AVUI HE EXPORTAT TOTES LES ENTRADES EN AQUEST BLOC AL MEU SUBSTACK https://substack.com/@antonisoycasals

QUE ÉS A ON PUBLICARÉ A PARTIR D'ARA LES MEVES ENTRADES, ARTICLES, NOTES, ETCÈTERA.

 

L'Imperi Ultrafòssil

Per Andreas Malm

Trump és l'avantguarda d'una nova fase de l'imperialisme, que està reduint el planeta a cendres.

30 d’octubre de 2026

(Crèdit: Il·lustració d'Owen D. Pomery.)

 

El Govern britànic ha prohibit l'entrada al país a Andreas Malm, després que el convidéssim a debatre aquest article a Londres. L'acte continuarà endavant –fes clic en aquest enllaç per a comprar entrades– i publiquem l'article aquí. Per a llegir-lo íntegrament en línia i gaudir de la seva magnífica il·lustració en la versió impresa, juntament amb articles sobre l'imperialisme actual a tot el món, subscriu-te a Tribune aquí.

 

El dia de Cap d'Any de 2026, els països amb les majors reserves provades de petroli eren Veneçuela, l'Aràbia Saudita i l'Iran. L'Aràbia Saudita ja estava en la butxaca dels EUA. L'endemà passat, les forces militars estatunidenques van envair Veneçuela en l'Operació «Absolute Resolve»; 56 dies més tard, van irrompre a l'Iran en l'Operació «Epic Fury». Va ser això una mera coincidència? El «petro-determinisme» –la noció que tot és causat i condicionat pel petroli– deuria, òbviament, evitar-se. Però la major part dels comentaris sobre aquest brot sense precedents d'agressió imperialista han caigut, sobretot en l'esquerra, en l'error oposat: parlar del petroli com un assumpte menor o tangencial, vagament incòmode d'esmentar, massa cru per al bon gust analític.

Mentrestant, l'estiu de 2026 ens va oferir una altra sèrie de recordatoris que l'ordre imperant malda per destruir els fonaments de l'existència humana des de Bordeus fins a Borneo, ja es tracti d'aigua, aliments o aire respirable, temperatures habitables o sòl segur sobre el qual caminar. Forma part de la tendència actual no parlar molt d'aquestes coses. Els combustibles fòssils i el clima són cosa del 2018. La conjuntura del «Overshoot» –quan les classes dominants renuncien a qualsevol pretensió de mitigació i deixen que les temperatures es disparin per sobre dels límits prèviament acordats d'1,5 i 2 graus, invertint quantitats cada vegada majors de capital en l'extracció de combustibles fòssils mentre els desastres climàtics assoten amb fúria cada vegada major– es basa en aquest desplaçament al fons de l'agenda i el reafirma. Però, i si consideréssim les noves guerres imperials com a part integrant d'aquesta mateixa dinàmica? I si ens neguéssim a respectar el decòrum de deixar de costat els combustibles fòssils i, en el seu lloc, els consideréssim com la història material de la nostra època? Llavors podríem començar a entendre aquesta última fase d'escalada com el sorgiment de l'imperi ultrafòssil.

Dos traumes

Considerem, per a començar, el teló de fons de la principal guerra lliurada per l'imperi estatunidenc en més de dues dècades: l'Iran. Qualsevol anàlisi de les seves causes ha de remuntar-se més enllà de l'11 de febrer de 2026, quan Benjamin Netanyahu –segons ens expliquen molts intèrprets de les notícies dels mitjans de comunicació dominants– suposadament va manipular una reunió en el Despatx Oval amb tal eficàcia que Donald Trump va superar les seves reticències respecte a les aventures militars a Orient Mitjà i va decidir llançar un atac a gran escala.

El punt de partida evident és 1953, el trauma primordial en la relació entre els EUA i l'Iran –des de la perspectiva d'aquest últim, és clar–, quan la CIA va liderar un cop d'estat contra el democràticament triat Mohammad Mossadegh i va lliurar el poder a l'autocràtic Sha. El llibre que cal llegir és Oil Crisi in Iran (2021) d’Ervand Abrahamian. Després d'examinar un tresor de documents recentment desclassificats, l'eminent historiador es pregunta: quins van ser els veritables motius de l'operació de canvi de règim? Protegir els interessos occidentals en els jaciments petrolífers iranians o evitar una presa del poder per part dels comunistes?

Aquesta última ha estat durant molt de temps l'explicació convencional, defensada per declaracions públiques dels Estats Units i el Regne Unit en les quals s'afirmava que la intervenció tenia com a únic objectiu evitar que l'Iran caigués en mans del bloc soviètic. Però Abrahamian pot demostrar el contrari. Els serveis d'intel·ligència estatunidencs i britànics sabien perfectament que el Partit Tudeh, d'ideologia comunista, no estava ni molt menys a prop de prendre el poder (igual que sabien perfectament que l'Iran no estava ni molt menys a prop de fabricar una bomba nuclear a principis de 2026). Però els artífexs del cop estaven en peu de guerra davant la imminent pèrdua de propietats. Si els jaciments petrolífers de l'Iran es nacionalitzaven, tal com exigia Mossadegh, inversions d'enorme magnitud s'esfumarien –no sols a l'Iran, sinó també a Veneçuela, l'Iraq i altres grans productors inspirats pel seu exemple. «Els documents interns posen de manifest la importància central del petroli i la relativa insignificança del comunisme en tota la crisi», conclou Abrahamian, seguint un rigorós procediment historiogràfic: si els autors d'una acció deixen clares les seves intencions en les fonts que han sobreviscut, aquestes es consideren causes. L'efecte immediat va ser la transferència de la indústria petroliera iraniana al capital estatunidenc. Durant les següents dues dècades i mitja, l'Iran va ser el segon major exportador de petroli, i els beneficis que va generar per a Occident van ser astronòmics.

Des de la perspectiva dels estatunidencs, el trauma primordial és, per descomptat, la revolució de 1979 –l'última gran revolució del segle XX a l'estil de 1917, segons el judici informat d'Eric Hobsbawm–; una ruptura sísmica que va posar fi, d'un sol cop, a la condició de l'Iran com a «gasolinera» d'Occident. La Companyia Nacional Iraniana de Petroli va assumir el control de totes les fases de la producció petroliera: exploració, perforació, processament i venda, tot això ara en mans nacionals. Les empreses estrangeres van ser expulsades amb la mateixa rapidesa que el personal militar estatunidenc i israelià que havia donat suport al Sha. L'or negre de la República Islàmica no pertanyeria a ningú més. A partir de llavors, els inversors occidentals van haver de doblegar-se per a obtenir qualsevol mena d'accés. Els beneficis es van desviar dels circuits globals d'acumulació cap a les excèntriques prioritats de l'emergent Estat postrevolucionari; els ingressos petroliers es van destinar als Pasdaran i a altres branques de l'exèrcit, a les institucions de benestar social que cobrien el camp amb una densa xarxa de serveis bàsics i a iniciatives per a l'autosuficiència econòmica en sectors com l'automobilístic, el de programari i el farmacèutic. En la seva pròpia Constitució, la República Islàmica es va comprometre a «prevenir la dominació estrangera de l'economia del país».

Quan Shora Esmailian i jo vam escriure Iran on the Brink en 2006, informant sobre el malestar social que es va estendre pel país i els signes ominosos d'un atac estatunidenc després de la invasió de l'Iraq, identifiquem això com el principal motor de l'antagonisme. Els mul·làs al comandament, com a molt, permetien que unes poques empreses estrangeres seleccionades els prestessin serveis tècnics en els jaciments petrolífers, en virtut de «contractes de recompra» temporals que generaven uns beneficis miserables. «Si llegeixes la premsa econòmica internacional, cada vegada que s'esmenta a l'Iran es nota la frustració», escrivíem: «Per què aquests mul·làs s'obstinen a mostrar objectes d'inversió tan temptadors, sense arribar a oferir-los mai de veritat?». Les tensions es van aguditzar quan els Estats Units va intentar asfixiar al règim mitjançant sancions. Atès que aquest depenia en gran manera dels ingressos del petroli –una herència de dècades de ser una mera «estació de servei»–, tallar-los amenaçava de desbaratar la revolució. El resultat combinat dels contractes miserables i les restriccions econòmiques punitives va ser que les terceres reserves de petroli més grans del món van acabar després d'un aparador sense entrada. «Anhelen l'Iran, però no poden tenir-lo», observàvem Esmailian i jo en aquell moment. «La reconciliació, l'aixecament de les sancions i la plena reintegració de l'Iran en el capitalisme mundial semblen fora de lloc mentre la República Islàmica continuï sent la República Islàmica, per la qual cosa la frustració està abocada a intensificar-se encara més. En aquesta situació contradictòria, els Estats Units té una única via de sortida: el canvi de règim».

Cal assenyalar que la frustració no es referia a les quantitats absolutes de petroli com a tals. Els Estats Units no necessitava el cru iranià en cap sentit objectiu ni físic. L'economia estatunidenca i les seves empreses petrolieres i gasístiques tenien accés a subministraments que sovint superaven les seves necessitats. Tampoc l'hostilitat intensificada en els anys posteriors a l'ocupació de l'Iraq es va deure a un imminent «pic del petroli» (una afirmació que vam fer erròniament a Iran on the Brink). Més aviat, igual que en 1953, la propietat com a font de benefici era el punt neuràlgic. Si s'impedeix que 200 000 milions de barrils de petroli passin a ser propietat d'empreses occidentals, es tracta de tants milers de milions de barrils que no podran reportar-los cap benefici. És un afront contra la seva raison d’être, simplement en negar-los la llibertat d'acumular capital a través d'un substrat material tan vast. Seguint l'exemple de Rosa Luxemburg, podem dir que l'antagonisme antic entre els EUA i l'Iran està determinat per una situació en la qual aquest últim «no pot, a causa de tota l'estructura social i a les formes de propietat, posar a la venda les forces productives en les quals el capital està principalment interessat. La més important d'aquestes forces productives és, per descomptat, la terra, el seu tresor mineral ocult» –ja sabem de quin color és– i, en aquest estat de privació relativa, privat d'un ampli camp d'acció per a expandir el valor, el capital desenvolupa una inquietud, una impaciència, una luxúria inquieta. És incapaç d'esperar a cap «lenta desintegració interna» de l'economia fora del seu abast. «La força és l'única solució a la qual pot recórrer el capital»: la màxima més perdurable i poderosa de Luxemburg.

