Sobiranies i internacionalisme versus obertura postnacionalista (I)
Fa uns dies a Catarsi Magazin em varen publicar la primera part d'aquesta "Lectura crítica del llibre de Joan Manuel Treserras i Enric Marín "Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme".
1|
Fa relativament poc s’ha publicat el llibre “Obertura republicana.
Catalunya després del nacionalisme” d’Enric Marín i Joan M. Tresserras.
Aquí se’n pretén fer una lectura crítica, així com apuntar algunes
alternatives en relació a certs temes que s’hi plantegen. Diuen
els autors que “volen contribuir a caracteritzar el projecte de la
República. Pretenem exposar perquè la República catalana no segueix la
pauta dels models d’estat clàssics (…), és diferent dels processos de construcció dels estats-nació” (pàgina 17).
Des
del meu punt de vista, el principal interès del llibre, a més d’algunes
idees interessants que, totalment o parcialment, puc compartir, rau en
el fet que dos intel·lectuals (“orgànics” diria Gramsci), molt propers
al que sembla (o diuen) que serà el partit amb més suports a Catalunya
en els anys vinents, exposin de manera sistemàtica, en forma de llibre
(més enllà doncs d’epístoles, sermons, entrevistes i articles de diari),
el que ells creuen que serà el pròxim futur del país.
2|Crec
que és important l’aclariment que “no és ni vol ser un text acadèmic
(…) No és un llibre d’història, ni d’economia, ni de comunicació, ni de
ciència política (…) sense cap pretensió “científica”. És un assaig o
potser millor, un “pamflet” en el sentit que Joan Fuster donava als seus
escrits d’intervenció cívica” ( pàgina 19). Pro memòria és interessant
recordar com defineixen aquests termes els diccionaris, sigui el DIEC o
el DEC. Consideren un assaig, un llibre de gènere en prosa no narratiu,
que aborda d’una manera lliure i no especialitzada els problemes més
diversos. Un pamflet, en canvi, seria un llibre imprès, de molt poques
planes, on s’ataca violentament algú o alguna cosa. Sembla molt
pertinent, en aquest cas, la referència a Joan Fuster que deia “la meva
vocació era i és l’assaig, però no compensa econòmicament sinó en la
forma menor de l’article….per això he hagut de confeccionar pamflets
quan ha convingut, quan veia que ningú més no els escrivia”.
Per
tant, com tot assaig/pamflet pot contenir afirmacions, hipòtesis, tesis
sobre determinades qüestions, que poden estar condicionades per una
determinada visió normativa, ideològica, basada en certs valors,
evidentment totalment lícita. Però, hi poden haver altres visions,
igualment lícites, sobre les qüestions esmentades.
3|
La primera part del llibre està dedicada als fets d’octubre de 2017, el
seu origen i la seva significació. Sobre aquest tema la bibliografia
existent ja és inacabable, des d’escrits seriosos (em sembla
especialment recomanable el de Josep Mª Antentas, “Espectros de octubre.
(Per)turbaciones y paradojas del independentismo catalán”) a simples
reculls d’anècdotes. Crec que els autors no pretenen, en cap
cas, fer una interpretació original del període i s’apunten a la tesi de
l’article de Jordi Muñoz, “Les tres hipòtesis d’octubre”. Un
article molt interessant que planteja que, en aquell moment, hi havia
tres hipòtesis: la negociació, la insurrecció i la desconnexió (secessió
unilateral que l’estat no podria impedir), i que pels autors “avui és
evident que cap de les tres no podia funcionar” (pàgina 33).
