El
«manchesterisme» a escala nacional.
Richard
Seymour
3 d'agost de
2026
Burnham, seguint l'exemple de Zohran Mamdani, ha començat amb bon peu amb una sèrie d'anuncis de polítiques majoritàriament senzilles, populars i de baix cost: acabar amb el fenomen de les persones sense llar que dormen al carrer, un límit màxim de dues lliures en el preu del bitllet d'autobús i la reducció de l'IVA sobre l'energia.
No obstant
això, entre les polítiques més significatives es troben els plans de
descentralització, la construcció d'habitatges socials i un sistema
d'assistència social finançat per l'Estat i basat en el model del NHS. Burnham
relaciona tot això amb la seva «política del lloc», en la qual la
racionalització de les infraestructures recolza el «creixement en tots els
codis postals». En principi, són mesures massa racionals i humanes per a
prendre-les al peu de la lletra.
Ja he descrit anteriorment com el «manchesterisme», tal com ho
denomina Burnham, va sorgir de la confluència de l'urbanisme del Nou Laborisme
(la Manchester Independent Economic Review), la maquinària municipal impulsada
pels promotors immobiliaris i construïda per Sir Richard Leese i Sir Howard
Bernstein —i heretada per Burnham quan va ser elegit alcalde metropolità de la
ciutat— i les reformes neoliberals impulsades per l'austeritat de George
Osborne sota la rúbrica de la «Northern Powerhouse». En essència, el
«manchesterisme» a escala nacional consisteix a utilitzar les competències
municipalistes transferides per a estimular la competència per la inversió
entre les grans àrees urbanes.
Ara sabem
una mica més sobre com funcionarà. Bàsicament, fa servir la maquinària ja
transmesa per la Llei de Descentralització Anglesa i Apoderament Comunitari de
2026, un projecte de llei impulsat per Angela Rayner sota l'antiga direcció.
Això va crear un sistema de tres nivells d'autoritats estratègiques a gran
escala, amb fons i competències corresponents a cada nivell. En la base es
trobarien les «autoritats estratègiques de base», a tall d'assemblea regional sense
alcalde; en el nivell intermedi, les autoritats estratègiques amb alcalde,
seguint el model de l'alcalde de Londres; i en la cúspide, les autoritats
estratègiques «amb alcalde consolidades» (que compleixen determinades
condicions d'elegibilitat que els atorguen majors competències transferides).
La descentralització està condicionada; cal guanyar-se-la, no es concedeix com
un dret, i es posa l'accent en els alcaldes com un estrat de mediació
personalitzada entre l'executiu (el Número 10) i les autoritats locals.
Això, en
lloc de descentralitzar el poder, el concentra. El Número 10 del Nord serà
l'òrgan executiu que presidirà a una sèrie d'alcaldes amb abundants recursos,
que comptaran amb competències de les quals manquen les autoritats locals,
assolades per l'austeritat fiscal. Això significa més finançament per a
infraestructures i menys per a la prestació de serveis. En 2028-29, tenint en
compte el creixement demogràfic, el poder de despesa de les autoritats locals
serà un 15,9% inferior al que tenien quan va començar l'austeritat en 2011-12,
però, a part d'un ajust moderadament progressiu en la fórmula de finançament,
no hi haurà nous fons per als ajuntaments que presten serveis.
L'anunci, de
la setmana passada, que els alcaldes (i només els alcaldes) es quedarien amb
una fracció de l'impost sobre la renda i de l'impost sobre activitats
econòmiques recaptats en les seves zones, no canvia aquesta situació. No
quedarà clar quina és aquesta fracció fins als pressupostos d'octubre. Una
vegada més, es tracta de la continuació d'una política ja anunciada sota
l'antic règim, per Rachel Reeves en la conferència Mais d'enguany. També ho va assenyalar Jim O’Neill,
assessor de Burnham, antic banquer de Goldman Sachs i economista del projecte
«Northern Powerhouse» de George Osborne. Podem veure l'efecte probable d'això
fixant-nos al Canadà, on les províncies i els principals municipis tenen poders
fiscals molt més descentralitzats: les províncies fixen l'impost sobre la renda
i els municipis, l'impost sobre béns immobles. El resultat és que les
autoritats locals més pobres recapten menys ingressos, al mateix temps que
tenen la responsabilitat de prestar els serveis més sol·licitats: exactament
l'experiència de les autoritats locals angleses des de 2011.
