Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, podria ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

Quan acabarà el malson de Trump? S'han traspassat ja massa límits?

Daniel Warner

10 d'abril de 2026

Donald Trump continua soscavant la Constitució dels Estats Units, rebutjant la cultura democràtica, violant el dret internacional, tibant les relacions amb els aliats i amenaçant als adversaris amb bombardejar-los fins a retornar-los a l'Edat de Pedra. La pregunta òbvia és: quan acabarà això? Tot i que es plantegen qüestions immediates sobre les raons que estan al darrere de la guerra dels Estats Units i Israel contra l'Iran i la naturalesa exacta de l'alto el foc, hauríem de continuar preguntant-nos: quan cessarà la influència de malson de Trump?

Però potser la verdadera pregunta no és quan acabarà. Potser és si els Estats Units podrà tornar alguna vegada al que era abans de Trump. S'han traspassat ja massa límits per a tornar a l'era anterior a Trump? S'han danyat massa estructures i relacions per a imaginar la vida tal com era abans de gener de 2025?

Parafrasejant a Thomas Wolfe: No pots tornar [a casa] a l'era anterior a Trump.

Considerem un exemple: el New York Times va anunciar recentment que augmentarà la seva cobertura del Tribunal Suprem i del sistema judicial estatunidenc en general. El «periòdic de referència» va dir que «assignaria un equip de quatre periodistes per a cobrir el Tribunal», ampliant el model anterior d'un únic reporter.

No obstant això, mentre que el Times veu als periodistes i als tribunals com a guardians de la democràcia, les ambicions de Trump plantegen dubtes sobre si els periodistes i les institucions poden salvaguardar l'Estat de dret. Al mateix temps que el Times ampliava la seva cobertura jurídica, es van estendre els rumors que Trump està mirant maneres d'alterar les eleccions de mitjan mandat de 2026 i està «pensant» en un eventual tercer mandat o fins i tot a no abandonar mai el Despatx Oval. Què faran els corresponsals del Times i els tribunals si Trump ignora els precedents legals i històrics?

Tant el mal simbòlic com l'estructural importen a curt i llarg termini. Si la influència de Trump s'esvaeix, es revertiran finalment els noms de l'era Trump? Tornarà l'Institut de la Pau dels Estats Units Donald J. Trump a ser simplement l'Institut de la Pau dels Estats Units? Tornarà l'Aeroport Internacional President Donald J. Trump de West Palm Beach a ser l'Aeroport Internacional de Palm Beach?

Hi ha precedents històrics. Les institucions que en el seu moment van rebre el nom d'Andrew Jackson, el setè president, han sigut canviades de nom, reflectint els canvis d'actitud cap al seu llegat de la  "Trial of Tears". La prestigiosa Escola Woodrow Wilson d'Assumptes Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton va passar a dir-se en 2020 Escola d'Assumptes Públics i Internacionals de Princeton, eliminant el nom de l'antic rector d'aquesta universitat, així com de l'antic president dels Estats Units, a causa de les preocupacions sobre les seves opinions i polítiques racistes.

I què hi ha dels canvis físics? Alguns canvis físics són reversibles. Restaurarà un futur president l'Ala Est i eliminarà el saló de ball daurat de Trump? Eliminarà algun futur líder els elements daurats que ha col·locat per tota la Casa Blanca? Recordem com la primera dama Jacqueline Kennedy va redecorar amb elegància la Casa Blanca.

Però quan la cultura democràtica que sustenta la democràcia s'erosiona, aquest mal pot ser irreversible a llarg termini. En algun moment, es travessa un llindar, i per molt que es canviïn els noms o es redecori, no es podrà restaurar l'estat de les coses anterior a Trump.

El terme «ratcheting up» resulta útil ací. Un trinquet (una roda dentada) permet el moviment en una direcció mentre impedeix el moviment cap enrere. Cada clic fa avançar el mecanisme, creant una nova posició que no pot tornar fàcilment a l'anterior. En política, la metàfora descriu canvis que s'acumulen gradualment, però que es tornen estructuralment difícils de desfer.

