Aquest és el primer de sis posts que Alan Freeman ha fet en el seu Substack i que anirem publicant en les properes setmanes. El tema és "ECONOMICS IS BROKEN".

L'economia està en crisi i no té remei

Que vindrà després?

Alan Freeman

17 d'agost de 2026

 

Arguments a favor de l'abolició

Aquesta entrada presenta un projecte. El seu objectiu és explicar per què i com la institució de l'economia està en crisi sense possibilitat de recuperació, i animar als ciutadans del carrer a debatre i decidir com substituir-la. Les raons d'aquest dur veredicte s'exposaran simplement exposant, en un llenguatge senzill, sense matemàtiques ni argot, exactament què diu l'economia, per què ho diu i per què no funciona.

Convido a tots aquells que comparteixin aquests objectius, independentment de la seva familiaritat amb el tema —o fins i tot del seu interès per ell—, que l'economia proclama com el seu domini exclusiu, a unir-se a aquest projecte. No va dirigit ni a l'estreta elit intel·lectual que controla els seus quefers, ni a les multituds d'apòstols fariseus que es guanyen la vida difonent els seus missatges, sinó al públic en general, perquè la meva conclusió és que és tasca de tot ésser humà arrabassar el control democràtic de la política econòmica als qui l'han usurpat durant més temps del que la humanitat pot tolerar amb seguretat.

La raó és, parafrasejant a Eisenhower, que l'economia és massa important per a deixar-la en mans dels economistes. La conclusió a la qual arribo és que l'economia hauria d'abolir-se.

Les escoles, facultats i departaments acadèmics en els quals s'imparteix i investiga haurien de tancar-se i integrar-se en uns altres més útils, com els d'empresarials, història, política, finances, dret, salut o belles arts. Hauria de prohibir-se als bancs finançar o pronunciar-se sobre la teoria econòmica. I, sobretot, al ministre d'Hisenda —i als seus homòlegs en tots els països— hauria de privar-se'ls del seu dret de veto sobre qualsevol política que no sigui estrictament fiscal.

En suport d'això, la recerca i la docència en economia política haurien de ser finançades per institucions públiques regides per criteris normatius clars, entre els quals destaca el pluralisme, l'equivalent econòmic del dret mèdic a una segona opinió. Els professionals, investigadors, docents i responsables polítics han de reconèixer que les qüestions econòmiques tenen més d'una resposta. Han de deixar clarament de manifest, de manera verificable, tota la gamma d'hipòtesis alternatives rellevants per a les conseqüències polítiques del seu treball, inclosos els seus efectes socials i riscos. Si no ho fan, se'ls hauria de retirar l'acreditació i deixar que venguin els seus productes on vulguin, sense pretendre comptar amb l'aprovació pública.

L'objectiu d'aquesta reforma és, en resum, privar a una confraria autoproclamada per tenir el monopoli de la teoria i la política que li confereix el poder de causar mal.

He arribat a aquestes conclusions radicals al llarg de molt de temps: Vaig ajudar a fundar l'Associació per a l'Economia Heterodoxa[1], amb seu al Regne Unit, en 1998 i més tard em vaig convertir en el seu segon vicepresident honorari vitalici, seguint els passos de Victoria Chick, l'intel·lecte més formidable de la matèria. Vaig fer tot el que vaig poder per a fer costat a ella i a Fred Lee, el lluitador més indomable de la professió, al llarg de trenta anys de lluita per a fer entrar en raó als nostres contemporanis i imposar-los el control públic que exigien les seves pràctiques desastroses. També vaig tenir l'honor de participar en les exploracions pioneres de George DeMartino i Deirdre McCloskey[2] sobre els fonaments de l'economia ètica.

Com a professional, després d'haver creat i després treballat en la Unitat d'Intel·ligència Econòmica de l'Alcaldia de Londres sota el mandat de Ken Livingstone i, posteriorment, de Boris Johnson durant la dura experiència de la crisi financera de 2008, vaig arribar finalment a la conclusió que l'economia era irreformable.

Permetin-me deixar clar el que signifiquen aquestes dràstiques proposicions. Distingeixo entre la institució de l'Economia, que escriuré amb «E» majúscula, i la teoria de l'economia política, que pot i ha de proporcionar als ciutadans del carrer els coneixements que necessiten per a decidir entre les polítiques que els proposen els seus governs. L'economia no fa això, perquè es va construir per a evitar les conclusions subversives a les quals condueix l'economia política. Això l'ha convertit, segons ella mateixa admet, en incapaç de comprendre el Capital, el fonament sobre el qual descansa el sistema econòmic i polític del món modern.

L'aclaparadora evidència del fracàs

Les polítiques resultants han estat, sense excepció, desastroses. L'economia és còmplice de totes les catàstrofes evitables de l'època moderna: una pobresa massiva intolerable enmig de l'abundància; un declivi sistemàtic i a llarg termini de la capacitat productiva de les nacions riques, acompanyat d'una desigualtat desenfrenada i creixent entre aquestes i les nacions pobres; crisis financeres ruïnoses impulsades per frenesís especulatius d'«enriquiment ràpid»; desocupació massiva sistemàtica; i la reducció de l'assistència social, que ha passat de ser un dret de tots a un privilegi d'uns pocs. A tot això se suma un sistema comercial mundial no funcional i injust, sostingut per la cobdícia dels oligarques del Nord global per preservar el seu monopoli de la tecnologia i les finances, corrompent als seus governs fins a convertir-los en mers instruments perquè els concedeixin tot el que demanen.

Inevitablement, tots els compromisos amb els objectius de la Il·lustració —el debat racional entre les persones i la negociació respectuosa entre les nacions— o amb els ideals de la sobirania de les nacions i els drets materials i polítics dels éssers humans han quedat descartats, ja que la guerra es converteix en l'únic recurs que els queda a les elits que, en lloc de controlar el capital, han comès la insensatesa de posar-lo al comandament dels seus governs. Aquests mateixos governs s'han girat contra les mateixes nacions que han obert una finestra d'esperança per a la humanitat en donar prioritat a la prosperitat comuna per sobre del benefici privat egoista. A aquest efecte, invoquen i s'esforcen per imposar les mateixes teories i polítiques fallides que són la font de la seva pròpia ruïna.

Segons les doctrines que promou l'Economia —en particular les seves teories sobre el creixement, el comerç i les finances— i, de manera més general, els fonaments sobre els quals aquestes s'assenten, res d'això hauria d'haver ocorregut. El capitalisme mundial hauria d'haver portat un progrés constant cap a la prosperitat universal, la igualtat, la llibertat i fins i tot la pau. La persistència de focus de pobresa, les fams ocasionals i la trista situació de dos terços de la població mundial poden descartar-se com a conseqüència, bé que els països endarrerits encara no hagin aconseguit el nivell de les societats avançades del Nord global, bé que els governs continuïn insistint deliberadament a interferir en el lliure funcionament del mercat dins de les nacions i entre elles.

Si això fos cert, l'inici del neoliberalisme en la dècada de 1970 hauria d'haver marcat el començament d'una era de creixement, recuperació del retard i prosperitat o, com a mínim, haver suposat una millora respecte al capitalisme regulat dels anys de la postguerra. Els fets demostren el contrari: el creixement al Nord global ha disminuït de manera sistemàtica i sense excepcions des de llavors. [3] La desigualtat mundial entre el Nord i el Sud globals —amb la important excepció de la Xina socialista— es va duplicar entre 1974 i 2000, quan el frenesí del lliure mercat va aconseguir el seu punt àlgid amb la destrucció de l'URSS.[4]

La reacció de l’Economia davant d'aquests fets tan clars és, per dir-ho clar i català, fer veure que no han passat.

