Com entendre la pretensió dels Estats Units de restaurar i radicalitzar la «doctrina Monroe» i, en general, l'estratègia trumpista en el terreny geopolític? Richard Seymour proposa ací algunes pistes d'interpretació.

 

La doctrina Monroe: una relació imaginària amb un declivi real

Com entendre l'agressió dels Estats Units contra Veneçuela, la pretensió de restaurar —i fins i tot radicalitzar— la «doctrina Monroe» i, més en general, l'estratègia trumpista en el terreny geopolític? Richard Seymour proposa ací algunes pistes d'interpretació.

Per Richard Seymour

30 de gener de 2026

Igual que Luter es va posar la màscara de Sant Pau, l'administració Trump és vista amb els atributs de l'imperialisme del segle XIX (la «doctrina Donroe»). L'època menys heroica evoca les morts de la història mundial, no per a inspirar un heroisme real, la qual cosa seria perillós, sinó per a simular-lo, per a crear una simple imatge digital d'heroisme.

Se suposa, imagino, que hem de quedar-nos sorpresos per la demostració teatral, l'ostentació de força bruta, la facilitat amb la qual els Estats Units va dur a terme la seva incursió a Caracas, amb 150 avions i un grapat de forces especials i agents de l'FBI enviats al lloc, deixant enrere diverses desenes de soldats morts, la majoria d'ells cubans.

Rubio, durant la roda de premsa a la Casa Blanca sobre el segrest de Maduro, estava molt emocionat. «Si visqués a l'Havana i formés part del Govern, estaria preocupat».

Evidentment, això és el que Rubio i la dreta de Miami volen: un canvi de règim a Cuba. Rubio ha argumentat dins de l'administració que la caiguda d'un règim tindria un efecte dominó i provocaria el derrocament de tots els governs d'esquerra de la regió. El senador Lindsey Graham opinava el mateix:

«Esperen a veure el que passarà a Cuba... Els seus dies estan comptats. Algun dia, espero que en 2026, ens despertarem i tindrem al nostre pati posterior països que seran aliats i faran negocis amb els Estats Units».

El mateix Trump es va llançar al seu tema favorit, el petroli, explicant que els Estats Units hauria de ser l'únic propietari i que li ho havien robat a Exxon, etc. Però ell també va insistir en un discurs regional, amenaçant d'intervindre més a Colòmbia i Mèxic, afirmant que Gustavo Petro «fabricava cocaïna» i «l'enviava als Estats Units», i que Claudia Sheinbaum tenia por dels càrtels. Quin serà el següent pas? Grenlàndia va declarar a The Atlantic. Potser fins i tot el Canadà. La doctrina Donroe no coneix límits territorials en el seu hemisferi d'influència.

Sí, crec que se suposa que hem de quedar-nos impressionats, sense pensar massa en el rendiment. Se suposa que hem d'oblidar el dilema d'un imperi moribund, és a dir, que quasi tot el que fa per a retardar el seu declivi redueix la seva pròpia capacitat d'acció en el futur.

La situació continua sent una mica confusa, però ja es poden avançar alguns elements.

En primer lloc, la incursió va ser fàcil perquè el règim estava buidat de la seva essència. Maduro comptava amb cubans per a defensar-lo perquè no podia confiar en els veneçolans. El seu cercle més pròxim va ser infiltrat per un agent de la CIA, i el seu segrest sembla haver sigut una rendició negociada pels seus afins. El seu segrest no va provocar cap mobilització popular i pràcticament cap resistència per part de les forces armades, a diferència del que hauria ocorregut si s'haguera intentat contra Chávez.

En segon lloc, la incursió va ser fàcil a causa de la seva limitada ambició. Trump es vana de «dirigir» Veneçuela i amenaça d'enviar «botes sobre el terreny», però això no es produeix. Han deixat a l'aparell del PSUV al comandament. Sense botes sobre el terreny, sense canvi de règim, el madurisme sense Maduro, i la pobra Maria Corina Machado —que es va presentar al càsting per al paper, suplicant una intervenció i prometent una reunió de negocis per a privatitzar tot el que no estigui clavat al sòl— queda relegada perquè és massa impopular per a governar.

No hi ha dubte que les xarxes de la CIA continuaran operant a Veneçuela, i no hi ha dubte que un règim sota pressió pot veure's obligat a fer concessions importants per a donar importància a Trump. Però això planteja la qüestió de què podrien demanar que Maduro no hagués pogut proporcionar.

Circulen molts arguments fal·laços que en realitat es tractava d'un intent de controlar les reserves «provades» de petroli de Veneçuela, notòriament inflades. Com assenyala l'economista James Meadway, això seria en si mateix un símptoma de declivi. L'administració, després de cedir la batalla pel control de l'energia del futur a la Xina —per raons purament ideològiques!—, lluitaria pel control de l'energia del passat. Però realment no crec que aquest sigui el problema.

