niño hagi aconseguit el seu punt àlgid i agreugi encara més les temperatures, les sequeres, les inundacions i les tempestes, al mateix temps que degrada la vida marina i l'agricultura.

És d'estranyar que estigui esclatant a tot el món una ira intensa i abrasadora?

Aquí, a la Gran Bretanya, els nostres líders són sords a aquesta por i aquesta ira, i també a la inseguretat provocada pel col·lapse climàtic. Sembla que encara no han comprès la magnitud de l'amenaça climàtica. O, si com Trump sí que la comprenen, han optat per tractar la crisi com una oportunitat més per a saquejar tant la naturalesa com la riquesa col·lectiva de la societat.

Els líders polítics han venut valuosos actius públics per uns pocs penics. Atès que el sector privat no està disposat a assumir el risc de l'energia nuclear, aquí a Suffolk els nostres líders polítics són els propietaris majoritaris de la nova central nuclear de Sizewell C. Com a tals, han permès que empreses constructores privades adquireixin per la força vastes extensions de terreny en Suffolk i que arrasin aquesta terra d'arbres i tanques per a construir infraestructures, vies de transport i carreteres més amples. (No, jo tampoc entenc què té a veure tot això amb la construcció d'una central nuclear.)

La tragèdia és la següent: els arbres i tanques talades de Suffolk són bombes vives en el cicle de l'aigua. Absorbeixen aigua subterrània a través de les seves arrels i, a continuació, alliberen vapor que es converteix en pluja. En gran part del comtat —i en Dunwich Heath— aquestes «bombes» arbòries s'han perdut ara.

Els polítics electes i els governs semblen indiferents davant tals conseqüències. La majoria són captius del poder oligàrquic de les finances i el capital fòssil —les forces que, amb l'ajuda d'economistes «mainstream» partidaris de la desregulació, governen ara les nostres economies basades en els combustibles fòssils des dels seus bastions de Wall Street i la City de Londres—. Oligarques que utilitzen el seu poder per a dictar polítiques a l'Estat. Es permet que la riquesa privada buidi de contingut el poder democràtic i exerceixi poder polític sobre tots nosaltres, la qual cosa deixa als nostres representants electes febles i impotents.

 Un centre de dades en el cor de la històrica Brick Lane

 A la Gran Bretanya actual, l'exemple més concret d'aquest poder és la decisió de situar un nou centre de dades en el cor d'un dels barris més pobres i densament poblats de Londres: Brick Lane. El pla consisteix a utilitzar aquest espai limitat per a extreure —o, en llenguatge pla, saquejar— aigua i energia amb la finalitat d'alimentar les taules de negociació de comerç financer d'alta freqüència de la City de Londres,

la qual cosa permet que es realitzi un enorme volum de transaccions financeres en la City de Londres en una fracció de segon. Les propostes indiquen que la potència màxima del centre de dades seria de 5,2 MW, suficient per a proveir d'electricitat a uns 15 000 llars, segons els activistes.

Durant dos anys, els ciutadans de l'est de Londres han protestat contra la proposta. L'autoritat local triada i responsable —l'Ajuntament de Tower Hamlets— va rebutjar els plans al juliol de l'any passat. Aquest rebuig va ser ignorat per l'administració de Starmer i anul·lat per la diputada Angela Rayner, ministra d'Habitatge i Govern Local en el nou Govern de Burnham.

En canvi, sota el Govern laborista,

Brick Lane és només un dels nombrosos centres de dades que s'estan planificant en tot el Regne Unit. Al febrer, Ofgem (l'organisme regulador) va assenyalar que hi havia uns 140 projectes de centres de dades en tramitació i que podrien requerir 50 GW d'electricitat —5 GW més que la demanda màxima actual del país.

Aquesta experiència reforça la nostra opinió que no es pot confiar que el Govern britànic defensi el patrimoni públic: els interessos de les nostres comunitats i ecosistemes. En canvi, una vegada més, prevalen els interessos privats.

Ja és hora que la societat s'aixequi i assalti les portes del poder privat.

Com ha argumentat Anton Jager en el seu llibre, Hyperpolitics, s'ha produït un notable augment en la disposició dels ciutadans d'avui —a tot el món— a emprendre accions polítiques. Però, a diferència d'èpoques anteriors, aquesta acció política no està «institucionalitzada». En altres paraules, no es mobilitza a través d'una organització política progressista.

L'extrema dreta està disposada a proporcionar vehicles organitzats per a canalitzar la ira i la desil·lusió públiques, però les institucions d'extrema dreta no són disciplinades ni estan organitzades. A la Gran Bretanya, igual que als Estats Units, depenen en excés de les elits financeres corruptes per a mantenir el seu poder i influència.

Perquè el poble prengui les regnes es requereix una insurrecció progressista organitzada i disciplinada. Les protestes per si soles no basten. Els moviments socials no estan concebuts ni organitzats per a fer front al poder polític privat. Només l'organització i la mobilització polítiques poden plantar cara a les oligarquies de les finances privades i dels combustibles fòssils.

Només l'organització política pot proporcionar un mitjà per a expressar la ira i la desil·lusió de la ciutadania davant la forma en què es governa la nostra economia i se saqueja i devasta el nostre ecosistema.

Només l'organització política pot donar una expressió efectiva a la ira que sentim pel genocidi de Gaza.

Lluny de canalitzar i respondre a aquesta ira, el Govern laborista britànic l'ha atacat. Roger Hallam, l'agricultor fundador d'Extinction Rebellion, va ser condemnat a cinc anys de presó (posteriorment reduïts a quatre —la pena més llarga mai imposada per una protesta no violenta—) per voler simplement detenir la crema de combustibles fòssils. Els manifestants són detinguts i empresonats com a «terroristes» per expressar la seva ira davant el genocidi de Gaza. Els defensors progressistes estrangers del canvi van ser prohibits pel Govern laborista de Starmer en una decisió qualificada de «kafkiana».

Aquestes són només algunes de les raons per les quals les tres crisis —ecològica, econòmica i financera— requereixen una insurrecció política organitzada. Com a model per a aquesta insurrecció, podem recórrer a l'organització política disciplinada i ben estructurada que són els Socialistes Democràtics d'Amèrica. Al costat del lideratge del senador Bernie Sanders, ja estan lluitant contra l'oligarquia i aconseguint importants victòries electorals.

L'esquerra britànica es queda enrere

Encara que tant el Partit Laborista com el Partit Verd britànics podrien convertir-se en vehicles per a un canvi polític organitzat i progressista, cap dels dos ho està aconseguint.

Atès que el Partit Laborista de Starmer va expulsar de fet als progressistes, deixant el comandament en mans dels «centristes», no pot servir com a canal per a desafiar el poder polític privat.

