«The Uprising»

Dylan Riley

23 de setembre de 2026

Mai he escrit sobre cultura popular perquè, en general, em semblava que tenia poc a aportar al respecte. Però «The Uprising», la recent pel·lícula sobre la regirada pagesa de 1381, m'ha semblat massa interessant per a deixar-la passar sense comentar-la. No sé si va ser una bona pel·lícula. Gran part d'ella em va semblar bastant tediosa, i la transformació del protagonista —el serf comú al qual es fa referència únicament com «Plowman» (en referència al poema de William Langland) al llarg de tota la pel·lícula— en un heroi d'acció cap al final resultava, com a mínim, incongruent.

No obstant això, malgrat aquests defectes, la pel·lícula capta sens dubte l'esperit de l'època, aquesta melancolia confusa que tant caracteritza al nostre món contemporani, fins i tot en la seva paleta de grisos sobre grisos. De fet, els paral·lelismes amb el present són maldestrament obvis. La Pesta Negra substitueix a la COVID-19; les classes de terratinents corruptes i parasitaris, amb el monopoli de la tecnologia de la informació en forma del Domesday Book, són una referència a penes vetllada a la nostra elit actual; el feudalisme real, per dir-ho així, que llança una llum retrospectiva sobre el seu simulacre tecnològic. Els mateixos serfs són retratats de manera ambigua com a potencials agents d'alliberament i com una massa de xenòfobs sanguinaris i sense criteri que culpen als estrangers —en aquest cas, als comerciants holandesos— de la seva infeliç situació. És difícil no veure'ls com un substitut de la tan injuriada classe treballadora blanca, voluble i presa fàcil de fanàtics i xerraires de tota mena. Què hi ha dels personatges històrics de John Ball i Watt Tyler? El primer apareix com un fanàtic ingenu, i el segon com un servidor de la causa bastant maldestre però lleial.

I la postura política de Plowman? Quina és? Malgrat la seva falç, que llueix de manera prominent i maneja amb mestratge, no és bolxevic. No lluita per cap ordre social alternatiu, sinó més aviat per la justícia real, i quan aquesta falla, es refugia en una fantasia anarquista: «aquí no hi ha reis», afirma en la coda a l'estil Robin Hood de la pel·lícula.

Quina conclusió treure de tot això? Podríem començar per com la pel·lícula retrata el mateix esdeveniment històric, la importància del qual no pot subestimar-se. Quant a la qüestió més bàsica —si l'aixecament va triomfar o va fracassar—, de fet no és possible donar una resposta clara. Això és perquè la qüestió és que la sèrie de revoltes i lluites que van seguir a la crisi demogràfica de la Pesta Negra a Anglaterra van acabar en un empat aproximat, i és precisament això el que constitueix la seva importància històrica mundial: la llibertat personal per als antics serfs i la seguretat de la propietat per als senyors. Potser és impossible retratar conseqüències no desitjades a aquesta escala de manera dramàtica, com si l'astúcia de la història escapés a les rígides limitacions de la narrativa cinematogràfica.

Hi ha un altre element que val la pena destacar en relació amb la representació implícita de les nostres circumstàncies contemporànies. I aquí és on resideix la veritable importància de «Uprising». La raó és que la pel·lícula capta molt bé el que podria denominar-se la condició post utòpica. Els seus protagonistes principals es troben atrapats entre una exigència políticament inerta de tracte just per part d'una elit social venal i una retirada anarquista del món igualment ineficaç. El que queda fora del seu abast és fins i tot el més petit indici d'un ordre social alternatiu plausible.

Totes dues observacions, preses en conjunt, condueixen a una conclusió que podria resultar alhora reconfortant i desconcertant. Això és perquè la pel·lícula, i l'esdeveniment que retrata, suggereixen la importància d'una virtut crònicament subestimada en l'esquerra intel·lectual: la humilitat. La crua realitat és que el significat de les nostres accions i les nostres idees no ens pertany, sinó que forma part d'un procés que, misteriosament, s'apropia d'elles i els dona un nou propòsit. Com a actors en el drama de la història, no podem conèixer els papers que interpretem fins molt després que el nostre breu moment de glòria hagi acabat. La tasca consisteix a lluitar pel que està al nostre abast, al mateix temps que reconeixem que no ho comprenem ni podem comprendre-ho.

 

 

Dylan John Riley és sociòleg i acadèmic estatunidenc. El seu treball s'enfoca sobretot en la recerca a fons del capitalisme, el socialisme, els règims de coneixement, les democràcies i l'autoritarisme. Catedràtic de Sociologia de la Universitat de Califòrnia, Berkeley; Membre del Comitè Editorial de la New Left Review (NLR). Llicenciat en la New School for Social Research; Màster en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Doctor en Sociologia per la Universitat de Califòrnia (UCLA). Entre els seus llibres estan: Perdita: On Loss (Verso, 2024); Microverses: Observations from a Shattered Present (Verso, 2022); Les bases cíviques del feixisme a Europa: Itàlia, Espanya i Romania 1870-1945 (Reeditat per Verso, 2019). Ha publicat en revistes indexades com el American Journal of Sociology, American Sociological Review, Catalyst, Social Science History i Comparative Studies in Society and History. Escriu regularment per a la revista estatunidenca Jacobin i per a la New Left Review.

Traduït de les Notes on the Moment de l’autor: https://rileysociology.substack.com/p/the-uprising?