Això passa perquè la ceguesa davant la realitat forma part del seu guió. El manual de referència del segle XX, escrit per Paul Samuelson —qui, gairebé en solitari, va definir l'ortodòxia actual—, explicava a la generació d'estudiants que avui són els professionals del sector que

els Estats Units ha experimentat nombrosos alts i baixos cíclics. Al mateix temps, hem evitat les depressions —aquests sots prolongats i acumulatius com els de les dècades de 1870, 1890 o 1930—. Què ha canviat en els últims 50 anys? Principalment, els avanços en macroeconomia permeten ara als governs adoptar mesures monetàries i fiscals per a evitar que les recessions es converteixin en una crisi persistent i profunda. Si els marxistes esperen que el capitalisme s'esfondri en una crisi en forma de cataclisme final, esperen en va. El cicle econòmic salvatge que va assolar al capitalisme madur durant els seus primers anys ha estat domat. [5]

Quin millor obituari podria merèixer l'economia?

 

Els sastres de l'emperador

Aquests fracassos ens afecten a tots; no obstant això, les seves arrels són econòmiques; resideixen en la negativa a controlar als propietaris del Capital. Per tant, només els posarem fi definitivament quan tots els ciutadans assumeixin la responsabilitat de fer-ho. Però això significa, al seu torn, que tenen tant el dret com el deure de comprendre com fer-ho. Igual que l'alfabetització i el càlcul en el segle XIX, comprendre què fa el Capital i, en conseqüència, entendre la seva relació amb els nostres mercats i els nostres Estats, hauria de ser un requisit general del segle XXI.

En canvi, l'Economia s'ha arrogat el monopoli tant de la teoria com de la política. Les seves teories, mètodes de recerca, pràctiques i recomanacions polítiques són gestionades per una xarxa molt cohesionada de Financers, Departaments d'Hisenda dels governs i el Món Acadèmic, que ha evolucionat fins a convertir-se en un sistema destinat a depurar els consells que es permet oferir als economistes de qualsevol amenaça per als propietaris del Capital. És alhora jeràrquica i repressiva; la seva duresa cap als dissidents és llegendària, la qual cosa provoca protestes habituals tant des de dins de les seves pròpies files com des de fora. Com si fos una espècie d'Església del Mercat Immaculat dels nostres dies, embolica els seus dogmes en conjurs matemàtics quasi màgics, restant importància a les crítiques públiques repetides i encertades com si fossin el negacionisme insensat dels no iniciats.

No obstant això, l'experiència demostra que s'ha tornat incapaç de produir, o fins i tot de tolerar, teories viables o polítiques beneficioses. Malgrat els enormes recursos de què disposa, el resultat de tots els seus esforços entra en conflicte persistent amb tot el que la gent corrent veu en el món real. Pitjor encara: les seves teories, si s'ha de jutjar pels fets que ella mateixa produeix i difon, prediuen el contrari del que realment ha ocorregut.

Si fos una ciència, fa temps que hauria descartat les seves teories desacreditades sobre el comerç, el creixement, les finances i, sobretot, el capital. No ho fa perquè el seu propòsit ja no és la recerca científica; la seva funció és racionalitzar aquelles polítiques que els seus amos consideren acceptables. Per això, quan tots els altres poden veure que estan nus, els nostres Emperadors tracten d'ocultar la seva nuesa amb retalls de tela sense tallar que reciclen dels seus Economistes dòcils.

Per citar a Cromwell, l'Economia fa massa temps que està en el poder per al bé que fa. És hora de crear noves institucions que puguin fer-ho millor. No obstant això, tals institucions no sorgiran de manera espontània, de la mateixa manera que el socialisme no florirà simplement per la gràcia de la il·lustració liberal. La condició prèvia perquè qualsevol reforma d'aquest tipus tingui èxit és que la gent corrent lluiti per ella. Una de les seves moltes tasques és, per tant, simplement comprendre què fan realment els capitalistes. En conseqüència, no han de deixar aquest coneixement en mans d'experts autoproclamats i proposar-se adquirir-lo per si mateixos. Això no és només un dret. És un deure.

No es tracta d'una quimera; les bases per a la seva realització ja van ser assentades per l'obra de Karl Marx, els seus predecessors i companys, i pels descobriments en economia política realitzats durant la guerra que es van popularitzar a través dels escrits de John Maynard Keynes. Per descomptat, ningú podria afirmar que aquests autors siguin profetes. Ni Marx ni Keynes són un Nostradamus modern. La qüestió, no obstant això, com demostrarem en pròximes entrades, és que l'«Economia» es va construir precisament per a evitar les conclusions políticament i socialment perilloses que es derivaven dels seus descobriments. El redescobriment de les seves troballes essencials, juntament amb els dels seus col·legues i companys que van ampliar i van aprofundir la seva obra, és, per tant, una condició prèvia vital per a superar el mal que l'«Economia» ha causat.

En aquest sentit, el projecte està basat sobre un segon pilar que consisteix en la literatura crítica sorgida en resposta als repetits fracassos de l'Economia, primer en la reacció contra l'Economia de Lliure Mercat en la dècada de 1870 i, més recentment, en la ràpida escalada d'estudis crítics, heterodoxos i pluralistes —incloses les repetides revoltes estudiantils,[6]—, en la qual ha participat una àmplia xarxa de crítics dins de la mateixa professió, gran part de l'obra de la qual és accessible per als no especialistes.

No obstant això, aquesta batalla ja no pot deixar-se en mans d'una minoria assetjada de dissidents, i no pot completar-se mentre els crítics, per molt benintencionats que siguin, romanguin empresonats tant en l'argot com en les doctrines bàsiques que els imposen els seus carcellers intel·lectuals. Ha arribat el moment que tots aquells que lluiten contra les pràctiques malignes del capital desmantellin els fonaments ideològics sobre els quals s'assenta l'Economia, enfrontant-se al que realment diu i fa.

Abordaré aquestes qüestions en una sèrie d'entrades etiquetades com «L'economia està trencada». Els lectors també poden consultar treballs més extensos en academia.edu[7] i (més endavant) un llibre de pròxima publicació. Convido a tots els interessats a posar-se en contacte amb mi.

  El projecte, i el llibre, es proposaran respondre a la pregunta que a tots ens passa pel cap en un moment o un altre: per què i com causen els economistes tant de mal?

 

[1] Associació d'Economia Heterodoxa

[2] DeMartino, George. 2011. The Economist’s Oath. Oxford: OUP; DeMartino, G, i D. McCloskey. 2016. The Oxford Handbook of Professional Economic Ethics. Oxford: OUP;

[3] Freeman, A. 2023. ‘The sixty-year downward trend of economic growth in the industrialised countries of the world’. The Japanese Political Economy special issue on Japan’s Secular Stagnation and Beyond (Vol. 47-4, 2021).

[4] Freeman, A. 2024. ‘The Geopolitical Economy of International Inequality’, Development and Change, volum 55, número 1, pàgines 3-37

[5] Samuelson, Paul A. i William D. Nordhaus. 1992. Economics. McGraw-Hill Education. pàg. 371-372 (l'última edició va ser la vintena, de 2024, encara que les edicions anteriors s'utilitzen àmpliament. Un projecte de doctorat interessant consistiria a esbrinar en quina edició es va ometre el paràgraf i quina explicació, si és que va haver-hi alguna, es va oferir per a això, o per als errors que van donar lloc al text original).

