L'aposta d'un multimilionari en el casino global

Tot el sòlid s'esvaeix en l'aire per a un «multimilionari amant de les criptomonedes» que aspira a convertir-se en president de Mèxic.

Ann Pettifor

22 de febrer de 2026

En primer lloc, vull dedicar aquesta publicació a una benvolguda mentora i gran amiga, Susan George, que ha mort a 91 anys. Va ser autora de dos llibres, A Fate Worse than Debt (1988) i The Debt Boomerang, (1992), que van tindre una profunda influència en la meva carrera i en la meva trajectòria intel·lectual pel món de les finances globalitzades, en particular l'injust món del deute sobirà. També va ser una de les principals impulsores de la campanya mundial Jubileu 2000, destinada a cancel·lar els deutes dels països més pobres. Susan va nàixer als Estats Units, però va viure la major part de la seva vida a França, on va escriure extensament sobre justícia social, subdesenvolupament i deute. Era una dona vivaç, amb una ment feroçment aguda i una profunda estima per la rica vida cultural de la seva pàtria adoptiva. Li dec molt a ella i al seu treball, i la seva defunció m'entristeix enormement.

******

La tragicòmica història d'un multimilionari jugador en The Global Casino

Avui hi ha una història instructiva en el Financial Times que vull compartir amb vostès. Il·lustra molt clarament el grau d'especulació, joc, frau i corrupció que existeix en el cor de The Global Casino, així com la urgent necessitat de tornar a regular el sistema per a començar a reconstruir la confiança i, amb ella, el bon funcionament del sistema financer internacional.

És la història de Ricardo Salines Pliego, un possible candidat a la presidència de Mèxic i multimilionari propietari del conglomerat Grup Elektra. Fa 45 anys que està en el món dels negocis i té 200 000 empleats. Segons el FT, és

un dels magnats més rics i combatius de Mèxic, (i) és conegut al país com a «Oncle Richi» o «Oncle Ric».

Els qui hagin llegit el meu nou llibre sabran que hi ha diverses pàgines en el capítol tres dedicades a l'important paper que exerceixen els actius i, sobretot, la valoració sòlida dels actius en l'elaborat procés d'endeutament, palanquejament, joc i apostes. Jocs fonamentals en les taules de ruleta del sistema financer i monetari internacional (IFMS). En aquest capítol explico una cosa ben coneguda, a saber, que

Els actius són valuosos com a garantia per a obtenir finançament addicional. Els creditors només prestaran diners si poden prendre possessió dels actius o garanties del prestatari per a rebre el pagament total o fins i tot parcial en cas d'incompliment per part d'aquest.

Ricardo Salines Pliego posseïa un actiu d'immens valor: el conglomerat mexicà de banca i comerç detallista Grup Elektra, fundat pel seu pare.

En 2021, Pliego volia apostar 400 milions de dòlars per les criptomonedes, però no disposava de prou efectiu per a fer-ho. Va proposar utilitzar la seva participació en l'actiu que és Grup Elektra com a garantia per a obtenir un préstec de 400 milions de dòlars per a l'aposta. Aquesta pràctica no és inusual. Segons Paul Caruana Galizia, del FT :

El saldo pendent dels denominats préstecs Lombard, que permeten als particulars aprofitar els seus actius per a obtenir préstecs, ascendeix a uns 4,3 bilions de dòlars segons Deloitte, i recentment ha crescut més de pressa que el mercat creditici en general gràcies a l'augment del valor de les accions.

El que va seguir és el que Galizia denomina

un cas pràctic de què pot sortir malament en un sector financer en auge però poc regulat.

Els assessors de Pllego el van orientar cap a un prestador, Astor Asset Management 3, un vehicle de préstec amb finalitats especials registrat al Canadà. Astor Asset Management era propietat d'un tal Thomas Astor-Mellon, dos noms associats a la riquesa. Segons li van dir a Salines, Astor era un nom associat a la família propietària dels famosos hotels Astoria, que en realitat eren propietat d'Hilton, cotitzada en la borsa de Nova York. I Andrew Mellon era el ric i poderós banquer propietari d'un vast imperi empresarial, que va ocupar el càrrec de secretari del Tresor dels Estats Units sota la presidència de Hoover i va presidir la crisi de Wall Street de 1929.

