Per què necessiten els països una política industrial?

Arguments per a anar més enllà de les fallades del mercat.

Jostein Hauge

7 de juliol de 2026

Durant gran part de la segona meitat del segle XX, la política industrial tenia un aire de fracàs. L'ortodòxia dominant sostenia que els governs havien d'establir les normes i després mantenir-se al marge, deixant que els mercats assignessin el capital i seleccionessin als guanyadors que mereixien triomfar. Advocar perquè l'Estat orientés activament l'economia cap a determinades empreses o sectors resultava, en els cercles econòmics més refinats, lleugerament incòmode. No obstant això, des de la dècada de 2010, la política industrial ha tornat amb força a estar de moda. Davant el canvi climàtic, la fragilitat de les cadenes de subministrament i les rivalitats geopolítiques, els governs han redescobert l'atractiu d'un Estat activista. La qüestió ja no és si els governs han d'aplicar una política industrial, sinó de quin tipus.

No obstant això, encara que aquesta pràctica s'hagi rehabilitat, la forma en què molta gent la concep és sorprenentment limitada. Si se li demana a un economista del govern que justifiqui una intervenció concreta, la resposta sol emmarcar-se en el llenguatge de les fallades del mercat. On està l'externalitat que la política pretén corregir? Aquesta perspectiva no és errònia, i li donaré el reconeixement que mereix. Però no és prou exhaustiva. Tracta la política industrial com una sèrie de pegats tècnics limitats aplicats a un mercat que, d'altra banda, funciona bé, ocultant les raons més profundes i antigues per les quals els Estats sempre han intervingut. El meu objectiu amb aquest assaig és doble: exposar tota la gamma de fonaments que sustenten la política industrial, tant antics com recents, i mostrar que la perspectiva de les fallades del mercat només capta una fracció de les raons per les quals els països la necessiten. Algunes són àmpliament compreses; unes altres, en particular les relatives a la seguretat nacional, s'han vist transformades pels esdeveniments recents i mereixen ser actualitzades. La taula que figura més avall resumeix el conjunt complet de justificacions.

Abans de passar a aquestes justificacions, convé fer una concessió honesta. La política industrial pot fracassar, ha fracassat i tornarà a fracassar. La seva defensa no consisteix en una fe ingènua en l'Estat com a força omniscient que sempre tria correctament. Els governs són propensos al fracàs, a la corrupció i a la cerca de rendes. Però sense un govern que orient el mercat en la direcció correcta, és pràcticament impossible transformar una economia de baixos ingressos en una d'alts ingressos, o impulsar-la cap a activitats més innovadores i d'alt valor. La política industrial pot fracassar, sí, però sense cap política industrial, el fracàs és una certesa. Tots els països que han desenvolupat una sòlida capacitat productiva han recorregut a la política industrial d'una forma o una altra.

L'argument de la indústria incipient

La justificació més antiga de la política industrial, i possiblement la més important per als països en desenvolupament, és l'argument de la indústria incipient. Plantejat per primera vegada per Alexander Hamilton, postula que una economia que es troba ressagada respecte a l'avantguarda tecnològica mundial —com ho estava els Estats Units a la fi del segle XVIII— necessita protegir i fomentar les seves indústries en la seva fase inicial fins que puguin competir a escala internacional. L'economista polític alemany Friedrich List va proporcionar posteriorment el marc teòric en la seva obra Sistema nacional d'economia política, argumentant que les indústries incipients no podien desenvolupar-se sense un govern fort i solidari, i que l'Estat tenia el deure de promoure activitats que augmentessin la riquesa i el poder nacionals, fins i tot quan això suposés avançar-se a l'avantatge comparatiu actual d'un país.

Aquesta estratègia compta amb un sòlid historial entre els països que han aconseguit una industrialització més reeixida, començant pels mateixos Estats Units, bressol d'aquest argument. Els Estats Units va aplicar aranzels elevats al llarg del segle XIX per a fomentar la seva base manufacturera, protegint indústries com la tèxtil i la siderúrgica de competidors britànics més avançats fins que van poder valer-se per si mateixes. Corea del Sud va seguir un camí similar en les dècades de 1960 i 1970, protegint les seves indústries siderúrgica i naval, la qual cosa va contribuir a transformar una economia devastada per la guerra en una potència industrial. El Japó va protegir els seus sectors de l'automòbil i l'electrònica de la competència estrangera en les dècades de la postguerra, la qual cosa va donar a empreses com Toyota i Sony marge per a madurar i perfeccionar la seva tecnologia abans d'enfrontar-se a rivals internacionals. En cada cas, la protecció temporal va proporcionar a les empreses nacionals el respir necessari per a desenvolupar la capacitat i els coneixements especialitzats que no haurien pogut adquirir si s'haguessin vist exposades directament a competidors estrangers consolidats en una etapa incipient del seu desenvolupament.

Fallades de mercat i externalitats

En els debats actuals, els arguments a favor de la política industrial solen plantejar-se en termes de fallades de mercat. Quan un departament governamental proposa una intervenció, els ministeris d'Hisenda i d'Economia solen exigir que s'identifiqui la fallada de mercat específica que la política pretén corregir. El concepte va sorgir de l'escola neoclàssica —sobretot a través de l'obra d'Arthur Cecil Pigou— i reconeix que els mercats a vegades produeixen resultats subòptims, la qual cosa entra en tensió amb el principi que, en igualtat de condicions, els mercats ofereixen els resultats més eficients.

La fallada de mercat clàssica és una externalitat: una conseqüència de l'activitat comercial que afecta a tercers sense reflectir-se en els preus. Els desastres ecològics són l'exemple negatiu més habitual, però en aquest context les externalitats positives cobren major importància; els casos més típics són l'R+D i la formació dels treballadors. Des del punt de vista de la societat, les empreses inverteixen menys del necessari en tots dos àmbits. Alguns coneixements tecnològics no poden patentar-se, i els treballadors s'emporten les seves competències a noves empreses, per la qual cosa l'empresa que els va formar no obté el rendiment complet. La falta d'inversió privada en recerca després de la Segona Guerra Mundial va ser la raó principal per la qual els governs europeus i estatunidencs van finançar directament l'R+D, i s'atribueix àmpliament a la recerca finançada per l'Estat —gran part d'ella relacionada amb la defensa— el fet d'haver convertit al sistema d'innovació dels Estats Units en líder mundial.

Fallades de coordinació i aportacions públiques

La teoria de la fallada del mercat dona per descomptat un mercat que ja existeix i que simplement falla en alguns aspectes marginals. Les justificacions de la política industrial que es deriven d'això són més difícils d'encaixar en aquest marc. El primer és la fallada de coordinació. Fins i tot quan no existeixen externalitats, una activitat desitjable pot resultar rendible per a una sola empresa només si moltes altres actuen al mateix temps. Un proveïdor de la fase inicial no construirà una planta de components fins que existeixin assembladors que li comprin, i els assembladors no es comprometran fins que hi hagi proveïdors i mà d'obra qualificada. Ningú fa el primer pas, i l'economia s'estanca en un equilibri de baix nivell que resulta pitjor per a tots.

Aquest problema constitueix la base de l'argument del «gran impuls», desenvolupat per Paul Rosenstein-Rodan. La seva idea central era que una gran ona coordinada d'inversió en molts sectors alhora podria ser autosostenible, a diferència del que ocorreria amb inversions aïllades i fragmentades. La transició cap als vehicles elèctrics és un bon exemple. Els conductors no es passaran als vehicles elèctrics sense una xarxa de recàrrega, i la xarxa no es construirà sense conductors. Els mercats poden quedar-se estancats no perquè els preus siguin erronis, sinó perquè cap agent pot fer el primer pas de manera rendible. Un vessant relacionat es refereix als inputs públics específics de cada activitat —infraestructures especialitzades, règims normatius o bases de competències que cap empresa per si sola proporcionarà, però de les quals depèn tot un sector—. Tots dos amplien els arguments a favor de la intervenció molt més enllà de la simple correcció d'externalitats aïllades.

El risc i l'horitzó a llarg termini

Una altra justificació de la política industrial té a veure amb el risc. Alguns projectes industrials comporten beneficis elevats per a la societat, però massa incerts, a massa llarg termini o de tal envergadura que els inversors privats no poden assumir-los per si sols. Els bancs comercials exigeixen garanties i una amortització predictible; el capital de risc busca una sortida en uns pocs anys. Cap dels dos s'adapta bé al finançament d'una primera acereria o d'una indústria nacional de semiconductors, on la rendibilitat pot trigar dècades a materialitzar-se i el fracàs és una possibilitat real. L'Estat, amb un horitzó més ampli i la capacitat de repartir el risc entre diferents iniciatives, pot intervenir allí on el finançament privat no ho fa. Històricament, això ha ocorregut a través dels bancs de desenvolupament i les empreses estatals, tots dos d'enorme importància en tot el Sud global, on els mercats de capitals disposats a assumir tals riscos són especialment escassos.

