Les guerres de les cadenes de subministrament

Des de l'heli fins a l'alumini, passant per la nafta... Una llista no exhaustiva de les cadenes de subministrament crítiques que es veuen afectades per la guerra de l'Iran.

Grace Blakeley

3 d'abril de 2026

A principis d'aquesta setmana, estava llegint el FT quan vaig veure un article sobre l'impacte de la guerra de l'Iran en la producció d'heli. Això em va portar a endinsar-me en una espècie de laberint investigant els processos de fabricació que utilitzen heli, des de semiconductors fins a màquines de ressonància magnètica.

M'encanta aprendre sobre els inputs inusuals que es fan servir per a produir les coses de les quals depenem cada dia, i com es produeixen i transporten aquests inputs per tot el món. Realment t'ajuda a fer-te una idea de la intricada i globalitzada que s'ha tornat la producció capitalista, i del sorprenentment fàcil que és tirar arena en els engranatges d'aquesta màquina delicadament equilibrada.

 

La planta de GNL de Ras Laffan, a Catar, s'ha vist obligada a detenir la producció, la qual cosa afecta a tot: des del gas natural fins als fertilitzants, passant per l'heli.

Conèixer les vulnerabilitats de les cadenes de subministrament del capital és, òbviament, de gran utilitat per als socialistes. Els organitzadors del moviment obrer fa molt temps que tracten d'identificar aquests colls d'ampolla, ja que fer-ho els permet utilitzar els escassos recursos per a interrompre la producció de forma més eficaç. N'hi ha prou amb pensar en els treballadors portuaris que es van negar a carregar enviaments amb destinació a Israel en protesta pel genocidi.

Però estudiar aquestes cadenes de producció també ajuda a comprendre fins a quin punt el capitalisme global s'ha tornat intrínsecament fràgil. Hem vist com es posava de manifest aquesta fragilitat almenys dues vegades en els últims cinc anys, amb les guerres a l'Iran i Ucraïna.

Aquestes guerres no van ser esdeveniments aleatoris: van ser produïdes pel capitalisme fòssil. A mesura que el col·lapse climàtic continuï i el capital fòssil reaccioni, guerres com aquestes es tornaran més comunes. L'elecció de populistes de dreta més temeraris per part de votants farts d'un establishment que no els promet més que estancament i declivi només empitjorarà les coses. Les guerres que provoquen el col·lapse d'aquest fràgil sistema són —en altres paraules— una part molt important d'aquest mateix sistema.

Ens hem topat amb una d'aquelles fascinants «contradiccions» de la producció capitalista sobre les quals tant va escriure Marx. El capitalisme fòssil globalitzat és un sistema delicat, i està creant constantment pertorbacions que el desequilibren.

Aquesta setmana, he decidit endinsar-me encara més en el cau del conill analitzant les cadenes de subministrament més importants —i menys comentades— que aquesta guerra està alterant. M'ha portat bastant temps, així que aquesta part és només per a subscriptors de pagament (recordin que ofereixo descomptes solidaris per als qui no poden permetre's la subscripció completa). Si encara no ho han fet, no deixin de llegir el meu article gratuït de principis d'aquesta setmana sobre la importància de l'heli per a la producció mundial de xips, i per què la guerra de l'Iran podria rebentar la bombolla de la IA.

 

Una llista no exhaustiva de les cadenes de subministrament crítiques que es veuen afectades per la guerra de l'Iran

-. El preu real del petroli es dispara fins al seu nivell més alt des de 2008 – Bloomberg

El petroli ha estat pujant i baixant des que va començar la guerra: cau quan els inversors pensen que la guerra acabarà i puja quan s'adonen que s'equivocaven. Ahir, els preus del petroli es van disparar de nou en repetir-se aquest patró una vegada més.

Aquest article de Bloomberg assenyala que un preu clau del petroli en el món real (és a dir, no sols les apostes en els mercats financers) va arribar els 140 dòlars, el nivell més alt des de 2008. En realitat, existeix un desequilibri entre els preus en els mercats reals i els mercats de futurs, ja que els qui produeixen i transporten el petroli registren una escassetat molt major del que la majoria dels inversors semblen adonar-se. Per tant, cal esperar que els preus del petroli en el món real continuïn pujant.

El petroli és, òbviament, un input fonamental per a quasi tot. En conseqüència, quan els preus del petroli pugen, la inflació tendeix a seguir-los. Ho vam veure en la crisi de 2022 a Ucraïna, i dècades abans, en els anys setanta.