Tots dos noms eren falsos. L'equip de Pliego va descobrir més tard que «Thomas Astor-Mellon» era

Alexei Skachkov, un home d'origen rus que vivia a Atlanta, Geòrgia, i que tenia condemnes per falsificar receptes i robar joies.

Els prestadors no registrats i no regulats que estaven darrere de Asset Management eren grans delinqüents. Van acceptar les accions de Pliego com a garantia i van prometre mantenir aquesta garantia en un lloc segur i protegit. La garantia (és a dir, les accions) valia quatre vegades el valor del préstec, i als prestadors corruptes se'ls va concedir un «poder notarial» sobre la garantia.

Llavors va arribar el colp. Els prestadors van començar a vendre il·legalment la garantia. Van recaptar uns 420 milions de dòlars amb la venda de les preuades accions de Elektra de Pliego. A continuació, van retirar 104 milions de dòlars d'aquesta bonança i els van enviar com a préstec al multimilionari Pliego.

«Va ser el frau perfecte», diu Pliego. «El tipus es va emportar les meves accions, les va vendre i em va donar els diners com a préstec. Déu meu, això és el pitjor que pot passar».

La tragèdia de la història és que Pliego no va ser l'única víctima. Altres «llunyans», petits accionistes de la seva poderosa empresa, també van perdre, com mostra el col·lapse dels preus de les accions en el següent gràfic: la secció 1 mostra el valor de les accions a l'inici del contracte de préstec d'accions i la seva caiguda a mesura que els prestadors deshonestos les venen en el mercat.

 

Hi ha una altra lliçó a aprendre d'aquesta farsa tragicòmica: el poder dels prestadors per a «rehipotecar» les garanties pignorades, una pràctica habitual fins i tot en el sistema bancari regulat, com explica el FT, i una de les causes de la gran crisi financera de 2007-2009.

La rehipotecació és el dret dels prestadors a utilitzar les garanties pignorades pel prestatari com si foren actius propis i a fer servir aquests actius per a obtenir finançament addicional.

En altres paraules, un actiu s'usa per a obtenir finançament addicional per partida doble: primer per part del prestatari i, segon, per part del prestador que manté l'actiu com a garantia. És com pignorar la seva propietat o habitatge com a garantia per a obtenir una nova hipoteca o préstec del banc... i que després el banc faci servir la seva propietat (garantia) per a omplir-se les butxaques demanant més préstecs per al seu propi ús.

Aquesta pràctica, molt estesa abans de la crisi financera de 2008, continua fent-se servir als Estats Units, on els corredors de borsa només poden rehipotecar fins al 140% del préstec d'un client, segons explica el FT.

Conclusió

Podríem encongir-nos d'espatlles davant aquesta història i repetir, com sovint faig jo, que «el món és així». Després de tot, el perdedor d'aquesta història va ser principalment un multimilionari mexicà.

A qui li importa?

Hauria d'importar-nos perquè els partidaris de Salines Pliego volen que es presenti a les eleccions presidencials de 2030, segons ens explica el Financial Times.

El Govern de la presidenta Claudia Sheinbaum el retrata com un agitador de dreta i ha perseguit el conglomerat familiar Grup Salines per pagar menys impostos dels que li corresponen, (arribant a un acord a principis d'aquest mes).

Sklarov (el prestador corrupte) afirma que la disputa de Salines amb el Govern demostra la seva negativa a complir les normes i la seva capacitat per a enganyar.

«Que Déu ajudi a Mèxic si surt triat», afegeix.

Hauríem de creure a aquest home. Al cap i a la fi, cal ser-ne un per a reconèixer-ne a un altre.

 

Ann Pettifor es una economista britànica que se centra en el sistema financer mundial, la reestructuració de la deute sobirana, les finances internacionals i el desenvolupament sostenible. Es directora de Policy Research In Macroeconomics (PRIME), investigadora honorària del Centre de Recerca d'Economia Política de la City, University of London (CITYPERC), membre de la New Economics Foundation. Ha publicat diversos llibres, el darrer dels quals és The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet (2026).

Traduït del Substack de l'autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/a-billionaires-gamble-in-the-global?

