Si Andy Burnham ignora el canvi climàtic, ho farà pel seu compte i risc.

Per Ash Sarkar

17 de juliol de 2026

Andy Burnham i Ed Miliband, juliol de 2024. Chris J. Ratcliffe/Reuters

Keir Starmer recollirà les seves coses i abandonarà Downing Street dilluns, sense sense ni tan sols el consol de veure a Anglaterra en la final del Mundial. En les últimes setmanes del seu mandat, el primer ministre es va limitar, en la pràctica, a posar un vídeo per a la classe. Se'n va anar a París, aparentment per a una reunió dels aliats d'Ucraïna, i el president Emmanuel Macron li va concedir la Légion d’honneur. El missatge que s'enviava a Westminster era senzill: pot ser que vosaltres, analfabets, no m'aprecieu a casa, però soc un tità en l'escena mundial.

Com diu Duncan Robinson en The Economist, «la política exterior és l'últim refugi d'un primer ministre fracassat». El diputat per Holborn i St. Pancras sempre semblava estar volant a algun lloc per a posar cara de serietat darrere d'un faristol precisament quan necessitava reafirmar la seva agenda nacional. I a pesar que la política exterior semblava ser el seu terreny favorit, Starmer sovint semblava superat en el ring (per Donald Trump) i burlat (per Emmanuel Macron). Rebre el guardó més prestigiós de França és una espècie de premi de consolació per al primer ministre sortint.

Fins ara, Andy Burnham s'ha mostrat molt reservat sobre les seves eleccions per al gabinet. Des del moment en què es va anunciar el resultat de Makerfield, s'ha desfermat una guerra de rumors sobre qui assumirà el càrrec de ministre d'Hisenda una vegada que Rachel Reeves sigui relegada a un lloc de menor responsabilitat. Si els periodistes especialitzats en política tenen raó, els tres noms que s’ho disputen són Ed Miliband, Yvette Cooper i Shabana Mahmood, encara que és possible que Miliband ja hagi estat exclòs de la carrera.

Els atacs a Miliband des de la dreta eren previsibles. «El roig» Ed, segons l'argument, espantaria als mercats en indicar un allunyament de l'austeritat fiscal. Allunyaria als votants de fora de Londres amb el seu programa d'esquerra liberal. Sembla rar menjant-se un sandvitx de bacon, etcètera, etcètera. Però potser més significativa que l'habitual alarmisme de la dreta va ser la resposta dels sindicats.

Sharon Graham, secretària general de Unite, es va oposar amb vehemència al fet que Miliband fos ministre d'Hisenda. Ho va titllar d'«una corda al coll» de la creació d'ocupació. El seu suport a l'objectiu de zero emissions netes i la seva oposició a les llicències de petroli i gas de la Mar del Nord van ser el principal motiu de discòrdia. Graham va afirmar que Miliband era «completament sord» al que substituiria als llocs de treball existents en la indústria dels combustibles fòssils, i va semblar insinuar que «en el fons no era protreballador».

«Gran part de l'esquerra s'ha convertit ara en un projecte de la classe mitjana», va afirmar Graham. «Ara ha de treballar per a la classe treballadora».

Més enllà de la ironia que una líder sindical contribueixi a frustrar la possibilitat que assumís el càrrec el ministre d'Hisenda més d'esquerres des de la dècada de 1970, hi ha motius per a mostrar-se escèptics davant els arguments de Graham. Més de 2.700 persones van morir a Anglaterra i Gales per causes relacionades amb la calor durant les recents onades de calor rècord; més d'un milió de treballadors depenen de l'economia de zero emissions netes del Regne Unit. Cada vegada resulta més difícil presentar les polítiques a favor del clima com a contràries als interessos dels treballadors, sobretot a mesura que la necessitat d'adaptació i de mitigació es fa més urgent.

La imminent perspectiva d'Andy Burnham posa de manifest una divisió en l'esquerra britànica: la socialdemocràcia «petroliera» enfront del socialisme verd. Els pesos pesants del moviment sindical —Unite i GMB— són feréstecs defensors de la primera i es conformen amb el conservadorisme del «Blue Labour» sempre que vagi acompanyat d'una generosa ració de petroli i gas. Però això té un cost, tant polític com en forma d'escalfament global catastròfic.

Des de Makerfield, els Verds de Zack Polanski (almenys pel que fa a la política nacional) s'han mantingut en una posició de cautelosa observació i espera. Les divergències retòriques de Burnham respecte a Starmer en matèria de política econòmica, i fins i tot alguna cosa semblant a un lleuger gir sobre Gaza la setmana passada, han amenaçat de posar en un compromís als votants progressistes. Si Burnham, una vegada en el càrrec, recolzés les seves declaracions amb polítiques concretes, un lleuger gir cap a l'esquerra, combinat amb l'amenaça del Partit de la Reforma, bé podria temptar als votants laboristes de 2024 a tornar a la cleda. Oposar-se al «burnhamisme» al·legant que és massa antimigrant i no prou dur amb Israel dista molt de ser un projecte majoritari capaç de recompondre la política britànica.

Però el socialisme verd va més enllà de qualsevol tema concret. Les conseqüències del col·lapse climàtic són cada vegada més visibles i intrusives: les seves repercussions econòmiques, en el cost de la vida i en les infraestructures, són cada vegada més greus. L'espai per a una política populista i a favor del clima no farà més que créixer, i si Andy Burnham no l'ocupa, Zack Polanski sens dubte ho farà.

 

Ash Sarkar és una periodista anglesa i activista política anarcocomunista. És editora de Novara Media i és també col·laboradora de The Guardian i The Independent. Va estudiar una llicenciatura i un màster en literatura anglesa al University College de Londres. En els seus escrits i comentaris ha expressat punts de vista antiimperialistes, feministes, antifeixistes i comunistes llibertaris. Ha participat en protestes antiracistes, antifeixistes i anti-Trump. És una «crítica ferotge» del complex industrial penitenciari, del complex industrial militar, de l'ús ampliat de la guerra amb drons i de l'expansió de la deportació. El 2025 va publicar el seu primer llibre, Minority Rule: Adventures in the Culture War, en el que critica les polítiques identitàries, considerant que divideixen les minories i la classe treballadora. El llibre ha estat traduït al català per Tigre de Paper i a l’espanyol per Edicions Bellaterra.

Traduït de Novara Media: https://novaramedia.com/2026/07/17/if-andy-burnham-ignores-the-climate-hell-do-so-at-his-peril/

 

 

Res és massa difícil per a la classe treballadora.

Richard Seymour

29 de juny de 2026

La consciència sempre va per darrere de la realitat. Les nostres vides són planetàries, però la nostra experiència és provinciana. Som vagament conscients que una cosa anomenada «canvi climàtic» està fent la vida més difícil, i que el que estem fent ara mateix ho està empitjorant. Però, mancant mediacions polítiques intel·ligents que ens permetin comprendre la totalitat de manera pràctica, la tendència és desvincular causa i efecte.