Durant l'última dècada, la vida política estatunidenca ha anat adquirint cada vegada més aquesta qualitat de trinquet. Normes que abans es donaven per estables —el respecte als resultats electorals, els límits a l'autoritat executiva, la independència dels tribunals, el comportament presidencial— s'han anat desplaçant cap endavant, pas a pas. Cada pas pot semblar reversible en teoria, però en la pràctica el sistema rares vegades torna on estava abans.

Aquesta expansió parteix de la base que els tribunals, com a institucions poderoses, poden frenar els excessos de l'executiu i preservar l'Estat de dret. L'ampliació de la cobertura del Tribunal Suprem per part del Times és un exemple d'aquest pensament liberal. Però la metàfora del trinquet ens adverteix que, encara que els periodistes analitzen minuciosament cada decisió, les normes que s'han erosionat —una vegada traspassades— poden no tornar al seu lloc. Cada pas endavant en la deterioració institucional estableix una nova línia de base, la qual cosa fa que el retorn a les normes anteriors a Trump sigui cada vegada més difícil.

Els Estats Units ha reconstruït institucions abans. Fins i tot sentències catastròfiques com la decisió Dred Scott de 1857 —que negava la ciutadania als afroamericans i anul·lava els límits del Congrés a l'esclavitud— van ser finalment revocades per la Catorzena Esmena.

Però reconstruir la cultura democràtica és molt més difícil que reparar les estructures legals. Una vegada que els actors polítics aprenen que les normes poden trencar-se sense conseqüències, l'incentiu per a respectar-les s'afebleix de manera permanent. Aquest és el significat més profund d'un trinquet polític. El sistema avança cap a una nova línia de base de comportament. El llindar, una vegada creuat, passa a formar part de les normes acceptades.

De quina altra forma entendre l'indult del president Trump als invasors del Capitoli del 6 de gener que van intentar interrompre un procés constitucional?

La pregunta, llavors, no és sols quan acabarà cronològicament l'actual tempesta política, sinó si el trinquet tornarà a fer clic —i quina forma adoptarà la següent osca. Cada canvi remodela les expectatives, modifica el que es considera possible i posa a prova la resiliència de les institucions i les activitats cíviques que mantenen unida a la democràcia.

Quan les normes democràtiques s'ignoren massa, pot ser que no hi hagi marxa enrere. En algun moment, es travessa un llindar, i cap canvi de nom o de decoració pot restaurar la situació anterior a Trump. I la mateixa pregunta plana ara sobre les institucions internacionals. Podran els aliats de l'OTAN confiar alguna vegada que els Estats Units respecti l'article 5 després que Trump titllés a l'aliança de «tigre de paper»? Diversos organismes multilaterals, incloses les Nacions Unides, s'enfronten a la mateixa incertesa.

l final, la supervivència d'una verdadera democràcia depèn menys de les lleis que de les accions dels ciutadans que viuen en ella. Totes les societats civils han d'optar per defensar les normes, fer complir els límits i exigir la rendició de comptes. Si aquesta vigilància s'esvaeix, el trinquet avançarà, osca a osca, fins que els fonaments de la governança democràtica s'afebleixin irremeiablement. Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, pot ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

 

Daniel Warner que viu a Ginebra, te la nacionalitat estatunidenca i suïssa. Es va llicenciar en Filosofia i Religió pel Amherst College (els EUA) i es va doctorar en Ciències Polítiques per l'Institut Universitari d'Alts Estudis Internacionals de Ginebra (Suïssa). La seva tesi, posteriorment publicada com a llibre, es titulava "An Ethic of Responsibility in International Relations". Autor, editor o coeditor d'onze llibres i nombrosos articles en revistes especialitzades, la seva obra ha sigut traduïda a diverses llengües. Col·labora habitualment com a comentarista en cadenes de televisió i ràdio de tot el món, i els seus articles d'opinió han aparegut en el International Herald Tribune i el Financial Times. Actualment, escriu dos blogs, un sobre política general per al Tribune de Genève i un altre sobre l'antiga Unió Soviètica per a nashagazeta.ch. Va fundar el Programa d'Estudis sobre Organitzacions Internacionals (PSIO) en 1994 en l'Institut Universitari. Des de la seva jubilació en 2010, ha sigut subdirector d'Assumptes Internacionals en el Centre de Ginebra per al Control Democràtic de les Forces Armades (DCAF), una fundació internacional creada en 2000 per iniciativa de la Confederació Suïssa que contribueix a millorar la governança i la reforma del sector de la seguretat a tot el món.

