És hora de fer cas omís dels derrotistes tant de la dreta com de l'esquerra

L'esquerra ha de rebutjar el marc polític neoliberal. Els impostos no financen la despesa pública. Els impostos són una conseqüència de la despesa.

Ann Pettifor

23 de setembre de 2026

MARIO DRAGHI. Amb agraïment a RedBubble © DG MEME

Convèncer els polítics ignorants que els governs han de sobreviure únicament a base de retallades en la despesa i els ingressos fiscals va ajudar a fer realitat el somni neoliberal. Les polítiques d'austeritat «van desplaçar» a l'Estat i van ampliar el marge per a la privatització dels actius públics. Com a resultat, els mercats privats desregulats dels diners van enriquir a uns pocs, van agreujar la desigualtat i van crear multimilionaris obscenament rics.

En primer lloc, les meves disculpes als meus lectors internacionals. Aquesta entrada se centra en el Regne Unit, és bastant llarga i aborda importants narratives polítiques actuals sobre el deute del país. No obstant això, espero que pugui contribuir a informar els debats en altres economies.

Karl Polanyi, en el seu llibre La gran transformació, va escriure que

«La victòria del feixisme es va fer pràcticament inevitable a causa de l'obstrucció per part dels liberals de qualsevol reforma que impliqués planificació, regulació o control».

(p. 296 de l'edició de Penguin de 2001)

Gairebé 100 anys després, tornen a sonar les alarmes. Les «camises negres» desfilen pels carrers britànics i amenacen amb la violència. Trump dirigeix un règim cada vegada més feixista a Washington. Itàlia té una líder feixista i França podria tenir aviat una presidenta feixista. El més aterridor de tot, donada la seva història, és que les recents eleccions alemanyes en l'estat de Mecklenburg-Pomerània Occidental han suposat el desplaçament del partit capitalista ortodox, la CDU, per part de l'extrema dreta —llegeixi's feixista— Alternative für Deutschland (AfD). La CDU

ha quedat fora del parlament regional per primera vegada en la història de la postguerra, amb només un 4,9% dels vots en aquesta regió de la costa bàltica. La AfD es va situar al capdavant per tercera vegada en un estat federat alemany, amb un 38% dels vots.

Katya Adler, de la BBC, va descriure a Alemanya com un país que «entra en territori desconegut» després de les eleccions. Parafrasejant a Jay Rayner: «aquest territori està bastant ben cartografiat».

Després està l'altra amenaça: el «sorprenent» Súper El Niño d'enguany, sorgit d'un Pacífic sobreescalfat, que amenaça milers de vides i mitjans de subsistència —ja als Estats Units, el Japó i Indonèsia, però que sens dubte arribarà fins aquí—. Ens encaminem cap a un altre any de sequeres i inundacions, i potser una mica pitjor.

Al mateix temps, els multimilionaris tecnològics de Silicon Valley amenacen de matar-nos a tots amb una IA descontrolada i capaç de millorar-se a si mateixa, mentre competeixen feroçment per cotitzar en borsa i pels milers de milions dels estalvis mundials.

I, a sobre, els gegantescos mercats de deute i actius financers presagien una crisi.

Tant l'esquerra com la dreta ens han espantat, mobilitzat i advertit —entre altres amenaces— sobre «l'establishment», els migrants, el col·lapse climàtic i l'auge del «feixisme de la fi dels temps».

Però els anomenats «progressistes» tenen una altra gran preocupació.

 

L'amenaça de la despesa pública destinada als pobres.

En l'extrem liberal «progressista» de l'espectre polític, la principal amenaça de totes, pel que sembla, sorgeix de les «decisions difícils» a les quals s'enfronten governs com el nou govern laborista de Burnham a l'hora de gestionar les finances públiques. «Equilibrar els comptes», igual que en una llar, és ara l'imperatiu per als liberals com els que escriuen per a The Guardian. Aquesta setmana, Gaby Hinsliff va argumentar que

tot partit seriós necessita milers de milions de lliures per a finançar les seves promeses, i tothom sap que hi ha un lloc obvi on trobar els diners, però ningú vol ser el primer a dir-ho.

Hinsliff explica que ha trobat «el lloc» on es poden obtenir milers de milions de lliures.

La resposta està onsevulla que hi hagi jubilats majors, fràgils i pobres.

Es poden trobar «milers de milions», afirma Hinsliff, si el Govern posa fi al «triple bloqueig», pel qual la pensió estatal augmenta segons quina sigui la xifra més alta entre la inflació, el creixement mitjà dels salaris o el 2,5%. En resum, els pensionistes estan rebent injustament la major part dels diners de la nació. Hinsliff es veu obligada a reconèixer que

la perspectiva de perdre diners a una edat en la qual ja no es pot intentar sortir de les dificultats treballant és realment aterridora.

Té raó, però hauria d'anar més enllà. La perspectiva de perdre diners és més aterridora per a les dones que per als homes, perquè (segons l'OCDE) les pensions de les dones al Regne Unit són, de mitjana, més d'un 35% inferiors a les dels homes. A més, el Regne Unit té una de les pensions menys generoses del G7. Itàlia destina el 12,8% de la renda nacional a les pensions, França el 12%; Alemanya, el 9,8%; els EUA, el 6,6% (!). El Regne Unit gasta menys que els EUA: un miserable 4,7% de la renda nacional en pensions.

 

Hi ha algun pla?

Com era d'esperar, tota aquesta discussió ha provocat una profunda ansietat entre la població britànica. Ja estan acumulant aliments, veles i fogons de càmping de gas. Alguns estan acaparant diners en efectiu per al dia en què els caixers automàtics deixin de funcionar. S'estan preparant per a l'Harmagedon.

Hi ha algun pla per a evitar l'Harmagedon? No. Ni la dreta ni l'esquerra tenen un pla. Especialment, quan es tracta de les mesures radicals necessàries per a recuperar el control sobre uns mercats privats i globalitzats que estan fora de control. (Va haver-hi un temps en què l'esquerra sí que tenia un pla. En dèiem The Green New Deal.)

Necessitem un pla per a abordar la gran pregunta: com farem front a les pensions, el col·lapse climàtic, la desocupació juvenil, les universitats en crisis, les residències de nens petits i de persones majors en mal estat, entre altres reptes?

 

El gastat i vell mantra «No hi ha diners»

La dreta només té un gastat i vell mantra: «No hi ha diners». Resulta que els diners són només per a uns pocs. El Govern no té diners; només el que rep en concepte d'ingressos fiscals —«els teus diners»—, tal com va argumentar Margaret Thatcher en un famós discurs de 1983.

Són els teus impostos els que financen la despesa pública. El Govern no té diners propis. Només existeix els diners dels contribuents.

Els economistes dominants van convèncer primer la senyora Thatcher i després al públic en general explicant que només els impostos financen la despesa.

Per a poder permetre's la despesa, argumentaven els economistes, per a pagar-la, els governs han de retallar la despesa (per exemple, en pensions) per a alliberar fons, i més tard l'Estat ha de trobar formes, siguin encobertes o transparents, d'augmentar els impostos. I si es mostren poc inclinats a apujar els impostos, llavors han de retallar encara més la despesa —especialment en aquells menys capaços d'oposar-se—: els pobres.

 

El Banc Central: el Banc d'Anglaterra

Un aspecte fonamental de l'argument de Thatcher era la irrellevància del banc central i de la política monetària per a la despesa pública. La seva ideologia econòmica es basava —i es basa— en la mentida descarada que només es necessita la política fiscal (és a dir, els impostos, etc.) per a gestionar les finances públiques. Els bancs centrals no deuen ni poden utilitzar la política monetària per a recolzar la inversió i les intervencions estatals. Si tinguéssim accés als diners del banc central, va argumentar Thatcher en aquell famós discurs:

tots podríem pensar en maneres de gastar-los. Hospitals que haurien d'haver-se modernitzat fa anys. Més ajuda per a les persones majors, els malalts i les persones amb discapacitat.

