Aquest estiu abrasador és la prova: les veus que neguen el canvi climàtic no sols són delirants, sinó que són mortals.

Sadiq Khan

Fixa't en els nostres boscos en flames i les nostres ciutats resseques. Les polítiques ecològiques no són un «luxe», i no podem continuar cremant més petroli i gas. La gent necessita saber la veritat.

Dissabte, 8 d'agost de 2026

Gespa resseca prop del Parlament de Londres, 3 d'agost de 2026. Fotografia: Toby Shepheard/AFP/Getty Images

Europa està en flames. Aquest estiu, una sèrie d'onades de calor sense precedents ha assotat el continent i moltes parts del món. Les conseqüències han estat ni més ni menys que catastròfiques. En les últimes setmanes, incendis mortals han arrasat França, Grècia i Espanya, causant la mort de bombers, obligant la gent a abandonar les seves llars i privant-los dels seus mitjans de vida.

Dimarts va marcar el 34è dia de l'any en què les temperatures a la Gran Bretanya van superar els 30 °C (86 °F), per la qual cosa el Regne Unit també s'ha vist obligat a fer front a una calor feroç. Els incendis forestals han obligat a realitzar evacuacions a Suffolk i a les muntanyes de Cairngorms. A Londres —on els parcs s'han cremat i s'han tornat trencadissos i marrons— centenars d'incendis de pastures han sotmès als nostres bombers a una pressió sense precedents. Al juliol, l'estació meteorològica de Kew Gardens va registrar el seu primer mes sense pluja des que va començar a funcionar en 1871. A mesura que els rius s'assequen i els embassaments es van buidant, els agricultors adverteixen de l'escassetat d'aliments davant l'agreujament de la sequera. S'estima que ja hi ha milers de morts relacionades amb la calor extrema que sofrim només al maig i juny, i és probable que aquesta xifra continuï augmentant.

Les aterridores escenes que hem presenciat en el que va d'estiu són l'últim episodi d'una tendència perniciosa a llarg termini. Aquesta és la tercera sequera que ha sofert Londres en els últims cinc anys. A escala mundial, els últims 11 anys han estat els més calorosos mai registrats —i amb un El Niño de gran intensitat formant-se en el Pacífic que podria tirar encara més llenya al foc—, és pràcticament segur que aquesta tendència continuarà. L'emergència climàtica ja és aquí, i ningú pot dir que no la veiés venir.

Quan vaig ser elegit alcalde per primera vegada en 2016, vaig advertir que el ràpid escalfament del nostre planeta seria el repte definitori de la nostra època. Vaig ser el primer alcalde d'una ciutat global a declarar l'emergència climàtica. Des de llavors, una coalició de negacionistes i dilacionistes del canvi climàtic no ha cessat en la seva obstinació per condemnar les polítiques ecològiques que he introduït. Quan vaig anunciar la meva intenció d'ampliar la Ulez —creant la zona més gran d'aire net del món—, van intentar sense èxit rebaixar el nivell del debat i desfermar una guerra cultural simplista. En les xarxes socials, la gent es va veure encegada per una fosca tempesta de desinformació dissenyada per a desacreditar l'acció climàtica. Radicalitzat pel que havia vist en Internet, un home va arribar fins i tot a detonar una bomba casolana, destruint una càmera de la Ulez en un impactant acte de terrorisme intern.

Mirant enrere ara, sembla que la feroç lluita per la Ulez va marcar el començament d'alguna cosa més: una nova era d'escepticisme climàtic extrem. En els anys transcorreguts des de llavors, l'horrible realitat de la crisi climàtica ha quedat clarament de manifest; i, no obstant això, d'alguna manera, les veus clamoroses de la negació i el retard s'han fet més forts que mai. Després de descriure el canvi climàtic com una «estafa», Donald Trump ha intentat sabotejar l'acció climàtica global, retirant als Estats Units de l'Acord de París per segona vegada, retallant les ajudes a les energies netes i impulsant la producció de petroli i gas. Al Regne Unit, on s'ha enfonsat el consens multipartidista sobre la crisi climàtica, les seves idees han trobat eco entre polítics de l'oposició i populistes de dreta que oscil·len salvatgement entre el negacionisme i el fatalisme. Mentre alguns afirmen que la crisi climàtica és un engany, uns altres insisteixen que ja és massa tard per a actuar.

Tots dos arguments són falsos. La crisi climàtica està empitjorant, però a Londres hem demostrat que, amb valentia i creativitat, podem preparar-nos per als seus efectes. Hem plantat més de 640 000 arbres per tota la capital, que donen ombra als nostres carrers del sol de l'estiu. Hem apostat per la renaturalització, al mateix temps que hem creat i millorat espais verds equivalents a més de 2 000 camps de futbol, la qual cosa proporciona un drenatge natural per a evitar inundacions. I el mes passat, vam presentar un pla per a netejar els nostres rius i crear zones de bany segures on els londinencs puguin refrescar-se quan fa calor. Comptem amb més autobusos de zero emissions que qualsevol altra ciutat d'Europa i amb aproximadament un terç dels punts de recàrrega elèctrica del nostre país.

Al mateix temps, des que soc alcalde, les emissions de carboni de la nostra ciutat s'han reduït en aproximadament una quarta part, mentre que la nostra economia ha continuat creixent. I l'any passat, la Ulez ens va ajudar a situar els nivells d'òxid de nitrogen —un dels contaminants més tòxics del nostre aire— dins dels límits legals gairebé dos segles abans del que els experts havien previst. Entre 2019 i 2024, les morts estimades associades a la contaminació atmosfèrica a Londres es van reduir, segons les estimacions, en un 40%.

A través de C40 Cities, una xarxa de gairebé 100 ciutats de tot el món que copresideixo, Londres està treballant braç a braç amb ciutats de tot el món per a fer front a l'emergència climàtica —des de la posada en marxa de nous autobusos ecològics fins a l'impuls del subministrament d'energia renovable—, però no podem fer-ho sols. Els governs nacionals de tot el món han de fer un pas al capdavant i fer front a la gravetat d'aquest moment amb un enfocament renovat, finançament i determinació. Això inclou el nostre propi govern, que hauria de tranquil·litzar a la ciutadania reafirmant el seu compromís amb l'objectiu de zero emissions netes i deixant clar que continuarà reduint la nostra dependència del petroli i el gas i invertint en projectes ecològics.

L'argument més habitual que escolto dels negacionistes del canvi climàtic és que les polítiques ecològiques són una espècie de luxe aliè a les preocupacions de la gent treballadora que només intenta tirar endavant. Però la idea que es pugui separar la crisi climàtica del cost de la vida és clarament absurda. Què ocorre quan les sequeres provoquen que pugin els preus dels aliments i quan les pujades brusques del preu del petroli estrenyen els pressupostos familiars? Quan els hospitals es veuen desbordats per persones vulnerables que sofreixen per la calor? Quan es deformen les vies fèrries i les carreteres, tanquen els llocs de treball i es tanquen les escoles? La idea que l'acció climàtica representa una «ximpleria progressista» es basa en la ridícula premissa que la crisi climàtica no és real —o que, si ho és, no sentirem el seu impacte en les nostres vides—. Enguany ha demostrat l'errònia que és aquesta idea.

Vivim en una era d'extrems, i el meu temor és que, sense una acció urgent, el pitjor encara està per arribar. En aquest context, negar el canvi climàtic i posposar l'acció no sols és una il·lusió, sinó que és mortal. Perquè no seran el president Trump ni les empreses de combustibles fòssils els qui paguin el preu del fracàs, sinó la resta de nosaltres. Si volem protegir el nostre planeta i a les persones que el consideren la seva llar, hem de canviar el rumb enfront de la negació del canvi climàtic preparant-nos per a un futur més calorós i apostant per les emissions netes zero com mai.

 

Sadiq Khan és alcalde de Londres

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/commentisfree/2026/aug/08/burning-summer-climate-denial-green-policies-sadiq-khan

 

 

 

El rival de Meloni

Matteo Pucciarelli

7 d'agost de 2026

Després de gairebé quatre anys de govern de dretes liderat per Fratelli d’Italia, de Giorgia Meloni, i amb les eleccions previstes per a 2027, Itàlia és testimoni de l'ascens d'una nova força de la dreta populista. El seu líder, el general retirat Roberto Vannacci, va ser elegit diputat al Parlament Europeu en 2024, obtenint el segon major nombre de vots després de la mateixa Meloni. El febrer de 2026, va trencar amb la Llega —el seu líder, Matteo Salvini, el va titllar de «traïdor»— i va fundar el seu propi partit, Futuro Nazionale. Les enquestes atorguen a Vannacci entre un 6% i un 7% dels vots, mentre que Futuro Nazionale ha reunit 130 000 afiliats en menys de sis mesos. Acusa el Govern de virar cap al centre, sobretot en matèria d'immigració i ordre públic. L'ascens de Vannacci planteja un dilema estratègic per a Meloni, que ja ha perdut a set membres de la seva coalició a les mans de Futuro Nazionale. Com ha d'interpretar-se aquesta insurrecció en el flanc dret del Govern i com podria reconfigurar el panorama polític italià de cara a les eleccions de l'any que ve?

Fins fa tres anys, Vannacci era un desconegut per al gran públic. Fill d'un oficial de l'exèrcit amb simpaties d'extrema dreta, ell també va seguir la carrera militar i va ser destinat als Balcans, l'Iraq, l'Afganistan i altres llocs; fins a l'esclat de la guerra a Ucraïna, havia estat agregat militar en l'ambaixada de Moscou. Va saltar a la fama quan, al seu retorn a Itàlia, va escriure i va autoeditar Il mondo al contrario (El món al revés), una diatriba contra la immigració, el feminisme, l'homosexualitat, l'ecologisme i l'esquerra —temes habituals de la dreta populista, que per a llavors havia passat de l'oposició al Govern—. La diferència radicava en el fet que l'autor era un oficial d'alt rang. En la postguerra italiana, l'estament militar s'ha vinculat sovint a projectes subversius d'extrema dreta, però Vannacci havia violat la imparcialitat formal de les forces armades.

Encara que la polèmica resultant li va valer una suspensió de l'exèrcit, també el va convertir en una sensació mediàtica. Condemnat per les seves declaracions incendiàries, d'una banda, del país, va ser aclamat per una altra per plantar cara a la «correcció política». Va ser en aquest moment quan Salvini va decidir treure partit de la infàmia de Vannacci —o neutralitzar l'amenaça que representava— i el va presentar com a candidat de la Llega. Després de ser elegit eurodiputat, Vannacci va ser nomenat sotssecretari del partit. Però la col·laboració mai va funcionar: Vannacci no pagava les seves quotes del partit, l'extremisme de les seves opinions no era ben vista per la direcció i estava organitzant la seva pròpia facció entre bastidors («Team Vannacci»).

Gran part de la fama de Vannacci es deu a la descarada franquesa amb la qual proclama tals opinions («Gais, supereu-ho, no sou gent normal», «Reivindico en veu alta el dret a odiar i a sentir menyspreu»). Es dedica a la provocació.  «Mussolini va ser un “home d'Estat”», ha afirmat. En la seva campanya per al Parlament Europeu va invocar a la Decima MAS, una de les unitats més violentes que van ajudar els ocupants nazis a reprimir la Resistència i a atacar a civils considerats simpatitzants; el seu comandant, Junio Valerio Borghese —rescatat pels estatunidencs immediatament després de la guerra, convertint-se en un referent de la causa anticomunista en els cercles atlantistes— va intentar donar un cop d'estat en 1970. Entre els col·laboradors de Vannacci, als qui es refereix com camerati («camarades») —un terme amb connotacions feixistes a Itàlia—, hi ha molts exmilitars i neofeixistes declarats que s'han embravit per la descarada actitud del seu líder. Igual que Trump, Vannacci fa un ús extensiu de la intel·ligència artificial en la seva propaganda, publicant vídeos sensacionalistes i de mala qualitat que causen enrenou. En un d'ells apareix retratat com un gladiador que rep unes fasces daurades de mans de Meloni, les branda davant el poble exultant de l'Antiga Roma i, a continuació, envia als seus oponents polítics a una mort segura en la fossa dels lleons. A Vannacci li agrada atacar públicament als seus oponents i detractors. Segons les seves persones de confiança, somia a convertir-se en el de Gaulle italià.

La consigna que Vannacci repeteix obsessivament és «reemigració», el pla per a expulsar no sols als migrants indocumentats, sinó també als estrangers que posseeixen la ciutadania, però que no estan «assimilats». Això és inconstitucional, però la dreta italiana ha demostrat sistemàticament que no té objeccions processals. L'incompliment de les seves promeses en matèria de «seguretat» ha estat l'eix central de les seves crítiques al Govern, al qual —malgrat la seva àmplia majoria parlamentària i la seva perdurabilitat (Meloni aviat podrà presumir d'haver liderat el Govern més longeu de la història de la República)— li ha resultat fàcil titllar d'ineficaç. Durant els últims quatre anys, el Govern ha posat en marxa nombroses iniciatives repressives, començant per una estranya llei contra les festes rave. S'han presentat projectes de llei per a restringir el dret a la vaga i a la protesta. Es van invertir desenes de milions d'euros en la creació de centres de classificació de migrants a Albània; no obstant això, va ser un fracàs total, ja que no s'ajustaven a la normativa europea i, per tant, van ser rebutjats pels tribunals italians. Meloni també va fer gran èmfasi en un referèndum sobre una reforma del poder judicial motivada políticament: malgrat la incessant campanya publicitària, va perdre la votació la passada primavera, amb un 53% en contra dels canvis, la qual cosa li va suposar un greu perjudici polític.

En matèria econòmica, els fracassos del Govern són evidents. Els salaris italians són els únics d'Europa que no han augmentat; de fet, fa trenta anys que descendeixen. No s'han pres mesures per a fer front a la precarietat laboral, i s'ha suprimit la «renda de ciutadania», un programa d'ajudes per als aturats. La taxa de natalitat es troba en el seu mínim històric. La producció industrial està en continu descens. Meloni va apostar gran part del seu capital polític per la seva bona relació amb Trump, afirmant que podria actuar com a pont entre els EUA i la UE, però la relació es va deteriorar. Entre els aranzels, l'augment dels costos del combustible i les exigències de la Casa Blanca d'incrementar la despesa militar del 2 al 5% del PIB, Trump, de fet, li ha sortit molt car a la dreta italiana. Mentrestant, en els últims anys, milions de persones han sortit al carrer per a oposar-se al suport del Govern italià a Israel.

Malgrat tot això, Fratelli d’Italia continua liderant les enquestes, encara que el partit ha caigut fins a situar-se entorn del 25 %. El Govern es veu sostingut pel control asfixiant que exerceix la dreta sobre la ràdio i la televisió; els tres principals canals privats són propietat de la família Berlusconi.

La premsa escrita està en crisi, però la majoria dels diaris adopten una postura progovernamental. El fet que el desafiament més destacat al Govern hagi sorgit de la dreta és un reflex de l'hegemonia cultural d'aquesta última a la Itàlia actual, que dicta l'agenda al mateix temps que presenta a l'esquerra com la protectora dels delinqüents violents i els migrants indocumentats.

