El que Texas oblida

El Álamo, el mite del desvalgut i la història oculta del Texas roig

Grace Blakeley

25 d'abril de 2026

«L'essència d'una nació resideix en el fet que tots els individus tenen moltes coses en comú, i també en què han oblidat moltes coses».

Ernest Renan, “Qu'est-ce qu'une nation?"

He passat l'última setmana a Texas i ha sigut una bogeria. Sento que ser ací m'ha ajudat a comprendre una mica millor per què la política estatunidenca és com és.

La cultura del «hustle» s'infiltra en cada racó de la vida de la gent. La mitologia del somni americà no sols continua viva, sinó que està en plena expansió. La vida és un gran joc competitiu: si guanyes, estàs d'enhorabona, i tothom t'adorarà i et respectarà. Si perds, acabaràs al carrer amb la resta de la població excedent d'aquest país, i a ningú li importarà gens ni mica. Parlaré més sobretot això en el meu pròxim llibre.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció de Texas és el sorprenent blanqueig de la seva història, i la poderosa història que aquest blanqueig permet als texans explicar sobre si mateixos.

Benedict Anderson va descriure famosament a la nació com una «comunitat imaginada». Aquestes comunitats es construeixen a través d'històries, i una de les parts més importants del procés de creació d'històries és la decisió sobre quines parts de la història d'una comunitat es recorden i quins s'obliden.

Recorda El Álamo

Fa uns dies vaig visitar El Álamo, que ofereix una vívida imatge de valents texans lluitant contra repetides invasions d'estrangers àvids de poder per a defensar el seu mode de vida —i guanyar fama i fortuna en el procés—. Enmig de El Álamo hi ha una llarga paret amb una línia temporal que recorre diversos centenars d'anys de la història del lloc, al costat d'una línia temporal mundial destinada a contextualitzar-la.

No em va sorprendre veure que es passava per alt la història de la conquesta i el genocidi. El mural només esmentava els treballs forçats dels pobles indígenes en la construcció de El Álamo, sospito que perquè això va tindre lloc sota el domini espanyol. Vaig seguir la línia temporal fins a la dècada de 1860, esperant alguna menció al paper de El Álamo durant la Guerra Civil. L'única cosa que vaig trobar va ser una breu referència a la formació de la Confederació.

 

Així que vaig mirar la línia temporal «mundial», esperant veure els anys 1861-1865 clarament marcats. No hi havia res. Uns anys més tard, les dates d'inici i fi de la Guerra francoprussiana estaven exposades amb molta claredat. Però la brutal guerra civil que constitueix una part tan important de la història dels Estats Units no va rebre cap menció.

No vaig poder evitar pensar en els escrits d'Anderson sobre la memòria i la construcció de la nació. Al principi de «Comunitats imaginades», Anderson cita la conferència d'Ernest Renan de 1882 «Què és una nació?». Renan va escriure que «l'essència d'una nació és que tots els individus tenen moltes coses en comú, i també que han oblidat moltes coses». De fet, Anderson invoca la Guerra Civil estatunidenca en la seva anàlisi d'aquest oblit col·lectiu, i la tradició sembla continuar viva i cuejant a Texas.

I té sentit. La mitologia de Texas —la història que fa que la gent se senti orgullosa de ser texana— és la història de l'oprimit. És «no ens trepitgeu»; és «veniu a prendre-m'ho»; és «recorda El Álamo». Aquesta història és poderosa. Però no funciona si ets l'opressor. No funciona si ets tu qui trepitja. Només funciona si recordes El Álamo i oblides la Guerra Civil.  

El Texas Roig oblidat

El mural de El Álamo no és l'única part de la història de Texas que ha sigut retocada. Uns dies abans de partir cap als EUA, vaig participar en el pòdcast de Jacobin amb David Griscom. Em va parlar del seu llibre «The Myth of Red Texas» i, molt generosament, em va regalar un exemplar perquè el llegís mentre era ací.

És una lectura brillant. La prosa és aguda, i les històries que narra —des de la vaga de vaquers de 1883, passant per les guerres dels talladors de tanques, fins a la fundació de la Germanor de Treballadors Fusters— són apassionants. En un cert sentit, la història de Griscom coincideix amb la narrativa oficial: és una història de valents desvalguts que lluiten per defensar el seu mode de vida. La diferència és que, en aquesta versió, els herois són els texans de classe treballadora, i els malvats són terratinents cobejosos i polítics corruptes.