Aquesta disposició a absorbir el risc que el finançament privat no vol assumir és una de les principals línies divisòries entre els sistemes econòmics de la Xina i els Estats Units. Els bancs estatals i les empreses públiques de la Xina han finançat dècades d'inversió en sectors considerats vitals per al desenvolupament econòmic, però que haurien tingut dificultats per a atreure capital privat. L'Estat absorbeix les pèrdues inicials i els llargs períodes d'amortització que els prestadors comercials i els accionistes, per la seva pròpia naturalesa, no estan disposats a assumir. Els Estats Units, per contra, ha depès de manera aclaparadora dels mercats de capital privats per a assignar la inversió. Aquests mercats es basen en els beneficis trimestrals i la rendibilitat per als accionistes, més que en la construcció d'infraestructures industrials al llarg de dècades. El resultat als Estats Units és un sistema financer molt adequat per a finançar startups amb sortides ràpides, però poc adequat per a canalitzar la inversió cap a projectes a llarg termini que atenguin les necessitats públiques i els objectius de desenvolupament nacional.

Més enllà del risc financer, aquestes institucions estatals aporten altres beneficis que el marc de «fallada del mercat» té dificultats per a valorar: la seguretat nacional, l'autonomia econòmica enfront del capital multinacional i el control públic sobre les indústries estratègiques i els recursos naturals. Aquest és el tema que abordaré a continuació.

Seguretat nacional, resiliència i autonomia estratègica

Si hi ha un argument que s'ha vist transformat pels esdeveniments recents, és aquest. La seguretat nacional sempre ha estat present en segon pla en la política industrial. No és casualitat que gran part de la recerca que va construir el sistema d'innovació estatunidenca estigués relacionada amb la defensa, ni que els països hagin protegit durant molt de temps la seva capacitat per a produir acer, vaixells i armament. Però durant una generació això es va tractar com una excepció limitada a la norma del lliure comerç, invocada per a un grapat de béns clarament militars i, d'altra banda, deixada de costat. Això ha canviat ràpidament. Els motius per a intervenir s'han ampliat, passant d'estimular el desenvolupament a protegir la seguretat nacional i preservar l'autosuficiència en un món obertament disputat i altament competitiu.

Tres crisis han impulsat aquest canvi. La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest com de fràgils podien ser les cadenes de subministrament globalitzades quan tothom necessitava al mateix temps articles com màscares, medicaments i respiradors. L'escassetat de semiconductors que va seguir va demostrar que un grapat de punts d'escanyament —molts d'ells concentrats en una única regió geopolíticament exposada— podia paralitzar sectors industrials sencers. I la intensificació de les rivalitats econòmiques entre les grans potències, especialment els Estats Units i la Xina, han convertit les mesures de seguretat nacional en un element central de la formulació de polítiques econòmiques.

És fonamental assenyalar que aquest raonament no encaixa en absolut en el model de «fallada de mercat». L'objectiu no és corregir una externalitat mal valorada, sinó garantir que una nació conservi o desenvolupi la capacitat de produir el que considera crític —semiconductors, productes farmacèutics, bateries— fins i tot quan el mercat mundial pogués subministrar-los més barats des de l'estranger. Un país pot acceptar voluntàriament una indústria nacional menys eficient com a preu a pagar per no dependre d'un rival estratègic. Es tracta d'un càlcul sobre el poder i la vulnerabilitat, no sobre l'eficiència. Aquesta lògica ha estat fonamental per a la industrialització de la Xina, on la política industrial es va veure impulsada molt menys per les fallades de mercat que per la urgència de la recuperació tecnològica, la sobirania nacional i l'autonomia estratègica.

Més enllà de les fallades de mercat

Els fonaments analitzats aquí —protecció de la indústria incipient, fallades de mercat, problemes de coordinació, assumpció de riscos i seguretat nacional— no competeixen entre si, sinó que s'acumulen. Una sola política, com les subvencions a la indústria nacional de semiconductors, podria simultàniament impulsar un sector tecnològicament ressagat, corregir la falta d'inversió en R+D, resoldre un problema de coordinació entre els fabricants de xips i els fabricants de productes derivats, absorbir un risc que cap prestador privat assumiria i protegir una cadena de subministrament enfront d'una ruptura geopolítica. Reduir tot això a una única fallada del mercat que cal esmenar passa per alt la major part del que realment està ocorrent. La política industrial no és una eina correctora limitada que s'afegeix a un mercat, d'altra banda, autosuficient. És una característica recurrent de la forma en què cada país posa en pràctica plans a llarg termini per a desenvolupar la seva capacitat productiva.

Si la política industrial s'entén únicament com una correcció del mercat, el seu àmbit d'aplicació es redueix a un grapat d'externalitats de manual, i qualsevol cosa que vagi més enllà sembla una intromissió estatal injustificada. Però si els governs reconeixen el conjunt més complet de justificacions, el càlcul canvia. Un país pot acceptar racionalment una indústria nacional menys eficient a canvi de resiliència enfront de pertorbacions en el subministrament o a la dependència d'una potència rival, una compensació per a la qual el marc de la fallada de mercat no té termes. Res d'això dona peu a la complaença. La política industrial continua sent propensa a la captura, la mala assignació de recursos i el fracàs, i cap d'aquestes raons és garantia d'èxit. Però l'elecció mai ha estat entre un Estat intervencionista i un mercat neutral que encerta per si sol. Es tracta de triar entre una política industrial duta a terme amb una visió clara de per què és necessària, i una política industrial duta a terme a cegues.

Jostein Hauge és economista polític i professor associat d'Estudis sobre el Desenvolupament en la Universitat de Cambridge. La seva recerca se situa en la intersecció entre l'economia política internacional i l'economia del desenvolupament. És autor de The Future of the Factory: How Megatrends are Changing Industrialization (Oxford University Press). Ha publicat en diverses revistes acadèmiques, ha col·laborat amb diverses organitzacions internacionals, ha publicat en mitjans de comunicació com The Guardian, The Economist i Bloomberg, i ha estat convidat en canals de notícies i programes de debat.

Traduït del Substack de l’autor, Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/why-do-countries-need-industrial

 

El periodista i activista Norman Salomon s'ha inventat aquesta imaginària i divertida, però també profunda, amb Karl Marx parlant sobre Trump.

La meva conversa amb Karl Marx sobre Donald Trump

Norman Solomon

8 de juliol de 2026

Norman Solomon: Has restat importància al paper de l'individu en la història. Però els Estats Units té ara com a president a una persona que ha transformat les relacions de poder i el panorama polític.

Karl Marx: Puc assegurar-te que no ho ha fet per si sol. Les relacions de poder són relacions de classe. I, per cert, mai vaig dir que els individus fossin irrellevants per a la història. Vaig exhortar als individus a implicar-se a canviar la història.

NS: El president Trump ha revertit els avanços dels últims cent anys i més. A més, és mentalment inestable, per dir-ho suaument.

KM: El fonamental continua sent vàlid. Com vaig escriure en 1869 sobre una situació a França en la qual existia un culte entorn d'un tirà, la lluita de classes «va crear circumstàncies i relacions que van fer possible que una mediocritat grotesca exercís el paper d'heroi».

NS: Però ara una persona altament perillosa i fora de polleguera ha pres el control del Govern dels EUA I va arribar allí amb la majoria dels vots de la classe treballadora. Ha estat un xoc enorme tenir a un autèntic psicòpata com a president.

KM: Als què tu diries liberals els agrada desconnectar aquestes flors enverinades de les seves arrels històriques. Víctor Hugo era així, igual que tants comentaristes de la teva època, que no paraven de llançar les seves burles contra el menyspreable dèspota. Hugo destacava per les seves invectives amargues i enginyoses contra Lluís Napoleó Bonaparte després del cop d'estat. Com vaig assenyalar, «L'esdeveniment en si mateix apareix en la seva obra com un llamp caigut del cel. Ell només veu en això l'acte violent d'un individu aïllat. No s'adona que fa gran a aquest individu, en lloc de petit, en atribuir-li un poder d'iniciativa personal sense parangó en la història mundial».

NS: De fet, Trump sembla exercir de manera demencial un poder destructiu sense parangó en la història mundial.

KM: Però no va obtenir aquest poder per la seva pròpia voluntat. Si et fixes en una personalitat individual, has perdut el fil històric.

NS: Un sociòleg, Dylan Riley, va comentar recentment: «Des d'una perspectiva marxista, gran part de la crítica liberal d'esquerres a la política estatunidenca contemporània pot considerar-se essencialment petitburgesa. Gira entorn d'arguments morals que advoquen per la igualtat d'oportunitats i per una menor divisió i conflicte social». I va afegir: «Crec que la idea central de Marx al respecte és posar l'accent en la importància de la lluita de classes com el mecanisme a través del qual s'imposa, en realitat, qualsevol compromís de classe. I si passes per alt aquest punt, la teva política queda invalidada des del principi».

