No hauríem de tractar la crisi principalment com un problema de gestió de la inflació, quan és igualment i de manera més fonamental un problema de transició energètica de la civilització. Estabilitzar els preus sense transformar els sistemes energètics és confondre el símptoma amb la malaltia.

 

No n'hi ha prou amb els controls de preus, cal renovar la base energètica de la reproducció social.

Una resposta termoeconòmica precipitada i provisional a la crisi dels hidrocarburs que s'està desenvolupant.

Dr. Warwick Powell

22 de març de 2026

Isabella Weber i Gregor Semieniuk, en un recent article publicat en New Statesman, mereixen reconeixement per identificar clarament com les pertorbacions en la fase inicial de la cadena d'hidrocarburs i els inputs químics associats es propaguen en cascada per tota l'economia, generant el que ells denominen «inflació del venedor». El seu enfocament en el poder de mercat, els colls d'ampolla i els conflictes distributius constitueix una correcció benvinguda a les explicacions simplistes que tracten la inflació com una mera qüestió de demanda excessiva o pressió salarial. Tant en l'obra més àmplia de Weber com en aquesta recent intervenció en New Statesman, la idea és que les empreses concentrades situades en nodes clau del sector primari poden utilitzar les pertorbacions de costos i els colls d'ampolla com a mecanismes de coordinació per a apujar els preus, transmetent la inflació a través del sistema amb efectes substancials sobre els ingressos reals i l'estabilitat social. Aquest diagnòstic és important i, en l'essencial, encertat.

El problema no radica tant en el diagnòstic com en l'horitzó de la solució. Weber i Semieniuk proposen mesures com alliberar reserves, limitar els marges i coordinar topalls multilaterals de preus a l'engròs per a contenir les repercussions distributives de les crisis energètiques i de les matèries primeres. Es tracta de propostes políticament humanes. Estan motivades per una seriosa preocupació per protegir les llars i les empreses productives d'una escalada depredadora, i se situen molt per damunt de l'ortodòxia habitual que respon a cada episodi inflacionista amb un càstig en forma de pujada dels tipus d'interès. Però segueixen emmarcades en una política socialdemòcrata de gestió capitalista: l'objectiu és estabilitzar el sistema existent, ajudar-lo a sortir únicament de la crisi, en lloc d'utilitzar la crisi com a palanca per a la transformació estructural. En aquest sentit, el marc és redistributiu sense ser reconstructiu. Aborda l'expressió de l'escassetat en els preus sense reorganitzar les condicions materials que produeixen l'escassetat i la vulnerabilitat en primer lloc.

Aquesta limitació importa perquè la conjuntura actual no és només un altre esglai inflacionista cíclic. És l'expressió d'un problema termodinàmic més profund. Des d'una perspectiva termoeconòmica, com he argumentat en Thermoeconomics in a Time of Monsters, la vida econòmica no és una dansa abstracta de preus i preferències, sinó un procés d'organització del flux d'energia i matèria. La producció, la circulació i la reproducció social quotidiana depenen totes de l'accés a fluxos energètics fiables. Els sistemes d'hidrocarburs oferien en el seu moment una energia densa, transportable i altament flexible, i el capitalisme modern es va construir entorn d'aquestes característiques. Però aquesta mateixa dependència es manifesta ara com una vulnerabilitat estructural. La qüestió no és simplement que els preus del petroli i el gas siguin volàtils. És que tot un ordre sociotècnic continua lligat a combustibles l'extracció dels quals, transport i gestió geopolítica generen recurrents colls d'ampolla, conflictes i poder rendista. En aquest context, la inflació no és només un fenomen monetari o distributiu. És un símptoma de tensió dins del règim energètic subjacent.

Vist així, la inflació dels venedors és real, però no és tota la història. Denomina un important mecanisme de propagació de xocs sota el capitalisme concentrat, però per si sola no proporciona una teoria adequada de la transició energètica. El xoc dels hidrocarburs en la fase inicial no és només una oportunitat perquè les empreses poderoses ampliïn els seus marges. És també un advertiment que la base energètica del sistema existent és cada vegada més fràgil. El coll d'ampolla no és merament l'estructura del mercat; és la dependència de l'estructura del mercat respecte a un metabolisme fòssil. Si aquest és el cas, llavors les polítiques que es limiten a esmorteir els pics de preus al mateix temps que preserven la dependència dels combustibles fòssils corren el risc de tornar-se conservadores en el sentit més literal: conserven el vell ordre just en el moment en què es requereix una renovació.

Aquest és el problema central dels alliberaments de reserves i els límits de preus d'emergència com a resposta estratègica. Poden estar perfectament justificades com a proteccions temporals. Ningú hauria d'idealitzar els senyals dels preus mentre les llars es veuen devastades i les empreses que realment produeixen coses útils es veuen escanyades pels costos dels inputs. Però, llevat que tals intervencions se subordinin explícitament a una estratègia de substitució ràpida, poden silenciar la visibilitat social de la restricció física. Els consumidors i les empreses pateixen menys en el comptador o en la caixa, mentre que el declivi subjacent del flux disponible de combustibles fòssils barats roman ocult a la vista. L'aparença de normalitat es restaura políticament fins i tot mentre la base energètica real de la normalitat s'erosiona. En la pràctica, això pot afeblir la urgència de l'electrificació, les millores d'eficiència i la reconversió industrial. El xoc s'administra en lloc de superar-se.

