L'auge de l'esquerra danesa.

Per Grace Blakeley

28 de juliol de 2026

Grace Blakeley, de Tribune, parla amb Pelle Dragsted, portaveu de l'Aliança Roig-Verda de Dinamarca, sobre la construcció del poder socialista en la dècada de 2020.

En 2022, el Partit Socialdemòcrata de centreesquerra de Dinamarca va guanyar les eleccions nacionals amb una estratègia ja molt gastada: un programa «vermell-marró» que combinava algunes polítiques econòmiques progressistes amb una retòrica draconiana contra els immigrants. Molts al Regne Unit van argumentar que el seu èxit era un model per a l'esquerra moderada: gravar als rics, reconstruir l'estat del benestar i prendre mesures dràstiques contra la immigració.

Sempre em vaig mostrar escèptica davant aquest argument. Al cap i a la fi, la política es basa en històries, i qualsevol bona història només té un enemic. Si s'afirma que el problema són els immigrants, s'ignora als veritables malvats: els superrics.

Potser com era d'esperar, el Govern format pels socialdemòcrates danesos va resultar no ser tan progressista com molts imaginaven. Va fer poc per transformar l'economia i redistribuir la riquesa, però la seva retòrica contra els immigrants va reforçar els arguments de l'extrema dreta. El resultat va ser que els socialdemòcrates van perdre molt de terreny enfront de l'extrema dreta danesa en les últimes eleccions celebrades aquesta primavera.

Els partits situats a l'esquerra dels socialdemòcrates, per part seva, van obtenir el seu millor resultat en la història del país. L'Esquerra Verda va obtenir 20 escons, mentre que l'Aliança Roig-Verda —més radical i coneguda com a Enhedslisten en danès— en va aconseguir 11. Després de les eleccions, aquests dos partits van entaular intenses negociacions sobre la composició del nou Govern. Aquest estiu, els socialdemòcrates van acabar acceptant formar part d'un Govern de coalició minoritari al costat de l'Esquerra Verda, amb el suport extern de l'Aliança Roig-Verda en determinades qüestions clau.

L'agenda de Enhedslisten

Fa poc vaig parlar amb Pelle Dragsted, portaveu polític de Enhedslisten, sobre el que la resta de l'esquerra europea pot aprendre de l'exemple danès. Dragsted va començar l'entrevista enumerant totes les concessions que el seu partit havia aconseguit obtenir dels socialdemòcrates durant les negociacions de coalició. Van aconseguir una reducció del 50% de l'IVA en els aliments; transport públic gratuït per a tots fins als 22 anys; noves lleis per a facilitar la construcció d'habitatges socials i la conversió de lloguers privats en cooperatives sense ànim de lucre; i «un pla perquè l'atenció dental sigui gratuïta per a tots en els pròxims deu anys».

Dragsted sosté que aquests canvis polítics són un «exemple concret de la desmercantilització socialista en la pràctica». En altres paraules, l'esquerra danesa ha anat més enllà dels debats sobre la redistribució de la renda per a exigir que tots els danesos puguin accedir als recursos que necessiten per a sobreviure, independentment de la seva riquesa o els seus ingressos.

«La desmercantilització significa que traiem àmbits de l'economia de l'àmbit del mercat», va explicar. «Coses que abans eren mercaderies o serveis que calia comprar es converteixen en drets socials als quals es pot accedir com a ciutadà, independentment del poder adquisitiu. Això significa que el mercat perd protagonisme en la nostra vida quotidiana, i això dona més llibertat als treballadors».

Enhedslisten s'oposa al «sentit comú» neoliberal que ha dominat la política en el món ric des de la dècada de 1980. Un dels pilars del pensament neoliberal és la ideologia de mercat: la idea que les regles del mercat han d'aplicar-se a tots els àmbits de la societat. Contràriament al que afirmen els seus defensors, la ideologia de mercat no consisteix a crear mercats lliures per a impulsar l'eficiència, sinó a desmantellar el poder col·lectiu i substituir-lo per l'individualisme i la competència. Com va dir la famosa Thatcher: «L'economia és el mètode; l'objectiu és canviar el cor i l'ànima».

Dragsted està convençut que la desmercantilització trastocarà la ideologia de mercat i potenciarà el poder dels treballadors. Per a il·lustrar aquest punt, posa com a exemple els Estats Units, on «l'accés a l'assistència sanitària depèn del teu treball». Quan l'accés als mitjans de subsistència passa a dependre de la riquesa, els ingressos o la situació laboral de cadascun, els treballadors solen tenir massa por per a organitzar-se. La privatització de la seguretat social i els serveis públics sota el neoliberalisme ha «alterat l'equilibri de forces entre treballadors i empresaris», reforçant el domini del capital sobre el treball.

Un altre avantatge de la desmercantilització és que, una vegada implantada, és difícil de revertir. «El que té de bo [la desmercantilització] és que és molt difícil fer marxa enrere, fins i tot si la dreta torna al poder. Ja ho saps pel NHS: encara que ha sofert retallades pressupostàries i s'ha intentat sotmetre'l a les lleis del mercat, ni tan sols Thatcher va poder revertir el dret a l'assistència sanitària gratuïta».

Per totes aquestes raons, Dragsted considera que l'assistència dental gratuïta és la principal victòria que Enhedslisten ha aconseguit a través de les negociacions de coalició. Però, segons em comenta, «això és només el principi». El partit té previst impulsar la gratuïtat dels medicaments amb recepta, l'accés universal a Internet, l'accés gratuït a les institucions culturals i l'accés dels nens a l'esport i altres activitats d'oci.

També està treballant per a aprovar importants reformes en matèria d'habitatge, l'objectiu del qual és protegir i ampliar la propietat comuna dels immobles com a part de l'agenda de desmercantilització —encara que aquestes es refereixen específicament al context danès, en el qual les cooperatives i les associacions d'habitatge autogestionades exerceixen un paper molt més important que al Regne Unit.

«Al Regne Unit, Thatcher va vendre gran part de l'habitatge públic a través del programa del “dret a comprar”. La dreta danesa volia fer el mateix, però no va poder, perquè l'Estat no era el propietari. La propietat era de titularitat comuna de les persones que vivien allí».

Gràcies a les propostes de Enhedslisten, els ajuntaments podran exigir que fins al 40% de qualsevol nova promoció immobiliària sigui de propietat cooperativa. Però potser la part més radical del pla és el que Dragsted denomina «dret de compra invers». Segons aquesta proposta, les associacions cooperatives d'habitatge tindran dret de tanteig cada vegada que es vengui un edifici de lloguer privat, i un fons rotatori intervindrà per a comprar-lo i reduir els lloguers dels inquilins.

«Si duem a terme aquesta reforma», afirma Dragsted, «podria donar lloc a una transformació de l'habitatge privat especulatiu en habitatges de propietat comuna i sense ànim de lucre, especialment en ciutats amb lloguers a l'alça, com Copenhaguen».

Augmentant les expectatives

Aquestes polítiques poden contribuir en certa manera a reforçar el poder dels treballadors danesos, però per si soles no permetran a l'esquerra resistir l'auge de l'extrema dreta. Després d'anys de retòrica antimigratòria per part de tots els principals partits polítics, l'opinió pública sobre la migració s'ha endurit —i la política dels partits s'ha endurit encara més.

