En una economia capitalista, els empresaris esperen que els treballadors absorbeixin les crisis inflacionistes. Imposen retallades salarials en termes reals, la qual cosa condueix a una caiguda del nivell de vida per a la majoria de la gent. Això es presenta sovint com un resultat inevitable de la crisi. Però no ho és. Es tracta d'una elecció distributiva: protegir els beneficis mentre es retallen els ingressos dels treballadors.

Qui paga la crisi?

Els empresaris volen que els treballadors acceptin retallades salarials en termes reals davant l'augment de la inflació, però els treballadors no es rendiran sense lluitar.

Grace Blakeley

10 d'abril de 2026

 

S'està gestant una batalla sobre qui pagarà la crisi del cost de la vida derivada de la guerra de Trump a l'Iran. Vol fer-nos creure que la guerra ha acabat, però les conseqüències econòmiques d'aquest conflicte ens acompanyaran durant molt de temps.

Fins i tot si es mantingués el fràgil alto el foc, els mercats energètics continuaran sent volàtils, les cadenes de subministrament tardaran a adaptar-se i les empreses aprofitaran l'oportunitat per a apujar els preus i augmentar els seus beneficis. Per tant, el cost dels productes bàsics continuarà pujant. La qüestió no és si els costos pujaran, sinó qui acabarà pagant el preu.

En una economia capitalista, els empresaris esperen que els treballadors absorbeixin les crisis inflacionistes com aquesta. Imposen retallades salarials en termes reals perquè no augmentin els salaris d'acord amb la inflació, la qual cosa condueix a una caiguda del nivell de vida per a la majoria de la gent. Aquesta disminució del nivell de vida es presenta sovint com un resultat inevitable de la crisi. Però no hi ha res d'inevitable en això. Es tracta d'una elecció distributiva: protegir els beneficis mentre es retallen els ingressos dels treballadors.

Durant l'última crisi inflacionària, els treballadors es van rebel·lar contra aquest discurs, organitzant-se en tots els sectors per a exigir augments salarials vinculats a la inflació. Aquesta vegada, tenen un incentiu encara major per a organitzar-se. Milions de persones ja estaven al límit abans que comencés la guerra, després d'haver suportat anys de salaris estancats, treball precari i costos creixents. Per a molts, simplement ja no queden despeses opcionals per retallar.

Aquest context prepara el terreny per al conflicte. Si els preus continuen pujant mentre els salaris es queden enrere, els treballadors no tindran més remei que plantar cara. Els que ja estan organitzats en sindicats pressionaran per a aconseguir augments salarials almenys en línia amb la inflació, i és probable que vegem un nou impuls per al reconeixement sindical en sectors menys organitzats.

Però el terreny d'aquesta lluita serà més desigual del que ha sigut en molt de temps. Els treballadors tenen menys poder de negociació que durant l'última crisi del cost de la vida. Els mercats laborals són més febles, com vaig escriure fa unes setmanes. Al mateix temps, els discursos sobre la substitució dels treballadors per la IA reforcen la sensació que han de ser cautelosos a l'hora de plantejar reivindicacions.

Aquests discursos importen. Modelen les expectatives, minven la confiança i fan que l'acció col·lectiva sigui més difícil de mantindre. Però no són tota la història. En els últims anys, els treballadors han demostrat que, quan s'organitzen, poden aconseguir avanços significatius. La qüestió ara és com reconstruir aquest avantatge en condicions menys favorables.

Els treballadors s'hauran de coordinar entre sectors, compartir informació i desenvolupar estratègies que vagin més enllà dels conflictes aïllats. Hauran de qüestionar la idea que el pes econòmic ha de recaure sobre els qui menys poden permetre-s'ho i, en el seu lloc, forçar una compensació sobre els beneficis, els preus i el poder.

En resum, els conflictes salarials han d'adquirir un caràcter polític —idealment, amb el suport d'un moviment més ampli—. Tots hem d'organitzar-nos per a assegurar-nos que no sigui la gent corrent la que pagui per una crisi causada per la cobdícia imprudent de l'1% dels més rics.

En el que he llegit aquesta setmana, analitzaré el terreny en el qual es desenvoluparà aquesta lluita.

 

Articles

Com estan pujant els preus de les vacances, el menjar i la roba, malgrat l'alto el foc a l'Iran – BBC News

Malgrat l'alto el foc temporal en el conflicte de l'Iran, la crisi econòmica ja s'està traduint en un augment del cost de la vida en múltiples sectors.

·         Viatges

o   Els preus del combustible per a avions s'han més que duplicat, passant de 831 a 1.838 dòlars per tona, la qual cosa ha obligat les aerolínies a retallar vols i pujar les tarifes.

o   Els turistes també estan canviant els seus plans per a evitar volar a través d'Orient Mitjà, la qual cosa està fent pujar els preus d'altres destins.

