Fa poc, Jaume Argerich, en un article titulat
“Sobre el liberalisme”, deia que volia rebatre tres fal·làcies que,
segons ell, hi havia en el meu darrer article en aquest diari,
“Neoliberalisme”. Primer, una precisió terminològica: suposo que quan
diu “fal·làcia” és en el sentit del Diccionari de l’Enciclopèdia
Catalana d’“una forma d’argument defectuosa” (una qüestió opinable) i no
en el que el mateix DEC, o l’IEC, parlen de “disposició a enganyar”.
Perquè mai pretenc enganyar a ningú, sinó simplement argumentar.
Pel
que fa a la primera de les “suposades fal·làcies” que esmenta, una
precisió conceptual: jo parlava del neoliberalisme, no del liberalisme.
Em referia a les polítiques que el capitalisme ha aplicat a partir dels
anys setanta/vuitanta del segle passat (Thatcher, Reagan) per
contrarestar els avantatges que havien aconseguit els treballadors i les
classes populars en el període anterior, el del “compromís
keynesià/socialdemòcrata”. Perquè, encara que als liberals no els agrada
sentir-ho, la lluita de classes sí que existeix, com recordava fa poc
Warren Buffett.
Amb
el neoliberalisme, les elits capitalistes volien recuperar la taxa de
beneficis i els beneficis, que havien disminuït en el període anterior,
tot fent unes polítiques per afavorir el capital en contra del treball i
de les classes treballadores i populars. Unes polítiques per desmuntar
l’estat del benestar tot reduint les despeses públiques socials així com
els impostos més progressius, que afectaven més als que més guanyaven i
tenien. Unes polítiques de reformes estructurals, sobretot del mercat
de treball –que disminuïssin els salaris, almenys en termes relatius, i
empitjoressin les condicions de treball–, i amb la desregulació de la
resta de mercats i amb les privatitzacions de part del sector públic.
D’altra
banda, no crec que la crisi s’hagi superat, però és clar que s’hi ha
intentat lluitar amb la intervenció de l’estat i/o dels bancs centrals.
Com ha fet sempre el capitalisme, en contra del que han defensat el
liberals. L’estat va ser clau ja a la Gran Bretanya de la Revolució
Industrial per a la despossessió dels camperols i la seva conversió en
assalariats. Com ho ha estat en uns EUA amb la gran importància de la
indústria armamentista i on una part important de les innovacions
tecnològiques han estat fetes pel sector públic (a part de les grans
empreses transnacionals). I el desenvolupament dels països asiàtics s’ha
produït, en gran part, a partir d’un veritable “capitalisme d’estat” en
col·laboració amb les grans empreses. I què va ser l’experiment dels Chicago/Pinochet boys
a Xile, sota la verborrea del liberalisme de Friedman, sinó un exemple
de manual de l’aplicació del neoliberalisme als països menys
desenvolupats utilitzant una dictadura feixista? Per posar només alguns
exemples.
Efectivament, siguem pragmàtics i deixem el dogmatisme.
Basem-nos en la realitat material. Ens adonarem que el capitalisme
liberal/de lliure mercat no existeix i, de fet, no ha existit mai.
Vint anys després de la implementació de l’euro, actualment
la Unió Europea (UE) es troba en una situació de forta inestabilitat.
Des de la crisi del 2007, i especialment des del 2010, a la UE, aquesta
inestabilitat no és com les que s’havien produït anteriorment en la seva
història. Ara, tot i que està basada en un mal funcionament de
l’economia, la crisi econòmica s’ha convertit també en crisi política.
De la CEE a Maastricht
Des de els anys 50 als 70 del segle passat, la que aleshores
s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) va funcionar com una
aliança creada en el moment àlgid de la guerra freda, amb el suport dels
EUA, per a fer de contrapès a la URSS i els seus satèl·lits. Eren anys,
d’altra banda, de fort creixement econòmic, d’augment de les rendes i
de disminució de les desigualtats, que es van anomenar de diferents
formes: l’”edat d’or”, els “trenta gloriosos”, l’època del “compromís
keynesià/socialdemòcrata” entre empresaris i treballadors.
