Convé recordar conceptes bàsics. El concepte d'explotació ens obliga a examinar els mecanismes de la producció, que és on a sorgeix l'excedent, i a reconèixer que aquests mecanismes són les condicions pel funcionament del capitalisme. No és una qüestió ètica o moral, sinó estructural.

 

Què significa realment «explotació»?: Marx, la plusvàlua i l'estructura del capitalisme

A. J. Horn

20 de febrer de 2026

La majoria de la gent pensa que l'explotació significa simplement estar mal pagat o ser tractat malament. Però aquestes són només expressions particulars de l'explotació, no el concepte en el seu sentit complet. Per a Karl Marx, l'explotació no pot reduir-se a moments aïllats dins d'un sistema, d'altra banda, neutral. No és una avaria o una desviació. Més prompte, és un mecanisme integrat en l'estructura mateixa del capitalisme. Això no vol dir que, per a Marx, el capitalisme sigui l'únic sistema històricament explotador. No obstant això, és el capitalisme el que més el preocupava, i és dins del capitalisme on l'explotació adquireix la seva forma teòrica més precisa.

Podem atribuir a Marx el mèrit d'haver ampliat el significat de l'explotació més enllà de la injustícia purament monetària i haver-lo portat al terreny més ampli de les relacions socials. És important entendre l'explotació en termes marxistes perquè el concepte continua sent massa influent i massa significatiu des del punt de vista analític per a ser descartat o reduït a una indignació moral.

Què ven el treballador?

Per a comprendre el que Marx entenia per explotació, hem de partir d'una pregunta que, a primera vista, sembla enganyosament simple: en el capitalisme, tothom comercia amb mercaderies, llavors, què ven exactament el treballador?

La resposta intuïtiva és el treball, però Marx va amb compte de no limitar l'abast de la mercaderia més important del capitalisme. Els treballadors no venen el treball en si, ja que el treball és l'activitat que es realitza en el procés de producció; més aviat, venen el que Marx denomina força de treball: la seva capacitat per a treballar durant un període de temps determinat. Marx escriu en El capital: «Per força de treball o capacitat de treball s'entén el conjunt de les capacitats mentals i físiques existents en un ésser humà, que exerceix cada vegada que produeix un valor d'ús de qualsevol mena» (1).

La força de treball, com qualsevol altra mercaderia en la societat capitalista, té un valor. El seu valor, argumenta Marx, és determinat pel temps de treball socialment necessari per a la seva reproducció. En termes més clars, el salari correspon, en mitjana, al cost de mantenir al treballador a través de l'alimentació, l'habitatge, la roba, l'educació i la reproducció generacional de la mateixa classe treballadora. «El valor de la força de treball», explica Marx, «és el valor dels mitjans de subsistència necessaris per al manteniment del treballador» (2).

Ací trobem la característica decisiva del sistema. Quan el capitalista compra força de treball per al dia, adquireix el dret a utilitzar-la durant aquest dia. L'ús de la força de treball té la característica que pot produir més valor del que costa. Marx ho destaca directament: «El valor de la força de treball i el valor que aquesta força de treball crea en el procés de treball són dues magnituds completament diferents» (3).

Un treballador pot produir l'equivalent al seu salari diari en part de la jornada laboral, la qual cosa Marx denomina «temps de treball necessari». Però la jornada laboral no acaba ací. Les hores restants del dia, el «temps de treball excedent», generen un valor addicional que s'acumula per al propietari dels mitjans de producció. «L'excedent del valor total produït sobre la suma dels valors dels seus elements constitutius», escriu Marx, «és la plusvàlua» (4).

És l'extracció de la plusvàlua el que Marx designa com a explotació. El treballador pot rebre el valor total de la seva força de treball. L'intercanvi entre el treballador i l'ocupador pot ser legalment voluntari i contractualment vàlid. Marx és explícit en què l'explotació no sorgeix de l'engany en l'intercanvi. Per contra, sorgeix precisament perquè s'intercanvien equivalents. Com ell mateix diu, «el truc ha tingut èxit per fi; els diners s'ha convertit en capital» (5).

L'explotació, per tant, no es redueix als baixos salaris, ni a la crueltat, ni a la coacció il·legal. És una característica estructural del treball assalariat sota la propietat privada dels mitjans de producció. El benefici sorgeix de la producció, del treball excedent més enllà del necessari per a reproduir el salari del treballador.