·         Energia

o   Al Regne Unit, es preveu que la factura energètica mitjana de les llars augmenti en 288 lliures (18%) a l'any quan es restableixi el límit de preus.

o   Els preus de la gasolina han pujat 25 penics per litre i els del gasoil 48 penics, aconseguint els seus nivells més alts en més de tres anys.

·         Alimentació

o   Els costos dels inputs agrícoles ja són un 7% més alts que l'any passat.

o   S'espera que els preus dels aliments al Regne Unit pugin almenys un 9% per a finals d'any, el triple de les previsions anteriors.

·         Roba

o   Els costos del polièster han augmentat entorn d'un 25%.

o   Els detallistes adverteixen d'almenys 15 milions de lliures en costos addicionals si la situació d'interrupció continua, que probablement es repercutiran als consumidors.

·         Medicaments

o   Algunes farmàcies informen de pujades de preus del voltant del 20% en medicaments comuns de venda lliure.

o   Els preus a l'engròs d'alguns medicaments quasi s'han duplicat.

·         Préstecs

o   Els tipus hipotecaris han pujat del 4,83% al 5,90% en poc més d'un mes, ja que els mercats anticipen noves pujades dels tipus d'interès per part del Banc d'Anglaterra.

Aquest és un curt i excel·lent article explicatiu, amb alguns gràfics útils, que analitza per què és probable que el conflicte amb l'Iran tingui un impacte durador en els preus. Se centra en el Regne Unit, però aquests augments de preus s'observaran en totes les principals economies d'una manera o una altra. Independentment del que passi amb l'alto el foc, l'efecte econòmic del conflicte fins a la data serà durador.

Els sindicats es preparen per a una pujada salarial en el sector públic britànic davant l'augment de la inflació – The Financial Times

·         Es preveu que la guerra de l'Iran impulsi la inflació del Regne Unit fins al voltant del 4% en 2026 (enfront de les previsions anteriors del 2%).

·         Ajustar els salaris del sector públic a aquesta major inflació costaria al voltant de 5 000 milions de lliures, a més d'una massa salarial del sector públic de 288 000 milions de lliures, i cada punt percentual de pujada salarial afegiria uns 3 000 milions de lliures en costos.

·         La postura actual del Govern, que consisteix a oferir un augment salarial del 2,5%, ja està desfasada tant respecte a les expectatives d'inflació com als recents acords del 3,3-3,5% per al personal del Servei Nacional de Salut (NHS), els metges i els treballadors penitenciaris.

·         Els sindicats argumenten que el panorama econòmic ha canviat des que es van fixar els plans de despesa; sense un ajust, milions de persones s'enfronten a una nova erosió del seu nivell de vida.

o   Encara que el creixement salarial en el sector públic ha superat al del sector privat en els últims anys, això no ha sigut suficient per a compensar la pèrdua de salaris patida durant l'austeritat.

·         Però la posició negociadora dels treballadors és més feble que durant l'ona de vagues de 2022, i el Tresor ha descartat qualsevol finançament addicional per a augments salarials en el sector públic.

·         Alguns sindicats estan canviant d'estratègia, es centren menys en els salaris nominals i més en la novaclassificació i les estructures salarials internes (especialment en el NHS), la qual cosa reflecteix unes expectatives moderades.

·         Però si la inflació continua augmentant, els sindicats podrien tornar-se molt més combatius.

La inflació està augmentant i els treballadors simplement no poden permetre's més retallades salarials en termes reals. I siguem clars: no augmentar el salari dels treballadors d'acord amb la inflació significa aplicar-los una retallada salarial. Els ocupadors —inclòs l'Estat britànic— sempre tracten de traslladar als treballadors els costos de les crisis inflacionistes com la que vivim actualment. I els treballadors rares vegades es queden de braços plegats i ho accepten sense més ni més: s'organitzen i contraataquen, com vam veure durant l'última crisi inflacionista.

Però aquesta vegada, lluiten des d'una posició molt més feble. El mercat laboral és objectivament molt més feble del que era fa uns anys. I els ocupadors fan servir arguments sobre la substitució de llocs de treball per la IA —arguments que gran part dels mitjans de comunicació reforcen sense cap crítica— per a espantar els treballadors i que acceptin pitjors salaris i condicions (ho vaig escriure tot sobre aquestes dinàmiques en aquest article).

A més, tenim un govern laborista que s'ha acorralat a si mateix amb el seu rígid compromís amb la disciplina fiscal a curt termini —i, per tant, és poc probable que ofereixi als treballadors del sector públic augments salarials justos. En canvi, podrien veure això com una oportunitat per a retallar la massa salarial del sector públic sense arribar a fer retallades. Els treballadors han d'assegurar-se d'estar prou organitzats per a resistir.

Reobrint el debat sobre el salari mínim – The Financial Times

·         En 1976, al voltant del 90% dels economistes estatunidencs coincidien que els salaris mínims redueixen l'ocupació en elevar els salaris per damunt del «preu d'equilibri» del mercat.