Però la inflació provocada pel preu del petroli és una bèstia diferent de la inflació normal. En general, els economistes esperen que la inflació sorgeixi de l'excés de demanda, és a dir, de persones o empreses massa entusiastes que intenten comprar massa coses. Pugen els tipus d'interès per a encarir el deute i obligar a tothom a moderar una mica el seu consum i inversió.

Però quan el petroli s'esgota —ja sigui perquè no es produeix o perquè no es transporta—, la capacitat productiva de l'economia mundial es redueix. Podem produir menys coses, per la qual cosa els preus pugen per a reflectir aquesta nova escassetat.

No hi ha molt que els responsables polítics puguin fer al respecte. Poden intentar dissuadir a la gent de gastar i invertir per a ajustar la demanda a l'oferta, però no és que la gent pugui deixar de comprar l'energia que necessita per a escalfar les seves llars o anar a treballar. Així que els preus pugen, i les llars i les empreses es veuen obligats a absorbir aquesta pujada de preus, cosa que significa que tenen menys diners per a altres coses.

Ací és quan es produeix l'estagflació: la combinació d'estancament i inflació. Més informació al respecte ací.

-. La guerra de l'Iran escanya el subministrament d'heli, la qual cosa suposa una amenaça per als fabricants de xips i el sector sanitari – The Financial Times

Vaig esmentar la crisi de l'heli en la meva columna de dimarts, però aquell article se centrava principalment en la indústria de la IA. En resum, l'heli és un subproducte de la producció de gas natural, i Catar representa entre el 30% i el 40% de la producció mundial. Amb el tancament de la planta de Ras Laffan, la producció d'heli de Qatar ha caigut dràsticament.

L'heli és un input fonamental per a molts altres processos industrials, per la qual cosa no sols les grans empreses tecnològiques es veuran afectades per l'escassetat. Els microxips es fan servir, òbviament, en pràcticament tots els dispositius electrònics, i la carrera per la IA ja estava fent pujar els preus, ja que tothom s'afanya a aconseguir xips. L'escassetat d'heli amenaça d'agreujar aquesta manca, la qual cosa suposarà un augment dels preus de la majoria dels dispositius electrònics a llarg termini.

L'heli també s'utilitza com a refrigerant en els escàners de ressonància magnètica que es troben en hospitals de tot el món. Realitzar una ressonància magnètica ja és molt car i ara podria encarir-se encara més a mesura que s'apugin els preus de l'heli. Això no és una bona notícia per als pacients, ni per als governs que cobreixen els costos sanitaris. Un metge entrevistat en aquest article va dir que podria ser necessari apagar uns certs sistemes de ressonància magnètica si l'escassetat continua.

Encara no hem arribat a aquest punt: altres proveïdors d'heli, especialment als EUA, estan tractant d'augmentar la producció per a satisfer la demanda (i guanyant molts diners en el procés; vegin-se alguns articles més avall). Però si la guerra no acaba aviat, això podria convertir-se en un problema molt més greu.

-. El subministrament de fertilitzants de l'Índia es veu afectat per la guerra, que interromp els enviaments – BBC

Gran part dels fertilitzants es fabriquen a partir d'urea, que al seu torn es produeix fent servir gas natural, per la qual cosa els preus estan pujant a mesura que disminueix el subministrament. Alguns agricultors estan protegits, ja que ja han comprat els seus subministraments de fertilitzants, però altres no. Per tant, l'augment dels preus dels fertilitzants podria començar a repercutir en un encariment dels aliments en unes poques setmanes.

Aquest article se centra en l'Índia, on viuen milers de milions de persones que depenen de l'agricultura de subsistència. L'Índia és un dels majors consumidors de fertilitzants del món, i quasi tots són importats. El país no sols s'enfronta a l'augment dels preus dels fertilitzants a causa de les limitacions de producció, sinó també a les interrupcions en els enviaments a través de l'estret d'Ormuz.

En aquests moments, el Govern afirma que podrà satisfer la demanda recorrent a les seves pròpies reserves d'urea. Però no podrà fer-ho per sempre, i si la guerra es prolonga molt més, les interrupcions en el subministrament empitjoraran. Si l'escassetat afecta la pròxima temporada de sembra, això es traduirà en menors rendiments i, per tant, en preus més alts que reflecteixin l'escassetat més gran de certs productes agrícoles.