Les dades suggereixen que Futuro Nazionale està atraient principalment votants descontents de Fratelli d’Italia i de la Llega. Aquests seguidors són predominantment homes (62%), segons un estudi publicat en Corriere della Sera, i pertanyen als nivells de renda baixos i mitjà-baixos (50%). El partit atreu especialment els treballadors manuals i els aturats: el perfil clàssic d'un partit populista de dretes, que atreu principalment votants «de protesta» situats en els graons més baixos de l'escala socioeconòmica, que exerceixen ocupacions poc qualificades i que sovint viuen fora de les zones urbanes. Aquest col·lectiu demogràfic tendeix menys a recórrer a les fonts d'informació tradicionals i més a seguir els debats en les xarxes socials, els algorismes de les quals afavoreixen l'agenda ressentida i artificial de Futuro Nazionale, amb la «seguretat» (no la seguretat social, per descomptat) en primer pla, a pesar que totes les estadístiques de les últimes dècades apunten a un descens general de la delinqüència.

L'amenaça que representa Futuro Nazionale podria obligar al bloc de dreta en el poder a canviar d'actitud. Si Vannacci es presentés com a independent en 2027, podria provocar la derrota de Meloni. La pròxima legislatura revesteix una importància cabdal, ja que també decidirà qui serà el nou president de la República que succeirà a Sergio Mattarella, en el càrrec des de 2015. Les declaracions dels partits governants en les quals es distancien de Vannacci podrien, per tant, matisar-se si calgués. Si Futuro Nazionale arribés finalment a un acord amb Meloni per a formar part d'una coalició, el risc potencial seria la pèrdua de Forza Itàlia i del vot més moderat. No obstant això, els precedents suggereixen que bé podria haver-hi una sortida: Berlusconi va guanyar les eleccions de 1994 aliant-se tant amb els separatistes de la Lliga del Nord com amb els postfeixistes de l'Aliança Nacional, dues forces que semblaven incompatibles. Històricament, la dreta ha demostrat la seva capacitat per a tancar files amb la finalitat d'aconseguir o conservar el poder.

L'efecte immediat de l'auge de Futuro Nazionale ha estat desplaçar el debat públic encara més cap a la dreta, amb una carrera per a veure qui pot proposar les mesures més draconianes per a resoldre l'eterna «emergència de seguretat» —com demostra la teatral suspensió per part de Meloni de l'acord de Schengen amb Madrid en resposta a l'arribada de milers de persones a l'enclavament espanyol de Ceuta—. La migració continua sent el tema dominant, i continua eclipsant les crisis econòmiques, energètiques i climàtiques a les quals s'enfronta Itàlia. Un cas que Vannacci ha utilitzat com a símbol és el de Mario Roggero. En 2021, tres lladres van entrar en la seva joieria del Piemont, armats amb un ganivet i una pistola de joguina; una vegada que van marxar amb el botí, Roggero els va perseguir amb la seva pròpia pistola de veritat, els va disparar, en va matar a dos i després va donar una puntada al cap a un dels cadàvers. Encara que les tres instàncies del sistema judicial van declarar a Roggero culpable d'assassinat, es va desfermar una gran polèmica mediàtica contra la seva condemna. Vannacci ha exposat amb tot detall el dret a matar a un lladre: «Per què no se m'hauria de permetre disparar-li, apunyalar-lo amb qualsevol objecte que tingui a mà?», «Si clavo el llapis que porto en la butxaca en la jugular del tipus que m'ataca, matant-lo, per què hauria d'arriscar-me a ser condemnat?». La glorificació de la inhumanitat s'ha convertit en l'ethos d'una dreta cada vegada més desinhibida.

No obstant això, l'auge de Vannacci també posa de manifest fractures de fa molt temps. Històricament, entre els hereus de l'era feixista italiana es trobava un corrent conegut com la «dreta social», que posava major èmfasi retòric en el treball i en un paper intervencionista de l'Estat. El sindicat CISNAL actuava com a enllaç amb el neofeixista Movimento Sociale Italiano; en política exterior, una part del MSI es considerava hostil a l'atlantisme; l'Estat de dret i la lluita contra la màfia es consideraven prioritats. Tant Salvini com Meloni —encara que de manera contradictòria i oportunista— sempre han recorregut a aquest corrent ideològic. Però no és el cas de Vannacci, qui defensa una visió profundament conservadora i jeràrquica de la societat en la qual cal deixar que els rics prosperin, ja que només a través de la seva riquesa podem esperar que alguna cosa «degoti» cap als més desfavorits.

És revelador amb qui s'ha reunit Vannacci fins ara en el Parlament Europeu: grans empreses de combustibles fòssils; fabricants i comerciants d'armes; confederacions industrials que representen als sectors químic, marítim, farmacèutic, siderúrgic i de l'automoció. El seu projecte es proposa defensar amb mà de ferro —i, de fet, ampliar— el poder del capital. No obstant això, es presenta sota la disfressa de la victimització, amb Vannacci com l'arquetip de l'home oblidat que diu allò que no es pot dir. Està aconseguint que l'escoltin molts dels que han perdut més i encara tenen més a perdre a causa d'un model econòmic i social excloent que aviva la ira i la por, sense fer res per a abordar les condicions que els generen.

 

Continua llegint: Matteo Pucciarelli, «Salvini Ascendant», NLR 116/117.

 

Matteo Pucciarelli és un periodista, cronista polític i escriptor italià. Treballa a la Repubblica i és conegut pels seus assajos i anàlisis sobre la política italiana de partits, els moviments populistes, l'esquerra i el pacifisme. Escriu regularment i manté un bloc a la revista Micromega. Participa sovint com a analista i tertulià en programes de debat polític de la televisió italiana. Ha escrit diversos s llibres sobre la història política recent d'Itàlia i Europa, entre els quals destaquen: Decima MAS: la vera storia (2026); Guerra alla guerra (2023) (una guia sobre les idees i pràctiques del pacifisme italià); Anatomia di un populista. La vera storia di Matteo Salvini (2016) (on desgrana la trajectòria del líder de la Lega Nord); L'armata di Grillo (2012) (una radiografia inicial sobre el naixement i l'auge del Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo). A més de Gli ultimi mohicani sobre Democrazia Proletaria (2011), Comunisti d'Italia (2021), i assajos en col·laboració sobre partits com Podemos a Espanya o Syriza a Grècia.

Traduït de SIDECAR: https://newleftreview.org/sidecar/posts/melonis-challenger?

 

 

L'auge de l'esquerra danesa.

Per Grace Blakeley

28 de juliol de 2026

Grace Blakeley, de Tribune, parla amb Pelle Dragsted, portaveu de l'Aliança Roig-Verda de Dinamarca, sobre la construcció del poder socialista en la dècada de 2020.

En 2022, el Partit Socialdemòcrata de centreesquerra de Dinamarca va guanyar les eleccions nacionals amb una estratègia ja molt gastada: un programa «vermell-marró» que combinava algunes polítiques econòmiques progressistes amb una retòrica draconiana contra els immigrants. Molts al Regne Unit van argumentar que el seu èxit era un model per a l'esquerra moderada: gravar als rics, reconstruir l'estat del benestar i prendre mesures dràstiques contra la immigració.

Sempre em vaig mostrar escèptica davant aquest argument. Al cap i a la fi, la política es basa en històries, i qualsevol bona història només té un enemic. Si s'afirma que el problema són els immigrants, s'ignora als veritables malvats: els superrics.