Fa cinquanta anys, les temperatures que s'acaben de registrar durant l'onada de calor a Europa haurien estat pràcticament impossibles el mes de juny. Fa vint anys, haurien estat improbables. No va haver-hi res inusual en el patró meteorològic que acaba de passar: un corrent del sud procedent del nord-oest d'Àfrica que va formar un «bloc omega» —una massa d'aire saharià sec, càlid i d'alta pressió atrapada entre fronts més freds— que es va estacionar sobre Europa occidental. L'aire retingut sota es va comprimir i es va escalfar i, atès que el sistema estava estancat, la calor es va acumular en lloc de dispersar-se.

L'única cosa nova, en comparació amb fa mig segle, va ser el grau de forçament radiatiu. En conseqüència, les temperatures mitjanes van ser uns 3,5 graus més altes del que haurien estat en 1976, i 2 graus més altes que en 2003. Com és habitual, els efectes es reforcen mútuament: la sequera rècord de maig ja havia despullat d'humitat a la capa superior del sòl i esgotat la capacitat d'evaporació de la terra. Les illes de calor urbanes es van convertir en zones mortals, especialment per a les persones majors atrapades en les seves llars sense aire condicionat, que representen nou desenes parts de totes les morts per onades de calor: es preveu que aquestes morts augmentin un 257% per a 2050.

També es pot observar un bucle de retroalimentació positiva similar en els incendis forestals del Regne Unit, històricament lleus, però que s'han agreujat: el canvi climàtic provoca majors precipitacions a l'hivern i menors a l'estiu, cosa que significa que la biomassa creix i s'asseca, alimentant els incendis. Això ens passa constantment amb el canvi climàtic. El gel es fon, la qual cosa redueix l'efecte albedo*, augmenta la retenció de calor i accelera el desglaç. La taigà crema, la qual cosa augmenta la concentració de carboni en l'atmosfera, eleva les temperatures i fa que cremi durant més temps i amb més intensitat. La calor augmenta la necessitat social d'aire condicionat —dissenyat originalment per a controlar el clima en la indústria que fa servir combustibles fòssils— i, al seu torn, eleva els pics de demanda elèctrica al mateix temps que allibera gasos d'efecte d'hivernacle (HFC).

En general, l'efecte bumerang ecològic, com a forma tangible del que Jason W. Moore denomina «valor negatiu», corroeix la massa futura de plusvàlua potencial disponible per a la inversió mitjançant pertorbacions en el transport, l'educació i el treball, la qual cosa frena el «creixement», eleva els costos de les assegurances, impulsa a l'alça el cost de la producció alimentària i afecta els ingressos de les llars més desfavorides. Els Estats capitalistes, que persegueixen competitivament el creixement en condicions cada vegada més dures —en les quals les «naturaleses barates» fins ara es tornen costoses—, contemplen mesures encara més despietades, entre les quals s'inclou descartar, o almenys ajornar, aquestes promeses noblement impotents de «zero emissions netes». O bé podrien incloure intents de rebaixar el valor de la naturalesa una vegada més mitjançant formes d'imperialisme depredador i curt terminista que busquen traslladar els costos a una humanitat d'un sol ús. I en fer-ho, generen més valor negatiu, empitjorant la seva pròpia situació a llarg termini. El sistema, que té la seva forma de racionalitat objectiva i computacional, només pot reproduir-se de manera irracional. I al final, el tegument** del capital es fa miques? Òbviament no.

Tornant a la nostra consciència provinciana, considerem el debat irreal sobre l'energia al Regne Unit des que els Estats Units i Israel van iniciar el seu assalt conjunt contra l'Iran. S'ha alçat el clam —principalment, encara que no de manera exclusiva, per part dels qui pensaven que la Gran Bretanya havia de seguir a Trump a l'infern— perquè es concedeixin noves llicències per a l'explotació de petroli i gas en la Mar del Nord. Els conservadors i Reform, juntament amb diverses figures del Partit Laborista, el sindicat GMB i la direcció «d'esquerres» de Unite the Union, han encapçalat aquesta campanya.

La dreta ha culpat al «fanatisme pel zero net» d'Ed Miliband de destruir llocs de treball i encarir les factures d'energia. Això era d'esperar, igual que l'inexacte sado-kitsch amb el qual la dreta ha reaccionat en general davant l'onada de calor: en la meva època no ens queixàvem, els britànics eren més resistents, gaudien d'un gelat, anaven a la platja, no es quedaven asseguts ploriquejant. Més alarmant i perillosa és la postura dels dos sindicats que ara, absurdament, mentre se superen nous rècords de calor, estan pressionant per a impedir que Ed Miliband es converteixi en ministre d'Hisenda a causa del seu compromís amb la descarbonització. El seu argument és que per descomptat que hem de tenir energia neta amb el temps, però fins al dia en què s'hagi aconseguit una «transició justa», hem d'esgotar les reserves de la Mar del Nord per a reforçar la nostra seguretat energètica. Saben que això és una ximpleria. L'energia de la Mar del Nord es ven en el mercat lliure a preus fixats a escala mundial: esprémer el poc que queda per explotar no servirà de res per a millorar la seguretat energètica del país. Estan pressionant en nom dels «llocs de treball», la forma més estúpida de sectarisme econòmic estret de mires. I així, objectivament, i sense voler idealitzar el reformisme climàtic anèmic de Miliband, estan pressionant en contra de les necessitats a més llarg termini i més generals de la classe treballadora.

En principi, els sindicats es troben entre les organitzacions que poden permetre a la classe treballadora comprendre i actuar sobre la totalitat d'una manera que satisfaci les seves necessitats més universals. I, per a ser justos, la majoria dels sindicats no fan costat a Unite ni al GMB en aquesta qüestió. Què ha passat? Per què Sharon Graham, aparentment triada des de l'esquerra, es veu constantment reduïda —en aquest tema i en el de la despesa en defensa— a la lògica més feble del que Gramsci denominava «corporativisme econòmic»? En part, això potser es tracta, en part, d'una simple qüestió de l'enfocament sindicalista de Graham respecte a la política sindical. Però hi ha més en joc. Recordem que, segons Gramsci, el moment corporativista-econòmic representa la forma espontània de la consciència sindical quan cap aparell hegemònic l'ha elevat més enllà de l'interès immediat del gremi i l'empresa. Només existeix l'exigència concreta i immediata d'aquests llocs de treball, aquests salaris i aquestes seccions sindicals que paguen les seves quotes.