Després de les crisis dels 70 i principis dels 80, varen començar les
ampliacions de la UE, va arribar l’Acta Única Europea (1986) i, de
forma molt important, el Tractat de Maastricht (1992), en el mateix
moment en què es produïa el col·lapse de la URSS i els seus satèl·lits i
la reunificació alemanya. El Tractat de Maastricht és fonamental per a l’evolució del projecte de la UE: dóna suport al mercat únic europeu;
s’hi preveu la creació de la moneda única, l’euro; es reafirmen les
“quatre llibertats de la UE” que ja figuraven en el Tractat de Roma
(1957) —lliure circulació de béns, capitals, serveis i persones— però
donant-los una interpretació explícita com a drets individuals i, per
tant, obrint la porta a que s’utilitzessin en contra dels interessos i
les polítiques col·lectives. La UE va anar creant una abundant i feixuga legislació —el
que es coneix com l'”acquis communautaire”— amb diferents Tractats,
Regulacions, Directives i Decisions, la funció última i essencial de la qual era la de promoure el neoliberalisme.
En aquest sentit, hi han jugat un paper fonamental la creació de l’euro
i la Unió Econòmica i Monetària (UEM), el Pacte de Creixement i
Estabilitat (i les seves modificacions posteriors) per a controlar i
condicionar les polítiques fiscals dels estats, i el principi de
“proporcionalitat” segons el qual qualsevol actuació de la UE s’ha
d’estendre a tots els països que en formen part sempre que sigui
necessària per a aconseguir els objectius previstos en els Tractats de
la UE.
La creixent importància de la ideologia neoliberal després de
Maastricht va coincidir amb l’augment de l’hegemonia alemanya en les
institucions de la UE, mentre anaven creixent les divergències entre els
estats membres. L’hegemonia alemanya és particular ja que es basa
sobretot en la seva força en les institucions comunitàries, especialment
en la moneda única i en el Banc Central Europeu (BCE), mentre que han
anat creixent diferents perifèries (la dels països del sud, la dels
països de l’est, la particular situació de França i Itàlia) que sovint
posen en qüestió l’hegemonia esmentada. I no cal oblidar que l’hegemonia
militar no la té Alemanya sinó França i el Regne Unit.
De la crisi de Bretton Woods al Sistema Monetari Europeu (SME)
Cal recordar que a finals dels anys 60 del segle passat, i més
concretament entre 1971 i 1973 entra en crisi el sistema de Bretton
Woods —que preveia tipus de canvi fixes entre les monedes i controls
sobre els moviments de capitals i altres pagaments internacionals. Això
va fer que els països europeus es plantegessin com havien de gestionar
les relacions entre les seves monedes, els moviments de capitals i els
pagaments internacionals. La UE (aleshores CEE) va encarregar diferents
informes i el 1972-73 va posar en funcionament el que es va conèixer com
a la “Serp en el Túnel” (posteriorment la “Serp fora del Túnel”) que
pretenia gestionar conjuntament les fluctuacions dels tipus de canvi de
les monedes en relació al dòlar i en relació a les altres monedes que
formaven part de la serp, mitjançant les intervencions regulars dels
bancs centrals dels diferents països.
Davant de les dificultats d’aquest sistema, el 1979 es posà en
funcionament el Sistema Monetari Europeu (SME) —amb el mecanisme europeu
del tipus de canvi (METC)— per tal de poder coordinar adequadament
l’evolució del tipus de canvi de les monedes. Un sistema que fixava uns
tipus de canvi bilaterals amb uns marges de fluctuació i el funcionament
adequat del qual es basava en el fet que les divergències entre les
taxes d’inflació dels diferents països, especialment els més importants,
fossin mínimes. I ràpidament va quedar clar que perquè el
sistema funcionés hi havia d’haver un país que fos l’àncora del sistema,
i aquest país havia de ser inevitablement Alemanya.
