Esperant a Godot? Breu reflexió sobre
el partit que no existeix.
per Mimmo Porcaro
19 d'abril
de 2026
Canvi i inèrcia
El món que
va sorgir després de la Segona Guerra Mundial ja no existeix; ja no existeix
aquell Occident que es va forjar després de la fi del gran conflicte de
1914-1945. La relació amb els Estats Units, amb Trump o sense ell, és ara per
als aliats més un problema que una solució. Ho és per a la dreta semi populista,
ho serà per a la dreta tecnocràtica (perdó, l'«esquerra»), si és que alguna
vegada arriba al govern.
A aquest
canvi geopolític, que és en definitiva un canvi de les condicions espacials de
l'acumulació capitalista a escala mundial, hauria de correspondre una
transformació anàloga dels partits i els sistemes polítics de tots els països.
Per a entendre'ns: el 89 va generar el PD i el sistema majoritari, així com
—amb la globalització— l'esquerra altermundialista. La crisi de 2008 va generar
l'ona populista i després, juntament amb 2011, va reforçar la idea de la Lliga
«nacional». Però avui, malgrat el (o potser precisament a causa del) caràcter verdaderament transcendental de la confusió
en curs, sembla que nosaltres, europeus i italians, ens limitem a registrar els
esdeveniments com si no ens concernissin, i a viure per inèrcia. Així, mentre
el rearmament d'Alemanya (com en vespres de 1914 i 1934…) trenca l'equilibri
entre el poder militar francès i la força econòmica alemanya, equilibri que era
la base de l'actual UE, el panorama polític superficial continua sent idèntic,
o millor dit, els seus protagonistes continuen sent substancialment els
mateixos, és a dir, aquells partits que hem heretat de l'època de la
globalització i de la ressaca de la seva primera crisi real.
Però ací ja
estem molt més enllà d'aquesta primera crisi, ens trobem —entre guerra
econòmica i guerra real— en l'enfrontament obert entre Occident i els altres, i
dins del mateix Occident. Tots els partits hauran de, per tant, tard o d'hora,
modificar-se profundament: perquè tots els partits dignes d'aquest nom són des
de fa temps també expressió de forces internacionals[1]. Probablement es
crearan noves agrupacions centristes, que inclouran els liberals d'esquerra i
de dreta, dedicades a la repressió del pacifisme popular; com a reacció,
algunes forces de dreta es radicalitzaran, tal vegada utilitzant
instrumentalment aquest pacifisme per a imposar solucions encara més
autoritàries.
Dos pols que
lluitaran pel títol de millor garant dels equilibris actuals, és a dir, de
l'aliança amb qualsevol govern dels EUA, matisada en alguns casos amb obertures
cap a Rússia, sense perjudici de les exclusions antixineses.
I nosaltres?
Deia que
tots els partits haurien de modificar-se. El nostre, en canvi, haurà de néixer,
ex novo. El nostre: és a dir, aquell que haurà de vincular indissolublement,
una cosa com a condició de l'altra, la pau i l'alternativa socialista, els interessos
de classe i els interessos nacionals, la sobirania i les noves aliances
continentals.
Nacerex novo:
no servirà de res autodenominar-se (enèsim) partit comunista; no serà possible
dur a terme un èxode; no n'hi haurà prou amb enaltir la pluralitat i la
diferència dels moviments; no bastarà amb la pressió genèrica des de
l'exterior.
En canvi, caldrà aprendre els camins actuals
per a superar el capitalisme, dirigir-se a tots els treballadors, però millor
encara a tots els éssers humans, avui amenaçats com a tals per les guerres,
tindre des del principi una idea de govern, però sobretot la idea d'un Estat
nou, i entrenar-se per a posar-la en pràctica. Un nou Estat: perquè la forma
cada vegada més autoritària i cada vegada menys hegemònica del domini dels EUA
ja no permet ni la continuació de la Segona República, ni la repetició de la
Primera. I perquè per a contrarestar la privatització integral de l'aparell
públic en benefici dels fons dels Estats Units i la subcontractació de la
nostra seguretat a forces externes, es necessita molt més que una repetitiva
agitació identitària.
El nou
partit, en definitiva, ha de respondre a la crisi actual, que no es resol amb
simples ajustos del sistema, amb la participació des de baix en la governança,
amb nous llenguatges respectuosos amb les diferències, ni tan sols amb la mera
reivindicació de la sobirania, per molt «democràtica» que sigui, sinó amb una
alternativa que sigui alhora econòmico-social, institucional i geopolítica.
Sens dubte, aquest partit estarà format també per homes i dones que han crescut
en altres èpoques polítiques, però fins i tot ells hauran d'aprendre d'alguna
manera formes i llenguatges diferents, a vegades dissonants amb els del passat.
Un partit com a institució forta
Sí, però
quin tipus de partit hem de (i podem) construir?
Per a
entendre-ho, abans de res hem d'oblidar-nos dels partits actuals, que no són
més que comitès electorals i agències de comunicació. I després preguntar-nos
què ha de ser no un partit en general, sinó un partit de les classes
subalternes[2]. Perquè els dominants ja posseeixen o controlen les institucions
que avui confereixen poder, és a dir, les grans empreses capitalistes i
l'Estat; i, per tant, poden conformar-se amb partits mediàtico-electorals, ja
que la seva força com a classe està assegurada per altres mitjans. Però les
classes subalternes no poden comptar amb institucions anàlogues, i el seu
partit ha de ser alguna cosa més. Avui com ahir, el seu partit és aquella
institució (més aviat, com veurem millor, aquell conjunt d'institucions) que
transforma a les classes subalternes en classes dirigents, o potencialment tals,
produint un saber col·lectiu, un costum de raonament polític, una capacitat de
gestió alternativa de diversos àmbits socials i també institucionals. Tot això
constituint al mateix temps la seu d'una verdadera aliança entre les diferents
fraccions de les classes subalternes i entre aquestes i totes les fraccions
intermèdies que s'aconsegueixin conquistar.
En
definitiva, el nostre hauria de ser un partit fort, és a dir, una institució
que no es limiti a sumar les necessitats d'individus dispars, sinó que
precisament transformi als mateixos individus i concreti les seves pròpies
aspiracions. Per a fer tot això, aquest partit hauria d'exercir molt diverses
funcions: socialització política, ajuda mútua, mobilització social, elaboració
d'una cultura de base i d'una reflexió teòrica, definició col·lectiva d'una
estratègia, i també (però no sols, com ocorre avui) comunicació i representació
institucional.
Partit formal, partit real
De fet, no
obstant això, és impossible (amb l'excepció que tractarem d'ací a poc) que una
sola institució pugui assumir totes aquestes tasques; de fet, la transformació de les classes
subalternes en classes dirigents es pot dur a terme de manera més eficaç
gràcies al que jo denomino partit real, és a dir, un conjunt format per un o
més partits formals i, a més, per sindicats, mitjans de comunicació, centres
d'elaboració cultural, associacions cíviques, fraccions de l'aparell estatal,
etc. Una pluralitat de subjectes que, a més de permetre més adequació a la
diferenciació dels àmbits socials, també facilita o, en qualsevol cas, fa
possible la substitució recíproca en cas d'incompliment de l'un o l'altre, atès
que, almenys en principi i segons les fases, cada subjecte pot assumir també
tasques que no li són pròpies, incloses les de direcció estratègica de facto:
pensem, per exemple, en la funció exercida pels sindicats en algunes fases dels
anys setanta.
El partit real
no és un projecte que cal construir, sinó una realitat de fet: cap experiència
d'organització política de les classes subalternes europees ha estat (ni podrà
estar) constituïda únicament per partits formals. Dit això, la qual cosa també
ajuda a evitar qualsevol futura «arrogància de partit», ha de quedar clar, no
obstant això, que tal conjunt de subjectes es pot denominar partit, encara que
sigui real, només si i en la mesura en què estigui unit per una convergència
estratègica de fons, per un pacte estratègic explícit o, en qualsevol cas, per la
capacitat de formar un «bloc» en moments de crisis. En cas contrari, no és més
que una fotografia de la fragmentació existent, no és una forma de política,
sinó de la seva absència[3]. El partit real del passat era, en canvi, plenament
polític, sobretot perquè en el seu si es movien partits formals dignes d'aquest
nom, la qual cosa obligava també als altres organismes a proveir-se d'una visió
general. Però també perquè quasi tots aquests partits formals (fossin grans o
petits) s'organitzaven com a partits de masses, fundats en una clara unitat
ideològica, oberts a una àmplia afiliació i, sobre aquesta base, capaços de
formar nombrosos quadres d'origen popular i de legitimar la seva funció
dirigent en diversos àmbits socials[4]. D'aquesta manera, el partit de masses
podia tant exercir per si sol, fins a un cert punt, totes les funcions
necessàries, com delegar-les, progressivament, en associacions «auxiliars», i,
finalment, ser catalitzador i, tendencialment, centre d'un partit real més
heterogeni.
No és possible
ací traçar la història de l'evolució (o millor dit, involució) d'aquesta mena
de partit (és a dir, en essència, del PCI i dels altres partits «obrers»
europeus). Tot just cal dir que la seva existència va coincidir amb l'època del
gran auge de les classes subalternes i que la seva fi va sancionar el declivi
d'aquestes classes. I cal afegir que el seu propi èxit, és a dir, la capacitat
de «portar a les masses a l'Estat» en els anys del gran compromís entre obrers
i capital, el va conduir irònicament a la derrota, transformant progressivament
als seus dirigents en administradors i als militants en mers agitadors
electorals. Aquest èxit, en definitiva, es va pagar amb una fixació per la
política institucional i amb una centralitat absoluta de la qüestió del govern,
que van tindre un pes gens negligible en la mutació: aquesta es va dur a terme
precisament per a poder exercir lliurement la més gratificant i remunerativa de
les funcions en les quals s'havien especialitzat, és a dir, la de la
representació institucional local i central. I es va dur a terme precisament
quan el pacte interclassista ja s'havia trencat i es tractava, per tant, de
governar, però en nom d'una sola classe: i ja no era l'«original». A aquest
panorama descoratjador (que explica almenys en part per què, en lloc de perdre
amb la mateixa classe, es va decidir guanyar —o il·lusionar-se amb fer-ho— amb
la classe adversària) cal afegir, no obstant això, (també per a prevenir
tedioses polèmiques contra el burocratisme, el «partidisme» i altres laments)
que aquest resultat transformista no va afectar només els partits formals, sinó
també a molts altres subjectes culturals, associatius i econòmics del partit
real (només cal pensar en les cooperatives…).
En resum: el
partit de masses ja no existeix; no és segur que hagi desaparegut per sempre,
però de moment no és possible reconstruir-lo. Els comitès mediàtico-electorals
que avui es diuen partits són el problema i no la solució. Els moviments, per
essencials que siguin, tant recents com futurs, són naturalment apartidistes i
així han de ser, sobretot avui, si volen aconseguir dimensions considerables.
L'associacionisme del tercer sector manca de governança. L'activisme pels drets
civils no aconsegueix sortir (i com podria?) del paper limitant de grup de
pressió. La simple agitació sobiranista sembla mancar de contingut en massa
ocasions. Les diverses formes de comunicació antimainstream no aconsegueixen crear un sistema i, en qualsevol
cas, no poden substituir a la política. Llavors, quin partit hem de (i podem)
construir? I per on comencem?
Un Estat nou i durador
Abans del quin i del com, hem de tornar a preguntar-nos el perquè. Un partit, de fet, no és simplement un model organitzatiu,
sinó sobretot una idea que es converteix en organització. I quina és la idea
(el conjunt d'idees) a la qual hem de dotar d'una estructura organitzativa
adequada? Ja ho hem dit, però hem de repetir-ho i precisar-ho.
És
d'importància vital de les classes subalternes, és a dir, de la immensa majoria
dels habitants del nostre país (vital precisament en el sentit que «es tracta
d'una qüestió de vida o mort»), que Itàlia no sigui arrossegada, ni directament
ni indirectament, a les diverses guerres imperialistes que componen i
compondran el mosaic de la tercera guerra mundial. A més, redunda en profit
d'aquestes classes que el desenllaç de la crisi hegemònica occidental vegi a
una Itàlia capaç de reconquerir la seva plena sobirania: no per a «anar per
lliure», sinó per a negociar sobre aquesta base una nova unitat amb els països
europeus (o almenys amb alguns), i relacions més equilibrades amb el món
sencer, començant pels BRICS i els països africans. Finalment, a les classes
subalternes italianes els interessa aprofitar la crisi actual per a dur a terme
seriosament i de manera duradora el que les classes dominants mundials estan
fent de manera hipòcrita i purament temporal, és a dir, reconquerir (fins i tot
mitjançant l'expropiació) un control polític democràtic de les estructures
econòmiques més importants, i substituir-lo per l'actual intervenció «pública»
que es duu a terme a costa dels febles i en favor de les grans concentracions
privades, i que s'ha realitzat després de privatitzar el mateix aparell de
l'Estat.
Si volem
defensar aquests interessos, la tasca que tenim davant nosaltres és, ni més ni
menys, la mateixa que va assenyalar Maquiavel en El Príncep i en els Discursos:
la de construir un Estat nou i capaç de
perdurar. Ara bé, no és possible
abordar (o millor dit, començar a abordar) aquesta tasca pensant simplement a
connectar als subjectes polítics actuals, a unir totes les forces potencialment
disponibles, ja que aquestes forces no són capaces en aquest moment de concebre
una tasca d'aquest tipus.
Pot haver-hi
un consens genèric sobre la qüestió de la pau, però tan aviat com es fan uns
passos més enllà d'això, es troben vetos, prejudicis i cauteles que fan
impossible anar més enllà. La idea d'un entrellaçament entre els interessos de
classe i els interessos nacionals és senzillament impronunciable per a gran
part de l'esquerra actual. La idea d'alguna relació amb els BRICS es veu
obstaculitzada pel terror sagrat a les «autocràcies», del qual es deriva —en el
millor dels casos— una falsa equidistància que es tradueix a fer costat de fet
a qui ací i ara és el més fort. La sola idea d'un Estat que recuperi la plena
autoritat i dirigeixi amb decisió l'economia pertorba el somni de totes les
associacions del «sector social privat» —i de res serveixen les precisions
sobre el fet que, mentre es tanca a les grans forces privades, el nou Estat no
podrà sinó obrir-se a les pimes i al tercer sector, i necessàriament haurà de
relacionar-se amb totes les formes possibles d'autonomia popular. Finalment,
per a garantir la perdurabilitat d'aquesta nova perspectiva en una època de fortes
turbulències (i d'atacs directes per part de potències hostils), és necessari
abans de res que el nou Estat compti amb el suport d'una gran coalició popular,
la qual cosa implica assumir sense prejudicis també la verdadera crisi de
degradació que viu avui l'anomenada petita burgesia (poblada en realitat per
molts proletaris «atípics»): una cosa molt difícil per a unes cultures
polítiques en les quals, per contra, abunden aquests prejudicis.