No és difícil entendre per què s'ha ocultat aquesta versió de la història de l'estat. La idea que Texas —l'estat tan típicament estatunidenc on regeix el dret al treball, dominat per les grans petrolieres i el Partit Republicà— tingui una història seriosa de socialisme seria difícil de digerir per a l'elit de l'estat. Però no és només l'establishment el que ha oblidat l'antiga força del socialisme en l'estat. L'esquerra també ha perdut aquesta part de la seva pròpia història.

Llavors, per què s'ha oblidat? Part de la resposta és que l'experiment de Texas amb el socialisme no és una història clara. La societat texana no sols estava dividida en classes; estava dividida per races. I els primers socialistes de l'estat van fracassar en gran manera a l'hora d'unir a la classe treballadora entorn de les línies de classe, sovint agreujant les divisions racials entre els treballadors en lloc de superar-les. En fer-ho, li van fer el joc als capitalistes, que no desitjaven una altra cosa que els treballadors s'enfrontessin entre si en lloc d'unir-se contra el seu enemic comú.

Els intents dels capitalistes per incitar a l'odi racial eren molt menys subtils del que són avui dia. Griscom destaca una cita d'un terratinent adinerat, que descriu com a «emblemàtica» de la forma en què les elits intentaven enfrontar als treballadors negres i blancs entre si:

«Els arrendataris blancs són una colla d'anarquistes inútils, peresosos i mentiders. Els he fet fora a tots de la meva granja, excepte a un, i els he substituïts per treballadors negres, als quals puc manar i que faran el que els digui. La meva experiència amb els arrendataris blancs va ser desastrosa».

Per desgràcia, aquestes tàctiques van funcionar en gran manera. Els treballadors blancs eren tan propensos a culpar als treballadors negres de la desocupació i els baixos salaris com a la classe capitalista. La Germanor de Treballadors Fusters —que va aconseguir unir a treballadors negres i blancs en un sindicat que es va declarar en vaga contra una indústria de la fusta sorprenentment explotadora— va ser l'excepció.

Naturalment, la classe dominant va comprendre l'amenaça que representava aquest tipus de solidaritat de classe i va treballar sense descans per a destruir el sindicat. Al principi, els patrons van intentar portar a treballadors negres perquè fessin d'esquirols contra els vaguistes, en un bast intent de dividir-los. Quan això va fracassar, van recórrer a la força bruta i a la corrupció política. I la història de la Germanor de Treballadors Fusters va quedar en l'oblit, juntament amb gran part de la història del socialisme texà.

Recordar aquesta història és fonamental per a l'esquerra actual, tant perquè contraresta la versió edulcorada de la història que retraten els qui estan en el cim, com perquè ofereix lliçons crucials sobre com construir un moviment que pugui amenaçar verdaderament el poder del capital.

La història de Texas ens mostra que, units, els treballadors són forts. Els patrons ho saben, i mai deixaran d'intentar dividir als treballadors per motius de raça, gènere i qualsevol altre prejudici que se'ls ocorri. L'estratègia més eficaç del capital, que continua fent-se servir avui dia, és dirigir-se directament als treballadors blancs, dient-los que els seus salaris i condicions serien millors si no fos per les minories que els fan la competència.

Mentre els treballadors blancs es creguin aquesta narrativa, mai aconseguiran la solidaritat necessària per a enfrontar-se als qui estan en el cim. I les elits continuaran explicant-los una versió de la seva història i de la seva nació que omet precisament les lluites que la van forjar.

 

Grace Blakeley es redactora de la revista Tribune Magazine y autora de varios libros, entre ellos «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» y «Stolen: How to save the world from financialisation. Puedes encontrar su trabajo en Substack en graceblakeley.substack.com. Aparece con frecuencia en medios de comunicación británicos e internacionales, como BBC Question Time, Good Morning Britain de ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV y MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/what-texas-forgets

 

La IA revolucionarà, d'una forma o una altra, l'economia global. La pregunta és si el sistema financer sobreviurà a aquesta revolució en la seva forma actual. Guanyi o perdi, les dades suggereixen cada vegada més que no ho farà, ens diu @graceblakeley

  

Guanyi o perdi, la IA trastocarà l'economia

Si la IA no compleix amb les expectatives, la bombolla esclatarà. Si té èxit, podria desencadenar una crisi financera.