Tanmateix, perquè un sistema així pugui funcionar, el país que fa
d’àncora —a més de tenir un PIB important, un excedent en la seva
balança per compte corrent amb l’exterior, i una inflació baixa— ha de
gestionar la seva política monetària (especialment els tipus d’interès)
amb l’objectiu d’estabilitzar el tipus de canvi de la seva moneda, però
també essent una referència clara i ferma per a l’estabilització del
tipus de canvi de les altres monedes del SME. Però Alemanya no volia
jugar aquest segon paper sinó que el seu objectiu era, només, gestionar
el tipus de canvi del marc alemany per a aconseguir superàvits en la
seva balança exterior per compte corrent. La conseqüència era
l’inestabilitat dels tipus de canvi, amb països que havien de devaluar o
revaluar les seves monedes. El resultat fou que a principis
dels anys 90 el SME s’havia convertit en l’àrea del marc alemany i el
funcionament del sistema depenia de les necessitats i interessos del
banc central alemany (Bundesbank), el qual imposava una
disciplina anti-inflacionista a la resta de països. El cop de gràcia al
sistema es produeix el 1992 quan el Regne Unit (que havia adoptat el
METC) abandona el sistema i devalua la lliura esterlina de forma
important.
Cap a l’euro i la UEM
Abans de la crisi del SME, Jacques Delors havia publicat ja el seu
informe (1989) en què propugnava la creació de l’euro i de la UEM, amb
el BCE amb un protagonisme essencial. Uns elements fonamentals en la
configuració de la UEM foren: el control sobre la inflació que advocava
el Bundesbank (que el BCE va agafar com a model); el poder creixent dels
bancs centrals i la ferma i creixent presència i influència de les
finances privades des dels anys 80. Com a conseqüència, la UEM va donar
preeminència als factors monetaris en el disseny de l’estructura
institucional de l’euro i, al mateix temps, va establir una dura
disciplina fiscal als estats membres. Teòricament es pretenia la
convergència de les taxes d’inflació dels diferents països,
l’estabilització de les transaccions internacionals i els avenços en la
unió monetària. Realment, la UEM va afavorir els interessos de les
empreses exportadores alemanyes i els països que en formaven part varen
passar a ser el mercat “nacional” de la indústria alemanya.
La institució fonamental de la UEM és el BCE (forma part de
l’Eurosistema, conjunt dels bancs centrals nacionals dels països membres
que continuen essent responsables dels seus actius i passius) que no
depèn de cap estat en particular, és l’únic que pot emetre euros, l’únic
que podria canviar el tipus de canvi de l’euro, l’únic que pot fer
política monetària, el que proporciona liquiditat als bancs de la zona,
però és refractari, en principi, a adquirir deute primari de qualsevol
estat i té l’obligació estatutària de mantenir la inflació de la zona
euro per sota del 2%.
L’any 1997 els països de la UEM varen signar el Pacte per a
l’Estabilitat i el Creixement (PEC), que actualitzava el que es preveia
en el Tractat de Maastricht per tal d’imposar la disciplina fiscal als
estats membres, que ha patit diverses modificacions per a endurir la
disciplina esmentada i que ha arribat fins a imposar-los que aquestes
regles figurin en les respectives constitucions. Una disciplina
reforçada amb l’article 125 del Tractat de Lisboa (2009) que estableix
que la UE no assumirà cap responsabilitat en les obligacions i càrregues
econòmiques o financeres de cap estat membre. Una disciplina que mai ha
acabat de funcionar realment , molt especialment a partir de les
actuacions que han hagut de dur a terme els estats membres i el mateix
BCE després de la crisi de la zona euro.
D’altra banda, l’hegemonia alemanya, avui sens dubte
incontestable, és un reflex de la complexitat de les relacions entre la
UEM i els països de la UE. Des dels seus inicis l’euro és el
mitjà d’intercanvi entre els membres de la UEM però, al mateix temps, es
volia que tingués un paper a l’àmbit internacional, que fos una moneda
mundial i que, per tant, entrés en competència amb el dòlar i amb altres
monedes que poguessin actuar com a reserves globals. Però, tenint en
compte que l’euro no és la moneda de cap estat sinó que es va crear del
“no-res” a partir de la unió monetària de diversos estats amb diferents
nivells de poder econòmic i polític, per a poder actuar com a moneda
mundial de reserva necessitava ser acceptada i tenir credibilitat des
del començament, i d’aquí la necessitat que el BCE (i l’Eurosistema)
poguessin demostrar des del principi la seva capacitat per a assegurar
l’estabilitat de preus i la disciplina fiscal dels estats membres de la
UEM.
