L'anàlisi del capitalisme d'Anwar Shaikh és fonamental per a l'esquerra

Entrevista amb Howard Botwinick realitzada per Stephen Maher

En estudiar amb Anwar Shaikh, l'economista Howard Botwinick va descobrir que la visió de Karl Marx sobre la competència capitalista és molt més rica del que suposaven els seus crítics. Aquesta perspectiva, argumenta Botwinick en una entrevista, ofereix a la classe treballadora un full de ruta cap a la victòria.

9 d’octubre de 2026

La majoria dels economistes donen per descomptat que, quan treballadors amb qualificacions similars perceben salaris molt diferents, alguna cosa ha d'estar obstaculitzant la competència normal. Però per a Howard Botwinick, és la pròpia competència capitalista la que crea aquestes bretxes. El seu llibre Persistent Inequalities: Wage Disparity under Capitalist Competition, publicat per primera vegada en 1993 i reeditat en 2017, mostra com el funcionament quotidià del capitalisme divideix a la classe treballadora en grups millor i pitjor remunerats, sense que sigui necessari cap poder monopolístic.

Botwinick va arribar a l'economia després del seu pas per l'activisme sindical. Al principi, va ajudar els treballadors a aconseguir la sindicalització en una fàbrica d'electrònica, només per a veure com l'empresa tancava la planta abans que negociar amb ells. A la recerca d'una forma millor de comprendre a què s'enfrontava, va ingressar en la New School for Social Research per a estudiar amb l'economista Anwar Shaikh. Les idees de Shaikh sobre la competència capitalista s'allunyaven radicalment del consens –compartit per molts economistes d'esquerra– que les grans corporacions havien escapat en gran manera a ella.

Per a Botwinick, això significava que, si els treballadors s'organitzaven en les empreses més eficients d'un sector –aquelles els costos de les quals fixen els preus per a tots els altres–, podrien augmentar els salaris en tot el sector. Era, en altres paraules, una bona notícia.

Botwinick va parlar amb Stephen Maher sobre els seus orígens intel·lectuals, quines coses va aprendre de Shaikh, en què van encertar els sindicats industrials de la dècada de 1930, les seves objeccions a la idea d'una «aristocràcia obrera» del Nord Global i el potencial perdurable de la solidaritat de tota la classe.

 

• Stephen Maher: Et vas involucrar en la política sindical abans i paral·lelament a la teva labor acadèmica. Com et vas interessar per les qüestions laborals i com van influir les teves experiències en el tipus de qüestions econòmiques que volies abordar?

Howard Botwinick: Quan era estudiant universitari a Madison, Wisconsin, em vaig interessar pels temes laborals en estudiar El capital i la història laboral dels Estats Units.

Després de graduar-me, el meu primer treball en l'organització sindical va ser en una planta de muntatge de productes electrònics de recent construcció que fabricava descodificadors de televisió per cable –d'aquests que tothom tenia damunt del televisor–. La plantilla estava composta principalment per dones, els salaris eren molt baixos i el treball en la cadena de muntatge resultava molt estressant.

Havia acabat la carrera d'economia neoclàssica, que bàsicament pintava el món com un lloc perfecte en el qual als treballadors se'ls paga exactament el que es mereixen. I si no se'ls tracta adequadament, són lliures de marxar a la recerca d'un treball millor en un altre lloc. En realitat, aquestes dones estaven atrapades en aquests llocs de treball perquè hi havia molt poques oportunitats laborals. Se les pagava menys del necessari per a viure dignament i se les tractava de manera despietada.

Així que vaig ajudar a organitzar un sindicat allí amb el sindicat United Electrical Workers (UE). Al cap d'un any, guanyem la campanya de sindicalització i comencem a negociar el nostre primer conveni col·lectiu. Però tres mesos després, van tancar tota la planta.

Era una indústria que requeria molta mà d'obra, i la fàbrica no era més que una estructura d'acer corrugat sobre una llosa de formigó. En lloc de negociar amb el sindicat, simplement es van traslladar de tornada a Illinois. Els va sortir molt barat traslladar-se, i aquí va quedar tot. Amb el temps, gairebé tota la producció electrònica es va traslladar a l'estranger per raons similars. Encara que els salaris ja eren molt baixos en la indústria electrònica estatunidenca, eren moltíssim més baixos als països en desenvolupament.

Això em va ensenyar molt de sobre la importància d'uns certs determinants estructurals en diverses indústries que poden facilitar o obstaculitzar l'organització sindical. També vaig començar a pensar en la mobilitat del capital i en com convertir-se en un organitzador eficaç en un món així.

Després de diversos anys d'intentar organitzar als treballadors pel meu compte, sense èxit, en cinc llocs de treball diferents, vaig decidir que havia d'haver-hi una forma millor de contribuir al moviment obrer. Vaig començar a plantejar-me cursar un postgrau per a aprofundir en la meva comprensió de l'economia política marxista.

No m'inspiraven els treballs contemporanis que llegia fins que em vaig topar amb un article d'Anwar Shaikh titulat «Una introducció a la història de les teories de la crisi», que apareixia en un compendi sobre la crisi publicat per la Unió per a l'Economia Política Radical. Ho vaig llegir amb avidesa i finalment em vaig dir: «Aquí hi ha un tipus del qual puc aprendre molt». Així que vaig sol·licitar plaça en la New School.

Stephen Maher: Què vas trobar en l'obra de Anwar Shaikh que no era present en altres enfocaments de l'economia política marxista?

Howard Botwinick: Shaikh em va impressionar com algú que es prenia molt de debò el mètode de Karl Marx. Estava estudiant minuciosament els tres volums de El Capital, Teories de la plusvàlua i la història del pensament econòmic. Es prenia molt de debò el procés de recerca que va seguir Marx.

Quan vaig començar a treballar en el mercat laboral, em va impressionar aquesta metodologia. Com es va descendint amb cura des del nivell abstracte del primer volum de El Capital fins als nivells més concrets, en els quals s'aborden qüestions com la competència capitalista constant entre diverses indústries i dins d'elles, les diferències en les taxes de salari i de benefici, l'entrellaçament entre el capital i la mobilitat laboral i, finalment, l'efecte que els sindicats poden tenir potencialment sobre els salaris?

Aquestes són qüestions molt concretes. Cal estar preparat per a arribar al concret de manera adequada; en cas contrari, es malinterpretarà gran part del que està succeint.

Per desgràcia, vaig veure a molts economistes radicals cometre dos errors habituals. Alguns radicals partien dels arguments abstractes de Marx en el volum I –o del que ells creien que eren els seus arguments– i després s'adonaven que el món real era molt més complex. Llavors insistien dogmàticament que Marx era un geni i que aquestes complexitats concretes en realitat no importaven.

Altres economistes polítics feien el salt al concret i deien: «Aquí, en el volum I de El Capital, no hi ha res. Marx no parla de diferències salarials, del poder monopolístic, de la demanda efectiva, del paper de l'Estat ni de totes aquestes qüestions que són importants per a les economies capitalistes contemporànies. No hi ha res útil aquí en Marx». I així, fan el salt al concret.

I qui es perd amb ximpleries en el concret? Els economistes neoclàssics. Com que s'han saltat gran part del recorregut que va seguir Marx, aquest segon grup es veu temptat a incorporar elements de John Maynard Keynes i fins i tot d'aspectes més conservadors de la teoria neoclàssica, com la teoria de la competència perfecta i imperfecta. El resultat és un embolic eclèctic.

És gairebé pitjor que inútil, perquè s'està domesticant l'argument de Marx amb la teoria neoclàssica i no se li dona a Marx l'oportunitat d'expressar-se a través de la seva pròpia anàlisi i posar realment a prova quines són les seves proposicions.

Una altra cosa que em va impressionar molt de Shaikh va ser que considerava que, una vegada recorregut aquest minuciós camí i estant llest per a arribar al concret, calia posar a prova les teories de Marx. Cal comprovar si realment eren les explicacions més sòlides del que passa en l'economia capitalista moderna. I, si no és així, caldria trobar una manera d'incorporar altres escoles de pensament o noves dinàmiques que Marx no va poder tenir en compte.