·         Aquest consens va ser qüestionat en 1994 amb un estudi que concloïa que l'augment del salari mínim en Nova Jersey no va tindre efectes negatius sobre l'ocupació.

·         El debat ha ressorgit al Regne Unit, on el Govern ha augmentat el salari mínim dues vegades en vint-i-un mesos fins a situar-lo entre els nivells més alts de l'OCDE, mentre que la desocupació juvenil va arribar al 16,1% a la fi de l'any passat.

·         És difícil establir una relació clara entre l'augment del salari mínim i la desocupació, ja que hi ha moltes variables que afecten el mercat laboral.

·         Els Estats Units ofereix millors dades, pel fet que els salaris mínims varien segons l'estat i la ciutat, la qual cosa permet als economistes comparar diferents entorns polítics.

o   Una àmplia revisió d'estudis estatunidencs des de principis de la dècada de 1990 fins a 2021 va revelar que la majoria de les estimacions mostren efectes negatius del salari mínim sobre l'ocupació, especialment per als treballadors joves i amb menor nivell educatiu.

·         La reducció de l'accés a llocs de treball per als joves pot tindre conseqüències a llarg termini, ja que l'ocupació d'hora proporciona experiència i habilitats que determinen les perspectives professionals futures.

En un futur pròxim veuràs molts articles com aquest. Ens dirigim cap a un període d'estagflació, caracteritzat tant per l'augment dels preus com per l'alta desocupació. Encara que molts exageren l'efecte de la IA en l'ocupació, aquesta està transformant el mercat laboral de manera significativa, especialment per als treballadors joves. Hi haurà molta gent que farà servir aquest context econòmic febril com a justificació per a abandonar la legislació sobre el salari mínim, especialment per als treballadors joves.

Aquesta observació no significa que estiguin equivocats: és molt possible que l'augment del salari mínim tingui algun impacte en la desocupació en una economia capitalista. Però això no significa en absolut que s'hagin de derogar les lleis sobre el salari mínim, sinó simplement que cal gestionar qualsevol augment de la desocupació que es produeixi. Una setmana laboral de quatre dies, per exemple, podria ajudar a distribuir l'ús de forma més equitativa si el canvi tecnològic genera majors nivells de desocupació estructural.

El que no hem de fer és permetre que els empresaris —i els seus aliats en l'Estat, els mitjans de comunicació i el món acadèmic— generin un clima de por que obligui els treballadors a acceptar salaris reals més baixos. Els treballadors no han provocat aquesta crisi inflacionària, i no haurien de ser ells els qui es vegin obligats a pagar per ella.

Més de la meitat dels EUA pateix sequera després d'unes temperatures quasi rècord al març – The Financial Times

o   Més del 60% dels Estats Units pateix algun grau de sequera, la proporció més alta registrada a principis d'abril des que es van iniciar els registres en 2000.

o   A Arkansas, el 100% de l'estat es troba en situació de sequera, la qual cosa obliga els ramaders a comprar pinso en lloc de dependre de les pastures, i això augmenta els costos i posa en perill la grandària dels ramats.

o   Els dèficits de precipitacions a llarg termini en algunes zones del Mitjà Oest fan que les condicions de sequera siguin cada vegada més persistents, la qual cosa suscita preocupació per l'escassetat d'aigua, els riscos per a la producció d'aliments i l'augment del risc d'incendis forestals.

o   Els nivells de la capa de neu, que proporcionen fins al 75% del subministrament d'aigua en alguns estats de l'oest, s'han reduït dràsticament després d'una «sequera de neu», amb la capa de neu de febrer en el seu nivell més baix des de 2001.

o   L'escassetat d'aigua ja és evident: els embassaments de Utah es troben a sols el 39% de la seua capacitat, enfront d'una mitjana del 61%, i Denver ha introduït mesures per a reduir el consum d'aigua en un 20%.

o   Els incendis forestals ja han causat danys significatius, amb més de 640 000 acres cremats a Nebraska només al març, una superfície més del doble de la grandària de la ciutat de Nova York.

o   Algunes zones de les planes centrals i meridionals, entre elles Colorado i Texas, s'enfronten a un «risc d'incendis històricament alt» per a aquesta època de l'any a causa de la calor i les condicions de sequera.

o   Una onada de calor sense precedents al març va fer que centenars d'estacions meteorològiques registressin màximes històriques, incloent-hi temperatures de 112 graus Fahrenheit (44,4 graus Celsius) a Arizona, el dia més calorós de març mai registrat allí.

o   L'agricultura es veu molt afectada: només al voltant d'un terç del blat d'hivern dels EUA es qualifica de bo o excel·lent, enfront del 48% de l'any passat, i el 50% del blat de Texas es qualifica de dolent o molt dolent.

o   L'augment dels costos dels pinsos i els fertilitzants està agreujant el problema.

o   Els científics preveuen una probabilitat superior a la mitjana que es produeixi un fenomen del Niño entre juny i agost, la qual cosa podria intensificar les condicions de calor ja extremes en la segona meitat de l'any.