Durant anys, va haver-hi un debat en l'esquerra britànica i en els sindicats sobre la necessitat d'una ecologia de la classe treballadora basada en una aliança amb activistes climàtics entorn d'un conjunt de polítiques transformadores, favorables als treballadors i ecologistes. No se suposava que això fos simplement additiu —els treballadors aportant la gent i la influència estratègica, els ecologistes un ecologisme correcte però abstracte i moralista—. Qualsevol aliança d'aquest tipus seria pedagògica i constitutiva, en la qual cada participant s'alliberaria del seu propi provincialisme específic. I, en resum, la forma política que havia d'adoptar aquesta aliança naixent era el Green New Deal. Al Regne Unit, això estava vinculat al projecte de Corbyn, que va implosionar a la fi de 2019 —després de no haver sabut abordar l'espinós assumpte del Brexit ni defensar-se adequadament de la caça de bruixes per antisemitisme—, just després de la conferència d'estiu en la qual el partit es va comprometre amb una versió radical del Green New Deal. No sofrim, com sí que ho va fer l'esquerra estatunidenca, de transformisme, perquè després de desembre de 2019 mai va haver-hi cap possibilitat concreta de dur a terme aquesta estratègia com un conjunt de polítiques. A aquesta coalició momentània —que també va suposar el punt àlgid de l'estratègia d'Extinction Rebellion d'«ocupar» alguns espais públics mitjançant festivals— li va seguir una tornada a les accions climàtiques moralistes i d'autoisolament que van catalitzar l'autoritarisme estatal, i un relatiu quietisme climàtic per part dels sindicats.

Així que aquí és on ens trobem: sobretot, vivint les conseqüències dels nostres propis fracassos del passat. En un moment en el qual res té sentit, excepte a la llum del planetari, ens estem replegant cap als horitzons més provincians i miops, en els quals fins i tot Ed Miliband resulta massa radical per a dos dels sindicats més grans del país.

 

* Efecte albedo: capacitat que té una superfície per a reflectir la radiació solar que torna a l’espai.

** Tegument: coberta natural que envolta, protegeix i aïlla el cos d'un ésser viu o un dels seus òrgans.

 

Richard Seymour és un periodista, sociòleg, assagista i activista polític nord-irlandès i resident a Londres. Doctorat per la London School of Economics, destaca per les seves anàlisis polítiques des d'una perspectiva d'esquerra i és editor de la revista Salvage. Ha escrit assajos influents com Corbyn: The Strange Rebirth of Radical Politics, The Twittering Machine (sobre l'impacte de les xarxes socials) i el seu treball recent Disaster Nationalism: The Downfall of Liberal Civilization (2024). Col·labora habitualment, entre altres a The Guardian, Jacobin i London Review of Books

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/nothings-too-hot-162425157?

 

 

La calor està pertot arreu.

Els fenòmens meteorològics extrems estan assotant tres continents alhora. Això és el que els uneix.

Grace Blakeley

12 de juliol de 2026

Fa només dues setmanes, vaig escriure la meva columna dels divendres sobre l'onada de calor que estava —i continua estant— assolant Europa. Aquestes intenses i prolongades onades de calor són el resultat del «súper El Niño» d'enguany. (“El Niño” és un període recurrent d'escalfament causat per les oscil·lacions dels vents alisis i les temperatures oceàniques en l'oceà Pacífic). Després d'aproximadament un any de condicions de “La Niña”, s'esperava que “El Niño” tornés enguany, però ja és molt més intens de l'habitual, d'aquí el sobrenom de «súper».

Aquest «súper El Niño» no és una fluctuació aleatòria. És el resultat del dràstic augment de les temperatures oceàniques, que ha estat un dels indicadors més clars del col·lapse climàtic. Els oceans absorbeixen el 90% de l'excés de calor atrapada pels gasos d'efecte d'hivernacle. Les temperatures mitjanes dels oceans ja han augmentat gairebé un grau Celsius per sobre dels nivells preindustrials, i el ritme de canvi de les temperatures va en augment. Unes temperatures oceàniques de referència més altes impliquen fenòmens del “Niño” més intensos.

Uns fenòmens del “Niño” més intensos suposen condicions meteorològiques més extremes per a gran part del món. Un fenomen del “Niño” normal provocaria sequeres en algunes zones de l'Àfrica subsahariana, el sud d'Àsia i Austràlia, i inundacions en algunes zones de Sud-amèrica. Tots aquests problemes s'agreugen quan “El Niño” s'intensifica. Els anteriors fenòmens de «súper El Niño» s'han associat a males collites, incendis forestals i inundacions en dotzenes de països.

Ja he escrit sobre l'onada de calor a Europa provocada pel «súper» El Niño. Aquesta setmana vull parlar de tots els altres efectes que està provocant: des d'una gegantesca «cúpula de calor» als EUA fins a tifons a la Xina, passant per temperatures oceàniques que baten rècords i incendis forestals.

Als qui vivim a Europa i els Estats Units ens resulta fàcil considerar fenòmens com les onades de calor com a successos aïllats —i oblidar-nos d'ells quan tot torna a la «normalitat»—. Però no ho són. Formen part d'una tendència a l'augment dels fenòmens meteorològics extrems que s'observa a tot el món a causa del col·lapse climàtic. I hem de lligar caps.

*******

En primer lloc, ens centrem en els EUA, on una abrasadora onada de calor ja ha provocat múltiples morts. La calor extrema va començar la setmana passada i, per a quan va arribar l'aire fresc que va alleujar les condicions de calor abrasadora, almenys 25 persones havien mort. Només en Nova Jersey han mort 22 persones, la majoria de les quals van ser trobades en habitatges sense aire condicionat, en cotxes aparcats o al carrer. Més de 140 milions de persones es troben sota alertes per calor. Més de 20 estats han arribat els 100 °F (38 °C).

Els éssers humans poden morir només per l'exposició a la calor, especialment en condicions d'humitat, quan el refredament per evaporació del qual sol dependre el nostre cos deixa de funcionar. Però la calor extrema també pot provocar morts en agreujar malalties subjacents. Les autoritats d'Illinois van registrar una mort per malaltia cardiovascular en la qual la calor va ser un «factor contribuent». A Mississipi, un home de 74 anys va ser trobat mort darrere d'una gasolinera després d'allunyar-se de casa seva, desorientat per la calor. Una dona de 83 anys es va desmaiar mentre feia jardineria i va morir mentre esperava una ajuda que va arribar massa tard.

Ara, el país es prepara per a l'arribada d'una «onada de calor inusualment extensa», que sembla que tornarà a portar temperatures rècord. L'onada de calor afectarà dos terços del territori continental dels Estats Units. En una zona que abasta gran part del sud i l'est del país, les temperatures se situaran entre 15 i 25 °F (8 i 14 °C) per sobre del normal, tant de dia com de nit. S'espera que dimecres es superaran noranta rècords locals.

Una onada de calor és una àmplia zona d'alta pressió atmosfèrica que atrapa l'aire calent sota ella, impedint que entrin els vents més frescos i la pluja. L'aire atrapat es comprimeix i s'escalfa encara més a mesura que és empès cap avall, la qual cosa eleva les temperatures per sobre del normal fins que el sistema de pressió finalment es desintegra o es desplaça. Però aquest està superant rècords per l'enorme quantitat d'alta pressió que conté i pel lluny que s'ha estès cap al nord.

