Hegemonia i Gramsci. L'hegemonia cultural explica per què el capitalisme sembla permanent, fins i tot en crisi. Però també explica per què el capitalisme mai està segur. Un sistema que depèn del consentiment ha de reproduir constantment aquest consentiment en un terreny inestable.

 

Hegemonia cultural: com el poder triomfa sense necessitat de recórrer a la força.

Per què el capitalisme sobreviu no sols mitjançant la repressió, sinó també gràcies al consentiment.

A. J. Horn

22 de gener de 2026

 

Art estilitzat d'Antonio Gramsci

L'hegemonia cultural i el consentiment dels governats

Si el capitalisme és realment tan explotador, fustigat per les crisis i irracional com afirmen els marxistes, sorgeix immediatament una pregunta bàsica: per què la majoria de la gent ho accepta? Per què un ordre social que produeix una desigualtat sorprenent, crisis recurrents i una alienació generalitzada sembla tan sovint normal, inevitable o fins i tot desitjable?

Les respostes més comunes no són satisfactòries. Alguns afirmen que la gent és simplement ignorant o políticament apàtica. Uns altres redueixen el problema a la propaganda o la manipulació dels mitjans de comunicació, com si el domini capitalista se sustentés únicament en les notícies per cable i els pressupostos publicitaris. Aquestes explicacions fallen perquè tracten la dominació com alguna cosa imposada des de fora de la societat, en lloc d'una cosa reproduïda dins d'ella mateixa.

El capitalisme perdura no perquè la gent sigui estúpida, ni perquè sigui enganyada sense parar, sinó perquè les classes dominants han après a governar sense recórrer constantment a la força. El concepte que ens ajuda a comprendre això és l'hegemonia cultural.

Gramsci i la pregunta que el marxisme havia de respondre

La teoria de l'hegemonia cultural està estretament relacionada amb el marxista italià Antonio Gramsci, que va escriure a principis del segle XX. Gramsci intentava explicar un fracàs polític.

En les dècades posteriors a la mort de Marx, molts marxistes esperaven que les revolucions socialistes esclatessin primer als països capitalistes més avançats. En canvi, les revolucions van fracassar en tota l'Europa occidental. Fins i tot en moments de greu crisi, els Estats capitalistes van demostrar una notable capacitat de resistència.

Gramsci es va prendre molt seriosament aquest resultat. En lloc de concloure que el marxisme estava equivocat, es va preguntar què havien subestimat els marxistes. La seva resposta va ser que havien mal interpretat com funciona el poder en les societats capitalistes madures.

Gramsci va argumentar que la supremacia d'una classe dominant es manifesta de dues formes distintes:

« La supremacia d'un grup social es manifesta de dues maneres: com a «dominació» i com a «lideratge intel·lectual i moral» 1.

La dominació es refereix a la coacció: la policia, els tribunals, les presons i l'exèrcit. El lideratge es refereix a una cosa més subtil: la capacitat d'una classe dominant per a assegurar-se el consentiment actiu dels governats. Aquesta segona forma és el que Gramsci entenia per hegemonia.

En les societats capitalistes occidentals, el domini depèn molt més d'aquesta segona forma que de la repressió oberta. La força continua sent essencial, però normalment es manté en reserva. L'estabilitat quotidiana del capitalisme es basa en el consentiment.

Contra l'economicisme: per què la crisi per si sola no és suficient

Una implicació clau de l'anàlisi de Gramsci és el rebuig del que ell va denominar economicisme, la creença que les contradiccions internes del capitalisme produiran automàticament una consciència socialista.

Marx mai va argumentar que la crisi generaria mecànicament una revolució. Però, en la pràctica, molts marxistes van assumir que l'empitjorament de les condicions materials radicalitzaria necessàriament a la classe treballadora. Gramsci va argumentar que aquesta suposició subestimava la resistència de la ideologia burgesa i sobreestimava la transparència de les relacions de classe.

La crisi econòmica no dissol la ideologia. Per contra, la crisi sovint intensifica la lluita ideològica. Quan el capitalisme vacil·la, les idees de la classe dominant no desapareixen, sinó que es reorganitzen. La inseguretat es considera un fracàs personal; l'austeritat es converteix en responsabilitat; la desintegració social s'explica com un declivi moral en lloc d'una contradicció sistèmica.

Això ajuda a explicar per què les crisis capitalistes solen produir reaccions en lloc de revoltes. Sense un marc contra hegemònic, el sofriment s'interpreta a través de les categories ideològiques existents. La gent pot intuir correctament que alguna cosa va malament, però treure conclusions totalment inadequades sobre la seva causa.

