Per què els estudiants manifestants francesos no faran marxa enrere

«Tenen molt poc a perdre».

Olly Haynes

20 d'octubre de 2026

Un home llança un con de trànsit a través d'una barricada en flames a París. Abdul Saboor/Reuters

Diumenge, a París, les multituds van omplir les principals places i avingudes de la Place de la République, el Boulevard de Magenta i més enllà. Es van encendre bengales i les banderes de França, Palestina, els partits polítics i els sindicats adornaven a la multitud. En una pancarta, un Homer Simpson dibuixat a mà li deia al president Macron que els disturbis de 2019 i 2023 havien estat simplement les pitjors protestes de la seva vida «fins ara», la qual cosa indica que el moviment no té intenció de rendir-se fàcilment.

Els estudiants porten des del 17 de setembre manifestant-se o bloquejant els seus centres educatius, però aquesta vegada se'ls van unir sindicalistes i manifestants de les «armilles grogues» que donaven suport a les reivindicacions estudiantils, protestaven contra l'augment del cost de la vida i rebutjaven el pròxim pressupost d'austeritat. Entre 550 000 (segons el Ministeri de l'Interior) i 800 000 persones (segons els sindicats) van sortir als carrers en tot el país.

La convergència dels diferents moviments que han sorgit sota la presidència de Macron es podia percebre en les cançons i consignes de la multitud. Es va sentir «on est là» («som aquí»), la desafiadora cançó del moviment de les «armilles grogues», consignes a favor d'una Palestina lliure, i també versions adaptades de cançons contra la reforma de les pensions de Macron que es van reutilitzar per a aplicar-les a l'educació.

Encara que la majoria de les protestes s'han desenvolupat de manera pacífica des que va començar el moviment, també s'han produït enfrontaments dramàtics amb la policia. La violència ha caracteritzat en gran manera la resposta policial fins ara. Una bala de goma i el gas lacrimogen van deixar cecs a dos estudiants. Una magrana li va provocar l'amputació d'una mà a un d'ells, i un pot de gas lacrimogen disparat directament a la cara d'un jove de 15 anys li va deixar la mandíbula trencada. S'han detingut a milers de persones, la majoria d'elles menors d'edat.

Molts han qüestionat les tàctiques policials i el seu paper en l'escalada dels disturbis. Diumenge, a París, una orquestra juvenil creada per a promoure la justícia climàtica va ser atacada amb gas lacrimogen enmig d'un assaig en la Place de la République, la qual cosa va preparar el terreny perquè la plaça es convertís en escenari d'acarnissats enfrontaments entre la policia, els manifestants i els esvalotadors durant la resta del dia. Els «casseurs» (vàndals) van trencar els aparadors de les botigues de la plaça i van incendiar cotxes, aprofitant les protestes com a pretext per a enfrontar-se a la policia.

Els actes de violència i els saquejos han acompanyat a les protestes, encara que sovint no han estat obra dels estudiants: segons les xifres publicades pel Ministeri de Justícia, la majoria dels detinguts després dels saquejos del 17 d'octubre eren adults, a diferència de l'ocorregut en detencions de protestes anteriors. També s'han produït intents esporàdics d'incendi provocat en alguns centres educatius, com també episodis de violència. En general –encara que amb algunes excepcions–, aquests actes no han estat perpetrats pels alumnes dels centres en qüestió, sinó per joves que havien acudit des de fora.

«Bismillah, c’est les ténèbres».

En el bulevard de Magenta, al costat de la plaça de la República, pancartes i consignes cridaven l'atenció sobre diverses reivindicacions i queixes que anaven des de la falta de professors en els col·legis, la calor asfixiant de les aules durant les onades de calor de juny i la violència policial.

Una pancarta amb el dibuix d'un pollastre deia «plus de màsters, moins de poulet» («més màsters, menys pollastre»), en referència al pànic moral que s'ha desfermat a principis d'enguany pel fet que els joves dels suburbis mengessin en locals de menjar ràpid especialitats en pollastre, com a Màster Poulet.

«Compte amb les mans», deia una altra, en la qual es representava una magrana policial.

Un tema recurrent va ser la frase «Bismillah, c’est les ténèbres» («En el nom de Déu, és la foscor»). La frase no significa realment res, però s'ha convertit en un mem omnipresent. Els manifestants la van recuperar en to burleta després que, suposadament, la policia la utilitzés en un maldestre intent d'imitar l'argot juvenil nord-africà durant una infiltració en grups de protesta a través de Snapchat. (Una pancarta deia: «Bismillah, volem el nom de l'autor de l'acudit del segle», en referència a l'estès que s'ha tornat el mem.)

Una pancarta en una manifestació estudiantil celebrada diumenge a París. Foto: Olly Haynes

Novara Media va parlar amb diversos estudiants manifestants sobre per què protestaven i cap a on es dirigeix el moviment. A França, els mitjans de comunicació no solen publicar els cognoms dels menors, per la qual cosa, en conseqüència, tots els estudiants només van donar els seus noms de pila.

Camille i Nathan, tots dos de 17 anys, del Lycée Gabriel Fauré, en el districte 13 de París, fa dues setmanes que bloquegen el seu institut.

Camille va descriure el seu centre com «un institut normal i corrent, ni precisament desfavorit, però tampoc ric».

Nathan va afirmar que volia més professors, millors salaris i condicions laborals per al professorat i els auxiliars docents, així com l'eliminació de Pacoursup –la plataforma a través de la qual els estudiants sol·liciten plaça en la universitat, els algorismes de la qual han estat acusats de parcialitat contra els alumnes de centres més desfavorits–.

«Volem més diners per als centres educatius, perquè no n'hi ha prou. Siguin centres de París o de la banlieue, perquè a França és igual si estàs en el Lycée Gabriel Fauré o en el Lycée Paul Éluard de Saint-Denis [un centre desfavorit on les protestes són especialment intenses], tots tenim el mateix problema».

Camille va afegir que la mala organització dels horaris era un dels motius pels quals protestaven. «Hi ha dies en què acabem a les sis de la tarda. Algunes classes de 13è curs acaben a les 7 de la tarda», va explicar. «A més, hi ha grans buits en el nostre horari, cosa que significa que tenim períodes de tres o quatre hores en els quals no fem res, però no podem anar-nos-en. A vegades tinc activitats extraescolars que acaben a les set o més tard; per a quan arribes a casa són les vuit i després tens deures, així que és difícil tenir una vida més enllà del col·legi».

