Comparteixo aquesta xerrada radiofònica impactant de Franklin Delano Roosevelt el 1938 en la que a més de la seva capacitat de lideratge és poden destacar, en primer lloc, que els seus objectius fonamentals eren salvar l'economia capitalista i garantir la pau social democràtica. En segon lloc, tenia clar que per aconseguir-ho calia que l'estat gastés de forma massiva en moments de crisi (quan el sector privat no ho feia suficientment); és el que s'ha anomenat "keynesianisme pràctic". En tercer lloc, que també era imprescindible que hi hagués justicia social i seguretat econòmica de les families, així com evitar els "excesos" (monopolis, per exemple) de les empreses, com a base de la pau social. Així doncs, keynesianisme pràctic i cohesió social (avui en diriem potser social-liberalisme?).
Finalment, però no menys important, voldria destacar les seves fermes conviccions democràtiques en un moment en que el feixisme triomfava a Europa. Amb les seves pròpies paraules:
"En recomanar aquest
programa, penso no sols en les necessitats econòmiques immediates dels
ciutadans de la nació, sinó també en les seves llibertats personals —el bé més
preuat de tots els estatunidencs—. Penso en la nostra democràcia i en la recent
tendència en altres parts del món a allunyar-se de l'ideal democràtic.
La democràcia ha desaparegut en
diverses altres grans nacions —no perquè als ciutadans d'aquestes nacions els
disgustés la democràcia, sinó perquè s'havien cansat de la desocupació i la
inseguretat, de veure als seus fills passar fam mentre ells es quedaven de
braços plegats davant la confusió i la feblesa del Govern, degudes a la falta
de lideratge en aquest—. Finalment, en la seva desesperació, van optar per
sacrificar la llibertat amb l'esperança d'aconseguir alguna cosa a menjar. Als
Estats Units sabem que les nostres pròpies institucions democràtiques poden
preservar-se i fer-se funcionar. Però per a preservar-les hem d'actuar junts,
afrontar amb valentia els problemes de la nació i demostrar que el funcionament
pràctic del govern democràtic està a l'altura de la tasca de protegir la
seguretat del poble.
No sols la nostra futura
solidesa econòmica, sinó la mateixa solidesa de les nostres institucions
democràtiques depèn de la determinació del nostre Govern de donar ocupació als
homes sense treball. El poble dels Estats Units està d'acord a defensar les
seves llibertats a qualsevol preu, i la primera línia d'aquesta defensa radica
en la protecció de la seguretat econòmica. El vostre Govern, en el seu afany
per protegir la democràcia, ha de demostrar que el Govern és més fort que les
forces de la crisi econòmica.
La història demostra que les
dictadures no sorgeixen de governs forts i reeixits, sinó de governs febles i
impotents. Si, mitjançant mètodes democràtics, el poble aconsegueix un govern
prou fort per a protegir-lo de la por i la fam, la seva democràcia prospera;
però si no l'aconsegueix, el poble s'impacienta. Per tant, l'únic baluard segur
d'una llibertat duradora és un govern prou fort per a protegir els interessos
del poble, i un poble prou fort i ben informat per a mantenir el seu control
sobirà sobre el seu govern".
TOTS ELS SUBRATLLATS SÓN MEUS (Nota del traductor).
Xerrada
al costat del foc.
Franklin
D. Roosevelt, 32è president dels Estats Units: 1933-1945
14 d'abril
de 1938
Han passat
cinc mesos des de l'última vegada que em vaig dirigir al poble de la nació per
a parlar-li sobre la situació del país. Havia esperat poder ajornar aquesta
xerrada fins a la setmana vinent perquè, com tots sabem, estem per Setmana
Santa. Però el que vull dir-los a vostès, al poble d'aquest país, és de tal
urgència i està tan estretament relacionat amb la vida de les persones i amb la
prevenció del sofriment humà, que he considerat que no havia d'haver-hi cap
retard. En aquesta decisió m'ha enfortit la idea que, en parlar aquesta nit,
potser hi ha més pau interior i l'esperança de la Pasqua resulti més real al
costat de les xemeneies de totes les llars, i que no és inapropiat fomentar la
pau quan tants de nosaltres pensem en el Príncep de la Pau.
