dimarts, 27 d’octubre del 2015

La TTIP al servei de les multinacionals




Tal com ha explicat fa poc Voci dall'estero, la Comissària de Comerç de la Comissió Europea, la sueca Cecilia Malmström, deia sense immutar-se no fa massa, quan se li preguntava sobre si no era conscient de que la TTIP havia generat una gran oposició, molt forta i difusa als països europeus: "El meu mandat no té el seu origen en el poble europeu". I és cert ja que els comissaris europeus són escollits pels estats i no pel Parlament Europeu. Aquesta és la "democràcia" europea a la que estem sotmesos, una demostració més de que "democràcia europea" s'està convertint en un oxímoron.

La TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership) és un tractat comercial i d'inversions que es pot tractar des d'un punt de vista econòmic però que també té moltes altres implicacions, per exemple jurídiques. Com que les empreses multinacionals puguin anar judicialment contra els estats (suposadament) sobirans que no compleixin les prescripcions de liberalització dels mercats que la TTIP prevegi i que poden fer referència a possibles barreres tarifàries (impostos en frontera) però també a barreres no tarifàries, és a dir, de caràcter ambiental, higiènic, de salut o de seguretat, etc. Des d'aquest punt de vista, significa doncs un atac frontal a la sobirania dels països i dels seus estats.
Segons la Comissió Europea, les avantatges de la TTIP es dedueixen de l'estudi que va finançar el 2013 i que va realitzar un dels "think tanks" que utilitza sovint (el CEPR) i que s'anomena "ReducingTransatlantic Barriers for Trade and Investment". Sortosament, es pot disposar també d'un estudi crític, realitzat el 2014 per Jeronim Capaldo, ara treballant al programa Global Policy Model de la UNCTAD (un organisme de les Nacions Unides) després d'haver passat pel GDAE (Global Development and Environment Institute) de la Tufts University, i que es titula: "TTIP: EuropeanDisintegration, Unemployment and Instability".

Tal com ja va assenyalar Alberto Bagnai en el seu bloc Goofynomics el novembre de 2014 amb la TTIP ens volen vendre gat per llebre. Es volen fer passar com a veritats objectives els resultats d'uns estudis basats en una fe cega en els mercats i en la seva capacitat autoequilibradora, realitzats amb mètodes molt discutibles, que arriben a conclusions que desafien la lògica de la realitat i que, finalment, pretenen bàsicament justificar decisions polítiques que ja han estat preses anteriorment. Bagnai fa un paral·lelisme molt interessant i encertat amb el que es va fer en el seu moment amb el treball "One market, one money" (1990), que la Comissió Europea va encarregar per justificar una decisió que ja estava presa, l' implementació de l'euro, i que després ha anat mostrant tots els seus greus problemes, justament els que l'estudi esmentat deia que ja no es produirien més.

Tornem però a la TTIP. Que es pot dir respecte a les seves conseqüències econòmiques? Segons l'estudi encarregat per la UE, en el cas més favorable en que s'arribés a una àrea comercial totalment lliure, el PIB europeu creixeria un 0,48% en 13 anys, és a dir una taxa de creixement mig anual del 0,03%!!. Una xifra certament ridícula i irrisòria des d'un punt de vista estrictament econòmic. El PIB i la renda creixerien molt poc perquè amb la TTIP, segons l'estudi oficial de la UE, el efectes nets (exportacions menys importacions) sobre el comerç serien també molt reduïts. D'altra banda, l'estudi del CEPR no quantifica en cap moment els desavantatges potencials del TTIP per a l'economia europea. A més, el model analític utilitzat per a estudiar les avantatges del TTIP nega d'entrada que hi puguin haver desavantatges ja que es basa en una confiança cega en el bon funcionament dels mercats: és a dir, es considera que tots els mercats estan permanentment en equilibri a partir dels ajustos dels preus relatius i, per tant, que tota la producció que s'ofereix és automàticament demandada (l'oferta crea la seva demanda) i, conseqüentment el PIB ve determinat pel que es produeix i no pel que es compra (i per tant es ven) i no hi pot haver, en cap cas, desocupació.
Així doncs, l'estudi del CEPR pressuposa que una liberalització del comerç internacional, que exposarà a la competència internacional sectors que fins ara tenien una certa protecció, faria que els millors sectors sobrevisquin i que els pitjors desapareguin (un plantejament certament darwinista). Tanmateix, des de la perspectiva de l'estudi no hi hauria problemes perquè els sectors més competitius de cada economia, els que tenen una avantatge comparada, absorbirien tots els recursos que s'alliberarien en els sectors més retardats i, per tant, tothom en sortiria beneficiat.

Tanmateix, Capaldo veu alguns problemes en aquest plantejament. Primer, perquè no hi hagi malbaratament de recursos, i concretament desocupació, a nivell agregat, fa falta que els sectors competitius creixin de manera que siguin capaços d'absorbir tots els recursos (humans, físics, financers) que deixin lliures els sectors que desapareixen. Segon, en el cas dels recursos humans han de ser realment molt polièdrics, per exemple un treballador amb una formació molt elevada hauria de ser capaç de transformar-se en un treballador poc qualificat i al contrari que encara és més difícil, i al mateix temps acceptar un canvi de salari i de relacions laborals, coses que no semblen pas massa fàcils. Tercer, si s'utilitza un mecanisme d'ajust basat en la flexibilitat dels salaris a la baixa això ens conduirà fatalment a una crisi de demanda, ja que per tal de ser més competitius es tendeix a reduir els salaris però la paradoxa és que aquests darrers són l'element principal perquè hi hagi una demanda agregada de béns suficient.