[6] Vegin-se, per exemple, l'Informe de Manchester després de la crisi, Rethinking Economics i https://www.worldeconomicsassociation.org/

[7] La meva pàgina web en Acadèmia

 

Alan Freeman economista actualment jubilat, viu a Winnipeg (Canadá), on és codirector, junt amb Radhika Desai, del Grup de Recerca en Economia Geopolítica (www.geopoliticaleconomy.ca). Va fer classes d’economia durant deu anys a la Universitat de Greenwich, a Anglaterra, i en el passat ha estat professor visitant en la Universitat Metropolitana de Londres, investigador en la Universitat Tecnològica de Queensland (Australia) i investigador associat en la Universitat de Kent, a Canterbury. Actiu defensor de les arts, es membre del consell d’administració de la Orquestra Simfònica de Winnipeg, de Manitobans for the Arts y de Video Pool Winnipeg. Va ser economista principal de la Autoritat del Gran Londres entre 2000 y 2011, on va redactar informes de gran impacte institucional, com ara: Creativity, London's Core Business (2002); The Living Wage: Towards a Fairer London (2001). La producció acadèmica de l'economista Alan Freeman s'articula principalment al voltant de tres eixos: la reinterpretació de la teoria del valor de Marx, l'economia política de la cultura i l'anàlisi de la desigualtat global i la geopolítica contemporània. Ha escrit diversos llibres i articles entre els que es poden destacar: Marx and Non-equilibrium Economics (1996), editat amb Guglielmo Carchedi; The New Value Controversy and the Foundations of Economics (2004), editat amb Andrew Kliman i Julian Wells; Ricardo, Marx, Sraffa (1984 / Edició ampliada de 2022), editat en col·laboració amb Ernest Mandel; International Income Inequality (2022), escrit juntament amb Nobuharu Yokokawa; Russia, Ukraine and Contemporary Imperialism (2019), editat al costat de Boris Kagarlitsky i Radhika Desai; Article destacat: The Geopolitical Economy of International Inequality (Development and Change, 2024). Juntament amb Radhika Desai, és coeditor de les sèries de llibres «Future of World Capitalism» i «Geopolitical Economy». Dona suport a l'accés obert i publica les diapositives de les seves presentacions a http://www.slideshare.net/alanfreeman777, així com vídeos a https://vimeo.com/alanfreeman.

Traduït del seu Substack: https://alanfreeman874769.substack.com/p/economics-is-broken-and-it-cannot

 

 

Les dificultats econòmiques no creen a l'extrema dreta. Però li aporten seguidors.

És la por a la pèrdua —no l'experiència mateixa de la pèrdua— el que activa el reflex autoritari. Aquesta sensació de declivi s'ha generalitzat.

Grace Blakeley

22 de setembre de 2026

 

En La personalitat autoritària, el filòsof de l'Escola de Frankfurt Theodor Adorno i els seus coautors van elaborar una escala per a mesurar la susceptibilitat a les idees autoritàries.

Van identificar un tipus de personalitat —caracteritzat per un convencionalisme rígid, la submissió a l'autoritat, l'agressivitat cap als forasters i el cinisme respecte a la naturalesa humana— que van atribuir a una educació disciplinària.

La metodologia ha estat criticada, però la idea central perdura: aquest tipus de personalitats estan sobrerepresentades en els moviments d'extrema dreta, que estan en auge en tota Europa. El que no pot explicar és per què aquests moviments obtenen de sobte un suport massiu. Per a això, necessitem l'economia política.

El Rassemblement National no va sorgir perquè milions de votants francesos adquirissin personalitats autoritàries de la nit al dia. Va sorgir perquè el seu missatge —la por als forasters, el respecte per la jerarquia, la desconfiança cap als altres— es va tornar més convincent. I aquest missatge es torna convincent en condicions d'escassetat real o percebuda. La por a les penúries, i la pèrdua d'estatus que l'acompanya, empeny a la gent a un mode de supervivència: més egoista, menys tolerant, més propensa a veure als forasters com a amenaces.

El vincle entre l'escassetat, la por i la intolerància és el que explica per què els moviments feixistes solen ser capaços d'aconseguir un suport massiu en condicions de declivi econòmic. El declivi, i no la pobresa absoluta, és l'indicador clau. És la por a la pèrdua —i no l'experiència de la mateixa— el que activa el reflex autoritari. I aquesta sensació de declivi s'ha generalitzat per tota Europa des de 2008.

La crisi financera va ser el catalitzador. Basant-se en 140 anys de dades de vint països, un estudi va revelar que la quota de vot de l'extrema dreta augmenta entorn d'un 30% en els anys posteriors a una crisi. Després va arribar l'austeritat, que va conduir a una dècada d'estancament i declivi en gran part d'Europa.

Just quan els anys d'austeritat semblaven arribar a la seva fi, va començar la pandèmia, després de la qual Europa va sofrir una crisi inflacionista sense precedents que va convertir una sensació de declivi que feia temps que es gestava en una sensació aguda. En tota la zona de l'euro, els salaris reals van caure dràsticament; la llar mitjana va perdre al voltant del 4% de la seva renda disponible, més del que ocorre en una recessió típica.

L'extrema dreta va oferir un boc expiatori habitual: el foraster. Els immigrants estaven fent baixar els salaris, fent pujar els lloguers i esgotant els recursos de l'Estat. Aquesta narrativa invertia la relació de causalitat: les mateixes crisis globals que asfixiaven a les llars europees havien desplaçat a milions de persones del Sud global, moltes de les quals es van veure obligades a fugir a Europa. Però era una història fàcil que jugava amb els sentiments de por i inseguretat que s'estenien per les llars europees.

Els partits majoritaris no van aconseguir rebatre aquesta narrativa. En canvi, la van imitar, endurint la seva pròpia retòrica fronterera. Un estudi de 2023 va revelar que, quan els partits majoritaris es desplacen cap a la dreta en matèria d'immigració, enforteixen a l'extrema dreta en lloc de neutralitzar-la

Hi ha una altra explicació per a la dècada perduda d'Europa: els immigrants no van provocar l'agitació econòmica de la crisi financera, l'austeritat i la crisi del cost de la vida; per descomptat, tampoc van provocar les guerres que s'han multiplicat en aquesta era d'estancament i incertesa; i els diners que la classe treballadora va perdre durant aquestes crisis no es va esfumar. Es va redistribuir cap amunt.

La crisi de 2008 va ser provocada per la cobdícia del sector financer, que va ser rescatat per l'Estat abans d'exigir la imposició de mesures d'austeritat als contribuents que els van salvar.

La pandèmia no va ser obra del capital, però aquest es va beneficiar generosament: els diners barats va inflar els preus dels actius i va engrossir les fortunes dels qui ja posseïen béns.

Després va arribar la crisi del cost de la vida —o, més exactament, la crisi del cost de la cobdícia—. A mesura que augmentaven els costos de l'energia i els inputs, les grans empreses no es van limitar a repercutir-los; van ampliar els seus marges a l'empara del caos. L'FMI va constatar que l'augment dels beneficis de les grans empreses va representar gairebé la meitat de la inflació de la zona de l'euro en 2022, i el BCE va arribar a una conclusió similar.

La sensació de declivi econòmic que impulsa el suport a l'extrema dreta és real. Però no és causada pels immigrants. És causada per la cobdícia del capital. L'extrema dreta no pot suportar aquest discurs. El seu respecte per l'ordre i la jerarquia li impedeix atacar als qui considera socialment superiors i, de manera més prosaica, els seus partits solen ser finançats pels rics. Els partits majoritaris, captius dels mateixos interessos, tampoc ho assenyalaran.

Només l'esquerra té tant la voluntat política com la independència financera per a assenyalar al capital en lloc dels immigrants. Allí on l'esquerra és feble o està fracturada —com passa en gran part d'Europa—, l'extrema dreta aprofita automàticament la ira provocada per la caiguda del nivell de vida. El mateix ocorre en molts països europeus.

En el seu recent llibre, Anti-Fascist Economics, l'economista Isabella Weber proposa una agenda política que podria unir a l'esquerra i ajudar-la a recuperar votants de l'extrema dreta. Weber sosté que per a derrotar a l'extrema dreta és necessari desenvolupar polítiques que se centrin en l'assequibilitat, en lloc d'en nocions abstractes de creixement econòmic o eficiència. A més d'advocar per controls estratègics de preus per a fer front a la crisi del cost de la vida, defensa una democratització més àmplia de l'economia per a contrarestar el poder corporatiu i situar les necessitats de la gent corrent en el centre de la formulació de polítiques.