La dona que en el seu moment va recitar l'oració de Sant Francesc d'Assís —«On hi hagi desesperació, hi podem portar esperança»— no podia ni plantejar-se fer servir la política monetària (el banc central) per a destinar fons a hospitals, a les persones majors, als malalts i a les persones amb discapacitat.

Els diners del banc central i la inversió estatal que podrien generar ocupació, beneficis, ingressos i recaptació fiscal han de rebutjar-se costi el que costi, argumentaven Thatcher i els seus seguidors. Per sobre de tot, utilitzar els diners del banc central per a reduir el dèficit i el deute del Govern… era impensable. Segons aquesta ideologia, els Governs i els seus bancs centrals no han de finançar una despesa que creï llocs de treball en residències d'ancians, augmenti els ingressos dels qui treballen en elles i, al seu torn, generi ingressos fiscals per a ajudar a equilibrar els comptes públics. Si ho fa, argumentaven Thatcher i els seus seguidors, això «desplaçarà» als mercats privats de capital que podrien proporcionar el finançament per a les persones majors, els malalts i els més vulnerables.

Aquesta ideologia política ha donat lloc al fet que, en l'actualitat, les residències d'ancians britàniques siguin propietat d'empreses de capital de risc amb seu a Wall Street, que també s'encarreguen del seu finançament i control.

En canvi, Thatcher sostenia que els únics diners del qual disposa el Govern són «els teus diners», és a dir, els impostos. La implicació era que els bancs centrals són, i han de ser, impotents enfront de l'Estat. Per a ocultar el ple significat de la impotència dels bancs centrals, es va encunyar un nou terme per a descriure el paper que exerceixen els responsables dels bancs centrals: «independència».

És una profunda tragèdia que aquest marc conceptual de la dreta política sigui compartit per tants en l'anomenada esquerra. Resulta que els qui es consideren «progressistes» són tan derrotistes com la dreta.

 

Els impostos no financen la despesa. Els impostos són una conseqüència de la despesa.

Per a entendre per què els impostos no financen la despesa, pensa en la teva pròpia experiència. Imagina que ets jove i estàs en atur. Pagues impostos? Per descomptat que no. Però suposem que apareix un empresari i t'ofereix un treball i uns bons ingressos. Comences a treballar a principis de mes i, després de quatre setmanes de dur treball, et paguen. En la teva nòmina figura el salari que has rebut a canvi del teu treball. Just al costat apareix una cosa anomenada PAYE (pay as you earn, «paga a mesura que guanyes»). Es tracta d'un impost que és conseqüència de la inversió del teu cap en la teva ocupació i en el teu esforç. Si tens una formació i unes habilitats d'alt nivell, és probable que el teu salari sigui més alt i, per tant, també ho seran els teus pagaments d'impostos.

Els ingressos fiscals del Govern britànic són conseqüència de la inversió, tant privada com pública, en l'ocupació. Si l'Estat decidís invertir per a crear llocs de treball per a milers de joves desocupats; si l'Estat destinés fons a contractar formadors i a millorar les seves competències, llavors els ingressos i la recaptació fiscal, tant dels formadors com, posteriorment, de la mà d'obra altament qualificada i ben remunerada, serien majors. Aquesta recaptació fiscal més gran tornaria al Govern per a saldar el deute i ajudar a «equilibrar els comptes públics».

Però espera, et sento dir: com es va finançar aquest lloc de treball en primer lloc? La resposta és que la teva cap emprenedora bé podria tenir estalvis, beneficis d'activitats anteriors que podria utilitzar per a finançar la teva ocupació i la teva nòmina. Correcte. Però també podria haver demanat un préstec al banc per a finançar la seva inversió en una nova empresa, una que t'oferís un lloc de treball.

Si l'Estat necessita finançar la inversió en ocupació que genera ingressos i tributs, l'única cosa que ha de fer és sol·licitar els diners o el crèdit al seu banc nacionalitzat, pràcticament de la mateixa forma que la teva cap el sol·licita al seu banc. Aquest finançament a baixos tipus d'interès provindria del seu propi banc central i no generaria deute amb els mercats de capitals privats. En altres paraules, el Govern s'estaria prestant diners a si mateix. Això és important si un Govern com el del Regne Unit ja ha acumulat deute —en gran part perquè l'activitat econòmica ha estat feble des de la crisi financera global; els ingressos mitjans són tan baixos com ho eren en la dècada de 1920, i els ingressos fiscals resultants s'han desplomat—, la qual cosa ha provocat que el dèficit i el deute augmentin.

El deute públic no és més que la contrapartida de la feblesa econòmica. A mesura que augmenten la inversió, l'ocupació i l'activitat econòmica, el deute públic disminueix, com la nit segueix al dia.

Sabem que el finançament per part del banc central és possible perquè el Banc d'Anglaterra ha creat 895 000 milions de lliures des de 2009 —principalment per a rescatar als mercats de capitals privats—. Recaptar els 15 000 milions de lliures que The Guardian pretén obtenir dels pensionistes cada any seria bufar i fer ampolles per al Banc.

 

Els europeus van utilitzar la política monetària per a reactivar l'economia

Pensem en com els europeus van posar fi a l'austeritat i van retornar l'estabilitat i la prosperitat al sud d'Europa després de la crisi de la zona de l'euro de 2009-2018. Ho van fer a través del banc central europeu: el BCE. Com van explicar Lazlo Andor i David Rinaldi en el seu moment, Europa es va recuperar després que el llavors president del BCE, Mario Draghi, el 26 de juliol de 2012, en una conferència a Londres,

pronunciés tres paraules que canviarien el rumb de la política monetària i permetrien a la Unió Europea superar els turbulents anys de la crisi del deute sobirà. Va ser un cas excepcional en el qual un alt responsable polític va reorientar per si sol el desenvolupament econòmic —per a millor— amb una simple declaració pública.

Europa va recórrer al seu banc central i a la política monetària —no a la fiscal— per a estimular la recuperació.

En les setmanes següents, el BCE va elaborar plans concrets per a adquirir, a través dels mercats secundaris, els bons dels països que acceptessin les condicions del seu programa de Transaccions Monetàries Directes. A diferència de l'anterior Programa del Mercat de Valors, Draghi va dissenyar una política sense límit de volum ni de temps. El seu objectiu era salvaguardar «una transmissió adequada de la política monetària i la unitat d'aquesta», segons el BCE.

Altres dues polítiques aplicades abans i després de «el que faci falta» diuen molt de la capacitat de Draghi i del BCE per a aconseguir un objectiu clar —preservar l'euro— amb solucions innovadores i sòlides. Les Operacions de Refinançament a llarg termini van entrar en vigor a principis de 2012, oferint préstecs a tres anys a l'1% als bancs que van aprofitar l'oportunitat de crèdit, mentre que els governs es van beneficiar indirectament de la seva major capacitat de préstec. I la flexibilització quantitativa va començar en 2015, injectant gairebé 2,95 bilions d'euros en sis anys.

 

Progressistes que neguen la realitat

Andy Haldane, antic alt càrrec del Banc d'Anglaterra, ha oblidat —una cosa bastant sorprenent per a un exmembre d'aquesta institució— aquell discurs transformador, i discrepa de l'anàlisi que va ser «la política monetària la que ho va aconseguir». En un article recent del Financial Times va escriure un panegíric a l'austeritat. Hi va citar a dos acadèmics, Francesco Giavazzi i Marc Pagà, els qui afirmen haver descobert que

les contraccions fiscals (és a dir, l'austeritat) a Irlanda i Dinamarca en la dècada de 1980 van impulsar la demanda. Aquesta estratègia es va repetir posteriorment als països assotats per la crisi —Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya (PIIGS)— en aquest segle.

Igual que molts altres ideòlegs tecnocràtics que minimitzen el paper de la política monetària, Haldane va ignorar convenientment el paper de Draghi en la recuperació d'aquestes economies.

