L'economista sud-coreà Ha-Joon Chang, crític amb l'economia dominant i especialista en política industrial com a base pel desenvolupament dels països, ens parla del que haurien de fer els altres països i particularment Europa davant de la política xantatgista de Trump.

 

Ha-Joon Chang: «La resposta d'Europa a Trump fins ara ha sigut francament patètica».

Entrevista amb l'autor, entre molts altres llibre i articles, de «23 coses que no t'expliquen sobre el capitalisme»

ANDY ROBINSON

8 de febrer de 2026

L'economista sud-coreà Ha-Joon Chang, un dels crítics més influents de l'ordre econòmic global neoliberal, dominat durant dècades pels Estats Units, veu ara una oportunitat en l'atac frontal de Donald Trump a aquest mateix sistema. L'única cosa que es necessita és que la resta del món, i en particular Europa, s'adoni del seu poder i s'enfronti al xantatge dels Estats Units.

 

Què opina de la reacció mundial davant les amenaces de Donald Trump en matèria de política comercial?

Crec que el principal problema és que Europa s'ha comportat d'una manera francament patètica. El Brasil, l'Índia, la Xina i molts altres països en desenvolupament s'han oposat a Trump. Però els líders europeus no ho han fet... Potser amb Grenlàndia, Trump s'ha extralimitat, i pot ser que hi hagi una reavaluació i un reajustament dins d'Europa.

Creu que es sobreestima el cost de desafiar a Trump?

Sí. Recordem que els Estats Units pot representar el 25% del PIB mundial, però només l'11% o el 12% del comerç mundial. Si tots els altres països decideixen oposar-s'hi, els Estats Units es trobarà en una situació extremadament difícil. Per descomptat, amb el seu estil caòtic i mafiós, Trump ha aconseguit dividir i governar.

Sovint es descriu a Europa com a indefensa a causa de la seva debilitat econòmica. És això cert?

No. Diverses empreses europees són més importants per a les cadenes de subministrament mundials que les dels EEUU. Per exemple, els Estats Units necessita comprar els seus microprocessadors avançats a Àsia. Però per a fabricar-los, les empreses de països asiàtics, com Taiwan, necessiten comprar màquines de litografia a una empresa holandesa anomenada ASML, que originalment era una escissió de Philips. I després hi ha Airbus, la principal alternativa a la indústria aeroespacial estatunidenca, que està fent aigües perquè Boeing ha retallat la inversió i ha fabricat avions insegurs durant les últimes dues dècades. En l'àmbit de la maquinària i els inputs intermedis, hi ha molts àmbits en els quals Europa continua dominant. Per exemple, les membranes necessàries per a les màquines de diàlisi. Hi ha empreses a Alemanya que tenen una quota de mercat mundial molt significativa en aquests productes específics. Europa té moltes empreses clau. No obstant això, els europeus ni tan sols intenten utilitzar aquest poder. Em pregunto: per què es comporten així? Per descomptat, hi ha qüestions militars. Però Europa ni tan sols intenta oferir una resposta més contundent.

Hi ha països d'Àsia que pateixen les mateixes pressions dels Estats Units que Europa. Han sigut més combatius?

Sí. Fins i tot Corea del Sud ha sigut més assertiva en les seves relacions amb els Estats Units. I Corea del Sud està literalment ocupada militarment pels estatunidencs. Tenim desenes de milers de soldats d'infanteria en sòl coreà. Els Estats Units introdueixen i treuen míssils nuclears de Corea. Però Corea del Sud va lluitar tenaçment per a suavitzar i racionalitzar la pressió de Washington respecte a la inversió coreana en l'economia estatunidenca.

Trump sembla confiar en el domini dels Estats Units en els sectors militar i energètic?

Els estatunidencs bàsicament volen exportar energia i productes agrícoles. Hi ha dotzenes d'altres països que produeixen energia i aliments. D'acord, tal vegada serien una mica més cars sense els Estats Units. Però no és com en els anys seixanta i setanta, quan calia comprar als estatunidencs si es volien avions o semiconductors. Per tant, encara que cal ser pragmàtics a curt termini, a mitjà i llarg termini el lògic seria dir: «Mireu, no podem fer negocis amb aquests tipus (els Estats Units). Així que trenquem amb ells».