Un partit «bund»
De tot això
es dedueix que el partit que necessitem haurà de basar-se en la plena
consciència de la clara distinció entre les seues pròpies idees i les que avui
són corrents, i de la simultània absoluta necessitat d'un diàleg constant amb
les realitats socials i polítiques que, encara que momentàniament llunyanes,
podrien acostar-se en l'experiència de la crisi.
Tenint
sentit de la mesura, no podem dir que el partit del qual parlem hagi de ser de
tipus leninista. Però certament, almenys en una primera fase, no podrà ser més
que un partit de quadres, el més disciplinat i cohesionat possible, segur de
les seues pròpies idees, però present, directament o no, en tots els àmbits en
els quals això sigui possible i útil. El nou partit no serà, per tant, ni un comitè
electoral ni un partit de masses, sinó una cosa similar al que el politòleg del
segle XX Maurice Duverger definia com a Bund,
com a «ordre»: és a dir, com una associació d'individus units per un propòsit
ferm i per sentiments igualment forts d'amistat política[5]. No és ni fàcil ni
útil preveure quins seran els instruments que permetran a aquest bund establir un vincle amb la població.
Es tracta d'un camp experimental, en el qual poden posar-se a prova solucions
antigues i noves: cercles territorials similars als del partit de masses,
centres mediàtics eficaços, cèl·lules militants sistemàticament presents en
diversos àmbits laborals i socials, nuclis de «partit social», és a dir,
d'ajuda concreta als sectors populars entesa també com una forma de presència
política tangible. El que sí que es pot afirmar amb certesa és que el nou
partit, encara que compti amb els seus propis mitjans de comunicació i els seus
propis grups institucionals (diputats, consellers regionals, etc.), no podrà
identificar-se ni amb els primers ni amb els segons. Els grups dirigents del
partit i els seus nuclis mediàtics i institucionals hauran d'estar, almenys
funcionalment, diferenciats, per a evitar tant la reducció de la política a la
comunicació com els coneguts riscos del transformisme institucional. La qüestió
central i, en qualsevol cas, inevitable de les eleccions mai haurà de
substituir o prevaldre sobre l'arrelament social, encara que aquest últim es
vegi certament reforçat per una presència institucional «amiga».
No esperis a Godot
Però, quan i
com construir un partit així?
Louis
Althusser, precisament en reflexionar sobre la qüestió de l'Estat nou i durador
plantejada per Maquiavel (qüestió que per a Althusser era evidentment l'altre
nom de la revolució comunista), sostenia que, quan es tracta de problemes
radicalment nous, el pensament polític sols pot plantejar els termes, no
prescriure abstractament la solució: solució que, en canvi, depèn de la
capacitat d'interpretar la conjuntura, la contingència històrica, l'ocasió no
inevitable sinó aleatòria en la qual oportunitats sovint impensades obrin
possibilitats inesperades[6]. Per tant, és inútil prescriure els passos
precisos, els terminis exactes de la construcció. Però és sens dubte una
condició immediatament necessària la constitució d'un o més grups que, com a
mínim, es plantegin a si mateixos i als altres, de manera raonada, sistemàtica
i continuada, el problema del partit, perquè només així es podrà interrogar
constantment a la realitat a la recerca d'una resposta, es podrà d'alguna
manera actuar, i no limitar-se a una espera passiva i vana d'algun Godot.
El sempre
enyorat Enzo Jannacci va confessar que un dels seus somnis secrets era assistir
a una representació d'Esperant a Godot (l'obra de Samuel Beckett en la qual els
dos protagonistes, Estragó i Vladimir, esperen en va l'arribada salvadora de
l'home del títol) i saltar en un moment donat a l'escenari cridant més o menys
així: «Ei, gent, soc jo, soc Godot! Vaja, podíeu haver-me dit que m'esperàveu:
una trucadeta i hauria vingut». Heus ací: el nostre Godot no serà ni el de
l'obra, que malgrat saber que se li espera mai arriba, ni el de Jannacci, que
es manifesta alegrement d'improvís. Al nostre Godot, és a dir, l'ocasió i, més
aviat, les ocasions per a construir el que és necessari, només les trobarem si
sortim a buscar-les, sabent què els hi hem de demanar.