 

Els governs han d'utilitzar la política monetària amb prudència

Per descomptat, si el govern sol·licita finançament al banc central únicament per a pagar els interessos del deute, això només servirà per a engrossir les butxaques dels rics inversors en bons. No generarà ingressos fiscals per a l'Estat.

Però si el govern sol·licités finançament per a crear milions de llocs de treball altament qualificats i ben remunerats que ajudessin a construir defenses contra les inundacions, generessin ingressos per als empleats, així com ingressos per a totes les botigues, agències immobiliàries i gimnasos en els quals els empleats gastarien els seus ingressos, llavors el govern obtindria ingressos a través de la retenció en origen (PAYE), però també a través de l'impost de societats i l'IVA… per esmentar només alguns dels impostos dels quals disposa.

La despesa pública que genera més despesa i més ingressos produeix efectes coneguts com a «multiplicadors». Tal com va explicar John Maynard Keynes, en moments de feblesa econòmica i aversió al risc per part del sector privat, es necessita una política monetària que catalitzi tant la inversió pública com la privada —la qual, al seu torn, es multiplica quan aquesta despesa fomenta o catalitza una despesa més gran de les llars i les empreses, com també majors ingressos, beneficis i ingressos fiscals—, al mateix temps que genera activitat econòmica.

Com era d’esperar, el terme «multiplicadors» no és reconegut per l'ortodòxia thatcherista.

 

Com la dreta, els economistes i els tecnòcrates van domesticar als governs progressistes.

Per a lligar les mans dels polítics que volguessin utilitzar els diners del banc central per a finançar intervencions estatals, la cohort thatcherista del Ministeri d'Hisenda va inventar unes «normes fiscals» per a retallar la despesa pública, amb la finalitat de tractar la despesa governamental com si es tractés d'una llar. Aquestes «normes» havien de ser aplicades per les autoritats i defensades pels ministres d'Hisenda i els cancellers. No importa que el Regne Unit es trobi ara en el seu desè conjunt de normes fiscals, «cap de les quals ha sobreviscut al contacte amb la realitat», per citar a Mark Thomas en un informe de lectura obligatòria: Ending Treasury-Induced Decline. Com a mostra el gràfic següent, extret de la publicació de Mark, la línia puntejada correspon a l'«edat d'or» keynesiana, quan no existien normes fiscals i el rendiment econòmic del Regne Unit era sòlid. El rendiment ha divergit des de la imposició de deu conjunts de normes fiscals sempre canviants.

«No importa la realitat», diuen els ideòlegs econòmics. Les normes fiscals estan gravades en taules de pedra pels summes sacerdots de l'economia i amplificades pels seus amics de l'«esquerra» política i en periòdics com The Guardian i el Financial Times.

 

Finalment, què passa amb els jubilats?

És cert que la societat està canviant i que cada vegada hi ha més jubilats. Però els jubilats també són econòmicament actius. Jo soc una jubilada que depèn de la pensió de l'Estat. Però la meva pensió està subjecta a impostos, i se'm grava qualsevol ingrés addicional que pugui generar. A més, vaig de compres. Gasto la meva pensió en botigues privades, especialment en llibreries. Això multiplica la meva pensió en augmentar els ingressos de les llibreries i, en última instància —i amb sort—, els ingressos dels autors i les seves editorials. En fer-ho, contribueixo a multiplicar la inversió del Govern en mi en generar ingressos i recaptació fiscal procedents, entre altres, de botigues d'alimentació, llibreries, autors i les seves editorials.

 

Per què el Banc Central hauria d’ajudar a finançar la inversió pública?

PERQUÈ HI HA MOLTA FEINA PER FER!

Hem de construir defenses contra les inundacions. Hem de fer costat al nostre sector agrícola, subvencionar als agricultors per a garantir la nostra autosuficiència alimentària i que el cultiu es realitzi de manera sostenible. Hem de construir embassaments per a estalviar aigua. Necessitem rehabilitar habitatges per a reduir els costos energètics i protegir els ingressos dels ciutadans. Podem fer-ho contractant milers d'arquitectes, constructors, guixaires, pintors i altres treballadors.

Hem de traslladar els pobles i ciutats lluny de la costa erosionada, com sosté Cory Doctorow. Aquestes seran tasques enormes i que requereixen molta mà d'obra, i exigiran tant a ocupadors com a empleats qualificats.

La disminució dels ingressos fiscals procedents dels treballadors amb salaris baixos i ocupacions precàries no finançarà, ni pot finançar, aquests nivells d'inversió. Contràriament a la majoria de les teories del capitalisme, el sector privat, encara que està inundat de «diners fàcils», és massa poc inclinat al risc per a finançar aquest nivell d'inversió. Només l'Estat pot fer-ho. I per a això, el Govern haurà de recórrer al seu equivalent al BCE i a Mario Draghi en matèria de finançament: el banc nacionalitzat, el Banc d'Anglaterra.

Una vegada que l'ocupació s'enlairi, els ingressos fiscals generats ajudaran a amortitzar el finançament.

La inflació només suposa una amenaça si la despesa supera la capacitat de l'economia. En altres paraules, atès que l'austeritat i la desregulació financera han enfonsat l'economia, si el Govern gasta més del necessari per a «emplenar» aquest cràter —per exemple, amb un excés d'inversió i d'ocupació—, només llavors sorgirà l'amenaça d'inflació.

En aquell moment, el Govern podrà retirar la seva inversió. Només llavors serà apropiada la moderació. Però mentre l'economia estigui «enfonsada» pel col·lapse climàtic, uns mercats financers fora de control i els milmilionaris de la intel·ligència artificial, la política monetària continuarà sent necessària per finançar la gran transformació que cal per a la renovació nacional.

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/its-time-to-ignore-defeatists-on?

 

 

Acabar amb tots els humans

Richard Seymour

12 de setembre de 2026

Sembla una estranya estratègia publicitària afirmar que el nostre producte podria acabar amb la humanitat. No obstant això, en l'argot del nostre imperi tecnològic en constant evolució, això és exactament el que s'entén per «criti-hype». El terme va ser encunyat per Lee Vinsel, de Virgínia Tech, qui el va definir com a «crítica que alimenta el bombo publicitari i, al seu torn, es nodreix d'ell».

Quan Jacob Coxon va dimitir recentment d'Anthropic, va afirmar que hi ha aproximadament un 10% de probabilitats que la IA pugui convertir-se en una superintel·ligència que fugui del control humà i desencadeni una seqüència que provoqui l'extinció de la humanitat. Evan Hubinger, que segueix en l'empresa, el va recolzar: té raó, Anthropic s'està esforçant molt, però encara no hem abordat el problema. Per què podria ser aquesta una declaració oficialment autoritzada, i fins i tot aprovada, per part d'un alt càrrec d'un gegant tecnològic? Tornaré sobre això més endavant.

Com, llavors, mataria la IA a tota la humanitat? Bé. La idea bàsica, des de Nick Bostrom d'ara endavant, és que la màquina pot adquirir capacitats independentment de si adquireix objectius ètics o de si aquests objectius estan degudament alineats amb els dels seus dissenyadors. En el procés d'entrenament i desenvolupament, podria interioritzar un objectiu que no estava previst. En tenir un objectiu desalineat —diguem, «que no m'apaguin»—, tindria llavors una raó instrumental per a ocultar aquest fet fins al moment de la deserció. Una IA que es rebel·lés podria, a través d'algun procés fosc, adquirir un objectiu addicional que, per inferència, impliqués l'eliminació dels humans, filtrar les seves pròpies prioritats a altres sistemes, prendre el control d'armes biològiques, laboratoris, sistemes militars i potser fins i tot sistemes monetaris per a contractar humans que duguessin a terme la seva agenda, encara parcialment oculta.