La cobdícia del petroli

Així doncs, la pressió s'ha anat acumulant des de 1979. Què opinava al respecte Donald Trump, en la dècada de 1980 un magnat immobiliari de mitjana edat en ascens amb vagues aspiracions polítiques? Avui dia és de rigueur considerar-lo erràtic, voluble, mancat de substància, canviant en les seves opinions d'una publicació nocturna en Truth Social a la següent. Però quan es tracta d'unes certes causes, cal reconèixer-li la seva notable fidelitat. «Per què no podríem entrar i apoderar-nos de part del seu petroli, que està al costat de la mar?», va desafiar a un entrevistador de l'ABC en 1987. Quan el presentador va preguntar, atònit, com funcionaria això, Trump va respondre alegrement: «Et quedes amb el seu petroli… La pròxima vegada que l’Iran ataqui a aquest país, entreu i apodereu-vos d'una de les seves grans instal·lacions petrolieres, i em refereixo a apoderar-vos d'ella i quedar-vos-la, i recupereu les vostres pèrdues, perquè aquest país ha perdut molt a causa de l’Iran».

En una entrevista de 1988 amb el Guardian, Trump va deixar entreveure les seves ambicions de convertir-se en president i va prometre ensenyar a l'Iran a «respectar» als Estats Units. «Seria dur amb l'Iran. Ens han estat derrotant psicològicament, fent-nos quedar com un grapat de ximples. Una sola bala disparada contra un dels nostres homes o vaixells i els donaria una lliçó a l'illa de Kharg», el centre neuràlgic de la indústria petroliera iraniana; «Entraria i me la quedaria». Avancem fins al 29 de març de 2026, quan les forces estatunidenques i israelianes bombardejaven sense descans instal·lacions petroquímiques, centrals elèctriques, embassaments, universitats i altres objectius civils a l'Iran, i el 47è president va declarar al Financial Times: « Per a ser sincer, la cosa que més m'agradaria és quedar-me amb el petroli de l'Iran», començant per la presa de l'illa de Kharg. El 3 d'abril, va plasmar els seus pensaments en la pantalla amb les seves característiques majúscules: «Amb una mica més de temps, podríem fàcilment OBRIR L'ESTRET D'ORMUZ, APODERAR-NOS DEL PETROLI I FER UNA FORTUNA». Tres dies després, va aprofitar l'ocasió de la tradicional festa de Pasqua de la Casa Blanca per a declarar que «si per mi fora, em quedaria amb el petroli, el conservaria; ens reportaria molts diners». I així successivament.

Què havia de dir el capital fòssil primitiu? Cap entitat representa millor els interessos de les empreses petrolieres i gasístiques estatunidenques que la seva associació sectorial, l'Institut Americà del Petroli, pioner en el negacionisme climàtic a la fi del segle XX. Aquesta fracció de classe es va mostrar inicialment poc entusiasta davant la idea d'una invasió de Veneçuela. No és així en el cas de l'Iran. «La nostra indústria es compromet a ser una força estabilitzadora a l'Iran si decideixen enderrocar al règim», va afirmar el president de l'Institut, Mike Sommers, el 13 de gener, sent «estabilitzadora» aquí un eufemisme per a referir-se a un interès material molt sòlid i estable: «És un actor petrolier important en el món, actualment el sisè major productor; sens dubte podrien fer més». Salivant davant els seus possibles beneficis, el capital fòssil primitiu es va enfurir quan l'Iran es va resistir a la invasió, es va negar a esfondrar-se i, crim de crims, va tancar l'estret d'Ormuz. «Si parles amb els directors generals membres de l'API», va dir Sommers el 24 de març, «ells també volen assegurar-se que acabem el treball a l'Iran. No podem deixar a l'Iran en una posició en la qual pugui controlar l'estret amb qualsevol dron que llanci cap a ell en qualsevol moment». La seva postura coincidia perfectament amb la del president, encara que el seu discurs fos només una mica més refinat.

O podríem passar a les pàgines del Wall Street Journal, portaveu de la classe capitalista estatunidenca en general i de la seva facció més petroliera en particular. El 10 de març, el periòdic va reconèixer que la guerra havia provocat agitació; «però més enllà de la crisi immediata s'amaga una recompensa econòmica sorprenent: l'accés a la indústria petroliera d'una nació que compta amb una de les majors reserves provades del món». El Journal va assenyalar que els costos de producció a l'Iran oscil·laven entre els 10 i els 30 dòlars per barril. Compari's això amb els costos d'equilibri d'entre 60 i 70 dòlars per barril del petroli d'esquist estatunidenc. Els lectors poden fer els càlculs: amb uns costos tan baixos, un propietari estatunidenc de petroli iranià obtindria beneficis astronòmics a gairebé qualsevol preu de mercat concebible –espectaculars superbeneficis si el petroli es vengués a 90 dòlars per barril, com ocorria aquell dia–. Com més s'apugessin els preus a causa de la guerra, major seria l'atractiu de l'or negre tan fàcil d'extreure com a l'Iran.

O podríem escoltar el difunt Lindsey Graham, principal banderer del canvi de règim, qui va declarar a Fox News per aquestes mateixes dates que «quan aquest règim caigui, tindrem un nou Orient Mitjà i guanyarem una fortuna. Veneçuela i l'Iran posseeixen el 31% de les reserves mundials de petroli», per la qual cosa un canvi de règim en aquest últim país produiria «una prosperitat que ningú podria si més no imaginar». O a la llavors secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, qui va assegurar als periodistes que l'Operació Epic Fury «serà una cosa molt positiva per als mercats energètics i petroliers» una vegada que «ja no existeixi un règim terrorista que restringeixi el lliure flux d'energia», etcètera, ad infinitum. Com hem de valorar aquesta abundància de proves de les intencions més bastes, que no estan ocultes en documents que els historiadors podrien descobrir d'aquí a mig segle, sinó que es van difondre a la vista de tot el món?

Prova pilot

Abans d'analitzar les implicacions d'aquesta obsessió pel petroli, convé recordar algunes de les versions alternatives sobre els orígens de la guerra. Una de les teories més destacades ha invocat al «lobby israelià», al·legant que Netanyahu i els seus aliats van arrossegar als EUA a una guerra contra l'Iran en contra del seu millor criteri i dels seus veritables interessos. «La política dels Estats Units a Orient Mitjà ve determinada, més directament que mai, des de Tel-Aviv», va escriure Susan Watkins, editora de New Left Review, una revista que tendeix a veure els esdeveniments de la regió a través d'aquest prisma. Va reciclar el clixé que la cua israeliana mou al gos estatunidenc, però va tenir poc a dir sobre la cerca d'hidrocarburs. L'historiador David McNally, en un article per a la Fundació Rosa Luxemburg, va descartar de pla aquest factor: «Amb massa freqüència, les explicacions són de naturalesa superficial. Les afirmacions de què es tracta simplement d'una lluita pel petroli o que Trump és un egòlatra no aconsegueixen indagar en les profundes reconfiguracions de la rivalitat imperial de la nostra època» –sent els atacs contra l'Iran i Veneçuela, suposadament, un intent de privar a la Xina de recursos. A Jacobin, Matt Huber va argumentar que ni la invasió de l'Iraq ni les de Veneçuela i l'Iran tenien el seu origen en el petroli, sinó més aviat «en la mateixa naturalesa del poder imperial estatunidenc», expressada en l'«autonomia absoluta de l'Estat», que ara actua sense cap alineació de classe, surant lliurement en la seva pròpia escuma. (En el New York Times, també va aconsellar a l'esquerra que callés sobre el clima: «Pel que fa al canvi climàtic, ara com ara, potser és millor no dir res en absolut»). A principis de gener, Huber va predir que «les grans petrolieres estatunidenques no mostraran molt interès a invertir en noves perforacions» a Veneçuela.

Però Veneçuela és el gran èxit fòssil i imperial de 2026. Encara que el país no havia viscut una revolució popular com la de 1979, fins fa molt poc seguia una trajectòria en certa manera paral·lela a la de l'Iran. Després d'arribar a la presidència en 1999, Hugo Chávez va ordenar a la seva empresa nacional que exercís un control més estricte sobre el sector petrolier i destinés els ingressos a programes socials i a Estats aliats de la regió; al no poder ja acumular capital a través d'aquestes reserves, els inversors estrangers van haver d'acceptar que l'Estat veneçolà tingués la participació majoritària en totes les empreses conjuntes. ExxonMobil i ConocoPhillips van marxar indignades el 2007. Chevron es va quedar, esperant el moment oportú. Les successives administracions estatunidenques van intentar llavors enderrocar al règim veneçolà endurint les sancions, paralitzant la indústria i escanyant la producció. Això va portar la contradicció a un punt de ruptura: més que mai, els jaciments petrolífers van quedar exclosos dels circuits del capital global en general i del capital estatunidenc en particular. Llavors, a mitjan desembre de 2025, Trump es va vanar d'haver envoltat a Veneçuela amb «l'armada més gran mai reunida en la història de Sud-amèrica» i va deixar clar que el setge només acabaria quan el país retornés els seus «jaciments petrolífers robats». El principal ideòleg, Stephen Miller, va exposar la idea que els jaciments pertanyien, de fet, als EUA, ja que «la suor, l'enginy i l'esforç estatunidencs van crear la indústria petroliera a Veneçuela», l'expropiació de la qual constituïa «el robatori més gran de riquesa i propietat estatunidenques mai registrat». Just després de la captura de Nicolás Maduro, Trump va prometre que «la reconstruirem d'una forma molt rendible. Utilitzarem el petroli i ens l’emportarem».

Al principi, les empreses que havien fugit anteriorment de Veneçuela es van mostrar reticents. La infraestructura semblava tan deteriorada, i el cru extrapesat de l'Orinoco exigia una tecnologia tan avançada, que descartava una ràpida recuperació. «Avui dia, no és un destí en el qual es pugui invertir», va estimar Darren Woods, director executiu d'ExxonMobil. Però en poc temps el règim veneçolà es va prostrar davant l'imperi. A penes havia succeït Delcy Rodríguez al president segrestat quan la seva legislatura va revocar la nacionalització i va atorgar a les empreses privades plena llibertat per a posseir i explotar pous. Representants d'ExxonMobil i ConocoPhillips van volar al país per a encaixar la mà del Govern, moment en el qual Woods va fer un gir de 180 graus: «Veneçuela és un enorme recurs que ara s'ha obert més lliurement al món», assenyalant «atractives oportunitats d'inversió».