Notes
[1] Així ho assenyala, entre altres, Sigmund
Neumann, en la seua Toward a Comparative
Study of Political Parties, inclòs en l'antologia que ell mateix va editar,
Modern Political Parties. Approaches to
Comparative Politics, University of Chicago Press, Chicago 1967, en el qual
sosté, entre altres coses, que, sobretot després de 1945, cada partit polític
ha de representar-se com la punta d'un iceberg, que oculta gran part de les
seves relacions de poder (pàg. 416 et seq.).
[2] Arreplego i actualitzo ací algunes
tesis ja expressades en el meu Machiavelli
2017. Dal partito connettivo al partito strategico https://contropiano.org/documenti/2017/04/07/machiavelli-2017-partito-connettivo-partito-strategico-090665
, i abans encara en Metamorfosi del
partito politico, Punto Rosso, Milano, 2000.
[3]
Probablement, l'únic verdader límit del valuós treball que Rodrigo Nunes ha
dedicat al problema de l'organització (treball en el qual l'estudiós desmunta
eficaçment totes les il·lusions «horitzontalistes» i la idea que només les
representacions institucionals poden degenerar) radica a considerar que, per si
mateixa, la relació entre diversos partits i moviments constitueix una
«ecologia» que és ja, immediatament, «ecologia política». En la mesura en què
l'ús de la metàfora biològica indueix a ignorar el fet que la política
d'emancipació és un esdeveniment rar, no es dona en la simple associació o
interacció, sinó que requereix el sorgiment de visions i capacitats específiques
i només es pot reconèixer mitjançant una
anàlisi històrica-concreta. Vegeu Rodrigo Nunes, Né verticale né orizzontale. Una teoria
dell’organizzazione politica, Edizioni Alegre, Roma, 2025.
[4] Per a una descripció sintètica i eficaç
de les característiques fonamentals d'aquest model de partit, vegeu Alessio
Mannino, Qualche appunto per il “partito di massa”, Qualche
appunto per il “partito di massa” | La Fionda.
[5] Maurice
Duverger, I partiti politici,
Comunità, Milano, 1970, pàg. 173 et seq. Per a ser precisos, en aquest
riquíssim llibre (imprescindible per a qualsevol que vulgui abordar seriosament
la qüestió del partit), Duverger entén el partit de quadres en un sentit molt
diferent del qual ací es proposa, considerant-lo un partit de notables, tècnics
o finançadors (pàg. 106-7). Quant al bund,
l'autor ofereix una versió quasi monacal. Però no cal espantar-se: quan ací es
parla de disciplina i cohesió no s'entén una adhesió fanàtica, sinó simplement
serietat i perdurabilitat del compromís, la qual cosa, en aquesta època de
trist individualisme, ja seria molt.
[6] Louis Althusser, Machiavelli e noi,
Manifestolibri, Roma, 1995, en particular les pàg. 33-43. Però vegeu també, del
mateix autor, Sul materialismo aleatorio,
Unicopli, Milano, 2000.
Mimmo Porcaro és autor de nombrosos escrits,
traduïts a diversos idiomes, sobre els problemes teòrics i pràctics dels
partits polítics i els moviments socials, i en particular sobre les formes de
lluita contra el capitalisme actual. Un dels seus assajos sobre les perspectives
actuals del socialisme, Tendenzen dones
Sozialismus im 21. Jahrhundert, va ser publicat a Alemanya en 2015 per la
Fundació Rosa Luxemburg.
Traduït de Sinistrainrete: https://www.sinistrainrete.info/sinistra-radicale/32796-mimmo-porcaro-aspettare-godot-breve-discorso-sul-partito-che-non-c-e.html?