KM: En primer lloc, m'alegra dir que no soc «marxista», tenint en compte la quantitat de ximpleries que han deixat anar alguns que s'autodenominen així. Pots buscar-ho: «Ce qu’il i a de certain, c’est que moi, je ne suis pas marxiste.» Però deixant això de costat, sí, sens dubte, no hi ha forma raonable d'eludir la primacia de la lluita de classes. La frase pot sonar excessivament polèmica per a les oïdes petitburgeses de l'Amèrica del segle XXI, però aquest és el motor més poderós que impulsa la història. Es pot negar o eludir-la, però en realitat no es pot evitar.

NS: Trump és un capitalista voraçment narcisista, tanmateix també és flagrantment racista i misogin.

KM: Per descomptat, el capitalisme funciona per a oprimir i dividir a la classe treballadora. Els sistemes de racisme signifiquen més beneficis per a uns pocs. De la mateixa manera, les dones són explotades i mal pagades pel seu treball. He escrit extensament sobre això.

NS: L'horrible realitat és que ara estem oprimits per un president extremadament reaccionari i despietat que aspira a convertir-se en un tirà sense límits. I alberga un odi especial cap a les dones i les persones de color, amb terribles repercussions socials.

KM: La lluita de classes no va aconseguir aportar les solucions necessàries a les espantoses condicions humanes, amb algunes formes especials d'opressió dins de la classe treballadora. En aquest punt, podríem deixar les últimes paraules al meu camarada Friedrich Engels, qui va escriure en 1890: «L'element en última instància determinant en la història és la producció i reproducció de la vida real. Ni Marx ni jo hem afirmat mai una altra cosa. Per tant, si algú tergiversa això per a dir que l'element econòmic és l'únic determinant, converteix aquesta proposició en una frase sense sentit, abstracta i absurda. La situació econòmica és la base, però els diversos elements de la superestructura —les formes polítiques de la lluita de classes i els seus resultats, a saber: les constitucions establertes per la classe vencedora després d'una batalla guanyada, etc., les formes jurídiques, i fins i tot els reflexos de totes aquestes lluites reals en la ment dels participants, les teories polítiques, jurídiques i filosòfiques, les opinions religioses i el seu posterior desenvolupament en sistemes de dogmes—, també exerceixen la seva influència sobre el curs de les lluites històriques i, en molts casos, prevalen a l'hora de determinar la seva forma».

NS: Llavors, tu i Engels coincidíeu que moltes forces diferents donen forma a la història, encara que és concebible que un sol individu pugui marcar la diferència en determinats moments?

KM: Fred va aclarir encara més el seu punt de vista d'aquesta manera: «Nosaltres mateixos fem la nostra història, però, en primer lloc, amb supòsits i condicions molt definits. Entre aquests, els econòmics són, en última instància, decisius. Però les polítiques, etc., i de fet fins i tot les tradicions que aguaiten en la ment humana també exerceixen un paper, encara que no sigui el decisiu». I va continuar: «Hi ha innombrables forces que s'entrecreuen, una sèrie infinita de paral·lelograms de forces que donen lloc a una resultant: l'esdeveniment històric».

NS: Bé, en aquest moment, l'esdeveniment històric que continua produint-se sembla estar dominat, d'una forma o una altra, per Donald Trump.

KM: Encara que ho sembli, el principal motor d'un esdeveniment actual sovint pot semblar obvi mentre es desenvolupa, com una il·lusió òptica. Com vaig assenyalar ja en 1843: «L'exigència de renunciar a les il·lusions sobre la seva condició és l'exigència de renunciar a una condició que necessita il·lusions». No oblidis mai que uns pocs viuen en un luxe obscè, mentre que milers de milions viuen en la misèria i altres milers de milions a penes aconsegueixen reunir l'imprescindible per a sobreviure. La lluita de classes pot semblar un concepte antiquat, però, no obstant això, és el factor principal que sustenta la història, el passat, el present i el futur.

NS: Hi ha qui es queixa que això és el que sempre dius.

KM: Això és perquè sempre és cert.

 

Norman Solomon és director nacional de rootsaction.org i director executiu de l'Institute for Public Accuracy. El seu últim llibre, “War Made Invisible: How America Hides the Human Toll of Its Military Machine” (La guerra invisible: com els Estats Units oculta el cost humà de la seva maquinària militar), ha estat publicat per The New Press.

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2026/07/08/my-conversation-with-karl-marx-about-donald-trump/

 

 

La llibertat enfront de la societat

Richard Seymour

7 de juliol de 2026

Per al reaccionari d'avui, la veritable llibertat és la llibertat enfront de la societat: un ideal impossible. És gaudir dels beneficis de la societat sense assumir els seus costos, obtenir recompenses sense responsabilitats, rebre reconeixement sense reciprocitat: una contradicció absoluta que el capitalisme busca incansablement anul·lar transformant el mateix concepte de societat en el concepte de capital. És la vida social assimilada a l'heteronomia del mercat i automatitzada com una sèrie de transaccions que, a diferència del caràcter obert, mutable, expansiu i impredictible del vincle social i l'economia del regal, poden tancar-se a voluntat. És, per utilitzar l'argot de les criptomonedes, el sistema «sense confiança», el mateix disseny de la qual es basa en la idea que no es pot confiar en cap vincle humà mediador.

Pensem, per posar un exemple a l'atzar, en la indignació melodramàtica de la dreta novaiorquesa quan Mamdani va demanar als ciutadans que ajustessin els seus termòstats a 78 graus Fahrenheit durant una onada de calor per a alleujar la pressió sobre la xarxa elèctrica. Una modesta petició oficial d'un petit sacrifici personal per a garantir les condicions del benestar col·lectiu es va convertir en una intromissió estatista en la llibertat, equiparable a l'expropiació dels kulaks. Amb una grandiloqüència de la qual en el seu moment s'haurien burlat els liberals de la «Resistència», van desafiar al tirà ajustant els seus termòstats a 67, i amb aquesta contradicció performativa van demostrar que la seva llibertat per a utilitzar recursos i externalitzar costos en proporció al seu poder adquisitiu no es veia amenaçada en absolut.

Simplement, els molestava que se'ls demanés considerar alguna cosa més enllà del que desitjaven personalment i podien permetre's, de la mateixa manera que als activistes contraris al confinament els ofenia la idea que el risc que suposaven per als altres pogués ser un factor rellevant a l'hora de decidir si podien menjar en un restaurant; de la mateixa manera que els conductors londinencs de dretes es ressenten davant les zones de 20 mph, encara que no suposi cap diferència pràctica en la durada del seu trajecte, perquè la política es basa a salvar les vides d'aquells prou estúpids per a anar caminant en lloc de conduir. No dic, perquè quedi clar, que aquest dretanisme antisocial estigui motivat de manera exhaustiva per, és a dir explicable a través de, un compromís previ de convertir tota la vida social en una vida de mercaderies, en la qual les relacions entre les persones es presentin com a relacions entre coses. Simplement, resulta ser la forma sociofòbica en la qual han desembocat els seus innombrables descontentaments, la forma en què s'han polititzat.

No deixo d’insistir en aquesta mena de política «sociofòbica», seguint a Wendy Brown en In The Ruins of Neoliberalism, però què implica això? Quan César Rendueles va encunyar el terme «sociofòbia», no sembla que tingués al cap als reaccionaris. La sociofòbia era simplement la creença ideològica —que expressava un «principi central del liberalisme econòmic»— que el vincle fraternal «destrueix les bases de la societat racional» en subvertir o distorsionar el mecanisme dels preus. No es tractava d'una formació afectiva de masses, sinó d'un dispositiu de despolitització propi de les elits, que es materialitzava en la cerca constant d'un procediment tecnològic (la catalàxia, la cadena de blocs, l'eixam) que substituís la interdependència per la connectivitat i l'agregació, proporcionant així el bé social sense el social i, cosa que és més important, sense política. Llavors, per què aquesta exigència de despolitització sembla, de sobte, tan vital des del punt de vista polític?

Potser no és sorprenent que la reacció tingui com a objectiu final la despolitització total, ja que això no és més que una submissió total. Però al que vull arribar és a això: per què milions de votants senten amb tanta vehemència que les reivindicacions de la societat com a tal són opressives, que, de fet, qualsevol cosa que no sigui el nexe monetari —la transacció que es pot tancar a l'instant— és, almenys de manera incipient, totalitària?