L'hegemonia, llavors, no és una fina capa d'il·lusió que es desprèn sota pressió. És una estructura densa que dona forma a la forma en què s'entén la pressió mateixa.

 

Què és l'hegemonia cultural (i per què funciona)

L'hegemonia cultural descriu el procés pel qual la cosmovisió de la classe dominant arriba a ser experimentada com a sentit comú. No és simplement un conjunt d'idees que la gent sosté conscientment. És el marc de fons a través del qual s'interpreta la realitat mateixa.

Gramsci va subratllar que l'hegemonia no es basa en l'adoctrinament constant. De fet, la propaganda oberta sol ser un signe de debilitat.

Un ordre hegemònic és més fort quan es percep com a natural i inqüestionable.

Com explica Gramsci:

«Cada grup social, en sorgir en el terreny original d'una funció essencial en el món de la producció econòmica, crea juntament amb ell mateix... un o més estrats d'intel·lectuals que li donen homogeneïtat i consciència de la seva pròpia funció» 2.

Ací, «intel·lectuals» no es refereix només als professors. Gramsci va definir als intel·lectuals per la seva funció, no per les seves credencials. Els gerents, periodistes, professionals, educadors, clergues i productors culturals ajuden a organitzar el significat i la legitimitat dins de la societat. A través d'aquestes capes, la societat capitalista s'explica a si mateixa.

Per això l'hegemonia no pot reduir-se a mentides o enganys. Funciona organitzant experiències reals en interpretacions que, en última instància, reforcen l'ordre existent.

El sentit comú com a terreny ideològic

Gramsci va descriure el sentit comú com:

«Un conjunt caòtic de concepcions dispars» 3.

El sentit comú té capes històriques, és contradictori i inestable. La ideologia capitalista s'incrusta ací naturalitzant relacions socials que, de fet, són històricament específiques.

Pensem en la freqüència amb la qual ens trobem amb suposicions com aquestes:

•                    Cal vendre el teu treball per a sobreviure,

•                    El treball dur sempre es veu recompensat,

•                    La pobresa reflecteix males decisions personals,

•                    La competència és part de la naturalesa humana,

•                    Els mercats són mecanismes neutrals.

Cap d'aquestes idees és una veritat eterna. Són conclusions ideològiques produïdes pel mateix capitalisme. No obstant això, una vegada absorbides pel sentit comú, semblen apolítiques i evidents.

Això és el que Marx volia dir quan va escriure:

«Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants» 4.

L'hegemonia és el procés pel qual aquestes idees es converteixen en la lent predeterminada a través de la qual les persones entenen el món.

La dimensió emocional de l'hegemonia

L'hegemonia no opera només en l'àmbit de les idees. Actua a través de les emocions, els hàbits i la identitat.

El capitalisme no es limita a dir-li a la gent què pensar, sinó que li ensenya com sentir l'èxit, el fracàs, la dignitat i el valor. L'orgull es vincula a la productivitat; la vergonya, a la dependència; l'ansietat s'individualitza; l'esgotament es normalitza.

Per això és tan difícil desbancar les idees hegemòniques. Estan lligades al sentit d'identitat de les persones. Qüestionar el capitalisme sovint es percep, inconscientment, com qüestionar el mateix esforç, les pròpies decisions o el mateix caràcter moral.

La ideologia neoliberal és especialment eficaç en aquest sentit. Fusiona les relacions econòmiques amb la formació de la identitat. Estar desocupat no és simplement estar sense feina, és mancar de valor. Lluitar no és enfrontar-se a una limitació estructural, sinó revelar la mateixa insuficiència.

Així, l'hegemonia no sols funciona persuadint la gent que el capitalisme és inevitable, sinó fent que les alternatives semblin emocionalment incomprensibles. Les solucions col·lectives semblen poc realistes no perquè siguin inimaginables en teoria, sinó perquè el capitalisme ha condicionat a les persones a veure's a si mateixes principalment com a competidors aïllats en lloc d'éssers socials.

Per això també els moments de lluita col·lectiva —vagues, protestes, campanyes d'organització— són tan desestabilitzadors. Interrompen la lògica emocional del capitalisme i permeten que la solidaritat s'experimenti com una cosa real en lloc d'abstracte.