I el Partit Verd encara no és un partit polític organitzat i disciplinat. Encara que el partit va obtenir bons resultats en derrotar tant a l'extrema dreta com al Partit Laborista en les eleccions parcials de Gorton i Denton, va quedar per darrere del partit de dreta Reform en les recents eleccions a l'alcaldia de Manchester. El partit sembla dependre massa d'un líder carismàtic. En canvi, el que es necessita és l'esperit d'un col·lectiu unit que apliqui estratègies de comunicació disciplinades i assumeixi l'ardu treball de fer campanyes electorals repetides, anar de porta en porta, fer campanyes telefòniques i altres formes de compromís polític. Una organització profunda que comenci a abordar les crisis econòmiques, financeres i climàtiques a les quals s'enfronta el poble britànic.

Tal com defensàvem en els temps de la campanya Jubileu 2000, ja és hora que el poble prengui la iniciativa perquè els polítics puguin seguir-la. En fer-ho, no hem d'oblidar que nosaltres som la majoria. Ells són la minoria.

És hora que la majoria assalti les portes del poder polític privat en la lluita per defensar el nostre sistema de suport vital —un sistema en el qual Dunwich Heath ha exercit un paper fonamental—.

 

Ann Pettifor és una economista política internacional coneguda sobretot per predir la crisi financera mundial de 2007-2009 amb el seu llibre: The Coming First World Debt Crisis (Palgrave, 2006). És autora de The Global Casino (Verso), The Case for the Green New Deal (2019) i The Production of Money (2017).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/it-is-time-to-storm-the-gates-of?

 

 

Els nous aranzels hipòcrites de Trump són una oportunitat perquè el món contraataqui.

Joseph Stiglitz

El pretext del president de posar fi al treball forçós no és més que un ardit: està intentant fer-se amb una part del comerç mundial per als EUA.

3 d'agost de 2026

Ja hi som una altra vegada. El president dels EUA, Donald Trump, està pujant i baixant els aranzels al seu gust, incomplint els acords internacionals que ell mateix va signar i, gairebé amb tota seguretat, infringint la legislació federal. L'única diferència aquesta vegada és que té un nou pretext per a abusar dels aranzels: acabar amb el treball forçós.

Per descomptat, l'Administració té raó en què s'està fent molt poc contra el treball forçós. Però la seva suposada preocupació és un ardit. Atès que els nous aranzels segueixen de prop als que Trump va imposar basant-se en les balances comercials, se suposa que hem de creure que els dèficits comercials bilaterals casualment estan molt correlacionats amb l'ús del treball forçós?

Després que el Tribunal Suprem anul·lés els aranzels anteriors de Trump, l'Administració va imposar aranzels temporals de 150 dies —ja considerats il·legals pels tribunals, però encara en fase d'apel·lació a pesar que van expirar a la fi de juliol— i ara aquests nous, després d'una «recerca» sobre el suposat incompliment per part d'altres països a l'hora de controlar els abusos laborals. Com era d'esperar, a la Xina, sospitosa des de fa temps de ser una font de productes fabricats amb treball forçós, se li ha donat en gran manera carta blanca. Gràcies al seu control sobre les terres rares i els minerals crítics, la Xina pot posar en el seu lloc a Trump quan vulgui. Quan un altre país té els mitjans i la voluntat de contraatacar, Trump sempre s'acovardeix (TACO). Aquesta vegada, ni tan sols s'ha molestat a buscar baralla amb els xinesos.

A més, si Trump estigués realment preocupat pel treball forçós, abordaria el problema en el seu propi país. Al cap i a la fi, els Estats Units ha estat durant molt de temps un focus de treball forçós, a causa de la llacuna jurídica de la 13a esmena de la Constitució estatunidenca: «Ni l'esclavitud ni la servitud involuntària, excepte com a càstig per un delicte del qual la part hagi estat degudament condemnada, existiran dins dels Estats Units ni en cap lloc subjecte a la seva jurisdicció».

Aquesta formulació es va utilitzar de manera infame en el sud segregacionista de Jim Crow per a defensar l'ús de les cadenes de presos, i continua sent objecte d'abús en gran part dels EUA, on menys d'una quarta part dels estats prohibeixen el treball forçós. Els Estats Units compta amb només el 5% de la població mundial, però concentra una quarta part dels presos del món. Segons un dels estudis més exhaustius sobre el treball forçós als Estats Units (realitzat per Michael Poyker), en 2005 es va emprar a gairebé 1,4 milions de presos estatunidencs, dels quals aproximadament 600 000 treballaven específicament en el sector manufacturer —el 4,2% de la mà d'obra total d'aquest sector en aquell moment—. (Els qui desitgin comprendre millor el sistema estatunidenc de mà d'obra captiva també haurien de veure el documental d'Ava DuVernay de 2016, 13th.)

Quan Trump va imposar arbitràriament aranzels a la resta del món l'any passat, va descriure la mesura com a «recíproca». Però en aquest nou context, la reciprocitat exigiria l'aplicació d'aranzels elevats als productes fabricats en els estats dels EUA que encara exploten la mà d'obra penitenciària.

Els nous aranzels contra la UE són especialment difícils de justificar, ja que una llei de la UE de 2024 (la Directiva sobre la diligència deguda en matèria de sostenibilitat empresarial) ja prohibia la importació de béns produïts amb mà d'obra forçada, inclosos els fabricats per subcontractistes.

En una altra mostra més d'hipocresia, el secretari de Comerç dels EUA, Howard Lutnick, va afirmar anteriorment que la llei de la UE suposava «càrregues negatives innecessàries» per a les empreses estatunidenques i que, per tant, els EUA estava disposat a considerar «totes les eines comercials imaginables».

La UE hauria de denunciar aquesta hipocresia i no capitular. Hauria d'imposar aranzels recíprocs als productes fabricats en els estats dels EUA que més recorren al treball penitenciari. La llista de productes i empreses que, segons s'informa, utilitzen mà d'obra penitenciària en algun punt de la seva cadena de subministrament és extensa i inclou a empreses estatunidenques líders com Burger King, Cargill i Walmart. Si les mesures de Trump motiven a la UE a investigar el treball forçós als EUA, estarà fent un favor als treballadors estatunidencs. (Lamentablement, gairebé ningú a la UE ha dit res sobre el tema; l'única cosa que hem sentit és un sospir d'alleujament perquè Europa no s'ha vist més afectada).

La hipocresia tampoc acaba aquí. Per a justificar els nous aranzels contra el Canadà, Trump va invocar una disposició de la infame Llei Aranzelària Smoot-Hawley de 1930 que permet als EUA respondre a aranzels discriminatoris. Però recordem que tot el sistema de l'Organització Mundial del Comerç es basa en la no discriminació, un principi que les polítiques aranzelàries de Trump han desafiat de manera flagrant. En aquest cas, el Canadà va imposar aranzels als productes estatunidencs en represàlia pels aranzels discriminatoris de Trump.

