ABOLIR LES NACIONS UNIDES

Sobre el recent circ a Nova York i la veritable història de l'ONU.

Tariq Ali

27 de setembre de 2026

Després d'haver fracassat a l'hora de detenir un genocidi a Palestina, després de no haver protestat ni tan sols contra (1) el segrest del president veneçolà amb acusacions totalment falses, (2) la instauració i aprovació d'un govern titella al país, (3) les sancions a Cuba que l'han portat a prop de l'extinció, en contra de la voluntat d'una àmplia majoria dels membres de l'ONU, (4) l'inici d'una guerra no provocada contra l'Iran, (5) la negativa a garantir un acord a Ucraïna, sorgeix una pregunta. Per a què serveix l'ONU? I si la resposta és «per a molt poc», per què no abolir-la i buscar altres solucions més representatives? La meva modesta proposta és abolir l'ONU, vendre l'edifici que es va comprar originalment a Rockefeller i donar els ingressos als països necessitats.

Va haver-hi dos moments culminants en la recent reunió de l'ONU a Nova York. El primer va ser la ja habitual sortida en massa, després de 2023, de la majoria dels representants nacionals quan el destacat criminal de guerra Netanyahu va pujar a l'estrada. El segon va ser que el seu mentor Donald Trump especulés pensativament des d'aquesta mateixa estrada sobre si hauria o no d'«aniquilar la República Islàmica, i fer-ho ràpidament». Quant a l'«Estat absolutament fallit» de Cuba, Trump va assegurar que «la llibertat arribarà». El president i el ministre d'afers exteriors iranians van respondre amb duresa. En el seu discurs, Lula va defensar enèrgicament a Cuba enfront de les sancions totals imposades pels EUA per a aixafar a l'illa. Va ser reconfortant, però va tenir poc impacte.

Aquests són moments culminants perquè reflecteixen en què s'ha convertit l'ONU i en el que FDR (sí, ell) sempre va voler que fora: un instrument eficaç de les polítiques globals dels EUA. No gaire diferent del desig de Woodrow Wilson que la Societat de Nacions, creada després de la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles, apliqués essencialment les polítiques estatunidenques. En tots dos casos, l'oposició a la creació d'aquests organismes internacionals va provenir del mateix interior dels EUA. Els republicans del Senat continuaven sent abolicionistes de cor i van tirar per terra el pla de Wilson. El successor de Roosevelt, Harry Truman, va restar importància a l'ONU malgrat utilitzar-la per a intervenir en la guerra civil de Corea de 1950-1953. Es podia fer servir, per descomptat, però havia de continuar sent sempre un instrument secundari. Dean Acheson escriuria més tard i insistiria que, encara que l'ONU era «sens dubte una contribució estatunidenca a un món convuls, jo personalment estic lliure de la més petita sospita de paternitat».

Des del principi, les estructures de l'ONU han estat antidemocràtiques. Els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU són els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Un sol veto basta per a impedir qualsevol acció. El veto dels EUA fins i tot a l'acció més moderada contra Israel ha convertit a aquest organisme en objecte de burla. L'Assemblea General és una mera façana. Manca per complet de poder. Pot votar amb gran majoria a favor d'aixecar les sancions contra Cuba, però això no significa res en la pràctica. En les últimes dècades, els presidents dels EUA (Bush fill a l'Iraq, Trump i Netanyahu a Palestina i l'Iran) han dut a terme els seus assumptes bruts sense cap consulta en el Consell de Seguretat de l'ONU. Predomina l'unilateralisme, o la primacia de la Casa Blanca. Bush no estava segur que el Consell de Seguretat de l'ONU permetés una invasió en 2003. Una vegada que l'Iraq va ser bombardejat i ocupat, mentre morien desenes de milers de civils iraquians, el Consell de Seguretat de l'ONU va expressar amb orgull el seu suport unànime a l'ocupació del país. Així, Rússia, la Xina, Gran Bretanya i França van acceptar en aquell moment que els interessos econòmics i la seguretat dels EUA eren coetanis.

Malgrat aquest suport, els EUA mai va considerar a l'ONU com el seu instrument preferit d'hegemonia. Els líders estatunidencs creien que la primacia s'assegurava millor a través de l'OTAN i altres aliances que ells controlaven. Fa uns dies, el secretari general de l'OTAN, un polític holandès de segona fila anomenat Rutte, va anunciar molt clarament en públic que tots i cadascun dels països de l'OTAN havien col·laborat en l'agressió israeliana-estatunidenca contra l'Iran. Per molt que Erdogan vociferi el contrari. El mateix ocorre a Ucraïna. Les dues guerres actualment en curs són guerres dels EUA dutes a terme a través de l'OTAN. Aquest organisme, suposadament defensiu, és un instrument descarat de l'imperialisme estatunidenc.

Necessitem una SPATO (South-Pacific Treaty Organisation) com a contrapès a l'hegemonia estatunidenca. La reunió de Xi Jinping amb Trump a la Casa Blanca aquesta setmana va ser significativa. Sens dubte, Xi Jinping és conscient que totes les seves paraules sobre la coexistència pacífica entre els EUA i la Xina signifiquen molt poc per a la classe dirigent actual dels EUA La crida de Gorbatxov a favor d'«una llar europea comuna» va ser rebutjat de manera similar per l'elit de la UE, i la petició de Ieltsin que es permetés l'entrada de Rússia en l'OTAN va ser rebuda amb riallades en les cancelleries europees. Ara sabem per què.