ENI, Repsol, BP, Shell, SLB i tota una colla de cercadors de petroli es van afanyar a acudir al lloc. Actuant com l'antiga potència hegemònica, els Estats Units va obrir les portes de Veneçuela a les corporacions de l'altre costat de l'Atlàntic, i aquestes van entrar en massa com un grup d'amics que per fi aconsegueix entrar en el bar. Cadascuna es va afanyar a fer-se amb lucratius contractes; Repsol, per exemple, tenia previst triplicar la producció al país en un parell d'anys. Però el líder del grup era Chevron, que ja estava dins i era capaç d'impulsar un auge petrolier veneçolà instantani: quatre mesos després de la incursió a Caracas, les exportacions havien aconseguit un nivell sense precedents en vuit anys. Després d'altres quatre mesos, la meitat de tota la producció s'enviava a refineries estatunidenques que treballaven sense descans per a processar el cru espès i àcid i vendre'l en els mercats mundials com a gasoil, gasolina i combustible per a avions. La producció havia augmentat en un terç; però el més important és que es va redirigir a través dels circuits adequats d'acumulació. Els beneficis de l'Orinoco acabarien ara on havien d'estar.

Després de l'espessa boira d'una guerra interminable amb l'Iran, l'extraordinari èxit de Veneçuela ha quedat sovint en l'oblit. Es tractava d'un país que durant dècades es va erigir en banderer de l'antiimperialisme llatinoamericà mentre s'asseia sobre les majors reserves de petroli del món –«convertint-se en un Estat client», va assenyalar el FT, «gairebé literalment de la nit al dia». Cap força interna o externa va aconseguir tirar ni tan sols un grapat de sorra en els engranatges d'aquesta invasió. Si bé encara no és l'estat número 51, com Trump havia dit a vegades que volia que fora, Veneçuela està ara governada de fet des de Washington, amb el director executiu del consell estatunidenc per al «domini energètic», Jarrod Agen, fent l'anada i tornada entre Houston i Caracas per a supervisar la transferència d'actius. En una de les seves moltes visites a la colònia de facto, se li va demanar a Agen que signés el llibre de visites. Va escriure: «Drill Baby Drill». A la fi d'agost, els Estats Units s'havia apropiat de gairebé un terç de les reserves provades de Veneçuela.

No hi ha dubte que Veneçuela va servir de model per a l'Operació «Epic Fury»: Washington partia de la premissa que podria atropellar a l'Iran amb la mateixa facilitat i instal·lar a una espècie de Delcy Rodríguez persa que li concedís tot el que desitgés. Al març, Agen va intentar dissipar les preocupacions sobre l'estret d'Ormuz:  «Es tracta d'un joc a llarg termini, perquè el que volem és treure de mans dels terroristes aquestes enormes reserves de petroli de l'Iran, per la qual cosa el que experimentarem aquí a curt termini es veu àmpliament compensat pels beneficis a llarg termini» — «Fixin-se en el que va ocórrer a Veneçuela: les mesures que va prendre el president a principis de gener han alliberat el potencial de Veneçuela». Però la República Islàmica no era la República Bolivariana. No es deixaria atropellar.

Un cop a l'imperi

Les dues invasions diferien des del principi en molts aspectes. L'Operació Epic Fury va suposar l'alliberament de gairebé mig segle de fúria imperial acumulada per la pèrdua de l'Iran a les mans d'una revolució popular. Es tractava d'una guerra contrarevolucionària, destinada a anul·lar els assoliments molt reals de 1979 –la descolonització i la independència nacional, sobretot– que s'havien convertit en una obsessió personal per als dos homes al comandament, el president i el seu secretari de Guerra, Pete Hegseth. Trump havia rumiat aquesta humiliació des de la dècada de 1980, com ja hem vist. Quan va ordenar l'assassinat de Qasem Soleimani el gener de 2020, va advertir que qualsevol represàlia es respondria amb el bombardeig de 52 llocs d'interès cultural, «que representen als 52 ostatges estatunidencs segrestats per l'Iran fa molts anys». L'imperi mai oblida una ofensa així. Hegseth va citar el lema revolucionari Marg bar Amrika, «A baix els Estats Units», com un casus belli en si mateix; «la veritable guerra sense fi és la que l'Iran ha lliurat contra els Estats Units des de fa 47 anys», va declarar als periodistes, sense deixar lloc a dubtes sobre el punt de partida de l'enfrontament.

Els vincles ininterromputs el 1979 influeixen en certa manera en la marcada bifurcació entre Veneçuela i l'Iran en els primers mesos de 2026, la qual cosa reflecteix els diferents recursos subjectius de què disposa cada Estat. «Els assoliments d'octubre revelaven ara la seva superioritat històrica enmig de la mort i la violència de la guerra», va escriure Ernest Mandel –que no era precisament un admirador del règim estalinista– sobre l'Exèrcit Roig i els partisans que es defensaven contra l'Operació Barba-rossa. Mutatis mutandis, els assoliments de 1979 van revelar una certa superioritat aquesta primavera. Pensi el que pensi un de la República Islàmica, no es pot negar la seva formidable capacitat com a enemic de l'imperi estatunidenc. L'imamm Hussein va demostrar ser molt superior a Simón Bolívar com a figura de la resistència; el paradigma de Karbala enfront de l'antiimperialisme llatinoamericà. Un país ric en petroli envaït per l'imperi comptava amb una doctrina i una tradició de guerra asimètrica; l'altre, no. Es tracta d'alguna cosa que va més enllà de la historiografia. Fins i tot els crítics més aferrissats de la República Islàmica des de l'esquerra haurien de reconèixer la seva capacitat per mantenir un esperit de resistència extremadament infreqüent, per no dir en perill d'extinció existencial en aquest món. Si el règim hagués caigut després de l'assassinat de l'aiatol·là Jamenei, com esperaven els EUA i Israel, hauria estat molt més fàcil imaginar la fi del món sense oposició –especialment a Orient Mitjà, on la fi s'està desenvolupant a la màxima velocitat– que qualsevol mena de resistència.

En canvi, l'Iran, amb una mica d'ajuda dels seus partidaris regionals, va capgirar la situació enfront de l'imperi. No va obrir totes les esquerdes subterrànies a la inversió estrangera: va fer tot el contrari. Les seves reserves de petroli no van passar a mans occidentals; de fet, l'Iran va estendre el seu control a les reserves de petroli de tot el Golf. Amb el tancament de l'estret, la República Islàmica no sols li va negar a l'imperi la victòria que esperava, sinó que va capgirar la situació. Amb la destrucció de les bases estatunidenques que han envoltat a l'Iran des de 1979, va empènyer al Pentàgon cap a una reubicació que frega la retirada de la regió més rica en petroli del món –no una anul·lació, sinó una prolongació de les pèrdues derivades de la revolució–; potencialment, el cop més gran a l'imperi des de la caiguda del Sha.

Aquest va ser, per descomptat, un resultat intolerable. D'aquí la frustració de Trump i el seu entorn, l'oscil·lació entre amenaces d'exterminar la civilització iraniana i alto el foc que valen menys que un tuit, les campanyes de bombardejos interrompudes i represes, els enèsims intents d'asfixiar a l'Iran amb sancions, les possibilitats restants d'una invasió terrestre i una desintegració de la societat iraniana, i altres escenaris per a «acabar el treball». Ens trobem a la fi de 2026, i l'antagonisme ha arribat a un punt mort. Pot algú continuar descartant el petroli com una variable trivial? Poques vegades en la història una guerra ha estat tan evidentment i essencialment una guerra pel control dels hidrocarburs com aquesta prolongada contesa per l'estret.

Podem, doncs, fer una valoració provisional de les causes de l'agressió imperial en 2026. «El seu pla és clar», va afirmar Esmaeil Baghaei, portaveu del Ministeri d'Afers Exteriors de l'Iran, al març, «la seva intenció és bastant òbvia: pretenen dividir el nostre país per a apoderar-se il·legalment de les nostres riqueses petrolieres. El seu objectiu és violar la nostra sobirania, derrotar al nostre poble i soscavar la nostra humanitat». Potser no tenia raó? Quant a l'altre front, l'economista marxista Paramjit Singh, en un article escrit just abans del segrest de Maduro, va concloure que l'objectiu estratègic era «reconstituir a Veneçuela com una colònia energètica dels Estats Units, garantint als gegants petroliers un accés privilegiat i assegurat a les seves reserves de petroli». Els resultats van divergir; els motors van ser, en essència, els mateixos.

 

Trump, l'avantguarda

L'imperi ultrafòssil pren com a principi rector la compulsió sistèmica de produir plusvàlua mitjançant la producció de combustibles fòssils. Ho converteix en una brúixola geopolítica, orientant el poder militar, la influència diplomàtica i altres formes de pressió extraeconòmica cap a les fronteres de l'extracció. No busca l'accés a quantitats de combustibles fòssils perquè aquests siguin «necessaris», en un sentit absolut del terme. Més aviat, és l'imperatiu d'obtenir el màxim benefici del petroli i el gas el que guia l'agressió. L'imperi ultrafòssil materialitza aquest circuit d'acumulació en projectes descaradament cobejosos i bel·licosos, en els quals les forces subjacents de la base ocupen posicions manifestes en els nivells més alts de la superestructura. «Pel petroli» es converteix en el lema i la plataforma –una ideologia en si mateixa, en la qual es condensen els mecanismes del capital fòssil primitiu i que es correspon amb el creixent poder d'aquesta fracció dins de la metròpoli imperial.

