Aquest és el primer de sis posts que Alan Freeman ha fet en el seu Substack i que anirem publicant en les properes setmanes. El tema és "ECONOMICS IS BROKEN".

L'economia està en crisi i no té remei

Que vindrà després?

Alan Freeman

17 d'agost de 2026

 

Arguments a favor de l'abolició

Aquesta entrada presenta un projecte. El seu objectiu és explicar per què i com la institució de l'economia està en crisi sense possibilitat de recuperació, i animar als ciutadans del carrer a debatre i decidir com substituir-la. Les raons d'aquest dur veredicte s'exposaran simplement exposant, en un llenguatge senzill, sense matemàtiques ni argot, exactament què diu l'economia, per què ho diu i per què no funciona.

Convido a tots aquells que comparteixin aquests objectius, independentment de la seva familiaritat amb el tema —o fins i tot del seu interès per ell—, que l'economia proclama com el seu domini exclusiu, a unir-se a aquest projecte. No va dirigit ni a l'estreta elit intel·lectual que controla els seus quefers, ni a les multituds d'apòstols fariseus que es guanyen la vida difonent els seus missatges, sinó al públic en general, perquè la meva conclusió és que és tasca de tot ésser humà arrabassar el control democràtic de la política econòmica als qui l'han usurpat durant més temps del que la humanitat pot tolerar amb seguretat.

La raó és, parafrasejant a Eisenhower, que l'economia és massa important per a deixar-la en mans dels economistes. La conclusió a la qual arribo és que l'economia hauria d'abolir-se.

Les escoles, facultats i departaments acadèmics en els quals s'imparteix i investiga haurien de tancar-se i integrar-se en uns altres més útils, com els d'empresarials, història, política, finances, dret, salut o belles arts. Hauria de prohibir-se als bancs finançar o pronunciar-se sobre la teoria econòmica. I, sobretot, al ministre d'Hisenda —i als seus homòlegs en tots els països— hauria de privar-se'ls del seu dret de veto sobre qualsevol política que no sigui estrictament fiscal.

En suport d'això, la recerca i la docència en economia política haurien de ser finançades per institucions públiques regides per criteris normatius clars, entre els quals destaca el pluralisme, l'equivalent econòmic del dret mèdic a una segona opinió. Els professionals, investigadors, docents i responsables polítics han de reconèixer que les qüestions econòmiques tenen més d'una resposta. Han de deixar clarament de manifest, de manera verificable, tota la gamma d'hipòtesis alternatives rellevants per a les conseqüències polítiques del seu treball, inclosos els seus efectes socials i riscos. Si no ho fan, se'ls hauria de retirar l'acreditació i deixar que venguin els seus productes on vulguin, sense pretendre comptar amb l'aprovació pública.

L'objectiu d'aquesta reforma és, en resum, privar a una confraria autoproclamada per tenir el monopoli de la teoria i la política que li confereix el poder de causar mal.

He arribat a aquestes conclusions radicals al llarg de molt de temps: Vaig ajudar a fundar l'Associació per a l'Economia Heterodoxa[1], amb seu al Regne Unit, en 1998 i més tard em vaig convertir en el seu segon vicepresident honorari vitalici, seguint els passos de Victoria Chick, l'intel·lecte més formidable de la matèria. Vaig fer tot el que vaig poder per a fer costat a ella i a Fred Lee, el lluitador més indomable de la professió, al llarg de trenta anys de lluita per a fer entrar en raó als nostres contemporanis i imposar-los el control públic que exigien les seves pràctiques desastroses. També vaig tenir l'honor de participar en les exploracions pioneres de George DeMartino i Deirdre McCloskey[2] sobre els fonaments de l'economia ètica.

Com a professional, després d'haver creat i després treballat en la Unitat d'Intel·ligència Econòmica de l'Alcaldia de Londres sota el mandat de Ken Livingstone i, posteriorment, de Boris Johnson durant la dura experiència de la crisi financera de 2008, vaig arribar finalment a la conclusió que l'economia era irreformable.

Permetin-me deixar clar el que signifiquen aquestes dràstiques proposicions. Distingeixo entre la institució de l'Economia, que escriuré amb «E» majúscula, i la teoria de l'economia política, que pot i ha de proporcionar als ciutadans del carrer els coneixements que necessiten per a decidir entre les polítiques que els proposen els seus governs. L'economia no fa això, perquè es va construir per a evitar les conclusions subversives a les quals condueix l'economia política. Això l'ha convertit, segons ella mateixa admet, en incapaç de comprendre el Capital, el fonament sobre el qual descansa el sistema econòmic i polític del món modern.