La societat civil i la producció del consentiment

L'èmfasi de Gramsci en la societat civil va marcar una ruptura amb les teories del poder més centrades en l'Estat. En les societats capitalistes occidentals, argumentava, la societat civil forma:

«Un poderós sistema de fortaleses i fortificacions» 5.

que es troba darrere de l'aparell formal de l'Estat.

L'hegemonia es reprodueix a través d'institucions en les quals les persones participen diàriament, sovint sense percebre-les com a polítiques en absolut.

L'educació habitua a les persones a la jerarquia i l'avaluació. Els mitjans de comunicació normalitzen les relacions capitalistes com a teló de fons de tota la vida. La família transmet l'autoritat i l'obligació molt abans que es qüestionin conscientment. El lloc de treball anima als treballadors a identificar-se amb els ocupadors i a entendre l'explotació com una oportunitat.

El consentiment es reprodueix diàriament, no perquè algú l'imposi, sinó perquè la participació sembla inevitable.

Coerció: el costat visible del poder

Res d'això significa que el capitalisme sigui suau. La coerció continua sent essencial.

Gramsci va descriure l'Estat modern com:

«L'hegemonia protegida per l'armadura de la coerció» 6.

Quan l'hegemonia s'afebleix, durant vagues, alçaments o moments de resistència colonial, la coerció es fa visible.

Per què l'hegemonia sempre és incompleta

L'hegemonia és poderosa, però mai és total. Ha de renovar-se constantment precisament perquè es basa en l'experiència viscuda i no en la força pura 7.

El capitalisme produeix experiències reals d'explotació, alienació i inseguretat que xoquen constantment amb les seves promeses ideològiques. Per tant, el sentit comú conté alhora conformitat i ressentiment.

Aquestes contradiccions creen oportunitats per a la lluita política. Les idees contra hegemòniques no sorgeixen només de la teoria, sinó de l'experiència col·lectiva que exposa els límits de l'ordre existent.

Un cas d'estudi contemporani: la marca personal neoliberal

Un dels exemples moderns més clars d'hegemonia cultural és l'auge de la marca personal sota el capitalisme neoliberal.

S'anima als treballadors a tractar-se a si mateixos com a petites empreses. Els currículums es converteixen en «marques personals». La precarietat es reformula com a flexibilitat, i la inseguretat com a llibertat empresarial.

Aquesta ideologia no nega l'explotació, sinó que la individualitza. Els problemes estructurals es reinterpreten com a fracassos de l'autogestió. Tant l'èxit com el fracàs es moralitzen.

El que fa que això sigui hegemònic és que fa la sensació d'apoderament. Promet autonomia mentre trasllada silenciosament el risc del capital al treball. Ningú necessita ser obligat a participar. Optar per no participar simplement significa l'exclusió.

Organització, institucions i la qüestió de l'estratègia

Per a Gramsci, l'hegemonia no era accidental. Estava organitzada. Per tant, la contra hegemonia també requereix organització.

Gramsci va emfatitzar els partits polítics i les organitzacions de masses com a vehicles per a transformar el sentit comú fragmentat en una consciència política coherent. Sense institucions capaces de sostenir l'educació, la memòria i l'estratègia, els moments contra hegemònics es dissipen.

Aquesta continua sent una de les principals debilitats de l'esquerra. La visibilitat sense organització produeix agitació, no poder. L'espontaneïtat sense estructura no deixa residus ideològics duradors.

L'hegemonia es reprodueix diàriament. La contra hegemonia ha de reproduir-se amb la mateixa persistència.

Guanyar abans de guanyar

Cap classe dominant sobreviu només per la força. El capitalisme perdura perquè modela la forma en què les persones entenen les seves vides molt abans que s'enfrontin conscientment al sistema que les governa.

L'hegemonia cultural explica per què el capitalisme sembla permanent, fins i tot en crisi. Però també explica per què el capitalisme mai està segur. Un sistema que depèn del consentiment ha de reproduir constantment aquest consentiment en un terreny inestable.

Per tant, la lluita política comença molt abans de les eleccions o les revolucions. Comença quan el sentit comú s'esquerda i la gent comença a buscar explicacions arrelades en la realitat material viscuda.

Guanyar, en altres paraules, requereix guanyar abans de guanyar. I aquest és el veritable treball de la contra hegemonia.

 

Notes

1 Antonio Gramsci, Selections from the Prison Notebooks, ed. i trad. Quintin Hoare i Geoffrey Nowell Smith (Nova York: International Publishers, 1971), Q1§44; Q13§17.

