Res és massa difícil per a la classe treballadora.

Richard Seymour

29 de juny de 2026

La consciència sempre va per darrere de la realitat. Les nostres vides són planetàries, però la nostra experiència és provinciana. Som vagament conscients que una cosa anomenada «canvi climàtic» està fent la vida més difícil, i que el que estem fent ara mateix ho està empitjorant. Però, mancant mediacions polítiques intel·ligents que ens permetin comprendre la totalitat de manera pràctica, la tendència és desvincular causa i efecte.

Fa cinquanta anys, les temperatures que s'acaben de registrar durant l'onada de calor a Europa haurien estat pràcticament impossibles el mes de juny. Fa vint anys, haurien estat improbables. No va haver-hi res inusual en el patró meteorològic que acaba de passar: un corrent del sud procedent del nord-oest d'Àfrica que va formar un «bloc omega» —una massa d'aire saharià sec, càlid i d'alta pressió atrapada entre fronts més freds— que es va estacionar sobre Europa occidental. L'aire retingut sota es va comprimir i es va escalfar i, atès que el sistema estava estancat, la calor es va acumular en lloc de dispersar-se.

L'única cosa nova, en comparació amb fa mig segle, va ser el grau de forçament radiatiu. En conseqüència, les temperatures mitjanes van ser uns 3,5 graus més altes del que haurien estat en 1976, i 2 graus més altes que en 2003. Com és habitual, els efectes es reforcen mútuament: la sequera rècord de maig ja havia despullat d'humitat a la capa superior del sòl i esgotat la capacitat d'evaporació de la terra. Les illes de calor urbanes es van convertir en zones mortals, especialment per a les persones majors atrapades en les seves llars sense aire condicionat, que representen nou desenes parts de totes les morts per onades de calor: es preveu que aquestes morts augmentin un 257% per a 2050.

També es pot observar un bucle de retroalimentació positiva similar en els incendis forestals del Regne Unit, històricament lleus, però que s'han agreujat: el canvi climàtic provoca majors precipitacions a l'hivern i menors a l'estiu, cosa que significa que la biomassa creix i s'asseca, alimentant els incendis. Això ens passa constantment amb el canvi climàtic. El gel es fon, la qual cosa redueix l'efecte albedo*, augmenta la retenció de calor i accelera el desglaç. La taigà crema, la qual cosa augmenta la concentració de carboni en l'atmosfera, eleva les temperatures i fa que cremi durant més temps i amb més intensitat. La calor augmenta la necessitat social d'aire condicionat —dissenyat originalment per a controlar el clima en la indústria que fa servir combustibles fòssils— i, al seu torn, eleva els pics de demanda elèctrica al mateix temps que allibera gasos d'efecte d'hivernacle (HFC).

En general, l'efecte bumerang ecològic, com a forma tangible del que Jason W. Moore denomina «valor negatiu», corroeix la massa futura de plusvàlua potencial disponible per a la inversió mitjançant pertorbacions en el transport, l'educació i el treball, la qual cosa frena el «creixement», eleva els costos de les assegurances, impulsa a l'alça el cost de la producció alimentària i afecta els ingressos de les llars més desfavorides. Els Estats capitalistes, que persegueixen competitivament el creixement en condicions cada vegada més dures —en les quals les «naturaleses barates» fins ara es tornen costoses—, contemplen mesures encara més despietades, entre les quals s'inclou descartar, o almenys ajornar, aquestes promeses noblement impotents de «zero emissions netes». O bé podrien incloure intents de rebaixar el valor de la naturalesa una vegada més mitjançant formes d'imperialisme depredador i curt terminista que busquen traslladar els costos a una humanitat d'un sol ús. I en fer-ho, generen més valor negatiu, empitjorant la seva pròpia situació a llarg termini. El sistema, que té la seva forma de racionalitat objectiva i computacional, només pot reproduir-se de manera irracional. I al final, el tegument** del capital es fa miques? Òbviament no.

Tornant a la nostra consciència provinciana, considerem el debat irreal sobre l'energia al Regne Unit des que els Estats Units i Israel van iniciar el seu assalt conjunt contra l'Iran. S'ha alçat el clam —principalment, encara que no de manera exclusiva, per part dels qui pensaven que la Gran Bretanya havia de seguir a Trump a l'infern— perquè es concedeixin noves llicències per a l'explotació de petroli i gas en la Mar del Nord. Els conservadors i Reform, juntament amb diverses figures del Partit Laborista, el sindicat GMB i la direcció «d'esquerres» de Unite the Union, han encapçalat aquesta campanya.