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2026/04/10/when-will-the-trump-nightmare-end-have-too-many-thresholds-already-been-crossed/

Les guerres de les cadenes de subministrament

Des de l'heli fins a l'alumini, passant per la nafta... Una llista no exhaustiva de les cadenes de subministrament crítiques que es veuen afectades per la guerra de l'Iran.

Grace Blakeley

3 d'abril de 2026

A principis d'aquesta setmana, estava llegint el FT quan vaig veure un article sobre l'impacte de la guerra de l'Iran en la producció d'heli. Això em va portar a endinsar-me en una espècie de laberint investigant els processos de fabricació que utilitzen heli, des de semiconductors fins a màquines de ressonància magnètica.

M'encanta aprendre sobre els inputs inusuals que es fan servir per a produir les coses de les quals depenem cada dia, i com es produeixen i transporten aquests inputs per tot el món. Realment t'ajuda a fer-te una idea de la intricada i globalitzada que s'ha tornat la producció capitalista, i del sorprenentment fàcil que és tirar arena en els engranatges d'aquesta màquina delicadament equilibrada.

 

La planta de GNL de Ras Laffan, a Catar, s'ha vist obligada a detenir la producció, la qual cosa afecta a tot: des del gas natural fins als fertilitzants, passant per l'heli.

Conèixer les vulnerabilitats de les cadenes de subministrament del capital és, òbviament, de gran utilitat per als socialistes. Els organitzadors del moviment obrer fa molt temps que tracten d'identificar aquests colls d'ampolla, ja que fer-ho els permet utilitzar els escassos recursos per a interrompre la producció de forma més eficaç. N'hi ha prou amb pensar en els treballadors portuaris que es van negar a carregar enviaments amb destinació a Israel en protesta pel genocidi.

Però estudiar aquestes cadenes de producció també ajuda a comprendre fins a quin punt el capitalisme global s'ha tornat intrínsecament fràgil. Hem vist com es posava de manifest aquesta fragilitat almenys dues vegades en els últims cinc anys, amb les guerres a l'Iran i Ucraïna.

Aquestes guerres no van ser esdeveniments aleatoris: van ser produïdes pel capitalisme fòssil. A mesura que el col·lapse climàtic continuï i el capital fòssil reaccioni, guerres com aquestes es tornaran més comunes. L'elecció de populistes de dreta més temeraris per part de votants farts d'un establishment que no els promet més que estancament i declivi només empitjorarà les coses. Les guerres que provoquen el col·lapse d'aquest fràgil sistema són —en altres paraules— una part molt important d'aquest mateix sistema.

Ens hem topat amb una d'aquelles fascinants «contradiccions» de la producció capitalista sobre les quals tant va escriure Marx. El capitalisme fòssil globalitzat és un sistema delicat, i està creant constantment pertorbacions que el desequilibren.

Aquesta setmana, he decidit endinsar-me encara més en el cau del conill analitzant les cadenes de subministrament més importants —i menys comentades— que aquesta guerra està alterant. M'ha portat bastant temps, així que aquesta part és només per a subscriptors de pagament (recordin que ofereixo descomptes solidaris per als qui no poden permetre's la subscripció completa). Si encara no ho han fet, no deixin de llegir el meu article gratuït de principis d'aquesta setmana sobre la importància de l'heli per a la producció mundial de xips, i per què la guerra de l'Iran podria rebentar la bombolla de la IA.

 

Una llista no exhaustiva de les cadenes de subministrament crítiques que es veuen afectades per la guerra de l'Iran

-. El preu real del petroli es dispara fins al seu nivell més alt des de 2008 – Bloomberg

El petroli ha estat pujant i baixant des que va començar la guerra: cau quan els inversors pensen que la guerra acabarà i puja quan s'adonen que s'equivocaven. Ahir, els preus del petroli es van disparar de nou en repetir-se aquest patró una vegada més.