Aquest últim punt és crucial. En la gestió liberal i socialdemòcrata de les crisis, l'Estat sol intervenir per a socialitzar les pèrdues de manera que la societat de mercat pugui continuar funcionant. A vegades això és necessari; sovint és preferible a la barbàrie de la no-intervenció. Però en l'àmbit energètic aquesta lògica pot convertir-se en un parany. Les autoritats públiques esmorteeixen la volatilitat dels hidrocarburs, absorbeixen el descontentament social i eviten el col·lapse, però deixen intactes els compromisos infraestructurals i les relacions de poder corporatives que garanteixen una altra crisi més endavant. S'obté una política de triatge permanent, que emmascara la gangrena sistèmica. Cada crisi s'afronta amb un nou pegat: alliberar reserves, subvencionar les factures, limitar els marges, negociar un alleujament temporal i després esperar que els mercats s'«estabilitzin». El resultat no és una transició, sinó un estancament gestionat, en el qual el públic paga, en la pràctica, per a ajornar el moment de la veritat.

La termoeconomia suggereix un enfocament diferent. La qüestió no és simplement com distribuir els costos d'una crisi energètica de forma més justa, encara que això, òbviament, importa. La qüestió més profunda és com recompondre l'economia entorn d'una base energètica superior. Una resposta racional a l'escassetat d'hidrocarburs no és preservar la normalitat dels hidrocarburs durant el major temps possible. És accelerar la migració dels usos finals, allunyant-los de la combustió i orientant-los cap a sistemes electrificats alimentats per fonts cada vegada més diverses i controlables en l'àmbit nacional. En les llars, això significa calefacció elèctrica, bombes de calor, cuines d'inducció i una eficiència més gran dels edificis. En el transport, significa vehicles elèctrics, transport de mercaderies electrificat sempre que sigui possible i un transport públic sòlid. En la indústria, significa calor de procés electrificat quan sigui tècnicament viable, juntament amb millores de la xarxa elèctrica, emmagatzematge i planificació industrial estratègica. L'objectiu és reduir l'exposició als colls d'ampolla dels combustibles fòssils, no simplement fer que aquests colls d'ampolla siguin més suportables.

Ací és on la qüestió de les subvencions es torna políticament delicada. Cada dòlar gastat a apuntalar el consum de combustibles fòssils sense reduir la dependència d'aquests és, en termes estratègics, un dòlar gastat a preservar el problema. Les subvencions als combustibles fòssils i els mecanismes d'ajuda en cas de crisi solen defensar-se en nom de l'assequibilitat, però l'assequibilitat separada de la transició es converteix ràpidament en una defensa de la inèrcia. Un enfocament termoeconòmic redirigiria la despesa pública cap a escurçar la distància entre l'antic règim energètic i el nou. En lloc d'utilitzar la capacitat fiscal principalment per a contenir els costos socials dels hidrocarburs, els governs l'haurien de fer servir per a finançar la renovació de l'estoc de capital que fa que els hidrocarburs siguin cada vegada menys centrals. Això significa suport públic a la infraestructura d'electrificació, la capacitat de fabricació nacional, la resiliència de la xarxa, l'emmagatzematge, les xarxes de recàrrega i la reorganització de les cadenes de subministrament industrials entorn de formes d'energia no combustibles. La tasca no és abaratir la dependència dels combustibles fòssils. És descentrar-la.

Ací també hi ha una qüestió de poder estructural que el marc de Weber només capta en part. La inflació del venedor posa en relleu de manera útil el paper de les empreses concentrades a l'hora d'explotar les emergències. Però l'asimetria més profunda no és només el poder de mercat a escala d'empresa; és la influència sistèmica que confereix el control sobre els inputs upstream d'alta densitat energètica en una economia basada en els combustibles fòssils. Els sistemes d'hidrocarburs generen rendes perquè ocupen posicions dominants en la reproducció material de la societat. Qui controla aquests punts d'escanyament gaudeix no sols de poder de fixació de preus, sinó també de poder polític. Els alliberaments de reserves i els límits màxims de marge poden disciplinar l'expressió d'aquest poder en els marges, però no dissolen els seus fonaments. L'electrificació, per contra, té el potencial de canviar la geometria del poder en si mateix. Pot reduir la dependència dels combustibles importats, afeblir la centralitat geopolítica dels corredors de trànsit de petroli, diversificar les fonts de generació i desplaçar un ús més gran de l'energia cap a sistemes que es puguin proveir a escala nacional i gestionar a través de la infraestructura pública. En altres paraules, la transició no és simplement una preferència mediambiental. És una reorganització de la sobirania material.

Per això el moment actual s'ha d'interpretar com un de renovació accelerada més que com una mera moderació disciplinada. No hauríem de tractar la crisi principalment com un problema de gestió de la inflació, quan és igualment i de manera més fonamental un problema de transició energètica de la civilització. Estabilitzar els preus sense transformar els sistemes energètics és confondre el símptoma amb la malaltia. Es pot suprimir la violència distributiva immediata de la crisi i deixar intacta la dependència dels hidrocarburs que fa que la pròxima crisi sigui pràcticament inevitable.

Un programa de polítiques més adequat entrellaçaria, per tant, protecció i transformació. Sí, les llars i les empreses productives necessiten protecció enfront de l'escalada depredadora dels preus. Sens dubte, poden ser necessàries mesures d'emergència per a evitar el col·lapse distributiu. Però aquestes proteccions han de ser temporals, condicionals i estar integrades en una estratègia més àmplia de transició forçada. Qualsevol alliberament de reserves ha d'anar acompanyada d'una inversió accelerada en alternatives electrificades. Els límits màxims dels marges han d'anar de bracet de mandats d'inversió pública i programes de reconversió industrial. Les subvencions per a les factures haurien de vincular-se, quan sigui possible, a la rehabilitació d'habitatges, la substitució d'electrodomèstics, l'adopció de vehicles elèctrics, l'expansió del transport públic o les millores d'eficiència industrial. El principi hauria de ser senzill: les ajudes per a la crisi han de reduir l'exposició futura, no limitar-se a donar suport a la dependència actual.