I el que és potser pitjor, segons l'estudi del CEPR amb el TTIP les exportacions europees amb països de fora de la UE podrien créixer un 5,9% el 2027 en relació a les que hi haurien si no existís el TTIP però, al mateix temps, aquest acord no contribuiria a la integració europea (més Europa) ja que si bé augmentarien els intercanvis comercials amb els EUA, disminuirien els intercanvis comercials entre els països de la UE en relació a la situació actual. Els països de la UE estarien més lligats al que passés a la economia dels EUA sense disposar d'instruments adequats (monetaris, del tipus de canvi o fiscals) per a reaccionar, per exemple, a un xoc negatiu de demanda provinent dels EUA.
Aleshores, si els beneficis que s'obtenen són irrisoris, si podria produir problemes potencials molt importants, si no contribueix a la integració europea, perquè la UE hauria de signar un acord com el del TTIP? Com assenyala Bagnai, la única resposta lògica és la de la dependència de la UE respecte als EUA, els quals estan perdent poder en els mercats internacionals, especialment respecte als països emergents més importants, i amb aquest acord amb la UE es volen assegurar un mercat suficientment important on poder col·locar els seus productes (béns o serveis). De fet, amb això, Europa esdevindria la perifèria dels EUA. D'altra banda, John Hillary, director de War of Want apunta, a partir d'un informe d'aquest "think tank" que son els interessos corporatius de les grans multinacionals, i en cap cas les necessitats públiques, els que orienten les negociacions i els acords del TTIP.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

"La política monetària no funciona, el que funciona són els ajustos fiscals"




Una entrevista a Warren Mosler, un dels fundadors de la teoria monetària moderna (Modern Monetary Theory)

per Antoni Soy, economista i professor d'economia aplicada de la universitat de Barcelona

En els últims anys, una nova teoria econòmica s'ha anat fent un espai entre les escoles de pensament heterodox. Per alguns està lligada a l'escola (o escoles) post keynesianes tot i que d'altres ho posen en dubte. Tanmateix, les influències de Keynes, i encara més de Knapp, Mitchell-Innes, Lerner, Minsky i Godley semblen innegables. Pels partidaris de la MMT "els governs que tenen el poder d'emetre la seva pròpia moneda són sempre solvents, i per tant es poden permetre comprar tot el que vulguin en la seva pròpia moneda tot i que poden trobar-se amb limitacions polítiques o bé lligades a possibles tensions inflacionistes".

Recentment, un dels seus principals exponents, L. Randall Wray, va venir a presentar el seu llibre "Teoria Monetaria Moderna" que ha estat traduït a l'espanyol; Randall Wray, d'altra banda, escriu amb regularitat al seu bloc "Great Leap Forward" hostatjat a Euromonitor. Un altre dels seus representants destacats, l'australià WilliamMitchell, que també manté un bloc molt destacat ("Bill Mitchell-billyblog") està previst que ens visiti el proper any per presentar la traducció del seu darrer i molt interessant  llibre: "Eurozone Dystopia: Groupthink and Denial on a Grand Scale". Stephanie Kelton, que és una altra de les representants destacades de la MMT, és actualment l'economista en cap de la Minoria Demòcrata al Comitè Pressupostari del Senat i una de les principals assessores de Bernie Sanders, pre-candidat progressista a la nominació demòcrata per a la presidència dels EUA. Molts d'ells treballen a la Universitat de Missouri-Kansas City (UMKC) i estan lligats al "Center for Full Employment and Price Stability" d'aquesta universitat. Els partidaris de la MMT animen el bloc "New Economic Perspectives" i molts d'ells col·laboren amb el Levy Institute of Bard College.

Fa unes setmanes el professor WarrenMosler, per molts el fundador de la Teoria Monetària Moderna, ha visitat Espanya. Va venir a presentar el seu llibre "The Seven Deadly InnocentFrauds of Economic Policy", publicat en espanyol per ATTAC Espanya. Per tant, hem cregut que era una excel·lent oportunitat per entrevistar-lo.

Pregunta: Pot explicar breument la seva trajectòria professional i acadèmica?

Vaig passar els meus primers dos anys a la Universitat de Connecticut, com a estudiant d'enginyeria abans de graduar-me en Economia el 1971. El meu primer treball real va ser a la banca, a la Savings Bank de Manchester, a la meva ciutat natal el 1973. Allà vaig passar de ser un agent de préstecs a ser un agent d'inversions. Vaig ser pioner en la gestió de derivats de renda fixa i en estratègies d'arbitratge en la gestió de capitals en el Banker's Trust a Wall Street a finals dels anys 70's i després vaig fundar els meus propis fons d'inversió i corredories de valors durant 15 anys. Fins fa molt poc temps tenia un petit banc. Durant el transcurs de la meva carrera he assistit regularment a les reunions de la Reserva Federal dels EUA i dels bancs centrals de tot el món per discutir sobre la política monetària i les operacions monetàries. Això m'ha donat un coneixement de primera mà de com funciona el sistema bancari, en particular en el cas d'una moneda no convertible i amb tipus de canvi flotants. Va ser a través d'aquests coneixements que el 1993 vaig començar a concebre el treball acadèmic que es convertiria en "Soft Currency Economics". Un dels primers articles que vaig publicar va ser "Full Employment and Price Stability" al Journal for Post Keynesian Economics el 1996, que és també l'any en què vaig ser cofundador del Center for Full Employment and Price Stability a la Universitat de Missouri-Kansas City (UMKC). Durant els últims anys he participat contínuament en la comunitat acadèmica, amb la publicació d'articles i fent presentacions a congressos i conferències.

