En un informe recent de l’Organització Internacional del
Treball (OIT/ILO) es constata, a partir d’una nova base de dades de
l’organització –la més gran existent actualment que abasta 189 països–,
la gran importància de les desigualtats de renda, i en particular
salarials, en el món d’avui. De fet, han calculat que, a l’àmbit
mundial, el 10% dels treballadors amb uns salaris més baixos haurien de
treballar tres segles per guanyar el mateix que el 10% dels treballadors
amb salaris més elevats aconsegueixen en un any.
A l’àmbit mundial, el 10% dels treballadors amb salaris més alts
acumulen quasi el 50% del total de les remuneracions al treball (el 20%
dels treballadors quasi el 70% dels ingressos), mentre que el 50% dels
treballadors amb els salaris més baixos en reben només el 6,4%. De fet,
el 20% dels treballadors amb els salaris més baixos (uns 650 milions de
persones) reben menys de l’1% de l’ingrés laboral mundial, una xifra
que, d’altra banda, s’ha mantingut pràcticament estable en els darrers
13 anys. I el 80% dels treballadors amb els salaris més baixos reben
només un pèl més del 30% del total dels ingressos.
Tot i que la desigualtat en els ingressos salarials continua essent
un problema greu a l’àmbit mundial, ens trobem que, globalment, la
desigualtat dels ingressos laborals ha disminuït des de 2004, cosa que
es deu bàsicament a una creixent prosperitat dels països emergents i, en
particular, la Xina i l’Índia. Però aquesta convergència econòmica
amaga un augment de les desigualtats en els ingressos a l’interior dels
diferents països, especialment pels que reben uns salaris més baixos o
uns salaris intermedis.
A l’àmbit mundial, la proporció de l’ingrés nacional (% del PIB) que
va als treballadors està disminuint: ha passat del 53,7% el 2004 al
51,4% el 2017. En conseqüència, la proporció dels ingressos del capital
han passat del 46,3% al 48,6%. Unes tendències que només es varen veure
interrompudes temporalment en el moment àlgid de la crisi financera
(2008/2009). Pel que fa a la distribució dels salaris, es constata que
l’augment relatiu dels salaris laborals més elevats va associat a una
disminució relativa per a tots els altres, tant els dels treballadors
amb els ingressos més baixos com els dels treballadors amb els ingressos
intermedis. Altrament, quan els salaris relatius dels treballadors amb
ingressos baixos i intermedis augmenten, els guanys es distribueixen
d’una forma més àmplia i igualitària, tot beneficiant a un nombre molt
més gran de treballadors, amb l’excepció dels que reben els salaris més
elevats.
Com més pobre i subdesenvolupat és un país (per exemple, els de
l’Àfrica subsahariana) els nivells de desigualtat en els salaris són
molt més elevats que quan un país (per exemple, els de la Unió Europea)
és relativament més ric i més desenvolupat. És a dir, els treballadors
més pobres dels països més pobres es veuen afectats doblement, tant pels
baixos salaris del país com per la baixa proporció d’aquests salaris
que els hi arriben. En alguns països relativament rics (per exemple, els
EUA, Alemanya, Regne Unit), el que s’ha donat entre 2004 i 2017 són
pèrdues substancials en els salaris dels treballadors més pobres i
intermedis i guanys molt importants en els salaris dels treballadors més
rics.
Així doncs, diguin el que diguin els corifeus del capitalisme, el que
ens mostren les dades és que entre 2004 i 2017 les desigualtats
salarials (i per tant de renda) són molt importants a l’àmbit mundial, i
han tendit a augmentar de forma important. I això té conseqüències
importants en diferents àmbits: pobresa i exclusió social, fam a molts
països pobres, immigració, etcètera. Alguns defensen que les crisis del
capitalisme actual es produeixen a causa d’aquestes creixents
desigualtats, les quals porten a fer que les famílies i les empreses
(sobretot petites i mitjanes) s’hagin d’endeutar excessivament i, en
conseqüència, a una creixent inestabilitat financera. La liberalització i
la desregulació financeres, que fan créixer el pes del sistema
financer, permeten aquest endeutament excessiu i, quan els crèdits no es
poden tornar, donen lloc a una crisi financera que després es trasllada
també a l’economia real.
Però, per què i quan els crèdits ja no es poden tornar i es
converteixen en un deute excessiu? Com que el capitalisme és una
economia monetària (en la qual el diner juga un paper essencial) les
crisis sempre apareixen en forma de col·lapses financers o de pànics
monetaris. Però, que hi ha darrere d’aquesta aparença? Quines són les
causes de fons de les crisis? Principalment, la incapacitat de guanyar
més diners, de crear més valor. I això comença en els sectors productius
(no en els financers) de l’economia, quan la seva rendibilitat (la seva
taxa de benefici) comença a disminuir, perquè el capital ja no és capaç
de trobar nínxols de mercat on fer inversions productives i rendibles.
Una de les coses que intenten els capitalistes, per a evitar aquesta
caiguda de la rendibilitat en els sectors productius, és la d’invertir
en el sector financer. I pot ser que durant un període ho aconsegueixin,
però a mitjà i llarg termini es produeix el procés que s’ha descrit
abans: endeutament excessiu, impossibilitat de retornar els crèdits i
crisi financera.
Així doncs, encara que alguns defensin que les desigualtats en la
distribució de la renda i la riquesa són una de les causes importants de
les crisis recurrents del capitalisme, de fet aquestes crisis són la
conseqüència de la disminució de la rendibilitat del capital en els
sectors productius i de les dificultats que té per a trobar
sectors/nínxols de mercat a on invertir de forma rendible. L’augment de
les desigualtats és una de les conseqüències importants de les crisis
capitalistes recurrents.
Antoni Soy-Professor de la Universitat de Barcelona
La candidatura Eines de País ha guanyat clarament
les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona i també ha col·locat
gent en altres cambres del país. Sens dubte ha estat una sorpresa,
potser per a la mateixa candidatura, i sobretot per als candidats de les
elits tradicionals de la Cambra (i de l’empresariat) així com per als
ideòlegs (intel·lectuals orgànics) d’aquestes elits, que ho han descrit
com un “veritable xoc”.
Aquests
ideòlegs es pregunten com és que ha passat això, i donen una resposta
evident en una democràcia: els potencials votants de les elits
tradicionals de la Cambra no varen anar a votar de manera suficient, al
contrari que els de la candidatura guanyadora. Es pregunten per què va
passar, i són curioses, i profundament antidemocràtiques, les raons que
donen. La principal és que es va canviar el procediment de votació en un
doble sentit: es va permetre el vot electrònic i, a més, es va posar
fi al sistema tradicional d’elecció que consistia a pactar prèviament,
entre les elits de la Cambra i de l’empresariat, els candidats que
acabaven guanyant.
Com que ara han anat a votar més empreses petites i
autònoms i hi havia diferents candidatures no pactades, s’ha produït un
altre resultat. La conseqüència ha estat que les elits tradicionals han
perdut, i per això aquest nou procediment no els agrada i el fan
culpable de la seva derrota. En cap moment reconeixen que, tot i que el
nivell de participació continua essent baix, ha estat molt superior al
que era tradicionalment en aquestes eleccions i, per tant, relativament
més democràtic.