2 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q12§1, in Selections from the Prison Notebooks, ed. Quintin Hoare i Geoffrey Nowell Smith (Nova York: International Publishers, 1971).

3 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q11§12, in Selections from the Prison Notebooks, ed. Quintin Hoare i Geoffrey Nowell Smith (Nova York: International Publishers, 1971).

4 Karl Marx i Friedrich Engels, The German Ideology, Part I, in Collected Works, vol. 5 (Nova York: International Publishers, 1976).

5 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q7§16, en Selections from the Prison Notebooks.

6 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q6§88, en Selections from the Prison Notebooks.

7 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q3§48, en Selections from the Prison Notebooks.

 

A. J. Horn escriu anàlisis polítiques basades en la lluita de classes, la claredat històrica i la creença que els treballadors poden construir poder junts.

Traduït del Substack de l'autor, Simplifying Socialism: https://simplifyingsocialism.substack.com/p/cultural-hegemony-how-power-wins

 

 

 

L'economia és fonamentalment política: mai ha sigut, ni serà, una ciència lliure de valors. En essència, l'economia està modelada per ideologies, moralitat humana, interessos contraposats, normes socials i prioritats polítiques. Fingir el contrari no fa que l'economia sigui més rigorosa. La fa més perillosa.

 

L'economia és fonamentalment política.

La perillosa il·lusió de l'economia com a ciència lliure de valors.

Jostein Hauge

19 de febrer de 2026

 

En un episodi recent de The Weekly Show, Jon Stewart es va asseure amb Richard Thaler, l'economista conductual guanyador del Premi Nobel, el treball del qual sobre la presa de decisions humanes li ha valgut, amb raó, un enorme respecte. El que se suposava que seria un debat sobre com l'economia conductual pot donar llum sobre l'estat de l'economia es va convertir ràpidament en un enfrontament entre un còmic que feia preguntes bàsiques sobre el poder i la política i un economista que s'esforçava per respondre-les.

Stewart va pressionar a Thaler sobre la naturalesa política de l'economia. «El Govern sempre tria guanyadors i perdedors i després fingeix que això és una cosa que no pot fer», va dir. «Tots els mercats estan dissenyats en certa manera». La resposta de Thaler va ser sovint refugiar-se en l'abstracció, «de tornada al món de la ment d'un economista». La reacció de Stewart —«Oh, vaja»— va capturar perfectament la frustració.

Les preguntes de Stewart —sobre el poder, sobre la naturalesa del capitalisme, sobre com les decisions polítiques es disfressen de tècniques— eren totalment legítimes, motivades pel que observa en el món real. I el fet que un premi Nobel no pogués respondre-les de manera convincent ens diu una cosa important: l'economia s'ha convertit en una disciplina allunyada de les qüestions polítiques, a pesar que l'economia és intrínsecament i inevitablement política.

La política que l'economia fingeix que no existeix

Obri un llibre de text introductori d'economia i trobarà corbes d'oferta i demanda presentades com si operessin en un buit polític. Trobarà models de comerç internacional que no examinen com els acords comercials es veuen influïts pel lobby empresarial i el poder geopolític. Trobarà models del mercat laboral en els quals els salaris reflecteixen la «productivitat marginal» sense discutir com les lleis laborals, la repressió sindical i la deslocalització determinen el que realment es paga als treballadors. Trobarà models de creixement econòmic com a funció del capital i la tecnologia, però rares vegades com a funció del saqueig colonial i el treball esclau que van fer possible aquesta acumulació.

Potser el més generalitzat és que l'economia dominant tracta els mercats més o menys com a fenòmens naturals, com si simplement sorgissin quan es deixa a la gent actuar pel seu compte. No és així. Els mercats es construeixen mitjançant lleis, es mantenen mitjançant institucions i es fan complir mitjançant els Estats. Karl Polanyi va deixar això molt clar en The Great Transformation, publicat en 1944. En el llibre, assenyalava que no hi havia res natural en el laissez faire. La construcció d'un suposat «mercat lliure», argumentava Polanyi, requeria una enorme intervenció de l'Estat, en la legislació, en les polítiques, en la mateixa reestructuració de les relacions socials:

El camí cap al mercat lliure es va obrir i es va mantenir obert gràcies a un enorme augment de l'intervencionisme continu, organitzat i controlat de forma centralitzada (...) Els administradors havien d'estar constantment vigilants per a garantir el lliure funcionament del sistema. Així, fins i tot aquells que desitjaven ardentment alliberar l'Estat de totes les funcions innecessàries, i la filosofia de les quals exigia la restricció de les activitats estatals, no van poder sinó confiar al mateix Estat els nous poders, òrgans i instruments necessaris per a l'establiment del laissez faire.

La política monetària és un altre exemple adequat que il·lustra la naturalesa política de l'economia. Les decisions sobre els tipus d'interès, els objectius d'inflació i la regulació financera se solen presentar com a «neutrals» o «objectives». Però són altament polítiques. Els tipus d'interès baixos tendeixen a afavorir als prestataris, als propietaris d'actius i als mercats financers. Els tipus d'interès alts protegeixen els estalviadors, però poden augmentar la desocupació i alentir el creixement. Quan la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc Central Europeu estableixen la política monetària, estan prenent decisions que redistribueixen la riquesa en la societat. Fins i tot els mandats d'aquestes institucions són producte de decisions polítiques.

 L'èmfasi que posen els bancs centrals occidentals en l'estabilitat dels preus, en lloc de, per exemple, en la regulació de les finances privades —a la qual el banc central de la Xina concedeix una gran prioritat—, reflecteix judicis de valor i pressions polítiques. I delegar qualsevol d'aquestes decisions a bancs centrals «independents» no les converteix en apolítiques. Simplement oculta la política que hi ha darrere després d'una aparença d'experiència tecnocràtica.

Després estan els pressupostos governamentals, que són, en essència, documents morals i polítics. Els impostos progressius enfront dels impostos fixos diuen alguna cosa sobre l'actitud d'una societat cap a l'equitat i la desigualtat, més enllà de l'«òptim  de Pareto» o l'eficiència. La despesa en defensa enfront de la despesa en sanitat enfront de la despesa en educació indica què i a qui valora una societat. L'elecció entre austeritat i estímul reflecteix creences més profundes sobre la responsabilitat, el risc i l'obligació social. Quan institucions com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial imposen polítiques d'austeritat específiques als països en desenvolupament —com han fet sense descans durant dècades a través de programes d'ajust estructural—, ho fan amb supòsits ideològics sobre el paper disfuncional de l'Estat i la primacia dels mercats lliures.

Com l'economia es va convertir en una «ciència»

Alguns llibres de text i aules d'economia aborden aquestes qüestions polítiques, però normalment de manera secundària, eclipsades per problemes d'optimització matemàtica. Aquesta va ser sens dubte la meva experiència en estudiar la llicenciatura en economia. No va haver-hi debats rigorosos sobre la naturalesa política de l'economia o l'evolució del capitalisme. Un dels nostres professors ens va dir obertament que el seu treball no era ensenyar-nos l'economia del món real, sinó dotar-nos de les habilitats tècniques per a comprendre l'economia. El que no se'n va adonar és que, juntament amb algunes matemàtiques i estadístiques útils, també ens va ensenyar a mal interpretar l'economia. Un marc desproveït de política i filosofia no sols deixa llacunes en els coneixements dels estudiants, sinó que també emplena aquestes llacunes amb suposicions que potser mai se'ls ocorreria qüestionar.

No sempre va anar així. Adam Smith i Karl Marx, dues de les figures històriques més importants de la disciplina de l'economia, tractaven l'economia com una matèria intrínsecament política, malgrat les seves diferències ideològiques. Ni tan sols la deien «economia». La deien «economia política». Per a Smith, l'estudi de la creació de riquesa era inseparable de les qüestions sobre l'Estat, la classe social i la filosofia moral. Per a Marx, l'economia era un sistema de relacions de poder, no sols un conjunt de mecanismes d'intercanvi.

Llavors, què va ocórrer? En la dècada de 1870, un grup d'economistes destacats —William Stanley Jevons, Carl Menger i Léon Walras— van iniciar el que es va conèixer com la revolució marginalista. Van desplaçar el focus de l'economia de la producció, la classe i el poder cap a les preferències individuals subjectives i l'optimització matemàtica. El valor ja no era determinat pel treball o les relacions socials, sinó per la utilitat marginal, és a dir, per la satisfacció que l'última unitat d'un bé proporciona a un consumidor individual. La revolució marginalista va establir les bases de l'economia neoclàssica, que avui dia domina el pensament econòmic dominant.

