Les dificultats econòmiques no creen a l'extrema dreta. Però li aporten seguidors.

És la por a la pèrdua —no l'experiència mateixa de la pèrdua— el que activa el reflex autoritari. Aquesta sensació de declivi s'ha generalitzat.

Grace Blakeley

22 de setembre de 2026

 

En La personalitat autoritària, el filòsof de l'Escola de Frankfurt Theodor Adorno i els seus coautors van elaborar una escala per a mesurar la susceptibilitat a les idees autoritàries.

Van identificar un tipus de personalitat —caracteritzat per un convencionalisme rígid, la submissió a l'autoritat, l'agressivitat cap als forasters i el cinisme respecte a la naturalesa humana— que van atribuir a una educació disciplinària.

La metodologia ha estat criticada, però la idea central perdura: aquest tipus de personalitats estan sobrerepresentades en els moviments d'extrema dreta, que estan en auge en tota Europa. El que no pot explicar és per què aquests moviments obtenen de sobte un suport massiu. Per a això, necessitem l'economia política.

El Rassemblement National no va sorgir perquè milions de votants francesos adquirissin personalitats autoritàries de la nit al dia. Va sorgir perquè el seu missatge —la por als forasters, el respecte per la jerarquia, la desconfiança cap als altres— es va tornar més convincent. I aquest missatge es torna convincent en condicions d'escassetat real o percebuda. La por a les penúries, i la pèrdua d'estatus que l'acompanya, empeny a la gent a un mode de supervivència: més egoista, menys tolerant, més propensa a veure als forasters com a amenaces.

El vincle entre l'escassetat, la por i la intolerància és el que explica per què els moviments feixistes solen ser capaços d'aconseguir un suport massiu en condicions de declivi econòmic. El declivi, i no la pobresa absoluta, és l'indicador clau. És la por a la pèrdua —i no l'experiència de la mateixa— el que activa el reflex autoritari. I aquesta sensació de declivi s'ha generalitzat per tota Europa des de 2008.

La crisi financera va ser el catalitzador. Basant-se en 140 anys de dades de vint països, un estudi va revelar que la quota de vot de l'extrema dreta augmenta entorn d'un 30% en els anys posteriors a una crisi. Després va arribar l'austeritat, que va conduir a una dècada d'estancament i declivi en gran part d'Europa.

Just quan els anys d'austeritat semblaven arribar a la seva fi, va començar la pandèmia, després de la qual Europa va sofrir una crisi inflacionista sense precedents que va convertir una sensació de declivi que feia temps que es gestava en una sensació aguda. En tota la zona de l'euro, els salaris reals van caure dràsticament; la llar mitjana va perdre al voltant del 4% de la seva renda disponible, més del que ocorre en una recessió típica.

L'extrema dreta va oferir un boc expiatori habitual: el foraster. Els immigrants estaven fent baixar els salaris, fent pujar els lloguers i esgotant els recursos de l'Estat. Aquesta narrativa invertia la relació de causalitat: les mateixes crisis globals que asfixiaven a les llars europees havien desplaçat a milions de persones del Sud global, moltes de les quals es van veure obligades a fugir a Europa. Però era una història fàcil que jugava amb els sentiments de por i inseguretat que s'estenien per les llars europees.

Els partits majoritaris no van aconseguir rebatre aquesta narrativa. En canvi, la van imitar, endurint la seva pròpia retòrica fronterera. Un estudi de 2023 va revelar que, quan els partits majoritaris es desplacen cap a la dreta en matèria d'immigració, enforteixen a l'extrema dreta en lloc de neutralitzar-la

Hi ha una altra explicació per a la dècada perduda d'Europa: els immigrants no van provocar l'agitació econòmica de la crisi financera, l'austeritat i la crisi del cost de la vida; per descomptat, tampoc van provocar les guerres que s'han multiplicat en aquesta era d'estancament i incertesa; i els diners que la classe treballadora va perdre durant aquestes crisis no es va esfumar. Es va redistribuir cap amunt.

La crisi de 2008 va ser provocada per la cobdícia del sector financer, que va ser rescatat per l'Estat abans d'exigir la imposició de mesures d'austeritat als contribuents que els van salvar.

La pandèmia no va ser obra del capital, però aquest es va beneficiar generosament: els diners barats va inflar els preus dels actius i va engrossir les fortunes dels qui ja posseïen béns.

Després va arribar la crisi del cost de la vida —o, més exactament, la crisi del cost de la cobdícia—. A mesura que augmentaven els costos de l'energia i els inputs, les grans empreses no es van limitar a repercutir-los; van ampliar els seus marges a l'empara del caos. L'FMI va constatar que l'augment dels beneficis de les grans empreses va representar gairebé la meitat de la inflació de la zona de l'euro en 2022, i el BCE va arribar a una conclusió similar.

La sensació de declivi econòmic que impulsa el suport a l'extrema dreta és real. Però no és causada pels immigrants. És causada per la cobdícia del capital. L'extrema dreta no pot suportar aquest discurs. El seu respecte per l'ordre i la jerarquia li impedeix atacar als qui considera socialment superiors i, de manera més prosaica, els seus partits solen ser finançats pels rics. Els partits majoritaris, captius dels mateixos interessos, tampoc ho assenyalaran.

Només l'esquerra té tant la voluntat política com la independència financera per a assenyalar al capital en lloc dels immigrants. Allí on l'esquerra és feble o està fracturada —com passa en gran part d'Europa—, l'extrema dreta aprofita automàticament la ira provocada per la caiguda del nivell de vida. El mateix ocorre en molts països europeus.

En el seu recent llibre, Anti-Fascist Economics, l'economista Isabella Weber proposa una agenda política que podria unir a l'esquerra i ajudar-la a recuperar votants de l'extrema dreta. Weber sosté que per a derrotar a l'extrema dreta és necessari desenvolupar polítiques que se centrin en l'assequibilitat, en lloc d'en nocions abstractes de creixement econòmic o eficiència. A més d'advocar per controls estratègics de preus per a fer front a la crisi del cost de la vida, defensa una democratització més àmplia de l'economia per a contrarestar el poder corporatiu i situar les necessitats de la gent corrent en el centre de la formulació de polítiques.

L'extrema dreta està guanyant perquè la gent té por al futur. L'esquerra ha de combatre aquesta por de front, demostrant que el declivi no és inevitable. Un altre futur és possible, però només si som capaços de fer front als interessos creats que s'han apoderat de les nostres institucions polítiques i construir una economia que funcioni per a les persones i el planeta, i no sols per al benefici.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Amb Vulture Capitalism va guanyar el Premi Ellen Meiksins Wood de 2025. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traducció de Rapporteur: https://www.rapporteur.com/opinion/economic-hardship-doesnt-create-the-far-right-but-it-wins-them-supporters/

 

 

La premonició del mercat de bons: tipus alts, impagaments, recessió i guerra.

L'economia mundial en forma de «K», que ha enriquit als rics i empobrit a la resta, amenaça ara de col·lapsar.

Ann Pettifor

6 d’octubre de 2026

Crèdit de la imatge: Il·lustració de Stephen Kelly / Getty Images

Els mercats de bons estan llançant un advertiment.

Els mercats de bons mundials estan en plena agitació —el que genera inestabilitat financera a tot el món— i adverteixen d'una amenaça clara. Concretament, que els tipus d'interès reals elevats —l'enfocament neoliberal i erroni per a frenar la inflació pel costat de l'oferta— provocaran, si s'apliquen a les enormes quantitats de deute privat i públic que existeixen en el món, una altra crisi financera global i una recessió. Això, al seu torn, agreujarà els desequilibris comercials mundials, aguditzarà les tensions geopolítiques i conduirà a la guerra.

No hauria de sorprendre'ns. No és la primera vegada que les muntanyes de deute —basades en el suport dels bancs centrals a la creació desregulada de «diners fàcils»— s'han disparat fins a convertir-se en una enorme bombolla creditícia, només per a esclatar a causa d'uns tipus d'interès reals elevats. Els mercats de bons anticipen aquests tipus elevats i les seves conseqüències, i lluiten per avançar-se als responsables dels bancs centrals.

Una vegada més, tant la Reserva Federal com el Banc d'Anglaterra es proposen seguir l'exemple de Paul Volcker i pujar els tipus en un moment de gran inestabilitat financera i geopolítica. En 1979-80, els elevats tipus reals només van aconseguir reduir la inflació infligint una de les recessions més severes als ciutadans dels Estats Units. Una recessió que va conduir al nivell més alt de desocupació des de la Segona Guerra Mundial i a la destrucció de moltes de les indústries més valuoses dels Estats Units.