En aquest punt, és necessari fer un aclariment. Si l'explotació sorgeix fins i tot quan la força de treball es compra al seu valor total, llavors l'explotació no pot explicar-se com un intercanvi desigual. Marx insisteix repetidament que l'esfera de la circulació, la compra i venda de mercaderies, no genera per si mateixa plusvàlua. «La circulació, o l'intercanvi de mercaderies», escriu, «no crea valor» (6). Si s'intercanvien equivalents, en aquest cas el salari per la força de treball, llavors la font del guany ha d'estar en una altra lloc.

El treballador entra en el procés de treball havent venut la seva capacitat de treballar durant un període determinat. Dins d'aquest període, part del dia es dedica a reproduir el valor del seu salari. La resta de la jornada laboral es dedica a produir un valor que excedeix el salari del treballador. L'explotació denomina la divisió estructural de la jornada laboral entre temps de treball necessari i temps de treball excedent.

Per tant, l'argument de Marx desvia l'atenció de l'equitat de l'intercanvi i la dirigeix cap a l'organització de la producció. Fins i tot si els salaris augmenten, fins i tot si les condicions de treball milloren, fins i tot si els contractes es respecten escrupolosament, la separació estructural entre el treball necessari i l'excedent roman mentre la força de treball sigui una mercaderia. L'explotació persisteix perquè el treballador no controla les condicions ni els productes del seu treball; aquests pertanyen al propietari dels mitjans de producció.

Marx distingeix a més entre dues formes principals d'augmentar la plusvàlua. La primera és el que ell denomina plusvàlua absoluta: prolongar la duració de la jornada laboral perquè el temps de treball excedent creixi en proporció directa (7). Històricament, això significava jornades més llargues, treball més intens o l'erosió dels límits de la jornada laboral.

La segona és la plusvàlua relativa, que no sorgeix de la prolongació de la jornada laboral, sinó de l'augment de la productivitat (8). Si la innovació tecnològica redueix el temps necessari per a produir els mitjans de subsistència del treballador, el temps de treball necessari es redueix. Fins i tot si la jornada laboral es manté constant, el temps de treball excedent s'amplia. D'aquesta manera, els avanços en l'eficiència poden aprofundir l'explotació estructuralment en augmentar la proporció de treball no remunerat dins del mateix marc temporal.

Aquesta distinció és important perquè revela una contradicció: l'augment de la productivitat i els salaris no nega l'explotació; en determinades condicions, pot intensificar-la. L'explotació, per tant, no és sinònim d'empobriment. No requereix una disminució del nivell de vida o de les condicions laborals. Només requereix que la força de treball produeixi més valor del que rep en salaris, i que aquesta plusvàlua s'acumuli en mans dels qui posseeixen els mitjans de producció i no en les dels treballadors.

Aplicació moderna de la teoria de Marx

Si aquesta anàlisi és correcta, el concepte d'explotació hauria d'il·luminar les formes contemporànies de treball en lloc de limitar-se a les condicions fabrils del segle XIX. La lògica estructural que descriu Marx no depèn de les màquines de vapor ni de les fàbriques tèxtils, sinó de la mercantilització de la força de treball i la propietat privada dels mitjans de producció.

Considerem un magatzem modern operat per Amazon. El procés de treball és tecnològicament sofisticat, coordinat i, sovint, relativament ben remunerat en comparació amb altres sectors de treball amb salaris baixos. No obstant això, l'estructura essencial roman intacta. Els treballadors venen la seva força de treball per un període fix, vuit, deu o dotze hores. Durant aquest temps, generen valor movent mercaderies a través de xarxes logístiques a un ritme notable.

El seu salari els compensa per la reproducció de la seva força de treball: lloguer, menjar, transport, assistència sanitària, etc. Però els productes que processen —i el valor afegit gràcies a la seva activitat coordinada— superen el cost del seu salari. La diferència apareix en l'excedent operatiu de l'empresa, els dividends dels accionistes, la remuneració dels executius i els guanys retinguts per a reinversió.

Res d'això requereix una condemna moral. Els contractes poden ser legals; les instal·lacions poden tindre aire condicionat; es poden complir les normatives, però la divisió estructural entre treball necessari i excedent persisteix. El treballador no té cap dret sobre l'excedent produït; la propietat determina el seu destí.

