Els
dilemes del ecopopulisme.
Per Alyssa
Battistoni
10 d'agost
de 2026
L'esquerra
fa molt temps que intenta conjuminar les qüestions climàtiques i de classe, la
qual cosa ha culminat en la nova política d'«assequibilitat» de Polanski i
Mamdani. No obstant això, continuen existint seriosos obstacles.
Una de les moltes característiques noves del Partit Verd de Zack Polanski és el programa que el defineix: el «ecopopulisme». No es tracta d'una combinació intuïtiva. Fins i tot podria semblar un oxímoron. L'ecologisme és popular en el sentit que a la gent sol agradar-li l'aire i l'aigua nets. Però la política mediambiental s'ha entès habitualment, en el millor dels casos, com a ortogonal a la política de classes i, en el pitjor, com obertament oposada a ella. Atès que mai ha existit realment un moviment ecologista veritablement de masses en les democràcies capitalistes occidentals, la política verda tendeix a considerar-se el vedat privat dels estrats mitjans ben formats i acomodats, d'uns pocs en lloc de molts.
Si el
ecopopulisme sona improbable, també sembla especialment inoportú. Molts dels
projectes populistes d'esquerra de la dècada de 2010 s'han anat apagant
juntament amb l'impuls climàtic que va coronar la dècada. El florent populisme
de dreta actual menysprea l'acció climàtica no sols als Estats Units —sempre
retrògrads—, sinó també en llocs com Alemanya i els Països Baixos, on la
qüestió semblava estar resolta des de feia temps. El clima sembla tenir una
capacitat única per a avivar aquest tipus de política reaccionària: la seva
escala planetària encaixa malament amb els moviments de «el poble» organitzats
per nació o cultura; i un món que és alhora política i climàticament inestable
és un blanc fàcil per al conspiracionisme. Mentre que els ecologistes ens demanen
que imaginem un possible nou futur, els nacionalistes solen tenir més èxit a
l'hora d'apel·lar a un passat imaginari.
No obstant
això, Polanski no és una casualitat ni un anacronisme. A l'altre costat de
l'Atlàntic, la sorprenent victòria de Zohran Mamdani en les eleccions a
l'alcaldia de Nova York, amb un programa centrat en el cost de la vida que
destacava el transport públic gratuït i la congelació dels lloguers, suggereix
que l'esquerra pot triomfar combinant la descarbonització amb mesures
d'accessibilitat econòmica. Candidats com Mikie Sherrill, de Nova Jersey, i
Katie Wilson, de Seattle, també han guanyat eleccions fent campanya entorn dels
costos de l'electricitat i l'habitatge social ecològic. El Moviment Sunrise
cerca ara «candidats que parlin del clima com el tema populista i de la classe
treballadora que és». Aquesta tendència en auge suposa clarament un ressorgiment
de l'esforç per conjuminar la política de classe i la política climàtica que va
sustentar un dels projectes socialistes més ambiciosos del segle actual: el
Green New Deal. No obstant això, encara que el GND ofereix un punt de
referència clar, la seva visió ferma del clima com a vehicle per a una
transformació econòmica i d'infraestructures a gran escala i a llarg termini ha
donat pas a un èmfasi en les respostes ràpides a les pressions materials
immediates. A què es deu aquest canvi, i pot tenir èxit on el GND va fracassar?
Per què està cobrant impuls el ecopopulisme davant unes condicions aparentment
hostils, i com podrien els seus defensors sortejar aquesta situació
contradictòria?
Per a
comprendre el ecopopulisme actual, podem fixar-nos en la seva gestació en el
moviment climàtic occidental des del canvi de mil·lenni fins a l'actualitat. En
aquest sentit, val la pena detenir-se en la seva experiència als EUA —on
l'activisme climàtic fa molt temps que està en una situació difícil i, com a
conseqüència, ha desenvolupat estratègies noves— per a aclarir tant les
continuïtats com les divergències amb el Regne Unit.
Això, al seu
torn, llançarà llum sobre els dos principals reptes als quals s'enfronten ara
els ecopopulistes. Un és programàtic: demostrar que la política climàtica pot
tenir un caràcter de masses i que una agenda centrada en el cost de la vida
realment pot anar de bracet de la descarbonització. L'altre és organitzatiu:
esbrinar com una forma d'acció política notòriament voluble pot mantenir el
suport al llarg dels cicles electorals i les fluctuacions de preus, durant prou
temps per a aconseguir un canvi transformador.
