Aquest és l'article que avui em public El PuntAvui:

Tribuna

Desequilibris europeus

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

Els desequilibris del sector exterior haurien d’estar més presents en els debats de política econòmica. Els de la balança per compte corrent, d’una banda, i els del deute extern dels països, de l’altra. Uns desequilibris que, evidentment, estan relacionats. La balança per compte corrent és el saldo dels intercanvis de bens i serveis (les exportacions menys les importacions) més (o menys) el saldo de les rendes i les transferències entre el país i la resta del món. Les variacions en el saldo de la balança per compte corrent faran augmentar o disminuir el deute dels països amb l’exterior, és a dir el patrimoni o l’endeutament net del país en relació a la resta del món. Pel que fa a la balança per compte corrent, a Europa hi ha països que tenen un superàvit molt important. Alemanya –el país més significatiu per la seva importància quantitativa– tenia el 2017 un superàvit del 8,1% del PIB (i ha estat per sobre del 4% des de 2004). En una situació semblant es troben Holanda, Suïssa, diversos països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega) i, en menor mesura, Àustria. Per contra, entre els països amb més o menys dèficit s’hi troben el Regne Unit, França, Bèlgica i Finlàndia. Hi ha, d’altra banda, els casos de Grècia, Espanya, Itàlia i Portugal que van arribar a tenir uns dèficits rècord a la segona meitat dels anys 2000; ara han arribat a l’equilibri o a un petit superàvit, a partir de l’aplicació d’unes polítiques molt dures d’austeritat i de reformes laborals i de disminució dels salaris (el que s’ha anomenat desinflació competitiva) –ja que l’existència de l’euro impedia la devaluació de la moneda– amb un estancament o disminució de la demanda interna i el conseqüent dèbil creixement o disminució del PIB.

Com a conseqüència de l’evolució de la balança per compte corrent, hi ha alguns països que han anat acumulant un important endeutament amb l’exterior (per exemple el 2016, Grècia el 138% del PIB, Espanya el 84%, França el 16%, Itàlia el 10%). Per contra, altres països s’han convertit en creditors nets importants (com Holanda amb el 69% del PIB o Alemanya, el 54%).

Com ja van assenyalar Keynes i els seus deixebles postkeynesians (Meade i altres), o com es preveu teòricament als Tractats de la UE, aconseguir minimitzar aquests desequilibris és important per a un bon funcionament de l’economia mundial. Tanmateix, en el capitalisme (també en l’estadi neoliberal) sempre es dona una contradicció entre els interessos dels capitalistes individuals, que volen maximitzar els beneficis (i, per tant, reduir els salaris dels seus treballadors), i els interessos dels capitalistes com a classe social, que necessiten vendre el que produeixen i, per tant, que la renda per comprar-los (bàsicament els salaris) sigui prou elevada. Si no, han de buscar mercats exteriors. En aquest cas i de la mateixa manera, es produeixen també uns desequilibris en que els països més competitius no volen renunciar al seu estatus de superàvit exterior i de creditors, cosa que provoca que altres països hagin de tenir dèficits exteriors o/i, en el llarg termini, s’hagin d’endeutar amb l’exterior.

Aquest és l'article publicat a la Directa sobre la biografia/les memòries d'August Gil Matamala.

Dignitat, confiança i coratge

Antoni Soy

05/12/2017

He devorat la magnífica biografia d'August Gil Matamala (AGM), que es llegeix d'una tacada, sense poder-la deixar. Principalment, en el meu cas, perquè una part de la seva història política és també, parcialment només, la nostra/meva història. Tot i que, sens cap mena de dubte, ell l'ha viscuda amb més intensitat, coherència i continuïtat. I amb molta més diversitat com a polític, advocat laboralista, defensor dels drets humans i defensor dels presos polítics independentistes. M'ha fet rememorar, doncs, moltes coses i molts episodis de la meva pròpia vida. Hi ha contribuït també que és un llibre que, tot i que fet a sis mans (David Fernández i Anna Gabriel amb l'ajut de Julià de Jòdar) o a deu mans (si comptem la seva parella, Maribel, i el mateix AGM), està molt ben escrit, acompanyat d'uns poemes i d'unes cites molt ben triats, així com d'una successió dels fets més importants ocorreguts durant la seva vida fins ara.