Aquesta situació planteja uns certs reptes per a la teoria marxista. El 2002, Donald Rumsfeld va negar enèrgicament qualsevol connexió entre l'impuls d'envair l'Iraq i la presència d'hidrocarburs en aquest país: «No té res a veure amb el petroli, literalment res a veure amb el petroli». Més tard va insistir que «No agafem les nostres forces i ens n'anem pel món a intentar quedar-nos amb el… petroli d'uns altres. Això simplement no és el que fa els Estats Units». » En aquells dies, «no a la sang pel petroli» podia convertir-se tant en un crit de guerra polític com en un marc analític, i això permetia als marxistes fer allò per a què han estan formats: esquinçar el vel de la falsedat burgesa. Però, i si ja no hi ha cap vel per esquinçar? Quan un president dels EUA es vana de lucrar-se amb el petroli saquejat i entreté al seu públic declarant «Som com a pirates!», què els queda per dir als marxistes? L'hermenèutica de la sospita abandona l'escenari avergonyida. L'imperi ultrafòssil sembla afavorir únicament a les versions més vulgars del marxisme; i qui vol seguir a la burgesia per aquest camí regressiu? Quan l'apropiació del petroli surt a la llum, resulta «superficial» parlar d'això. El punt final d'aquest curtcircuit és la teoria de Huber sobre l'«autonomia absoluta» de l'Estat capitalista, que posa fi lògicament a la comprensió històrica-materialista d'aquest Estat. Hem de creure que ara, precisament ara, quan els polítics fan gala dels interessos empresarials que hi ha darrere de les seves decisions, els interessos de classe més bastos no exerceixen cap paper en el comitè executiu? (I això sense esmentar si més no els diners del petroli que ha finançat aquesta presidència fins a les celles).

Així i tot, Huber té raó en rebutjar l'instrumentalisme. La relació entre la classe capitalista estatunidenca i el poder executiu no és merament instrumental, en la qual la primera dirigeix a la segona com la seva eina. Tampoc té molt sentit aplicar el concepte d'«autonomia relativa» de Nicos Poulantzas, concebut per a un període en el qual l'Estat era un terreny de lluita de classes i el proletariat hi ocupava llocs d'avantguarda, sobretot en alguns Estats del benestar socialdemòcrates. Trump representa el poder de classe en estat pur, no la seva corrupció. Potser podríem pensar en aquesta relació en termes d'avantguardisme: l'Estat estatunidenc va per davant de la classe a la qual representa –prenent la iniciativa, actuant de manera ofensiva, buscant obrir camps per a l'acumulació, sempre orientat cap a la base material (a diferència de la base de la MAGA). Per utilitzar una analogia blasfema, el fet que Trump ofereixi Veneçuela a uns directors executius atònits s'assembla en certa manera al fet que Lenin prengués el poder i el lliurés al Congrés Panrus de Sovièts. Es tracta d'un agent que no s'ha desconnectat en absolut de la seva classe (la fracció dirigent en particular), sinó tot el contrari: absorbeix tan profundament els impulsos i les motivacions d'aquesta classe que s'atreveix a actuar en conseqüència quan sorgeix l'oportunitat. De la mateixa manera, l'Estat estatunidenc no nega la realitat de la crisi climàtica perquè ExxonMobil i Chevron li ho ordenin. Ja no es permeten aquest tipus de negació, però objectivament continua servint als seus interessos tant com sempre, i cap Woods ni Sommers deplorarien aquesta lleialtat a la línia. Quan la rereguarda murmura, a l'avantguarda enarboren les banderes ben alt i carreguen. Els instints d'apropiar-se del petroli i negar la ciència han saltat de les sales de juntes i han format el que sembla ser una agència de mentalitat independent, amb un impuls escalador propi.

Aquest caràcter avantguardista de l'Estat capitalista –en l'etapa de l'imperialisme en particular– no és res nou, per descomptat. Sovint s'ha comportat així, arrasant en les perifèries perquè el capital pugui fer el seu agost, assumint riscos i mobilitzant recursos d'una forma que cap capitalista individual podria. La novetat d'aquest entramat radica més aviat en la seva tardança, que s'ha cristal·litzat i culminat. El repte analític consisteix a comprendre com les dinàmiques més impersonals de l'acumulació han passat a primer pla –lliures de tot lligam– en aquest moment d'extrema personalització de la política. Només un home de tan ressonant vacuïtat podria encarnar una substància política tan profunda.

No obstant això, la forma de l'espectacle imperial és tan enlluernadora que preval sobre el contingut en gran part del pensament de l'esquerra. El marc interpretatiu més en voga avui dia, la «hiperpolítica» d'Anton Jäger, ofereix moltes perspectives agudes sobre la polarització impulsada pel digital, però té menys a dir sobre els processos de metabolisme físic, guardant en general un estricte silenci sobre qüestions d'energia i clima. Jäger considera tant a l'extrema esquerra com a l'extrema dreta com a forces «desinstitucionalitzades» les fortes passions de les quals entren en conflicte amb la seva incapacitat per a provocar un canvi tangible. En realitat, no obstant això, l'extrema dreta contemporània està més institucionalitzada que en qualsevol altre moment des de 1945, fins al punt que ara està remodelant la pròpia materialitat del planeta. Poques mesures polítiques tenen efectes tan transcendentals i duradors com l'augment de l'extracció de combustibles fòssils a 1,5 graus.

En aquest «anti-saló dels miralls», els comentaristes burgesos poden a vegades albirar els esdeveniments amb una naturalitat major. A Regime Change (2026), l'èxit de vendes d'aeroport de Maggie Haberman i Jonathan Swan, podem seguir a Trump fins als seus racons:

«Aquesta és la meva indústria favorita», va dir amb desenfado en entrar a la Sala del Consell de Ministres i seure. Si hi havia un grup de votants pel qual Trump mouria cel i terra, eren els executius d'aquella sala. Chevron. ConocoPhillips. ExxonMobil. Des del moment en què va començar la reunió, va ser notable la deferència mostrada cap a les empreses que complirien la promesa de Trump de «Drill, baby, Drill». Els seus desitjos eren ordes per a Trump. No hi havia cap normativa que no estigués disposat a derogar, ni cap llei que no estigués disposat a impugnar, si amb això accelerava la seva cerca d'hidrocarburs

— un president avantguardista al servei dels seus companys. I d’ell mateix. A principis d'agost, The Guardian va revelar que «Greenland Energy», una empresa creada l'any passat a Texas per un grup de cercadors de petroli del cercle més pròxim a Trump, havia començat a descarregar equip per a la perforació petrolífera en aquesta illa, sense permís de les autoritats locals. L'enviat de Trump va afirmar que la producció començaria en el termini d'un any. Es tractava d'homes compromesos amb la idea d'annexionar Groenlàndia als EUA; ara havien fet el primer pas sobre el terreny. Una altra empresa dirigida per persones de confiança de Trump està treballant en un gasoducte que travessa Bòsnia (al mateix temps que promou el ressorgiment feixista de la República Srpska). Però el triomf més ignorat podria ser el de l'Iraq.

Al juliol, el primer ministre d'una nació suposadament sobirana, el jove empresari Ali al-Zaidi —la versió iraquiana de Trump, que deu el seu càrrec directament a la seva ingerència—, es va asseure humiliat a la Casa Blanca. El seu amo es delectava que el país estigués tan fermament en mans estatunidenques que ja no es necessitava presència militar. «Extraurem molt de petroli. Està sortint molt petroli, i són les empreses estatunidenques les que ho estan fent». En els dies següents, la delegació del-Zaidi va signar 48 acords amb empreses com Chevron, ConocoPhillips, ExxonMobil i altres que s'estan beneficiant dels recursos d'aquest país, que compta amb les cinquenes reserves més grans del món, inaccessibles abans de la invasió de 2003. Al llarg dels anys, les declaracions de Trump sobre l'Iraq s'havien fet eco de les que havia fet sobre l'Iran: «Ja em sentiu, jo em quedaria amb el petroli», va declarar al Wall Street Journal el 2011; «Si guanyes la guerra, te'l quedes», va afirmar durant la campanya electoral de 2015. Per tant, no hi havia un, sinó dos models per a l'Operació Epic Fury: un a l'altre costat de l'Atlàntic, però temporalment pròxim, i un altre que portava més de dues dècades gestant-se, però just a l'altre costat de la frontera. Sota la segona administració de Trump, l'imperi ultrafòssil aconsegueix la maduresa. Però encara no guanya totes les batalles.

Sobreexplotació

L'imperi ultrafòssil sorgeix en el període de sobreexplotació posterior a 2020. Aquest imperi sempre ha estat fòssil; però es converteix en ultrafòssil només quan dóna prioritat a augmentar violentament l'extracció al llindar d'1,5 graus i més enllà. El context ineludible i definitori de l'imperi ultrafòssil és la transgressió de tots els límits de l'escalfament global. De fet, no és més que la dimensió geopolítica d'aquesta transgressió. La raó per la qual el mode de producció capitalista no pot prescindir dels combustibles fòssils i passar a les energies renovables –tal com Wim Carton i jo descrivim en el nostre llibre Overshoot (2024)– és que els primers generen beneficis tan irresistiblement superiors: els mateixos beneficis que ara constitueixen el pol magnètic de la política exterior estatunidenca. El col·lapse i l'escalada constitueixen una identitat.

Guerres com les de 2026 tiren llenya al foc d'un planeta en flames, contràriament a les previsions inicials. Quan els preus del petroli van superar els 100 dòlars al març, els experts van anunciar la imminent eliminació gradual dels combustibles fòssils, ja que el món tindria ara una raó clara per a passar-se a les energies renovables, barates com el pa i a resguard de les crisis de subministrament; la llum del sol no passa per un estret, com deia el refrany.

Era la tercera vegada en sis anys que s'afermava la fantasia d'una transició sense agents. Quan l'agent –el moviment climàtic i els seus aliats– va entrar en coma a principis de 2020, les esperances d'una transició que deixés enrere els combustibles fòssils es van dipositar, en el seu lloc, en el mateix sistema. Se'ns va dir que el capitalisme hauria d'entrar en raó, primer després de la COVID (algú recorda la «recuperació verda»?), després de la invasió d'Ucraïna (quan la pujada dels preus anunciava «la fi de l'era dels combustibles fòssils», segons l'Agència Internacional de l'Energia) i, finalment, després de l'estret d'Ormuz. L'agència AP va resumir l'estat d'ànim ja al març: «La guerra amb l'Iran i la seva costosa crisi energètica han portat alguns experts a preguntar-se si l'egoisme i el nacionalisme podrien ser una forma més probable de salvar el planeta, en impulsar el suport a les energies renovables nacionals enfront dels combustibles fòssils importats». Ai, tant de bo el capital fòssil morís de mort natural. Però per moltes lliçons que se'ns donin, la nostra generació sembla no aprendre mai que això no succeirà.