Weber et al. encerten quant al mecanisme, però la seva visió és massa limitada. L'anàlisi de la inflació del venedor és una valuosa contribució per a comprendre com el capital concentrat transmet i amplifica les crisis energètiques en les fases inicials de la cadena. Les solucions proposades són humanitàries i, en sentit estricte, assenyades. Però continuen sent políticament i termodinàmicament inadequades per a la magnitud del desafiament. Pertanyen a una tradició que busca gestionar les crisis del capitalisme de forma més justa, no reconstruir la base energètica de la reproducció social. Avui dia, suggereixo, això no és suficient. No estem simplement tractant de superar una altra pujada de preus. Vivim l'esgotament d'un règim centrat en els hidrocarburs i l'inici d'una lluita pel que vindrà després. En aquest context, la prioritat no hauria de ser subvencionar la normalitat dels combustibles fòssils, ni tan sols de forma atenuada. Hauria de ser utilitzar totes les palanques disponibles per a accelerar l'electrificació, reduir l'exposició als hidrocarburs i construir un ordre energètic més resilient.

Una gestió de la crisi políticament humana és benvinguda, i podria dir-se que necessària per a alleujar les crisis a curt termini, però sense una renovació termoeconòmica corre el risc de convertir-se en una subvenció a la inèrcia de la renovació energètica.

 

Warwick Powell és professor associat en la Universitat de Queensland i el seu treball se centra en la intersecció entre la Xina, les tecnologies digitals, les cadenes de subministrament, els fluxos financers i l'economia política i la governança mundials.

Traduït del Substack de l'autor: https://warwickpowell.substack.com/p/we-need-more-than-price-controls

 

Ens ho explica marevellosament bé @JohnCassidy 

Com la guerra de Trump contra l'Iran podria incendiar l'economia mundial

Un conflicte que se suposava breu ha disparat els preus del petroli i ha augmentat el risc d'una recessió mundial.

Per John Cassidy

23 de març de 2026

 

Simon Flowers fa més de quatre dècades que treballa en el sector energètic i analitzant-lo. Després d'estudiar geologia en la Universitat d'Edimburg a principis dels anys vuitanta, va treballar durant dos anys en pous d'exploració en el Mediterrani oriental, i després es va incorporar a Wood Mackenzie, que en aquells dies era una agència de valors coneguda pels seus estudis sobre energia. Quan va començar, els preus del petroli i la gasolina estaven caient després de dues grans crisis en la dècada dels setanta. Des de llavors, ha sigut testimoni d'excedents en els quals els preus es van desplomar, de dues guerres del Golf que van interrompre el subministrament i d'altres pujades importants dels preus, inclosa una en 2008 impulsada per una forta demanda i una producció estancada, i una altra en 2022, després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. Ara president i analista principal de Wood Mackenzie, que s'ha convertit en una consultora energètica global, Flowers no és aliè als girs dramàtics i a la volatilitat del mercat. Però fins i tot ell es va sorprendre la setmana passada quan míssils iranians van aconseguir l'enorme complex de gas natural liquat (GNL) de Ras Laffan a Catar, que converteix el gas que surt del sòl en un líquid que pot transportar-se en vaixells a llargues distàncies. «Això porta tot l'assumpte a un altre nivell», em va dir Flowers, que continua residint a Edimburg, en una entrevista per videoconferència l'endemà de l'atac iranià, que es va produir en resposta a un atac israelià contra un jaciment de gas iranià. Mirant una pantalla en el seu escriptori, va assenyalar que el preu del GNL —un combustible àmpliament utilitzat en centrals elèctriques i sistemes de calefacció— s'havia disparat un 30 % en un sol dia.

A més de bombardejar Ras Laffan, la instal·lació més gran d'exportació de GNL del món, el Govern iranià havia atacat altres infraestructures energètiques a l'Aràbia Saudita, Kuwait i la Unió dels Emirats Àrabs. Després d'aquesta escalada, el preu del barril de cru Brent, procedent de la Mar del Nord i que serveix de referència mundial en els mercats petroliers, es va disparar fins a quasi cent vint dòlars. (Abans de la guerra, estava per sota dels setanta dòlars.) «Si continuen els atacs que hem vist en els últims dies, és probable que el preu del petroli arribi els cent cinquanta dòlars per barril, i molt possiblement els dos-cents dòlars», va dir Flowers.

El dia que vaig parlar amb Flowers, Donald Trump va dir que li havia demanat a Israel que no repetís el seu atac contra els jaciments de gas iranians, i Benjamin Netanyahu va afirmar que el seu país se'n abstindria. Però els atacs de represàlia eren un altre senyal que la guerra, i les seves conseqüències econòmiques, s'estaven descontrolant per a Trump. Igual que el president ha sigut inexplicablement incapaç d'anticipar les mesures de l'Iran per a tancar l'estret d'Ormuz, una ruta marítima vital per al petroli i el GNL, i per a atacar les infraestructures energètiques d'altres Estats del Golf, ell i els seus assessors semblen haver passat per alt la influència perdurable d'Orient Mitjà en la cadena de subministrament energètic mundial, i com la interrupció d'aquesta cadena pot perjudicar l'economia estatunidenca. Un document d'«Estratègia de Seguretat Nacional» publicat per la Casa Blanca al novembre assenyala que, en els últims anys, el subministrament energètic «s'ha diversificat enormement, i els Estats Units torna a ser un exportador net d'energia». I afirmava que, a mesura que «augmenti la producció energètica estatunidenca, la raó històrica per la qual els Estats Units s'ha centrat en Orient Mitjà anirà desapareixent».