Per si algú ho ha oblidat, els aranzels no són més que un impost distorsionador que s'aplica a costa dels consumidors estatunidencs i de la competitivitat dels EUA.

Una vegada més, Trump està soscavant el dret internacional en un intent per fer-se amb una major part del valor generat en les cadenes de subministrament globals, i perjudicant l'economia estatunidenca en el procés. Cal no oblidar que els aranzels no són més que un impost distorsionador que s'imposa a costa dels consumidors estatunidencs i de la competitivitat dels EUA.

Les guerres aranzelàries de Trump no han donat lloc a cap relocalització de la indústria manufacturera. De fet, els llocs de treball en el sector manufacturer estatunidenc han disminuït en 75 000 des de la seva segona presa de possessió, després d'haver augmentat sota la presidència de Joe Biden. En termes nominals, el dèficit comercial dels EUA en béns ha augmentat de fet durant el segon mandat de Trump, aconseguint un màxim històric d'1,24 bilions de dòlars. Això no sorprèn cap economista. Els dèficits comercials multilaterals depenen menys dels aranzels que de variables macroeconòmiques clau, com l'estalvi nacional intern, un indicador que els dèficits fiscals sense precedents de Trump han soscavat.

Trump se surt amb la seva amb la seva actitud intimidatòria perquè massa persones, tant al seu país com a l'estranger, han capitulat davant d'ell. La majoria de les empreses i els governs rivals han arribat a la conclusió que és millor seguir-li el corrent i portar-se bé amb ell que plantar-li cara. Però Trump és com qualsevol altre líder autoritari: necessita que els altres li tinguin por. Com més temps li doni el món el que necessita, major serà el desastre que ens espera a tots.

 

Joseph E. Stiglitz és Premi Nobel d'Economia, catedràtic de la Universitat de Colúmbia i execonomista cap del Banc Mundial.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/business/2026/aug/03/donald-trump-tariffs-us-eu-forced-labour

 

 

Nosaltres no hem triat la IA. Ho ha fet el capital.

L'auge de la IA va ser planejat pel capital. Quan s'esfondri, cal fer que el capital pagui per això.

Grace Blakeley

3 d'agost de 2026

Les grans empreses tecnològiques han gastat 1 bilió de dòlars en inversió de capital des de l'inici de l'auge de la IA. Pràcticament tota aquesta inversió s'ha destinat a construir centres de dades, adquirir els xips que els fan funcionar i construir els sistemes energètics que els alimenten i refrigeren.

Aquest bilió de dòlars podria haver-se destinat a qualsevol cosa. Podria haver-se invertit en energies renovables. Podria haver-se utilitzat per a desenvolupar nous medicaments que salven vides. Podria haver-se destinat a construir habitatges, infraestructures públiques o qualsevol altra cosa que els éssers humans necessitin per a sobreviure i prosperar.

En canvi, s'ha canalitzat cap a la construcció de centres de dades que consumeixen molta energia i aigua, i que alimenten models de llenguatge grans (LLM) basats en el robatori del treball creatiu de milions de persones, els quals produeixen constantment respostes incorrectes i, de pas, tornen bojos a molts usuaris. És difícil imaginar un ús pitjor dels recursos compartits de la societat.

Ara bé, es podria argumentar que vivim en societats de lliure mercat, per la qual cosa la inversió es realitza d'acord amb les lleis del mercat. Tots aquests diners i aquesta inversió es destinen a la IA perquè és, senzillament, l'ús més rendible dels recursos. I quan la societat maximitza els beneficis, maximitza l'eficiència, la qual cosa garanteix que, en conjunt, tothom surti guanyant a llarg termini.

Hi ha molts problemes amb aquest argument. En primer lloc, no vivim en societats de lliure mercat. Vivim en societats capitalistes, és a dir, societats dominades pel capital. El capital no es distribueix entre un munt de petites empreses que produeixen artefactes en perfecta competència entre si. El capital s'aglomera fins a concentrar-se en unes poques corporacions gegantesques i monopolístiques, controlades per uns pocs homes poderosos.

Aquestes gegantesques corporacions poden permetre's ignorar el que és rendible a curt termini per a perseguir el que aportarà als seus propietaris una immensa riquesa i poder a llarg termini. Fixa't en Amazon. Durant anys no va ser rendible, mentre Jeff Bezos destinava cada vegada més diners a l'expansió. Els inversors van continuar injectant milers de milions en les arques d'Amazon perquè apostaven perquè Bezos pogués forjar un poderós monopoli. I tenien raó. La concentració empresarial i el poder monopolístic sempre prevalen sobre la competència i l'eficiència.

Malgrat tot el bombo publicitari entorn de la IA, els models de llenguatge gran (LLM) no són rendibles en l'actualitat. OpenAI i Anthropic —les dues empreses el destí de les quals està totalment lligat al rendiment dels seus LLM— encara no han obtingut beneficis. I, no obstant això, totes dues empreses estan intentant sortir a borsa amb l'objectiu d'aconseguir valoracions d'1 bilió de dòlars.

Per què? Perquè aquestes dues empreses han aconseguit delimitar —és a dir, apropiar-se i envoltar de murs— vastes àrees del coneixement humà. Ara ens estan revenent aquest coneixement en forma d'estranys i aduladors bots que recomponen tot aquest saber de maneres impredictibles —i a vegades completament inútils—. Així i tot, els inversors aposten perquè aquesta innovació revolucionarà la producció capitalista i perquè una d'aquestes empreses, o ambdues, continuaran exercint un immens poder sobre el mercat.

Totes les altres empreses de l'ecosistema —les que construeixen la infraestructura, les que produeixen els xips, les que alimenten els centres de dades— depenen del rendiment dels models de llenguatge a gran escala (LLM) que es troben en el centre d'aquest auge. Per això empreses com Nvidia i Oracle estan atrapades en una xarxa circular de finançament amb OpenAI: estan finançant a OpenAI mentre aquesta perd diners, perquè els seus beneficis depenen de l'èxit de l'empresa.

Aquí és on entra en joc la següent correcció a la nostra història original. En aquest moment, ens trobem sense cap dubte en una bombolla pel que fa a la IA. Això no significa que la tecnologia no canviarà per sempre el funcionament de la nostra economia, però sí que significa que no serà tan rendible com esperen la majoria dels inversors, especialment a curt termini. En altres paraules, els nostres mercats no sols no són lliures, sinó que tampoc són eficients.