Així doncs, Shaikh va dedicar inicialment diversos anys, juntament amb un dels seus estudiants de postgrau, Ahmet Tonak, a desenvolupar una manera de traduir les categories keynesianes de renda en categories marxistes de valor, de manera que conceptes com la taxa de plusvàlua i la taxa de guany poguessin formular-se, mesurar-se i seguir-se amb precisió al llarg del temps.

Per descomptat, després de molts anys més de treball, Shaikh va acabar incorporant acuradament una selecció d'idees de les escoles clàssica i keynesiana en la seva recent obra mestra, Capitalisme: Competència, conflicte, crisi. Però ho va fer d'una manera molt sistemàtica, conservant en gran manera la importància fonamental dels arguments de Marx en El capital.

Stephen Maher: La idea de Shaikh sobre la «competència real» va ser fonamental en el teu treball. En què es diferencia de la visió del capital monopolista?

Howard Botwinick: Abans d'anar a la New School, havia llegit a Vladimir Lenin i tota la literatura sobre el capital monopolista, i estava acostumat a pensar en termes de capitalisme monopolista. El que Shaikh deia sobre l'anàlisi de Marx de la competència anava en contra del que jo havia après, i al principi em vaig mostrar escèptic. Però al final vaig tornar a llegir El Capital amb altres ulls i vaig veure que Shaikh tenia raó. L'enfocament de Marx sobre la competència capitalista era, en realitat, molt diferent.

Paul Sweezy i molts altres economistes radicals partien de la base que, quan Marx parlava de la competència capitalista, es referia a alguna cosa semblant a la competència perfecta amb petites empreses que es veien obligades a acceptar els preus del mercat. Després, amb les fusions que es van produir després de la mort de Marx, van argumentar que ara tenim empreses molt més grans i que l'anàlisi de Marx sobre la competència ja no és rellevant.

Però Marx mai va parlar de petites empreses que es veien obligades a acceptar els preus del mercat. Al cap i a la fi, Marx escrivia en plena Revolució Industrial, en la dècada de 1870. Donava gran importància a les inversions a gran escala amb nivells significatius de capital fix. Mai es referia als tipus mítics d'empreses que existeixen en la teoria neoclàssica.

En canvi, es preguntava el següent: com competeixen eficaçment aquestes grans empreses, amb grans quantitats de capital fix i un alt grau d'incertesa? Ningú disposa d'informació perfecta. S'arrisquen, realitzen inversions i intenten obtenir el màxim benefici possible per a créixer i, en última instància, sobreviure. Com ho fan? La seva anàlisi de la competència capitalista se centra en aquest món real.

Com lluiten entre si aquests grans capitals, tan lents, per la quota de mercat? Com sol assenyalar Shaikh, la metàfora que Marx sol utilitzar és que la competència capitalista és com una guerra. Intentes acabar amb el teu enemic; li robes quota de mercat, l'afebleixes i li causes mal per a poder créixer i expandir-te.

És necessari expandir-se perquè una empresa a gran escala necessita una escala de producció àmplia per a aprofitar les economies d'escala. Per tant, cal expandir-se, i això et portarà a entrar en conflicte amb altres capitals que estan fent el mateix. Com més gran ets, més acarnissada és la batalla. En Marx no existeix la idea que, a mesura que les empreses es fan més grans i poderoses, la competència disminueixi.

Stephen Maher: Com va canviar aquest enfocament la teva comprensió de la segmentació del mercat laboral i la diferenciació de la classe treballadora?

Howard Botwinick: Em vaig adonar que no feia falta una teoria moderna de la segmentació del mercat laboral ni una nova etapa del capitalisme per a comprendre no sols com el capitalisme explota brutalment a la classe treballadora en massa, sinó també com els diferents segments de la classe treballadora són sacsejats –en paraules de Marx— d'un costat a un altre, d'una indústria a una altra.

Si es llegeix amb atenció El Capital, es veu que la competència capitalista està diferenciant constantment a la classe obrera perquè també està creant constantment taxes de guany diferencials entre les indústries i dins d'elles. I això exerceix pressions a la baixa molt diferents sobre els salaris. I després està l'exèrcit de reserva de treballadors desesperats que intenten trobar una ocupació a qualsevol salari que puguin aconseguir. Així, fins i tot les empreses més ineficients i fins i tot les indústries en decadència poden continuar trobant treballadors prou desesperats per a acceptar ocupacions amb salaris i condicions per sota de la mitjana.

En resum, l'anàlisi de Marx en El Capital estableix les bases per a una estructura complexa de diferenciació dins de la classe obrera, fins i tot mentre la implacable dinàmica de desqualificació que comporta el canvi tècnic actua per a reduir els nivells generals de qualificació de la classe obrera.

Es tracta d'una anàlisi molt més complexa del que els defensors de la segmentació del mercat laboral i altres havien suposat sobre Marx quan citaven el Manifest Comunista. A partir de la seva lectura superficial de Marx, afirmaven que aquest descrivia principalment la creació d'una classe obrera homogènia que, com és ben sabut, es convertiria en els «enterramorts del capitalisme». Però, atès que els treballadors no van estar a l'altura de les circumstàncies i els partidaris de la segmentació van descobrir una desigualtat significativa i persistent dins de la classe obrera, van argumentar que ara havíem entrat en un període completament nou d'heterogeneïtat i segmentació. De fet, l'argument de Marx és molt més ric que això, i no hi ha necessitat de postular una nova etapa del capitalisme. Les diferències salarials entre treballadors amb qualificacions similars existeixen des de fa molt temps.

Els «segmentacionistes» també argumentaven que l'economia moderna era una economia dual amb un sector central monopolístic i una perifèria competitiva. En el nucli monopolístic organitzat pel Congrés d'Organitzacions Industrials (CIO) en la dècada de 1930 (siderúrgia, automoció, pneumàtics, etc.), se suposava que els treballadors podien augmentar els seus salaris perquè aquestes empreses tenien poder de monopoli. Els treballadors augmentaven els seus salaris i les empreses, senzillament, apujaven els seus preus.

L'argument de Marx és molt més complex que això, i no hi ha necessitat de postular una nova etapa del capitalisme. Les diferències salarials entre treballadors amb qualificacions similars existeixen des de fa molt temps.

De la mateixa manera, les empreses de l'anomenat sector competitiu mancaven de poder de monopoli i no podien repercutir els salaris més alts en preus més elevats. Per tant, els treballadors podien fer molt poc per a millorar els seus salaris i condicions laborals en aquest sector tan ampli de l'economia denominat «perifèria competitiva».

Doncs bé, jo vaig treballar en la perifèria competitiva. Vaig veure alguns sindicats pèssims que no feien gran cosa, però també vaig veure alguns bons sindicats que feien molt per millorar els salaris i les condicions laborals. Això em va demostrar immediatament que hi havia molt més marge perquè els treballadors milloressin la seva situació del que suggerien els segmentacionistes.

El meu argument, basat en Marx i en els rics detalls de la competència capitalista, em va ensenyar a prestar molta més atenció a les estructures i les condicions tècniques, i a preocupar-me menys pel poder monopolístic. Una vegada que comences a pensar d'aquesta manera, descobreixes moltes altres possibilitats positives perquè els treballadors influeixin en els salaris i les condicions laborals. Per exemple, molts treballadors de sectors de serveis com l'assistència sanitària són molt fàcils d'organitzar perquè el capital no pot abandonar les zones on es presten els serveis. Són un públic captiu per als sindicats, especialment si es tracta de centres de treball bastant grans, com els hospitals.

• Stephen Maher: Quines conclusions estratègiques es deriven de la teoria de Shaikh sobre els «capitals reguladors» per als sindicats que operen sota una intensa pressió competitiva?

Howard Botwinick: Una de les coses que vaig extreure de l'anàlisi de Shaikh va ser aquesta noció que cada sector té el que ell denomina «capitals reguladors». Crec que Shaikh presenta un argument sòlid que la lògica d'això no és més que una concreció addicional de la noció marxista dels preus competitius de producció.