No obstant això, els poderosos responsables dels bancs centrals d'avui dia es neguen a reconèixer i a aprendre de la lliçó dels errors i el fracàs de Paul Volcker.

Els responsables dels bancs centrals són poderosos. Tenen el poder de determinar el «preu» d'un bo i, amb això, el poder d'augmentar el cost del capital i del crèdit. I tenen l'extraordinari poder de crear diners nous —o liquiditat—.

Els responsables dels bancs centrals són molt més poderosos que els mercats de bons

Els responsables dels bancs centrals poden, juntament amb els seus col·legues del comitè de política monetària, utilitzar el seu gran poder per a determinar si el tipus d'interès ha de pujar o baixar, la qual cosa afecta profundament el «rendiment» dels bons d'un operador. Aquest poder pot ser devastador per a les expectatives dels operadors en els mercats de bons, com explico a continuació. Per això hem de posar fi a la histèria que envolta als anomenats «vigilants dels bons». Els operadors de bons no són tan poderosos com els responsables dels bancs centrals. Estan subordinats a les accions d'aquests últims i es veuen obligats a reaccionar davant els senyals dels bancs centrals, com també davant les reunions i mesures dels seus responsables. Reaccionen amb més intensitat davant els rumors, els senyals i altres formes de comunicació dels bancs centrals que suggereixen que els tipus variaran, a l'alça o a la baixa.

Mentre escric això, el governador del Banc de França, Emmanuel Moulin, està sembrant el pànic en els mercats de bons francesos. Ho va fer amb aquesta declaració concedida al Financial Times el 6 d'octubre de 2026:

Qualsevol que sigui elegit president s'enfrontarà a una situació en la qual els tipus d'interès són alts, el cost del servei del deute és elevat, el dèficit ha de reduir-se per sota del 3% i el deute ha de retallar-se.

El governador està comunicant als mercats de bons mundials que el Banc de França es proposa modificar els rendiments (interessos) dels seus bons mitjançant una pujada dels tipus d'interès, i que l'austeritat garantirà que s'emetin menys bons nous. La pujada dels tipus i l'escassetat de bons signifiquen que els preus dels bons emesos als tipus actuals, més baixos, cauran i els rendiments pujaran.

Aquests canvis suposaran un alt cost per als operadors de bons. Per això estan reaccionant. S'estan avançant al banc central. En altres paraules, estan venent els seus bons tan ràpid com poden, abans que els bons existents perdin valor. I el governador del Banc de França, que no ha estat triat ni rendeix comptes davant ningú, està alimentant deliberadament aquestes vendes massives.

Però m'estic avançant a l'objectiu d'aquesta entrada…

Tipus d'interès alts i el poderós consumidor estatunidenc

John Maynard Keynes, ja en 1936, va comprendre i va explicar en La teoria general que la inestabilitat financera era el resultat d'uns diners cars («dear»). Com destaca Geoff Tily en aquest informe del Progressive Economy Forum, Keynes va comprendre que els diners prestats a tipus elevats no sempre dissuadeixen de demanar (o concedir) préstecs, però els tipus elevats redueixen les possibilitats de reembossament. La inflació del deute privat impagable (en el balanç) pot ser una conseqüència dels diners «cars».

La tesi de Keynes queda demostrada amb més claredat per l'evolució dels mercats crediticis de l'economia més poderosa del món, els Estats Units.

En un article del WSJ titulat: El poderós consumidor estatunidenc s'obre pas a través de la inflació i impulsa el creixement Jeanne Whalen i Matt Grossman sostenen que, malgrat el descens en la confiança dels consumidors, la despesa dels consumidors estatunidencs està creixent més ràpidament que la renda disponible.

Com es pagarà aquesta despesa? En gran manera, recorrent als estalvis i assumint nivells rècord de deute, explica el WSJ.

La taxa d'estalvi dels estatunidencs ha seguit una tendència a la baixa i se situa ara en el mínim històric del 4,1% dels ingressos després d'impostos, enfront de gairebé el doble abans de la pandèmia. Mentrestant, els estatunidencs estan assumint nivells rècord de deute per a finançar les seves vides.

Per a demostrar que els tipus d'interès elevats no dissuadeixen de la despesa, els autors assenyalen que els tipus d'interès mitjans de les targetes de crèdit van pujar al 21% al febrer, des del 14,6% registrat el febrer de 2022.

Això ja està provocant impagaments. En 2025, el 5,6% dels titulars de targetes de crèdit acumulaven un retard de 60 dies o més en els seus pagaments. Aquestes taxes d'impagament van aconseguir el seu nivell més alt des de 2018 tant per als residents de comunitats amb ingressos baixos com per als d'ingressos mitjans i alts.

Un article d'opinió forassenyat de Alyssia Finley en el mateix número del WSJ —Visca l'augment dels tipus hipotecaris! — sostenia que, en un altre racó del mercat creditici, els impagaments de les hipoteques i les execucions hipotecàries representaven un «raig d'esperança» per als consumidors estatunidencs.

Cal reconèixer-li el mèrit a l'equip de Trump… per frenar els programes governamentals d'alleujament hipotecari que, en repetides ocasions, eximien de pagament als prestataris morosos. Com a conseqüència, les execucions hipotecàries van augmentar un 47% durant l'últim any en el cas de les hipoteques amb el suport de l'Administració Federal d'Habitatge.

Això no és motiu de pànic. Les execucions hipotecàries, que l'equip de Biden havia frenat, simplement han tornat als nivells previs a la pandèmia. Això ha alliberat més habitatges per als compradors i ha retornat la demanda i l'oferta a un equilibri més saludable. [L'èmfasi és meu]

Donada la ideologia econòmica imprudent que hi ha darrera d’aquesta publicació, que Déu ajudi al poderós consumidor estatunidenc, al prestatari i al comprador d'habitatge.

Entendre els bons, el mercat de bons i els «rendiments» o tipus d'interès.

Els bons són préstecs negociables que generen ingressos —un «rendiment» fix— que es correspon, a grans trets, amb l'interès del bo. En altres paraules, els bons són actius clarament diferents de l'or. L'or, igual que el bitcoin, no genera ingressos. El seu preu puja o baixa en funció de la quantitat de diners que s'inverteix en l'actiu o es retira d'ell —un procés conegut com a «pumping and dumping» (inflar i desinflar el mercat)—. Però posseir or o bitcoins no genera ingressos. En aquest sentit, aquests actius, a diferència dels bons, són actius estèrils.

Igual que els bons, les accions també poden negociar-se i generar dividends, però representen només una minúscula part de la propietat d'una empresa.

Els bons són diferents. A diferència d'un sandvitx de pernil, que perd valor amb el temps, són un actiu que conserva el valor. Els bons paguen un interès fix (conegut com a cupó) al comprador del bo i, posteriorment, retornen l'import del principal quan el bo venç, és a dir, al final del seu termini (1 any, 10 anys, 30 i fins i tot 100 anys).

Els bons —especialment els bons de l'Estat— estan pensats per a ser fiables, avorrits i segurs. Robin Wigglesworth explica en el seu excel·lent nou llibre A Fabulous Debt que Ian Fleming va triar el nom de Bond per al seu espia perquè va pensar que era «el nom més avorrit que mai havia sentit». Però els bons no són gens avorrits. «Han finançat de tot, des de guerres, ports, autopistes i mines de carbó fins a cotxes elèctrics, sèries de Netflix i els centres de dades que ara impulsen la intel·ligència artificial», escriu Wigglesworth.

Atès que els bons es poden negociar, el preu del bo original (o actiu) pot baixar (o pujar) en revendre's. Això sol ocórrer quan els tipus d'interès dels bancs centrals pugen o baixen. Encara que l'interès o rendiment del bo es manté fix, el preu del bo baixa —o puja—. Quan el preu del bo baixa, el rendiment puja en relació amb la caiguda del preu. Ocorre el contrari quan el bo es ven a un preu superior al de la seva emissió, moment en el qual el rendiment baixa.

Així doncs, quan sentim parlar d'un augment dels rendiments dels bons de l'Estat, és un senyal que els bons s'estan venent per sota del seu valor inicial. Aquestes vendes —denominades «onades de vendes de bons»— indiquen una falta de confiança —alguns dirien que pànic— tant en el valor com en l'emissor del bo privat o de l'Estat. Aquesta falta de confiança provoca que el tipus de renda fixa (interès/rendiment) pugi.

