dimarts, 30 de gener del 2018

Reforma o revolució


Fa uns dies el PuntAvui em publicava aquest article.


Tribuna

Reforma o revolució

Des de fa uns anys ha anat guanyant pes el moviment Rethinking Economics, una xarxa internacional d’estudiants, acadèmics i professionals que voldrien que s’expliqués millor el que és l’economia, tant a les universitats com a la societat. Els agradaria promoure i practicar una economia més oberta a perspectives econòmiques crítiques/heterodoxes, que respongui als problemes i desafiaments reals del món en què vivim i que estigui a l’abast de tothom, ja que les qüestions econòmiques ens afecten a tots.

En aquest context, la segona setmana de desembre es van publicar les 33 tesis per a una reforma de l’economia, criticant l’economia mainstream, que es varen penjar a les portes de la London School of Economics, de la mateixa manera que fa cinc-cents anys Martin Luter va penjar les 95 tesis per a la reforma protestant del que fins aleshores s’havia considerat a Europa com a l’única religió verdadera: el catolicisme. Entre els impulsors d’aquesta iniciativa hi ha economistes heterodoxos importants, bàsicament postkeynesians, com ara Steve Keen, Mariana Mazzucato, Ha-Joon Chang, Victoria Chick, etcètera. És una mostra més del creixement del moviment contra l’ensenyament de l’economia oficial i dominant, especialment a partir de la gran crisi que es va desencadenar a partir de 2007.

Tanmateix, com ha assenyalat Michael Roberts en el seu blog, sembla evident que l’objectiu d’aquests economistes és només el de la reforma de l’economia, com es dedueix del mateix títol del document publicat i penjat, així com del fet que prenguin com a referència les tesis de la reforma protestant de Luter. Una reforma que, per cert, no va portar a cap nou ordre pluralista o a la llibertat de culte. Al contrari, Luter va col·laborar amb les autoritats per esclafar els moviments més radicals basats en els camperols pobres i liderats per un teòleg més radical, Thomas Müntzer, que va acabar decapitat. Així ho va explicar Engels en la seva obra sobre La guerra dels camperols a Alemanya i, més tard, Bloch en el seu llibre Thomas Müntzer, teòleg de la revolució.

Aquests economistes reformistes voldrien substituir l’economia catòlica (marginalistes/neoclàssics) per l’economia protestant (almenys algunes variants del keynesianisme) però sempre en el marc de l’economia capitalista. Volen corregir el capitalisme neoliberal, que ha estat descompensat per les finances, però en cap cas volen superar i substituir el mode de producció capitalista ni les seves relacions socials, que és el que seria realment revolucionari. En el fons, es tracta d’esbrinar com es pot millorar el funcionament de l’economia capitalista i disposar de guies de política econòmica més adequades, per preparar-se millor davant de la possibilitat (més que probable) de noves crisis futures. Caldrà veure si, com li va passar a Luter, la reforma que proposen aquests economistes serà absorbida per l’statu quo econòmic i polític per tal de salvar l’economia capitalista de les seves crisis recurrents.

dijous, 18 de gener del 2018

Paisatge després de la batalla


Ahir La Directa em publicava aquest article .

Paisatge després de la batalla

17/01/2018
Fa unes setmanes, Marina Garcés deia que les eleccions del 21-D "no s'han celebrat, s'han imposat. I no s'han guanyat, s'han combatut". Com es van combatre el 20-S, l'1-O, el 3 i el 8-O. I tants altres dies. Doncs bé, quin és el paisatge després d'aquestes batalles i, concretament, després del 21-D?

El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d'una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista. Les qüestions sobre les polítiques econòmiques i socials o sobre la regeneració democràtica van quedar totalment bescantades, malgrat els esforços d'algunes forces d'esquerres. D'aquí, en part, les dificultats per analitzar els resultats des de la dicotomia dreta-esquerra.

El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d'una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista
 
En aquest context, i amb un augment dels votants totals, respecte el 2015, de més de 230 mil, el 5,3%, les forces nacionalistes (C's, PSC, PP) -les del règim del 78 i del constitucionalisme monàrquic postfranquista- van aconseguir mobilitzar quasi 187 mil votants nous, un 10,9% més que el 2015. Mentrestant, les forces republicanes (JxC, ERC, CUP) augmentaven en 111,5 mil votants nous, un 5,7%. Finalment, els equidistants de CeC-P perdien quasi 44 mil vots, prop d'un 12%. Les forces nacionalistes van aconseguir mobilitzar un nombre important de vots nous, però les forces republicanes també, fins i tot en alguns municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona. Cauen els mites, tant que un augment important de la participació electoral només afavoriria els nacionalistes espanyols, com també que els republicans ja havien arribat al seu sostre a les zones metropolitanes.