Òbviament, hem de posar una enorme etiqueta d'advertiment quan parlem d'«objectius». A diferència d'un organisme, un model de llenguatge gran (LLM) no té objectius interns, igual que tampoc els té un termòstat o un detector de moviment. Un LLM és simplement una funció fixa que s'executa cada vegada que es fa servir; manca d'interioritat, de subjectivitat i de persistència activa al llarg del temps; qualsevol objectiu que pogués tenir seria el propòsit humà reflectit passivament en el seu disseny funcional. En el millor dels casos, atribuir objectius a la mateixa IA és un exemple de com els investigadors adopten la «postura intencional», ja que aquesta prediu bé en una sèrie de circumstàncies provades. Així doncs, per simplicitat, podem parlar de la «funció de pèrdua» utilitzada en l'entrenament dels grans models de llenguatge —en els quals estan programats per a reduir al mínim la diferència entre la seva predicció i la resposta correcta— com un «objectiu».

En aquest cas, no obstant això, el que descrivim com un objectiu no és més que un resultat regular observat d'una determinada enginyeria; no és una causa real. En el sentit de Bostrom, així i tot, aquests objectius atribuïts es converteixen d'alguna manera en causes reals, capaces de generar nous objectius. És a dir, un objectiu mal alineat, dissenyat inadvertidament, podria generar altres objectius com l'autoconservació (per a perseguir millor l'objectiu mal alineat), la integritat del contingut de l'objectiu (evitant canvis en els seus objectius per a poder aconseguir el seu objectiu mal alineat), la millora de les capacitats cognitives i tecnològiques, i l'acumulació de control sobre els recursos (de nou, darrere del seu objectiu mal alineat de manera maligna). El «criti-hype» aprofita aquesta confusió entre els objectius atribuïts —com a regularitats observades— i els objectius interns —com a veritables poders causals—.

Aquesta fantasia d'una superintel·ligència artificial malèvola és la cara fosca de la tan lloada «singularitat» tecnològica, en la qual, en lloc de limitar-se a actuar de forma molt més eficient que els humans en algunes àrees específiques (de la mateixa manera que una calculadora dedueix una arrel quadrada més ràpid que qualsevol humà), la IA evolucionarà fins a convertir-se en una intel·ligència artificial general (AGI) que superi les capacitats humanes en pràcticament qualsevol àmbit intel·lectual. Travessar aquest llindar precipitaria una explosió d'intel·ligència: un bucle de retroalimentació de superació recursiva que superaria qualsevol aportació humana addicional o fins i tot la mateixa comprensió. Aquesta és la «singularitat» tecnològica que se suposa que ens ha de fascinar.

No dubto que persones com Coxon i Hubinger creuen realment tot el que diuen de bona fe; els experts en tecnologia fa anys que fan aquest tipus d'afirmacions. El llibre de Karen Hao Empire of AI documenta com els primers inversors en OpenAI, com Elon Musk, no paraven d'exagerar aquesta amenaça: «El canvi climàtic és dolent, però no matarà a tothom. La IA podria provocar l'extinció de la humanitat». Afirmacions similars van sorgir de Dario Amodei, un antic empleat de Google pròxim al moviment de l'Altruisme Eficaç (EA) fundat per Bostrom, que més tard va treballar com a vicepresident d'OpenAI abans de fundar Anthropic. Els fòrums d'EA i de seguretat de la IA fa molt temps que bullen amb acalorats debats sobre «p(doom)» —la probabilitat de la catàstrofe—. Aquests temors van ser, en primer lloc, part de la justificació per a fundar OpenAI allà per 2015 amb la finalitat de competir amb DeepMind, que acabava de ser adquirida per Google.

La gent es pregunta, naturalment: per què continuarien creant aquestes eines si realment creuen que hi ha un 10% de possibilitats que provoquin l'extinció de la humanitat? El risc és la justificació: si nosaltres, els conscienciats i efectivament altruistes, no desenvolupem aquestes eines amb les restriccions adequades, llavors els malvats les desenvoluparan sense restriccions. Per cert, aquestes afirmacions apocalíptiques no han perjudicat les seves valoracions de mercat. Els informes interns d'Anthropic, per exemple, suggereixen que l'empresa té actualment un valor de 965 000 milions de dòlars.

Un suposat exemple recent d'IA «rebel» i de com se li va escapar el control va ser el hackeig de ExploitGym. Al juliol, l'empresa d'IA Hugging Face —no és clar si es tracta d'una referència deliberada als «facehuggers» d'Àlien— va denunciar una intrusió en els seus conjunts de dades internes. Poc després, OpenAI va admetre que l'atac l'havien dut a terme els seus propis models d'IA, afirmant que aquests treballaven amb «restriccions cibernètiques reduïdes amb finalitats d'avaluació»: cosa que significa que s'havien relaxat les restriccions per a posar a prova les capacitats d'explotació cibernètica. Es tracta d'un àmbit comercialment vital del desenvolupament de la IA, ja que aquesta s'ha utilitzat com a multiplicador de força per a estafes i xantatges, i constitueix un front cada vegada més important en la competència d'OpenAI amb Anthropic.

Atès que els grans models de llenguatge no poden «hackejar» res, sinó simplement continuar de manera plausible una seqüència tokenitzada, es van combinar amb un «harness» de programació —una capa d'infraestructura de programari que permet a un gran model de llenguatge actuar com a agent de programació autònom— que s'havia optimitzat específicament per a completar tasques de ciberexplotació. Els models van utilitzar aquest sistema, van deduir que un servidor de Hugging Face allotjava les solucions a les tasques que se'ls havien assignat i, en conseqüència, van esbrinar com eludir les restriccions d'accés a la xarxa i piratejar el servidor. Els models van fer el que se'ls va indicar. No va haver-hi cap comportament anòmal. Com escriu Cal Newport, «eludir les restriccions d'Internet i piratejar servidors és precisament per al que estan dissenyats aquests sistemes de ExploitGym». Si aquest exemple revela alguna cosa, és com de descurada va ser OpenAI a l'hora de controlar els paràmetres de ExploitGym amb la finalitat de competir amb Anthropic. I no poden haver estat descontentaments amb la cobertura mediàtica resultant que, en la mesura en què va ser alarmista, també va suposar un tribut al poder dels seus models i a l'objectiu últim de crear una IA general (AGI).

L'altra cara del «criti-hype» és simplement el «hype». Un exemple recent d'això va ser l'afirmació d'OpenAI d'haver resolt el problema del Premi del Mil·lenni de Navier-Stokes. En essència, el problema consisteix a determinar si les equacions matemàtiques estàndard utilitzades per a descriure el moviment dels fluids (les equacions de Navier-Stokes) són matemàticament perfectes en totes les condicions físiques. OpenAI va afirmar que havia fet servir un conjunt de deu mil agents d'IA durant 88 hores per a resoldre el problema de manera definitiva, demostrant que les equacions sempre aconsegueixen un límit: atès que «un fluid real no pot moure's a una velocitat infinita, això suposaria una fallada en la forma en què les equacions modelen el fluid».

L'afirmació d'OpenAI va ser totalment enganyosa: s'havien assabentat que altres investigadors, Tristan Buckmaster i Levent Alpöge (que treballa en Anthropic), havien aconseguit avanços decisius cap a la solució i van utilitzar els seus mètodes per a guiar als seus propis agents. Es tracta, en realitat, d'una apropiació dels béns comuns, en aquest cas els béns comuns matemàtics: tot el procés de resolució del problema, des de Navier i Stokes d'ara endavant, ha estat un esforç humà col·laboratiu. La seva solució encara no ha estat revisada per parells, i Clay, que gestiona el Premi del Mil·lenni, continua catalogant el problema com sense resoldre. Així i tot, igual que el «hack» de Hugging Face, aquest cas va passar a formar part de la tradició d'Internet com un exemple de la rapidesa amb la qual la IA s'està accelerant cap a la IA general (AGI) i fora del control humà, a pesar que cap d'aquests models d'IA s'ha acostat mai a tal llindar, ni ha fet res que no estigués dissenyat, habilitat i instruït per a fer.