Grace Blakeley

13 d'abril de 2026

Molta gent sembla pensar que vivim una bombolla gegantesca entorn de la IA; jo mateixa he defensat aquesta tesi moltes vegades en aquest butlletí. Això no vol dir que la tecnologia subjacent no tingui un potencial transformador, sinó que els inversors estan apostant que serà molt, molt rendible. I aquests beneficis no semblen estar materialitzant-se.

Hi ha els qui no estan convençuts d'aquest argument. Afirmen que els beneficis de productivitat derivats de l'ús adequat dels models de llenguatge gran (LLM) seran tan enormes que les empreses pagaran sumes realment astronòmiques per a accedir-hi. I aquests pagaments ompliran les butxaques de les grans empreses tecnològiques durant les pròximes dècades.

Però em vaig adonar d'alguna cosa durant el cap de setmana mentre investigava una mica sobre l'avorrit món del crèdit privat: fins i tot si els escèptics de la bombolla tenen raó, continuem estant en un bon embolic.

Perquè si la IA resulta ser tan transformadora com afirmen els seus principals defensors, moltes empreses faran fallida. Aquestes empreses podrien arrossegar als seus creditors amb elles. Si l'efecte és prou significatiu, ens enfrontaríem a una crisi creditícia. I si s'esgota el crèdit, d'on sortiran els diners per a tots aquests centres de dades?

Escenari 1: La bombolla esclata

Comencem pel costat «negatiu» de la història. Si la IA no està a l'altura de les expectatives —si els guanys de productivitat són més lents, menors o més difícils de monetitzar del que esperen els inversors—, llavors les conseqüències són relativament fàcils d'esbossar.

En els últims anys, s'han invertit enormes sumes en infraestructura d'IA, com els centres de dades que estan sorgint a tot arreu dels Estats Units. Part d'aquesta inversió l'estan realitzant empreses amb molt de capital, com Microsoft o Alphabet. Però no tota. En tot l'ecosistema tecnològic, hi ha empreses que estan assumint un palanquejament significatiu per a finançar una enorme i especulativa expansió d'infraestructura molt costosa (p. e. Oracle).

Si els ingressos deceben, aquestes empreses podrien tindre dificultats per a complir amb les seues obligacions. I gràcies als fluxos circulars d'efectiu que sustenten l'auge de la IA, els passius d'algunes empreses tecnològiques són els ingressos d'altres —com Oracle, que es compromet a vendre capacitat de càlcul a OpenAI utilitzant xips comprats a Nvidia, que al seu torn inverteix en OpenAI.

Uns quants fracassos de gran repercussió podrien bastar per a desencadenar una desacceleració en tot el sector. Això podria conduir a una correcció més àmplia a mesura que els inversors fugin a la recerca de seguretat. El que, en la fase d'auge, sembla un cercle virtuós d'inversió i innovació es converteix ràpidament en una clàssica desacceleració, en la qual la inversió s'esgota, les valoracions cauen, els deutes queden impagats i tothom es veu obligat a buscar liquiditat costi el que costi.

Escenari 2: Disrupció massiva de la IA

Però potser aquest escenari no et sembla del tot convincent. Potser ets un autèntic creient, que pensa que la IA proporcionarà augments de productivitat sense precedents, i que les grans empreses tecnològiques aconseguiran generar enormes beneficis amb la concessió de llicències dels seus models. Llavors, què ocorre si la IA és realment tan rupturista com afirmen els seus defensors?

En l'escenari «guanyador», el problema no és que les grans empreses tecnològiques no guanyin prou diners, sinó que massa altres empreses deixen de guanyar diners.

Si la IA té tant èxit com semblen creure els inversors, revolucionarà molts sectors. Com a resultat, moltes empreses veuran caure els seus ingressos i tindran dificultats per a pagar els seus deutes. Algunes faran fallida, deixant als seus creditors amb grans pèrdues.

Aquest escenari ja s'està desenvolupant davant els nostres ulls entre les empreses de programari. Durant el que s'ha anomenat «SaaSpocalypse», s'han esfumat milers de milions del valor de les empreses de programari considerades més exposades a la disrupció de la IA.