«L'extrema dreta està fent ara campanya obertament a favor de la denominada “reemigració” i d'un “fre musulmà”, cosa que significa que haurien de sortir del país més musulmans dels que entren. Aquest tipus de política obertament racista i discriminatòria s'està debatent ara com una proposta política seriosa».

Dragsted sosté que l'extrema dreta s'ha envalentit pel posicionament dels socialdemòcrates: «Això demostra que la idea de guanyar-se a l'extrema dreta copiant les seves polítiques no funciona». No obstant això, l'agenda antimigratòria dels socialdemòcrates ha posat, probablement de manera intencionada, a l'esquerra en una posició difícil. Dragsted m’explica que ara hi ha «una majoria significativa en el Parlament a favor de polítiques migratòries dures» i una pressió considerable sobre Enhedslisten perquè cedeixi. Però el partit no ha cedit.

«Ens aixequem cada vegada per a alçar la veu en contra i per a mostrar als nostres companys, amics i veïns pertanyents a minories que no estan sols, que lluitem per ells i amb ells».

En parlar amb Dragsted, vaig recordar una entrevista que vaig realitzar fa uns anys a membres destacats del Partit dels Treballadors de Bèlgica (PTB). Els polítics del PTB posen l'accent constantment en la classe social i es neguen a participar en la guerra cultural. Això no significa ignorar les qüestions de raça i gènere, sinó plantejar-les en termes de classe. Com diu Dragsted: «Intentem demostrar que el racisme i les polítiques i la retòrica polaritzadores estan, en realitat, afeblint a la classe treballadora; que no són els nostres veïns i amics musulmans els qui encareixen els aliments o fan pujar els lloguers, sinó les elits econòmiques. En lloc d'això, hauríem d'unir forces per a lluitar contra elles».

Igual que el PTB, Dragsted sosté que l'esquerra danesa ha de centrar-se en la lluita de classes per a guanyar-se el suport de les masses. Els possibles membres de la seva coalició estarien dividits per molts factors —des de la raça fins al gènere, passant per la religió—. Però els uneix el fet que tots necessiten que se satisfacin les seves necessitats materials bàsiques, i aquestes necessitats es veuen negades en societats dominades per la ideologia de mercat.

«Centrar-se en la classe, centrar-se en polítiques que abordin les necessitats bàsiques i aconseguir canvis tangibles en la vida quotidiana de la classe treballadora és el camí a seguir per a l'esquerra. Hem de demostrar que són els socialistes —i no els feixistes— els qui estan complint amb la classe treballadora».

Aquest enfocament no es limita a les polítiques. Els polítics socialistes han d'estar visiblement arrelats en les comunitats a les quals volen representar, ja que aquest tipus de presència tangible és clau per a reconstruir la confiança en una època de desil·lusió política. Com afirma Dragsted: «No hem d'acabar convertint-nos en buròcrates, centrats únicament en polítiques tècniques. Hem de continuar fent costat a la gent en les seves lluites quotidianes, en els moviments i en els piquets. I hem de mantenir i desenvolupar una visió socialista clara de la qual no ens avergonyim».

Dragsted es mostra optimista respecte a la capacitat de l'esquerra per a recuperar a la classe treballadora enfront de l'extrema dreta. No creu que els votants hagin abandonat a l'esquerra perquè hagin deixat de preocupar-se per qüestions com la desigualtat o la caiguda del nivell de vida. Més aviat és que la seva confiança en la democràcia s'ha vist tan profundament minada que ja no creuen que sigui possible una alternativa —i per això acudeixen en massa a partits que no prometen més que frenar el ritme del declivi—. La labor de Enhedslisten és convèncer-los que un altre món sí que és possible.

«No és difícil convèncer a la classe treballadora que el capitalisme és dolent. Ho senten i ho veuen cada dia. El gran repte per a l'esquerra és fer viable una alternativa. I per a això, hem de demostrar que som capaços d'obtenir resultats, que els socialistes poden realment aconseguir un canvi positiu. Recuperar l'esperança i la confiança és també la nostra millor arma contra la dreta populista».

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/07/rise-of-the-danish-left

 

 

Per què l'empresa TOTAL no paga l'impost de societats a França?

Gabriel Zucman

30 de juliol de 2026

TotalEnergies acaba de registrar 11 200 milions de dòlars de beneficis durant els primers sis mesos de 2026, la qual cosa suposa un augment del 72% respecte a l'any anterior, aprofitant al màxim la pujada vertiginosa dels preus del petroli després de la guerra a l'Iran.

Mentre s'intensifica el debat sobre les seves escasses contribucions fiscals —TotalEnergies no paga, o gairebé no paga, l'impost de societats a França—, l'empresa acaba de publicar un comunicat en el qual afirma que no trasllada els seus beneficis a paradisos fiscals.

M'agradaria examinar aquí els seus arguments d'un en un, amb rigor i claredat.

Serà una oportunitat no sols per a desemmascarar els artificis retòrics que utilitzen les multinacionals com Total per a encobrir la seva evasió fiscal, sinó sobretot per a repassar les decisions estructurals adoptades des dels anys 1980, que permeten avui dia a les grans empreses deslocalitzar més de 1.000 mil milions d'euros de beneficis a paradisos fiscals cada any.

***

En primer lloc, el comunicat comença amb una evasiva. El problema que assenyalen habitualment nombrosos actors de la societat civil radica en el fet que TotalEnergies s'organitza per a no pagar l'impost de societats a França.

El grup respon amb una xifra impactant: «la contribució de TotalEnergies a les finances públiques franceses supera els 2 000 milions d'euros».

Però, què entén Total per «contribució»? En absolut l'impost de societats, ja que no el paga. Si no altres dues coses:

En primer lloc, les cotitzacions socials corresponents als seus 37 000 empleats, que no tenen res a veure amb l'impost de societats, però que totes les empreses (almenys aquelles que no recorren al treball en negre) abonen al Tresor Públic.

En segon lloc, tal com havia revelat el Nouvel Obs, els impostos sobre els dividends que Total distribueix als seus accionistes. No obstant això, el grup no paga en absolut aquest impost. Com explica el Nouvel Obs: «és com si una empresa digués que “paga” l'impost en origen que reté del teu salari».

Això no té cap sentit i ha estat denunciat en nombroses ocasions, però això no impedeix que l'empresa continuï recorrent a aquesta comunicació enganyosa, amb l'esperança que molts periodistes la difonguin sense fer massa preguntes.

Sigui com sigui, darrere d'aquesta evasiva s'amaga una confessió, encara que el grup es cuida molt d'explicitar-la: TotalEnergies no paga l'impost de societats a França.

Aquest és el principal impost que paguen les empreses, amb un tipus normal del 25% sobre els beneficis. Aporta uns 60 000 milions d'euros a l'any al Tresor Públic francès, la qual cosa equival al pressupost d'Educació Nacional.

***

Passem ara al moll de l'assumpte: per què TotalEnergies eludeix l'impost de societats a França?

