Aquí teniu un text més llarg en el que es basa l'article que avui publica El Punt Avui.
Podeu dir
que em dedico a explicar històries de gent gran. De fet, ja tinc una certa
edat. Però a mi, la situació actual a Catalunya (i molt menys a España) em
recorda força, amb moltes diferències concretes com no podria ser d'una altra
manera, a la que varem viure a finals dels anys 70s del segle passat just
després de la mort del dictador. S'ha de fer la ruptura amb el sistema polític
i econòmico-social existent o ens hem de conformar amb reformar-lo? Aleshores
es va optar per la reforma, és a dir pel pacte amb els poders fàctics
(polítics, econòmics, socials, mediàtics, militars) del franquisme. El resultat
ja el coneixem, i difícilment podia ser un altre: una democràcia purament
formal i, a més, limitada, vigilada, tutelada per aquells poders fàctics. Una
democràcia monàrquica, bipartidista i antifederal com ha explicat recentment el
professor Pérez Royo en el seu llibre "La reforma constitucional
inviable". I ara estem patint les conseqüències de la descomposició del
sistema (règim) que va sorgir d'aquella reforma. I el pateixen particularment
les classes populars i mitjanes i les nacions perifèriques de l'estat com
Catalunya i la resta dels Països Catalans (Euskalherria és un cas especial
degut a l'existència del concert econòmic). És més, en els darrers anys, hi ha
hagut una regressió clara tant dels drets de les nacions com Catalunya -amb
processos de recentralització cap a l'estat- com dels drets de les classes
populars i mitjanes -amb les retallades i el desmantellament de l'estat del
benestar que encara era molt tendre-. I en aquesta regressió hi han jugat també
un paper important les retallades de les sobiranies nacionals que han suposat
les polítiques de la Unió Europea i les relacionades amb l'euro.
Alguns diuen
que a l'estat espanyol es torna a viure un moment com aquell en el que es va
haver de triar entre reforma o ruptura. Ningú pot dubtar de l' immobilisme i
l'enroc dels partits tradicionals espanyols (PP i PSOE) que volen mantenir el
"statu quo", o fins i tot anar cap a endarrere, tant en temes
econòmics i socials com en els que fan referència a la regeneració democràtica (corrupció)
o a la descentralització cap a les nacions i comunitats autònomes de l'estat.
Però no crec que es pugui tenir cap esperança de ruptura (i poques esperances
de reforma) amb el sistema/règim actual si aquesta ha de venir de la versió 2.0
del PP (o de la UCD com a molt) que representa Ciutadans o de la versió 3.0 del
PSOE de finals dels 70s que pot representar Podemos. En tot cas, unes versions
que volen aparèixer com a innovadores però que són una repetició dolenta d'unes
pel·lícules que ja hem vist, i a les que es pot aplicar tant la cita de Marx
(Karl) que "la història es repeteix primer en forma de tragèdia i desprès
en forma de farsa", com la cita de Marx (Groucho) que "aquests són
els meus principis i, si no li agraden, en tinc uns altres".
En canvi, a
Catalunya, si que torna a estar a l'ordre del dia la dicotomia reforma o
ruptura democràtica. S'ha arribat aquí després d'un procés que ve de molt lluny
però que recentment comença, d'una banda, a partir de la reforma de l'Estatut i
de totes les seves vicissituds i de totes les mobilitzacions pel dret a decidir
(referèndums a moltes poblacions inclosos). Un procés que mobilitza cada vegada
més gent -gràcies sobretot a la feina de moltes entitats (com la ANC i Òmnium
entre d'altres)- i que va convertint l'independentisme en majoritari i en l'element
central de la política catalana. Al mateix temps, d'altra banda, ja fa 8 anys
que estem patint una crisi econòmica molt profunda, que afecta particularment a
la Unió Europea i a la zona euro, que ha tingut conseqüències dramàtiques per a
les classes populars i mitjanes. A tot això cal afegir una crisi de la
democràcia, que no és ni molt menys exclusiva de Catalunya, i que està
totalment lligada a l'existència de la corrupció pública i privada, que soscava
els fonaments democràtics de la societat.
Per tant,
estem en un moment crucial. Es tracta de decidir si es vol la reforma o la
ruptura del "statu quo" actual que ja sabem sobradament que perjudica
a Catalunya i als Països Catalans, així com a les classes populars i mitjanes i
també a l'existència d'una democràcia real per a la majoria. I davant d'això hi
ha els diferents partits polítics amb les seves corresponents cúpules i els
militants, d'una banda, i hi ha els votants, la gent normal i corrent, que en
cada moment determinat poden votar per uns o per altres per raons molt diverses
i que no sempre coincideixen amb les que es pensen o s'imaginen els partits i
les seves direccions. Hi ha finalment, i tots són molt importants, els
diferents moviments socials que es mobilitzen per qüestions molt diverses: la
independència, la llengua i la cultura, els desnonaments i el dret a
l'habitatge, la defensa dels llocs de treball i el dret a un treball digne,
etc.
Ara a curt
termini, a Catalunya, no és, crec, el moment de plantejar canvis radicals en el
sistema econòmic i social, ni la conveniència o no de tenir com a moneda l'euro
o de pertànyer o no a la Unió Europea, ni de fer cap tipus de reivindicació
maximalista. Si que crec que són temes que caldrà plantejar en el futur i
possiblement, fins i tot, en el procés de discussió de la Constitució de la
República del nou estat que es vol construir.