Els capitals reguladors estableixen bàsicament l'estàndard per a aquests preus competitius de producció. Cada sector compta amb empreses que disposen d'instal·lacions de producció que incorporen els estàndards més avançats i eficients possibles, i que solen ser accessibles per a altres capitals. Això no es deu a una situació de renda ni a un monopoli sobre algun recurs escàs.

Aquests capitals reguladors actuen, en la pràctica, com l'estàndard competitiu del sector. El meu argument sobre els salaris és que, en la dècada de 1930, els sindicats del CIO es van enfrontar a aquests capitals reguladors —els més eficients del sector— i els van dir: «Ara haureu de bregar amb nosaltres, i les vostres condicions de producció i els vostres costos competitius canviaran». Anem a sindicalitzar tots els capitals reguladors d'aquest sector. Augmentarem el cost de la contractació de mà d'obra, i augmentarem altres costos perquè millorarem les nostres condicions de treball i a alentir la producció. Haureu d'assumir-ho.

L'única forma en què els treballadors poden aconseguir-ho és sindicalitzant tot el sector. D'aquest mode, eleven els estàndards del sector, i els preus relatius acabaran ajustant-se a les noves condicions de competència. El poder monopolístic té poc a veure amb això.

La solidaritat de classe és l'única cosa amb el que compten els treballadors per a fer front a les implacables pressions de la competència capitalista. Si s'opta per la via de la cooperació entre treballadors i patronal, se soscava aquesta solidaritat i no es pot guanyar la batalla. Cal treure els salaris i les condicions laborals de la competència, i hi ha mesures que els treballadors poden prendre per a aconseguir-ho.

Cal saber de què es parla. Cal comprendre com funciona la competència capitalista entre sectors i dins d'ells. Només així es pot esbrinar com tornar-la en contra del capital. Suposem que hi ha una empresa poderosa sotmesa a la pressió competitiva. Els treballadors poden respondre traient els salaris i les condicions laborals de la competència.

La solidaritat de tota la classe és l'única cosa amb el que compten els treballadors per a fer front a les implacables pressions de la competència capitalista. Si s'opta per la via de la cooperació entre treballadors i patronal, se soscava aquesta solidaritat.

Això és, en essència, la qual cosa el CIO va fer de forma tan contundent en la dècada de 1930. Els treballadors li van dir al capital: Podeu competir mitjançant noves tecnologies, publicitat i productes de millor qualitat, però no competireu a la nostra costa. No competireu destruint la nostra salut, obligant-nos a treballar a ritmes perillosos o pagant-nos salaris amb els quals no podem viure. Això queda descartat; queda fora de la nova dinàmica de competència que estem creant. Si no ens dona salaris i condicions laborals raonables, augmentarem els costos de continuar operant com fins ara. Treballarem a contracor i a organitzar vagues o alentiments, i els seus beneficis es veuran seriosament minvats.

Així és com es torna la competència en contra del capital: reconeixent que els empresaris estan entre l'espasa i la paret i imposant-los costos. I, en última instància, si tots els capitals reguladors estan organitzats de manera eficaç, els preus relatius s'ajustaran a aquests nous costos de fer negocis.

Per a això, tanmateix, es necessiten sindicats democràtics i combatius en els quals tota la plantilla i les comunitats circumdants participin i estiguin disposades a actuar. No es pot estar assegut en una reunió de la junta directiva parlant de cooperació entre treballadors i empresaris des d'una posició de feblesa. Cal ser fort i capaç d'imposar costos al capital, i probablement cal anar a la vaga periòdicament perquè l'amenaça de vaga sigui real. Només així es podrà entrar en les negociacions amb les armes necessàries.

Stephen Maher: Com canvia la caiguda de la taxa de guany l'horitzó de la lluita de classes?

Howard Botwinick: No es tracta d'una qüestió d'estratègia o tàctica a curt termini, que és el que acabo de comentar. Però si Marx té raó sobre l'escenari de la caiguda de la taxa de guany –que el capitalisme travessa períodes de creixement d'entre trenta i quaranta anys, seguits d'una greu crisi de rendibilitat i una recessió prolongada–, això té implicacions més àmplies. I això és una altra cosa que vaig aprendre de Shaikh.

Durant els períodes de creixement, si els treballadors estan ben organitzats i no sobrepassin uns certs límits –per exemple, si no pressionen perquè els salaris pugin més ràpidament que el creixement de la productivitat–, hi ha marge perquè augmentin els salaris reals. Però aquesta lluita es torna més difícil i està més limitada quan arriba la crisi de rendibilitat. L'acumulació s'alenteix, l'exèrcit de reserva creix i tot allò per què els treballadors van haver de lluitar abans requereix una batalla encara major.

És d'esperar que, durant el període de creixement, el moviment obrer hagi adquirit prou força organitzativa –i, millor encara, que hagi organitzat el seu propi partit polític que representi clarament els seus interessos–. Així, quan arribi la crisi, els treballadors podran dir: «Quina classe de sistema és aquest? Hem de lluitar constantment per un salari raonable i perquè se'ns tracti com a éssers humans, fins i tot en els bons temps. Ara ens enfrontem a una desocupació massiva i a una destrucció terrible pertot arreu, simplement perquè el sistema no és prou rendible. És hora d'un nou sistema».

Així és com es torna la competència en contra del capital: reconeixent que els empresaris estan entre l'espasa i la paret i imposant-los els costos.

Les fluctuacions en la rendibilitat afecten el que és possible en els diferents períodes. Però, en última instància, si Marx té raó en afirmar que cada dues generacions es produeix una crisi, els treballadors que van lluitar amb afany i van aconseguir avanços importants per a si mateixos i per als seus fills s'enfrontaran a la pèrdua de molts d'aquests assoliments durant la crisi de rendibilitat. Aquest és un argument de pes perquè hàgim d'anar més enllà del sistema. No podem continuar lluitant únicament per reformes. I ni tan sols hem abordat com el capitalisme està destruint implacablement el nostre clima.

• Stephen Maher: Molts han afirmat que els treballadors del Nord Global constitueixen una «aristocràcia obrera». Quines implicacions té la noció de Shaikh de regular els capitals per a aquesta concepció?

Howard Botwinick: Des del període posterior a la Segona Guerra Mundial fins a la dècada de 1970, els sindicats del CIO havien lluitat amb èxit per a augmentar els salaris en indústries d'alta intensitat de capital al Nord i el Mitjà Oest. Van poder fer-ho, en part, perquè aquestes indústries d'alta intensitat de capital, com la siderúrgica i l'automobilística, eren difícils de deslocalitzar cap a mà d'obra més barata en el sud dels EUA Però a mesura que la diferència salarial entre el Nord i el Sud va continuar augmentant, i aquestes fàbriques del Nord van continuar envellint, el capital va acabar traslladant part de les seves operacions al Sud quan va necessitar construir noves plantes. La mobilitat del capital va ser més lenta, però finalment es va produir.

Ara bé, hi ha algun escenari en el qual haguéssim argumentat que aquests treballadors amb salaris baixos del Sud van permetre que els treballadors del Nord en aquestes indústries del CIO es convertissin en una aristocràcia obrera que explotava indirectament a aquests treballadors del Sud? Més aviat al contrari: el CIO sabia que, a la llarga, es veuria en serioses dificultats si no sindicalitzava a aquests treballadors del sud. De fet, molts argumentarien que la falta d'organització sindical en el sud es va convertir en una de les causes clau del declivi del moviment obrer estatunidenc després de la Segona Guerra Mundial.

No és molt diferent si ho pensem a escala internacional. Quan la major part dels capitals reguladors es trobaven als Estats Units, els treballadors sindicats van poder augmentar els seus salaris perquè aquests capitals reguladors podien incorporar salaris més alts en les seves estructures de costos competitives. No obstant això, aquests potencials treballadors amb salaris baixos dels països en desenvolupament estaven establint silenciosament límits a llarg termini sobre fins a quin punt podien apujar els salaris als EUA.