La seva defensa recorre als arguments que solen esgrimir les multinacionals de tot el món en circumstàncies similars: «TotalEnergies paga els seus impostos allí on desenvolupa les seves activitats i on crea valor, respectant estrictament les normes internacionals».

Atès que el grup no paga cap impost de societats a França, cal entendre que, segons ell, les seves activitats en aquest país «no creen cap valor». Analitzem, doncs, aquest estrany argument.

TotalEnergies dona ocupació a 37 000 persones a França, la qual cosa suposa gairebé un terç dels seus 117 000 empleats a tot el món. Però el grup no registra cap benefici aquí: gairebé cada any declara pèrdues. Si no hi ha beneficis, tampoc hi ha impost sobre els beneficis, què hi ha més normal? Aquest és, en essència, el nucli de la seva argumentació.

Així doncs, se'ns demana que creguem que un terç de la plantilla mundial de Total està dedicada a activitats estructuralment deficitàries. Activitats que, no obstant això, el grup manté, sigui per benevolència sigui altruisme, o per altres raons no especificades.

Aquest argument, pres al peu de la lletra, ja per si mateix no té molt sentit: quina empresa mantindria durant tants anys unes activitats tan considerables (37 000 empleats) sense obtenir cap benefici?

Però es torna insostenible quan s'analitza on declara TotalEnergies els seus beneficis. Això és perquè el grup obté enormes beneficis, que ascendeixen a desenes de milers de milions de dòlars en l'àmbit mundial cada any.

No obstant això, no es poden comprendre les pèrdues que afirma tenir a França si s'ignora on afirma obtenir els seus beneficis. Quan s'analitza la ubicació d'aquests últims, tot queda clar.

***

Els beneficis de TotalEnergies es desglossen país per país en el seu «Tax Transparency Report» (informe de transparència fiscal), l'última edició de la qual correspon a l'any 2024.

 A primera vista, gens vergonyós: zero beneficis a les Bahames o a les Bermudes, exemples que el grup destaca.

Però hi ha un però: la ja famosa línia «resta del món».

En aquesta partida —i això no s'esmenta enlloc de l'«Informe de transparència fiscal», però Patrick Pouyanné va haver d'admetre-ho davant l'Assemblea Nacional el juny de 2026 després que se li preguntés al respecte—el grup inclou a Suïssa i Singapur, dos dels paradisos fiscals més grans del planeta.

En aquesta partida denominada «resta del món», que segons les mateixes paraules del seu conseller delegat reflecteix «en la seva major part» a Suïssa i Singapur, TotalEnergies va declarar 5.900 milions de beneficis en 2024. És a dir, una quarta part del total dels seus beneficis mundials.

Aquests 5.900 milions de beneficis es van gravar a una mena del 15% en 2024, un tipus clarament inferior al de tots els països en els quals el grup té activitats significatives, com França.

Recapitulem, doncs:

·       Els 37.000 empleats francesos de TotalEnergies, en conjunt, «no creen cap valor», segons el grup.

·       A Suïssa i Singapur, en canvi, es «crea» un valor extraordinari: gairebé 5.900 milions de dòlars en 2024.

·       TotalEnergies, gegant de l'extracció de petroli i gas, declara gairebé una quarta part dels seus beneficis mundials a Suïssa i Singapur, països que, no obstant això, no són precisament coneguts pels seus jaciments de petroli.

·       Dos paradisos fiscals notoris, agrupats juntament amb altres territoris no identificats en una partida denominada «resta del món», en un informe denominat de «transparència» fiscal.

***

I això es refereix únicament a l'any 2024, l'últim del qual es disposa de dades.

En intervencions anteriors, m'havia centrat en l'any en què els beneficis del grup van aconseguir un màxim històric, després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia: l'any 2022.

Què es descobreix allí? En 2022, TotalEnergies va registrar 11 500 milions de dòlars de beneficis en la «resta del món», és a dir, prop d'un milió de dòlars per empleat. Quina productivitat a Suïssa i a Singapur!

I sobre aquesta suma, el grup només va pagar un 4% d'impost de societats.

Sorprenentment, Patrick Pouyanné ho va rebatre en l'Assemblea Nacional: «He vist ximpleries escrites en les quals es diu que la resta del món estaria gravat al 4%… Evidentment, hi ha experts econòmics que no saben calcular», va declarar.

No obstant això, qualsevol pot comprovar la veracitat d'aquest càlcul dividint la columna «impost de societats pagat» («corporate income tax paid») per la columna «beneficis» («profit») en la línia «resta del món» («rest of the world») de 2022:

514 milions de dòlars / 11 562 milions de dòlars = 4,4%.

El director general esmenta un tipus del 17,8% en 2025, xifra impossible de verificar, ja que l'informe de transparència fiscal del grup encara no està disponible per a l'any 2025.

Sigui com sigui, la realitat continua sent la mateixa: en 2022, any en què els seus beneficis mundials van aconseguir un màxim històric, TotalEnergies no va declarar cap benefici a França, eludint així per complet l'impost sobre els superbeneficis.

En canvi, va registrar 11 500 milions en la «resta del món», una suma considerable que aquest any es va gravar al 4,4%.

Fins i tot si es tenen en compte els «impostos incrementats» en lloc dels impostos efectivament pagats, el tipus efectiu del grup va ser de només el 10% en 2022. I si sumem els impostos que TotalEnergies ha pagat efectivament en la resta del món des de 2019 —primera edició del seu informe de transparència fiscal— fins a 2024 —últim any del qual es disposa de dades—, el tipus impositiu continua sent inferior al 15%. I els beneficis declarats per empleat són considerables.

No obstant això, la recerca acadèmica es basa precisament en aquests dos criteris —beneficis per empleat extraordinaris i tipus impositiu inferior al 15%— per a caracteritzar als paradisos fiscals.

Així, TotalEnergies registra entre una quarta part i un terç dels seus beneficis, segons l'any, en aquesta «resta del món», que reflecteix essencialment a Suïssa i Singapur i que reuneix totes les característiques d'un paradís fiscal. Tot això mentre intenta ocultar-ho tot ometent a Suïssa i Singapur del seu denominat informe de «transparència» fiscal.

***

Durant la seva compareixença davant l'Assemblea Nacional el juny de 2026, Patrick Pouyanné va defensar aquesta falta de transparència de la manera següent: «Per què hauria de revelar dades comercials sobre les nostres activitats quan els meus competidors no ho fan?»

Però aquest argument és erroni. I és que els competidors de TotalEnergies —Shell, BP, Equinor i Eni, les altres quatre grans empreses petrolieres europees— publiquen cadascun un desglossament complet dels seus beneficis, en el qual apareixen Suïssa i Singapur, sense una partida denominada «resta del món» (excepte en el cas d'Eni, on «la resta del món» és insignificant).

TotalEnergies constitueix una excepció.

***

A escala mundial, el grup s'enorgulleix de tenir un tipus impositiu efectiu entorn del 40%, assenyalant que la major part dels seus beneficis s'obtenen als països productors de petroli, sense adonar-se de la incoherència del seu argument.