No obstant això, els estatunidencs del carrer, que han vist com el preu de la gasolina es disparava quasi un terç en poques setmanes, es veuen, una vegada més, ostatges dels esdeveniments en el Golf. I els reptes econòmics als quals s'enfronten molts dels aliats dels Estats Units a Europa i Àsia, que depenen quasi per complet de les importacions de petroli i gas, són encara més greus.

El que l'estratègia de seguretat nacional de l'Administració passa per alt és que el mercat del petroli és global, no nacional. Encara que el creixement explosiu del fracking ha convertit als EUA en el principal productor mundial de petroli, superant fins i tot a l'Aràbia Saudita, el preu del petroli als EUA continua determinant-se en els mercats financers globals, on els preus s'ajusten per a equilibrar l'oferta i la demanda mundials. Inevitablement, aquest procés d'ajust reflecteix l'evolució d'Orient Mitjà, on es troben al voltant del 50 % de les reserves mundials de petroli i prop del 40 % de les de gas natural. A llarg termini, l'auge de les fonts d'energia renovables, com la solar i l'eòlica, podria reduir en gran manera la importància dels productors del Golf. Però, atès que els hidrocarburs satisfan actualment al voltant del 80 % de les necessitats energètiques mundials, això encara no ha succeït.

Quan li vaig preguntar a Flowers, mig segle després de les crisis del preu del petroli dels anys setanta, per què els mercats energètics continuen depenent tant del Golf, la seva resposta va ser reveladora. «La demanda de petroli continua creixent i el subministrament ha de vindre d'algun lloc: aquesta és la clau», va dir. Molts països d'Europa i Àsia no produeixen petroli i no tenen més remei que importar-lo. En conjunt, els importadors de petroli compren uns quaranta milions de barrils al dia, dels quals almenys quinze milions procedeixen del Golf. Si s'interromp una gran part d'aquest subministrament, com va ocórrer quan l'Iran va tancar l'estret immediatament després de l'atac dels Estats Units i Israel, l'impacte en els preus és inevitablement significatiu. «No es poden perdre quinze milions de barrils de la nit al dia sense que hi hagi repercussions importants», va assenyalar Flowers.

Des que va començar la guerra, el seu impacte en la cadena de subministrament de petroli s'ha produït per etapes, va explicar l'analista. Una vegada tancat l'estret, les asseguradores es van negar a cobrir els carregaments amb destinació a aquest estret canal. «Els vaixells no podien navegar i tota la cadena de subministrament es va veure interrompuda», va dir. Amb centenars de petroliers a plena càrrega encallats en la mar, va haver-hi escassetat de vaixells buits per a arreplegar noves càrregues. Durant un breu període, els quatre principals productors, a part de l'Iran —l'Aràbia Saudita, l'Iraq, Kuwait i la Unió dels Emirats Àrabs— van mantenir els seus pous en funcionament i van deixar que el petroli s'acumulés en les instal·lacions d'emmagatzematge en terra. Però, a principis de la setmana passada, la majoria d'aquestes instal·lacions estaven plenes. Els productors es van veure obligats a detenir les operacions de bombament en alguns dels pous, deixant el petroli sota terra sense extraure. Segons els càlculs de Wood Mackenzie, en els quatre països s'han deixat sense extreure uns nou milions de barrils de petroli al dia, la qual cosa suposa més del 8% del total anterior a la guerra.

La crisi del petroli no té precedents —en termes percentuals és major que les crisis dels anys setanta—, però, almenys fins a la setmana passada, s'havia desenvolupat tal com Flowers i els seus col·legues esperaven després de l'inici de la guerra. No obstant això, no havien tingut en compte la possibilitat que el conflicte s'estengués a atacs a gran escala contra la infraestructura energètica. El director executiu de l'empresa estatal Qatar Energy va afirmar que els atacs amb míssils iranians havien inutilitzat aproximadament una sisena part de les seves instal·lacions de GNL, i que es tardaria fins a cinc anys a reparar-les.

Quasi al mateix temps, el Pentàgon va confirmar que avions de combat i helicòpters estatunidencs sobrevolaven l'estret amb l'objectiu de destruir llanxes ràpides iranianes i derrocar drons d'atac iranians. «En les primeres setmanes, era possible creure que la guerra seria bastant breu i que la producció de petroli podria reprendre's amb bastant rapidesa una vegada acabés», va dir Flowers. «Però això sembla cada vegada menys probable».

A mesura que s'estenen les hostilitats, els analistes petroliers estan revisant a l'alça les seves estimacions sobre els danys que es preveu que causin. En 2008, en un context de forta demanda i producció estancada, el preu del Brent va arribar a quasi els cent quaranta dòlars per barril. La setmana passada, Goldman Sachs va afirmar que s'espera que el preu superi el seu màxim històric si persisteix l'amenaça d'una interrupció prolongada.

Per a molts estatunidencs, l'efecte més visible i immediat d'una crisi del preu del petroli és l'augment dels preus de la gasolina. El preu mitjà de la gasolina en tot el país ronda ara els quatre dòlars, enfront dels menys de tres dòlars que costava abans que comencés la guerra. Si el preu del petroli continua pujant, el de la gasolina podria arribar als cinc dòlars. Però, amb el temps, l'augment dels preus del petroli també encareix molts altres productes, com els bitllets d'avió, els plàstics i els fertilitzants. Les crisis del petroli també poden alarmar als inversors —el Dow ha caigut durant quatre setmanes seguides— i, en els últims anys, els alts preus dels actius han sigut un pilar fonamental de la despesa dels consumidors. Malgrat aquests senyals d'alerta, molts economistes creuen que l'economia se les arreglarà enguany sense entrar en recessió; Goldman, per exemple, situa la probabilitat que es produeixi una recessió en només un 25 %. Però això no és més que una conjectura. Com va dir la setmana passada Jerome Powell, president de la Reserva Federal, el repunt dels preus del petroli representa «una crisi energètica d'una certa magnitud i duració», que ha generat tanta incertesa que «simplement no sabem» què passarà.