Un altre element important, molt poc considerat, és que la mobilització de nous votants, tant per part de les forces nacionalistes com de les republicanes, i la polarització del vot, van ser molt més importants el 2015 que no pas ara. Així, el 2015, respecte al 2012, amb un augment total dels vots de més de 460 mil, un 12,6%, els nacionalistes varen augmentar en més de 337 mil, un 26,5%, mentre que els republicans ho feien en quasi 226 mil, pràcticament un 13%, i finalment els equidistants en quasi 8 mil vots, un 2,2%.

En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l'avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les
 
Dintre del bloc dels nacionalistes, el 21-D els poders fàctics de l'estat (IBEX 35, mitjans de comunicació, aparells de l'estat, etc.) varen posar tots els ous (que varen ser molt abundants) en una sola cistella, la de C's. De fet, és l'únic partit d'aquest bloc que veu augmentar els seu nombre de vots totals i d'escons. En canvi, el PP té una sagnia de vots i d'escons impressionant. I el PSC que guanya un escó i aparentment uns 82 mil vots, en realitat (si sumem els vots de 2015 de PSC i Unió ja que ara es presentaven junts), ha perdut quasi 21 mil vots en relació al 2015.

En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l'avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que, d'altra banda, ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les; ha fet molt bons resultats sobretot a la Catalunya interior, i particularment a les circumscripcions de Girona i Lleida. Molt a prop ha quedat ERC, tant en vots com en escons, (amb l'inconvenient de tenir el cap de llista a la presó) que, d'altra banda, ha quedat segona a totes les circumscripcions i amb un augment molt important del vot, especialment i significativament a les poblacions de les àrees metropolitanes. Ambdós partits han tret profit de la polarització de la campanya i la tendència al vot útil.

Finalment, la CUP ha perdut un nombre significatiu de vots i d'escons per diversos factors: una part del vot del 2015, si no hagués existit JxS, probablement hagués anat a ERC; la campanya del 21-D ha estat molt condicionada pel vot útil degut a la polarització i a l'exili o empresonament d'una part del govern legítim. Amb tot, la CUP fidelitza quasi 195 mil vots, un 54% més que el 2012, i més que els que treu el PP.

No hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l'altra. Per parlar-ne, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció
 
Ja s'ha assenyalat abans la dificultat d'analitzar els resultats des de la perspectiva esquerra-dreta degut a la gran polarització. D'altra banda, no hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l'altra. Per parlar de l'eix esquerra-dreta, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció. Només alguns apunts en aquest sentit.

Ja fa molt temps que el PSOE ha dut a terme unes polítiques econòmiques i socials o de regeneració democràtica molt semblants a les de la dreta (l'extrem centre) i no poden ser considerats ja d'esquerres: són el liberalisme "social". No hi ha massa dubtes en què tant el PP com C's formarien part del grup dels conservadors liberals de dreta. Més complicat resulta classificar JxC, amb una llista de gent força diversa; tanmateix, si s'analitza el currículum dels diputats escollits, amb contades excepcions, són ex consellers del PDeCAT, ex càrrecs de confiança de governs, autonòmics o locals, de CDC o del PDeCAT, i/o persones de confiança personal de Puigdemont. Per tant, probablement es podria dir que són liberals, des del centre dreta al centre esquerra. Pel que fa a ERC, tot i que el seu líder va dir públicament que són els "true liberals", hi coexisteixen diferents sensibilitats de la socialdemocràcia, sabent que la tradició de les socialdemocràcies nòrdiques o britàniques és força diferent de la d'Alemanya o França. Pel que fa a CeC-Podem també hi conviuen diferents tendències, però la majoritària es mou també en l'àmbit de la socialdemocràcia d'esquerra, encara que amb una minoritària que es defineix com a anticapitalista. Finalment, pel que fa a la CUP, on hi coexisteixen també diferents trajectòries, des de la perspectiva de les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica, crec que se la pot considerar globalment com a radicalment anticapitalista.

dimarts, 16 de gener del 2018

D'on venim? Cap a on anem?


Fa uns dies Nació Digital em va publicar aquest article que reprodueixo.

Tribuna oberta

D'on venim? Cap on anem?

«Els primers que varen acceptar aquest 155 van ser el president i el govern de la Generalitat quan no van fer res per a oposar-s'hi»

| 10/01/2018 a les 12:24h

La lluita per la independència dels Països Catalans té una llarga història. Però, si ens limitem a Catalunya i al darrer període hi ha alguns moments clau. Fins el 2012 l'independentisme era una part petita de l'electorat català. I la seva capacitat de mobilització era bastant limitada.