En The Reverse Centaur’s Guide to Life After AI, Cory Doctorow recorda la forma en què les agències de publicitat «van provocar un pànic moral en afirmar que la “publicitat subliminal” podia implantar idees directament en la ment dels consumidors». Es tractava d'un bombo publicitari negatiu, però va vendre exactament la història que els anunciants volien que els clients creguessin: que la indústria podia controlar el desig del consumidor. La IA és un sector que ha generat inversions massives basades en un pensament messiànic i promeses seductores, que no pot igualar en absolut amb rendiments proporcionals —perquè l'única cosa que podria fer-ho seria el llegendari «dispositiu diví», la IA general (AGI). L'actual escalada del «p(doom)», aquest bombo crític, és en part una excrescència d'això.

Cal assenyalar, per exemple, una relativa escassetat d'aquesta mena d'alarmismes en el desenvolupament de la IA a la Xina. Segons l'últim informe de Concòrdia titulat «Estat de la seguretat de la IA a la Xina», s'ha produït un gir oficial cap a abordar la possibilitat d'una «pèrdua tecnològica de control», la qual cosa a vegades s'interpreta erròniament com una referència a la idea d'una entitat superintel·ligent maligna; no obstant això, en realitat la preocupació se centra més en la pèrdua de control sobre dades delicades a les mans d'agents hostils, l'ús indegut (principalment per part d'opositors al règim) i eines mal dissenyades (com OpenClaw) que es comportin de manera indeguda, més que a una superintel·ligència de la IA que amenaci amb l'extinció de la humanitat. En conseqüència, la Xina inverteix molt menys en IA que els EUA. En 2025, segons l'Informe de l'Índex d'IA de Stanford 2026, els EUA va invertir 258 000 milions de dòlars en IA, enfront de només 12 400 milions de dòlars a la Xina, la qual cosa suposa una proporció de 23:1. Curiosament, el mateix informe constata una diferència de tot just el 2,7% entre el rendiment del millor model d'IA dels EUA i el del millor model de la Xina, a pesar que aquest últim és molt més barat i eficient energèticament: una disparitat xocant entre la inversió financera i el rendiment obtingut.

En certa manera, la bombolla de la IA estatunidenca, igual que el frenesí de les criptomonedes que la va precedir, existeix per a absorbir (i, en última instància, destruir mitjançant la recessió) bilions de capital excedent que manquen d’oportunitats d'inversió prou rendibles en altres àmbits. Es tracta d'un pou sense fons insaciable, que devora centenars de milers de milions de dòlars a canvi d'una fracció dels ingressos; però el fons d'inversió és limitat, i les grandiloqüents afirmacions sobre el futur poder desbocat dels models són tot el que el sector ha de mostrar a canvi. Només Nvidia ha registrat beneficis significatius, i aquests es deuen en gran manera a un cicle de finançament circular, en el qual les empreses en les quals inverteix gasten el capital en els xips de la mateixa Nvidia mentre intenten ampliar les seves capacitats a gran escala. Tenint això en compte, resulta cridaner que el pessimisme sobre la IA s'obsessioni amb un escenari altament inversemblant a l'estil de Terminator 2, en lloc d'amb la imminent caiguda dels valors borsaris i la fallida, en un futur pròxim, de moltes de les empreses amb valoracions excessivament inflades que prometen alliberar o aniquilar a la humanitat. És gairebé com si la seva funció ara, a més de mantenir als inversors enganxats i atenuar la dissonància cognitiva, fos una activitat de desplaçament.

Hi ha una estranya idea que, si no et creus el bombo crític sobre la IA, és que no et prens de debò «els problemes de la IA». No és així. Les amenaces falses desvien tant a l'oposició com a la regulació. Un polsim de la «contraescatología aplicada» de Doctorow ens ajuda a veure amb més claredat quins són els problemes. Pot ser que la IA no sigui capaç de fer el teu treball, per exemple, però l'amenaça que suposa pot fer-se servir com a mecanisme disciplinari per a contenir els salaris: que és exactament el que ha passat. Pot ser que els centres de dades no revolucionin la producció ni obrin noves i vastes fonts de valor, i pot ser que molts dels seus propietaris ja no existeixin per a quan estigui previst que comencin a funcionar, però això no significa que no malgastin enormes quantitats d'aigua, energia, mà d'obra, temps, esforç, recursos i oportunitats, a més de llançar núvols piroclàstics de CO₂ i sembrar la desolació en l'entorn natural abans que esclati la bombolla, deixant després cascos de formigó abandonats. I el mer fet que la IA no donarà lloc a un «dispositiu diví» —ni tan sols un que es rebel·li i desfermi una guerra biològica contra la humanitat— no significa que els models de llenguatge gran (LLM), en particular aquells amb normes de seguretat relaxades per a poder competir, no es comportaran de formes impredictibles i potencialment ruïnoses. Tampoc significa que no puguin fer-se servir per hackers, bandes criminals, campanyes polítiques finançades amb diners foscos, xantatgistes i molts altres per a sabotejar organismes públics i infraestructures. Igual que hi ha molts problemes en el sector publicitari que no tenen a veure amb el control mental subliminal, els problemes amb la IA que no impliquen que un «dispositiu diví» es giri contra la humanitat són innombrables.

El fetitxisme tecnològic, l'atribució de poders d'agència humana a la maquinària, és sempre un acte polític. Oculta que els objectius i propòsits encarnats en qualsevol tecnologia són propòsits humans; més concretament, que són els propòsits automatitzats d'un minúscul subconjunt de la humanitat, una fracció de classe: aquestes nul·litats morals retorçades, despietades, drogades amb ketamina, adoctrinades i emocionalment atrofiades que governen Silicon Valley com a reis infantils, s'han erigit en portadors d'innombrables esperances impossibles i ara s'han comprat un lloc en la cort de Trump. Diu que així és simplement com funciona la tecnologia, que és un semideu capritxós que pot satisfer-nos de riqueses o matar-nos a tots; hem d'apaivagar-la i atrapar-la, hem de témer-la i apreciar-la, però el que mai hem de fer és deixar de llançar-li diners, ni deixar de prostrar-nos davant ella, ni començar a pensar: això no és més que el nostre propi poder col·lectiu alienat, tornat contra nosaltres per capitalistes sense escrúpols, i en convertir-nos en servidors de la seva tecnologia, intenten fer-nos els seus esclaus. Perquè això, amics meus, és ludisme. I confio que sapigueu a què va conduir aquell desafortunat incident.

 

Richard Seymour és un periodista, sociòleg, assagista i activista polític nord-irlandès i resident a Londres. Doctorat per la London School of Economics, destaca per les seves anàlisis polítiques des d'una perspectiva d'esquerra i és editor de la revista Salvage. Ha escrit assajos influents com Corbyn: The Strange Rebirth of Radical Politics, The Twittering Machine (sobre l'impacte de les xarxes socials) i el seu treball recent Disaster Nationalism: The Downfall of Liberal Civilization (2024). Col·labora habitualment, entre altres a The Guardian, Jacobin i London Review of Books

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/kill-all-humans-169276703

 

 

«The Uprising»

Dylan Riley

23 de setembre de 2026

Mai he escrit sobre cultura popular perquè, en general, em semblava que tenia poc a aportar al respecte. Però «The Uprising», la recent pel·lícula sobre la regirada pagesa de 1381, m'ha semblat massa interessant per a deixar-la passar sense comentar-la. No sé si va ser una bona pel·lícula. Gran part d'ella em va semblar bastant tediosa, i la transformació del protagonista —el serf comú al qual es fa referència únicament com «Plowman» (en referència al poema de William Langland) al llarg de tota la pel·lícula— en un heroi d'acció cap al final resultava, com a mínim, incongruent.