 

 

 

 

El que Texas oblida

El Álamo, el mite del desvalgut i la història oculta del Texas roig

Grace Blakeley

25 d'abril de 2026

«L'essència d'una nació resideix en el fet que tots els individus tenen moltes coses en comú, i també en què han oblidat moltes coses».

Ernest Renan, “Qu'est-ce qu'une nation?"

He passat l'última setmana a Texas i ha sigut una bogeria. Sento que ser ací m'ha ajudat a comprendre una mica millor per què la política estatunidenca és com és.

La cultura del «hustle» s'infiltra en cada racó de la vida de la gent. La mitologia del somni americà no sols continua viva, sinó que està en plena expansió. La vida és un gran joc competitiu: si guanyes, estàs d'enhorabona, i tothom t'adorarà i et respectarà. Si perds, acabaràs al carrer amb la resta de la població excedent d'aquest país, i a ningú li importarà gens ni mica. Parlaré més sobretot això en el meu pròxim llibre.

Una altra cosa que em va cridar l'atenció de Texas és el sorprenent blanqueig de la seva història, i la poderosa història que aquest blanqueig permet als texans explicar sobre si mateixos.

Benedict Anderson va descriure famosament a la nació com una «comunitat imaginada». Aquestes comunitats es construeixen a través d'històries, i una de les parts més importants del procés de creació d'històries és la decisió sobre quines parts de la història d'una comunitat es recorden i quins s'obliden.

Recorda El Álamo

Fa uns dies vaig visitar El Álamo, que ofereix una vívida imatge de valents texans lluitant contra repetides invasions d'estrangers àvids de poder per a defensar el seu mode de vida —i guanyar fama i fortuna en el procés—. Enmig de El Álamo hi ha una llarga paret amb una línia temporal que recorre diversos centenars d'anys de la història del lloc, al costat d'una línia temporal mundial destinada a contextualitzar-la.

No em va sorprendre veure que es passava per alt la història de la conquesta i el genocidi. El mural només esmentava els treballs forçats dels pobles indígenes en la construcció de El Álamo, sospito que perquè això va tindre lloc sota el domini espanyol. Vaig seguir la línia temporal fins a la dècada de 1860, esperant alguna menció al paper de El Álamo durant la Guerra Civil. L'única cosa que vaig trobar va ser una breu referència a la formació de la Confederació.

 

Així que vaig mirar la línia temporal «mundial», esperant veure els anys 1861-1865 clarament marcats. No hi havia res. Uns anys més tard, les dates d'inici i fi de la Guerra francoprussiana estaven exposades amb molta claredat. Però la brutal guerra civil que constitueix una part tan important de la història dels Estats Units no va rebre cap menció.

No vaig poder evitar pensar en els escrits d'Anderson sobre la memòria i la construcció de la nació. Al principi de «Comunitats imaginades», Anderson cita la conferència d'Ernest Renan de 1882 «Què és una nació?». Renan va escriure que «l'essència d'una nació és que tots els individus tenen moltes coses en comú, i també que han oblidat moltes coses». De fet, Anderson invoca la Guerra Civil estatunidenca en la seva anàlisi d'aquest oblit col·lectiu, i la tradició sembla continuar viva i cuejant a Texas.

I té sentit. La mitologia de Texas —la història que fa que la gent se senti orgullosa de ser texana— és la història de l'oprimit. És «no ens trepitgeu»; és «veniu a prendre-m'ho»; és «recorda El Álamo». Aquesta història és poderosa. Però no funciona si ets l'opressor. No funciona si ets tu qui trepitja. Només funciona si recordes El Álamo i oblides la Guerra Civil.  

El Texas Roig oblidat

El mural de El Álamo no és l'única part de la història de Texas que ha sigut retocada. Uns dies abans de partir cap als EUA, vaig participar en el pòdcast de Jacobin amb David Griscom. Em va parlar del seu llibre «The Myth of Red Texas» i, molt generosament, em va regalar un exemplar perquè el llegís mentre era ací.