El que distingeix al capitalisme contemporani de les seves formes anteriors és el seu refinament. Gràcies als avanços en logística, anàlisi de dades i diferents tecnologies que milloren la productivitat, les empreses poden comprimir el temps de treball necessari en relació amb la jornada laboral total. Es tracta d'una intensificació del que Marx va denominar plusvàlua relativa.

De fet, l'augment de la productivitat és contradictori precisament perquè oculta l'explotació en permetre l'augment dels salaris juntament amb l'augment simultani de l'extracció d'excedents. Els treballadors poden experimentar una millora material mentre que la relació estructural roman inalterada, o fins i tot s'aprofundeix. La relació entre el treball necessari i l'excedent pot canviar a favor del capital, fins i tot quan milloren les condicions de vida.

Des d'aquest punt de vista, l'explotació no és una exageració retòrica ni una relíquia de la brutalitat industrial, sinó una descripció de com el treball assalariat genera beneficis en condicions de propietat privada.

El benefici i la qüestió del risc

En aquest punt, sorgeix una objecció. Fins i tot si es genera plusvàlua en la producció, no reflecteix això simplement una compensació pel risc, la coordinació o el criteri empresarial? Al cap i a la fi, el capital ha d'avançar-se abans que comenci la producció. Es construeixen instal·lacions, es compra i instal·la maquinària, es paguen els salaris abans de la venda. No és el benefici la recompensa legítima per aquesta funció d'assumir riscos?

Marx no nega que els capitalistes avancen diners abans de la producció. Tampoc nega que la producció comporti incertesa. No obstant això, l'existència del risc no explica la font del guany. Com a màxim, explica la distribució o la justificació del guany una vegada produïda. La pregunta continua sent: d'on sorgeix l'increment?

Si les mercaderies s'intercanvien pel seu valor i si la circulació en si mateixa no crea cap valor nou, llavors el guany no pot sorgir simplement de comprar barat i vendre car en el conjunt. Per tant, l'expansió del valor ha de produir-se en la producció i ha de sorgir d'una mercaderia l'ús de la qual generi més valor del que costa. Ha de provenir de la força de treball.

El risc pot condicionar les decisions d'inversió, la coordinació administrativa pot afectar l'eficiència i la innovació pot alterar la productivitat, però cap d'aquests factors, segons l'anàlisi de Marx, crea nou valor independentment del treball. Reorganitzen o milloren les condicions en les quals es duu a terme el treball. L'increment de valor més enllà del salari, la plusvàlua, continua depenent del temps de treball excedent.

Dir que el benefici es basa en el treball excedent no és negar que els capitalistes exerceixin funcions organitzatives, sinó situar la generació de nou valor en el treball viu i no en la propietat o l'abstenció. La propietat pot donar dret a reclamar l'excedent dins del marc legal del capitalisme, però no produeix l'excedent per aquest motiu.

L'argument, llavors, no és que els capitalistes siguin especialment immorals, ni que el benefici sigui un robatori en sentit jurídic, sinó que l'estructura del treball assalariat permet l'apropiació sistemàtica del treball excedent per part dels qui posseeixen els mitjans de producció. Que un defensi o rebutgi en última instància aquesta estructura és una qüestió a part, encara que relacionada. Analíticament, l'origen del benefici no pot reduir-se únicament al risc sense enfosquir el paper del treball en la creació de valor.

Un mecanisme estructural, no un fenomen moral

Per què, llavors, el concepte d'explotació continua sent tan controvertit?

Part de la resposta radica en les connotacions morals que ha adquirit la paraula. En l'ús comú, acusar a algú d'explotació és acusar-lo d'alguna mena de mala conducta. Suggereix, o connota, crueltat, manipulació o abús deliberat. L'ús marxista, no obstant això, opera en un nivell d'anàlisi diferent. L'explotació denomina una relació estructural incrustada en l'organització de la producció sota el capitalisme. És una descripció de com es genera i s'apropia la plusvàlua.

Aquesta distinció és fàcil de passar per alt perquè els efectes de l'explotació sovint adopten formes moralment preocupants, per exemple, condicions insegures, salaris estancats, ocupació precària, etc. No obstant això, aquestes són expressions contingents d'una estructura subjacent. Fins i tot quan els salaris augmenten i les condicions milloren, la divisió fonamental entre treball necessari i excedent roman.