Des dels marges
Les tensions
entre la política de classe i la política mediambiental són ben conegudes.
L'ecologisme modern s'ha considerat habitualment com a part dels «nous
moviments socials», distints de l'antiga política de classe dels sindicats i
els partits socialistes, la qual cosa reflecteix una perspectiva
«postmaterialista» centrada en els valors morals més que en les necessitats
materials. No obstant això, a diferència de moviments com el feminisme,
l'alliberament gai o l'antiracisme, l'ecologisme sempre ha mancat d'un subjecte
clar. En el seu lloc, ha estat representat amb més freqüència per persones que
s'autodefineixen com a ecologistes: estereotipades, no sempre de manera
errònia, com a excèntrics «abraçadors d'arbres» i amants de la naturalesa, o
com a persones amb el temps i els recursos necessaris per a preocupar-se per la
conservació de la naturalesa salvatge i la protecció d'espècies en perill
d'extinció.
A la llum
d'aquest problema tan àmpliament debatut, hi ha hagut diversos intents de dotar
a la política mediambiental d'un impuls més definit. Alguns han cridat
l'atenció sobre els perjudicis que els interessos contaminants infligeixen a
comunitats concretes, normalment de classe treballadora i racialitzades. Uns
altres han vinculat les reivindicacions climàtiques a les condicions laborals.
Però aquestes han estat, en general, tendències minoritàries. Fins i tot les
persones més afectades per aquests problemes, a l'hora de la veritat, solen
anteposar les seves preocupacions econòmiques —ocupació, salaris, despeses— a
les mediambientals.
El resultat
és que el moviment ecologista ha operat en gran manera al marge de la vida
política, actuant a través d'institucions orientades a la defensa professional
més que a la mobilització de masses. Encara que pot mostrar-se hostil cap a les
empreses, mai ha comptat amb organitzacions equivalents als sindicats. Els seus
partits, quan s'han constituït, mai han obtingut majories. Les seves formes
d'acció han tendit, en canvi, cap a la negociació de polítiques sobre un
conjunt de qüestions estretament definides o cap a l'acció directa per part
d'un petit nombre de radicals compromesos.
Durant un
temps, això va semblar que podria ser suficient. Encara que el moviment
ecologista institucionalitzat, ja fora en forma d'organitzacions sense ànim de
lucre o de partits verds, potser no ha aconseguit una afiliació massiva ni
arrasat en les eleccions, sí que ha pogut exercir pressió sobre els
responsables polítics i presentar candidats, dur a terme recerques i interposar
demandes, com també col·laborar amb les empreses i el Govern per a elaborar
polítiques. Al mateix temps, els ecologistes radicals podien anar més enllà
dels límits de l'opinió pública i cridar l'atenció sobre els pitjors abusos
corporatius, denunciant el tracte inhumà als animals o bloquejant els camions de
la fusta. Algunes versions d'aquesta estratègia «interna-externa» van
aconseguir introduir millores graduals al llarg dels anys vuitanta i noranta, a
mesura que els acords internacionals i les noves eines polítiques —com el
comerç de drets d'emissió— abordaven crisis mediambientals que anaven des del
forat de la capa d'ozó fins a la pluja àcida.
Al principi,
el canvi climàtic provocat pels combustibles fòssils semblava més del mateix:
un problema tècnicament complex que es produïa a escala global. En intentar
fer-li front, les organitzacions ecologistes van recórrer a les seves
estratègies habituals. Van pressionar a les elits i van tractar de
«sensibilitzar» al públic en general; van donar l'avís d'alarma, van explicar
els fonaments científics i van oferir solucions. Però les emissions de carboni
van continuar augmentant. Va resultar que la crisi climàtica era
qualitativament distinta, en el sentit que afecta la font d'energia dominant
del món i a la major part de l'economia global. A poc a poc, els ecologistes
s'han adonat que no poden aconseguir els seus objectius sense un poder social
real, mentre que altres forces polítiques s'han adonat que no poden deixar el
canvi climàtic en mans dels ecologistes.
L'avantguarda
d'aquesta reorientació ha estat els Estats Units, precisament perquè la
situació de la política climàtica allí ha estat, d'altra banda, tan desastrosa.