A principis d'abril de 2025, tal com explico en The Global Casino, el rendiment del bo del Tresor dels EUA amb venciment en 2035 es va disparar des d'un mínim del 3,8% fins a un màxim del 4,5% el 9 d'abril, a causa dels ardits del president Trump en matèria d'aranzels. Això va suposar un cop devastador per al sistema financer internacional, tal com sosté Wigglesworth en el seu nou llibre. Va ser

com si les llums d'alarma d'una central nuclear comencessin de sobte a parpellejar en vermell a causa d'una fallada catastròfica en el seu sistema de refrigeració. (Pàg. xi de The Fabulous Debt.)

Això és important perquè els mercats, tant de bons corporatius privats com de bons de l'Estat, van superar els 150 bilions de dòlars a la fi de 2024, passant del 98% de la renda mundial en 2000 al 135% del PIB mundial a la fi de 2024. Això són molts diners. La seva destrucció seria, sens dubte, devastadora.

Des de llavors, els mercats de bons mundials s'han tornat encara més perillosament volàtils.

Sovint s'atribueix aquesta volatilitat en gran manera a la inflació, tant a la dels preus al consum com a la dels preus dels actius. El que ens porta a la següent pregunta:

Què està impulsant la inflació i per què corre el pànic en els mercats de bons?

Les causes de la inflació són complexes i variades. Quan la premsa de dretes adverteix que el nou líder del Partit Laborista, Andy Burnham, està retornant l'economia britànica a «els vells i mals temps» de la dècada de 1970, en realitat està alertant sobre la inflació i culpant als intents dels treballadors per mantenir els salaris d'acord amb l'augment dels preus. Però l'argument del «retorn als anys 70» és un tòpic gastat, ranci i desacreditat. Els salaris dels treballadors no van ser la causa de la inflació en la dècada dels 70; simplement responien a ella. Tampoc són els salaris la causa de la inflació actual.

Tal com els meus col·legues de PRIME, la professora Victoria Chick, el doctor Geoff Tily i jo explicàvem en 2011,

la inflació de la dècada dels 70 va començar just després que es comencessin a desmantellar els mecanismes keynesians de postguerra per a la regulació de les finances. A la Gran Bretanya, es van relaxar els controls sobre la banca i la mobilitat del capital, i es van restablir els acords de liberalització, començant per la Llei de Competència i Control del Crèdit (1971) (descrita com «tot per la competència, cap control» per la majoria dels economistes). La causa fonamental de la inflació de la dècada dels 70 va ser l'expansió massiva de l'oferta monetària que va seguir a la desregulació del control del crèdit, tal com prediuen tant el monetarisme de Friedman com la Teoria general de Keynes, cap. 21.

En altres paraules, els treballadors no van tenir res a veure amb això. La inflació de la dècada dels 70 es va disparar a conseqüència de les decisions dels responsables dels bancs centrals dels EUA i del Regne Unit d'eliminar les restriccions (regulació) sobre la concessió de préstecs. Decisions que van conduir a l'expansió dels «diners fàcils» o del crèdit, a uns ritmes que es dispararien després de 1979. El president de la Reserva Federal en 1970, Arthur Burns, havia rebutjat propostes de regulació que haurien frenat els préstecs imprudents. En el seu lloc, la FED va recórrer a l'argument que «els mercats en saben més» i va deixar que imperés una actitud de laissez faire, tal com explica Rana Foroohar en el seu llibre, Makers and Takers. (Pàg. 49]

Això va significar que, en la dècada de 1970, la Reserva Federal «va animar als bancs a concedir préstecs cada vegada més arriscats», escriu Christopher Leonard en The Lords of Easy Money. Per a aconseguir aquest objectiu, el FOMC (Comitè Federal de Mercat Obert) va mantenir baixos els tipus d'interès, en part perquè s'havien produït dues recessions entre 1970 i 1975. Com escriu Leonard.

L'efecte més evident d'aquesta política (dels «diners fàcils») es va manifestar en l'augment dels preus dels béns de consum, com els aliments, el combustible i els productes electrònics. En 1973, la inflació dels preus al consum era del 3,6%. En 1979, la inflació s'havia disparat fins al 10,7% anual…

Però la FED no sols estava inflant els preus al consum. També estava inflant els preus dels actius.

Els perills de la inflació dels preus dels actius

Els rics, en general, posseeixen actius i es beneficien de rendes no derivades del treball generades per actius com els immobles, inclosos els bons.

La majoria dels treballadors amb escassos actius viuen únicament dels seus ingressos del treball.

Els bons de l'Estat (actius) s'utilitzen com a garantia en els balanços dels bancs. L'augment del valor dels actius va animar als bancs a fer servir aquesta garantia en els anys 70 per a concedir préstecs de forma més agressiva; i als prestataris a demanar més préstecs.

Fins que van deixar de fer-ho… i el sistema es va esfondrar.

La Gran Inflació de la dècada dels 70 va ser tan destructiva —escriu Leonard— perquè, en realitat, es tractava de dos tipus d'inflació entrellaçats que s'alimentaven mútuament. Paul Volcker va explicar el motiu en les seves memòries:

El veritable perill prové de que [la Reserva Federal] fomenti o toleri inadvertidament l'augment de la inflació i la seva estreta parenta, l'especulació extrema i l'assumpció de riscos, quedant-se de fet de braços plegats mentre les bombolles [d'actius] i els excessos amenacen els mercats financers. [Com s'ha indicat anteriorment, pàg. 56. L'èmfasi és meu.]

Després d'haver fomentat una concessió de préstecs més arriscada, la Reserva Federal, sota el nou lideratge de Paul Volcker, va trepitjar el fre a fons en 1979 amb tipus d'interès vertiginosos. A l'octubre d'aquest any, els tipus a curt termini se situaven en l'11,6%. A la fi de mes, arribarien al 16%. En menys d'un any, van aconseguir el màxim del 20%. [Leonard, pàg. 56] Volcker creia que aquests alts tipus no perjudicarien l'economia. Es va equivocar estrepitosament. Els alts tipus van fer que la desocupació augmentés fins al 10% i que els propietaris d'habitatges contractessin hipoteques a tipus d'interès del 17% o superiors. Com a resultat, molts no van poder permetre's un sostre sota el qual viure. Els preus d'actius com les terres de cultiu, utilitzades com a garantia, van caure un 27%, ja que els alts tipus d'interès feien inviable el reembossament del deute contret amb el valor decreixent de la terra (garantia) com a col·lateral.

El col·lapse dels preus dels actius que servien de suport als préstecs bancaris va provocar el col·lapse de tot el sistema, escriu Leonard. [pàg. 57]. La Reserva Federal ho explica de forma més crua:

La recessió de 1981-1982 va ser la pitjor crisi econòmica dels Estats Units des de la Gran Depressió. De fet, la taxa de desocupació de gairebé l'11% aconseguida a la fi de 1982 continua sent la més alta de l'era posterior a la Segona Guerra Mundial (Banc de la Reserva Federal de Sant Lluís). La desocupació durant la recessió de 1981-1982 va ser generalitzada, però els sectors manufacturers, de la construcció i de l'automòbil es van veure especialment afectats.

La inflació actual

La inflació actual té factors impulsors similars. La pregunta és la següent: tindrà l'amenaça d'una pujada dels tipus d'interès del banc central, que impulsi a l'alça els rendiments dels bons, les mateixes conseqüències que la de 1981-1982?

Avui dia, la inflació per augment dels costos es deu a la caiguda de l'oferta de, per exemple, petroli i gasoil, impulsada pels «colls d'ampolla» derivats tant de la invasió russa d'Ucraïna com de la invasió estatunidenca de l'Iran. Aquesta inflació perjudica les llars amb baixos ingressos i escassos actius. Però l'actual inflació per augment dels costos queda eclipsada per la inflació dels preus dels actius, impulsada per l'efecte riquesa, que ha enriquit encara més als qui ja eren rics.

I, igual que en la dècada de 1970, és el col·lapse dels preus dels actius el principal desencadenant de la fallida financera i de la recessió subsegüent.