Aquest article de Bloomberg assenyala que un preu clau del petroli en el món real (és a dir, no sols les apostes en els mercats financers) va arribar els 140 dòlars, el nivell més alt des de 2008. En realitat, existeix un desequilibri entre els preus en els mercats reals i els mercats de futurs, ja que els qui produeixen i transporten el petroli registren una escassetat molt major del que la majoria dels inversors semblen adonar-se. Per tant, cal esperar que els preus del petroli en el món real continuïn pujant.

El petroli és, òbviament, un input fonamental per a quasi tot. En conseqüència, quan els preus del petroli pugen, la inflació tendeix a seguir-los. Ho vam veure en la crisi de 2022 a Ucraïna, i dècades abans, en els anys setanta.

Però la inflació provocada pel preu del petroli és una bèstia diferent de la inflació normal. En general, els economistes esperen que la inflació sorgeixi de l'excés de demanda, és a dir, de persones o empreses massa entusiastes que intenten comprar massa coses. Pugen els tipus d'interès per a encarir el deute i obligar a tothom a moderar una mica el seu consum i inversió.

Però quan el petroli s'esgota —ja sigui perquè no es produeix o perquè no es transporta—, la capacitat productiva de l'economia mundial es redueix. Podem produir menys coses, per la qual cosa els preus pugen per a reflectir aquesta nova escassetat.

No hi ha molt que els responsables polítics puguin fer al respecte. Poden intentar dissuadir a la gent de gastar i invertir per a ajustar la demanda a l'oferta, però no és que la gent pugui deixar de comprar l'energia que necessita per a escalfar les seves llars o anar a treballar. Així que els preus pugen, i les llars i les empreses es veuen obligats a absorbir aquesta pujada de preus, cosa que significa que tenen menys diners per a altres coses.

Ací és quan es produeix l'estagflació: la combinació d'estancament i inflació. Més informació al respecte ací.

-. La guerra de l'Iran escanya el subministrament d'heli, la qual cosa suposa una amenaça per als fabricants de xips i el sector sanitari – The Financial Times

Vaig esmentar la crisi de l'heli en la meva columna de dimarts, però aquell article se centrava principalment en la indústria de la IA. En resum, l'heli és un subproducte de la producció de gas natural, i Catar representa entre el 30% i el 40% de la producció mundial. Amb el tancament de la planta de Ras Laffan, la producció d'heli de Qatar ha caigut dràsticament.

L'heli és un input fonamental per a molts altres processos industrials, per la qual cosa no sols les grans empreses tecnològiques es veuran afectades per l'escassetat. Els microxips es fan servir, òbviament, en pràcticament tots els dispositius electrònics, i la carrera per la IA ja estava fent pujar els preus, ja que tothom s'afanya a aconseguir xips. L'escassetat d'heli amenaça d'agreujar aquesta manca, la qual cosa suposarà un augment dels preus de la majoria dels dispositius electrònics a llarg termini.

L'heli també s'utilitza com a refrigerant en els escàners de ressonància magnètica que es troben en hospitals de tot el món. Realitzar una ressonància magnètica ja és molt car i ara podria encarir-se encara més a mesura que s'apugin els preus de l'heli. Això no és una bona notícia per als pacients, ni per als governs que cobreixen els costos sanitaris. Un metge entrevistat en aquest article va dir que podria ser necessari apagar uns certs sistemes de ressonància magnètica si l'escassetat continua.

Encara no hem arribat a aquest punt: altres proveïdors d'heli, especialment als EUA, estan tractant d'augmentar la producció per a satisfer la demanda (i guanyant molts diners en el procés; vegin-se alguns articles més avall). Però si la guerra no acaba aviat, això podria convertir-se en un problema molt més greu.

-. El subministrament de fertilitzants de l'Índia es veu afectat per la guerra, que interromp els enviaments – BBC

Gran part dels fertilitzants es fabriquen a partir d'urea, que al seu torn es produeix fent servir gas natural, per la qual cosa els preus estan pujant a mesura que disminueix el subministrament. Alguns agricultors estan protegits, ja que ja han comprat els seus subministraments de fertilitzants, però altres no. Per tant, l'augment dels preus dels fertilitzants podria començar a repercutir en un encariment dels aliments en unes poques setmanes.

