Ja fa unes setmanes a
Catarsi em varen publicar aquest
article:
COVID-19 i crisi econòmica:
apunts sobre què fer
La Unió
Europea té eines per parlar la crisi econòmica i social per la que estem
passant. En aquest article es fa un repàs de les opcions i les seves
límitacions.
Davant de la
crisi econòmica provocada pel coronavirus, i referint-nos particularment als
països europeus, les principals alternatives que es plantegen per superar-la,
en cap cas posen en qüestió el capitalisme. Al contrari, com a molt es
plantegen alguna reforma, que permeti sortir de la crisi com més ràpidament
millor, sempre en el marc de l’estructura econòmica i social capitalista.
Què es fa i què es podria fer des de la Unió Europea?
En primer
lloc, la proposta oficial de la UE, que segueix els principis del
neoliberalisme/ordoliberalisme alemany més ortodox, és que tant els estats com
les empreses/autònoms rebin crèdits (s’endeutin encara més), que evidentment
hauran de tornar, en general condicionats al compliment de mesures d’ajust i
d’austeritat molt estrictes. Així, almenys fins ara, s’han previst tres tipus
d’actuacions: primera, un fons de garantia, habilitat pels estats, del Banc
Europeu d’Inversions (BEI) de 25.000 milions d’euros (2.200 correspondrien a
Espanya) amb el que es pugui donar suport a 200.000 milions d’euros de crèdits
a les empreses (18.000 milions per Espanya); segona, un fons de reassegurança
(anomenat SURE) de les ajudes nacionals a la suspensió de l’ocupació o la
reducció de jornada de 100.000 milions d’euros, de nou amb la garantia dels
estats, que s’anirà prestant als països segons les seves necessitats; tercera,
una línia de crèdit temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència
(MEDE) de fins a un 2% del PIB (a Espanya uns 25.000 milions d’euros) sense
condicions (caldrà veure si això canvia quan passi el període excepcional)
sempre que s’utilitzi només per a finançar despeses sanitàries directes o
indirectes, de cura o de prevenció de la COVID-19 (hauran de presentar un «pla
de resposta a la pandèmia» i tindrà una durada fins a desembre de 2022 amb
possibilitat d’extensió).
A part
d’això, Espanya podria accedir a rebre altres crèdits del MEDE però
condicionats a unes dures mesures d’ajust i d’austeritat que, a més, la faria
endeutar de forma important. Segons els càlculs que ha fet l’OFCE (Observatoire
Français des Conjuctures Économiques) amb el conjunt d’aquestes actuacions
Espanya s’estalviaria uns 680 milions d’euros en interessos, un 0,05% del PIB,
cosa que no és pas una gran quantitat en un moment en què la magnitud de
recursos necessaris és molt important.
Finalment,
es parla d’un pla de reconstrucció posterior a la crisi sanitària (un «Recovery
Fund») que de moment no s’ha concretat en res. No se sap com funcionarà (amb
més títols de deute? Amb intervenció del BCE? Amb crèdits o
subvencions/transferències? Amb quines repercussions sobre el deute dels
països?), ni amb quina quantitat es dotarà ni d’on sortiran aquests fons, ni
quan se’n podrà disposar, ni per quant de temps. De moment, la majoria de coses
encara estan obertes. El que sí se sap, però, especialment en els països del
sud, és que hi ha hagut un gran decreixement del PIB, un gran augment de
l’atur, i un més que previsible augment del dèficit i del deute públics que, en
tots els casos, poden anar a més. D’altra banda, no s’ha d’oblidar que
l’experiència històrica i el corpus legal de la UE ens diuen que el marc
europeu no està construït per a cap solució cooperativa o solidària, sinó més
aviat el contrari. En definitiva, el que s’està proposant des de la UE són,
bàsicament, més crèdits (més endeutament) i una quantitat total de recursos
mobilitzats manifestament insuficients.
