Sobiranies i internacionalisme versus obertura postnacionalista (I)

Fa uns dies a Catarsi Magazin em varen publicar la primera part d'aquesta "Lectura crítica del llibre de Joan Manuel Treserras i Enric Marín "Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme".

 Per Antoni Soy

• 2 de Maig de 2019

1| Fa relativament poc s’ha publicat el llibre “Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme” d’Enric Marín i Joan M. Tresserras. Aquí se’n pretén fer una lectura crítica, així com apuntar algunes alternatives en relació a certs temes que s’hi plantegen. Diuen els autors que “volen contribuir a caracteritzar el projecte de la República. Pretenem exposar perquè la República catalana no segueix la pauta dels models d’estat clàssics (…), és diferent dels processos de construcció dels estats-nació” (pàgina 17).

Des del meu punt de vista, el principal interès del llibre, a més d’algunes idees interessants que, totalment o parcialment, puc compartir, rau en el fet que dos intel·lectuals (“orgànics” diria Gramsci), molt propers al que sembla (o diuen) que serà el partit amb més suports a Catalunya en els anys vinents, exposin de manera sistemàtica, en forma de llibre (més enllà doncs d’epístoles, sermons, entrevistes i articles de diari), el que ells creuen que serà el pròxim futur del país.

2|Crec que és important l’aclariment que “no és ni vol ser un text acadèmic (…) No és un llibre d’història, ni d’economia, ni de comunicació, ni de ciència política (…) sense cap pretensió “científica”. És un assaig o potser millor, un “pamflet” en el sentit que Joan Fuster donava als seus escrits d’intervenció cívica” ( pàgina 19). Pro memòria és interessant recordar com defineixen aquests termes els diccionaris, sigui el DIEC o el DEC. Consideren un assaig, un llibre de gènere en prosa no narratiu, que aborda d’una manera lliure i no especialitzada els problemes més diversos. Un pamflet, en canvi, seria un llibre imprès, de molt poques planes, on s’ataca violentament algú o alguna cosa. Sembla molt pertinent, en aquest cas, la referència a Joan Fuster que deia “la meva vocació era i és l’assaig, però no compensa econòmicament sinó en la forma menor de l’article….per això he hagut de confeccionar pamflets quan ha convingut, quan veia que ningú més no els escrivia”.

Per tant, com tot assaig/pamflet pot contenir afirmacions, hipòtesis, tesis sobre determinades qüestions, que poden estar condicionades per una determinada visió normativa, ideològica, basada en certs valors, evidentment totalment lícita. Però, hi poden haver altres visions, igualment lícites, sobre les qüestions esmentades.

3| La primera part del llibre està dedicada als fets d’octubre de 2017, el seu origen i la seva significació. Sobre aquest tema la bibliografia existent ja és inacabable, des d’escrits seriosos (em sembla especialment recomanable el de Josep Mª Antentas, “Espectros de octubre. (Per)turbaciones y paradojas del independentismo catalán”) a simples reculls d’anècdotes. Crec que els autors no pretenen, en cap cas, fer una interpretació original del període i s’apunten a la tesi de l’article de Jordi Muñoz, “Les tres hipòtesis d’octubre”. Un article molt interessant que planteja que, en aquell moment, hi havia tres hipòtesis: la negociació, la insurrecció i la desconnexió (secessió unilateral que l’estat no podria impedir), i que pels autors “avui és evident que cap de les tres no podia funcionar” (pàgina 33).

Però el tema és, hi havia alguna altra possibilitat, almenys teòrica? I la resposta és que si, i que en aquells moments alguns (des de tot el ventall polític de l’independentisme i de l’autodeterminisme català) van plantejar, i varen fer arribar als que podien prendre decisions o almenys influir en elles. L’1-O i el 3-O l’independentisme i l’autodeterminisme republicà encara tenien la iniciativa política, la legitimitat moral i la simpatia internacional després de la brutalitat repressiva de l’estat contra ciutadans pacífics que només volien votar i, per tant, hi havia la possibilitat de convocar eleccions plebiscitàries (el 4-O no el 26-O quan ja s’havia perdut l’oportunitat política) que els republicans podíem guanyar clarament. Evidentment, sempre serà una hipòtesi especulativa impossible de demostrar, però almenys no ens oblidem que existia.