Però
el tema és, hi havia alguna altra possibilitat, almenys teòrica? I la
resposta és que si, i que en aquells moments alguns (des de tot el
ventall polític de l’independentisme i de l’autodeterminisme català) van
plantejar, i varen fer arribar als que podien prendre decisions o
almenys influir en elles. L’1-O i el 3-O l’independentisme i
l’autodeterminisme republicà encara tenien la iniciativa política, la
legitimitat moral i la simpatia internacional després de la brutalitat
repressiva de l’estat contra ciutadans pacífics que només
volien votar i, per tant, hi havia la possibilitat de convocar eleccions
plebiscitàries (el 4-O no el 26-O quan ja s’havia perdut l’oportunitat
política) que els republicans podíem guanyar clarament. Evidentment,
sempre serà una hipòtesi especulativa impossible de demostrar, però
almenys no ens oblidem que existia. 4|
Parlen de l’aznarisme com “una barreja aparentment contradictòria de
liberalisme i intervencionisme autoritari. Només aparentment, perquè (…)
l’alquímia semàntica de l’aznarisme va consistir a confondre
liberalisme amb desregulació econòmica” (pàgina 77). En definitiva,
segons ells, l’aznarisme com a avançada del que després s’ha conegut com
a “democràcia il·liberal”. Des del meu punt de vista, l’aznarisme, és
també, la continuació (perquè ja havia començat amb els governs de
Felipe González) i l’aprofundiment de les polítiques econòmiques i
socials neoliberals a l’estat espanyol. És a dir, desregulacions dels
mercats, privatitzacions, començament de les retallades de l’estat del
benestar i de les reformes del mercat de treball; en definitiva,
polítiques a favor del capital i en contra del treball i dels
treballadors i les classes populars. Perquè no són les sigles de
partit les que avalen la identitat ideològica d’unes polítiques
concretes, sinó l’aplicació pràctica d’unes determinades mesures de
govern. Adjectius com “socialista” o “popular”, un cop
pervertit l’ús del llenguatge, poden significar just el contrari del que
semblen representar: govern “socialista”, govern “popular”. Sobretot
quan la socialdemocràcia no ha estat capaç de construir un model
alternatiu al capitalisme i al model econòmic neoliberal, no pas amb
discursos o amb mítings, sinó amb l’adopció de polítiques públiques des
del govern.
D’altra banda, hi ha algunes coses en aquesta primera
part que em semblen sorprenents. Per exemple, havent viscut en primera
persona l’època, que en el capítol 4 d’aquesta part (“La renovació del
pensament independentista (1990-2010)”), tot dedicant un apartat a
Carod-Rovira i dient que “en els darrers vint anys, és l’autor més
decisiu i el que més profundament ha influït en l’evolució del
catalanisme i, per descomptat, també en l’independentisme” (pàgina 110),
només li dediquin sis pàgines del total de vint-i-set del capítol i ja
no torni a sortir en les tres-centes vuitanta-dues pàgines del llibre.
Hi
ha també una part on després de parlar de la crisi de la Unió Europea
(UE) i del creixent escepticisme de la població sobre l’europeisme, fan
una pirueta per esplaiar-se en la seva visió ideològica particular (i,
per tant, discutible) sobre la relació entre la república catalana i la
UE: “el tronc central de l’independentisme català és profundament europeista i concep la República catalana com un nou estat europeu,
en un procés d’ampliació interna de la UE”. I es llencen decididament, i
sense frens, per la baixada: “la internacionalització europea de la
judicialització del conflicte entre el sobiranisme i l’Estat i el tracte
respectuós rebut per dirigents i autoritats catalanes, amb una
escrupolositat que a l’Estat espanyol ha estat radicalment pervertida,
han estimulat el sentiment europeista a Catalunya” (pàgines 125 i 126).
Bé, d’aquí poc, veurem quin serà el nivell d’abstenció a les pròximes
eleccions europees i caldria veure quin seria si no existís el conflicte
entre Catalunya i Espanya.
5| El capítol 5è
d’aquesta primera part té un interès especial sobretot perquè els autors
comencen a introduir alguns conceptes -informacionalització,
digitalització, telecomunicacions, intel·ligència artificial, societat
de la informació- que després utilitzaran a bastament al llarg de la
resta del llibre. També ens confirmen qui ha estat el seu autor
de referència des de sempre: “El teòric social que va entendre de manera
més completa i sistemàtica l’abast i la radicalitat dels canvis en curs
va ser Manuel Castells en la seva trilogia “L’era de la
informació. Economia, societat i cultura” (1996-1998). Els més de vint
anys transcorreguts des de la publicació de la trilogia de Castells no
han fet sinó aportar més indicis i més dades per fer evident la dimensió
inèdita del canvi de paradigma social en curs” (pàgines 120-121).