Jo era més jove i, per tant, ell ja portava a les espatlles una lluita política molt important, quan va començar a despertar-se la meva consciència política i social en arribar a la universitat a finals de 1967. En aquells temps, la universitat bullia políticament, i si formaves part de la minoria més preocupada pels temes socials i polítics, de lluita contra la dictadura bàsicament, entraves en contacte amb molt grups polítics i, sens dubte, amb el que, en aquell moment era el més important en la lluita antifranquista, el PSUC. Com molt bé explica el llibre, els debats sobre la ideologia i sobre l'estratègia i la tàctica del que aleshores era el partit majoritari de l'oposició a la dictadura franquista van ser molt intensos i varen provocar l'aparició de diferents grups polítics que veien les coses de manera diferent (veure capítols 6 i 7 del llibre). Personalment, em vaig trobar participant en un d'aquests grups universitaris (del que es parla a la pàgina 238 del llibre) just abans d'anar-me'n a fer el servei militar (normal) l'any 1972. De fet, la mort de Carrero Blanco em va agafar a pocs dies d'acabar el servei militar a Saragossa.

I va ser aleshores, l'any 1974, quan vaig conèixer personalment August Gil Matamala, quan l'amic Joan Oliver em va convidar a les reunions que, un reduït grup de persones, fèiem a casa del propi August, d'en Joan o d'algun altre, tal com s'explica en el llibre (bàsicament al capítol 8). Tot i que, per diverses circumstàncies, la meva participació va ser més discontinua que la dels que lideraven el grup, entre ells sens dubte l'August, em va permetre un gran aprenentatge teòric i polític (jo era dels més joves), així com la participació en l'elaboració d'alguns escrits que van sortir del grup i en algunes lluites polítiques importants del moment. Que jo recordi ara, contra les condemnes de Puig Antich i Txiki i companyia, contra la reforma del franquisme i la restauració borbònica, i conseqüentment, contra la Constitució de 1978 i l'estatut d'autonomia de 1979.

A partir d'aleshores, i durant pràcticament vint anys, jo em vaig dedicar bàsicament a la vida professional, com a professor d'universitat i com a assessor per a diverses administracions públiques (locals, autonòmiques, estatals i europees), sobretot en temes de desenvolupament local i regional, com a articulista en alguns diaris i fins i tot com a tertulià televisiu als Matins de TV3, bàsicament en temes econòmics. Això no vol dir que m'hagués desinteressat per la política sinó que, durant un temps, em vaig mantenir distanciat de la política activa, més enllà de la col·laboració, en temes econòmics, amb algun grup parlamentari aleshores a l'oposició. Sempre però, en aquell temps i fins ara, vaig seguir (i he seguit) el que feia AGM -que m'havia impressionat molt, i molt positivament, tant des del punt de vista polític com personal, quan el vaig conèixer- a través de la premsa o de les notícies que m'arribaven d'amics i coneguts comuns.

Hi ha molts adjectius o substantius que poden definir l'August Gil Matamala que jo vaig conèixer, i que després he seguit més o menys de lluny, i que els autors de la biografia -o aquells als que demanen la seva opinió- fan servir. A mi, però, em satisfà molt la cita que els autors fan de Hannah Arendt: "Dignitat i confiança i cert coratge. Tot el que constitueix la grandesa de la humanitat continua sent essencialment el mateix a través de tots els segles". O també la que utilitzen de Rosa Luxemburg: "Allò important en la vida és no perdre mai perspectiva, veure-ho tot com un tot, mantenir la calma i no deixar mai d'esbossar un tímid somriure". Humanitat, harmonia, discreció, rigor, ètica, elegància, coherència, integritat són, entre moltes altres, paraules que surten al llibre per caracteritzar la persona, el polític, l'advocat, el defensor dels drets humans, tota la seva personalitat multidimensional. Com diu Julià de Jòdar en el pròleg, la vida d'AGM, com la història del país, ha estat marcada per dos fets fonamentals en la lluita política de l'esquerra radical: "contra l'explotació a través de la defensa dels treballadors i contra l'opressió a través del compromís amb l'alliberament dels Països Catalans", en un moment en què, com diu ell mateix, es necessitava, entre altres coses (voluntat, anàlisi, ideologia, estratègia), "l'endurança de la solitud".