L'extrema dreta està guanyant perquè la gent té por al futur. L'esquerra ha de combatre aquesta por de front, demostrant que el declivi no és inevitable. Un altre futur és possible, però només si som capaços de fer front als interessos creats que s'han apoderat de les nostres institucions polítiques i construir una economia que funcioni per a les persones i el planeta, i no sols per al benefici.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Amb Vulture Capitalism va guanyar el Premi Ellen Meiksins Wood de 2025. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traducció de Rapporteur: https://www.rapporteur.com/opinion/economic-hardship-doesnt-create-the-far-right-but-it-wins-them-supporters/

 

 

La premonició del mercat de bons: tipus alts, impagaments, recessió i guerra.

L'economia mundial en forma de «K», que ha enriquit als rics i empobrit a la resta, amenaça ara de col·lapsar.

Ann Pettifor

6 d’octubre de 2026

Crèdit de la imatge: Il·lustració de Stephen Kelly / Getty Images

Els mercats de bons estan llançant un advertiment.

Els mercats de bons mundials estan en plena agitació —el que genera inestabilitat financera a tot el món— i adverteixen d'una amenaça clara. Concretament, que els tipus d'interès reals elevats —l'enfocament neoliberal i erroni per a frenar la inflació pel costat de l'oferta— provocaran, si s'apliquen a les enormes quantitats de deute privat i públic que existeixen en el món, una altra crisi financera global i una recessió. Això, al seu torn, agreujarà els desequilibris comercials mundials, aguditzarà les tensions geopolítiques i conduirà a la guerra.

No hauria de sorprendre'ns. No és la primera vegada que les muntanyes de deute —basades en el suport dels bancs centrals a la creació desregulada de «diners fàcils»— s'han disparat fins a convertir-se en una enorme bombolla creditícia, només per a esclatar a causa d'uns tipus d'interès reals elevats. Els mercats de bons anticipen aquests tipus elevats i les seves conseqüències, i lluiten per avançar-se als responsables dels bancs centrals.

Una vegada més, tant la Reserva Federal com el Banc d'Anglaterra es proposen seguir l'exemple de Paul Volcker i pujar els tipus en un moment de gran inestabilitat financera i geopolítica. En 1979-80, els elevats tipus reals només van aconseguir reduir la inflació infligint una de les recessions més severes als ciutadans dels Estats Units. Una recessió que va conduir al nivell més alt de desocupació des de la Segona Guerra Mundial i a la destrucció de moltes de les indústries més valuoses dels Estats Units.

No obstant això, els poderosos responsables dels bancs centrals d'avui dia es neguen a reconèixer i a aprendre de la lliçó dels errors i el fracàs de Paul Volcker.

Els responsables dels bancs centrals són poderosos. Tenen el poder de determinar el «preu» d'un bo i, amb això, el poder d'augmentar el cost del capital i del crèdit. I tenen l'extraordinari poder de crear diners nous —o liquiditat—.

Els responsables dels bancs centrals són molt més poderosos que els mercats de bons

Els responsables dels bancs centrals poden, juntament amb els seus col·legues del comitè de política monetària, utilitzar el seu gran poder per a determinar si el tipus d'interès ha de pujar o baixar, la qual cosa afecta profundament el «rendiment» dels bons d'un operador. Aquest poder pot ser devastador per a les expectatives dels operadors en els mercats de bons, com explico a continuació. Per això hem de posar fi a la histèria que envolta als anomenats «vigilants dels bons». Els operadors de bons no són tan poderosos com els responsables dels bancs centrals. Estan subordinats a les accions d'aquests últims i es veuen obligats a reaccionar davant els senyals dels bancs centrals, com també davant les reunions i mesures dels seus responsables. Reaccionen amb més intensitat davant els rumors, els senyals i altres formes de comunicació dels bancs centrals que suggereixen que els tipus variaran, a l'alça o a la baixa.

Mentre escric això, el governador del Banc de França, Emmanuel Moulin, està sembrant el pànic en els mercats de bons francesos. Ho va fer amb aquesta declaració concedida al Financial Times el 6 d'octubre de 2026:

Qualsevol que sigui elegit president s'enfrontarà a una situació en la qual els tipus d'interès són alts, el cost del servei del deute és elevat, el dèficit ha de reduir-se per sota del 3% i el deute ha de retallar-se.

El governador està comunicant als mercats de bons mundials que el Banc de França es proposa modificar els rendiments (interessos) dels seus bons mitjançant una pujada dels tipus d'interès, i que l'austeritat garantirà que s'emetin menys bons nous. La pujada dels tipus i l'escassetat de bons signifiquen que els preus dels bons emesos als tipus actuals, més baixos, cauran i els rendiments pujaran.

Aquests canvis suposaran un alt cost per als operadors de bons. Per això estan reaccionant. S'estan avançant al banc central. En altres paraules, estan venent els seus bons tan ràpid com poden, abans que els bons existents perdin valor. I el governador del Banc de França, que no ha estat triat ni rendeix comptes davant ningú, està alimentant deliberadament aquestes vendes massives.

Però m'estic avançant a l'objectiu d'aquesta entrada…

Tipus d'interès alts i el poderós consumidor estatunidenc

John Maynard Keynes, ja en 1936, va comprendre i va explicar en La teoria general que la inestabilitat financera era el resultat d'uns diners cars («dear»). Com destaca Geoff Tily en aquest informe del Progressive Economy Forum, Keynes va comprendre que els diners prestats a tipus elevats no sempre dissuadeixen de demanar (o concedir) préstecs, però els tipus elevats redueixen les possibilitats de reembossament. La inflació del deute privat impagable (en el balanç) pot ser una conseqüència dels diners «cars».

La tesi de Keynes queda demostrada amb més claredat per l'evolució dels mercats crediticis de l'economia més poderosa del món, els Estats Units.

En un article del WSJ titulat: El poderós consumidor estatunidenc s'obre pas a través de la inflació i impulsa el creixement Jeanne Whalen i Matt Grossman sostenen que, malgrat el descens en la confiança dels consumidors, la despesa dels consumidors estatunidencs està creixent més ràpidament que la renda disponible.

Com es pagarà aquesta despesa? En gran manera, recorrent als estalvis i assumint nivells rècord de deute, explica el WSJ.

La taxa d'estalvi dels estatunidencs ha seguit una tendència a la baixa i se situa ara en el mínim històric del 4,1% dels ingressos després d'impostos, enfront de gairebé el doble abans de la pandèmia. Mentrestant, els estatunidencs estan assumint nivells rècord de deute per a finançar les seves vides.

Per a demostrar que els tipus d'interès elevats no dissuadeixen de la despesa, els autors assenyalen que els tipus d'interès mitjans de les targetes de crèdit van pujar al 21% al febrer, des del 14,6% registrat el febrer de 2022.

Això ja està provocant impagaments. En 2025, el 5,6% dels titulars de targetes de crèdit acumulaven un retard de 60 dies o més en els seus pagaments. Aquestes taxes d'impagament van aconseguir el seu nivell més alt des de 2018 tant per als residents de comunitats amb ingressos baixos com per als d'ingressos mitjans i alts.

Un article d'opinió forassenyat de Alyssia Finley en el mateix número del WSJ —Visca l'augment dels tipus hipotecaris! — sostenia que, en un altre racó del mercat creditici, els impagaments de les hipoteques i les execucions hipotecàries representaven un «raig d'esperança» per als consumidors estatunidencs.

Cal reconèixer-li el mèrit a l'equip de Trump… per frenar els programes governamentals d'alleujament hipotecari que, en repetides ocasions, eximien de pagament als prestataris morosos. Com a conseqüència, les execucions hipotecàries van augmentar un 47% durant l'últim any en el cas de les hipoteques amb el suport de l'Administració Federal d'Habitatge.

Això no és motiu de pànic. Les execucions hipotecàries, que l'equip de Biden havia frenat, simplement han tornat als nivells previs a la pandèmia. Això ha alliberat més habitatges per als compradors i ha retornat la demanda i l'oferta a un equilibri més saludable. [L'èmfasi és meu]

Donada la ideologia econòmica imprudent que hi ha darrera d’aquesta publicació, que Déu ajudi al poderós consumidor estatunidenc, al prestatari i al comprador d'habitatge.