La controvèrsia entorn de l'explotació prové d'un malestar més profund: si el benefici s'origina en el treball excedent, llavors és la propietat, i no la contribució, la que determina qui controla l'excedent. La qüestió deixa de ser si els contractes són voluntaris i passa a ser si l'estructura de la propietat en si mateixa ha de conferir autoritat sobre el valor produït col·lectivament.

Vist així, el debat sobre l'explotació es refereix a com entenem fonamentalment el benefici, la propietat i el poder econòmic. Si el benefici s'origina en el treball excedent, llavors la distribució de l'excedent es converteix en una qüestió política més que purament tècnica. Qui ha de controlar l'excedent generat en la producció? Sobre quina base? I a través de quins mecanismes institucionals?

Marx no resol aquestes qüestions en termes purament ètics. La seva principal contribució radica a aclarir el mecanisme en si mateix. En desplaçar l'atenció de l'intercanvi a la producció, de l'equitat dels contractes a l'estructura de la propietat, replanteja l'anàlisi del capitalisme en la seva essència.

Independentment de si, en última instància, es defensa, es reforma o es rebutja aquesta estructura, el concepte d'explotació continua sent significatiu. Ens obliga a preguntar-nos no sols si els salaris són alts o baixos, sinó com es produeix el valor, qui el controla i sobre quina base es distribueix.

El concepte d'explotació de Marx ens obliga a examinar els mecanismes de producció a través dels quals s'extrau sistemàticament l'excedent, i a reconèixer que aquests mecanismes no són característiques accidentals del capitalisme, sinó condicions del seu funcionament.

 

Notas

1 Karl Marx, Capital: A Critique of Political Economy, vol. 1, trad. Ben Fowkes (Londres: Penguin Classics, 1976), 270.

2 Marx, El capital, 274.

3 Marx, El capital, 301.

4 Marx, El capital, 298.

5 Marx, El capital, 280.

6 Marx, El capital, 266.

7 Marx, El capital, 432-40.

8 Marx, El capital, 429-31.

 

A. J. Horn escriu anàlisis polítics basats en la lluita de classes, la claredat històrica i la creença de que els treballadors poden construir poder junts.

Traduït del Substack de l'autor. Simplifying Socialsim: https://simplifyingsocialism.substack.com/p/what-does-exploitation-actually-mean?

 

Molt interessant entrevista sobre com veuen les elits de Pequín el col·lapse de l'hegemonia dels Estats Units? Pensen que la Xina té un model de governança arrelat en sistemes ètics autòctons desenvolupats al llarg de segles, que es presenta com una alternativa coherent a la democràcia liberal.

 

La Xina i el món que ve.

Zhang Weiwei

Entrevistat per Pankaj Mishra

16.02.2026

Com veuen les elits de Pequín el col·lapse de l'hegemonia estatunidenca

 

En 2011, dues dècades després de proclamar per primera vegada la «fi de la història», Francis Fukuyama va viatjar a la Xina per a debatre el valor perdurable de la seva tesi: la idea que el model estatunidenc, després d'haver guanyat la guerra d'ideologies, era l'aspiració de facto de tots els països. En Shanghai es va enfrontar a ell Zhang Weiwei. Professor de la Universitat de Fudan i antic intèrpret del Ministeri d'afers exteriors, Zhang és autor d'una trilogia supervendes sobre el que ell descriu com el «civilizational state» de la Xina, un model de governança arrelat en sistemes ètics autòctons desenvolupats al llarg de segles, que es presenta com una alternativa coherent a la democràcia liberal.

Els arguments de Zhang han trobat una audiència especialment receptiva a Pequín: és pròxim al Partit Comunista Xinès i amplifica les idees i opinions que circulen entre l'elit xinesa. Pankaj Mishra va parlar amb Zhang sobre com l'elit política i intel·lectual xinesa veu el col·lapse de l'autoritat estatunidenca i l'enfonsament de l'ordre internacional liberal.

******

Pankaj Mishra: Vivim un període extraordinari en el qual veiem com tots els grans pilars de l'anomenat ordre internacional liberal s'esfondren simultàniament. Hem vist les amenaces de Donald Trump a Grenlàndia, l'atac dels Estats Units a Veneçuela i ara, a través de l'espectacle dels arxius d'Epstein, estem veient com les elits occidentals es van corrompre profundament per la seva proximitat al poder i la riquesa. El primer ministre canadenc, Mark Carney, va deixar clar el mes passat a Davos que aquest ordre existia per a servir a Occident, i en particular als Estats Units. (Evidentment, queda clar que l'entrevista es va fer abans de l'atac il·legal i criminal dels EEUU i Israel a l'Iran- nota del traductor).