Moltes
empreses espanyoles que han demanat al BCE la compra del seu deute corporatiu
són grans empreses: Telefònica, Naturgy, Abertis, Iberdrola, Red Elèctrica,
Repsol, Enagás, Ferrovial, etcètera. Sembla que, novament, veuran com se les
ajuda a refinançar el seu deute amb diners públics, ara amb l’excusa de la
crisi sanitària.
De fet, fins
ara l’única intervenció d’una certa entitat és la del Banc Central Europeu
(BCE) que ha posat a disposició uns 750.000 milions d’euros per a comprar deute
públic i també privat per donar suport a la liquiditat del mercat i evitar que
les primes de risc dels països es disparin. Ara bé, com que el finançament
directe del BCE als estats està expressament prohibit a l’article 123 del
Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), és la banca privada la que
compra el deute públic dels estats i després el BCE el recompra als bancs
privats. Una privatització de l’endeutament dels estats amb la garantia del
BCE. Un deute que al final acaben pagant les classes populars amb els seus
impostos presents o futurs. A més, molt sovint aquests recursos es queden
encallats en els bancs, que són els que fan d’intermediaris, o serveixen per
refinançar deutes preexistents. D’altra banda, el BCE no només compra deute
públic, sinó també privat, d’empreses. De moment, moltes empreses espanyoles
que han demanat al BCE la compra del seu deute corporatiu són grans empreses:
Telefònica, Naturgy, Abertis, Iberdrola, Red Elèctrica, Repsol, Enagás,
Ferrovial, etcètera. Sembla que, novament, veuran com se les ajuda a refinançar
el seu deute amb diners públics, ara amb l’excusa de la crisi sanitària.
Una segona
opció que no ha passat, i segurament no passarà, de ser teòrica, és que la UE
(un Tresor Europeu que ara no existeix i que s’hauria de crear) emetés
eurobons/coronabons i que fos la UE, i no els estats individuals, la que
s’endeutés: una mutualització del deute. Els que propugnen aquesta opció, que
suposaria alguns sacrificis pels països europeus del nord i del centre, pensen
que d’alguna manera es compensaria una situació, l’actual, en la qual els
primers països aconsegueixen importants beneficis en forma de superàvits de la
seva balança exterior mentre els països del sud tenen dèficits exteriors.
Evidentment, la seva implementació depèn totalment de la voluntat política. Com
ja sabem, s’hi oposen els països del nord i centre d’Europa i ho voldrien els
del sud, incloent-hi probablement França. I no és per casualitat, ja que
l’emissió dels eurobons mutualitzats faria augmentar els costos de finançament (i
les primes de risc) pel primer grup de països i faria disminuir els del segon
grup de països. Exactament el contrari del que passa ara. Tanmateix, l’emissió
d’eurobons continuaria augmentant l’endeutament i no sortiríem del cercle
viciós del deute.
Una tercera
possibilitat, que la Reserva Federal (FED) dels EUA o el Banc d’Anglaterra
(BoE) o el Banc Central de la Xina, entre d’altres, ja han posat en pràctica en
quantitats molt importants, encara que sigui temporalment, és que el BCE actués
realment com a banc central, prestador de diners en darrera instància, i emetés
diners sense límit i els fes arribar directament als Estats, regions,
treballadors, consumidors, pimes, autònoms, etcètera per fer front al gran xoc
econòmic que suposa aquesta crisi i, evidentment, sense que això fos en cap cas
un deute que calgués retornar. Estem parlant de la monetització dels deutes
públic i privat, almenys mentre sigui necessari. De nou, ens trobem aquí amb un
escull que només una decisió política podria superar: l’article 123 del Tractat
de Funcionament de la UE (TFUE) que prohibeix explícitament que el BCE pugui
finançar directament als estats i als altres agents econòmics. Els que s’oposen
tècnicament a aquesta opció diuen que: primer, això crearia inflació, cosa que
ara mateix amb la depressió econòmica que hi ha i que hi haurà és pràcticament
impossible; segon, que això faria que l’euro perdés valor, però una moneda
només perd (o guanya) valor respecte a una altra, i ara mateix ni el dòlar
(l’economia dels EUA) ni el iuan (l’economia de la Xina) estan en el seu millor
moment i, per tant, és molt improbable que l’euro perdi valor respecte a
aquestes dues monedes, almenys a curt termini. Al contrari, en les actuals circumstàncies,
si hi hagués inflació i devaluació podrien acompanyar la represa de la
producció i de la renda.