Aquest llibre explica la història d'una persona -un lluitador infatigable i insubornable-, però també una part de la història del nostre país, particularment dels que normalment en són menys protagonistes, les classes populars. És un llibre que als que ja tenim una certa edat ens recorda moltes coses del nostre passat, però que pot ser també un estímul de coneixement i un revulsiu polític per a la gent jove d'avui.

Sovereignty versus neo-liberalism

And here the English translation of a recent article in Catalan.

Sovereignty versus neo-liberalism

The collective work "Sovereignties. A proposal against the capitalism" is, from the perspective of radical transformation of the capitalism, one of the important recent texts. After the analysis of the economic and social context to the international European and Catalan framework, they propose the fundamental criteria of the process of transformation of the capitalism with the aim to attain the reproductive sovereignty. This will involve to develop projects where the production was headed to the coverage of the needs of the population -and no to the profit of the capital-, putting the accent in the reorientation of the social relations of production to this purpose.

They consider that the reproductive sovereignty supposes the possibility of an integral process of transformation, that connects central elements of an anti-capitalist vision (the socialism, the feminism and the ecology) with a clear bet for a sovereign process in accordance with the demands and the reality of the capitalism of the 21st century. The reproductive sovereignty has to allow the global transformation of the main social relations of the capitalism, as well as overthrow and transform gradually the reproduction of the capitalism in the reproduction of the life. Next they analyse different concrete sovereignties.

Now it has just been published the book "Reclaiming the State" of William Mitchell and Thomas Fazi that it poses the subject of the national/state sovereignty as the strategy against the neo-liberalism, for the democracy, from the leftist anti-capitalism.

The predominant vision today is that the national sovereignty has become irrelevant in an international economy increasingly global (with the internationalisation of the finances and the increasing importance of the multinational firms). In this context, the individual states cannot do autonomous economic and social policies, especially of progressive type. Therefore, the only solution is that the states give up his sovereignty and transfer it to some supra-national institutions (how the European Union-EU) that they are sufficiently big and powerful to be able to make listen his voice in this globalized world.

This is coherent with the ideology of the neo-liberalism that proposes the reduction of the intervention of the state, the expansion of the free markets and of the businesses and entrepreneurship. But, actually, the neo-liberal economic policy has given place to a role of the state more and more extensive, intense and permanent with the support of all the greater international institutions and political parties. It is by means of this intervention that has been produced : the liberalisation of the markets of goods and capitals and particularly of the financial markets; the rescue of big companies and banks; the privatisation of natural resources and of public services; the reduction of the wages and of the rights of the workers; the decrease of the income and wealth taxes and the growth of the inequalities; the elimination of social programs; etc. The neo-liberal ideology seems basically a convenient excuse for a political project directed by the states, with the aim that the driving of the economic policies was in the hands of capitalists and especially of the financial interests.

Unfortunately, the vision (erroneous) that the neo-liberalism has supposed a decrease of the role of the state continues to be a fixation of the traditional left. It bases in the idea that the globalisation and the internationalisation of the finances have finished with the period of the nation states and with his capacity to carry out policies that do not agree with the dictations of the global capital. With the neo-liberalism, the cutbacks in the national sovereignty and the participatory democracy would be the unavoidable price to pay for the globalisation. It is the "there is no alternative" from Thatcher.

There is, but another vision. The international economic integration continues being very limited: it continues having a significant uncertainty of the exchange rates; important cultural and linguistic differences that limit the full mobilisation of the resources between the borders; a high correlation between the rates of investment and of national saving; severe restrictions in the international mobility of the work; the flows of capital between rich and poor countries are much more limited of what foresee the theoretical models. The globalisation in the neo-liberal period -that in some respects can have restricted the economic sovereignty of the states- in the essential elements -industrial delocation, deindustrialisation, liberalisation and deregulation of the markets of goods and of capitals, etc.- It has been a process established and promoted actively for the states.