4| Parlen de l’aznarisme com “una barreja aparentment contradictòria de liberalisme i intervencionisme autoritari. Només aparentment, perquè (…) l’alquímia semàntica de l’aznarisme va consistir a confondre liberalisme amb desregulació econòmica” (pàgina 77). En definitiva, segons ells, l’aznarisme com a avançada del que després s’ha conegut com a “democràcia il·liberal”. Des del meu punt de vista, l’aznarisme, és també, la continuació (perquè ja havia començat amb els governs de Felipe González) i l’aprofundiment de les polítiques econòmiques i socials neoliberals a l’estat espanyol. És a dir, desregulacions dels mercats, privatitzacions, començament de les retallades de l’estat del benestar i de les reformes del mercat de treball; en definitiva, polítiques a favor del capital i en contra del treball i dels treballadors i les classes populars. Perquè no són les sigles de partit les que avalen la identitat ideològica d’unes polítiques concretes, sinó l’aplicació pràctica d’unes determinades mesures de govern. Adjectius com “socialista” o “popular”, un cop pervertit l’ús del llenguatge, poden significar just el contrari del que semblen representar: govern “socialista”, govern “popular”. Sobretot quan la socialdemocràcia no ha estat capaç de construir un model alternatiu al capitalisme i al model econòmic neoliberal, no pas amb discursos o amb mítings, sinó amb l’adopció de polítiques públiques des del govern.

D’altra banda, hi ha algunes coses en aquesta primera part que em semblen sorprenents. Per exemple, havent viscut en primera persona l’època, que en el capítol 4 d’aquesta part (“La renovació del pensament independentista (1990-2010)”), tot dedicant un apartat a Carod-Rovira i dient que “en els darrers vint anys, és l’autor més decisiu i el que més profundament ha influït en l’evolució del catalanisme i, per descomptat, també en l’independentisme” (pàgina 110), només li dediquin sis pàgines del total de vint-i-set del capítol i ja no torni a sortir en les tres-centes vuitanta-dues pàgines del llibre.

Hi ha també una part on després de parlar de la crisi de la Unió Europea (UE) i del creixent escepticisme de la població sobre l’europeisme, fan una pirueta per esplaiar-se en la seva visió ideològica particular (i, per tant, discutible) sobre la relació entre la república catalana i la UE: “el tronc central de l’independentisme català és profundament europeista i concep la República catalana com un nou estat europeu, en un procés d’ampliació interna de la UE”. I es llencen decididament, i sense frens, per la baixada: “la internacionalització europea de la judicialització del conflicte entre el sobiranisme i l’Estat i el tracte respectuós rebut per dirigents i autoritats catalanes, amb una escrupolositat que a l’Estat espanyol ha estat radicalment pervertida, han estimulat el sentiment europeista a Catalunya” (pàgines 125 i 126). Bé, d’aquí poc, veurem quin serà el nivell d’abstenció a les pròximes eleccions europees i caldria veure quin seria si no existís el conflicte entre Catalunya i Espanya.

5| El capítol 5è d’aquesta primera part té un interès especial sobretot perquè els autors comencen a introduir alguns conceptes -informacionalització, digitalització, telecomunicacions, intel·ligència artificial, societat de la informació- que després utilitzaran a bastament al llarg de la resta del llibre. També ens confirmen qui ha estat el seu autor de referència des de sempre: “El teòric social que va entendre de manera més completa i sistemàtica l’abast i la radicalitat dels canvis en curs va ser Manuel Castells en la seva trilogia “L’era de la informació. Economia, societat i cultura” (1996-1998). Els més de vint anys transcorreguts des de la publicació de la trilogia de Castells no han fet sinó aportar més indicis i més dades per fer evident la dimensió inèdita del canvi de paradigma social en curs” (pàgines 120-121). Segons els autors, amb un considerable “determinisme tecnològic”, crec, aquests canvis han estat “de ritme sostingut per la permanent capacitat d’innovació tecnològica, (que) també ha afectat directament l’economia global i les seves pautes de funcionament” (pàgina 123).