Maduro estava totalment disposat a oferir concessions petrolieres a les empreses estatunidenques. Chevron produeix actualment al voltant d'una quarta part del petroli del país. Podrien obtenir fàcilment més exempcions de sancions si volen que surti més petroli de Veneçuela. Llevat que es cregui realment en les ximpleries de Trump que Veneçuela roba petroli estatunidenc, alguna cosa que fins i tot el Washington Post, malgrat el seu alineament ideològic, considera ridícul, no hi ha raó perquè no puguin treballar amb Maduro si poden treballar amb Delcy Rodríguez. Tampoc pot tractar-se de liberalització econòmica perquè, encara que Machado és més agressiva en aquest tema, el PSUV porta des de 2020 una campanya de privatitzacions. Qui pensi que el Govern veneçolà continua representant algun tipus de via socialista o anticapitalista està lamentablement equivocat: ara és una màquina administrativa.

Llavors, què més? La recent estratègia de seguretat nacional, enmig de tota la seva retòrica al·lucinatòria, fa referència indirectament a l'objectiu de mantenir la influència hostil fora de l'Amèrica Llatina. Probablement es refereix a la Xina, que és, en efecte (com ja he escrit), una potència comercial en ascens a la regió.

No obstant això, per a començar, sabem que fins i tot els governs d'extrema dreta preferits per l'administració han trobat a la Xina atractiva i fàcil de treballar amb ella. Fins i tot després de campanyes electorals dutes a terme en un clima de pànic contra la Xina, continuen comerciant amb Pequín. Machado probablement faria el mateix. La República Popular de la Xina no necessita formar aliances amb governs d'esquerra. A més, les capritxoses tàctiques d'intimidació, incitació, acords i violència teatral dels Estats Units són probablement un regal per al soft power xinès, i no sols a llarg termini.

Així que només ens queda la gran idea de Rubio d'un retrocés anticomunista a escala hemisfèrica. Però l'únic argument a favor seu és la teoria del dominó de la Guerra Freda, que ni tan sols es va aplicar correctament als moviments i Estats comunistes reals. La idea que l'efecte demostratiu d'una decapitació pública en un Estat desencadenarà una reacció contra l'esquerra és absurda. I si Amèrica Llatina va ser alguna vegada el «jardí» al qual es referia Lindsey Graham, fa temps que va deixar de ser-ho.

L'època en la qual uns pocs obstruccionistes podien esperar conquistar o desestabilitzar els Estats llatinoamericans en benefici propi —l'època de la doctrina Monroe— ha quedat clarament enrere fa molt temps. Igual que l'època en la qual s'instauraven dictadures de seguretat nacional mitjançant intervencions ràpides i brutals, i després se'ls deixava governar. Igual que, ara com ara, l'època de les contrarevolucions dutes a terme per esquadrons de la mort. No es pot esperar realment dominar un continent compost per Estats industrialitzats, socialment diferenciats i políticament complexos mitjançant colps de força tan espectaculars. Cal tractar als Estats de la regió com a actors de ple dret, i no com a simples clients o servents.

Ara bé, alguns d'aquests elements es poden revisar a mesura que evoluciona la situació. Podríem veure encara més del que Rubio i el partit de la guerra desitgen, és a dir, una dinàmica que condueixi a una invasió directa molt més important. El llindar ja s'ha creuat, i l'administració no s'ha preocupat massa per aconseguir el suport de la (escassa) opinió pública ni per preparar un expedient jurídic (ídem).

Una victòria ràpida i fàcil aplana el camí per a accions més arriscades. Si depengués de Rubio, sospito que no prendria la forma d'una ocupació de Veneçuela —seria un desastre a l'estil de l'Iraq—, sinó una operació equivalent a la de Cuba. I encara que sospito que trobarien molta més resistència a Cuba, la qual cosa requeriria un compromís militar molt major, no es pot negar en absolut la possibilitat d'una incursió ràpida i amb èxit.

Tampoc vull fer l'efecte de ser triomfalista o complaent amb el declivi estatunidenc: un imperi moribund és una bèstia perillosa i farà pagar el seu declivi amb un alt preu en sang. Com més desesperat es torna, més imprudent es torna, fins i tot sense un lideratge notòriament somnolent, incompetent i autocomplaent.

No obstant això, ara com ara, pel que puc veure, es tracta realment d'una potència estatunidenca que s'està esgotant en l'exercici del seu poder. I crec que és important no adherir-se a l'espectacle del poder sobirà, ja que els seus efectes depenen en gran manera de l'adhesió del poble a aquest espectacle.

Article publicat el 5 de gener en Patreon.

 

Richard Seymour és escritor y locutor de radio originari d'Irlanda del Norte. Autor de diferents llibres publicats per l'editorial Verso, també es un dels animadorss de la revista Salvage.