Al contrari, s’atreveixen a dir que l’estratègia que ha
seguit Eines de País “és perjudicial per a la democràcia” i fins i tot
es pregunten “com es pot frenar aquesta estratègia antidemocràtica”. I
els ideòlegs ens parlen d’una suposada literatura acadèmica segons la
qual certs activismes socials a vegades no són beneficiosos per a la
democràcia. Es refereixen a “la seva democràcia” i només se’n recorden
quan perden.
Perquè
la democràcia significa que cada persona té un vot, independentment del
seu estatus social, i en aquest cas, que cada empresa (gran, mitjana,
petita o molt petita) també té un vot. O no? Potser això és només quan
els convé o quan els afavoreix? Sembla que les elits i els seus ideòlegs
preferien la situació anterior, en què anava a votar molta menys gent i
els elegits eren pactats anteriorment entre les elits de les grans
empreses. Un sistema que recorda molt, salvant les distàncies, la xacra
que va representar el caciquisme en l’època de la primera restauració
borbònica.
A
més, en la línia del nacionalisme espanyol més radical, també afirmen
que això introdueix una nova fractura, perjudicial, en la societat
catalana. En aquest cas, segons ells, entre les petites empreses i les
mitjanes/grans. No deu ser, més aviat, que fins ara les grans empreses i
les seves elits feien i desfeien segons els convenia a la Cambra i ara
veuen que aquests privilegis se’ls poden acabar?
Aquestes darreres setmanes s’ha parlat força, sobretot a les xarxes socials i a alguns diaris digitals, de l’anomenada #LleiAragonès.
Estem parlant del projecte de llei de contractes de serveis a les
persones (és a dir, de la major part dels serveis educatius i de
formació, dels serveis de salut, dels serveis socials, dels serveis
comunitaris o personals, o fins i tot del Servei d’Ocupació de
Catalunya), que s’està tramitant al Parlament de Catalunya i que sembla
que el Govern de la Generalitat voldria aprovar de forma imminent. La
seva tramitació va ser iniciada pel conseller Romeva a la passada
legislatura i ara es pilota des del Departament de la Vicepresidència i
d’Economia i Hisenda, concretament des de la Direcció General de
Contractació Pública, depenent de la Secretaria General de la
Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, a on ara s’han traspassat les
seves competències.
Si es repassa la intervenció del vicepresident Pere Aragonès en el
debat a la totalitat sobre el projecte de llei, o bé el que n’ha dit el
ponent del grup republicà a la cambra o fora d’aquesta, es poden escatir
quines són les raons principals que els porten a presentar-lo. S’ha
parlat de “poder desenvolupar la directiva 2014/24/UE de la Unió
Europea” o també d’adequar-se a la “Ley de contratos del sector público”
espanyola. Però s’ha de dir que de cap de les dues se’n deriva
l’obligació o la necessitat que el Parlament de Catalunya hagi de
legislar sobre aquest tema. És més, sense ser un expert legal (i, per
tant, amb el risc que això comporta), m’ha semblat que la directiva
comunitària esmentada només assenyalava, per a la major part dels
serveis a què es fa referència, la possibilitat (que no l’obligació o la
necessitat) de regular-ne el contracte quan aquest excedís els 750.000
euros (article 4 d, article 74 i annex 14). Un llindar que no he sabut
trobar en el projecte de llei catalana.
D’altra banda, s’insisteix molt en el fet que el projecte només vol
establir les condicions dels contractes de les administracions i que tan
sols fa referència als serveis que ja s’ofereixen externament (o sigui,
els que ja estan privatitzats) i que no té per què suposar cap nova
privatització. Tenint en compte que actualment la major part d’aquests
serveis –que detalla molt minuciosament el projecte de llei– són
oferts de forma directa per les administracions públiques, sembla lícit
preguntar-se per què s’ha de fer una llei per a regular els contractes
de serveis d’aquests tipus en el cas que es privatitzin, a no ser que hi
hagi una voluntat (o una necessitat) de privatitzar-ne uns quants.
I això és independent del bonisme naïf que suposa, que
donant un menor pes al preu a l’hora d’adjudicar el contracte (i perquè
tindrà un pes màxim del 40%-30% pels de salut i no del 30%-25%, per
exemple?) i un major pes a la qualitat o a les condicions socials i
ambientals, que automàticament es promourà que les Pimes, les
cooperatives i les empreses de l’economia social i solidària (ESS)
tindran més possibilitats de guanyar els concursos. S’oblida que en una
economia capitalista amb una competència despietada, les grans empreses
extractives (i les seves filials) tenen més recursos de tota mena
–doncs, més possibilitats– per complir aquests requisits (almenys sobre
el paper) i emportar-se els contractes, quelcom que l’experiència recent
ha demostrat a bastament. I que no totes les Pimes, cooperatives
i ESS proporcionen unes condicions laborals adequades o compleixen amb
els requisits ambientals i de qualitat que caldria.
No està de més recordar un parell de coses. En un informe especial
publicat l’any passat, el Tribunal de Comptes Europeu analitzava una de
les formes de privatització de serveis públics, la cooperació
pública-privada (Public-Private Partnership), i encara que es referia a
un tipus de serveis diferents dels d’aquest projecte de llei, en deduïa
unes conclusions molt crítiques, com es pot concloure ja només a partir
del seu títol: Les cooperacions públiques-privades a la UE: múltiples insuficiències i uns avantatges limitats.
D’altra banda, si ens mirem les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, el
2018 quasi el 87% dels enquestats considera que els serveis públics són
molt importants i més del 42% consideren que tenen la màxima
importància (10 sobre 10). Al mateix temps, quasi el 28% dels enquestats
consideren que els serveis públics gestionats privadament funcionen
pitjor que si són gestionats de forma pública i aquest percentatge ha
augmentat quasi un 9% des de 2011, mentre que un 38% diu que funcionen
igual i un 23% (quasi un 8% menys que el 2011) que funcionen millor.
Quines són, doncs, les raons que poden explicar el capteniment en
l’aprovació d’aquesta llei? M’atreviré a apuntar-ne dues. En primer
lloc, crec que hi ha una raó conjuntural: en una situació de 155
camuflat, molt especialment en l’àmbit del finançament, les finances de
la Generalitat han patit (i pateixen) molt i no es té clar quan pot
millorar aquesta situació. En aquest context, una “solució” per sortir
de l’atzucac, encara que sigui de forma provisional i conjuntural, és la
de privatitzar/oferir de forma externa certs serveis que actualment es
donen de forma pública. Que un cop privatitzats ja serà molt difícil que
tornin a ser públics. I és possible que alguns ajuntaments o altres
entitats locals que també tinguin problemes financers s’hi apuntin, en
lloc de, per exemple, mancomunar els serveis i mantenir-los com a
públics.
