L'economia és fonamentalment política: mai ha sigut, ni serà, una ciència lliure de valors. En essència, l'economia està modelada per ideologies, moralitat humana, interessos contraposats, normes socials i prioritats polítiques. Fingir el contrari no fa que l'economia sigui més rigorosa. La fa més perillosa.
L'economia és fonamentalment política.
La perillosa il·lusió de l'economia com a ciència lliure de valors.
Jostein Hauge
19 de febrer de 2026
En un episodi recent de The Weekly Show, Jon Stewart es va asseure amb Richard Thaler, l'economista conductual guanyador del Premi Nobel, el treball del qual sobre la presa de decisions humanes li ha valgut, amb raó, un enorme respecte. El que se suposava que seria un debat sobre com l'economia conductual pot donar llum sobre l'estat de l'economia es va convertir ràpidament en un enfrontament entre un còmic que feia preguntes bàsiques sobre el poder i la política i un economista que s'esforçava per respondre-les.
Stewart va pressionar a Thaler sobre la naturalesa política de l'economia. «El Govern sempre tria guanyadors i perdedors i després fingeix que això és una cosa que no pot fer», va dir. «Tots els mercats estan dissenyats en certa manera». La resposta de Thaler va ser sovint refugiar-se en l'abstracció, «de tornada al món de la ment d'un economista». La reacció de Stewart —«Oh, vaja»— va capturar perfectament la frustració.
Les preguntes de Stewart —sobre el poder, sobre la naturalesa del capitalisme, sobre com les decisions polítiques es disfressen de tècniques— eren totalment legítimes, motivades pel que observa en el món real. I el fet que un premi Nobel no pogués respondre-les de manera convincent ens diu una cosa important: l'economia s'ha convertit en una disciplina allunyada de les qüestions polítiques, a pesar que l'economia és intrínsecament i inevitablement política.
La política que l'economia fingeix que no existeix
Obri un llibre de text introductori d'economia i trobarà corbes d'oferta i demanda presentades com si operessin en un buit polític. Trobarà models de comerç internacional que no examinen com els acords comercials es veuen influïts pel lobby empresarial i el poder geopolític. Trobarà models del mercat laboral en els quals els salaris reflecteixen la «productivitat marginal» sense discutir com les lleis laborals, la repressió sindical i la deslocalització determinen el que realment es paga als treballadors. Trobarà models de creixement econòmic com a funció del capital i la tecnologia, però rares vegades com a funció del saqueig colonial i el treball esclau que van fer possible aquesta acumulació.
Potser el més generalitzat és que l'economia dominant tracta els mercats més o menys com a fenòmens naturals, com si simplement sorgissin quan es deixa a la gent actuar pel seu compte. No és així. Els mercats es construeixen mitjançant lleis, es mantenen mitjançant institucions i es fan complir mitjançant els Estats. Karl Polanyi va deixar això molt clar en The Great Transformation, publicat en 1944. En el llibre, assenyalava que no hi havia res natural en el laissez faire. La construcció d'un suposat «mercat lliure», argumentava Polanyi, requeria una enorme intervenció de l'Estat, en la legislació, en les polítiques, en la mateixa reestructuració de les relacions socials:
El camí cap al mercat lliure es va obrir i es va mantenir obert gràcies a un enorme augment de l'intervencionisme continu, organitzat i controlat de forma centralitzada (...) Els administradors havien d'estar constantment vigilants per a garantir el lliure funcionament del sistema. Així, fins i tot aquells que desitjaven ardentment alliberar l'Estat de totes les funcions innecessàries, i la filosofia de les quals exigia la restricció de les activitats estatals, no van poder sinó confiar al mateix Estat els nous poders, òrgans i instruments necessaris per a l'establiment del laissez faire.
La política monetària és un altre exemple adequat que il·lustra la naturalesa política de l'economia. Les decisions sobre els tipus d'interès, els objectius d'inflació i la regulació financera se solen presentar com a «neutrals» o «objectives». Però són altament polítiques. Els tipus d'interès baixos tendeixen a afavorir als prestataris, als propietaris d'actius i als mercats financers. Els tipus d'interès alts protegeixen els estalviadors, però poden augmentar la desocupació i alentir el creixement. Quan la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc Central Europeu estableixen la política monetària, estan prenent decisions que redistribueixen la riquesa en la societat. Fins i tot els mandats d'aquestes institucions són producte de decisions polítiques.