Pregunta: Què és essencialment la Teoria Monetària Moderna (Modern Monetary Theory-MMT)?

"Soft Currency Economics" que es va publicar el 1993, es pot considerar l'origen de l'escola de pensament de la "Teoria Monetària Moderna". S'hi descriu el funcionament del sistema monetari, la moneda com un monopoli públic i com la obsoleta retòrica del patró or, que ha estat soscavant la prosperitat nacional en els països de tot el món, ha anat evolucionant cap a una moneda no convertible amb un tipus de canvi flotant. En poques paraules: la MMT considera que la moneda és un monopoli públic. La MMT sosté que la fiscalitat pot crear atur deliberadament. La MMT considera que els fons per pagar els impostos provenen només del govern que emet la moneda. La MMT sosté que la desocupació és l'evidència que el dèficit públic és massa baix per compensar els desitjos d'estalvi. La MMT considera que amb una reducció d'impostos o amb un augment de la despesa pública es redueix la desocupació.

Pregunta: Com es col·loca la MMT en la història del pensament econòmic? Podria dir que la MMT és part de les teories econòmiques heterodoxes? Quina és la relació de la MMT amb les altres escoles heterodoxes i, específicament, amb la que s'ha anomenat el post keynesianisme?

Haurien de ser els defensors d'aquestes teories els que haurien de respondre a aquesta pregunta. Els meus escrits han estat independents del pensament econòmic anterior. Mai havia llegit Keynes, Knapp, Lerner, Marx o a d'altres autors a l'època en que vaig escriure "Soft Currency Economics". Després de descobrir els post keynesians vaig pensar que els meus escrits eren una extensió lògica de la seva escola de pensament. Fins ara, però, gairebé tots els post keynesians rebutgen aquesta proposició i no han volgut incorporar els meus suggeriments a la seva escola de pensament.

En el seu llibre, ara traduït a l'espanyol, vostè parla sobre els set fraus innocents (però mortals) (seguint la terminologia del vell Galbraith) en la política econòmica. Ens agradaria parlar-ne una mica.

Pregunta: Un dels "fraus innocents" que critica és que, com en el cas de les famílies, les despeses del govern, en els països amb la seva pròpia moneda (sobirans monetàriament), estan limitades per la seva capacitat de generar ingressos. Podria explicar-ho una mica?. Quines condicions s'han de complir perquè un govern pugui fer front sempre a les seves despeses, és a dir, perquè no pugui tenir problemes de solvència?

El govern que fa pagar impostos en la seva pròpia moneda no és com una família que ha de pagar impostos. Un govern que gasta en la seva pròpia moneda, que ell emet, no té, en cap cas, limitats els seus ingressos en aquesta moneda. De fet, a diferència d'una família, que és un usuari de la moneda, des del principi, s'ha d'entendre que el govern que emet la moneda primer fa una despesa i només després, posteriorment, cobra els impostos o s'endeuta en aquesta moneda.

Pregunta: Però llavors, si els governs amb la seva pròpia moneda sempre poden fer front a les seves despeses, per què el govern obliga a la gent a pagar impostos?

La moneda és un crèdit fiscal, i és la imposició la que serveix per crear una demanda nacional de la moneda. En altres paraules, els impostos són els que impulsen el sistema monetari. Els impostos no financen la despesa pública; els diners per pagar els impostos han de venir necessàriament del govern que té el monopoli com a emissor de la moneda. La finalitat dels impostos per al govern és la creació de venedors de béns i serveis reals, amb gent a la recerca de treball remunerat que són definits com a desocupats. La despesa pública pot, llavors, contractar a aquells que l'existència dels impostos els ha fet estar aturats. Es poden contractar mestres, metges o bombers, per exemple, per a la prestació dels serveis públics. Per tant, la desocupació és l'evidència que la diferència entre els impostos i la despesa pública no és suficient: o bé que la despesa pública és massa baixa o els impostos són massa elevats.

Pregunta: Els països de la zona euro, o almenys alguns d'ells, tenen problemes de solvència. Això està en contradicció amb la seva teoria? Per què?
Els països de la zona euro no tenen la seva pròpia moneda i no poden fer les seves pròpies polítiques monetàries i canviàries. Poden ser aplicades igualment a aquests països les teories que són vàlides en els països que tenen la seva pròpia moneda, que són sobirans monetàriament, com els EUA, Japó, Regne Unit, etc.?

