OPERACIÓ «EPIC FURY», A L'ESTIL IEMENITA

Sobre els triomfs dels houthis i l'evolució de la situació a Orient Mitjà

Tariq Ali

21 de setembre de 2026

L'ambaixada saudita a Sanà, decorada amb un mural que representa el bloqueig dels houthis als vaixells israelians. (font: The Guardian)

La setmana passada, l'exèrcit de Ansar Allah al Iemen va alliberar tota la costa occidental del país, va recuperar el port clau de Mocha, així com les illes Hanish i l'illa de Perim, la qual cosa els va atorgar el control total de l'estret de Bab el-Mandeb. Van celebrar el seu triomf amb una alegria desenfrenada. Gràcies a Netanyahu i Trump, l'Iran i Iemen controlen ara les portes de les rutes marítimes mundials d'Ormuz i Bab el-Mandeb. L'atac contra els oleoductes i altres infraestructures a l'Aràbia Saudita és conseqüència de la guerra dels EUA i Israel contra l'Iran. Abans de la guerra amb l'Iran, qualsevol intent d'aquest tipus hauria donat lloc a una agressió israeliana-estatunidenca contra l'oposició iemenita, Ansar Allah (a la qual els mitjans occidentals es refereixen com els « rebels houthis» o «aliats de l'Iran», com si no tinguessin identitat pròpia al país en el qual fa diversos segles que viuen). Però les municions estatunidenques s'han esgotat greument en els últims sis mesos, la qual cosa fa que l'Administració Trump es mostri poc inclinada a acudir en ajuda dels seus servils dependents. El príncep hereu saudita MBS, presa del pànic, està fent una ronda de visites suplicant ajuda. Els seus amics íntims als EUA i Israel tanquen l'orella i el seu altre amic, Epstein, porta molt temps mort.

De fet, és l'ordre defensada pel Consell de Seguretat de l'ONU, amb l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs al capdavant, la que ara sembla precària. Les peticions saudites d'intervenció directa han quedat sense resposta per part de Trump. La seva negativa és, en part, una elecció estratègica: per fràgil que sigui, l'alto el foc de juliol amb l'Iran continua vigent i Ansar Allah ha deixat clar que el seu bloqueig de Bab el-Mandeb s'aplica únicament als saudites. Fins i tot aquesta administració irracional sembla reconèixer uns certs límits. Els cosignataris saudites del Pacte de la Meca, Turquia i el Pakistan, han deixat clar que ells tampoc tenen intenció de fer la guerra al Iemen des de l'aire, i molt menys d'enviar tropes terrestres. Al no tenir el suport militar dels seus benefactors habituals, MBS va volar al Caire dimecres passat per a fer una crida al dictador Al-Sisi.

Seria una gran ironia que Egipte cedís una part del seu exèrcit per a lluitar del costat de l'Aràbia Saudita al Iemen. Les ments més assenyades del Caire recordaran l'última vegada que Egipte va intervenir en aquest país. En el nord, els nacionalistes nasseristes van triomfar sobre l'imamat sostingut per l'Aràbia Saudita en 1970 després d'un tràgic conflicte. En el sud, comunistes i socialistes van expulsar als britànics de la ciutat portuària d'Aden, que controla l'entrada al Mar Roig a través de l'estret de Bab el-Mandeb. En aquesta ocasió, els nacionalistes iemenites acaben de fer el mateix amb els ocupants àrabs: l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs. L'ambaixada saudita tancada a Sanà ha estat decorada amb un mural que representa a un combatent iemenita ordenant a un vaixell que es detingui. Per descomptat, Egipte i l'Aràbia Saudita han trobat una causa comuna en nombroses ocasions des de llavors; el recent control dels houthis sobre l'estret de Bab el-Mandeb no és més que l'últim exemple. Egipte va perdre al voltant de 7.000 milions de dòlars entre 2023 i 2024 a causa de la inestabilitat del Mar Roig i no vol que els seus ingressos continuïn disminuint. Així i tot, Egipte s'ha negat fins ara a oferir suport militar als saudites.

Els saudites fan bé de buscar ajuda. Els iemenites no faran marxa enrere. Iemen, com va confirmar fa uns dies un publicista israelià, s'ha convertit en «el cavall fosc d'aquest conflicte». Iemen, l'únic país àrab —governat en part per neonacionalistes houthis— que va sortir en defensa dels palestins després del 7 d'octubre i, més tard, dels iranians, és una terra antiga. És un dels països més antics de la regió, el centre d'una civilització del Pròxim Orient que va florir fa 3.000 anys i el bressol del cafè (una afirmació qüestionada pels etíops). Sanà, la capital del Iemen, ja existia quan encara s'estava escrivint i revisant l'Antic Testament. Avui dia, a diferència dels seus estats veïns, és un dels països més pobres del món a causa de les contínues guerres i a les severes sancions de l'ONU, la UE i els EUA.

