La irrellevància dels bancs centrals

En l'era de Trump, té realment importància el que facin els bancs centrals?

Frances Coppola

10 de març de 2026

 

Coppola Comment ha estat en silenci durant massa temps. Ho sento. Hi havia tantes coses sobre les quals podria —i hauria de— haver escrit, però no ho vaig fer. A vegades, va ser perquè, per a quan em posava a escriure, el tema ja havia desaparegut de l'actualitat. Tinc diversos esborranys sense acabar que no he publicat perquè ja no són d'actualitat. Però, per a ser sincera, em resulta difícil escriure sobre finances i economia. Ara vivim en un món diferent. A algú li importa realment si els bancs centrals pugen o baixen els tipus d'interès en 25 punts bàsics, quan el president dels EUA pot fer que economies senceres entrin en barrina amb una publicació en Truth Social?

Els últims dies han sigut una muntanya russa. Quan l'lrán va tancar l'estret d'Ormuz i va atacar als seus veïns del Golf, els preus del petroli i el gas es van disparar, les companyies navilieres com Maersk van suspendre serveis crucials, i les refineries de petroli i les empreses químiques van declarar força major. Les expectatives d'inflació es van disparar immediatament, i els mercats, que havien descomptat amb confiança novess retallades dels tipus d'interès, van fer un gir brusc, descomptant almenys una pujada dels tipus d'interès abans que acabés l'any. Els preus de les accions van caure i els rendiments dels bons de l'Estat van pujar.

La gent del carrer estava tan dominada pel pànic com Wall Street. Ací, al Regne Unit, els conductors es van afanyar a anar a les benzineres per a omplir el dipòsit abans de les inevitables pujades de preus: la meva benzinera local ja s'havia quedat sense benzina quan vaig arribar (sí, vaig omplir el dipòsit, encara que, en la meva defensa, diré que quasi no em quedava benzina i que demà he d'anar i tornar de Gatwick). Amb els preus en les benzineres pujant fins a 1,80 lliures per litre, la ministra d'Hisenda acusa ara les petrolieres d'especulació.

Keir Starmer va insinuar que podria haver-hi ajudes del Govern per a les llars afectades per les fortes pujades dels preus del combustible i l'energia, encara que l'estrany límit màxim de preus de l'energia del Regne Unit retardarà l'efecte fins a l'estiu. Però amb l'augment dels costos de finançament, això sembla una tasca difícil. De fet, les regles fiscals de Rachel Reeves podrien veure's de nou sota pressió. La Declaració de Primavera que va presentar fa només una setmana sembla que va ser fa una eternitat.

Després va arribar l'anunci de Trump que la guerra estava «quasi acabada». L'alleujament va ser tan esbojarrat com el pànic. Els preus del petroli es van desplomar de nou per sota dels 90 dòlars per barril:

 

font: oilprice.com

(Els preus del cru Brent es van comportar de manera similar)

Les accions es van recuperar i els rendiments dels bons de l'Estat van caure —una mica. Però els preus del petroli i el gas continuen elevats, i la volatilitat és alta. Tothom està en suspens, a l'espera de la pròxima descàrrega d'idees en Truth Social o de la divagant roda de premsa del president més impredictible dels EUA Els preus del petroli podrien disparar-se de nou en qualsevol moment.

Podria dir-se que la persona que més es beneficia d'aquest caos és el president Putin, qui rep un inesperat guany econòmic gràcies a l'augment dels preus del petroli, la qual cosa l'ajudarà a continuar la seva guerra contra Ucraïna. Encara que potser el mateix Trump també se'n beneficia. Els arxius d'Epstein estan ben enterrats…

Malgrat les paraules de Trump, les bombes continuen caient. L'estret d'Ormuz roman tancat a la major part del trànsit marítim. L'Aràbia Saudita està desviant la producció de petroli cap a rutes alternatives, però com aquestes rutes no tenen la mateixa capacitat, també està retallant la producció. El G7 està considerant alliberar petroli de les reserves, però això no duraria molt. L'escassetat de subministrament ja està afectant les indústries al llarg de la cadena de subministrament. Fins i tot si la guerra s'acabés demà, podria portar-los molt temps recuperar-se.

La setmana passada, en la seva previsió de març, l'OBR va estimar que la inflació cauria fins a l'objectiu del 2% del Banc d'Anglaterra a la fi d'any. Avui, David Miles, membre del Comitè de Responsabilitat Pressupostària de l'OBR, ha anunciat que, com a conseqüència directa de la volatilitat dels preus del petroli i les matèries primeres provocada per la guerra de l'Iran, ara espera que la inflació a la fi d'aquest any se situï més a prop del 3% que del 2%.

Com hauria de respondre el Banc d'Anglaterra a això? Miles assenyala que les pujades dels preus del petroli i el gas no són ni des de lluny tan grans com les que es van produir quan Rússia va envair Ucraïna en 2022. Té raó... fins ara:

 

font: oilprice.com

A conseqüència del repunt dels preus del petroli i el gas de 2022, la inflació va arribar a l'11%:

 

Per a reduir la inflació, el Banc d'Anglaterra va pujar ràpidament els tipus d'interès fins al seu nivell més alt des de 2008. Però, encara que la inflació ha baixat, no ha tornat als mínims de l'era prepandèmica. I tampoc ho han fet els tipus d'interès. Avui dia, els tipus d'interès són molt més alts del que eren en el moment de les crisis del preu del petroli de 2022:

 

font: Banc d'Anglaterra

El Banc d'Anglaterra també està venent les reserves de valors acumulades durant les successives onades d'expansió quantitativa. Això redueix els diners en circulació i, per tant, és una forma d'enduriment monetari. A més, la pressió sobre el cost de la vida i les pujades d'impostos dels últims anys han obligat les llars a recórrer als estalvis que van acumular durant els anys de la pandèmia i a endeutar-se més (o a pagar més pel deute existent).

Arribats a aquest punt, he de recordar a tots que tant els pagaments d'impostos al Govern com els pagaments del servei del deute als bancs redueixen els diners en circulació, llevat que es compensin amb la despesa pública o un augment dels préstecs bancaris. En l'actualitat, el Govern està apujant els impostos i retallant la despesa pública per a complir les seves pròpies normes fiscals i, segons el Ernst & Young Item Club Bank Lending Forecast, la taxa de creixement del crèdit bancari total es preveu que caigui del 4,1% en 2025 al 3,1% en 2026. Les condicions monetàries al Regne Unit són, per tant, notablement més restrictives que en 2022, i les llars es troben sota més pressió financera.

El Banc d'Anglaterra no disposa d'un marge tan ampli per a pujar els tipus com el tenia en 2022. De fet, podria dir-se que seria millor baixar els tipus d'interès per a evitar el que podria ser una recessió molt greu.

Però torno al punt de partida. Continua important realment el que facin els bancs centrals? Fins i tot per als poderosos EUA, és la política fiscal, i no la monetària, la que ara determina les condicions econòmiques, i la Fed lluita per mantenir la seva independència. I per a les petites economies obertes com el Regne Unit, tant la política monetària com la fiscal ja ballen al so de la geopolítica. Quan Trump parla, els mercats entren en pànic, i els governs i els bancs centrals s'afanyen a estabilitzar les seves economies (i, en alguns casos, a esquivar les bombes).

L'edat d'or dels bancs centrals independents s'ha acabat. I la sobirania és cosa del passat. Aquest és el moment imperial dels EUA, i Trump és el seu Cèsar August.

 

Frances Coppola solia treballar en bancs. Ara escriu sobre ells i sobre finances i economia en general. Encara que la seva formació inicial va ser com a músic i cantant, va treballar en el sector bancari durant 17 anys i va cursar un MBA en la Cass Business School de Londres, on es va especialitzar en gestió de riscos financers. És autora del blog de finances i economia Coppola Comment, que apareix regularment en el bloc Alphaville del Financial Times i ha sigut citat en The Economist, el Wall Street Journal, The New York Times i The Guardian. També col·labora habitualment com a comentarista de temes financers en la BBC. I continua cantant i ensenyant. Al cap i a la fi, diu, en la vida hi ha més coses que les finances.