La gravetat d'aquesta ona de calor —com ocorre amb molts fenòmens en la ciència del clima— es deu a un cercle viciós. Les terres afectades per la sequera retenen menys humitat, per la qual cosa s'escalfen més ràpidament. L'aire calent i sec agreuja al seu torn la sequera, la qual cosa aviva encara més la calor i alimenta incendis forestals explosius. Mentrestant, el sud-est experimenta una calor menys extrema durant el dia, però les nits són tan càlides i humides que les temperatures a Miami, Tampa, Charleston i Fort Lauderdale no baixen dels 80 °F (27 °C) ni tan sols a les 3 de la matinada.

Un grup de científics de Climate Central va dur a terme una anàlisi de l'onada de calor, utilitzant models que comparen les condicions meteorològiques actuals amb les previstes a partir de les tendències preindustrials. La zona de 20 000 milles quadrades més afectada per l'onada de calor està a punt de registrar temperatures rècord, i els models de Climate Central confirmen que la causa és el col·lapse climàtic. El seu Índex de Canvi Climàtic va revelar que l'augment de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle va fer que aquesta onada de calor fora cinc vegades més probable. Un dels científics entrevistats va afirmar que aquest nivell de calor seria «pràcticament impossible» sense l'augment de les emissions.

Per a la majoria de la població dels EUA, el «clima extrem» significa huracans i tornados: fenòmens dramàtics i aïllats que causen una destrucció generalitzada i visible. Per contra, una onada de calor mata en silenci, en llars sense aire condicionat, en llocs on les temperatures nocturnes no baixen prou perquè les persones es recuperin —tret que puguin permetre's un sistema d'aire condicionat—. Pot ser que no donin lloc a imatges espectaculars, però onades de calor com aquesta provocaran canvis dramàtics —i a vegades mortals— per a milions de persones, especialment les més pobres.

******

A continuació, a la Xina, on s'han registrat desenes de víctimes a conseqüència de tifons inusualment intensos. Fins al moment s'han registrat 71 morts: 39 en el trencament d'una presa en Guangxi, 11 en els tornados de Hubei i 21 en un lliscament de terra en Gansu. La destrucció no s'ha limitat a les vides humanes. Les infraestructures han quedat devastades i milers d'animals de granja s'han ofegat en les inundacions. Ara s'acosta un altre tifó abans fins i tot que el país hagi retirat els enderrocs del primer.

La tempesta que s'aproxima —el tifó Bavi— va ser classificada inicialment com un «súpertifó». Es van registrar velocitats de vent de 230 km/hora quan la tempesta es va formar per primera vegada. Sembla que la tempesta s'afeblirà en tocar terra, amb velocitats de vent que descendiran a «només» 175 km/hora. Així i tot, ja s'han cancel·lat vols en tota la regió i s'han tancat molts col·legis. És probable que el nombre de víctimes mortals sigui significatiu, i l'impacte econòmic també serà profund.

En aquest article per al FT, un científic climàtic ofereix una útil perspectiva que matisa la informació generalitzada sobre les inundacions. Afirma: «Aquests fenòmens poden semblar extrems des del punt de vista del que sentim, però estadísticament ja no ho són». En altres paraules, aquesta és la nova normalitat. Amb les temperatures globals acostant-se a 1,4 °C per sobre dels nivells preindustrials i les temperatures de la mar aconseguint nous màxims, els tifons extrems assotaran la Xina amb més freqüència.

La Xina constitueix un cas d'estudi útil en aquest context perquè posa de manifest la contradicció central del capitalisme verd. És, al mateix temps, el país que està desenvolupant les energies renovables més ràpidament i el emissor anual més gran del món, que continua cremant enormes quantitats de carbó per a satisfer la creixent demanda d'energia. El país ha aportat innovacions extraordinàries en tecnologia verda, i aquestes innovacions s'han estès ràpidament per tot el món gràcies a les subvencions estatals que han reduït els preus de productes com els panells solars. Però ni tan sols aquest progrés és suficient per a contrarestar la voracitat de les forces de producció, que exigeixen un creixement constant sense importar el cost.

En molts indicadors de descarbonització i adaptació, la Xina va molt per davant d'Occident. Però continua sent una economia capitalista —encara que sigui una en la qual l'Estat exerceix un paper inusualment significatiu en intentar pal·liar les contradiccions del desenvolupament capitalista—. Aquestes contradiccions són, per descomptat, irresolubles dins del model actual. El creixement continuarà consumint més recursos dels que el planeta —i la seva població— són capaços de proporcionar de manera sostenible.

******

Passem ara a Espanya, on aquesta setmana han mort 12 persones i hi ha 23 desaparegudes a causa dels incendis forestals provocats per l'onada de calor. Els incendis es van declarar en una zona densament arbrada d'Andalusia. Les autoritats van descriure els incendis com «molt complexos» i d'avanç «molt ràpid». Es tracta ja de l'incendi forestal més mortífer de la història d'Espanya, superant els dos anteriors rècords de 1979 i 1984. I és la tercera onada de calor de l'estiu, que arriba després del mes de juny més calorós mai registrat a Europa occidental.

Algunes de les víctimes van ser trobades en un cotxe calcinat amb el volant a la dreta —probablement britànics amb poca experiència en la calor extrema i els incendis forestals—. Segons aquest article del FT, la zona és un destí molt popular entre els jubilats britànics. Un emigrant britànic entrevistat per a l'article va afirmar que «l'horitzó està tan ple de smog que no es distingeix on acaba la mar i on comença el cel».

L'onada de calor que assola actualment Europa s'ha caracteritzat per una sequera generalitzada que ha augmentat considerablement el risc d'incendis forestals. La sequera s'ha afermat en gran part d'Europa occidental i central des de finals de maig, amb cabals fluvials molt per sota de la mitjana. Aquestes zones del continent també van experimentar un començament d'any inusualment plujós, la qual cosa va suposar que hi hagués abundant vegetació per a alimentar les flames.

Però no es tracta només del continent. El Regne Unit també es troba en alerta màxima pels incendis forestals, ja que aquesta onada de calor ha complert la «regla del 30:30:30»: 30 °C de temperatura, 30% d'humitat i 30 km/h de vent. Quan tots aquests factors es donen alhora, com ocorre ara, el risc d'incendis forestals es dispara. I aquesta regla s'està incomplint amb més freqüència en tot el Regne Unit i a Europa continental, ja que aquesta última s'està escalfant al doble de velocitat que la resta del món.