Llegir aquest article ha sigut realment impactant. Aquestes xifres fan impossible argumentar que la crisi climàtica és una catàstrofe llunyana a la qual s'enfrontaran les generacions futures. Quan el 60% dels Estats Units ja es troba en situació de sequera, amb estats sencers com Arkansas enfrontant-se a condicions de sequera total, ja no estem davant senyals d'advertiment, sinó davant una crisi que es desenvolupa davant els nostres ulls.

Aquests impactes no es distribueixen de manera uniforme. La classe treballadora estatunidenca —des dels agricultors que intenten cultivar aliments, passant per les comunitats que s'enfronten al racionament d'aigua, fins als treballadors exposats a la calor extrema i al risc d'incendis— és la que suportarà el pes de la crisi climàtica. A llarg termini, també s'enfrontaran a una crisi d'assequibilitat contínua, ja que el col·lapse climàtic danya la producció agrícola i fa pujar els preus dels aliments.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/who-pays-for-the-crisis?

 

Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, podria ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

Quan acabarà el malson de Trump? S'han traspassat ja massa límits?

Daniel Warner

10 d'abril de 2026

Donald Trump continua soscavant la Constitució dels Estats Units, rebutjant la cultura democràtica, violant el dret internacional, tibant les relacions amb els aliats i amenaçant als adversaris amb bombardejar-los fins a retornar-los a l'Edat de Pedra. La pregunta òbvia és: quan acabarà això? Tot i que es plantegen qüestions immediates sobre les raons que estan al darrere de la guerra dels Estats Units i Israel contra l'Iran i la naturalesa exacta de l'alto el foc, hauríem de continuar preguntant-nos: quan cessarà la influència de malson de Trump?

Però potser la verdadera pregunta no és quan acabarà. Potser és si els Estats Units podrà tornar alguna vegada al que era abans de Trump. S'han traspassat ja massa límits per a tornar a l'era anterior a Trump? S'han danyat massa estructures i relacions per a imaginar la vida tal com era abans de gener de 2025?

Parafrasejant a Thomas Wolfe: No pots tornar [a casa] a l'era anterior a Trump.

Considerem un exemple: el New York Times va anunciar recentment que augmentarà la seva cobertura del Tribunal Suprem i del sistema judicial estatunidenc en general. El «periòdic de referència» va dir que «assignaria un equip de quatre periodistes per a cobrir el Tribunal», ampliant el model anterior d'un únic reporter.

No obstant això, mentre que el Times veu als periodistes i als tribunals com a guardians de la democràcia, les ambicions de Trump plantegen dubtes sobre si els periodistes i les institucions poden salvaguardar l'Estat de dret. Al mateix temps que el Times ampliava la seva cobertura jurídica, es van estendre els rumors que Trump està mirant maneres d'alterar les eleccions de mitjan mandat de 2026 i està «pensant» en un eventual tercer mandat o fins i tot a no abandonar mai el Despatx Oval. Què faran els corresponsals del Times i els tribunals si Trump ignora els precedents legals i històrics?

Tant el mal simbòlic com l'estructural importen a curt i llarg termini. Si la influència de Trump s'esvaeix, es revertiran finalment els noms de l'era Trump? Tornarà l'Institut de la Pau dels Estats Units Donald J. Trump a ser simplement l'Institut de la Pau dels Estats Units? Tornarà l'Aeroport Internacional President Donald J. Trump de West Palm Beach a ser l'Aeroport Internacional de Palm Beach?

Hi ha precedents històrics. Les institucions que en el seu moment van rebre el nom d'Andrew Jackson, el setè president, han sigut canviades de nom, reflectint els canvis d'actitud cap al seu llegat de la  "Trial of Tears". La prestigiosa Escola Woodrow Wilson d'Assumptes Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton va passar a dir-se en 2020 Escola d'Assumptes Públics i Internacionals de Princeton, eliminant el nom de l'antic rector d'aquesta universitat, així com de l'antic president dels Estats Units, a causa de les preocupacions sobre les seves opinions i polítiques racistes.

I què hi ha dels canvis físics? Alguns canvis físics són reversibles. Restaurarà un futur president l'Ala Est i eliminarà el saló de ball daurat de Trump? Eliminarà algun futur líder els elements daurats que ha col·locat per tota la Casa Blanca? Recordem com la primera dama Jacqueline Kennedy va redecorar amb elegància la Casa Blanca.

Però quan la cultura democràtica que sustenta la democràcia s'erosiona, aquest mal pot ser irreversible a llarg termini. En algun moment, es travessa un llindar, i per molt que es canviïn els noms o es redecori, no es podrà restaurar l'estat de les coses anterior a Trump.