6| Com que, a diferència dels autors, jo no sóc un expert en el tema de la “societat de la informació”, només faré uns petits comentaris que em semblen d’interès. Tanmateix, si s’utilitzen els mitjans/instruments de la societat esmentada (que jo prefereixo anomenar “capitalisme digital”) es pot trobar fàcilment que, a més de la posició de Manuel Castells, hi ha -en aquest camp que cada vegada té més importància i, per tant, més llibres, revistes i articles que en parlen- altres posicions diferents des d’un punt de vista teòric, però també ideològic o polític. Algunes són més properes al neoliberalisme (o a les dretes) i altres tenen un posicionament més radical (que va a l’arrel dels temes), més crític amb el capitalisme i, per tant, amb l’explotació del treball pel capital i amb un conflicte de classes que beneficia als propietaris del capital i a les elits que els hi donen suport en contra dels treballadors i del conjunt de les classes populars.

Particularment, m’interessen aquestes darreres posicions, que vénen de molt lluny, almenys des de l’Escola de Frankfurt als anys 20 del segle passat. I en un repàs a les xarxes digitals com a aficionat, no expert, he pogut trobar diferents autors, llibres, revistes (per exemple tripleC o The Political Economy of Comunication) i articles en altres revistes més generals (Information, Comunication &Society o Capital & Class) que parlen del tema des d’aquesta perspectiva. I defensen que, en l’era digital, les comunicacions digitals i les xarxes són els instruments per a l’organització del capitalisme transnacional i els mitjans per a la intensificació del treball assalariat i, per tant, per a augmentar la taxa de plusvàlua/benefici i l’explotació. I que el capitalisme neoliberal ha transformat el temps lliure en temps de treball i fa que el treball cultural sembli un joc o un divertiment, tot convertint-lo en una nova forma d’alienació/il·lusió/fetitxització.Eel capitalisme global actual és un entramat complex i interrelacionat de capitalisme industrial, digital, financer, etcètera, en el que sens dubte hi ha una predominança del capitalisme financer.

Encara que siguin unes mercaderies particulars, la producció d’informació i comunicació són una part del procés material de producció com a noves forces productives que afavoreixen noves formes d’acumulació de capital, perquè ni la informació ni la comunicació són irreals o immaterials sinó que són una part dels processos de producció i reproducció de la vida humana i, per tant, de les relacions socials i dels sistemes i estructures socials.

D’altra banda, en el capitalisme global actual hi juga un paper important la seva digitalització. De la mateixa forma que hi ha moltes empreses capitalistes digitals (de la societat de la informació) que estan molt financiaritzades. En altres paraules, el capitalisme global actual és un entramat complex i interrelacionat de capitalisme industrial, digital, financer, etcètera, en el que sens dubte hi ha una predominança del capitalisme financer. I en el capitalisme global actual- amb una evident tendència a la concentració i als monopolis-, com en les seves fases anteriors, hi ha un antagonisme/conflicte entre les forces productives (que ara inclouen les digitals i les xarxes) i les relacions entre les classes socials, així com les contradiccions que causen crisis i cicles econòmics recurrents.

7| De la segona part del llibre jo en destacaria, en primer lloc, la constatació de l’esgotament del projecte/model de la Catalunya-ciutat, per fer un país endreçat, organitzat i ordenat, tal com s’havien proposat Prat de la Riba i la Mancomunitat: “La Catalunya-ciutat ha donat pas avui a noves ambicions modernitzadores, atentes als reptes plantejats per la globalització i el nou paradigma tecnològic, que continuen tenint Barcelona al capdavant, però ara com a motor d’una xarxa de ciutats i de nuclis productius que inclou el país sencer i que el desborda fins a abastar l’euroregió de l’arc de la mediterrània occidental” (pàgina 198). Com es pot veure, la globalització, les noves tecnologies i el cosmopolitisme barceloní són elements essencials que, com veurem, es van repetint al llarg del llibre.