El paper dels préstecs no regulats

El paper dels diners «fàcils» i no regulat és, en gran part, el responsable de l'actual «especulació extrema i l'assumpció de riscos» en els mercats de deute i d'actius, ja que els préstecs no bancaris (o préstecs de la «banca en l'ombra») superen els nivells dels préstecs bancaris regulats. El crèdit no bancari és un crèdit que, en gran manera, escapa al control de les normes i la regulació dels bancs centrals. Segons el BIS, entre 2009 i 2023, els actius financers en poder de creditors no bancaris es van disparar del 167% al 225% del PIB mundial. (Entre els creditors o prestadors no bancaris s'inclouen els fons de cobertura, els fons de gestió d'actius, el crèdit privat, el capital de risc, els fons d'inversió i els fons de pensions). Durant el mateix període, els actius totals dels bancs regulats van créixer de forma més moderada, passant del 164% al 177% del PIB mundial.

En la revista Fortune, Robin Wigglesworth, del Financial Times, ofereix un exemple de com ha canviat el crèdit no bancari.

El prestador més gran dels Estats Units ja no és un banc, sinó BlackRock, un grup d'inversió. A la fi de 2025, BlackRock posseïa aproximadament 3,2 bilions de dòlars en bons en nom dels seus clients, que van des de bancs centrals, fons sobirans i grans asseguradores fins a modestos plans de pensions i persones corrents que estalvien per a temps difícils. Aquesta xifra supera els 3,1 bilions de dòlars de deute que JPMorgan té en el seu balanç. De fet, més de la meitat d'aquest deute està en forma de bons.

Igual que en la dècada de 1970, els préstecs tant dels bancs centrals com de les entitats no bancàries han provocat un augment de l'oferta monetària que ha alimentat l'enorme bombolla actual en els preus dels actius, i els préstecs d'entitats no bancàries exerceixen un paper més important que en la dècada de 1970. Això, al seu torn, ha donat lloc a l'economia en forma de «K» dels Estats Units, en la qual els rics —aquells que operen en el sector tecnològic i altres sectors de luxe— es beneficien d'uns mercats borsaris inflats, d'uns preus immobiliaris i d'altres actius sobrevalorats, i d'un fort poder adquisitiu.

Per contra, les llars amb ingressos baixos i mitjans sofreixen un estancament salarial, mentre que la inflació de productes bàsics com els aliments, el lloguer, la gasolina i el gasoil els porta a dependre del deute o dels serveis de «compra ara, paga després». Per a la majoria de les llars d'ingressos mitjans i baixos, la seva participació en l'economia estatunidenca ha caigut fins al 50% del PIB, el seu nivell més baix des de 1947. Això contrasta amb les llars més riques, que ara gaudeixen d'un patrimoni net pròxim a un màxim històric del 546% en relació amb el PIB.

Vols saber per què ara hi ha força oligarques multimilionaris, quan abans n'hi havia molt pocs? La culpa la té la pujada dels preus dels actius, impulsada per la creació de crèdit «fàcil» i desregulada per part d'entitats no bancàries.

L'oferta monetària dels EUA ha crescut gairebé al doble del ritme dels dos anys anteriors, la qual cosa ha afavorit als actius reflacionaris, com les accions, i ha agreujat la inflació impulsada per l'efecte riquesa, tal com explica Brij Khuhrana en el FT. L'argument pot estendre's a la riquesa global de les llars, que va aconseguir un rècord de 570 bilions de dòlars en 2025, 40 bilions més que en 2024.

Què cal fer…?

Aquesta és una pregunta a la qual haig de dedicar una nova entrada, probablement més extensa. O fins i tot un llibre!

Mentrestant… per a reduir la inflació i la desigualtat de riquesa, el Govern ha de fer servir les eines reguladores tant del banc central com del sistema de justícia penal per a frenar i moderar l'augment dels preus dels actius. Com es pot fer això? En primer lloc, baixant els tipus d'interès i reforçant i fent complir la regulació sobre la creació de crèdit. En segon lloc, augmentant la intervenció i la gestió governamental dels mercats financers, en particular de les institucions no bancàries.

Una prioritat han de ser les restriccions a la mobilitat transfronterera de capitals. En segon lloc, han d'abandonar-se els mandats del banc central per a combatre la inflació —l'estabilitat de preus— mitjançant tipus d'interès elevats. En el seu lloc, els governs haurien d'establir nous mandats per al banc central que donin prioritat a la plena ocupació, al mateix temps que incorporin consideracions climàtiques en les operacions del banc central. En lloc del banc central, hauria de crear-se una Oficina de Control de la Inflació, tal com proposa l'Organització del 99%. Aquesta utilitzaria eines, com un escut aranzelari i un impost sobre els beneficis extraordinaris de les grans empreses energètiques, per a fer costat als qui avui dia es troben en situació de vulnerabilitat energètica i ajudar a mitigar l'impacte de la inflació.

I, tal com s'explica a The Global Casino, no pot haver-hi una forma més barata d'intervenció governamental que la inacció: els governs haurien de seguir el consell del professor de Dret de Harvard Stout i negar-se a permetre l'ús del poder de la llei per a fer complir contractes privats no bancaris. Això tornaria a posar a les «entitats no bancàries» amb els peus en la terra amb força rapidesa.

Les inflacions del deute privat van precedir a la Gran Depressió i a la Gran Recessió, respectivament. I tornaran a fer-ho. És massa tard, però no deixa de ser útil recordar el que Keynes va argumentar ja en 1937: «L'auge, i no la recessió, és el moment adequat per a l'austeritat en el Tresor» —i, afegiríem nosaltres, també en el banc central—. (Keynes, 1937, p. 390.)

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/the-bond-markets-premonition-high?

 

 

De Starmer a Burnham: més de les mateixes polítiques fallides

En matèria de seguretat social, inversió pública i habitatge, els anuncis de la conferència d'aquesta setmana reciclen les polítiques que han fracassat una vegada i una altra.

Grace Blakeley

29 de setembre de 2026

La conferència del Partit Laborista ja està aportant nombroses proves que aquest Govern laborista es perfila com molt similar al de Starmer. Burnham afirmarà que vol abordar la crisi de l'habitatge, la crisi del cost de la vida i la crisi climàtica, al mateix temps que manté la mateixa agenda política fallida que ens va ficar en aquests embolics en primer lloc.

Comencem amb les declaracions de Pat McFadden sobre la seguretat social. McFadden ha afirmat que vol reformar el sistema de seguretat social del Regne Unit per a animar a més joves a reincorporar-se al mercat laboral en lloc de dependre de les prestacions socials. En la conferència del Partit Laborista, va afirmar que corresponia al Partit Laborista decidir «com crear un nou sistema centrat en les oportunitats, com passar de preguntar-nos a què tens dret a preguntar-nos com et podem canviar la vida». Burnham s'ha fet eco d'aquesta retòrica, manifestant la seva intenció de reformar el sistema de prestacions socials «a l'estil laborista», ajudant les persones a reincorporar-se al mercat laboral.

El context d'aquests anuncis és que un milió de joves al Regne Unit es troben actualment sense ocupació, sense estudis i sense formació. També s'ha produït un augment en el nombre de joves que sol·liciten prestacions per discapacitat des de la pandèmia, i es preveu que la despesa en prestacions per discapacitat per a persones en edat laboral augmenti de 14 000 milions de lliures en 2019 a 34 000 milions en 2030. McFadden afirma que aquests costos són, senzillament, «massa elevats». Però l'augment dels costos no diu res sobre si el sistema funciona per als sol·licitants, i la mateixa revisió del Govern va concloure que no és així. L'informe provisional de Timms sobre els «Pagaments per Independència Personal» (PIP) va revelar que el sistema no era adequat per a la seva finalitat i que els sol·licitants el consideraven deshumanitzador.

McFadden ha criticat els partits de l'oposició per atacar als joves i ha afirmat que el Partit Laborista s'asseguraria que a tots els joves se'ls «donés una oportunitat», en lloc de «culpar-los» pels reptes als quals s'enfronten. Però després de la retòrica, aparentment compassiva, s'amaga una agenda política molt similar a la seguida per la majoria dels governs anteriors, que posa l'accent a reincorporar a les persones al mercat laboral en lloc de resoldre els problemes estructurals subjacents que provoquen la desocupació en primer lloc.

La pedra angular de les propostes és el pla per a ampliar l'ocupació, l'educació i la formació dels joves a través d'una «garantia d'ocupació». En virtut d'aquest programa, el Govern subvencionarà a les empreses privades perquè contractin joves durant períodes de sis mesos, donant prioritat als joves amb discapacitat. És probable que les prestacions per als joves amb discapacitat també canviïn després de la publicació de l'informe provisional d'Alan Milburn sobre el sistema de discapacitat, que «insinuava que els joves amb afeccions menys greus… podrien sofrir retallades en les prestacions».