A més, l’euro es va crear en un moment de ràpid augment del paper de
les finances privades a les economies capitalistes avançades. Aquest
procés, que s’ha anomenat financiarització, que ha caracteritzat el
desenvolupament del capitalisme en les darreres dècades, significa una
relativa preeminència de les finances privades en relació a la resta de
sectors de l’economia. En aquest sentit, l’estabilitat de preus/control
sobre la inflació, la disciplina fiscal dels estats, un mercat intern
homogeni per a demanar préstecs finançats per la liquiditat generada per
un banc central poderós, la flexibilitat del mercat de treball per
millorar la competitivitat són condicions que necessiten els
prestadors/creditors i el capital financer (i en el darrer cas també el
capital industrial) per a desenvolupar-se adequadament. Per això, la
introducció de l’euro i la UEM han estat molt útils pels interessos de
les grans multinacionals i institucions financeres europees en un context en què el paper de les finances privades és cada vegada més important.
França va tenir un paper principal en la creació de l’euro i de la UEM.
Els francesos pensaven que així s’acabaria la posició dominant que va
tenir Alemanya en el SME i que, almenys en part, es compensaria el major
poder econòmic alemany sobretot després de la reunificació. Pensaven
que les institucions, bàsicament monetàries, que naixien amb l’euro i la
UEM donarien lloc a una major convergència de les economies europees i
que es promouria una major unitat política a Europa. Però la realitat ha
estat totalment diferent: les institucions de l’euro i la UEM han donat lloc a l’hegemonia econòmica alemanya,
tot afavorint a la seva indústria exportadora i fent augmentar els
superàvits de les seves balances exteriors, comercial i per compte
corrent. Tot això en el marc del desenvolupament i la preponderància de
la ideologia i la política neoliberals a la UE.
La creació de l’euro i del BCE, això com la política de disciplina
fiscal, varen ser un pas decisiu en la transformació neoliberal de la
UE, al contribuir de forma bàsica a la preeminència del capital per
sobre —i en contra— del treball. La peculiaritat històrica més important
de l’euro és que el seu paper fonamental està lligat formalment als
mecanismes transnacionals de la UEM en el seu conjunt i no al de cap
estat en particular.
Ara que fa vint anys de la implementació de l’euro, la Unió Europea
(UE) i la Unió Econòmica i Monetària (UEM) es troben en una situació
d’inestabilitat. Des de la crisi de 2007 aquesta inestabilitat no és com
les anteriors en la seva història perquè ara, tot i que està basada en
un mal funcionament de l’economia, la crisi és també política.
Des dels anys 50 als 70 del segle passat, l’anomenada “edat d’or” del
capitalisme, l’aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE) va ser una
aliança, amb el suport dels EUA, per a fer de contrapès a l’URSS i els
seus satèl·lits. Després de les crisis dels 70 i principis dels 80,
varen començar les ampliacions de la UE, va arribar l’Acta Única Europea
(1986) i, de forma molt important, el Tractat de Maastricht -TM-
(1992), coincidint amb el col·lapse de l’URSS i els seus satèl·lits i la
reunificació alemanya. El TM és fonamental pel projecte de la UE: dóna
suport al mercat únic europeu; s’hi preveu la creació de la moneda
única, l’euro; es reafirmen les “quatre llibertats de la UE” -lliure
circulació de béns, capitals, serveis i persones- tot donant-los-hi una
interpretació explícita com a drets individuals.
La UE va anar creant una abundant i feixuga legislació -amb diferents
Tractats, Regulacions, Directives i Decisions- quina funció última i
essencial era la de promoure el neoliberalisme. En aquest sentit, hi han
jugat un paper bàsic la creació de l’euro i la Unió Econòmica i
Monetària (UEM), el Pacte per a l’Estabilitat i el Creixement -PEC- (i
les seves modificacions posteriors) per a controlar i condicionar les
polítiques fiscals dels estats, i el principi de “proporcionalitat”
segons el que qualsevol actuació de la UE s’ha d’estendre a tots els
països que en formen part sempre que sigui necessària per a aconseguir
els objectius previstos en els Tractats de la UE.