Segons els autors, amb un considerable “determinisme tecnològic”, crec,
aquests canvis han estat “de ritme sostingut per la permanent capacitat
d’innovació tecnològica, (que) també ha afectat directament l’economia
global i les seves pautes de funcionament” (pàgina 123).
6|
Com que, a diferència dels autors, jo no sóc un expert en el tema de la
“societat de la informació”, només faré uns petits comentaris que em
semblen d’interès. Tanmateix, si s’utilitzen els mitjans/instruments de
la societat esmentada (que jo prefereixo anomenar “capitalisme digital”)
es pot trobar fàcilment que, a més de la posició de Manuel Castells, hi
ha -en aquest camp que cada vegada té més importància i, per tant, més
llibres, revistes i articles que en parlen- altres posicions diferents
des d’un punt de vista teòric, però també ideològic o polític. Algunes
són més properes al neoliberalisme (o a les dretes) i altres tenen un
posicionament més radical (que va a l’arrel dels temes), més
crític amb el capitalisme i, per tant, amb l’explotació del treball pel
capital i amb un conflicte de classes que beneficia als propietaris del
capital i a les elits que els hi donen suport en contra dels
treballadors i del conjunt de les classes populars. Particularment,
m’interessen aquestes darreres posicions, que vénen de molt lluny,
almenys des de l’Escola de Frankfurt als anys 20 del segle passat. I en
un repàs a les xarxes digitals com a aficionat, no expert, he pogut
trobar diferents autors, llibres, revistes (per exemple tripleC o The Political Economy of Comunication) i articles en altres revistes més generals (Information, Comunication &Society o Capital & Class)
que parlen del tema des d’aquesta perspectiva. I defensen que, en l’era
digital, les comunicacions digitals i les xarxes són els instruments
per a l’organització del capitalisme transnacional i els mitjans per a
la intensificació del treball assalariat i, per tant, per a augmentar la
taxa de plusvàlua/benefici i l’explotació. I que el capitalisme
neoliberal ha transformat el temps lliure en temps de treball i fa que
el treball cultural sembli un joc o un divertiment, tot convertint-lo en
una nova forma d’alienació/il·lusió/fetitxització.Eel capitalisme
global actual és un entramat complex i interrelacionat de capitalisme
industrial, digital, financer, etcètera, en el que sens dubte hi ha una
predominança del capitalisme financer.
Encara que siguin unes
mercaderies particulars, la producció d’informació i comunicació són una
part del procés material de producció com a noves forces productives
que afavoreixen noves formes d’acumulació de capital, perquè ni la
informació ni la comunicació són irreals o immaterials sinó que són una
part dels processos de producció i reproducció de la vida humana i, per
tant, de les relacions socials i dels sistemes i estructures socials.
D’altra
banda, en el capitalisme global actual hi juga un paper important la
seva digitalització. De la mateixa forma que hi ha moltes empreses
capitalistes digitals (de la societat de la informació) que estan molt
financiaritzades. En altres paraules, el capitalisme global
actual és un entramat complex i interrelacionat de capitalisme
industrial, digital, financer, etcètera, en el que sens dubte hi ha una
predominança del capitalisme financer. I en el capitalisme
global actual- amb una evident tendència a la concentració i als
monopolis-, com en les seves fases anteriors, hi ha un
antagonisme/conflicte entre les forces productives (que ara inclouen les
digitals i les xarxes) i les relacions entre les classes socials, així
com les contradiccions que causen crisis i cicles econòmics recurrents.
7|
De la segona part del llibre jo en destacaria, en primer lloc, la
constatació de l’esgotament del projecte/model de la Catalunya-ciutat,
per fer un país endreçat, organitzat i ordenat, tal com s’havien
proposat Prat de la Riba i la Mancomunitat: “La Catalunya-ciutat ha
donat pas avui a noves ambicions modernitzadores, atentes als reptes
plantejats per la globalització i el nou paradigma tecnològic, que
continuen tenint Barcelona al capdavant, però ara com a motor d’una
xarxa de ciutats i de nuclis productius que inclou el país sencer i que
el desborda fins a abastar l’euroregió de l’arc de la mediterrània
occidental” (pàgina 198). Com es pot veure, la globalització, les noves
tecnologies i el cosmopolitisme barceloní són elements essencials que,
com veurem, es van repetint al llarg del llibre.