 

Traduït del Substack de l'autora, COPPOLA COMMENT: https://coppolacomment.substack.com/p/the-irrelevance-of-central-banks?

 

 

 

Les llars han pagat la guerra de l'Iran. Els especuladors s'han fet rics.

Els mercats financers desregulats han traslladat el cost de la guerra directament a les llars, i els beneficis, directament a Wall Street.

Grace Blakeley

28 d'abril de 2026

Unes poques persones poderoses han guanyat molts diners amb la guerra de l'Iran. Just abans de l'anunci de l'alto el foc, diversos inversors van apostar 950 milions de dòlars a la caiguda dels preus del petroli. Quan els preus del petroli van caure al voltant d'un 15% després de l'anunci, aquests operadors van guanyar cadascun diversos centenars de milers de dòlars a l'instant.

És difícil evitar la conclusió que aquests comptes van aprofitar informació privilegiada per a guanyar diners. Hi ha un nom per a aquesta pràctica: ús d'informació privilegiada. I és il·legal quan s'opera en mercats financers regulats. Però Polymarket no és un mercat financer regulat, per la qual cosa tècnicament no està subjecte a les normes sobre ús d'informació privilegiada.

Les plataformes de negociació com Polymarket estan clarament falsejades a favor dels qui disposen d'informació privilegiada. És bastant fàcil veure que això és incorrecte. Però els operadors de Polymarket no són els únics que s'han beneficiat econòmicament d'aquesta guerra. Els operadors de matèries primeres també han obtingut enormes beneficis, i aquests s'han aconseguit a costa de les llars comunes.

Dins del mercat de futurs del petroli.

Els inversors experimentats no aposten pel preu del petroli utilitzant Polymarket. Operen amb futurs de petroli.

Un «futur» de petroli és, en essència, un acord per a comprar o vendre una quantitat de petroli —petroli real i físic— en una data futura especificada. Les companyies petrolieres venen aquests futurs per a fixar els preus. BP, per exemple, podria vendre un contracte per 1000 barrils de cru a 80 dòlars per barril d'aquí a un any, la qual cosa garanteix els seus ingressos futurs.

 

Crèdit: https://www.bloomberg.com/news/articles/2026-04-21/commodity-traders-reap-billions-in-profit-as-war-upends-markets

En l'altre costat de l'operació, una aerolínia podria comprar el contracte per a «cobrir» la seva exposició als costos del combustible. Si ets una aerolínia i el preu del petroli puja, els teus costos augmentaran perquè estàs pagant més pel petroli. Però pots compensar l'augment dels teus costos de producció comprant futurs.

Com funciona aquesta compensació? Imagina que tens un contracte per a comprar 1.000 barrils de cru Brent a 80 dòlars per barril d'aquí a un any, però de sobte la gent està disposada a pagar 90 dòlars. Tècnicament, podries rebre aquests 1.000 barrils per 80.000 dòlars i vendre'ls per 90.000 dòlars. En realitat, la majoria dels contractes de futurs et permeten traure profit de les variacions de preu sense intercanviar físicament el petroli.

Els altres actors en l'equació són els operadors de matèries primeres. No estan en el mercat per a vendre la seva producció futura, com BP, ni per a cobrir els costos dels inputs, com les aerolínies; són ací per a guanyar diners. Si, per exemple, un fons de cobertura creu que l'OPEP està a punt de retallar la producció de petroli, pot comprar futurs de petroli i obtindre beneficis quan el preu del petroli pugi.

Com l'especulació amplifica les crisis

Així doncs, el petroli no sols es negocia com una matèria primera física: els operadors també poden utilitzar els futurs per a apostar sobre els preus del petroli en els mercats financers. I els mercats financers responen a la informació de forma diferent dels físics. Una refineria no pot ajustar instantàniament la seva producció en resposta a un titular. Però un operador de futurs pot reajustar les expectatives en segons.

Això és important perquè un volum més gran d'operacions especulatives —és a dir, el tipus d'operacions que realitzen els operadors de matèries primeres— amplifica la magnitud de les oscil·lacions de preus a curt termini.