Els límits del keynesianisme en la situació actual
Aquesta és
una opció que actualment defensen cada cop més economistes neokeynesians,
almenys a curt termini mentre durin els efectes més importants de la crisi,
així com postkeynesians o partidaris de la Teoria Monetària Moderna (TMM), que
no hi veuen problema tampoc a mitjà i llarg termini sempre que la producció i
l’activitat econòmica es recuperin.
El que els
economistes keynesians, que defensen aquesta tercera opció, pensen és que si
els governs gasten molt (directament o amb la col·laboració dels bancs centrals
si és necessari), això farà que les famílies també consumeixin més i que els
capitalistes inverteixin més. En definitiva, com assenyala Michael Roberts
en un article molt recent que hi haurà una demanda efectiva suficient. I que
amb això es tornarà a aconseguir la plena ocupació, i que el capitalisme pugui
continuar funcionant, amb alguna reforma secundària, sense que calgui fer cap
canvi essencial en l’estructura econòmica i social del sistema capitalista: ni
en els bancs, ni en les grans empreses, ni en el mercat de valors, etcètera.
Evidentment,
tot i que totes elles mantenen l’estructura econòmica i social essencial del
capitalisme intocable, des de la perspectiva dels que ja tenen com a objectiu
el manteniment del sistema capitalista, les tres opcions presentades tenen
diferències importants. Així, no és ben bé el mateix la primera opció —basada
en l’endeutament i l’austeritat—, que la segona —on almenys se suavitzarien les
condicions de l’endeutament i ja veuríem què passaria amb l’austeritat—, o que
la tercera —en la qual es limitaria dràsticament l’endeutament i, en principi,
també l’austeritat—. La primera correspondria a un
neoliberalisme/ordoliberalisme ortodox, la segona a un social-liberalisme o
socialdemocràcia molt moderada, i la tercera a una socialdemocràcia més
tradicional. I no oblidem que els títols de l’endeutament són posseïts, en la
seva major part, per aquells que Marx o Keynes anomenaven els rendistes:
institucions financeres, grans empreses multinacionals i, en definitiva, les
elits de l’1% dels més rics. I que els que acabaran pagant el deute públic que
es genera són les classes populars amb els impostos presents o futurs.
La gran
qüestió, però, és fins a quin punt són realistes aquestes opcions keynesianes?
Fins a quin punt aquesta generositat monetària (emetre diners) i fiscal
(despesa pública) serà gastada o pel contrari serà estalviada/emmagatzemada?
Fins a quin punt pot ser que sigui utilitzada en inversions improductives (per
exemple actius financers o immobiliaris, especulatius) i no en activitats
productives i en ocupació? Fins a quin punt funcionarà el que s’anomena el
«multiplicador keynesià» (és a dir, que un determinat augment de la despesa
pública donarà lloc a un augment igual o superior del PIB), quan estudis
recents semblen demostrar que aquest multiplicador té efectes més aviat
limitats en l’augment del creixement del PIB, ja que en una economia
capitalista el que és realment important perquè l’economia revisqui no és el
consum dels treballadors sinó la inversió que realitzen les empreses
capitalistes que depèn de la taxa de beneficis i dels beneficis que
s’aconseguiran?