-. L'alumini s'encamina cap a un augment mensual del 10% mentre la guerra a l'Iran pertorba els subministraments – Bloomberg

El golf Pèrsic produeix al voltant d'una desena part de l'alumini mundial, i la producció s'ha vist interrompuda en tota la regió. El tancament de l'estret d'Ormuz també ha bloquejat les exportacions de les existències actuals.

Per a empitjorar les coses, segons s'informa, drons iranians han atacat diverses plantes de producció d'alumini, almenys una de les quals ha patit danys suficients per a obligar-la a tancar a llarg termini. Per tant, no es tracta només d'un problema a curt termini: la guerra podria afectar la producció d'alumini durant els pròxims anys.

Com a resultat, els preus de l'alumini s'encaminen cap a la seva pujada mensual més elevada en quasi dos anys. Els preus s'acosten als 3.500 dòlars per tona, amb un augment del voltant del 10% per mes, fins i tot mentre la majoria dels altres metalls industrials baixen. L'escassetat de subministrament també ha impulsat a l'alça les primes en altres mercats i ha incrementat la demanda d'exportacions xineses.

Molts productes bàsics es fabriquen utilitzant alumini: des de cotxes i avions, passant per línies de transmissió elèctrica i marcs de panells solars, fins a llaunes de begudes i ordinadors portàtils. Per tant, l'augment dels preus farà pujar els preus de molts productes.

-. Les exportacions de nafta dels EUA es disparen mentre les accions militars de Trump trastoquen el comerç – Bloomberg

Probablement no has sentit parlar abans de la nafta, però es tracta bàsicament d'una mena de combustible «lleuger» fonamental per a la indústria moderna. El seu principal ús és en les plantes petroquímiques, on és esquerdat «cracked» per a produir substàncies com l'etilè i el propilè (utilitzats per a botelles de plàstic i envasos), polièster i niló, i diversos productes químics (per exemple, per al seu ús en detergents). També es fa servir en la producció d'uns certs combustibles i pot mesclar-se amb formes «pesades» de petroli cru (com el de Veneçuela) per a refinar-lo.

En altres paraules, la nafta se situa en el cor de la indústria manufacturera mundial, i cada vegada és més escassa. El principal problema és el tancament de l'estret d'Ormuz, que està interrompent el transport del voltant d'un milió de barrils de nafta al dia. Països com el Japó, els fabricants dels quals depenen en gran manera de la nafta, s'han vist molt afectats per l'escassetat i algunes fàbriques han hagut de reduir la producció. Els fabricants europeus també s'han vist molt afectats.

Com a resultat, els preus s'han disparat, i els productors dels EUA han fet un pas al davant per a satisfer aquesta demanda. El mes passat, els exportadors dels Estats Units van enviar la quantitat més gran de nafta de la història. Tota aquesta nafta procedeix del fracking en estats com Texas i Nou Mèxic, i les empreses estatunidenques de fracking veuen com es disparen els preus de les seves accions.

Un altre aspecte fascinant d'aquesta història és el fet que, des de la invasió de Trump, Veneçuela està important cada vegada més nafta dels EUA per a diluir el seu cru pesat i poder transportar-lo i exportar-lo. Les guerres de Trump han convertit de fet als productors d'esquist dels EUA en els eixos de la indústria dels combustibles fòssils.

-. El plàstic és el cost ocult de la guerra a l'Iran – CNN

En relació amb això, els preus dels plàstics estan pujant perquè pràcticament tots es produeixen fent servir compostos derivats de combustibles fòssils (inclosa la nafta; vegeu més amunt). Orient Mitjà representa al voltant d'una quarta part de les exportacions de polietilè i polipropilè, i la major part d'aquestes es transporta a través de l'estret d'Ormuz.

Com a resultat d'aquestes limitacions de subministrament i transport, els preus s'han disparat des de l'inici de la guerra. Un expert del sector entrevistat per a aquest reportatge de la CNN va afirmar que «mai havia vist res semblant» a les pujades de preus registrades durant l'últim mes.

Aquest augment dels costos acabarà repercutint en l'encariment d'articles d'ús quotidià com els coberts d'un sol ús, les begudes embotellades i les bosses d'escombraries. Amb el temps, l'augment dels costos d'envasament també podria elevar els preus dels aliments, mentre que en sectors més complexos, com la fabricació d'automòbils, aquests canvis podrien tardar mesos a reflectir-se.