El terme «ratcheting up» resulta útil ací. Un trinquet (una roda dentada) permet el moviment en una direcció mentre impedeix el moviment cap enrere. Cada clic fa avançar el mecanisme, creant una nova posició que no pot tornar fàcilment a l'anterior. En política, la metàfora descriu canvis que s'acumulen gradualment, però que es tornen estructuralment difícils de desfer.

Durant l'última dècada, la vida política estatunidenca ha anat adquirint cada vegada més aquesta qualitat de trinquet. Normes que abans es donaven per estables —el respecte als resultats electorals, els límits a l'autoritat executiva, la independència dels tribunals, el comportament presidencial— s'han anat desplaçant cap endavant, pas a pas. Cada pas pot semblar reversible en teoria, però en la pràctica el sistema rares vegades torna on estava abans.

Aquesta expansió parteix de la base que els tribunals, com a institucions poderoses, poden frenar els excessos de l'executiu i preservar l'Estat de dret. L'ampliació de la cobertura del Tribunal Suprem per part del Times és un exemple d'aquest pensament liberal. Però la metàfora del trinquet ens adverteix que, encara que els periodistes analitzen minuciosament cada decisió, les normes que s'han erosionat —una vegada traspassades— poden no tornar al seu lloc. Cada pas endavant en la deterioració institucional estableix una nova línia de base, la qual cosa fa que el retorn a les normes anteriors a Trump sigui cada vegada més difícil.

Els Estats Units ha reconstruït institucions abans. Fins i tot sentències catastròfiques com la decisió Dred Scott de 1857 —que negava la ciutadania als afroamericans i anul·lava els límits del Congrés a l'esclavitud— van ser finalment revocades per la Catorzena Esmena.

Però reconstruir la cultura democràtica és molt més difícil que reparar les estructures legals. Una vegada que els actors polítics aprenen que les normes poden trencar-se sense conseqüències, l'incentiu per a respectar-les s'afebleix de manera permanent. Aquest és el significat més profund d'un trinquet polític. El sistema avança cap a una nova línia de base de comportament. El llindar, una vegada creuat, passa a formar part de les normes acceptades.

De quina altra forma entendre l'indult del president Trump als invasors del Capitoli del 6 de gener que van intentar interrompre un procés constitucional?

La pregunta, llavors, no és sols quan acabarà cronològicament l'actual tempesta política, sinó si el trinquet tornarà a fer clic —i quina forma adoptarà la següent osca. Cada canvi remodela les expectatives, modifica el que es considera possible i posa a prova la resiliència de les institucions i les activitats cíviques que mantenen unida a la democràcia.

Quan les normes democràtiques s'ignoren massa, pot ser que no hi hagi marxa enrere. En algun moment, es travessa un llindar, i cap canvi de nom o de decoració pot restaurar la situació anterior a Trump. I la mateixa pregunta plana ara sobre les institucions internacionals. Podran els aliats de l'OTAN confiar alguna vegada que els Estats Units respecti l'article 5 després que Trump titllés a l'aliança de «tigre de paper»? Diversos organismes multilaterals, incloses les Nacions Unides, s'enfronten a la mateixa incertesa.

l final, la supervivència d'una verdadera democràcia depèn menys de les lleis que de les accions dels ciutadans que viuen en ella. Totes les societats civils han d'optar per defensar les normes, fer complir els límits i exigir la rendició de comptes. Si aquesta vigilància s'esvaeix, el trinquet avançarà, osca a osca, fins que els fonaments de la governança democràtica s'afebleixin irremeiablement. Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, pot ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

 

Daniel Warner que viu a Ginebra, te la nacionalitat estatunidenca i suïssa. Es va llicenciar en Filosofia i Religió pel Amherst College (els EUA) i es va doctorar en Ciències Polítiques per l'Institut Universitari d'Alts Estudis Internacionals de Ginebra (Suïssa). La seva tesi, posteriorment publicada com a llibre, es titulava "An Ethic of Responsibility in International Relations". Autor, editor o coeditor d'onze llibres i nombrosos articles en revistes especialitzades, la seva obra ha sigut traduïda a diverses llengües. Col·labora habitualment com a comentarista en cadenes de televisió i ràdio de tot el món, i els seus articles d'opinió han aparegut en el International Herald Tribune i el Financial Times. Actualment, escriu dos blogs, un sobre política general per al Tribune de Genève i un altre sobre l'antiga Unió Soviètica per a nashagazeta.ch. Va fundar el Programa d'Estudis sobre Organitzacions Internacionals (PSIO) en 1994 en l'Institut Universitari. Des de la seva jubilació en 2010, ha sigut subdirector d'Assumptes Internacionals en el Centre de Ginebra per al Control Democràtic de les Forces Armades (DCAF), una fundació internacional creada en 2000 per iniciativa de la Confederació Suïssa que contribueix a millorar la governança i la reforma del sector de la seguretat a tot el món.