Aquest article se centra en l'Índia, on viuen milers de milions de persones que depenen de l'agricultura de subsistència. L'Índia és un dels majors consumidors de fertilitzants del món, i quasi tots són importats. El país no sols s'enfronta a l'augment dels preus dels fertilitzants a causa de les limitacions de producció, sinó també a les interrupcions en els enviaments a través de l'estret d'Ormuz.

En aquests moments, el Govern afirma que podrà satisfer la demanda recorrent a les seves pròpies reserves d'urea. Però no podrà fer-ho per sempre, i si la guerra es prolonga molt més, les interrupcions en el subministrament empitjoraran. Si l'escassetat afecta la pròxima temporada de sembra, això es traduirà en menors rendiments i, per tant, en preus més alts que reflecteixin l'escassetat més gran de certs productes agrícoles.

-. L'alumini s'encamina cap a un augment mensual del 10% mentre la guerra a l'Iran pertorba els subministraments – Bloomberg

El golf Pèrsic produeix al voltant d'una desena part de l'alumini mundial, i la producció s'ha vist interrompuda en tota la regió. El tancament de l'estret d'Ormuz també ha bloquejat les exportacions de les existències actuals.

Per a empitjorar les coses, segons s'informa, drons iranians han atacat diverses plantes de producció d'alumini, almenys una de les quals ha patit danys suficients per a obligar-la a tancar a llarg termini. Per tant, no es tracta només d'un problema a curt termini: la guerra podria afectar la producció d'alumini durant els pròxims anys.

Com a resultat, els preus de l'alumini s'encaminen cap a la seva pujada mensual més elevada en quasi dos anys. Els preus s'acosten als 3.500 dòlars per tona, amb un augment del voltant del 10% per mes, fins i tot mentre la majoria dels altres metalls industrials baixen. L'escassetat de subministrament també ha impulsat a l'alça les primes en altres mercats i ha incrementat la demanda d'exportacions xineses.

Molts productes bàsics es fabriquen utilitzant alumini: des de cotxes i avions, passant per línies de transmissió elèctrica i marcs de panells solars, fins a llaunes de begudes i ordinadors portàtils. Per tant, l'augment dels preus farà pujar els preus de molts productes.

-. Les exportacions de nafta dels EUA es disparen mentre les accions militars de Trump trastoquen el comerç – Bloomberg

Probablement no has sentit parlar abans de la nafta, però es tracta bàsicament d'una mena de combustible «lleuger» fonamental per a la indústria moderna. El seu principal ús és en les plantes petroquímiques, on és esquerdat «cracked» per a produir substàncies com l'etilè i el propilè (utilitzats per a botelles de plàstic i envasos), polièster i niló, i diversos productes químics (per exemple, per al seu ús en detergents). També es fa servir en la producció d'uns certs combustibles i pot mesclar-se amb formes «pesades» de petroli cru (com el de Veneçuela) per a refinar-lo.

En altres paraules, la nafta se situa en el cor de la indústria manufacturera mundial, i cada vegada és més escassa. El principal problema és el tancament de l'estret d'Ormuz, que està interrompent el transport del voltant d'un milió de barrils de nafta al dia. Països com el Japó, els fabricants dels quals depenen en gran manera de la nafta, s'han vist molt afectats per l'escassetat i algunes fàbriques han hagut de reduir la producció. Els fabricants europeus també s'han vist molt afectats.

Com a resultat, els preus s'han disparat, i els productors dels EUA han fet un pas al davant per a satisfer aquesta demanda. El mes passat, els exportadors dels Estats Units van enviar la quantitat més gran de nafta de la història. Tota aquesta nafta procedeix del fracking en estats com Texas i Nou Mèxic, i les empreses estatunidenques de fracking veuen com es disparen els preus de les seves accions.

Un altre aspecte fascinant d'aquesta història és el fet que, des de la invasió de Trump, Veneçuela està important cada vegada més nafta dels EUA per a diluir el seu cru pesat i poder transportar-lo i exportar-lo. Les guerres de Trump han convertit de fet als productors d'esquist dels EUA en els eixos de la indústria dels combustibles fòssils.