L'èmfasi que posen els bancs centrals occidentals en l'estabilitat dels preus, en lloc de, per exemple, en la regulació de les finances privades —a la qual el banc central de la Xina concedeix una gran prioritat—, reflecteix judicis de valor i pressions polítiques. I delegar qualsevol d'aquestes decisions a bancs centrals «independents» no les converteix en apolítiques. Simplement oculta la política que hi ha darrere després d'una aparença d'experiència tecnocràtica.
Després estan els pressupostos governamentals, que són, en essència, documents morals i polítics. Els impostos progressius enfront dels impostos fixos diuen alguna cosa sobre l'actitud d'una societat cap a l'equitat i la desigualtat, més enllà de l'«òptim de Pareto» o l'eficiència. La despesa en defensa enfront de la despesa en sanitat enfront de la despesa en educació indica què i a qui valora una societat. L'elecció entre austeritat i estímul reflecteix creences més profundes sobre la responsabilitat, el risc i l'obligació social. Quan institucions com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial imposen polítiques d'austeritat específiques als països en desenvolupament —com han fet sense descans durant dècades a través de programes d'ajust estructural—, ho fan amb supòsits ideològics sobre el paper disfuncional de l'Estat i la primacia dels mercats lliures.
Com l'economia es va convertir en una «ciència»
Alguns llibres de text i aules d'economia aborden aquestes qüestions polítiques, però normalment de manera secundària, eclipsades per problemes d'optimització matemàtica. Aquesta va ser sens dubte la meva experiència en estudiar la llicenciatura en economia. No va haver-hi debats rigorosos sobre la naturalesa política de l'economia o l'evolució del capitalisme. Un dels nostres professors ens va dir obertament que el seu treball no era ensenyar-nos l'economia del món real, sinó dotar-nos de les habilitats tècniques per a comprendre l'economia. El que no se'n va adonar és que, juntament amb algunes matemàtiques i estadístiques útils, també ens va ensenyar a mal interpretar l'economia. Un marc desproveït de política i filosofia no sols deixa llacunes en els coneixements dels estudiants, sinó que també emplena aquestes llacunes amb suposicions que potser mai se'ls ocorreria qüestionar.
No sempre va anar així. Adam Smith i Karl Marx, dues de les figures històriques més importants de la disciplina de l'economia, tractaven l'economia com una matèria intrínsecament política, malgrat les seves diferències ideològiques. Ni tan sols la deien «economia». La deien «economia política». Per a Smith, l'estudi de la creació de riquesa era inseparable de les qüestions sobre l'Estat, la classe social i la filosofia moral. Per a Marx, l'economia era un sistema de relacions de poder, no sols un conjunt de mecanismes d'intercanvi.
Llavors, què va ocórrer? En la dècada de 1870, un grup d'economistes destacats —William Stanley Jevons, Carl Menger i Léon Walras— van iniciar el que es va conèixer com la revolució marginalista. Van desplaçar el focus de l'economia de la producció, la classe i el poder cap a les preferències individuals subjectives i l'optimització matemàtica. El valor ja no era determinat pel treball o les relacions socials, sinó per la utilitat marginal, és a dir, per la satisfacció que l'última unitat d'un bé proporciona a un consumidor individual. La revolució marginalista va establir les bases de l'economia neoclàssica, que avui dia domina el pensament econòmic dominant.
Es va tractar d'un canvi tant teòric com metodològic. Jevons va declarar que l'economia, com a ciència que s'ocupa de les quantitats, és necessàriament matemàtica. Walras va construir elaborats sistemes d'equacions per a descriure l'equilibri general, a penes avalats per proves empíriques. L'economia es va anar modelant cada vegada més a partir de la física perquè volia ser considerada una ciència «real», la qual cosa l'historiador Philip Mirowski ha denominat «enveja de la física». Els economistes van començar a emprar les eines matemàtiques de la física, però van ignorar fatalment el fet que era impossible que una ciència social repliqués el rigor empíric d'una ciència natural. Mirowski no se'n va per les branques en la seva crítica a la revolució marginalista:
Els marginalistes es van apropiar dels formalismes matemàtics de la física energètica de mitjan segle XIX, els van fer seus canviant les etiquetes de les variables i després van proclamar el triomf d'una «economia verdaderament científica». La utilitat es va convertir en l'anàleg de l'energia potencial (...) Aquest petit error va fer que l'economia neoclàssica fos essencialment incoherent.