McFadden va citar un estudi que mostra que els joves que perceben prestacions per malaltia tenen més probabilitats de morir prematurament com a justificació perquè la gent torni al treball. Però no fa falta ser llicenciat en estadística per a adonar-se que correlació no equival a causalitat. Les persones que estan de baixa laboral per problemes de salut crònics greus o discapacitats s'enfronten a nivells molt més elevats de morbiditat i mortalitat que la resta de la població a causa dels seus problemes de salut crònics i discapacitats. Obligar aquestes persones a tornar al treball no les curarà per art de màgia de les seves malalties; en tot cas, empitjorarà considerablement la seva situació.

Si el Partit Laborista realment volgués fer costat a aquestes persones, invertiria en els sistemes sanitaris i d'assistència creats per a fer costat als qui lluiten contra problemes de salut mental i física i contra la discapacitat. El tractament que ofereix el NHS per als trastorns mentals es basa gairebé exclusivament en medicaments i en la teràpia cognitivoconductual (TCC), quan una part significativa de les persones amb problemes de salut mental crònics requereix intervencions molt més profundes per a abordar els problemes subjacents —inclosos els traumes complexos—. Necessitem molta més recerca sobre malalties cròniques com el «COVID prolongat», que continua afectant milions de persones a les quals, en gran manera, es deixa que s'apanyin soles amb la malaltia. I, com vaig mostrar en el meu article per a Zeteo, el sistema d'assistència social per a adults —que existeix per a atendre adults amb discapacitat, així com a persones majors— és totalment inadequat per al seu propòsit. Hi ha molts joves que estan sense treball perquè s'han vist obligats a assumir responsabilitats de cura a temps complet de familiars als quals l'Estat ha fallat.

Després estan aquells que estan sense treball no perquè estiguin malalts, sinó perquè no poden trobar una ocupació. El capital pressiona constantment per a substituir el treball humà pel que Marx va denominar «treball mort», és a dir, la maquinària i la tecnologia. Sovint ho fa a un ritme més ràpid del que seria adequat donat l'estat actual de la tecnologia, i això és exactament el que està passant ara mateix amb la IA. Les empreses estan acomiadant a treballadors, dient-los que la IA ja pot fer el seu treball. Però moltes comencen a adonar-se que continuen necessitant mà d'obra humana. Per descomptat, la desocupació ja ha augmentat i s'ha imposat la narrativa que «la IA ve a prendre't el treball», la qual cosa afebleix el poder de negociació dels treballadors. Així doncs, si els treballadors acomiadats a conseqüència de la implantació de la IA són tornats a contractar, és probable que sigui amb un salari inferior i en pitjors condicions.

També convé assenyalar, com vaig fer fa uns mesos, que moltes de les persones que són acomiadades actualment perden els seus llocs de treball no per culpa de la IA, sinó perquè l'economia no està passant pel seu millor moment. En qualsevol cas, a llarg termini, l'única resposta a aquest problema és reforçar el poder de negociació dels treballadors. Tant si les empreses estan retallant plantilla perquè l'economia està a punt d'enfonsar-se, com si ho fan perquè creuen erròniament que aquests treballadors poden ser substituïts per models de llenguatge gran (LLM), els treballadors haurien de poder resistir-s'hi. Això significa revertir dècades d'atacs al moviment sindical i dotar de molt més contingut a la llei de drets laborals. Una agenda política en la línia del Green New Deal també ajudaria, en crear llocs de treball en sectors verds i amb futur.

Burnham, per descomptat, no farà res d'això. Fins i tot si les seves reformes de l'assistència social tenen èxit, trigaran anys a aplicar-se. És poc probable que el pressupost destini molt finançament nou als sistemes de salut i assistència social —per no parlar del tipus de reforma profunda i radical necessària per a abordar els problemes de salut mental i física a llarg termini als quals s'enfronten els joves. I Burnham, per descomptat, no plantarà cara al sector tecnològic ni farà gran cosa per a reforçar els drets dels treballadors, perquè fer-ho enfadaria profundament als seus acabalats patrocinadors. Així doncs, ens quedarem amb la «garantia d'ús» de Pat McFadden, en la qual el Govern lliurarà a les empreses privades enormes subvencions per a contractar joves amb salaris baixos, només perquè aquests es trobin de nou en el punt de partida sis mesos després.

***

He esmentat breument el «New Deal Verd» en la secció anterior, però el ministre d'Hisenda, John Healy, proposa una espècie de «Brown Deal» que implica subvencions al sector de la defensa, la qual cosa no crearà molts llocs de treball i serà terrible per al medi ambient. Healy ha anunciat que el Govern invertirà 6 000 milions de lliures en tres nous dics flotants en la base de submarins de la Royal Navy en el riu Clyde. Això s'inscriu en el context d'una reforma més àmplia de la base, per valor de 15 000 milions de lliures, que es durà a terme durant la dècada vinent, emmarcada com a part de la «nova era de la industrialització».

Als governs de centreesquerra els encanta aquest tipus de política: els permet afirmar que estan creant ocupació al mateix temps que es presenten com a «ferms en matèria de defensa». Els líders europeus s'han obsessionat amb aquesta mena de retòrica en els últims anys, anunciant plans per a gastar milers de milions en el rearmament europeu. Aquestes propostes han donat un autèntic impuls a les cotitzacions borsàries de fabricants d'armes europeus com Rheinmetall i Leonardo, però no han contribuït massa a reactivar les economies europees en crisis ni a crear ocupació. Com hem vist a Alemanya, per descomptat tampoc han servit de molt per a frenar l'auge de l'extrema dreta.

Això passa perquè aquest tipus de keynesianisme militar no funciona realment. La fabricació moderna d'armes no és especialment intensiva en mà d'obra. Les empreses d’armament utilitzen processos de fabricació avançats i d'alta intensitat de capital per a produir noves tecnologies per al sector. Un informe citat per la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament va revelar que els programes d'estímul «verds» creen tres vegades més llocs de treball que els «marrons». En lloc de crear ocupació, el keynesianisme militar actua com una altra via per a desviar diners públics cap al sector privat. Quan Keir Starmer va anunciar plans per a retallar el pressupost d'ajuda al desenvolupament amb la finalitat d'impulsar la despesa en defensa, el principal beneficiari va ser BAE Systems.

Invertir grans quantitats de diners en defensa tampoc contribueix en gran manera al fet que estiguem més segurs. Com han subratllat repetidament els nostres propis serveis de seguretat, potser la principal amenaça per a la seguretat a la qual s'enfronta el Regne Unit en aquest moment sigui el col·lapse climàtic, i la inversió en defensa genera un alt nivell d'emissions de carboni. Les forces armades es troben entre els majors emissors del planeta i són responsables del voltant del 5,5% de les emissions globals, però aquestes emissions queden excloses dels acords internacionals sobre el clima. La petjada de les forces armades del Regne Unit és d'uns 11 milions de tones de CO₂ a l'any —similar a les emissions de 6 milions de cotxes—. Només BAE Systems representa el 30% de les emissions de la indústria de l’armament del Regne Unit.

Per tant, una inversió més gran en defensa no crea molts llocs de treball, desvia els diners públics cap a mans privades i agreuja la principal amenaça per a la seguretat a la qual ens enfrontem: el col·lapse climàtic. Com he defensat en nombroses ocasions, el keynesianisme militar és un atzucac, per la qual cosa no és d'estranyar que aquest Govern intenti seguir per aquest camí.

***

Finalment, però no per això menys important, Andy Burnham ha decidit que ara és un bon moment per a reactivar el programa «Help to Buy», que va agreujar la crisi de l'habitatge en fer pujar els preus mitjançant subvencions per a la compra d'habitatges de nova construcció. El programa «Your First Home» de Burnham consistirà a concedir als compradors d'un primer habitatge un préstec del 20% del preu d'un habitatge nou, sense interessos, a més d'un dipòsit del 2,5%.

En realitat, aquesta política no té com a objectiu ajudar la gent a permetre's un habitatge nou. Un estudi del mateix Govern va revelar que només el 37% de les persones que es van beneficiar de l'últim programa «Help to Buy» no haurien pogut comprar un habitatge sense ell. El 19% ja eren propietaris i el 4% tenia ingressos superiors a 100 000 lliures. Per a empitjorar les coses, investigadors de la LSE van descobrir que «Help to Buy» va elevar els preus de l'habitatge a Londres en una quantitat superior al valor de la subvenció.