And it is the result of a deliberated and conscious limitation of the rights of the sovereign states from the national elites, by means of between others: the reduction of the power of the legislative with regard to the executive; the formal independence of the central banks of the government; the aim of the inflation as a main (or only) aim of the policy of the central banks; adopting rules -for instance in budgetary politics- that limit the possibilities of an autonomous economic policy; going back to systems of fixed exchange rates; bending the national prerogatives to supra-national institutions like the UE. The creation and auto-constraint of this "external restriction" that allows to the national politicians to reduce the costs of the anti-popular measures which suppose the neo-liberal policies.

Therefore, the fight against the neo-liberalism has to suppose a recovery of the national processes of taking decisions, that is to say, of more democratic control on the policies (in particular the economic policies) and on the global destructive flows unchained by the neo-liberalism. And this only can be done since the national confines. In fact, the crises of the EU and of the monetary union have to be seen as a big opportunity to refuse the neo-liberal restrictions that these institutions suppose and to implement a democratic platform, really progressive, from the sovereign states, that still can have the resources for a democratic control of the economy and the national finances and that, since the sovereignty, will be able to implement a multilateral cooperation between these states. The fight for the national sovereignty is a fight for the democracy and for a really progressive policy.

La distòpia d'Europa

I avui el Punt Avui  m'ha publicat aquest article amb el títol que encapçala el post.

De fet, l'original era un pel de res més llarg:

La distòpia d'Europa

Antoni Soy, Professor Universitat Barcelona

La Unió Europea (UE) no existeix. Ja que no compleix ni els seus propis Tractats ni la seva Carta de Drets Fonamentals (que té el mateix valor jurídic dels Tractats). Ens podem referir a algunes de les seves actuacions recents: l'asfixia de l'economia i del poble grec; el tracte que ha donat als refugiats de les guerres de l'Orient Mitjà; el seu aclucament d'ulls davant la deriva autoritària de Turquia, sobretot amb el poble kurd; o el seu comportament davant del conflicte entre Catalunya i España.

El que existeix és un club d'estats units bàsicament pels seus interessos econòmics, financers i monetaris, així com per la seva defensa del estatus quo econòmic, polític i social. El seu interès pels drets democràtics i pels drets humans fonamentals, individuals i col·lectius, és més aviat nul.

Si és fa un repàs al Preàmbul del Tractat de la Unió Europea (TUE) -o a la Carta de Drets Fonamentals- ja es veu que està format per un conjunt de principis genèrics que, massa sovint, queden totalment amagats i oblidats rere els interessos concrets dels estats. El mateix es pot dir de les disposicions sobre els principis democràtics del Títol 2 del TUE. Aquest estableix que la UE té set institucions diferents però, en la pràctica real i quotidiana, així com en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), ja queda molt clar que hi ha dues institucions que juguen un paper preponderant: el Consell Europeu (CE), format pels caps dels estats o governs europeus, (o el Consell dels ministres), i el Banc Central Europeu (BCE) per l'euro i la política monetària.

En el TFUE es pot veure clarament que, a part dels aspectes relacionats amb el funcionament intern i l'acció exterior de la UE, la major part del seu contingut fa referència als aspectes econòmics i financers d'aquest club de països. I tot el que afecta a la moneda única, la política monetària i la política de tipus de canvi fixes, que suposa l'existència de l'euro, ja està en mans del BCE (articles 127 a 133 i 136 a 138). Una de les coses que es preveuen en el TFUE és l'estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels estats membres però, en realitat, s'accepten unes asimetries entre els països que semblen contradir aquest objectiu. Per exemple, l'article 119.3 diu que els països de la UE han de tenir una balança de pagaments estable, però el que passa realment és que mentre que Alemanya (i alguns altres països del centre en menor mesura) té des de fa molts anys un superàvit creixent de la seva balança per compte corrent, els països perifèrics del sud, i fins i tot França, tenen (o han tingut) dèficits comercials molt importants. I cap institució de la UE no hi ha posat remei.

Als països que formen aquest club els hi va molt bé l'excusa de les restriccions externes que els hi imposa la seva pertinença a la UE i, en algun cas, a la zona euro. Aquesta aparent cessió de sobirania a una entitat supranacional els hi permet aplicar polítiques antipopulars (en contra de la majoria de la població) -polítiques d'austeritat, reformes del mercat de treball que limiten els salaris i els drets dels treballadors, liberalització i desregulació dels mercats i en particular del financer, privatitzacions, etc.- amb la coartada que això els hi ve imposat per la seva pertinença a la UE i/o a la zona euro.