És cert que la crisi d'aquesta primavera pot haver fomentat l'electrificació en algunes parts de l'economia mundial –on el carbó va continuar expandint-se com a font d'electricitat en el primer semestre de 2026: a la Xina, l'Índia, el Japó i fins i tot els Països Baixos– i hagi estimulat el desplegament de l'energia solar i eòlica aquí i allà. Els pagesos pakistanesos van aconseguir protegir-se tant dels alts preus com de la calor insuportable instal·lant panells. Cuba va intentar el mateix per a sobreviure a l'escanyament estatunidenc. Turquia, Jordània i el Marroc van ser alguns dels altres països que van fer un gir cap a les energies renovables. Però res d'això va poder frenar la força d'una altra bonança de beneficis. Durant el segon trimestre d'enguany, vuit gegants petroliers –Saudi Aramco, BP, Shell, Equinor, Total, ENI, Chevron i ExxonMobil– van veure com els seus beneficis combinats gairebé es duplicaven respecte al mateix període de 2025. El festí continuaria a mesura que la crisi en el Golf es prolongava. Es tractava d'un repunt comparable únicament al de 2022, quan la guerra d'Ucraïna va generar alguns dels superbeneficis més copiosos mai registrats en la història del mode de producció capitalista. El capital, com és evident, flueix cap a les fonts d'energia que reporten més beneficis, no cap a les de menor preu, i això està destinat a repetir-se ara: com majors siguin els beneficis excedentaris de les empreses extractores, refinadores i exportadores, major serà l'interès per construir perforadores, oleoductes i plataformes, i més ferm serà el compromís dels bancs, els gestors d'actius i altres inversors amb noves rondes de reproducció ampliada: més diners destinats a més combustibles per a les xemeneies d'aquest planeta.

Per a les empreses, l'ideal era posseir jaciments petrolífers amb baixos costos de producció lluny de l'estret que encareix els preus. Total tenia aquestes «vaques lleteres» al Brasil, Angola i Líbia; ExxonMobil, a Guyana, Indonèsia i Papua Nova Guinea; Equinor, doncs, a Noruega. Hi ha un lloc especial en l'infern per a Noruega. Equinor va extreure majors quantitats de petroli i gas, el capital noruec es va acumular a més velocitat, el productor més gran de combustibles fòssils d'Europa va nedar en més diners que mai durant el primer semestre d'enguany; i, com és inevitable, el Govern va donar llum verda a l'exploració en 70 nous emplaçaments al llarg de la mar del Nord, la mar de Noruega i la mar de Barentsz, inclosos ecosistemes altament sensibles en les costes. Equinor es va aliar amb altres gegants del sector per a pressionar a la UE a fi que aixequés la seva prohibició sobre les perforacions a l'Àrtic.

Cap al sud, Grècia i Itàlia van obrir concessions al Mediterrani; però el circuit, per descomptat, girava a escala més alta en el productor més gran de tots, abastant a la totalitat de la classe capitalista estatunidenca. En el segon trimestre de 2026, JP Morgan, el principal inversor mundial en combustibles fòssils i soci simbiòtic d'ExxonMobil, va obtenir els principal beneficis trimestrals de la història de l'empresa i, de fet, de tota la banca estatunidenca. Heus aquí una tràgica ironia de la resistència iraniana. En la mesura en què va frustrar els designis de l'imperi, obstruint més vetes de petroli de les que es van obrir, va suposar un nou impuls per al capital fòssil, sobretot per a la seva branca estatunidenca. L'imperi ultrafòssil semblava guanyar fins i tot quan perdia. Aquest enemic continuava sortint victoriós fins i tot quan, per una vegada, no ho era.

El continent on les conquestes van ser més extenses –lubrificades inadvertidament pel tancament de l'estret– va ser Amèrica Llatina. Lluny del Golf, els jaciments de Vaca Morta, l'Amazones, l'Orinoco i les aigües profundes enfront del Brasil es preparen ara per a un supercicle sense precedents, mentre una part cada vegada major del continent cau sota l'encanteri de l'extrema dreta. Amb la derrota de l'esquerra a Colòmbia, l'única excepció a la regla continental –i, de fet, mundial– –màxima extracció a la màxima velocitat– s'ha invertit ara, i els soldats del carrer revengistes de l'imperi estan ansiosos per entrar en els jaciments de la Magdalena Medio. Com més s'apugen els preus en el Golf, més es veuen amenaçats els subministraments al llarg de l'estret i més s'accentua el gir cap a altres fronteres. L'any 2026 ha estat, per tant, testimoni d'una fossilització accelerada d'Amèrica Llatina. Igual que en el nord, això va de bracet de la fascistització; i aquí podem albirar els contorns d'un altre cercle viciós. Per cada guerra que provoca una crisi de preus i, a continuació, una bonança de beneficis, creix el pes relatiu del capital fòssil primitiu dins de la classe capitalista; a l'ésser la fracció més pròxima a la dreta nacionalista, secundarà amb tot el seu pes les aventures militars –el cercle viciós que connecta 2022 amb 2026—, la qual cosa provocarà un nou repunt dels preus, i així successivament. En el camí, l'extrema dreta en ascens redoblarà el seu negacionisme climàtic, farà miques qualsevol política de mitigació, frenarà les energies renovables i arremetrà contra les poblacions no blanques i altres enemics designats de la nació amb creixent ferocitat.

L'imperi ultrafòssil és l'equivalent geopolític del feixisme fòssil, tal com ho va teoritzar el Col·lectiu Zetkin. El canvi de Biden a Trump marca un altre gir del pèndol des de la governança climàtica capitalista cap a aquest corrent feixista; però aquesta última ha aconseguit ja la seva maduresa i s'estén per tot el món, prenent el poder o acostant-s’hi des de Bogotà fins a Berlín, aconseguint un nivell d'intensitat molt major que durant la primera administració de Trump. Els únics perdedors segurs aquí són les formes de vida que depenen d'un clima estable i els subalterns que viuen en primera línia del seu col·lapse. Cada dòlar invertit en un jaciment de petroli o gas és un míssil més disparat contra ells.

Gos de presa

Per tant, no hauríem de ser «petrodeterministes». Una anàlisi del significat de la guerra de l'Iran, seguint l'esperit de Mandel, hauria de tenir en compte una sèrie de dimensions causals: racistes (islamofòbia), financeres (hegemonia del dòlar), religioses (nacionalisme cristià, dispensacionalisme), psíquiques (narcisisme, omnipotència, pulsió de mort...). L'entitat sionista ocuparia un lloc central en qualsevol anàlisi d'aquest tipus. Però ja és hora que l'esquerra trenqui d'una vegada per sempre amb la teoria del lobby. Només cal constatar que, si el lobby fos tan poderós per a fer maniobrar als EUA cap a una guerra contrària als seus propis interessos, ho hauria fet fa molt temps. Netanyahu fa més de dues dècades que anhela una invasió. Per què el seu somni no es va complir fins a febrer de 2026? Ningú podria argumentar raonablement que la influència d'aquesta suposada presència externa fos més indestructible enguany que, per exemple, en 2006; tampoc poden els defensors de la teoria explicar per què l'Operació Epic Fury es va unir a una operació a Veneçuela i es va inspirar en ella (ni, de fet, per què semblava estar arribant a la seva fi a finals d'abril, en contra dels desitjos expressos d'Israel). L'anàlisi esbossada anteriorment hauria de bastar per a suggerir que els Estats Units va avançar cap a una confrontació amb l'Iran per iniciativa pròpia, impulsat per interessos endògens a les seves classes dominants, en marxa des de principis de la dècada de 1950 i que van travessar la línia a principis de 2026 després d'una empenta de factors conjunturals. Palestina va ser sens dubte un d'ells.

Hi ha una altra recurrència aquí que no pot confondre's amb una coincidència. En les últimes quatre dècades, el poble palestí ha realitzat tres intents herculis per alliberar-se de l'ocupació: la primera intifada, la segona intifada i Tufan al-Aqsa. En el mateix període, els EUA ha orquestrat tres grans invasions a Orient Mitjà: la primera invasió de l'Iraq, la segona invasió de l'Iraq i la de l'Iran. Ara comparem aquests esdeveniments en el calendari. Tres anys i dos mesos van separar l'esclat de la primera intifada de l'Operació Tempesta del Desert; dos anys i sis mesos, l'inici de la segona intifada de l'Operació Llibertat Iraquiana; i dos anys i cinc mesos, Tufan al-Aqsa de l'Operació Epic Fury. Cap teoria del «lobby» pot donar sentit a aquest ritme. La veritat és que la revolució palestina suposa una amenaça per a tota l'arquitectura del poder imperial a l’Orient Mitjà: per això ha de ser enterrada mitjançant guerres que clavin encara més profundament l'estaca de l'imperi a la regió. Cada episodi revolucionari ha revifat l'espectre de l'autodeterminació en aquesta part del món. Cada invasió ho ha tornat a aixafar. Els dos atacs contra l'Iraq van contribuir a sepultar als palestins, mentre que la guerra contra l'Iran tenia com a objectiu coronar el genocidi amb un cop mortal a l'eix de la resistència.

La sincronia de l'agressió israeliana i estatunidenca indica una profunda harmonia d'interessos. No es tracta de la cua que mou al gos; si cal recórrer a una metàfora canina, que sigui Israel el gos d'atac estirant la corretja del seu amo. De fet, podríem pensar en tota una sèrie de relacions avantguardistes entrellaçades: els colons de Cisjordània construeixen els llocs avançats de l'entitat sionista; aquesta entitat corre per davant de l'imperi estatunidenc; aquest imperi obre camí al capital fòssil primitiu; aquesta fracció subministra l'energia a la classe capitalista; aquesta classe presideix la civilització burgesa. Entre ells, hi ha inevitables disputes familiars i desacords tàctics. Però una unitat d'interessos perdurable els uneix. Les contradiccions estructurals es troben en una altra part, no al llarg d'aquest eix.