No obstant això, les dues institucions de l'ONU que els Estats Units van aprovar sense reserves van ser de caràcter econòmic: l'FMI i el Banc Mundial, encara que la bogeria aranzelària de Trump podria obligar el Banc Mundial a donar una resposta moderada en algun moment. Curiosament, va ser Samuel Huntington qui va exposar l'argument sense embuts:

Al llarg de les dues dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, el poder del Govern dels Estats Units en la política mundial i el seu interès a desenvolupar un sistema d'aliances amb altres governs contra la Unió Soviètica, la Xina i el comunisme van crear les condicions polítiques subjacents que van fer possible l'auge del transnacionalisme [empresarial]. Europa occidental, Amèrica Llatina, Àsia Oriental i gran part d'Àsia Meridional, Orient Mitjà i Àfrica formaven part del que eufemísticament es denominava «el Món Lliure», i que en realitat era una zona de seguretat. Als governs dels països d'aquesta zona els resultava beneficiós: (a) acceptar una garantia explícita o implícita per part de Washington de la independència del seu país i, en alguns casos, de l'autoritat del govern; i (b) permetre l'accés al seu territori a diverses organitzacions estatunidenques, tant governamentals com no governamentals, que perseguien objectius que aquestes organitzacions consideraven importants… La «Pax Americana», com la va definir I. F. Stone, «és l'“internacionalisme” de Standard Oil, Chase Manhattan i el Pentàgon». [Samuel Huntington, «Transnational Organizations in World Politics», World Politics, abril de 1973.]

Un altre especialista en Relacions Internacionals, el professor Peter Gowan, en un magistral assaig sobre l'ONU publicat a la New Left Review, va esbossar la història de l'organització amb un detall penetrant, assenyalant que les inclinacions socialdemòcrates del New Deal en l'àmbit nacional sempre anaven acompanyades de depredacions a l'estranger:

Una vegada instal·lat a la Casa Blanca, FDR volia, per sobre de tot, reforçar el poder militar estatunidenc. Una vegada en la Presidència, va enviar a Sumner Welles a aixafar la revolució de 1933 i instaurar la dictadura de Batista a Cuba, va acaronar a clients com Somoza a Nicaragua i —conscient de la necessitat dels vots catòlics al seu país— es va encarregar d'ajudar a Franco imposant un embargament d'armes a la República Espanyola durant la Guerra Civil. El feixisme li inspirava poc temor.  Les relacions amb Mussolini eren excel·lents; Vichy, un soci diplomàtic normal. L'Alemanya nazi, d'altra banda, Roosevelt —encara que poc inclinat a oferir cap refugi als refugiats jueus— la considerava el ressorgiment d'una amenaça expansionista sense pal·liatius; igual que Churchill, qui també tenia experiència naval de la Primera Guerra Mundial. Així, una vegada que van esclatar els combats a Europa, i fins i tot abans que els Estats Units entrés en la guerra, l'Administració Roosevelt ja mirava cap a un nou món, liderat pels Estats Units, més enllà d'ella.

A mesura que el segle XX arribava a la seva fi, els Estats Units s'enfrontava a la reunificació alemanya, però a l'equip que dirigia la Casa Blanca no el preocupava massa. Els Estats Units no tenia la més petita intenció de retirar les seves tropes ni de dissoldre l'OTAN. Això significava que tampoc hi hauria sobirania alemanya. Enrere havien quedat els dies en què es permetia als europeus muntar rebequeries i Kissinger pogués queixar-se en resposta que «els europeus obtenen defensa gratuïta i no donen res a canvi». «Són com adolescents; volen que els cuidin i, al mateix temps, donen una pallissa als seus pares». Una exageració típica de Kissinger. Degué estar confonent a les elits europees amb els adolescents xinesos que van alimentar la Revolució Cultural.

A Natopolitanism: The Atlantic Alliance Since the Cold War, una excel·lent recopilació d'assajos crítics sobre el passat i el present de l'OTAN, hàbilment editada per Ramat Anderson, destaca especialment l'article del mateix editor. Anderson conclou així:

Els dirigents de l'OTAN poden presumir que la seva és «l'aliança més reeixida de la història». Pionera del renaixement liberal a Europa de l'Est, guardiana de la globalització, vigilant de la il·legalitat internacional: la varietat de les seves missions, encara que no sempre compatibles amb els seus principis, dona fe de la prepotència del seu timoner. Les files de l'OTAN es van duplicar amb escreix en les tres primeres dècades després de la fi de la Guerra Freda, amb la incorporació de nous membres a un pacte que, excepte en el nom, no estava limitat per l'àmbit geogràfic del Tractat de l'Atlàntic Nord. La relació de dependència de la UE respecte a ella queda codificada en el Tractat de Lisboa de 2009, que estipula que cap política de seguretat europea ha de posar en perill els compromisos amb l'Aliança Atlàntica. Com a mecanisme per a disciplinar als aliats, mediar en les seves disputes i gestionar els problemes imperials, el seu historial a l'hora d'imposar l'hegemonia estatunidenca sobre Europa és innegable.

Aquest llibre és totalment recomanable. Tard o d'hora, l'actual ONU s'enfonsarà a mesura que el seu paper es faci més evident. Dubto que siguin els xinesos, els russos, els brasilers o els sud-africans els qui prenguin la iniciativa i es retirin de l'ONU. Si ocorre, serà perquè els Estats Units ha perdut interès. És una llàstima esperar fins llavors. Hauria d'abolir-se ja.

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/abolish-the-united-nations?