La dreta
voldria fer-te creure que una tan esbombada clàusula d'«igualació» conduirà a
la redistribució dels ingressos de les regions riques a les pobres, per
exemple, de Cambridgeshire a Yorkshire. De fet, encara que els detalls són
escassos de moment, sembla una continuació d'una política que ja s'aplica al
finançament dels ajuntaments, en la qual les subvencions del Govern central
complementen els ingressos de les zones amb menys recursos. I atès que
l'objectiu d'aquest finançament s'inclina cap al desenvolupament i la cerca
competitiva del creixement local, més que cap a la prestació de serveis,
qualsevol «igualació» no pot ser massa igualitària, ja que frenaria l'incentiu
per a estimular la inversió local: no es pot recompensar el creixement i, al
mateix temps, igualar totalment el finançament. La dinàmica també conduiria a
més desigualtat regional, perquè les zones més riques augmenten la seva base
d'ingressos més ràpidament. Finalment, tal com pretenia Osborne amb el seu
«Northern Powerhouse», això estimularia una «carrera cap a l'abisme»: alcaldes
de dretes com Ben Houchen, de Tees Valley, o Andrea Jenkyns, l'alcaldessa de
Reform del Gran Lincolnshire, han afirmat que utilitzaran els ingressos retinguts
per a reduir els impostos locals amb la finalitat d'atreure inversions.
Les dues
polítiques relacionades —els habitatges socials i un Servei Nacional
d'Assistència— podrien canviar el panorama de tot això de manera significativa.
Des del seu discurs en el People’s History Museum de Manchester, Burnham ha
parlat d'una expansió massiva de la construcció d'habitatges socials, en part
com a mitjà per a reduir la despesa en subsidis d'habitatge en desplaçar als
propietaris del sector privat més cars. La construcció de centenars de milers
de nous habitatges ja formava part de la política del Govern, però les
declaracions de Burnham donaven a entendre clarament que, sota el seu
lideratge, aquestes serien propietat de les autoritats locals i es llogarien a
través d'elles. Això no és el que realment implica. En certa manera, Burnham
s'ha limitat a tornar a anunciar el Programa d'Habitatges Socials i Assequibles
posat en marxa per l'anterior líder al juny de l'any passat. Es tracta d'un
paquet de 39 000 milions de lliures destinat a la construcció, al llarg dels
pròxims deu anys, d'uns 300 000 habitatges nous «assequibles», dels quals el
60% es destinarà a «lloguer assequible», l'import del qual podrà fixar-se en el
80% del lloguer de mercat local (molt per sobre del «lloguer social» que solen
cobrar els ajuntaments). No hi ha indicis en la política que aquests habitatges
seran realment propietat dels ajuntaments i llogats per ells, en lloc de per
proveïdors registrats amb ànim de lucre, associacions d'habitatge,
organitzacions de gestió independents (ALMO) o entitats amb finalitats específiques,
la propietat de les quals es reparteixi entre els ajuntaments i els inversors
institucionals. Això és important, perquè no és el mateix que els ingressos
vagin a parar als ajuntaments, que estan mancats de liquiditat, que als
inversors. En la pràctica, és probable que les subvencions del Govern central
acabin subvencionant actius rendistes.
El Servei
Nacional d'Assistència, anunciat també la setmana passada, sembla una mesura de
gran envergadura. La Comissió Casey ja havia estat estudiant la reforma de
l'assistència social per a adults, un sector caòtic ple d'abusos i estafes per
part del sector privat, i que costa a les autoritats locals una mitjana del 37%
de la seva capacitat de despesa bàsica. Si s'inclou l'assistència social
infantil, que no està coberta per aquest servei, el cost s'acosta al 68%. L'anunci
de Burnham consisteix en el fet que encarregarà a Casey que avanci l'informe al
pròxim estiu, posant l'accent en el desenvolupament d'un servei finançat per
l'Estat central per a l'assistència social a adults. Atès que Burnham s'ha
compromès a no apujar l'impost sobre la renda, la Seguretat Social ni l'IVA, el
més probable és que hagi de finançar això amb un augment de l'impost de
successions (per mi, perfecte). Encara que es financi amb fons centrals, no es
gestionarà de forma centralitzada com ocorre amb el Servei Nacional de Salut;
Casey ha indicat que donarà suport a un «mercat mixt», cosa que significa que
hi haurà proveïdors del sector privat. Tanmateix, en principi, això podria
alliberar una gran quantitat de diners per als ajuntaments. No obstant això,
aquest estalvi seria limitat, ja que, lògicament, el Govern també retallaria el
finançament destinat específicament a l'assistència social, els fons hipotecats
del Servei Nacional de Salut i la «recaptació» de l'impost municipal,
mitjançant el qual es permet a les autoritats cobrar a les llars un marge
addicional d'impost destinat específicament a cobrir l'assistència social.