Ara, si es parteix
de la perspectiva tradicional de l'esquerra independentista -és a dir, la
qüestió social és indestriable de la qüestió nacional-, ens trobem al davant
d'una situació en la que calen ja no dues sinó tres ruptures radicals, simultànies
i coordinades, amb el "statu quo" per tal de poder construir una nova
(realment) república catalana. Una ruptura amb l'estat per tal d'aconseguir la
independència de Catalunya respecte a l'estat espanyol. Una ruptura econòmica i
social que suposa un pla de xoc que permeti que les classes populars i mitjanes
recuperin, almenys en part, els drets i els serveis que han perdut durant
aquests anys de crisis i fins i tot anteriorment. Una ruptura democràtica que
permeti posar les bases per acabar amb la corrupció i endegar un procés real de
regeneració democràtica.
Si ens fixem
en els partits polítics que actuen a Catalunya i en el seu posicionament
respecte a la dicotomia reforma o ruptura (tenint en compte els tres nivells de
ruptura que s'han esmentat) crec que es poden fer les consideracions següents. Hi
ha els retrògrades, els que no volen ni tant sols la reforma, els que voldrien
mantenir el "statu quo" i que, en molts sentits, fins i tot voldrien
anar enrere, i que a Catalunya són bàsicament el PP i Ciutadans i, en alguns aspectes
almenys, fins i tot un PSC que cada cop s'assembla més al PSOE i cada cop
sembla menys reformista. Hi ha d'altra banda, els que clarament s'han definit
per la reforma, que es concretaria en el diàleg i en un nou pacte/encaix de
Catalunya amb España, que amb posicions ideològiques molt diferents serien UDC,
Podem/Podemos. Hi ha també la resta de Catalunya si que es pot (ICV i EUA) així
com el que representa Barcelona en Comú que estan per la ruptura econòmica i
social i per la ruptura democràtica contra la corrupció però que tenen
diferències internes pel que fa a la independència, a la ruptura amb l'estat
espanyol, ja que hi coexisteixen posicions federalistes i pel dret a decidir
amb posicions clarament independentistes. Pel que fa a la CUP no sembla
haver-hi cap dubte que la seva estratègia passa necessàriament per la triple
ruptura i, per tant, per la independència política, per un pla de xoc que
permeti recuperar els drets econòmics i socials perduts darrerament per les
classes populars i mitjanes, i per una regeneració democràtica que permeti
acabar amb la corrupció.
Ens queda
finalment Junts pel Si, un conglomerat gens fàcil d'analitzar, ja que hi
coexisteixen CDC (i l'escissió independentista de UDC), ERC, diferents grups
polítics provinents del catalanisme polític del PSC i "independents"
molt lligats a la ANC, Òmnium, Súmate i altres. Aparentment i teòricament tots
ells semblen estar per la ruptura amb l'estat espanyol i per la independència,
però que passaria (cosa que, d'altra banda, em sembla altament improbable) si
hi hagués una oferta seriosa de negociació i de pacte per part de l'estat
espanyol? Estem segurs que tots els components d'aquest conglomerat tant
heterogeni reaccionarien de la mateixa manera i de forma conjunta? D'altra banda,
vist com s'ha comportat cadascú en aquests darrers anys i veient el que està
passant en aquestes darreres setmanes, crec que es pot concloure que no és gens
fàcil que aquest conglomerat tant heterogeni pugui arribar a tenir posicions
reals (no de paraules) mínimament homogènies en relació al que hem anomenat la
ruptura econòmica i social i la ruptura democràtica de lluita contra la
corrupció.
Utilitzant
referents històrics, alguns defensen que ara es tracta de "guanyar la
guerra", és a dir aconseguir ser independents, i que "després ja
farem la revolució", és a dir la ruptura econòmica i social i la ruptura
per a la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció. Tanmateix, la
primera pregunta és PERQUÈ estem fent tot el que estem fent? Particularment
crec que és per arribar a una República Catalana independent, justa des del
punt de vista econòmic i social, neta des del punt de vista de la corrupció i
exemplar des del punt de vista democràtic. Si això és així, crec que la següent
pregunta és QUÈ i COM ho hem de fer per aconseguir-ho? Se'm fa difícil imaginar
d'arribar a l'objectiu final sinó es planteja fer simultàniament les tres
ruptures que repetidament hem esmentat; es a dir, no crec que ho puguem
aconseguir si només ens plantegem "guanyar la guerra" i deixem per no
se sap ben bé quan "fer la revolució". Altre cosa és el QUAN, és a
dir amb quins ritmes i quina periodificació s'ha d'anar desenvolupant el
procés? I, en aquest sentit, caldria ser extremadament prudents i realistes. Claredat
i fermesa estratègica, d'una banda, i intel·ligència i flexibilitat tàctica, de
l'altra, serien probablement de molta ajuda. Des del meu punt de vista, el
QUI?, tant si es tracta de partits com de persones, és absolutament secundari,
perquè el QUI som la gent, tota la gent que volem arribar a l'objectiu final de
la República Catalana amb les característiques abans esmentades. I, per sort,
hi ha moltes persones que podrien liderar-ho. Els cabdillismes i els
bonapartismes solen acabar malament.
Després
d'aquestes consideracions, i com que sempre ens centrem massa en el que pensen
els partits polítics i els seus "spin doctors" ("intel·lectuals
orgànics" en el llenguatge de Gramsci) o en el que opinen els mitjans de
comunicació, hi ha una cosa que m'agradaria molt conèixer: què en pensen
realment els votants de Junts pel Si, de la CUP i els independentistes de
Catalunya si que es pot -que són els que a mi m'interessen- de tot el que he
anat plantejant? Fins a on estarien realment disposats a arribar per aconseguir
una República Catalana com la que he apuntat? Quants ja es conformarien amb
menys i exactament amb que es conformarien, a què estarien disposats a donar el
seu vist-i-plau? Em temo però que serà molt difícil que pugui esbrinar-ho.