És va intentar la reforma de l'Estatut (aprovada el 30/09/05). Va ser retallat primer per Zapatero i Mas i desprès pel Congrés dels Diputats. Malgrat això, va ser aprovat en referèndum però amb una participació inferior al 50% dels electors. Tanmateix, el Tribunal Constitucional va tornar a retallar-lo el 2010, i com a reacció, el 10/07/10 es van manifestar més d'un milió de persones. Al mateix temps, el 13/09/09 es va fer la consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. Després, més de 500 municipis varen celebrar també consultes fins a la de Barcelona el 10/04/11. Hi va haver una mobilització creixent per la independència.

El 2012 l'ANC (l'Assemblea Nacional de Catalunya) va endegar les activitats per a la independència de Catalunya. En general, conjuntament amb Òmnium Cultural. Entre altres activitats, les més importants han estat els 11-S de cada any. Tots d'una gran importància qualitativa i quantitativa. Però, la Diada del 2012 va tenir una importància especial: l'organització va ser totalment desbordada tant per la quantitat de participants com pel clam unànime per la independència. Des d'aleshores, les institucions, els partits polítics i les organitzacions civils han anat a remolc de la gent. La gent ha estat, i continua essent, la força principal i essencial en el camí cap a la independència i la república.

La consulta del 9-N de 2014 va suposar una mobilització importantíssima, sobretot perquè la gent sabia que no tindria cap repercussió efectiva. I malgrat això molts van anar a votar. Aleshores varen començar a manifestar-se diferents posicions estratègiques sobre el que calia fer. Unes posicions que, amb matisos, han continuat presents fins avui. Està demostrat que els independentistes/republicans catalans som gent no violenta. Però no és el mateix el pacifisme passiu que la no violència activa que, en algun moment, requereix la desobediència i un enfrontament (no violent) amb els aparells de l'Estat. Com el dels insubmisos/objectors de consciència, Gandhi, Luther King, o Rosa Parks. I entre els independentistes/republicans hi ha de tot, i en els partits i organitzacions socials també. D'altra banda, entre els pacifistes passius que volen negociar (és possible fer-ho quan ni l'estat ni la UE ho volen?), hi ha també diferències. Hi ha els que voldrien negociar realment la separació i el naixement de la república i hi ha els que estarien disposats a arribar a acords més prosaics (pacte fiscal/concert econòmic, estat federal, etc.). Seria interessant saber el que pensen realment els dos milions llargs de persones votants dels partits independentistes/republicans.

Anem, però, a l'1-O de 2017. Ni les institucions, ni els partits, ni les organitzacions civils s'esperaven la participació que hi va haver. I encara menys la defensa aferrissada del dret democràtic a votar davant de la repressió de l'estat espanyol. De fet, pocs dies abans el president de la ANC deia que un milió de vots ja seria un èxit, i tant l'ANC com Òmnium recomanaven fer cues ordenades i pacífiques passives davant dels col·legis electorals. Ni el Govern, ni els partits, ni les organitzacions civils, cap d'ells, s'esperaven una participació tant massiva, i encara menys una defensa tant aferrissada dels llocs de votació. Com que no s'esperaven aquest èxit indubtable, referendat el 3-O, segurament no tenien prou preparats els passos següents per a fer realitat la República: el control del territori, el reconeixement d'alguns països, i el finançament del període de transició. Almenys això és el que sembla.

Després de l'1-O i el 3-O la situació era la següent: l'estat espanyol estava molt tocat, ja que no havia pogut evitar el referèndum tot i una repressió totalment desmesurada (condemnada, evidentment a Catalunya i també als principals mitjans de comunicació internacionals) i sense saber que fer políticament. Pel contrari, els independentistes/republicans havien sortit victoriosos i tenien la iniciativa política. Però calia utilitzar-la immediatament. No tenia cap sentit deixar passar els dies sense prendre decisions polítiques i esperar fins el 27-O quan l'Estat ja havia tingut temps de reaccionar i preparar la seva contraofensiva: 155, detencions i presó, repressió i limitació de les llibertats bàsiques, etc.