És una lectura brillant. La prosa és aguda, i les històries que narra —des de la vaga de vaquers de 1883, passant per les guerres dels talladors de tanques, fins a la fundació de la Germanor de Treballadors Fusters— són apassionants. En un cert sentit, la història de Griscom coincideix amb la narrativa oficial: és una història de valents desvalguts que lluiten per defensar el seu mode de vida. La diferència és que, en aquesta versió, els herois són els texans de classe treballadora, i els malvats són terratinents cobejosos i polítics corruptes.

No és difícil entendre per què s'ha ocultat aquesta versió de la història de l'estat. La idea que Texas —l'estat tan típicament estatunidenc on regeix el dret al treball, dominat per les grans petrolieres i el Partit Republicà— tingui una història seriosa de socialisme seria difícil de digerir per a l'elit de l'estat. Però no és només l'establishment el que ha oblidat l'antiga força del socialisme en l'estat. L'esquerra també ha perdut aquesta part de la seva pròpia història.

Llavors, per què s'ha oblidat? Part de la resposta és que l'experiment de Texas amb el socialisme no és una història clara. La societat texana no sols estava dividida en classes; estava dividida per races. I els primers socialistes de l'estat van fracassar en gran manera a l'hora d'unir a la classe treballadora entorn de les línies de classe, sovint agreujant les divisions racials entre els treballadors en lloc de superar-les. En fer-ho, li van fer el joc als capitalistes, que no desitjaven una altra cosa que els treballadors s'enfrontessin entre si en lloc d'unir-se contra el seu enemic comú.

Els intents dels capitalistes per incitar a l'odi racial eren molt menys subtils del que són avui dia. Griscom destaca una cita d'un terratinent adinerat, que descriu com a «emblemàtica» de la forma en què les elits intentaven enfrontar als treballadors negres i blancs entre si:

«Els arrendataris blancs són una colla d'anarquistes inútils, peresosos i mentiders. Els he fet fora a tots de la meva granja, excepte a un, i els he substituïts per treballadors negres, als quals puc manar i que faran el que els digui. La meva experiència amb els arrendataris blancs va ser desastrosa».

Per desgràcia, aquestes tàctiques van funcionar en gran manera. Els treballadors blancs eren tan propensos a culpar als treballadors negres de la desocupació i els baixos salaris com a la classe capitalista. La Germanor de Treballadors Fusters —que va aconseguir unir a treballadors negres i blancs en un sindicat que es va declarar en vaga contra una indústria de la fusta sorprenentment explotadora— va ser l'excepció.

Naturalment, la classe dominant va comprendre l'amenaça que representava aquest tipus de solidaritat de classe i va treballar sense descans per a destruir el sindicat. Al principi, els patrons van intentar portar a treballadors negres perquè fessin d'esquirols contra els vaguistes, en un bast intent de dividir-los. Quan això va fracassar, van recórrer a la força bruta i a la corrupció política. I la història de la Germanor de Treballadors Fusters va quedar en l'oblit, juntament amb gran part de la història del socialisme texà.

Recordar aquesta història és fonamental per a l'esquerra actual, tant perquè contraresta la versió edulcorada de la història que retraten els qui estan en el cim, com perquè ofereix lliçons crucials sobre com construir un moviment que pugui amenaçar verdaderament el poder del capital.

La història de Texas ens mostra que, units, els treballadors són forts. Els patrons ho saben, i mai deixaran d'intentar dividir als treballadors per motius de raça, gènere i qualsevol altre prejudici que se'ls ocorri. L'estratègia més eficaç del capital, que continua fent-se servir avui dia, és dirigir-se directament als treballadors blancs, dient-los que els seus salaris i condicions serien millors si no fos per les minories que els fan la competència.

Mentre els treballadors blancs es creguin aquesta narrativa, mai aconseguiran la solidaritat necessària per a enfrontar-se als qui estan en el cim. I les elits continuaran explicant-los una versió de la seva història i de la seva nació que omet precisament les lluites que la van forjar.

 

Grace Blakeley es redactora de la revista Tribune Magazine y autora de varios libros, entre ellos «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» y «Stolen: How to save the world from financialisation. Puedes encontrar su trabajo en Substack en graceblakeley.substack.com. Aparece con frecuencia en medios de comunicación británicos e internacionales, como BBC Question Time, Good Morning Britain de ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV y MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/what-texas-forgets