Això és perquè, com a TotalEnergies li agrada subratllar, els països productors graven fortament l'extracció de petroli, amb tipus que poden aconseguir el 60% o més, la qual cosa és el mínim a canvi del privilegi que concedeixen a les grans petrolieres d'apropiar-se dels seus recursos naturals.

Ara bé, si el tipus impositiu efectiu mundial del grup és molt inferior a això (de l'ordre del 40%), és precisament perquè aconsegueix registrar una gran part dels seus beneficis —entre una quarta part i un terç, segons els anys— en aquesta famosa «resta del món» amb una fiscalitat reduïda.

Com ho aconsegueix? Aquí, la informació disponible en el domini públic sobre el cas concret de TotalEnergies arriba al seu límit, i cal basar-se en els treballs de recerca que aborden les multinacionals en conjunt.

Hi ha diverses tècniques per a deslocalitzar els beneficis a paradisos fiscals, que he estudiat des de fa més de 15 anys. La tècnica més coneguda és la manipulació dels preus de transferència, és a dir, de les compres i vendes realitzades internament dins d'un mateix grup.

La lògica és fàcil d'entendre.

Prenguem un exemple concret, que va ser portada dels periòdics australians en la primavera de 2026: el de Shell.

Entre 2017 i 2024, la filial de Shell a Austràlia va vendre 83 000 milions de dòlars en gas natural liquat a la filial de Shell situada… a Singapur. Gas que Shell Singapur va revendre posteriorment per… 105 000 milions de dòlars als clients de Shell a tot el món.

Això suposa un considerable marge de benefici del 26,5% entre el preu al qual Shell es compra el gas a si mateixa i el que cobra als seus clients.

I aquesta diferència és encara major en períodes d'inestabilitat geopolítica, quan les grans petrolieres obtenen superbeneficis: prop del 40% en 2021 i 2022, abans i després de la invasió d'Ucraïna.

Tot això no és més que un simple joc comptable: el gas no transita físicament per Singapur. Aquestes transaccions dins de Shell, entre Austràlia i Singapur, són virtuals.

El seu objectiu consisteix principalment a reduir els beneficis a Austràlia (on la fiscalitat és més elevada) i inflar els registrats a Singapur, on aquests beneficis es graven a tipus irrisoris, de l'ordre del 6%.

***

Passem, finalment, a l'últim argument esgrimit pel grup TotalEnergies: tot això es faria «en estricte compliment de les normes internacionals».

No tinc cap element per a negar-lo, i mai he acusat TotalEnergies de frau fiscal.

Però cal remuntar-se en el temps per a comprendre com l'evasió fiscal en general, i la de les multinacionals petrolieres en particular, s'ha fet possible —i legal, o almenys tolerada—.

En un article anterior, vaig explicar com les multinacionals petrolieres, frustrades per haver vist com se'ls confiscaven els astronòmics beneficis derivats de les crisis del petroli dels anys 70, van posar tot el seu poder al servei d'un projecte per a reescriure les regles del joc econòmic internacional, que havia de garantir la seva prosperitat.

En aquesta nova organització del comerç mundial, que va desembocar en la globalització que hem conegut des dels anys 80 fins als anys 2020, dues innovacions havien d'impedir que es repetís l'episodi dels anys 70.

En primer lloc, la competència internacional havia de garantir que cap Estat gravés en excés els beneficis. Per descomptat, els jaciments de petroli, a diferència de les fàbriques, no poden deslocalitzar-se, però el xantatge se centraria en la inversió: si els impostos eren massa alts aquí, al Regne Unit o a Noruega, les empreses anirien a perforar allí, a Rússia o al Canadà.

Sota aquesta amenaça, els països productors van reduir, un darrere l'altre, els seus tipus impositius sobre les empreses extractives, encara que aquests continuen sent superiors als vigents en altres sectors de l'economia.

A continuació, l'auge dels paradisos fiscals: si un Estat intentava recaptar la seva part, les empreses petrolieres no deslocalitzaven la seva producció, sinó els seus beneficis comptables cap a llocs més propicis, mitjançant transferències intragrup i altres tècniques d'enginyeria financera.

Les recerques dutes a terme per les economistes Alice Chiocchetti i Ninon Moreau-Kastler han permès quantificar aquest fenomen. Per cada euro de benefici obtingut per la indústria extractiva, aproximadament 12 cèntims acaben en paradisos fiscals, on es graven a tipus irrisoris.

I en temps de crisi, no és el 12%, sinó el 20% dels superbeneficis el que es registra en els centres financers extraterritorials, com les Bermudes, Luxemburg, Suïssa o Singapur.

Així és com els tipus impositius efectius en la indústria petroliera s'han desplomat al llarg de l'últim mig segle.

En concret, mentre que en la dècada de 1970 es gravava el 90% dels ingressos petroliers, avui dia dos terços d'aquests acaben en les butxaques dels accionistes, és a dir, de les llars més acomodades.

***

Una paradoxa aclaparadora: mentre que mai ha estat tan urgent detenir l'extracció d'energies fòssils en favor de fonts descarbonitzades, els beneficis que els actors econòmics privats poden obtenir d'aquesta activitat mai han estat tan fabulosos.

Això crea un cercle viciós que posa en perill l'habitabilitat del nostre planeta:

Baixa fiscalitat = enriquiment màxim per a les grans petrolieres i els seus propietaris = màxim incentiu per a continuar extraient energies fòssils.

Lluitar contra el canvi climàtic exigeix eliminar per complet aquests incentius al més aviat possible, tot el contrari de la tendència que ha prevalgut en les últimes dècades. I cada país pot fer-ho per si sol. Perquè existeix un ventall de possibilitats per a fer que les grans petrolieres contribueixin, especialment en èpoques de superbeneficis.

Per exemple, es podria plantejar gravar els superbeneficis mundials, difícils de manipular, i no aquells que les multinacionals pretenen «obtenir» a França, que aconsegueixen reduir fins a gairebé desaparèixer. Aquesta ha estat la norma en el passat, per exemple, als Estats Units en els anys de la postguerra.

Es poden concebre altres solucions, com repartir els superbeneficis a prorrata de la facturació obtinguda en cada Estat. Per exemple, si el 20% de les vendes mundials de TotalEnergies es realitzen a França (la qual cosa és el cas actualment), llavors França podria gravar el 20% dels superbeneficis mundials de Total.

Com explica Reuven Avi-Yonah, una autoritat mundial en matèria de dret fiscal, aquest és, d'altra banda, el sentit dels canvis iniciats des de fa uns deu anys en l'OCDE: no existeix cap obstacle jurídic o tècnic insuperable.

***

Per descomptat, és comprensible que aquests canvis no entusiasmin a TotalEnergies. El grup no vol pagar més imposats, d'acord. Vol poder continuar beneficiant-se, durant el màxim temps possible i en la màxima mesura possible, de l'extracció de petroli i gas. Aquest és el seu negoci.

Però els interessos de TotalEnergies són contraris als dels 8.000 milions d'habitants del nostre planeta i als dels seus descendents.

Per a la humanitat, lluitar contra l'evasió fiscal del sector extractiu —aquesta evasió que permet a uns pocs enriquir-se més que mai, animant-los així a perforar cada vegada més— s'ha convertit en una qüestió de supervivència.