A Europa, es podia apaivagar als verds amb uns pocs escons parlamentaris i un
paper secundari en l'elaboració de polítiques. Però en els assetjats Estats
Units, a mesura que l'ecologisme dels grups d'interès s'enfonsava sota el pes
de la polarització partidista i la desalineació de classes, no hi havia manera
d'eludir la necessitat d'un suport majoritari. Era necessari ampliar la base.
La narrativa dominant
Això va
quedar clar a la fi de la dècada de 2000. L'elecció de Barack Obama semblava
una oportunitat ideal per a aprovar per fi una legislació federal sobre el
clima. Els grups de defensa del medi ambient es van alinear entorn d'una
política dissenyada per a garantir el suport bipartidista: un programa de
comerç de drets d'emissió, favorable a les empreses i basat en el mercat.
Encara que els economistes ho afavorien per la seva eficiència, el sistema de
comerç de drets d'emissió resultava incomprensible per a gairebé tothom. No és
que els grans grups ecologistes no comprenguessin aquesta deficiència, ni que
no s'adonessin que la majoria de la gent, en plena recessió, estava més
preocupada per l'ocupació i el preu de la gasolina que pel canvi climàtic. Simplement,
van considerar que era més important aconseguir el suport de les grans empreses
i dels seus representants republicans.
Es van veure
sorpresos amb la guàrdia baixa quan van esclatar les protestes del Tea Party,
de caràcter populista de dretes, en l'estiu de 2009. Els candidats de l'extrema
dreta en les primàries, molts d'ells negacionistes del canvi climàtic, van
acabar ràpidament amb els republicans més moderats. El suport bipartidista es
va esvair; la legislació va fracassar. Per a la sociòloga Theda Skocpol, el
projecte de llei va ser sempre un intent erroni d'aconseguir una legislació
climàtica a través d'un model corporativista de negociació que era de rigor a
la UE, però que rares vegades havia funcionat als Estats Units, un país
descentralitzat. El tebi suport públic aconseguit mitjançant una campanya de
comunicació que posava l'accent en les ocupacions verdes i la independència
energètica distava molt de ser suficient per a imposar-se enfront d'una
oposició vociferant. En canvi, com argumentava Skocpol, «els liberals i els
moderats afins han de construir un moviment populista contra l'escalfament
global en el seu propi costat de l'espectre polític».
Molts
activistes arribaven a conclusions similars. Una nova fornada d'organitzacions
centrades en el clima, desil·lusionades pels límits de les negociacions entre
iniciats, es va bolcar en la construcció de moviments. En la pràctica, això es
va traduir principalment en més manifestacions de sensibilització. El punt
àlgid va ser la Marxa Popular pel Clima de 2014, que va reunir unes 600 000
persones a tot el món per a exigir que algú fes alguna cosa referent al canvi
climàtic.
Com era
d'esperar, ningú va fer res. No obstant això, per a alguns a l'esquerra, el
clima va començar a semblar una solució als problemes de feia molt temps
relacionats amb la capacitat d'acció política. Es concebia com un enfocament
populista en la línia de Chantal Mouffe: el possible nexe d'unió per al
«moviment de moviments» que des de feia temps s'albirava com el successor de la
política de classes. Podria, com va suggerir Naomi Klein, convertir-se en la
«narrativa global en la qual tot —des de la lluita per bones ocupacions fins a
la justícia per als migrants, passant per les reparacions per greuges històrics
com l'esclavitud i el colonialisme— pugui formar part del gran projecte de
construir una economia no tòxica i a prova de crisi abans que sigui massa
tarda».
A mesura que
la defensa del clima s'ampliava, també s'aprofundia, i cada vegada més
activistes començaven a emprendre accions directes radicals. Amb la política
energètica d'Obama de «tot l'anterior» i la revolució del fracking impulsant un
augment de la producció de petroli, els activistes climàtics van tractar de
bloquejar nous oleoductes, creant un moviment que va traspassar l'àmbit dels
activistes compromesos per a arribar a agricultors, ramaders i comunitats
indígenes preocupats pels possibles efectes dels abocaments de petroli a la
terra i l'aigua. No obstant això, encara que els oleoductes podien reunir a
vegades aliats insòlits —a vegades descrits en to irònic com a «vaquers i
indis»—, les coalicions formades entorn d'ells acabaven dissolent-se, tant si
es cancel·laven com si s'aprovaven. Es tractava d'una mena de «poble»
transitori.