Traduït de Contretemps: https://www.contretemps.eu/trump-etats-unis-guerre-doctrine-monroe-declin-imperialisme/

De tant en tant, val la pena parar atenció a algunes reflexions teòrico-pràctiques sobre d'on venim, on som i cap a on caldria anar. Aquí, DYLAN RILEY ens n'ofereix dues que són tremendament interessants i necessàries. Us les recomano.

Cultures polítiques

Dylan Riley

23 de gener de 2026

Durant la meva estada a Roma, vaig assistir a una conferència en la Fondazione Basso impartida per Giancarlo Monina, el seu Responsible di studi storici. Parlava a un grup de joves aspirants a periodistes sobre la història de la fundació. Em va advertir que la seva conferència era dirigida a persones «amb poca cultura storica». Però vaig sospitar que aprendria molt i no em va decebre. Va començar descrivint la importància històrica del lloc on ens trobàvem: l'edifici medieval que Lelio Basso (1903-78) va comprar en els anys seixanta, durant un període en el qual s'havia retirat de la participació activa en els diferents partits de l'esquerra no comunista italiana. Monina va descriure a alguns dels que havien parlat allí: García Márquez, Sartre, Habermas, Allende, els nombrosos refugiats de les dictadures llatinoamericanes per als qui la fundació era un refugi. Va insistir que es tractava d'un lloc de «cultura política», la qual cosa ens porta a preguntar-nos què significa exactament això.

Des d'una perspectiva estatunidenca, no hi ha res semblant. En certa manera, s'assembla a un «think tank», però aquests tendeixen a mancar de pretensions intel·lectuals. La idea de «cultura política» o de «formació política» és aliena als estatunidencs. La raó d'això és potser doble: una combinació del que es podria denominar «positivisme laic» i democràcia. Quant al primer, per als estatunidencs, la política existeix en dues dimensions: hi ha fets i hi ha opinions. Els fets existeixen com a quantitats i les seves relacions, mentre que les opinions són punts de vista o actituds cap als fets. El teixit connectiu o marc que uneix el que és i el que hauria de ser —el terreny del què podria dir-se «ideologia política»— no es considera real. Aquesta metafísica es combina llavors amb la religió cívica dels Estats Units, que insisteix que totes les persones tenen dret a les seves opinions i que totes les opinions han de rebre el mateix respecte. En aquest context, la idea d'una cultura política, que un podria adquirir o no, és inconcebible. Perquè implica la possibilitat que un pugui, i tal vegada ha, d'aprendre a ser polític; i això, al seu torn, suggereix que una cultura política pot transmetre's a través d'una relació pedagògica. Però la pedagogia és sempre, almenys en part, una relació d'autoritat, la qual cosa viola el precepte d'una democràcia d'opinions.

Monina va passar llavors a la formació política i intel·lectual de Basso. El seu pare, Ugo, era un «giolittiano», un liberal elitista. El jove Basso es va rebel·lar i s'escapava a les reunions del partit socialista. El seu primer heroi polític va ser Zapata. (La tradició revolucionària mexicana va tindre una gran influència en molts esquerrans italians, inclòs el pare de Mussolini, que va anomenar al seu fill com Benito Juárez). Es va llicenciar en Dret amb una tesi sobre el concepte de llibertat de Marx sota la direcció de Rodolfo Mondolfo. Durant els seus anys universitaris i dos períodes de confinament sota el feixisme, les seves opinions es van endurir fins a convertir-se en un compromís amb el marxisme, combinat amb una rigorosa cultura jurídica que el portaria a convertir-se en una de les figures centrals en la redacció de la Constitució italiana després de la guerra.

Monina va destacar el marxisme de Basso, però també el seu rebuig definitiu al comunisme, almenys en la seva forma leninista. Convençut luxemburguista, Basso creia en la prioritat de l'autoorganització de la classe obrera, encara que rebutjava l'obsessió del operaismo per la fàbrica. Un membre del públic va alçar la mà: «Si Basso era tan marxista, per què no es va unir al PCI?». Els ulls de Monina es van il·luminar: era l'oportunitat ideal per a explicar una cosa important i verdaderament distintiva del socialisme italià.

Basso era crític amb el PCI, va explicar Monina, no malgrat el seu marxisme, sinó precisament per ell, una postura que distava molt de ser aïllada. Ni Saragat, ni tan sols Craxi, havien renunciat mai al marxisme; no existia una ideologia socialdemòcrata autònoma. El conflicte entre el socialisme italià i el comunisme italià era un conflicte intramurs dins del marxisme, en el qual no estava gens clar qui tenia més dret a reivindicar l'ortodòxia. Itàlia mai va tindre un Bad Godesberg, la conferència en la qual l'SPD alemany va renunciar formalment al seu passat marxista. La raó fonamental d'això va ser la força política i, sobretot, cultural del PCI, que va protegir l'esquerra italiana de les formes més extremes de l'antimarxisme de la Guerra Freda, forces a les quals l'SPD va estar totalment exposat, especialment després de la il·legalització del KPD.