I a mesura que les diferències salarials continuaven augmentant, el capital es va traslladar cada vegada més a països menys desenvolupats per a aprofitar aquests salaris més baixos. Això va ocórrer primer en les indústries intensives en mà d'obra, ja que resultava menys costós traslladar-les. A més, en aquestes indústries, com la tèxtil i la del calçat, els costos salarials representaven una proporció molt major dels costos totals, per la qual cosa la reubicació oferia molts més avantatges. Però, amb el temps, a mesura que les diferències salarials s'ampliaven més enllà de les fronteres, fins i tot les indústries intensives en capital van començar a traslladar-se: primer al sud dels EUA i, posteriorment, a països amb salaris encara més baixos, com Mèxic, la Xina, Vietnam i Malàisia.

No hi ha cap punt en el qual es pugui argumentar racionalment que els baixos salaris en el sud dels EUA o en el món en desenvolupament permetessin als treballadors estatunidencs aconseguir salaris més alts a costa dels treballadors amb salaris baixos d'altres llocs. La pressió a la baixa sobre els salaris dels treballadors del Primer Món s'intensifica contínuament a causa del creixent accés del capital a mà d'obra amb salaris més baixos en altres llocs. No existeix una superexplotació i, per descomptat, tampoc una «aristocràcia obrera» que inclogui a amplis segments dels treballadors del Primer Món.

De fet, si no s'organitzen tots els capitals reguladors del món –si no s'organitza tota la indústria global–, la capacitat per a augmentar els salaris es veu molt limitada. La crida de Marx «Treballadors del món, uniu-vos!» és més poderós que mai davant els creixents nivells actuals de globalització i la presència de les empreses multinacionals.

Stephen Maher: Els crítics solen argumentar que centrar-se en les lleis de moviment del capitalisme deixa molt poc marge per a l'acció humana. Com respondries a això i quines implicacions té la teva anàlisi per a la desigualtat racial i de gènere?

Howard Botwinick: Jo diria que no es perd necessàriament el marge per a l'acció humana. Més aviat, es comprendrà molt millor com les lluites dels treballadors deuen, en última instància, interactuar amb dinàmiques molt reals que es faran notar, t'agradi o no. Les ignoris o no, et cauran damunt: les forces competitives, la caiguda de les taxes de benefici, etcètera. Si no ets conscient d'aquestes coses ni les segueixes de prop, no tindràs una estratègia eficaç per a fer front al que ocorre quan et topes amb aquests límits.

En cada sector, cal parar esment a la rendibilitat de cada empresa, a la ubicació nacional dels capitals reguladors i a la dinàmica particular de la fixació competitiva de preus. Això et permet desenvolupar una estratègia eficaç tant per a la intervenció sindical com per a les polítiques públiques. Sense comprendre aquests aspectes, pots afirmar que et preocupes exclusivament per l'agència humana, però seràs molt ineficaç i estaràs limitat en el que pots fer. Irònicament, la meva anàlisi més rigorosa de la determinació competitiva dels salaris indica, de fet, que els treballadors tenen molt més poder per a millorar les seves circumstàncies en molts més sectors del que els partidaris de la segmentació mai van suggerir.

La pressió a la baixa sobre els salaris dels treballadors del Primer Món s'intensifica contínuament a causa del creixent accés del capital a mà d'obra amb salaris més baixos en altres llocs. No existeix cap «aristocràcia obrera» que inclogui a amplis segments dels treballadors del Primer Món.

Molt breument, pel que fa a les qüestions de desigualtat racial i de gènere, resulta útil considerar el meu treball en dues etapes. L'anàlisi del meu llibre prescindeix en gran manera de la raça i el gènere, però, no obstant això, mostra com el capitalisme no crea igualtat, sinó desigualtat en tota la classe treballadora. La dinàmica combinada del canvi tècnic, la competència capitalista i l'exèrcit de reserva de mà d'obra dona lloc a llocs altament desiguals dins del mercat laboral que no tenen res a veure amb la qualificació o la qualitat dels treballadors individuals. Una vegada que comprenguem això, podrem passar a la qüestió de l'assignació discriminatòria d'un nombre desproporcionat de persones de color i dones a moltes d'aquestes ocupacions mal remunerades i, sovint, molt inestables.

Això requeriria llavors una anàlisi detallada del desenvolupament històric dels diferents components de l'exèrcit de reserva de mà d'obra, prestant especial atenció a com diverses formes de discriminació i subordinació han configurat de manera decisiva les condicions d'incorporació tant de les dones com de les persones de color a la força de treball capitalista. I aquí, aquestes dinàmiques institucionals i històriques poden variar, dins d'uns certs límits, en els diferents països capitalistes.

No obstant això, la conclusió fonamental és que, si realment es vol crear una societat més igualitària, és imprescindible comprendre l'economia política del capitalisme. No hi ha manera d'evitar-ho. Un moviment polític que reconegui aquestes profundes dinàmiques sistèmiques de desigualtat podrà desenvolupar una comprensió més profunda de per què aquestes desigualtats continuen produint-se, i serem molt més eficaços a l'hora d'unir a tots els diferents segments de la classe treballadora.

 

Howard Botwinick és professor associat d'Economia en la SUNY Cortland i exvicepresident del Partit Laborista de Nova York.

Stephen Maher és professor adjunt d'Economia en la SUNY Cortland i coeditor del Socialist Register. És coautor, juntament amb Scott Aquanno, de The Fall and Rise of American Finance: From J. P. Morgan to BlackRock i autor de Corporate Capitalism and the Integral State: General Electric and a Century of American Power.

Traduït de Jacobin: https://jacobin.com/2026/10/marx-shaikh-competition-inequality-labor

 

 

Les grans tecnològiques sortiran guanyant de la crisi de la IA

La bombolla esclatarà, i els hiperescaladors sortiran més forts que mai.

Grace Blakeley

13 d'octubre de 2026

No fa falta creure's tot el bombo publicitari entorn de la IA per a reconèixer que estem assistint al sorgiment d'un conjunt de tecnologies que transformaran la producció capitalista.

Aquestes tecnologies estan controlades per un grapat d'empreses extraordinàriament poderoses. Els «Set Magnífics» –Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla– representen aproximadament un terç del valor total del S&P 500, un índex que agrupa les 500 majors empreses que cotitzen en borsa als EUA. És poc habitual veure una proporció tan significativa del valor concentrada en tan poques empreses.

Cal reconèixer que la IA revolucionarà la producció mundial –especialment quan es combini amb els avanços en robòtica que sorgeixen de la Xina– cosa que és molt diferent d'argumentar que la intel·ligència artificial dominarà el món o destruirà tots els llocs de treball. Les revolucions en la producció tenen lloc constantment en les economies capitalistes; com va assenyalar Marx fa més de 150 anys, el capitalisme modern seria irrecognoscible sense elles.

Tampoc significa que les valoracions actuals de les grans empreses tecnològiques estiguin justificades. Existeixen arguments de pes per a afirmar que els mercats es troben ara en una bombolla, impulsats per l'entusiasme entorn de la IA. Però moltes tecnologies transformadores –des del ferrocarril fins a Internet– han donat lloc a l'aparició de bombolles. Aquestes bombolles van esclatar no perquè la tecnologia no fos útil, sinó perquè la gent es va entusiasmar massa i massa ràpid, i es va endeutar basant-se en aquest entusiasme, i els beneficis derivats de la tecnologia van trigar més de l'esperat a materialitzar-se.

Ara ens trobem en una situació similar amb la IA. No hi ha dubte que les tecnologies d'IA transformaran per complet la gestió de la producció capitalista –per no parlar que donaran lloc a nous avanços científics i tecnològics que podrien generar sectors completament nous–. La IA, juntament amb la robòtica, també transformarà la naturalesa mateixa de la producció, com ja està ocorrent a la Xina, on cada vegada és més habitual veure «fàbriques fosques» poblades gairebé íntegrament per robots.