La bona notícia és que, encara que els Estats Units continua depenent dels combustibles fòssils, la seva economia consumeix molta menys energia que en els anys setanta i principis dels vuitanta, quan es van produir dues profundes recessions associades a les crisis dels preus del petroli de l'OPEP. Per cada dòlar de PIB que genera avui els Estats Units, utilitza aproximadament la meitat d'energia que en 1980. Els preus del petroli van pujar vertiginosament en 2022, després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, i, així i tot, l'economia va aconseguir un any de modesta expansió. Però hi ha arguments en contra: el creixement de l'ocupació és molt més feble ara que fa quatre anys, i els observadors veterans de la indústria petroliera recorden com en 1990 i en 2008 els pics de preus van ser seguits de recessions. «És molt preocupant», va dir Flowers, referint-se al repunt. «Si acabem amb un Brent a cent dòlars de mitjana per barril enguany, podria empentar el creixement mundial per davall del dos per cent, i seria fàcil veure com els principals països occidentals, inclosos Estats Units i Europa, cauen en recessió en la segona meitat de l'any».

L'escenari optimista és que Trump es proclami vencedor i posi fi a la guerra abans que es produeixin més danys en les infraestructures energètiques, la qual cosa podria permetre que els preus del petroli tornessin a baixar ràpidament i evitar un mal econòmic durador. (Les pujades breus dels preus causen molt menys dany que les prolongades). En termes logístics, els productors de petroli del Golf tardarien dos o tres mesos a restablir la major part de la producció que han interromput, va afirmar Flowers. Però aquest no seria l'únic repte, va afegir: «L'Administració estatunidenca podria declarar la victòria en els termes que volgués, però les companyies d'assegurances voldrien garanties que la pau és real i duradora». Si no obtinguessin garanties satisfactòries de les tres parts en la guerra —els Estats Units, Israel i l'Iran—, podrien continuar negant-se a assegurar els vaixells i les càrregues que travessen l'estret, retardant així qualsevol tornada a la normalitat, o a una quasi normalitat.

Amb Trump, per descomptat, podria passar qualsevol cosa. Divendres va dir que està considerant «posar fi» a la guerra. Dissabte va afirmar que els Estats Units «atacarà i arrasarà» les centrals elèctriques de l'Iran si no obri l'estret en un termini de quaranta-vuit hores. Per part seva, Flowers no se sentia molt optimista en arribar el cap de setmana. Comparant la crisi del petroli iranià amb unes altres que ha viscut anteriorment, Flowers em va dir en un correu electrònic: «Això podria estar conduint a la pitjor crisi... des del punt de vista energètic. Això és perquè el pitjor dels casos és que la guerra resulti difícil de detenir, deixant a l'economia mundial sense fonts fiables de petroli, productes derivats del cru (inclosa la matèria primera per a fertilitzants) i GNL durant un període llarg». Si aquest desenllaç es materialitza, totes les apostes econòmiques quedaran en res.

 

John Cassidy és periodista i historiador econòmic britànic-americà. Redactor de The New Yorker des de 1995, on escriu The Financial Page, una columna sobre economia i política. També és col·laborador de The New York Review of Books. És l'autor de Dot.con: The Greatest Story Ever Sold, que analiza la burbuja puntocom, i How Markets Fail: The Logic of Economic Calamities, amb una análisis de la bombolla inmobiliària y la crisis crediticia. El darrer llibre de Cassidy, Capitalism and Its Critics, A History: From the Industrial Revolution to AI, es va publicar en 2025.

 

Traduït del The New Yorker: https://www.newyorker.com/news/the-financial-page/how-trumps-iran-war-could-torch-the-global-economy

Na @graceblakeley ens explica clarament que cal fer per crear un moviment organitzat que representi els interessos de la majoria enfront dels de la minoria. L'Estat no és una entitat neutral que simplement es pugui agafar i fer servir quan s'arriba al poder. Cal un moviment poderós per a guanyar-lo, i també per a defensar el que es vagi aconseguint, ja que cal canviar l'equilibri de poder en la societat, allunyant-lo de l'1% (el capital) i acostant-ho al 99% (el treball).

   

De Corbyn a Polanski: dins i contra l'Estat

La seva primera aparició conjunta d'envergadura apunta a una esquerra que transcendeix les fronteres partidistes, però només si aconsegueix construir un poder més enllà d'elles.

Grace Blakeley

27 de març de 2026

Com haureu vist, aquesta setmana vaig ser a Londres per a assistir a un esdeveniment organitzat per DiEM25, al costat de Yanis Varoufakis, Zack Polanski, Jeremy Corbyn i un munt de gent meravellosa.

 

La taula rodona amb Yanis, Jeremy, Zack i jo em va semblar un gran moment. Era la primera vegada que Jeremy i Zack compartien escenari des que aquest últim es va convertir en líder dels Verds. Per a ser sincera, em vaig sentir una mica fora de lloc en l'escenari amb els dos líders de l'esquerra britànica. Però Yanis em va demanar que hi participés com a membre del Col·lectiu de Coordinació de DiEM25, i com algú que havia estat activa en el Partit Laborista de Jeremy abans d'unir-me als Verds per a votar a Zack.