El president i el govern de la Generalitat havien d'aprofitar la iniciativa política que tenien i actuar immediatament el 4-O. I crec que tenien dues possibilitats: primera, la més arriscada, (sempre suposant que les coses estaven mínimament preparades) declarar la independència i el començament de la República i estar disposats a defensar-la amb la no violència activa; segona, si no s'era capaç de dur a terme l'anterior, convocar eleccions al Parlament en les que (donat que es tenia la iniciativa política, que el independentisme/republicanisme havia sortit victoriós l'1-O i el 3-O, que havien sorgit nous actors de mobilització popular importants (CDR) i que l'Estat estava en situació de xoc) era molt possible una victòria clara -en vots i en escons- de les forces republicanes. I no cal entrar en la discussió bizantina de si aquestes eleccions haurien estat autonòmiques o constituents, absurda sobretot perquè després ens hem menjat amb patates unes eleccions il·legals i il·legítimes, convocades des de Madrid i estant en vigor el 155.

Però, institucions, partits i organitzacions civils es varen quedar paralitzats i varen deixar passar la gran oportunitat d'utilitzar la iniciativa política que tenien. I així fins el 27-O quan es fan les coses tard i malament, i sobretot quan l'Estat ja havia tingut temps d'acomodar-se i preparar-se. I una part del Govern se'n va a l'exili (per internacionalitzar el conflicte, es diu, cosa que no sé si s'ha acabat d'aconseguir) i una altre part del Govern es queda, per anar en alguns casos a la presó, com ja hi havien anat anteriorment els presidents de l'ANC i d'Òmnium. Una presó (i un exili) incomprensible (com han explicat una gran quantitat de juristes) que demostra la manca d'independència judicial a l'estat espanyol, així com el caràcter molt dubtosament democràtic, i clarament repressiu, de l'estat postfranquista. Però sembla que a Europa i a una gran part dels països europeus ja els hi va bé.

Políticament, el més important del 27-O (i dies successius) no és la declaració de la república -que no està clar si es va arribar a produir- sinó la seva suspensió. I sobretot l'acceptació del 155 i de la intervenció de la Generalitat sense oposar quasi cap resistència, i amb molts alts càrrecs del sottogoverno de JxSí que han continuat treballant fins avui pel govern espanyol que és qui mana a la Generalitat amb l'aplicació del 155. És sorprenent també que s'interpreti la fi de l'operació policial que va començar abans del 1-O com un fracàs del 155, quan justament crec que demostra el seu èxit: ja no els hi fan falta i per tant ja se'n poden anar. La colla del 155 va fracassar a les urnes el 21-D però ha aconseguit, amb la repressió, la presó, les amenaces, obstruir i limitar els camins de les forces republicanes.

Per això produeix una certa sorpresa que ara s'utilitzin arguments com: "si després dels resultats de les eleccions del 21-D no és restitueixen el president i el govern legítims de Catalunya, voldrà dir que s'accepta el 155". Però si els primers que varen acceptar aquest 155 varen ser el president i el govern de la Generalitat quan no varen fer res per a oposar-s'hi!! Diuen que no es podia, perquè es tenien informacions de que l'estat desfermaria una repressió que no es podria suportar. No ho poso en dubte però, en tot cas, sempre serà una incògnita irresoluble.

Fetes les eleccions del 21-D, el republicanisme/independentisme ha tornat a guanyar (no amb més del 50% dels vots però si amb més vots i escons que el nacionalisme espanyol), i ara què? Crec que no té cap sentit la proposta (o el globus sonda?) de que "o es restitueixen el president i el govern que hi havien el 27O o cal tornar a fer eleccions", com si res no s'hagués deixat de fer el 4-O i el 27-O per part del govern de la Generalitat i com si no s'hagués aplicat el 155, avui encara vigent. Que es pretén amb aquesta proposta, maximalista i forassenyada des del meu punt de vista? Anar repetint les eleccions fins que els republicans/independentistes es cansin, fastiguejats per la manca de govern i d'alternatives clares, i acabin guanyant les forces nacionalistes espanyoles? Sembla una gran alternativa per a aquestes darreres.

Un camí passaria per la tornada de Puigdemont i la crida a la ciutadania per defensar, de forma no violenta però activa, el president, el Govern i la república. Seria, si ho he entès be, una proposta semblant a la de la CUP, però no sembla que ni JxCat ni ERC estiguin en aquesta onda. Cosa que, des del seu punt de vista, té lògica, ja que significaria acceptar que el 27-O i dies successius es va cometre un error quan no es va cridar a defensar la República en termes reals (i deixar-la en una declaració simbòlica) ja que hi podien haver uns suposats escenaris de "violència extrema" per part de l'estat espanyol.

Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira i hi ha tornat a insistir fa poc en un article molt interessant- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa.

Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes. Estem en un sistema polític en que són les majories en escons les que permeten configurar les majories a la mesa del parlament i l'elecció del president del govern i, per tant, del govern. Els nacionalistes espanyols haurien de fer allò que tant han predicat: complir la llei i deixar que la llei funcioni. I els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions.

Recordo ara el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.