Atès que els plàstics estan profundament arrelats en les cadenes de subministrament i són difícils de substituir a curt termini, les empreses tenen opcions limitades més enllà d'apujar els preus o reduir l'ús de materials. Si els alts preus de l'energia persisteixen, l'impacte en els consumidors podria durar anys.

-. Next afirma que el conflicte a Orient Mitjà podria elevar els preus de la roba fins a un 10% - The Guardian

 D'alguna manera, la indústria dels combustibles fòssils ens va convèncer a tots perquè comencéssim a portar roba feta de petroli, per la qual cosa els preus de la roba pujaran.

Per a ser justos, en aquest moment el major problema per a la indústria de la moda no és la producció, sinó la logística. El transport marítim s'ha tornat molt més difícil i car a causa del tancament de l'estret d'Ormuz i a l'augment dels preus del combustible. Actualment, els proveïdors estan simplement recorrent a les seves existències, cosa que significa que les interrupcions han sigut limitades, però els preus començaran a pujar si el conflicte es prolonga molt més. El director executiu de Next afirma que els preus podrien pujar fins a un 10% si la guerra continua durant l'estiu.

A llarg termini, la producció es veurà afectada per l'augment dels preus dels productes químics utilitzats per a fabricar els teixits sintètics dels quals depenen moltes cadenes de moda. L'augment dels costos energètics també elevarà els costos de producció. En última instància, aquest augment dels costos es traslladarà als consumidors.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/supply-chain-wars?

 

 

Amb la pujada vertiginosa dels preus del petroli, els beneficis de les empreses extractives es disparen i acaben reciclant-se en paradisos fiscals. Però encara no és massa tard per a gravar eficaçment als qui es lucren amb la guerra, ens diu @zucmangabriel.

A on van els beneficis de la guerra?

Gabriel Zucman

7 d'abril de 2026

Amb la pujada vertiginosa dels preus del petroli, els beneficis de les empreses extractives es disparen i acaben reciclant-se en paradisos fiscals. Però encara no és massa tard per a gravar eficaçment als qui es lucren amb la guerra.

Per als pobles i els dirigents de la dècada de 1970, era evident que els beneficis generats per l'explosió dels preus de l'or negre després de les crisis petrolieres de 1973 i 1979 s'havien de socialitzar, en gran part.

Alguns països productors, com l'Aràbia Saudita i Veneçuela, van optar per nacionalitzar la seva producció (entre 1973 i 1980 en el cas del primer, en 1976 en el del segon); uns altres, per gravar-la amb tipus quasi confiscatoris.

Així, els Estats Units va crear en 1980 un impost sobre els superbeneficis petroliers amb un tipus impositiu del 70%, que s'aplicava després d'haver pagat l'impost normal de societats amb un tipus del 46%. És a dir, una imposició total de prop del 85%. El Regne Unit va fer el mateix en 1975.

Igual que s'havien confiscat els beneficis dels comerciants d'armes durant les guerres del segle XX —amb una imposició del 95% sobre els superbeneficis als Estats Units en 1942—, era impensable que la renda petroliera, fruit de conflictes armats i revolucions, pogués ser apropiada per cap potència privada.

Així va ser com les riqueses faraòniques generades per l'explosió del preu de l'or negre, aquest preu tan cobejat, es van escapar de les mans de les grans petrolieres i dels seus propietaris.

Molt descontents, aquests últims es van prometre que no tornarien a caure en el mateix parany.

*****

A partir dels anys vuitanta, les companyies petrolieres, aquestes grans multinacionals del segle XX, van posar tot el seu poder al servei d'un projecte per a reescriure les regles del joc econòmic internacional, que havia de garantir la seva prosperitat.

En aquesta nova organització del comerç mundial —que va desembocar en la globalització que hem conegut des dels anys 1980 fins als anys 2020— dues innovacions havien d'impedir que es repetís l'episodi dels anys 1970.

La competència internacional, en primer lloc, havia de garantir que cap Estat gravés els beneficis amb impostos massa elevats. Per descomptat, els jaciments de petroli, a diferència de les fàbriques, no es poden deslocalitzar, però el xantatge se centraria en la inversió: massa impostos ací, al Regne Unit o a Noruega, i les empreses anirien a perforar allí, a Rússia o al Canadà.

Sota aquesta amenaça, els països productors van anar baixant, un darrere l'altre, els seus tipus impositius sobre les empreses extractives.