Fa cinc anys
ens enfrontàvem a un problema molt greu de recuperació econòmica i social.
Durant quatre anys i mig, aquesta recuperació va avançar a bon ritme. Només en
els últims set mesos ha sofert un revés visible.
I només en
els últims dos mesos, mentre esperàvem pacientment a veure si les mateixes
forces del sector empresarial el contrarestarien, s'ha fet evident que el
mateix Govern ja no pot permetre's el luxe de no adoptar mesures governamentals
enèrgiques per a fer-li front.
Aquesta
recessió no ens ha retornat als desastres i el sofriment de principis de 1933.
Els vostres diners en el banc està fora de perill; els agricultors ja no es
troben en una situació de profunda angoixa i tenen més poder adquisitiu; s'han
minimitzat els perills de l'especulació borsària; la renda nacional és gairebé
un 50 % superior a la de 1932; i el Govern té una responsabilitat establerta i
acceptada en matèria d'ajuda social.
Però sé que
molts de vostès han perdut els seus llocs de treball o han vist com els seus
amics o familiars els perdien, i no pretenc que el Govern faci com si no veiés
aquestes coses. Sé que l'impacte de les nostres dificultats actuals ha estat
desigual; que han afectat greument alguns grups i localitats, però que a penes
s'han notat en uns altres. Però considero que el
primer deure del Govern és protegir el benestar econòmic de tota la població,
en tots els sectors i en tots els grups. Vaig dir en el meu missatge
d'obertura de l'última sessió del Congrés que, si
l'empresa privada no proporcionava llocs de treball aquesta primavera, el
Govern cobriria el buit —que no defraudaria al poble. Tots hem après la lliçó
que el Govern no pot permetre's esperar fins a haver perdut la capacitat
d'actuar.
Per això, he
enviat al Congrés un missatge de gran transcendència. Aquesta nit vull
llegir-los alguns passatges d'aquest missatge i parlar amb vostès sobre ells.
En aquest
missatge vaig analitzar les causes del col·lapse de
1929 amb aquestes paraules: «l'especulació excessiva i la sobreproducció
de pràcticament tots els articles o instruments utilitzats per l'home… s'havia
donat treball a milions de persones, però els productes de les seves mans
havien superat el poder adquisitiu de les seves butxaques… Sota la inexorable
llei de l'oferta i la demanda, l'oferta va superar de tal manera a la demanda
que podia pagar-la que la producció es va veure obligada a detenir-se. El
resultat va ser la desocupació i el tancament de fàbriques. D'aquí els tràgics
anys compresos entre 1929 i 1933».
Vaig
assenyalar al Congrés que la renda nacional —no els ingressos del Govern, sinó
el total dels ingressos de tots els ciutadans i famílies dels Estats Units—, de
cada agricultor, cada treballador, cada banquer, cada professional i cada
persona que vivia dels ingressos derivats d'inversions, ascendia, l'any 1929, a
vuitanta-un mil milions de dòlars. En 1932, aquesta xifra havia caigut a
trenta-vuit mil milions de dòlars. A poc a poc, i fins fa uns mesos, havia
tornat a pujar fins a un total de seixanta-vuit mil milions de dòlars —una
recuperació bastant bona des del punt més baix.
Llavors vaig
dir això davant el Congrés:
«Però el
mateix vigor de la recuperació, tant en els béns duradors com en els de consum,
va portar amb si a principis de 1937 unes certes pràctiques molt indesitjables,
que van ser en gran part responsables del declivi econòmic que va començar en
els últims mesos d'aquest any. De nou, la producció va superar la capacitat de
compra.
«Va haver-hi moltes raons per a aquesta sobreproducció.