Però aquests canvis portaran temps i, en el capitalisme, el temps són diners. Una empresa com Oracle, que té un deute de 125 000 milions de dòlars (a més de 288 000 milions de dòlars en compromisos de lloguer de centres de dades), haurà de saldar aquests deutes en els pròxims anys. Si vol saldar els seus deutes actuals sense contreure més deute, els seus ingressos hauran d'augmentar significativament. Es preveu que aquests ingressos futurs provinguin d'empreses com OpenAI, que paguen per llogar la capacitat dels centres de dades d'Oracle. Només OpenAI representa al voltant de la meitat de la cartera de comandes de Oracle.

Per tant, perquè Oracle pugui saldar els seus deutes, els proveïdors de models de llenguatge a gran escala (LLM) han de continuar demandant més capacitat de centres de dades –i continuar pagant grans sumes per aquest privilegi–. Això significa que necessiten ampliar considerablement la seva base d'usuaris, i que aquests hagin d'estar disposats a desemborsar grans quantitats de diners per a accedir a aquestes eines. Aquest tipus de despesa no procedirà dels consumidors, sinó que haurà de provenir dels clients empresarials. I perquè les empreses gastin tots aquests diners en els LLM, necessitaran observar augments significatius de la productivitat derivats de la implantació de la IA a curt i mitjà termini.

Si aquests augments de productivitat són menors o més lents del que es preveu, la demanda empresarial dels LLM s'estancarà. Això significarà que els ingressos dels proveïdors de LLM s'estancaran, igual que els dels proveïdors d'infraestructura com Oracle. Si es té en compte que els centres de dades requereixen una inversió contínua per al seu manteniment –a més dels elevats costos energètics i els retards en la construcció–, empreses com Oracle es trobaran que el deute continua augmentant més de pressa que els ingressos. Quan deixi de fluir el deute, els preus dels actius cauran i algunes empreses faran fallida. La bombolla de la IA esclatarà.

Però això no significa que les tecnologies d'IA desapareixeran de la nit al dia; de fet, tot el contrari. Les noves indústries tendeixen a créixer a trompades, i les bombolles solen acompanyar a l'auge d'una tecnologia nova i revolucionària. En un primer moment, la gent s'entusiasma en excés davant la possibilitat d'obtenir beneficis ràpids i inverteix en excés. Després, s'adona que aquests beneficis no es materialitzaran tan ràpidament com esperaven i la bombolla esclata. Però aquí és quan les coses es posen interessants.

Una vegada que la bombolla ha esclatat, les empreses més febles fan fallida i els preus dels actius cauen de forma generalitzada. Aquesta reestructuració permet als actors consolidats beneficiar-se del col·lapse dels seus competidors i crea espai perquè sorgeixin noves empreses. Això és precisament el que va ocórrer amb les grans empreses tecnològiques en els anys posteriors a l'esclat de la bombolla de les puntcom. El canvi de mil·lenni no va suposar la fi d'Internet, sinó el començament de les grans tecnològiques.

Empreses com Google, Facebook (ara Meta) i Amazon van sorgir o van enlairar en el període posterior al col·lapse de les puntcom. Al principi, van donar prioritat al creixement, reinvertint per a guanyar quota de mercat fins i tot quan això limitava els seus beneficis. Després, quan es va produir una altra crisi en 2008, es trobaven en una posició ideal per a aprofitar els baixos tipus d'interès i créixer encara més. Una vegada consolidat el seu domini, el seu poder de mercat es va traduir en beneficis astronòmics. Vint anys després de la bombolla de les puntcom, s'havien convertit en algunes de les empreses més grans i poderoses del planeta.

Avui dia, moltes de les mateixes empreses que van sorgir de les cendres de la bombolla de les puntcom estan dominant l'auge de la IA. Els hiperescaladors –Google, Microsoft, Amazon, Meta– són grans empreses consolidades amb ingressos fiables i enormes sumes de capital. Els inversors estan desitjosos de prestar-los diners, perquè ningú creu realment que cap d'elles farà fallida, ni tan sols en el pitjor dels casos de col·lapse del sector de la IA.

Una gran diferència entre l'auge de la IA i la bombolla de les puntcom és que els hiperescaladors no sols estan desenvolupant la nova tecnologia, sinó que també són propietaris de gran part de la infraestructura de la qual depèn aquesta tecnologia. Les empreses afectades per la bombolla de les puntcom estaven, en gran manera, separades de les afectades per la bombolla de les telecomunicacions: les primeres creaven empreses d'Internet; les segones construïen Internet. Avui dia, els hiperescaladors fan totes dues coses.

Després del col·lapse de les puntcom, les noves empreses van poder aprofitar la infraestructura barata que van deixar enrere les empreses de telecomunicacions en fallida. Després d'un col·lapse de la IA, gran part de la infraestructura continuarà pertanyent als hiperescaladors. La resta serà tan barat que els hiperescaladors podran comprar-lo quan altres empreses facin fallida. Del col·lapse de la IA sorgirà un nou grup de megacompayies tecnològiques, amb encara més poder del que tenen actualment.

Aquestes empreses no sols controlarien els mercats, sinó que controlarien societats senceres. Els seus tentacles s'estendrien a través de les institucions de l'Estat, dels mitjans de comunicació, de les nostres institucions financeres i de tota la infraestructura que sustenta la nostra vida quotidiana. Serien hegemòniques. Els planificadors capitalistes definitius.

A l'hora de lluitar contra aquest poder, no podem confiar en uns Estats capturats per les mateixes empreses a les quals se suposa que han de regular. Al Regne Unit, polítics influents abandonen els seus càrrecs per a acceptar llocs en les grans empreses tecnològiques; aquestes empreses donen enormes sumes als partits polítics; i tenen importants contractes amb institucions estatals. L'estreta coincidència d'interessos entre les grans empreses tecnològiques i la nostra classe política significa que la regulació que aquesta última aplica tendeix a beneficiar a les primeres.

A curt termini, cal resistir el poder corporatiu de les grans empreses tecnològiques des de la base. Això vol dir frenar en sec el desplegament de centres de dades i tallar d'arrel la implantació de les seves tecnologies. Aquest tipus d'acció ja està molt estesa als EUA, i ara s'està estenent per tot el Regne Unit. Significa organitzar als treballadors del sector tecnològic per a lluitar pel poder dins d'aquestes empreses. I significa donar suport al desenvolupament d'alternatives cooperatives, de propietat pública o de propietat dels treballadors al poder de les grans empreses tecnològiques.

A llarg termini, els treballadors i treballadores han de prendre el poder dins de les institucions estatals per a impulsar un control públic i democràtic sobre totes les nostres infraestructures clau –des de l'aigua fins a l'energia, passant per la tecnologia–. Igual que la crisi financera de 2008, l'esclat de la bombolla de la IA pot resultar un punt d'inflexió crucial en la història del capitalisme. Els grans bancs estaven prou organitzats per a beneficiar-se de l'última crisi, i les grans empreses tecnològiques estan prou organitzades per a beneficiar-se d'aquesta. Hem d'organitzar-nos prou per a resistir.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/big-tech-will-win-in-the-ai-crash?

 

 

Com un mariner va acabar amb l'economia.

Thomas Hodgskin i els orígens del socialisme

Alan Freeman

17 d'agost de 2026

Aquesta és la meva segona entrada de la sèrie «L'economia està en crisi», en la qual explico per què la institució de l'economia ha fracassat i hauria d'abolir-se.

La història té el costum d'interrompre les narratives. Mentre escric, arriben notícies sobre les terribles condicions que suporten els mariners a bord dels vaixells de guerra «invencibles» que els Estats Units ha enviat per a imposar la seva voluntat en terres situades a deu mil milles de qualsevol dels seus ciutadans. La història de l'economia moderna comença aquí.

En 1825, un tinent de l'Armada britànica convertit en periodista anomenat Thomas Hodgskin es va guanyar una mala fama en els cercles de la classe alta en denunciar les condicions dels mariners sota el comandament dels seus contemporanis.