L'auge dels paradisos fiscals, a continuació: si un Estat intentava recaptar la seva part, les empreses petrolieres deslocalitzarien no la seva producció, sinó els seus beneficis comptables cap a cels més clements, mitjançant transferències dintre del grup i altres tècniques d'enginyeria financera.

Les investigacions dutes a terme per les economistes Alice Chiocchetti i Ninon Moreau-Kastler han permès quantificar aquest fenomen.

Per cada euro de benefici obtingut per la indústria extractiva, uns 12 cèntims acaben en paradisos fiscals, gravats a tipus irrisoris.

I en temps de crisi, no és el 12%, sinó el 20% dels superbeneficis el que es registra en els centres financers offshore, a les Bermudes, Luxemburg o Singapur.

*****

Així, els tipus impositius efectius en la indústria petroliera, encara que continuen sent superiors als vigents en altres sectors de l'economia (perquè és difícil ocultar que s'extrau petroli, la qual cosa dona poder als països productors), s'han desplomat al llarg de l'últim mig segle.

Es disposa de les sèries històriques més llargues per a les multinacionals dels Estats Units, la qual cosa permet comprendre bé la magnitud d'aquesta transformació.

Abans de la primera crisi del petroli, les empreses petrolieres estatunidenques pagaven un 65% en impostos sobre els seus beneficis obtinguts a l'estranger. Una taxa que va ascendir al 90% a mitjan dècada de 1970 (sense comptar el cost de les nacionalitzacions).

Abans de descendir progressivament a partir de la dècada de 1980, fins a aconseguir el 37% en 2023, l'últim any disponible.

 

Interpretació i fonts: aquest gràfic mostra l'evolució del tipus impositiu efectiu de les empreses petrolieres estatunidenques sobre els seus beneficis estrangers (és a dir, la relació entre els impostos pagats a l'estranger i els beneficis registrats a l'estranger). Font: càlculs de l'autor a partir de les enquestes pluriennals de l'Oficina d'Anàlisi Econòmica sobre les activitats de les multinacionals estatunidenques; vegeu Wright i Zucman (2018) per a una presentació d'aquestes dades.

En concret, mentre que en la dècada de 1970 el 90% de la renda petroliera se socialitzava, avui dia dos terços d'aquesta aniran a les butxaques dels accionistes.

Per això, amb la pujada vertiginosa dels preus del petroli, les accions de les empreses petrolieres s'han disparat des del començament dels bombardejos israelo-estatunidencs a l'Iran, i abans d'això, després del derrocament de Nicolás Maduro a Veneçuela.

L'índex de les 120 empreses petrolieres i gasístiques més grans  del món, la meitat de les quals són estatunidenques, s'ha disparat un 30% des de principis de 2026, la qual cosa suposa un augment de la capitalització borsària de més d'1 bilió de dòlars en tres mesos. Aquest augment ja supera amb escreix al confirmat en el moment de la invasió d'Ucraïna en 2022.

Una paradoxa aclaparadora: mentre que mai ha sigut tan urgent detenir l'extracció d'energia fòssil en favor de fonts descarbonitzades, els beneficis que els actors econòmics privats poden obtenir d'aquesta activitat mai han sigut tan fabulosos.

«Quan s'apugen els preus del petroli, guanyem molts diners», va declarar ingènuament Donald Trump al març. Per «nosaltres» cal entendre, per descomptat, a les empreses petrolieres (que es compten entre els principals finançadors de la seva campanya) i a les llars més acomodades (titulars d'accions).

És cert que els preus de la gasolina pugen, però —a diferència del que ocorria en els anys 70— són molts els que, a l'Amèrica tan volguda per Trump, hi surten al final guanyant.

És difícil comprendre la duració de la guerra a l'Iran si s'ignora aquesta sinistra aritmètica.

*****

Què fer?

En 2022, la Unió Europea havia adoptat un impost, modestament denominat «contribució de solidaritat», amb un tipus impositiu del 33% sobre els beneficis extraordinaris de les empreses petrolieres i gasísticas. A principis d'abril de 2026, Alemanya, Itàlia, Espanya, Portugal i Àustria van instar la Comissió Europea a tornar a introduir un instrument de la mateixa naturalesa.

No obstant això, és fonamental no repetir els errors del passat. A França, la contribució de solidaritat quasi no va reportar ingressos. Mentre que es podien esperar 3000 milions d'euros, els ingressos recaptats finalment només van ascendir a 69 milions d'euros, és a dir, 40 vegades menys.