En segon lloc, crec que hi ha una raó més estructural, més
estratègica, que va lligada a la ideologia i a les opcions polítiques
que li corresponen. Em sembla que actualment ERC, que és qui pren la
iniciativa en el govern de presentar aquest projecte de llei, es mou
entre una socialdemocràcia que pensa que és possible reformar el
capitalisme (el capitalisme progressista d’Stigliz) d’una forma
naïf i ingènua com ja s’ha explicat abans, i un social-liberalisme (que
apareix com a creixent en la cúpula del partit) al que fa l’efecte que
ja li van bé les fórmules de privatització (nua i crua o en cooperació
público-privada) dels serveis públics.
Perquè la qüestió és que mantenir i millorar els serveis públics
requereix disposar de més recursos econòmics per a finançar-los. I el
que sembla més lògic, almenys des d’un punt de vista d’esquerres, és que
aquests recursos surtin d’apujar els impostos que paguen els més rics
(l’1%) i les grans empreses i d’implementar una lluita eficaç contra el
frau i l’evasió fiscals, que també fan principalment els més rics i les
empreses esmentades. És a dir, es requereix la voluntat política
d’enfrontar-se amb les elits econòmiques i socials. Però, el que ens ha
demostrat l’experiència dels darrers pressupostos de la Generalitat,
pilotats per ERC, és que aquesta voluntat no ha existit (i res fa pensar
que això hagi de canviar pròximament), almenys en aquests últims anys
entre els responsables del Departament d’Economia i Hisenda.
Antoni Soy-Professor de la Universitat de Barcelona
Fa poc Elisabeth Warren, senadora demòcrata dels
EUA, presentava un pla per a un “capitalisme responsable”. I
l’economista Joseph Stiglitz acaba de treure un llibre sobre el
“capitalisme progressista” com a alternativa a l’actual època
d’insatisfacció. Segons Stiglitz, el capitalisme era “progressista” quan
desenvolupava l’economia i millorava la condició humana, tot utilitzant
els coneixements científics i les innovacions, en un estat de dret i de
control democràtic sobre els seus propis “excessos”.
Aquesta
fou la situació des de la fi de la II Guerra Mundial fins a finals dels
anys seixanta del segle passat. S’acaba quan Thatcher i Reagan
liberalitzen l’economia, canvien les regles del joc i, amb uns mercats
sense control, es produeix una explosió de l’explotació i les
desigualtats. Per Stiglitz, es tracta de canalitzar el poder del mercat
per servir la societat. El problema no és el capitalisme sinó els
interessos adquirits, sobretot per a les empreses monopolistes i
financeres. Es tracta de tornar al capitalisme regulat de la
postguerra. Tanmateix, Stiglitz no té en compte que aquesta època va
ser excepcional i només va afavorir les economies capitalistes
avançades. A la major part del món varen ser anys de pobresa i de
lluites contra l’explotació imperialista. I als països més avançats, no
tothom es va veure afavorit, i els guanys en les rendes, l’ocupació, les
condicions laborals o l’estat del benestar varen ser el fruit de les
lluites de les classes treballadores i populars.
Les
polítiques de Thatcher i Reagan foren la resposta al canvi en les
condicions objectives de l’economia des de finals dels anys seixanta:
les lluites de les classes populars als països avançats i les lluites
contra l’explotació imperialista als països retardats varen provocar una
gran disminució de la rendibilitat del capital en l’àmbit global. Per
recuperar aquesta rendibilitat, les elits capitalistes i els seus
aparells d’estat havien de debilitar la capacitat de lluita i pressió de
les classes treballadores i populars. A això s’han dedicat les
polítiques neoliberals a l’espai mundial, i aquesta és la causa de
l’augment de les desigualtats i la pobresa o de l’aparició de noves
formes d’explotació de la força de treball que afecta les classes
treballadores i populars.
És
possible el “capitalisme progressista”? Stiglitz proposa més regulació
dels mercats, una imposició progressiva, posar fi a la corrupció; o
sigui, posar els mercats al servei de la societat. Però, es pot
convèncer les elits econòmiques (l’1% dels més rics) que redueixin els
seus beneficis per aconseguir una economia més igualitària? Amb més
regulació i menys desigualtats solucionaríem els problemes de
l’escalfament global i la crisi ecològica? Amb aquestes mesures
s’evitarien les crisis i els cicles econòmics recurrents de les
economies capitalistes? No sembla pas que sigui possible si només
s’intenta “salvar el capitalisme de si mateix”. Més aviat caldria una
alternativa per superar-lo.
El 15 d’abril passat es cremava una part important de NôtreDame a Paris. Immediatament, alguns multimilionaris francesos (els més coneguts Arnault i Pinault,
propietaris de marques de luxe, grans cadenes de distribució, mitjans
de comunicació, etcètera) deien que farien donacions per a la
reconstrucció de la catedral. En poc dies ja s’havien recollit més d’un
bilió d’euros, i la majoria de la premsa francesa (i no francesa) -molt
lligada a les elits econòmiques del país- ho celebrava amb titulars com
el que deia: “NôtreDame, així el capitalisme salvarà la Catedral”. El president Macron, que va tenir el suport, directe o indirecte, d’aquestes elits per arribar al poder, també ho aplaudia entusiàsticament.
Tanmateix, caldria recordar algunes coses. La primera és que el gener de 2018, el govern del president Emmanuel Macron va
disminuir dràsticament el que s’anomena “impost de solidaritat sobre la
riquesa/patrimoni” que, a partir d’aleshores s’aplicaria només als que
tinguessin un patrimoni immobiliari net superior a 1,3 milions d’euros,
és a dir a un 40% menys de les elits milionàries del país. I això
suposava una disminució de la recaptació de l’estat per aquest impost de
3,2 bilions d’euros a l’any.
Repetim-ho perquè quedi clar: es disminueix la recaptació de l’impost
sobre el patrimoni en 3,2 bilions d’euros anuals, però el president Macron i
la majoria de la premsa alaben la generositat de les elits
multimilionàries del país perquè diuen que posaran (una sola vegada, no
cada any) 1 bilió d’euros per a la reconstrucció de NôtreDame!
D’altra banda, aquestes donacions es podran deduir, en quantitats
importants, tant de l’impost sobre la renda de les persones físiques,
com de l’impost sobre la fortuna immobiliària o de l’impost de societats
(en cas que el donant sigui una societat). Així, per exemple, s’ha
calculat que, dels 200 milions d’euros que ha dit que donaria la
família Arnault, l’estat (és a dir tots els contribuents), n’hi tornarà 120 milions en deduccions.
Dit amb altres paraules, les elits multimilionàries (amb l’ajut
inestimable d’una part important dels mitjans de comunicació)
s’atribuiran el mèrit de la reconstrucció de NôtreDame, quan en realitat serà la col·lectivitat –la majoria dels contribuents– la que se’n farà càrrec en la seva major part.
Unes elits econòmiques que, com ja s’ha explicat moltes vegades,
d’una forma massa general, fan tot el que poden per a tributar –elles
personalment o les seves empreses– en paradisos fiscals on la càrrega
fiscal és molt més baixa. Les quantitats que les elits econòmiques
(empreses/bancs multinacionals i persones), no només les franceses,
evadeixen (il·legalment) o eludeixen (“legalment”) són d’una magnitud
molt important i afecten, de forma negativa, l’oferta de serveis públics
que normalment beneficien a classes o capes socials menys benestants i
més necessitades. És a dir, l’evasió i l’elusió fiscals impedeixen fer
polítiques econòmiques i socials redistributives que puguin beneficiar a
les classes populars, les més pobres i necessitades de la societat.