A la recerca d'un «poble»
Encara que
les protestes contra els oleoductes van acaparar els titulars i van generar
debat, un factor més transcendental per a la següent etapa de la política
climàtica va ser l'auge del populisme de dretes, quan Donald Trump va prometre
«cancel·lar» l'Acord de París, derogar les normes climàtiques federals i
intensificar les perforacions nacionals. El clima no va ser la raó per la qual
Trump va guanyar. Però va impulsar una reavaluació de l'estratègia climàtica
tant en els cercles activistes com en els del corrent dominant. El Moviment
Sunrise, liderat per joves, va respondre utilitzant les tàctiques
d'organització de quadres per a pressionar als demòcrates al fet que adoptessin
un New Deal Verd, amb l'objectiu de recuperar l'energia populista per a l'esquerra.
Igual que el Tea Party, van recolzar a candidats en les primàries —la més
famosa va ser Alexandria Ocasio-Cortez, qui va presentar la seva resolució
sobre el New Deal Verd immediatament després d'ocupar l'oficina de Nancy Pelosi
juntament amb activistes de Sunrise—. La seva crida a favor de les «ocupacions
verdes» reflectia una estratègia destinada a guanyar-se el suport dels
sindicats. Però el mateix poder de Sunrise es basava gairebé per complet en la
capacitat de les protestes juvenils per a captar l'atenció dels mitjans de
comunicació i, amb això, l'opinió pública.
Al final,
les consignes no van bastar per a convèncer els sindicats, que es van dividir
segons els sectors: mentre que alguns sindicats del sector de serveis i del
sector públic van donar suport al Nou Pacte Verd, la majoria dels sindicats
industrials i professionals es van mantenir escèptics. En qualsevol cas, el
moviment sindical era massa feble per a imposar un compromís de classe de
l'ordre del New Deal. Així doncs, va recaure a la Casa Blanca la tasca
d'impulsar finalment la legislació climàtica en forma d'una estratègia per a
reconstruir el Partit Demòcrata. L'administració de Joe Biden va tractar
d'aprovar mesures de gran abast tant en matèria de política industrial com
d'infraestructura social amb la finalitat d'abordar la desmesurada desigualtat
d'ingressos, ocupant el clima un lloc central en el programa. Va aplicar una
versió de la tesi de Klein adaptada als grups d'interès: intentar convertir el
clima en el paraigua que aglutinés a la coalició demòcrata del segle XXI. La
inversió climàtica podria recuperar l'ocupació industrial, retornant a la
classe treballadora —que s'estava desplaçant cap a la dreta— a la cleda
demòcrata, mentre que la inversió pública en habitatge i energia podria ajudar
a reduir els costos per a la classe mitjana en dificultats. També podria
permetre que el capital estatunidenc es reorientés cap a l'esperada economia
verda i apaivagués als falcons de la Xina preocupats per perdre terreny.
No obstant
això, per a quan es va aprovar la Llei de Reducció de la Inflació --negociada a
porta tancada entre els líders del Partit Demòcrata i els representants
empresarials--, la plataforma s'havia reduït a la seva versió més mínima. En
lloc d'una garantia d'ocupació o una transició justa, es van establir crèdits
fiscals per a la inversió verda; en lloc d'inversions en béns i serveis
públics, un petit nombre de subvencions dirigides als propietaris d'actius de
classe mitjana --en altres paraules, el clàssic electorat climàtic--.
Els crèdits
van aconseguir catalitzar la inversió privada i la creació d'ocupació,
especialment en els districtes republicans. Però la reelecció de Trump i la
derogació immediata d'elements fonamentals de l'IRA van semblar confirmar la
crítica formulada per l'esquerra: que un programa tímidament tecnocràtic no
seria capaç d'assegurar el suport popular necessari perquè la política
climàtica resistís la inevitable envestida del capital dels combustibles
fòssils. L'advertiment de Skocpol de 2011 continuava semblant vàlida després de
més d'una dècada. Sense una base social sòlida, la política climàtica reeixida
mitjançant acords entre les elits trontollaria davant una poderosa reacció de
la dreta. L'estratègia de l'IRA va dipositar massa confiança en la capacitat de
l'Estat per a actuar com a comitè encarregat de gestionar els assumptes de la
burgesia, al mateix temps que no va aconseguir assegurar una legitimitat
política més àmplia.