Aquesta setmana la Directa m'ha publicat aquest article amb el títol que encapçala el post.

Sobirania versus neoliberalisme

Antoni Soy

09/11/2017

El treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme és, des de la perspectiva de transformació radical del capitalisme, un dels textos recents importants. Desprès de l'anàlisi del context econòmic i social, en l'àmbit internacional, europeu i català, es proposen els criteris fonamentals del procés de transformació del capitalisme amb l'objectiu d'assolir la sobirania reproductiva. Això implicarà desenvolupar projectes on la producció estigui dirigida a la cobertura de les necessitats de la població -i no al benefici del capital-, posant l'accent en la reorientació de les relacions socials de producció cap a aquesta finalitat.

Consideren que la sobirania reproductiva suposa la possibilitat d'un procés integral de transformació, que vincula elements centrals de l'ideari anticapitalista (el socialisme, el feminisme i l'ecologisme) amb una aposta clara per un procés independentista d'acord amb les exigències i la realitat del capitalisme del segle XXI. La sobirania reproductiva ha de permetre la transformació global de les relacions socials pròpies del capitalisme, així com subvertir i transformar gradualment la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida. Després s'analitzen diferents sobiranies concretes.

Ara acaba de sortir el llibre Reclaiming the State de William Mitchell i Thomas Fazi, que planteja el tema de la sobirania estatal/nacional com a l'estratègia contra el neoliberalisme, per a la democràcia, des de l'esquerra anticapitalista.

La visió predominant avui és que la sobirania nacional ha esdevingut irrellevant en una economia internacional cada cop més global (amb la internacionalització de les finances i la creixent importància de les firmes multinacionals). En aquest context, els estats individuals no poden fer polítiques econòmiques i socials autònomes, especialment de caire progressiu. Per tant, l'única solució és que els estats renunciïn a la seva sobirania i la transfereixin a unes institucions supranacionals (com la Unió Europea - UE) que siguin suficientment grans i poderoses com per a poder fer sentir la seva veu en aquest mon globalitzat.

Això és coherent amb la ideologia del neoliberalisme que proposa la reducció de la intervenció de l'estat, l'expansió dels mercats lliures i de l'emprenedoria. Ara bé, en la realitat, la política econòmica neoliberal ha donat lloc a una intervencionisme estatal cada com més extens, intens i permanent amb el suport de totes les majors institucions internacionals i partits polítics. És mitjançant aquesta intervenció que s'ha produït: la liberalització dels mercats de béns i de capitals i dels mercats financers en particular; el salvament de grans empreses i bancs; la privatització de recursos naturals i de serveis públics; la reducció dels salaris i dels drets dels treballadors la disminució dels impostos sobre la renda i el capital i el creixement de les desigualtats; l'eliminació de programes socials; etc. La ideologia neoliberal sembla bàsicament una excusa convenient per a un projecte polític dirigit pels estats, amb l'objectiu que el comandament de la política econòmica estigui en les mans del capital i sobretot dels interessos financers.

Malauradament, la visió (errònia) que el neoliberalisme ha suposat una disminució del intervencionisme estatal continua essent una fixació de l'esquerra tradicional. Es basa en la idea que la globalització i la internacionalització de les finances han acabat amb l'època dels estats nació i amb la seva capacitat per dur a terme polítiques que no estiguin d'acord amb els dictats del capital global. Amb el neoliberalisme, les retallades en la sobirania nacional i la democràcia participativa serien el preu inevitable a pagar per la globalització. És el "no hi ha alternativa" de Thatcher.
Hi ha, però una altra visió. La integració econòmica internacional continua essent molt limitada: hi continua havent una incertesa significativa dels tipus de canvi; importants diferències culturals i lingüístiques que limiten la plena mobilització dels recursos entre les fronteres; una alta correlació entre les taxes d'inversió i d'estalvi nacionals; restriccions severes en la mobilitat internacional del treball; els fluxos de capital entre països rics i pobres són molt més limitats del que preveuen els models teòrics. La globalització en el període neoliberal -que en alguns aspectes pot haver restringit la sobirania econòmica dels estats- en els elements essencials -deslocalització, desindustrialització, liberalització i desregulació dels mercats de béns i de capitals, etc.- ha estat un procés establert i promogut activament pels estats.