Tot això està perfectament i totalment explicat per la MMT. Si es considera l'euro, o el dòlar, o el ien, es pot aplicar la mateixa explicació. Qui té el monopoli de l'emissió de la moneda no ha de tenir mai cap limitació en els seus ingressos i el govern emissor de la moneda ha de gastar primer abans de que pugui cobrar els impostos o demanar préstecs. Els diners per pagar els impostos venen, fins a l'últim cèntim, de la despesa que ha fet anteriorment el govern.
La zona de l'euro té la seva pròpia moneda i el seu propi banc central. Financerament podria funcionar de forma molt semblant a qualsevol altra moneda moderna, com el dòlar. Tanmateix, l'analogia correcta seria entre els països membres de l'euro i els estats dels Estats Units. Mitjançant l'adopció d'una moneda única, els països membres de l'euro s'han posat en la mateixa posició que els estats dels Estats Units. Un estat dels EUA, de fet, pot arribar a ser incapaç de finançar-se, i necessita finançament del govern dels Estats Units i del seu banc central, el Banc de la Reserva Federal, de la mateixa manera que Grècia està rebent ajuda del Banc Central Europeu. Però, com a emissors de les seves pròpies monedes, la noció d'una crisi de finançament de la Reserva Federal dels EUA o del Banc Central Europeu és totalment impossible. La dependència dels ingressos públics, adoptada pels països membres de l'euro, és una restricció voluntària, autoimposada, però en cap cas no és inherent al sistema monetari. Per exemple, quan el govern de Grècia dóna instruccions al seu banc central, el Banc de Grècia, que és un membre del sistema dels bancs centrals europeus, per pagar al FMI, el responsable en el BCE podria dir "sí, sens dubte" i els diners per pagar els deutes estarien disponibles, o bé podria dir "no" i aleshores Grècia estaria en fallida. La capacitat del BCE per pagar en euros és il·limitada; la disposició de la UE a pagar és una història diferent i és una decisió política.

Pregunta: En contra del que s'explica generalment, vostè defensa, en el cas d'un país amb la seva pròpia moneda, que un dèficit públic elevat no és necessàriament una mala cosa: que el dèficit públic no redueix l'estalvi d'una economia sinó que, al contrari, fa augmentar l'estalvi. Per què?

El que s'anomena el deute públic d'un país no és més que la despesa pública en la seva moneda (en euros per exemple) que encara no s'ha utilitzat per pagar els impostos i segueix pendent com a actius financers nets de l'economia -funcionalment  és l'"estalvi"/patrimoni financer que dóna suport a la estructura de crèdit macro de l'economia- fins que seran utilitzats per pagar els impostos. Per tant, conseqüentment, la despesa deficitari del govern s'afegeix a l'estalvi. Si, per exemple, el govern gasta 100 i els impostos són 90, n'hi ha 10 que romanen en l'economia. Aquest és l'estalvi de l'economia, l'oferta monetària d'actius financers nets de l'economia.

Pregunta: Un altre mite que vostè critica és que, en els països amb la seva pròpia moneda, es diu que el deute públic és una càrrega intergeneracional, i que estem deixant als nostres fills una càrrega del deute públic que no seran capaços de pagar. Per què?

Un cop més, el deute públic no és més que tots els euros gastats pel govern que encara no han estat utilitzats per pagar els impostos. Romanen com els actius financers nets o, en altres paraules, com els estalvis de l'economia. L'estalvi de l'economia pot tenir tres formes diferents: les monedes i els bitllets en euros; els saldos en euros en els comptes de reserves al BCE; els saldos en euros en comptes de valors (actius financers) en el BCE. Quan el deute públic, en forma de bons del govern, es paga, el que passa a nivell operatiu és que el Banc Central canvia els saldos en euros d'un compte de valors a un compte de reserves. Això es el que s'anomena el reemborsament del deute i es fa contínuament, per exemple, a mesura que els valors van arribant al seu venciment. He estat al banc central i sé com ho fan i no hi ha ni fills ni néts implicats, els hi garanteixo! D'altra banda, qualsevol que està viu va consumint tot allò que es produeix. Si els nostres fills fabriquen 20 milions d'automòbils, d'aquí a 20 anys, no hauran de enviar-los de tornada en el temps per tal de pagar una part del deute públic actual. Els que estiguin vius en un moment determinat conduiran els cotxes que es fabriquin en aquell moment. Els béns reals i els serveis no s'envien cap enrere i cap endavant en el temps, el mon real no funciona així.

Pregunta: En el pensament econòmic dominant es diu que l'augment dels dèficits públics signifiquen més impostos en el futur i que això és dolent o negatiu. Per contra, vostè sosté que la primera part de l'afirmació és certa, però que això no és negatiu sinó positiu. Ens pot dir per què?

Entesos d'una forma adequada, els impostos serveixen per regular la demanda agregada, i no per augmentar els ingressos públics. El propòsit de majors impostos en el futur seria, per tant, el de "refredar" una economia que es considera que funciona "massa bé". Això vol dir que, tot el que implica més impostos en el futur està implicant una economia futura que serà "massa bona" -amb una desocupació "massa baixa" i un creixement "massa elevat", que es consideren en general "coses bones". Quan l'economia està en una situació de depressió, el debat hauria de ser sobre si s'ha d'augmentar la despesa pública o si s'han de reduir els impostos. La reducció dels impostos o l'augment de la despesa pública, farà augmentar la despesa en l'economia, el que, al seu torn, farà augmentar el creixement econòmic i qualsevol economista raonable estarà d'acord amb això.

Pregunta: Hi ha moltes persones preocupades per les seves pensions. Però en canvi, vostè ens diu que és impossible, en un país amb la seva pròpia moneda, que la Seguretat Social pugui fer fallida i, per tant, que no hauríem d'estar preocupats per les nostres pensions en el futur. Com s'explica això?