Si un grup de fons de cobertura realitza grans apostes al fet que el preu del petroli està a punt de pujar, aquestes apostes s'alimentaran les unes a les altres fins que el preu dels futurs s'allunyi enormement del que caldria esperar segons una anàlisi imparcial de l'oferta i la demanda. Un estudi recent va revelar que l'excés d'operacions amb futurs explica més de la meitat de la variació a curt termini del preu actual (al comptat) del petroli, i que aquests efectes es van intensificar després de la desregulació.

El deute amplifica encara més la volatilitat. Els operadors de matèries primeres solen negociar amb diners prestats, per la qual cosa els grans moviments de preus solen desencadenar exigències de més garanties per a donar suport a la seva posició (ajustos de marges). A vegades, els operadors no poden satisfer aquestes exigències de garanties, per la qual cosa han de liquidar la seva posició (és a dir, vendre). I totes aquestes vendes amplifiquen els moviments de preus que van desencadenar la necessitat de vendre en primer lloc.

Aquestes oscil·lacions salvatges poden corregir-se a mitjà o llarg termini, però per a llavors el mal ja està fet. El preu de la gasolina, per exemple, sol pujar amb els preus dels futurs, per la qual cosa els consumidors ja s'han vist obligats a pagar més, fins i tot abans que s'hagin materialitzat realment les restriccions de subministrament. De fet, s'ha gravat a tots els altres per a subvencionar els beneficis de les grans finances.

Vam veure com es desenvolupava aquesta dinàmica amb gran claredat durant la guerra de Trump a l'Iran. En el moment en què sorgia qualsevol mala notícia sobre el conflicte, els mercats de futurs es convertien en un mecanisme instantani de transmissió de la por. Els preus del petroli es disparaven, però la producció física no podia ajustar-se ni de lluny amb la mateixa rapidesa. Els preus acabaven caient quan els operadors reajustaven les seves apostes, però els consumidors continuaven pagant preus més alts en les gasolineres, perquè els detallistes són molt més propensos a apujar els preus que a baixar-los.

Al mateix temps, la volatilitat significa majors beneficis per als operadors de matèries primeres. L'operador petrolier més gran del món, Vitol Group, va declarar haver obtingut uns beneficis d'uns 2.000 milions de dòlars en un trimestre gràcies a la volatilitat provocada per la guerra de l'Iran. El segon operador petrolier més gran del món, Trafigura Group, va tindre un dels seus millors trimestres de la història. Un altre operador petrolier, Gunvor Group, va guanyar més en el primer trimestre d'enguany que en tot l'any anterior.

Qui paga la financerització?

Des de principis de la dècada de 2000, el comerç de matèries primeres s'ha desregulat. Des de llavors, més inversors —des de fons de cobertura fins a bancs d'inversió i fons de pensions— s'han vist arrossegats al comerç de matèries primeres. Avui dia, aquests mercats estan dominats per actors financers que busquen obtindre beneficis, en lloc de per les empreses que produeixen les matèries primeres o aquelles que les compren per a cobrir els costos dels inputs.

En altres paraules, els mercats de matèries primeres s'han financeritzat. I això ha contribuït a augmentar la volatilitat, la qual cosa ha fet pujar els preus per als consumidors —i altres actors de l'economia «real»—. Al mateix temps, ha generat enormes beneficis per als operadors de matèries primeres. En efecte, tots hem estat subvencionant els beneficis del sector financer.

Amb els comerciants de matèries primeres o sense, la guerra a l'Iran hauria provocat un augment dels preus del petroli. Però aquests no haurien pujat tan bruscament, ni tan ràpidament, si no fos pel paper dels mercats de matèries primeres financeritzats. Un sistema de comerç de matèries primeres menys financeritzat hauria fet que els preus pugessin d'una manera més lenta, menys erràtica i més manejable —una que hauria imposat menors costos a la resta de la població.

Pot ser que Trump i Netanyahu hagin provocat aquest conflicte. Però el nostre sistema econòmic hiperfinanceritzat va traslladar els seus costos a les llars tan ràpidament que aquestes no van tindre temps d'adaptar-se. No obstant això, els beneficiaris d'aquesta crisi van ser les petrolieres, els operadors de matèries primeres i els inversors amb informació privilegiada.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/households-paid-for-the-iran-war?