Una d'elles va ser la por: por a la guerra a
l'estranger, por a la inflació, por a les vagues a escala nacional. Cap
d'aquests temors s'ha fet realitat.
»… La
producció en moltes línies importants de productes va superar la capacitat del
públic per a adquirir-los. Per exemple, durant l'hivern i la primavera de 1937,
les fàbriques de cotó van funcionar en centenars de casos en tres torns,
acumulant productes de cotó en les instal·lacions i en mans d'intermediaris i
detallistes. Un altre exemple: els fabricants d'automòbils no sols van produir
un augment normal de vehicles acabats, sinó que van impulsar aquest augment
normal fins a aconseguir xifres anormals, utilitzant tots els mètodes coneguts
per a impulsar les seves vendes. Això va significar, per descomptat, que les
acereries del país funcionessin les vint-i-quatre hores del dia, i que les
empreses de pneumàtics i les fàbriques de cotó acceleressin el seu ritme per a
satisfer aquest mateix tipus de demanda estimulada de manera anòmala. El poder adquisitiu de la nació es va quedar ressagat.
«Així, per a
la tardor de 1937, el país tornava a tenir existències que el públic consumidor
no podia comprar perquè el seu poder adquisitiu no havia seguit el ritme de la
producció.
«Durant el
mateix període, els preus de molts productes
essencials havien pujat més ràpidament del justificat. . . . En el cas
de molts productes bàsics, el preu al consumidor es va elevar molt per sobre
dels preus inflacionistes de l'auge de 1929. En moltes línies de productes i
materials, els preus es van disparar tant que els compradors i els constructors
van deixar de comprar o de construir.
«... El procés econòmic consistent a extreure les
matèries primeres, sotmetre-les als processos de fabricació i acabat,
vendre-les als detallistes, vendre-les al consumidor i, finalment,
utilitzar-les, es va desequilibrar per complet.
«... Els acomiadaments de treballadors es van produir la
tardor passada i han continuat a tal ritme des de llavors que tots
nosaltres —el Govern, el sector bancari, les empreses, els treballadors i els
qui s'enfronten a la indigència— reconeixem la necessitat d'actuar».
Tot això li
ho he dit avui al Congrés i li ho repeteixo a vostès, els ciutadans d'aquest
país, aquesta nit.
A
continuació, vaig
assenyalar davant el Senat i la Cambra de Representants que totes les energies del Govern i del sector empresarial
han de dirigir-se a augmentar la renda nacional, a incorporar a més persones a
llocs de treball en el sector privat i a proporcionar seguretat i una sensació
de seguretat a totes les persones de tots els àmbits de la vida.
Penso
constantment en tot el nostre poble —tant en els aturats com en els que tenen
ocupació— i en els seus problemes humans relacionats amb l'alimentació, el
vestit, l'habitatge, l'educació, la salut i la vellesa. Vostès i jo coincidim que la
seguretat és la nostra principal necessitat; la possibilitat de treballar,
l'oportunitat d'obtenir un benefici raonable en els nostres negocis —siguin
molt petits siguin més grans— i la possibilitat de vendre els productes de les
nostres explotacions agrícoles a un preu que permeti a les nostres famílies
viure dignament. Sé que aquestes són les coses que determinen el benestar de
tot el nostre poble.
Per tant, estic decidit a fer tot el que sigui a la meva mà per a
ajudar-vos a aconseguir aquesta seguretat, i perquè sé que el mateix poble té
la profunda convicció que una prosperitat segura d'aquest tipus no pot ser
duradora excepte si es basa en l'equitat en els negocis i en un sistema en el
qual tots, de dalt a baix, participin de la prosperitat, avui he
reiterat davant el Congrés que ni aquest ni el
Cap de l'Executiu poden permetre's «afeblir o destruir les grans reformes que,
durant els últims cinc anys, s'han dut a terme en benefici del poble
estatunidenc». En la nostra rehabilitació de l'estructura bancària i de
l'agricultura, en les nostres mesures per a garantir un crèdit adequat i més
barat per a tota mena d'empreses, en la nostra assumpció de la responsabilitat
nacional en matèria d'ajuda a la desocupació, en el nostre enfortiment del
crèdit dels governs estatals i locals, en el nostre foment de l'habitatge, el
desmantellament dels barris marginals i la propietat de l'habitatge, en la
nostra supervisió de les borses de valors i les societats de cartera de serveis
públics, i també de l'emissió de nous valors, i en les nostres disposicions en
matèria de seguretat social, l'electorat dels Estats Units no vol que es facin
passos enrere.