Burnham creu que el seu programa fomentarà la construcció d'habitatges. Si els promotors saben que hi haurà compradors disposats a fer-se amb els seus nous habitatges, amb el suport de l'Estat, és molt més probable que es llancin a construir. Però aquesta lògica tampoc se sosté realment: l'estudi de la LSE esmentat anteriorment va revelar que l'últim programa «Help to Buy» no va tenir un impacte apreciable en la construcció d'habitatges a Londres.

Llavors, què va aconseguir? Va augmentar enormement els beneficis dels promotors. La promotora Persimmon va veure com els seus beneficis augmentaven de 225 milions de lliures esterlines l'any anterior a l'inici de Help to Buy a més de 1.000 milions de lliures esterlines en 2018. Gairebé la meitat dels habitatges que va vendre en 2018 van anar a parar a compradors del programa Help to Buy. El director general de l'empresa es va embutxacar una bonificació de 80 milions de lliures esterlines, subvencionada pels contribuents. La promotora Barratt va seguir una tendència similar, amb uns beneficis que van passar de 185 milions de lliures en 2012 a 812 milions uns anys més tard.

El més forassenyat de tot això va ser que fins i tot els qui van comprar els habitatges van sortir perdent. Després de la introducció del programa «Help to Buy» va sorgir una prima pels habitatges de nova construcció a causa de l'augment de la demanda d'aquesta mena d'immobles. Però quan els compradors van intentar vendre aquests habitatges a persones que no podien acollir-se al programa «Help to Buy», aquesta prima va desaparèixer. Molts es van trobar amb un patrimoni negatiu i es van veure obligats a vendre els seus habitatges amb pèrdues. Una anàlisi va revelar que el 40% dels propietaris d'habitatges de nova construcció venien amb pèrdues.

Com és lògic, els promotors estan encantats que Burnham torni a establir el programa. Els responsables de moltes de les principals promotores del Regne Unit van acollir amb satisfacció l'anunci. Se'ls demanarà que paguin una taxa vinculada al programa, però ja estan exercint pressió perquè aquesta sigui relativament baixa. I aquestes empreses són molt bones fent pressió. En 2024, es va descobrir que els promotors immobiliaris estaven darrere d'un exclusiu «club de l'esmorzar» que va donar 130 000 lliures al Partit Laborista. Malgrat el canvi de líder, sembla que recuperaran els diners.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/from-starmer-to-burnham-more-of-the?

 

 AVUI, DOS ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ DE LA SOCIETAT ALEMANYA I LA DERIVA FEIXISTA QUE PATEIX.

Advertiment des d'Alemanya: o socialisme o barbàrie

El feixisme truca a la porta, i els liberals li estan obrint pas. Només l'esquerra ofereix esperança.

Per Robin Celikates

23 de setembre de 2026

 

Elif Eralp, la candidata guanyadora de l'Esquerra a l'alcaldia de Berlín, en campanya el setembre de 2026. (Crèdit: Siguin Gallup via Getty.)

En tan sols dues setmanes, el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) ha guanyat dues eleccions regionals, a Saxònia-Anhalt i Mecklenburg-Pomerània Occidental, més que duplicant el seu percentatge de vots i obrint la porta a un govern feixista per primera vegada des de la caiguda del règim nazi, encara que és possible que no aconsegueixi el suport necessari per a formar govern. Mentrestant, a Berlín, l'Esquerra (Die Linke) ha obtingut una impressionant victòria que hauria de convertir a Elif Eralp en la primera alcaldessa d'origen turc de la ciutat-estat —en la capital alemanya, seu de la diàspora turca més gran del món, on més d'una quarta part dels residents adults no poden votar per no ser ciutadans alemanys—.

L'Esquerra va obtenir els seus millors resultats entre l'electorat jove i en els districtes més marcats per la immigració. La seva victòria ha iniciat, finalment, un contramoviment davant de l'ascens aparentment inevitable de l'AfD i ha demostrat que és possible una majoria progressista, inspirada en part per Zohran Mamdani i Zack Polanski. Les raons no són difícils de veure. L'Esquerra va ser l'únic partit que va fer una campanya enèrgica en favor de la justícia social i l'assequibilitat. A mesura que s'agreujava la crisi de l'habitatge, es va comprometre a respectar el popular però controvertit referèndum de Berlín de 2021 per a socialitzar més de 200 000 pisos propietat de grans promotors immobiliaris. Atès que el pla es basa en una disposició constitucional que rares vegades s'utilitza, es tracta d'un experiment que podria obrir el camí a la socialització d'altres infraestructures bàsiques i béns socials, constituint el nucli d'una resposta política d'esquerres a la crisi actual. És fonamental destacar que l'Esquerra va ser també l'únic partit que es va oposar al fet que es plantegés la migració com un «problema», que va insistir que la lluita contra el racisme és essencial per a l'antifeixisme, que es va oposar al paper d'Alemanya com a segon major proveïdor d'armes d'Israel després dels Estats Units i que va criticar la guerra genocida contra Gaza, encara que no sempre en aquests termes.

El seu èxit resulta encara més cridaner perquè es va produir enmig d'una campanya política i mediàtica generalitzada que pintava al partit com un planter de radicals irresponsables i antisemites. Aquesta campanya va tocar fons quan el candidat principal de la CDU, Stefan Evers, va titllar a l'Esquerra de partit de la divisió per la seva «hostilitat cap als jueus i els propietaris», recorrent ell mateix a un tòpic antisemita (només uns dies després que el canceller Friedrich Merz descrivís l'antisemitisme com una forma d'odi cap als estrangers, excloent simbòlicament als jueus alemanys del poble alemany). Les eleccions no han posat fi a la campanya de desprestigi: els polítics i els principals mitjans de comunicació ja estan intensificant la seva demonització, intentant impedir que l'Esquerra formi un govern de coalició. En una situació en la qual les majories feixistes són una possibilitat real, la fusió centrista d'una ressorgida «por al comunisme» amb el racisme obert hauria de dir-te tot el que necessites saber sobre fins a quin punt es prenen de debò el seu antifeixisme. En realitat, al costat del feixisme obert de l'AfD, la veritable política de divisió l'han practicat la CDU —ficada en escàndols, entre ells la malversació de fons destinats a la lluita contra l'antisemitisme— i també l'històric partit de centreesquerra, l'SPD.

La deriva feixista: un projecte centrista.

Encara que el corrent polític dominant insisteix que només l'AfD posa a la societat en risc d'una regressió autoritària o feixista, els últims anys demostren el contrari. El gir autoritari, que pot entendre's com un procés de deriva feixista, es veu facilitat per crisis internes de les democràcies liberals: l'empobriment per culpa de la caiguda dels salaris i l'augment dels preus, l'espiral de desigualtat, la degradació de les infraestructures públiques i la sensació que el futur s'ha vist hipotecat. Està impulsat no sols per les respostes obertament feixistes de l'extrema dreta a aquestes crisis, sinó també pel suposat centre liberal, que ha interioritzat i normalitzat noves formes de racisme estatal contra els immigrants, en part per convicció i en part per pànic. En intentar afeblir a la AfD imitant-la, el centre, com era d'esperar, no ha fet més que enfortir-la.

Els partits de l'anomenat centre (la CDU, l'SPD i fins i tot els Verds —oblidem-nos de l'FDP neoliberal, que ja manca de rellevància—) no sols s'han compromès amb l'austeritat i la crueltat cap als qui es perceben com socialment vulnerables. Han soscavat o suspès activament les normes bàsiques de l'estat de dret democràtic. Han mostrat un menyspreu obert pel dret internacional i els drets humans, especialment pel que fa a Israel i als EUA; han restringit la llibertat de reunió i el dret a la protesta, sobretot en relació amb la solidaritat amb Palestina; han atacat la llibertat acadèmica i artística, i han culpat als immigrants de la crisi i de les experiències generalitzades de declivi. El missatge és doble. La visió d'una societat lliure i igualitària, per molt limitada que sigui la seva realització, ha quedat obsoleta. I si no estàs entre els qui poden aspirar a tirar endavant, l'Estat i la llei no et protegiran. T'expulsaran o et mantindran oprimit per qualsevol mitjà necessari, inclosa la violència estatal.