-. El plàstic és el cost ocult de la guerra a l'Iran – CNN

En relació amb això, els preus dels plàstics estan pujant perquè pràcticament tots es produeixen fent servir compostos derivats de combustibles fòssils (inclosa la nafta; vegeu més amunt). Orient Mitjà representa al voltant d'una quarta part de les exportacions de polietilè i polipropilè, i la major part d'aquestes es transporta a través de l'estret d'Ormuz.

Com a resultat d'aquestes limitacions de subministrament i transport, els preus s'han disparat des de l'inici de la guerra. Un expert del sector entrevistat per a aquest reportatge de la CNN va afirmar que «mai havia vist res semblant» a les pujades de preus registrades durant l'últim mes.

Aquest augment dels costos acabarà repercutint en l'encariment d'articles d'ús quotidià com els coberts d'un sol ús, les begudes embotellades i les bosses d'escombraries. Amb el temps, l'augment dels costos d'envasament també podria elevar els preus dels aliments, mentre que en sectors més complexos, com la fabricació d'automòbils, aquests canvis podrien tardar mesos a reflectir-se.

Atès que els plàstics estan profundament arrelats en les cadenes de subministrament i són difícils de substituir a curt termini, les empreses tenen opcions limitades més enllà d'apujar els preus o reduir l'ús de materials. Si els alts preus de l'energia persisteixen, l'impacte en els consumidors podria durar anys.

-. Next afirma que el conflicte a Orient Mitjà podria elevar els preus de la roba fins a un 10% - The Guardian

 D'alguna manera, la indústria dels combustibles fòssils ens va convèncer a tots perquè comencéssim a portar roba feta de petroli, per la qual cosa els preus de la roba pujaran.

Per a ser justos, en aquest moment el major problema per a la indústria de la moda no és la producció, sinó la logística. El transport marítim s'ha tornat molt més difícil i car a causa del tancament de l'estret d'Ormuz i a l'augment dels preus del combustible. Actualment, els proveïdors estan simplement recorrent a les seves existències, cosa que significa que les interrupcions han sigut limitades, però els preus començaran a pujar si el conflicte es prolonga molt més. El director executiu de Next afirma que els preus podrien pujar fins a un 10% si la guerra continua durant l'estiu.

A llarg termini, la producció es veurà afectada per l'augment dels preus dels productes químics utilitzats per a fabricar els teixits sintètics dels quals depenen moltes cadenes de moda. L'augment dels costos energètics també elevarà els costos de producció. En última instància, aquest augment dels costos es traslladarà als consumidors.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/supply-chain-wars?

 

 

Amb la pujada vertiginosa dels preus del petroli, els beneficis de les empreses extractives es disparen i acaben reciclant-se en paradisos fiscals. Però encara no és massa tard per a gravar eficaçment als qui es lucren amb la guerra, ens diu @zucmangabriel.

A on van els beneficis de la guerra?

Gabriel Zucman

7 d'abril de 2026

Amb la pujada vertiginosa dels preus del petroli, els beneficis de les empreses extractives es disparen i acaben reciclant-se en paradisos fiscals. Però encara no és massa tard per a gravar eficaçment als qui es lucren amb la guerra.

Per als pobles i els dirigents de la dècada de 1970, era evident que els beneficis generats per l'explosió dels preus de l'or negre després de les crisis petrolieres de 1973 i 1979 s'havien de socialitzar, en gran part.

Alguns països productors, com l'Aràbia Saudita i Veneçuela, van optar per nacionalitzar la seva producció (entre 1973 i 1980 en el cas del primer, en 1976 en el del segon); uns altres, per gravar-la amb tipus quasi confiscatoris.

Així, els Estats Units va crear en 1980 un impost sobre els superbeneficis petroliers amb un tipus impositiu del 70%, que s'aplicava després d'haver pagat l'impost normal de societats amb un tipus del 46%. És a dir, una imposició total de prop del 85%. El Regne Unit va fer el mateix en 1975.

Igual que s'havien confiscat els beneficis dels comerciants d'armes durant les guerres del segle XX —amb una imposició del 95% sobre els superbeneficis als Estats Units en 1942—, era impensable que la renda petroliera, fruit de conflictes armats i revolucions, pogués ser apropiada per cap potència privada.

Així va ser com les riqueses faraòniques generades per l'explosió del preu de l'or negre, aquest preu tan cobejat, es van escapar de les mans de les grans petrolieres i dels seus propietaris.