A principis
de 2025, el clima semblava més mort que mai des del punt de vista polític.
Llavors, aparentment del no-res, Zohran Mamdani va guanyar l'alcaldia de Nova
York amb una campanya que, encara que rares vegades esmentava el clima de
manera explícita, es basava en tres reivindicacions fonamentals —autobusos
ràpids i gratuïts, una congelació dels lloguers i guarderies per a tots— que
podien descriure's de manera plausible com a part d'una agenda de
descarbonització. Voilà: ecopopulisme en esperit, si no en la lletra.
A l'altre costat del canal
Al Regne
Unit, l'aparició d'una política climàtica de masses va ser més recent. Això es
deu, paradoxalment, al fet que el clima s'ha considerat amb més freqüència una
qüestió d'aire o aigua nets: reivindicacions tan àmpliament populars que
resulten gairebé apolítiques. Els dos principals partits de Westminster van
començar a fer gestos en favor del medi ambient a partir de la dècada de 1990.
John Major va signar la primera Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el
Canvi Climàtic; Tony Blair va impulsar un impost europeu sobre el carboni;
Gordon Brown va impulsar l'aprovació de la Llei de Canvi Climàtic, que va
establir objectius legalment vinculants perquè el país reduís les emissions; i
David Cameron va seguir els seus passos, comprometent-se a convertir al seu en
el «govern més verd de la història».
Aquests
esforços van resultar raonablement eficaços. Fins a la data, el Regne Unit ha
reduït les emissions en més del 50% respecte als nivells de 1990 (a tall de
comparació, els Estats Units només ha reduït les seves entorn del 5,2% respecte
a aquesta mateixa referència). El país gairebé ha quadruplicat la seva
producció d'energia renovable i ha eliminat per complet el carbó de la
producció d'electricitat. Per descomptat, els seus avanços climàtics poden
sobrevalorar-se —gran part de la reducció d'emissions pot atribuir-se a la
deslocalització de la producció industrial— i el mateix ocorre amb la
unanimitat del suport polític: el govern aparentment «verd» de Cameron va
derogar les subvencions a les energies renovables, va privatitzar el banc
d'inversió verda del país, va retallar el finançament del transport públic i va
eliminar les normes per a habitatges amb zero emissions de carboni.
Però mentre
els líders polítics de tots els bàndols es mantinguessin nominalment a favor de
l'acció climàtica, els moviments ecologistes actuaven en un segon pla. El
Partit Verd britànic, fundat en 1973 com el Partit PEOPLE, va ser el primer
d'Europa, però el sistema bipartidista del Regne Unit el va convertir en un
dels menys eficaços. Després de dècades de campanyes benintencionades, però
quixotesques i victòries locals ocasionals, els Verds van començar a canviar de
rumb després de la crisi financera. En posar en primer pla el cost de la vida i
les mesures contra l'austeritat, van atreure una onada de nous membres en un
«auge verd» que es va veure truncat quan el «corbynisme» va absorbir a la
florent esquerra jove.
Quan van
sorgir al Regne Unit moviments d'acció directa explícitament orientats al
clima, com Climate Camp, van seguir més la tradició de l'activisme antinuclear
—com el Campament per la Pau de Greenham Common— que el populisme nord-americà
entorn dels oleoductes. La política de protesta rupturista de finals de la
dècada de 2010 també va adoptar un enfocament diferent: mentre que Sunrise
buscava explícitament prendre el control del Partit Demòcrata, Extinction
Rebellion del Regne Unit, fundada gairebé simultàniament en 2018, va prendre la
via ecologista de la vella escola en declarar-se «més enllà de la política», al
mateix temps que abraçava la visió minoritària que només el 3,5% de la població
podia provocar un canvi radical.
Va ser
l'aparició del Green New Deal als Estats Units el que va fer que el clima
semblés un possible vehicle per a la política d'esquerres al Regne Unit. El
Brexit havia posat al descobert les conseqüències a llarg termini de la
desindustrialització i la privatització; per tant, la renovació de l'economia
britànica es va convertir en un objectiu central de l'esquerra laborista, que
es va inspirar en la campanya de Sunrise. Com a ministre d'Hisenda en
l'oposició, John McDonnell va proposar la creació d'un banc nacional d'inversió
capaç de mobilitzar 500 000 milions de lliures en despesa al llarg de deu anys,
concentrat en regions llargament desateses on el «Red Wall» començava a
esquerdar-se. El clima oferia així un mitjà per a reforçar la despesa pública i
reorientar una agenda socialdemòcrata, d'altra banda, familiar, cap a un futur
nou. S'esperava que la popularitat de l'acció climàtica pogués impulsar el
programa econòmic del Partit Laborista —especialment davant el recel dels
inversors cap a un govern d'esquerres— enlloc en cas contrari. El Partit
Laborista va replantejar el seu programa d'inversió pública com una «revolució
industrial verda», comprometent-se a crear un milió d'ocupacions verdes en
sectors que anaven des de l'energia eòlica fins a la climatització
d'habitatges.
Encara que
la desfeta de 2019 va tirar per terra aquesta visió, no va marcar el
començament d'una nova era de polítiques contràries al clima, almenys no de
manera immediata. Theresa May va assumir el compromís legal d'aconseguir
emissions netes zero per a 2050; Boris Johnson va destinar 350 milions de
lliures a programes de recuperació verda durant la pandèmia, i Rishi Sunak va
accedir a desemborsar altres 3 000 milions de lliures. No obstant això, a poc a
poc, aquest consens va començar a enfonsar-se sota el pes de l'estancament
econòmic i la inestabilitat política, la qual cosa va fer que la política
climàtica del Regne Unit se semblés molt més a la dels Estats Units. Nigel
Farage va coquetejar amb el negacionisme climàtic i l'objectiu de zero
emissions netes es va convertir en blanc de l'extrema dreta en ascens dins dels
conservadors, a Reform i ara a Restore. Encara que Keir Starmer va guanyar la
presidència del Partit Laborista prometent «integrar el Green New Deal» al seu
programa, més tard es va comprometre a «prioritzar el creixement» per sobre de
tot —aprovant una tercera pista a Heathrow i fent marxa enrere en els
compromisos amb les energies netes—.
Aquest gir
cap a la dreta va crear una oportunitat perquè Polanski posicionés als Verds
fermament a l'esquerra, la qual cosa va portar el partit a situar-se entre el
15 i el 20 % en les enquestes i a triplicar el nombre d'afiliats, invertint
així la fugida de corbynistes cap al Partit Laborista. No obstant això, deixant
a un costat la terminologia «ecopopulista», Polanski ha seguit l'exemple de
Mamdani en restar importància al prefix «eco-» en favor de qüestions més
clàssiques relacionades amb el dia a dia: control dels lloguers, impost sobre
el patrimoni i reducció de les factures energètiques.
Obstacles per davant
Si les
estrelles emergents de l'esquerra transatlàntica han convergit en el
ecopopulisme, ho han fet a través de trajectòries notablement diferents. Als
EUA, un moviment climàtic insurgent va veure com els seus objectius polítics
eren cooptats pel centreesquerra i després destrossats per l'extrema dreta,
abans de ressorgir en un projecte municipal centrat en el cost de la vida. Al
Regne Unit, la recent ruptura del consens climàtic de les elits i del domini
bipartidista ha propiciat l'auge dels Verds. En lloc de l'èmfasi
socialdemòcrata del GND en les ocupacions verdes i el poder sindical, el
ecopopulisme ha lligat la seva causa a l'augment dels preus i a la ira popular.
Es tracta, per tant, d'un projecte més tradicionalment populista tant en
contingut com en forma. Aquest canvi és clarament una resposta a les condicions
econòmiques posteriors a 2020, en les quals els mercats laborals han estat
tibants i els preus alts. L'èmfasi retòric en els costos més que en el carboni,
a més, delata una inquietud persistent sobre si el clima realment pot tenir un
atractiu massiu. Si bé una agenda populista verda respon al moment polític
actual, també planteja una sèrie de reptes específics per als projectes
climàtics en els pròxims anys.