Després dels antecedents de la Serp monetària europea (principis dels
anys 70) i del Sistema Monetari Europeu (1979), per tal de poder
coordinar adequadament l’evolució del tipus de canvi de les monedes, que
no varen acabar de funcionar i que entren definitivament en crisi el
1992, es fa l’aposta per a la creació de l’euro i la UEM. Les
característiques més importants de la UEM foren: el control sobre la
inflació que defensava el banc central alemany -Bundesbank- (que el Banc
Central Europeu, el BCE, va agafar com a model); el poder creixent dels
bancs centrals; la creixent presència i influència de les finances
privades des dels anys 80. Com a conseqüència, la UEM va donar
preeminència als factors monetaris en el disseny de l’estructura
institucional de l’euro i, al mateix temps, va establir una dura
disciplina fiscal als estats membres. Teòricament es volia la
convergència de les taxes d’inflació dels diferents països,
l’estabilització de les transaccions internacionals i els avenços en la
unió monetària. A la pràctica, la UEM va afavorir els interessos de les
empreses exportadores alemanyes i els països que en formaven part varen
passar a ser el mercat “nacional” de la indústria alemanya.
La institució fonamental de la UEM és el BCE que no depèn de cap
estat en particular, és l’únic que pot emetre euros, l’únic que podria
canviar el tipus de canvi de l’euro, l’únic que pot fer política
monetària, el que proporciona liquiditat als bancs de la zona, però és
contrari, en principi, a adquirir deute primari de qualsevol estat i té
l’obligació estatutària de mantenir la inflació de la zona euro per sota
del 2%. L’any 1997 els països de la UEM varen signar el PEC per tal
d’imposar la disciplina fiscal als estats membres. Ha estat modificat
diverses vegades per a endurir la disciplina esmentada i s’ha arribat a
imposar als estats que aquestes regles figurin en les respectives
constitucions. Una disciplina reforçada amb l’article 125 del Tractat de
Lisboa (2009) que estableix que la UE no assumirà cap responsabilitat
en les obligacions i càrregues econòmiques o financeres dels estats
membres. Una disciplina que mai ha acabat de funcionar realment,
sobretot a partir de les actuacions dels estats membres i el mateix BCE
després de la crisi.
La creixent importància de la ideologia neoliberal va coincidir amb
l’augment de l’hegemonia alemanya en les institucions de la UE. Una
hegemonia particular, ja que es basa sobretot en la seva força en les
institucions comunitàries, especialment en la moneda única i el BCE,
mentre que han anat creixent diferents perifèries (els països del sud,
els països de l’est, la particular situació de França i Itàlia) que, a
vegades, posen en qüestió l’hegemonia esmentada.
Des dels seus inicis l’euro és el mitjà d’intercanvi entre els
membres de la UEM però, al mateix temps, es volia que fos una moneda
mundial i que entrés en competència amb el dòlar i amb altres monedes
que puguin ser reserves globals. Però, com que l’euro no és la moneda de
cap estat sinó que es va crear a partir de la unió monetària de
diversos estats amb diferents nivells de poder econòmic i polític, per a
poder ser una moneda mundial de reserva havia de ser acceptada i
creïble des del començament. D’aquí la necessitat que el BCE pogués
demostrar des del principi la seva capacitat per a assegurar
l’estabilitat de preus i la disciplina fiscal dels estats membres de la
UEM.
A més, l’euro es va crear en un moment de ràpid augment del paper de
les finances privades a les economies capitalistes avançades. En aquest
sentit, el control sobre la inflació, la disciplina fiscal dels estats,
un mercat intern homogeni per a demanar préstecs finançats per un banc
central poderós, la flexibilitat del mercat de treball per millorar la
competitivitat són condicions que necessiten els prestadors/creditors i
el capital financer (i en el darrer cas també el capital industrial) per
a desenvolupar-se adequadament. Per això, en aquest context la
introducció de l’euro i la UEM van ser molt útils pels interessos de les
grans multinacionals i institucions financeres europees.
La creació de l’euro i del BCE, així com la política de disciplina
fiscal, varen ser un pas decisiu en la transformació neoliberal de la
UE, en contribuir de forma bàsica a la preeminència del capital
-particularment de la indústria exportadora alemanya i de les finances
europees- per sobre -i en contra- del treball i les classes populars.