Els inversors aposten perquè aquest cicle tecnològic sigui com l'anterior —aquell en el qual empreses com Google, Meta i Amazon es van fer amb tota Internet—. Moltes d'aquestes empreses van trigar molt de temps a obtenir beneficis, perquè invertien per a fer-se amb una posició dominant en el mercat, no per a maximitzar els beneficis a curt termini. Les empreses implicades en l'auge de la IA estan intentant fer el mateix, però no està funcionant.

En primer lloc, hi ha massa competència entre els proveïdors de LLM estatunidencs. Ja no es tracta només de ChatGPT i Claude: Gemini i Copilot els trepitgen els talons. A més, està la competència de la Xina. Les empreses xineses ja han estat capaces de crear els seus propis LLM; pot ser que no siguin tan bons com els originals, però això no importa, perquè són increïblement barats.

I després està el trencaclosques de la productivitat. Perquè els LLM siguin rendibles a llarg termini, és necessari que els implantin moltes empreses que no cancel·lin les seves subscripcions quan hi hagi una opció més barata disponible, cosa que significa que els guanys en productivitat derivats de la introducció de la tecnologia han de ser molt evidents. Però no són moltes les empreses que han observat millores significatives en la productivitat gràcies a la introducció d'aquesta tecnologia. En aquest context, no és clar com tots aquests LLM generaran els beneficis necessaris per a obtenir una rendibilitat decent d'aquesta inversió d'1 bilió de dòlars.

Quan els inversors s'adonin que algunes de les apostes que han fet no reportaran un gran rendiment, els diners s’esgotaran. Les xarxes circulars de finançament s'esfondraran. Les empreses faran fallida. I el món es quedarà amb centenars d'enormes centres de dades sense suficients clients. La capacitat de càlcul s'abaratirà enormement, igual que va ocórrer amb l'accés a Internet després que les empreses de telecomunicacions gastessin milers de milions competint per tendir cables de fibra òptica en la dècada dels noranta.

L'auge es reprendrà després de la crisi, amb valoracions que tornaran a nivells més raonables. Unes poques de les gegantesques empreses tecnològiques es faran amb les restes de les altres, la qual cosa deixarà el mercat encara més concentrat. La tecnologia passarà a ser una cosa quotidiana a mesura que s'incorpori a tots els àmbits de les nostres vides. La gent serà més realista respecte al que la IA pot fer i el que no pot fer.

Per descomptat, milions de persones perdran les seves ocupacions i els seus estalvis durant la crisi. La riquesa i el poder es concentraran encara més, a mesura que les principals empreses tecnològiques es facin amb els seus competidors desapareguts, abans d'aprofitar el seu control sobre la infraestructura tecnològica que la majoria de les altres empreses necessiten per a funcionar. Utilitzaran aquest poder per a prendre més control de les nostres democràcies, pressionant als polítics perquè declarin la guerra a la seva competència estrangera.

El nostre medi ambient també es veurà alterat de manera permanent. Erald Kolasi i Jesse Damiani acaben d'escriure un excel·lent article en el qual calculen l'impacte mediambiental de l'auge de la IA. Estimen que, en 2026, la IA serà responsable de l'1,1% de la demanda energètica mundial total. La IA ja consumeix més energia que tot el Regne Unit. Mentrestant, moltes comunitats es veuen obligades a passar sense aigua, mentre que unes altres sofreixen cridaners efectes d'«illa de calor» deguda a les sorprenents quantitats de calor que emeten aquests megàlits.

Després d'anys d'expectació i bilions de dòlars, l'auge de la IA ens deixarà amb una economia captiva, una democràcia corrompuda i un medi ambient devastat. Ens diran que així és com funcionen els mercats: a vegades pugen, a vegades baixen. Però aquest discurs oculta com es prenen realment les decisions en les economies capitalistes.

Com vaig demostrar en el meu llibre, Vulture Capitalism, les economies capitalistes es caracteritzen per una planificació centralitzada generalitzada. Les corporacions monopolístiques col·laboren amb polítics corruptes per a decidir qui es queda amb què, al mateix temps que utilitzen «el mercat» com un vel per a ocultar el seu poder. L'auge de la IA no és diferent. Uns pocs capitalistes poderosos han decidit que dedicaríem diversos anys a invertir tot el nostre temps i diners en el desenvolupament i la implantació de la IA —i així ho anem fent—.

«El mercat» no va decidir que la IA fos el nostre futur. Ho va fer el capital. I quan les devastadores conseqüències de les seves decisions es facin evidents, no podem permetre que s'escudin darrere d'unes forces de mercat abstractes. El capital ens ha portat per aquest camí, i cal fer que el capital pagui per això. Els polítics no aniran pels seus acabalats patrocinadors; aquesta part ens correspon a nosaltres. Així que bloquegeu els nous centres de dades, desmunteu-los per a aprofitar els seus components i comenceu a organitzar les vostres comunitats i els vostres llocs de treball per a la lluita.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/data-centres-and-democracy?

 

 

El moment ho és tot en la bombolla de la IA

La caiguda de les accions tecnològiques d'aquesta setmana és un símptoma d'un problema més profund: ningú sap quan —ni com— donarà els seus fruits l'aposta d'1 bilió de dòlars de les grans tecnològiques per la IA.

Grace Blakeley

31 de juliol

Les accions tecnològiques han sofert un dur cop aquesta setmana, ja que els inversors nerviosos s'han desfet de les accions de les empreses dedicades a la fabricació dels xips que impulsen l'auge de la IA. Hi ha un parell de factors immediats que han provocat aquesta caiguda, dels quals parlaré en un moment, però existeix una causa subjacent més profunda darrere d'aquesta volatilitat del mercat.

Com ja he escrit moltes vegades abans, ens trobem en plena bombolla de la IA. No, això no significa que la IA sigui inútil. El que sí que significa és que les grans empreses tecnològiques han invertit quantitats inimaginables de diners en el desenvolupament d'una tecnologia —i en la construcció de la infraestructura que la impulsa— sense tenir una idea clara de com recuperaran aquesta inversió a curt o mitjà termini. De fet, els quatre hiperescaladors (Amazon, Alphabet, Microsoft i Meta) han gastat 1 bilió de dòlars en inversions de capital durant els últims tres anys i mig, principalment en centres de dades, xips avançats i generació d'energia.

Tota aquesta despesa l'estan finançant els inversors, tant en els mercats de deute com en els de renda variable. Els creditors voldran recuperar els diners. Els inversors en renda variable voldran veure com tota aquesta despesa de capital es tradueix en grans beneficis. Però, en aquest punt del cicle d'innovació, no està del tot clar d'on procediran aquests beneficis. Les expectatives sobre els beneficis futurs semblen allunyades de la realitat, i per això molta gent afirma que ens trobem en plena bombolla.

