En Jostein Hauge ens explica com les potències occidentals mitjanes volen augmentar les seves relacions amb la Xina. És una posició pragmàtica, basada en l'interès propi més que en principis o compromisos amb la multipolaritat. Busquen oportunitats econòmiques i es protegeixen d'uns Estats Units impredictible.

Occident abraça a la Xina

Els líders occidentals fan fila a Pequín per a enfortir els llaços amb Xi

Jostein Hauge

3 de febrer de 2026

En les últimes setmanes, una sèrie de líders occidentals han peregrinat a Pequín: el primer ministre irlandès Micheál Martin, el primer ministre canadenc Mark Carney, el primer ministre britànic Keir Starmer i el primer ministre finlandès Petteri Orpo. El president francès Macron va visitar el país a la fi de l'any passat.

Això no té precedents. Durant gran part de l'última dècada, la Xina va ser el país al qual els polítics occidentals adoraven criticar. Ara, les potències mitjanes occidentals fan cua per a enfortir els seus llaços amb la Xina.

Prenguem com a exemple al Canadà. Mark Carney va arribar a un acord que permet l'entrada de fins a 49 000 vehicles elèctrics xinesos a l'any al Canadà amb aranzels reduïts a canvi de menors impostos sobre la colza canadenca i altres productes agrícoles. Carney va qualificar l'acord com a «preliminar però històric» i es va comprometre a augmentar les exportacions canadenques a la Xina en un 50% per a 2030.

O pensem en el Regne Unit. La visita de Keir Starmer va ser la primera d'un primer ministre britànic a la Xina en vuit anys. Va anar acompanyat de més de 50 líders empresarials, entre ells executius d'HSBC, AstraZeneca i Jaguar Land Rover. Poc abans del viatge, el Regne Unit va aprovar els controvertits plans per a una mega ambaixada xinesa a Londres. El missatge és clar: Starmer vol aprofundir els llaços econòmics amb la Xina i està disposat a fer front a les crítiques per a aconseguir-ho.

Aquestes visites representen un canvi radical. Els polítics occidentals fa anys que incorporen missatges anti xinesos en les seves campanyes, advertint sobre la coacció econòmica, el robatori de tecnologia i com l'auge de la Xina representa una amenaça per al model de democràcia liberal occidental. Aquesta retòrica no ha desaparegut per complet. Però Occident està optant clarament per un compromís més constructiu amb la Xina.

Què està impulsant aquest canvi?

La primera raó darrere d'aquest gir cap a una postura més cooperativa amb la Xina és econòmica. La Xina domina ara el comerç i la fabricació mundials, i té un enorme mercat intern el poder adquisitiu del qual creix constantment. Mantenir bones relacions amb la Xina en matèria comercial és una qüestió de sentit comú estratègic.

Les potències mitjanes occidentals també han observat els riscos d'una oposició imprudent a la Xina durant el primer any del segon mandat de Trump. Al llarg de 2025, Trump va intensificar les tensions comercials amb la Xina, imposant nous aranzels i controls a les exportacions. La Xina va respondre endurint les restriccions a les exportacions, la qual cosa ha posat de manifest la dependència dels Estats Units de les cadenes de subministrament xineses. La Xina ha demostrat al món que podia respondre amb contundència quan se la desafiava. Les potències mitjanes n'han pres nota.

La segona raó és que la Xina s'ha consolidat com un soci fiable i cooperatiu en els assumptes internacionals, especialment en comparació amb els Estats Units. Això pot sorprendre els qui consumeixen els principals mitjans de comunicació occidentals, però en altres llocs és una cosa àmpliament acceptada. Una enquesta global realitzada per l'Alliance of Democracies Foundation va revelar que el 79% dels països del món tenen una opinió més positiva de la Xina que dels Estats Units. Una altra enquesta global realitzada per GlobeScan va revelar que l'opinió favorable dels Estats Units ha caigut en picat, mentre que la percepció de la Xina ha millorat significativament.

