Sobiranies i internacionalisme

Ahir La Directa em publicava aquest article:

Per a molts, especialment des de les esquerres tradicionals, la sobirania nacional ha esdevingut sinònim de sentiments polítics negatius: nacionalisme basat en la identitat, racisme, neofeixisme, etc. En canvi, crec que cal reivindicar que les sobiranies –i en particular la sobirania nacional, democràtica/popular– són una condició necessària per a una democràcia real plena i per a un internacionalisme autèntic.

Alguns han definit la fase històrica més recent com un “moment Polanyi”, és a dir, caracteritzada per un sentiment difús de protesta contra les elits neoliberals. L’antropòleg Karl Polanyi considerava que el lliure mercat no era pas la condició natural de la humanitat. Al contrari, pensava que la imposició brutal del liberalisme generaria una oposició popular que tendiria a reconstituir els lligams comunitaris violentats pel mercat.

Mentre que mitjançant la societat del benestar es va crear una àrea “no mercantil” que era una resposta progressista/reformista del capitalisme per fer front al desafiament comunista/soviètic, amb la seva crisi i l’arribada del neoliberalisme el malestar i la protesta popular (tal com va passar amb el nazisme, segons Polanyi) podien ser capitalitzats per la dreta autoritària mitjançant una sèrie d’eslògans simples i reaccionaris.

Tant les elits tradicionals com l’esquerra socialdemòcrata (en les seves diferents variants) han tractat sovint amb menyspreu els sentiments populars de cerca d’una protecció davant de les limitacions del mercat i la deslocalització dels centres de poder fora de les fronteres de les democràcies nacionals. I això ha obert la porta a què les propostes de la dreta més autoritària / reaccionària (protofeixista a vegades) apareguin als ulls de molta (massa) gent com les úniques disponibles.

Ja fa més de vint anys que alguns van començar a denunciar que la subtracció de la sobirania monetària del control per part de les institucions democràtiques nacionals (independència dels bancs centrals, paper del Banc Central Europeu) formava part d’un disseny més ampli de buidatge dels estats nacionals –que és el terreny essencial en el qual es produeixen els conflictes entre les classes socials en les economies capitalistes.

D’altra banda, la instauració d’un sistema de canvis fixos de les monedes, com és el cas de l’euro, ha estat sempre (també amb el sistema del patró or / Gold Standard) una forma tradicional per disciplinar els conflictes entre les classes socials, ja que, com que no poden devaluar la moneda nacional, els països es veuen obligats a fer una devaluació interna: és a dir, reducció dels salaris, reformes laborals en contra dels interessos dels treballadors i classes populars, retallades en les despeses públiques, especialment les de caràcter social i, en definitiva, polítiques econòmiques i socials basades en l’austeritat.

Sense la facultat de fer política monetària pròpia ni d’intervenir en els valors del tipus de canvi de la moneda nacional, les possibilitats de dur a terme polítiques fiscals (de despesa i d’ingressos) són molt reduïdes, més encara si des de la UE s’estableixen uns límits d’obligat compliment sobre el dèficit i el deute públics. Els espais de l’electorat per a decidir l’orientació de les polítiques econòmiques i socials desapareixen. I les possibilitats de desenvolupament dels conflictes de classe, que són essencials per a l’existència de la democràcia en una economia capitalista, queden molt limitades. La democràcia queda reduïda als debats sobre els drets civils al costat de l’adhesió a un cosmopolitisme abstracte i inconsistent que, d’altra banda, són els terrenys en els quals sembla que es troba còmoda l’esquerra socialdemòcrata/reformista en les seves distintes versions.

Pensar com a alternativa en una federació supranacional (tipus UE) entre països molt diferents (des del punt de vista econòmic, social, polític, històric, cultural, etc.) –la gran idea d’altra banda de Friedrich von Hayek, el campió dels liberals, i no dels socialistes o comunistes– significa, de fet, donar suport a les polítiques neoliberals anteriorment esmentades. L’única Europa federal possible és l’ordoliberista de tipus alemany que es proposa l’ordenació de l’economia capitalista mitjançant l’enderrocament dels dics de contenció que les classes populars havien anat construint després de la segona guerra mundial en el marc dels estats del benestar nacionals. I en aquest context, les paraules solidaritat o fraternitat entre les classes populars dels estats nacionals deixen de tenir qualsevol sentit.