Grans expectatives

Dediquem un moment a comprendre aquest desajustament entre les expectatives i la realitat, i per què és important. Ens centrarem en els inversors en accions per a simplificar les coses. Quan compres una acció d'una empresa, estàs comprant una participació en els beneficis futurs d'aquesta empresa. Per tant, el preu que estàs disposat a pagar avui per aquesta acció està vinculat a les teves expectatives sobre els beneficis futurs de l'empresa. Si creus que una empresa està a punt de disparar-se, estaràs disposat a pagar molts diners per comprar accions d'aquesta empresa, encara que en l'actualitat no sigui especialment rendible.

Però, encara que el preu actual d'una acció és una quantitat coneguda, els beneficis que aquesta empresa generarà en el futur no ho són. Com va assenyalar Keynes fa dècades, aquesta bretxa entre els preus i les expectatives és on es formen les bombolles.

Amb suficient expectació mediàtica, els inversors poden convèncer-se a si mateixos que una empresa que actualment no és rendible es convertirà en la més rendible del món en uns anys. A vegades s'equivoquen per complet, com van descobrir els inversors de Pets.com durant la bombolla puntcom. A vegades tenen raó: n'hi ha prou amb preguntar als qui van comprar accions d'Amazon a principis de la dècada de 2000. La major part de les vegades, es troben en un terme mitjà. En aquest context, el factor crucial que determina si una aposta dona els seus fruits és el temps.

Prenguem com a exemple la bombolla de les puntcom. Moltes empreses tecnològiques van sobreviure a la bombolla perquè els seus models de negoci subjacents eren sòlids. Però, així i tot, les cotitzacions borsàries d'aquestes empreses van trigar anys a recuperar-se fins a aconseguir els màxims de l'època de la bombolla. N'hi ha prou amb mirar el gràfic que apareix a continuació. Cisco es va convertir en l'empresa més valuosa del món el març de 2000, però el preu de les seves accions va caure en picat quan va esclatar la bombolla de les puntcom i no va tornar a aconseguir el seu màxim d'aquella època fins 25 anys després.

A pesar que Cisco és una empresa d'èxit que ofereix productes i serveis realment útils per a moltes empreses, invertir en Cisco l'any 2000 no hauria estat una decisió d'inversió encertada. La valoració de 2000 no era del tot forassenyada. En aquell any, els inversors esperaven que, algun dia, Cisco generés prou beneficis per a justificar la seva valoració. No es van equivocar; simplement es van avançar unes quantes dècades.

El temps és important aquí per dues raons principals: el cost d'oportunitat i el deute. En primer lloc, el cost d'oportunitat. Si haguessis mantingut els teus diners invertits en Cisco al llarg de les dècades dels 2000 i els 2010, acabaries recuperant la teva inversió, però mentrestant t'hauries perdut moltes altres grans oportunitats d'inversió. En termes d'inversió, això significa realment que has perdut diners. En segon lloc, el deute. Si una empresa s'endeuta en excés durant l'auge, ha de saldar aquest deute en un termini determinat (en general, bastant curt), independentment de quant guanyi. Si estàs molt endeutat i els teus beneficis es desplomen, la passes magra, fins i tot si tens un model de negoci viable a llarg termini.

Mostra'm els diners

Avui dia, els inversors aposten perquè empreses que actualment no són rendibles, com OpenAI i Anthropic, es convertiran en algunes de les més rendibles del món en uns pocs anys. Però no és clar com —i, cosa que és més important, quan— es materialitzaran aquests beneficis. Els creadors de LLM (Large Language Models) han estat gastant diners a dolls en oferir als usuaris recursos informàtics a preus molt baixos en un intent per captar quota de mercat. En algun moment, si volen aconseguir la rendibilitat, hauran d'apujar aquests preus.

Els inversors també aposten perquè les enormes inversions de capital que estan realitzant els hiperescaladors i les empreses d'infraestructura d'IA donaran els seus fruits. Però això només ocorrerà si els operadors de LLM poden generar prou beneficis a llarg termini. A més, els creadors de LLM, els fabricants de xips i els proveïdors d'infraestructura estan atrapats en un flux circular de finançament, la qual cosa amplifica el risc (com vaig explicar en aquest article). Ara, OpenAI està en negociacions per a llogar un centre de dades per 500 000 milions de dòlars, amb el suport de Nvidia, que subministra els xips utilitzats en la construcció d'aquests centres de dades.

El problema per a tots els implicats en aquesta economia circular és que no és clar que els usuaris dels LLM estiguin disposats a pagar molt per aquest privilegi. Si OpenAI i Anthropic apugen els preus de manera significativa per a impulsar els beneficis, els consumidors podrien passar-se a alternatives barates, com les que s'estan creant a la Xina. Mentrestant, els clients empresarials hauran de començar a veure proves d'importants augments de productivitat derivats de l'adopció de la IA per a justificar el pagament d'un preu més elevat pels models. Actualment, aquestes proves simplement no existeixen. De fet, algunes enquestes suggereixen que l'adopció de la IA per part de les empreses ja s'ha estancat. A més, cal tenir en compte el context macroeconòmic general: si estem en recessió, les empreses (per no parlar dels consumidors) no estaran disposades a desemborsar grans sumes per a accedir a costosos LLM.

Potser estàs pensant: «I què passa si l'augment de la demanda s'alenteix una mica? A llarg termini, la IA ho revolucionarà tot!». Pot ser que sigui cert; sens dubte ho va ser en el cas d'Internet. Però la bombolla puntcom va acabar esclatant. Perquè el temps importa.

En aquest moment, els inversors es pregunten quan donaran fruits les inversions en empreses d'IA. El problema és especialment greu per als qui han realitzat grans inversions en infraestructura d'IA, ja que avui estan injectant enormes quantitats de diners en inversions físiques amb l'esperança que l'auge continuï demà. Si la demanda s'alenteix, es quedaran amb un excés de capacitat en els centres de dades —i molt de deute per saldar—. I tot aquest excés de capacitat reduirà el valor de la potència de càlcul i, per tant, els ingressos que es poden generar amb el lloguer de la capacitat dels centres de dades.

Les mateixes preocupacions estan llastrant a les empreses que fabriquen els xips utilitzats per a fer funcionar aquests centres de dades. Perquè si els hiperescaladors s'adonen que s'han excedit i deixen de construir centres de dades, el creixement dels fabricants de xips s'estancarà.

Aquesta setmana, els inversors semblen estar apostant perquè aquesta eventualitat podria arribar a produir-se. Les accions dels fabricants de semiconductors van caure bruscament dimarts, arrossegant a l'índex Nasdaq 100 a una caiguda de l'1,8%. En general, el Nasdaq ha perdut un 10% del seu valor des de juny. Per a empitjorar les coses, la Xina sembla haver fet un pas cap al desenvolupament de les màquines de litografia avançades, fonamentals per a la fabricació de xips. Una competència més gran per part de la Xina —amb el suport d'importants subvencions estatals— podria resultar devastadora per als fabricants de xips occidentals.

De qui és aquesta revolució?

Igual que Internet, és probable que l'última onada d'innovació en IA revolucioni el capitalisme global. La qüestió crucial és precisament quan —i com— tindrà lloc aquesta revolució. Si la demanda d'IA continua creixent al ritme actual durant la dècada vinent, i aquesta demanda beneficia principalment a les empreses tecnològiques estatunidenques, llavors les valoracions actuals estan justificades. Però aquest escenari és poc probable. Si la demanda d'IA s'alenteix en els pròxims anys i les empreses xineses aconsegueixen fer-se amb una quota més elevada de la demanda futura, llavors les valoracions actuals definitivament no estan justificades.

Hi ha una altra raó per la qual el moment és important en els mercats financers. Es pot saber que una empresa està sobrevalorada sense tenir ni idea de quan es produirà la correcció. Greenspan va advertir en 1996 que la bombolla de les puntcom anava a esclatar. La seva predicció va trigar tres anys més a fer-se realitat.

Afortunadament, la meva feina no és la meva feina donar-vos consells sobre com invertir els vostres diners. El meu treball consisteix a analitzar les tendències de la producció mundial i fer prediccions provisionals sobre com aquestes influiran en les relacions socials capitalistes a llarg termini. El que puc afirmar amb bastant seguretat és que la bombolla de la IA esclatarà en algun moment dels pròxims anys. Quan això ocorri, molta gent perdrà diners, i quedarà al descobert la fragilitat subjacent d'unes economies que actualment no se sustenten en res més que la despesa en IA i el consum dels rics.

L'esclat de la bombolla obrirà un espai per als qui sostenen que és absurd que la humanitat dediqui una part tan enorme dels seus recursos limitats a tecnologies que destrueixen el planeta i causen un immens mal social, al mateix temps que permeten que uns pocs homes poderosos acumulin una riquesa i un poder inimaginables. També obrirà un espai per als qui defensen que els nostres capitalistes han de ser protegits enfront dels seus competidors estrangers, que representen una amenaça existencial per a la civilització occidental i als quals cal detenir costi el que costi.

El bàndol guanyador no serà determinat per qui tingui els arguments més convincents, sinó per qui estigui més ben organitzat. I aquest treball pot començar ara mateix.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/timing-is-everything-in-the-ai-bubble?

 

 

Els problemes de la narrativa del «Xina Xoc 2.0».

Occident va acollir de grat les exportacions xineses durant dècades. Ara està enfadat perquè la Xina va fer cas.

Jostein Hauge

23 de juliol de 2026

A principis de la dècada de 2000, una onada de productes xinesos va inundar els mercats occidentals després de l'adhesió de la Xina a l'OMC en 2001. Es van importar productes manufacturats barats als Estats Units i Europa, i la mà d'obra xinesa de baix cost, juntament amb uns sistemes de producció cada vegada més eficients, van desviar la inversió en fàbriques dels països més rics. Més tard, els economistes van denominar a aquest fenomen el «Xina Xoc»: una pertorbació de les economies occidentals i la seva base industrial provocada pel creixement del sistema manufacturer xinès orientat a l'exportació.

Dues dècades després, ha sorgit una segona ona d'inquietud. Les exportacions xineses s'han expandit molt més enllà dels productes barats i de baix valor de la dècada dels 2000. La Xina produeix ara automòbils, bateries, productes farmacèutics, electrònica i, en termes més generals, productes de fabricació avançada.

Aquest canvi ha estat batejat com a «Xina Xoc 2.0» i ha desencadenat respostes proteccionistes generalitzades per part d'Occident —primer als Estats Units, a partir de la primera administració Trump, i més tard a Europa, especialment en les seves principals economies—. Els líders occidentals plantegen cada vegada més la seva postura hostil cap a les exportacions xineses com una qüestió de seguretat nacional i d'autopreservació industrial, assenyalant les subvencions, el superàvit comercial i els volums d'exportació de la Xina com a indicis de competència «deslleial» i «excés de capacitat».

A continuació argumentaré que la narrativa del «Xina Xoc» és una història que Occident s'explica a si mateix per a justificar (l'intent de) aferrar-se a una posició dominant en l'economia mundial. Així i tot, la història no sorgeix del no-res, i val la pena ser sincers sobre la pertorbació que s’amaga darrera d’ella abans d'explicar per què la resposta a aquesta alteració ha estat tan distorsionada.

En què encerta la narrativa del «Xina Xoc»

En primer lloc, permetin-me començar reconeixent en què encerta la narrativa del «Xina Xoc» i en quins aspectes no està del tot equivocada. El ritme i l'escala de la industrialització xinesa impulsada per les exportacions s'han tornat veritablement rupturistes.

La Xina representa ara més del 30% de la producció manufacturera mundial, una quota que es preveu que aconsegueixi el 45% en 2030. Si el domini de la Xina en les indústries mundials continua creixent, simplement no quedarà gran part del «pastís de la fabricació» per a repartir entre la resta del món. Molts països han expressat una preocupació genuïna sobre la seva capacitat per a competir amb la Xina. I no es tracta només de països occidentals, com els Estats Units i Alemanya: Corea del Sud, Turquia, l'Índia, el Brasil i Indonèsia, per nomenar-ne alguns, tenen dificultats per a competir amb la Xina en diversos sectors.

El domini de la Xina en el sector manufacturer endureix la competència internacional, tant pels seus eficients sistemes de producció com pels marges de benefici mínims amb els quals les empreses xineses són capaces d'operar. Això mereix ser reconegut, en lloc de descartar-se com a simple enveja.

Així doncs, el canvi radical és real, i els països tenen dret a preocupar-se'n i a respondre-hi, per exemple, amb mesures de política industrial que els ajudin a desenvolupar o mantenir indústries competitives. Però reconèixer la pertorbació és una cosa. La història que Occident ha construït entorn d'aquesta pertorbació és una altra molt distinta, i és aquesta història la que vull desmuntar.

El problema mai va ser la Xina. Va ser que la Xina no es quedés quieta.

JD Vance ha ofert un resum sincer de l'estat d'ànim que està al darrere de la narrativa del «xoc xinès». «Estic enfadat per l'auge de la Xina», va afirmar en un discurs pronunciat en el Quincy Institute. Val la pena reflexionar sobre el sentiment que es vol amagar amb aquesta frase. L'actual vicepresident dels Estats Units ha manifestat explícitament el seu descontentament davant el fet que un país amb menors ingressos estigui desenvolupant la seva economia. En la mateixa línia, en parlar de la innovació a la Xina, Leland Miller, membre de la Comissió de Revisió Econòmica i de Seguretat EUA-Xina, va declarar en una entrevista: «Volem que algú curi el càncer, però no volem que la Xina controli la cadena de subministrament d'aquesta cura».