 

Gabriel Zucman és professor d'Economia a l'Escola d'Economia de París, professor investigador d'estiu en la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i director fundador de l'Observatori Internacional de la Fiscalitat. És autor de We Need to Tax Billionaires.

Traduït del Substack de l’autor: https://gabrielzucman.substack.com/p/pourquoi-total-ne-paie-pas-dimpot?

 

 

Tothom té dret a refrescar-se... amb aquesta calor

Els veïns se salven la vida els uns als altres, als propietaris sense escrúpols no els hi importa si t'estàs socarrant… i altres lliçons de les onades de calor del passat.

Naomi Klein i Centre per a la Justícia Climàtica

23 de juliol de 2026

 

Persones utilitzant un sistema de nebulització a l'aire lliure al carrer durant l'onada de calor de juny de 2026 a Budapest, Hongria.

Estem a mitjan juliol i el Canadà s'enfronta a una altra greu temporada d'incendis forestals, amb prop de mil incendis arrasant per tot el país. El nord-oest d'Ontario ha estat una de les regions més afectades, on els incendis estan obligant a tancar autopistes i tallant el transport terrestre a comunitats remotes. Com tots hem vist i sentit, el fum dels incendis s'ha estès fins al més profund dels Estats Units, enfosquint els cels de ciutats com Toronto, Boston i Nova York. Trump ha respost imposant aranzels als pals d'hoquei i a tota mena de productes —però, curiosament, no al petroli ni al gas.

Mentre Trump llança fum, les persones que pateixen les pitjors conseqüències d'aquests inferns són precisament les que menys han contribuït a provocar-los i, sovint, han estat les que han donat l'avís d'alarma sobre l'extracció insostenible. La Primera Nació Namaygoosisagagun (Collins), al nord de Thunder Bay, va quedar pràcticament destruïda en menys d'una hora quan un incendi de ràpida propagació va saltar les barreres tallafocs naturals, la qual cosa va obligar els residents a fugir amb vaixell. En menys d'una setmana, una segona comunitat, la Primera Nació de Whitewater Lake, va sofrir una devastació similar. Les autoritats d'Ontario estimen que més de 1.600 residents de les Primeres Nacions s'han vist desplaçats aquesta temporada.

Sempre hi ha múltiples causes per als incendis forestals, però darrere de totes elles es troben les temperatures rècord. Les mateixes tendències tèrmiques que ja han portat aquest estiu onades de calor mortals a França, Gran Bretanya i Espanya, i també a gran part de l'est i el centre dels Estats Units. La calor s'està obrint pas ara cap a la costa oest, on s'espera que es concentri a les Muntanyes Rocalloses, on és probable que s'igualin o se superin alguns rècords diaris i on en algunes localitats es podria estar a pocs graus d'aconseguir els màxims històrics.

A mesura que s'accelera el col·lapse climàtic i les onades de calor es converteixen en un element habitual de les previsions meteorològiques d'estiu, se'ns diu que hem d'aprendre a adaptar-nos. No sé vosaltres, però el meu canal de notícies està ple de contingut sobre com «combatre la calor»: des d'aires condicionats casolans que utilitzen una nevera de poliestirè amb ampolles d'aigua congelades i conductes d'assecadora, fins a pintar les finestres amb un quilo de iogurt. Alguns dels consells són útils, però el missatge subjacent no ho és: salvar-te a tu mateix i a la teva família és responsabilitat teva, i només teva.

Aquí, en Colúmbia Britànica, on visc i treballo, sabem alguna cosa sobre les onades de calor. Acabem de commemorar el cinquè aniversari d'una que va planar sobre nosaltres en 2021 i va causar la mort de més de 600 persones, la qual cosa la va convertir en el fenomen meteorològic més mortífer de la història del Canadà. Aquesta experiència ens ha ensenyat que, encara que els consells individuals per a mantenir-se fresc són fonamentals, no seran suficients a mesura que el nostre planeta s'escalfa.

La gent mor en les onades de calor no sols perquè no sap com mantenir-se fresca, sinó perquè, senzillament, no pot fer-ho. A vegades és perquè els seus amos no els permeten instal·lar un aparell d'aire condicionat; altres vegades, perquè no poden arribar físicament a un centre de refrigeració difícilment accessible; i en altres ocasions, les barreres tenen a veure amb l'idioma o amb temors raonables per la seguretat. En el meu treball diari en la Universitat de Colúmbia Britànica, on vaig ajudar a fundar i codirigir el Centre per a la Justícia Climàtica (CCJ), la intersecció entre la calor i la desigualtat ha estat una de les nostres principals àrees d'estudi. Treballem en una ciutat preciosa que, al mateix temps, és escandalosament cara i desigual, per la qual cosa hem aprofundit en les formes en què els fenòmens climàtics afecten la seguretat de l'habitatge i als drets dels inquilins.

Aquesta setmana, em complau compartir una conversa en profunditat amb un dels meus col·legues acadèmics més pròxims, el Dr. Mohammed Rafi Arefin, professor associat de Geografia en la Universitat de Colúmbia Britànica. És un destacat expert en habitatge i calor i codirigeix un gran projecte de recerca internacional que examina mesures polítiques concretes que poden salvar vides quan les temperatures interiors es disparen. La recerca ho analitza tot, des de les conseqüències de la calor extrema i prolongada a l'interior dels hotels d'habitacions individuals de Vancouver —un dels últims esglaons de l'habitatge assequible— fins al que suposaria consagrar un «dret a refrescar-se» que inclogui a tothom, sense excepció.

Arefin i el grup de recerca sobre habitatge del CCJ, codirigit per les nostres meravelloses col·legues la Dra. Liv Yoon i la Dra. Geraldine Pratt, han sintetitzat les seves conclusions en cinc punts clau. Posar-los en pràctica requereix una mica més d'esforç que mantenir-se hidratat (fes-ho també!), però si ens els prenguéssim de debò, molts més dels nostres amics i veïns estarien fora de perill.

Lliçó 1. La justícia climàtica comença a casa.

La calor està transformant la llar, convertint-la d'un refugi en un lloc de lluita, lesions i fins i tot mort. Ja és una primera línia de batalla contra els desastres climàtics, per la qual cosa també és on han de començar moltes solucions.

Lliçó 2. La comunitat salva vides.

Un principi provat al llarg del temps en l'organització d'inquilins també funciona davant la calor: coneix als teus veïns. Podria ajudar-te a sobreviure a la pròxima onada de calor i, tal vegada, a organitzar-te per a aconseguir un habitatge millor al mateix temps.

La majoria de les ciutats obren centres de refrigeració durant els períodes de calor extrema, però perquè aquests centres siguin eficaços, hem d'anar a l'encontre de les persones allí on es troben. Per moltes raons, entre elles l'idioma i la discapacitat, les persones no sempre poden acudir als centres de refrigeració oficials. Això significa que hem de portar la frescor a les persones allí on estan.

Lliçó 3. La protecció dels inquilins és protecció climàtica.

Es necessiten reformes ecològiques i normes que estableixin una temperatura interior màxima permesa. No obstant això, sense proteccions més sòlides per als inquilins, les mesures climàtiques benintencionades poden permetre als propietaris pujar els lloguers i expulsar als inquilins amb menys ingressos.