D’altra banda, les empreses d’aquestes elits econòmiques, no només
les franceses repeteixo, no tenen cap mania en produir els seus
productes (o almenys components d’aquests productes) en països menys
desenvolupats i més pobres –de l’Àsia, de l’Àfrica i de l’Amèrica
Llatina–, on els salaris són molt més baixos, les condicions de treball
molt pitjors, la seguretat social precària o inexistent, les
organitzacions sindicals prohibides o amb moltes limitacions per actuar,
i a on fins i tot, a vegades, es produeix una sobreexplotació
dels col·lectius més vulnerables, i particularment del treball infantil.
Tots podem recordar l’esfondrament d’un edifici on es produïen productes tèxtils a Bangladesh el
2013, amb més d’un miler de morts i diversos milers de ferits, per
manques evidents de seguretat en el treball. I no és l’únic cas, ni de
molt, ni en aquest país, ni en altres països poc desenvolupats. N’hi ha
molts altres, desgraciadament, que simplement no han estat tan
escandalosos ni tan mediàtics.
Tornant, però al cas de NôtreDame,
la caritat (la misericòrdia) pot existir en una societat i, molt
probablement, hi ha gent que la fa de bona fe i amb les millors
intencions. Tanmateix, la filantropia no pot (n’hi ha) de ser mai la
norma, no pot en cap cas substituir les polítiques econòmiques i socials
dirigides a aconseguir el benestar col·lectiu, des de les polítiques
redistributives més moderades a les polítiques més radicals de passar de
la propietat privada dels mitjans de producció a la seva
propietat col·lectiva (cooperativa, comunal o pública) democràtica.
Si es deixa que siguin les elits econòmiques les que decideixen on
(com, quan i en quina quantitat) participar en el
benestar col·lectiu s’està convertint la política (i la política
econòmica i social en particular) en subalterna (subordinada/dependent)
del capital. I els resultats d’aquesta elecció semblen avui evidents:
desigualtats creixents, disminució dels espais democràtics i tendència a
l’elitisme de les institucions democràtiques que cada cop queden més en
mans dels experts, només teòricament independents. Això és
particularment evident en els països de la Unió Europea, i encara més en
els que tenen l’euro com a moneda, que avui veuen molt limitada la seva
sobirania en tots els àmbits, per les restriccions externes imposades
per la legislació i les institucions comunitàries.
Davant d’això, sembla clara la necessitat de reivindicar la sobirania
nacional i popular (de la ciutadania) –així com la resta de sobiranies
en els diferents àmbits de la vida–, entesa (enteses) com a
capgirament/inversió de les relacions de força i no com a recerca dels
interessos dels capitalistes. I això vol dir, reivindicar el control del
capital i governar a favor de les classes populars i de la majoria de
la població, perquè només així ens podrem defensar de la inevitabilitat
del capitalisme rapinyaire (que a vegades sembla que vol aparentar una
cara generosa) i, al mateix temps, mantenir com a objectius la justícia
social, el benestar col·lectiu, el reconeixement universal dels drets
humans individuals i col·lectius/socials, tot restituint a la política
el sentit profund de la democràcia radical.
Ja fa uns quants dies, El PuntAvui em va publicar aquest article:
Tribuna
Sobre l’hegemonia
Antoni Soy-Professor de la Universitat de Barcelona
Un debat important entre les esquerres (en un
sentit ampli) és el de quin ha de ser el seu paper, quins els seus
objectius, com ho han de fer per aconseguir canviar les coses i satisfer
les necessitats i els interessos de la majoria de gent (treballadors
assalariats dels diferents sectors, cooperativistes, petits i mitjans
empresaris, autònoms, etcètera). Per fer-ho d’una forma democràtica és
fonamental aconseguir l’hegemonia en tots els àmbits de la vida en una
societat: polític, econòmic, cultural, etcètera. I tot assolint
l’hegemonia, arribar a tenir el poder que, com ja ens va dir Salvador
Allende fa molts anys, no és ben bé el mateix que tenir el govern.
En
aquest sentit, tot expressant què fer, fa uns dies, Joan Tardà d’ERC
deia: “L’important és guanyar l’hegemonia. ... cal tenir l’hegemonia per
ser més. Nosaltres diem: camí ample perquè hi càpiga molta gent i
perquè hi càpiga gent diferent. ... Com més va, més som el partit (ERC)
de la Catalunya mestissa. Comencem a ser partit síntesi. ...
assemblar-nos cada vegada més al país. ... Això vol dir que ets al mig.”
Simultàniament, Dolors Sabater, exalcaldessa i candidata a l’alcaldia
de Badalona, defensava una posició diferent: “Badalona va ser un camp de
proves per a la dreta extrema, o per a l’extrema dreta, ... I només la
unitat de les esquerres i la coherència en els plantejaments d’esquerres
pot permetre fer-hi front. La lliçó principal és que quan les esquerres
hem anat juntes, ... (per) treure’ls ..., s’aconsegueix. ... Per anar
contra el feixisme o contra l’extrema dreta, l’esquerra no pot diluir
els seus plantejaments i acostar-se a la dreta pensant que així
recuperarà els seus votants. Al contrari, el que ha de fer és defensar
amb més fermesa els seus postulats fundacionals, republicans,
d’esquerres i dels drets, i defensar-los sense matisos.”
En el primer
cas, es confon, crec, tenir l’hegemonia amb ser més gent, diferent si
pot ser, en part de forma independent de quines són les seves idees i
valors. Aquestes, d’altra banda, hauran estat conformades durant anys
pels aparells ideològics de les elits dominants (“no hi ha alternatives”
–a la propietat privada, al capitalisme, etcètera– o “el principi de la
realitat inamovible”, “això sempre s’ha fet així” o “això mai s’ha fet
d’aquesta manera”, en són exemples). En conseqüència, serà molt difícil,
que puguin ser compatibles amb les idees i valors fundacionals i
transformadors de les esquerres.
Adaptar-se a les idees i valors del
neoliberalisme és el que han fet les socialdemocràcies (i
eurocomunismes) europees tradicionals, almenys des dels anys 80 del
segle passat, amb uns resultats decebedors. Han confós la necessitat
d’ocupar una posició central des dels valors fundacionals,
transformadors i propis de l’esquerra, amb el fet de convertir-se en el
centre, o el que alguns han anomenat l’extrem centre.
Des de l’esquerra,
crec, es tracta d’avançar, conjuntament amb (i esperonats per) la
majoria de la gent, en la transformació de la realitat a favor d’aquesta
majoria (i enfront de les elits) a partir dels postulats d’esquerres,
com deia Sabater. I per a això es necessita aconseguir l’hegemonia des
de l’esquerra mentre s’avança en assolir el poder per a (i de) la
majoria.
