EL CAS D'IMRAN KHAN AL PAKISTAN.

Esport, diners i política

Tariq Ali

30 d'agost de 2026

Imran Khan, el capità de criquet més famós del Pakistan i actual líder de l'oposició, el govern electe de la qual va ser enderrocat per ordre de l'exèrcit en 2022, fa tres anys que està a la presó. Va ser destituït del seu càrrec després que el Pentàgon manifestés la seva irritació pels seus comentaris sobre Ucraïna i expressés la seva satisfacció per la retirada estatunidenca de l'Afganistan. El país està ara governat pel seu cinquè dictador militar. La façana d'un govern civil resulta totalment poc convincent, com bé saben Trump, MBS i els dirigents iranians. Tot el Pakistan és conscient que Imran roman a la presó per una raó principal: és el polític més popular del país.

El país en si és un caos total. La seva infraestructura social està a la vora del col·lapse, els preus dels aliments s'han disparat, les taxes de mortalitat infantil s'han mantingut estancades durant dècades, hi ha nens que neixen amb desnutrició crònica i l'alçada mitjana de la majoria dels pakistanesos s'ha reduït considerablement des de la dècada de 1980. Una elit politicomilitar insensible, cobejosa i desvergonyida s'aferra al poder i es manté a flotació gràcies a l'FMI, la Xina i l'Aràbia Saudita. El ministre d'Hisenda del Pakistan, Muhammad Aurangzeb, va informar el Financial Times que «la línia de swap de 10 000 milions de dòlars que el Pakistan va sol·licitar a Washington el mes passat tenia per objecte servir com un “senyal de confiança” per als inversors privats, ja que el Govern d'Islamabad, amb el suport dels militars, cerca treure partit dels seus estrets vincles amb l'Administració Trump». Ara que la Xina s'està mostrant molt més dura en matèria de préstecs, un ministre d'Hisenda desesperat suplica que els Estats Units li concedeixi més ajudes.

En règim d'aïllament, amb la seva salut deteriorant-se cada setmana, a Imran se li nega tota ajuda per part dels lacais civils que treballen per a l'Exèrcit i pertanyen als dos partits dinàstics més corruptes del país: els germans Sharif, de la Lliga Musulmana, i el Partit Popular de la família Zardari-Bhutto. No és que poguessin fer gran cosa, és clar, ja que les ordres per al seu empresonament provenen del manaia uniformat i autoproclamat mariscal de camp, Asim Munir. Però el seu silenci és inexcusable. No es tracta només dels partits corruptes, sinó també de molts liberals que no han exigit el seu alliberament immediat i incondicional. Discrepen d'ell políticament. Jo tampoc estic d'acord amb ell en algunes qüestions, però per què hauria d'importar això? Em recorda a com molts polítics d'esquerra i dreta, contraris a Zulfiqar Ali Bhutto, es van aliar amb el general Zia i van permetre que Bhutto fos penjat en 1979. Més tard, alguns es van penedir, però ja era massa tard i el general Zia estava ocupat creant un nou «consens» gihadista amb el suport dels EUA que va arruïnar el país. Un Estat destinat a repetir els seus errors mai pot prosperar. Almenys així ho ha reconegut el jove partit d'esquerres Haqooq-e-Khalq [Partit dels Drets del Poble], que ha estat treballant, entre altres coses, per l'alliberament de Imran. El seu principal líder, Ammar Jan, forma part d'un grup d'intel·lectuals socialistes d'idees fermes i la seva col·lecció d'assajos, Rule By Fear: Eight Theses on Authoritarianism in the Pakistan és una eficaç polèmica que val la pena llegir.

La decadència que caracteritza al país s'ha apoderat ara també del seu esport més popular, el criquet. Això queda simbolitzat pel fet que el president de la Junta de Criquet del Pakistan, Mohsin Naqvi, sigui també el ministre de l'Interior del Pakistan (és a dir, el ministre de la Repressió). Comparteix amb el seu cap, el mariscal de camp, l'obsessió per esborrar per complet a Imran Khan de la història pakistanesa. Les imatges d'arxiu de Imran com a capità guanyant la Copa del Món de criquet en 1992 estan prohibides en la televisió pakistanesa. I l'actual col·lapse del mateix equip en la sèrie de proves que s'està disputant a Anglaterra és un recordatori més d'aquest declivi. Quan l'equip va arribar a la Gran Bretanya, 21 capitans de criquet de tots els països on es practica aquest esport (entre ells Sunil Gavaskar i Kapil Dev, de l'Índia, i Javed Miandad, del Pakistan, per no esmentar a Wasim Akram, Waqar Younis i Inzimam-ul-Haq, els tres descoberts, promocionats i animats per Imran) van signar una carta oberta al primer ministre del Pakistan en la qual exigien, en un llenguatge extremadament cortès, que es permetés a Imran sotmetre's a un reconeixement mèdic adequat, rebre visites dels seus familiars i accedir a un tractament sense restriccions per a qualsevol problema de salut. El divendres 28 d'agost, mentre el Pakistan s'enfrontava a Anglaterra, la cadena Sky Sports TV va concedir a Mike Atherton divuit minuts durant la pausa per a l'esmorzar per a entrevistar els dos fills de Imran que viuen a Londres. En el mateix Pakistan, el Tribunal Suprem ha ordenat al Govern que posi en llibertat a Imran i li permeti rebre tractament per a un problema ocular que s'està agreujant seriosament en un hospital privat de primer nivell. El Govern es va negar i, en el seu lloc, el va enviar a un oftalmòleg a sou que va declarar que tot estava bé i el va retornar a la presó.

La Junta de Criquet del Pakistan (PCB), que des de fa temps és un niu d'escurçons i aduladors, va demanar a Sky que no retransmetés les entrevistes. Si ho feien, va advertir el «ministre de la Repressió», l'equip del Pakistan no sortiria a jugar després de l'esmorzar. El xantatge no va funcionar. Sky va ignorar l'exigència i l'equip sí que va sortir a jugar, si és que se li pot dir així. Els wickets van caure com a bitlles. Tot aquest assumpte ha d'haver desmoralitzat encara més a l'equip. El criquet pakistanès està passant per un mal moment. La PCB està destruint el criquet. Els jugadors són, en la majoria dels casos, les víctimes d'aquest procés. Potser haurien d'abandonar per complet el criquet Test i concentrar-se en la seva versió 20-20, on es pot guanyar molts diners. La corrupció està a l'ordre del dia i les cases d'apostes dominen aquest esport. El criquet no millorarà si no ho fa el país.

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/the-case-of-imran-khan?