Aquesta actitud cap a la Xina representa un canvi en el discurs occidental sobre les relacions internacionals. Se suposava que el desenvolupament internacional havia de celebrar-se. Ara veiem clarament que només se celebra si es produeix segons les condicions d'Occident.

Vance està expressant una espècie d'ansietat hegemònica que s'està normalitzant cada vegada més a Occident. I no crec que això tingui molt a veure amb la Xina en concret. Si l'Índia, o tot el continent africà, s'haguessin industrialitzat i innovat al mateix ritme i a la mateixa escala, la resposta de Washington i Brussel·les seria similar. L'auge de la Xina simplement ha tret a la llum una creença que molts a Occident van mantenir oculta durant molt de temps: un profund malestar davant la idea que els països «en desenvolupament» puguin realment desenvolupar-se —que puguin competir, liderar, deixar d'esperar el seu torn—.

Si deixem de costat el discurs sobre els desequilibris comercials i la seguretat nacional, el que queda és una suposició senzilla i tàcita: se suposa que Occident ha d'estar en el cim. Aquesta suposició està tan arrelada que moltes de les persones que la comparteixen ni tan sols la perceben com una creença. Simplement, els sembla l'ordre natural de les coses. Així doncs, quan un país com la Xina creix, no s'aplaudeix com una gran gesta de reducció de la pobresa o de desenvolupament. En canvi, es tracta com un problema, alguna cosa que cal gestionar, contenir, sancionar o sotmetre a aranzels perquè torni al seu lloc.

El domini xinès no està bé; el domini estatunidenc i europeu sí que ho està. Aquesta és la regla tàcita, i es manifesta almenys en tres àmbits.

Política industrial. La Xina subvenciona les seves indústries, destina crèdit a sectors estratègics i les protegeix mentre creixen —i això es presenta com una violació de les normes comercials. Però tals mesures no són en absolut exclusives de la Xina, ni són intrínsecament il·legítimes. El principal programa de subvencions industrials de la història moderna és la Llei XIPS i de Ciència dels EUA —aproximadament 280 000 milions de dòlars—, signada en 2022 per un país que va defensar el lliure comerç només mentre li convenia. La UE compta amb la seva pròpia estratègia industrial orientada a la defensa, que pretén mobilitzar fins a 800 000 milions d'euros en fons públics i privats per a reforçar la infraestructura de defensa i la innovació a Europa. I la intervenció estatal a través de subvencions, aranzels i inversions estratègiques ha estat essencial per a pràcticament tots els països que s'han industrialitzat amb èxit. En el segle XIX, mentre es posava al nivell de la Gran Bretanya, els Estats Units mantenia els tipus aranzelaris mitjans més alts del món sobre les importacions de productes manufacturats. Va pujar per l'escala, després la hi van retirar d'una puntada de peu, i ara s'està baixant de nou en silenci per a ús exclusiu d'Occident. L'Administració Trump provoca regularment el caos econòmic mundial amb els seus aranzels, sense tenir en compte el dret comercial internacional. Quan la Xina utilitza la política industrial i les eines comercials, és «deslleial»; quan ho fan els països rics, és una pràctica habitual.

L'orientació de la Xina cap a l'exportació. Els països rics van acollir les exportacions xineses en general amb els braços oberts fins que la Xina es va convertir en un competidor directe. Les van acollir de grat perquè beneficiaven enormement als seus consumidors i empreses. El preu dels béns i els inputs industrials en les nacions riques es va desplomar després que la Xina s'integrés més profundament en l'economia mundial. Aquest era el resultat previst de les polítiques que Occident va defensar activament, inclosa l'adhesió de la Xina a l'OMC en 2001. L'objecció només va sorgir quan la composició de les exportacions xineses va començar a canviar —en certa manera amb el primer «Xina Xoc» i de forma més clara amb el «Xina Xoc 2.0». Gairebé ningú a Brussel·les o Washington ho va qualificar de «xoc» quan la Xina només fabricava samarretes, mobles i joguines a preus que afavorien els marges al detall occidentals. Es va convertir en un «xoc» en el moment en què les empreses xineses van començar a fabricar productes que competeixen amb els que fabriquem nosaltres. Com va assenyalar Vance en una altra ocasió, «la idea de la globalització era que els països rics ascendissin en la cadena de valor, mentre que els països pobres fabriquessin els productes més senzills». Quan la Xina va ascendir en aquesta cadena, Occident va decidir que les regles del comerç ja no eren justes. Es tracta d'una descripció d'una jerarquia, no d'un ordre basat en normes, i la queixa és que la Xina es va negar a romandre en el nivell que se li havia assignat.

La magnitud del superàvit comercial de la Xina. Sí, els volums d'exportació de la Xina són enormes en termes absoluts i compta amb el superàvit comercial més gran del món. També té 1 400 milions d'habitants. En termes per càpita, les exportacions de la Xina només ocupen el lloc 104 a escala mundial, molt per sota d'Alemanya (26è), el Regne Unit (42è) i els Estats Units (63è). La principal preocupació resulta ser, en essència, que la Xina és una economia molt gran que creix a un ritme que desafia les jerarquies establertes.

Aquesta doble moral posa de manifest una defensa de la jerarquia, amb Occident en el seu vèrtex, que presenta el desenvolupament impulsat per l'Estat com a competència deslleial, l'autosuficiència tecnològica com a agressió i una creixent presència global com a dominació, a pesar que aquestes són precisament les estratègies que ha utilitzat tot país que hagi tingut èxit a l’hora d’industrialitzar-se.

La història és rellevant en aquest cas. Occident no es va topar per casualitat amb l'entrellaçament econòmic amb la Xina. Ho va buscar perquè beneficiava clarament a les empreses i als consumidors amb seu a Occident. Es va animar a la Xina a seguir una via de desenvolupament impulsat per les exportacions i, encara que aquest fos el pla de la Xina per al seu propi desenvolupament, el resultat va ser exactament el que les potències occidentals esperaven d'ella. Tractar ara els resultats d'aquest acord com un acte hostil equival a reescriure la història de qui va demanar què.

El que la narrativa del «Xina Xoc» omet convenientment

Si la narrativa del «Xina Xoc» fos simplement un recompte incomplet de l'impacte de l'auge de la Xina en l'economia mundial, i aquests errors de càlcul fossin simples descuits, seria perdonable. Però les omissions semblen anar totes en una mateixa direcció, la qual cosa fa que semblin menys un descuit i més una manipulació. Heus aquí alguns dels avantatges de la integració de la Xina en l'economia mundial que la narrativa passa per alt.