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2026/04/10/when-will-the-trump-nightmare-end-have-too-many-thresholds-already-been-crossed/

Les guerres de les cadenes de subministrament

Des de l'heli fins a l'alumini, passant per la nafta... Una llista no exhaustiva de les cadenes de subministrament crítiques que es veuen afectades per la guerra de l'Iran.

Grace Blakeley

3 d'abril de 2026

A principis d'aquesta setmana, estava llegint el FT quan vaig veure un article sobre l'impacte de la guerra de l'Iran en la producció d'heli. Això em va portar a endinsar-me en una espècie de laberint investigant els processos de fabricació que utilitzen heli, des de semiconductors fins a màquines de ressonància magnètica.

M'encanta aprendre sobre els inputs inusuals que es fan servir per a produir les coses de les quals depenem cada dia, i com es produeixen i transporten aquests inputs per tot el món. Realment t'ajuda a fer-te una idea de la intricada i globalitzada que s'ha tornat la producció capitalista, i del sorprenentment fàcil que és tirar arena en els engranatges d'aquesta màquina delicadament equilibrada.

 

La planta de GNL de Ras Laffan, a Catar, s'ha vist obligada a detenir la producció, la qual cosa afecta a tot: des del gas natural fins als fertilitzants, passant per l'heli.

Conèixer les vulnerabilitats de les cadenes de subministrament del capital és, òbviament, de gran utilitat per als socialistes. Els organitzadors del moviment obrer fa molt temps que tracten d'identificar aquests colls d'ampolla, ja que fer-ho els permet utilitzar els escassos recursos per a interrompre la producció de forma més eficaç. N'hi ha prou amb pensar en els treballadors portuaris que es van negar a carregar enviaments amb destinació a Israel en protesta pel genocidi.

Però estudiar aquestes cadenes de producció també ajuda a comprendre fins a quin punt el capitalisme global s'ha tornat intrínsecament fràgil. Hem vist com es posava de manifest aquesta fragilitat almenys dues vegades en els últims cinc anys, amb les guerres a l'Iran i Ucraïna.

Aquestes guerres no van ser esdeveniments aleatoris: van ser produïdes pel capitalisme fòssil. A mesura que el col·lapse climàtic continuï i el capital fòssil reaccioni, guerres com aquestes es tornaran més comunes. L'elecció de populistes de dreta més temeraris per part de votants farts d'un establishment que no els promet més que estancament i declivi només empitjorarà les coses. Les guerres que provoquen el col·lapse d'aquest fràgil sistema són —en altres paraules— una part molt important d'aquest mateix sistema.

Ens hem topat amb una d'aquelles fascinants «contradiccions» de la producció capitalista sobre les quals tant va escriure Marx. El capitalisme fòssil globalitzat és un sistema delicat, i està creant constantment pertorbacions que el desequilibren.

Aquesta setmana, he decidit endinsar-me encara més en el cau del conill analitzant les cadenes de subministrament més importants —i menys comentades— que aquesta guerra està alterant. M'ha portat bastant temps, així que aquesta part és només per a subscriptors de pagament (recordin que ofereixo descomptes solidaris per als qui no poden permetre's la subscripció completa). Si encara no ho han fet, no deixin de llegir el meu article gratuït de principis d'aquesta setmana sobre la importància de l'heli per a la producció mundial de xips, i per què la guerra de l'Iran podria rebentar la bombolla de la IA.

 

Una llista no exhaustiva de les cadenes de subministrament crítiques que es veuen afectades per la guerra de l'Iran

-. El preu real del petroli es dispara fins al seu nivell més alt des de 2008 – Bloomberg

El petroli ha estat pujant i baixant des que va començar la guerra: cau quan els inversors pensen que la guerra acabarà i puja quan s'adonen que s'equivocaven. Ahir, els preus del petroli es van disparar de nou en repetir-se aquest patró una vegada més.

Aquest article de Bloomberg assenyala que un preu clau del petroli en el món real (és a dir, no sols les apostes en els mercats financers) va arribar els 140 dòlars, el nivell més alt des de 2008. En realitat, existeix un desequilibri entre els preus en els mercats reals i els mercats de futurs, ja que els qui produeixen i transporten el petroli registren una escassetat molt major del que la majoria dels inversors semblen adonar-se. Per tant, cal esperar que els preus del petroli en el món real continuïn pujant.

El petroli és, òbviament, un input fonamental per a quasi tot. En conseqüència, quan els preus del petroli pugen, la inflació tendeix a seguir-los. Ho vam veure en la crisi de 2022 a Ucraïna, i dècades abans, en els anys setanta.

Però la inflació provocada pel preu del petroli és una bèstia diferent de la inflació normal. En general, els economistes esperen que la inflació sorgeixi de l'excés de demanda, és a dir, de persones o empreses massa entusiastes que intenten comprar massa coses. Pugen els tipus d'interès per a encarir el deute i obligar a tothom a moderar una mica el seu consum i inversió.