Molts escrits sobre la relació entre el marxisme i la socialdemocràcia pateixen del que es podria denominar un biaix nòrdic-germànic, en considerar que l'autopercepció de la socialdemocràcia alemanya i escandinava és una descripció adequada.

Així, es diu que la socialdemocràcia va trencar amb l'ingenu intent del marxisme de nacionalitzar la producció i es va orientar, en canvi, cap a la direcció política de la inversió privada, la redistribució dels ingressos i el mercat laboral. L'anàlisi de Marx sobre la lògica del desenvolupament capitalista, i en particular el seu suggeriment que el capitalisme podria ser substituït per un nou sistema de producció social, es presenta com a innecessari i com alguna cosa que condueix a un radicalisme utòpic perjudicial. A Itàlia, per contra, el vincle entre el marxisme i la socialdemocràcia sempre ha sigut més clar. La trajectòria dels partits socialdemòcrates, fins i tot als seus països d'origen nòrdic-germànics després de la caiguda del comunisme, així com el que ha sigut del PSI (al cap i a la fi, la llar política original de Berlusconi), mostra quin és, en última instància, la interpretació més convincent. La socialdemocràcia sense marxisme tendeix a perdre tota coherència doctrinal i política, fragmentant-se una vegada que desapareix la pressió definitòria del seu antagonista.

Continuar llegint: Dylan Riley i Robert Brenner, «The Long Downturn and Its Political Results», NLR 155.

 

Dylan Riley estudia el capitalisme, el socialisme, la democràcia, l'autoritarisme i els règims del coneixement des d'una àmplia perspectiva comparativa i històrica. Ha escrit The Civic Foundations of Fascism in Europe: Italy, Spain, and Romania 1870-1945 (Johns Hopkins University Press, 2010) i té en preparació un altre llibre. Ha publicat articles en el American Journal of Sociology, American Sociological Review, Catalyst, Comparative Studies in Society and History, Comparative Sociology, Social Science History, The Soci-Economic Review i New Left Review. És membre del comitè editorial de New Left Review.

Traduït de SIDECAR el germà petit de la NLR: https://newleftreview.org/sidecar/posts/political-cultures?

 

 

Principis fonamentals

Dylan Riley

11 de febrer de 2026

Una sorprenent transformació ha sacsejat la cultura política del món ric durant l'última dècada i mitja. Arran de la crisi financera, l'auge del Tea Party, els Indignats, les noves esquerres socialdemòcrates, Orbán, el Brexit, Trump i la creixent popularitat del RN a França, la AfD a Alemanya i el FdI a Itàlia semblaven suggerir que la classe treballadora havia ressorgit sobtadament de la seva letargia posterior a 1989 per a rebutjar el consens neoliberal, a vegades des de la dreta, a vegades des de l'esquerra.

Però el seu renaixement va ser paradoxal. Deixar de ser agent de la revolució mundial i base social per a la reconstrucció de la societat, ara es presentava com a defensora de l'Estat nació enfront dels mercats globals i les elits cosmopolites. En resum, semblaria que la classe treballadora, per raons alhora «culturals» i «materials», ha renascut com la gran força conservadora —en el sentit literal— del món contemporani.

En conseqüència, el marc teòric de l'esquerra sobre la política de la classe treballadora també ha canviat: ja no és Marx (i molt menys Lenin o Trotski), sinó Polanyi el teòric de la seva agència. La classe treballadora actua en «contra moviments» al capitalisme global. Es «reintegra» i conserva, defensant la seva «mercaderia fictícia» del mercat. El nostàlgic estat d'ànim, quasi de Burke, que s'ha apoderat de gran part de la intel·lectualitat d'esquerra, el lema de la qual potser es resumeix millor en el títol de l'últim llibre de Wolfgang Streeck, Taking Back Control?, troba la seva inspiració en l'enigmàtic pensament d'una figura que, encara que simpatitzava amb Stalin, va denunciar als primers bolxevics, i a Trotski en particular, com a somiadors poc realistes.

L'esquerra s'enfronta en aquesta situació a un greu dilema. Pot seguir a la classe obrera per la via nacionalista-xovinista o insistir en els seus principis internacionalistes a costa de trencar qualsevol vincle que li quedi amb el seu indispensable agent social. Els signes morbosos d'aquest problema estan pertot arreu. Els socialdemòcrates endureixen la vigilància fronterera i abracen els arguments de la dreta contra el flagel del wokisme. En el costat oposat de l'espectre, elements de la dreta empren cada vegada més un llenguatge i un mode d'anàlisis marxistes, l'objectiu de les quals és una tecnocràcia aclaparadora que controla un Estat profund que ha de ser destruït per a reviure la nació.