Els beneficis per als consumidors occidentals han estat enormes. El preu dels béns importats a Occident ha caigut dràsticament en relació amb els preus dels sectors que no es podien comercialitzar des de la integració de la Xina en l'economia mundial —en alguns casos, en més d'un 40%—. Es tracta d'una transferència de poder adquisitiu a les llars occidentals a una escala que cap política nacional ha igualat mai. La Xina també aporta una forta baixa de la inflació als països importadors: les importacions xineses barates han estat una de les poques forces que han permès que el cost dels serveis augmenti sense que es produeixi una inflació galopant, perquè la caiguda del cost dels béns que es poden comercialitzar ha ajudat a compensar-ho. L'auge de la Xina és un tipus curiós d'amenaça: una que redueix el cost de la vida per als estatunidencs i els europeus.

La Xina també ha subvencionat discretament les ocupacions ben remunerades del sector de serveis occidental. Els països petits i rics, com el meu país natal, Noruega, no han de competir en la feroç indústria manufacturera mundial, perquè uns altres s'encarreguen d'això i ens venen la producció a baix preu. Això permet que els salaris i les condicions laborals en els sectors de serveis nacionals es mantinguin molt per sobre del nivell que tindrien en un entorn més competitiu. La còmoda ocupació en el sector de serveis occidental és, en part, un producte de les fàbriques xineses.

Les empreses occidentals es troben entre els principals beneficiaris. Hi ha una idea errònia molt estesa que les empreses xineses estan superant sense més ni més a les estatunidenques. En alguns sectors això és cert, i cada vegada ho és més. Però l'auge capitalista de la Xina ha potenciat, de fet, el poder estructural dels EUA en uns certs aspectes, especialment en generar beneficis per a les empreses estatunidenques. Apple és el cas més clar. Entre 2015 i 2024, va obtenir 227 000 milions de dòlars de benefici operatiu a la Xina, més d'una quarta part dels seus beneficis totals en aquest període. Al llarg de la dècada de 2010, Apple es va quedar amb el 56% del preu de venda al públic dels iPhones que va llançar, sense fabricar ni un sol component, mentre que els treballadors i les empreses xineses que realment els muntaven rebien al voltant de l'1,5%. Els treballadors xinesos han treballat literalment per unes engrunes en fàbriques al servei dels mercats occidentals. Quan Trump va anunciar aranzels elevats sobre les importacions xineses l'abril de 2025, els directors executius de les empreses tecnològiques estatunidenques van pressionar amb afany —i amb èxit— perquè es deixés intacte el sector de l'electrònica, ja que les cadenes de subministrament de les principals corporacions tecnològiques estatunidenques, com Apple, estaven completament vinculades a la Xina.

I el més greu és que s'ignora el benefici climàtic de l'auge de les exportacions xineses. La Xina produeix ara el 89% dels panells solars del món, el 70% dels aerogeneradors, el 83% de les bateries i el 75% dels vehicles elèctrics —i els fabrica més barats que ningú. Les exportacions d'energia neta de la Xina van ascendir a 143 000 milions de dòlars en 2024, aproximadament deu vegades la xifra dels EUA L'auge de la Xina com a gegant de l'energia neta és, possiblement, l'avanç més important en la lluita contra el canvi climàtic. En plena emergència climàtica, s'està condemnant a un país per fer que la descarbonització sigui assequible. L'acusació, dit sense embuts, és que la Xina està fent massa bé alguna cosa.

Quan recentment se li van presentar els avanços de la Xina en la fabricació d'energia neta, l'exministre de Sanitat alemany, Karl Lauterbach, va respondre: «això és increïblement trist». A Lauterbach el molesta clarament que sigui la Xina, i no Alemanya, qui lideri aquesta revolució tecnològica. La seva resposta es fa ressò de l'ansietat hegemònica generalitzada que estem presenciant en aquests moments a Occident. Els líders occidentals afirmen que volen lluitar contra el canvi climàtic, curar el càncer i posar fi a la pobresa, però no poden permetre que la Xina marqui el camí en cap d'aquests àmbits.

Quina és la resposta adequada per part d'Occident?

Aquí és on potser disgustaré als qui esperin una conclusió purament oposicionista. M'oposo fermament a la visió del món que hi ha darrere de la narrativa del «Xina Xoc 2.0»: la suposició, conscient o no, que el domini occidental és l'estat natural de les coses i que qualsevol desviació és una fallada. Però pel que fa a la qüestió política concreta, en realitat no m'allunyo tant de les veus més moderades del debat.

Tant Europa com els Estats Units haurien de comptar amb una estratègia industrial, dissenyada per a mantenir o reconstruir una base industrial sòlida. Tots els països haurien de preocupar-se per la seva capacitat per a fabricar productes —no perquè els dèficits comercials siguin intrínsecament pecaminosos, sinó perquè aquesta capacitat està lligada a l'aprenentatge tecnològic, als bons llocs de treball i a la sobirania—. Fa anys que defenso això, i ho defensaria independentment del que fes la Xina.

L'error és tractar la política industrial i la col·laboració amb la Xina com a oposats. No ho són. La política industrial no té per què ser una postura defensiva enfront de Pequín. Si l'objectiu és la capacitat productiva nacional, llavors la inversió xinesa en el sector manufacturer podria ser un actiu en lloc d'una amenaça, i les empreses conjuntes amb empreses xineses són una via per a adquirir capacitat, en lloc d'una renúncia a aquesta. Al cap i a la fi, així és precisament com la Xina va construir la seva pròpia base industrial: admetent capital estranger en condicions que fomentaven la transferència de tecnologia i l'aprenentatge nacional.

La disjuntiva que es planteja —acceptar el declivi o contenir a la Xina— és falsa, i ho és perquè la premissa és errònia. L'auge de la Xina no és una ferida infligida a Occident. És el resultat previsible d'una estratègia de desenvolupament que Occident va acceptar de bon grat i amb la qual va col·laborar durant molt de temps.

 

Jostein Hauge és economista polític i professor associat d'Estudis sobre el Desenvolupament en la Universitat de Cambridge. La seva recerca se situa en la intersecció entre l'economia política internacional i l'economia del desenvolupament. És autor de The Future of the Factory: How Megatrends are Changing Industrialization (Oxford University Press). Ha publicat en diverses revistes acadèmiques, ha col·laborat amb diverses organitzacions internacionals, ha publicat en mitjans de comunicació com The Guardian, The Economist i Bloomberg, i ha estat convidat en canals de notícies i programes de debat.

Traduït del Substack de l’autor, Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/the-problems-with-the-china-shock?