«Hem
reconegut el dret dels treballadors a la lliure organització i a la negociació
col·lectiva; i ja existeixen mecanismes per a la gestió de les relacions
laborals. Els principis estan establerts, encara que tots puguem admetre que,
amb el pas del temps, l'administració i les pràctiques poden millorar-se.
Aquesta millora pot produir-se de la forma més ràpida i pacífica mitjançant
esforços sincers per comprendre i col·laborar, tant per part dels líders
sindicals com dels empresaris.
«L'evolució
incessant de la societat humana portarà sens dubte nous problemes que
requeriran nous ajustos. La nostra tasca immediata és consolidar i mantenir els
assoliments aconseguits.
«En aquesta
situació, no hi ha raó ni motiu perquè cap estatunidenc permeti que els seus
temors s'avivin o que la seva energia i el seu esperit emprenedor quedin
paralitzats pel dubte o la incertesa».
Vaig arribar
a la conclusió que el problema actual exigeix
l'actuació tant del Govern com de la ciutadania, i que sofrim principalment
d'una caiguda de la demanda de consum a causa de la falta de poder adquisitiu.
Depèn de nosaltres generar un repunt econòmic.
«Com i en
quins àmbits pot i deu el Govern contribuir a iniciar una espiral ascendent?»
A
continuació, vaig proposar tres grups de mesures
i resumiré les recomanacions.
En
primer lloc, vaig
sol·licitar determinades assignacions destinades a mantenir
la despesa pública en programes d'ajuda a l'ocupació i fins similars durant el
pròxim exercici fiscal al mateix nivell que l'actual. Això inclou fons
addicionals per a l'Administració de Progrés d'Obres (WPA); fons addicionals
per a l'Administració de Seguretat Agrícola (FSA); assignacions addicionals per
a l'Administració Nacional de la Joventut (NYA), i més fons per al Cos Civil de
Conservació (CCC), a fi que pugui mantenir el nombre actual de campaments que
estan en funcionament.
Aquestes
assignacions, que s'han fet necessàries a causa de l'augment de la desocupació,
suposaran un cost addicional d'aproximadament mil milions i quart, per sobre de
les estimacions que vaig enviar al Congrés el 3 de gener.
En
segon lloc, he comunicat
al Congrés que l'Administració proposa posar a la
disposició del país reserves bancàries addicionals per a satisfer les seves
necessitats de crèdit. S'utilitzaran uns mil quatre-cents milions de
dòlars en or que es troben actualment en el Tresor per a sufragar aquestes
despeses addicionals del Govern, i es posaran a la disposició dels bancs tres
quarts de mil milions de dòlars de crèdit addicional mitjançant la reducció de
les reserves que actualment exigeix la Junta de la Reserva Federal.
Aquestes
dues mesures —atendre les necessitats d'ajuda i augmentar els crèdits bancaris—
són, al nostre judici, insuficients per si soles perquè la nació iniciï una
recuperació sostinguda.
Per tant,
vaig passar a la tercera classe de mesures
governamentals que considero vitals. Li vaig dir al Congrés:
«Ni vostès
ni jo podem permetre'ns equipar-nos amb dos cartutxos quan se'n necessiten
tres. Si ens limitem a l'ajuda d'emergència i al crèdit, podríem quedar-nos
sense munició abans que l'enemic sigui derrotat. Si ens equipem plenament amb
el tercer cartutx, tenim totes les possibilitats de guanyar la batalla contra
l'adversitat».