 Per què se senten atrets per candidats com Javier Milei i Nayib Bukele, que ofereixen, per exemple, les criptomonedes (l'escàndol de la moneda $LLIURA, els «bons volcànics», Bitcoin City) com a alternativa a l'obligació social? Per què la idea mateixa dels diners, com a forma ideal d'interacció social, és tan poderosa políticament? Realment no crec que la sociofòbia, tal com l'articula Rendueles —com a doctrina del liberalisme econòmic—, hagi tingut mai un influx ideològic especialment estès, així que alguna cosa més ha d’estar passant.

Abans que Lukács, va ser Simmel, en La filosofia dels diners, qui va disseccionar el nucli fenomenològic del què Rendueles anomenaria «sociofòbia». La intenció de Simmel era apropiar-se del marxisme i invertir-lo construint «un nou pis» d'idealisme kantià sota el materialisme històric; volia demostrar que les formes econòmiques desentranyades per Marx eren, al seu torn, el resultat de valoracions i relacionalitats més profundes, de les que el diner era la forma reificada. Aquest enfocament, com van insistir tant Weber com Mannheim, confonia l'economia monetària en general amb el capitalisme, i precisament per això Lukács, en la seva teoria de la reïficació, va restablir la totalitat capitalista com a categoria central d'anàlisi. Així i tot, i sense voler llançar-me com una guineu a aquest cau hermenèutic, prenguem per bona la paraula de Simmel per un moment.

El diner, segons Simmel, és una «reïficació de la forma general de l'existència», que pressuposa i cristal·litza el tot social com una xarxa de dependències: el meu desig no pot satisfer-se fins que es correlacioni objectivament amb el teu, i aquesta objectivació adopta la forma de la moneda, la qual té una gran capacitat de distreure, de distanciar, de fer concretar la relacionalitat purgada dels continguts de dita relacionalitat, com la intimitat, la confiança i l'entrellaçament. Només el diner pot ser la «magna carta de la llibertat personal», la mesura fungible de tot valor, en tant que està decisivament separat de tot valor, i en la mesura en què separa a cada posseïdor dels altres, automatitzant la relacionalitat com una sèrie de transaccions tancades i definitives. I fins i tot si la llibertat que confereixen els diners és formal, mancada de contingut i inquieta, fins i tot si acaba on comença la llibertat substantiva —que només pot articular-se a través dels objectes i dels altres—; no obstant això, fabrica l'experiència de la independència com l'experiència corporal repetida de tancar relacions a voluntat i de la llibertat com la indiferència pràctica cap al valor que els diners encarnen. La llibertat es converteix a fer el que es vulgui sempre que es pugui pagar-ho: el crit esquinçador del «individu sobirà» que és tot menys sobirà.

Fer d'això la base de l'organització social com a tal es toparia amb contradiccions que es multipliquen i s'entrecreuen. No es podria dirigir una societat seguint aquestes línies antisocials, de la mateixa manera que no es podria esperar que els diners funcionessin sense una societat. No es pot esperar separar «el mercat» del seu arrelament en el valor social, ni concebre una economia que no sigui una economia moral. Fins i tot l'extrema dreta «llibertària», al mateix temps que proposa que es permeti als pobres vendre els seus ronyons en lloc de rebre assistència sanitària gratuïta, ha d'insistir en uns certs valors —siguin capitalistes, racistes, ecocidas o patriarcals— i estar disposada a imposar-los a punta de pistola, encara que només sigui perquè l'expressió de valors oposats amenaça les relacions de les quals depèn la falta de llibertat reificada. L'intent neoliberal, després d'haver destrossat amb una motoserra la vida associativa, de reformatar l'Estat a imatge d'aquesta relacionalitat reificada, va produir una quimera. D'alguna manera, per citar un passatge memorable de Alasdair Macintyre, l'Estat havia de ser alhora «un proveïdor burocràtic de béns i serveis, que sempre està a punt d'oferir als seus clients una bona relació qualitat-preu, però que mai ho fa realment» i «un dipòsit de valors sagrats, que de tant en tant convida a donar la vida per ell».

I, no obstant això, alguna cosa semblant a aquesta aspiració impossible és, al meu entendre, l'horitzó implícit de la fantasia reaccionària i sociofòbica: la reescriptura total de tota relacionalitat segons els patrons de la forma monetària (o, més precisament, de la relació de capital), la supressió total del contingut social de la socialitat, com la cúspide de la llibertat moderna. I fins i tot es poden veure en les criptomonedes, la indústria social i la intel·ligència artificial, entre moltes altres coses, intents de gestionar tecnològicament precisament aquest tipus de falta de llibertat, al mateix temps que es desplacen les contradiccions resultants. Això ens recorda alguna cosa que va escriure Marcuse, alguna cosa que era inusualment i audaçment erroni i que, no obstant això, va aconseguir captar amb precisió l'essència de l'afany del capitalisme per erradicar el social —amb tota la seva negativitat indòmita i les seves aspiracions transcendents— com a condició per a la seva pròpia existència: L'home unidimensional.

Perquè allí, en tota la seva grandiosa i inversemblant versemblança, trobem l'afirmació que l'«operacionalisme» —un llenguatge d'administració total basat en una fusió de tecnologia, conductisme i positivisme— ha aniquilat l'espai mateix de la negació que fa concebibles les alternatives. L'«operacionalisme», per a Marcuse, implicava la rendició orquestrada davant els fets immediats —governats al seu torn per una lògica formal abstracta en la qual el negatiu mai apareix—, davant necessitats fabricades i satisfetes immediatament, davant la imatge-mercaderia que esborra el pensament conceptual, sense deixar «cap tensió, cap espai» en el qual pogués inserir-se la dissidència, o en el qual es pogués transcendir dialècticament el present. Era gairebé una lògica algorítmica, en la qual no hi havia res amb el que discutir, només un conjunt de possibilitats dins d'un marge controlat, davant les quals es reaccionava de manera positiva o negativa. Sí, això era erroni i, irònicament, les condicions d'obediència social i conformisme consumista que sustentaven aquesta metainducció tan paranoica i, no obstant això, estranyament au courant, ja estaven fent implosió mentre Marcuse escrivia —implosió que acabaria generant un vast i reiteratiu cànon de teories conspiratives sobre la sedició del «marxisme cultural». Tanmateix, precisament en la seva opulenta i exagerada desolació, potser era molt perspicaç respecte a la forma en què el capitalisme s'esforça per destruir la possibilitat de concebre alternatives en remodelar la societat a la seva pròpia imatge antisocial.

El capitalisme, tanmateix, sempre fa això; o ho intenta. La pregunta és: com passa a formar part d'una agenda política manifesta amb una càrrega emocional tan profunda? Una manera de respondre a això és a dir que comença precisament quan la sociofòbia, com a vaga base cultural avalada per un nucli fenomenològic, resulta més desprestigiada i contracultural: quan les exigències d'assimilar una recessió, contenir una pandèmia, limitar el mal climàtic o derrocar un llegat de desigualtat racista fan visibles i polititzen les dependències negades, i plantegen de manera abrupta necessitats i conflictes que van a contracorrent de la sociofòbia de fons. Es torna reaccionària quan, de sobte, a molts que fins llavors havien estat benpensants, moderats, fins i tot vagament progressistes, els sembla que aquests «guerrers de la justícia social», aquests teòrics crítics de la raça, aquestes feministes, aquests «flocs de neu woke», aquests socialistes, aquests comunistes, han començat a polititzar-ho tot, a posar-ho tot en dubte, tot allò de què depenia la meva forma de vida, abans petita, poc lliure i indiferent, però còmoda i feliç. Gairebé fan venir ganes de separar-se de la societat, desconnectar-se del sistema, preparar-se per a una guerra civil si arribés el cas. O, en termes més amplis, tornar a ficar a la societat en la seva caixa, despolititzar-la, restablir la normalitat —sigui el que sigui això— com a teló de fons adequat per a l'única llibertat en la qual realment creiem: la llibertat nihilista d'acumular.

 

Richard Seymour és autor de diversos llibres, entre ells The Strange Rebirth of Radical Politics (Verso, 2016). El seu últim llibre, The Twittering Machine (Indigo Press, 2019), és un atac molt ben rebut per la crítica contra la indústria social: Twitter, Facebook, YouTube i els efectes polítics i culturals de la captura capitalista de la vida social. A més, és editor fundador de la revista Salvage. Escriu principalment comentaris polítics marxistes, com un experimentat proveïdor d'idees immortals.

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/freedom-from-163169696?

 

 

L'onada de calor a Europa és una qüestió política.

En tota Europa, la combinació tòxica de condicions meteorològiques extremes i desigualtat està provocant desenes de milers de morts evitables, i els polítics estan massa ocupats cobrant xecs de les grans petrolieres per a reaccionar.