Altres reivindicacions dels estudiants han estat la reparació dels edificis escolars, que s'estan enfonsant i tenen goteres, així com la reparació de la calefacció i la instal·lació de sistemes d'aire condicionat, perquè els edificis no siguin un congelador a l'hivern ni un forn a l'estiu.

«Tenen molt poc a perdre».

Han començat les vacances escolars i els polítics, els comentaristes i fins i tot alguns estudiants es pregunten si el moviment podrà mantenir-se. Novara Media ha recopilat diverses idees i perspectives entre els estudiants sobre quin ha de ser el següent pas.

Abraham, estudiant del Lycée du Château d’Épluches, on un alumne va sofrir la fractura de la mandíbula a causa d'un projectil policial, va declarar a Novara Media que «com a joves, aquest incident ens va espantar i va sembrar la por entre els estudiants [del seu centre]» .

No obstant això, «continuarem endavant», va afirmar. «Ja he sentit parlar de preparatius per a després de les vacances. Si no se satisfan les nostres reivindicacions i no es respecten els nostres drets, continuarem amb els bloquejos fins que així sigui».

Félix, portaveu de L’Union Étudiante, un important sindicat estudiantil, va declarar: «Ens trobem en una situació tal que és necessari aplicar mesures d'emergència». El sindicat ha formulat deu reivindicacions clau, entre les quals s'inclouen l'anul·lació de les restriccions proposades per a accedir a les ajudes a l'habitatge –de les quals depenen molts estudiants universitaris–, la fi de la selecció universitària a través de les plataformes algorítmiques Parcoursup i la renovació dels edificis escolars i universitaris.

Els estudiants necessiten «tenir un futur millor, emancipar-se, per a poder estudiar sense que els caigui el sostre damunt», va afirmar.

«Esperem que hi hagi menys activitat durant les vacances», va afegir, però va assenyalar que el sindicat «tornaria a mobilitzar-se tan aviat com acabessin les vacances, perquè les detestables condicions en les quals es troben els estudiants no hauran canviat».

Stathis Kouvelakis, filòsof polític i activista que estudia els cicles polítics i els moviments socials, va declarar a Novara Media que les protestes actuals «no són com una vaga. En una vaga es perd molt, perquè hi ha un cost econòmic. Això fa que la mobilització sigui una cosa bastant difícil. Però els estudiants? Tenen molt poc a perdre».

No obstant això, ara els treballadors i els manifestants de les armilles grogues s'han sumat als estudiants. Gwen, una estudiant del Lycée Romain Rolland de Ivry-sud-Seine, va veure el potencial d'estendre l'acció més enllà del col·lectiu estudiantil. Va afirmar: «Volem parlar amb els treballadors, els professors i tots els altres perquè puguin bloquejar altres llocs, com la xarxa de transport de la RATP», referint-se al sistema de transport públic de la regió de Île-de-France. «Si aconseguim bloquejar-ho, el Govern es fotrà de veritat».

 

Olly Haynes és un periodista independent especialitzat en política, cultura i moviments socials.

Traduït de Novara Media: https://novaramedia.com/2026/10/20/why-frances-student-protesters-wont-back-down/

 

 

La Unió dels Emirats Àrabs va ocultar els seus delictes mitjançant el «sportswashing». Andy Burnham els va deixar sortir amb la seva.

Els propietaris emiratians del club no sols van comprar trofeus. També es van guanyar l'amistat del nostre primer ministre.

Grace Blakeley

17 d'octubre de 2026

Quan els jugadors del Manchester City van saltar al camp diumenge per a disputar el seu primer partit des que una comissió independent declarés al club culpable de 114 dels 115 càrrecs presentats contra ell per la Premier League, es van trobar amb aficionats rivals que agitaven pancartes amb el lema «Tramposos».

Després que el club fos adquirit en 2008 pel xeic Mansour, membre de la família reial d'Abu Dhabi i actual vicepresident de la Unió dels Emirats Àrabs, el City es va llançar a una ona de despeses, fitxant jugadors caríssims de tot el món abans de guanyar la Premier League en 2012. Si el club hagués complert les normes de despesa de la lliga, mai hauria pogut gastar amb tanta llibertat. El club ha rebutjat el veredicte de la comissió i ha presentat un recurs. Però aquesta no és només una història sobre el frau en l'esport. És una història que posa de manifest la venalitat del nostre propi Govern i els límits de la nostra pròpia democràcia.

Des de l'adquisició del club per part de Mansour, el City ha gastat l'astronòmica xifra de 4.5 mil milions d'euros en fitxatges. En el període previ al seu títol de 2012, el dèficit de traspassos del club –la diferència entre la seva despesa en nous jugadors i la venda dels ja existents– va ser el més alt de tots els clubs de la Premier League. En 2011, l'any anterior al seu títol de lliga, el club va registrar les pèrdues anuals més grans de la història del futbol anglès.

Les normes de despesa de la UEFA haurien impedit que un club amb pèrdues invertís més diners en nous jugadors, però una comissió independent va descobrir que els directius del club havien ideat un «pla de finançament encobert» perquè els pagaments de capital efectuats pel propietari del club semblessin ingressos per patrocini. Entre 2009 i 2018, el City va ingressar al voltant de 120 milions de lliures dels patrocinadors, però va declarar uns ingressos comercials de 950 milions de lliures. Aquesta comptabilitat dubtosa va permetre al club gastar en jugadors molt més del que haurien permès les normes.

Però Mansour no sols injectava diners al Manchester City, sinó que també invertia en la mateixa ciutat de Manchester. Després d'adquirir el club, Mansour va invertir grans quantitats de diners en el Gran Manchester com a part d'un pla de regeneració urbana que ha proporcionat instal·lacions de luxe per als més adinerats de la ciutat, al mateix temps que ha expulsat als residents de tota la vida a causa dels alts preus. No obstant això, el patrocini de Mansour al desenvolupament del Gran Manchester li va valer la lleialtat d'Andy Burnham, llavors alcalde del Gran Manchester i ara primer ministre.

Una estratègia geopolítica

Mansour és membre de la família reial emiratiana, i la seva riquesa prové del control sobre els valuosos recursos i institucions del país. Controla el banc central dels EAU, presideix la companyia petroliera nacional i és president de dos dels fons sobirans d'inversió dels EAU. Fins i tot els patrocinadors del City, que li proporcionen finançament legítim, estan integrats en l'extens Estat emiratià. Entre ells es troben l'aerolínia emiratiana Etihad, propietat d'un fons sobirà d'Abu Dhabi, i l'empresa de telecomunicacions Etisalat, en la qual el fons sobirà dels EAU posseeix una participació del 60%.