La tercera
proposta consisteix a augmentar de manera
concreta el poder adquisitiu de la nació, proporcionant noves obres a més de la
continuació de les ja existents.
En primer
lloc, permetre que l'Autoritat d'Habitatge dels
Estats Units emprengui la construcció immediata de projectes addicionals
d'erradicació de barris marginals per un valor aproximat de tres-cents
milions de dòlars.
En segon
lloc, renovar el programa d'obres públiques posant
en marxa al més aviat possibles millores públiques permanents necessàries,
per un valor aproximat de mil milions de dòlars, en els estats, comtats i
ciutats.
En tercer
lloc, cal afegir cent milions de dòlars a la
partida pressupostària destinada a carreteres amb ajuda federal, per
sobre de la quantitat que vaig recomanar al gener.
En quart
lloc, cal afegir trenta-set milions de dòlars, a
més de l'estimació anterior de seixanta-tres milions de dòlars, per al control
d'inundacions i la recuperació de terres.
En cinquè
lloc, cal afegir vint-i-cinc milions de dòlars
addicionals per a edificis federals en diverses parts del país.
En recomanar aquest programa, penso no sols en les necessitats
econòmiques immediates dels ciutadans de la nació, sinó també en les seves
llibertats personals —el bé més preuat de tots els estatunidencs—. Penso en la nostra
democràcia i en la recent tendència en altres parts del món a allunyar-se de
l'ideal democràtic.
La democràcia ha desaparegut en diverses altres grans nacions
—no perquè als ciutadans d'aquestes nacions els disgustés la democràcia, sinó
perquè s'havien cansat de la desocupació i la inseguretat, de veure als seus
fills passar fam mentre ells es quedaven de braços plegats davant la confusió i
la feblesa del Govern, degudes a la falta de lideratge en aquest—. Finalment,
en la seva desesperació, van optar per sacrificar la llibertat amb l'esperança
d'aconseguir alguna cosa a menjar. Als Estats Units sabem que les nostres pròpies institucions
democràtiques poden preservar-se i fer-se funcionar. Però per a preservar-les hem d'actuar junts, afrontar amb valentia els problemes
de la nació i demostrar que el funcionament pràctic del govern democràtic està
a l'altura de la tasca de protegir la seguretat del poble.
No sols la
nostra futura solidesa econòmica, sinó la mateixa solidesa de les nostres
institucions democràtiques depèn de la determinació del nostre Govern de donar
ocupació als homes sense treball. El poble dels
Estats Units està d'acord a defensar les seves llibertats a qualsevol preu, i
la primera línia d'aquesta defensa radica en la protecció de la seguretat
econòmica. El vostre Govern, en el seu afany per protegir la
democràcia, ha de demostrar que el Govern és més fort que les forces de la
crisi econòmica.
La història demostra que les dictadures no sorgeixen de governs
forts i reeixits, sinó de governs febles i impotents. Si, mitjançant mètodes democràtics,
el poble aconsegueix un govern prou fort per a protegir-lo de la por i la fam,
la seva democràcia prospera; però si no l'aconsegueix, el poble s'impacienta. Per tant, l'únic baluard segur d'una llibertat duradora
és un govern prou fort per a protegir els interessos del poble, i un poble prou
fort i ben informat per a mantenir el seu control sobirà sobre el seu govern.
Som una
nació rica; podem permetre'ns pagar per la seguretat i la prosperitat sense
haver de sacrificar les nostres llibertats en el procés.
En el primer
segle de la nostra república mancàvem de capital, de mà d'obra i de producció
industrial; però érem rics en terres lliures, fusta lliure i riquesa mineral
lliure. El Govern federal va assumir encertadament la tasca de promoure
l'activitat empresarial i alleujar la depressió econòmica mitjançant la
concessió de subvencions en forma de terres i altres recursos.
Així, des dels nostres primers dies hem tingut una tradició
d'ajuda governamental substancial al nostre sistema d'empresa privada.