Però quan el petroli s'esgota —ja sigui perquè no es produeix o perquè no es transporta—, la capacitat productiva de l'economia mundial es redueix. Podem produir menys coses, per la qual cosa els preus pugen per a reflectir aquesta nova escassetat.

No hi ha molt que els responsables polítics puguin fer al respecte. Poden intentar dissuadir a la gent de gastar i invertir per a ajustar la demanda a l'oferta, però no és que la gent pugui deixar de comprar l'energia que necessita per a escalfar les seves llars o anar a treballar. Així que els preus pugen, i les llars i les empreses es veuen obligats a absorbir aquesta pujada de preus, cosa que significa que tenen menys diners per a altres coses.

Ací és quan es produeix l'estagflació: la combinació d'estancament i inflació. Més informació al respecte ací.

-. La guerra de l'Iran escanya el subministrament d'heli, la qual cosa suposa una amenaça per als fabricants de xips i el sector sanitari – The Financial Times

Vaig esmentar la crisi de l'heli en la meva columna de dimarts, però aquell article se centrava principalment en la indústria de la IA. En resum, l'heli és un subproducte de la producció de gas natural, i Catar representa entre el 30% i el 40% de la producció mundial. Amb el tancament de la planta de Ras Laffan, la producció d'heli de Qatar ha caigut dràsticament.

L'heli és un input fonamental per a molts altres processos industrials, per la qual cosa no sols les grans empreses tecnològiques es veuran afectades per l'escassetat. Els microxips es fan servir, òbviament, en pràcticament tots els dispositius electrònics, i la carrera per la IA ja estava fent pujar els preus, ja que tothom s'afanya a aconseguir xips. L'escassetat d'heli amenaça d'agreujar aquesta manca, la qual cosa suposarà un augment dels preus de la majoria dels dispositius electrònics a llarg termini.

L'heli també s'utilitza com a refrigerant en els escàners de ressonància magnètica que es troben en hospitals de tot el món. Realitzar una ressonància magnètica ja és molt car i ara podria encarir-se encara més a mesura que s'apugin els preus de l'heli. Això no és una bona notícia per als pacients, ni per als governs que cobreixen els costos sanitaris. Un metge entrevistat en aquest article va dir que podria ser necessari apagar uns certs sistemes de ressonància magnètica si l'escassetat continua.

Encara no hem arribat a aquest punt: altres proveïdors d'heli, especialment als EUA, estan tractant d'augmentar la producció per a satisfer la demanda (i guanyant molts diners en el procés; vegin-se alguns articles més avall). Però si la guerra no acaba aviat, això podria convertir-se en un problema molt més greu.

-. El subministrament de fertilitzants de l'Índia es veu afectat per la guerra, que interromp els enviaments – BBC

Gran part dels fertilitzants es fabriquen a partir d'urea, que al seu torn es produeix fent servir gas natural, per la qual cosa els preus estan pujant a mesura que disminueix el subministrament. Alguns agricultors estan protegits, ja que ja han comprat els seus subministraments de fertilitzants, però altres no. Per tant, l'augment dels preus dels fertilitzants podria començar a repercutir en un encariment dels aliments en unes poques setmanes.

Aquest article se centra en l'Índia, on viuen milers de milions de persones que depenen de l'agricultura de subsistència. L'Índia és un dels majors consumidors de fertilitzants del món, i quasi tots són importats. El país no sols s'enfronta a l'augment dels preus dels fertilitzants a causa de les limitacions de producció, sinó també a les interrupcions en els enviaments a través de l'estret d'Ormuz.

En aquests moments, el Govern afirma que podrà satisfer la demanda recorrent a les seves pròpies reserves d'urea. Però no podrà fer-ho per sempre, i si la guerra es prolonga molt més, les interrupcions en el subministrament empitjoraran. Si l'escassetat afecta la pròxima temporada de sembra, això es traduirà en menors rendiments i, per tant, en preus més alts que reflecteixin l'escassetat més gran de certs productes agrícoles.

-. L'alumini s'encamina cap a un augment mensual del 10% mentre la guerra a l'Iran pertorba els subministraments – Bloomberg

El golf Pèrsic produeix al voltant d'una desena part de l'alumini mundial, i la producció s'ha vist interrompuda en tota la regió. El tancament de l'estret d'Ormuz també ha bloquejat les exportacions de les existències actuals.

Per a empitjorar les coses, segons s'informa, drons iranians han atacat diverses plantes de producció d'alumini, almenys una de les quals ha patit danys suficients per a obligar-la a tancar a llarg termini. Per tant, no es tracta només d'un problema a curt termini: la guerra podria afectar la producció d'alumini durant els pròxims anys.

Com a resultat, els preus de l'alumini s'encaminen cap a la seva pujada mensual més elevada en quasi dos anys. Els preus s'acosten als 3.500 dòlars per tona, amb un augment del voltant del 10% per mes, fins i tot mentre la majoria dels altres metalls industrials baixen. L'escassetat de subministrament també ha impulsat a l'alça les primes en altres mercats i ha incrementat la demanda d'exportacions xineses.