Andy Burnham va afirmar que estaria «realment preocupat» si Mansour es veiés obligat a vendre el City, i ho va qualificar de «gran soci en la construcció del Manchester modern». Foto de Christopher Furlong/Getty Images

Les inversions dels EAU al Regne Unit no es van dur a terme amb l'objectiu de maximitzar la rendibilitat. Per contra, els pagaments al Manchester City –juntament amb les inversions en la mateixa ciutat de Manchester– formaven part d'una estratègia geopolítica més àmplia per a blanquejar la reputació dels EAU mitjançant el «sportswashing». Un projecte d'aquest tipus sol va ser possible perquè les línies divisòries entre l'Estat i el capital –ja per si mateix difuses en qualsevol economia capitalista– són pràcticament inexistents en els EAU i en molts dels seus països veïns.

Els oligarques d'Orient Mitjà «van guanyar» la seva riquesa mitjançant la connivència amb Estats poderosos i autoritaris, abans d'utilitzar aquesta riquesa per a adquirir equips esportius populars. Avui dia, al voltant de la meitat dels deu clubs més valuosos del món reben inversions o patrocinis del Golf. Els oligarques injecten diners en aquests equips esportius, a les ciutats que els acullen i en les lligues en les quals juguen per a blanquejar la reputació dels seus governs i forjar aliances amb governs estrangers. A aquests governs estrangers liberals i democràtics els venia molt bé no fer preguntes sobre l'origen de tots aquests diners, sempre que enriquís a les empreses nacionals i els donés una empenta en les enquestes.

És important comprendre que el capitalisme d'Estat oligàrquic que es practica a Orient Mitjà no és una forma de capitalisme diferent de la que es dóna a Occident. La Unió dels Emirats Àrabs simplement representen una versió extrema de la fusió entre l'Estat i el capital que s'observa a tot el món –fins i tot en les democràcies liberals, que les nostres elits insisteixen a presentar com a paradisos del lliure mercat–. Com demostra magistralment l'historiador Sven Beckert en la seva recent història del capitalisme, la idea d'una separació clara entre l'Estat i el mercat és un conte de fades utilitzat per a ocultar la realitat de la cooperació constant entre el govern i el capital.

De fet, l'escàndol del Manchester City ha tret a la llum la venalitat del nostre propi Govern. Com a alcalde del Gran Manchester, Andy Burnham va acollir amb els braços oberts la inversió procedent de la Unió dels Emirats Àrabs. La riquesa que va inundar el Gran Manchester durant aquest temps li va assegurar a Burnham poderosos aliats entre els capitalistes de la ciutat, la qual cosa al seu torn el va ajudar a aplanar el seu camí cap a Downing Street. Quan es van fer públiques les conclusions de la comissió, Burnham va respondre dient que estaria «realment preocupat» si Mansour es veiés obligat a vendre, i ho va qualificar de «gran soci en la construcció del Manchester modern».

Violacions dels drets humans

La connivència del nostre Govern amb els oligarques dels EAU no sols afecta els nostres equips esportius. Els EAU estan implicats en alguns dels conflictes més sagnants i més difícils de resoldre del món. La Unió dels Emirats Àrabs continuen sent un aliat important d'Israel, amb el qual mantenen relacions normals des dels Acords d'Abraham de 2020, i fins i tot es van unir al gener a la farsa de la Junta de Pau del president estatunidenc Donald Trump. L'any passat, el fabricant d'armes israelià Elbit Systems va anunciar un acord de 2.3 mil milions de dòlars amb un comprador anònim –en aquells dies, el segon major acord d'armes de la història d'Israel–. El mitjà francès Intelligence Online va informar que els EAU eren el comprador, encara que cap de les parts l'ha confirmat ni desmentiment.

Segons The New York Times, Mansour va estar implicat en els intents dels EAU de forjar aliances amb el dictador sudanès genocida Omar al-Bashir, la qual cosa va incloure el subministrament secret d'armes a un dels seus principals generals (Mansour no va respondre a les preguntes del Times al respecte). Avui dia, es creu que la Unió dels Emirats Àrabs patrocinen a les Forces de Suport Ràpid (RSF) en el seu conflicte amb el Govern sudanès, que s'ha cobrat entre 150 000 i 400 000 vides des de 2023 i ha provocat una de les pitjors crisis humanitàries del món. A canvi, l'or sudanès s'introdueix de contraban a Dubái, on pot refinar-se i vendre's en els mercats mundials.

El suport dels EAU a les RSF els ha sumit en conflictes per tota la regió, inclosos Líbia i Txad. A Somàlia, han finançat als separatistes de Somalilàndia i Puntlàndia.

Potser no és d'estranyar, donats els vincles econòmics entre les nostres elits i els oligarques dels EAU, que el país continuï sent un important aliat del Regne Unit. Afirmem ser una democràcia liberal de lliure mercat, que lluita per la llibertat i els drets humans; no obstant això, mantenim sense qüestionaments una aliança amb un país que patrocina a organitzacions que cometen grotesques violacions dels drets humans a tot el món. A canvi, rebem inversió estrangera a les nostres ciutats, la qual cosa les fa més còmodes per als rics i més cares per a tots els altres –per no parlar de la corrupció dels nostres equips esportius més populars–.

Andy Burnham ha insistit des de llavors que no va restar importància a l'escàndol del Manchester City, però ha revelat clarament de quin costat estan realment les seves simpaties. Igual que a la Unió dels Emirats Àrabs, les elits britàniques estan encantades de tancar acords que satisfacin els seus interessos financers i polítics sense prestar molta atenció als valors que proclamen ni a les necessitats de la majoria de la població. Les nostres institucions democràtiques fan que Burnham hagi de prestar més atenció a la seva reputació pública que el xeic Mansour. Però, independentment de qui guanyi les pròximes eleccions, els profunds vincles del Regne Unit amb l'oligarquia de la Unió dels Emirats Àrabs continuaran, la qual cosa posa de manifest els límits de la nostra pròpia democràcia.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-uae-concealed-its-crimes-through?