Però avui dia el Govern ja no disposa de vastes extensions de terres fèrtils
per repartir i hem descobert que hem d'invertir grans sumes per a protegir les
nostres terres de més erosió i els nostres boscos de més esgotament. La
situació també és molt diferent de la d'antany, perquè ara disposem d'abundant
capital, bancs i companyies d'assegurances repletes de diners ociosos; abundant
capacitat productiva industrial i diversos milions de treballadors a la recerca
d'ocupació. És tant una qüestió de tradició com
de necessitat que el Govern s'esforci per posar a treballar els diners ociosos
i a les persones inactives, per a augmentar la nostra riquesa pública i
enfortir la salut i la vitalitat del poble, com també per a ajudar al fet que
el nostre sistema d'empresa privada funcioni.
Sortir
d'aquesta recessió d'aquesta manera suposarà un cost, però el benefici de
superar-la compensarà aquest cost amb escreix. El temps de treball perdut són
diners perduts. Cada dia que un treballador està desocupat, o una màquina sense
utilitzar, o una empresa es troba estancada, suposa una pèrdua per a la nació. A causa de la inactivitat de persones i màquines, aquesta
nació va perdre cent mil milions de dòlars entre 1929 i la primavera de 1933.
Enguany, vosaltres, els ciutadans d'aquest país, esteu guanyant uns dotze mil
milions de dòlars menys que l'any passat.
Si repassen
les experiències dels primers anys d'aquesta Administració, recordaran els
dubtes i els temors expressats sobre l'augment de les despeses del Govern.
Però, per a sorpresa dels escèptics, a mesura
que avançàvem en l'execució del programa —que incloïa Obres Públiques i Ajudes
a l'Ocupació—, el país es va fer més ric en lloc de més pobre.
Val la pena
recordar que la renda nacional anual va ser trenta mil milions de dòlars
superiors en 1937 que en 1932. És cert que el deute nacional va augmentar en
setze mil milions de dòlars, però recordin que en aquest augment han
d'incloure's actius per valor de diversos mil milions de dòlars que, amb el
temps, reduiran aquest deute, i que molts mil milions de dòlars en millores
públiques permanents —escoles, carreteres, ponts, túnels, edificis públics,
parcs i una infinitat d'altres coses— salten a la vista en cadascun dels tres
mil cent comtats dels Estats Units.
Sens
dubte se'ls dirà que el programa de despesa pública dels últims cinc anys no va
ser la causa de l'augment de la nostra renda nacional. Els diran que l'economia
es va reactivar gràcies a la despesa i la inversió privades. Això és cert en
part, perquè el Govern només va gastar una petita part del total. Però
la despesa pública va actuar com a detonant per a impulsar l'activitat privada.
Per això l'increment total de la nostra producció nacional i la nostra renda
nacional ha estat molt major que la contribució del mateix Govern.
Seguint
aquesta línia de pensament, avui he dit davant el Congrés: «Vull deixar clar
que no creiem que puguem aconseguir un augment adequat de la renda nacional
simplement invertint, prestant o gastant fons públics. És essencial per a la
nostra economia que es posin a treballar els fons privats, i tots reconeixem
que aquests fons tenen dret a obtenir un benefici just».
A mesura que
augmenti la renda nacional, «no oblidem que la despesa pública disminuirà i que
els ingressos fiscals del Govern augmentaran».
L'aportació de terres que en el seu moment vam fer des del
Govern a les empreses era terra de tot el poble. I l'aportació de diners que
ara fem des del Govern a les empreses procedeix, en última instància, del
treball de tot el poble. Per tant, és una qüestió de moralitat, i també d'una
distribució equitativa del poder adquisitiu, que els beneficis de la
prosperitat derivada d'aquest ús dels diners de tot el poble es distribueixin
entre tot el poble, tant entre els més desfavorits com entre els més acomodats. En conseqüència, torno a expressar
la meva esperança que el Congrés aprovi en aquesta sessió un projecte de llei
sobre salaris i horaris que estableixi un salari
mínim en el sector industrial i un límit a les hores de treball, amb
la finalitat de garantir una millor distribució de la nostra prosperitat, una
millor distribució del treball disponible i una distribució més equitativa del
poder adquisitiu.
