Perquè i com els grans bancs i les grans empreses italianes, però també europees en general, obtenen tants beneficis i reparteixen tants dividends als seus accionistes. Ens ho explica, de maravella, Alessandro Volpi.
Els tres factors antisocials que han
permès als bancs italians obtenir enormes beneficis.
per Alessandro Volpi
17 de febrer
de 2026
La
financerització per a uns pocs. Aquesta podria ser la millor manera de resumir
clarament l'essència de l'economia italiana. En 2025, després de diversos anys
rècord, els sis principals bancs italians van obtenir uns beneficis de quasi 28
000 milions d'euros, un 16,2% més que l'any anterior, amb un creixement
totalment desconegut en comparació amb altres sectors.
No és
casualitat que l'únic sector capaç d'acostar-se a aquests rècords sigui el del
rearmament, amb un percentatge del 14%. Aquestes dades, realment impressionants,
mereixen algunes consideracions generals, que després es poden declinar de
manera més específica cas per cas.
Aquesta
enorme quantitat de beneficis s'ha transformat en dividends i buy back —una operació sense cap mena de
tributació— en quasi un 90%: aquests dividends han beneficiat, per tant, als
accionistes, que en la seva gran majoria són fons internacionals, amb pics del
voltant del 70% del capital total i, per descomptat, amb BlackRock en primer
pla. La quota de dividends de la qual s'han beneficiat els petits accionistes a
la menuda italians oscil·la, en canvi, entre el 7% i el 15% del total, segons
els diferents bancs. Els dividends bancaris han suposat, per tant, una
important transferència de riquesa a l'estranger.
Prenguem el
cas de UniCredit, que en 2025 va distribuir entre els seus accionistes 9500
milions d'euros, dels quals 4750 milions en dividends i la resta en operacions
de buy back.
Els
beneficiaris d'aquests 9500 milions són en gran manera els grans fons
estatunidencs (al voltant del 30%), algunes institucions financeres en la seva
majoria estrangeres (44%), fundacions bancàries (4%), un nombre reduït de fons
sobirans àrabs (6%), algunes empreses italianes (5%), entre elles Delfin de Del
Vecchio, i, finalment, un accionariat a la menuda que a penes supera el 10%. La
muntanya de beneficis només arriba en una mínima part als petits estalviadors,
la proporció italiana dels quals rarament aconsegueix el 8%.
És
interessant assenyalar que, si bé la propietat en mans de petits estalviadors
italians és tan limitada en termes totals, la clientela d'UniCredit que
ascendeix a uns 15 milions de persones, és italiana en un 48%. Per tant, és
clar d'on provenen els recursos i on van els dividends. Els estalvis
procedeixen de la clientela italiana i els dividends aniran als inversors
internacionals, principalment estatunidencs. No obstant això, aquestes dades
són encara més significatius si es té en compte d'on procedeixen els beneficis
dels bancs italians.
Fins fa un
parell d'anys, la major part dels beneficis procedia dels dipòsits «passius» en
el Banc Central Europeu (BCE), que remunerava als bancs per «mantenir els
diners immobilitzats», i de la diferència entre els tipus exigits pels préstecs
hipotecaris i els pagats pels estalvis. En els últims dos anys, en realitat,
els beneficis han procedit de tres factors encara pitjors en termes socials.
En primer
lloc, els bancs s'han enriquit amb les comissions per la venda dels seus
productes financers i d'assegurances: en poques paraules, venent pòlisses de
previsió i salut, cada vegada més indispensables a causa del retrocés de la
política de welfare en favor de la
privatització dels serveis.
A això se
suma una menor càrrega pagada pels mateixos bancs derivada de la reducció de la
depreciació dels títols de l'Estat que tenen en el seu balanç. També ací convé
insistir. Els bancs italians han comprat els títols de deute del nostre país
amb els recursos transferits gratuïtament pel BCE; ara, com a efecte de la
política d'austeritat continguda en la Llei de Pressupostos i en altres mesures
del Govern, la qualificació del deute ha millorat i, per tant, els bancs han
millorat els seus balanços i han pogut distribuir beneficis als superrics.
L'austeritat ha millorat la qualitat del deute, que ara s'utilitza en gran manera
només per a despeses militars fora de les restriccions del Pacte, i els
principals beneficiaris han sigut els bancs; no l'Estat, que entre 2024 i 2025
ha augmentat el cost dels interessos de 84 000 a 106 000 milions d'euros, ni
els ciutadans i ciutadanes que pateixen la desaparició dels serveis.