Fa uns dies a Catarsi Magazin em varen publicar la segona part de la "Lectura crítica del llibre de Joan Manuel Treserras i Enric Marín "Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme".
11|
Si la primera part del llibre era l’aperitiu i la segona part els
entremesos, no hi ha dubte que el plat fort està en la tercera part: “La
República catalana com a projecte d’aprofundiment democràtic”. La seva
tesi queda molt clara, crec, en el títol del capítol onzè, “Partir de la
cultura per impulsar la radicalitat democràtica” i del seu primer
apartat, “La centralitat de la funció social de la cultura”.
Des del meu punt de vista, els autors parteixen d’un clar “determinisme cultural”, tant perillós i nefast com qualsevol altre determinisme:
“cal invertir les prioritats. En comptes de partir de l’economia i la
política per recórrer instrumentalment a la cultura (…), proposem
invertir els termes (…) Partim de la cultura a l’hora de concebre el
model de ciutadania republicana” (pàgines 276 i 277). Tot i que cal dir
que consideren la cultura en un sentit molt ampli que inclou “Educació,
cultura i coneixement (…) (un) bloc conformat per la convergència
d’educació, cultura, comunicació i ciència – coneixement” (pàgina 302).
Partint
d’aquestes premisses, en el capítol següent ens plantegen “Quin model
cultural?” on se sintetitzen “algunes de les característiques generals
que defineixen els grans fluxos culturals actuals i les tendències de
futur que es perfilen com a decisives” (pàgines 288 i següents), per
acabar amb les “Línees generals per a les polítiques culturals
republicanes” (pàgines 292 i següents) i una conclusió: que cal “apostar
per la ciència i el coneixement, democratitzar l’accés a la informació,
el coneixement i la cultura, i facilitar la bona qualitat d’aquest
accés per eixamplar la participació en els processos de construcció de
l’opinió pública continuen essent objectius principals de les polítiques
públiques dels països democràtics més avançats” (pàgina 304).
12|
Tradicionalment, ha estat molt criticat el “determinisme econòmic”,
segons el qual les forces productives (econòmiques,
naturals/ecològiques, tecnològiques) -el que alguns n’havien dit la
“base” d’una societat- determinarien de forma unívoca les altres esferes
que conformen una societat, particularment els àmbits
polítics/institucionals i els àmbits
cultural/informacional/comunicacional -el que els mateixos que
esmentàvem anteriorment en deien les “superestructures”- (recordem per
exemple la crítica al determinisme d’Antonio Gramsci al seu article “La
revolució contra El Capital”).
De la mateixa manera, s’ha
criticat, de forma encertada, crec, el “determinisme cultural” o el
“determinisme polític”, és a dir, que sigui l’àmbit
polític/institucional o l’àmbit cultural/informacional/comunicacional
els que determinin els altres aspectes que caracteritzen una societat
concreta. Els autors semblen partir de l’idealisme que les
lleis i les estructures socials conformen la humanitat i que els
homes/dones es regulen per les lleis sense tenir en compte que les
persones també fan (i poden canviar) les lleis i les estructures d’una
societat. I, de manera particular, que tots els marcs legals i
institucionals vigents són sempre el resultat d’una determinada
correlació de forces en el si d’una societat determinada, en un moment
històric concret i, per tant, que no són eterns ni immodificables, sinó
ben al contrari.
Una
societat o un sistema/mode de producció estan caracteritzats per
diferents subsistemes, amb funcions específiques, amb graus d’autonomia
relativa, que estan interconnectats i són mútuament interdependents. Es
poden considerar com a subsistemes: el natural/ecològic, el tecnològic,
l’econòmic, el polític i el cultural. Efectivament, per poder
sobreviure, la humanitat s’ha d’apropiar i gestionar de forma sostenible
la natura, amb l’ajuda de les tecnologies, de tal manera que pugui
produir béns i serveis per a satisfer les necessitats humanes que
permetin la reproducció de la vida (subsistema econòmic). I això
implica la definició i la presa de decisions col·lectives (política)
així com l’adquisició de coneixements/habilitats i la conformació dels
valors que defineixen la societat (cultura).
Cadascun
dels subsistemes s’estructura a partir de les actuacions de la gent i de
les estructures socials existents. Unes estructures socials que són
produïdes per la gent i a la vegada condicionen les actuacions de la
gent. Cada subsistema es defineix i es recrea permanentment a partir de
les relacions i les interconnexions dels actors humans i les seves
pràctiques amb les estructures socials.
13|
Partint, doncs, de la cultura, els autors dediquen un capítol a “Quin
model social i econòmic” per la República. I les seves propostes són
diàfanes. Primera, una defensa aferrissada de la globalització. Tot i
concedir que “Quan estan ben documentades, les ideologies
antiglobalització poden ser útils per denunciar els desequilibris i les
asimetries d’una mundialització dels mercats pensada i dissenyada per
afavorir les estratègies de les grans corporacions transnacionals”
(pàgina 317), les seves tesis no deixen lloc a cap mena de dubte: “la
definició de polítiques progressistes no es pot fer al marge o en contra
de la globalització (…) no poden ignorar una tendència
històrica de segles i, en conseqüència, només són possibles partint del
reconeixement del caràcter irreversible de la globalització per
proposar-ne una gestió radicalment diferent” (pàgines 317 i 318).
Segona,
una defensa igualment tancada i ferma del mercat. Així, ens diuen, tot
obviant un debat que continua ben present en el món socialista/marxista,
que “La utopia socialista, cada dia més actual, no és imaginable contra
el mercat i la globalització (…) L’oposició no és mercat si/mercat no;
el dilema real està entre una gestió del mercat (…) per afavorir (…)
interessos plutocràtics minoritaris o bé una regulació (gestió)
democràtica (dels mercats), global i local, al servei dels interessos de
la gent, de tothom” (pàgina 318).