Molt descontents, aquests últims es van prometre que no tornarien a caure en el mateix parany.

*****

A partir dels anys vuitanta, les companyies petrolieres, aquestes grans multinacionals del segle XX, van posar tot el seu poder al servei d'un projecte per a reescriure les regles del joc econòmic internacional, que havia de garantir la seva prosperitat.

En aquesta nova organització del comerç mundial —que va desembocar en la globalització que hem conegut des dels anys 1980 fins als anys 2020— dues innovacions havien d'impedir que es repetís l'episodi dels anys 1970.

La competència internacional, en primer lloc, havia de garantir que cap Estat gravés els beneficis amb impostos massa elevats. Per descomptat, els jaciments de petroli, a diferència de les fàbriques, no es poden deslocalitzar, però el xantatge se centraria en la inversió: massa impostos ací, al Regne Unit o a Noruega, i les empreses anirien a perforar allí, a Rússia o al Canadà.

Sota aquesta amenaça, els països productors van anar baixant, un darrere l'altre, els seus tipus impositius sobre les empreses extractives.

L'auge dels paradisos fiscals, a continuació: si un Estat intentava recaptar la seva part, les empreses petrolieres deslocalitzarien no la seva producció, sinó els seus beneficis comptables cap a cels més clements, mitjançant transferències dintre del grup i altres tècniques d'enginyeria financera.

Les investigacions dutes a terme per les economistes Alice Chiocchetti i Ninon Moreau-Kastler han permès quantificar aquest fenomen.

Per cada euro de benefici obtingut per la indústria extractiva, uns 12 cèntims acaben en paradisos fiscals, gravats a tipus irrisoris.

I en temps de crisi, no és el 12%, sinó el 20% dels superbeneficis el que es registra en els centres financers offshore, a les Bermudes, Luxemburg o Singapur.

*****

Així, els tipus impositius efectius en la indústria petroliera, encara que continuen sent superiors als vigents en altres sectors de l'economia (perquè és difícil ocultar que s'extrau petroli, la qual cosa dona poder als països productors), s'han desplomat al llarg de l'últim mig segle.

Es disposa de les sèries històriques més llargues per a les multinacionals dels Estats Units, la qual cosa permet comprendre bé la magnitud d'aquesta transformació.

Abans de la primera crisi del petroli, les empreses petrolieres estatunidenques pagaven un 65% en impostos sobre els seus beneficis obtinguts a l'estranger. Una taxa que va ascendir al 90% a mitjan dècada de 1970 (sense comptar el cost de les nacionalitzacions).

Abans de descendir progressivament a partir de la dècada de 1980, fins a aconseguir el 37% en 2023, l'últim any disponible.

 

Interpretació i fonts: aquest gràfic mostra l'evolució del tipus impositiu efectiu de les empreses petrolieres estatunidenques sobre els seus beneficis estrangers (és a dir, la relació entre els impostos pagats a l'estranger i els beneficis registrats a l'estranger). Font: càlculs de l'autor a partir de les enquestes pluriennals de l'Oficina d'Anàlisi Econòmica sobre les activitats de les multinacionals estatunidenques; vegeu Wright i Zucman (2018) per a una presentació d'aquestes dades.

En concret, mentre que en la dècada de 1970 el 90% de la renda petroliera se socialitzava, avui dia dos terços d'aquesta aniran a les butxaques dels accionistes.

Per això, amb la pujada vertiginosa dels preus del petroli, les accions de les empreses petrolieres s'han disparat des del començament dels bombardejos israelo-estatunidencs a l'Iran, i abans d'això, després del derrocament de Nicolás Maduro a Veneçuela.

L'índex de les 120 empreses petrolieres i gasístiques més grans  del món, la meitat de les quals són estatunidenques, s'ha disparat un 30% des de principis de 2026, la qual cosa suposa un augment de la capitalització borsària de més d'1 bilió de dòlars en tres mesos. Aquest augment ja supera amb escreix al confirmat en el moment de la invasió d'Ucraïna en 2022.

Una paradoxa aclaparadora: mentre que mai ha sigut tan urgent detenir l'extracció d'energia fòssil en favor de fonts descarbonitzades, els beneficis que els actors econòmics privats poden obtenir d'aquesta activitat mai han sigut tan fabulosos.