En lloc de considerar el feixisme com l'oposat a la democràcia liberal, hauríem de veure com la deriva feixista opera dins d'ella —o del que queda d'ella— de formes que no poden atribuir-se únicament als extremistes. Les diferències entre els règims liberals i feixistes són reals, però també ho és la deriva feixista, especialment per a les persones racialitzades, excloses i marginades. Normalitza la violència contra les minories titllades de febles o perilloses. Redueix l'espai per a la dissidència, ja sigui mitjançant la repressió de les protestes o la destrucció neoliberal de les universitats i altres espais que permeten el compromís crític. I difon la sensació que preservar el que queda de l'statu quo i les seves possibilitats requereix abandonar la idea mateixa d'un futur compartit.

L'Alemanya contemporània mostra, per tant, dues modalitats convergents de replegament identitari i violent. Ambdues s'allunyen del terreny que les lluites emancipadores han conquistat en les últimes dècades en ampliar l'accés als drets socials i polítics. Ambdues prometen, de manera defensiva, assegurar els privilegis materials i simbòlics d'un sector dominant de la població en temps de declivi. La primera és explícitament racista: l'AfD estableix una noció excloent de «el poble» i les seves fronteres. El segon prové del suposat centre liberal, en tons més respectables socialment. En aquest cas, la defensa d'un genocidi colonial és clau per a un gir autoritari més ampli.

El nou antisemitisme

Staatsräson, «raó d'estat», significa oficialment per a Alemanya lluitar contra l'antisemitisme i fer costat a Israel. Es presenta com una lliçó de l'Holocaust. En la pràctica, és l'última encarnació d'una política de divisió i d'un estrenyiment de qui pertany a la societat. En ampliar i instrumentalitzar massivament la definició d'antisemitisme entorn de l'«antisemitisme relacionat amb Israel», Staatsräson externalitza l'antisemitisme cap a les poblacions immigrants en el discurs de l'«antisemitisme importat» i l'utilitza per a atacar els desafiaments a l'statu quo per part de l'esquerra . Es converteix en una eina per a assegurar el domini blanc i gestionar la societat migratòria en temps de crisi, al mateix temps que es manté una concepció de si mateixa basada en la superioritat civilitzatòria il·lustrada. En lloc de fer front a l'antisemitisme real i creixent, especialment en l'extrema dreta, la resposta hegemònica es dirigeix contra els immigrants, l'esquerra i les iniciatives de base a favor de la democràcia i contra el racisme, la qual cosa afavoreix un projecte repressiu i racista.

A més, permet als partits majoritaris sortir-se amb la seva. Poden posicionar-se en contra de l'AfD, presentada com l'opció antisistema per als votants blancs les «preocupacions legítimes dels quals» no són escoltades, al mateix temps que intensifiquen la retòrica i les polítiques centristes contra els immigrants i els refugiats sense cedir la superioritat moral. La conseqüència immediata és que les persones «d'origen migratori» estan sotmeses a una supervisió i una disciplina constants, la qual cosa les expulsa de la política, els mitjans de comunicació dominants i les institucions culturals i acadèmiques. La «reemigració», eufemisme neofeixista per a la deportació massiva i la neteja ètnica, és el punt final lògic d'aquesta convergència no reconeguda.

El resultat és la normalització d'una política d'enemistat, manca de solidaritat, separació, sacrifici i eliminació com a resposta dominant a les crisis econòmiques, ecològiques i geopolítiques actuals. Els drets —i, de fet, les vides— de grups cada vegada més nombrosos de persones —en primer lloc, les minories racialitzades i, cada vegada més, aquelles considerades socialment febles o improductives— ja no compten per igual, o ni tan sols compten. Se'ls abandona i se'ls maltracta. El missatge és que això podria succeir-te a tu si no compleixes amb els imperatius de garantir l'ordre existent.

Qui pot vèncer a la nova dreta?

En el que presenten com una resposta a l'AfD, amplis sectors de l'espectre polític alimenten precisament les dinàmiques que impulsen la deriva feixista. En primer lloc, el centre segueix el discurs de l'extrema dreta que presenta la immigració com un problema. Horst Seehofer, llavors ministre de l'Interior, va qualificar la immigració com «la mare de tots els problemes» després dels disturbis racistes de Chemnitz en 2018. Tractar la immigració com la font de la crisi és una porta d'entrada a la deriva feixista, tan retòricament com materialment: identifica enemics i consolida un aparell estatal punitiu i repressiu. Mentrestant, la inclinació als privilegis que han de protegir-se costi el que costi —el projecte de «Fortalesa Alemanya» i «Fortalesa UE»— es torna més violent i agressiu a mesura que els seus súbdits perceben que la promesa d'alliberament i protecció que ofereix la fortalesa és buida.

En segon lloc, per tant, la lògica del boc expiatori no es limita als immigrants. S'estén a altres grups titllats de febles o perillosos, com les persones trans i les persones amb discapacitat, als qui es presenta com una càrrega existencial, una amenaça per als drets establerts sobre la riquesa, el poder i la identitat, i per a un suposat dret a controlar les fronteres que protegeixen aquests drets. En lloc d'abordar els veritables reptes socials, la deriva feixista ofereix més del mateix: més divisió, exclusió, privació de drets i violència —i, d'aquesta manera, agreuja la crisi—.

Som testimonis d'una lluita contra la societat multicultural que ja existeix. La deriva feixista no és en absolut abstracta: persones reals ja la sofreixen com a violència concreta. La pseudoresposta feixista a una crisi mal diagnosticada reprodueix i intensifica les crisis estructurals i la violència que aquestes generen. Converteix la violència estructural en violència directa, terror i dominació, contra i dins de la societat modelada per la migració, en nom d'una comunitat etnonacionalista racialment purificada. La transformació estructural, única capaç de donar resposta a la crisi subjacent, continua bloquejada, i la crisi no deixa d'agreujar-se.

Enfront de la temptació feixista de gestionar el declivi en benefici d'uns pocs, una esquerra renovada és l'única esperança —no sols a Alemanya. I una de les lliçons de les últimes eleccions aquí és que l'única esperança de l'esquerra és insistir en la possibilitat real d'una forma antinacionalista, antiidentitària, antifeixista i no capitalista de convivència solidària, més enllà de la destructiva lògica de suma zero d'una guerra econòmica i civilitzatòria de tots contra tots que els centristes semblen incapaços o poc inclinats a superar. Si volem tenir algun tipus de futur compartit, haurà de ser radicalment diferent del passat i del present.

 

Robin Celikates és catedràtic de Filosofia Social i Antropologia en la Freie Universität de Berlín. Director adjunt del Berlin Centre for Humanities and Social Change a la Universitat Humboldt de Berlín. Co-director del Centre for Social Critique a Berlín. Co-president de la junta de l'International Consortium of Critical Theory Programs (ICCTP). Co-editor de la revista acadèmica Critical Times: Interventions in Global Critical Theory. Ha impartit classes i col·laborat en centres d'elit com la Universitat de Colúmbia (Nova York), la Universitat Paris Nanterre (França) i la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, així com el CCBB a Barcelona. Ha publicat diversos articles en revistes i diaris i és autor, entre altres llibres, de Analyzing Ideology (Oxford University Press, de pròxima aparició) com a coeditor amb Sally Haslanger.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/09/germany-socialism-barbarism?

TURBULÈNCIES A ALEMANYA

L'èxit de l’AfD i el futur d'Europa.

Tariq Ali

8 de setembre de 2026

Els resultats electorals en l'estat federat alemany de Saxònia-Anhalt han despertat a alguns comentaristes, però no suposen una gran sorpresa. Alternativa per a Alemanya (AfD) ha anat creixent a bon ritme i l'anomenat «cordó de seguretat» creat pels partits de centre extrem de l'elit alemanya no ha fet més que afavorir aquest procés. El fet que el 44% dels votants en les eleccions regionals votés a l'AfD és un ombrívol testimoniatge d'això. La Unió Demòcrata Cristiana (CDU), que va obtenir un 37% en 2021, ha caigut ara al 18,5% i, d'altra banda, Die Linke ha superat en vots al Partit Socialdemòcrata (SPD), mentre que el Partit de Sahra Wagenknecht (BSW) ha superat la barrera del 5%. Turbulències. Contradiccions. Fracassos. Aquestes són les paraules que venen al cap.