Apunts per a una alternativa
Podria ser
que la duració i la profunditat d’aquesta crisi pandèmica creés les condicions
perquè el valor del capital es devalués molt a partir de les fallides o
tancaments —definitius o temporals— d’empreses, que les firmes capitalistes més
febles s’haguessin de liquidar i que les empreses tecnològicament més avançades
i més rendibles n’agafessin el control en un marc de rendibilitat més elevada.
Però com diu Roberts, això està per veure. Fins a quin punt hi haurà una
destrucció de capital suficient, especialment tenint en compte que la majoria
dels fons dels rescats estan dedicats al manteniment de les empreses, no de les
famílies. És per això, que, ell considera (i molts altres hi estem d’acord) que
el final dels confinaments sanitaris no donaran lloc a una sortida de la crisi
econòmica en forma de V, o fins i tot de U, amb una recuperació econòmica
relativament ràpida per a tornar a la situació «normal» anterior. Sembla més
probable, des d’aquest punt de vista, que qualsevol recuperació després de la
crisi provocada per la pandèmia serà més llarga i donarà lloc a una expansió
que estarà per sota de la tendència prèvia almenys durant uns quants anys.
Ara bé, davant
d’aquesta situació, tenint en compte que la crisi econòmica que seguirà a la
crisi sanitària va per llarg i que sembla que necessàriament caldrà (o que
almenys obre la possibilitat de) replantejar moltes coses, què s’hauria de fer
o, almenys, d’intentar fer? En un article recent deia que l’economia ha de
servir perquè la població, tota la població, tingui una vida adequada: n’hi
podríem dir economia per a la vida. Això vol dir satisfer les necessitats
bàsiques i essencials de tota la població, insisteixo. Ara estem davant d’una
crisi sanitària mundial gravíssima que anirà acompanyada, segons totes les
estimacions (públiques i privades), d’una crisi econòmica mundial també molt
important. És una situació en què es produeix una gran tensió/contradicció entre
la vida de les persones i els interessos de les elits. I concloíem que tornem a
estar en el moment de triar entre «socialisme o barbàrie» o, adaptant-ho als
nostres dies, entre «la vida de la gent o els beneficis del capital».
Si el que
ens interessa és la vida de la gent, l’exercici de les sobiranies per part de
les persones, necessitem el que en dèiem una economia per a la vida. I el
primer que ens hem de preguntar és si aquest tipus d’economia és possible, o
no, en una economia capitalista. I, en particular, en la seva versió neoliberal
globalitzada que hem viscut en els darrers anys, i en la que encara vivim. Una
economia en la qual, com ja va explicar Marx, la producció i la inversió es fan
en funció del benefici que se’n podrà treure. I aquest benefici depèn de la
capacitat/habilitat dels capitalistes per explotar suficientment a les classes
treballadores en comparació amb el que han invertit en mitjans de producció i
tecnologia. Una economia que, com s’ha pogut veure, i depenent del tipus de països,
provoca grans desigualtats, pobresa, armamentisme i guerres, malnutrició i fam,
migracions i refugiats, deutocràcia, escalfament global i crisi climàtica,
pandèmies, etcètera. I la resposta és que una economia capitalista, i més
encara neoliberal i globalitzada, no és compatible amb una economia per a la
vida.
Per això,
davant d’una crisi que posa de manifest molt clarament els límits del capitalisme
mundial i globalitzat, neoliberal, actual caldria fer propostes radicals (de
les que van a l’arrel de les coses), amb una reivindicació del que és públic,
comunal, cooperatiu, la protecció i la qualitat del treball i de l’entorn
natural, la centralitat dels serveis públics, la nacionalització dels sectors
estratègics, etcètera. Tal com deia l’economista francès Cédric Durand en una
entrevista recent: «el repte d’aquesta crisi no és pas el de salvar l’economia,
sinó el de planificar la seva transformació». Òbviament una planificació
democràtica, descentralitzada i participativa.