«Quan s'apugen els preus del petroli, guanyem molts diners», va declarar ingènuament Donald Trump al març. Per «nosaltres» cal entendre, per descomptat, a les empreses petrolieres (que es compten entre els principals finançadors de la seva campanya) i a les llars més acomodades (titulars d'accions).

És cert que els preus de la gasolina pugen, però —a diferència del que ocorria en els anys 70— són molts els que, a l'Amèrica tan volguda per Trump, hi surten al final guanyant.

És difícil comprendre la duració de la guerra a l'Iran si s'ignora aquesta sinistra aritmètica.

*****

Què fer?

En 2022, la Unió Europea havia adoptat un impost, modestament denominat «contribució de solidaritat», amb un tipus impositiu del 33% sobre els beneficis extraordinaris de les empreses petrolieres i gasísticas. A principis d'abril de 2026, Alemanya, Itàlia, Espanya, Portugal i Àustria van instar la Comissió Europea a tornar a introduir un instrument de la mateixa naturalesa.

No obstant això, és fonamental no repetir els errors del passat. A França, la contribució de solidaritat quasi no va reportar ingressos. Mentre que es podien esperar 3000 milions d'euros, els ingressos recaptats finalment només van ascendir a 69 milions d'euros, és a dir, 40 vegades menys.

És cert que França havia optat per una aplicació particularment minimalista de la norma europea, excloent de manera arbitrària la majoria de les activitats petrolieres de l'àmbit de la contribució.

Però hi ha una altra raó per a aquest fiasco, posada en relleu pels treballs d'Alice Chiocchetti i Ninon Moreau-Kastler: la propensió de les empreses petrolieres a deslocalitzar els seus superbeneficis a paradisos fiscals.

De cada euro de superbenefici, com hem vist, 20 cèntims aniran allí. Els 80 cèntims restants es queden als països productors, i no es registra res als països de refinació o de consum, com França.

No es tracta d'una fatalitat, sinó d'una elecció política. La solució més eficaç consistiria a gravar els superbeneficis mundials de les empreses extractives, difícils de manipular, i no aquells que pretenen «obtenir» a França, que aconsegueixen reduir sense dificultat a la mínima expressió.

El repte financer és de primer ordre. Jutgin vostès mateixos: en 2022, TotalEnergies va obtindre uns 10 000 milions d'euros de superbeneficis a escala mundial. Imaginem, doncs, que l'escenari es repeteix en 2026. Una imposició del 90% sobre aquests superbeneficis —el que era més o menys la norma internacional fins als anys 80— permetria recaptar 9 000 milions d'euros en ingressos fiscals, és a dir, l'equivalent a 130 euros per francès, 650 euros per a una família de 5 membres.

Aquests ingressos es podrien redistribuir de manera equitativa entre tots els francesos: és la política seguida des de fa temps per Alaska, que reverteix els beneficis socialitzats de l'explotació petroliera a cada habitant, per un import de 1704 dòlars per unitat familiar en 2024.

Es poden considerar altres solucions, com gravar els augments de capitalització borsària en lloc dels superbeneficis, tal com vam proposar amb els meus col·legues de l'Observatori Europeu de la Fiscalitat (que des de llavors s'ha convertit en l'Observatori Internacional de la Fiscalitat) en 2022.

Sigui com sigui, una cosa és clara: seria inacceptable que les empreses —com TotalEnergies— que s'enriqueixen a costa del nostre planeta, accentuant la nostra dependència del petroli i les nostres vulnerabilitats geopolítiques, aconseguissin, com en 2022, eludir la solidaritat nacional.

Igual que els seus predecessors del segle XX, els especuladors de la guerra han de pagar.

 

També poden escoltar la meva intervenció gravada aquest matí en France Culture

 

Gabriel Zucman és Professor d'economia a l'Escola Normal Superior i a la Universitat de Berkeley, director de l'Observatori Internacional de la Fiscalitat a l'Escola d'Economia de París. Perseguint la riquesa i la renda, la del present i la del passat.

Traduït del Substack de l'autor: https://gabrielzucman.substack.com/p/ou-vont-les-profits-de-la-guerre?