A continuació, va publicar un tractat titulat Labour Defended against the claims of Capital. [1] Val la pena llegir-lo i comença amb la següent declaració:

En tots els debats sobre la llei aprovada durant l'última sessió del Parlament, arran de les unions de treballadors, es recalca molt la necessitat de protegir el capital. El que realitza el capital és, per tant, una qüestió de considerable importància, que l'autor es va veure, per aquest motiu, induït a examinar. Com a resultat d'aquest examen, opina que tots els beneficis atribuïts al capital provenen del treball cooperatiu i qualificat. Se sent, per això, obligat a negar que el capital tingui cap dret a la major part del producte nacional que ara se li concedeix. S'ha esforçat per demostrar que aquesta part és la causa de la pobresa del treballador; i s'atreveix a afirmar que la condició del treballador mai podrà millorar-se de manera permanent fins que pugui refutar la teoria, i està decidit a oposar-se a la pràctica de donar-ho gairebé tot al capital.

Hodgskin va aplicar la teoria dels economistes de la seva època, en particular la del molt respectat David Ricardo, a la contesa entre el treball i el capital:

«El producte de la terra —diu el senyor Ricardo—; tot el que s'obté de la seva superfície mitjançant l'aplicació conjunta del treball, la maquinària i el capital es divideix entre tres classes de la comunitat; a saber, el propietari de la terra, el propietari del capital necessari per al seu cultiu i els treballadors gràcies a la indústria dels quals es conrea». (Principis d'Economia Política, Prefaci, p. 1, 2a ed.)

«És evident», afirma el senyor M’Culloch, «que només tres classes —els treballadors, els posseïdors de capital i els propietaris de la terra— participen directament en la producció de mercaderies. Per tant, és a ells als qui ha de pertànyer, en primer lloc, tot el que s'obté de la superfície de la terra, o de les seves entranyes, mitjançant l'aplicació conjunta del treball immediat i del capital, o treball acumulat. Les altres classes de la societat no tenen ingressos excepte els quals obtenen, sigui voluntàriament o per coacció, d'aquestes tres classes».

Referent a això, continua argumentant:

La part que correspon al treballador de la producció d'un país, segons aquesta teoria, són «els béns de primera necessitat i les comoditats requerides per al manteniment del treballador i la seva família; o aquella quantitat necessària perquè els treballadors, en conjunt, puguin subsistir i perpetuar la seva raça, sense augment ni disminució». Sigui el que sigui la veracitat de la teoria en altres aspectes, no hi ha dubte de la seva correcció en aquest punt concret. Els treballadors només reben, i sempre han rebut, el just per a subsistir; els terratinents reben l'excedent de producció dels sòls més fèrtils, i tota la resta de la producció total del treball, en aquest i en tots els països, anirà a mans del capitalista sota el nom de benefici per l'ús del seu capital.

Després d'una enèrgica anàlisi dels arguments de l'època contra els drets dels treballadors, inclòs en particular el dret a organitzar-se, conclou amb el següent:

En el sistema de la naturalesa, les boques estan unides a les mans i a la intel·ligència; elles, i no el capital, són els agents de la producció; i, segons una altra regla —per molt que hagi estat frustrada per la suposada saviesa dels legisladors—, onsevulla que hi hagi un home, allí també estan els mitjans per a crear o produir el seu manteniment. Si, a més, com dic, el capital circulant no és més que treball coexistent, i el capital fix, treball qualificat, ha de quedar clar que totes aquests nombrosos avantatges, aquests beneficis per a la civilització, aquestes vastes millores en la condició de la raça humana, que s'han atribuït en general al capital, són causades, de fet, pel treball, i pel coneixement i la destresa que informen i dirigeixen el treball. Si es digués, llavors, com tal vegada pot succeir, que tret que hi hagi benefici i tret que hi hagi interès, no hi haurà motius per a l'acumulació i la millora, responc que es tracta d'una visió errònia, i que sorgeix d'atribuir al capital i a l'estalvi aquells efectes que són resultat del treball; i que el millor mitjà de garantir la millora progressiva, tant dels individus com de les nacions, és fer justícia i permetre que el treball posseeixi i gaudeixi de la totalitat de la seva producció. [L'èmfasi és meu – AF]

Aquesta deducció va ser potser la primera declaració econòmica clara de l'argumentació política contra el capital. La seva especial brillantor radicava en el fet que simplement ampliava un argument que Ricardo, l'economista polític més respectat de l'època, havia plantejat per primera vegada en la seva anàlisi de la renda, és a dir, els diners pagats al terratinent per l'ús de la terra. Aquest argument sostenia que, atès que la terra no era ni una font de nou valor ni una font de «capital circulant» —els béns consumits en la producció—, havia de considerar-se una deducció dels beneficis. Hodgskin es va limitar a portar aquest argument un pas més enllà: atès que el treball era la font de tot valor, el capital en si mateix no afegia res al valor del producte, sinó que simplement ho transferia dels béns consumits en una branca de la producció als béns produïts en una altra. L'única font de nou valor era el treball; per tant, el benefici era una deducció del producte del treballador.

Aquest argument era lògicament impecable, però va ser rebutjat amb por i ira pels seus contemporanis, per la senzilla raó que representava una amenaça mortal per als drets dels capitalistes. Segons Dobb[2], James Mill, un economista a temps parcial encara que famós, va respondre que, independentment de si aquestes idees eren certes o no, si es difonien, «serien subversives per a la societat civilitzada». Aquí radica tota l'explicació de per a què es va crear l'Economia: no per a ampliar el coneixement, sinó per a garantir que aquest no pogués conduir a la subversió.

 

La reacció antirricardiana i el naixement de l'«Economia»

El conjunt d'idees, teories, institucions i pràctiques que denomino «Economia» va veure la llum per primera vegada com un esforç sofístic concertat per a defensar la «societat civilitzada» enfront de les conclusions lògicament impecables que Hodgskin va extreure de les teories de l'economista més respectat de la seva època. No es va dissenyar per a comprendre el món en el qual vivim, sinó per a gestionar-lo sense subvertir-lo.

En conseqüència, només podem comprendre per què ha fracassat l'«Economia» estudiant el que intentava fer: a saber, escapar d'una realitat que, erròniament, suposava que podia controlar. El seu propòsit era conciliar els objectius contradictoris de gestionar i justificar un sistema social intrínsecament injust i autodestructiu.

 Aquest projecte està arribant a poc a poc a un final ignominiós; no obstant això, el seu propi fracàs posa de manifest la paradoxa que aquest llibre pretén abordar: en cap moment de la història ha estat major la necessitat de la comprensió econòmica que la mateixa Economia es va proposar suprimir.

La solució que proposo, tal com vaig apuntar en la meva primera entrada sobre Economia, és que aquesta branca del coneixement es converteixi en un requisit general per a ser ciutadà. Igual que la societat victoriana, malgrat tots els seus mals, es va veure obligada a establir l'alfabetització i l'aritmètica com un deure, i en establir les bases de l'educació universal a concedir-les —encara que fos a contracor— com un dret, així també les societats del futur haurien de proporcionar a tots els nens —i exigir-los— una comprensió bàsica de com els productors, venedors i compradors de béns afecten el món en el qual creixeran, i de les opcions de les quals realment disposen, en cas que triïn lliurement que aquest món sigui diferent.

El primer obstacle per a tal canvi és la mateixa idea, conreada amb afany per l'Economia, que la complexitat de la seva tasca la situa més enllà de l'abast dels mortals comuns. De fet, una vegada que ens adonem que l'Economia no és una teoria, sinó una filosofia moral, perd el seu misteri. I quan comprenem com aquesta filosofia es va transformar en un dogma, podem reconèixer les seves fosques matemàtiques i el seu argot tècnic pel que són: escuts retòrics contra el ridícul que mereixen les seves bogeries.

Per aquesta raó, la primera tasca de qualsevol lector al qual la teoria econòmica li resulti intimidant és no deixar-se acoquinar per ella. Es pot comprendre sense necessitat de matemàtiques i amb un mínim d'argot, i sense coneixements previs sobre el tema. No és lògicament senzilla, per la qual cosa és possible que el lector hagi d'esforçar-se per a seguir els seus arguments, però no requereix habilitats sobrehumanes. Aquesta és la raó de ser d'aquest projecte, l'objectiu del qual és dotar als no especialistes de les eines necessàries per a comprendre com pensen realment els economistes i per què s'equivoquen en tantes coses. Si els meus col·legues economistes es reconeixen en aquest mirall, tan millor, però no s'ofereix per a la seva instrucció ni se sotmet a la seva aprovació.