Al final, la taula rodona va anar molt bé (pots veure el vídeo complet ací o veure un fragment dels meus comentaris ací). Quasi semblava com si Jeremy estigués cedint les regnes del lideratge de l'esquerra, per la qual cosa em va semblar important aportar algunes de les lliçons apreses del corbynisme.

Per a mi, la lliçó més important va ser que ningú vindrà a salvar-nos, tal com vaig expressar en aquest article, que s'ha convertit en el meu text més llegit en Substack. L'esquerra ha d'esbrinar com organitzar-se en les nostres comunitats, els nostres llocs de treball i als carrers, a més d'organitzar-se dins dels partits polítics per a conquistar el poder estatal. Un sol líder no portarà el socialisme.

Sabia que res del que deia era una novetat per a Jeremy. Bàsicament, només estava repetint el vell argument de «dins i contra l'Estat» que han defensat figures destacades de l'esquerra britànica durant dècades. Va parlar de com havia intentat crear una unitat d'organització comunitària dins del Partit Laborista —a més d'enfortir la relació amb els sindicats— només per a trobar-se amb una ferma resistència per part de la maquinària del partit.

Quan Zack va respondre, em va sorprendre sentir-li fer referència al meu article de Substack. Zack no prové d'aquesta mateixa tradició de l'esquerra laborista que ens va donar polítics com Nye Bevan, Tony Benn i, en última instància, Jeremy Corbyn i John McDonnell. I no m'imagino que hagi passat gran part del seu temps lliure llegint la fosca teoria marxista que l'hauria familiaritzat amb l'argument de «dins i contra l'Estat».

Però sembla que ho entén. Entén que l'Estat no és una entitat neutral que simplement es pugui prendre i utilitzar quan s'arriba al govern. Entén que necessitarà un moviment poderós dins i fora del Partit Verd, tant per a ajudar-lo a guanyar com per a defensar els assoliments aconseguits en qualsevol elecció. I crec que fins i tot entén que l'objectiu no és només aconseguir victòries electorals per als Verds, sinó canviar l'equilibri de poder en la societat allunyant-lo de l'1% i acostant-ho al 99%. O, com diria jo, com a marxista empedreïda, allunyant-ho del capital i acostant-lo al treball.

En última instància, el treball de Zack és guanyar eleccions. Igual que el de Jeremy. Pel que sembla, és probable que treballin junts en això en les pròximes eleccions. Però, mentrestant, soc optimista i crec que també faran servir el seu poder per a fer costat al moviment més ampli a fi que aquest també aconsegueixi les seves pròpies victòries. Jeremy sempre ha sigut ací: en els piquets, en les protestes i en les accions dins de la seva comunitat.

I espero que això continuï (encara que, com li vaig dir en la conferència, ha d'assegurar-se de dedicar temps també a descansar!).

No sé si Zack tindrà temps per a ser present en totes les accions. Té moltes coses entre mans tractant de guanyar la «guerra mediàtica» (és a dir, la comunicació de dalt a baix) i de convertir al Partit Verd en una màquina organitzada capaç de guanyar eleccions (parlaré més d'això un altre dia). Però sí que crec que farà tot el possible per a fomentar aquest tipus d'enfocament de partit-moviment dins dels Verds, tan donant suport a iniciatives com Greens Organise, com animant als membres a involucrar-se en els seus sindicats, les seves comunitats i moviments socials més amplis.

Ens queda un llarg camí per recórrer a l'hora de construir un moviment organitzat que pugui representar els interessos de la majoria enfront dels de la minoria. La gent està ocupada, cansada i vivint al límit, i el nostre moviment no pot recórrer a les extraordinàries sumes de diners de què disposa la dreta. A més, existeix el repte afegit d'intentar animar a la gent a emprendre accions col·lectives en una societat individualista (el tema del meu pròxim llibre).

Aquesta labor requerirà molt, molt de temps. Molt més que una legislatura. Però, per primera vegada en molt de temps, sento que ens hi estem acostant.

 

Grace Blakeley es redactora de la revista Tribune Magazine y autora de varios libros, entre ellos «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» y «Stolen: How to save the world from financialisation. Puedes encontrar su trabajo en Substack en graceblakeley.substack.com. Aparece con frecuencia en medios de comunicación británicos e internacionales, como BBC Question Time, Good Morning Britain de ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV y MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/from-corbyn-to-polanski-in-and-against?

 

Guerra, inflació i les amenaces dels bancs centrals al Casino global

La bogeria dels bancs centrals de fer el mateix una vegada i una altra

Ann Pettifor

18 de març de 2026

 

Imatge de John Malta. Agraïments a Bryce Covert i al New York Times: La guerra de la Fed contra la inflació és una guerra de classes.

A conseqüència d'una guerra il·legal lliurada per vells homes blancs i de la represàlia d'un Estat políticament opressiu que lluita per sobreviure, es llegeix a tot arreu que l'«escanyament» dels fluxos de petroli, gas i fertilitzants en l'estret d'Ormuz ha provocat que companyies navilieres com Maersk suspenguin serveis crucials, mentre que la refineria de petroli de Bahrain i una empresa química de Singapur s'han vist obligades a declarar force majeure. Aquestes restriccions en el subministrament conduiran, gràcies a la demanda d'aquests actius, a pujades de preus en l'energia i els aliments, la qual cosa desencadenarà una vegada més la inflació mundial.