Potser el dòlar és la clau del xantatge de Trump. Encara que hi ha indicis que ja no és un refugi segur...

Bé, en realitat, els mateixos estatunidencs volen afeblir el dòlar. Stephen Miran (assessor econòmic de Trump) ho defensa, i és cert que els Estats Units necessita devaluar la seva moneda si vol reduir el seu dèficit comercial. Però crec que no és només el dòlar i la capacitat d'imprimir diners, sinó el control sobre el sistema financer mundial el que constitueix l'arma més poderosa dels Estats Units i la més difícil de destruir. Tots aquests bancs d'inversió i fons de capital privat. Totes aquestes persones que decideixen inflar el valor de Tesla en lloc del de Toyota o Hyundai...

Creu que els BRICS podrien ser una alternativa als Estats Units?

És difícil, ja que els BRICS només són una aliança de conveniència. No és com el moviment dels no-alineats de fa 50 o 60 anys. Quina ideologia tenen en comú el Brasil i, per exemple, Rússia? A part del fet que no els agraden els Estats Units.

Llavors, com podem crear relacions de cooperació i comerç més enllà dels Estats Units?

Crec que no és possible ni desitjable intentar crear un ordre mundial alternatiu com una espècie de paquet complet. Haurem de començar amb el que ja es descriu com a acords plurilaterals fluids. Una coalició de països disposats a participar. Ja està passant. Per exemple, quan els Estats Units va paralitzar el mecanisme de solució de controvèrsies de l'OMC, altres països es van unir i van crear un mecanisme paral·lel. Això va ocórrer durant els últims dies de l'administració Biden... Així que ara molts països estan parlant d'aconseguir acords que no tenen per què incloure a tots. Cal crear mecanismes alternatius. Com parlarem d'una estratègia mundial de vacunació quan el Govern de Washington no creu en les vacunes?

I creu que aquests mecanismes podrien sorgir de manera espontània?

Sí. A poc a poc. Perquè no hi ha una coalició política, ni una ideologia compartida que ens permeti arribar a un nou sistema de governança. No és com el que va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial. I fins i tot si es pogués crear en un sentit intel·lectual, no tindria tracció política.

Creu que la Xina està d'acord amb aquesta mena d'enfocament?

Sí. La Xina té les seves pròpies obsessions, com la seva política cap a Taiwan. Però en aquest moment és molt més pragmàtica que els Estats Units. Aquesta és una altra raó per la qual no entenc la posició d'Europa. Malgrat Trump, els europeus semblen creure que els Estats Units és més «civilitzat» que la Xina. Mentre els Estats Units fa el que vol a Gaza, els europeus diuen: «No podem treballar amb la Xina pels uigurs i els drets humans!». És una ximpleria. Europa ha d'adonar-se que aquesta idea de la civilització occidental, de la democràcia occidental, s'ha acabat. Col·laborar no significa necessàriament fer-ho només amb la Xina. Hi ha molts actors: Corea del Sud, el Brasil, el Japó. Molts més. I treballar amb la Xina no significa necessàriament estar d'acord amb tot el que fa Pequín. Hem de crear diferents acords per a diferents coses, diversos tipus de coalició.

 

Ha-Joon Chang va néixer a Seül, Corea del Sud. Va arribar al Regne Unit en 1986 com a estudiant de postgrau en la Facultat d'Economia i Política de la Universitat de Cambridge. Va obtenir el seu doctorat en 1992. Entre 1990 i 2022, va impartir classes d'economia en la Facultat d'Economia i en el programa d'Estudis sobre el Desenvolupament de la Universitat de Cambridge. Al juny de 2022, es va incorporar al Departament d'Economia de la Universitat SOAS de Londres. Ha escrit molts llibres i molts articles en les revistes econòmiques de prestigi. El seu darrer llibre és Edible Economic – A Hungry Economist Explains the World.

Andy Robinson és periodista de La Vanguardia a Barcelona, Catalunya.

Traduït del Substack de l'entrevistador. ANDY's Substack: https://andy119.substack.com/p/ha-joon-chang-europes-response-to?

En aquests moments tan difícils per Cuba, a causa del superbloqueig dels Estats Units, ens convenen articles apassionats i optimistes com aquests dos que Vijay Prashad ha escrit aquests darrers dies en el seu Substack.

 

La Revolució Cubana. El molt que significa per a mi.

Vijay Prashad

8 de febrer de 2026

 

He estat pensant molt en Fidel Castro aquestes últimes setmanes. La Revolució Cubana és pressionada pel Govern dels Estats Units amb més força que mai. L'administració Trump està impedint l'entrada de combustible a l'illa, la qual cosa dificulta enormement el funcionament dels serveis bàsics (inclòs l'equip de salvament als hospitals). Bàsicament, el règim de Trump ha decidit violar totes les normes de comportament humà per a intentar destruir les condicions de vida d'onze milions de persones. El bloqueig intensificat és en si mateix un acte genocida. Algú ha de portar als Estats Units davant la Cort Internacional de Justícia. O, com sabem que això no succeirà, hauríem de començar a qualificar la política de Trump com un intent de genocidi, perquè això és precisament el que estan fent. Fidel hauria escrit la seva columna a Granma sobre això. L'hauria titulada «L'intent de genocidi de Trump i la nostra resistència».

La segona part del títol és la frase clau: la nostra resistència. Des de 1959, la Revolució Cubana ha sigut un acte de resistència contra l'imperialisme i ha desafiat als Estats Units amb totes les seves forces. Aquest desafiament ha sigut inspirador i contagiós en tot el Tercer Món. Per això tants líders de l'alliberament nacional van acudir a l'Havana en 1966 per a la primera conferència Tricontinental, i per això el llegat d'aquella conferència perdura cinquanta anys després. Manolo ha editat un llibre amb els discursos i documents de la conferència, que ja està disponible en 1804 Books (i aviat ho estarà en LeftWord Books i Inkani Books). Dimecres que ve, Manolo i jo presentarem el llibre en The Peoples Fòrum, a Nova York:

 

Pensaré en Fidel durant tota la presentació. Li hauria fet molt feliç veure aquest llibre publicat. Quan vaig mantenir la meva primera llarga conversa amb ell en 2001, va posar l'accent en la importància de la batalla d'idees, i això és precisament en el que estem immersos. Els Estats Units diu que la Revolució Cubana és això o allò, tot propaganda brossa, plena d'immundícia. Nosaltres diem que la Revolució Cubana té a veure amb la sobirania i la dignitat, la fortalesa.

Chris Hazzard, del Sinn Féin, em va enviar una foto del net de Fidel, Fidel Antonio Castro Smirnov, amb un exemplar del llibre que Manolo i jo havíem fet amb els discursos de Fidel pronunciats en moments de gran adversitat (Comrade of the Revolution).

Fidel estaria orgullós del discurs que el president cubà Miguel Díaz-Canel va pronunciar sobre la crisi. És precisament el tipus de discurs que un líder ha de donar en temps difícils. Pots veure-ho ací.

Ens veiem a Nova York.

 

Vijay Prashad diu que escriure és la seva alegria, la revolució és la sevaa passió. Ací, en el seu Substack, podràs llegir sobre llibres rojos, criquet elegant i lluita de classes.

 Traduït del Substack de l'autor: https://luciddialectics.substack.com/p/the-cuban-revolution?

 

Per què els Estats Units tenen por de Cuba?

Vencerem

Vijay Prashad

10 de febrer de 2026

Cuba s'ha quedat sense combustible per a avions. Això significa que menys aerolínies s'arriscaran a volar a l'Havana, ja que no podran fer benzina a Cuba. Aquesta mesura suposarà un dur colp per a la indústria turística cubana que, malgrat tots els seus problemes, aporta al país unes valuoses divises. Aviat s'esgotaran altres formes d'energia i Cuba tindrà dificultats amb el transport, la calefacció i l'energia per a la població (inclòs el funcionament d'equips que salven vides als hospitals). La situació és greu, més perillosa que el Període Especial després de la caiguda de l'URSS en 1991.

El president cubà Miguel Díaz-Canel va dir que el seu país no representa una amenaça per als Estats Units:

No protegim terroristes i no hi ha forces militars d'altres nacions ni d'altres grups a Cuba. A Cuba hi ha, efectivament, una base militar —una base militar il·legal— i es tracta d'una base militar il·legal dels Estats Units en sòl cubà, a la província de Guantánamo, contra la voluntat del poble cubà.

Cuba està disposada a fer un diàleg obert amb els Estats Units, va afirmar Díaz-Canel, sense condicions prèvies. L'únic tema que quedaria fora de la taula seria el canvi de règim. Com va escriure recentment Manolo de los Santos, per al poble cubà la rendició no és una opció. Això és una cosa que es veu habitualment a Cuba, un país de gran dignitat malgrat la terrible indignitat del bloqueig dels Estats Units.

A la fi de desembre de 2025, quatre relators especials de l'ONU van emetre una declaració sobre el bloqueig estatunidenc a Cuba. Aquests relators eren Ben Saul, d'Austràlia (promoció i protecció dels drets humans), George Katrougalos, de Grècia (promoció d'un ordre internacional democràtic i equitatiu), Surya Deva, de l'Índia (dret al desenvolupament), i Gina Romero, de Colòmbia (drets a la llibertat de reunió pacífica i d'associació). Per a ells, el bloqueig està prohibit en virtut de l'article 2 (4) de la Carta de les Nacions Unides. Van escriure el següent:

• ·         No existeix el dret a imposar sancions unilaterals mitjançant un bloqueig armat.
• ·         Es tracta d'un ús greu de la força que també es reconeix expressament com a agressió armada il·legal en la Definició d'Agressió de 1974 de l'Assemblea General.
• ·         Com a tal, es tracta d'un atac armat en virtut de l'article 51 de la Carta, la qual cosa en principi atorga a l'Estat víctima el dret a la legítima defensa.

Això significa no sols que el bloqueig dels Estats Units a Cuba és il·legal, i ni tan sols que es tracta d'una amenaça militar, sinó que ja és un estat de guerra. En altres paraules, els Estats Units ha estat en guerra amb Cuba des de la Revolució Cubana sense que hi hagi hagut cap amenaça o represàlia per part de Cuba.

Per què els Estats Units, un país de 340 milions d'habitants, té por de Cuba, un país d'11 milions? No per Cuba en si, sinó per la Revolució Cubana, perquè desafia als Estats Units i perquè el seu desafiament és contagiós a tot el món. Cuba és un símbol de la sanitat i l'educació, dels metges i els professors, no un símbol —com els Estats Units— de les bombes i l'agressió. Els Estats Units vol destruir la Revolució Cubana perquè ja no vol que els pobles del món somiïn amb una vida d'alfabetització i benestar, de possibilitats i esperança. Els Estats Units vol un món de desesperació i por. Aquesta és l'elecció: dignitat, d'una banda, i humiliació per l'altre.

De quin costat estàs?

Si està a favor de la dignitat, defensa la Revolució Cubana contra l'imperialisme ianqui, sinònim d'humiliació.

Pot ser que ells tinguin tancs de sobres, però nosaltres tenim just el que necessitem, ni un de sobres! Tota la seva tecnologia s'esfondra com a glaçons sota el sol del migdia en un calorós estiu. I de nou, igual que quan només teníem set armes i un grapat de bales. Avui dia, tenim molt més que aquestes set armes. Tenim un poble que ha après a fer servir les armes; tenim tota una nació que, malgrat els nostres errors, té un grau tan alt de cultura, educació i consciència que mai permetrà que aquest país torni a ser la seva colònia.

Aquest país pot autodestruir-se; aquesta Revolució es pot destruir a si mateixa, però ells mai podran destruir-nos; nosaltres podem destruir-nos a nosaltres mateixos, i seria culpa nostra.

Fidel Castro, 2005.

 

Vijay Prashad ens diu que escriure és la seva alegria y que  la revolució es la seva  passió. Aquí llegiràs sobre llibres rojos, criquet elegant i lluita de classes.

Traduït del Substack de l'autor: https://luciddialectics.substack.com/p/why-is-the-united-states-afraid-of?