Potser com era d'esperar, el Govern format pels socialdemòcrates danesos va resultar no ser tan progressista com molts imaginaven. Va fer poc per transformar l'economia i redistribuir la riquesa, però la seva retòrica contra els immigrants va reforçar els arguments de l'extrema dreta. El resultat va ser que els socialdemòcrates van perdre molt de terreny enfront de l'extrema dreta danesa en les últimes eleccions celebrades aquesta primavera.

Els partits situats a l'esquerra dels socialdemòcrates, per part seva, van obtenir el seu millor resultat en la història del país. L'Esquerra Verda va obtenir 20 escons, mentre que l'Aliança Roig-Verda —més radical i coneguda com a Enhedslisten en danès— en va aconseguir 11. Després de les eleccions, aquests dos partits van entaular intenses negociacions sobre la composició del nou Govern. Aquest estiu, els socialdemòcrates van acabar acceptant formar part d'un Govern de coalició minoritari al costat de l'Esquerra Verda, amb el suport extern de l'Aliança Roig-Verda en determinades qüestions clau.

L'agenda de Enhedslisten

Fa poc vaig parlar amb Pelle Dragsted, portaveu polític de Enhedslisten, sobre el que la resta de l'esquerra europea pot aprendre de l'exemple danès. Dragsted va començar l'entrevista enumerant totes les concessions que el seu partit havia aconseguit obtenir dels socialdemòcrates durant les negociacions de coalició. Van aconseguir una reducció del 50% de l'IVA en els aliments; transport públic gratuït per a tots fins als 22 anys; noves lleis per a facilitar la construcció d'habitatges socials i la conversió de lloguers privats en cooperatives sense ànim de lucre; i «un pla perquè l'atenció dental sigui gratuïta per a tots en els pròxims deu anys».

Dragsted sosté que aquests canvis polítics són un «exemple concret de la desmercantilització socialista en la pràctica». En altres paraules, l'esquerra danesa ha anat més enllà dels debats sobre la redistribució de la renda per a exigir que tots els danesos puguin accedir als recursos que necessiten per a sobreviure, independentment de la seva riquesa o els seus ingressos.

«La desmercantilització significa que traiem àmbits de l'economia de l'àmbit del mercat», va explicar. «Coses que abans eren mercaderies o serveis que calia comprar es converteixen en drets socials als quals es pot accedir com a ciutadà, independentment del poder adquisitiu. Això significa que el mercat perd protagonisme en la nostra vida quotidiana, i això dona més llibertat als treballadors».

Enhedslisten s'oposa al «sentit comú» neoliberal que ha dominat la política en el món ric des de la dècada de 1980. Un dels pilars del pensament neoliberal és la ideologia de mercat: la idea que les regles del mercat han d'aplicar-se a tots els àmbits de la societat. Contràriament al que afirmen els seus defensors, la ideologia de mercat no consisteix a crear mercats lliures per a impulsar l'eficiència, sinó a desmantellar el poder col·lectiu i substituir-lo per l'individualisme i la competència. Com va dir la famosa Thatcher: «L'economia és el mètode; l'objectiu és canviar el cor i l'ànima».

Dragsted està convençut que la desmercantilització trastocarà la ideologia de mercat i potenciarà el poder dels treballadors. Per a il·lustrar aquest punt, posa com a exemple els Estats Units, on «l'accés a l'assistència sanitària depèn del teu treball». Quan l'accés als mitjans de subsistència passa a dependre de la riquesa, els ingressos o la situació laboral de cadascun, els treballadors solen tenir massa por per a organitzar-se. La privatització de la seguretat social i els serveis públics sota el neoliberalisme ha «alterat l'equilibri de forces entre treballadors i empresaris», reforçant el domini del capital sobre el treball.

Un altre avantatge de la desmercantilització és que, una vegada implantada, és difícil de revertir. «El que té de bo [la desmercantilització] és que és molt difícil fer marxa enrere, fins i tot si la dreta torna al poder. Ja ho saps pel NHS: encara que ha sofert retallades pressupostàries i s'ha intentat sotmetre'l a les lleis del mercat, ni tan sols Thatcher va poder revertir el dret a l'assistència sanitària gratuïta».

Per totes aquestes raons, Dragsted considera que l'assistència dental gratuïta és la principal victòria que Enhedslisten ha aconseguit a través de les negociacions de coalició. Però, segons em comenta, «això és només el principi». El partit té previst impulsar la gratuïtat dels medicaments amb recepta, l'accés universal a Internet, l'accés gratuït a les institucions culturals i l'accés dels nens a l'esport i altres activitats d'oci.

També està treballant per a aprovar importants reformes en matèria d'habitatge, l'objectiu del qual és protegir i ampliar la propietat comuna dels immobles com a part de l'agenda de desmercantilització —encara que aquestes es refereixen específicament al context danès, en el qual les cooperatives i les associacions d'habitatge autogestionades exerceixen un paper molt més important que al Regne Unit.

«Al Regne Unit, Thatcher va vendre gran part de l'habitatge públic a través del programa del “dret a comprar”. La dreta danesa volia fer el mateix, però no va poder, perquè l'Estat no era el propietari. La propietat era de titularitat comuna de les persones que vivien allí».

Gràcies a les propostes de Enhedslisten, els ajuntaments podran exigir que fins al 40% de qualsevol nova promoció immobiliària sigui de propietat cooperativa. Però potser la part més radical del pla és el que Dragsted denomina «dret de compra invers». Segons aquesta proposta, les associacions cooperatives d'habitatge tindran dret de tanteig cada vegada que es vengui un edifici de lloguer privat, i un fons rotatori intervindrà per a comprar-lo i reduir els lloguers dels inquilins.

«Si duem a terme aquesta reforma», afirma Dragsted, «podria donar lloc a una transformació de l'habitatge privat especulatiu en habitatges de propietat comuna i sense ànim de lucre, especialment en ciutats amb lloguers a l'alça, com Copenhaguen».

Augmentant les expectatives

Aquestes polítiques poden contribuir en certa manera a reforçar el poder dels treballadors danesos, però per si soles no permetran a l'esquerra resistir l'auge de l'extrema dreta. Després d'anys de retòrica antimigratòria per part de tots els principals partits polítics, l'opinió pública sobre la migració s'ha endurit —i la política dels partits s'ha endurit encara més.

«L'extrema dreta està fent ara campanya obertament a favor de la denominada “reemigració” i d'un “fre musulmà”, cosa que significa que haurien de sortir del país més musulmans dels que entren. Aquest tipus de política obertament racista i discriminatòria s'està debatent ara com una proposta política seriosa».

Dragsted sosté que l'extrema dreta s'ha envalentit pel posicionament dels socialdemòcrates: «Això demostra que la idea de guanyar-se a l'extrema dreta copiant les seves polítiques no funciona». No obstant això, l'agenda antimigratòria dels socialdemòcrates ha posat, probablement de manera intencionada, a l'esquerra en una posició difícil. Dragsted m’explica que ara hi ha «una majoria significativa en el Parlament a favor de polítiques migratòries dures» i una pressió considerable sobre Enhedslisten perquè cedeixi. Però el partit no ha cedit.

«Ens aixequem cada vegada per a alçar la veu en contra i per a mostrar als nostres companys, amics i veïns pertanyents a minories que no estan sols, que lluitem per ells i amb ells».