Però la premsa occidental a penes ha informat sobre com veu la població xinesa aquests esdeveniments. Pot dir-nos alguna cosa al respecte?

Zhang Weiwei: Efectivament, els xinesos estan seguint de prop i amb fascinació tot aquest drama. Crec que molta gent pensa que Carney va ser una mica més valent que els seus homòlegs europeus en qualificar aquest suposat ordre internacional basat en normes com una espècie de disfressa que permet beneficiar-se a Occident, més als Estats Units i potser menys al Canadà. Ara Donald Trump ha dit: no necessitem aquesta disfressa. Podem abordar tot basant-nos en els aspectes més foscos de la realpolitik.

La gent [a la Xina] veu molt clarament que es tracta d'actes descarats d'imperialisme, hegemonisme i colonialisme. Tenim una percepció holística de tot això: la crisi a Grenlàndia, el genocidi a Gaza, la guerra civil de baixa intensitat a Minneapolis i en altres parts dels Estats Units. De fet, tot això està interrelacionat i reflecteix profunds problemes estructurals en el sistema polític occidental.

En 2006, vaig escriure un petit article per a The New York Times en el qual deia que el model xinès seria molt més atractiu que el model estatunidenc al Sud Global. Perquè en el nostre model ens centrem en el desenvolupament centrat en les persones. Els Estats Units, per part seva, orienta la seva estructura política per a afavorir als superrics i, per a mantenir això avui dia, està tornant a les arrels del capitalisme: l'explotació i l'apropiació de territoris. En 2018, vaig donar una xerrada a Harvard en la qual vaig dir que els líders xinesos miraven cap a la dècada de 2050, mentre que Trump mirava cap a la dècada de 1950. Ara mira cap a la dècada de 1850, la qual cosa queda clar en l'informe sobre l'estratègia de seguretat estatunidenca publicat a la fi de l'any passat. Recordo que Jeffrey Sachs va dir que no es tracta d'estar en contra de Rússia o la Xina, com d'estar en contra de tots, excepte, potser, d'Israel.

Sento una certa simpatia pels països europeus, perquè pateixen l'assetjament dels Estats Units. No obstant això, protesten de forma molt dòcil. Crec que els europeus encara tenen alguna esperança que, després de Trump, el retorn dels demòcrates anunciï el retorn de l'ordre liberal. Però hem de considerar aquest [antic ordre geopolític] com un problema. Hem de resoldre-ho des del Sud Global. Hem d'unir-nos i reformar realment l'ordre, canviar l'ordre.

Pankaj Mishra: Quan vaig començar a visitar la Xina a principis de la dècada de 2000, vaig conèixer a moltes persones que estimaven el model estatunidenc, que volien que la Xina se semblés més als Estats Units. Què ha passat amb la seva percepció del que els Estats Units pot oferir a la Xina i als xinesos?

Zhang Weiwei: Pel que fa als intel·lectuals xinesos, especialment als estudiosos de les humanitats i els acadèmics, molts d'ells han admirat durant molt de temps als Estats Units. Però ara s'han convertit en una minoria dins de la minoria. Des de fa aproximadament una dècada, comencem a veure als Estats Units com un igual, especialment els joves. I ara, amb el cas dels arxius d'Epstein i altres episodis, moltes persones, de nou especialment els joves, han començat a menysprear als Estats Units i el seu model.

Per descomptat, darrere de tot això està l'auge de la Xina en termes de poder industrial, científic i tecnològic, i fins i tot en termes de nivell de vida. Avui dia, la Xina és nominalment la segona economia més gran, però ajustada per paritat de poder adquisitiu, la Xina ja és una economia més gran que els Estats Units: és aproximadament el 130% de l'economia estatunidenca. L'esperança de vida dels xinesos és superior a la dels estatunidencs en un o dos anys. Aquests canvis han sigut percebuts per cada vegada més persones, especialment en l'era dels telèfons intel·ligents.

Pankaj Mishra: Com va respondre la població xinesa al genocidi a Gaza?