Entendre els bons, el mercat de bons i els «rendiments» o tipus d'interès.

Els bons són préstecs negociables que generen ingressos —un «rendiment» fix— que es correspon, a grans trets, amb l'interès del bo. En altres paraules, els bons són actius clarament diferents de l'or. L'or, igual que el bitcoin, no genera ingressos. El seu preu puja o baixa en funció de la quantitat de diners que s'inverteix en l'actiu o es retira d'ell —un procés conegut com a «pumping and dumping» (inflar i desinflar el mercat)—. Però posseir or o bitcoins no genera ingressos. En aquest sentit, aquests actius, a diferència dels bons, són actius estèrils.

Igual que els bons, les accions també poden negociar-se i generar dividends, però representen només una minúscula part de la propietat d'una empresa.

Els bons són diferents. A diferència d'un sandvitx de pernil, que perd valor amb el temps, són un actiu que conserva el valor. Els bons paguen un interès fix (conegut com a cupó) al comprador del bo i, posteriorment, retornen l'import del principal quan el bo venç, és a dir, al final del seu termini (1 any, 10 anys, 30 i fins i tot 100 anys).

Els bons —especialment els bons de l'Estat— estan pensats per a ser fiables, avorrits i segurs. Robin Wigglesworth explica en el seu excel·lent nou llibre A Fabulous Debt que Ian Fleming va triar el nom de Bond per al seu espia perquè va pensar que era «el nom més avorrit que mai havia sentit». Però els bons no són gens avorrits. «Han finançat de tot, des de guerres, ports, autopistes i mines de carbó fins a cotxes elèctrics, sèries de Netflix i els centres de dades que ara impulsen la intel·ligència artificial», escriu Wigglesworth.

Atès que els bons es poden negociar, el preu del bo original (o actiu) pot baixar (o pujar) en revendre's. Això sol ocórrer quan els tipus d'interès dels bancs centrals pugen o baixen. Encara que l'interès o rendiment del bo es manté fix, el preu del bo baixa —o puja—. Quan el preu del bo baixa, el rendiment puja en relació amb la caiguda del preu. Ocorre el contrari quan el bo es ven a un preu superior al de la seva emissió, moment en el qual el rendiment baixa.

Així doncs, quan sentim parlar d'un augment dels rendiments dels bons de l'Estat, és un senyal que els bons s'estan venent per sota del seu valor inicial. Aquestes vendes —denominades «onades de vendes de bons»— indiquen una falta de confiança —alguns dirien que pànic— tant en el valor com en l'emissor del bo privat o de l'Estat. Aquesta falta de confiança provoca que el tipus de renda fixa (interès/rendiment) pugi.

A principis d'abril de 2025, tal com explico en The Global Casino, el rendiment del bo del Tresor dels EUA amb venciment en 2035 es va disparar des d'un mínim del 3,8% fins a un màxim del 4,5% el 9 d'abril, a causa dels ardits del president Trump en matèria d'aranzels. Això va suposar un cop devastador per al sistema financer internacional, tal com sosté Wigglesworth en el seu nou llibre. Va ser

com si les llums d'alarma d'una central nuclear comencessin de sobte a parpellejar en vermell a causa d'una fallada catastròfica en el seu sistema de refrigeració. (Pàg. xi de The Fabulous Debt.)

Això és important perquè els mercats, tant de bons corporatius privats com de bons de l'Estat, van superar els 150 bilions de dòlars a la fi de 2024, passant del 98% de la renda mundial en 2000 al 135% del PIB mundial a la fi de 2024. Això són molts diners. La seva destrucció seria, sens dubte, devastadora.

Des de llavors, els mercats de bons mundials s'han tornat encara més perillosament volàtils.

Sovint s'atribueix aquesta volatilitat en gran manera a la inflació, tant a la dels preus al consum com a la dels preus dels actius. El que ens porta a la següent pregunta:

Què està impulsant la inflació i per què corre el pànic en els mercats de bons?

Les causes de la inflació són complexes i variades. Quan la premsa de dretes adverteix que el nou líder del Partit Laborista, Andy Burnham, està retornant l'economia britànica a «els vells i mals temps» de la dècada de 1970, en realitat està alertant sobre la inflació i culpant als intents dels treballadors per mantenir els salaris d'acord amb l'augment dels preus. Però l'argument del «retorn als anys 70» és un tòpic gastat, ranci i desacreditat. Els salaris dels treballadors no van ser la causa de la inflació en la dècada dels 70; simplement responien a ella. Tampoc són els salaris la causa de la inflació actual.

Tal com els meus col·legues de PRIME, la professora Victoria Chick, el doctor Geoff Tily i jo explicàvem en 2011,

la inflació de la dècada dels 70 va començar just després que es comencessin a desmantellar els mecanismes keynesians de postguerra per a la regulació de les finances. A la Gran Bretanya, es van relaxar els controls sobre la banca i la mobilitat del capital, i es van restablir els acords de liberalització, començant per la Llei de Competència i Control del Crèdit (1971) (descrita com «tot per la competència, cap control» per la majoria dels economistes). La causa fonamental de la inflació de la dècada dels 70 va ser l'expansió massiva de l'oferta monetària que va seguir a la desregulació del control del crèdit, tal com prediuen tant el monetarisme de Friedman com la Teoria general de Keynes, cap. 21.

En altres paraules, els treballadors no van tenir res a veure amb això. La inflació de la dècada dels 70 es va disparar a conseqüència de les decisions dels responsables dels bancs centrals dels EUA i del Regne Unit d'eliminar les restriccions (regulació) sobre la concessió de préstecs. Decisions que van conduir a l'expansió dels «diners fàcils» o del crèdit, a uns ritmes que es dispararien després de 1979. El president de la Reserva Federal en 1970, Arthur Burns, havia rebutjat propostes de regulació que haurien frenat els préstecs imprudents. En el seu lloc, la FED va recórrer a l'argument que «els mercats en saben més» i va deixar que imperés una actitud de laissez faire, tal com explica Rana Foroohar en el seu llibre, Makers and Takers. (Pàg. 49]

Això va significar que, en la dècada de 1970, la Reserva Federal «va animar als bancs a concedir préstecs cada vegada més arriscats», escriu Christopher Leonard en The Lords of Easy Money. Per a aconseguir aquest objectiu, el FOMC (Comitè Federal de Mercat Obert) va mantenir baixos els tipus d'interès, en part perquè s'havien produït dues recessions entre 1970 i 1975. Com escriu Leonard.

L'efecte més evident d'aquesta política (dels «diners fàcils») es va manifestar en l'augment dels preus dels béns de consum, com els aliments, el combustible i els productes electrònics. En 1973, la inflació dels preus al consum era del 3,6%. En 1979, la inflació s'havia disparat fins al 10,7% anual…

Però la FED no sols estava inflant els preus al consum. També estava inflant els preus dels actius.

Els perills de la inflació dels preus dels actius

Els rics, en general, posseeixen actius i es beneficien de rendes no derivades del treball generades per actius com els immobles, inclosos els bons.

La majoria dels treballadors amb escassos actius viuen únicament dels seus ingressos del treball.

Els bons de l'Estat (actius) s'utilitzen com a garantia en els balanços dels bancs. L'augment del valor dels actius va animar als bancs a fer servir aquesta garantia en els anys 70 per a concedir préstecs de forma més agressiva; i als prestataris a demanar més préstecs.

Fins que van deixar de fer-ho… i el sistema es va esfondrar.

La Gran Inflació de la dècada dels 70 va ser tan destructiva —escriu Leonard— perquè, en realitat, es tractava de dos tipus d'inflació entrellaçats que s'alimentaven mútuament. Paul Volcker va explicar el motiu en les seves memòries:

El veritable perill prové de que [la Reserva Federal] fomenti o toleri inadvertidament l'augment de la inflació i la seva estreta parenta, l'especulació extrema i l'assumpció de riscos, quedant-se de fet de braços plegats mentre les bombolles [d'actius] i els excessos amenacen els mercats financers. [Com s'ha indicat anteriorment, pàg. 56. L'èmfasi és meu.]