Lliçó 4. Els habitatges ecològics sense drets per als inquilins són gentrificació climàtica.

Ens estem precipitant per un camí en el qual els edificis nous estan refrigerats, mentre que els pisos existents on viuen els inquilins de classe treballadora són insuportablement calorosos. Necessitem mesures de protecció que permetin a les persones romandre en les seves llars, al mateix temps que els hi fa més ecològics i assequibles.

Lliçó 5. Tothom té dret a estar fresc.

Podem lluitar per una norma universal i exigible en matèria de refrigeració. Per a això, hem de lluitar contra el que Jeff Goodell ha denominat la nova desigualtat estatunidenca: la bretxa entre «els quals estan frescos i els que es cremen». En realitat, no tenim per què triar entre l'assequibilitat i l'habitabilitat.

Per què? Com sabem, les empreses petrolieres i del gas que han provocat aquesta crisi estan nedant en beneficis, sobretot des que els Estats Units i Israel van iniciar la seva guerra contra l'Iran. El que necessitem és un impost sobre els beneficis extraordinaris i la voluntat política per a aplicar-lo. Així és com es poden finançar habitatges ecològics i frescos que siguin assequibles per a tots.

Si voleu aprofundir més, el Center for Climate Justice ha elaborat un informe sobre el marc del «Dret a la Frescor», amb recomanacions polítiques detallades basades en extenses entrevistes sobre el terreny a persones afectades durant l'onada de calor de Colúmbia Britànica.

Per descomptat, no sols Amèrica del Nord ha sofert l'assot de la calor. Al Regne Unit, on la majoria dels habitatges no estan prou aïllats per a mantenir la calor fora i només al voltant del 5% de les llars disposa d'aire condicionat, Londres va registrar el dia més calorós de maig de la seva història, amb temperatures que van arribar als 34,8 graus Celsius. Es va superar el rècord anterior en 2 graus Celsius o 3,6 graus Fahrenheit. Normalment, els rècords de calor només se superen per fraccions de grau.

Vaig parlar amb Novara Media sobre aquesta onada de calor sense precedents i sobre com la crisi climàtica general s'està entrecreuant ara amb unes polítiques cada vegada més feixistes.

Vegeu https://youtu.be/mICeyoJyYhk

 

Naomi Klein és professora titular de Justícia Climàtica en la Universitat de Colúmbia Britànica (UBC) i codirectora fundadora del Centre per a la Justícia Climàtica de la UBC. És periodista, columnista i autora d'èxits de vendes internacionals. Els llibres de Naomi s'han publicat en més de 35 idiomes. És columnista de The Guardian, The Intercept, The Nation i The Globe and Mail, i els seus articles han estat distribuïts als principals periòdics de tot el món per The New York Times Syndicate. També ha realitzat documentals i és una comentarista habitual en mitjans impresos, radiofònics i televisius de tot el món. Ha rebut múltiples títols honorífics i premis. És una de les veus i activistes més importants del moviment de la alterglobalització. Al setembre sortirà el seu pròxim llibre, fet amb Astra Taylor, End Times Fascism: And the Fight for the Living World.

Traduït del Substack de l’autora, PATTERNS: https://naomiklein.substack.com/p/everyone-has-a-right-to-coolin-this?

 

 

És hora d'assaltar les portes del poder privat si la humanitat vol abordar la qüestió de la seva supervivència.

Ann Pettifor

3 d'agost de 2026

Tinc molt a dir sobre la convergència actual de crisi: la crisi del deute en els mercats financers desencadenada per la bogeria de la IA, la crisi del col·lapse climàtic i, ara, la crisi de l'economia mundial, a mesura que el ien s'afebleix i amenaça als EUA i, amb això, a l'economia mundial. (Les crisis econòmiques mundials solen esclatar a l'agost).

Aquestes tres crisis reflecteixen una economia mundial enfonsada, un ecosistema enfonsat i uns sistemes polítics enfonsats.

Per tant, escriuré una sèrie d'entrades sobre les qüestions que sorgeixen.

Però primer: el clima.

Els incendis forestals van arribar al meu tranquil racó del món quan el fum es va colar a casa meva aquesta setmana. Provenia del pròxim «incendi apocalíptic» en Suffolk, que va destruir un important hàbitat de bruguerars silvestres. Encara que no vaig sofrir cap pèrdua ni mal immediat, com a observadora d'ocells, Dunwich Heath és un lloc que adoro i pel qual solc passejar amb freqüència.

Dunwich Heath era un dels últims bruguerars de terres baixes que quedaven a Anglaterra, la qual cosa suposa una disminució del 92% d'aquest hàbitat en els últims 120 anys. Dunwich albergava ocells que nien en el sòl, com enganyapastors, aloses de bosc i busqueroles de Dartford. La devastació causada per l'incendi forestal m'ha deixat deprimida, trista i furiosa davant la complaença i la impotència dels líders polítics.

Milions de persones i milers d'hàbitats han sofert molt més. Els incendis forestals han arribat als llocs més insospitats —no sols a la zona rural de Suffolk, sinó també a Escòcia— i aviat els seguiran les inundacions.

El sofriment de la població, la fauna i la flora de França, Espanya, Tunísia i el sofriment silenciat de països de tota Àfrica i el sud d'Àsia ha de ser insuportable. El dolor i les pèrdues causades per les inundacions de Assam a l'Índia («Les inundacions ens ho han llevat tot») són indescriptibles. Els incendis forestals en tota Europa, Rússia, Austràlia, Indonèsia i els 1 000 incendis que arrasen el Canadà deixen clar el que tants han negat: el col·lapse climàtic i l'extinció d'espècies provocada pel canvi climàtic estan destruint el sistema de suport vital de la humanitat: la biosfera. Està provocant sequeres, males collites i inundacions que afecten milions de persones, fins i tot abans que l'últim fenomen de El Niño hagi aconseguit el seu punt àlgid i agreugi encara més les temperatures, les sequeres, les inundacions i les tempestes, al mateix temps que degrada la vida marina i l'agricultura.

És d'estranyar que estigui esclatant a tot el món una ira intensa i abrasadora?

Aquí, a la Gran Bretanya, els nostres líders són sords a aquesta por i aquesta ira, i també a la inseguretat provocada pel col·lapse climàtic. Sembla que encara no han comprès la magnitud de l'amenaça climàtica. O, si com Trump sí que la comprenen, han optat per tractar la crisi com una oportunitat més per a saquejar tant la naturalesa com la riquesa col·lectiva de la societat.

Els líders polítics han venut valuosos actius públics per uns pocs penics. Atès que el sector privat no està disposat a assumir el risc de l'energia nuclear, aquí a Suffolk els nostres líders polítics són els propietaris majoritaris de la nova central nuclear de Sizewell C. Com a tals, han permès que empreses constructores privades adquireixin per la força vastes extensions de terreny en Suffolk i que arrasin aquesta terra d'arbres i tanques per a construir infraestructures, vies de transport i carreteres més amples. (No, jo tampoc entenc què té a veure tot això amb la construcció d'una central nuclear.)