Zhang Weiwei: Aquest és un altre esdeveniment important que ha provocat una desil·lusió més gran amb els Estats Units, fins i tot entre els intel·lectuals. Recordo que en una conferència vostè va utilitzar el terme «genocidi retransmès en directe». La majoria dels xinesos també comparteixen aquesta opinió, que Israel ha fet una cosa terriblement dolenta. No es pot cometre aquest tipus de crim en el segle XXI. La Xina, igual que l'Índia i molts països en desenvolupament, hem passat pel colonialisme i hem viscut «un segle d'humiliacions». Per això sentim simpatia pels països del Sud Global que pateixen l'explotació, l'opressió i l'agressió de les potències occidentals.

Pankaj Mishra: La Xina sembla ser quasi la beneficiària per defecte d'aquest col·lapse del poder i el prestigi estatunidencs. Llavors, què està fent la Xina per a proposar-se com a alternativa a l'hegemonia estatunidenca? Crec que la Xina ha de fer més per a convèncer a l'opinió pública mundial que defensa la pau, l'estabilitat i l'ordre en el món.

Zhang Weiwei: La Xina és, en molts sentits, un país únic. És un Estat civilitzatori que combina la civilització més antiga del món amb un Estat modern de gran grandària. Com a resultat, es comporta de manera molt diferent dels Estats Units. Per exemple, la Xina és més cautelosa amb l'ús del poder militar a causa del consell dels nostres avantpassats. La primera frase de L'art de la guerra és: «En matèria de guerra, hem de ser molt cautelosos». La filosofia xinesa consisteix més aviat a sotmetre a l'enemic amb la mateixa capacitat.

Darrere de l'auge de la Xina es troba el model xinès. Ja he dit que el model estatunidenc no funcionarà per al Sud Global, però ara sembla que ni tan sols funciona per a Occident. I la qualitat del lideratge occidental és deficient. A la Xina, si ens fixem en els set membres principals del Comitè Permanent del Politburó, el requisit mínim és que hagin ocupat durant dos o fins i tot tres mandats el càrrec de governador d'una província xinesa, cosa que significa que, literalment, han governat a 100 milions de persones abans d'arribar al seu càrrec actual. Si ens fixem en Trump i en els líders de la UE, per a ser sincer, sento molta simpatia per aquestes grans nacions, però tenen un bon lideratge?

Pankaj Mishra: La setmana passada, el secretari d'Estat estatunidenc, Marc Rubio, va pronunciar un pol·lèmic discurs a Múnic en el qual lloava l'imperialisme occidental; va atacar la descolonització com una conspiració comunista per a afeblir la civilització occidental; i va demanar als europeus que s'unissin als estatunidencs com ell per a restaurar la grandesa occidental. I va rebre una ovació dempeus. Des de la perspectiva de la Xina, creu que els líders europeus estan realment preparats per a alliberar-se d'aquesta llarga dependència dels Estats Units?

Zhang Weiwei: La Xina sempre ha advocat per un ordre mundial multipolar. Ens agradaria que Europa o la UE es convertiren en un pol amb els seus propis interessos, clarament diferents dels dels Estats Units. Però molts països europeus continuen veient a la Xina com una espècie d'amenaça. És una cosa que resulta estranya. Per què hauria la Xina amenaçar a un país com Noruega, a set fusos horaris de distància? Si ens fixem als països europeus, per exemple, van seguir a l'administració Biden i van prohibir els productes de Huawei. Però Huawei és líder en tecnologies 5G. Sense la tecnologia de Huawei, no es pot produir el que es denomina economia intel·ligent.

Però hem vist alguns signes esperançadors que els europeus s'estan adonant que necessiten més independència. L'altre dia vaig llegir que Dinamarca i Suècia estan venent els seus bons estatunidencs. França està establint una oficina consular general a Grenlàndia. Així que hi ha molts canvis. Coneixes aquell famós acudit que Donald Trump sempre s'acovardeix (TACO) respecte als aranzels i altres qüestions? Ara els Estats Units ja no parla d'una operació militar contra Grenlàndia perquè Europa està defensant en certa manera els seus propis interessos.

Pankaj Mishra: Com a última qüestió: em preguntava si, des de la perspectiva xinesa, existeix la idea que la Xina ha de fer un pas al capdavant per a omplir el buit deixat per l'enfonsament del model estatunidenc. I, concretament, com seria omplir aquest buit? Quin tipus de mesures podria prendre la Xina?

Zhang Weiwei: La Xina és el soci comercial més gran de més de 140 països i, en molts aspectes, està superant als Estats Units en ciència, tecnologia i defensa nacional. Acabo de llegir un informe del grup d'experts australià ASPI que afirma que, en el que ells denominen les 64 àrees més crítiques de les tecnologies avançades, la Xina supera als Estats Units en 57.