En parlar amb Dragsted, vaig recordar una entrevista que vaig realitzar fa uns anys a membres destacats del Partit dels Treballadors de Bèlgica (PTB). Els polítics del PTB posen l'accent constantment en la classe social i es neguen a participar en la guerra cultural. Això no significa ignorar les qüestions de raça i gènere, sinó plantejar-les en termes de classe. Com diu Dragsted: «Intentem demostrar que el racisme i les polítiques i la retòrica polaritzadores estan, en realitat, afeblint a la classe treballadora; que no són els nostres veïns i amics musulmans els qui encareixen els aliments o fan pujar els lloguers, sinó les elits econòmiques. En lloc d'això, hauríem d'unir forces per a lluitar contra elles».

Igual que el PTB, Dragsted sosté que l'esquerra danesa ha de centrar-se en la lluita de classes per a guanyar-se el suport de les masses. Els possibles membres de la seva coalició estarien dividits per molts factors —des de la raça fins al gènere, passant per la religió—. Però els uneix el fet que tots necessiten que se satisfacin les seves necessitats materials bàsiques, i aquestes necessitats es veuen negades en societats dominades per la ideologia de mercat.

«Centrar-se en la classe, centrar-se en polítiques que abordin les necessitats bàsiques i aconseguir canvis tangibles en la vida quotidiana de la classe treballadora és el camí a seguir per a l'esquerra. Hem de demostrar que són els socialistes —i no els feixistes— els qui estan complint amb la classe treballadora».

Aquest enfocament no es limita a les polítiques. Els polítics socialistes han d'estar visiblement arrelats en les comunitats a les quals volen representar, ja que aquest tipus de presència tangible és clau per a reconstruir la confiança en una època de desil·lusió política. Com afirma Dragsted: «No hem d'acabar convertint-nos en buròcrates, centrats únicament en polítiques tècniques. Hem de continuar fent costat a la gent en les seves lluites quotidianes, en els moviments i en els piquets. I hem de mantenir i desenvolupar una visió socialista clara de la qual no ens avergonyim».

Dragsted es mostra optimista respecte a la capacitat de l'esquerra per a recuperar a la classe treballadora enfront de l'extrema dreta. No creu que els votants hagin abandonat a l'esquerra perquè hagin deixat de preocupar-se per qüestions com la desigualtat o la caiguda del nivell de vida. Més aviat és que la seva confiança en la democràcia s'ha vist tan profundament minada que ja no creuen que sigui possible una alternativa —i per això acudeixen en massa a partits que no prometen més que frenar el ritme del declivi—. La labor de Enhedslisten és convèncer-los que un altre món sí que és possible.

«No és difícil convèncer a la classe treballadora que el capitalisme és dolent. Ho senten i ho veuen cada dia. El gran repte per a l'esquerra és fer viable una alternativa. I per a això, hem de demostrar que som capaços d'obtenir resultats, que els socialistes poden realment aconseguir un canvi positiu. Recuperar l'esperança i la confiança és també la nostra millor arma contra la dreta populista».

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/07/rise-of-the-danish-left

 

 

Per què l'empresa TOTAL no paga l'impost de societats a França?

Gabriel Zucman

30 de juliol de 2026

TotalEnergies acaba de registrar 11 200 milions de dòlars de beneficis durant els primers sis mesos de 2026, la qual cosa suposa un augment del 72% respecte a l'any anterior, aprofitant al màxim la pujada vertiginosa dels preus del petroli després de la guerra a l'Iran.

Mentre s'intensifica el debat sobre les seves escasses contribucions fiscals —TotalEnergies no paga, o gairebé no paga, l'impost de societats a França—, l'empresa acaba de publicar un comunicat en el qual afirma que no trasllada els seus beneficis a paradisos fiscals.

M'agradaria examinar aquí els seus arguments d'un en un, amb rigor i claredat.

Serà una oportunitat no sols per a desemmascarar els artificis retòrics que utilitzen les multinacionals com Total per a encobrir la seva evasió fiscal, sinó sobretot per a repassar les decisions estructurals adoptades des dels anys 1980, que permeten avui dia a les grans empreses deslocalitzar més de 1.000 mil milions d'euros de beneficis a paradisos fiscals cada any.

***

En primer lloc, el comunicat comença amb una evasiva. El problema que assenyalen habitualment nombrosos actors de la societat civil radica en el fet que TotalEnergies s'organitza per a no pagar l'impost de societats a França.

El grup respon amb una xifra impactant: «la contribució de TotalEnergies a les finances públiques franceses supera els 2 000 milions d'euros».

Però, què entén Total per «contribució»? En absolut l'impost de societats, ja que no el paga. Si no altres dues coses:

En primer lloc, les cotitzacions socials corresponents als seus 37 000 empleats, que no tenen res a veure amb l'impost de societats, però que totes les empreses (almenys aquelles que no recorren al treball en negre) abonen al Tresor Públic.

En segon lloc, tal com havia revelat el Nouvel Obs, els impostos sobre els dividends que Total distribueix als seus accionistes. No obstant això, el grup no paga en absolut aquest impost. Com explica el Nouvel Obs: «és com si una empresa digués que “paga” l'impost en origen que reté del teu salari».

Això no té cap sentit i ha estat denunciat en nombroses ocasions, però això no impedeix que l'empresa continuï recorrent a aquesta comunicació enganyosa, amb l'esperança que molts periodistes la difonguin sense fer massa preguntes.

Sigui com sigui, darrere d'aquesta evasiva s'amaga una confessió, encara que el grup es cuida molt d'explicitar-la: TotalEnergies no paga l'impost de societats a França.

Aquest és el principal impost que paguen les empreses, amb un tipus normal del 25% sobre els beneficis. Aporta uns 60 000 milions d'euros a l'any al Tresor Públic francès, la qual cosa equival al pressupost d'Educació Nacional.

***

Passem ara al moll de l'assumpte: per què TotalEnergies eludeix l'impost de societats a França?

La seva defensa recorre als arguments que solen esgrimir les multinacionals de tot el món en circumstàncies similars: «TotalEnergies paga els seus impostos allí on desenvolupa les seves activitats i on crea valor, respectant estrictament les normes internacionals».

Atès que el grup no paga cap impost de societats a França, cal entendre que, segons ell, les seves activitats en aquest país «no creen cap valor». Analitzem, doncs, aquest estrany argument.

TotalEnergies dona ocupació a 37 000 persones a França, la qual cosa suposa gairebé un terç dels seus 117 000 empleats a tot el món. Però el grup no registra cap benefici aquí: gairebé cada any declara pèrdues. Si no hi ha beneficis, tampoc hi ha impost sobre els beneficis, què hi ha més normal? Aquest és, en essència, el nucli de la seva argumentació.

Així doncs, se'ns demana que creguem que un terç de la plantilla mundial de Total està dedicada a activitats estructuralment deficitàries. Activitats que, no obstant això, el grup manté, sigui per benevolència sigui altruisme, o per altres raons no especificades.

Aquest argument, pres al peu de la lletra, ja per si mateix no té molt sentit: quina empresa mantindria durant tants anys unes activitats tan considerables (37 000 empleats) sense obtenir cap benefici?

Però es torna insostenible quan s'analitza on declara TotalEnergies els seus beneficis. Això és perquè el grup obté enormes beneficis, que ascendeixen a desenes de milers de milions de dòlars en l'àmbit mundial cada any.

No obstant això, no es poden comprendre les pèrdues que afirma tenir a França si s'ignora on afirma obtenir els seus beneficis. Quan s'analitza la ubicació d'aquests últims, tot queda clar.

***

Els beneficis de TotalEnergies es desglossen país per país en el seu «Tax Transparency Report» (informe de transparència fiscal), l'última edició de la qual correspon a l'any 2024.

 A primera vista, gens vergonyós: zero beneficis a les Bahames o a les Bermudes, exemples que el grup destaca.