Per a fer front a aquesta amenaça, els operadors i els «mercats» estan apostant/especulant que els tipus d'interès dels bancs centrals pujaran, i han de pujar, inevitablement. Com assenyala Frances Coppola en la seva entrada sobre «la irrellevància dels bancs centrals»…

Les expectatives d'inflació s'han disparat ràpidament (després de la invasió), i els mercats, que havien descomptat amb confiança noves retallades dels tipus d'interès, van fer un gir brusc, descomptant almenys una pujada dels tipus d'interès abans que acabi l'any. Els preus de les accions han caigut i els rendiments dels bons de l'Estat han pujat.

Per a sostenir el seu argument, Robert Armstrong, del FT, va afegir:

Abans de la guerra, els operadors de tipus havien apostat clarament per una baixada dels tipus a curt termini (dels bancs centrals) a escala mundial. La possibilitat d'una inflació impulsada pel petroli els va traure d'aquestes operacions, especialment a Europa, la qual cosa va provocar un gran salt en els rendiments dels bons a dos anys. Serà interessant veure què ocorre amb els tipus a curt termini en els pròxims dies:

Cada menció a la «inflació» va acompanyada d'una altra amenaça per al manteniment dels treballadors del món i per a la supervivència de les empreses molt endeutades: l'augment dels tipus d'interès. Aquesta setmana, tant el Banc d'Anglaterra com la Reserva Federal celebren reunions dels seus comitès de política monetària, i s'espera que tots dos pugin els tipus o els mantinguin en el nivell relativament alt actual.

En el cas del Banc d'Anglaterra, el governador recolzaria tal mesura malgrat haver admès públicament que el Banc poc pot fer per a frenar la inflació. Com ha mostrat el Grup de Treball d'Economia Progressista en el seu informe Rewiring for Success, en 2022, el governador va dir als diputats.

És una situació molt, molt difícil. Pronosticar una inflació del 10% i dir que no hi ha molt que puguem fer al respecte és una situació extremadament difícil.

Malgrat aquesta admissió d'impotència davant la inflació, es va sentir obligat a pujar els tipus. Si el Comitè de Política Monetària del Banc no ho hagués fet, l'economia britànica podria estar avui molt més forta.

Pujar els tipus en aquesta fase de la guerra dels Estats Units contra l'Iran, liderada per Israel, equivaldria a llançar una bomba penetrant de 2000 lliures sobre el complex i estretament interconnectat, però també molt endeutat, afeblit i desequilibrat sistema financer mundial. Les principals víctimes serien els països de baixos ingressos i endeutats i les seves poblacions; però també les empreses, les llars i els particulars endeutats de les anomenades economies «avançades».

Els bancs centrals actuen políticament

En The Global Casino dedico un capítol al paper que han exercit els especuladors en la fixació de preus i el desencadenament de la inflació global en apostar per, o fer pujar, les futures pujades dels preus del petroli, el gas i els aliments. Com per a confirmar aquest punt, el Financial Times, en un article titulat Dins d'un dels dies més bojos que ha viscut el mercat del petroli - comparteix les reflexions d'un operador esgotat que va començar a operar el diumenge 8 de març i va descobrir que

«els especuladors financers exerceixen un paper molt més important en el comerç del petroli del que tenien abans».

L'operadora era Manny Newman, de 32 anys, que va treballar durant 23 hores en

una de les sessions borsàries més volàtils que ha viscut el mercat del petroli. Durant les següents 23 hores, el preu de referència del cru Brent es va disparar fins als 119 dòlars per barril abans de desplomar-se a 84 dòlars, l'oscil·lació més gran intradía en termes de dòlars mai registrada.

«He passat per moltes crisis, incloent-hi la de la Covid, la de Rússia i els atacs petroliers de l'Aràbia Saudita en 2019», va dir. «No s'assemblaven en res a això d'ahir». El ritme de les operacions, va afegir, semblava com jugar a un videojoc «durant 24 hores seguides».

«Avui dia, no sabem qui està darrere d'algunes de les operacions financeres ni de quina informació disposen. Poden entrar de forma molt agressiva, i un es pregunta: “Saben alguna cosa que tu no saps?”».

Atès que els preus de les matèries primeres que impulsen la inflació —com el petroli, el gas i els fertilitzants— a) es fixen tots en els mercats mundials, i b) aquests mercats operen deliberadament molt més enllà de l'abast dels bancs centrals i reguladors britànics, europeus o dels EEUU, com baixaran els preus mundials les pujades dels tipus d'interès dels bancs centrals?

Com vaig escriure allà per 2023, la inflació és perjudicial, especialment per als qui tenen ingressos fixos, i cal combatre-la. En lloc d'utilitzar l'arma contundent de les pujades de tipus per a deprimir l'economia en conjunt, jo (i molts altres) volem que es combati la inflació regulant els mercats globals altament especulatius de matèries primeres clau com l'energia i els cereals. I igual que Isabella M. Weber i Evan Wasner, creiem que la «greedflation» actual és

una inflació dels venedors que té orígens microeconòmics, concretament la capacitat de les empreses amb poder de mercat per a apujar els preus…

...el que perjudica els pobres que lluiten per pagar l'energia i els aliments, al mateix temps que infla els beneficis i les remuneracions de les empreses i protegeix els dividends dels accionistes.

Abordar la inflació amb pujades de tipus d'interès, al mateix temps que es rebutja prendre mesures reguladores per a fer front a l'espiral dels preus dels aliments, l'augment vertiginós dels beneficis i la caiguda dels salaris reals, significa que els responsables dels bancs centrals estan actuant políticament.

És el crèdit privat la versió actual de les hipoteques subprime?