Grace Blakeley

27 de juny de 2026

Aquest article de The Guardian comença amb una entrevista a Samira, que viu en un bloc de pisos a París. Ella diu: «Ahir em vaig asseure i vaig plorar, vaig pensar: “Em moriré”». Després de gairebé una setmana de calor intensa, aquest és un sentiment amb el qual probablement molts de nosaltres podem identificar-nos. Però Samira no tenia moltes opcions per a fer front a la calor extrema.

Raciona l'ús del ventilador per por de la factura de la llum i compte que dorm dues hores per nit mentre intenta cuidar la seva família. El col·legi del seu fill ha tancat —un dels 1.800 que han tancat les portes després que les temperatures arribessin als 40 graus centígrads—. Angelique Chrisafis informa des de Grigny, una de les localitats més pobres de l'àrea metropolitana de París, on Aboubakar, de 60 anys, plorava perquè el seu pis era com un «forn» i no podia permetre's comprar un ventilador.

Aquesta setmana, França ha registrat algunes de les temperatures més altes de la seva història. Més de 44 milions de persones es van veure afectades per l'alerta vermella per calor, la més greu del país. Les temperatures diürnes van superar els 40 graus centígrads en alguns llocs, i les nits rares vegades eren prou fresques perquè la gent pogués dormir. Això és el que ocorre quan el col·lapse climàtic s'uneix a un parc d'habitatges que simplement no està preparat per a temperatures extremes, i són els més pobres els qui paguen el preu.

La meitat de les llars franceses manquen de prou protecció contra la calor, i al voltant del 66% dels francesos té dificultats per a suportar la temperatura a l'interior dels seus habitatges durant l'estiu. París —una ciutat densament poblada i mal aïllada— presenta el principal risc de mortalitat per onada de calor de totes les capitals europees. I, en lloc de rehabilitar els habitatges que retenen la calor, el Govern francès ha estat «criticat per la seva falta de preparació i per retallar el finançament destinat a projectes dissenyats per a adaptar les infraestructures a la crisi climàtica».

Les llars urbanes amb baixos ingressos sofreixen els pitjors efectes, ja que les ciutats solen aconseguir temperatures més altes que les zones circumdants, i els habitatges d'alta densitat retenen aquesta calor a l'interior, creant «forns» que no són aptes per a la vida. A l'ombra d'un arbre, les temperatures poden baixar uns graus, però en moltes ciutats escassegen els espais verds. I mentre que els treballadors acomodats poden desplaçar-se a oficines amb aire condicionat, els treballadors amb baixos ingressos han de viatjar en autobusos sobreescalfats cap a llocs de treball igualment sobreescalfats.

Les exigències dels rics infligeixen encara més sofriment als pobres. A mesura que la gent encén l'aire condicionat, augmenta el consum elèctric. Al mateix temps, l'aigua que refreda els reactors nuclears de França s'escalfa massa per a funcionar, cosa que significa que la producció d'energia disminueix. El resultat són talls d'electricitat que deixen sense funcionament els ventiladors dels quals depèn la gent. Però els rics mostren poca compassió per les llars més pobres que lluiten per suportar la calor. Algunes localitats adinerades dels afores de París fins i tot han prohibit als forasters utilitzar les seves piscines.

Així serà el segle que ve. Tots sentim la calor, però els seus efectes no es reparteixen per igual. Aquells de nosaltres que podem permetre'ns protegir-nos d'ell, prendre'ns uns dies lliures en el treball i capbussar-nos en la mar, vivim l'onada de calor com un lleu inconvenient. Però per als qui no poden, és una qüestió de vida o mort.

******

Als meus lectors del Regne Unit no els sorprendrà que aquests problemes siguin tan freqüents al Regne Unit com a França. Un altre article de The Guardian sobre els «habitatges sobreescalfats» del Regne Unit posa de manifest els riscos d'un parc immobiliari que no està preparat per a la calor extrema. Simon McWhirter, del Consell de Construcció Sostenible del Regne Unit, afirma que «ens enfrontem a la brutalitat del clima», mentre la nostra classe política es nega a invertir en les adaptacions necessàries perquè les infraestructures del Regne Unit estiguin a l'altura de les circumstàncies.

El problema no desapareixerà. Les temperatures ja van superar els 40 graus centígrads en 2022, i l'Oficina Meteorològica (Met Office) preveu que aquest rècord s'iguali aviat. El nostre parc immobiliari no està construït per a aquestes temperatures extremes i, una vegada més, són els qui viuen en habitatges d'alta densitat en zones urbanes els qui sofreixen els pitjors efectes. Aquestes llars s'enfronten als mateixos problemes que els de París: desigualtat en l'accés a l'aire condicionat, falta d'espais verds i accés desigual a infraestructures com les piscines.

Però no es tracta només que la nostra infraestructura estigui obsoleta. El problema és que els nous habitatges no s'estan construint d'acord amb els estàndards que sabem que són necessaris en un món cada vegada més càlid. Els nous habitatges haurien de construir-se amb ventilació, finestres ben situades, finestrons exteriors, pintura reflectora, sistemes de reciclatge d'aigua i arbres als carrers que proporcionin ombra, tot això de sèrie. El Consell d'Edificació Sostenible del Regne Unit proposa la regla «#3:30:300»: tres arbres visibles des del teu habitatge, un 30% de cobertura arbòria en el teu barri i un espai verd a menys de 300 metres.

Els successius governs fa dècades que prometen mesures per a abordar el problema. El Partit Laborista va establir la primera norma de zero emissions de carboni en 2008; els conservadors la van derogar en 2015. Està previst que la «norma d'habitatges del futur» entri en vigor a partir de 2027, però continua centrada a mantenir la calor a l'interior a l'hivern, en lloc d'evitar que entri a l'estiu. Hi ha cert encavalcament, però es necessita més inversió per a mantenir frescos els habitatges. És comprensible que el Regne Unit continuï centrat a protegir la població del fred, però estem entrant en un món en el qual la calor també matarà.

En lloc de construir habitatges adaptats a la calor, el Govern està considerant una solució ràpida: subvencionar l'aire condicionat. Però l'aire condicionat consumeix moltíssima energia, fins a tal punt que l'ONU va advertir al juliol que els beneficis de l'auge de les energies renovables es veien absorbits per la intel·ligència artificial i l'aire condicionat. I exigir que els habitatges nous compleixin aquestes normes no és suficient. Fins i tot si el Govern aconseguís el seu improbable objectiu de construir 1,5 milions d'habitatges nous, aquestes representarien una proporció molt petita del parc immobiliari.

No hi ha plans seriosos per a rehabilitar els habitatges existents, ni per a obligar els propietaris a adequar els habitatges de lloguer a un nivell digne. No hi ha plans seriosos per a garantir que la població pugui accedir a espais verds i blaus; ni per a millorar la protecció dels treballadors enfront de la calor extrema mentre treballen. Tal com van exigir els activistes aquesta setmana, potser és el moment d'una vaga contra la calor.

******

En general, la desigualtat està provocant 100 000 morts addicionals a l'any per calor i freds extrems a Europa. Una nova recerca, publicada en Nature, revela que si totes les regions europees fossin tan igualitàries com el seu país més igualitari —Eslovènia—, la mortalitat relacionada amb la temperatura es reduiria fins a un 30%. Aquest canvi salvaria aproximadament 110 000 vides a l'any.

Com hem vist en els dos articles anteriors, existeixen diversos mecanismes clars que vinculen la desigualtat amb l'excés de mortalitat per temperatures extremes. En primer lloc, està la desigualtat en l'exposició: a les llars més riques els resulta més fàcil protegir-se de la calor i el fred extrems, cosa que significa que tenen menys probabilitats de morir per causes directament relacionades amb la calor o el fred.

Però també cal tenir en compte els efectes indirectes. Tant la calor com el fred sotmeten a l'organisme a estrès, la qual cosa el fa més vulnerable a les malalties; això explica en gran manera per què la mortalitat augmenta dràsticament quan les temperatures pugen o baixen per sota d'un determinat rang. Les llars més pobres ja estan més exposats a les malalties i tenen menys capacitat per a protegir-se quan les coses van malament. L'exposició a temperatures extremes agreuja aquestes desigualtats en matèria de salut.

Els investigadors d'aquest article van analitzar la mortalitat diària en 654 regions europees entre 2000 i 2019, i van descobrir que les elevades xifres de defuncions per fenòmens meteorològics extrems guarden relació amb factors com la desigualtat, la pobresa i les privacions materials i socials. Si els nivells de privació en tota Europa es reduïssin als nivells que es donen en el centre de Suïssa, se salvarien 59 000 vides. Si els nivells de privació augmentessin fins als observats en el sud-est de Romania, es registrarien 101 000 morts addicionals. Com assenyala l'autor principal de l'estudi, reduir la desigualtat genera un benefici «dos per un»: en reduir la desigualtat, es redueix el nombre de morts per calor extrema amb un sol canvi de política.