 

Com l'intercanvi desigual dona forma al nostre món

Jason Hickel sobre les desigualtats persistents de l'ordre postcolonial

Jason Hickel

Uns joves desmunten vehicles i electrodomèstics amb cisells i martells per a separar el que es pot reciclar en un dels majors abocadors de residus metàl·lics i electrònics del Sud Global, a Accra (Ghana), el març de 2023. Foto: picture alliance / Hans Lucas | Jean-Francois FORT

Vivim en una economia mundial capitalista en la qual la producció està controlada de manera aclaparadora pel capital (les principals entitats financeres, les grans corporacions i l'1% que posseeix la major part dels actius invertibles). Per al capital, el propòsit de la producció no és, explícitament, satisfer les necessitats humanes ni aconseguir el progrés social. El seu principal objectiu és maximitzar i acumular beneficis: aquest és l'objectiu primordial.

Per a mantenir un procés d'acumulació perpètua, el capital ha d'obtenir una quantitat cada vegada major d'inputs al preu més baix possible, cosa que significa mà d'obra barata i naturalesa barata. El problema per al capital, no obstant això, és que l'obtenció d'aquests inputs comporta, tard o d'hora, contradiccions molt greus. Durant l'auge del capitalisme a Occident, els capitalistes van descobrir que, si intensificaven massa l'explotació de les seves classes treballadores nacionals, acabarien enfrontant-se a una revolució. De la mateixa manera, en intensificar l'explotació dels recursos naturals nacionals, van soscavar successivament la mateixa base ecològica de la producció. Per tant, el capital necessitava algun tipus d'«exterior»: una frontera externa on pogués explotar la mà d'obra i la naturalesa amb impunitat, i on pogués externalitzar els costos socials i ecològics.

En altres paraules, el capitalisme requereix un ordre imperial per a estabilitzar l'acumulació. L'imperialisme és, per tant, una característica estructuralment necessària del capitalisme. Fins i tot avui, uns 60 anys després de la fi formal del colonialisme, el nostre sistema mundial continua estructurant-se entorn d'un desequilibri fonamental entre el Nord i el Sud i al domini econòmic d'aquest últim per part del primer. Transformar aquest ordre és el principal repte polític del nostre temps.

Dominació colonial i neocolonial

La naturalesa desigual del sistema mundial era evident durant el període colonial. La industrialització d'Occident es va basar en gran manera en l'apropiació a gran escala de recursos de les colònies, com també en l'ús de mà d'obra esclava i en règim de servitud. Per a aconseguir-ho, els colonitzadors van destruir sistemàticament les indústries indígenes i van reorientar la producció del Sud Global, allunyant-la de la satisfacció de les necessitats humanes locals i del desenvolupament per a orientar-la cap al consum i l'acumulació en el nucli. De fet, fer-ho constituïa l'objectiu central del projecte colonial. Existeixen innombrables exemples d'aquest procés. En el sud d'Àfrica, es van destruir les economies de subsistència, de manera que la població es va veure obligada a obtenir un salari treballant en les mines i plantacions colonials. A l'Índia, els britànics van destrossar físicament la indústria tèxtil del país per a fer-la dependent de les importacions de productes britànics.

La dominació colonial va ser qüestionada enèrgicament durant el segle XX. Moviments anticolonials radicals a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina van enderrocar als seus colonitzadors i es van posar immediatament a aplicar estratègies de sobirania econòmica. La majoria d'aquests moviments es van inspirar d'alguna manera en idees socialistes i comunistes, que van proporcionar un model per a recuperar el control nacional sobre la producció i organitzar-la entorn de les necessitats humanes i el desenvolupament. Van recórrer a la reforma agrària per a recuperar territori de mans d'empreses estrangeres, van nacionalitzar recursos clau com el petroli i els minerals, van utilitzar subvencions i aranzels protectors per a desenvolupar les seves indústries nacionals, i van aplicar la planificació per a crear serveis públics i desenvolupar la capacitat industrial.

“Per cada unitat de treball incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-la”.

Tot això va suposar una amenaça extraordinària per als Estats del nucli capitalista, ja que posava en perill el seu accés a mà d'obra i recursos barats. El desenvolupament sobirà al Sud significava que els països del Sud produïen i consumien més per a si mateixos, la qual cosa al seu torn significava que aquests recursos ja no estaven disponibles a baix cost per al nucli. Això es va traduir en un augment dels preus dels inputs, la qual cosa va desestabilitzar l'ordre imperial i va fer que l'acumulació de capital en el nucli resultés cada vegada més difícil de mantenir.

Els governs del nucli es van enfrontar a una cruïlla: podien acceptar la sobirania econòmica del Sud, abandonar l'acumulació de capital i passar a una economia postcapitalista, o bé intentar mantenir l'acumulació de capital restaurant d'algun mode l'ordre imperial. Es van decantar decididament per aquesta última opció, intervenint militarment per a destruir als governs radicals del Sud, però també recorrent a l'FMI i al Banc Mundial per a imposar programes d'ajust estructural que obligaven els governs a privatitzar les indústries públiques i a retallar els serveis públics, els aranzels, les subvencions i les proteccions laborals i mediambientals, revertint així les polítiques de l'era anticolonial.

L'ajust estructural va restablir l'ordre imperial, tornant a situar al Sud com a proveïdor de matèries primeres barates, però aquesta vegada també com a fabricant de productes de la indústria lleugera en posicions subordinades dins de les cadenes de subministrament globals dominades per empreses del Nord. L'ajust estructural també va provocar una caiguda dels salaris i els preus al Sud Global, entre altres coses mitjançant la devaluació de la moneda. Mentrestant, el Nord va monopolitzar la tecnologia i els béns de capital, i va fixar preus elevats.

Entrades i sortides

Els resultats de l'ajust estructural van tenir conseqüències molt greus per al comerç internacional, ja que totes les importacions han de pagar-se amb exportacions. Les desigualtats sistemàtiques de preus impliquen que, per cada unitat de mà d'obra i recursos incorporats que el Sud importa del Nord, ha d'exportar moltes més unitats per a pagar-la. Això condueix al que l'economista egipci Samir Amin va denominar una «transferència oculta de valor» del Sud al Nord –«oculta» perquè existeix un equilibri monetari de la balança comercial, però, en realitat, el Sud està enviant una transferència neta de valor real al Nord–. Això enriqueix al centre, però priva a la perifèria dels recursos necessaris per al desenvolupament. Economistes del Sud Global com Amin i altres van descriure això com a «intercanvi desigual», argumentant que permetia la continuació de l'apropiació imperialista de la perifèria fins i tot en absència d'un domini colonial formal.