I no és només Alemanya, amb el seu passat del Tercer Reich, la que s'està movent cap a una direcció ultranacionalista. És tota Europa, en un grau o un altre. I això continuarà si les elits polítiques i econòmiques insisteixen que no són possibles les reformes i en què la forma actual de capitalisme és immutable de manera indefinida. Les guerres posteriors a l'11-S han estat un desastre que ha portat el sistema occidental a caure en paranys creats per ell mateix. Les guerres a l'estranger i les economies financeritzades (OTAN/UE) són les responsables de la situació actual a Europa. Aquesta és la base del que està ocorrent a Alemanya, Itàlia, França i Gran Bretanya. Sens dubte, a hores d'ara, els qui percebien a la UE com un patró oro que mantindria automàticament a ratlla el nacionalisme dels grans Estats han d'estar qüestionant les seves suposicions de sempre. Les dues veus diàries i setmanals del capitalisme occidental —Financial Times i The Economist— no ignoren tot això, i el periòdic rosa a vegades, encara que sigui en rares ocasions, fa honor al seu color, però el setmanari està acabat, sovint és reaccionari d'una forma molt estúpida, d'acord amb el liberalisme actual que defensa acríticament.

Fa poc menys d'una dècada vaig suggerir que:

La Unió Europea, una de les entitats econòmiques més grans del planeta, que ocupa un espai major que l'Imperi romà fa 2000 anys, està en un embolic. Tots els encobriments, els patètics intents de suggerir que tot va bé, que la tireta que s'ha aplicat amb força a tot el cos de la UE assenyala un retorn a la normalitat, resulten profundament poc convincents… El fracàs dels filòsofs progressistes europeus (Habermas i Negri, entre altres) a l'hora de comprendre i analitzar la naturalesa de la crisi indica que s'han convertit en part del problema. Europa no és una bona abstracció. És una mala realitat en la qual les forces d'extrema dreta han dominat el debat.

Unificar Europa, històricament parlant, mai ha estat fàcil. Napoleó va estar a punt d'aconseguir-ho en el segle XIX, però va ser derrotat per l'hivern rus. Els únics líders polítics que es van prendre de debò la imposició d'una Europa unificada i independent van ser Hitler i Himmler, aquest últim amb un pla més convincent que el del seu Führer. Tots dos concebien Europa (després d'haver aixafat a l'Exèrcit Roig) com un contrapès als EUA en la lluita pel domini mundial, en aliança amb el Japó d'Hirohito. Carl Schmitt, estrateg conservador i membre del partit nazi durant un breu període, no veia cap raó per la qual Alemanya no hagués de tenir la seva pròpia versió de la Doctrina Monroe, rebutjant la ingerència estrangera.

Després de la derrota alemanya i el col·lapse de l'Imperi Britànic, va sorgir un món diferent en el qual els Estats Units va assumir el paper de potència occidental dominant. Això va ser acceptat tant per les potències derrotades com per la majoria dels aliats. Charles de Gaulle, no obstant això, advocava per una Europa molt unida com a bloc bonapartista en la política mundial, equidistant de Washington i Moscou. La bomba francesa [force de frappe] protegiria la independència europea sempre que els alemanys se sumessin al projecte. S'havia acordat verbalment un tractat en aquests termes, però el polític conservador alemany i canceller Konrad Adenauer va introduir una esmena manuscrita en la qual s'establia que la solidaritat alemanya amb els Estats Units era eterna. De Gaulle va expulsar de França a més de vint bases estatunidenques i es va retirar de l'organització militar de l'OTAN, encara que va continuar sent membre de l'Aliança Atlàntica. Era preferible una esplendor aïllada a convertir-se en un «ruc de Troia» com el Regne Unit o acceptar una sobirania truncada com la d'Alemanya.

Després de la caiguda del Mur de Berlín, Gorbatxov a Moscou i els líders de la RDA a Berlín Oriental van acceptar el «Anschluss» econòmic proposat pel canceller de la CDU, Helmut Kohl, i no van exigir ni van obtenir res a canvi. Les promeses verbals que l'OTAN no es «expandiria ni una polzada cap a l'est» mai es van prendre de debò i són la raó principal de l'atac de Putin a Ucraïna. El bombardeig del gasoducte d'un important país de l'OTAN per part d'un aspirant a membre ha afectat greument l'economia alemanya. La reunificació, brutal i irreflexiva, va tenir un efecte socioeconòmic i politicocultural desastrós en totes dues Alemanyes. Les celebracions no van durar gaire. Així ho ha assenyalat sovint un dels intel·lectuals de mentalitat més independent del país, Wolfgang Streeck. En els seus nombrosos assajos i llibres, molts dels quals han estat publicats per la New Left Review i Verso. En l'últim capítol de Buying Time, Streeck va defensar que és possible una Europa diferent i va esbossar les línies generals de com podria ser una nova constitució democràtica per a una realitat culturalment diversa i socialment heterogènia. Més tard, en Taking Back Control?, es va mostrar menys utòpic i va assenyalar amb duresa com Europa s'havia deteriorat encara més i com Alemanya havia abandonat pràcticament la socialdemocràcia.

Aquests són els contextos en els quals ha d'entendre's l'auge de l'AfD. La seva principal líder, Alice Weidel, que és una ferma oponent a la immigració (igual que tots els partits de centre extrem) i una acèrrima defensora de Netanyahu i del genocidi de Gaza (igual que la majoria dels altres partits alemanys), és també una enèrgica oponent a la guerra de l'OTAN a Ucraïna i exigeix una solució negociada, en contraposició a la coalició governant. La seva vida personal contradiu part de la seva retòrica d'extrema dreta; viu amb una dona d'origen esrilanqués que va créixer a Suïssa. És la primera vegada des de la Segona Guerra Mundial que un partit d'extrema dreta s'ha acostat tant a prendre el control d'un estat federat a Alemanya.

Donada la falta d'una alternativa popular, és probable que aquest procés continuï. El «tallafocs» dissenyat per a mantenir a ratlla a l'AfD està abocat a perdre tot el seu sentit si mitja dotzena de diputats de la CDU es passen al bàndol contrari, tal com ha vingut passant al Regne Unit amb els conservadors que s'han unit al partit Reform de Nigel Farage. Sembla que el tallafocs és una mesura fallida que només ha servit per a allunyar encara més als votants. Die Linke i BSW haurien de votar al costat dels partits de centre extrem per a mantenir a l'AfD fora del Govern? Mentre escric aquestes línies, s'està produint un acalorat debat tàctic.

Els partits d'esquerra no han d'oblidar que el centre extrem els considera l'altra cara de la moneda de l'AfD i que Merz ha afirmat en repetides ocasions que la CDU mai formaria una coalició amb Die Linke. Atès que aquest és el cas, no hi ha absolutament cap raó per la qual els dos partits d'esquerra no hagin d'abstenir-se quan se celebri la votació. Al cap i a la fi, és Weidel tan diferent de Meloni a Itàlia o de Le Pen a França? Tots els partits que lideren aquestes dones compten amb una bona dosi de feixistes de línia dura. Els tres països van rebre de regal dels EUA i l'OTAN un gran percentatge d'antics caps d'intel·ligència feixistes, alts comandaments policials, funcionaris i polítics blanquejats, etc. La pena i la llàstima va ser l'encertat títol d'un documental francès que treia a la llum l'abast de la col·laboració francesa amb el Tercer Reich. De Gaulle va manar executar a alguns com a gest simbòlic. A alguns, com el mariscal Pétain, se'ls va perdonar l'execució i, en el seu lloc, van ser condemnats a cadena perpètua. Però molts altres van continuar impunes i les democràcies europees mai es van purificar d'aquells que en el seu moment havien estat els botxins voluntaris de Hitler, Mussolini, Pétain i Franco. Ara s'estan recollint les conseqüències. I, a part de Jean-Luc Mélenchon, no hi ha cap altre polític d'esquerres que s'enfronti a l'enemic a casa.

Sovint em pregunto com hauria vist el present Edgar Reitz, un dels millors cineastes de l'Alemanya de la postguerra. La seva sèrie de cinc pel·lícules (59 hores i trenta-dos minuts en total), coneguda com a Heimat, oferia una història molt refinada i matisada de la seva pàtria. Seriosa, estèticament agradable (la meva favorita era Die Zweite Heimat) i presentava una «història des de baix» que no té equivalent en cap altre país europeu. Mostrava a refugiats econòmics alemanys que s'establien al Brasil i als Estats Units. La implicació era òbvia. Gent de tots els països europeus buscava noves vides i fortunes en altres llocs en temps de crisi econòmica. Potser és diferent del que fan avui els antics ciutadans de les colònies europees?

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/turbulence-in-germany?