Un altre factor conjuntural proporciona encara més cohesió: la guerra generalitzada contra tots els focus de resistència i oposició que encara queden. Els atacs contra Veneçuela, l'Iran, Cuba i altres reductes de l'era de les revolucions anticolonials formen part d'una mateixa estratègia de repressió intensificada contra les restes dels moviments socials –pel clima, per Palestina– en el nucli. Aquesta guerra no es lliura des d'una posició de feblesa i fragilitat, com alguns voldrien fer creure, sinó per un imperi tan embriagat de les seves victòries històriques que ja no tolera cap autonomia ni dissidència. Igual que un Ben-Gvir o un Smotrich, no sap quan detenir-se. Ha d'arribar fins al final.

També es podria citar la rivalitat amb la Xina com un factor addicional que va empènyer a Washington a afirmar el seu poder sobre aquestes regions, que d'una altra manera podrien derivar cap a una esfera d'influència diferent, però aquest autor sospita que els anuncis sobre el declivi dels EUA són enormement exagerats. L'imperi «ultrafòssil» és l'estatunidenc, i no està a punt de caure, de la mateixa manera que els combustibles fòssils no estan a punt de desaparèixer de l'economia mundial. Si la República Popular depengués dels recursos de Veneçuela i l'Iran, i si les guerres tinguessin com a objectiu aïllar-la d'aquests territoris per a perjudicar la seva economia, i si tingués la capacitat de desafiar el domini estatunidenc, llavors segurament hauria mogut almenys un dit per a ajudar a un d'ells o a tots dos. No ho ha fet. Tot apunta a que l'Iran no era un actiu significatiu per a la Xina, sinó un que podia abandonar-se a la seva sort –una sort per la qual va lluitar en solitari–. A més, fins i tot si els EUA estigués enredat en una lluita a vida o mort amb una Xina en ascens, continuaria dedicant-se a una acumulació concreta de capital, perquè se suposa que d'això es tracta la rivalitat entre imperis capitalistes: guanyar a la competència. El poder imperial estatunidenc no és res sense les seves matèries primeres. Es projecta cap a altres països per a greixar els engranatges més privilegiats de l'acumulació. Un senyal impressionant de la durabilitat de l'imperi estatunidenc és la seva capacitat per a reinventar-se com el principal productor mundial tant de petroli com de gas –controlant no sols les palanques de les finances, la cultura, la tecnologia digital i el poder militar, sinó també de la producció energètica, la base més profunda i fonamental–. L'auge petrolier de principis del segle XXI als EUA no exclou la cerca de més recursos en altres llocs: és part integrant d'ella.

L'Estat que envaeix països per a apoderar-se del seu petroli és el mateix que trenca qualsevol limitació a l'extracció de combustibles fòssils en el seu propi territori, liquida l'energia eòlica marina, combat la solar, ressuscita la indústria del carbó –desafiant totes les prediccions que això mai podria succeir–, saboteja la diplomàcia climàtica, esborra la ciència i sufoca el tema sota un mantell de silenci: accelera frenèticament la destrucció de la Terra en tots els fronts. La contrapartida dels barris residencials de l'Iran –i del Líban, i de Palestina…– polvoritzats per les bombes estatunidenques i israelianes és una vall de Nepal arrasat per una allau provocada pel desglaç de les glaceres. Amb cada nou jaciment de petroli i gas que s'obre, plouran més morts del cel. El món en el qual vivim és el món que és destrossat per l'imperi ultrafòssil.

 

Andreas Malm és Professor Associat (Senior Lecturer) d'Ecologia Humana a la Lund University (Departament de Geografia Humana) de Suècia desde 2014. Està especialitzat en ecologia política, marxisme ecològic, història del capitalisme fòssil, transició energètica i moviments socials de resistència. És un dels teòrics i intel·lectuals més influents d'Europa en l'àmbit del canvi climàtic des d'una perspectiva marxista. Ha redefinit la historiografia del canvi global amb el concepte de Capital Fòssil (Fossil Capital), qüestionant el terme genèric d'Antropocè per subratllar la responsabilitat directa de les estructures econòmiques capitalistes en l'escalfament global (Capitalocé). Doctorat en Ecologia Humana per la Lund University i té estudis de postgrau i grau en Periodisme, Ciències Polítiques i Ecologia a diverses universitats sueques. Ha estat Professor Convidat i Conferenciant Internacional en institucions de primer ordre, incloent-hi la University of Oxford, la xarxa Historical Materialism, o el al CCCB a Barcelona. Ha escrit nombrosos llibres en anglès o suec, com ara: The Progress of This Storm: Nature and Society in a Warming World (Verso, 2017); Corona, Climate, Chronic Emergency: War Communism in the Twenty-First Century (Verso, 2020); Overshoot: How the World Surrendered to Climate Breakdown (amb Wim Carton, Verso, 2025/2026); Hatet mot muslimer (Atlas, 2009); Iran on the Brink: Rising Workers and Threats of War (Pluto Press, 2007). I uns quants han estat traduïts al català o al castellà, com ara: La destrucció de Palestina és la destrucció de la Terra (Manifest Llibres, 2024); Qui apagarà aquest incendi? / Com deconstruir un oleoducte (Virus Editorial / Capitán Swing); Capital fòssil: L'auge del vapor i les arrels de l'escalfament global (Fossil Capital, trad. en castellà per Errata Naturae, 2020), que va ser guardonat amb el prestigiós Deutscher Memorial Prize (2016); Pell blanca, combustible negre (White Skin, Black Fuel, amb el col·lectiu Zetkin Collective, trad. en castellà per Capitán Swing, 2022). És membre d'Ende Gelände, amb qui ha participat en campanyes de desobediència civil massiva a Alemanya i Membre del Zetkin Collective, un Grup d'investigadors enfocat en el mapa polític del feixisme fòssil i l'ecologia política de la nova extrema dreta europea.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/10/ultra-fossil-empire

 

 

Eric Hobsbawm i la història dels derrotats

Eric Hobsbawm estava a Berlín quan Adolf Hitler va arribar al poder, a París en l'apogeu del Front Popular i en el Partit Comunista quan tot es va esfondrar. La nova biografia de Emile Chabal traça la trajectòria d'un historiador que sempre es preguntava què continuava sent possible després de la derrota.

Per Iker Itoiz Ciaurriz

27 d'octubre de 2026

Comunista pessimista i historiador d'èxit, Eric Hobsbawm va deixar una obra que tanca lliçons fonamentals per a una esquerra que viu un retrocés històric a escala mundial. No és d'estranyar que s'hagi convertit en un heroi per als joves activistes de tot el món. (David Levenson / Getty Images)

 

Ressenya de L'era de Hobsbawm: La vida d'un historiador revolucionari, de Emile Chabal (Harvard University Press, 2026)

Cinc anys després de la caiguda del Muro de Berlín, l'historiador comunista Eric Hobsbawm va publicar el seu supervendes sobre la història del segle XX, The Age of Extremes. El llibre presentava a un home que acceptava el destí del projecte polític al qual havia dedicat la seva vida adulta, al mateix temps que intentava comprendre el segle XX com una època històrica. Encara que famós pel seu pessimisme, el llibre, igual que l'obra de molts autors d'esquerres en la dècada dels noranta, va suposar també una oportunitat per a replantejar-se en què podria convertir-se el projecte de l'esquerra després del col·lapse del comunisme.

En les seves últimes pàgines, Hobsbawm reflexionava amb pessimisme sobre el futur. El «titànic desenvolupament econòmic i tecnocientífic» del capitalisme, escrivia, havia deslligat forces capaces de destruir «els fonaments materials de la vida humana», al mateix temps que erosionava els llaços socials del passat, inclosos aquells dels quals depèn el mateix capitalisme. «El nostre món corre el risc tant d'explotar com d'implosionar. Ha de canviar». La humanitat no podria sobreviure al tercer mil·lenni prolongant el passat o el present, advertia, i «el preu del fracàs, és a dir, l'alternativa a una societat transformada, és la foscor».

Gairebé vint anys després, en 2011, van esclatar protestes massives a tot el món. La Primavera Àrab va enderrocar les dictadures a Egipte i Tunísia, mentre que l'aixecament a Síria va degenerar en una guerra civil. En altres llocs, va sorgir el moviment Occupy Wall Street als Estats Units, i el moviment dels Indignats va ocupar els carrers i places d'Espanya. Jo em trobava entre els qui participaven en aquestes manifestacions i, en aquells dies, estava llegint The Age of Extremes amb els meus companys de classe. El llibre va deixar una empremta inesborrable en la nostra manera de pensar tant sobre el passat com sobre les possibilitats del futur. No es tractava només de la història que contava Hobsbawm, sinó de la sensació que, d'alguna manera, vivíem de nou la mateixa història. Per a una esquerra que havia lluitat per articular una visió de futur des del col·lapse del comunisme, el moviment dels Indignats es va convertir en un moment d'imaginació política, en el qual un futur diferent semblava possible. Per a una nova generació d'historiadors compromesos políticament, les lluites d'Eric Hobsbawm –un comunista que havia viscut a Berlín quan els nazis van arribar al poder, que va estar a París en ple apogeu del Front Popular en 1936 i que va viatjar a Espanya durant la guerra civil– podien resultar inspiradores.

El segle XX de Hobsbawm va estar marcat per moments en els quals mons polítics aparentment estables es van esfondrar de sobte i de les seves ruïnes van sorgir noves possibilitats.

No era l'únic. En 2018, l'historiador Emile Chabal va viatjar a Delhi, on es va trobar amb un grup d'estudiants d'esquerres que admiraven l'obra de Hobsbawm. El van animar a buscar l'etiqueta #Hobsbawm. Sorprenentment, va trobar nombroses publicacions en xarxes socials en les quals apareixien els llibres de l'historiador: normalment un portàtil obert flanquejat per un exemplar de The Age of Extremes, acompanyat d'etiquetes sobre els reptes de la vida estudiantil.

Però, com es pregunta Chabal, què ens pot ensenyar la vida de Hobsbawm –la figura històrica, més que el mite– sobre les perspectives de l'esquerra avui dia?