I és el resultat de una limitació deliberada i conscient dels drets dels estats sobirans per part de les elits nacionals, mitjançant entre d'altres: la reducció del poder del legislatiu respecte a l'executiu; la independència formal dels bancs centrals del govern; l'objectiu de la inflació com a principal (o únic) objectiu de la política dels bancs centrals; adoptant regles -p.e. de política pressupostària- que limiten les possibilitats d'una política econòmica autònoma; tornant a sistemes de tipus de canvi fixes; doblegant les prerrogatives nacionals a institucions supranacionals com la UE. La creació i auto-imposició d'aquesta "restricció externa" permet als polítics nacionals reduir els costos de les mesures antipopulars que suposen les polítiques neoliberals.

Per tant, la revolta contra el neoliberalisme ha de suposar una recuperació dels processos nacionals de presa de decisions, és a dir, de més control democràtic sobre la política (en particular les polítiques econòmiques) i sobre els fluxos globals destructius desencadenats pel neoliberalisme. I això només es pot fer des de l'àmbit nacional. De fet, la crisis de la UE i de la unió monetària s'han de veure com a una oportunitat única per rebutjar les restriccions neoliberals que aquestes institucions suposen i per a implementar una plataforma democràtica realment progressiva a partir dels estats sobirans, que encara poden tenir els recursos per a un control democràtic de l'economia i les finances nacionals i que, des de la sobirania, podran plantejar una cooperació multilateral entre aquests estats. La lluita per la sobirania nacional és una lluita per la democràcia i per a una política realment progressiva.

La taxa d'atur ajustada: exèrcit industrial de reserva i desocupació competitiva

El Butlletí núm. 3 de maig de 2017 del Banc Central Europeu (BCE) ens informava de que l'atur a la zona euro era molt més elevat del que ens diuen les xifres oficials. Per entendre la realitat de l'atur no n'hi ha prou amb considerar els desocupats (els que busquen treball), sinó que també cal tenir en compte els desanimats (que voldrien treballar però no busquen feina perquè no tenen cap esperança de trobar-ne) i els subocupats (que voldrien treballar a temps complet però només poden fer-ho a temps parcial). Si es consideren totes aquestes dades, el que podem anomenar la taxa d'atur ajustada és molt superior a la taxa d'atur com es mesura habitualment.

I és que des de fa relativament poc l'oficina estadística de la Unió Europea (UE) -Eurostat-, a més de les dades tradicionals sobre la taxa d'atur (proporció de la població aturada sobre la població activa), ens proporciona també dades sobre la gent que està treballant a temps parcial però que voldria treballar a temps complert (els subocupats a temps parcial) i sobre la gent a la que li agradaria treballar però que vistes les dificultats de trobar feina ja no en busca (els desanimats). Si a la taxa d'atur s'hi afegeixen el % dels subocupats a temps parcial sobre la població activa i el % dels desanimats sobre la població activa es té una aproximació molt més exacta als treballadors que estan subocupats, que no tenen feina o no tenen la que voldrien. És el que es pot anomenar la subutilització del treball o la taxa d'atur ajustada.

 

En el primer gràfic es veu la taxa d'atur dels diferents països europeus (també de fora de la UE). Destaquen amb les taxes d'atur més elevades Grècia i Espanya on són pràcticament el doble (o més) que a la Euro Area (EA). I a continuació, i per sobre de la mitja de la EA hi ha Croàcia, Xipre, Itàlia, Portugal i França. Entre els que tenen unes taxes d'atur més moderades destaquen Alemanya i la resta de països del nucli central europeu ("core"), els països nòrdics (excepte Finlàndia) i una gran part dels antics països de l'Europa de l'Est que s'han aprofitat de la seva proximitat amb Alemanya i la resta de països del "core" europeu.