Moltes d'aquestes empreses no són empreses emergents amb un palanquejament lleu, sinó empreses madures que es van endeutar fortament en una era de diners barats. Ara es troben atrapades entre l'augment dels tipus d'interès i la caiguda de la demanda dels seus serveis.

Però el que empitjora les coses és que els diners que van fer servir no procedien principalment de bancs tradicionals. Tampoc procedien dels mercats de bons. Procedien del que s'anomena sistema bancari en l'ombra: un extens ecosistema d'institucions financeres privades que gestionen els diners d'altres persones. Aquestes institucions han intervingut per a proporcionar crèdit allí on els bancs, limitats per la regulació, s'han retirat.

Les empreses de desenvolupament empresarial —entitats creditícies que formen part de l'univers de la banca en l'ombra— tenen actualment un valor del voltant de mig bilió de dòlars. Una vuitena part del seu crèdit total a escala sectorial està exposada a empreses de programari com a "Software as a Service" (SaaS). L'anàlisi d'un banc va estimar que entre el 25% i el 35% dels actius del crèdit privat s'enfronten a un risc «elevat» de disrupció per la IA.

El risc en el costat dels «guanyadors» no és simplement que algunes empreses fracassin. És que aquests fracassos afectin un petit nombre de prestadors molt exposats —i menys regulats—. Tal escenari podria causar greus problemes al sistema bancari en l'ombra i, potencialment, també al sistema bancari tradicional. Simplement, no ho sabem, perquè el sistema bancari en l'ombra —que realment es va enlairar després de 2008— encara no ha sigut posat a prova per una crisi pròpiament dita.

Programari: el canari en la mina de carbó

Si la bombolla de la IA esclata (escenari 1), no succeirà immediatament. Però algunes de les prediccions més aterridores de l'escenari d'èxit de la IA ja s'estan complint davant els nostres ulls.

Les empreses de programari veuen com es desplomen les seves valoracions a mesura que els inversors s'adonen que molts dels serveis que presten a les empreses ara poden realitzar-se internament utilitzant IA. La majoria d'aquestes empreses no són grans empreses cotitzades que es financen en els mercats de bons. Són empreses privades de grandària mitjana que han obtingut finançament d'inversors privats, del sistema bancari en l'ombra.

Actualment, les taxes d'impagament d'aquestes empreses són bastant baixes. Però això passa perquè les empreses en dificultat més elevada simplement estan refinançant els préstecs que no poden permetre's pagar. En lloc de pagar els interessos dels seus préstecs pendents, estan oferint als seus creditors «pagaments en espècie», la qual cosa bàsicament significa afegir els pagaments d'interessos pendents al valor del préstec.

Però no poden continuar posposant el problema indefinidament. Aviat, els seus creditors començaran a exigir el reembossament. Moltes d'aquestes empreses no podran fer front a aquests pagaments, i s'iniciaran els procediments de fallida.

Si unes quantes empreses fan fallida, els fons de crèdit privat s'enfrontaran a grans pèrdues. No és que aquestes empreses de programari tinguin molts actius que els creditors puguin embargar i vendre: els seus actius són en gran part intangibles, per la qual cosa, si fan fallida, els creditors es disputaran les engrunes.

Quan els creditors es vegin obligats a comptabilitzar aquestes pèrdues, els seus inversors començaran a preocupar-se. Intentaran retirar els diners. De fet, aquesta part ja ha començat.

Les empreses de desenvolupament empresarial que han prestat tant a les empreses de programari estan concentrades en mans d'uns pocs grans gestors d'actius, com Blue Owl, Blackrock i Ares. Els inversors han intentat retirar milers de milions dels fons de crèdit privat en els últims mesos, fins a tal punt que aquestes empreses han hagut d'imposar límits als reembossaments, dient en la pràctica als seus inversors que no poden recuperar els diners.

 

Font: https://www.ft.com/content/3f8876fb-f951-40cc-a1d6-c4bf0523e795

Els bancs tradicionals no romandran al marge d'aquesta tensió. Els bancs són una font clau de crèdit per al sistema bancari en l'ombra. El que va començar com un problema en les ombres no regulades podria estendre's ràpidament al nucli regulat.

En aquell moment, podríem enfrontar-nos a una autèntica crisi creditícia. El crèdit s'endurirà en tots els àmbits i les empreses que tinguin dificultats per a pagar els seus deutes no podran refinançar-los. Les empreses que podrien haver tirat endavant en condicions més favorables es veuran abocades a la fallida.