Una cosa més: la Xina és ara líder mundial en tecnologies d'energia renovable i produeix aproximadament el 70% de tots els productes d'energia renovable del món, des de vehicles elèctrics fins a panells solars i molt més. I després penso en el panorama general. Si ens fixem en la base energètica de l'Imperi Britànic, era el carbó. Si ens fixem en l'imperi estatunidenc, es basa en el petroli. No utilitzaré el terme «imperi xinès», perquè això mai succeirà, però la base energètica del nou ordre mundial probablement seran les energies renovables. I aquest és un àmbit en el qual la Xina pot exercir un paper molt important, la qual cosa beneficiarà a tota la comunitat internacional, fins i tot als països occidentals. Al cap i a la fi, la lluita contra el canvi climàtic és una de les principals preocupacions de la majoria dels països.

Per tant, els xinesos tenen una visió cautelosament optimista del món que s'acosta. Però haurem de travessar moltes turbulències i problemes abans de fer realitat aquesta visió.

 

Zhang Weiwei és professor xinès de relacions internacionals en la Universitat de Fudan i director del seu Institut de la Xina.

Pankaj Mishra és un novel·lista i assagista de l'Índia.

 

Traduït de Equator: https://www.equator.org/articles/china-and-the-world-to-come

 

 

Per què la Xina ha accedit als mercats de les economies liberals occidentals i no està subordinada com molts altres països en desenvolupament? Perquè la Xina, ens explica Jostein Hauge, va fer servir amb èxit la política comercial i la política industrial per a desafiar els fonaments molt desiguals de l'economia capitalista mundial, que es van establir, en excés, per a afavorir a Occident.

 

La Xina es va desenvolupar desafiant el lliure comerç, no adoptant-lo.

Com la Xina va lluitar amb dents i ungles amb la intervenció estatal per a escapar d'una posició subordinada en l'economia mundial.

Jostein Hauge

26 de febrer de 2026

 

Foto de Ian Taylor en Unsplash

Recentment, vaig mantenir un intercanvi en Twitter/X amb Jonathan Rosenthal, editor internacional de The Economist, sobre l'auge econòmic de la Xina. En resposta a una publicació que vaig fer sobre la contribució de la Xina a la reducció de la pobresa mundial, Rosenthal va escriure: «L'auge de la Xina va ser possible quasi íntegrament gràcies al fet que les economies liberals van obrir els seus mercats als productes xinesos». Aquesta és una opinió molt estesa entre els qui tenen inclinacions neoliberals o favorables al lliure mercat, que tendeixen a argumentar, en termes més generals, que l'auge de la Xina va ser possible gràcies a la liberalització del comerç, la privatització i una integració més gran amb les economies capitalistes liberals d'Occident.

Crec que aquesta perspectiva és enganyosa. Si bé la liberalització del comerç i l'accés als mercats occidentals sens dubte van contribuir al desenvolupament econòmic de la Xina, aquest país es va desenvolupar desafiant, i no ajustant-se, als principis del lliure comerç. La Xina va lluitar amb dents i ungles, amb una intervenció estatal activa, per a escapar d'una posició subordinada en l'economia mundial, una posició que les economies liberals occidentals van acollir amb satisfacció i volien que la Xina ocupés per a poder beneficiar-se de la mà d'obra xinesa barata i eficient.

Molts països en desenvolupament han tingut accés als mercats de les economies liberals occidentals, però han continuat en posicions subordinades. Per què la Xina va tindre èxit on altres països en desenvolupament van fracassar? Perquè la Xina va utilitzar amb èxit la política comercial i la política industrial per a desafiar les estructures profundament asimètriques de l'economia capitalista mundial, que en gran manera es van establir per a beneficiar a Occident.

La Xina es va liberalitzar, sí, però d'una manera molt intervencionista i controlada. La diferència entre la Xina i altres països en desenvolupament que es van liberalitzar sota la pressió externa no és de grau, sinó de tipus.