No obstant això, malgrat aquests defectes, la pel·lícula capta sens dubte l'esperit de l'època, aquesta melancolia confusa que tant caracteritza al nostre món contemporani, fins i tot en la seva paleta de grisos sobre grisos. De fet, els paral·lelismes amb el present són maldestrament obvis. La Pesta Negra substitueix a la COVID-19; les classes de terratinents corruptes i parasitaris, amb el monopoli de la tecnologia de la informació en forma del Domesday Book, són una referència a penes vetllada a la nostra elit actual; el feudalisme real, per dir-ho així, que llança una llum retrospectiva sobre el seu simulacre tecnològic. Els mateixos serfs són retratats de manera ambigua com a potencials agents d'alliberament i com una massa de xenòfobs sanguinaris i sense criteri que culpen als estrangers —en aquest cas, als comerciants holandesos— de la seva infeliç situació. És difícil no veure'ls com un substitut de la tan injuriada classe treballadora blanca, voluble i presa fàcil de fanàtics i xerraires de tota mena. Què hi ha dels personatges històrics de John Ball i Watt Tyler? El primer apareix com un fanàtic ingenu, i el segon com un servidor de la causa bastant maldestre però lleial.

I la postura política de Plowman? Quina és? Malgrat la seva falç, que llueix de manera prominent i maneja amb mestratge, no és bolxevic. No lluita per cap ordre social alternatiu, sinó més aviat per la justícia real, i quan aquesta falla, es refugia en una fantasia anarquista: «aquí no hi ha reis», afirma en la coda a l'estil Robin Hood de la pel·lícula.

Quina conclusió treure de tot això? Podríem començar per com la pel·lícula retrata el mateix esdeveniment històric, la importància del qual no pot subestimar-se. Quant a la qüestió més bàsica —si l'aixecament va triomfar o va fracassar—, de fet no és possible donar una resposta clara. Això és perquè la qüestió és que la sèrie de revoltes i lluites que van seguir a la crisi demogràfica de la Pesta Negra a Anglaterra van acabar en un empat aproximat, i és precisament això el que constitueix la seva importància històrica mundial: la llibertat personal per als antics serfs i la seguretat de la propietat per als senyors. Potser és impossible retratar conseqüències no desitjades a aquesta escala de manera dramàtica, com si l'astúcia de la història escapés a les rígides limitacions de la narrativa cinematogràfica.

Hi ha un altre element que val la pena destacar en relació amb la representació implícita de les nostres circumstàncies contemporànies. I aquí és on resideix la veritable importància de «Uprising». La raó és que la pel·lícula capta molt bé el que podria denominar-se la condició post utòpica. Els seus protagonistes principals es troben atrapats entre una exigència políticament inerta de tracte just per part d'una elit social venal i una retirada anarquista del món igualment ineficaç. El que queda fora del seu abast és fins i tot el més petit indici d'un ordre social alternatiu plausible.

Totes dues observacions, preses en conjunt, condueixen a una conclusió que podria resultar alhora reconfortant i desconcertant. Això és perquè la pel·lícula, i l'esdeveniment que retrata, suggereixen la importància d'una virtut crònicament subestimada en l'esquerra intel·lectual: la humilitat. La crua realitat és que el significat de les nostres accions i les nostres idees no ens pertany, sinó que forma part d'un procés que, misteriosament, s'apropia d'elles i els dona un nou propòsit. Com a actors en el drama de la història, no podem conèixer els papers que interpretem fins molt després que el nostre breu moment de glòria hagi acabat. La tasca consisteix a lluitar pel que està al nostre abast, al mateix temps que reconeixem que no ho comprenem ni podem comprendre-ho.

 

 

Dylan John Riley és sociòleg i acadèmic estatunidenc. El seu treball s'enfoca sobretot en la recerca a fons del capitalisme, el socialisme, els règims de coneixement, les democràcies i l'autoritarisme. Catedràtic de Sociologia de la Universitat de Califòrnia, Berkeley; Membre del Comitè Editorial de la New Left Review (NLR). Llicenciat en la New School for Social Research; Màster en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Doctor en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Entre els seus llibres estan: Perdita: On Loss (Verso, 2024); Microverses: Observations from a Shattered Present (Verso, 2022); Les bases cíviques del feixisme a Europa: Itàlia, Espanya i Romania 1870-1945 (Reeditat per Verso, 2019). Ha publicat en revistes indexades com el American Journal of Sociology, American Sociological Review, Catalyst, Social Science History i Comparative Studies in Society and History. Escriu regularment per a la revista estatunidenca Jacobin i per a la New Left Review.

Traduït de les Notes on the Moment de l’autor: https://rileysociology.substack.com/p/the-uprising?

 

 

OPERACIÓ «EPIC FURY», A L'ESTIL IEMENITA

Sobre els triomfs dels houthis i l'evolució de la situació a Orient Mitjà

Tariq Ali

21 de setembre de 2026

L'ambaixada saudita a Sanà, decorada amb un mural que representa el bloqueig dels houthis als vaixells israelians. (font: The Guardian)

La setmana passada, l'exèrcit de Ansar Allah al Iemen va alliberar tota la costa occidental del país, va recuperar el port clau de Mocha, així com les illes Hanish i l'illa de Perim, la qual cosa els va atorgar el control total de l'estret de Bab el-Mandeb. Van celebrar el seu triomf amb una alegria desenfrenada. Gràcies a Netanyahu i Trump, l'Iran i Iemen controlen ara les portes de les rutes marítimes mundials d'Ormuz i Bab el-Mandeb. L'atac contra els oleoductes i altres infraestructures a l'Aràbia Saudita és conseqüència de la guerra dels EUA i Israel contra l'Iran. Abans de la guerra amb l'Iran, qualsevol intent d'aquest tipus hauria donat lloc a una agressió israeliana-estatunidenca contra l'oposició iemenita, Ansar Allah (a la qual els mitjans occidentals es refereixen com els « rebels houthis» o «aliats de l'Iran», com si no tinguessin identitat pròpia al país en el qual fa diversos segles que viuen). Però les municions estatunidenques s'han esgotat greument en els últims sis mesos, la qual cosa fa que l'Administració Trump es mostri poc inclinada a acudir en ajuda dels seus servils dependents. El príncep hereu saudita MBS, presa del pànic, està fent una ronda de visites suplicant ajuda. Els seus amics íntims als EUA i Israel tanquen l'orella i el seu altre amic, Epstein, porta molt temps mort.

De fet, és l'ordre defensada pel Consell de Seguretat de l'ONU, amb l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs al capdavant, la que ara sembla precària. Les peticions saudites d'intervenció directa han quedat sense resposta per part de Trump. La seva negativa és, en part, una elecció estratègica: per fràgil que sigui, l'alto el foc de juliol amb l'Iran continua vigent i Ansar Allah ha deixat clar que el seu bloqueig de Bab el-Mandeb s'aplica únicament als saudites. Fins i tot aquesta administració irracional sembla reconèixer uns certs límits. Els cosignataris saudites del Pacte de la Meca, Turquia i el Pakistan, han deixat clar que ells tampoc tenen intenció de fer la guerra al Iemen des de l'aire, i molt menys d'enviar tropes terrestres. Al no tenir el suport militar dels seus benefactors habituals, MBS va volar al Caire dimecres passat per a fer una crida al dictador Al-Sisi.

