El que està en joc en el cas Omar

L'atac de Trump contra Omar és un atac contra els Estats Units.

John Ganz

15 d'octubre de 2026

Ahir a la tarda, The Wall Street Journal va publicar la notícia «La recerca sobre Ilhan Omar té com a objectiu reunir proves per a privar-la de la seva ciutadania». El reiterat fracàs d'aquest règim a l'hora de processar als seus enemics –en realitat, la seva manifesta incompetència en totes les seves iniciatives– potser hagi atenuat l'alarma amb la qual haurien de rebre's les notícies sobre el cas de desnaturalització d'Omar.

Considerem la gravetat de tot això: el poder executiu està intentant expulsar per complet a una oponent de la comunitat política; aquest intent d'expulsió està indubtablement motivat per animadversió racial i religiosa –l'hostilitat despietada cap als somali-estatunidencs és una part fonamental de la política de MAGA–. Ella no és simplement una ciutadana del carrer ni tan sols una crítica oberta de l'Administració: és una representant triada del poble estatunidenc. El poder executiu està intentant privar a un membre d'un poder de l'Estat d'igual rang de la condició que li dóna dret a participar en l'ordre constitucional: no sols estan atacant els seus drets, sinó el seu mateix dret a tenir drets.

L'opinió personal que cadascun tingui sobre el caràcter d'Omar o la seva política és irrellevant. Es tracta d'un greu atac a l'ordre constitucional dut a terme a través de la maquinària jurídica i burocràtica del poder executiu. Potser la raó per la qual la reacció pública és tan tèbia és que fa tant de temps que donem per descomptat –o simplement ja no comprenem– el fonamental que són realment les qüestions en joc. Aquesta mesura atempta contra alguns dels supòsits més elementals d'un govern lliure i republicà, principis tan bàsics que a penes imaginàvem que necessitessin ser defensats: que l'oposició política és legítima, que el poder executiu no pot determinar la composició del poder legislatiu i que la ciutadania no és un privilegi que s'ostenti a voluntat dels qui estan en el poder.

Sovint sentim que ens enfrontem a un autoritarisme creixent en aquest país, però seria més precís qualificar això com un cas de totalitarisme creixent. Els governs autoritaris reprimeixen l'oposició política i priven als seus súbdits de determinats drets. Els moviments totalitaris aspiren a una cosa molt més radical: la destrucció de la personalitat política i jurídica independent. No sols ataquen les llibertats de determinats ciutadans als quals pretenen reprimir, sinó el concepte mateix de ciutadania i, en última instància, el concepte d'humanitat compartida.

En Els orígens del totalitarisme, Hannah Arendt va escriure: «Una gairebé es veu temptada a mesurar el grau d'infecció totalitària per l'abast amb el qual els governs en qüestió fan ús del seu dret sobirà a la desnacionalització». Fixa't en la paraula «infecció». Arendt no suggeria que tot govern que recorregués a la desnacionalització fos necessàriament totalitari. De fet, advertia en una altra part del mateix llibre que «les solucions totalitàries bé podrien sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris», reapareixent com a «fortes temptacions» fins i tot en societats que, d'altra banda, continuaven sent lliures. La qüestió no és que els Estats Units s'hagi convertit en un Estat totalitari, ni que tal desenllaç sigui inevitable; de fet, sembla molt improbable. Però les tècniques de dominació totalitària poden sorgir en el si d'una democràcia constitucional, soscavant les seves premisses fonamentals sense enderrocar les seves institucions d'un sol cop.

Aquí està en joc una concepció Schmittiana de la política. Per al jurista nazi Carl Schmitt, la distinció política fonamental era entre amic i enemic, entre aquells que pertanyien legítimament a la comunitat política i aquells la mera presència dels quals amenaçava la seva existència. En una república constitucional, l'oposició política es dóna entre conciutadans la pertinença dels quals a la comunitat política no està en dubte. Però una «democràcia sobirana» Schmittiana tracta als oponents polítics com a enemics del poble, com a estrangers que han de ser expulsats.

Aquesta concepció queda clarament de manifest en la retòrica de Trump. En 2019, els partidaris de Trump van corejar de manera notòria «Que se'n vagi!» en un míting mentre Trump atacava a Omar. En 2023, va prometre «erradicar» als seus oponents d'esquerres, als qui va descriure com a «paràsits», advertint que l'amenaça interna era més perillosa que l'amenaça exterior. I al gener, quan els periodistes del New York Times li van preguntar directament si Omar hauria de perdre la seva ciutadania, va respondre: «Oh, per descomptat». Entre les seves raons no sols figuraven les acusacions de frau migratori, sinó també el fet que ella fos una «esvalotadora» que no feia més que «queixar-se, queixar-se i queixar-se». Si s'analitzen la seva retòrica i les seves accions en conjunt, no hi ha cap dubte sobre quin tipus de política estan practicant.

Des del principi, he sostingut que l'atac a la mateixa ciutadania és tant l'essència mateixa del moviment de Trump com el seu tret més perillós. Del moviment dels certificats de naixement al mite de les eleccions robades, el trumpisme es pot entendre com la noció que alguns estatunidencs no són realment estatunidencs, que els seus drets polítics són il·legítims i que la nació ha de ser purgada d'aquests intrusos. Per això vaig insistir que el feixisme i el totalitarisme eren exemples inevitables a l'hora de jutjar el seu contingut i orientació polítics. La tendència última d'aquesta política és transformar la ciutadania d'un dret inviolable en un privilegi concedit o retirat a discreció del sobirà. Ara aquesta ambició es dirigeix contra un membre en actiu del Congrés. En una república constitucional, el poble tria qui el governa; Trump pretén determinar qui forma part si més no del poble. La nostra pròpia llibertat està en joc.

 

John Ganz és un periodista i analista polític estatunidenc centrat en la història del conservadorisme, els moviments populistes d'extrema dreta i l'evolució de la cultura política als Estats Units. Reconegut per ser un dels escriptors d'assaig polític més incisius de la seva generació, combinant el rigor històric amb la sàtira i l'anàlisi de l'actualitat. Columnista mensual a la revista The Nation, autor i editor del butlletí independent Unpopular Front a Substack, que té gran repercussió mediàtica als EUA. Els seus articles d'opinió i assajos crítics han estat publicats regularment en algunes capçaleres de prestigi internacional, com The New York Times, The Washington Post, The Guardian, The New Republic, The New Statesman, Jacobin. Té un Màster en Belles Arts de la Columbia University School of the Arts. És autor de When the Clock Broke: Con Men, Conspiracists and the Origins of Trumpism.

Traduït del Substack de l’autor, Unpopular Front: https://www.unpopularfront.news/p/whats-at-stake-in-the-omar-case