A aquest efecte, hem d'estudiar el que fan els economistes preguntant-nos què els va portar a fer-ho. Com van respondre a les circumstàncies en les quals es trobaven? Entre elles s'inclou l'objecte de la seva recerca, que era, bàsicament, el capitalisme, però també, i de manera crucial, els sistemes institucionalitzats que filtraven i, en última instància, decidien com fer que els resultats resultessin acceptables per als responsables polítics i els qui els finançaven.

El mètode de recerca que proposo és, per tant, històric, és a dir, estudia el que pensen els economistes preguntant-se com van evolucionar les seves idees. Es basa en tres períodes, cadascun marcat per una «crisi econòmica sistèmica», és a dir, un conjunt d'esdeveniments econòmics que van plantejar als governs dificultats de tal magnitud que amenaçaven la seva pròpia existència. Es tracta de la «Primera Gran Depressió» de 1870-1890, la Depressió de 1929-1942 i el prolongat estancament dels països del Nord global, que va començar en 1974 i encara no s'ha resolt. Cadascuna d'aquestes crisis sistèmiques va donar lloc a una resposta política polaritzada. Un grup de pensadors va tractar de substituir el sistema que l'havia generat per una cosa substancialment diferent; l'altre, de reconstituir-ho sota una nova forma.

L'Economia, com mostraran aquestes entrades, va evolucionar com una sèrie d'intents de racionalitzar la segona opció a costa de la primera.

Va fracassar precisament per aquests objectius. El seu desig de racionalitzar l'intrínsecament irracional va portar els participants a construir una alternativa irrefutable enfront de l'adversari que va ser el primer a assentar les conclusions de Hodgskin sobre una base científica rigorosa: Karl Marx. A continuació s'analitza el resultat i es descriu utilitzant el nom que va despertar la ira especial de John Maynard Keynes: l'economia del «Laissez Faire». Jo la diré economia de Lliure Mercat, que significa el mateix.

Espero que les meves pròximes entrades aclareixin tots aquests punts. A Thomas Hodgskin, defensor dels treballadors i els mariners, li correspon la primera paraula.

 

 

[1] https://www.marxists.org/reference/subject/economics/hodgskin/labour-defended.htm

[2] Dobb, Maurice. 1973, Theories of value and distribution since Adam Smith, Cambridge: CUP. (Existeix una traducció espanyola de Siglo XXI, México de 1975).

 

Alan Freeman economista actualment jubilat, viu a Winnipeg (Canadá), on és codirector, junt amb Radhika Desai, del Grup de Recerca en Economia Geopolítica (www.geopoliticaleconomy.ca). Va fer classes d’economia durant deu anys a la Universitat de Greenwich, a Anglaterra, i en el passat ha estat professor visitant en la Universitat Metropolitana de Londres, investigador en la Universitat Tecnològica de Queensland (Australia) i investigador associat en la Universitat de Kent, a Canterbury. Actiu defensor de les arts, es membre del consell d’administració de la Orquestra Simfònica de Winnipeg, de Manitobans for the Arts y de Video Pool Winnipeg. Va ser economista principal de la Autoritat del Gran Londres entre 2000 y 2011, on va redactar informes de gran impacte institucional, com ara: Creativity, London's Core Business (2002); The Living Wage: Towards a Fairer London (2001). La producció acadèmica de l'economista Alan Freeman s'articula principalment al voltant de tres eixos: la reinterpretació de la teoria del valor de Marx, l'economia política de la cultura i l'anàlisi de la desigualtat global i la geopolítica contemporània. Ha escrit diversos llibres i articles entre els que es poden destacar: Marx and Non-equilibrium Economics (1996), editat amb Guglielmo Carchedi; The New Value Controversy and the Foundations of Economics (2004), editat amb Andrew Kliman i Julian Wells; Ricardo, Marx, Sraffa (1984 / Edició ampliada de 2022), editat en col·laboració amb Ernest Mandel; International Income Inequality (2022), escrit juntament amb Nobuharu Yokokawa; Russia, Ukraine and Contemporary Imperialism (2019), editat al costat de Boris Kagarlitsky i Radhika Desai; Article destacat: The Geopolitical Economy of International Inequality (Development and Change, 2024). Juntament amb Radhika Desai, és coeditor de les sèries de llibres «Future of World Capitalism» i «Geopolitical Economy». Dona suport a l'accés obert i publica les diapositives de les seves presentacions a http://www.slideshare.net/alanfreeman777, així com vídeos a https://vimeo.com/alanfreeman.

Traduït del Substack de l’autor: https://alanfreeman874769.substack.com/p/how-sailors-broke-economics

 

 

Trump està perdent en dos fronts

La guerra amb l'Iran ha tirat per terra la seva promesa sobre l'assequibilitat, i la coalició que el va portar al poder en 2024 comença a enfonsar-se.

Grace Blakeley

6 d'octubre de 2026

Els índexs d'aprovació de Trump es troben en mínims històrics en vespres de les eleccions de mitjan legislatura del 3 de novembre. Una nova enquesta revela que l'índex d'aprovació de Trump ha caigut al 32%, el nivell més baix mai registrat. Només el 17% dels enquestats aprova la seva gestió de la crisi de l'assequibilitat, i només el 34% aprova els seus atacs contra l'Iran.

Una altra enquesta va mostrar que l'aprovació de Trump entre els votants independents i llatins —els votants que el van ajudar a assegurar la seva victòria en 2024— ha caigut en picat. Només una quarta part dels votants llatins aprova l'actuació de Trump com a president, i el 59% prefereix ara un Congrés controlat pels demòcrates. Aquests votants podrien canviar el rumb en estats clau que van inclinar la balança a favor de Trump en les últimes eleccions.

Trump declara als periodistes: «Em va d'allò més bé». Font: https://www.theguardian.com/us-news/2026/oct/05/donald-trump-approval-ratings

Trump ha estat viatjant per tot el país per a donar suport a les campanyes republicanes en districtes clau, però alguns candidats han intentat distanciar-se del president a mesura que el seu suport va decaient. Just quan estava a punt d'embarcar en un vol amb destinació a Nebraska, Trump va respondre a les preguntes sobre la caiguda de la seva popularitat dient: «Em va d'allò més bé».

Llavors, què està provocant aquesta caiguda en el suport? Comencem per l'obvi: la capacitat de compra.

El FT ha estat fent un seguiment dels preus dels béns de consum clau, així com de la confiança dels consumidors en l'economia, i el panorama no pinta bé. Al setembre, una enquesta va revelar que gairebé dos terços dels votants registrats afirmaven que l'economia anava per mal camí. El 39% dels estatunidencs afirma que la seva situació econòmica és pitjor que fa un any.

El principal factor que impulsa aquesta sensació de declivi econòmic és la inflació. La inflació general se situa en el 3,4%, i els salaris reals estan caient ara, ja que els preus al consum pugen més ràpidament que els salaris. L'estatunidenc mitjà va experimentar una caiguda del 0,3% en els seus ingressos per hora l'any fins a agost: el cinquè mes consecutiu de caiguda dels salaris reals.

La inflació s'ha mantingut alta des de l'inici de la guerra de Trump contra l'Iran, una guerra que es va sumar a la crisi d'accés a l'habitatge provocada per la recuperació desigual després de la pandèmia i la guerra de Rússia contra Ucraïna. I la situació només sembla empitjorar. A l'agost, un indicador clau de la inflació subjacent va registrar el seu major augment en quatre mesos. Els preus del petroli han tornat a disparar-se per sobre dels 100 dòlars per barril, i en les gasolineres, els preus del gasoil van superar els 6 dòlars per galó per primera vegada.