Europa no és, per descomptat, una de les regions més desiguals o desfavorides del món. La meva columna de fa dues setmanes es va centrar en com els llocs més pobres del planeta es veuen afectats per la inflació i la crisi climàtica. Però Europa s'està escalfant molt ràpidament, i molts països tenen dificultats per a adaptar-se. Europa s'ha escalfat 0,56 °C per dècada des de mitjan dècada de 1990, més ràpid que qualsevol altre continent.

Ara com ara, el fred continua matant més que la calor. I aquesta situació podria empitjorar davant el probable col·lapse de la Circulació Oceànica Meridional de l'Atlàntic (AMOC), que porta aire càlid a Europa occidental a través de corrents com el Corrent del Golf. Però fins i tot amb el fred extrem que probablement assotarà Europa occidental a causa del col·lapse de la AMOC, els científics continuen esperant que la calor extrema sigui la principal causa de mortalitat a mesura que les temperatures augmentin amb el col·lapse climàtic.

Europa es troba actualment enmig d'una devastadora onada de calor, i diversos països estan registrant les seves temperatures més altes de la història. Abril va ser el mes més calorós mai registrat a escala mundial. I, com vaig escriure la setmana passada, enguany podríem enfrontar-nos a un «súper» El Nen, la qual cosa suposarà temperatures elevades de forma continuada. Però en lloc d'invertir en l'adaptació de les seves infraestructures per a fer front a la crisi, Europa està invertint milers de milions en defensa, un dels sectors amb més intensitat de carboni que existeixen.

******

Vull dedicar un moment a comentar aquest magnífic article de Francis Ryan, que escriu sobre l'impacte que la calor extrema té en les persones amb discapacitat. Com ja vam veure en un article anterior, el Govern vol que el Regne Unit faci front a la calor extrema amb aire condicionat. Ryan informa que quatre milions de llars compten ara amb alguna mena d'aire condicionat, el doble que fa tan sols tres anys. Però aquestes llars són, per descomptat, desproporcionadament riques.

Com més necessita algú l'aire condicionat per a sobreviure, menys probable és que pugui permetre-s'ho. I aquest problema és especialment greu per a les persones amb discapacitat. En l'actualitat hi ha milions de persones al Regne Unit que lluiten contra la discapacitat i les malalties cròniques, a causa de la pandèmia, a l'augment de la pobresa i la desigualtat, i a les retallades en la seguretat social i en la despesa en sanitat i assistència social. Aquestes persones solen veure's atrapades en les seves llars, incapaces d'escapar d'habitatges que no estan preparades per a la calor extrema.

Les retallades en les prestacions per discapacitat fan que moltes d'aquestes llars ja a penes puguin tirar endavant. Pocs poden permetre's l'aire condicionat. A causa de l'augment de la demanda, el cost de l'aire condicionat no deixa de pujar. Ryan assenyala que només aquest mes ha pujat un 17%. Però moltes llars de persones amb discapacitat ni tan sols poden permetre's mantenir la llum encesa per a utilitzar ventiladors portàtils. A més, Ryan informa que les persones amb discapacitat solen viure més en lloguer que en habitatges en propietat, i que actualment els propietaris no tenen l'obligació de garantir que els seus habitatges de lloguer puguin suportar temperatures extremes.

Més enllà de les llars particulars, hi ha milions de persones que no tenen pràcticament cap control sobre el seu entorn: persones majors en residències, nens en col·legis, pacients hospitalitzats, reclusos. Moltes d'aquestes persones es troben a la mercè d'empreses privades, algunes recolzades per fons de capital de risc extractius, l'únic objectiu del qual és treure tots els diners possibles de l'Estat. Com ja vaig tractar en Vulture Capitalism, empreses privades com Capita i Serco —per no parlar de les residències d'ancians amb el suport del capital de risc que han proliferat per tot el Regne Unit— són conegudes per retallar la despesa en els serveis que presten a les persones vulnerables per a augmentar els seus beneficis.

En 2022, quan les temperatures van superar els 40 °C, més de 4.500 persones van morir a la Gran Bretanya per causes relacionades amb la calor. Aquestes xifres no faran més que augmentar amb el pas del temps. Hem de reaccionar, i ràpid.

Ryan advoca per un conjunt de mesures assenyades que puguin posar-se en marxa ràpidament. A curt termini, hem d'instal·lar aire condicionat en col·legis, residències d'ancians i institucions similars. També hem d'invertir en «espais frescos» públics —l'equivalent als «bancs càlids» que es van instal·lar per tot el país durant l'hivern per a les persones que no podien permetre's escalfar les seves llars—. A llarg termini, com hem vist, hem de construir habitatges dissenyats per a un clima més càlid i adaptar el parc immobiliari existent perquè compleixi amb els estàndards. Òbviament, també hem de reduir les emissions que estan provocant aquesta crisi en primer lloc.

Ryan assenyala que la política avança en la direcció oposada, ja que l'extrema dreta s'aprofita de la ira de la gent cap a les elits per a sembrar dubtes sobre la ciència del clima. Això és totalment cert; però, sens dubte a Europa i al Regne Unit, el missatge de l'extrema dreta sobre la crisi climàtica no gaudeix d'especial popularitat. Recerques recents han revelat que la postura obertament contrària al «zero net» de l'extrema dreta està «alimentant la falsa creença» que la ciutadania britànica s'oposa a la descarbonització.

La cobertura mediàtica de l'objectiu de zero emissions netes té més del doble de probabilitats de ser negativa del que realment ho és l'opinió pública, la qual cosa crea la falsa sensació que l'acció climàtica fa perdre vots. Com a resultat, els diputats subestimen sistemàticament el suport a la política climàtica i sobreestimen l'oposició als projectes locals d'energia neta. Segons l'estudi del IPPR i Persuasion, un sòlid nucli del 40% dels votants dona suport a l'objectiu de zero emissions netes, gairebé el doble del 24% que s'hi oposa fermament.

Els fenòmens meteorològics extrems, com aquesta onada de calor, posen al descobert les fanfarronades de l'extrema dreta sobre l'objectiu de zero emissions netes. La majoria de la població del Regne Unit desitja que s'inverteixi més en la descarbonització. És probable que un número encara major desitgi inversions que garanteixin que les infraestructures del Regne Unit estiguin preparades per al clima extrem. Però, com sabem molt bé, la popularitat d'una política és un mal indicador de si finalment es durà a terme. Amb els grups de pressió dels combustibles fòssils alimentant l'auge de l'extrema dreta, i fins i tot captant a sectors del Partit Laborista, no aconseguirem el canvi sense lluitar.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/europes-heatwave-is-political

 

Així és com es veu una bombolla

La bombolla de la IA continua, però sota la superfície comencen a aparèixer signes de tensió.

Grace Blakeley

3 de juliol de 2026

El Banc de Pagaments Internacionals —bàsicament, el banc central dels bancs centrals— acaba de publicar un informe en el qual qualifica l'auge de la IA de bombolla (sense utilitzar realment aquesta paraula). L'informe adverteix que la inversió excessivament exuberant en IA corre el risc d'acabar en un col·lapse, ja que els inversors es retiraran una vegada que el seu entusiasme per la tecnologia s'esvaeixi. Si la inversió cau en picat, el valor dels actius descendirà, la qual cosa podria desencadenar una crisi creditícia, atès que l'auge de la inversió es finança cada vegada més mitjançant deute.

En aquest moment, gran part de l'economia mundial —i tot el mercat borsari— se sosté gràcies a la despesa en IA. Els cinc majors hiperescaladors van pel camí de gastar més d'1 bilió de dòlars en IA entre 2025 i finals de 2026. Les empreses tecnològiques s'han llançat en massa als mercats de crèdit per a finançar el seu frenesí de despesa, i els inversors han estat més que disposats a complaure-les, la qual cosa ha facilitat molt (potser massa) que tota mena d'empreses relacionades amb la IA obtinguin préstecs per enormes sumes de diners.

Fa temps que dic que aquesta onada d'inversions impulsada per l'entusiasme mediàtic s'assembla a l'auge ferroviari de la dècada de 1840 i al boom de les puntcom de la dècada de 1990. El BIS està d'acord. Els autors assenyalen que cadascuna d'aquestes bombolles va implicar un «autèntic avanç tecnològic que va atreure un capital superior al que els rendiments comercials podien justificar en última instància». La tecnologia era útil, i, així i tot, la bombolla va esclatar, causant un important mal econòmic.