La tragèdia és la següent: els arbres i tanques talades de Suffolk són bombes vives en el cicle de l'aigua. Absorbeixen aigua subterrània a través de les seves arrels i, a continuació, alliberen vapor que es converteix en pluja. En gran part del comtat —i en Dunwich Heath— aquestes «bombes» arbòries s'han perdut ara.

Els polítics electes i els governs semblen indiferents davant tals conseqüències. La majoria són captius del poder oligàrquic de les finances i el capital fòssil —les forces que, amb l'ajuda d'economistes «mainstream» partidaris de la desregulació, governen ara les nostres economies basades en els combustibles fòssils des dels seus bastions de Wall Street i la City de Londres—. Oligarques que utilitzen el seu poder per a dictar polítiques a l'Estat. Es permet que la riquesa privada buidi de contingut el poder democràtic i exerceixi poder polític sobre tots nosaltres, la qual cosa deixa als nostres representants electes febles i impotents.

 Un centre de dades en el cor de la històrica Brick Lane

 A la Gran Bretanya actual, l'exemple més concret d'aquest poder és la decisió de situar un nou centre de dades en el cor d'un dels barris més pobres i densament poblats de Londres: Brick Lane. El pla consisteix a utilitzar aquest espai limitat per a extreure —o, en llenguatge pla, saquejar— aigua i energia amb la finalitat d'alimentar les taules de negociació de comerç financer d'alta freqüència de la City de Londres,

la qual cosa permet que es realitzi un enorme volum de transaccions financeres en la City de Londres en una fracció de segon. Les propostes indiquen que la potència màxima del centre de dades seria de 5,2 MW, suficient per a proveir d'electricitat a uns 15 000 llars, segons els activistes.

Durant dos anys, els ciutadans de l'est de Londres han protestat contra la proposta. L'autoritat local triada i responsable —l'Ajuntament de Tower Hamlets— va rebutjar els plans al juliol de l'any passat. Aquest rebuig va ser ignorat per l'administració de Starmer i anul·lat per la diputada Angela Rayner, ministra d'Habitatge i Govern Local en el nou Govern de Burnham.

En canvi, sota el Govern laborista,

Brick Lane és només un dels nombrosos centres de dades que s'estan planificant en tot el Regne Unit. Al febrer, Ofgem (l'organisme regulador) va assenyalar que hi havia uns 140 projectes de centres de dades en tramitació i que podrien requerir 50 GW d'electricitat —5 GW més que la demanda màxima actual del país.

Aquesta experiència reforça la nostra opinió que no es pot confiar que el Govern britànic defensi el patrimoni públic: els interessos de les nostres comunitats i ecosistemes. En canvi, una vegada més, prevalen els interessos privats.

Ja és hora que la societat s'aixequi i assalti les portes del poder privat.

Com ha argumentat Anton Jager en el seu llibre, Hyperpolitics, s'ha produït un notable augment en la disposició dels ciutadans d'avui —a tot el món— a emprendre accions polítiques. Però, a diferència d'èpoques anteriors, aquesta acció política no està «institucionalitzada». En altres paraules, no es mobilitza a través d'una organització política progressista.

L'extrema dreta està disposada a proporcionar vehicles organitzats per a canalitzar la ira i la desil·lusió públiques, però les institucions d'extrema dreta no són disciplinades ni estan organitzades. A la Gran Bretanya, igual que als Estats Units, depenen en excés de les elits financeres corruptes per a mantenir el seu poder i influència.

Perquè el poble prengui les regnes es requereix una insurrecció progressista organitzada i disciplinada. Les protestes per si soles no basten. Els moviments socials no estan concebuts ni organitzats per a fer front al poder polític privat. Només l'organització i la mobilització polítiques poden plantar cara a les oligarquies de les finances privades i dels combustibles fòssils.

Només l'organització política pot proporcionar un mitjà per a expressar la ira i la desil·lusió de la ciutadania davant la forma en què es governa la nostra economia i se saqueja i devasta el nostre ecosistema.

Només l'organització política pot donar una expressió efectiva a la ira que sentim pel genocidi de Gaza.

Lluny de canalitzar i respondre a aquesta ira, el Govern laborista britànic l'ha atacat. Roger Hallam, l'agricultor fundador d'Extinction Rebellion, va ser condemnat a cinc anys de presó (posteriorment reduïts a quatre —la pena més llarga mai imposada per una protesta no violenta—) per voler simplement detenir la crema de combustibles fòssils. Els manifestants són detinguts i empresonats com a «terroristes» per expressar la seva ira davant el genocidi de Gaza. Els defensors progressistes estrangers del canvi van ser prohibits pel Govern laborista de Starmer en una decisió qualificada de «kafkiana».

Aquestes són només algunes de les raons per les quals les tres crisis —ecològica, econòmica i financera— requereixen una insurrecció política organitzada. Com a model per a aquesta insurrecció, podem recórrer a l'organització política disciplinada i ben estructurada que són els Socialistes Democràtics d'Amèrica. Al costat del lideratge del senador Bernie Sanders, ja estan lluitant contra l'oligarquia i aconseguint importants victòries electorals.

L'esquerra britànica es queda enrere

Encara que tant el Partit Laborista com el Partit Verd britànics podrien convertir-se en vehicles per a un canvi polític organitzat i progressista, cap dels dos ho està aconseguint.

Atès que el Partit Laborista de Starmer va expulsar de fet als progressistes, deixant el comandament en mans dels «centristes», no pot servir com a canal per a desafiar el poder polític privat.

I el Partit Verd encara no és un partit polític organitzat i disciplinat. Encara que el partit va obtenir bons resultats en derrotar tant a l'extrema dreta com al Partit Laborista en les eleccions parcials de Gorton i Denton, va quedar per darrere del partit de dreta Reform en les recents eleccions a l'alcaldia de Manchester. El partit sembla dependre massa d'un líder carismàtic. En canvi, el que es necessita és l'esperit d'un col·lectiu unit que apliqui estratègies de comunicació disciplinades i assumeixi l'ardu treball de fer campanyes electorals repetides, anar de porta en porta, fer campanyes telefòniques i altres formes de compromís polític. Una organització profunda que comenci a abordar les crisis econòmiques, financeres i climàtiques a les quals s'enfronta el poble britànic.

Tal com defensàvem en els temps de la campanya Jubileu 2000, ja és hora que el poble prengui la iniciativa perquè els polítics puguin seguir-la. En fer-ho, no hem d'oblidar que nosaltres som la majoria. Ells són la minoria.

És hora que la majoria assalti les portes del poder polític privat en la lluita per defensar el nostre sistema de suport vital —un sistema en el qual Dunwich Heath ha exercit un paper fonamental—.

 

Ann Pettifor és una economista política internacional coneguda sobretot per predir la crisi financera mundial de 2007-2009 amb el seu llibre: The Coming First World Debt Crisis (Palgrave, 2006). És autora de The Global Casino (Verso), The Case for the Green New Deal (2019) i The Production of Money (2017).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/it-is-time-to-storm-the-gates-of?

 

 

Els nous aranzels hipòcrites de Trump són una oportunitat perquè el món contraataqui.