Avui dia, podem observar aquest intercanvi desigual en dades empíriques, utilitzant models multiregionals d'input-producte. Per cada unitat de mà d'obra incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, per exemple, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-la. Tanmateix, això no es deu principalment al fet que la mà d'obra del Sud sigui menys productiva. Al contrari, la mà d'obra del Sud en les indústries exportadores tendeix a ser molt productiva. Es deu més aviat al fet que els salaris del Sud són més baixos en comparació amb els del Nord. Els treballadors del Sud guanyen aproximadament un 90 % menys que els del Nord per un treball del mateix nivell de qualificació en el mateix sector. De fet, les desigualtats són tan extremes que als treballadors altament qualificats del Sud Global –com a enginyers i científics– se'ls paga un 68 % menys que als treballadors poc qualificats del Nord Global. També observem desequilibris comercials sistemàtics similars pel que fa als materials, la terra i l'energia incorporats en els béns comercialitzats.

Aquest intercanvi desigual dóna lloc a transferències netes veritablement massives del Sud al Nord. En l'últim any del qual es disposa de dades, observem el següent:

·       Un flux net Sud-Nord de 12 000 milions de tones de materials incorporats i 21 exajoules d'energia incorporada. Segons una recerca recent, aquesta quantitat de materials i energia seria suficient per a proporcionar la infraestructura i els subministraments necessaris per a garantir uns nivells de vida dignes –sanitat universal, educació, habitatges moderns, sanejament, electricitat, calefacció i refrigeració, cuines d'inducció, frigorífics, congeladors, rentadores, transport públic, ordinadors i telèfons mòbils– a tota la població del Sud Global, però, en canvi, es desvia cap a l'acumulació i el consum en el centre.

·       Un flux net de 820 milions d'hectàrees de terra incorporada –el doble de la superfície de l'Índia–. Aquesta terra podria usar-se per a proporcionar aliments nutritius a fins a 6 000 milions de persones, però, en canvi, es fa servir per a produir bens que es consumeixen al Nord, com el sucre per a Coca-Cola i la carn de boví per a McDonald’s.

·       Un flux net de 826 000 milions d'hores de treball incorporat –més que el treball total fet anualment pel conjunt de la població activa dels EUA i la UE. Aquest treball podria utilitzar-se per a dotar de personal a hospitals i col·legis del Sud Global o per a produir aliments i béns per a les necessitats locals, però, en canvi, s'empra per a fabricar en sèrie dispositius tecnològics i moda ràpida per a les empreses del Nord.

Aquestes xifres suggereixen que els alts nivells de consum i creixement en el centre depenen en gran manera de l'apropiació neta del Sud, avui tant com durant l'època colonial. En el cas dels materials i la mà d'obra, al voltant de la meitat del consum total en el centre procedeix de l'apropiació neta del Sud. A més, mentre que el Nord es beneficia del consum addicional, els costos socials i ecològics s'externalitzen efectivament al Sud Global. Aquí és on es produeix el mal: no principalment a Anglaterra o Finlàndia, sinó al Congo, Indonèsia o el Brasil.

A més, les dades sobre l'intercanvi desigual ens ajuden a comprendre la persistència de la desigualtat entre el centre i la perifèria en l'economia mundial. La narrativa dominant sobre el desenvolupament sosté que, si hi ha temps suficient, el Sud «aconseguirà» acostar-se gradualment al Nord Global. No obstant això, aquest fet no s'està produint. De fet, la bretxa d'ingressos s'amplia cada any. La raó és evident: perquè el desenvolupament de «recuperació del retard» no pot produir-se dins d'un sistema basat en l'apropiació imperialista i en els fluxos nets Sud-Nord.

Finalment, aquestes dades ens ajuden a comprendre la persistència de la pobresa massiva i el subdesenvolupament al Sud Global. El Sud està empobrit no perquè sigui d'algun mode «naturalment pobre», sinó perquè els seus ingressos es veuen comprimits i les seves capacitats productives drenades per a sostenir el desenvolupament del centre.

El model xinès i la segona etapa de la descolonització

L'intercanvi desigual també afecta la Xina, malgrat ser l'economia més dinàmica i de més ràpid creixement del Sud Global, si no del món. La Xina ha sofert històricament una important fugida neta de materials, energia i mà d'obra cap al centre, encara que recentment s'ha convertit en importadora neta de terra. Fins i tot avui dia, la fugida des de la Xina representa al voltant del 20% de l'apropiació neta total del Nord procedent del Sud Global.

No obstant això, la relació d'intercanvi de la Xina amb el centre s'ha millorat amb el temps. Durant la dècada dels noranta, la relació d'intercanvi era, de mitjana, de 34 a un. En altres paraules, per cada unitat de mà d'obra, materials, terra o energia incorporats que la Xina importava del centre, havia d'exportar 34 unitats per a pagar-los. En 2015, aquesta relació s'havia reduït a quatre a un.

Aquesta millora es va deure principalment al fet que la Xina va experimentar un augment dels salaris i els preus. Aquests canvis són positius per a la Xina –i, concretament, per als treballadors xinesos–, però plantegen un problema molt greu per al capital occidental, ja que els preus més alts a la Xina redueixen la capacitat del «centre» per a apropiar-se de valor i, per tant, limiten els beneficis del Nord. Aquesta és una de les raons per les quals els Estats del «centre» s'estan esforçant tant ara per fer baixar de nou els salaris xinesos i recuperar l'accés a mà d'obra barata. És també el que Trump està intentant fer amb els seus aranzels: vol obligar els països a cedir reduint els preus d'exportació.

“L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia mundial capitalista no pot proporcionar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de superar-se”.

Llavors, què cal fer? La qüestió fonamental és que els governs del Sud han de trobar maneres d'escapar de l'ordre imperial. Han d'aconseguir la segona etapa de la descolonització: recuperar el control sobre les seves capacitats productives nacionals i reorganitzar-les entorn de la satisfacció de les necessitats humanes i a l'assoliment del desenvolupament nacional.

Recorda: el Sud no és pobre, és ric. Compta amb vastes extensions de terra fèrtil, mà d'obra abundant, recursos extraordinaris i poder productiu. El problema és que les nacions del Sud Global no tenen control sobirà sobre les seves capacitats. Com pot aconseguir-se aquest control? Fent tot el possible per reduir la dependència de les importacions procedents del nucli, amb la finalitat de reduir l'exposició a la fugida de recursos a través de l'intercanvi desigual. Així mateix, aplicant una política industrial per a desenvolupar la capacitat industrial sobirana, i utilitzant les finances públiques i la política creditícia per a mobilitzar la mà d'obra i la producció en favor del desenvolupament nacional, en lloc del servei del capital estranger.