És cert que França havia optat per una aplicació particularment minimalista de la norma europea, excloent de manera arbitrària la majoria de les activitats petrolieres de l'àmbit de la contribució.

Però hi ha una altra raó per a aquest fiasco, posada en relleu pels treballs d'Alice Chiocchetti i Ninon Moreau-Kastler: la propensió de les empreses petrolieres a deslocalitzar els seus superbeneficis a paradisos fiscals.

De cada euro de superbenefici, com hem vist, 20 cèntims aniran allí. Els 80 cèntims restants es queden als països productors, i no es registra res als països de refinació o de consum, com França.

No es tracta d'una fatalitat, sinó d'una elecció política. La solució més eficaç consistiria a gravar els superbeneficis mundials de les empreses extractives, difícils de manipular, i no aquells que pretenen «obtenir» a França, que aconsegueixen reduir sense dificultat a la mínima expressió.

El repte financer és de primer ordre. Jutgin vostès mateixos: en 2022, TotalEnergies va obtindre uns 10 000 milions d'euros de superbeneficis a escala mundial. Imaginem, doncs, que l'escenari es repeteix en 2026. Una imposició del 90% sobre aquests superbeneficis —el que era més o menys la norma internacional fins als anys 80— permetria recaptar 9 000 milions d'euros en ingressos fiscals, és a dir, l'equivalent a 130 euros per francès, 650 euros per a una família de 5 membres.

Aquests ingressos es podrien redistribuir de manera equitativa entre tots els francesos: és la política seguida des de fa temps per Alaska, que reverteix els beneficis socialitzats de l'explotació petroliera a cada habitant, per un import de 1704 dòlars per unitat familiar en 2024.

Es poden considerar altres solucions, com gravar els augments de capitalització borsària en lloc dels superbeneficis, tal com vam proposar amb els meus col·legues de l'Observatori Europeu de la Fiscalitat (que des de llavors s'ha convertit en l'Observatori Internacional de la Fiscalitat) en 2022.

Sigui com sigui, una cosa és clara: seria inacceptable que les empreses —com TotalEnergies— que s'enriqueixen a costa del nostre planeta, accentuant la nostra dependència del petroli i les nostres vulnerabilitats geopolítiques, aconseguissin, com en 2022, eludir la solidaritat nacional.

Igual que els seus predecessors del segle XX, els especuladors de la guerra han de pagar.

 

També poden escoltar la meva intervenció gravada aquest matí en France Culture

 

Gabriel Zucman és Professor d'economia a l'Escola Normal Superior i a la Universitat de Berkeley, director de l'Observatori Internacional de la Fiscalitat a l'Escola d'Economia de París. Perseguint la riquesa i la renda, la del present i la del passat.

Traduït del Substack de l'autor: https://gabrielzucman.substack.com/p/ou-vont-les-profits-de-la-guerre?

 

 

Els combustibles fòssils no sols escalfen el planeta, sinó que soscaven la democràcia

La descarbonització no consisteix només a lluitar contra la crisi climàtica, sinó a redistribuir el poder.

Grace Blakeley

23 de març de 2026

Els combustibles fòssils són perillosos, no sols perquè estan provocant la crisi climàtica, sinó perquè concentren el poder, afermen l'autoritarisme i alimenten els conflictes geopolítics.

La guerra sense sentit de Trump i Netanyahu contra l'Iran hauria d'ensenyar-nos d'una vegada per sempre que construir un sistema energètic entorn dels combustibles fòssils mai va ser només una imprudència mediambiental; va ser un desastre polític.

 

Crèdit: https://www.lemonde.fr/en/international/article/2026/03/11/bombing-of-civilian-infrastructure-aims-to-bring-iran-to-its-knees_6751333_4.html

 La maledicció dels recursos

Hi ha un patró ben establert en economia política conegut com la «maledicció dels recursos»: els països rics en recursos tendeixen a ser menys democràtics, més corruptes i més propensos als conflictes. Com qualsevol observació en economia política internacional, no es tracta d'una llei indestructible, sinó d'una tendència general. I està impulsada per moltes variables diferents.

1. Colonialisme i neocolonialisme

Molts països rics en recursos van ser colonitzats precisament perquè els països rics buscaven explotar la seva riquesa natural. Les nacions industrialitzades van passar dècades extraient riquesa del Sud global, deixant a moltes nacions recentment independitzades amb sistemes econòmics i polítics molt desequilibrats.