Els iemenites són un poble extraordinàriament decidit i resistent. Durant el segle XX es van produir tres guerres civils, i l'intent de desarrelar a la seva població per a convertir al Iemen en un país «normal» com l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs ha fracassat. Ansar Allah, sovint denominat «els houthis» pels líders de la tribu xiïta més gran originària del nord del país, ha atacat repetidament als seus ocupants saudites i de la Unió dels Emirats Àrabs, així com als qui ocupen Palestina. El resultat? El semiaïllament dels saudites, que sofreixen atacs regulars contra les seves instal·lacions petrolieres, una guerra efectiva per part dels iemenites que ha obstaculitzat greument la producció de cru en el Regne i que no pot sinó agreujar la crisi mundial.

Aquest és un dels resultats de la demencial guerra desencadenada per Trump i Netanyahu contra l'Iran fa sis mesos i mig, que els aliats del Regne Unit i la UE han recolzat amb massa entusiasme. L'altre, més greu en molts aspectes, és el mal causat pels atacs aeris iranians contra bases estatunidenques a la regió. No es tracta de rumors sense confirmar en Internet, sinó d'informació publicada en l'«Informe de l'Inspector General del Pentàgon sobre l'Operació Epic Fury» el 14 de setembre. Segons l'informe, des de l'inici de l'«Operació Epic Fury», els atacs iranians han danyat o destruït centenars d'edificis i estructures en bases estatunidenques de Kuwait, Bahrain, Qatar, la Unió dels Emirats Àrabs, l'Aràbia Saudita, l'Iraq, Oman i Jordània, com també dotzenes d'avions estatunidencs.

Ficar-se en una altra guerra en nom dels saudites, amb les eleccions de mitjan mandat tan a prop i el perill que els iemenites tanquin completament l'estret de Bab el Mandab, no és precisament una jugada que Trump pugui permetre's. Però vendre armes estatunidenques als saudites? No hi ha problema. A principis d'aquesta setmana, l'Administració Trump va aprovar la tan anhelada compra per part de l'Aràbia Saudita de gairebé 50 avions de combat F-35, un acord que li costarà al regne saudita la insignificant suma de 24 300 milions de dòlars. No compensarà els milers de milions de dòlars dels contribuents perduts fins ara en la guerra contra l'Iran, però ajudarà a reduir lleugerament la magnitud de les pèrdues. La gran pregunta és: a quin grup de mercenaris contractaran els saudites per a pilotar-los? La venda, que encara ha de ser aprovada pel Congrés, suposaria una desviació sense precedents del compromís legal dels EUA de proporcionar a Israel l'armament més avançat disponible en comparació amb el que subministra a altres aliats de la regió. A grans mals, grans remeis. Mentrestant, als subordinats europeus dels EUA, que s'afanyen per reconstruir els seus propis sectors de defensa, Washington els ha comunicat que han d'esperar considerables retards en el lliurament de míssils a causa de la nova escassetat de municions dels EUA.

Mancant més ajuda, l'ocupació del Iemen per part de l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs bé podria arribar aviat a la seva fi, i un govern nacionalista al Iemen, no reconegut pels saudites i els seus partidaris occidentals, suposaria un important canvi en la relació de forces. Els meus amics àrabs, massa optimistes, prediuen que qualsevol canvi d'aquest tipus podria enderrocar al mateix règim wahabí, però és poc probable que els Estats Units permeti que això ocorri. Les conseqüències per a ells serien desastroses i tota la regió podria escapar al domini i control israelians. Hi ha informes que els saudites, a més de difondre rumors forassenyats en el sentit que «els houthis estan llançant drons en direcció a la Meca», estan demanant ajuda als xinesos per a resoldre la crisi. A més de ser un senyal que la decisió de combinar el genocidi de Gaza, les matances massives a Cisjordània i la guerra contra l'Iran ha resultat un greu fracàs, i això revela l'aïllament de l'entitat dels Al Saud, alguna cosa que no vèiem des de la crisi del petroli de la dècada de 1970.

Així és com es presenta la situació en aquest moment, però està evolucionant ràpidament. Trump ha declarat avui que s'està preguntant «si faré volar per l'aire a tota la nació [l'Iran] i quan ho faré», mentre es difonen informes sobre una possible ofensiva contra el Iemen i es reprenen els atacs contra l'Iran. Només el temps ho dirà...

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/operation-epic-fury-yemeni-style?