Tot i que no n’expliquen, de moment almenys, en detall les raons, segons els autors, “De la Catalunya-ciutat hem transitat a la Catalunya-xarxa; o el que és el mateix, de la nació ciutat a la ciutat estat (…) cal entendre la República com un projecte fundacional (…): la d’una “ciutat estat republicana” de vocació europea i mediterrània en un ordre mundial d’interdependències i desequilibris” (pàgina 209). No ens acaben de dir perquè, però, la nació, l’estat nació ja no importen: “La proposta de la República ja no es pot correspondre amb el model d’estat nació. Calen unes altres categories adequades a les noves realitats i als nous reptes” (pàgina 209). Tot plegat recorda molt a la Barcelona “cosmopolita”, centralista, xucladora dels recursos i energies del seu entorn humà i geogràfic, entesa com a nucli líder d’una xarxa de ciutats mediterrània que havia imaginat una certa (probablement majoritària) interpretació del maragallisme.

En definitiva, crec que no acaba de quedar clar en el llibre si els autors ens proposen una superació de la Catalunya-ciutat o, més aviat, una actualització de la mateixa al que, segons ells, caracteritza la situació actual.

8| De nou ens tornen a parlar de la UE, “com a problema i com a horitzó”, ens diuen, i en el marc, segons ells, de “la caducitat del nacionalisme” (pàgines 229 a 233). Tot partint d’una afirmació contundent i que molts experts reconeguts qüestionen, “podem afirmar que, malgrat els seus dèficits democràtics, la UE ha estat una història d’èxit”, reconeixen que “es pot degradar (…) si no hi ha un nou impuls institucional (…) (per) avançar en formes d’integració adequades”. Això no seria possible, segons els autors, si la UE es limita “a ser un club d’estats que garanteix un gran mercat únic”, cosa que no volen els que veuen amenaçada la sobirania nacional (que, per cert, cada vegada semblen ser més). La solució, segons els autors, consistiria a “avançar de manera decidida cap a la integració, però seguint el model d’un estat nació federal. Una mena d’Estats Units d’Europa”, cosa que immediatament descarten perquè “expressa un voluntarisme polític que no parteix de la realitat”.

La conclusió dels autors, sense que en cap cas ens n’expliquin quines són les raons que ho justificarien, és que “per fer possible la integració europea cal deixar enrere l’imaginari ideològic i polític de l’estat nació; el nacionalisme que va ser útil per articular els estats nació ja no és un instrument útil per articular les noves realitats supranacionals. Cal pensar en esquemes nous, més horitzontals i més pròxims a una lògica confederal”. I com a instruments per a aconseguir-ho ens parlen d'”aprofundir en el principi de subsidiarietat” i de “descentralitzar per simplificar i integrar”. I ens plantegen això justament en el moment en què, tant des de la UE com des dels diferents estats membres, més que mai es pretén que es compleixi la normativa comunitària per sobre de tot i es donen unes intenses tendències a la recentralització!

Consideren que l’euro no ha funcionat bé però que “un cop posat en marxa i consolidat l’objectiu de la moneda comuna, fer marxa enrere comportaria més perjudicis que avantatges” i que, per tant el que caldria és reformar-lo. Tampoc en donen cap justificació. Curiosament, estic escrivint això el mateix dia que, en un diari espanyol, Wolfgang Streeck (reconegut acadèmic alemany de tendència socialdemòcrata) diu: “s’ha de trencar l’euro, i aviat” perquè si no les coses aniran a pitjor. I cada cop són més els acadèmics del seu nivell que ho veuen així.

És molt curiós que els autors quan parlen de la UE diguin que és “l’espai comú europeu de lliure circulació de persones i mercaderies” (pàgina 237). Ho fan aquí i en altres ocasions posteriorment. I és curiós, i també significatiu em sembla, que no parlin de la UE com a espai comú, també, de la lliure circulació de capitals, sobretot tenint en compte que, especialment en un moment en què el capital financer ha agafat i està tenint un paper més i més gran, és la lliure circulació de capitals la que està tenint més importància, tant a l’àmbit de la UE com a l’àmbit mundial.