Probablement estem parlant d'estalvis d'un sol dígit i, en alguns casos, és
concebible que els estalvis s'acostin a zero.
El que veiem
aquí, encara que amb una habilitat política incomparablement major, és una
continuació del pla de l'anterior lideratge per al qual Harvey denomina una
«solució espacial». Els problemes d'acumulació de l'Estat britànic, la falta
crònica d'inversió, la baixa productivitat i la desigualtat regional són ben
coneguts. També ho són les seves crisis de legitimitat, basades en la percepció
generalitzada i encertada de la incapacitat de l'Estat i de l'estancament del
nivell de vida. El govern entrant es va comprometre a elevar el nivell de vida
de la majoria, però, en la seva obstinació per mantenir contents als mercats de
bons i als gestors d'actius, havia renunciat a qualsevol eina política per a
aconseguir-ho mitjançant les seves normes fiscals i la seva negativa a
nacionalitzar les infraestructures privatitzades en fallida. Els seus plans de
descentralització pretenien superar la contradicció canviant la geografia de
l'acumulació i l'escala a la qual es governa: el que Neil Brenner denominaria
la «producció de nous espais estatals».
L'Estat està
reterritorialitzant la seva intervenció en l'economia, principalment entorn de
l'ús d'estímuls per a promoure ciutats-regions emprenedores que competeixin per
la inversió. Pot ser que d'això es derivin oportunitats per a estratègies i
reivindicacions d'esquerra de base imposades als alcaldes electes o a través
d'ells, però la forma —que consisteix en la gestió política i el reajustament
de l'escala del desenvolupament desigual i combinat, juntament amb una modesta
racionalització de les funcions de reproducció social— determinarà el
contingut. L'èmfasi recaurà en les coalicions entre alcaldes, promotors
immobiliaris i inversors, supervisades per l'executiu, amb incentius per a
perseguir el creixement, no l'apoderament democràtic ni tan sols la prestació
de serveis bàsics. És probable que el resultat sigui la redistribució i la
intensificació de les desigualtats, mentre que l'incentiu consistirà a
desmantellar les restriccions normatives o les càrregues fiscals que limiten el
creixement potencial.
El
veritablement sorprenent de tot això —i aquí cal reconèixer-li a Burnham el
mèrit que es mereix— és com el «starmerisme» de continuïtat ha estat canviat de
nom de forma tan eficaç amb un vernís d'esquerra moderada. Burnham manté un
ritme constant de senyals d'esquerres: està abandonant el neoliberalisme,
posant fi a l'economia del degoteig, fent que els rics paguin el que els
correspon i redistribuint el poder allunyant-lo del centre. I, com a resultat,
ara com ara gaudeix de gran popularitat i el Partit Laborista avantatja a
«Reform» en les enquestes per primera vegada en molt de temps. No crec que això
duri, ni que Burnham resistís una crisi real, però admeto sentir un cert
alleujament en tenir un enemic que no et faci passar vergonya mortificadora
constantment.
Richard Seymour és un periodista, sociòleg,
assagista i activista polític nord-irlandès i resident a Londres. Doctorat per
la London School of Economics, destaca per les seves
anàlisis polítiques des d'una perspectiva d'esquerra i és editor de la revista Salvage.
Ha escrit assajos influents com Corbyn: The Strange Rebirth of Radical
Politics, The Twittering Machine (sobre l'impacte de les xarxes
socials) i el seu treball recent Disaster Nationalism: The Downfall of
Liberal Civilization (2024). Col·labora habitualment, entre altres a The Guardian, Jacobin i London
Review of Books
Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/manchesterism-on-165659413?