La Xina demostra com es pot fer, però encara pot millorar la seva posició. Actualment, la Xina sofreix una fugida neta cap al centre de 100 000 milions d'hores de treball a l'any. Això pot resoldre's reduint les importacions innecessàries procedents del centre, com els articles de luxe i els productes que poden substituir-se per la producció nacional, la qual cosa reduiria la pressió exportadora i, per tant, permetria retenir milers de milions d'hores de mà d'obra que podrien redirigir-se cap a àmbits com la reproducció social, la regeneració ecològica i el desenvolupament humà. La Xina també pot exercir un paper important a l'hora d'ajudar a la resta del Sud Global proporcionant una font alternativa de finançament, tecnologies i béns de capital, la qual cosa permetria a les nacions del Sud reduir la seva dependència de les importacions del centre i desenvolupar la seva pròpia base industrial.

Ens trobem en una cruïlla històrica. L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia mundial capitalista no pot generar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de superar-se. En aquest sentit, la lluita del Sud per l'alliberament és avui el veritable motor de la transformació històrica mundial.

 

Aquest article es basa en una ponència presentada en el simposi «Perspectives socialistes sobre la governança global en un món multipolar», organitzat per la Facultat de Marxisme de la Universitat de Fudan i l'Oficina de Pequín de la Fundació Rosa Luxemburg l'abril de 2025.

 

Jason Edward Hickel és un antropòleg econòmic, investigador i escriptor, àmpliament conegut per la seva recerca en desigualtats globals, ecologia política i la seva ferma defensa del decreixement com a solució a la crisi climàtica. Actualment resideix i treballa a Catalunya com a professor d'investigació ICREA a la Universitat Autònoma de Barcelona. És Professor d'Investigació ICREA a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) i al Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té la Càtedra de Justícia Global i Medi Ambient a la Universitat d'Oslo, Noruega. És Visiting Senior Fellow a l’Institut Internacional de Desigualtats de la London School of Economics (LSE). És Investigador principal juntament amb Julia Steinberger i Giorgos Kallis en el macroprojecte europeu Projecte REAL (A Post-Growth Deal) que busca alternatives estables al creixement econòmic. Ha publicat més d'un centenar d'articles acadèmics (inclosos estudis recents a revistes d'alt impacte com Nature Communications i Nature Sustainability) i és autor de llibres de gran èxit global com Less is More: How Degrowth Will Save the World (Penguin, 2020), que ha estat traduït al castellà com Menos es más (2023)i va ser triat llibre de l'any pel Financial Times. The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and its Solutions (Penguin, 2017). És Fellow de la Royal Society of Arts de Londres (des de 2017); Membre de la Taula Rodona sobre Clima i Macroeconomia de la Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA; Conseller de la comissió de la revista mèdica The Lancet sobre Salut Sostenible; Membre del comitè assessor del Green New Deal per a Europa. Editor associat de la reconeguda revista acadèmica World Development.

Traduït de Rosa Luxemburg Stiftung: https://www.rosalux.de/en/news/id/53538/how-unequal-exchange-shapes-our-world

 

La construcció –i la desintegració– del món modern

Alguns llibres destacats de 2026… i d'anys anteriors.

Ann Pettifor

17 d’octubre de 2026

Ha estat un gran any per als llibres ben escrits sobre la creació i la ruptura de l'economia globalitzada. Entre ells es troben el meravellós 1873: The First Great Depression and The Making of the Modern World de Liaquat Ahmed i A Fabulous Debt: The Epic Story of How Bonds Built the Modern World. de Robin Wigglesworth. The Infinity Machine: Demis Hassabis DeepMind, And The Question for Superintelligence, va llançar una llum esclaridora sobre la IA, igual que ho fan Ulisses A. Mejías i Nick Couldry en el seu llibre Data Grab: The New Colonialism of Big Tech And How To Fight Back.

Vaig llegir l'últim llibre de Robert Skidelsky, publicat just abans de la seva mort, Keynes for Our Times; i unes memòries (inèdites) d'un vell amic, el professor Ian Thompson, que em va ensenyar filosofia quan era estudiant universitària. Ian va passar la seva joventut vivint prop de Kokstad, una localitat de Griqualand Oriental, a Sud-àfrica. El seu llibre em va portar a consultar mapes antics per a localitzar l'efímer i fascinant miniestat de Griqua, una terra situada entre els rius Umzimkulu i Kinira i ocupada pel poble griqua, una cultura mestissa formada per descendents de colons europeus i esclaus Khoikhoi, liderada per un tal Adam Kok, un «burguès Negre lliure».

L'estat que va ajudar a crear per al poble griqua va ser annexionat en 1877 per la Gran Bretanya imperial, l'economia més globalitzada del segle XIX.

Però primer, un breu parèntesi. L'actor escocès David Tennant va expressar recentment la seva llàstima per aquells que es veuen obligats a llegir textos econòmics «àrids» en lloc de la brillant prosa i poesia de Shakespeare. Molesta per aquest comentari, em vaig proposar llegir cadascun dels 154 sonets de Shakespeare, publicats en 2012 en un Nou comentari del poeta escocès Don Paterson.

El meu exemplar del llibre està ara ras i esquitxat per la pluja. Llegir-se els 154 sonets va suposar llegir un sonet i el seu comentari cada dia, mentre prenia un cafè en la meva cafeteria habitual. Em veig obligada a reconèixer-ho: Shakespeare és molt més divertit que l'economia. David Tennant havia encès una espurna diària d'alegria. La meva lectura es va veure enormement enriquida pel profund coneixement que el poeta Don Paterson té de l'obra, i per les seves interpretacions i reflexions, despietadament honestes, enginyoses, descarades, però sempre empàtiques. Tot això expressat en només un parell de pàgines que fan la sensació de ser «un diari de lectura».

Paterson considera que la pregunta «era Shakespeare gai?»

és tan estúpida que a penes mereix resposta, però per deixar-ne constància: per descomptat que ho era.

Vaig aprendre molt de sobre el propi gran home i sobre tècniques poètiques i mètodes de composició. Vaig arribar a reconèixer una figura retòrica definida com a «metonímia», en la qual una cosa o un concepte es denomina amb el nom d'una cosa estretament associada a ell, en lloc de amb el seu propi nom… Es tracta, escriu Paterson,

un trop de relació: per contrast, la metàfora és el ‘trop de correspondència’, i en la majoria de les seves formes (metonímiques) té dues parts a les quals ens referim generalment com a tenor i vehicle.. El tenor és el subjecte «real», i el vehicle és la cosa imaginària amb la qual es compara al tenor o s'afirma que és, amb la qual es confon o per la qual se simbolitza.

Pren-te això amb calma. Jo ho vaig fer, i recomano el plaer i la il·luminació que s'obtenen tant de la poesia de Shakespeare com del comentari de Paterson.

Ahamed Liaquat ha escrit un relat meravellosament lúcid, encara que alliçonador, de la primera crisi financera mundial de 1873. En aquells dies, van ser les inversions massives en ferrocarrils destinats a viatjar «de cap part a cap part» les que van impulsar la bogeria dels mercats d'accions i bons. Avui dia, l'equivalent ferroviari són les inversions astronòmiques en intel·ligència artificial.

En el segle XIX, el món es va anar unint gradualment gràcies a les línies ferroviàries que s'estenien pels continents americà i indi, al canal de Suez i al telègraf. En la dècada de 1860, les monedes del món es van unificar sota un únic patró, vinculant-les totes a una oferta finita d'or.

Avui dia, el món està unificat sota un altre «patró»: el dòlar estatunidenc.

Inevitablement, tan llavors com ara, les tensions i els desequilibris van començar a cobrar gran importància. Quan va ocórrer l'inevitable, es va trencar el dic i es va desfermar una espiral d'impagaments. Llavors, gràcies a la interconnexió de l'economia globalitzada, les crisis en l'Imperi Otomà i a Viena (Àustria) el juny de 1873 es van propagar per tot el món i van culminar en el pànic de Wall Street de setembre d'aquell any. Igual que ara, també llavors els responsables polítics (polítics i tecnòcrates) van empitjorar el resultat amb programes d'austeritat econòmica («consolidació fiscal») que van conduir a un prolongat període d'estancament econòmic i deflació a Europa: «La Gran Depressió». I, en última instància, a una guerra mundial.

Va sorgir un moviment populista que exigia que s'afegís la plata a la composició monetària amb la finalitat d'ampliar l'oferta monetària i posar fi a la dependència mundial de les escasses quantitats d'or, utilitzades pels creditors per a extreure riquesa dels deutors sobirans i privats. Com va declarar desafiador William Jennings Bryan en la Convenció Nacional Demòcrata de 1896:

No serem crucificats en una creu d'or.

Lamentablement, així va ser.

L'epíleg del llibre d'Ahmed, Brussel·les, 1892, crida l'atenció sobre el paper que van exercir els poderosos creditors i banquers a l'hora d'oposar-se a aquesta expansió de l'oferta monetària en la Conferència Monetària Internacional d'aquell any. Així doncs, inevitablement, el manteniment del patró oro va suposar que, després de la crisi de 1873, s'instal·lessin quaranta anys de deflació i depressió econòmica. Durant aquest període i fins ben entrat el segle XX, el valor dels deutes (bons i altres actius) va augmentar, mentre que els preus i els ingressos van caure.

Ahmed va escriure el llibre, segons afirma, perquè els elements clau de la crisi financera mundial de 1873 «resulten molt familiars».

Una sensació gairebé insuportable. Per això és una lectura tan important.

******

Vaig conèixer per primera vegada els articles de Sebastian Mallaby en el Washington Post i en altres mitjans a la fi dels anys noranta i principis de la dècada de 2000, quan visitava Washington amb motiu de les reunions del FMI i del Banc Mundial. El seu últim llibre tracta sobre l'extraordinària intel·ligència del prodigi dels escacs i premi Nobel Demis Hassabis, i sobre la tecnologia que va conduir a la creació de la intel·ligència artificial.

Hassabis és una figura extraordinària. Va començar a jugar als escacs a quatre anys. Als tretze ja havia aconseguit el rang de mestre d'escacs. Aviat va destacar en altres jocs: el bridge i el backgammon, «Diplomacy» i les dames, com també la variant japonesa dels escacs, el shogi. A vuit anys, va utilitzar els diners d'un premi per a comprar-se el seu primer ordinador, un ZX Spectrum 48K. No va trigar molt a unir les seves dues passions: la informàtica i els videojocs. A quinze anys va guanyar un concurs per a treballar en un dels millors estudis de videojocs d'Europa, Bullfrog.

A divuit anys va deixar Bullfrog per a embarcar-se en els seus estudis de física i neurociència a Cambridge. El seu cap a Bullfrog li va estendre un xec per valor de 500 000 lliures per a convèncer-ho que es quedés…

una suma sorprenent per a oferir a un jove de divuit anys, equivalent a uns 1,7 milions de dòlars al canvi actual, escriu Mallaby.

A quaranta-vuit anys, juntament amb els seus col·legues John Jumper i David Baker, va guanyar el Premi Nobel de Química de 2024 per la seva predicció de l'estructura de les proteïnes mitjançant un model d'IA, AlphaFold2. En desentranyar el misteri de com es pleguen les proteïnes, l'equip de DeepMind va transformar una ciència basada en processos d'assaig i error en una cerca digital instantània. Si bé això va beneficiar als investigadors mèdics i als científics que treballen en malalties com l'Alzheimer, el Parkinson i diversos tipus de càncer, era igualment probable que les grans empreses farmacèutiques ho monetitzessin.

Hassabis, el primogènit d'una mare xinesa-singapuresa que havia crescut en la pobresa i d'un pare grecoxipriota, va néixer en un entorn modest a Finchley, Londres. S'ha mantingut fidel a les seves arrels del nord de Londres, malgrat haver creat un grup de recerca que posteriorment es va fusionar amb Google, de Silicon Valley. Els directius de Google fa molt temps que el pressionen perquè es traslladi als Estats Units, però Kings X, a Londres, continua sent el bressol del'assoliment més gran d'Hassabis: DeepMind i la cerca de la superintel·ligència.

«Sóc un estrany cas atípic britànic en aquesta petita illa», li va dir a Mallaby,

i he traçat el meu propi camí. He seguit les meves passions i he intentat mantenir-me fidel a què crec. … Ara som a la sala de màquines de Google. En la cerca de Google hi ha resums d'IA, i mil milions de persones els utilitzen… I això és només la punta de l'iceberg. És, literalment, només el primer nivell de què està per venir. (p. 395)

Avui dia, Hassabis es veu embolicat en el que Mallaby denomina «una aterridora competició capitalista». Una competició que encara podria desintegrar el món modern.