Quan esclati la bombolla

Però ací està el verdader gir: el mateix auge de la IA depèn de la disponibilitat contínua de finançament barat i abundant.

Al principi, les grans empreses tecnològiques van utilitzar les seues immenses reserves d'efectiu per a finançar la construcció de la infraestructura. Les empreses amb menys efectiu es van veure obligades a dependre dels inversors des del principi, i aquestes continuen sent les més endeutades entre els gegants tecnològics. Però ara, fins i tot els anomenats «hiperescaladors» —Google, Meta, Microsoft— depenen del deute per a fer realitat les seues ambicions en matèria d'IA. De fet, van emetre bons per valor de 200 000 milions de dòlars només en 2025.

Així doncs, la mateixa pressió financera generada per la disrupció impulsada per la IA podria acabar limitant la mateixa expansió de la IA. Una crisi creditícia no sols afecta els perdedors; afecta a qualsevol que depengui del deute per a finançar inversions. I en el món de les grans tecnològiques, això és tothom. Els projectes es retardaran i els plans d'inversió es reduiran just en el moment en què la demanda de computació es dispari. La implantació de la IA s'alentirà no perquè la tecnologia no funcioni, sinó perquè el sistema financer ja no la podrà sostenir.

Això no és una predicció d'un col·lapse imminent, sinó només una il·lustració del que podria succeir si la IA resulta tan revolucionària com molts afirmen. En qualsevol dels dos escenaris, la realitat resultarà més caòtica i menys predictible. Però els riscos són clars.

En el costat negatiu, la sobreinversió i el sobreapalancament podrien enfonsar-se seguint un patró familiar similar al d'una bombolla. En el costat positiu, una disrupció amb èxit podria enfonsar a centenars d'empreses, la qual cosa podria desestabilitzar el sistema bancari en l'ombra que les finança.

Soc escèptica respecte a gran part del bombo publicitari entorn de la IA, però fins i tot jo puc veure que la IA revolucionarà, d'una forma o una altra, l'economia global. La pregunta és si el sistema financer sobreviurà a aquesta revolució en la seua forma actual. Guanyi o perdi, les dades suggereixen cada vegada més que no ho farà.

 

Grace Blakeley es redactora de la revista Tribune Magazine y autora de varios libros, entre ellos «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» y «Stolen: How to save the world from financialisation. Puedes encontrar su trabajo en Substack en graceblakeley.substack.com. Aparece con frecuencia en medios de comunicación británicos e internacionales, como BBC Question Time, Good Morning Britain de ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV y MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/win-or-lose-ai-will-break-the-economy

 

 

 L'economista @claraemattei ens explica que caldria fer per sortir del capitalisme i, al mateix temps, desmuntar les seves relacions de poder.

Clara Mattei. Per a organitzar la sortida del capitalisme (i desmuntar les seves relacions de poder).

per Alberto Corti

14 d'abril de 2026

L'economista fundadora del Forum for Real Economic Emancipation (FREE) desmunta la falsa idea que la seva disciplina és una ciència social reservada a uns pocs selectes, difícilment abordable si no és amb tecnicismes. Polititzant així l'austeritat, les relacions salarials i les aliances històriques entre el feixisme i el liberalisme. Amb una mirada lúcida sobre el que ocorre en els territoris ocupats: «L'opressió dels palestins forma part de la forma en què el capitalisme es manté en peu».

«La majoria de nosaltres escoltem els economistes i als responsables financers amb una mescla de desatenció i resignació. Les decisions econòmiques, com la pujada dels tipus d'interès, ens semblen escenaris llunyans, massa tècnics per a afectar-nos directament i sobre els quals, de totes maneres, no tenim cap control. Però, és realment així?».

Clara Mattei, professora d'economia en la Universitat de Tulsa (Oklahoma) i autora de «Fuga dal capitalismo» (Fuoriscena, 2026), es dedica a desmuntar la visió segons la qual l'economia és una ciència social que pertany a uns pocs selectes i a l'evolució dels quals només es pot oposar una resistència limitada. En realitat, per a Mattei —que també és fundadora del FREE— «l'economia és un acte polític».

Professora Mattei, en el seu treball, intenta desmuntar la idea que la disciplina econòmica és una ciència social destinada a perseguir un bé comú compartit. Pot explicar aquesta visió?