Però hi ha un però: la ja famosa línia «resta del món».

En aquesta partida —i això no s'esmenta enlloc de l'«Informe de transparència fiscal», però Patrick Pouyanné va haver d'admetre-ho davant l'Assemblea Nacional el juny de 2026 després que se li preguntés al respecte—el grup inclou a Suïssa i Singapur, dos dels paradisos fiscals més grans del planeta.

En aquesta partida denominada «resta del món», que segons les mateixes paraules del seu conseller delegat reflecteix «en la seva major part» a Suïssa i Singapur, TotalEnergies va declarar 5.900 milions de beneficis en 2024. És a dir, una quarta part del total dels seus beneficis mundials.

Aquests 5.900 milions de beneficis es van gravar a una mena del 15% en 2024, un tipus clarament inferior al de tots els països en els quals el grup té activitats significatives, com França.

Recapitulem, doncs:

·       Els 37.000 empleats francesos de TotalEnergies, en conjunt, «no creen cap valor», segons el grup.

·       A Suïssa i Singapur, en canvi, es «crea» un valor extraordinari: gairebé 5.900 milions de dòlars en 2024.

·       TotalEnergies, gegant de l'extracció de petroli i gas, declara gairebé una quarta part dels seus beneficis mundials a Suïssa i Singapur, països que, no obstant això, no són precisament coneguts pels seus jaciments de petroli.

·       Dos paradisos fiscals notoris, agrupats juntament amb altres territoris no identificats en una partida denominada «resta del món», en un informe denominat de «transparència» fiscal.

***

I això es refereix únicament a l'any 2024, l'últim del qual es disposa de dades.

En intervencions anteriors, m'havia centrat en l'any en què els beneficis del grup van aconseguir un màxim històric, després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia: l'any 2022.

Què es descobreix allí? En 2022, TotalEnergies va registrar 11 500 milions de dòlars de beneficis en la «resta del món», és a dir, prop d'un milió de dòlars per empleat. Quina productivitat a Suïssa i a Singapur!

I sobre aquesta suma, el grup només va pagar un 4% d'impost de societats.

Sorprenentment, Patrick Pouyanné ho va rebatre en l'Assemblea Nacional: «He vist ximpleries escrites en les quals es diu que la resta del món estaria gravat al 4%… Evidentment, hi ha experts econòmics que no saben calcular», va declarar.

No obstant això, qualsevol pot comprovar la veracitat d'aquest càlcul dividint la columna «impost de societats pagat» («corporate income tax paid») per la columna «beneficis» («profit») en la línia «resta del món» («rest of the world») de 2022:

514 milions de dòlars / 11 562 milions de dòlars = 4,4%.

El director general esmenta un tipus del 17,8% en 2025, xifra impossible de verificar, ja que l'informe de transparència fiscal del grup encara no està disponible per a l'any 2025.

Sigui com sigui, la realitat continua sent la mateixa: en 2022, any en què els seus beneficis mundials van aconseguir un màxim històric, TotalEnergies no va declarar cap benefici a França, eludint així per complet l'impost sobre els superbeneficis.

En canvi, va registrar 11 500 milions en la «resta del món», una suma considerable que aquest any es va gravar al 4,4%.

Fins i tot si es tenen en compte els «impostos incrementats» en lloc dels impostos efectivament pagats, el tipus efectiu del grup va ser de només el 10% en 2022. I si sumem els impostos que TotalEnergies ha pagat efectivament en la resta del món des de 2019 —primera edició del seu informe de transparència fiscal— fins a 2024 —últim any del qual es disposa de dades—, el tipus impositiu continua sent inferior al 15%. I els beneficis declarats per empleat són considerables.

No obstant això, la recerca acadèmica es basa precisament en aquests dos criteris —beneficis per empleat extraordinaris i tipus impositiu inferior al 15%— per a caracteritzar als paradisos fiscals.

Així, TotalEnergies registra entre una quarta part i un terç dels seus beneficis, segons l'any, en aquesta «resta del món», que reflecteix essencialment a Suïssa i Singapur i que reuneix totes les característiques d'un paradís fiscal. Tot això mentre intenta ocultar-ho tot ometent a Suïssa i Singapur del seu denominat informe de «transparència» fiscal.

***

Durant la seva compareixença davant l'Assemblea Nacional el juny de 2026, Patrick Pouyanné va defensar aquesta falta de transparència de la manera següent: «Per què hauria de revelar dades comercials sobre les nostres activitats quan els meus competidors no ho fan?»

Però aquest argument és erroni. I és que els competidors de TotalEnergies —Shell, BP, Equinor i Eni, les altres quatre grans empreses petrolieres europees— publiquen cadascun un desglossament complet dels seus beneficis, en el qual apareixen Suïssa i Singapur, sense una partida denominada «resta del món» (excepte en el cas d'Eni, on «la resta del món» és insignificant).

TotalEnergies constitueix una excepció.

***

A escala mundial, el grup s'enorgulleix de tenir un tipus impositiu efectiu entorn del 40%, assenyalant que la major part dels seus beneficis s'obtenen als països productors de petroli, sense adonar-se de la incoherència del seu argument.

Això és perquè, com a TotalEnergies li agrada subratllar, els països productors graven fortament l'extracció de petroli, amb tipus que poden aconseguir el 60% o més, la qual cosa és el mínim a canvi del privilegi que concedeixen a les grans petrolieres d'apropiar-se dels seus recursos naturals.

Ara bé, si el tipus impositiu efectiu mundial del grup és molt inferior a això (de l'ordre del 40%), és precisament perquè aconsegueix registrar una gran part dels seus beneficis —entre una quarta part i un terç, segons els anys— en aquesta famosa «resta del món» amb una fiscalitat reduïda.

Com ho aconsegueix? Aquí, la informació disponible en el domini públic sobre el cas concret de TotalEnergies arriba al seu límit, i cal basar-se en els treballs de recerca que aborden les multinacionals en conjunt.

Hi ha diverses tècniques per a deslocalitzar els beneficis a paradisos fiscals, que he estudiat des de fa més de 15 anys. La tècnica més coneguda és la manipulació dels preus de transferència, és a dir, de les compres i vendes realitzades internament dins d'un mateix grup.

La lògica és fàcil d'entendre.

Prenguem un exemple concret, que va ser portada dels periòdics australians en la primavera de 2026: el de Shell.

Entre 2017 i 2024, la filial de Shell a Austràlia va vendre 83 000 milions de dòlars en gas natural liquat a la filial de Shell situada… a Singapur. Gas que Shell Singapur va revendre posteriorment per… 105 000 milions de dòlars als clients de Shell a tot el món.

Això suposa un considerable marge de benefici del 26,5% entre el preu al qual Shell es compra el gas a si mateixa i el que cobra als seus clients.

I aquesta diferència és encara major en períodes d'inestabilitat geopolítica, quan les grans petrolieres obtenen superbeneficis: prop del 40% en 2021 i 2022, abans i després de la invasió d'Ucraïna.

Tot això no és més que un simple joc comptable: el gas no transita físicament per Singapur. Aquestes transaccions dins de Shell, entre Austràlia i Singapur, són virtuals.

El seu objectiu consisteix principalment a reduir els beneficis a Austràlia (on la fiscalitat és més elevada) i inflar els registrats a Singapur, on aquests beneficis es graven a tipus irrisoris, de l'ordre del 6%.

***

Passem, finalment, a l'últim argument esgrimit pel grup TotalEnergies: tot això es faria «en estricte compliment de les normes internacionals».

No tinc cap element per a negar-lo, i mai he acusat TotalEnergies de frau fiscal.