Després d'haver fomentat una concessió de préstecs més arriscada, la Reserva Federal, sota el nou lideratge de Paul Volcker, va trepitjar el fre a fons en 1979 amb tipus d'interès vertiginosos. A l'octubre d'aquest any, els tipus a curt termini se situaven en l'11,6%. A la fi de mes, arribarien al 16%. En menys d'un any, van aconseguir el màxim del 20%. [Leonard, pàg. 56] Volcker creia que aquests alts tipus no perjudicarien l'economia. Es va equivocar estrepitosament. Els alts tipus van fer que la desocupació augmentés fins al 10% i que els propietaris d'habitatges contractessin hipoteques a tipus d'interès del 17% o superiors. Com a resultat, molts no van poder permetre's un sostre sota el qual viure. Els preus d'actius com les terres de cultiu, utilitzades com a garantia, van caure un 27%, ja que els alts tipus d'interès feien inviable el reembossament del deute contret amb el valor decreixent de la terra (garantia) com a col·lateral.

El col·lapse dels preus dels actius que servien de suport als préstecs bancaris va provocar el col·lapse de tot el sistema, escriu Leonard. [pàg. 57]. La Reserva Federal ho explica de forma més crua:

La recessió de 1981-1982 va ser la pitjor crisi econòmica dels Estats Units des de la Gran Depressió. De fet, la taxa de desocupació de gairebé l'11% aconseguida a la fi de 1982 continua sent la més alta de l'era posterior a la Segona Guerra Mundial (Banc de la Reserva Federal de Sant Lluís). La desocupació durant la recessió de 1981-1982 va ser generalitzada, però els sectors manufacturers, de la construcció i de l'automòbil es van veure especialment afectats.

La inflació actual

La inflació actual té factors impulsors similars. La pregunta és la següent: tindrà l'amenaça d'una pujada dels tipus d'interès del banc central, que impulsi a l'alça els rendiments dels bons, les mateixes conseqüències que la de 1981-1982?

Avui dia, la inflació per augment dels costos es deu a la caiguda de l'oferta de, per exemple, petroli i gasoil, impulsada pels «colls d'ampolla» derivats tant de la invasió russa d'Ucraïna com de la invasió estatunidenca de l'Iran. Aquesta inflació perjudica les llars amb baixos ingressos i escassos actius. Però l'actual inflació per augment dels costos queda eclipsada per la inflació dels preus dels actius, impulsada per l'efecte riquesa, que ha enriquit encara més als qui ja eren rics.

I, igual que en la dècada de 1970, és el col·lapse dels preus dels actius el principal desencadenant de la fallida financera i de la recessió subsegüent.

El paper dels préstecs no regulats

El paper dels diners «fàcils» i no regulat és, en gran part, el responsable de l'actual «especulació extrema i l'assumpció de riscos» en els mercats de deute i d'actius, ja que els préstecs no bancaris (o préstecs de la «banca en l'ombra») superen els nivells dels préstecs bancaris regulats. El crèdit no bancari és un crèdit que, en gran manera, escapa al control de les normes i la regulació dels bancs centrals. Segons el BIS, entre 2009 i 2023, els actius financers en poder de creditors no bancaris es van disparar del 167% al 225% del PIB mundial. (Entre els creditors o prestadors no bancaris s'inclouen els fons de cobertura, els fons de gestió d'actius, el crèdit privat, el capital de risc, els fons d'inversió i els fons de pensions). Durant el mateix període, els actius totals dels bancs regulats van créixer de forma més moderada, passant del 164% al 177% del PIB mundial.

En la revista Fortune, Robin Wigglesworth, del Financial Times, ofereix un exemple de com ha canviat el crèdit no bancari.

El prestador més gran dels Estats Units ja no és un banc, sinó BlackRock, un grup d'inversió. A la fi de 2025, BlackRock posseïa aproximadament 3,2 bilions de dòlars en bons en nom dels seus clients, que van des de bancs centrals, fons sobirans i grans asseguradores fins a modestos plans de pensions i persones corrents que estalvien per a temps difícils. Aquesta xifra supera els 3,1 bilions de dòlars de deute que JPMorgan té en el seu balanç. De fet, més de la meitat d'aquest deute està en forma de bons.

Igual que en la dècada de 1970, els préstecs tant dels bancs centrals com de les entitats no bancàries han provocat un augment de l'oferta monetària que ha alimentat l'enorme bombolla actual en els preus dels actius, i els préstecs d'entitats no bancàries exerceixen un paper més important que en la dècada de 1970. Això, al seu torn, ha donat lloc a l'economia en forma de «K» dels Estats Units, en la qual els rics —aquells que operen en el sector tecnològic i altres sectors de luxe— es beneficien d'uns mercats borsaris inflats, d'uns preus immobiliaris i d'altres actius sobrevalorats, i d'un fort poder adquisitiu.

Per contra, les llars amb ingressos baixos i mitjans sofreixen un estancament salarial, mentre que la inflació de productes bàsics com els aliments, el lloguer, la gasolina i el gasoil els porta a dependre del deute o dels serveis de «compra ara, paga després». Per a la majoria de les llars d'ingressos mitjans i baixos, la seva participació en l'economia estatunidenca ha caigut fins al 50% del PIB, el seu nivell més baix des de 1947. Això contrasta amb les llars més riques, que ara gaudeixen d'un patrimoni net pròxim a un màxim històric del 546% en relació amb el PIB.

Vols saber per què ara hi ha força oligarques multimilionaris, quan abans n'hi havia molt pocs? La culpa la té la pujada dels preus dels actius, impulsada per la creació de crèdit «fàcil» i desregulada per part d'entitats no bancàries.

L'oferta monetària dels EUA ha crescut gairebé al doble del ritme dels dos anys anteriors, la qual cosa ha afavorit als actius reflacionaris, com les accions, i ha agreujat la inflació impulsada per l'efecte riquesa, tal com explica Brij Khuhrana en el FT. L'argument pot estendre's a la riquesa global de les llars, que va aconseguir un rècord de 570 bilions de dòlars en 2025, 40 bilions més que en 2024.

Què cal fer…?

Aquesta és una pregunta a la qual haig de dedicar una nova entrada, probablement més extensa. O fins i tot un llibre!

Mentrestant… per a reduir la inflació i la desigualtat de riquesa, el Govern ha de fer servir les eines reguladores tant del banc central com del sistema de justícia penal per a frenar i moderar l'augment dels preus dels actius. Com es pot fer això? En primer lloc, baixant els tipus d'interès i reforçant i fent complir la regulació sobre la creació de crèdit. En segon lloc, augmentant la intervenció i la gestió governamental dels mercats financers, en particular de les institucions no bancàries.

Una prioritat han de ser les restriccions a la mobilitat transfronterera de capitals. En segon lloc, han d'abandonar-se els mandats del banc central per a combatre la inflació —l'estabilitat de preus— mitjançant tipus d'interès elevats. En el seu lloc, els governs haurien d'establir nous mandats per al banc central que donin prioritat a la plena ocupació, al mateix temps que incorporin consideracions climàtiques en les operacions del banc central. En lloc del banc central, hauria de crear-se una Oficina de Control de la Inflació, tal com proposa l'Organització del 99%. Aquesta utilitzaria eines, com un escut aranzelari i un impost sobre els beneficis extraordinaris de les grans empreses energètiques, per a fer costat als qui avui dia es troben en situació de vulnerabilitat energètica i ajudar a mitigar l'impacte de la inflació.

I, tal com s'explica a The Global Casino, no pot haver-hi una forma més barata d'intervenció governamental que la inacció: els governs haurien de seguir el consell del professor de Dret de Harvard Stout i negar-se a permetre l'ús del poder de la llei per a fer complir contractes privats no bancaris. Això tornaria a posar a les «entitats no bancàries» amb els peus en la terra amb força rapidesa.