És possible
que tinguin tota mena d'impressions respecte al cost total d'aquest nou
programa, o respecte a la quantitat que s'afegirà al deute públic net.
És un
programa de gran envergadura. La tardor passada, en un esforç sincer per
equilibrar millor les despeses i els ingressos del Govern, el pressupost que
vaig elaborar preveia fortes retallades en la despesa pública.
A la llum de
les condicions actuals, aquestes estimacions van resultar ser massa baixes. Aquest nou programa afegeix dos mil milions seixanta-dos
milions de dòlars a les despeses directes del Tresor i altres nou-cents
cinquanta milions de dòlars als préstecs
del Govern —i aquesta última suma, en tractar-se de préstecs,
tornarà al Tresor en el futur.
L'efecte net
sobre el deute del Govern és el següent: d'aquí a l'1 de juliol de 1939 —d'aquí
a quinze mesos— el Tresor haurà de recaptar menys de mil cinc-cents milions de
dòlars de diners nous.
Tal
augment del deute net dels Estats Units no ha de ser motiu de preocupació per a
cap ciutadà, ja que es retornarà al poble dels Estats Units multiplicat moltes
vegades en forma de més poder adquisitiu i, a la llarga, en uns ingressos
fiscals del Govern molt majors a causa de l'augment dels ingressos dels
ciutadans.
El que vaig
dir al Congrés al final del meu missatge li ho repeteixo a vostès.
«Reconeguem unànimement el fet que el deute federal,
siguin vint-i-cinc mil milions siguin quaranta mil milions, només podrà
pagar-se si la nació aconsegueix un augment considerable dels ingressos dels
ciutadans. Repeteixo que, si aquests ingressos dels ciutadans poden elevar-se a
vuitanta mil milions de dòlars a l'any, el Govern nacional i l'aclaparadora
majoria dels governs estatals i locals sortiran dels números vermells. Com més
augmenti la renda nacional, més ràpid podrem reduir el total del deute federal,
estatal i local. Des de qualsevol punt de vista, el poder adquisitiu
actual —la renda dels ciutadans d'avui— no és suficient per a impulsar el
sistema econòmic a més velocitat. La
responsabilitat del Govern ens exigeix en aquest moment complementar els
processos normals i, en fer-lo, assegurar-nos que l'aportació sigui adequada.
Hem de reiniciar una llarga i constant tendència a l'alça en la renda nacional.
«… I en
aquest procés, que crec que està llest per a començar, evitem els esculls del
passat: la sobreproducció, l'especulació excessiva i, de fet, tots els extrems
que no aconseguim evitar en 1929. En tot això, el Govern no pot ni ha d'actuar
només. El sector empresarial ha d'ajudar. Estic segur que ho farà.
«Necessitem
alguna cosa més que els elements per a la recuperació. Necessitem una voluntat
nacional unida.
«Hem de
reconèixer a escala nacional que les demandes de cap grup, per molt justes que
siguin, poden satisfer-se tret que aquest grup estigui disposat a col·laborar
en la cerca d'una manera de generar els ingressos amb els quals es pugui
remunerar tant a ell com a tots els altres grups. . . . Vostès, com a
Congrés, i jo, com a president, devem, en virtut dels nostres càrrecs, vetllar
pel bé nacional preservant l'equilibri entre tots els grups i tots els sectors.
«Tenim a la
nostra disposició els recursos nacionals, els diners, la destresa manual i
intel·lectual per a elevar el nostre nivell econòmic —els ingressos dels
nostres ciutadans—. La nostra capacitat només
està limitada per la nostra habilitat per a treballar junts. El que es
necessita és la voluntat.
«Ha arribat
el moment de posar aquesta voluntat en pràctica amb totes les forces motrius al
nostre abast. I estic decidit a aportar el meu granet de sorra.