Els colonitzadors també van intentar cedir el poder a elits polítiques compradores que depenien de les rendes dels recursos per a garantir que les seves multinacionals continuessin podent explotar els recursos del país. Com a part del sistema de la Françafrique, es deia que Jacques Foccart guardava cartes prefirmades de presidents africans en les quals sol·licitaven la intervenció francesa per a protegir-se de qualsevol amenaça a la influència de França —o a la influència de les seves empreses petrolieres—.

Aquest «neocolonialisme», com va denominar el líder independentista ghanès Kwame Nkrumah a la influència occidental en els assumptes del Sud global, ha empobrit a moltes nacions del Sud global riques en recursos, les ha fetes menys estables políticament i més propenses a la violència. El neocolonialisme també serveix per a soscavar la democràcia en els Estats rics, ja que les poderoses empreses de combustibles fòssils impulsen guerres impopulars per a protegir el seu accés als recursos naturals.

2. Fiscalitat i representació

La dependència de la riquesa dels recursos soscava el vincle entre la fiscalitat i la representació, que ha sigut fonamental per a la democratització en molts països. La majoria dels governs depenen dels impostos dels ciutadans per a sufragar la despesa corrent. Aquesta necessitat de recaptar impostos reforça la rendició de comptes de les elits davant els ciutadans: si la gent paga, espera alguna cosa a canvi. El vell lema «no hi ha tributació sense representació» capta bé aquesta idea. Però la riquesa dels combustibles fòssils trenca aquesta relació.

Si un govern es pot finançar a través dels ingressos del petroli i el gas, no necessita dependre dels seus ciutadans de la mateixa manera. En lloc de gravar a la població, ven recursos naturals en els mercats mundials. En alguns Estats rics en petroli, els hidrocarburs representen la gran majoria dels ingressos del govern. Això atorga a les elits governants una enorme autonomia financera i les allibera de la pressió democràtica.

3. Beneficis del petroli, grups de pressió i democràcia

L'extracció de combustibles fòssils ha generat històricament enormes rendes i beneficis extraordinaris per a un petit nombre de poderoses empreses, especialment durant els períodes de preus elevats.

L'extracció amb èxit de combustibles fòssils requereix molta inversió i estretes relacions amb els governs, per la qual cosa les grans empreses tendeixen a dominar el sector. Sense molta competència, un petit nombre de corporacions extremadament poderoses és capaç d'obtenir superbeneficis de l'extracció de combustibles fòssils.

Els gegants dels combustibles fòssils canalitzen llavors els seus superbeneficis cap a la intriga dels governs democràtics per a accedir a més oportunitats d'extracció.

La maledicció dels recursos a Orient Mitjà

Molts països rics en recursos mai van ser colonitzats formalment, però el seu desenvolupament es va veure marcat pel neocolonialisme. El sistema polític de l'Iran, per exemple, va estar fortament influenciat per la dominació estrangera —el cas més famós és el colp d'estat de 1953, amb el suport dels EUA i el Regne Unit, que va enderrocar a Mohammad Mossadegh després que aquest nacionalitzés la indústria petroliera.

El procés de formació dels Estats a Orient Mitjà es va veure profundament marcat per l' estira-i-arronsa entre els Estats i les multinacionals estrangeres per les reserves de petroli. Les elits argumentaven que es necessitaven Estats forts i ben fortificats per a protegir-se del neocolonialisme occidental. Fins i tot avui dia, el règim iranià sosté que es necessita un Estat central fort i autoritari per a protegir-se de l'imperialisme estatunidenc —i l'imperialisme estatunidenc en curs continua reforçant aquest argument—.

La dependència dels ingressos procedents dels combustibles fòssils també va aïllar a aquestes nacions de la necessitat de recaptar molts impostos sobre la renda, la qual cosa sovint va acompanyat de demandes de representació democràtica. Països com l'Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs i Catar recapten pocs o cap impost sobre la renda de les persones físiques. A l'Aràbia Saudita, els ingressos petroliers han constituït històricament al voltant del 60-70% dels ingressos de l'Estat. Aquests Estats són capaços de mantenir sistemes polítics amb una participació democràtica mínima, al mateix temps que mantenen alts nivells de despesa pública.

Al mateix temps, depenen de vastos sistemes de mà d'obra migrant hiperexplotada. A la Unió dels Emirats Àrabs i Catar, els treballadors immigrants constitueixen una part significativa de la població. Aquests treballadors tenen pocs drets i cap veu política. L'absència d'impostos no és un signe de llibertat: reflecteix un model econòmic en el qual els governs estan aïllats de la pressió popular i la mà d'obra es manté deliberadament en condicions precàries.