Les inflacions del deute privat van precedir a la Gran Depressió i a la Gran Recessió, respectivament. I tornaran a fer-ho. És massa tard, però no deixa de ser útil recordar el que Keynes va argumentar ja en 1937: «L'auge, i no la recessió, és el moment adequat per a l'austeritat en el Tresor» —i, afegiríem nosaltres, també en el banc central—. (Keynes, 1937, p. 390.)

 

Ann Pettifor és una destacada economista política, autora i conferenciant internacional, reconeguda per haver predit la Crisi Financera Global del 2007-2009 i per ser una de les principals impulsores del Green New Deal. Està especialitzada en el sistema financer global, la reestructuració del deute sobirà, la macroeconomia keynesiana i el desenvolupament sostenible. Va cursar els estudis superiors a la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) i té el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Newcastle l'any 2000. És membre de l'Acadèmia de Ciències Socials del Regne Unit i de la New Economics Foundation. És directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics). Ha estat membre del consell assessor de Jeremy Corbyn) i assessora de diversos governs i organitzacions internacionals en matèria de deute i sostenibilitat. Va ser la cofundadora i líder de la Campanya Jubilee 2000, un moviment internacional de la societat civil que va aconseguir la cancel·lació de 150.000 milions de dòlars de deute a 35 dels països més pobres del món. És coautora de la proposta original del Green New Deal (2008). Entre els llibres que ha escrit es poden destacar: The Global Casino: How Wall St Gambles with People and the Planet (2026); The Case for the Green New Deal (2019); The Production of Money: How to Break the Power of Bankers (2017) (Traduït al castellà com La producción del dinero); The Coming First World Debt Crisis (2006).

Traduït del Substack de l’autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/the-bond-markets-premonition-high?

 

 

De Starmer a Burnham: més de les mateixes polítiques fallides

En matèria de seguretat social, inversió pública i habitatge, els anuncis de la conferència d'aquesta setmana reciclen les polítiques que han fracassat una vegada i una altra.

Grace Blakeley

29 de setembre de 2026

La conferència del Partit Laborista ja està aportant nombroses proves que aquest Govern laborista es perfila com molt similar al de Starmer. Burnham afirmarà que vol abordar la crisi de l'habitatge, la crisi del cost de la vida i la crisi climàtica, al mateix temps que manté la mateixa agenda política fallida que ens va ficar en aquests embolics en primer lloc.

Comencem amb les declaracions de Pat McFadden sobre la seguretat social. McFadden ha afirmat que vol reformar el sistema de seguretat social del Regne Unit per a animar a més joves a reincorporar-se al mercat laboral en lloc de dependre de les prestacions socials. En la conferència del Partit Laborista, va afirmar que corresponia al Partit Laborista decidir «com crear un nou sistema centrat en les oportunitats, com passar de preguntar-nos a què tens dret a preguntar-nos com et podem canviar la vida». Burnham s'ha fet eco d'aquesta retòrica, manifestant la seva intenció de reformar el sistema de prestacions socials «a l'estil laborista», ajudant les persones a reincorporar-se al mercat laboral.

El context d'aquests anuncis és que un milió de joves al Regne Unit es troben actualment sense ocupació, sense estudis i sense formació. També s'ha produït un augment en el nombre de joves que sol·liciten prestacions per discapacitat des de la pandèmia, i es preveu que la despesa en prestacions per discapacitat per a persones en edat laboral augmenti de 14 000 milions de lliures en 2019 a 34 000 milions en 2030. McFadden afirma que aquests costos són, senzillament, «massa elevats». Però l'augment dels costos no diu res sobre si el sistema funciona per als sol·licitants, i la mateixa revisió del Govern va concloure que no és així. L'informe provisional de Timms sobre els «Pagaments per Independència Personal» (PIP) va revelar que el sistema no era adequat per a la seva finalitat i que els sol·licitants el consideraven deshumanitzador.

McFadden ha criticat els partits de l'oposició per atacar als joves i ha afirmat que el Partit Laborista s'asseguraria que a tots els joves se'ls «donés una oportunitat», en lloc de «culpar-los» pels reptes als quals s'enfronten. Però després de la retòrica, aparentment compassiva, s'amaga una agenda política molt similar a la seguida per la majoria dels governs anteriors, que posa l'accent a reincorporar a les persones al mercat laboral en lloc de resoldre els problemes estructurals subjacents que provoquen la desocupació en primer lloc.

La pedra angular de les propostes és el pla per a ampliar l'ocupació, l'educació i la formació dels joves a través d'una «garantia d'ocupació». En virtut d'aquest programa, el Govern subvencionarà a les empreses privades perquè contractin joves durant períodes de sis mesos, donant prioritat als joves amb discapacitat. És probable que les prestacions per als joves amb discapacitat també canviïn després de la publicació de l'informe provisional d'Alan Milburn sobre el sistema de discapacitat, que «insinuava que els joves amb afeccions menys greus… podrien sofrir retallades en les prestacions».

McFadden va citar un estudi que mostra que els joves que perceben prestacions per malaltia tenen més probabilitats de morir prematurament com a justificació perquè la gent torni al treball. Però no fa falta ser llicenciat en estadística per a adonar-se que correlació no equival a causalitat. Les persones que estan de baixa laboral per problemes de salut crònics greus o discapacitats s'enfronten a nivells molt més elevats de morbiditat i mortalitat que la resta de la població a causa dels seus problemes de salut crònics i discapacitats. Obligar aquestes persones a tornar al treball no les curarà per art de màgia de les seves malalties; en tot cas, empitjorarà considerablement la seva situació.

Si el Partit Laborista realment volgués fer costat a aquestes persones, invertiria en els sistemes sanitaris i d'assistència creats per a fer costat als qui lluiten contra problemes de salut mental i física i contra la discapacitat. El tractament que ofereix el NHS per als trastorns mentals es basa gairebé exclusivament en medicaments i en la teràpia cognitivoconductual (TCC), quan una part significativa de les persones amb problemes de salut mental crònics requereix intervencions molt més profundes per a abordar els problemes subjacents —inclosos els traumes complexos—. Necessitem molta més recerca sobre malalties cròniques com el «COVID prolongat», que continua afectant milions de persones a les quals, en gran manera, es deixa que s'apanyin soles amb la malaltia. I, com vaig mostrar en el meu article per a Zeteo, el sistema d'assistència social per a adults —que existeix per a atendre adults amb discapacitat, així com a persones majors— és totalment inadequat per al seu propòsit. Hi ha molts joves que estan sense treball perquè s'han vist obligats a assumir responsabilitats de cura a temps complet de familiars als quals l'Estat ha fallat.

Després estan aquells que estan sense treball no perquè estiguin malalts, sinó perquè no poden trobar una ocupació. El capital pressiona constantment per a substituir el treball humà pel que Marx va denominar «treball mort», és a dir, la maquinària i la tecnologia. Sovint ho fa a un ritme més ràpid del que seria adequat donat l'estat actual de la tecnologia, i això és exactament el que està passant ara mateix amb la IA. Les empreses estan acomiadant a treballadors, dient-los que la IA ja pot fer el seu treball. Però moltes comencen a adonar-se que continuen necessitant mà d'obra humana. Per descomptat, la desocupació ja ha augmentat i s'ha imposat la narrativa que «la IA ve a prendre't el treball», la qual cosa afebleix el poder de negociació dels treballadors. Així doncs, si els treballadors acomiadats a conseqüència de la implantació de la IA són tornats a contractar, és probable que sigui amb un salari inferior i en pitjors condicions.

També convé assenyalar, com vaig fer fa uns mesos, que moltes de les persones que són acomiadades actualment perden els seus llocs de treball no per culpa de la IA, sinó perquè l'economia no està passant pel seu millor moment. En qualsevol cas, a llarg termini, l'única resposta a aquest problema és reforçar el poder de negociació dels treballadors. Tant si les empreses estan retallant plantilla perquè l'economia està a punt d'enfonsar-se, com si ho fan perquè creuen erròniament que aquests treballadors poden ser substituïts per models de llenguatge gran (LLM), els treballadors haurien de poder resistir-s'hi. Això significa revertir dècades d'atacs al moviment sindical i dotar de molt més contingut a la llei de drets laborals. Una agenda política en la línia del Green New Deal també ajudaria, en crear llocs de treball en sectors verds i amb futur.

Burnham, per descomptat, no farà res d'això. Fins i tot si les seves reformes de l'assistència social tenen èxit, trigaran anys a aplicar-se. És poc probable que el pressupost destini molt finançament nou als sistemes de salut i assistència social —per no parlar del tipus de reforma profunda i radical necessària per a abordar els problemes de salut mental i física a llarg termini als quals s'enfronten els joves. I Burnham, per descomptat, no plantarà cara al sector tecnològic ni farà gran cosa per a reforçar els drets dels treballadors, perquè fer-ho enfadaria profundament als seus acabalats patrocinadors. Així doncs, ens quedarem amb la «garantia d'ús» de Pat McFadden, en la qual el Govern lliurarà a les empreses privades enormes subvencions per a contractar joves amb salaris baixos, només perquè aquests es trobin de nou en el punt de partida sis mesos després.

***

He esmentat breument el «New Deal Verd» en la secció anterior, però el ministre d'Hisenda, John Healy, proposa una espècie de «Brown Deal» que implica subvencions al sector de la defensa, la qual cosa no crearà molts llocs de treball i serà terrible per al medi ambient. Healy ha anunciat que el Govern invertirà 6 000 milions de lliures en tres nous dics flotants en la base de submarins de la Royal Navy en el riu Clyde. Això s'inscriu en el context d'una reforma més àmplia de la base, per valor de 15 000 milions de lliures, que es durà a terme durant la dècada vinent, emmarcada com a part de la «nova era de la industrialització».

Als governs de centreesquerra els encanta aquest tipus de política: els permet afirmar que estan creant ocupació al mateix temps que es presenten com a «ferms en matèria de defensa». Els líders europeus s'han obsessionat amb aquesta mena de retòrica en els últims anys, anunciant plans per a gastar milers de milions en el rearmament europeu. Aquestes propostes han donat un autèntic impuls a les cotitzacions borsàries de fabricants d'armes europeus com Rheinmetall i Leonardo, però no han contribuït massa a reactivar les economies europees en crisis ni a crear ocupació. Com hem vist a Alemanya, per descomptat tampoc han servit de molt per a frenar l'auge de l'extrema dreta.

Això passa perquè aquest tipus de keynesianisme militar no funciona realment. La fabricació moderna d'armes no és especialment intensiva en mà d'obra. Les empreses d’armament utilitzen processos de fabricació avançats i d'alta intensitat de capital per a produir noves tecnologies per al sector. Un informe citat per la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament va revelar que els programes d'estímul «verds» creen tres vegades més llocs de treball que els «marrons». En lloc de crear ocupació, el keynesianisme militar actua com una altra via per a desviar diners públics cap al sector privat. Quan Keir Starmer va anunciar plans per a retallar el pressupost d'ajuda al desenvolupament amb la finalitat d'impulsar la despesa en defensa, el principal beneficiari va ser BAE Systems.

Invertir grans quantitats de diners en defensa tampoc contribueix en gran manera al fet que estiguem més segurs. Com han subratllat repetidament els nostres propis serveis de seguretat, potser la principal amenaça per a la seguretat a la qual s'enfronta el Regne Unit en aquest moment sigui el col·lapse climàtic, i la inversió en defensa genera un alt nivell d'emissions de carboni. Les forces armades es troben entre els majors emissors del planeta i són responsables del voltant del 5,5% de les emissions globals, però aquestes emissions queden excloses dels acords internacionals sobre el clima. La petjada de les forces armades del Regne Unit és d'uns 11 milions de tones de CO₂ a l'any —similar a les emissions de 6 milions de cotxes—. Només BAE Systems representa el 30% de les emissions de la indústria de l’armament del Regne Unit.

Per tant, una inversió més gran en defensa no crea molts llocs de treball, desvia els diners públics cap a mans privades i agreuja la principal amenaça per a la seguretat a la qual ens enfrontem: el col·lapse climàtic. Com he defensat en nombroses ocasions, el keynesianisme militar és un atzucac, per la qual cosa no és d'estranyar que aquest Govern intenti seguir per aquest camí.

***

Finalment, però no per això menys important, Andy Burnham ha decidit que ara és un bon moment per a reactivar el programa «Help to Buy», que va agreujar la crisi de l'habitatge en fer pujar els preus mitjançant subvencions per a la compra d'habitatges de nova construcció. El programa «Your First Home» de Burnham consistirà a concedir als compradors d'un primer habitatge un préstec del 20% del preu d'un habitatge nou, sense interessos, a més d'un dipòsit del 2,5%.

En realitat, aquesta política no té com a objectiu ajudar la gent a permetre's un habitatge nou. Un estudi del mateix Govern va revelar que només el 37% de les persones que es van beneficiar de l'últim programa «Help to Buy» no haurien pogut comprar un habitatge sense ell. El 19% ja eren propietaris i el 4% tenia ingressos superiors a 100 000 lliures. Per a empitjorar les coses, investigadors de la LSE van descobrir que «Help to Buy» va elevar els preus de l'habitatge a Londres en una quantitat superior al valor de la subvenció.

Burnham creu que el seu programa fomentarà la construcció d'habitatges. Si els promotors saben que hi haurà compradors disposats a fer-se amb els seus nous habitatges, amb el suport de l'Estat, és molt més probable que es llancin a construir. Però aquesta lògica tampoc se sosté realment: l'estudi de la LSE esmentat anteriorment va revelar que l'últim programa «Help to Buy» no va tenir un impacte apreciable en la construcció d'habitatges a Londres.

Llavors, què va aconseguir? Va augmentar enormement els beneficis dels promotors. La promotora Persimmon va veure com els seus beneficis augmentaven de 225 milions de lliures esterlines l'any anterior a l'inici de Help to Buy a més de 1.000 milions de lliures esterlines en 2018. Gairebé la meitat dels habitatges que va vendre en 2018 van anar a parar a compradors del programa Help to Buy. El director general de l'empresa es va embutxacar una bonificació de 80 milions de lliures esterlines, subvencionada pels contribuents. La promotora Barratt va seguir una tendència similar, amb uns beneficis que van passar de 185 milions de lliures en 2012 a 812 milions uns anys més tard.

El més forassenyat de tot això va ser que fins i tot els qui van comprar els habitatges van sortir perdent. Després de la introducció del programa «Help to Buy» va sorgir una prima pels habitatges de nova construcció a causa de l'augment de la demanda d'aquesta mena d'immobles. Però quan els compradors van intentar vendre aquests habitatges a persones que no podien acollir-se al programa «Help to Buy», aquesta prima va desaparèixer. Molts es van trobar amb un patrimoni negatiu i es van veure obligats a vendre els seus habitatges amb pèrdues. Una anàlisi va revelar que el 40% dels propietaris d'habitatges de nova construcció venien amb pèrdues.

Com és lògic, els promotors estan encantats que Burnham torni a establir el programa. Els responsables de moltes de les principals promotores del Regne Unit van acollir amb satisfacció l'anunci. Se'ls demanarà que paguin una taxa vinculada al programa, però ja estan exercint pressió perquè aquesta sigui relativament baixa. I aquestes empreses són molt bones fent pressió. En 2024, es va descobrir que els promotors immobiliaris estaven darrere d'un exclusiu «club de l'esmorzar» que va donar 130 000 lliures al Partit Laborista. Malgrat el canvi de líder, sembla que recuperaran els diners.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/from-starmer-to-burnham-more-of-the?