Tot i que no
n’expliquen, de moment almenys, en detall les raons, segons els autors,
“De la Catalunya-ciutat hem transitat a la Catalunya-xarxa; o el que és
el mateix, de la nació ciutat a la ciutat estat (…) cal entendre la
República com un projecte fundacional (…): la d’una “ciutat estat
republicana” de vocació europea i mediterrània en un ordre mundial
d’interdependències i desequilibris” (pàgina 209). No ens acaben
de dir perquè, però, la nació, l’estat nació ja no importen: “La
proposta de la República ja no es pot correspondre amb el model d’estat
nació. Calen unes altres categories adequades a les noves realitats i
als nous reptes” (pàgina 209). Tot plegat recorda molt a la
Barcelona “cosmopolita”, centralista, xucladora dels recursos i energies
del seu entorn humà i geogràfic, entesa com a nucli líder d’una xarxa
de ciutats mediterrània que havia imaginat una certa (probablement
majoritària) interpretació del maragallisme.
En definitiva, crec
que no acaba de quedar clar en el llibre si els autors ens proposen una
superació de la Catalunya-ciutat o, més aviat, una actualització de la
mateixa al que, segons ells, caracteritza la situació actual. 8|
De nou ens tornen a parlar de la UE, “com a problema i com a horitzó”,
ens diuen, i en el marc, segons ells, de “la caducitat del nacionalisme”
(pàgines 229 a 233). Tot partint d’una afirmació contundent i que molts
experts reconeguts qüestionen, “podem afirmar que, malgrat els seus
dèficits democràtics, la UE ha estat una història d’èxit”, reconeixen
que “es pot degradar (…) si no hi ha un nou impuls institucional (…)
(per) avançar en formes d’integració adequades”. Això no seria possible,
segons els autors, si la UE es limita “a ser un club d’estats que
garanteix un gran mercat únic”, cosa que no volen els que veuen
amenaçada la sobirania nacional (que, per cert, cada vegada semblen ser
més). La solució, segons els autors, consistiria a “avançar de manera
decidida cap a la integració, però seguint el model d’un estat nació
federal. Una mena d’Estats Units d’Europa”, cosa que immediatament
descarten perquè “expressa un voluntarisme polític que no parteix de la
realitat”.
La conclusió dels autors, sense que en cap cas ens n’expliquin quines són les raons que ho justificarien, és que “per fer possible la integració europea cal deixar enrere l’imaginari ideològic i polític de l’estat nació;
el nacionalisme que va ser útil per articular els estats nació ja no és
un instrument útil per articular les noves realitats supranacionals.
Cal pensar en esquemes nous, més horitzontals i més pròxims a una lògica
confederal”. I com a instruments per a aconseguir-ho ens parlen
d'”aprofundir en el principi de subsidiarietat” i de “descentralitzar
per simplificar i integrar”. I ens plantegen això justament en el moment
en què, tant des de la UE com des dels diferents estats membres, més
que mai es pretén que es compleixi la normativa comunitària per sobre de
tot i es donen unes intenses tendències a la recentralització!
Consideren
que l’euro no ha funcionat bé però que “un cop posat en marxa i
consolidat l’objectiu de la moneda comuna, fer marxa enrere comportaria
més perjudicis que avantatges” i que, per tant el que caldria és
reformar-lo. Tampoc en donen cap justificació. Curiosament, estic
escrivint això el mateix dia que, en un diari espanyol, Wolfgang Streeck
(reconegut acadèmic alemany de tendència socialdemòcrata) diu: “s’ha de
trencar l’euro, i aviat” perquè si no les coses aniran a pitjor. I cada
cop són més els acadèmics del seu nivell que ho veuen així.
És
molt curiós que els autors quan parlen de la UE diguin que és “l’espai
comú europeu de lliure circulació de persones i mercaderies” (pàgina
237). Ho fan aquí i en altres ocasions posteriorment. I és curiós, i també significatiu em sembla, que no parlin de la UE com a espai comú, també, de la lliure circulació de capitals,
sobretot tenint en compte que, especialment en un moment en què el
capital financer ha agafat i està tenint un paper més i més gran, és la
lliure circulació de capitals la que està tenint més importància, tant a
l’àmbit de la UE com a l’àmbit mundial.