 Aquesta és una lluita que la dreta sempre guanyarà perquè pot parlar en termes obertament nativistes sobre la immigració i no està limitada per cap compromís residual de reparar les injustícies històriques del passat en la seva crítica de la correcció política. El tempteix de l'esquerra de girar cap al xovinisme, per part seva, només ha produït una versió feble i poc clara de l'original. Paradigmàticament, qui voldria fer costat al Bündnis Sahra Wagenknecht quan s'ofereix la Alternative für Deutschland?

Hi ha alguna manera d'eixir d'aquest parany, o les marees històriques han canviat tan profundament que la política d'esquerra s'ha quedat encallada en la riba, panteixant com un peix fora de l'aigua? Un punt de partida podria ser una purificació conceptual: un retorn als principis fonamentals. Gran part del discurs sobre la classe s'ha «culturalizat»; contraposa a una elit educada a una classe treballadora definida com aquells que no tenen un títol universitari. Però, per descomptat, el fet de tindre una educació no eximeix a ningú de la necessitat de treballar per un salari. Això podria ajudar almenys a plantejar el problema, que no és que els treballadors en conjunt s'estiguin bolcant cap a la dreta, com que la classe està fonamentalment fracturada pels interessos materials derivats de la posició en el mercat dels seus components, com va assenyalar Weber fa molt temps.

 Emmarcada d'aquesta manera, l'estratègia necessària semblaria ser no acomodar-se a la deriva cap a la dreta sense molt d'èxit, sinó trobar una base sobre la qual suturar aquesta divisió, una que parli tant d'interessos de mercat altament específics i amb inflexions culturals com d'interessos de tota la classe arrelats en l'experiència comuna del treball assalariat.

Aquesta política ha de partir de l'observació que els interessos econòmics dels assalariats sota el capitalisme estan molt diferenciats i poden apuntar en direccions polítiques diferents, fins i tot contradictòries. Els interessos de classe i els interessos econòmics no són en absolut idèntics. No es tracta d'apel·lar als interessos «econòmics» per damunt dels interessos «socials» o «culturals» (el que es denomina erròniament «política d'identitat»). Es tracta més aviat de desenvolupar una política materialista que sigui alhora específica i general, i que abordi la vida dels treballadors en l'àmbit accessible des del punt de vista de l'experiència en les relacions de mercat, i el seu potencial en l'estructura vivencialment distant de la propietat.

Continua llegint: Eric Hobsbawm, «Adeu al moviment obrer clàssic?», NLR I/173.

 

Dylan Riley estudia el capitalisme, el socialisme, la democràcia, l'autoritarisme i els règims del coneixement des d'una àmplia perspectiva comparativa i històrica. Ha escrit The Civic Foundations of Fascism in Europe: Italy, Spain, and Romania 1870-1945 (Johns Hopkins University Press, 2010) i té en preparació un altre llibre. Ha publicat articles en el American Journal of Sociology, American Sociological Review, Catalyst, Comparative Studies in Society and History, Comparative Sociology, Social Science History, The Soci-Economic Review i New Left Review. És membre del comitè editorial de New Left Review.

Traduït de Sidecar, el bloc de la NLR: https://newleftreview.org/sidecar/posts/first-principles?

 

 

 

L'economista sud-coreà Ha-Joon Chang, crític amb l'economia dominant i especialista en política industrial com a base pel desenvolupament dels països, ens parla del que haurien de fer els altres països i particularment Europa davant de la política xantatgista de Trump.

 

Ha-Joon Chang: «La resposta d'Europa a Trump fins ara ha sigut francament patètica».

Entrevista amb l'autor, entre molts altres llibre i articles, de «23 coses que no t'expliquen sobre el capitalisme»

ANDY ROBINSON

8 de febrer de 2026

L'economista sud-coreà Ha-Joon Chang, un dels crítics més influents de l'ordre econòmic global neoliberal, dominat durant dècades pels Estats Units, veu ara una oportunitat en l'atac frontal de Donald Trump a aquest mateix sistema. L'única cosa que es necessita és que la resta del món, i en particular Europa, s'adoni del seu poder i s'enfronti al xantatge dels Estats Units.

 

Què opina de la reacció mundial davant les amenaces de Donald Trump en matèria de política comercial?

Crec que el principal problema és que Europa s'ha comportat d'una manera francament patètica. El Brasil, l'Índia, la Xina i molts altres països en desenvolupament s'han oposat a Trump. Però els líders europeus no ho han fet... Potser amb Grenlàndia, Trump s'ha extralimitat, i pot ser que hi hagi una reavaluació i un reajustament dins d'Europa.

Creu que es sobreestima el cost de desafiar a Trump?

Sí. Recordem que els Estats Units pot representar el 25% del PIB mundial, però només l'11% o el 12% del comerç mundial. Si tots els altres països decideixen oposar-s'hi, els Estats Units es trobarà en una situació extremadament difícil. Per descomptat, amb el seu estil caòtic i mafiós, Trump ha aconseguit dividir i governar.

Sovint es descriu a Europa com a indefensa a causa de la seva debilitat econòmica. És això cert?

No. Diverses empreses europees són més importants per a les cadenes de subministrament mundials que les dels EEUU. Per exemple, els Estats Units necessita comprar els seus microprocessadors avançats a Àsia. Però per a fabricar-los, les empreses de països asiàtics, com Taiwan, necessiten comprar màquines de litografia a una empresa holandesa anomenada ASML, que originalment era una escissió de Philips. I després hi ha Airbus, la principal alternativa a la indústria aeroespacial estatunidenca, que està fent aigües perquè Boeing ha retallat la inversió i ha fabricat avions insegurs durant les últimes dues dècades. En l'àmbit de la maquinària i els inputs intermedis, hi ha molts àmbits en els quals Europa continua dominant. Per exemple, les membranes necessàries per a les màquines de diàlisi. Hi ha empreses a Alemanya que tenen una quota de mercat mundial molt significativa en aquests productes específics. Europa té moltes empreses clau. No obstant això, els europeus ni tan sols intenten utilitzar aquest poder. Em pregunto: per què es comporten així? Per descomptat, hi ha qüestions militars. Però Europa ni tan sols intenta oferir una resposta més contundent.

Hi ha països d'Àsia que pateixen les mateixes pressions dels Estats Units que Europa. Han sigut més combatius?

Sí. Fins i tot Corea del Sud ha sigut més assertiva en les seves relacions amb els Estats Units. I Corea del Sud està literalment ocupada militarment pels estatunidencs. Tenim desenes de milers de soldats d'infanteria en sòl coreà. Els Estats Units introdueixen i treuen míssils nuclears de Corea. Però Corea del Sud va lluitar tenaçment per a suavitzar i racionalitzar la pressió de Washington respecte a la inversió coreana en l'economia estatunidenca.

Trump sembla confiar en el domini dels Estats Units en els sectors militar i energètic?

Els estatunidencs bàsicament volen exportar energia i productes agrícoles. Hi ha dotzenes d'altres països que produeixen energia i aliments. D'acord, tal vegada serien una mica més cars sense els Estats Units. Però no és com en els anys seixanta i setanta, quan calia comprar als estatunidencs si es volien avions o semiconductors. Per tant, encara que cal ser pragmàtics a curt termini, a mitjà i llarg termini el lògic seria dir: «Mireu, no podem fer negocis amb aquests tipus (els Estats Units). Així que trenquem amb ells».

Potser el dòlar és la clau del xantatge de Trump. Encara que hi ha indicis que ja no és un refugi segur...

Bé, en realitat, els mateixos estatunidencs volen afeblir el dòlar. Stephen Miran (assessor econòmic de Trump) ho defensa, i és cert que els Estats Units necessita devaluar la seva moneda si vol reduir el seu dèficit comercial. Però crec que no és només el dòlar i la capacitat d'imprimir diners, sinó el control sobre el sistema financer mundial el que constitueix l'arma més poderosa dels Estats Units i la més difícil de destruir. Tots aquests bancs d'inversió i fons de capital privat. Totes aquestes persones que decideixen inflar el valor de Tesla en lloc del de Toyota o Hyundai...

Creu que els BRICS podrien ser una alternativa als Estats Units?

És difícil, ja que els BRICS només són una aliança de conveniència. No és com el moviment dels no-alineats de fa 50 o 60 anys. Quina ideologia tenen en comú el Brasil i, per exemple, Rússia? A part del fet que no els agraden els Estats Units.

Llavors, com podem crear relacions de cooperació i comerç més enllà dels Estats Units?

Crec que no és possible ni desitjable intentar crear un ordre mundial alternatiu com una espècie de paquet complet. Haurem de començar amb el que ja es descriu com a acords plurilaterals fluids. Una coalició de països disposats a participar. Ja està passant. Per exemple, quan els Estats Units va paralitzar el mecanisme de solució de controvèrsies de l'OMC, altres països es van unir i van crear un mecanisme paral·lel. Això va ocórrer durant els últims dies de l'administració Biden... Així que ara molts països estan parlant d'aconseguir acords que no tenen per què incloure a tots. Cal crear mecanismes alternatius. Com parlarem d'una estratègia mundial de vacunació quan el Govern de Washington no creu en les vacunes?

I creu que aquests mecanismes podrien sorgir de manera espontània?

Sí. A poc a poc. Perquè no hi ha una coalició política, ni una ideologia compartida que ens permeti arribar a un nou sistema de governança. No és com el que va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial. I fins i tot si es pogués crear en un sentit intel·lectual, no tindria tracció política.

Creu que la Xina està d'acord amb aquesta mena d'enfocament?

Sí. La Xina té les seves pròpies obsessions, com la seva política cap a Taiwan. Però en aquest moment és molt més pragmàtica que els Estats Units. Aquesta és una altra raó per la qual no entenc la posició d'Europa. Malgrat Trump, els europeus semblen creure que els Estats Units és més «civilitzat» que la Xina. Mentre els Estats Units fa el que vol a Gaza, els europeus diuen: «No podem treballar amb la Xina pels uigurs i els drets humans!». És una ximpleria. Europa ha d'adonar-se que aquesta idea de la civilització occidental, de la democràcia occidental, s'ha acabat. Col·laborar no significa necessàriament fer-ho només amb la Xina. Hi ha molts actors: Corea del Sud, el Brasil, el Japó. Molts més. I treballar amb la Xina no significa necessàriament estar d'acord amb tot el que fa Pequín. Hem de crear diferents acords per a diferents coses, diversos tipus de coalició.

 

Ha-Joon Chang va néixer a Seül, Corea del Sud. Va arribar al Regne Unit en 1986 com a estudiant de postgrau en la Facultat d'Economia i Política de la Universitat de Cambridge. Va obtenir el seu doctorat en 1992. Entre 1990 i 2022, va impartir classes d'economia en la Facultat d'Economia i en el programa d'Estudis sobre el Desenvolupament de la Universitat de Cambridge. Al juny de 2022, es va incorporar al Departament d'Economia de la Universitat SOAS de Londres. Ha escrit molts llibres i molts articles en les revistes econòmiques de prestigi. El seu darrer llibre és Edible Economic – A Hungry Economist Explains the World.

Andy Robinson és periodista de La Vanguardia a Barcelona, Catalunya.

Traduït del Substack de l'entrevistador. ANDY's Substack: https://andy119.substack.com/p/ha-joon-chang-europes-response-to?

En aquests moments tan difícils per Cuba, a causa del superbloqueig dels Estats Units, ens convenen articles apassionats i optimistes com aquests dos que Vijay Prashad ha escrit aquests darrers dies en el seu Substack.

 

La Revolució Cubana. El molt que significa per a mi.

Vijay Prashad

8 de febrer de 2026

 

He estat pensant molt en Fidel Castro aquestes últimes setmanes. La Revolució Cubana és pressionada pel Govern dels Estats Units amb més força que mai. L'administració Trump està impedint l'entrada de combustible a l'illa, la qual cosa dificulta enormement el funcionament dels serveis bàsics (inclòs l'equip de salvament als hospitals). Bàsicament, el règim de Trump ha decidit violar totes les normes de comportament humà per a intentar destruir les condicions de vida d'onze milions de persones. El bloqueig intensificat és en si mateix un acte genocida. Algú ha de portar als Estats Units davant la Cort Internacional de Justícia. O, com sabem que això no succeirà, hauríem de començar a qualificar la política de Trump com un intent de genocidi, perquè això és precisament el que estan fent. Fidel hauria escrit la seva columna a Granma sobre això. L'hauria titulada «L'intent de genocidi de Trump i la nostra resistència».

La segona part del títol és la frase clau: la nostra resistència. Des de 1959, la Revolució Cubana ha sigut un acte de resistència contra l'imperialisme i ha desafiat als Estats Units amb totes les seves forces. Aquest desafiament ha sigut inspirador i contagiós en tot el Tercer Món. Per això tants líders de l'alliberament nacional van acudir a l'Havana en 1966 per a la primera conferència Tricontinental, i per això el llegat d'aquella conferència perdura cinquanta anys després. Manolo ha editat un llibre amb els discursos i documents de la conferència, que ja està disponible en 1804 Books (i aviat ho estarà en LeftWord Books i Inkani Books). Dimecres que ve, Manolo i jo presentarem el llibre en The Peoples Fòrum, a Nova York:

 

Pensaré en Fidel durant tota la presentació. Li hauria fet molt feliç veure aquest llibre publicat. Quan vaig mantenir la meva primera llarga conversa amb ell en 2001, va posar l'accent en la importància de la batalla d'idees, i això és precisament en el que estem immersos. Els Estats Units diu que la Revolució Cubana és això o allò, tot propaganda brossa, plena d'immundícia. Nosaltres diem que la Revolució Cubana té a veure amb la sobirania i la dignitat, la fortalesa.

Chris Hazzard, del Sinn Féin, em va enviar una foto del net de Fidel, Fidel Antonio Castro Smirnov, amb un exemplar del llibre que Manolo i jo havíem fet amb els discursos de Fidel pronunciats en moments de gran adversitat (Comrade of the Revolution).

Fidel estaria orgullós del discurs que el president cubà Miguel Díaz-Canel va pronunciar sobre la crisi. És precisament el tipus de discurs que un líder ha de donar en temps difícils. Pots veure-ho ací.

Ens veiem a Nova York.

 

Vijay Prashad diu que escriure és la seva alegria, la revolució és la sevaa passió. Ací, en el seu Substack, podràs llegir sobre llibres rojos, criquet elegant i lluita de classes.

 Traduït del Substack de l'autor: https://luciddialectics.substack.com/p/the-cuban-revolution?