La disciplina econòmica és crucial per a mantindre fermes les relacions de poder, en les quals es basa un model de creixement basat en l'explotació i l'extracció de recursos a escala global. És important subratllar que els economistes propaguen idees que oculten allò en què hauríem de centrar-nos, és a dir, que les injustícies econòmiques no són fenòmens excepcionals i curables, sinó que representen el fonament principal de la nostra economia. Aquesta suposada «neutralitat» és, en realitat, un instrument fonamental d'hegemonia. L'economia com a disciplina no és, òbviament, responsable de tot, però exerceix un paper crucial a l'hora de justificar les relacions de poder que ja estan en marxa: serveix per a comprendre el que ocorre avui dia, des del genocidi fins a la devastació climàtica, passant per l'empobriment general de la població a Itàlia i en altres llocs. Basta recordar que, mentre més de dos mil milions de persones pateixen inseguretat alimentària i la desnutrició infantil continua augmentant, dotze persones posseeixen més que la meitat de la població mundial, és a dir, quatre mil milions de persones. A Itàlia, quasi una de cada deu persones es troba en situació de pobresa absoluta; en el sud d'Itàlia, un de cada sis nens es troba en aquesta situació.

Per a aprofundir més en aquesta narrativa, vostè se centra en el concepte d'austeritat, en les retallades a la despesa pública i en com això representa una elecció amb un rerefons polític. De quina manera ocorre això?

Si ens centrem en l'austeritat queda molt clar que el nostre sistema no és espontani ni natural, sinó que ha de ser mantingut en peu constantment per forces polítiques i governamentals. L'austeritat exerceix una funció de disciplina social i de manteniment per a la protecció de l'elit, que viu gràcies a la inversió de capital i a les rendes. Té poc a veure amb la reacció davant el deute. «Intentar equilibrar el pressupost»: això és pura retòrica. En realitat, l'austeritat és molt cara. No es tracta tant d'una retallada de la despesa pública —els Estats gasten constantment per a augmentar els beneficis dels grans conglomerats— com d'una reducció de les despeses socials, que són les que garanteixen que tinguem una major dependència del mercat. Si es retallen les despeses en educació i sanitat, és dolent per a les persones, però bo per al sistema econòmic. D'aquesta manera, necessitem més diners per a pagar-nos aquests serveis i hem de fer-ho trobant un treball en qualsevol condició. A Itàlia, com en altres llocs, es continua augmentant la despesa militar en detriment de la despesa social. Però l'austeritat també és fiscal: el sistema tributari no s'utilitza per a distribuir els recursos de dalt a baix, sinó que, per contra, garanteix la disciplina del mercat. Mentre augmenten els impostos sobre el consum, que afecten de manera desproporcionada als treballadors, el gran capital no es grava, els impostos sobre els beneficis continuen disminuint, no hi ha impostos sobre les herències, i també a Itàlia el nombre de multimilionaris continua augmentant any rere any: si en 2000 eren 17, ara se'n compten 79.

Una altra reflexió que planteja té a veure amb el concepte de salari i amb l'augment de la productivitat com una possibilitat de resistir en el mercat. A què es refereix?

La relació salarial és una relació social, política i històrica: no hi ha res donat. L'economia neoclàssica no s'ocupa d'això. Mai es parla de relació salarial, sinó d'eleccions individuals, no? L'individu pot decidir si treballar o anar-se'n de vacances, i es considera una elecció individual lliure. En realitat, aquesta llibertat es basa en una coacció típicament econòmica, és a dir, el fet que les persones, una vegada que es tornen «dependents» del mercat, perden l'accés als recursos per a mantenir-se de manera autònoma enfront de l'economia capitalista. Ja no tenen una altra opció que treballar per a una altra persona, produir valor per a uns altres i renunciar a les decisions que importen. Aquesta és la relació d'explotació que l'economia mainstream mai ha abordat, però que constitueix el pilar crucial de l'economia capitalista. Donar alguna cosa per segur i evitar parlar de les relacions d'explotació és la raó per la qual rares vegades es comprèn el paper estructural de l'austeritat dins de la nostra economia: els governs han d'intervenir contínuament per a reforçar la nostra dependència del mercat amb la finalitat de garantir la mateixa explotació. La realitat és que les corporacions i les empreses privades no exploten perquè siguin dolentes, ho fan perquè augmentar la taxa d'explotació és una condició fonamental per a continuar sent competitives. I la competència és real, és una guerra entre diferents actors capitalistes que només es pot guanyar oprimint als treballadors al màxim.

En el seu treball també duu a terme una important reconstrucció històrica de l'aliança entre el feixisme i el liberalisme.

En l'acumulació de capital, l'aliança entre el feixisme i el liberalisme va ser un element decisiu per a mostrar la convergència entre aquestes ideologies aparentment distintes quan es tracta de protegir l'ordre capitalista. La creixent tendència a la fascistització dels governs actuals no és més que una demostració que el nostre sistema econòmic es garanteix molt sovint mitjançant formes autoritàries de govern. En el cas de Mussolini, en el llibre «Operazione austerità» (Einaudi, 2022) mostro amb claredat que no hi hauria hagut una dictadura que durés més de vint anys si Mussolini no hagués sigut molt hàbil a l'hora d'assegurar-se el suport de liberals com Einaudi i Ricci, demostrant que era el millor alumne de l'austeritat. L'austeritat va representar un terreny d'acció comuna entre liberals i feixistes: el seu objectiu era frenar els moviments dels treballadors i els pagesos que, en la postguerra (durant el «biennio rosso»), s'estaven organitzant entorn d'una economia basada en l'autogovern de la producció, capaç de subvertir els fonaments de l'ordre econòmic dominant.

En la nova versió de «L'economia è política», titulada «Fuga dal capitalismo», hi ha un capítol addicional sobre Palestina. Com encaixa això en aquest context d'investigació?

L'alliberament de Palestina requeriria un alliberament del capitalisme, i l'opressió dels palestins forma part de la forma en què el capitalisme es manté en peu. Les rutes comercials, l'extracció de recursos i minerals i el militarisme exerceixen un paper clau en el manteniment del capitalisme global i colonial. Ací em centro en la teoria de la dependència, és a dir, la dependència del «Nord global», dels recursos presents al «Sud global». Cada any es transfereixen més de 65 000 milions de dòlars d'Àfrica a l'economia occidental, a través d'interessos del deute, repatriació de beneficis i altres, una suma que supera amb escreix el flux anual d'ajuda oficial al desenvolupament. La riquesa que posseeixen les elits del «Nord del món» es basa en l'explotació i l'empobriment dels treballadors d'altres països, com demostren innombrables dades d'Oxfam. La relació entre els Territoris Palestins Ocupats i Israel, en la qual em centro, no és més que una acceleració i una prova encara més evident de dinàmiques esteses en l'àmbit global. En el nou capítol mostro fins a quin punt la riquesa en mans de les elits israelianes es basa en l'empobriment d'aquests territoris des del Mandat britànic. Des que va caure l'Imperi otomà i els palestins van patir l'exclusió dels recursos que abans garantien la seva reproducció autònoma enfront de les forces del mercat israelià. El genocidi i l'ecocidi en curs porten a les conseqüències extremes de dinàmiques profundes i de llarg termini, des del control de l'aigua i les matèries primeres fins a la precarització de les vides humanes. Aquesta violència sense precedents ens posa en guàrdia: si no trobem una sortida a aquesta economia inhumana, algun dia tots serem palestins.

 

Clara E. Mattei és professora d'Economia en la Universitat de Tulsa i presidenta de FREE: Forum for Real Economic Emancipation. Més informació en freefreeforum.org. Anteriorment, va impartir classes en el Departament d'Economia de The New School for Social Research i fou investigadora de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton. En el seu primer llibre, Capital Order: How Economists Invented Austerity and Paved the Way to Fascism (University of Chicago Press, 2022) investigà els orígens de l'austeritat després de la crisi de la Primera Guerra Mundial per a comprendre la seva lògica com a eina de reacció contra qualsevol alternativa al capitalisme. Actualment, treballa en un projecte de llibre que reavalua críticament l'Edat d'Or del Capitalisme (1945-1975) i el seu keynesianisme a través del prisma del capitalisme d'austeritat. Recentment ha publicat Fuga dal capitalismo, 2026.

Traduït d'Altreconomia: https://altreconomia.it/clara-mattei-per-organizzare-la-fuga-dal-capitalismo-e-smontarne-i-rapporti-di-potere/?