Part de la raó per la qual l'impacte va ser tan significatiu va ser que aquestes bombolles es van alimentar del deute. Els inversors es van entusiasmar amb una nova tecnologia i van començar a demanar préstecs per a finançar noves inversions, ja fos la construcció de noves línies ferroviàries o de cables de fibra òptica. Tot aquest entusiasme va fer que els preus dels actius —com les accions ferroviàries i tecnològiques— es disparessin. Però, al final, l'entusiasme es va dissipar i els preus dels actius van començar a caure. La caiguda dels preus va dificultar que les empreses situades en el centre de l'auge poguessin fer front als seus deutes, per la qual cosa van vendre actius per a complir amb les seves obligacions, i això va provocar que els preus caiguessin encara més i va augmentar el pes dels seus deutes pendents. En altres paraules, un clàssic «moment Minsky».

El BIS ha advertit que actualment hi ha prou deute sustentant la bombolla de la IA per amenaçar l'estabilitat financera. Però el BIS també assenyala que existeixen grans diferències entre la bombolla de la IA i les bombolles anteriors, principalment perquè les llars comunes estan molt més exposats als mercats de valors. La propietat d'accions continua concentrada entre els més rics, però les llars comunes mantenen una major part del seu patrimoni en accions que en el passat, sigui a través d'estalvis ordinaris o de plans de pensions. Tot això significa que una correcció afectarà amb més duresa a les pensions i els estalvis de la gent corrent, no sols a Wall Street.

S'acosta el col·lapse. Potser no enguany, però probablement a la fi del pròxim. Crec que la majoria dels inversors intel·ligents ja ho saben i estan elaborant plans per a reduir la seva exposició quan considerin que la bombolla ha aconseguit el seu punt àlgid. Els seus actius es traspassaran als fons de pensions i als inversors particulars, la qual cosa augmentarà l'exposició de la gent corrent. Els estalvis i les pensions s'esfumaran, igual que durant la crisi financera. I els rics s'emportaran milers de milions.

La història de SpaceX corrobora en gran manera la hipòtesi del BIS. La sortida a bossa de SpaceX, per valor de 86 000 milions de dòlars, a principis d'aquest mes, pretenia ser una prova de l'imparable impuls de la tecnologia. Però a penes una setmana després de la sortida a borsa, l'empresa va recórrer als mercats de bons per a obtenir 25 000 milions de dòlars. Les empreses no solen demanar als inversors en bons que comprin tant de deute immediatament després d'haver demanat als inversors en accions que comprin tantes accions. Això suggereix que l'empresa està gastant diners a mansalva —i que els mercats estan malbaratant diners sense examinar a on va—.

Ludovic Subran, director d'inversions d'Allianz —una asseguradora que gestiona 800 000 milions d'euros—, ho va deixar clar la setmana passada, quan va declarar al FT que la decisió era un bon exemple de com els mercats passen d'una fase d'auge a una de bombolla:

«El tipus acaba d'aconseguir 70 000 milions de dòlars de diners ficticis amb el qual jugar per a portar-nos a l'espai. Als inversors en accions pots portar-los fins a Mart. Els inversors en bons, en canvi, es pregunten: “On està el meu cupó?”».

Subran es refereix al fet que els mercats de renda variable i els de renda fixa es comporten de manera diferent. Quan compres una acció, estàs comprant la visió de l'empresa sobre els seus beneficis futurs, ja que la compra de l'acció et dona dret a una part d'aquests beneficis futurs. Esperes obtenir guanys desmesurats, per la qual cosa estàs disposat a apostar fort al fet que algun nou director executiu una mica boig pugui acabar sent un geni.

Però aquesta mateixa lògica no funciona en els mercats de renda fixa. Si li has prestat diners a una empresa, no tens dret a una part dels beneficis generats per aquest préstec; només tens dret al fet que et retornin els diners. Tens menys probabilitats de perdre diners que un inversor en accions, però tampoc obtindràs rendiments desmesurats. Als inversors en bons els importa que l'empresa continuï existint —i sigui capaç de pagar els seus deutes— d'aquí a cinc anys.

El fet que els inversors en bons —que solen mostrar-se més escèptics davant figures com Musk— estiguessin tan disposats a fer-se amb el seu deute immediatament després de la seva sortida a bossa ha portat a Subran a pensar que els mercats estan entrant en territori de bombolla. La demanda d'aquests bons va ser tan forta que els banquers van ampliar l'operació de 20 000 milions a 25 000 milions de dòlars. I la sortida a bossa de SpaceX és només la primera de moltes mega-OPV que s'acosten: Anthropic i OpenAI estan en la llista per a seguir-la.

Durant les últimes dues dècades, el creixement dels mercats privats i les recompres d'accions per part de les empreses han reduït l'oferta d'accions. És probable que aquestes sortides a borsa augmentin l'oferta d'accions en els mercats de valors estatunidencs per primera vegada en vint anys. Si a això li sumem la perspectiva d'una pujada dels tipus d'interès per part de la Reserva Federal, tenim tots els ingredients necessaris per a una bombolla: valoracions excessives, un excés d'oferta, inversions finançades amb deute i un banc central a punt d'encarir el crèdit.

En el FT, Ruchir Sharma descriu una economia global impulsada per la febre de la IA. Sharma assenyala que el rendiment relatiu dels mercats borsaris mundials durant l'últim any pot explicar-se ara gairebé íntegrament mitjançant una sola variable: el grau d'exposició d'un país a la IA.

Els Estats Units lidera el camí amb els hiperescaladors i els creadors de grans models de llenguatge (LLM), com OpenAI i Anthropic. En els mercats borsaris estatunidencs, els grans actors del sector de la IA van representar més del 80% de la rendibilitat enguany. Tant Taiwan com Corea del Sud han registrat guanys massius gràcies al seu domini en la fabricació de xips. El Japó i Israel han vist apujar els preus de les seves accions gràcies a l'aplicació d'aquestes tecnologies (en el cas d'Israel, per a ajudar-lo a automatitzar un genocidi). Per contra, Europa i el Regne Unit s'estan quedant enrere, ja que els inversors en renda variable acudeixen en massa als mercats estrangers per a augmentar la seva exposició a la IA.

Sharma també veu paral·lelismes amb el boom de les puntcom de la dècada dels noranta. No obstant això, sosté que fins i tot aquell boom va ser més ampli que aquest, que se centra en unes poques empreses gegants d'unes poques economies poderoses. Escriu:

«Els principals subsectors tecnològics de llavors eren els equips de comunicacions, els semiconductors i els serveis de telecomunicacions sense fils, que representaven el 60% dels guanys del mercat mundial en el punt àlgid de la bombolla de les puntcom a principis de 2000. Des de principi d'any, els tres principals subsectors tecnològics… han aportat una quota significativament major dels guanys del mercat mundial, més del 70%».

Els diners que està absorbint l'auge de la IA són diners que no s'estàn gastant en altres àmbits. La inversió no tecnològica als EUA està caient en termes reals, fins i tot encara que el país registri un dels seus creixements nominals més sòlids en anys. Pensa en totes les tecnologies útils en les quals podríem estar invertint ara mateix; en canvi, tots aquests diners es destinen a centres de dades que consumeixen molta energia i que s'utilitzen per a donar suport a una tecnologia d'IA que ens ofereix música falsa i armes més eficients.

Fins ara, la bombolla ha mantingut a flotació a molts països al llarg de successives crisis —des de la pandèmia, passant per la guerra comercial, fins a la guerra amb l'Iran—. Al mateix temps, països com el Regne Unit s'han vist castigats. Sharma assenyala que les expectatives de creixement han augmentat un punt percentual enguany per als «guanyadors» de la IA, mentre que han descendit per als «perdedors». El creixement s'està concentrant cada vegada més en unes poques empreses gegants, situades en uns pocs països poderosos —exactament el que caldria esperar del capitalisme monopolista—.

Com hem vist en els dos articles anteriors, les bombolles no duren per sempre. Els països que han experimentat el creixement més gran durant els períodes d'auge sofriran els majors revessos en el seu creixement quan l'auge s'esfondri. A la Xina, l'Estat ha gestionat l'auge i gestionarà la recessió. Igual que després de la crisi financera de 2008, orientarà la inversió cap a nous sectors de creixement per a impulsar un altre auge i consolidar la seva posició com a potència tecnològica. Als EUA, l'Estat protegirà les elits, però la resta de la població s'enfrontarà a un augment de la desocupació, salaris més baixos i estalvis arrasats.

Mentrestant, els «perdedors de la IA» tornaran a ser castigats a mesura que l'economia mundial entri en recessió. Els països més pobres del món, que ja han sofert el pitjor impacte de la guerra de l'Iran, veuran com es contreu el creixement durant la recessió, a pesar que mai van experimentar un gran impuls gràcies a l'auge de la IA. Això és el que fa el capitalisme monopolista: concentra els beneficis del creixement en mans d'uns pocs homes poderosos dels països més rics del món i condemna a la resta a l'estancament i al declivi.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/this-is-what-a-bubble-looks-like?

 

El Nasdaq i la volatilitat del mercat: es tracta d'un «moment Minsky» per a les finances Ponzi?

Amb els mercats crediticis i les agències de qualificació tirant llenya al foc.

Ann Pettifor

24 de juny de 2026

 

                                            Amb agraïment a Essential Wilderness

Un «moment Minsky» és un col·lapse sobtat i greu del mercat que marca el final d'un període prolongat de creixement especulatiu impulsat pel deute. Porta el nom de l'economista estatunidenc Hyman Minsky i es produeix quan els inversors ja no poden fer front als pagaments dels seus préstecs, que es disparen en espiral, la qual cosa desencadena una frenètica ona de vendes en cadena.

En primer lloc, ens centrem en la defunció d'Alan Greenspan —el «mestre»—, un dels governadors més poderosos de la Reserva Federal dels Estats Units. Va morir fa dos dies, el 22 de juny. Descrit pel London Times com «un dels gegants de la història financera», Greenspan tenia 100 anys. Per recomanació de Gordon Brown, la reina d'Anglaterra li va concedir el títol honorífic de cavaller en 2002 per —permetin-me deixar-ho clar— les seves

“destacades contribucions a l'estabilitat econòmica mundial”.

En un moment de déjà vu, el NASDAQ va triar el 22 de juny per a sofrir els «nervis» provocats per la IA i va caure un 2,2% en dos dies. Just després, l'índex borsari de referència de Corea, amb gran pes del sector tecnològic, va caure un 10% el dimarts 23, i Samsung Electronics va registrar caigudes de dos dígits.

La inestabilitat financera mundial —una característica perillosa del mandat de Greenspan— havia tornat.

Hi ha qui suggereix que la volatilitat actual va ser provocada per la declaració de línia dura emesa una setmana abans per Kevin Warsh, nou governador de la Reserva Federal. En aquest cas, Warsh està navegant molt  a prop de l'iceberg del «mercat lliure» de Greenspan en amenaçar de pujar els tipus d'interès enfront d'un sector tecnològic fortament endeutat. Si la volatilitat actual del mercat és el començament d'una greu recessió en el sector de la IA, la dependència d'un costós finançament mitjançant deute podria provocar una ona d'impagaments crediticis relacionats amb la IA.

El deute del sector de la IA, tal com explica Oliver Wyman, és concentrada, irregular i vulnerable a riscos idiosincràtics.

Déjà vu i una volatilitat anterior

Allà per febrer de 2007 —mesos abans de la implosió del «Debtonation Day», el 9 d'agost de 2007—, el Dow Jones Industrial Average va caure sobtadament un 3,3%, mentre que en l'Extrem Orient les accions xineses es van desplomar un 9%. La volatilitat també va augmentar, com il·lustra aquest gràfic.

El governador Greenspan i el Comitè de Mercat Obert de la Reserva Federal (FOMC) havien anat pujant els tipus d'interès per a frenar l'«exuberància excessiva» d'uns mercats embriagats per la bombolla del crèdit fàcil i barat, supervisada i desregulada per «el gegant dels mercats financers».

En lloc de frenar als mercats, l'augment dels tipus d'interès reals estava portant a la fallida a llars i empreses molt endeutades. Va passar un temps agònicament llarg abans que Greenspan afrontés la realitat econòmica. No va ser fins a finals de 2008 quan el «mestre» va començar a reconèixer la ruïna econòmica i la inestabilitat, just quan l'economia estatunidenca entrava en caiguda lliure. Només llavors ell i el FOMC van fer marxa enrere en els elevats tipus reals de la Fed.

Era massa tarda. I, en qualsevol cas, podem estar segurs que Greenspan mai va assumir la responsabilitat del fracàs econòmic mundial.

Com explica Oliver Wyman, la crisi financera global va esclatar en 2008 quan

“... els bancs van descobrir que tenien una exposició al risc immobiliari estatunidenc molt major del que suggerien els seus informes interns. És possible que aviat descobreixin el mateix respecte al risc dels centres de dades i la infraestructura digital; només que, aquesta vegada, les exposicions s'estenen per les carteres corporatives, immobiliàries, d'infraestructures, de finançament de fons i de crèdit alternatiu.

A mesura que els mercats de crèdit líquid i privat continuen avançant, observem que entre 35 000 i 50 000 milions de dòlars d'ingressos existents podrien estar en risc per als bancs majoristes. Això representa entre el 8% i l'11% dels ingressos totals per crèdit d'aquests actors en l'actualitat.

Com més gran és el palanquejament, més combustible hi ha i més intens és el foc”.

Musk: n’aprendran alguna vegada els inversors?

Després de la crisi financera global —quan els governs i els bancs centrals es van rendir i van rescatar a Wall Street—, el New York Times va publicar en 2016 un reportatge rigorós i en profunditat: Com Donald Trump va portar a la fallida els seus casinos de Atlantic City, però, així i tot, va guanyar milions. En ell, els periodistes de recerca explicaven com Trump va saquejar als titulars de bons i als accionistes.

“Les seves empreses de casinos van acudir quatre vegades al tribunal de fallides, convencent cada vegada als titulars de bons que acceptessin menys diners abans que perdre-ho tot. Però les empreses es van endeutar repetidament amb deute més car i van tornar al tribunal a la recerca de protecció enfront dels prestadors (és a dir, els titulars de bons).

Després d'escapar pels pèls de la ruïna financera a principis de la dècada de 1990 retardant els pagaments dels seus deutes, el Sr. Trump va evitar una segona crisi potencial traient a borsa els seus casinos i traslladant el risc als accionistes.

Va afirmar que detestava els bons porqueria, que en aquells dies eren populars, perquè comportaven un risc més gran d'impagament i, per tant, tenien tipus d'interès més elevats.

En qüestió de mesos, va fer marxa enrere i va emetre bons porqueria per valor de 675 milions de dòlars, amb un tipus d'interès del 14%, per a acabar la construcció i obrir el Taj. En entrevistes recents, el Sr. Trump ha afirmat que, amb cada finançament, solia treure diners dels casinos per a invertir-ho en el sector immobiliari de Manhattan. El deute total del Taj va superar els 820 milions de dòlars.

I mai va ser capaç d'atreure a prou jugadors per a fer front a tot aquest endeutament.

Durant una dècada en la qual altres casinos prosperaven, els del Sr. Trump es van quedar ressagats, registrant enormes pèrdues any rere any.

Els accionistes i titulars de bons van perdre més de 1.500 milions de dòlars

… encara que a les seves empreses els anés malament, al Sr. Trump li anava bé. Va aportar molt poc dels seus propis diners, va traslladar els seus deutes personals als casinos i va cobrar milions de dòlars en concepte de salari, bonificacions i altres pagaments. La càrrega dels seus fracassos va recaure sobre els inversors i altres persones que havien apostat per la seva perspicàcia empresarial”.

Plus ça change, plus c’est la même chose: els desorbitats senyals d'alarma d'Elon Musk.

En el centre de l'actual conflagració alimentada pel deute es troba Elon Musk. Abans del llançament de la seva sortida a bossa, Musk va manllevar 20 000 milions de dòlars a bancs de Wall Street per a refinançar 17 500 milions de dòlars de deute escombraries a alt interès heretat quan va fusionar les seves plataformes X (abans Twitter) i xAI, ambdues molt endeutades, sota el paraigua de SpaceX.

Ara, Musk està emetent 25 000 milions de dòlars en bons per a convèncer els inversors particulars i els fons d'inversió que han d'ajudar a saldar el que el FT denomina els «préstecs pont» onerosament cars de l'empresa, vinculats a la compra de Twitter per part de Musk.

A canvi, els inversors exigeixen a SpaceX tipus d'interès més alts —entre 1,1 i 1,75 punts percentuals per sobre dels bons del Tresor dels EUA— com a condició per a finançar els deutes de Musk i les apostes de l'empresa pels coets per a Mart i la IA. Altres empreses tecnològiques han realitzat grans emissions de deute, però hi ha una gran diferència per què

“es tracta d'empreses centrades en el programari i enormement rendibles… SpaceX, per part seva, registra pèrdues per valor de 9 000 milions de dòlars a l'any. No obstant això, les agències de qualificació S&P Global Ràtings, Moody’s i Fitch han atorgat a l'empresa de Musk qualificacions de grau d'inversió dins de la banda BBB”.

Ja hi som una altra vegada. Fent girar les rodes de The Global Casino mentre els mercats crediticis i les agències de qualificació aviven les flames de l'economia hiper financiaritzada.

 

Ann Pettifor és una economista política internacional coneguda sobretot per predir la crisi financera mundial de 2007-2009 amb el seu llibre: The Coming First World Debt Crisis (Palgrave, 2006). És autora de The Global Casino (Verso), The Case for the Green New Deal (2019) i The Production of Money (2017).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/nasdaq-and-market-volatility-is-this?