La maledicció dels recursos a Europa i els EUA

Hi ha algunes excepcions a l'argument de la «maledicció dels recursos». Noruega, per exemple, va descobrir reserves de petroli després que les institucions democràtiques estiguessin ja ben establertes. Això va facilitar canalitzar la riquesa dels recursos a través d'estructures estatals relativament responsables.

Però en altres països rics i democràtics, el descobriment de reserves de petroli sí que va servir per a soscavar la rendició de comptes democràtica. Al Regne Unit, per exemple, els ingressos del petroli de la Mar del Nord van ajudar a sostenir el govern de Thatcher durant el seu enfrontament amb els miners del carbó, recolzant el seu impuls cap a la desindustrialització i el desmantellament de l'Estat socialdemòcrata.

Avui dia, la influència antidemocràtica del sector dels combustibles fòssils és evident en les enormes sumes que la indústria gasta a pressionar al Govern britànic i en les enormes subvencions que rep a canvi. Investigacions recents han demostrat que, des de 2015, el sector dels combustibles fòssils ha rebut 20 000 milions de lliures més en ajudes governamentals que les energies renovables.

A Rússia, el petroli i el gas representen aproximadament entre el 30% i el 40% dels ingressos de l'Estat i una part significativa dels seus ingressos per exportacions. El règim autocràtic de Putin es va establir, i es manté, mitjançant la distribució dels ingressos dels combustibles fòssils entre una oligarquia estrictament controlada.

Aquesta riquesa de recursos també ha permès la invasió d'Ucraïna malgrat les àmplies sancions internacionals. Fins i tot després de 2022, les exportacions de combustibles fòssils van continuar generant centenars de milers de milions de dòlars, esmorteint el colp econòmic i finançant l'esforç bèl·lic.

Els Estats Units s'ha convertit en el productor mundial més gran de petroli i gas, en gran part a causa de l'auge del fracking. En 2023, els EUA va produir més de 13 milions de barrils de petroli al dia, un màxim històric. Aquest augment ha generat enormes beneficis per a les empreses de combustibles fòssils, part dels quals es destinen al lobbisme.

La indústria dels combustibles fòssils gasta milions cada any en activitats de pressió a Washington: un informe de OpenSecrets va revelar que els interessos del petroli i el gas estatunidencs van gastar al voltant de 72 milions de dòlars sols en el primer semestre de 2024. El sector té profunds vincles amb els responsables polítics i exerceix un paper central en la configuració de la política exterior dels EUA. Els períodes de tensió geopolítica que fan pujar els preus del petroli no són simplement crisis que cal gestionar, sinó també oportunitats de lucre.

Descarbonització i democràcia

Tot això apunta a una veritat més profunda: els combustibles fòssils no són només un problema mediambiental. Són un problema polític.

La nostra dependència dels combustibles fòssils concentra la riquesa en mans dels Estats i les empreses que controlen l'extracció. També afebleix la rendició de comptes entre els ciutadans i l'Estat i propícia l'autoritarisme i la repressió. Al mateix temps, els conflictes pels combustibles fòssils solen crear incentius per a guerres violentes lliurades per Estats que busquen assegurar el control sobre els recursos naturals a l'estranger.

En aquest context, la descarbonització no es limita a reduir les emissions. Es tracta de transformar l'estructura de poder subjacent en els sistemes energètics globals.

L'energia solar, l'eòlica i l'emmagatzematge en bateries estan, per naturalesa, més distribuïts que els combustibles fòssils. Poden desplegar-se en territoris sencers en lloc de concentrar-se en unes poques conques de petroli i gas.

Un sistema energètic distribuït dificulta que un sol actor —ja sigui un Estat o una empresa— monopolitzi la riquesa energètica. Crea oportunitats per a la propietat pública, l'energia comunitària i el control democràtic de les infraestructures. També redueix la importància estratègica de les reserves de combustibles fòssils, afeblint un dels principals motors dels conflictes internacionals.

Una economia capitalista impulsada per energies netes continuaria sent violenta, desigual i insostenible. Però el canvi a les energies renovables eliminaria una de les forces més corrosives del sistema actual: una font d'energia que concentra la riquesa, aferma l'autoritarisme i alimenta la guerra.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/fossil-fuels-dont-just-heat-the-planet?