Tercera, la competitivitat
econòmica (un concepte almenys controvertit i difícil de definir de
forma precisa) com a base de l’eficiència econòmica, l’equitat/benestar
social i la qualitat democràtica. Així ens diuen que “sense
competitivitat econòmica es fa impossible donar forma al binomi
eficiència-equitat. La qüestió no és si l’economia ha de ser
competitiva, sinó que cal fer perquè ho sigui, i quines
polítiques garanteixen el tipus de competitivitat que fa possible
l’equitat” (pàgines 322-323). I seguint a Wilkinson i Pickett proposen
quatre estratègies per afavorir l’equitat social: política fiscal
redistributiva, inversió en polítiques socials, promoció de la propietat
participada, impuls de noves activitats productives. I sense oblidar,
seguint la seva lògica discursiva, que “La transparència democràtica i
la qualitat del sistema educatiu, cultural i mediàtic són tres factors
determinants per afavorir la competitivitat econòmica” (pàgina 322)´
Quarta,
seguint a Stiglitz i Greenwald consideren fonamental que el model
econòmic i social de la República “hauria de transitar (cap a) la
societat de l’aprenentatge”, ja que “la major part de les
millores en el nivell de vida són el resultat d’augments de la
productivitat generats per l’aprenentatge orientat a la innovació,
o que el desenvolupament de la qualitat de vida és el resultat dels
avenços en el coneixement i la tecnologia, i no pas de l’acumulació de
capital…. aquest model teòric incorpora com a dada bàsica la revolució
científica i tecnològica…. de manera que el factor determinant de
l’eficiència, la innovació i l’equitat és finalment cultural i educatiu”
(pàgina 325). Com podem veure, doncs, el paper del “determinisme
tecnològic” i del “determinisme cultural”, en aquest cas
interrelacionats, és totalment crucial. Cinquena,
la proposta d’un nou contracte social, que és urgent i que cal començar
a aplicar fins i tot abans de tenir la República, per a aconseguir “un
model basat en una fiscalitat justa i progressiva, un mercat laboral
flexible estable i garantista i uns serveis públics eficients, pròxims i
sòlids” (pàgina 329). En definitiva, un acord de país que, com a mínim
contingués: una escola pública prestigiada (en un país en què té un gran
pes i molts avantatges l’escola concertada); una regulació del mercat
de treball que asseguri, al mateix temps, la flexibilitat i la seguretat
-“flexiseguretat”- (una proposta almenys discutida des de diferents
àmbits sindicals); una economia molt competitiva i molt exportadora amb
llocs de treball ben remunerats (com si el model mercantilista alemany
no hagués mostrat les limitacions d’aquesta proposta i com si fos
possible que tots els països l’apliquessin simultàniament); una
conflictivitat laboral mínima a partir de la concertació entre
sindicats, empresaris i administracions (com si fos possible fer
desaparèixer la lluita de classes en una societat capitalista); un bon
sistema de protecció social per a la gent amb risc de ser exclosa (en un
país en què el percentatge d’aquest tipus de gent és dels més elevats
de la UE), ( pàgines 329-330).
14| En definitiva,
ens proposen un contracte social que ens recorda, adaptat als temps
actuals, el que es va anomenar contracte “keynesià o socialdemòcrata” en
els països europeus democràtics després de la postguerra,
sense tenir en consideració que les condicions geopolítiques,
econòmiques, socials, etcètera, han canviat molt substancialment.
Així
doncs, el model social i econòmic que ens proposen els autors es basa
en: la globalització, el mercat, la competitivitat econòmica, la
societat de l’aprenentatge i un nou contracte social entre les classes
socials. Uns conceptes que utilitza a bastament el capitalisme
neoliberal, tot i que els autors en proposen una reforma de la seva
gestió i del seu funcionament. Es mouen, doncs, en el marc de la reforma
de l’statu quo capitalista, com si aquesta fos possible per a
solucionar la vida (i la seva reproducció) de la majoria de la gent.
D’un
capitalisme neoliberal que és el màxim responsable de la cursa
armamentística i de les guerres, d’unes creixents desigualtats de renda i
de riquesa i de l’empobriment creixent de capes cada cop més nombroses
de població, de l’explotació dels recursos i de la població (infantil a
vegades) dels països menys desenvolupats, de la crisi de les classes
mitjanes en els països desenvolupats, de les crisis de l’euro i dels
països perifèrics de la Unió Europea amb el desastre grec com a cas
paradigmàtic, del canvi climàtic i dels creixents problemes ecològics de
les nostres societats, dels problemes de la immigració i els refugiats,
etcètera.
No, des del meu punt de vista, el capitalisme -aquest
mode de producció basat en l’explotació del treball pel capital i en les
crisis i els cicles econòmics recurrents inevitables- no pot admetre
reformes econòmiques i socials profundes, que puguin ser estables i
duradores/de llarg termini. El que cal és la seva superació per un
sistema, democràtic evidentment, que tingui com a objectiu central la
vida de les persones (i la seva reproducció) i la seva millora a partir
dels recursos endògens, propis, existents, que cal gestionar i reproduir
amb respecte per la vida i la natura. 15|
A més, se’ns poden acudir ràpidament algunes qüestions, entre moltes
altres, a les que una proposta d’aquest tipus hauria de respondre, i a
les que el llibre no respon. Com es pot pretendre ser Dinamarca o
Àustria quan aquí mai s’ha tingut un estat del benestar que pugui ser
mínimament comparable al d’aquests països? Com es pot finançar aquest
nou “contracte/pacte social” si no es vol ni sentir a parlar de fer
pagar més impostos a qui té més renda i més riquesa? Com es pot
modernitzar una estructura econòmica que en aquests anys de crisi s’ha
anat deteriorant i que des de l’entrada a l’euro s’ha anat
desindustrialitzant, quan a més sembla clar que el paper que ens ha
adjudicat la geopolítica europea i mundial és la de ser un país de
serveis (bàsicament turístic) i d’una indústria poc productiva,
tecnològicament retardada i depenent de la dels països centrals de la UE?
Com es pot modernitzar l’economia catalana sense poder decidir (sense
sobirania) sobre les polítiques econòmiques i socials, industrials,
laborals, etcètera, que cada cop es decideixen més a la UE i a l’estat
espanyol (processos de recentralització)?
Ni tan sols sabem que
opinen els autors de propostes radicals, i en una perspectiva socialista
i democràtica, com les que estan plantejant actualment, per exemple,
els laboristes britànics amb la nacionalització de certs sectors
estratègics, o del “Green New Deal” o els impostos a l’1% dels més rics
que proposen Alexandra Ocasio-Cortez o Bert Sanders als EUA.
16|
Finalment, els autors plantegen el model de república que proposen des
d’un punt de vista polític, tot assenyalant, amb raó, que “Sense ruptura
democràtica republicana no hi haurà un tall net amb l’herència de la
cultura política franquista, que encara gravita sobre el sistema polític
i cultural espanyol” (pàgina 335). I que, “Recuperar espais de
sobirania, doncs, és una de les missions principals que la República
s’ha de proposar i haurà de satisfer; al capdavall, la recuperació
d’àmbits de sobirania” (pàgina 337). No puc estar més d’acord
amb aquesta darrera afirmació, però no crec que sigui possible
aconseguir-ho a partir del plantejament global que es fa en el llibre
i, molt particularment, del model social i econòmic que es planteja
que, des del meu punt de vista es mou entre el social-liberalisme i la
socialdemocràcia europea més tradicional que ha anat evolucionant cap a
l’extrem centre en paraules de Tariq Alí.
No crec que estigui de
més recordar, per cert, que qui primer va parlar d'”espais de sobirania”
des de l’àmbit polític institucional va ser Josep-Lluís Carod-Rovira,
mentre des de certs espais de l’esquerra independentista, aleshores gens
institucionals, es començava a reflexionar i plantejar com a element
central d’una estratègia alternativa anticapitalista la qüestió de les
sobiranies, que finalment va donar lloc al treball col·lectiu
“Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme”. 17|
Molt poca gent des del republicanisme autodeterminista estarà en
desacord en què “Només persistint en la via democràtica, argumentativa,
dialogant i no violenta, evitant els errors d’apreciació comesos …
s’avançarà cap a l’hegemonia ideològica i política que la construcció de
la República requereix” ( pàgina 340). O bé quan parlant de la
desorientació del pensament progressista (aquell que no està ja perdut
en el món del neoliberalisme i l’extrem centre) afirmen que “Una de les
raons d’aquesta llarga crisi de desorientació té a veure amb l’escassa
capacitat demostrada per les direccions de les esquerres convencionals a
l’hora de detectar els moviments socials amb més potencial
transformador” (pàgina 342).