El primer
repte radica a articular el mateix programa. Durant dècades, el canvi climàtic
es va entendre principalment com una fallada del mercat causat per l'absència
del cost del carboni; la solució consistia a encarir els productes amb altes
emissions de carboni perquè la gent els utilitzés menys. Es tracta d'un model
d'elaboració de polítiques que Daniela Gabor ha denominat «teràpia de xoc del
carboni», en el qual els preus elevats impulsen un procés de descarbonització no
coordinat i dolorós. El fet que mai s'hagi aplicat adequadament no ha impedit
que la dreta faci servir el fantasma de l'augment dels costos per a presentar
les mesures mediambientals com una estafa de l'elit.
Això explica,
presumiblement, per què tots dos candidats han parlat tan poc del clima en si
mateix. Si aquest silenci relatiu —denominat recentment «silenciament
climàtic»— ha inquietat molts activistes climàtics, reflecteix, no obstant
això, una nova convicció que l'objectiu central de les campanyes de l'esquerra
ha de ser aconseguir el poder, més que no pas sensibilitzar a la població. El
que va revelar el projecte de Mamdani, al cap i a la fi, no va ser que la
majoria dels novaiorquesos siguin ecosocialistes encoberts, sinó més aviat que
un programa d'assequibilitat tàcitament ecològic, presentat per un carismàtic
candidat antisistema, podria resultar molt popular.
El moment
actual, en particular, sembla presentar una finestra d'oportunitat per a un
ecopopulisme encobert, ja que els pics en els preus del petroli provocats per
la guerra dels EUA contra l'Iran han fet que les energies renovables i els
vehicles elèctrics semblin de sobte una ganga. No obstant això, els costos
energètics continuen sent una base inestable per a un programa populista. Fins
i tot després d'aquests forts augments, continuen representant una petita part
de les despeses totals de les llars en comparació amb altres conceptes com
l'habitatge i les cures. El límit màxim de despesa energètica al Regne Unit,
per exemple, ha pujat recentment un 13%, fins a un total d'aproximadament 1 800
lliures a l'any per a una llar mitjana. Es tracta d'una suma considerable; però
el lloguer mitjà al Regne Unit és de 1 368 lliures al mes, mentre que la cura
dels nens pot suposar fins a una quarta part dels ingressos familiars.
El mateix passa
amb els autobusos ràpids i gratuïts. No hi ha dubte que faran que desplaçar-se
per Nova York resulti més barat, més fàcil i més ecològic, però els pocs dòlars
que s'estalvien en el trajecte diari empal·lideixen en comparació amb el 50%
dels ingressos que una quarta part de les llars novaiorqueses destina al
lloguer, o amb el cost mitjà de 20 000 dòlars que suposa la cura d'un sol nen.
La conclusió és clara: perquè els preus de l'energia actuïn com a catalitzador
d'una politització massiva, hauran d'estar vinculats a altres costos de la
vida. Encara que comencem a veure això en la campanya de Polanski per a acabar
amb la «Gran Bretanya estafadora», de moment continua sense desenvolupar-se una
política més àmplia en matèria d'assequibilitat.
Això apunta
a una tasca encara més àrdua per al ecopopulisme: demostrar que pot combinar
mesures d'alleujament immediat dels costos amb ambicions polítiques a més llarg
termini. Els crítics de l'IRA van assenyalar que el seu calendari per a la
creació d'ocupació era senzillament massa lent per a forjar una coalició de
votants compromesos amb la legislació. Però un «New Deal Verd» s'hauria
enfrontat a reptes similars, donada la dificultat d'implantar a bon ritme
habitatges socials ecològics i un transport públic sostenible. La política de
l'assequibilitat és un intent de resoldre aquest problema de temporalitat
vinculant la «fi de mes», quan vencen les factures, amb la «fi del món». Però
el risc és que es quedi estancada en la reducció de costos i mai faci el salt a
la inversió pública que requeriria un programa veritablement transformador.
Fins ara, el ecopopulisme no sembla comptar amb un programa integral a l'altura
del GND o de la Revolució Industrial Verda. Això suposa un repte especial per a
Polanski perquè, a diferència del que ocorre als EUA, el creixement és realment
un problema per al Regne Unit. Encara que els impostos i les subvencions
aconsegueixin alleujar el sofriment de la població, no substitueixen a una
veritable renovació econòmica.
L'«assequibilitat»
és també un eslògan relliscós quan els diferents mètodes per a reduir els
costos impliquen difícils concessions polítiques. La forma més ràpida i barata
de reduir tant les emissions com les factures energètiques als EUA, per
exemple, és probablement renunciar a la fantasia de la reindustrialització i
comprar tecnologia renovable d'última generació a la Xina. Però això es faria a
costa del sindicat United Acte Workers, un dels últims bastions que queden de
l'organització dels treballadors industrials als EUA.
Les
complexitats del programa substantiu del ecopopulisme estan, en aquest sentit,
relacionades amb els seus reptes organitzatius, que reprodueixen els del
populisme clàssic, al mateix temps que reflecteixen les peculiaritats que
sorgeixen d'un intent de fusió amb el seu aparent oposat: el moviment
ecologista professionalitzat. Si el populisme ofereix una resposta potencial al
problema del subjecte de l'ecologisme, es tracta d'una resposta profundament
difusa. Igual que «el 99 %», el discurs de l'assequibilitat pot trobar ressò en
diferents sectors i grups demogràfics, però corre el risc de tornar-se imprecís
i incipient. Un poble vagament agrupat és un poble que es dissol amb facilitat.
I el curt terminisme del populisme —subjecte a la volatilitat dels mitjans de
comunicació i als cicles electorals— pot semblar especialment inadequat per a
una qüestió com el canvi climàtic, que es desenvolupa al llarg de dècades i
requereix compromisos sostinguts amb la descarbonització i l'adaptació.
Llavors, com
podrien construir-se i reforçar-se aquests compromisos? Des de Polanski fins a
Mamdani, el ecopopulisme ha seguit fins ara el patró habitual de recolzar-se en
gran manera en els líders. Potser la pregunta més crucial és si les
organitzacions que els van portar a la fama —els Verds i els Socialistes
Democràtics d'Amèrica, totes dues amb orígens en la dècada de 1970, però que
s'han transformat radicalment en l'última dècada— poden desenvolupar la
infraestructura política necessària per a convertir el descontentament popular
en acció disciplinada i poder organitzat.
Malgrat tots
els obstacles que s'acosten, és vital conrear les llavors de la transformació
econòmica en les condicions cada vegada més insostenibles de la vida quotidiana
i en la indignació que aquestes estan generant. Perquè els brots verds donin
fruits vermells, l'esquerra haurà de comprendre les oportunitats polítiques que
ha revelat el sorprenent èxit del ecopopulisme. Qualsevol avanç contemporani de
la classe treballadora haurà d'anar més enllà de l'ocupació i els salaris per a
abordar qüestions més àmplies de la reproducció social: l'habitatge, les cures
i l'educació. La seva infraestructura haurà de construir-se no sols a partir
dels sindicats, sinó també de les associacions d'inquilins i les organitzacions
d'usuaris del transport públic, dels beneficiaris dels serveis de cures i dels
clients dels serveis públics. El clima pot ser un paraigua massa ampli per a un
«moviment de moviments» en majúscules, però encara així podria proporcionar un
fil conductor clar per a l'organització socialista durant els pròxims anys. El
que és segur és que el ecopopulisme no és el primer intent de dotar a la
política climàtica d'un caràcter de classe, ni serà l'últim.
Alyssa Battistoni és teòrica
política i professora nord-americana, especialitzada en la intersecció de la
política ambiental i climàtica, l'economia política, el marxisme i el pensament
feminista. Professora assistent de Ciència Política al Barnard
College de la Universitat de Colúmbia i membre de la facultat
associada al Brooklyn Institute for Social Research. És doctora en Ciència
Política per la Universitat de Yale (2019) i Màster (MSc) en Naturalesa,
Societat i Política Ambiental per la Universitat d'Oxford. És coautora d’un llibre
de referència sobre les propostes del Green New Deal des de
l'ecosocialisme, A Planet to Win: Why We Need a Green New Deal (Verso,
2019) i el seu llibre més recent, en solitari, Free Gifts: Capitalism and
the Politics of Nature (Princeton University Press, 2025) analitza
l'apropiació de la natura per part del capitalisme des d'una perspectiva de la
teoria del valor. Publica en revistes acadèmiques com Political Theory o
Perspectives on Politics i escriu sovint assajos i articles d'opinió per
a mitjans d'abast global com The Nation, The New Left Review, The
Guardian, n+1, Tribune. També és membre del comitè editorial de les
revistes d'esquerres Jacobin i Dissent.
Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/08/dilemmas-of-eco-populism