Però cal remuntar-se en el temps per a comprendre com l'evasió fiscal en general, i la de les multinacionals petrolieres en particular, s'ha fet possible —i legal, o almenys tolerada—.

En un article anterior, vaig explicar com les multinacionals petrolieres, frustrades per haver vist com se'ls confiscaven els astronòmics beneficis derivats de les crisis del petroli dels anys 70, van posar tot el seu poder al servei d'un projecte per a reescriure les regles del joc econòmic internacional, que havia de garantir la seva prosperitat.

En aquesta nova organització del comerç mundial, que va desembocar en la globalització que hem conegut des dels anys 80 fins als anys 2020, dues innovacions havien d'impedir que es repetís l'episodi dels anys 70.

En primer lloc, la competència internacional havia de garantir que cap Estat gravés en excés els beneficis. Per descomptat, els jaciments de petroli, a diferència de les fàbriques, no poden deslocalitzar-se, però el xantatge se centraria en la inversió: si els impostos eren massa alts aquí, al Regne Unit o a Noruega, les empreses anirien a perforar allí, a Rússia o al Canadà.

Sota aquesta amenaça, els països productors van reduir, un darrere l'altre, els seus tipus impositius sobre les empreses extractives, encara que aquests continuen sent superiors als vigents en altres sectors de l'economia.

A continuació, l'auge dels paradisos fiscals: si un Estat intentava recaptar la seva part, les empreses petrolieres no deslocalitzaven la seva producció, sinó els seus beneficis comptables cap a llocs més propicis, mitjançant transferències intragrup i altres tècniques d'enginyeria financera.

Les recerques dutes a terme per les economistes Alice Chiocchetti i Ninon Moreau-Kastler han permès quantificar aquest fenomen. Per cada euro de benefici obtingut per la indústria extractiva, aproximadament 12 cèntims acaben en paradisos fiscals, on es graven a tipus irrisoris.

I en temps de crisi, no és el 12%, sinó el 20% dels superbeneficis el que es registra en els centres financers extraterritorials, com les Bermudes, Luxemburg, Suïssa o Singapur.

Així és com els tipus impositius efectius en la indústria petroliera s'han desplomat al llarg de l'últim mig segle.

En concret, mentre que en la dècada de 1970 es gravava el 90% dels ingressos petroliers, avui dia dos terços d'aquests acaben en les butxaques dels accionistes, és a dir, de les llars més acomodades.

***

Una paradoxa aclaparadora: mentre que mai ha estat tan urgent detenir l'extracció d'energies fòssils en favor de fonts descarbonitzades, els beneficis que els actors econòmics privats poden obtenir d'aquesta activitat mai han estat tan fabulosos.

Això crea un cercle viciós que posa en perill l'habitabilitat del nostre planeta:

Baixa fiscalitat = enriquiment màxim per a les grans petrolieres i els seus propietaris = màxim incentiu per a continuar extraient energies fòssils.

Lluitar contra el canvi climàtic exigeix eliminar per complet aquests incentius al més aviat possible, tot el contrari de la tendència que ha prevalgut en les últimes dècades. I cada país pot fer-ho per si sol. Perquè existeix un ventall de possibilitats per a fer que les grans petrolieres contribueixin, especialment en èpoques de superbeneficis.

Per exemple, es podria plantejar gravar els superbeneficis mundials, difícils de manipular, i no aquells que les multinacionals pretenen «obtenir» a França, que aconsegueixen reduir fins a gairebé desaparèixer. Aquesta ha estat la norma en el passat, per exemple, als Estats Units en els anys de la postguerra.

Es poden concebre altres solucions, com repartir els superbeneficis a prorrata de la facturació obtinguda en cada Estat. Per exemple, si el 20% de les vendes mundials de TotalEnergies es realitzen a França (la qual cosa és el cas actualment), llavors França podria gravar el 20% dels superbeneficis mundials de Total.

Com explica Reuven Avi-Yonah, una autoritat mundial en matèria de dret fiscal, aquest és, d'altra banda, el sentit dels canvis iniciats des de fa uns deu anys en l'OCDE: no existeix cap obstacle jurídic o tècnic insuperable.

***

Per descomptat, és comprensible que aquests canvis no entusiasmin a TotalEnergies. El grup no vol pagar més imposats, d'acord. Vol poder continuar beneficiant-se, durant el màxim temps possible i en la màxima mesura possible, de l'extracció de petroli i gas. Aquest és el seu negoci.

Però els interessos de TotalEnergies són contraris als dels 8.000 milions d'habitants del nostre planeta i als dels seus descendents.

Per a la humanitat, lluitar contra l'evasió fiscal del sector extractiu —aquesta evasió que permet a uns pocs enriquir-se més que mai, animant-los així a perforar cada vegada més— s'ha convertit en una qüestió de supervivència.

 

Gabriel Zucman és professor d'Economia a l'Escola d'Economia de París, professor investigador d'estiu en la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i director fundador de l'Observatori Internacional de la Fiscalitat. És autor de We Need to Tax Billionaires.

Traduït del Substack de l’autor: https://gabrielzucman.substack.com/p/pourquoi-total-ne-paie-pas-dimpot?

 

 

Tothom té dret a refrescar-se... amb aquesta calor

Els veïns se salven la vida els uns als altres, als propietaris sense escrúpols no els hi importa si t'estàs socarrant… i altres lliçons de les onades de calor del passat.

Naomi Klein i Centre per a la Justícia Climàtica

23 de juliol de 2026

 

Persones utilitzant un sistema de nebulització a l'aire lliure al carrer durant l'onada de calor de juny de 2026 a Budapest, Hongria.

Estem a mitjan juliol i el Canadà s'enfronta a una altra greu temporada d'incendis forestals, amb prop de mil incendis arrasant per tot el país. El nord-oest d'Ontario ha estat una de les regions més afectades, on els incendis estan obligant a tancar autopistes i tallant el transport terrestre a comunitats remotes. Com tots hem vist i sentit, el fum dels incendis s'ha estès fins al més profund dels Estats Units, enfosquint els cels de ciutats com Toronto, Boston i Nova York. Trump ha respost imposant aranzels als pals d'hoquei i a tota mena de productes —però, curiosament, no al petroli ni al gas.

Mentre Trump llança fum, les persones que pateixen les pitjors conseqüències d'aquests inferns són precisament les que menys han contribuït a provocar-los i, sovint, han estat les que han donat l'avís d'alarma sobre l'extracció insostenible. La Primera Nació Namaygoosisagagun (Collins), al nord de Thunder Bay, va quedar pràcticament destruïda en menys d'una hora quan un incendi de ràpida propagació va saltar les barreres tallafocs naturals, la qual cosa va obligar els residents a fugir amb vaixell. En menys d'una setmana, una segona comunitat, la Primera Nació de Whitewater Lake, va sofrir una devastació similar. Les autoritats d'Ontario estimen que més de 1.600 residents de les Primeres Nacions s'han vist desplaçats aquesta temporada.

Sempre hi ha múltiples causes per als incendis forestals, però darrere de totes elles es troben les temperatures rècord. Les mateixes tendències tèrmiques que ja han portat aquest estiu onades de calor mortals a França, Gran Bretanya i Espanya, i també a gran part de l'est i el centre dels Estats Units. La calor s'està obrint pas ara cap a la costa oest, on s'espera que es concentri a les Muntanyes Rocalloses, on és probable que s'igualin o se superin alguns rècords diaris i on en algunes localitats es podria estar a pocs graus d'aconseguir els màxims històrics.

A mesura que s'accelera el col·lapse climàtic i les onades de calor es converteixen en un element habitual de les previsions meteorològiques d'estiu, se'ns diu que hem d'aprendre a adaptar-nos. No sé vosaltres, però el meu canal de notícies està ple de contingut sobre com «combatre la calor»: des d'aires condicionats casolans que utilitzen una nevera de poliestirè amb ampolles d'aigua congelades i conductes d'assecadora, fins a pintar les finestres amb un quilo de iogurt. Alguns dels consells són útils, però el missatge subjacent no ho és: salvar-te a tu mateix i a la teva família és responsabilitat teva, i només teva.

Aquí, en Colúmbia Britànica, on visc i treballo, sabem alguna cosa sobre les onades de calor. Acabem de commemorar el cinquè aniversari d'una que va planar sobre nosaltres en 2021 i va causar la mort de més de 600 persones, la qual cosa la va convertir en el fenomen meteorològic més mortífer de la història del Canadà. Aquesta experiència ens ha ensenyat que, encara que els consells individuals per a mantenir-se fresc són fonamentals, no seran suficients a mesura que el nostre planeta s'escalfa.

La gent mor en les onades de calor no sols perquè no sap com mantenir-se fresca, sinó perquè, senzillament, no pot fer-ho. A vegades és perquè els seus amos no els permeten instal·lar un aparell d'aire condicionat; altres vegades, perquè no poden arribar físicament a un centre de refrigeració difícilment accessible; i en altres ocasions, les barreres tenen a veure amb l'idioma o amb temors raonables per la seguretat. En el meu treball diari en la Universitat de Colúmbia Britànica, on vaig ajudar a fundar i codirigir el Centre per a la Justícia Climàtica (CCJ), la intersecció entre la calor i la desigualtat ha estat una de les nostres principals àrees d'estudi. Treballem en una ciutat preciosa que, al mateix temps, és escandalosament cara i desigual, per la qual cosa hem aprofundit en les formes en què els fenòmens climàtics afecten la seguretat de l'habitatge i als drets dels inquilins.

Aquesta setmana, em complau compartir una conversa en profunditat amb un dels meus col·legues acadèmics més pròxims, el Dr. Mohammed Rafi Arefin, professor associat de Geografia en la Universitat de Colúmbia Britànica. És un destacat expert en habitatge i calor i codirigeix un gran projecte de recerca internacional que examina mesures polítiques concretes que poden salvar vides quan les temperatures interiors es disparen. La recerca ho analitza tot, des de les conseqüències de la calor extrema i prolongada a l'interior dels hotels d'habitacions individuals de Vancouver —un dels últims esglaons de l'habitatge assequible— fins al que suposaria consagrar un «dret a refrescar-se» que inclogui a tothom, sense excepció.

Arefin i el grup de recerca sobre habitatge del CCJ, codirigit per les nostres meravelloses col·legues la Dra. Liv Yoon i la Dra. Geraldine Pratt, han sintetitzat les seves conclusions en cinc punts clau. Posar-los en pràctica requereix una mica més d'esforç que mantenir-se hidratat (fes-ho també!), però si ens els prenguéssim de debò, molts més dels nostres amics i veïns estarien fora de perill.

Lliçó 1. La justícia climàtica comença a casa.

La calor està transformant la llar, convertint-la d'un refugi en un lloc de lluita, lesions i fins i tot mort. Ja és una primera línia de batalla contra els desastres climàtics, per la qual cosa també és on han de començar moltes solucions.

Lliçó 2. La comunitat salva vides.

Un principi provat al llarg del temps en l'organització d'inquilins també funciona davant la calor: coneix als teus veïns. Podria ajudar-te a sobreviure a la pròxima onada de calor i, tal vegada, a organitzar-te per a aconseguir un habitatge millor al mateix temps.

La majoria de les ciutats obren centres de refrigeració durant els períodes de calor extrema, però perquè aquests centres siguin eficaços, hem d'anar a l'encontre de les persones allí on es troben. Per moltes raons, entre elles l'idioma i la discapacitat, les persones no sempre poden acudir als centres de refrigeració oficials. Això significa que hem de portar la frescor a les persones allí on estan.

Lliçó 3. La protecció dels inquilins és protecció climàtica.

Es necessiten reformes ecològiques i normes que estableixin una temperatura interior màxima permesa. No obstant això, sense proteccions més sòlides per als inquilins, les mesures climàtiques benintencionades poden permetre als propietaris pujar els lloguers i expulsar als inquilins amb menys ingressos.

Lliçó 4. Els habitatges ecològics sense drets per als inquilins són gentrificació climàtica.

Ens estem precipitant per un camí en el qual els edificis nous estan refrigerats, mentre que els pisos existents on viuen els inquilins de classe treballadora són insuportablement calorosos. Necessitem mesures de protecció que permetin a les persones romandre en les seves llars, al mateix temps que els hi fa més ecològics i assequibles.

Lliçó 5. Tothom té dret a estar fresc.

Podem lluitar per una norma universal i exigible en matèria de refrigeració. Per a això, hem de lluitar contra el que Jeff Goodell ha denominat la nova desigualtat estatunidenca: la bretxa entre «els quals estan frescos i els que es cremen». En realitat, no tenim per què triar entre l'assequibilitat i l'habitabilitat.

Per què? Com sabem, les empreses petrolieres i del gas que han provocat aquesta crisi estan nedant en beneficis, sobretot des que els Estats Units i Israel van iniciar la seva guerra contra l'Iran. El que necessitem és un impost sobre els beneficis extraordinaris i la voluntat política per a aplicar-lo. Així és com es poden finançar habitatges ecològics i frescos que siguin assequibles per a tots.

Si voleu aprofundir més, el Center for Climate Justice ha elaborat un informe sobre el marc del «Dret a la Frescor», amb recomanacions polítiques detallades basades en extenses entrevistes sobre el terreny a persones afectades durant l'onada de calor de Colúmbia Britànica.

Per descomptat, no sols Amèrica del Nord ha sofert l'assot de la calor. Al Regne Unit, on la majoria dels habitatges no estan prou aïllats per a mantenir la calor fora i només al voltant del 5% de les llars disposa d'aire condicionat, Londres va registrar el dia més calorós de maig de la seva història, amb temperatures que van arribar als 34,8 graus Celsius. Es va superar el rècord anterior en 2 graus Celsius o 3,6 graus Fahrenheit. Normalment, els rècords de calor només se superen per fraccions de grau.

Vaig parlar amb Novara Media sobre aquesta onada de calor sense precedents i sobre com la crisi climàtica general s'està entrecreuant ara amb unes polítiques cada vegada més feixistes.

Vegeu https://youtu.be/mICeyoJyYhk

 

Naomi Klein és professora titular de Justícia Climàtica en la Universitat de Colúmbia Britànica (UBC) i codirectora fundadora del Centre per a la Justícia Climàtica de la UBC. És periodista, columnista i autora d'èxits de vendes internacionals. Els llibres de Naomi s'han publicat en més de 35 idiomes. És columnista de The Guardian, The Intercept, The Nation i The Globe and Mail, i els seus articles han estat distribuïts als principals periòdics de tot el món per The New York Times Syndicate. També ha realitzat documentals i és una comentarista habitual en mitjans impresos, radiofònics i televisius de tot el món. Ha rebut múltiples títols honorífics i premis. És una de les veus i activistes més importants del moviment de la alterglobalització. Al setembre sortirà el seu pròxim llibre, fet amb Astra Taylor, End Times Fascism: And the Fight for the Living World.

Traduït del Substack de l’autora, PATTERNS: https://naomiklein.substack.com/p/everyone-has-a-right-to-coolin-this?