La inestabilitat del sistema ja és evident. Els mercats de crèdit privat (prestadors no bancaris), un sector relativament minoritari del sistema financer mundial, mostren signes de cedir sota la pressió del deute no regulat i altament palanquejat d'empreses poc fiables. Els fons d'aquest racó del Casino Global van augmentar els seus actius sota gestió (AUM) d'uns 200 milions de dòlars a principis de la dècada de 2000 a més de 2,5 bilions de dòlars en l'actualitat. I encara que un sector de 2 bilions de dòlars pugui semblar insignificant en comparació amb el vast sistema global, hem de recordar que els errors en una part d'aquest sistema poden sacsejar tot el sistema.

Recordem tots el fosc sector del sistema financer anterior a 2007 conegut com a «préstecs subprime»?

Els mercats de diners privats actuals han proporcionat finançament a les empreses de capital de risc perquè inverteixin en empreses més petites i altament endeutades a les quals els bancs tradicionals i regulats es neguen a concedir préstecs. Per a això, recapten fons dels inversors. Encara que els bancs comercials eviten uns certs tipus de préstecs, estan indirectament exposats a aquest mercat perquè ells també han concedit préstecs a empreses de crèdit privat o a empreses de desenvolupament empresarial (BDC), tal com va explicar el BIS en 2025.

L'altre aspecte del crèdit privat és que és erm… privat. Hi ha poca rendició de comptes pública sobre quins fons s'han recaptat, què s'ha demanat prestat i què s'ha prestat.

L'octubre de 2025, Andrew Bailey, governador del Banc d'Anglaterra, va advertir de:

… «campanes d'alarma» que sonaven sobre els préstecs de risc en els mercats de crèdit privat després del col·lapse de First Brands i Tricolor, en establir un paral·lelisme amb les pràctiques prèvies a la crisi financera de 2008.

Va fer sonar les alarmes, però no va prendre cap mesura.

Una altra crisi de deute mundial?

Igual que en 2007-2009, també hi ha una història de deute més ampli. Els nivells mundials de deute privat i públic superen amb escreix els de les empreses de crèdit privat, i continuen superant els ingressos mundials (PIB). Això és important perquè els deutes es paguen amb els ingressos, i si la relació entre deute i ingressos continua augmentant, els impagaments, les fallides i les crisis són inevitables.

El setembre de 2006 vaig publicar un llibre que advertia de ‘The Coming First World Debt Crisis’. Llavors, la ràtio de deute públic i privat mundial era del voltant del 200% dels ingressos mundials.

En 2020, en el moment de la pandèmia de COVID-19, va aconseguir un màxim del 258% dels ingressos mundials.

Avui se situa en el 235% dels ingressos mundials, segons informa l'FMI:

Per a ser clars, tant el deute públic com el privat han augmentat significativament com a percentatge del PIB mundial en les últimes cinc dècades. El deute privat ha crescut del 80 al 143% del PIB, mentre que el deute públic s'ha disparat del 28 al 93% del PIB.

 

I, precisament la setmana passada, Torsten Slok, de Apollo, va compartir aquest gràfic sobre el deute de marge —l'endeutament borsari que va desencadenar el crac borsari de 1929—.

 

[Explicació de Investopedia: El deute de marge es refereix als diners que un inversor es fa prestar. Utilitzar el deute de marge com a forma de palanquejament pot magnificar els guanys, però també exacerbar les pèrdues.]

Baixar els tipus és l'estratègia correcta

Uns tipus més alts augmenten el cost de l'endeutament públic i privat. En un sistema financer global, complex i estretament interconnectat, on les tensions poden propagar-se ràpidament pels mercats integrats a escala mundial, uns tipus més alts poden desencadenar i amplificar una crisi. Per això hem de posar fi a aquesta reacció instintiva i exigir que la política monetària dels bancs centrals s'apliqui com si la democràcia, la justícia econòmica internacional i els treballadors importessin.

(Per a més informació sobre per què pujar els tipus és la reacció instintiva dels banquers centrals davant qualsevol indici de pujada de salaris o preus, vegeu la meva entrada Paul Volcker no va salvar l'economia: la va destrossar.)

Els bancs centrals haurien de fer costat als inversors i als consumidors mantenint baixos els tipus d'interès, mentre els governs, els empresaris i els consumidors breguen amb les conseqüències de la «guerra elegida» per Trump. Uns tipus baixos podrien ajudar a reforçar la confiança que les coses milloraran. En segon lloc, amb tipus baixos, els governs podrien utilitzar la política fiscal per a invertir i gastar, augmentant així els ingressos disponibles i els beneficis dels qui pateixen la prolongada «crisi de l'assequibilitat».

És de sentit comú. I, no obstant això, no sols hem de suportar l'«Operació Fúria Èpica» de Trump, una «guerra elegida», sinó que també s'espera que donem suport el dogma ideològic que els bancs centrals són «independents» i, per tant, no poden utilitzar tipus baixos i la política macroeconòmica per a recolzar la inversió i l'estímul governamentals, donats el mandat democràticament, en aquest moment d'una guerra catastròfica a Orient Mitjà i de debilitat del sector privat a escala mundial.

Com vaig argumentar en la meva última entrada, aquesta guerra serà transformadora. I l'economia mundial està madura per a la transformació.

 

Ann Pettifor es una economista britànica que se centra en el sistema financer mundial, la reestructuració de la deute sobirana, les finances internacionals i el desenvolupament sostenible. Es directora de Policy Research In Macroeconomics (PRIME), investigadora honorària del Centre de Recerca d'Economia Política de la City, University of London (CITYPERC), membre de la New Economics Foundation. Ha publicat diversos llibres, el darrer dels quals és The Global Casino: How Wall Street Gambles with People and the Planet (2026).

Traduït del Substack de la autora, System Change: https://annpettifor.substack.com/p/war-inflation-and-central-banker