La dreta ha culpat al «fanatisme pel zero net» d'Ed Miliband de destruir llocs de treball i encarir les factures d'energia. Això era d'esperar, igual que l'inexacte sado-kitsch amb el qual la dreta ha reaccionat en general davant l'onada de calor: en la meva època no ens queixàvem, els britànics eren més resistents, gaudien d'un gelat, anaven a la platja, no es quedaven asseguts ploriquejant. Més alarmant i perillosa és la postura dels dos sindicats que ara, absurdament, mentre se superen nous rècords de calor, estan pressionant per a impedir que Ed Miliband es converteixi en ministre d'Hisenda a causa del seu compromís amb la descarbonització. El seu argument és que per descomptat que hem de tenir energia neta amb el temps, però fins al dia en què s'hagi aconseguit una «transició justa», hem d'esgotar les reserves de la Mar del Nord per a reforçar la nostra seguretat energètica. Saben que això és una ximpleria. L'energia de la Mar del Nord es ven en el mercat lliure a preus fixats a escala mundial: esprémer el poc que queda per explotar no servirà de res per a millorar la seguretat energètica del país. Estan pressionant en nom dels «llocs de treball», la forma més estúpida de sectarisme econòmic estret de mires. I així, objectivament, i sense voler idealitzar el reformisme climàtic anèmic de Miliband, estan pressionant en contra de les necessitats a més llarg termini i més generals de la classe treballadora.

En principi, els sindicats es troben entre les organitzacions que poden permetre a la classe treballadora comprendre i actuar sobre la totalitat d'una manera que satisfaci les seves necessitats més universals. I, per a ser justos, la majoria dels sindicats no fan costat a Unite ni al GMB en aquesta qüestió. Què ha passat? Per què Sharon Graham, aparentment triada des de l'esquerra, es veu constantment reduïda —en aquest tema i en el de la despesa en defensa— a la lògica més feble del que Gramsci denominava «corporativisme econòmic»? En part, això potser es tracta, en part, d'una simple qüestió de l'enfocament sindicalista de Graham respecte a la política sindical. Però hi ha més en joc. Recordem que, segons Gramsci, el moment corporativista-econòmic representa la forma espontània de la consciència sindical quan cap aparell hegemònic l'ha elevat més enllà de l'interès immediat del gremi i l'empresa. Només existeix l'exigència concreta i immediata d'aquests llocs de treball, aquests salaris i aquestes seccions sindicals que paguen les seves quotes.

Durant anys, va haver-hi un debat en l'esquerra britànica i en els sindicats sobre la necessitat d'una ecologia de la classe treballadora basada en una aliança amb activistes climàtics entorn d'un conjunt de polítiques transformadores, favorables als treballadors i ecologistes. No se suposava que això fos simplement additiu —els treballadors aportant la gent i la influència estratègica, els ecologistes un ecologisme correcte però abstracte i moralista—. Qualsevol aliança d'aquest tipus seria pedagògica i constitutiva, en la qual cada participant s'alliberaria del seu propi provincialisme específic. I, en resum, la forma política que havia d'adoptar aquesta aliança naixent era el Green New Deal. Al Regne Unit, això estava vinculat al projecte de Corbyn, que va implosionar a la fi de 2019 —després de no haver sabut abordar l'espinós assumpte del Brexit ni defensar-se adequadament de la caça de bruixes per antisemitisme—, just després de la conferència d'estiu en la qual el partit es va comprometre amb una versió radical del Green New Deal. No sofrim, com sí que ho va fer l'esquerra estatunidenca, de transformisme, perquè després de desembre de 2019 mai va haver-hi cap possibilitat concreta de dur a terme aquesta estratègia com un conjunt de polítiques. A aquesta coalició momentània —que també va suposar el punt àlgid de l'estratègia d'Extinction Rebellion d'«ocupar» alguns espais públics mitjançant festivals— li va seguir una tornada a les accions climàtiques moralistes i d'autoisolament que van catalitzar l'autoritarisme estatal, i un relatiu quietisme climàtic per part dels sindicats.

Així que aquí és on ens trobem: sobretot, vivint les conseqüències dels nostres propis fracassos del passat. En un moment en el qual res té sentit, excepte a la llum del planetari, ens estem replegant cap als horitzons més provincians i miops, en els quals fins i tot Ed Miliband resulta massa radical per a dos dels sindicats més grans del país.

 

* Efecte albedo: capacitat que té una superfície per a reflectir la radiació solar que torna a l’espai.

** Tegument: coberta natural que envolta, protegeix i aïlla el cos d'un ésser viu o un dels seus òrgans.

 

Richard Seymour és un periodista, sociòleg, assagista i activista polític nord-irlandès i resident a Londres. Doctorat per la London School of Economics, destaca per les seves anàlisis polítiques des d'una perspectiva d'esquerra i és editor de la revista Salvage. Ha escrit assajos influents com Corbyn: The Strange Rebirth of Radical Politics, The Twittering Machine (sobre l'impacte de les xarxes socials) i el seu treball recent Disaster Nationalism: The Downfall of Liberal Civilization (2024). Col·labora habitualment, entre altres a The Guardian, Jacobin i London Review of Books

Traduït del Patreon de l’autor: https://www.patreon.com/richardseymourwtf/posts/nothings-too-hot-162425157?