Molts productes bàsics es fabriquen utilitzant alumini: des de cotxes i avions, passant per línies de transmissió elèctrica i marcs de panells solars, fins a llaunes de begudes i ordinadors portàtils. Per tant, l'augment dels preus farà pujar els preus de molts productes.

-. Les exportacions de nafta dels EUA es disparen mentre les accions militars de Trump trastoquen el comerç – Bloomberg

Probablement no has sentit parlar abans de la nafta, però es tracta bàsicament d'una mena de combustible «lleuger» fonamental per a la indústria moderna. El seu principal ús és en les plantes petroquímiques, on és esquerdat «cracked» per a produir substàncies com l'etilè i el propilè (utilitzats per a botelles de plàstic i envasos), polièster i niló, i diversos productes químics (per exemple, per al seu ús en detergents). També es fa servir en la producció d'uns certs combustibles i pot mesclar-se amb formes «pesades» de petroli cru (com el de Veneçuela) per a refinar-lo.

En altres paraules, la nafta se situa en el cor de la indústria manufacturera mundial, i cada vegada és més escassa. El principal problema és el tancament de l'estret d'Ormuz, que està interrompent el transport del voltant d'un milió de barrils de nafta al dia. Països com el Japó, els fabricants dels quals depenen en gran manera de la nafta, s'han vist molt afectats per l'escassetat i algunes fàbriques han hagut de reduir la producció. Els fabricants europeus també s'han vist molt afectats.

Com a resultat, els preus s'han disparat, i els productors dels EUA han fet un pas al davant per a satisfer aquesta demanda. El mes passat, els exportadors dels Estats Units van enviar la quantitat més gran de nafta de la història. Tota aquesta nafta procedeix del fracking en estats com Texas i Nou Mèxic, i les empreses estatunidenques de fracking veuen com es disparen els preus de les seves accions.

Un altre aspecte fascinant d'aquesta història és el fet que, des de la invasió de Trump, Veneçuela està important cada vegada més nafta dels EUA per a diluir el seu cru pesat i poder transportar-lo i exportar-lo. Les guerres de Trump han convertit de fet als productors d'esquist dels EUA en els eixos de la indústria dels combustibles fòssils.

-. El plàstic és el cost ocult de la guerra a l'Iran – CNN

En relació amb això, els preus dels plàstics estan pujant perquè pràcticament tots es produeixen fent servir compostos derivats de combustibles fòssils (inclosa la nafta; vegeu més amunt). Orient Mitjà representa al voltant d'una quarta part de les exportacions de polietilè i polipropilè, i la major part d'aquestes es transporta a través de l'estret d'Ormuz.

Com a resultat d'aquestes limitacions de subministrament i transport, els preus s'han disparat des de l'inici de la guerra. Un expert del sector entrevistat per a aquest reportatge de la CNN va afirmar que «mai havia vist res semblant» a les pujades de preus registrades durant l'últim mes.

Aquest augment dels costos acabarà repercutint en l'encariment d'articles d'ús quotidià com els coberts d'un sol ús, les begudes embotellades i les bosses d'escombraries. Amb el temps, l'augment dels costos d'envasament també podria elevar els preus dels aliments, mentre que en sectors més complexos, com la fabricació d'automòbils, aquests canvis podrien tardar mesos a reflectir-se.

Atès que els plàstics estan profundament arrelats en les cadenes de subministrament i són difícils de substituir a curt termini, les empreses tenen opcions limitades més enllà d'apujar els preus o reduir l'ús de materials. Si els alts preus de l'energia persisteixen, l'impacte en els consumidors podria durar anys.

-. Next afirma que el conflicte a Orient Mitjà podria elevar els preus de la roba fins a un 10% - The Guardian

 D'alguna manera, la indústria dels combustibles fòssils ens va convèncer a tots perquè comencéssim a portar roba feta de petroli, per la qual cosa els preus de la roba pujaran.

Per a ser justos, en aquest moment el major problema per a la indústria de la moda no és la producció, sinó la logística. El transport marítim s'ha tornat molt més difícil i car a causa del tancament de l'estret d'Ormuz i a l'augment dels preus del combustible. Actualment, els proveïdors estan simplement recorrent a les seves existències, cosa que significa que les interrupcions han sigut limitades, però els preus començaran a pujar si el conflicte es prolonga molt més. El director executiu de Next afirma que els preus podrien pujar fins a un 10% si la guerra continua durant l'estiu.

A llarg termini, la producció es veurà afectada per l'augment dels preus dels productes químics utilitzats per a fabricar els teixits sintètics dels quals depenen moltes cadenes de moda. L'augment dels costos energètics també elevarà els costos de producció. En última instància, aquest augment dels costos es traslladarà als consumidors.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/supply-chain-wars?