 

Per què els Estats Units tenen por de Cuba?

Vencerem

Vijay Prashad

10 de febrer de 2026

Cuba s'ha quedat sense combustible per a avions. Això significa que menys aerolínies s'arriscaran a volar a l'Havana, ja que no podran fer benzina a Cuba. Aquesta mesura suposarà un dur colp per a la indústria turística cubana que, malgrat tots els seus problemes, aporta al país unes valuoses divises. Aviat s'esgotaran altres formes d'energia i Cuba tindrà dificultats amb el transport, la calefacció i l'energia per a la població (inclòs el funcionament d'equips que salven vides als hospitals). La situació és greu, més perillosa que el Període Especial després de la caiguda de l'URSS en 1991.

El president cubà Miguel Díaz-Canel va dir que el seu país no representa una amenaça per als Estats Units:

No protegim terroristes i no hi ha forces militars d'altres nacions ni d'altres grups a Cuba. A Cuba hi ha, efectivament, una base militar —una base militar il·legal— i es tracta d'una base militar il·legal dels Estats Units en sòl cubà, a la província de Guantánamo, contra la voluntat del poble cubà.

Cuba està disposada a fer un diàleg obert amb els Estats Units, va afirmar Díaz-Canel, sense condicions prèvies. L'únic tema que quedaria fora de la taula seria el canvi de règim. Com va escriure recentment Manolo de los Santos, per al poble cubà la rendició no és una opció. Això és una cosa que es veu habitualment a Cuba, un país de gran dignitat malgrat la terrible indignitat del bloqueig dels Estats Units.

A la fi de desembre de 2025, quatre relators especials de l'ONU van emetre una declaració sobre el bloqueig estatunidenc a Cuba. Aquests relators eren Ben Saul, d'Austràlia (promoció i protecció dels drets humans), George Katrougalos, de Grècia (promoció d'un ordre internacional democràtic i equitatiu), Surya Deva, de l'Índia (dret al desenvolupament), i Gina Romero, de Colòmbia (drets a la llibertat de reunió pacífica i d'associació). Per a ells, el bloqueig està prohibit en virtut de l'article 2 (4) de la Carta de les Nacions Unides. Van escriure el següent:

• ·         No existeix el dret a imposar sancions unilaterals mitjançant un bloqueig armat.
• ·         Es tracta d'un ús greu de la força que també es reconeix expressament com a agressió armada il·legal en la Definició d'Agressió de 1974 de l'Assemblea General.
• ·         Com a tal, es tracta d'un atac armat en virtut de l'article 51 de la Carta, la qual cosa en principi atorga a l'Estat víctima el dret a la legítima defensa.

Això significa no sols que el bloqueig dels Estats Units a Cuba és il·legal, i ni tan sols que es tracta d'una amenaça militar, sinó que ja és un estat de guerra. En altres paraules, els Estats Units ha estat en guerra amb Cuba des de la Revolució Cubana sense que hi hagi hagut cap amenaça o represàlia per part de Cuba.

Per què els Estats Units, un país de 340 milions d'habitants, té por de Cuba, un país d'11 milions? No per Cuba en si, sinó per la Revolució Cubana, perquè desafia als Estats Units i perquè el seu desafiament és contagiós a tot el món. Cuba és un símbol de la sanitat i l'educació, dels metges i els professors, no un símbol —com els Estats Units— de les bombes i l'agressió. Els Estats Units vol destruir la Revolució Cubana perquè ja no vol que els pobles del món somiïn amb una vida d'alfabetització i benestar, de possibilitats i esperança. Els Estats Units vol un món de desesperació i por. Aquesta és l'elecció: dignitat, d'una banda, i humiliació per l'altre.

De quin costat estàs?

Si està a favor de la dignitat, defensa la Revolució Cubana contra l'imperialisme ianqui, sinònim d'humiliació.

Pot ser que ells tinguin tancs de sobres, però nosaltres tenim just el que necessitem, ni un de sobres! Tota la seva tecnologia s'esfondra com a glaçons sota el sol del migdia en un calorós estiu. I de nou, igual que quan només teníem set armes i un grapat de bales. Avui dia, tenim molt més que aquestes set armes. Tenim un poble que ha après a fer servir les armes; tenim tota una nació que, malgrat els nostres errors, té un grau tan alt de cultura, educació i consciència que mai permetrà que aquest país torni a ser la seva colònia.

Aquest país pot autodestruir-se; aquesta Revolució es pot destruir a si mateixa, però ells mai podran destruir-nos; nosaltres podem destruir-nos a nosaltres mateixos, i seria culpa nostra.

Fidel Castro, 2005.

 

Vijay Prashad ens diu que escriure és la seva alegria y que  la revolució es la seva  passió. Aquí llegiràs sobre llibres rojos, criquet elegant i lluita de classes.

Traduït del Substack de l'autor: https://luciddialectics.substack.com/p/why-is-the-united-states-afraid-of?