Els autors ens avisen que el seu
llibre és deutor “d’una concepció del republicanisme lligada a la
tradició il·lustrada, als moviments progressistes i d’esquerres
contemporanis i als principis clàssics que aquests moviments han anat
adaptant i renovant” (pàgina 347) i diuen sentir-se
particularment afins a la concepció del republicanisme de Philip Pettit
“centrada en la llibertat…. contraposada a qualsevol forma o estratègia
de dominació” (pàgina 348). I “La defensa de la llibertat
entesa com a no dominació, i incorporada al nucli del programa
republicà, es relaciona directament amb un altre principi fonamental: la
justícia” (pàgina 350). De tal manera que pels autors “El
republicanisme català del segle XXI incorpora tots aquests principis i
valors, es proposa posar-los al dia conceptualment i en projecta…. la
seva materialització política, convertint-los en els eixos de la seva
intervenció: la llibertat, la democràcia, la justícia, la igualtat, la
solidaritat i el pluralisme” (pàgines 350-351). Crec que Pettit és una
referència prou interessant al parlar de republicanisme, però confesso
que trobo més atractiva i suggestiva, en aquest sentit, la línia de
reflexió (i les conclusions polítiques que se’n poden treure) d’Antoni
Domènech a “El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la
tradición socialista” o en diversos articles a “Sin Permiso”.
A
continuació els autors tornen a insistir en què veuen la República
catalana com “la ciutat república com a model postnacionalista…
percebuda com un espai en el qual té lloc una experiència reeixida de
renovació de la cultura democràtica (…) Per desplegar el projecte d’una
Catalunya que sigui alhora ciutat estat i nació global (…) un espai
polític concret (que) no té propensió localista (…) més aviat es
caracteritza per prendre com a referència fonamental els reptes de la
globalització. Mira al món i té vocació cosmopolita” (pàgines 351 a
356). Globalització i cosmopolitisme com a base d’una ciutat república
postnacionalista, una tesi que, des del meu punt de vista, no s’acaba
d’explicar i justificar suficientment. I que, potser, tendeix a
confondre la idea de “no nacionalisme”, que comparteixo, amb la de
“postnacional” o, fins i tot, “no nacional”, conceptes ben diferents i
allunyats l’un de l’altre.
Després
d’una breu i ràpida referència (l’única en el llibre, per cert) a una
possible articulació política dels Països Catalans com “nació d’estats” o
“federació d’estats” (pàgina 362), els autors insisteixen en dues idees
recurrents en el llibre ( i que ja hem discutit anteriorment). Primera,
“la visió de Maragall connectava perfectament amb la lògica del canvi
d’època a la qual ens hem estat referint; una lògica en què les ciutats
globals -enteses com a nodes urbans que articulen regions econòmiques de
referència mundial- i els espais supranacionals resten protagonisme als
estats nacionals (pàgina 364). Segona, “el sobiranisme català
és profundament – i molt majoritàriament- europeista…. Per tradició, per
vocació i per conveniència, i també perquè es parteix de la convicció
que l’èxit del projecte europeu és clau per a l’equilibri i la
governança mundials (…) per als ciutadans europeus la UE
representa bàsicament tres coses: ciutadania europea, moneda compartida i
lliure circulació de persones i mercaderies (…) (i) l’únic element
irrenunciable de la tríada és la lliure circulació de persones i
mercaderies” (pàgines 366-367). Insistir que els autors s’obliden de la
lliure circulació de capitals que, en una economia amb tanta importància
de les finances, té molta més importància que la lliure circulació de
persones i mercaderies.
I els autors acaben amb dues afirmacions
més que, des del meu punt de vista caldria justificar més i més
profundament. Insisteixen en què “la Catalunya postnacionalista ja ha
començat” i, d’altra banda, que “Emocionalment Catalunya ja és
republicana”.
18| Fins aquí l’anàlisi del llibre de Marín-Tresserras que s’alinea
molt amb el que fa el que s’autoanomena esquerra europea, i que més
aviat s’hauria de qualificar d’esquerra tradicional oficial
-socialdemòcrata o eurocomunista-, quan es parla de crisi de l’estat nació, de models postnacionalistes amb vocació global i cosmopolita europeista.
Enfront
de aquesta visió, crec que és més necessària que mai la reivindicació
de la sobirania nacional i popular i d’un internacionalisme basat en les
relacions fraternals i solidàries entre els estats nacionals. En una
línia clarament anticapitalista i socialista, de transformació radical
del capitalisme, democràtica evidentment. Una línia que es debat al
voltant de partits europeus com el Laborista anglès, el Die Linke
alemany, la France Insoumise francesa, en múltiples fòrums de l’esquerra
italiana, o l’esquerra demòcrata als EUA, entre d’altres. I confessar, també d’entrada, el meu deute en aquesta visió amb treballs, entre d’altres, com els d’Alessandro Somma (“Sovranismi”), de Costas Lapavitsas (“The Left Case against the UE“), de William Mitchell i Thomas Fazi (“Reclaiming the State“), o la que apunten en el nostre país els autors del treball col·lectiu, “Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme” recentment traduït a l’espanyol, o amb el recentíssim manifest “Recommons Europe. Manifest per un nou internacionalisme dels pobles d’Europar“.
De
fet, és una visió que lligaria amb una afirmació que fan els autors,
tot i que no la desenvolupen: “Recuperar espais de sobirania, doncs, és
una de les missions principals que la República s’ha de proposar i haurà
de satisfer; al capdavall, la recuperació d’àmbits de sobirania”
(pàgina 337).
L’època actual està caracteritzada pel rebuig del
mercat autoregulat i pel procés de desnacionalització que ha acompanyat
el seu assoliment. Una cosa que ja va passar entre la primera i la
segona guerra mundial i que va donar lloc a experiències radicalment
diferents: el “New Deal” dels EUA o la revolució soviètica, d’una banda,
i els feixismes, de l’altra.
Alguns s’han referit a aquesta
situació com el “moment Polanyi” (en honor al gran antropòleg,
economista i sociòleg hongarès), és a dir el moment en el qual
la societat es veu amenaçada pels mercats (o pel neoliberalisme) de tal
manera que, per a la seva supervivència, reclama la protecció de l’estat.
Contemporàniament, alguns hi han trobat molts punts de contacte amb el
“moment populista”. Tant un com l’altre poden tenir una tendència de
dretes -quan es privilegien les identitats excloents, basades en valors
premoderns i, per tant, incapaços de produir xarxes de solidaritat entre
estats o entre pobles- o, en canvi, d’esquerres -quan els poders
públics combaten els mercats, reequilibren les forces i redistribueixen
les rendes i les riqueses entre les classes socials en conflicte per tal
d’intentar superar-lo-.