L'aclaparadora evidència del fracàs

Les polítiques resultants han estat, sense excepció, desastroses. L'economia és còmplice de totes les catàstrofes evitables de l'època moderna: una pobresa massiva intolerable enmig de l'abundància; un declivi sistemàtic i a llarg termini de la capacitat productiva de les nacions riques, acompanyat d'una desigualtat desenfrenada i creixent entre aquestes i les nacions pobres; crisis financeres ruïnoses impulsades per frenesís especulatius d'«enriquiment ràpid»; desocupació massiva sistemàtica; i la reducció de l'assistència social, que ha passat de ser un dret de tots a un privilegi d'uns pocs. A tot això se suma un sistema comercial mundial no funcional i injust, sostingut per la cobdícia dels oligarques del Nord global per preservar el seu monopoli de la tecnologia i les finances, corrompent als seus governs fins a convertir-los en mers instruments perquè els concedeixin tot el que demanen.

Inevitablement, tots els compromisos amb els objectius de la Il·lustració —el debat racional entre les persones i la negociació respectuosa entre les nacions— o amb els ideals de la sobirania de les nacions i els drets materials i polítics dels éssers humans han quedat descartats, ja que la guerra es converteix en l'únic recurs que els queda a les elits que, en lloc de controlar el capital, han comès la insensatesa de posar-lo al comandament dels seus governs. Aquests mateixos governs s'han girat contra les mateixes nacions que han obert una finestra d'esperança per a la humanitat en donar prioritat a la prosperitat comuna per sobre del benefici privat egoista. A aquest efecte, invoquen i s'esforcen per imposar les mateixes teories i polítiques fallides que són la font de la seva pròpia ruïna.

Segons les doctrines que promou l'Economia —en particular les seves teories sobre el creixement, el comerç i les finances— i, de manera més general, els fonaments sobre els quals aquestes s'assenten, res d'això hauria d'haver ocorregut. El capitalisme mundial hauria d'haver portat un progrés constant cap a la prosperitat universal, la igualtat, la llibertat i fins i tot la pau. La persistència de focus de pobresa, les fams ocasionals i la trista situació de dos terços de la població mundial poden descartar-se com a conseqüència, bé que els països endarrerits encara no hagin aconseguit el nivell de les societats avançades del Nord global, bé que els governs continuïn insistint deliberadament a interferir en el lliure funcionament del mercat dins de les nacions i entre elles.

Si això fos cert, l'inici del neoliberalisme en la dècada de 1970 hauria d'haver marcat el començament d'una era de creixement, recuperació del retard i prosperitat o, com a mínim, haver suposat una millora respecte al capitalisme regulat dels anys de la postguerra. Els fets demostren el contrari: el creixement al Nord global ha disminuït de manera sistemàtica i sense excepcions des de llavors. [3] La desigualtat mundial entre el Nord i el Sud globals —amb la important excepció de la Xina socialista— es va duplicar entre 1974 i 2000, quan el frenesí del lliure mercat va aconseguir el seu punt àlgid amb la destrucció de l'URSS.[4]

La reacció de l’Economia davant d'aquests fets tan clars és, per dir-ho clar i català, fer veure que no han passat.

Això passa perquè la ceguesa davant la realitat forma part del seu guió. El manual de referència del segle XX, escrit per Paul Samuelson —qui, gairebé en solitari, va definir l'ortodòxia actual—, explicava a la generació d'estudiants que avui són els professionals del sector que

els Estats Units ha experimentat nombrosos alts i baixos cíclics. Al mateix temps, hem evitat les depressions —aquests sots prolongats i acumulatius com els de les dècades de 1870, 1890 o 1930—. Què ha canviat en els últims 50 anys? Principalment, els avanços en macroeconomia permeten ara als governs adoptar mesures monetàries i fiscals per a evitar que les recessions es converteixin en una crisi persistent i profunda. Si els marxistes esperen que el capitalisme s'esfondri en una crisi en forma de cataclisme final, esperen en va. El cicle econòmic salvatge que va assolar al capitalisme madur durant els seus primers anys ha estat domat. [5]

Quin millor obituari podria merèixer l'economia?

 

Els sastres de l'emperador

Aquests fracassos ens afecten a tots; no obstant això, les seves arrels són econòmiques; resideixen en la negativa a controlar als propietaris del Capital. Per tant, només els posarem fi definitivament quan tots els ciutadans assumeixin la responsabilitat de fer-ho. Però això significa, al seu torn, que tenen tant el dret com el deure de comprendre com fer-ho. Igual que l'alfabetització i el càlcul en el segle XIX, comprendre què fa el Capital i, en conseqüència, entendre la seva relació amb els nostres mercats i els nostres Estats, hauria de ser un requisit general del segle XXI.

En canvi, l'Economia s'ha arrogat el monopoli tant de la teoria com de la política. Les seves teories, mètodes de recerca, pràctiques i recomanacions polítiques són gestionades per una xarxa molt cohesionada de Financers, Departaments d'Hisenda dels governs i el Món Acadèmic, que ha evolucionat fins a convertir-se en un sistema destinat a depurar els consells que es permet oferir als economistes de qualsevol amenaça per als propietaris del Capital. És alhora jeràrquica i repressiva; la seva duresa cap als dissidents és llegendària, la qual cosa provoca protestes habituals tant des de dins de les seves pròpies files com des de fora. Com si fos una espècie d'Església del Mercat Immaculat dels nostres dies, embolica els seus dogmes en conjurs matemàtics quasi màgics, restant importància a les crítiques públiques repetides i encertades com si fossin el negacionisme insensat dels no iniciats.

No obstant això, l'experiència demostra que s'ha tornat incapaç de produir, o fins i tot de tolerar, teories viables o polítiques beneficioses. Malgrat els enormes recursos de què disposa, el resultat de tots els seus esforços entra en conflicte persistent amb tot el que la gent corrent veu en el món real. Pitjor encara: les seves teories, si s'ha de jutjar pels fets que ella mateixa produeix i difon, prediuen el contrari del que realment ha ocorregut.

Si fos una ciència, fa temps que hauria descartat les seves teories desacreditades sobre el comerç, el creixement, les finances i, sobretot, el capital. No ho fa perquè el seu propòsit ja no és la recerca científica; la seva funció és racionalitzar aquelles polítiques que els seus amos consideren acceptables. Per això, quan tots els altres poden veure que estan nus, els nostres Emperadors tracten d'ocultar la seva nuesa amb retalls de tela sense tallar que reciclen dels seus Economistes dòcils.

Per citar a Cromwell, l'Economia fa massa temps que està en el poder per al bé que fa. És hora de crear noves institucions que puguin fer-ho millor. No obstant això, tals institucions no sorgiran de manera espontània, de la mateixa manera que el socialisme no florirà simplement per la gràcia de la il·lustració liberal. La condició prèvia perquè qualsevol reforma d'aquest tipus tingui èxit és que la gent corrent lluiti per ella. Una de les seves moltes tasques és, per tant, simplement comprendre què fan realment els capitalistes. En conseqüència, no han de deixar aquest coneixement en mans d'experts autoproclamats i proposar-se adquirir-lo per si mateixos. Això no és només un dret. És un deure.

No es tracta d'una quimera; les bases per a la seva realització ja van ser assentades per l'obra de Karl Marx, els seus predecessors i companys, i pels descobriments en economia política realitzats durant la guerra que es van popularitzar a través dels escrits de John Maynard Keynes. Per descomptat, ningú podria afirmar que aquests autors siguin profetes. Ni Marx ni Keynes són un Nostradamus modern. La qüestió, no obstant això, com demostrarem en pròximes entrades, és que l'«Economia» es va construir precisament per a evitar les conclusions políticament i socialment perilloses que es derivaven dels seus descobriments. El redescobriment de les seves troballes essencials, juntament amb els dels seus col·legues i companys que van ampliar i van aprofundir la seva obra, és, per tant, una condició prèvia vital per a superar el mal que l'«Economia» ha causat.

En aquest sentit, el projecte està basat sobre un segon pilar que consisteix en la literatura crítica sorgida en resposta als repetits fracassos de l'Economia, primer en la reacció contra l'Economia de Lliure Mercat en la dècada de 1870 i, més recentment, en la ràpida escalada d'estudis crítics, heterodoxos i pluralistes —incloses les repetides revoltes estudiantils,[6]—, en la qual ha participat una àmplia xarxa de crítics dins de la mateixa professió, gran part de l'obra de la qual és accessible per als no especialistes.

No obstant això, aquesta batalla ja no pot deixar-se en mans d'una minoria assetjada de dissidents, i no pot completar-se mentre els crítics, per molt benintencionats que siguin, romanguin empresonats tant en l'argot com en les doctrines bàsiques que els imposen els seus carcellers intel·lectuals. Ha arribat el moment que tots aquells que lluiten contra les pràctiques malignes del capital desmantellin els fonaments ideològics sobre els quals s'assenta l'Economia, enfrontant-se al que realment diu i fa.

Abordaré aquestes qüestions en una sèrie d'entrades etiquetades com «L'economia està trencada». Els lectors també poden consultar treballs més extensos en academia.edu[7] i (més endavant) un llibre de pròxima publicació. Convido a tots els interessats a posar-se en contacte amb mi.

  El projecte, i el llibre, es proposaran respondre a la pregunta que a tots ens passa pel cap en un moment o un altre: per què i com causen els economistes tant de mal?

 

[1] Associació d'Economia Heterodoxa

[2] DeMartino, George. 2011. The Economist’s Oath. Oxford: OUP; DeMartino, G, i D. McCloskey. 2016. The Oxford Handbook of Professional Economic Ethics. Oxford: OUP;

[3] Freeman, A. 2023. ‘The sixty-year downward trend of economic growth in the industrialised countries of the world’. The Japanese Political Economy special issue on Japan’s Secular Stagnation and Beyond (Vol. 47-4, 2021).

[4] Freeman, A. 2024. ‘The Geopolitical Economy of International Inequality’, Development and Change, volum 55, número 1, pàgines 3-37

[5] Samuelson, Paul A. i William D. Nordhaus. 1992. Economics. McGraw-Hill Education. pàg. 371-372 (l'última edició va ser la vintena, de 2024, encara que les edicions anteriors s'utilitzen àmpliament. Un projecte de doctorat interessant consistiria a esbrinar en quina edició es va ometre el paràgraf i quina explicació, si és que va haver-hi alguna, es va oferir per a això, o per als errors que van donar lloc al text original).

[6] Vegin-se, per exemple, l'Informe de Manchester després de la crisi, Rethinking Economics i https://www.worldeconomicsassociation.org/

[7] La meva pàgina web en Acadèmia

 

Alan Freeman economista actualment jubilat, viu a Winnipeg (Canadá), on és codirector, junt amb Radhika Desai, del Grup de Recerca en Economia Geopolítica (www.geopoliticaleconomy.ca). Va fer classes d’economia durant deu anys a la Universitat de Greenwich, a Anglaterra, i en el passat ha estat professor visitant en la Universitat Metropolitana de Londres, investigador en la Universitat Tecnològica de Queensland (Australia) i investigador associat en la Universitat de Kent, a Canterbury. Actiu defensor de les arts, es membre del consell d’administració de la Orquestra Simfònica de Winnipeg, de Manitobans for the Arts y de Video Pool Winnipeg. Va ser economista principal de la Autoritat del Gran Londres entre 2000 y 2011, on va redactar informes de gran impacte institucional, com ara: Creativity, London's Core Business (2002); The Living Wage: Towards a Fairer London (2001). La producció acadèmica de l'economista Alan Freeman s'articula principalment al voltant de tres eixos: la reinterpretació de la teoria del valor de Marx, l'economia política de la cultura i l'anàlisi de la desigualtat global i la geopolítica contemporània. Ha escrit diversos llibres i articles entre els que es poden destacar: Marx and Non-equilibrium Economics (1996), editat amb Guglielmo Carchedi; The New Value Controversy and the Foundations of Economics (2004), editat amb Andrew Kliman i Julian Wells; Ricardo, Marx, Sraffa (1984 / Edició ampliada de 2022), editat en col·laboració amb Ernest Mandel; International Income Inequality (2022), escrit juntament amb Nobuharu Yokokawa; Russia, Ukraine and Contemporary Imperialism (2019), editat al costat de Boris Kagarlitsky i Radhika Desai; Article destacat: The Geopolitical Economy of International Inequality (Development and Change, 2024). Juntament amb Radhika Desai, és coeditor de les sèries de llibres «Future of World Capitalism» i «Geopolitical Economy». Dona suport a l'accés obert i publica les diapositives de les seves presentacions a http://www.slideshare.net/alanfreeman777, així com vídeos a https://vimeo.com/alanfreeman.

Traduït del seu Substack: https://alanfreeman874769.substack.com/p/economics-is-broken-and-it-cannot