El tercer
factor ha sigut més selecció del crèdit en benefici dels creditors sòlids, els
famosos «clients rendibles» dels quals parla el director general de UniCredit,
Andrea Orcel. En els últims anys, també a conseqüència de la normativa
destinada a crear un crèdit només per a privilegiats, el flux de crèdits
bancaris, sovint coberts per garanties públiques, s'ha dirigit únicament a
clients extremadament sòlids, amb la finalitat de reduir els costosos impagaments.
Tanmateix, això ha suposat una reducció del crèdit global per a la gran majoria
de les empreses i famílies italianes que no disposen de garanties decididament
oneroses. No és casualitat que el volum total de crèdit a Itàlia a penes
aconsegueixi els 650 000 milions d'euros i que el reservat a les microempreses
no arribi als 100 000 milions.
Per a
acabar, poden ser útils dues consideracions addicionals. L'any 2025 va ser molt
prolífic en beneficis bancaris perquè es van dur a terme algunes operacions
d'«escalada» molt particulars, començant per la de Mps respecte a Mediobanca:
una escalada realitzada per un banc més petit respecte a un més gran en el
qual, no obstant això, els accionistes eren els mateixos i havien comprat part
de les seves accions al Ministeri d'Economia en una subhasta, per dir-ho
suaument, particular.
La segona
consideració es refereix a la fiscalitat. Des de 2011, és a dir, des del Govern
de Monti, els bancs italians es beneficien de la possibilitat de transformar
les seves pèrdues en crèdits fiscals reals: l'objectiu d'aquesta mesura era
salvar un sistema bancari en dificultats per l'excés de morositat. Aquest
enorme benefici continua vigent avui dia, quan els bancs obtenen beneficis astronòmics.
El resultat és que paguen un tipus impositiu efectiu del 20%, en lloc del
previst, que és més de 10 punts superior.
Alessandro Volpi és professor
d'Història Contemporània en el departament de Ciències Polítiques de la
Universitat de Pisa. S'ocupa de temes relacionats amb els processos de transformació
cultural i econòmica en els segles XIX i XX. El seu últim llibre és «Nelle mani dei fondi» (Altreconomia,
2024).
Traduït de Sinistrainrete: https://www.sinistrainrete.info/articoli-brevi/32348-alessandro-volpi-i-tre-fattori-anti-sociali-che-hanno-permesso-alle-banche-italiane-di-fare-una-montagna-di-profitti.html?
Producció destruïda i dividends
garantits. El model de capitalisme rapinyaire de Stellantis
per
Alessandro Volpi
9 de febrer
de 2026
La parella
Elkann-Taveres s'ha enriquit, ha pagat milers de milions als grans accionistes,
ha destruït la producció de vehicles a Itàlia, amb dramàtics acomiadaments, i
tot això ha sigut possible gràcies a la cobertura de balanços més o menys
falsos i plans forassenyats. Finalment, la solució, impossible, a la crisi és
una americanització més gran de la producció.
El director
general de Stellantis, Antonio Filosa, juntament amb el seu col·lega de
Volkswagen, Oliver Blume, ha sol·licitat en els últims dies un pla d'ajudes
massiu a la Unió Europea. No obstant això, pel que fa a Stellantis i les ajudes
públiques, cal recordar que, des de 2021 fins a la data, l'empresa ha repartit
més de 16 000 milions d'euros en dividends als seus accionistes, dels quals
3000 milions han anat a parar a les mans de Elkann i Agnelli.
Però el més greu és una altra cosa. De fet, la
història de Stellantis està arribant a un tràgic final que posa de manifest la
veritat d'un capitalisme rapinyaire. El nou director, Filosa, poc després de
sol·licitar ajudes europees, va haver de declarar, de fet, que per a distribuir
dividends estel·lars als accionistes, l'anterior direcció de Carlos Taveres,
d'acord amb Elkann, va destruir la producció d'automòbils, va acomiadar a
milers d'enginyers, tècnics i obrers, va vendre peces estratègiques i es va
equivocar en totes les previsions.