L'augment dels preus del combustible no sols afecta els costos en les gasolineres, sinó que es repercuteix en pràcticament tot, ja que els combustibles fòssils s'utilitzen per a produir i transportar una gran quantitat de béns essencials. Els preus dels aliments han anat pujant a mesura que augmentaven els preus del combustible, i més d'un terç dels estatunidencs afirma que la seva principal preocupació per als pròxims sis mesos és l'augment del cost dels aliments. Els preus dels aliments han pujat un 2,7% l'any fins a l'agost. Els preus de la carn de boví es troben en màxims històrics, i els dels ous van augmentar un 2,9% només a l'agost.

Trump va guanyar en 2024 en gran part per qüestions d'assequibilitat. Els demòcrates van dur a terme una campanya totalment desconnectada de la realitat, que bàsicament deia als votants que s'equivocaven en preocupar-se per la crisi de l'assequibilitat, restant-li importància i qualificant-la de «vibecesión». Trump va afirmar que abordaria les pressions dels costos a les quals s'enfrontaven els estatunidencs del carrer, només per a iniciar una guerra que va agreujar dràsticament la crisi. A continuació, va seguir exactament la mateixa estratègia que tan malament els havia funcionat als demòcrates, al·legant que la crisi de l'assequibilitat era un «engany». Però ni tan sols les mentides de Trump poden convèncer els estatunidencs del carrer que poden permetre's pagar la compra quan no és així.

******

La pressió inflacionista també està fent pujar els rendiments dels bons i els tipus hipotecaris. Pots llegir l'article que vaig escriure fa unes setmanes per a conèixer l'agitació que afecta els mercats de bons del Tresor dels EUA, però aquesta setmana vull centrar-me en com això està afectant els consumidors a través d'uns tipus hipotecaris més alts. A la fi de setembre, els tipus d'interès de les hipoteques a 30 anys als EUA van superar el 7% per primera vegada en gairebé dos anys, cosa que significa que molts estatunidencs hauran de pagar molt més en concepte d'interessos hipotecaris.

Alguns economistes suggereixen ara que l'augment dels tipus podria començar a afectar el mercat immobiliari estatunidenc. Les xifres de vendes i construcció d'habitatges ja eren febles. L'augment dels tipus d'interès podria ara frenar les vendes, ja que els compradors potencials tenen dificultats per a fer front a les seves despeses. Els promotors immobiliaris comencen a preocupar-se. Un economista especialitzat en el sector immobiliari entrevistat pel FT va afirmar que «els tipus hipotecaris més alts en més d'un any i mig estan arribant a un mercat que es troba en plena desacceleració».

Trump va afirmar que abordaria la crisi de l'assequibilitat de l'habitatge quan va assumir el càrrec. A principis d'enguany, va intentar recórrer a les institucions financeres amb el suport del Govern, Fannie Mae i Freddie Mac (que molts de vosaltres recordareu com les institucions que van estar en el centre de la crisi de 2008), perquè compressin més títols avalats per hipoteques amb la finalitat de mantenir baixos els costos de finançament. També ha dit que prendria mesures per a impedir que els inversors acaparessin habitatges familiars. Però els costos hipotecaris han pujat un punt percentual des de l'inici de la «guerra» de Trump.

Tant els preus de l'habitatge com els lloguers han continuat pujant sota el mandat de Trump. Però la mateixa magnitud de la crisi de l'assequibilitat podria començar ara a exercir una pressió en sentit contrari. Perquè si la gent no pot permetre's comprar un habitatge, el mercat no es mantindrà. La caiguda dels preus de l'habitatge no millorarà la situació de l'estatunidenc mitjà: podria agreujar la sensació de declivi econòmic que senten molts votants en erosionar el valor del patrimoni immobiliari que posseeixen.

******

En el context d'aquestes pressions, la base de Trump s'està dividint. Em va semblar especialment interessant aquest article del FT sobre el moviment «Make America Healthy Again» (MAHA). Trump va aconseguir construir una important base de suport entre els votants preocupats per qüestions sanitàries i mediambientals. Aquest moviment —que va acabar dient-se MAHA— va ser impulsat per Robert F. Kennedy Jr., qui va ser nomenat secretari de Salut en l'Administració Trump després de les últimes eleccions.

Però els simpatitzants de base del moviment afirmen que ha estat «segrestat pels interessos corporatius». MAHA acaba de celebrar una conferència sobre salut a Washington, en la qual van intervenir nou empreses —el doble de les convidades l'any passat—. Entre els ponents corporatius es trobaven des d'OpenAI i Anthropic fins a UnitedHealth, l'empresa àmpliament odiada acusada de denegar reclamacions legítimes per a augmentar els seus beneficis. A aquests patrocinadors corporatius se'ls va cobrar fins a 300 000 dòlars per un torn en una taula rodona de la conferència.

Un simpatitzant de base entrevistat pel FT va afirmar que la presa de control de la conferència per part de les empreses li semblava «la clàssica intriga i la cooptació d'un moviment popular». Una altra simpatitzant, la fundadora de Moms Across America, es va queixar que el moviment havia estat «segrestat» pels «col·legues biohackers».

Una de les principals preocupacions dels simpatitzants de base de MAHA ha estat el canvi de postura de RFK respecte a l'ús de pesticides. RFK Jr. havia defensat la prohibició de l'herbicida glifosato, després que l'OMS el classifiqués com a carcinogen. Havia assenyalat a empreses com Bayer, Syngenta i BASF per finançar recerques científiques que sembraven dubtes sobre l'impacte d'aquesta substància química i per gastar enormes sumes a pressionar als governs per a evitar una regulació adequada. Però Trump s'ha posat del costat de les grans empreses agroquímiques. Al febrer, va signar un decret executiu que promovia el glifosato, amb el suport del propi RFK.

Els seguidors de MAHA van quedar consternats pel canvi de rumb de RFK. Molts també es van mostrar indignats per la decisió de Trump de pressionar a la FDA perquè permetés la importació i venda de cigarrets electrònics aromatitzats. Quant a les vacunes, el moviment també se sent decebut per la decisió de Trump d'autoritzar els assajos amb vacunes de ARNm.

Els qui estan al marge del moviment també temen que aquest s'hagi tornat tòxic per a l'electorat en general. Als republicans moderats els preocupa que el contundent missatge antivacunes de molts partidaris de MAHA pugui perjudicar els republicans en estats clau indecisos. El FT va citar a un enquestador que va afirmar que la retòrica antivacunes suposava una «pèrdua total» per als republicans, ja que la gran majoria dels estatunidencs creu que les vacunes han servit per a erradicar moltes malalties mortals.

Les divisions dins del Partit Republicà entorn del moviment MAHA són només un exemple d'una tendència molt més àmplia: la lenta desintegració de la base que va portar a Trump al poder en 2024. La crisi de l'assequibilitat va ser el que va decidir la victòria de Trump en 2024, però l'energia que va impulsar la seva campanya procedia d'un nucli de seguidors compromesos, preocupats per una varietat de temes —des de la sanitat fins a l'avortament, passant per la immigració—. No obstant això, aquesta base està cada vegada més dividida respecte a l'enfocament de Trump sobre aquestes qüestions.

Prenguem com a exemple la immigració. Molts votants de Trump es van decantar per ell a causa de la seva dura postura contra la immigració, però les seves mesures extremes en aquest àmbit han empès ara als votants en la direcció oposada. Avui dia, gairebé la meitat dels estatunidencs dona suport a l'abolició de l'ICE, i el 54% té poca o gens de confiança en l'agència, enfront del 22% que afirma tenir molta confiança en ella. I la mateixa proporció —el 54%— desaprova la gestió de Trump en matèria d'immigració. Però el que resulta especialment cridaner de les dades és que un de cada tres votants de Trump afirma que, encara que dona suport als objectius de la campanya de deportacions massives, desaprova la forma en què s'està duent a terme.

Trump està perdent ara suport en dos fronts. Està perdent als votants independents i moderats a causa de la seva pèssima gestió de l'economia; i està perdent gran part de la seva base per qüestions com la corrupció, la captura corporativa i els seus atacs a les llibertats civils. Res d'això vol dir que les forces que van portar a l'ascens de Trump s'hagin afeblit. Però el mateix Trump sembla un condemnat a mort.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/trump-is-losing-on-two-fronts?