En el segon gràfic s'hi representa la proporció de subocupats a temps parcial sobre la població activa. Tot i que es requeriria un estudi molt més concret per a cada país, m'aventuro a fer una hipòtesi sobre els països (molt diferents) on aquesta proporció és més elevada. Crec que hi ha dos tipus de països: d'una banda, els que tenen uns salaris relativament elevats i han fet una opció conscient pel treball a temps parcial, com els Països Baixos, Suïssa, Dinamarca; de l'altra, els països amb salaris relativament baixos a on, a partir de la crisi i les reformes laborals imposades per la "disciplina europea", ha augmentat la precarietat i la fragmentació del treball, com ara Xipre, España, Grècia, Portugal. No tinc clar, sense estudis més concrets i específics, en quin grup caldria col·locar a França, el Regne Unit i Irlanda. Destaquen els baixos percentatges de subocupats a temps parcial de molts països de l'Est europeu.

 

Si ens fixem ara en la proporció sobre la població activa de gent que voldria treballar però que no busca feina perquè creu que no té possibilitats de trobar-ne (els desanimats) destaquen els percentatges molt elevats de Itàlia i Croàcia i, en menor mesura, Finlàndia, Luxemburg i Bulgària, els països que juntament amb Suïssa, Estònia i Països Baixos estan per sobre de la mitja de la EA.

 

Agregant les dades de la taxa d'atur, els subocupats a temps parcial i els desanimats s'obtenen els percentatges de la taxa d'atur ajustada o, dit d'una altra manera, de la gent que voldria tenir una feina o més feina però no ho aconsegueix

Destaquen, per aquest ordre, els percentatges de Grècia i España (per sobre del 30%), els de Itàlia, Croàcia i Xipre (per sobre del 25%), els de Finlàndia i Portugal (per sobre de la mitja de la EA) i els de França i Letònia (per sobre de la mitja de la UE). Entre els països on la taxa d'atur ajustada és més baixa hi ha molts països de l'Est europeu, Alemanya, Noruega, Islàndia i Regne Unit.

En el gràfic següent es pot veure la taxa d'atur ajustada per a cadascun dels països segons la importància relativa dels seus tres components.

 

 

Si es considera el cas espanyol en el període en el que es disposen de dades per a tots els components de la taxa d'atur ajustada (2008-2016) es veu com la taxa d'atur ajustada va anar creixent des del 2008 fins al 2013 per a disminuir des del 2014, seguint bàsicament la mateixa evolució que la taxa d'atur. Tanmateix, al 2016 encara està per sobre del 2010.

Com es pot constatar al següent gràfic, en el període 2008-2016 la taxa d'atur ajustada ha augmentat més de l'11%, sobretot pel creixement de la taxa d'atur "strictu sensu" (més del 8%) però amb un augment també significatiu dels subocupats a temps parcial, una mostra de la precarització i fragmentació dels contractes de treball a l'economia espanyola en aquests darrers anys. La variació dels desanimats és molt petita.

Tant aquí com a d'altres països europeus s'ha parlat del "miracle espanyol" per a caracteritzar l'evolució de l'economia espanyola dels darrers anys, especialment des de 2014. Tanmateix, no és el que semblen dir-nos les dades: actualment España té el mateix PIB que fa 10 anys però amb 2 milions menys de gent ocupada, i els que troben feina ho fan majorment amb contractes precaris. Al mateix temps, augmenten els treballadors que no arriben a finals de mes amb el que guanyen i la pobresa i les desigualtats econòmiques i socials han augmentat de forma espectacular: un dels països europeus a on ho han fet amb més intensitat. En definitiva, la vida de les persones normals, dels que treballen per viure, en general no ha millorat.

 

La comparació amb la mitja de la EA no deixa cap dubte. A España la taxa d'atur ajustada és molt més elevada (més d'un 7%) perquè tant el nombre d'aturats (atur estructural en gran mesura) com els subocupats a temps parcial són molt més importants a España que a la EA.

En definitiva, des de que es va abandonar la flexibilitat dels tipus de canvi de les monedes, especialment amb l'adopció de l'euro, les nostres economies (especialment les del sud d'Europa i particularment l'espanyola) es basen en la "devaluació interna", en la desocupació competitiva, és a dir en la baixada dels salaris i l'empitjorament de les condicions de treball, cosa que permet un exèrcit industrial de reserva ampli i afeblit que, en el cas de l'estat espanyol, està per sobre del 30% de la població activa des del 2010.