Però no sols
això, Stellantis tenia balanços inflats —falsos?—, ja que era necessari, o
millor dit obligatori, registrar 22 000 milions d'euros de costos
extraordinaris relacionats amb la revisió d'aquesta muntanya de bogeries
concebudes per a models elèctrics sense cap sentit i ni més ni menys que 19 000
milions d'euros de pèrdues, totes acumulades en el segon semestre de 2026, però
que són el reconeixement dels mecanismes comptables anteriors. Per a fer front
a aquesta tràgica crisi, resulta paradoxal que Filosa anunciï la venda de la
gigafàbrica i, sobretot, l'ampliació de la producció en les plantes dels Estats
Units.
En resum, la
parella Elkann-Taveres s'ha enriquit, ha pagat milers de milions als grans
accionistes, ha destruït la producció de vehicles a Itàlia, amb dramàtics
acomiadaments, i tot això ha sigut possible gràcies a la cobertura de balanços
més o menys falsos i plans forassenyats; i, per si no fos prou, la solució,
impossible, a la crisi és una americanització més gran de la producció. Val la
pena recordar que Taveres va guanyar 112 milions d'euros durant la seva estada
en Stellantis i que Elkann es va beneficiar de dividends estel·lars.
Aquesta
lletja història no sembla del tot aliena a altres dos esdeveniments, només
aparentment distints. Els «arxius d'Epstein» permeten lectures interessants
sobre el poder. De fet, en aquests documents se cita a un gran nombre de
membres del think tank estatunidenc Council on Foreign Relations (CFR). Des de
Leon Black, de Apollo Management, amb grans negocis també a Itàlia, fins a
David Rockefeller, Leslie Wexner i Glenn Dubin, creador en sèrie de fons
especulatius. Però també hi ha molts noms de polítics, des de Bill Clinton fins
a Howard Lutnick, el falcó trumpista que va finançar la campanya de Hillary
Clinton, passant per Larry Summers.
Per altra part, què és el Council on Foreign
Relations? És una organització fundada en 1921 a la qual s'han adherit al llarg
dels anys quasi tots els directors de la CIA, els secretaris d'Estat dels EUA i
els principals directors generals de les grans empreses estatunidenques. A
Itàlia, ha tingut i té entre els seus principals assistents a la família
Agnelli. Ara, les presències més rellevants són les de Domenico Siniscalco,
Marco Tronchetti Provera, Emma Marcegaglia, Gian Felice Rocca i, per
descomptat, John Elkann. La dada rellevant és que aquest organisme ha
constituït i constitueix un dels llocs d'elaboració teòrica i pràctica del
capitalisme financer —el de la celebració dels dividends— i de l'anomenada
geopolítica oficial a través d'una revista com Foreign Affairs. No cal posar-ho tot en el mateix sac, però sens
dubte els «arxius d'Epstein», el CFR, les il·lustres presències transversals i
el model de la narrativa neoliberal tenen molt en comú.
L'altra
història es refereix als «lladres rics». Al llarg de 2025, els aproximadament
86 000 evasors fiscals identificats a Itàlia van sostraure al fisc una base
imposable (és a dir, ingressos nets no declarats) estimada en més de 18 000
milions d'euros. Gran part d'ells són grans evasors fiscals amb ingressos
superiors a 500 000 euros. Sovint es tracta de societats de capital «fictícies»
o empresaris que operen en sectors com la logística, la construcció i els serveis
a empreses. També hi ha "influencers" i creadors digitals amb
ingressos anuals entre 200 000 i 800 000 euros, procedents de plataformes com
OnlyFans, YouTube o patrocinis directes, completament desconeguts per al fisc.
En la franja alta de l'evasió també figuren molts venedors en línia que
operaven sense número d'IVA i que van ocultar volums de negoci entre 100 000 i
300 000 euros a l'any. Els fraus en els crèdits fiscals ocupen un lloc
especial. Algunes organitzacions criminals han creat «ingressos ficticis» i han
cobrat crèdits fiscals (no deguts) per més de 10-15 milions d'euros cadascun,
malgrat figurar oficialment com a persones sense recursos o sense haver
presentat mai una declaració de la renda. La connexió sembla clara: la
celebració de la fortuna privada i egoista representa el lèxic, teòric i
pràctic, del capitalisme.
Alessandro Volpi és professor
d'Història Contemporània en el Departament de Ciències Polítiques de la
Universitat de Pisa. S'ocupa de temes relacionats amb els processos de transformació
cultural i econòmica en els segles XIX i XX. El seu últim llibre és «Nelle mani
dei fondi» (Altreconomia, 2024).
Traduït d'Altreconomie: https://altreconomia.it/produzione-distrutta-e-dividendi-garantiti-il-capitalismo-avido-modello-stellantis