Es va tractar d'un canvi tant teòric com metodològic. Jevons va declarar que l'economia, com a ciència que s'ocupa de les quantitats, és necessàriament matemàtica. Walras va construir elaborats sistemes d'equacions per a descriure l'equilibri general, a penes avalats per proves empíriques. L'economia es va anar modelant cada vegada més a partir de la física perquè volia ser considerada una ciència «real», la qual cosa l'historiador Philip Mirowski ha denominat «enveja de la física». Els economistes van començar a emprar les eines matemàtiques de la física, però van ignorar fatalment el fet que era impossible que una ciència social repliqués el rigor empíric d'una ciència natural. Mirowski no se'n va per les branques en la seva crítica a la revolució marginalista:

Els marginalistes es van apropiar dels formalismes matemàtics de la física energètica de mitjan segle XIX, els van fer seus canviant les etiquetes de les variables i després van proclamar el triomf d'una «economia verdaderament científica». La utilitat es va convertir en l'anàleg de l'energia potencial (...) Aquest petit error va fer que l'economia neoclàssica fos essencialment incoherent.

Durant les dècades següents, l'economia es va anar separant gradualment de les altres ciències socials. On abans havia dialogat amb la història, la filosofia, la sociologia i les ciències polítiques, ara aspirava a erigir-se en «ciència dura». Alfred Marshall, en el seu enormement influent Principles of Economics, va ometre deliberadament la paraula «política» del títol. El missatge era clar: l'economia ja no era una branca de la investigació política. Era una disciplina tècnica amb les seves pròpies lleis, els seus propis mètodes i la seva extremadament qüestionable pretensió d'objectivitat.

El resultat ha sigut desafortunat. Avui dia, massa llicenciats en economia són capaços de construir models, però no poden explicar el que està succeint en l'economia real. Poden derivar un tipus impositiu «òptim» a partir d'una sèrie de supòsits, però no poden discutir les forces polítiques que determinen si aquest tipus impositiu s'aplica o, cosa que és més important, si ha d'aplicar-se. Entenen el càlcul, però probablement mai han llegit a Marx, Smith o Polanyi.

Com ha observat Angus Deaton, ell mateix Premi Nobel d'Economia, la disciplina té greus punts cecs. En un assaig notablement sincer titulat «Rethinking My Economics», identifica les principals deficiències de l'economia dominant, entre elles el descuit del poder en l'anàlisi econòmica, la valoració excessiva de l'eficiència per damunt de la justícia social i la falta d'humilitat enfront d'altres ciències socials. En particular, lamenta que l'economia hagi deixat de preocupar-se per l'ètica.

A diferència d'economistes com Adam Smith, Karl Marx, John Maynard Keynes, Friedrich Hayek i fins i tot Milton Friedman, hem deixat de pensar en gran manera en l'ètica i en el que constitueix el benestar humà. Som tecnòcrates que ens centrem en l'eficiència. Rebem poca formació sobre els fins de l'economia, sobre el significat del benestar.

 Recuperar el que és polític

Sens dubte, hi ha economistes que comprenen la naturalesa política de la seva disciplina. I hi ha una raó per la qual els llicenciats en economia tenen una alta ocupabilitat en comparació amb els seus homòlegs de ciències socials: tendeixen a desenvolupar sòlides habilitats tècniques, molt valorades en el mercat laboral. No estic suggerint que els títols d'economia o els economistes siguin inútils.

Però la despolitització de l'economia ha tingut conseqüències desafortunades. Quan les decisions econòmiques es presenten com purament tècniques, es corre el perill de camuflar la política com a ciència. Quan s'ensenya als estudiants a pensar en els mercats com una cosa natural i en els governs com una força que només ha d'intervenir quan els mercats fallen, se'ls està dotant, sense saber-ho, d'una ideologia.

L'economia és fonamentalment política: mai ha sigut, ni serà, una ciència lliure de valors. En essència, l'economia està modelada per ideologies, moralitat humana, interessos contraposats, normes socials i prioritats polítiques. Fingir el contrari no fa que l'economia sigui més rigorosa. La fa més perillosa. L'economia va néixer com a economia política per una raó.

 

Jostein Hauge es economista polític i professor adjunt d'Estudis sobre el Desenvolupament en la Universitat de Cambridge, on treballa en el Centre d'Estudis sobre el Desenvolupament i en el Departament de Política i Estudis Internacionals. Es autor de The Future of the Factory: How Megatrends are Changing Industrialization, publicat por Oxford University Press. Ha publicat en diverses revistes acadèmiques, com African Affairs, Development Policy Review, Geoforum, New Political Economy, Third World Quarterly, i World Economy.

Traduït del Substack del autor Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/economics-is-fundamentally-political?