Seria una gran ironia que Egipte cedís una part del seu exèrcit per a lluitar del costat de l'Aràbia Saudita al Iemen. Les ments més assenyades del Caire recordaran l'última vegada que Egipte va intervenir en aquest país. En el nord, els nacionalistes nasseristes van triomfar sobre l'imamat sostingut per l'Aràbia Saudita en 1970 després d'un tràgic conflicte. En el sud, comunistes i socialistes van expulsar als britànics de la ciutat portuària d'Aden, que controla l'entrada al Mar Roig a través de l'estret de Bab el-Mandeb. En aquesta ocasió, els nacionalistes iemenites acaben de fer el mateix amb els ocupants àrabs: l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs. L'ambaixada saudita tancada a Sanà ha estat decorada amb un mural que representa a un combatent iemenita ordenant a un vaixell que es detingui. Per descomptat, Egipte i l'Aràbia Saudita han trobat una causa comuna en nombroses ocasions des de llavors; el recent control dels houthis sobre l'estret de Bab el-Mandeb no és més que l'últim exemple. Egipte va perdre al voltant de 7.000 milions de dòlars entre 2023 i 2024 a causa de la inestabilitat del Mar Roig i no vol que els seus ingressos continuïn disminuint. Així i tot, Egipte s'ha negat fins ara a oferir suport militar als saudites.

Els saudites fan bé de buscar ajuda. Els iemenites no faran marxa enrere. Iemen, com va confirmar fa uns dies un publicista israelià, s'ha convertit en «el cavall fosc d'aquest conflicte». Iemen, l'únic país àrab —governat en part per neonacionalistes houthis— que va sortir en defensa dels palestins després del 7 d'octubre i, més tard, dels iranians, és una terra antiga. És un dels països més antics de la regió, el centre d'una civilització del Pròxim Orient que va florir fa 3.000 anys i el bressol del cafè (una afirmació qüestionada pels etíops). Sanà, la capital del Iemen, ja existia quan encara s'estava escrivint i revisant l'Antic Testament. Avui dia, a diferència dels seus estats veïns, és un dels països més pobres del món a causa de les contínues guerres i a les severes sancions de l'ONU, la UE i els EUA.

Els iemenites són un poble extraordinàriament decidit i resistent. Durant el segle XX es van produir tres guerres civils, i l'intent de desarrelar a la seva població per a convertir al Iemen en un país «normal» com l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs ha fracassat. Ansar Allah, sovint denominat «els houthis» pels líders de la tribu xiïta més gran originària del nord del país, ha atacat repetidament als seus ocupants saudites i de la Unió dels Emirats Àrabs, així com als qui ocupen Palestina. El resultat? El semiaïllament dels saudites, que sofreixen atacs regulars contra les seves instal·lacions petrolieres, una guerra efectiva per part dels iemenites que ha obstaculitzat greument la producció de cru en el Regne i que no pot sinó agreujar la crisi mundial.

Aquest és un dels resultats de la demencial guerra desencadenada per Trump i Netanyahu contra l'Iran fa sis mesos i mig, que els aliats del Regne Unit i la UE han recolzat amb massa entusiasme. L'altre, més greu en molts aspectes, és el mal causat pels atacs aeris iranians contra bases estatunidenques a la regió. No es tracta de rumors sense confirmar en Internet, sinó d'informació publicada en l'«Informe de l'Inspector General del Pentàgon sobre l'Operació Epic Fury» el 14 de setembre. Segons l'informe, des de l'inici de l'«Operació Epic Fury», els atacs iranians han danyat o destruït centenars d'edificis i estructures en bases estatunidenques de Kuwait, Bahrain, Qatar, la Unió dels Emirats Àrabs, l'Aràbia Saudita, l'Iraq, Oman i Jordània, com també dotzenes d'avions estatunidencs.

Ficar-se en una altra guerra en nom dels saudites, amb les eleccions de mitjan mandat tan a prop i el perill que els iemenites tanquin completament l'estret de Bab el Mandab, no és precisament una jugada que Trump pugui permetre's. Però vendre armes estatunidenques als saudites? No hi ha problema. A principis d'aquesta setmana, l'Administració Trump va aprovar la tan anhelada compra per part de l'Aràbia Saudita de gairebé 50 avions de combat F-35, un acord que li costarà al regne saudita la insignificant suma de 24 300 milions de dòlars. No compensarà els milers de milions de dòlars dels contribuents perduts fins ara en la guerra contra l'Iran, però ajudarà a reduir lleugerament la magnitud de les pèrdues. La gran pregunta és: a quin grup de mercenaris contractaran els saudites per a pilotar-los? La venda, que encara ha de ser aprovada pel Congrés, suposaria una desviació sense precedents del compromís legal dels EUA de proporcionar a Israel l'armament més avançat disponible en comparació amb el que subministra a altres aliats de la regió. A grans mals, grans remeis. Mentrestant, als subordinats europeus dels EUA, que s'afanyen per reconstruir els seus propis sectors de defensa, Washington els ha comunicat que han d'esperar considerables retards en el lliurament de míssils a causa de la nova escassetat de municions dels EUA.

Mancant més ajuda, l'ocupació del Iemen per part de l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs bé podria arribar aviat a la seva fi, i un govern nacionalista al Iemen, no reconegut pels saudites i els seus partidaris occidentals, suposaria un important canvi en la relació de forces. Els meus amics àrabs, massa optimistes, prediuen que qualsevol canvi d'aquest tipus podria enderrocar al mateix règim wahabí, però és poc probable que els Estats Units permeti que això ocorri. Les conseqüències per a ells serien desastroses i tota la regió podria escapar al domini i control israelians. Hi ha informes que els saudites, a més de difondre rumors forassenyats en el sentit que «els houthis estan llançant drons en direcció a la Meca», estan demanant ajuda als xinesos per a resoldre la crisi. A més de ser un senyal que la decisió de combinar el genocidi de Gaza, les matances massives a Cisjordània i la guerra contra l'Iran ha resultat un greu fracàs, i això revela l'aïllament de l'entitat dels Al Saud, alguna cosa que no vèiem des de la crisi del petroli de la dècada de 1970.

Així és com es presenta la situació en aquest moment, però està evolucionant ràpidament. Trump ha declarat avui que s'està preguntant «si faré volar per l'aire a tota la nació [l'Iran] i quan ho faré», mentre es difonen informes sobre una possible ofensiva contra el Iemen i es reprenen els atacs contra l'Iran. Només el temps ho dirà...

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/operation-epic-fury-yemeni-style?

 

 

Notes sobre el moment

Dylan Riley

17 de setembre de 2026

L'actualitat de Hobbes és sorprenent. Una de les característiques clau de la segona administració de Trump és la seva obsessió maníaca per canviar els noms. Els exemples són nombrosos i cridaners: el Golf d'Amèrica, el Llac d'Amèrica, el Centre Trump-Kennedy i, el més important, el Departament de Guerra. Tot això dista molt de ser «merament simbòlic». Cadascun d'aquests actes, però especialment el relatiu al Departament de Guerra, ha d'entendre's com un acte de sobirania. És aquí on resulta tan útil recordar el que Hobbes va dir sobre els noms. Per al gran empirista, els noms s'imposen a les coses a través del poder. En conseqüència, cap pensador ha insistit més que ell en la importància política de la denominació.

Això és especialment cert en política, una esfera en la qual tots els noms (malgrat els nombrosos intents que han fet els politòlegs per neutralitzar-los) són performatius. Ningú aconseguirà mai «definir» amb èxit el terme democràcia, per exemple; l'essència de l'assumpte radica precisament en el fet que la lluita pel que ha de ser constitueix un aspecte essencial de la mateixa democràcia.

En els assumptes polítics, nomenar és un acte de sobirania, la qual cosa planteja la pregunta: qui autoritza l'actor que duu a terme l'acte de nomenar? Plantejar aquesta pregunta explica per què el cas del Departament de Guerra és tan crucial. La raó és que el nom «Departament de Defensa» va ser atorgat mitjançant un acte del poble com a sobirà, constituït a través dels seus representants legalment designats. El canvi de nom de l'organització, al marge del seu efecte pràctic bastant obvi a l'hora de configurar el que es nomena, constitueix una elusió de la sobirania.

O bé s'afirma que Trump està autoritzat a actuar com a sobirà a través del seu vincle existencial amb el poble (autoritarisme populista), o bé es considera a si mateix un sobirà en la seva qualitat de persona física; és a dir, es considera a si mateix autoautoritzat (una autèntica autocràcia). En qualsevol dels dos sentits, el crucial és que l'acte de nomenar en si mateix constitueix un atac a la sobirania i, com a tal, un atac a la democràcia (sigui el que sigui que això pugui arribar a ser).