Els resultats d'aquestes enquestes reflecteixen el fet que la Xina es comporta amb més modèstia i dignitat en l'escena internacional que els Estats Units. La Xina no ha envaït cap país en 46 anys, no desafia habitualment les resolucions de l'ONU i no duu a terme operacions de canvi de règim en països estrangers. Per a les potències mitjanes que naveguen per un panorama geopolític incert, aquesta previsibilitat és important.

La tercera raó és Trump. Les seves amenaces d'adquirir Groenlàndia, el seu suggeriment que el Canadà es converteixi en un estat dels Estats Units i les seves erràtiques polítiques comercials han inquietat als aliats. Molts governs occidentals consideren ara que Washington no és fiable. A Davos, Carney va advertir que «les potències mitjanes han d'actuar juntes perquè, si no estàs en la taula, estàs en el menú». Quan les potències mitjanes sospesen les seves opcions, la Xina sembla cada vegada més l'opció més estable.

I els Estats Units?

Les potències mitjanes occidentals estan clarament girant full respecte a la Xina. Però, què passa amb els Estats Units? En aquest moment, els Estats Units es troba en una situació estranya i ambivalent respecte a la seva relació amb la Xina. L'excepcionalisme estatunidenc sempre s'ha basat en la creença que els Estats Units és la potència hegemònica natural i legítima del món. L'auge de la Xina desafia aquesta creença a un nivell fonamental.

Kaiser Kuo descriu molt bé aquest desafiament psicològic en el seu recent assaig, The Great Reckoning. El següent passatge de l'assaig, que ja he compartit en un dels meus articles anteriors, però que em veig obligat a compartir de nou, captura a la perfecció la batalla cognitiva que els estatunidencs estan lliurant actualment en les seves pròpies ments:

Per a entendre per què la Xina és tan difícil de digerir, cal apreciar el profund desafiament psicològic que suposa per a la identitat estatunidenca. Durant generacions, els estatunidencs han viscut una història nacional que els assegurava que sempre serien els primers en els àmbits més importants: innovació, tecnologia, poder militar, dinamisme econòmic i magnetisme cultural. Els assoliments de la Xina han soscavat sistemàticament un darrere l'altre els pilars de l'excepcionalisme estatunidenc.

Llavors, s'estan enfrontant aquests reflexos i els estatunidencs s'estan tornant finalment més «pro-Xina»? La resposta és ambigua.

D'una banda, no. Els falcons xinesos continuen influint molt en el discurs polític dels Estats Units. Els principals mitjans de comunicació estatunidencs repeteixen una vegada i una altra que l'auge de la Xina és una amenaça existencial. La classe dirigent de Washington segueix molt compromesa amb la narrativa de la Xina com a adversari.

D'altra banda, sí. Trump ha suavitzat els aranzels i els controls d'exportació dels Estats Units sobre la Xina, encara que continuen sent amplis, i sovint elogia la seva relació amb Xi. Però Trump també pateix d'ambivalència, ja que habitualment critica Pequín en públic.

La prova més sòlida del canvi d'opinió als Estats Units prové de les enquestes públiques. Un informe recent de la Fundació Carnegie per a la Pau Internacional va revelar que el 62% dels estatunidencs creu que la seva vida no empitjoraria si la Xina guanyés més poder que els Estats Units. Aquestes no són les opinions d'una població dominada per la por a la Xina.

La divisió generacional és especialment cridanera. Entre els estatunidencs d'entre 18 i 29 anys, només el 27% va afirmar que les seves vides empitjorarien si la Xina superés als Estats Units. Entre els majors de 65 anys, el 52% opinava el mateix. Els estatunidencs més joves estan molt menys preocupats per l'auge de la Xina que els seus majors.

On ens trobem ara?

Occident està clarament abraçant a la Xina. Fins i tot als Estats Units, on encara abunden les crítiques a la Xina, l'opinió pública està canviant a poc a poc. Però hem de ser clars sobre el que això implica.

Gran part del compromís és pragmàtic més que basat en principis. Les potències mitjanes occidentals busquen oportunitats econòmiques i es protegeixen enfront d'uns Estats Units impredictible. El canvi està impulsat per l'interès propi, no per un nou compromís amb la multipolaritat.

També hem de reconèixer que les opinions negatives sobre la Xina continuen sent molt comunes a Occident, narratives sovint plenes de doble moral. Quan la Xina persegueix un desenvolupament impulsat per l'Estat, es caracteritza com a competència deslleial. Quan cerca l'autosuficiència tecnològica, s'emmarca com a agressió. Quan expandeix la seva presència econòmica global, es descriu com a dominació. No obstant això, aquestes són precisament les estratègies que empren la majoria dels països occidentals. La demonització reflexiva de la Xina està lluny d'haver sigut erradicada.

L'acceptació de la Xina per part d'Occident és real, però incompleta. S'està produint a escala de governs i empreses, impulsada per la necessitat econòmica. L'actitud del públic està canviant, especialment entre les generacions més joves. Però els vells hàbits tarden a desaparèixer i la guerra narrativa continua.

Així i tot, la direcció del viatge és clara. Les potències mitjanes occidentals persegueixen de manera pragmàtica el compromís. Els Estats Units es queda enrere, atrapat entre els seus reflexos imperials i la realitat. Però fins i tot als Estats Units, el terreny està canviant.

 

Jostein Hauge és economista polític. Professor adjunt a Cambridge. ha escrit un llibre important que es titula: The Future of the Factory. Manté el seu Substack Global Currents.

Traduït del Substack de l'autor, Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/the-west-is-embracing-china?

 

L'economia mundial té els recursos i la capacitat productiva per posar fi a la pobresa extrema. Però seria necessari organitzar la producció per garantir l'accés universal als béns i serveis específics que les persones necessiten per tenir una vida digna, ens expliquen Jason Hickel i companyia.

 

Ha disminuït realment la pobresa extrema des de la dècada de 1980?

Una nova anàlisi suggereix que no.

Per: Jason Hickel, Dylan Sullivan i Michail Moatsos

19 de novembre de 2025

 

Les dades del Banc Mundial suggereixen que la pobresa extrema ha disminuït dràsticament en les últimes quatre dècades, passant del 47% de la població mundial en 1981 al voltant del 10% en l'actualitat.

Aquesta narrativa es basa en el mètode del Banc Mundial per a calcular la proporció de persones que viuen amb menys de 3 dòlars al dia a preus de 2021. Aquesta dada s'ajusta en funció de les diferències generals de preus entre països (el que es coneix com a paritat de poder adquisitiu o PPA).

No obstant això, un nombre cada vegada major de publicacions sosté que el mètode basat en la PPA del Banc Mundial té una important limitació empírica. El problema és que no té en compte el cost de satisfer les necessitats bàsiques en un context determinat. Tindre més de 3 dòlars dels Estats Units en PPA no garanteix que una persona pugui permetre's els béns i serveis específics que són necessaris per a sobreviure en un lloc concret.

En els últims anys, els acadèmics han desenvolupat el que, segons ells, és un mètode més precís per a mesurar la pobresa extrema. Per a això, es comparen els ingressos de les persones amb els preus dels béns essencials (concretament, aliments, habitatge, roba i combustible) en cada país.

Aquest enfocament es coneix com a «llindar de pobresa de necessitats bàsiques» (BNPL, per les seves sigles en anglès, Basic Needs Poverty Line) i reflecteix més fidelment el que el concepte original de pobresa extrema pretenia mesurar. Existeixen dades sòlides procedents d'enquestes de consum de les llars i dels preus al consum que abasten el període comprés entre 1980 i 2011.

Les dades del BNPL indiquen que la història de la pobresa mundial en les últimes dècades és més complexa —i preocupant— del que suggereix la narrativa del Banc Mundial.

 

Aquestes dades indiquen que, entre 1980 i 2011, la taxa de pobresa extrema mundial només va disminuir en sis punts percentuals, passant del 23% al 17%. Durant el mateix període, el nombre de persones en situació de pobresa extrema va augmentar, passant de 1010 milions a 1200 milions.

Encara més, la reducció de la pobresa no ha sigut constant. En les dècades de 1980 i 1990, altres 1000 milions de persones es van veure abocades a la pobresa extrema. Això va ocórrer durant el període en què es van implementar reformes de mercat en la major part del sud global (països en desenvolupament d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina), sovint sota la pressió d'institucions financeres controlades per Occident. Va haver-hi millores al llarg de la dècada de 2000, però el progrés ha sigut, en última instància, lent i superficial.

Augment de la inseguretat alimentària

No existeixen dades sòlides sobre el BNPL després de 2011. No obstant això, les dades de les enquestes de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) sobre la inseguretat alimentària mostren que la proporció de la població mundial sense accés fiable als aliments va augmentar de manera constant durant l'última dècada, passant del 21% en 2014 al 30% en 2022.

Això inclou casos d'inseguretat alimentària greu, que s'associa amb períodes prolongats de fam. La proporció de la població mundial que pateix aquesta situació ha augmentat del 7,7% a l'11,3%.

 

Atès que l'accés segur als aliments és fonamental per al mètode BNPL, podem suposar que les tendències de la pobresa després de 2011 probablement no han millorat molt, si és que ho han fet.

Això té importants implicacions per als objectius de desenvolupament del mil·lenni de les Nacions Unides. El primer d'ells es proposava reduir a la meitat la proporció de la població mundial que vivia en condicions de pobresa extrema entre 1990 i 2015. No obstant això, les dades sobre la pobresa quant a necessitats bàsiques i la inseguretat alimentària indiquen que aquest objectiu probablement no s'ha aconseguit.

La pobresa extrema no és una condició natural, sinó un signe de greu desestructuració. Les dades sobre els salaris reals des del segle XV indiquen que, en condicions normals, en diferents societats i èpoques, les persones solen ser capaces de satisfer les seves necessitats de subsistència, excepte en períodes de greu desestructuració social.

Això inclou crisis com les fams i les guerres, i la denegació institucionalitzada de recursos a les persones marginades, en particular sota el colonialisme europeu.

Encara més, les dades del BNPL mostren que molts països han aconseguit nivells molt baixos de pobresa extrema, fins i tot quan el PIB per càpita no és elevat. Ho han aconseguit utilitzant estratègies com el subministrament públic i el control de preus dels productes bàsics essencials.

Això concorda amb investigacions anteriors que van concloure que aquestes estratègies poden permetre millors resultats socials en qualsevol nivell d'ingressos.

De fet, les investigacions mostren que l'economia mundial ja té prou capacitat productiva per a eliminar la pobresa mundial moltes vegades. De fet, és possible no sols eliminar la pobresa extrema, sinó també eliminar la privació en llindars molt més alts.

Amb aquests nivells de producció, podríem garantir l'accés universal a la sanitat, l'educació, l'habitatge modern, els sistemes de sanejament, l'electricitat, les cuines netes, la refrigeració, els telèfons mòbils, Internet, els ordinadors, el transport, els electrodomèstics i altres necessitats per a un nivell de vida digne a més de vuit mil milions de persones.

El fet que la pobresa persisteixi avui dia en nivells tan alts indica que la greu desorganització està institucionalitzada en l'economia mundial i que els mercats no han aconseguit satisfer les necessitats bàsiques de gran part de la humanitat.

Posar fi a la pobresa extrema és el primer objectiu dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. L'economia mundial compta amb els recursos i la capacitat productiva per a aconseguir aquest objectiu, i molt més. Però per a aconseguir-ho serà necessari organitzar la producció de manera que es garanteixi l'accés universal als béns i serveis específics que les persones necessiten per a portar una vida digna.

Publicat originalment en The Conversation. Per a més visualitzacions de dades sobre la pobresa mundial, vegeu The Global Inequality Project.

 

Jason Hickel és Professor de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dylan Sullivan és investigador adjunt i doctorant en la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Macquarie.

Michael Moatsos és professor adjunt a la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Maastricht

 

Traduït del Substack de Jason Hickel: https://jasonhickel.substack.com/p/has-extreme-poverty-really-plunged?

 

 

 

Trump té també algú que li diu el que ha de fer: els grans fons que gestionen una part molt important dels estalvis del món, per exemple Blackrock, ens explica amb detall minuciós Alessandro Volpi. 

A Davos hem vist que fins i tot l'«amo» Trump té un amo.

per Alessandro Volpi

26 de gener de 2026

 

Larry Fink, director executiu de BlackRock, la gestora més gran de fons del món, va dirigir el Fòrum Econòmic Mundial de Davos i va presentar la intervenció del president dels Estats Units. El mateix fons que podria col·locar a un dels seus alts executius en la Reserva Federal, en lloc del detestat Jerome Powell. Sense BlackRock, el dòlar tindria dificultats per a mantenir-se.

 

No és casualitat que el fòrum de Davos de gener de 2026 estigués presidit per Larry Fink, director executiu de BlackRock, el gestor més gran d'estalvis del món.

L'objectiu declarat en quasi tots els panells va ser, de fet, convèncer a la major part de la població mundial que confiés els seus estalvis al sistema financer dirigit per gegants com BlackRock, utilitzant qualsevol instrument, des de la «tokenització» fins a la creació de productes financers a molt baix cost, passant per la digitalització de les transferències monetàries: la idea, letal, és reduir dràsticament la distància entre el posseïdor de diners, fins i tot el més pobre, i les finances dels grans fons, capaços així de sostenir un capitalisme que ja no és capaç de produir valor real. En la pràctica, a Davos es va celebrar la idea que tots els proletaris-estalviadors han d'unir-se per a sostenir el capitalisme dels superrics i els seus jets privats. Mentrestant, l'objectiu dels grans gestors és apoderar-se de tots els espais de poder.

En aquest sentit, sembla cada vegada més probable que Rick Rieder, director d'inversions de BlackRock —en la pràctica, el que decideix on invertir els 14 bilions de dòlars que gestiona el fons— sigui nomenat per Donald Trump president de la Reserva Federal (Fed), després de Jerome Powell. Es tractaria d'una dada realment rellevant que, de fet, no té precedents en la història dels Estats Units. És cert que el mateix Powell i Paul Volcker havien ocupat càrrecs en institucions privades, però mai ningú que s'hagués convertit en president de la Fed havia ocupat un càrrec tan alt.

Sobretot, el nomenament del màxim responsable del gestor més gran d'estalvis del món per al càrrec de responsable de la política monetària del Banc Central estatunidenc significa que BlackRock és ara el veritable gestor del dòlar. Simplificant molt, sense BlackRock, el dòlar tindria dificultats per a mantenir-se, com demostra el fet que menys del 40% de les reserves dels bancs centrals del món estan en dòlars. Afegiria que BlackRock és també un accionista important d'Ice, l'empresa que gestiona la Borsa de Nova York. L'«amo» Trump té un amo.

La situació es complica encara més amb la formació del nou Govern nacionalista de Sanae Takaichi al Japó, que ha portat a un fort augment de la despesa militar, principalment amb finalitats antixineses, finançat amb un increment del deute públic. Al mateix temps, la nova primera ministra ha decidit reduir l'impost sobre el consum per a reactivar la demanda interna. Però aquesta doble mesura, consistent en el rearmament i la reducció indiscriminada de la càrrega fiscal, ha provocat un col·lapse immediat del deute públic japonès. Els títols a deu anys han perdut un 20% del seu valor, amb tipus que ara freguen el 3%, i les subhastes són cada vegada més difícils; es tracta de la pitjor crisi en trenta anys i, sobretot, corre el risc de ser molt perillosa per a un país que té un deute equivalent al 250% del producte interior brut (PIB) i en el qual cada augment dels tipus suposa un enorme increment de la despesa en interessos.

Però el problema no és només japonès. Durant anys, els grans fons i els grans bancs internacionals s'han endeutat al Japó, on els tipus eren nuls, per a comprar títols en dòlars, començant per les accions de la Borsa estatunidenca i el deute estatunidenc. Si els tipus pugen, cessa el carry trade i es desplomen les compres de títols, accions i deute estatunidencs, amb conseqüències devastadores per al capitalisme financer. Una nota final: el Japó és el posseïdor estranger més gran de deute federal estatunidenc, amb al voltant d'1,2 bilions de dòlars.

Abans de res, la narrativa ianqui de molts dels nostres diaris (italians, o de l'estat espanyol afegiria jo) se sosté cada vegada menys. Il Sole 24 Ore ha publicat un article en el qual s'afirma que el deute estatunidenc en mans estrangeres ha aconseguit la xifra rècord de 9,4 bilions de dòlars, vinculant aquest «rècord» a les amenaces de Trump. Ara bé, per a ser clars, la proporció del deute estatunidenc en mans de compradors estrangers sobre el total del deute estatunidenc és la més baixa de la història, pròxima al 25% enfront del 49% de 2013. Per descomptat, la xifra de 9,4 bilions depèn del fet que el deute ha augmentat enormement: no obstant això, el diari de Confindustria (la patronal italiana) oblida esmentar que la majoria dels països més forts, des de la Xina fins a l'Índia, passant per les petromonarquies, estan venent deute estatunidenc, mentre que ha augmentat la quota britànica i, fins fa uns dies, la japonesa, ara en evident retrocés.

Una última consideració es refereix a la nostra economia quotidiana. La carrera armamentística està inflant el deute públic dels principals països occidentals, la qual cosa provoca un augment significatiu dels interessos que han de pagar els diferents Estats. Aquesta dada genera inevitablement una reducció de l'endeutament per despeses públiques distintes del rearmament que, d'altra banda, en el cas europeu és l'únic que no està subjecte a les restriccions del Pacte d'Estabilitat. No obstant això, igualment greu és l'efecte de l'endeutament per al rearmament sobre els préstecs hipotecaris contrets per famílies i empreses. Segons diverses estimacions, el tipus d'interès de referència podria pujar al 5%, amb efectes molt onerosos per als pressupostos familiars, que suposarien un augment del cost final de fins a quasi 80 000 euros en vint anys.

A això se sumen altres dos elements. La despesa militar és «improductiva» des del punt de vista econòmic immediat, ja que produeix armes que no són «consumides» pels ciutadans i no milloren la productivitat. Aquest fet provoca una injecció de liquiditat en el sistema sense augmentar l'oferta de béns civils, la qual cosa alimenta la inflació a la qual el Banc Central Europeu (BCE) respon mantenint els tipus alts. En segon lloc, el rearmament alimenta el risc geopolític que afavoreix l'especulació financera i l'augment dels preus a través de les apostes de l'enorme sistema de derivats, com ja està passant.

 

Alessandro Volpi és professor d'Història Contemporània en el departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Pisa. S'ocupa de temes relacionats amb els processos de transformació cultural i econòmica en els segles XIX i XX. El seu últim llibre és «Nelle mani dei fondi» (Altreconomia, 2024).

Traduït d'Altreconomia: https://altreconomia.it/a-davos-abbiamo-visto-che-anche-il-padrone-trump-ha-un-padrone/