Un dels entrevistats per a aquest article va descriure els canvis que s'estan produint a Europa en termes contundents: «el sistema climàtic continua acumulant calor». Crec que aquesta és una de les afirmacions més contundents que he vist d'un científic en descriure el col·lapse climàtic. No és que el clima estigui «canviant» o fins i tot «col·lapsant»: la Terra està, literalment, acumulant calor a un ritme vertiginós. I tota aquesta calor atrapada —resultat d'un efecte d'hivernacle fora de control— té conseqüències devastadores per al clima i per a les persones que depenen d'ell per a sobreviure.

******

Finalment, tornem al Regne Unit, on les nostres aigües estan sofrint una «onada de calor extrema». Les temperatures oceàniques se situen, de mitjana, 2 °C per sobre del normal, i fins a 5 °C per sobre del normal en les zones més afectades. Es tracta de la tercera i més intensa onada de calor marina de l'any, i és especialment greu perquè l'oceà no ha tingut temps de refredar-se després de les dues últimes onades de calor.

Com a persona que es fica en la mar gairebé cada dia aquí a Cornualla, tinc experiència de primera mà d'aquest fenomen. Pocs practiquen surf de manera habitual al Regne Unit sense vestit de neoprè, ja que la temperatura de la mar no varia tant com la de l'aire. Però enguany ha estat habitual veure a gent fent surf només amb vestit de bany. Jo, com la majoria dels surfistes, prefereixo poder ficar-me en l'aigua sense vestit de neoprè. Però l'augment de la temperatura dels oceans està implicant conseqüències molt més alarmants per a la meva regió —i per al país en general—.

Com he assenyalat anteriorment, els oceans absorbeixen més del 90% de l'excés de calor generada per la crema de combustibles fòssils. Les temperatures globals de la superfície de la mar ja han superat els rècords establerts en 2023 i 2024, i aquest «súper El Niño» ni tan sols ha arribat encara el seu punt àlgid. Un científic entrevistat per a aquest article de The Guardian va advertir que ens enfrontem a un «episodi de mortalitat massiva» d'espècies marines. Això podria suposar un desastre per a les comunitats pesqueres la supervivència de les quals depèn de l'oceà.

Però l'escalfament dels oceans també té efectes més generalitzats. Alimenta tempestes i huracans més intensos, ja que l'aigua més càlida s'evapora més ràpidament i proporciona més energia perquè els ciclons tropicals s'intensifiquin. Contribueix a la pujada del nivell de la mar, perquè l'aigua càlida ocupa més espai i provoca més desglaç. Alteren els corrents oceànics i els patrons de circulació, la qual cosa suposa un risc per a sistemes com la Circulació Meridional de Retorn de l'Atlàntic, que regula el clima en tota Europa i més enllà. Augmenten la humitat atmosfèrica, la qual cosa intensifica les pluges i les inundacions en algunes regions, al mateix temps que agreuja la sequera en unes altres.

Per a empitjorar les coses, l'escalfament dels oceans crea un altre bucle de retroalimentació positiva. Els oceans no sols absorbeixen calor, sinó també CO₂. De fet, els oceans són l'embornal més gran de carboni del planeta, ja que absorbeixen al voltant d'una quarta part de les nostres emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. A mesura que augmenta la concentració de CO₂ en els oceans, disminueix la seva capacitat per a absorbir més gasos d'efecte d'hivernacle. Els oceans més càlids poden retenir menys CO₂ dissolt, cosa que significa que les onades de calor marines agreugen les amenaces al nostre embornal de carboni més important. I quan aquest embornal s'ompli, arribarem a un punt d'inflexió a partir del qual ja no hi haurà marxa enrere.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-heat-is-everywhere?

 

 

Zones de guerra: Orient Mitjà, Ucraïna i l'opinió pública.

Tariq Ali

30 de juny de 2026

L'única guerra que els Estats Units ha guanyat contra l'Iran va ser en el camp de futbol durant aquest dubtós Mundial. Amb l'ajuda dels seus mafiosos de la FIFA, els Estats Units es va sortir amb la seva falsejant el resultat. En la veritable guerra dels Estats Units contra l'Iran, això no va ser possible. Mentrestant, a mesura que Israel continua atacant el Líban i pressionant al seu feble Govern perquè cedeixi territori, ha començat una mini Nakba.

El memoràndum d'entesa entre els EUA i l'Iran s'està fent miques després que els Estats Units tornés a atacar a l'Iran, la qual cosa va obligar els iranians a respondre bombardejant bases estatunidenques en els Estats del Golf. L'Iran ha tancat una vegada més l'estret d'Ormuz i ha deixat clar que no es tolerarà cap nou intent per part dels EUA de dictar la política iraniana en la mar. Els dos països han arribat a un nou punt mort, però és difícil predir per quant temps. El ministre d'afers exteriors iranià, Abbas Araghchi, va volar a Bagdad durant el cap de setmana per a informar el Govern iraquià sobre la situació més recent. Prop de l'aeroport, el ministre iranià es va detenir per a dipositar corones de flors en la tomba del general iranià Qasem Soleimani, assassinat per la CIA en 2020. El simbolisme no podia haver estat més clar. L'Iran no es rendirà.

En el seu propi país, aquesta guerra ha fet que Trump sigui extremadament impopular. Un nombre cada vegada major de ciutadans estatunidencs està plantejant preguntes incòmodes sobre les relacions entre els EUA i Israel. El redactor en cap de The Economist, durant una entrevista amb Tucker Carlson, es va quedar sense paraules quan aquest va suggerir que Israel havia arrossegat als EUA a una guerra totalment irracional i va qüestionar la influència d'Israel en la política exterior estatunidenca. Milions d'estatunidencs que lluiten per pagar les seves factures del gas es pregunten el mateix. No han de subestimar-se els efectes de la guerra en l'economia mundial, ni tampoc els costos financers en els quals ha incorregut la mateixa potència hegemònica imperial. L'Operació «Epic Fury» ha fracassat. Culpar als europeus no té molt pes al país. De fet, la majoria dels països europeus de l'OTAN van permetre l'ús de les seves bases aèries, sense les quals els EUA hauria sofert encara més danys. L'excepció va ser Espanya, que es va negar a permetre que els avions de combat estatunidencs de la base aèria de Morón, en Morón de Frontera, s'utilitzessin per a la guerra dels «morones» contra l'Iran.

Mentrestant, a Gaza i Cisjordània, els israelians continuen amb la seva campanya genocida. Precisament avui, les bombes israelianes han matat a vuit palestins a Cisjordània, tres dels quals eren nens. Això eleva a 241 el nombre de nens palestins assassinats a Cisjordània des del 7 d'octubre i a gairebé 1 100 persones en total. Els israelians continuen insistint que estan mostrant moderació. Les apropiacions de terres i els assassinats a Cisjordània són ignorats pel «Salvatge Oest» i les seves institucions. El difunt general De Gaulle es va referir en el seu moment als Estats com a «monstres freds». És una definició encertada dels Estats que han secundat, armat i donat suport a Israel incondicionalment, impassibles davant les tragèdies que estan devastant a milers i milers de famílies palestines. En altres paraules, la civilització occidental està de nou en ple apogeu, regalimant sang. Els seus polítics, amb rostres que semblen màscares, menteixen sense parar mentre el poble palestí fa ganyotes de dolor i desesperació.

**********

En el front europeu, on l'OTAN lliura una guerra contra Rússia, el canceller alemany Friedrich Merz, un polític mediocre i sense visió de futur, ha tornat a presumir. Està encantat que Trump hagi tornat a pujar a bord del vaixell de guerra de l'OTAN i ha reprès amb descarada eufòria les seves habituals mostres de servilisme i vassallatge (comprant més armes estatunidenques). Merz s'imagina que Putin es retirarà ara. Ni ell ni els seus col·legues de la UE mostren gens d'interès en unes negociacions serioses. Per a defensar l'embolic en el qual s'han ficat a Ucraïna, no són pocs els que alimenten fantasies sobre una invasió russa d'altres Estats europeus. Disparar drons dins de Rússia tampoc servirà de molt. Haurien d'haver-se donat compte d'això quan va quedar clar que els atacs amb drons de Putin contra Ucraïna no van derrotar al règim. L'exèrcit rus avança lentament. Les opcions són limitades. Per a posar fi a la guerra de manera seriosa i negociada, totes dues parts hauran de fer concessions; en cas contrari, serà inevitable una perillosa escalada. Hi ha un sector cada vegada més bel·licista en la classe política i militar russa que advoca perquè Putin ataqui les bases de l'OTAN implicades en el suport a Ucraïna. Si els alemanys responguessin amb míssils estatunidencs, Rússia podria recórrer a míssils nuclears. El Pentàgon és conscient de tot això i, tard o d'hora, haurà d'insistir a aconseguir un acord. A Alemanya, la formació d'extrema dreta AfD està guanyant força, en part a conseqüència de les polítiques del país respecte a Rússia. La líder del partit, Alice Weidel, sosté que Alemanya s'està destruint econòmicament a si mateixa a causa d'aquesta obsessió amb Rússia i exigeix un canvi de rumb. Aquesta demanda gaudeix de popularitat i Merz i els seus aliats només poden respondre amb mentides febles i encobriments d'un tipus o un altre. El grau de corrupció en les altes esferes d'Ucraïna és innegable, igual que la forta influència dels nazis ucraïnesos. Circulen rumors que els alemanys volen destituir a Zelensky. Però la influència nazi dins de l'elit governant d'Ucraïna està molt arrelada. Insistiran a participar en la selecció del seu substitut. Per tant, la destitució de Zelensky podria no ser suficient.

**********

L'opinió pública en tota Europa s'oposa al suport obert que la UE (excepte Espanya) i els partits de centre extrem a la Gran Bretanya brinden a Israel i a les seves polítiques. El Partit Laborista britànic, en ple mode autoritari, ha prohibit les manifestacions i ha qualificat de terroristes a un grup d'acció directa no violenta. Més de 3.000 dels seus simpatitzants (amb una edat mitjana de 55 anys) han estat acusats en virtut d'aquesta llei draconiana i forassenyada. Portant la bogeria encara més lluny, un jutge particularment desagradable té en el punt de mira a un dels advocats de drets civils més brillants d'Anglaterra, Rajiv Menon, acusant-lo de desacatament al tribunal per informar els membres del jurat dels seus drets —pel que sembla, un delicte imperdonable al Regne Unit pel qual es pot ser inhabilitat per a exercir l'advocacia—. La policia d'Alemanya i França ha maltractat brutalment a manifestants que marxaven en suport a Palestina i, tant als EUA com a Europa, s'està acomiadant a professors que s'oposen al genocidi israelià (i també a metges a la Gran Bretanya). S'està expulsant i deportant a estudiants. El moviment de solidaritat amb Palestina no té precedents en la història mundial i ha dividit als demòcrates als EUA, on l'alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, ha contribuït a impulsar als joves membres de la DSA cap a la victòria en les recents primàries. Van ser triats exigint la llibertat per a Palestina i denunciant al AIPAC com un «monstre». És la primera vegada que el lobby israelià als EUA rep un cop tan dur. Al Regne Unit, un primer ministre és descartat després que dos anys de lleialtat indestructible al genocidi d'Israel enfonsessin la seva popularitat fins a mínims històrics. I, no obstant això, ni els mitjans de comunicació ni el partit que l'està abandonant s'atreveixen si més no a insinuar la causa principal del seu espectacular col·lapse. A França, el candidat presidencial de LFI, Jean-Luc Mélenchon, està atraient a multituds enormes i la defensa de Palestina és un dels seus lemes clau en impressionants mítings massius. L'organització sionista francesa CRIFF l'ha acusat d'antisemitisme. Irònicament, tal com vaig advertir una vegada en un festival literari jueu a Londres fa aproximadament una dècada, si els empleats descarats i mesquins de les ambaixades israelianes continuaven titllant als seus oponents d'antisemites, l'acusació perdria el seu efecte. Això és el que ha ocorregut en tota Europa i Amèrica del Nord. Mentrestant, el suport jueu a Palestina continua creixent.

 

Tariq Ali és escriptor, cineasta i membre del comitè de la revista «New Left Review» des de fa molt temps. Ha escrit 50 llibres sobre història i política, a més de 7 novel·les. «You Can't Please All: Memoirs 1980-2024» és el seu últim llibre.

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/war-zones?

 

 

Per què necessiten els països una política industrial?

Arguments per a anar més enllà de les fallades del mercat.

Jostein Hauge

7 de juliol de 2026

Durant gran part de la segona meitat del segle XX, la política industrial tenia un aire de fracàs. L'ortodòxia dominant sostenia que els governs havien d'establir les normes i després mantenir-se al marge, deixant que els mercats assignessin el capital i seleccionessin als guanyadors que mereixien triomfar. Advocar perquè l'Estat orientés activament l'economia cap a determinades empreses o sectors resultava, en els cercles econòmics més refinats, lleugerament incòmode. No obstant això, des de la dècada de 2010, la política industrial ha tornat amb força a estar de moda. Davant el canvi climàtic, la fragilitat de les cadenes de subministrament i les rivalitats geopolítiques, els governs han redescobert l'atractiu d'un Estat activista. La qüestió ja no és si els governs han d'aplicar una política industrial, sinó de quin tipus.

No obstant això, encara que aquesta pràctica s'hagi rehabilitat, la forma en què molta gent la concep és sorprenentment limitada. Si se li demana a un economista del govern que justifiqui una intervenció concreta, la resposta sol emmarcar-se en el llenguatge de les fallades del mercat. On està l'externalitat que la política pretén corregir? Aquesta perspectiva no és errònia, i li donaré el reconeixement que mereix. Però no és prou exhaustiva. Tracta la política industrial com una sèrie de pegats tècnics limitats aplicats a un mercat que, d'altra banda, funciona bé, ocultant les raons més profundes i antigues per les quals els Estats sempre han intervingut. El meu objectiu amb aquest assaig és doble: exposar tota la gamma de fonaments que sustenten la política industrial, tant antics com recents, i mostrar que la perspectiva de les fallades del mercat només capta una fracció de les raons per les quals els països la necessiten. Algunes són àmpliament compreses; unes altres, en particular les relatives a la seguretat nacional, s'han vist transformades pels esdeveniments recents i mereixen ser actualitzades. La taula que figura més avall resumeix el conjunt complet de justificacions.

Abans de passar a aquestes justificacions, convé fer una concessió honesta. La política industrial pot fracassar, ha fracassat i tornarà a fracassar. La seva defensa no consisteix en una fe ingènua en l'Estat com a força omniscient que sempre tria correctament. Els governs són propensos al fracàs, a la corrupció i a la cerca de rendes. Però sense un govern que orient el mercat en la direcció correcta, és pràcticament impossible transformar una economia de baixos ingressos en una d'alts ingressos, o impulsar-la cap a activitats més innovadores i d'alt valor. La política industrial pot fracassar, sí, però sense cap política industrial, el fracàs és una certesa. Tots els països que han desenvolupat una sòlida capacitat productiva han recorregut a la política industrial d'una forma o una altra.

L'argument de la indústria incipient

La justificació més antiga de la política industrial, i possiblement la més important per als països en desenvolupament, és l'argument de la indústria incipient. Plantejat per primera vegada per Alexander Hamilton, postula que una economia que es troba ressagada respecte a l'avantguarda tecnològica mundial —com ho estava els Estats Units a la fi del segle XVIII— necessita protegir i fomentar les seves indústries en la seva fase inicial fins que puguin competir a escala internacional. L'economista polític alemany Friedrich List va proporcionar posteriorment el marc teòric en la seva obra Sistema nacional d'economia política, argumentant que les indústries incipients no podien desenvolupar-se sense un govern fort i solidari, i que l'Estat tenia el deure de promoure activitats que augmentessin la riquesa i el poder nacionals, fins i tot quan això suposés avançar-se a l'avantatge comparatiu actual d'un país.

Aquesta estratègia compta amb un sòlid historial entre els països que han aconseguit una industrialització més reeixida, començant pels mateixos Estats Units, bressol d'aquest argument. Els Estats Units va aplicar aranzels elevats al llarg del segle XIX per a fomentar la seva base manufacturera, protegint indústries com la tèxtil i la siderúrgica de competidors britànics més avançats fins que van poder valer-se per si mateixes. Corea del Sud va seguir un camí similar en les dècades de 1960 i 1970, protegint les seves indústries siderúrgica i naval, la qual cosa va contribuir a transformar una economia devastada per la guerra en una potència industrial. El Japó va protegir els seus sectors de l'automòbil i l'electrònica de la competència estrangera en les dècades de la postguerra, la qual cosa va donar a empreses com Toyota i Sony marge per a madurar i perfeccionar la seva tecnologia abans d'enfrontar-se a rivals internacionals. En cada cas, la protecció temporal va proporcionar a les empreses nacionals el respir necessari per a desenvolupar la capacitat i els coneixements especialitzats que no haurien pogut adquirir si s'haguessin vist exposades directament a competidors estrangers consolidats en una etapa incipient del seu desenvolupament.

Fallades de mercat i externalitats

En els debats actuals, els arguments a favor de la política industrial solen plantejar-se en termes de fallades de mercat. Quan un departament governamental proposa una intervenció, els ministeris d'Hisenda i d'Economia solen exigir que s'identifiqui la fallada de mercat específica que la política pretén corregir. El concepte va sorgir de l'escola neoclàssica —sobretot a través de l'obra d'Arthur Cecil Pigou— i reconeix que els mercats a vegades produeixen resultats subòptims, la qual cosa entra en tensió amb el principi que, en igualtat de condicions, els mercats ofereixen els resultats més eficients.

La fallada de mercat clàssica és una externalitat: una conseqüència de l'activitat comercial que afecta a tercers sense reflectir-se en els preus. Els desastres ecològics són l'exemple negatiu més habitual, però en aquest context les externalitats positives cobren major importància; els casos més típics són l'R+D i la formació dels treballadors. Des del punt de vista de la societat, les empreses inverteixen menys del necessari en tots dos àmbits. Alguns coneixements tecnològics no poden patentar-se, i els treballadors s'emporten les seves competències a noves empreses, per la qual cosa l'empresa que els va formar no obté el rendiment complet. La falta d'inversió privada en recerca després de la Segona Guerra Mundial va ser la raó principal per la qual els governs europeus i estatunidencs van finançar directament l'R+D, i s'atribueix àmpliament a la recerca finançada per l'Estat —gran part d'ella relacionada amb la defensa— el fet d'haver convertit al sistema d'innovació dels Estats Units en líder mundial.

Fallades de coordinació i aportacions públiques

La teoria de la fallada del mercat dona per descomptat un mercat que ja existeix i que simplement falla en alguns aspectes marginals. Les justificacions de la política industrial que es deriven d'això són més difícils d'encaixar en aquest marc. El primer és la fallada de coordinació. Fins i tot quan no existeixen externalitats, una activitat desitjable pot resultar rendible per a una sola empresa només si moltes altres actuen al mateix temps. Un proveïdor de la fase inicial no construirà una planta de components fins que existeixin assembladors que li comprin, i els assembladors no es comprometran fins que hi hagi proveïdors i mà d'obra qualificada. Ningú fa el primer pas, i l'economia s'estanca en un equilibri de baix nivell que resulta pitjor per a tots.

Aquest problema constitueix la base de l'argument del «gran impuls», desenvolupat per Paul Rosenstein-Rodan. La seva idea central era que una gran ona coordinada d'inversió en molts sectors alhora podria ser autosostenible, a diferència del que ocorreria amb inversions aïllades i fragmentades. La transició cap als vehicles elèctrics és un bon exemple. Els conductors no es passaran als vehicles elèctrics sense una xarxa de recàrrega, i la xarxa no es construirà sense conductors. Els mercats poden quedar-se estancats no perquè els preus siguin erronis, sinó perquè cap agent pot fer el primer pas de manera rendible. Un vessant relacionat es refereix als inputs públics específics de cada activitat —infraestructures especialitzades, règims normatius o bases de competències que cap empresa per si sola proporcionarà, però de les quals depèn tot un sector—. Tots dos amplien els arguments a favor de la intervenció molt més enllà de la simple correcció d'externalitats aïllades.

El risc i l'horitzó a llarg termini

Una altra justificació de la política industrial té a veure amb el risc. Alguns projectes industrials comporten beneficis elevats per a la societat, però massa incerts, a massa llarg termini o de tal envergadura que els inversors privats no poden assumir-los per si sols. Els bancs comercials exigeixen garanties i una amortització predictible; el capital de risc busca una sortida en uns pocs anys. Cap dels dos s'adapta bé al finançament d'una primera acereria o d'una indústria nacional de semiconductors, on la rendibilitat pot trigar dècades a materialitzar-se i el fracàs és una possibilitat real. L'Estat, amb un horitzó més ampli i la capacitat de repartir el risc entre diferents iniciatives, pot intervenir allí on el finançament privat no ho fa. Històricament, això ha ocorregut a través dels bancs de desenvolupament i les empreses estatals, tots dos d'enorme importància en tot el Sud global, on els mercats de capitals disposats a assumir tals riscos són especialment escassos.

Aquesta disposició a absorbir el risc que el finançament privat no vol assumir és una de les principals línies divisòries entre els sistemes econòmics de la Xina i els Estats Units. Els bancs estatals i les empreses públiques de la Xina han finançat dècades d'inversió en sectors considerats vitals per al desenvolupament econòmic, però que haurien tingut dificultats per a atreure capital privat. L'Estat absorbeix les pèrdues inicials i els llargs períodes d'amortització que els prestadors comercials i els accionistes, per la seva pròpia naturalesa, no estan disposats a assumir. Els Estats Units, per contra, ha depès de manera aclaparadora dels mercats de capital privats per a assignar la inversió. Aquests mercats es basen en els beneficis trimestrals i la rendibilitat per als accionistes, més que en la construcció d'infraestructures industrials al llarg de dècades. El resultat als Estats Units és un sistema financer molt adequat per a finançar startups amb sortides ràpides, però poc adequat per a canalitzar la inversió cap a projectes a llarg termini que atenguin les necessitats públiques i els objectius de desenvolupament nacional.

Més enllà del risc financer, aquestes institucions estatals aporten altres beneficis que el marc de «fallada del mercat» té dificultats per a valorar: la seguretat nacional, l'autonomia econòmica enfront del capital multinacional i el control públic sobre les indústries estratègiques i els recursos naturals. Aquest és el tema que abordaré a continuació.

Seguretat nacional, resiliència i autonomia estratègica

Si hi ha un argument que s'ha vist transformat pels esdeveniments recents, és aquest. La seguretat nacional sempre ha estat present en segon pla en la política industrial. No és casualitat que gran part de la recerca que va construir el sistema d'innovació estatunidenca estigués relacionada amb la defensa, ni que els països hagin protegit durant molt de temps la seva capacitat per a produir acer, vaixells i armament. Però durant una generació això es va tractar com una excepció limitada a la norma del lliure comerç, invocada per a un grapat de béns clarament militars i, d'altra banda, deixada de costat. Això ha canviat ràpidament. Els motius per a intervenir s'han ampliat, passant d'estimular el desenvolupament a protegir la seguretat nacional i preservar l'autosuficiència en un món obertament disputat i altament competitiu.

Tres crisis han impulsat aquest canvi. La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest com de fràgils podien ser les cadenes de subministrament globalitzades quan tothom necessitava al mateix temps articles com màscares, medicaments i respiradors. L'escassetat de semiconductors que va seguir va demostrar que un grapat de punts d'escanyament —molts d'ells concentrats en una única regió geopolíticament exposada— podia paralitzar sectors industrials sencers. I la intensificació de les rivalitats econòmiques entre les grans potències, especialment els Estats Units i la Xina, han convertit les mesures de seguretat nacional en un element central de la formulació de polítiques econòmiques.

És fonamental assenyalar que aquest raonament no encaixa en absolut en el model de «fallada de mercat». L'objectiu no és corregir una externalitat mal valorada, sinó garantir que una nació conservi o desenvolupi la capacitat de produir el que considera crític —semiconductors, productes farmacèutics, bateries— fins i tot quan el mercat mundial pogués subministrar-los més barats des de l'estranger. Un país pot acceptar voluntàriament una indústria nacional menys eficient com a preu a pagar per no dependre d'un rival estratègic. Es tracta d'un càlcul sobre el poder i la vulnerabilitat, no sobre l'eficiència. Aquesta lògica ha estat fonamental per a la industrialització de la Xina, on la política industrial es va veure impulsada molt menys per les fallades de mercat que per la urgència de la recuperació tecnològica, la sobirania nacional i l'autonomia estratègica.

Més enllà de les fallades de mercat

Els fonaments analitzats aquí —protecció de la indústria incipient, fallades de mercat, problemes de coordinació, assumpció de riscos i seguretat nacional— no competeixen entre si, sinó que s'acumulen. Una sola política, com les subvencions a la indústria nacional de semiconductors, podria simultàniament impulsar un sector tecnològicament ressagat, corregir la falta d'inversió en R+D, resoldre un problema de coordinació entre els fabricants de xips i els fabricants de productes derivats, absorbir un risc que cap prestador privat assumiria i protegir una cadena de subministrament enfront d'una ruptura geopolítica. Reduir tot això a una única fallada del mercat que cal esmenar passa per alt la major part del que realment està ocorrent. La política industrial no és una eina correctora limitada que s'afegeix a un mercat, d'altra banda, autosuficient. És una característica recurrent de la forma en què cada país posa en pràctica plans a llarg termini per a desenvolupar la seva capacitat productiva.

Si la política industrial s'entén únicament com una correcció del mercat, el seu àmbit d'aplicació es redueix a un grapat d'externalitats de manual, i qualsevol cosa que vagi més enllà sembla una intromissió estatal injustificada. Però si els governs reconeixen el conjunt més complet de justificacions, el càlcul canvia. Un país pot acceptar racionalment una indústria nacional menys eficient a canvi de resiliència enfront de pertorbacions en el subministrament o a la dependència d'una potència rival, una compensació per a la qual el marc de la fallada de mercat no té termes. Res d'això dona peu a la complaença. La política industrial continua sent propensa a la captura, la mala assignació de recursos i el fracàs, i cap d'aquestes raons és garantia d'èxit. Però l'elecció mai ha estat entre un Estat intervencionista i un mercat neutral que encerta per si sol. Es tracta de triar entre una política industrial duta a terme amb una visió clara de per què és necessària, i una política industrial duta a terme a cegues.

Jostein Hauge és economista polític i professor associat d'Estudis sobre el Desenvolupament en la Universitat de Cambridge. La seva recerca se situa en la intersecció entre l'economia política internacional i l'economia del desenvolupament. És autor de The Future of the Factory: How Megatrends are Changing Industrialization (Oxford University Press). Ha publicat en diverses revistes acadèmiques, ha col·laborat amb diverses organitzacions internacionals, ha publicat en mitjans de comunicació com The Guardian, The Economist i Bloomberg, i ha estat convidat en canals de notícies i programes de debat.

Traduït del Substack de l’autor, Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/why-do-countries-need-industrial