Durant les dècades següents, l'economia es va anar separant gradualment de les altres ciències socials. On abans havia dialogat amb la història, la filosofia, la sociologia i les ciències polítiques, ara aspirava a erigir-se en «ciència dura». Alfred Marshall, en el seu enormement influent Principles of Economics, va ometre deliberadament la paraula «política» del títol. El missatge era clar: l'economia ja no era una branca de la investigació política. Era una disciplina tècnica amb les seves pròpies lleis, els seus propis mètodes i la seva extremadament qüestionable pretensió d'objectivitat.
El resultat ha sigut desafortunat. Avui dia, massa llicenciats en economia són capaços de construir models, però no poden explicar el que està succeint en l'economia real. Poden derivar un tipus impositiu «òptim» a partir d'una sèrie de supòsits, però no poden discutir les forces polítiques que determinen si aquest tipus impositiu s'aplica o, cosa que és més important, si ha d'aplicar-se. Entenen el càlcul, però probablement mai han llegit a Marx, Smith o Polanyi.
Com ha observat Angus Deaton, ell mateix Premi Nobel d'Economia, la disciplina té greus punts cecs. En un assaig notablement sincer titulat «Rethinking My Economics», identifica les principals deficiències de l'economia dominant, entre elles el descuit del poder en l'anàlisi econòmica, la valoració excessiva de l'eficiència per damunt de la justícia social i la falta d'humilitat enfront d'altres ciències socials. En particular, lamenta que l'economia hagi deixat de preocupar-se per l'ètica.
A diferència d'economistes com Adam Smith, Karl Marx, John Maynard Keynes, Friedrich Hayek i fins i tot Milton Friedman, hem deixat de pensar en gran manera en l'ètica i en el que constitueix el benestar humà. Som tecnòcrates que ens centrem en l'eficiència. Rebem poca formació sobre els fins de l'economia, sobre el significat del benestar.
Recuperar el que és polític
Sens dubte, hi ha economistes que comprenen la naturalesa política de la seva disciplina. I hi ha una raó per la qual els llicenciats en economia tenen una alta ocupabilitat en comparació amb els seus homòlegs de ciències socials: tendeixen a desenvolupar sòlides habilitats tècniques, molt valorades en el mercat laboral. No estic suggerint que els títols d'economia o els economistes siguin inútils.
Però la despolitització de l'economia ha tingut conseqüències desafortunades. Quan les decisions econòmiques es presenten com purament tècniques, es corre el perill de camuflar la política com a ciència. Quan s'ensenya als estudiants a pensar en els mercats com una cosa natural i en els governs com una força que només ha d'intervenir quan els mercats fallen, se'ls està dotant, sense saber-ho, d'una ideologia.
L'economia és fonamentalment política: mai ha sigut, ni serà, una ciència lliure de valors. En essència, l'economia està modelada per ideologies, moralitat humana, interessos contraposats, normes socials i prioritats polítiques. Fingir el contrari no fa que l'economia sigui més rigorosa. La fa més perillosa. L'economia va néixer com a economia política per una raó.
Jostein Hauge es economista polític i professor adjunt d'Estudis sobre el Desenvolupament en la Universitat de Cambridge, on treballa en el Centre d'Estudis sobre el Desenvolupament i en el Departament de Política i Estudis Internacionals. Es autor de The Future of the Factory: How Megatrends are Changing Industrialization, publicat por Oxford University Press. Ha publicat en diverses revistes acadèmiques, com African Affairs, Development Policy Review, Geoforum, New Political Economy, Third World Quarterly, i World Economy.
Traduït del Substack del autor Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/economics-is-fundamentally-political?