Joseph Stiglitz

El pretext del president de posar fi al treball forçós no és més que un ardit: està intentant fer-se amb una part del comerç mundial per als EUA.

3 d'agost de 2026

Ja hi som una altra vegada. El president dels EUA, Donald Trump, està pujant i baixant els aranzels al seu gust, incomplint els acords internacionals que ell mateix va signar i, gairebé amb tota seguretat, infringint la legislació federal. L'única diferència aquesta vegada és que té un nou pretext per a abusar dels aranzels: acabar amb el treball forçós.

Per descomptat, l'Administració té raó en què s'està fent molt poc contra el treball forçós. Però la seva suposada preocupació és un ardit. Atès que els nous aranzels segueixen de prop als que Trump va imposar basant-se en les balances comercials, se suposa que hem de creure que els dèficits comercials bilaterals casualment estan molt correlacionats amb l'ús del treball forçós?

Després que el Tribunal Suprem anul·lés els aranzels anteriors de Trump, l'Administració va imposar aranzels temporals de 150 dies —ja considerats il·legals pels tribunals, però encara en fase d'apel·lació a pesar que van expirar a la fi de juliol— i ara aquests nous, després d'una «recerca» sobre el suposat incompliment per part d'altres països a l'hora de controlar els abusos laborals. Com era d'esperar, a la Xina, sospitosa des de fa temps de ser una font de productes fabricats amb treball forçós, se li ha donat en gran manera carta blanca. Gràcies al seu control sobre les terres rares i els minerals crítics, la Xina pot posar en el seu lloc a Trump quan vulgui. Quan un altre país té els mitjans i la voluntat de contraatacar, Trump sempre s'acovardeix (TACO). Aquesta vegada, ni tan sols s'ha molestat a buscar baralla amb els xinesos.

A més, si Trump estigués realment preocupat pel treball forçós, abordaria el problema en el seu propi país. Al cap i a la fi, els Estats Units ha estat durant molt de temps un focus de treball forçós, a causa de la llacuna jurídica de la 13a esmena de la Constitució estatunidenca: «Ni l'esclavitud ni la servitud involuntària, excepte com a càstig per un delicte del qual la part hagi estat degudament condemnada, existiran dins dels Estats Units ni en cap lloc subjecte a la seva jurisdicció».

Aquesta formulació es va utilitzar de manera infame en el sud segregacionista de Jim Crow per a defensar l'ús de les cadenes de presos, i continua sent objecte d'abús en gran part dels EUA, on menys d'una quarta part dels estats prohibeixen el treball forçós. Els Estats Units compta amb només el 5% de la població mundial, però concentra una quarta part dels presos del món. Segons un dels estudis més exhaustius sobre el treball forçós als Estats Units (realitzat per Michael Poyker), en 2005 es va emprar a gairebé 1,4 milions de presos estatunidencs, dels quals aproximadament 600 000 treballaven específicament en el sector manufacturer —el 4,2% de la mà d'obra total d'aquest sector en aquell moment—. (Els qui desitgin comprendre millor el sistema estatunidenc de mà d'obra captiva també haurien de veure el documental d'Ava DuVernay de 2016, 13th.)

Quan Trump va imposar arbitràriament aranzels a la resta del món l'any passat, va descriure la mesura com a «recíproca». Però en aquest nou context, la reciprocitat exigiria l'aplicació d'aranzels elevats als productes fabricats en els estats dels EUA que encara exploten la mà d'obra penitenciària.

Els nous aranzels contra la UE són especialment difícils de justificar, ja que una llei de la UE de 2024 (la Directiva sobre la diligència deguda en matèria de sostenibilitat empresarial) ja prohibia la importació de béns produïts amb mà d'obra forçada, inclosos els fabricats per subcontractistes.

En una altra mostra més d'hipocresia, el secretari de Comerç dels EUA, Howard Lutnick, va afirmar anteriorment que la llei de la UE suposava «càrregues negatives innecessàries» per a les empreses estatunidenques i que, per tant, els EUA estava disposat a considerar «totes les eines comercials imaginables».

La UE hauria de denunciar aquesta hipocresia i no capitular. Hauria d'imposar aranzels recíprocs als productes fabricats en els estats dels EUA que més recorren al treball penitenciari. La llista de productes i empreses que, segons s'informa, utilitzen mà d'obra penitenciària en algun punt de la seva cadena de subministrament és extensa i inclou a empreses estatunidenques líders com Burger King, Cargill i Walmart. Si les mesures de Trump motiven a la UE a investigar el treball forçós als EUA, estarà fent un favor als treballadors estatunidencs. (Lamentablement, gairebé ningú a la UE ha dit res sobre el tema; l'única cosa que hem sentit és un sospir d'alleujament perquè Europa no s'ha vist més afectada).

La hipocresia tampoc acaba aquí. Per a justificar els nous aranzels contra el Canadà, Trump va invocar una disposició de la infame Llei Aranzelària Smoot-Hawley de 1930 que permet als EUA respondre a aranzels discriminatoris. Però recordem que tot el sistema de l'Organització Mundial del Comerç es basa en la no discriminació, un principi que les polítiques aranzelàries de Trump han desafiat de manera flagrant. En aquest cas, el Canadà va imposar aranzels als productes estatunidencs en represàlia pels aranzels discriminatoris de Trump.

Per si algú ho ha oblidat, els aranzels no són més que un impost distorsionador que s'aplica a costa dels consumidors estatunidencs i de la competitivitat dels EUA.

Una vegada més, Trump està soscavant el dret internacional en un intent per fer-se amb una major part del valor generat en les cadenes de subministrament globals, i perjudicant l'economia estatunidenca en el procés. Cal no oblidar que els aranzels no són més que un impost distorsionador que s'imposa a costa dels consumidors estatunidencs i de la competitivitat dels EUA.

Les guerres aranzelàries de Trump no han donat lloc a cap relocalització de la indústria manufacturera. De fet, els llocs de treball en el sector manufacturer estatunidenc han disminuït en 75 000 des de la seva segona presa de possessió, després d'haver augmentat sota la presidència de Joe Biden. En termes nominals, el dèficit comercial dels EUA en béns ha augmentat de fet durant el segon mandat de Trump, aconseguint un màxim històric d'1,24 bilions de dòlars. Això no sorprèn cap economista. Els dèficits comercials multilaterals depenen menys dels aranzels que de variables macroeconòmiques clau, com l'estalvi nacional intern, un indicador que els dèficits fiscals sense precedents de Trump han soscavat.

Trump se surt amb la seva amb la seva actitud intimidatòria perquè massa persones, tant al seu país com a l'estranger, han capitulat davant d'ell. La majoria de les empreses i els governs rivals han arribat a la conclusió que és millor seguir-li el corrent i portar-se bé amb ell que plantar-li cara. Però Trump és com qualsevol altre líder autoritari: necessita que els altres li tinguin por. Com més temps li doni el món el que necessita, major serà el desastre que ens espera a tots.

 

Joseph E. Stiglitz és Premi Nobel d'Economia, catedràtic de la Universitat de Colúmbia i execonomista cap del Banc Mundial.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/business/2026/aug/03/donald-trump-tariffs-us-eu-forced-labour