Les dretes autoritàries han entès molt bé la confusió/el desconcert que l’agressió euro-ordoliberista ha produït en les classes populars i ho aprofita per als seus interessos tot buidant les protestes populars de qualsevol valor social o anticapitalista. En canvi, les esquerres socialdemòcrates/reformistes tradicionals no ho han entès en absolut i continuen predicant una solidaritat incomprensible per la gent i, al mateix temps, apostant per la UE i els mercats. Aquesta esquerra ha abandonat evidentment qualsevol reivindicació dels diferents tipus de sobiranies i s’ha plegat a la gàbia supranacional en la qual preval la llei del més fort.

Ens cal doncs enfortir una altra esquerra que defensi les sobiranies (econòmica, política, social, etc.) des d’una perspectiva democràtica, anticapitalista, nacional/popular. Perquè només des d’aquesta perspectiva es podran unir les forces populars i nacionals necessàries per a construir una alternativa que sigui autènticament internacionalista.

Aquest dissabte passat el PuntAvui em va publicar aquest article:

Cuixart

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Crec que Jordi Cuixart és dels qui han mantingut una postura més digna, ferma i coherent de tots els presos i exiliats polítics (que també mereixen el meu respecte). S’ha mantingut apartat de les picabaralles polítiques partidàries, només fidel al seu compromís amb Òmnium i amb el poble de Catalunya i els Països Catalans.

Per això, penso que ha tingut poca difusió l’entrevista que li va fer l’ACN fa pocs dies, que és d’una clarividència i dignitat poc comunes. Fent èmfasi que el seu compromís és amb la societat a través d’Òmnium: “La cultura i garantir la cohesió social són eines meravelloses per seguir treballant en aquest procés per construir una societat més lliure i més justa. Volem seguir incidint en el conjunt de la societat catalana des de la radicalitat democràtica i la màxima transversalitat.”

Amb gran fermesa ens explica que no acceptarà “cap tipus de condemna” i que “la fiscalia ha de retirar tots els càrrecs, només ens val l’absolució”, ja que “som davant d’un judici polític amb un relat inventat [...] per haver exercit drets bàsics com el de manifestació i reunió i la llibertat d’expressió. I això només passa en països amb democràcies molt dubtoses”. I fa un avís a navegants quan li pregunten si s’ha d’assumir que hi hagi més líders empresonats: “Absolutament. Seria absurd posar-nos com a límit la presó o les amenaces de violència per part de l’Estat.”

Té clar que “mai més res tornarà a ser igual que abans de l’1-O”. “La desobediència civil és un dels instruments que tenim com a societat per canviar les lleis injustes, i per tant tenim l’obligació de no renunciar a res sempre que sigui pacíficament i democràticament.” També insisteix que “l’1-O és de tothom, no el pot patrimonialitzar ningú”. És “un punt de partida”. “L’hem de reivindicar i recordar des de tots els punts del país [...], tornant als col·legis electorals [...] i reafirmant que [...] la nostra determinació amb les urnes és total i absoluta.”

Posa en el seu lloc el nou govern de Pedro Sánchez, del qual diu amb claredat: “Tot i aixecar la bandera del diàleg, de moment no l’hem vist moure’s del bloc del 155. De moment, a banda de bones paraules, ho hem trobat a faltar gairebé tot.” I hi afegeix: “L’acostament no és cap concessió ni cap gest humanitari, és complir la llei.” I encara més, tot criticant els límits que posa el PSOE: “Cal diàleg, i aquest només pot ser si és sincer, honest i sense limitacions, amb valentia i generositat per part de tothom, sense condicions per cap banda.”

Té molt clar que “la prioritat no pot ser sortir de la presó, la prioritat és avançar en la solució del conflicte polític”. Ja que “els nostres objectius polítics segueixen intactes: seguir defensant el dret del poble de Catalunya a l’autodeterminació”, afirma, coincidint amb Anna Gabriel (que ha mantingut una posició discreta i insistint que és col·lectiva –no individual–), que en la seva primera entrevista deia: “L’objectiu continua sent l’exercici del dret d’autodeterminació.” Però Cuixart concreta una mica més l’estratègia (tot i que diu que “és l’hora que els partits polítics expliquin els seus projectes a mitjà termini”) quan demana: “Recuperem d’una vegada per totes les lleis de caràcter social aprovades pel Parlament de Catalunya [...], deroguem la llei mordassa i que l’advocacia de l’Estat demani la nostra absolució al judici.”