Un historiador amb una vida històrica

Pocs historiadors del segle XX han suscitat tant interès biogràfic com Eric Hobsbawm. Nascut a Alexandria en 1917, criat a Viena i Berlín, i arribat a la Gran Bretanya poc després de la presa del poder per part d'Adolf Hitler, Hobsbawm es va afiliar al Partit Comunista de la Gran Bretanya en 1936 i va continuar sent membre fins a la seva dissolució en 1991. També es va convertir en un dels historiadors més influents del segle XX, passant del món relativament tancat de la historiografia marxista britànica a un extraordinari públic internacional. Per tant, L'era de Hobsbawm, de Emile Chabal, s'endinsa en un terreny molt transitat. No obstant això, la seva nova biografia ofereix una excel·lent oportunitat per a revisar la vida d'un comunista compromès a través de la història més àmplia del comunisme del segle XX i per a preguntar-nos què podria ensenyar-nos Hobsbawm en un altre moment de profunda incertesa per a l'esquerra internacional.

A Chabal li interessa menys descobrir a un Hobsbawm desconegut que explicar com es va forjar l'historiador i l'intel·lectual polític. La seva és, fonamentalment, una biografia intel·lectual. En lloc de separar l'obra històrica de Hobsbawm del seu comunisme, el seu periodisme, les seves amistats, els seus viatges i les seves intervencions polítiques, Chabal reconstrueix els entorns en els quals es van gestar les idees de Hobsbawm. El resultat és una mica més ampli que una biografia: una història de la vida intel·lectual del segle XX vista a través d'un individu que es va moure entre el comunisme i el món acadèmic, entre la Gran Bretanya i l'Europa continental, entre la recerca especialitzada i l'edició de masses.

Com ha assenyalat l'historiador Alberto De Bernardi, l'antifeixisme ha de reconsiderar-se com un component central de la cultura política europea, un que va modelar les identitats polítiques al llarg de la segona meitat del segle XX. Hobsbawm pertanyia al que podria denominar-se la «generació de la Revolució d'Octubre»: aquells que van viure l'auge del nazisme, la resposta antifeixista i la Segona Guerra Mundial. Aquestes experiències van forjar un poderós compromís polític que, en el cas de Hobsbawm, va resultar impossible de trencar fins i tot després de la crisi comunista de 1956. Si bé el període 1945-1948 va marcar el punt àlgid de l'atractiu del comunisme a Europa, les dècades següents van ser testimoni del seu declivi gradual i el seu col·lapse definitiu en 1989-1991. Hobsbawm va viure tot això sense renunciar al comunisme. La seva generació va ser derrotada i va haver d'adaptar-se a un món despullat del projecte al qual tants d'ells s'havien dedicat. Pocs intel·lectuals van viure aquestes transformacions amb el mateix grau de proximitat o persistència. I encara menys van intentar, com va fer Hobsbawm, interpretar aquests trastorns des d'una perspectiva històrica al mateix temps que participaven en els debats que els animaven. La seva identitat política va poder semblar a vegades discreta, però l'extraordinari abast de la seva obra històrica va garantir que el seu compromís estigués lluny de ser marginal.

Si bé els anys de formació de Hobsbawm i la crisi de 1956 es compten entre els aspectes més coneguts de la seva biografia, s'ha prestat menys atenció a Hobsbawm durant les crucials dècades intermèdies i finals de la Guerra Freda. Com va afrontar un partidari compromès de la Revolució d'Octubre els successius revessos del comunisme, i què poden ensenyar-nos les seves respostes sobre les perspectives de l'esquerra? Cada crisi important –en 1956, 1968 i 1989-- va portar a Hobsbawm a reconsiderar conceptes marxistes fonamentals com la revolució, la classe i l'organització política. Les seves respostes es van veure modelades per una combinació d'experiència personal, recerca acadèmica i interaccions amb moviments polítics internacionals, en particular els d'Amèrica Llatina.

Un comunista en retirada?

Fins a 1956, Hobsbawm va continuar sent un comunista lleial, fins i tot un estalinista declarat. La biografia de Chabal sosté que la crisi de 1956 el va transformar en un comunista semidistanciat. Interpreta el posterior gir de Hobsbawm cap als rebels primitius, els bandits i els moviments mil·lenaristes, en part, com una retirada intel·lectual. Es tracta d'una interpretació convincent. No obstant això, un examen més detallat revela també a un Hobsbawm que intentava reconstruir una teoria de l'agència revolucionària en un moment en què les velles certeses s'havien esfondrat i la cerca de models alternatius de transformació política conduïa cada vegada més enllà de les fronteres d'Europa.

A partir de 1956, la qüestió de qui fa la història, en quines condicions i a través de quines formes d'organització va cobrar cada vegada més importància en el seu pensament. Aquesta indagació el va portar més enllà dels nuclis industrials de la Gran Bretanya fins a les perifèries rurals d'Espanya i Itàlia i, finalment, a Amèrica Llatina. Entre principis de la dècada de 1950 i finals de la de 1960, aquests viatges es van convertir en un mitjà per a reflexionar sobre alguns dels dilemes que havia posat de manifest l'any 1956. Als pobles andalusos, en els pujols de Calàbria i, més tard, als Andes i en el camp cubà, es va trobar amb mons agraris que semblaven existir al marge de les categories convencionals de la política moderna, habitats per mil·lenaristes, pagesos rebels i bandits les formes de resistència dels quals sovint eren anteriors a les estructures de la política de classes moderna. Aquestes trobades van culminar en Primitives Rebels (1959) i Bandits (1969).

Els seus viatges a Cuba, el Perú, Xile i Colòmbia li van posar en contacte amb formes de lluita política que van redefinir la seva comprensió del marxisme. L'anomenat Tercer Món va deixar de ser simplement un objecte de la teoria europea per a convertir-se en un generador de conceptes i estratègies polítiques. La Revolució Cubana, els moviments guerrillers andins i l'experiment nacionalista de Juan Velasco Alvarado al Perú suggerien que la transformació política radical podia sorgir de fonts inesperades (exèrcits, Estats i insurreccions rurals) i no exclusivament de la classe obrera industrial.

Hobsbawm va concloure The Age of Extremes advertint que la humanitat no podia entrar en el tercer mil·lenni limitant-se a prolongar el passat o el present.

Aquestes trobades van ampliar els horitzons geogràfics i conceptuals del marxisme europeu. També van influir en les reflexions de Hobsbawm sobre la política del seu propi continent. La circulació global d'idees que va caracteritzar a l'esquerra de la postguerra se sol descriure com un moviment unidireccional de la metròpoli cap a la perifèria, però la trajectòria de Hobsbawm revela un panorama més complex: el pensament i l'experiència política llatinoamericans van contribuir a transformar els debats europeus sobre la revolució, el desenvolupament i l'estratègia política. En aquest sentit, els moviments revolucionaris llatinoamericans van contribuir al que Christoph Kalter ha denominat la «descolonització de la imaginació» dins de l'esquerra europea.

Hobsbawm i el 68

La segona gran crisi, la de 1968, representada pels esdeveniments de París i Praga, va posar de manifest un abisme cada vegada major entre els partits comunistes i els nous moviments socials que transformaven la cultura política. Va revelar tensions presents des de feia temps en el marxisme occidental: entre la crítica cultural i l'estratègia política, les aspiracions democràtiques i l'ortodòxia del partit, i les tradicions de la classe obrera i les noves identitats polítiques. Per a Hobsbawm, això va plantejar una qüestió fonamental: Quin era el futur del socialisme en les societats industrials avançades en les quals la classe obrera tradicional estava canviant, fragmentant-se o perdent la seva coherència política?

La seva resposta va anar evolucionant a través dels seus contactes cada vegada més profunds amb els partits comunistes i les cultures intel·lectuals d'Itàlia, França i Espanya, el sorgiment de les estratègies eurocomunistes i els esdeveniments polítics que van abastar des de la Primavera de Praga de 1968 fins al cop d'estat d'Augusto Pinochet a Xile en 1973. Tot això va influir en la seva important contribució a la política britànica a la fi dels anys setanta i vuitanta, quan va aplicar dècades de reflexió intel·lectual i política a les condicions específiques del Regne Unit. El seu emblemàtic assaig de 1978, “The Forward March of Labour Halted?”, sostenia que la classe obrera estava experimentant una profunda transformació, que estaven sorgint nous grups socials i que el moviment obrer no havia aconseguit proporcionar un lideratge estratègic adequat. L'assaig va desfermar un acalorat debat.

Chabal reconstrueix de manera crítica com Hobsbawm es va mantenir escèptic –i, a vegades, obertament hostil– davant uns certs aspectes del llegat de la Nova Esquerra i el postmodernisme. Un exemple revelador és una carta reproduïda per Chabal en la qual Hobsbawm responia a un estudiant que proposava reconstruir una narrativa històrica en la qual el gènere, la raça, la sexualitat i la subjectivitat fossin elements centrals, en lloc de mers complements d'una «gran narrativa». Hobsbawm va rebutjar l'enfocament proposat per considerar que no era «el seu tipus d'història» ni, al seu entendre, el de Karl Marx, i va considerar que el projecte era simptomàtic del retrocés de l'esquerra.

L'actitud de Hobsbawm cap a la Nova Esquerra va tenir dues conseqüències importants i contradictòries. D'una banda, el va deixar mal preparat per a comprendre algunes de les noves forces polítiques que van sorgir després de la dècada de 1960, entre elles el feminisme, la política d'identitats, els nous moviments socials, la política cultural i algunes formes de política anticolonial i postcolonial. Això va limitar la seva anàlisi política, però, en alguns aspectes, també ho va reforçar. Menys empeltat de l'optimisme revolucionari associat a alguns sectors de la Nova Esquerra, Hobsbawm es va convertir en un dels primers intel·lectuals marxistes destacats de la Gran Bretanya a afrontar directament el declivi de la política tradicional de la classe obrera industrial. En la dècada de 1970, la seva preocupació ja no era proclamar possibilitats revolucionàries, sinó identificar les forces socials i les aliances polítiques capaces de produir un canvi significatiu. Això suggereix que l'anàlisi de Hobsbawm sobre la relació entre la Gran Bretanya, el moviment obrer i la classe treballadora no es va veure modelat ni per l’excepcionalisme britànic ni únicament per la història de l'esquerra britànica. Més aviat, va sorgir de les experiències globals de la Guerra Freda i, en particular, de la història del comunisme i el marxisme internacionals durant els anys crítics compresos entre 1956 i 1978.