I, fins i tot des del seu
punt de vista, que no és exactament el meu, és sorprenent que no
parlin, com a mínim, de la possibilitat futura d’una Europa com a espai
compartit de valors democràtics i drets fonamentals, diversitat cultural
i religiosa o de multilingüisme. I, també, de lluita efectiva i
prioritària contra l’explotació, la injustícia, la marginalitat, la
discriminació de gènere, la insolidaritat o el canvi climàtic, per
exemple.
9| Hi ha un altre moment, en aquesta segona part, quan parlen de les opcions de l’estat, en la que els autors semblen oblidar-se de la independència i apunten cap a una mena de confederació:
“reconèixer l’arrel política del problema i redefinir de bell nou la
relació entre Catalunya i Espanya modificant la Constitució perquè si
pugui encabir un pacte sòlid. Un pacte de cosobirania” (pàgina 241).
Però tampoc acaben de desenvolupar aquesta hipòtesi, no considerant,
doncs, ni l’enorme complicació de reformar la constitució espanyola, ni
la dificultat d’assolir una voluntat política suficient per part dels
partits espanyols, ni la necessitat que fos acceptat l’exercici del dret
a l’autodeterminació, una condició indispensable per a qualsevol
projecte federal o confederal.
D’altra banda, és sorprenent que,
en aquestes alçades, es pugui insistir encara en conceptes superats i
fora de lloc, més propis de fa unes dècades sota hegemonia ideològica
sociovergent, com ara parlar de modificar la constitució o bé la noció
de cosobirania, idees per les quals no s’han mobilitzat, precisament,
més de dos milions de persones al carrer o davant les urnes.
10|
Al final d’aquesta segona part, els autors s’atreveixen a parlar de
quines són, avui, segons ells, les pedres angulars del pensament
progressista: “una concepció evolutiva i participativa de la democràcia,
una visió social humanista contrària al darwinisme social classista, i
una defensa radical dels principis complementaris d’igualtat de drets i
d’oportunitats i de respecte a la diferència” (pàgina 250). En
concretar-ho, entre altres coses, diuen que “No renega de l’economia de
mercat. Tampoc de la mundialització, (…) Tampoc és tòpicament
antisistema, (…) Avui, el principal repte de les esquerres és liderar el
combat per resoldre els problemes de legitimitat de la democràcia
liberal” (pàgina 251). De nou, per cert, el text de referència que citen
els autors és de Manuel Castells, “Ruptura. La crisis de la democracia
liberal”, 2017.
Evidentment, és una posició totalment lícita, només faltaria. Tanmateix, sorprèn
que unes persones que en alguna ocasió s’han declarat marxistes, o amb
influència marxista, facin una anàlisi d’aquest tipus sense partir que
vivim en una societat capitalista basada en l’explotació del treball pel
capital i que funciona a partir dels conflictes entre classes
socials (fins i tot el mateix Warren Buffet ha parlat de l’existència de
la lluita de classes en la societat actual). I que es defineixin tan
clarament per una posició social-liberal, tot defensant l’economia de
mercat, la mundialització i la reforma de la democràcia liberal, davant
d’un sistema, d’un model de societat, el capitalisme neoliberal,
caracteritzat, per les guerres, les desigualtats creixents, el
creixement de la pobresa, els desastres ecològics, la recurrència de les
crisis econòmiques que afecten negativament a les classes treballadores
i populars, etcètera.
Una posició que no sembla trobar-se lluny
d’allò que un altre ideòleg del mateix àmbit polític anomenava “un
capitalisme de rostre humà”. En el fons, es tractaria de
reformar el capitalisme i, per tant, d’admetre’n la irreversibilitat,
des del reconeixement resignat de la manca de polítiques alternatives,
llançant, així, un missatge sense esperança real de canvi en les
condicions actuals de dominació -econòmica, cultural i política- de
classe.
Aquest article s’ha beneficiat dels comentaris de
diferents persones, entre els quals Carles Badenes, Àngel Ferrero i Ivan
Gordillo, a qui els hi agraeixo molt sincerament. Evidentment, la
responsabilitat final és només meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada