dilluns, 29 d’abril del 2019

Ajuntaments pel canvi



La setmana passada La Directa em va publicar aquest article:

Ajuntaments pel canvi

Tot i que ja existien experiències anteriors, algunes de fa molts anys, és veritat que a partir de les eleccions municipals de 2015 es va donar una eclosió d’ajuntaments en els quals les forces de l’esquerra radical (la que vol anar a l’arrel de les coses) i transformadora varen poder formar govern, en coalició o en solitari, per intentar canviar les coses realment des dels ajuntaments.

Ara, quan ja s’acaba la legislatura i arriben unes noves eleccions municipals, es disposa almenys d’un llibre valuós –Ajuntaments pel canvi. Menys del que volien, més del que es pensaven, de Ricard Vilaregut- en el que es reflexiona sobre aquestes experiències a partir de nou entrevistes a diferents protagonistes en uns quants municipis. És molt d’agrair que entre els entrevistats hi hagi gent de Catalunya però també de les Illes Balears i del País Valencià (no sé si hagués estat possible trobar també algú de la Catalunya Nord). En canvi, crec que hi ha molts municipis grans (vuit de nou) i de l’àrea metropolitana de Barcelona (cinc de nou), i massa pocs municipis mitjans o petits i de les zones interiors de Catalunya i de la resta dels Països Catalans, que segur que també han tingut experiències interessants. Això en cap cas vol menystenir la magnífica feina feta per Vilaregut, sinó simplement constatar que encara hi ha molt a fer per conèixer aquestes experiències (o potser ja existeix i jo no ho conec).

El context era/és el d’unes conseqüències socials dramàtiques (atur, endeutament, pobresa, desigualtats, desnonaments, etcètera) -crisi social- com a conseqüència de la crisi econòmica que comença el 2007/2008. Simultàniament, les conseqüències del canvi climàtic i la crisi ecològica cada dia eren/són més presents. Cada vegada es fa més evident, també, la crisi política del règim postfranquista sorgit de la transició, en el que les elits franquistes i els seus descendents continuen ben presents en els aparells judicials, policials/repressius, mediàtics, etcètera. Això és particularment agut a Catalunya a partir de la crisi del nou Estatut i de la creixent marea independentista/autodeterminista que recorre el país. Amb una crisi sistèmica (com diu Vilaregut) d’aquestes característiques es dóna també una crisi moral, de valors, en el conjunt de la societat: la corrupció, els fraus fiscals, les portes giratòries (empreses-política-aparells de l’estat) en són exemples palesos.
La gent que arriba a aquests ajuntaments el 2015 entén la política com una activitat de servei públic, transparent, honesta, assembleària i de recerca del consens en la presa de decisions, d’enfrontaments, si calen, amb les elits i els lobbies econòmics i polítics, de transgressió dels símbols institucionals. En definitiva, són gent que tenen moltes ganes de canviar-ho tot, o almenys moltes coses, i que, molt especialment, volien passar d’una situació on la ciutadania era vista com a client (paga impostos a canvi de serveis) a una altra en la que la ciutadania havia de ser corresponsable i situar-se al centre de l’acció política: es tractava d’obrir les portes de l’ajuntament a la gent. En la major part dels casos són gent que provenen dels moviments socials i que entenen el municipalisme com la via preferent per acompanyar, des de les institucions, i per donar suport als moviments socials i a la majoria de la gent (els que no formen part de les elits) per tal de transformar/canviar una societat que no els agrada.

Les expectatives eren molt ambicioses, la magnitud del canvi que es pretenia era de gegants i els que varen entrar en els ajuntaments pel canvi ho varen entomar, en general, amb una gran responsabilitat i molta dedicació. Però, tot i que hi han posat molt esforç, intel·ligència i imaginació, han topat, en molts casos, amb una realitat financera, jurídica i burocràtica que no els ha facilitat les coses (almenys una part) que volien fer. Com qualsevol activitat política, la dels ajuntaments també s’ha de fer en un determinat marc institucional i jurídic (òrgans, normes, lleis, procediments), un marc polític concret (partits, grups de pressió, mitjans de comunicació, moviments socials, etcètera), i un marc d’interessos, ideologies, valors… A més, els ajuntaments disposen d’uns recursos humans i financers relativament limitats (encara més a partir de la LRSAL de 2014) que, en el cas dels financers sovint vénen transferits per altres administracions d’àmbit superior, i una part molt important del seu pressupost de despeses és captiu, és a dir, està lligat a despeses que són imprescindible fer i que ja estan compromeses en el moment en què s’ha de fer el pressupost (pagament del deute, personal, contractes de serveis a mitjà i llarg termini, etcètera). O sigui, els ajuntaments, l’administració més propera a la ciutadania i la primera a qui aquesta acudeix, tenen unes limitacions en la seva capacitat i autonomia financera, legislativa i de recursos humans, que li fa molt difícil poder complir amb el que es requeriria per a satisfer les necessitats de la majoria de la gent.
Tot i aquestes importantíssimes limitacions, tal com assenyalen les persones entrevistades, els ajuntaments pel canvi han aconseguit algunes coses importants. Seguint Vilaregut es pot dir que, en l’àmbit simbòlic, sembla que han estat capaços de crear relat, d’aconseguir ser centrals en la discussió política i de tenir un contacte molt més proper, de tu a tu, amb la gent. En l’àmbit dels resultats sembla que el que s’ha aconseguit és més modest (de fet, la pràctica totalitat dels entrevistats parlen de la necessitat d’un altre mandat per poder notar-los) però més important en aquells serveis en què els ajuntaments tenen més competències pròpies, com ara mobilitat, neteja, espai públic, igualtat, cultura, joventut, IBI, llicències urbanístiques, que no quan les competències són cedides o condicionades des del punt de vista jurídic o pressupostari. Sembla que és en l’àmbit relacional on hi ha hagut canvis més significatius, amb més transparència, més participació, més interlocució fluida amb la societat civil organitzada, tot i que queda per estudiar fins a quin punt això ha significat un canvi en les relacions de poder i en la redistribució dels recursos a cada poble o ciutat. Finalment, en l’àmbit normatiu s’han pogut fer moratòries urbanístiques, regulacions de pisos turístics, mesures i protocols per garantir el dret a l’habitatge, normatives de participació, govern obert i transparència, entre altres. Coses que poden tenir un gran impacte a mitjà i llarg termini encara que quasi no es notin socialment a curt termini.

Les noves eleccions municipals, tot i que condicionades per molts factors poc controlables, seran, en part almenys, un cert test per a veure fins a quin punt les polítiques endegades pels ajuntaments pel canvi han estat assumides per la majoria (o almenys una part significativa) de la població. Després serà el moment de tornar a fer balanç, de veure també en quins casos els ajuntaments pel canvi no han actuat com a tals i per què. I de plantejar, entre altres coses, tot partint del convenciment de la importància crucial de l’àmbit municipal, fins a quin punt és convenient i necessari que l’esquerra radical i transformadora continuï proposant com a eix principal (i sobretot, en alguns casos, exclusiu) de la seva activitat política institucional el que es desenvolupa en els ajuntaments.

dilluns, 8 d’abril del 2019

Internacionalisme i sobirania versus cosmopolitisme


Fa uns dies a La Directa em varen publicar aquest article:

Internacionalisme i sobirania vs. cosmopolitisme




Antoni Soy | @antonisoy

En un moment en què des del que s’autoanomena esquerra europea, i que més aviat és l’esquerra tradicional oficial -socialdemòcrata o eurocomunista-, i també a Catalunya, es parla de crisi de l’estat nació, de models post-nacionalistes amb vocació global i cosmopolita europeista, crec que és més necessària que mai la reivindicació de la sobirania nacional i popular i d’un internacionalisme basat en les relacions fraternals i solidàries entre els estats nacionals.
L’època actual està caracteritzada pel rebuig del mercat autoregulat i pel procés de desnacionalització que ha acompanyat el seu assoliment. Una cosa que ja va passar entre la primera i la segona guerra mundial i que va donar lloc a experiències radicalment diferents: el “new deal” dels EUA o la revolució soviètica, d’una banda, i els feixismes, de l’altra.
Alguns s’han referit a aquesta situació com el “moment Polanyi” (en honor al gran antropòleg, economista i sociòleg hongarès), és a dir, el moment en què la societat es veu amenaçada pels mercats (o pel neoliberalisme) de tal manera que, per a la seva supervivència, reclama la protecció de l’estat. Contemporàniament, alguns hi han trobat molts punts de contacte amb el “moment populista”. Tant un com l’altre poden tenir una tendència de dretes -quan es privilegien les identitats excloents, basades en valors pre-moderns i, per tant, incapaços de produir xarxes de solidaritat entre estats o entre pobles- o, en canvi, d’esquerres -quan els poders públics combaten els mercats, reequilibren les forces i redistribueixen les rendes i les riqueses entre les classes socials en conflicte per tal d’intentar superar-lo.

Després de la segona guerra mundial, l’exigència d’una regulació dels mercats va significar un trencament amb la tradició liberal i es va concretar, d’una banda, en la dràstica limitació dels moviments de capitals com a conseqüència dels acords de Bretton Woods i, d’altra banda, en la construcció (fins i tot en el món capitalista) d’estructures socials i polítiques de redistribució de la renda i la riquesa que fessin de contrapès als desequilibris de la relació capital/treball, a favor del capital quan aquesta es deixa als simples mecanismes del mercat: és el que s’anomenà pacte keynesià o socialdemòcrata.
És a partir dels anys 80 del segle passat, i sobretot amb el final dels països socialistes de l’òrbita soviètica, que es consolida l’ortodòxia neoliberal. Una ortodòxia que es fa hegemònica, primer ideològicament i després en les polítiques econòmiques i socials concretes, fins i tot entre les forces de l’esquerra tradicional socialdemòcrata i eurocomunista. Fins al punt que els fa perdre de vista la necessària distinció, i fins i tot contraposició, entre el cosmopolitisme i l’internacionalisme.
Com ha assenyalat Alessandro Somma, el cosmopolitisme, que és l’internacionalisme de les elits i del capital, serveix per protegir el mercat autoregulat i per despolititzar-lo com a marc en què es produeix el conflicte redistributiu. Des d’aquest punt de vista, és molt convenient l’afebliment de la sobirania nacional/estatal a favor d’organismes supranacionals (com la Unió Europea o la Unió Econòmica i Monetària) sense o amb un gran dèficit de legitimitat democràtica i que simplement fan de “vigilants” dels intercanvis de mercat.

Per contra, l’internacionalisme és l’expressió d’una solidaritat entre els pobles que caracteritza la classe treballadora que ha d’adquirir, al mateix temps, la consciència de classe i la consciència nacional. És a dir, la classe treballadora d’un país ha d’esdevenir també nacional, s’ha de convertir en la classe hegemònica de la nació tot donant-li la seva pròpia perspectiva anticapitalista, tot reconeixent que és en el terreny de l’estat nacional on s’aconsegueixen els drets dels treballadors, a través de les lluites. És així com es construeixen les bases d’un internacionalisme verdader -fraternal i solidari- que permeti arribar a una federació de pobles lliures. L’internacionalisme comença un cop s’ha aconseguit l’hegemonia i el poder real en la pròpia nació/estat.
No s’ha pas de negar el que és evident. El capital s’ha convertit en internacional, les cadenes de valor són transnacionals, hi ha un procés de globalització industrial, comercial i financera, és clara la tendència a l’augment del pes de les finances a l’economia. Tanmateix, aquests processos no han donat lloc a l’eliminació o a la marginació dels estats nació. Al contrari, els moviments descrits de l’economia global tenen, en molts casos la direcció (o la col·laboració necessària) dels estats. Només cal que pensem en els països emergents, especialment els asiàtics i sobretot Xina, però també en els mateixos països desenvolupats durant la crisi, o en l’acord recent entre Alemanya i França per a una política industrial adaptada al segle XXI, per exemple. L’estat és fonamental pel capitalisme i en cap cas ha desaparegut.

I avui dia, en un ambient cultural en què, massa sovint, l’esquerra tradicional confon l’internacionalisme amb l’europeisme -que en realitat és una declinació del cosmopolitisme-, es fa més necessària que mai la reafirmació de les raons d’una esquerra realment internacionalista i, per tant, no cosmopolita. Després de Maastricht, davant d’una Unió Europea neoliberal -que afavoreix el capital en contra del treball-, amb un gran dèficit democràtic i irreformable es fa més necessari que mai un sobiranisme nacional/popular, democràtic, per tal de renacionalitzar les polítiques econòmiques i reactivar la sobirania popular i el conflicte social com a fonaments de la democràcia econòmica. Molt particularment s’ha de recuperar la sobirania monetària i sobre el tipus de canvi -que implica necessàriament l’abandonament de l’euro i de la UEM- i restablir el control sobre la circulació dels factors productius, especialment dels capitals.

Només aquesta recuperació de la sobirania nacional/popular permetria allunyar-se dels camins recorreguts en aquests darrers anys, tant de la realitat actual de la UE neoliberal (i de la fe irracional en un europeisme impossible), com també dels somnis inconsistents i quimèrics de què “una altra Europa és possible” que, en realitat, amb les seves vanes il·lusions de modificacions impossibles dels Tractats europeus, no fan més que reforçar els mecanismes de poder neoliberal actualment existents. Per tant, és totalment necessària la recuperació de la sobirania nacional/popular, tot abandonant els falsos camins de la integració europea plantejats actualment, i tornar a formular, sobre bases completament diferents les relacions entre els estats europeus, unes relacions basades en la sobirania nacional/popular i en l’internacionalisme fraternal i solidari.

Neoliberalisme i desigualtats


Ja fa uns dies a El PuntAvui em varen publicar aquest article:

Tribuna

Neoliberalisme i desigualtats

Alguns economistes liberals afirmen que les desigualtats econòmiques i socials a l’àmbit mundial han tendit a disminuir. Tanmateix, no és el que es dedueix de les dades aportades pels principals especialistes en la matèria o les que es poden trobar, per exemple, a la pàgina web inequality.org. Tot i que alguns països han reduït el nombre de gent que viu en pobresa extrema, les diferències econòmiques han continuat augmentant en l’època del neoliberalisme, ja que els més rics concentren uns nivells de riquesa sense precedents. Per tant, les desigualtats han crescut a l’àmbit mundial en les darreres dècades.

Així, l’1% més ric del món, amb més d’1 milió de dòlars, concentra el 45% de la riquesa mundial (els que tenen més de 5 milions de dòlars tenen una gran majoria –57%– de la riquesa mundial), mentre que els adults amb menys de 10.000 dòlars en riquesa representen el 64% de la població mundial però tenen menys del 2% de la riquesa mundial. Els més rics del món, que tenen més de 100.000 dòlars en actius nets, segons Credit Suisse, representen menys del 10% de la població mundial, però el 84% de la riquesa global. I, com correspon en un sistema capitalista basat en l’explotació del treball pel capital i en el conflicte de classes, els que tenen una riquesa extrema sovint l’han acumulat a partir de l’explotació de persones de tot el món que treballen per salaris baixos i en condicions perilloses.

Pel que fa a la distribució de la renda, des de 1980, la proporció que en rep l’1% més ric ha augmentat ràpidament a Amèrica del Nord (EUA i Canadà), Xina, Índia i Rússia i més moderadament a Europa, on disminuïa la que rebien les classes mitjanes. Els experts en desigualtats assenyalen que aquest període coincideix amb la reversió, especialment en els països europeus, de les polítiques pròpies de l’estat del benestar com a conseqüència de les polítiques neoliberals. En canvi, països i regions en què no es va desenvolupar l’estat del benestar, com l’Orient Mitjà, l’Àfrica subsahariana o el Brasil, han tingut nivells de desigualtat de rendes relativament estables però extremadament alts. El ràpid creixement econòmic a l’Àsia (en particular, la Xina i l’Índia) han fet sortir moltes persones de la pobresa extrema. Però l’1% més ric del món ha obtingut una part molt més gran dels ingressos/renda. Encara que la seva part dels ingressos globals ha disminuït una mica des de la crisi financera del 2008 (en més del 20%) continua sent molt superior que el percentatge (16%) que suposava el 1980. Xina ha tingut el creixement més ràpid en la proporció de milionaris mundials però més del 65% dels milionaris del món continuen vivint a Europa o Amèrica del Nord.

Com ha assenyalat Branco Milanovic (Desigualdad mundial), antic economista en cap del Banc Mundial, i ha representat gràficament en el que es coneix com la “corba de l’elefant”, les noves classes mitjanes dels països emergents, sobretot asiàtiques, com les classes altes dels països desenvolupats, han vist augmentar la seva renda de forma important. Per contra, les classes mitjanes i populars dels països desenvolupats han viscut un estancament de les seves rendes en els dos darrers decennis, cosa que té importants conseqüències econòmiques i polítiques.