La fi de la Guerra Freda

Finalment, es va produir el col·lapse del comunisme entre 1989 i 1991 i el sorgiment del món posterior a la Guerra Freda, un episodi que, per a Hobsbawm, va posar fi al «segle XX curt». Per a alguns, la caiguda del Bloc de l'Est va suposar el triomf del capitalisme liberal i l'esgotament de les alternatives ideològiques. Per a Hobsbawm, no obstant això, va marcar la desaparició de l'horitzó històric que havia estructurat el segle XX. El col·lapse del projecte comunista no va suposar, al seu judici, una reivindicació del capitalisme. Més aviat, va posar de manifest la fragilitat d'un ordre mundial privat d'una visió creïble d'emancipació col·lectiva. Les dècades posteriors a 1989 es van caracteritzar pel que ell i altres van percebre com una profunda fragmentació de la vida política i social: el ressorgiment del nacionalisme, l'afirmació del poder militar estatunidenc i l'individualisme cada vegada més arrelat de les societats neoliberals.

La tasca no consistia, per tant, a abandonar la política de classes, sinó a comprendre de nou les classes i construir aliances capaces de convertir els interessos socials fragmentats en un projecte polític.

Per a Hobsbawm, el col·lapse del comunisme no va ser, doncs, simplement un esdeveniment geopolític. Va representar la desaparició del món que havia modelat la seva imaginació política i intel·lectual des de la seva joventut. Molts van acollir 1989 com un moment d'alliberament; Hobsbawm el va viure com el tancament d'un horitzó. Aquell moment es feia ressò de derrotes anteriors que pesaven molt de sobre la memòria col·lectiva de l'esquerra, però comportava una sensació més profunda d'irrevocabilitat. Es va enfrontar a preguntes fonamentals: què quedava del marxisme quan s'esfondrava el projecte polític històricament associat a ell? Com havia d'escriure un historiador en una època que semblava haver perdut la fe en futurs alternatius? Podia la mateixa història funcionar com una forma d'intervenció política quan els horitzons polítics s'havien fet estrets?

En enfrontar-se a la fi del projecte que havia animat a la seva generació, va recórrer cada vegada més a la mateixa història com a forma de compromís polític. El col·lapse del comunisme no el va silenciar; el va obligar a trobar una veu diferent, una que combinés la melancolia amb el realisme i el realisme amb la creença persistent que la comprensió històrica encara podia servir a la causa de l'emancipació humana. El Hobsbawm que va sorgir després de 1989 era una continuació de l'historiador anterior de rebels, revolucionaris i eurocomunistes, però la seva tasca havia canviat. Si el segle XX s'havia definit per visions contraposades del futur, el món després del comunisme exigia una cosa diferent: una explicació de la història en absència del mateix futur que en el seu moment l'havia animat.

La seva biografia revela que la seva fortalesa política més gran no era la seva lleialtat a una doctrina comunista concreta, sinó la seva capacitat per a replantejar-se l'estratègia socialista després de la derrota. No obstant això, també posa de manifest el perill que la lleialtat a categories heretades encegui a l'esquerra davant els nous agents del canvi.

Què ens pot dir, llavors, la vida de Hobsbawm sobre el futur de l'esquerra? Hobsbawm pertanyia a un món polític que ha desaparegut: el món dels partits comunistes de masses, els sindicats poderosos, les classes obreres industrials organitzades i un projecte socialista que, per molt compromès que estigués per les realitats del poder soviètic, semblava oferir un futur alternatiu a milions de persones. No obstant això, aquesta distància respecte a les nostres pròpies circumstàncies polítiques és precisament el que fa que valgui la pena tornar a examinar la seva trajectòria. La vida política de Hobsbawm no es va definir simplement pel compromís, sinó per una successió de derrotes que el van obligar repetidament a preguntar-se què continuava sent possible quan les expectatives heretades ja no es corresponien amb la realitat política.

Saviesa en la derrota

Hi ha molt en les respostes de Hobsbawm que no pot recuperar-se sense més ni més per al present. El seu compromís amb les aliances àmplies també podia tornar-se excessivament cautelós, privilegiant la viabilitat electoral per sobre de la mobilització política. I la seva lleialtat de tota la vida al comunisme a vegades li impedia afrontar plenament els fracassos d'una tradició política a la qual continuava vinculat emocionalment.

No obstant això, Hobsbawm també va comprendre alguna cosa que continua sent indispensable: l'estratègia política no pot construir-se només a partir del desig. L'esquerra ha de partir del món tal com és, identificant les forces socials capaces de canviar-lo, en lloc de donar per descomptat que els agents, les organitzacions i les estratègies heretades d'un període anterior tornaran d'alguna manera. Aquesta va ser la idea fonamental que és darrera de “The Forward March of Labour Halted?”. La classe obrera industrial que havia sostingut a l'esquerra europea s'estava transformant. La tasca, per tant, no consistia a abandonar la política de classes, sinó a comprendre de nou la classe i construir aliances capaces de convertir els interessos socials fragmentats en un projecte polític.

Aquest problema no ha desaparegut en absolut. L'esquerra del segle XXI s'enfronta a una classe treballadora que, encara que és més nombrosa a escala mundial, s'ha transformat en la seva composició i es troba fragmentada entre els sectors dels serveis, la logística, les cures, la tecnologia i l'ocupació precària. S'enfronta al canvi climàtic, la migració i la desigualtat racial, a més de les qüestions més antigues de l'explotació i el poder econòmic. Al mateix temps, la crisi de l'ordre neoliberal no ha beneficiat automàticament a l'esquerra. En gran part del món, l'extrema dreta ha demostrat ser notablement eficaç a l'hora de transformar la inseguretat econòmica, l'alienació política i la ira cap a les institucions establertes en polítiques nacionalistes i autoritàries. El repte contemporani no consisteix, per tant, simplement a demostrar que el capitalisme està en crisi. Hobsbawm sabia millor que ningú que el capitalisme podia sobreviure a les crisis. La tasca més difícil consisteix a construir les forces socials, les organitzacions i la imaginació política capaces de convertir la crisi en una transformació progressista.

En aquest sentit, la relació de Hobsbawm amb la Nova Esquerra ofereix potser la lliçó més fructífera. El seu escepticisme cap a la seva política va limitar i, al mateix temps, va reforçar la seva anàlisi. No va saber apreciar fins a quin punt el feminisme, l'antiracisme i les noves formes de subjectivitat política estaven transformant de manera permanent el significat de l'emancipació. Però la seva insistència en la classe, l'organització, l'estratègia i la construcció de majories polítiques va posar de manifest una feblesa que continua afectant sectors de l'esquerra. Una política socialista viable ha de ser capaç d'incorporar la concepció ampliada de l'emancipació sorgida després de 1968, al mateix temps que recupera la insistència de Hobsbawm que els moviments polítics, en última instància, han d'organitzar els interessos socials en formes duradores de poder col·lectiu.

Hobsbawm sabia millor que ningú que el capitalisme podia sobreviure a les crisis.

Això ens porta de tornada a 2011. Per als qui ocupàvem les places durant el moviment dels Indignats, igual que per als qui van participar en Occupy Wall Street i en els moviments que van seguir a la Primavera Àrab, aquells mesos van semblar reobrir breument un futur que s'havia donat per tancat després de 1989. Els anys següents van posar de manifest tant les possibilitats com les limitacions d'aquell moment polític. La protesta podia recuperar la imaginació política, però la imaginació no era el mateix que el poder. Els moviments que van sorgir de la crisi de 2008 van aconseguir canviar el llenguatge polític, crear noves organitzacions i retornar la desigualtat, la classe i el capitalisme al debat públic. Però també es topaven amb els vells problemes que havien preocupat a Hobsbawm: l'organització, les aliances socials, l'estratègia política i la difícil transformació de la mobilització popular en un poder durador.

Per això, tornar ara a Hobsbawm resulta més útil que limitar-se a celebrar-ho com el gran historiador d'una esquerra desapareguda. El valor de la seva vida no resideix ni en la nostàlgia pel comunisme del segle XX ni a trobar un model polític entre els seus escrits. Resideix, en canvi, en la seva persistent voluntat de plantejar preguntes difícils després de la derrota. Qui són els agents de la transformació política quan l'antiga classe obrera canvia? Com es pot integrar a moviments amb interessos diferents en un projecte polític comú? Com hauria de respondre l'esquerra quan les seves organitzacions heretades deixen d'inspirar lleialtat? I, el més important, com pot la derrota política convertir-se en una oportunitat per a la reconstrucció estratègica en lloc d'en una retirada permanent?

Hi ha una ironia en tot això. Hobsbawm concloïa The Age of Extremes advertint que la humanitat no podria entrar en el tercer mil·lenni limitant-se a prolongar el passat o el present. Més de trenta anys després, l'advertiment resulta sorprenentment actual. La crisi climàtica, la creixent desigualtat, la inestabilitat geopolítica i el ressorgiment de la dreta radical fan que el futur no sigui menys incert del que li semblava a Hobsbawm després de 1989. Però la història reconstruïda per Chabal també suggereix que la incertesa no té per què significar paràlisi política. El segle XX de Hobsbawm va estar marcat per moments en els quals mons polítics aparentment estables es van esfondrar de sobte, i de les seves ruïnes van sorgir noves possibilitats.

 

Iker Itoiz Ciáurriz és historiador i politòleg especialitzat en la història intel·lectual i política de l'Europa del segle XX. La seva recerca se centra en l'evolució de la política i la cultura europees, abordant els moviments polítics d'esquerres, la teoria política, les emocions polítiques i la memòria històrica. Compta amb una àmplia experiència com a docent i investigador al Regne Unit. És Teaching Fellow en Història Internacional a la University of Leeds, i anteriorment Teaching Fellow a la Durham University. Graduat en Història i Ciències Polítiques a la Universidad Complutense de Madrid i la UNED, Màster en Història Contemporània i Moderna per la Universidad Complutense de Madrid, Doctorat en Història per la University of Edinburgh, amb una Tesi doctoral centrada en el compromís polític comunista de l'historiador Eric Hobsbawm (1956-2012).  Entre les seves publicacions i projectes de recerca destaquen: Monografia (en preparació): The Crises of Eric Hobsbawm (Editorial Bloomsbury); Projecte d'investigació actual: Between Barbarism and Liberation: The Violent Making of the Cold War, 1936–1962. Escriu articles de divulgació entre altres llocs a Jacobin i History Workshop. És Membre de la Royal Historical Society (Regne Unit).

Traduït del Substack de Jacobin: https://jacobin.substack.com/p/eric-hobsbawm-historian-of-defeat?