En la introducció del seu llibre Data Grab, Mejías i altres relaten la història del rei Lobengula, del poble ndebele del nord, a Matabeleleland. Els consellers del rei

desconfiaven dels cables telegràfics que la Companyia Britànica de Sud-àfrica tendia a través de les seves terres a la fi del segle XIX. Creien que el pla dels homes blancs era utilitzar els cables per a lligar i immobilitzar al seu rei… Fins i tot quan se'ls va explicar el propòsit oficial del telègraf, van continuar mostrant-se escèptics. Per a què es necessitaria una cosa així –preguntaven– si ja disposaven de mitjans eficaços de comunicació a llarga distància, com els tambors i els senyals de fum? (p. 1)

Les sospites dels consellers del rei Lobengula estaven justificades. Cecil Rhodes i la seva Companyia Britànica de Sud-àfrica van declarar la guerra als ndebele en 1893, una guerra que va resultar crucial per a la colonització del sud d'Àfrica. En 1930, al voltant del 50% de les terres del país —49 milions d'acres– havien estat cedides als immigrants europeus.

«En altres paraules, va ser un acaparament de terres», escriuen Mejías i els seus col·legues.

Pot ser que el colonialisme hagi procedit mitjançant mètodes diferents en diferents moments i llocs de la història, però al final sempre es reduïa al mateix: una apropiació de terres. (p. 2)

L'última apropiació no consisteix en l'acaparament de terres, sinó en l'acaparament de dades –potencialment tan valuoses com la terra, ja que proporcionen accés a un recurs inestimable: la intimitat de les nostres vides quotidianes, com a nova font de valor–. A diferència de l'acaparament de terres de Cecil Rhodes, aquest acaparament és global: en cap lloc la vida humana està a resguard d'aquesta forma d'explotació.

És la història del colonialisme de dades, que superposa un acaparament de dades a l'acaparament històric de terres. Ja sabem com es desenvolupa la història colonial. No necessitem recórrer a hipòtesis. Només hem de fixar-nos en els registres històrics. El nostre present, i no sols el nostre passat, és irremeiablement colonial, i el nou colonialisme de dades és una part fonamental d'això.

Què fer? Ulisses A. Mejías i Nick Couldry ho tenen clar:

Al cap i a la fi, el colonialisme de dades ens necessita. Sense les nostres dades, no funciona. La major part de les dades no s'extreuen sense el nostre consentiment d'alguna forma, per la qual cosa som participants en l'acte d'extracció. Les grans tecnològiques funcionen perquè no comprenem del tot les implicacions de ser còmplices dels seus sistemes extractivistes… Perquè alguna cosa canviï, és important que primer reconeguem l'abast total de la nostra complicitat en el que està ocorrent. (p. 55)

Mentre escric això, el New York Times publica un reportatge en vídeo sobre un perruquer, Dre Wooden, establert als afores de Dallas, al qual es grava mentre es posa una armilla amb cinc càmeres per a gravar-se a si mateix treballant. Aquestes imatges s'enviaran a una empresa tecnològica privada i després s'utilitzaran per a entrenar als robots que, possiblement, el substituiran a ell i als futurs perruquers.

 

La resistència al colonialisme va sorgir amb el mateix colonialisme, escriuen els autors: una història de resistència de 500 anys. Als Estats Units i en altres llocs, la resistència comença a adoptar la forma de la sindicalització. Ara hi ha un Sindicat de Treballadors d'Alphabet (Google); un Sindicat de Treballadors d'Amazon i un Sindicat d'Empleats de Botigues d'Apple, mentre que al Regne Unit els treballadors d'Amazon estan rebent suport del sindicat GMB per a la seva sindicalització.

La descolonització, escriuen aquests autors,

pot significar moltes coses, no totes elles radicals o transformadores. Però si ens ho prenem de debò, la descolonització implica la labor increïblement difícil de deixar de veure el món des del punt de vista del colonitzador, per a després imaginar i posar en pràctica alternatives. (p. 217)

Aquí resideix l'esperança d'un món modern més just i estable.

Si un text d'economia pot aspirar a ser tot el contrari d'«àrid», aquest és aquest. El llibre de Wigglesworth té un abast i una narrativa dignes de Shakespeare. Em va costar molt deixar-lo. Des de l'assassinat, a les mans d'una torba enfurida, del primer emissor de bons de la història, el dux Vitale II de Venècia en 1172, fins a l'autodestrucció financera del rei dels bons-deixalles, Michael Milken, en 1990, el llibre mai deixa de captar l'atenció de qualsevol que vulgui comprendre «el món modern». Podria objectar que, a diferència de Laquat Ahmed, Wigglesworth no aprofundeix en l'economia política (és a dir, les relacions de poder i els desequilibris) ni en l'economia geopolítica dels mercats de bons; no obstant això, compte una història impressionant. Una lectura imprescindible.

******

Finalment, està l'últim llibre de Robert Skidelsky sobre l'obra de John Maynard Keynes.

Es tracta d'un meravellós llibre d'assajos breus: una introducció veritablement útil per a qualsevol que s'acosti per primera vegada al veritable Keynes (en contraposició als «nous keynesians» neoliberals i als «postkeynesians», obsessionats amb la política fiscal). Keynes es preocupava sobretot per la gestió del sistema financer internacional: la política monetària. Havia descartat el patró or de l'era globalitzada posterior a 1873 qualificant-ho de «relíquia bàrbara». El professor Skidelsky va encertar en situar les reformes monetàries de Keynes en el centre d'aquesta recopilació d'assajos.

Keynes escriu

era molt conscient dels mals de la inflació: era un abús de confiança; convertia a l'empresari en un especulador. Però quan va escriure el Tract on Monetary Reform, la deflació ja s'havia afermat i la taxa de desocupació de la població assegurada era del 15 %. … Era, segons ell, «pitjor en un món empobrit provocar desocupació que decebre al rendista». (p. 27)

Avui dia vivim en un sistema financer internacional en el qual el rendista domina i, en gran manera, governa les polítiques econòmiques deflacionistes de les nacions, i d'aquesta manera extreu riquesa dels «desposseïts» a un ritme inimaginable per a Keynes.

Tots aquests llibres (a excepció dels sonets de Shakespeare) tracten, cadascun a la seva manera, sobre el paper del rendista en l'economia global. Tots ells són lectures imprescindibles.

 

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/the-making-and-breaking-of-the-modern?