Considerem els controls del compte de capital. Encara que la Xina es va obrir al comerç i al capital privat, va mantenir un estricte control sobre el flux de capital que entrava i sortia del país. Això li va donar a l'Estat la capacitat de gestionar el tipus de canvi per a mantenir la competitivitat de les exportacions, protegir el sistema financer dels fluxos de capital especulatiu que van devastar les economies d'Àsia Oriental, Amèrica Llatina i Àfrica Subsahariana en la dècada de 1990, i canalitzar l'estalvi intern a través dels bancs estatals cap a sectors prioritaris, en lloc de permetre que es desviés cap a l'estranger. Molts països en desenvolupament que van liberalitzar els seus comptes de capital ho van fer sota la pressió de les institucions occidentals. Les conseqüències van ser sovint catastròfiques.

O considerem més específicament com va gestionar la Xina la inversió estrangera directa. En la majoria dels països en desenvolupament, les empreses estrangeres solen operar com a enclavaments, extrauen beneficis i transfereixen poca tecnologia. Aquest és el patró clàssic d'integració subordinada en les cadenes de valor mundials: s'obtenen llocs de treball amb salaris baixos, però no les capacitats o habilitats per a millorar. L'enfocament de la Xina va ser fonamentalment diferent. Els requisits de les empreses mixtes xineses obligaven les empreses estrangeres a associar-se amb empreses estatals o de ciutadans/empreses xinesos com a condició per a accedir al mercat. La transferència de tecnologia solia estar obligada per llei o incentivada estructuralment. Empreses com a GM i Volkswagen van haver d'incorporar socis xinesos i coproduir a escala nacional.

La propietat estatal és una altra qüestió important. L'ortodòxia neoliberal ha exigit sovint la privatització de les empreses estatals. Els països que la van complir —a Amèrica Llatina i l'Àfrica subsahariana— van veure com es venien indústries estratègiques, la qual cosa va despullar a l'Estat de la seva capacitat per a mantenir el control sobre indústries i recursos estratègics. La Xina va reformar selectivament les seves empreses estatals, però no les va privatitzar íntegrament. La banca, l'acer, l'energia, les telecomunicacions, la indústria aeroespacial... Aquests sectors clau van seguir sota control estatal. Això significava que l'Estat podia dirigir el crèdit a sectors estratègics a tipus inferiors als del mercat. Significava que els beneficis podien retenir-se dins de l'economia nacional en lloc de remetre's a l'estranger. I significava que les empreses estatals es podien fer servir com a vehicles per a l'expansió internacional.

Cap d'aquestes estratègies —controls de capital, transferència forçosa de tecnologia, propietat estatal de sectors estratègics— és coherent amb la doctrina neoliberal. De fet, són violacions directes d'aquesta. I són precisament la raó per la qual la integració de la Xina en l'economia mundial va produir una millora industrial en lloc d'una subordinació permanent.

Si observem altres exemples de desenvolupament amb èxit per transformar-se i posar-se al dia en el segle XX, el patró és clar.  Els països que van escapar d'una posició subordinada —principalment a Àsia Oriental— ho van fer emprant activament polítiques industrials i comercials que desafiaven els principis neoliberals. Es van liberalitzar de manera estratègica i gradual, en els seus propis termes, sovint en oposició directa a la lògica neoliberal. Corea del Sud, Taiwan i Singapur van protegir en gran manera les seves indústries incipients, van dirigir el crèdit a través de bancs controlats per l'Estat i van utilitzar les empreses estatals com a instruments d'estratègia industrial.

La Xina va escapar de la subordinació no rebutjant la globalització íntegrament, sinó negant-se a liberalitzar en els termes d'Occident. I el fet que la Xina es convertís en una potència econòmica desafiant activament la doctrina neoliberal és precisament la raó per la qual estem veient una resposta ansiosa per part de les economies liberals occidentals. Els costa acceptar —i fins i tot comprendre— una economia mundial en la qual ja no es troben en el cim de la cadena de producció i desenvolupament.

 

Jostein Hauge és economista polític y professor adjunt d'Estudis sobre el Desenvolupament en la University of Cambridge. Es autor de The Future of the Factory: How Megatrends are Changing Industrialization. A més, col·labora amb governs i organitzacions internacionals, i es coautor d'informes i articles per a la Comissió Econòmica per a Àfrica de les Nacions Unides, l'Organització de les Nacions Unides pel Desenvolupament Industrial i el Departament de Negocis, Energia i Estratègia Industrial del Regne Unit. Escriu a diversos mitjans de comunicació, com, per exemple, The Guardian, The Economist i Bloomberg.

Traduït del Substack de l'autor. Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/china-developed-by-defying-free-trade?