Després de la segona guerra mundial,
l’exigència d’una regulació dels mercats va significar un trencament amb
la tradició liberal i es va concretar, d’una banda, en la dràstica
limitació dels moviments de capitals com a conseqüència dels acords de
Bretton Woods i, d’altra banda, en la construcció (fins i tot en el món
capitalista) d’estructures socials i polítiques de redistribució de la
renda i la riquesa que fessin de contrapès als desequilibris de la
relació capital/treball a favor del capital quan aquesta es deixa als
simples mecanismes del mercat: és el que s’anomenà pacte keynesià o
socialdemòcrata.
És
a partir dels anys 80 del segle passat, i sobretot amb el final dels
països socialistes de l’òrbita soviètica, que es consolida l’ortodòxia
neoliberal. Una ortodòxia que es fa hegemònica, primer ideològicament i
després en les polítiques econòmiques i socials concretes, fins i tot
entre les forces de l’esquerra tradicional socialdemòcrata i
eurocomunista. Fins al punt que els hi fa perdre de vista la necessària
distinció, i fins i tot contraposició, entre el cosmopolitisme i
l’internacionalisme.
Com ha assenyalat Alessandro Somma el cosmopolitisme,
que és l’internacionalisme de les elits i del capital, serveix per a
protegir el mercat autoregulat i per a despolititzar-lo com a marc en el
qual es produeix el conflicte redistributiu. Des d’aquest punt de vista és molt convenient l’afebliment de la sobirania nacional/estatal a favor d’organismes supranacionals (com
la Unió Europea o la Unió Econòmica i Monetària) sense o amb un gran
dèficit de legitimitat democràtica i que simplement fan de “vigilants”
dels intercanvis de mercat. Per contra, l’internacionalisme
és l’expressió d’una solidaritat entre els pobles que caracteritza la
classe treballadora que ha d’adquirir al mateix temps la consciència de
classe i la consciència nacional. És a dir, la classe treballadora d’un
país ha d’esdevenir també nacional, s’ha de convertir en la classe
hegemònica de la nació tot donant-li la seva pròpia perspectiva
anticapitalista, tot reconeixent que és en el terreny de l’estat
nacional on s’aconsegueixen els drets dels treballadors, a través de les
lluites. És així com es construeixen les bases d’un internacionalisme
verdader -fraternal i solidari- que permeti arribar a una federació de
pobles lliures. L’internacionalisme comença un cop s’ha aconseguit
l’hegemonia i el poder real en la nació/estat pròpia.
Com ha assenyalat, entre d’altres, Costas Lapavitsas, no s’ha pas de negar el que és evident. El
capital s’ha convertit en internacional, les cadenes de valor són
transnacionals, hi ha un procés de globalització industrial, comercial i
financera, és evident la tendència a l’augment del pes de les finances a
l’economia. Tanmateix, aquests processos no han donat lloc a
l’eliminació o a la marginació dels estats nació. Al contrari, els
moviments descrits de l’economia global tenen, en molts casos la
direcció (o la col·laboració necessària) dels estats. Només cal pensar
en els països emergents, especialment els asiàtics i sobretot Xina, però
també en els mateixos països desenvolupats durant la crisi, o en
l’acord recent entre Alemanya i França per a una política industrial
adaptada al segle XXI, per exemple. L’estat és fonamental pel
capitalisme i en cap cas ha desaparegut.
I
avui dia, en un ambient cultural en què, massa sovint, l’esquerra
tradicional confon l’internacionalisme amb l’europeisme -que en realitat
és una declinació del cosmopolitisme- es fa més necessària que mai la
reafirmació de les raons d’una esquerra realment internacionalista i,
per tant, no cosmopolita. Després de Maastricht, davant d’una Unió
Europea neoliberal -que afavoreix el capital en contra del treball-, amb
un gran dèficit democràtic i irreformable, es fa més necessari que mai
un sobiranisme nacional/popular, democràtic, per tal de renacionalitzar
les polítiques econòmiques i reactivar la sobirania popular i el
conflicte social com a fonaments de la democràcia econòmica. Molt
particularment s’ha de recuperar la sobirania monetària i sobre el
tipus de canvi -que implica necessàriament l’abandonament de l’euro i de
la UEM- i restablir el control sobre la circulació dels factors
productius, especialment dels capitals.
Només aquesta
recuperació de la sobirania nacional/popular permetria allunyar-se dels
camins recorreguts en aquests darrers anys, tant de la realitat actual
de la UE neoliberal (i de la fe irracional en un europeisme impossible),
com també dels somnis inconsistents i quimèrics que “una altra Europa
és possible” que, en realitat, amb les seves vanes il·lusions de
modificacions impossibles dels Tractats europeus, no fan més que
reforçar els mecanismes de poder neoliberal actualment existents. Per
tant, és totalment necessària la recuperació de la sobirania
nacional/popular, tot abandonant els falsos camins de la integració
europea plantejats actualment, i tornar a formular, sobre bases
completament diferents les relacions entre els estats europeus, unes
relacions basades en la sobirania nacional/popular i en
l’internacionalisme fraternal i solidari.
Com es diu en el treball col·lectiu esmentat anteriorment (Sobiranies), la transformació del sistema econòmic exigirà una intervenció directa en la producció i les relacions socials que l’envolten.
I en conseqüència per assolir la sobirania reproductiva caldrà
desenvolupar projectes on la producció estigui dirigida a la cobertura
de les necessitats de la població -no al benefici del capital-, posant
l’accent en la reorientació de les relacions socials de producció cap a
aquesta finalitat. I, en conseqüència sembla molt apropiat avançar cap a formes de propietat no privada:
és a dir, comunal, cooperativa, municipal i estatal; desenvolupar
processos productius que no siguin explotadors, patriarcals ni
espoliadors de la natura; establir mecanismes de redistribució basats en
el dret a una vida plena; establir mecanismes de presa de decisions
democràtics, no jeràrquics ni despòtics; construir entorns socials que
permetin a totes les persones aconseguir desplegar al màxim les seves
potencialitats humanes.
La sobirania reproductiva ha de permetre
la transformació global de les relacions socials pròpies del
capitalisme, així com subvertir i transformar la reproducció del
capitalisme en la reproducció de la vida, entenent-ho com un procés en
marxa, com un procés gradual, constituent.
I aquesta sobirania
s’ha de plantejar en els diferents àmbits territorials, des del local, a
l’estatal (sobirania nacional/popular) i al global. I el
desenvolupament de la sobirania obligatòriament, haurà d’estar regit per
criteris i valors que superin l’actual model capitalista i en models de
caràcter autocentrat, endògens, que vagin adquirint gradualment certs
graus d’autonomia respecte a la dinàmica dels mercats mundials. I això
no significa que es plantegi la creació d’una economia tancada o
autàrquica sinó de considerar central el creixement derivat de les
potencialitats internes i subordinar-hi el basat en mecanismes externs.
Aquest
article s’ha beneficiat dels comentaris de diferents persones, entre
els quals Carles Badenes, Àngel Ferrero i Ivan Gordillo, a qui els hi
agraeixo molt sincerament. Evidentment, la responsabilitat final és
només meva.