I, fins i tot des del seu punt de vista, que no és exactament el meu, és sorprenent que no parlin, com a mínim, de la possibilitat futura d’una Europa com a espai compartit de valors democràtics i drets fonamentals, diversitat cultural i religiosa o de multilingüisme. I, també, de lluita efectiva i prioritària contra l’explotació, la injustícia, la marginalitat, la discriminació de gènere, la insolidaritat o el canvi climàtic, per exemple.

9| Hi ha un altre moment, en aquesta segona part, quan parlen de les opcions de l’estat, en la que els autors semblen oblidar-se de la independència i apunten cap a una mena de confederació: “reconèixer l’arrel política del problema i redefinir de bell nou la relació entre Catalunya i Espanya modificant la Constitució perquè si pugui encabir un pacte sòlid. Un pacte de cosobirania” (pàgina 241). Però tampoc acaben de desenvolupar aquesta hipòtesi, no considerant, doncs, ni l’enorme complicació de reformar la constitució espanyola, ni la dificultat d’assolir una voluntat política suficient per part dels partits espanyols, ni la necessitat que fos acceptat l’exercici del dret a l’autodeterminació, una condició indispensable per a qualsevol projecte federal o confederal.

D’altra banda, és sorprenent que, en aquestes alçades, es pugui insistir encara en conceptes superats i fora de lloc, més propis de fa unes dècades sota hegemonia ideològica sociovergent, com ara parlar de modificar la constitució o bé la noció de cosobirania, idees per les quals no s’han mobilitzat, precisament, més de dos milions de persones al carrer o davant les urnes.

10| Al final d’aquesta segona part, els autors s’atreveixen a parlar de quines són, avui, segons ells, les pedres angulars del pensament progressista: “una concepció evolutiva i participativa de la democràcia, una visió social humanista contrària al darwinisme social classista, i una defensa radical dels principis complementaris d’igualtat de drets i d’oportunitats i de respecte a la diferència” (pàgina 250). En concretar-ho, entre altres coses, diuen que “No renega de l’economia de mercat. Tampoc de la mundialització, (…) Tampoc és tòpicament antisistema, (…) Avui, el principal repte de les esquerres és liderar el combat per resoldre els problemes de legitimitat de la democràcia liberal” (pàgina 251). De nou, per cert, el text de referència que citen els autors és de Manuel Castells, “Ruptura. La crisis de la democracia liberal”, 2017.

Evidentment, és una posició totalment lícita, només faltaria. Tanmateix, sorprèn que unes persones que en alguna ocasió s’han declarat marxistes, o amb influència marxista, facin una anàlisi d’aquest tipus sense partir que vivim en una societat capitalista basada en l’explotació del treball pel capital i que funciona a partir dels conflictes entre classes socials (fins i tot el mateix Warren Buffet ha parlat de l’existència de la lluita de classes en la societat actual). I que es defineixin tan clarament per una posició social-liberal, tot defensant l’economia de mercat, la mundialització i la reforma de la democràcia liberal, davant d’un sistema, d’un model de societat, el capitalisme neoliberal, caracteritzat, per les guerres, les desigualtats creixents, el creixement de la pobresa, els desastres ecològics, la recurrència de les crisis econòmiques que afecten negativament a les classes treballadores i populars, etcètera.

Una posició que no sembla trobar-se lluny d’allò que un altre ideòleg del mateix àmbit polític anomenava “un capitalisme de rostre humà”. En el fons, es tractaria de reformar el capitalisme i, per tant, d’admetre’n la irreversibilitat, des del reconeixement resignat de la manca de polítiques alternatives, llançant, així, un missatge sense esperança real de canvi en les condicions actuals de dominació -econòmica, cultural i política- de classe.

Aquest article s’ha beneficiat dels comentaris de diferents persones, entre els quals Carles Badenes, Àngel Ferrero i Ivan Gordillo, a qui els hi agraeixo molt sincerament. Evidentment, la responsabilitat final és només meva.