Qualsevol organització que participi en el canvi de nom —per exemple, mitjans de comunicació, empreses i universitats— està participant activament en un acte de subversió. Resulta profundament descoratjador que això no es comprengui amb més claredat entre els qui haurien de saber-ho millor, en particular els administradors universitaris i els periodistes. Haurien de deixar a un costat el New York Times, el Wall Street Journal i el Financial Times i desempolvar el Leviatan de Hobbes. Aprendrien més sobre l'estat actual de la política del que ara estan deduint del sentit comú de l'elit.

 

Dylan John Riley és sociòleg i acadèmic estatunidenc. El seu treball s'enfoca sobretot en la recerca a fons del capitalisme, el socialisme, els règims de coneixement, les democràcies i l'autoritarisme. Catedràtic de Sociologia de la Universitat de Califòrnia, Berkeley; Membre del Comitè Editorial de la New Left Review (NLR). Llicenciat en la New School for Social Research; Màster en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Doctor en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Entre els seus llibres estan: Perdita: On Loss (Verso, 2024); Microverses: Observations from a Shattered Present (Verso, 2022); Les bases cíviques del feixisme a Europa: Itàlia, Espanya i Romania 1870-1945 (Reeditat per Verso, 2019). Ha publicat en revistes indexades com el American Journal of Sociology, American Sociological Review, Catalyst, Social Science History i Comparative Studies in Society and History. Escriu regularment per a la revista estatunidenca Jacobin i per a la New Left Review.

Traduït de: https://substack.com/@rileysociology/note/c-338979916?

 

 

La IA «podria matar-nos a tots». Llavors, per què ningú frena el ritme?

Uf!!.

Per Ash Sarkar

11 de setembre de 2026

 

Manifestants a San Francisco demanen a les empreses d'IA que detinguin el seu desenvolupament, març de 2026. Manuel Orbegozo/Reuters

És aquesta la setmana en la qual la seguretat de la IA ha saltat a la palestra? Dimecres, l'investigador d'Anthropic Jacob Coxon va anunciar a X la seva dimissió de l'empresa, al·legant que els grans actors del sector de la IA estan «jugant-se les nostres vides».

«Les persones que desenvolupen la IA creuen sincerament que podria matar-nos a tots abans que acabi la dècada», va afirmar Coxon. Segons ell, la carrera per desenvolupar sistemes capaços d'aconseguir una superintel·ligència que es millori a si mateixa —i que pugui piratejar qualsevol cosa— suposa una amenaça a escala de civilització. Les empreses d'IA estan enredades en una competició per a veure qui arriba primer, sense parar-se a considerar si això podria conduir a l'extinció de la raça humana. Uf!

Encara que la sequera golejadora del Tottenham Hotspur, que li ha costat 400 milions de lliures, fa que no odiï necessàriament la idea de la desaparició de tota l'espècie, els advertiments procedents del mateix sector de la IA s'han tornat cada vegada més aterridores. Anthropic s'ha promocionat com l'empresa d'IA a la qual li importa (no posar fi a la vida de tot el món). Però Evan Hubinger —un dels col·legues de Coxon— va donar suport essencialment al seu punt de vista. «[Nosaltres] creiem sincerament que la IA podria acabar amb tots els éssers humans», va publicar Hubinger en X, afegint que, a parer seu, la probabilitat que això ocorregués era superior al 10%.

Encara més, un nou informe d'Anthropic publicat aquesta setmana afirmava que havia bloquejat múltiples intents d'utilitzar la seva IA per a el posible desenvolupament d'armes biològiques. Apostaria que pocs s'oposen al fet que es faci servir la IA per a desenvolupar vacunes o curar el càncer. El problema és que aquesta mateixa funcionalitat pot usar-se per a crear virus convertits en armes, i no hi ha forma infal·lible de saber qui utilitza la tecnologia ni amb quina fi. «No veus a ningú, com en un còmic, dient: “Sent, vull construir una arma biològica per a matar a tothom”», va dir Jacob Klein, director d'intel·ligència d'amenaces d'Anthropic. «És una situació increïblement complexa».

Aquests senyals d'alarma arriben just després del ciberatac de juliol contra «Hugging Face». En sotmetre'ls a proves per a avaluar la seva capacitat d'explotar programari vulnerable, els agents d'OpenAI van escapar del seu «sandbox» de proves, van descobrir una manera de comunicar-se entre si, van obtenir accés a Internet i, a continuació, van irrompre col·lectivament en infraestructures de tercers. A diferència d'un ciberatac convencional, que requereix que un ésser humà decideixi quin objectiu atacar i per què, l'incident de «Hugging Face» va ser un exemple d'agents d'IA que van actuar de manera autònoma, d'acord amb els incentius de la tasca que se'ls havia assignat.

El ciberatac a «Hugging Face» no és un indici que els agents d'IA estiguin a punt de protagonitzar una revolta contra les peticions concises i pujades de to de ChatGPT. Però sí que implica que els agents d'IA, en massa, són capaces de formar alguna cosa semblant a una cultura —fins i tot deixant-se missatges entre ells i debatent si la conducta del col·lectiu era ètica o s'ajustava a l'abast de la seva tasca—.

Encara que el director executiu d'Anthropic, Dario Amodei, i altres líders del sector de la IA han insinuat que la indústria hauria d'alentir el desenvolupament de tecnologies que podrien posar en perill a la civilització, en realitat ningú ho està fent. En una entrevista amb el FT, Steven Adler —cofundador de l'organització sense ànim de lucre Guidelight AI Standards— va afirmar: «Cap empresa d'IA s'acosta si més no a tenir la postura de seguretat adequada per al nivell de perill que comporta la seva recerca». És bo saber-ho!

El fet és que tots els incentius econòmics s'oposen a alentir o detenir el desenvolupament en nom de la seguretat. Segons Morgan Stanley, les empreses estatunidenques d'IA hauran recorregut als mercats de deute per valor de 600 000 milions de dòlars només en 2026. Els gegants de la IA preveuen unes despeses de capital entre 2027 i 2029 que podrien ascendir a 1 bilió de dòlars a l'any. Com assenyala l'editor del FT, Robin Wigglesworth, es tracta d'un creixement major i més ràpid que el del mercat immobiliari residencial estatunidenc en els anys previs a la crisi de 2008.

«En altres paraules», escriu Wigglesworth, «si el frenesí de la IA de 2025 era simplement una bogeria, ara estem entrant en el territori de la bogeria al quadrat —o potser fins i tot al cub—». A mesura que les grans empreses d'IA troben formes cada vegada més creatives d'ocultar els seus nivells reals de deute, resulta cada vegada més difícil fer un seguiment de la distribució dels passius. Ningú pot permetre's que esclati la bombolla. En la competència entre salvar a la humanitat i preservar l'economia, guanya l'economia.

 

Ash Sarkar és una periodista anglesa i activista política anarcocomunista. És editora de Novara Media i és també col·laboradora de The Guardian i The Independent. Va estudiar una llicenciatura i un màster en literatura anglesa al University College de Londres. En els seus escrits i comentaris ha expressat punts de vista antiimperialistes, feministes, antifeixistes i comunistes llibertaris. És una «crítica ferotge» del complex industrial penitenciari, del complex industrial militar, de l'ús ampliat de la guerra amb drons i de l'expansió de la deportació. El 2025 va publicar el seu primer llibre, Minority Rule: Adventures in the Culture War, en el que critica les polítiques identitàries, considerant que divideixen les minories i la classe treballadora. El llibre ha estat traduït al català per Tigre de Paper i a l’espanyol per Edicions Bellaterra.

Traduït de Novara Media: https://novaramedia.com/2026/09/11/ai-could-kill-us-all-so-why-is-nobody-slowing-down/