»… Em sembla
que hi ha uns certs requisits positius que acompanyen a la voluntat —si és que
tenim aquesta voluntat—.
«A tots nosaltres ens incumbeix el deure de la moderació…
Aquesta és la disciplina d'una democràcia. Tot ciutadà patriota ha de dir-se a
si mateix que les declaracions desmesurades, les apel·lacions al prejudici i la
generació d'hostilitat són ofenses no contra una persona o unes persones, sinó
contra tota la població dels Estats Units…
«La moderació implica l'autocontrol d'una opinió pública
eloqüent, capacitada per a distingir els fets de la falsedat, capacitada per a
creure que l'amargor mai és un instrument útil en els assumptes públics. No pot haver-hi dictadura d'un individu ni d'un
grup en aquesta nació, excepte a través de la divisió fomentada per l'odi.
Aquesta divisió mai ha d'existir.
«Finalment,
m'agradaria dirigir-vos unes paraules personals.
Mai oblit
que visc en una casa que pertany a tot el poble estatunidenc i que se m'ha
concedit la seva confiança.
Intento recordar sempre que els seus problemes més profunds són
humans. Parlo
constantment amb els qui venen a exposar-me els seus propis punts de vista; amb
els qui dirigeixen les grans indústries i institucions financeres del país; amb
els qui representen als agricultors i als treballadors; i sovint amb ciutadans
del carrer, sense càrrecs d'alt nivell, que acudeixen a aquesta casa. I
constantment tracte de mirar més enllà de les portes de la Casa Blanca, més
enllà de la burocràcia de la capital nacional, cap a les esperances i els
temors dels homes i les dones en les seves llars. He recorregut el país en
nombroses ocasions. Els meus amics, els meus enemics i el meu correu diari em
porten notícies del que penseu i espereu. Vull
assegurar-me que ni les lluites ni les càrregues del càrrec m'impedeixin mai
conèixer de prop la forma en què el poble estatunidenc vol viure i els senzills
propòsits pels quals m'han posat aquí.
Davant
aquests grans problemes de govern, intento no
oblidar que el que realment importa, en el fons de tot, és que els homes i
dones disposats a treballar puguin tenir una ocupació digna que els permeti
cuidar adequadament de si mateixos, de les seves llars i dels seus fills; que l'agricultor, l'obrer de fàbrica, el botiguer,
l'encarregat de la gasolinera, el fabricant, el comerciant —gran o petit— i el
banquer que s'enorgulleix de l'ajuda que presta a la construcció de la seva
comunitat, que tots ells puguin estar segurs d'obtenir un benefici raonable i
que els seus estalvis estiguin fora de perill —no sols avui ni demà, sinó tan
lluny en el futur com puguin veure—.
Puc percebre
la vostra inquietud tàcita sobre cap a on ens dirigim en aquest món convuls. No
puc esperar que tothom comprengui tots els problemes del poble; però el meu
treball consisteix a intentar comprendre aquests problemes.
Sempre intento recordar que conciliar les diferències no pot
satisfer completament a tothom. Com no espero massa, no em decebo. Però sé que
mai haig de rendir-me, que mai haig de defraudar l'interès general de tot el
poble, simplement perquè aquesta pugui ser, de moment, la sortida personal més
fàcil.
Crec que hem
encertat el rumb que hem traçat. Abandonar el nostre propòsit de construir una
Amèrica millor, més estable i més tolerant seria perdre la marea i, tal vegada,
perdre el port. Em proposo continuar navegant. Estic segur que les seves
esperances i la seva ajuda m'acompanyen. Perquè per
a arribar a un port, hem de navegar —navegar, no quedar-nos amarrats—; navegar,
no deixar-nos portar pel corrent.
Franklin D.
Roosevelt, «Fireside Xat». Publicat en línia per Gerhard Peters i John T.
Woolley, The American Presidency Project
https://www.presidency.ucsb.edu/node/209619