El govern que emet la seva pròpia moneda mai té o no té "els diners"; no hi ha tal cosa. La despesa del govern no està limitada pels ingressos públics i, per tant, no requereix una realització prèvia d'aquests ingressos. Operativament, el govern gasta abonant crèdits en els comptes en el seu banc central. Per tant, la noció de "quedar-se sense diners" és inaplicable al govern d'un país que emet la seva pròpia moneda. Si hi ha un problema real, és la relació (ràtio) de dependència. Aquesta és la relació entre els que treballen (treballadors) i els que estan jubilats. Si, posant un exemple extrem, en cinquanta anys, tenim tres-cents milions de persones jubilades i només una persona que continua treballant, aquesta persona estarà realment molt ocupada. Les úniques coses reals que seran útils d'aquí a cinquanta anys són el coneixement, l'educació i la tecnologia. No hi ha gairebé res que puguem construir físicament ara, que pugui tenir cap valor d'aquí a cinquanta anys. L'única cosa que tindrem, que la gent ens pot deixar per d'aquí a cinquanta o cent anys, és la nostra tecnologia, el nostre saber fer. No obstant això, irònicament, com que creiem que hem de retallar i fer sacrificis avui i tenir superàvits fiscals i posar més impostos del que es gasta ja que sinó ens estarem "quedant sense diners", el primer que retallem és l'única cosa que ens podria ser útil d'aquí a 50 anys, que és l'educació.

Pregunta: La necessitat d'exportar més i més i de tenir un superàvit comercial s'ha convertit en gairebé una religió. Contràriament, vostè ens diu que les importacions són beneficis reals i les exportacions són costos reals i que, per tant, els dèficits comercials (i no els superàvits) són els que milloren els nivells de vida. Podria explicar una mica per què diu el contrari del que la majoria sembla dir i pensar?

En termes econòmics, els béns i els serveis són la nostra veritable riquesa, és a dir, el conjunt de coses que tenim, i per això volem que aquest conjunt sigui el més gran possible. Tot el que es pot produir en el propi país se suma al conjunt de coses que tenim. Tot el que ens envia la resta del món, també se suma a aquest conjunt de coses. En canvi, tot el que s'ha de exportar, es resta del conjunt de coses que tenim. Les exportacions són costos reals i les importacions són beneficis reals, i això és el que se solia dir fins no fa gaire temps a tots els manuals d'economia convencionals. Es tractava d'aconseguir moltes importacions per poder fer les exportacions, és el que s'anomenava la 'relació real d'intercanvi' i no hi havia cap disputa en aquest sentit. En economia, rebre és millor que donar. Els arguments contraris desafien la lògica i només poden ser recolzats a partir d'un biaix ideològic i d'una propaganda que normalment confonen les opcions polítiques dels tipus de canvi fixes i dels tipus de canvi flotants.
Avui la política comercial de la UE es basa en el creixement liderat per l'exportació, que implica l'aplicació de l'austeritat i les anomenades reformes estructurals que consisteixen en la reducció dels salaris i els costos en una molt poc atractiva cursa cap el seu nivell mínim. Se l'anomena l'augment de la competitivitat: en essència significa que si vostè pot aconseguir que la seva població visqui amb menys calories que la població veïna, vostè guanya. Els responsables de la política econòmica no s'adonen que això no funciona, que s'està debilitant l'economia i que, de fet, es fa evident el deteriorament de la relació real d'intercanvi. I, per descomptat, a nivell global és un joc de suma zero, ja que per cada exportació hi ha una importació d'igual valor. A més, un augment de les exportacions netes de la zona euro a partir d'aquesta política suposa una pressió a l'alça sobre la moneda (euro). És per això que els models basats en les exportacions solen anar acompanyats de l'acumulació de reserves de monedes estrangeres per part del govern, a partir de la venda de la seva moneda per aconseguir reserves en les monedes dels països als que s'exporta o es pretén exportar. No obstant això, a la zona euro, a diferència d'Alemanya sota el marc, per raons ideològiques no s'acumulen reserves de divises. Per tant, amb tota la pressió a l'alça, l'euro es deixa apreciar fins al punt en que ja no hi ha exportacions netes.

Pregunta: Des de fa alguns anys els països de la zona euro, especialment els perifèrics, estan en crisi. Com s'explica aquesta crisi? Quines perspectives creu vostè que són necessàries per poder sortir de la crisi?

Què és la crisi? Si un grup de bancs perd un munt de diners a ningú li importa realment. Tenim una crisi perquè la crisi bancària es va estendre a l'economia real i la gent comença a perdre els seus llocs de treball, comença a perdre les seves cases, i comença a perdre tota la seva vida. La veritable crisi és la desocupació, i va arribar als nivells d'una crisi, quan el creixement del dèficit de la despesa del sector privat es va acabar el 2008. El 2008 el crèdit va anar disminuint fins a pràcticament desaparèixer i el nou endeutament es va aturar. Tot d'una deixa d'haver-hi gent que gasti més del que ingressa i que pugui compensar a la gent que gasta menys del que ingressa i les vendes s'ensorren. El capitalisme està basat en les vendes. Si una empresa té bones vendes, contracta gent. La gent no perd el seu lloc de treball fins que les vendes van malament, que és quan les empreses han d'acomiadar els treballadors. No és més complicat que això. Les vendes i els llocs de treball van de la mà. La desocupació és una història d'ingressos no gastats. Si algun agent de l'economia gasta menys del que ingressa, llavors alguna cosa no està sent venuda a menys que algú gasti més del que ingressa i aquesta "despesa menor que l' ingrés " segueix de forma continuada: algunes persones posen diners en els seus fons de pensions i comptes d'estalvi . Les empreses obtenen beneficis i no els gasten tots. Els bancs centrals estrangers estan acumulant reserves i no les gasten. Les companyies d'assegurances reben primes i no les gasten sinó que les mantenen com a reserves, etc.
Com a resposta a la crisi, els responsables polítics van passar d'uns tipus d'interès del 0% a uns tipus d'interès negatius amb l'esperança que això faria revifar el crèdit tal com s'havia produït fins a 2008. Quan això no va funcionar van intentar la flexibilització quantitativa ("Quantitative Easing"). Això tampoc va funcionar. La resposta a aquesta situació sembla ser tipus d'interès encara més baixos i més flexibilització quantitativa. Els EUA han fet el mateix durant 7 anys i encara no ha funcionat. El Japó ha tingut durant 20 anys els tipus d'interès a un 0% i han implementat una flexibilització quantitativa massiva i encara no ha funcionat. Què tal això?: potser la política monetària no funciona. El que funciona són els ajustos fiscals. La desocupació pot ser disminuïda de forma immediata mitjançant les retallades d'impostos o els augments de la despesa pública (i privada).

Pregunta: Quin paper creu que ha exercit l'euro en aquesta crisi? Quin paper creu que l'euro tindrà en el futur?

El dèficit és l'estalvi de l'economia i el límit del 3% pel dèficit públic és un biaix recessiu, ja que és equivalent a una restricció de l'estalvi de l'economia a un creixement del 3%. Aquesta política d'un màxim del 3% de dèficit públic i del 60% de deute públic és insuficient per cobrir les necessitats de pagar els impostos i els desitjos de fer un estalvi net, com ho demostra la desocupació. El problema és la política, no l'euro en si mateix. La zona de l'euro prosperarà si comença a utilitzar els límits del dèficit públic com a eines polítiques per ajustar l'equilibri fiscal de la forma que sigui necessària. Una analogia adequada pot ser un termòstat en una paret: quan fa massa fred es pot fer que l'escalfi, i quan fa massa calor es pot fer que la refredi. Si la desocupació està al 2% i l'economia està creixent massa ràpidament i està provocant inflació, llavors l'austeritat podria ser el programa adequat per refredar l'economia i treure diners de la circulació tot apujant els impostos o retallant les despeses públiques. Però no actualment, quan l'economia ja està molt refredada. En aquest moment el que caldria és augmentar el límit del dèficit públic, i ho haurien de fer simultàniament tots els països de la zona euro. D'aquesta manera cada país podria o bé augmentar la despesa pública o bé reduir els impostos en aproximadament un 5% del PIB i qualsevol economista professional raonable ens dirà que la desocupació es reduirà i l'economia creixerà a causa de l'excés de capacitat. L'economia és com un atleta campió que està ben entrenat, però el límit del 3% de dèficit públic és com posar una bossa de plàstic al seu cap perquè no pugui respirar. No es tracta d'afegir estímuls; es tracta d'eliminar una restricció.

Pregunta: Alguns lliguen l'existència de l'euro i, per tant, de la integració monetària, amb el procés d'integració econòmica i comercial europea. No obstant això, el cas dels EUA i el Canadà o el d'Austràlia i Nova Zelanda semblen mostrar que és possible un gran progrés en la integració econòmica i comercial, sense necessitat de comptar amb la integració monetària. Què en pensa vostè d'això?

Els alts nivells de producció i ocupació es poden aconseguir, sempre i immediatament, mitjançant ajustos fiscals.

Pregunta: Com vostè ja sap, Catalunya està considerant esdevenir un estat independent en relació amb Espanya. Creu que la independència de Catalunya és possible des del punt de vista econòmic?

Sí, una Catalunya independent pot prosperar amb una política econòmica adequada, sempre i quan comenci a utilitzar els límits de dèficit públic com a eines polítiques per ajustar l'equilibri fiscal segons sigui necessari. No obstant això, no he vist cap evidència de que això s'entengui realment en cap de les propostes de política econòmica subsegüents a la independència.

Pregunta: Si això succeeix, què creu que seria millor per a Catalunya: l'entrada a l'euro o tenir la seva pròpia moneda i el seu propi banc central? Per què?

La prosperitat requereix ajustos fiscals continus, cosa que en l'actualitat no està permès per la política de la UE. Catalunya podria demanar a la UE d'elevar el límit de dèficit públic del 3% al 8%, per exemple, el que posaria fi immediatament a la crisi. 8% podria no ser el número correcte, pot ser superior o inferior, però això no seria un problema sempre que s'entengués que és una eina política que cal utilitzar.
Quines són les opcions si la UE no està d'acord amb això? Hi ha dues opcions: 1) no fer res i veure com la civilització continua enfonsant-se o 2) restablir la plena ocupació i la prosperitat tot tenint una moneda nacional pròpia i realitzant la política fiscal adequada.
Si Catalunya decideix emetre la seva pròpia moneda és crucial fer-ho bé o el resultat podria ser pitjor que no fer res. Fer-ho bé farà les coses molt millors, però fent-ho malament pot fer les coses molt pitjors. En totes les propostes de plans B que he vist, incloent-hi el pla B de Grècia, es proposava fer les coses malament. No sembla que hi hagi cap decisió informada que pugui fer que les coses funcionin correctament, és només com un cec guiant un altre cec. En general, no he vist cap indici de que la política fiscal de Catalunya subsegüent a la independència seria més relaxada del que està essent la política de la UE en aquest moment i, per tant, veig que hi hauria resultats macroeconòmics similars.

"Monetary policy doesn’t work. What does work are fiscal adjustments "




An interview with Warren Mosler, a founder of the Modern Monetary Theory (MMT)

Antoni Soy, economist and professor of applied economics at the University of Barcelona

In recent years, a new economic theory has arrived at having an space between the heterodox schools of economic thought. Some people think that it may be tied to the Post Keynesian school although others put it in doubt. However, the influence of Keynes and even more of Knapp, Mitchell-Innes, Lerner, Minsky and Godley seem undeniable. For the proponents of MMT: "Sovereign governments that have the power to issue its own currency are always reliable, and therefore can afford to buy everything they want in their own currency even though sometimes they may have political constraints and also constraints linked to possible inflationary pressures."

Recently, one of its leading exponents, L. Randall Wray came to present his book "Modern Monetary Theory" which has been translated into Spanish; Randall Wray, meanwhile, writes regularly on his blog "Great Leap Forward" hosted by Euromonitor. Another of its leading representatives, the Australian WilliamMitchell, who also maintains a blog very prominent ("Bill Mitchell-billyblog") is scheduled to visit us next year to present the translation of his latest and very interesting book "Eurozone Dystopia: Groupthink and Denial on a Grand Scale". Stephanie Kelton, which is one of the leading representatives of MMT, is currently the chief economist of the Democratic minority in the Senate Budget Committee and a leading advisory of Bernie Sanders, progressive pre-candidate for the Democratic nomination to the US presidency. Many of them work at the University of Missouri-Kansas City (UMKC) and are tied to the "Center for Full Employment and Price Stability" at that university. The proponents of MMT encourage the blog "New EconomicPerspectives" and many of them work with the Levy Institute of the Bard College.

A few weeks ago Professor WarrenMosler, by many the founder of the Modern Monetary Theory, visited Spain. He came to present his book "The Seven Deadly Innocent Frauds of EconomicPolicy", published in Spanish by ATTAC Spain. So we thought that it was an excellent opportunity to interview him.


Question: Can you briefly explain your professional and academic career?

I spent my first two years at University of Connecticut as an engineering student before graduating in economics in 1971. My first real job was in banking at the Savings Bank of Manchester in my hometown in 1973. There I went from being a loan officer to being an investment officer. I grew up pioneering fixed income derivatives and arbitrage strategies on the money desk at Banker's Trust on Wall St. in the late 1970's, and then ran my own investment funds and securities dealer for 15 years. Until not too long ago I owned a small bank. During the course of my career I have regularly attended meetings at the Federal Reserve Bank and central banks around the world to discuss monetary policy and monetary operations. This has given me first-hand knowledge of how the banking system works, particularly with a non-convertible currency with floating exchange rates. It was through this understanding that in 1993 I began conceiving the academic paper that would become “Soft Currency Economics”. One of the first articles I published was 'Full Employment and Price Stability' in the Journal for Post Keynesian Economics in 1996, which is also the year when I co-Founded the Center for Full Employment and Price Stability at the University of Missouri Kansas City. For the past years I have been continuously involved in the academic community, publishing articles and giving presentations at conferences.

Question: What is essentially the Modern Monetary Theory (MMT)?

“Soft Currency Economics” which was published in 1993, can be considered the origin of the “Modern Monetary Theory” school of thought. It describes the workings of the monetary system, the currency as a public monopoly and how outdated gold standard rhetoric has been carried over to a nonconvertible currency with a floating exchange rate and is undermining national prosperity in countries across the globe. In a nutshell: MMT recognizes the currency is a public monopoly. MMT recognizes that taxation creates unemployment by design. MMT recognizes that the funds to pay taxes come only from the government of issue. MMT recognizes that unemployment is the evidence that deficit spending is too low to offset savings desires. MMT recognizes that a tax cut or spending increase reduces unemployment.

Question: How MMT is placed in the history of economic thought? Could you say that MMT is part of heterodox economic theories? Which is the MMT relationship with the other heterodox schools and specifically with the one that has been called the post Keynesianism?

It would be up to the proponents of those theories to respond to that question. My writings were independent of prior economic thought. I had never read Keynes, Knapp, Lerner, Marx or any other economic discourses at the time. After discovering the post Keynesians I suggested that my writings were a logical extension of their school of thought. So far, all but a few post Keynesians rejected that suggestion and have not moved to incorporate my suggestions into their school of thought. 

In your book, now translated into Spanish, you speak on the seven innocent (but deadly) frauds (following the terminology of the old Galbraith) in the economic policy. We would like to talk about it a little.

Question: One of the "innocent frauds" that you criticize is that, as in the case of families, government expenditures for the countries with its own currency (monetarily sovereigns) are limited by their ability to earn income. Could you explain it a little?. What conditions must be met so that a government can cope always with their expenses, i.e., it cannot have solvency problems?

The government that taxes in its own currency is not like a household subject to those taxes. A government that spends in its own currency of issue is in no case revenue constrained regarding that currency. In fact, unlike a household that is a user of the currency, from inception, the government of issue is best thought of as spending first, and then, subsequently, borrowing or collecting tax in that currency.

Question: But then, if governments with its own currency can always cope with their expenses, why the government forces people to pay taxes?

The currency is a tax credit, and it is the taxation that serves to create a notional demand for the currency. In other words, taxes are what drive the monetary system. Taxes do not finance government spending; the money to pay taxes has to necessarily come from the government as the monopoly issuer of the currency. The purpose of taxation for the government is to create sellers of real goods and services, with people looking for paid work defined as unemployed. Government spending then can hire those its tax caused to be unemployed. It can hire teachers, doctors or firefighters, for example, to provision itself. Unemployment is therefore the evidence that the difference between taxation and spending is not sufficient: either spending is too low or taxation too high.

Question: The countries of the euro zone, or at least some of them have solvency problems. Is that against your theory? Why?  The countries of the euro zone do not have their own currency neither can do their own monetary and currency policies. May also be applied to these countries the theories that you apply to the countries that have their own currency, which are monetarily sovereigns, like the USA, Japan, UK, etc.?

That is fully covered by MMT. If you examine the Euro, the Dollar, the Yen, the same understanding applies. The monopoly issuer of the currency is never revenue constrained and the government of issue has to spend first before it can collect the tax or borrow. That’s where the money to pay taxes comes from, to the penny.
The euro area has its own currency and its own central bank. Financially it works very much like any other modern currency, such as the dollar. The correct analogy would be between Euro member nations and the US states. By adopting a common currency the Euro member nations put themselves in the same position as the US states. A US state can indeed become unable to fund itself, and look to the US government and its agent, the Federal Reserve Bank for funding, much like Greece is getting assistance from the European Central Bank. But as issuers of their own currencies, the notion of a funding crisis for the US Federal Reserve Bank or the European Central Bank is entirely inapplicable. The revenue dependency adopted by the Euro member Nations is a voluntary, self-imposed constraint not itself inherent in the monetary system. For example when Greece’s government gives instructions to its central bank, the Bank of Greece, which is a member of the ECB system, to pay the IMF, the person at the ECB could say “yes, certainly” and the money would be there or he could say “no” and then Greece defaults. The ECB’s ability to pay in Euro is unlimited; the EU’s willingness to pay is a different story and a political decision.

Question: Against what it is usually explained, you defend, in the case of a country with its own currency, that high public deficit is not necessarily a bad thing: that public deficit does not reduce savings in the economy but on the contrary increases savings. Why?

What is called the public debt is nothing more than government spending of its currency of issue (euros) that has not yet been used to pay taxes and remains outstanding as the economy's net financial assets - functionally the 'savings'/financial equity that supports the macro credit structure of the economy - until used to pay taxes. Therefore, deficit spending adds to savings, by identity. If for example the government spends 100 and taxes 90, 10 remains in the economy. This is the savings of the economy, the economy’s money supply of net financial assets.

Question: Another myth that you criticize is that, in countries with their own currency, public debt is said to be an intergenerational burden, and that we are leaving our children with a debt burden they won’t be able to pay off. Why?

Again, the public debt is nothing more than all the euros spent by the government that have not yet been used to pay taxes. They remain as the net financial assets in other words the savings of the economy. The savings of the economy can be under 3 forms: Euro coins and bills, Euro balances in reserve accounts at the ECB, Euro balances in securities accounts at the ECB. When the public debt in form of government bonds is paid back, what happens on an operational level is the Central Bank shifts the Euro balances from a securities account to a reserve account. That’s called paying back the debt and it’s done continuously as securities mature for example. I’ve been at the central bank and know how they do this and there are no grandchildren involved, I guarantee! Furthermore, whoever is alive gets to consume whatever is produced. If our children built 20 million cars, 20 years from now, they’re not going to have to send them back in time to pay down some debt. Whoever is alive will get to drive the cars when they are built. Real goods and services don’t get sent back and forth in time, there is no such thing.

Question: In the dominant thought it is said that higher public deficits mean higher taxes in the future and that this is bad or negative. Contrarily, you hold that this is true but that it is not negative but rather positive. Can you tell us why?

Properly understood, taxes function to regulate aggregate demand, and not to raise revenue. The purpose of higher future taxes would therefore be to 'cool off' an economy that's deemed 'too good'. That means anything that implies higher future taxes is implying a future economy that's 'too good'- unemployment 'too low', and growth 'too high', which are generally deemed 'good things'. When the economy is in a depressed state, the debate should be about whether to increase spending or decrease taxes. Lowering taxes or increasing public spending, increases spending in the economy, which in turn increases growth and every economist paid to be right will agree with that.

Question: There are many people worried about their pensions. But instead, you tell us that it is impossible, in a country with its own currency, that Social Security could bankrupt and, therefore, we should not be worried about our pensions in the future. What explains this?

The government that issues the currency never has or doesn’t have “the money”; there isn’t any such thing. Government spending is not revenue constrained and does not require revenue. Operationally, government spends by crediting accounts at its central bank. Therefore the notion of 'running out of money' is inapplicable. If there is a real problem, it is the dependency ratio. That’s the ratio of workers to retirees. If, for an extreme example, in fifty years, we’ve got three hundred million people retired and one guy left working, that guy’s going to be really busy. The only real thing that will be useful fifty years from now is knowledge, education and technology. There’s hardly anything that we can physically build now, that is going to be of any value fifty years from now. The one thing that we do have, that people left us from fifty or a hundred years ago, is our technology, our know-how. However, ironically, because we think we need to cut back and sacrifice today and run surpluses and tax more than we spend because we are “running out of money”, the very first thing we cut is the only thing that can be useful 50 years from now, which is education.

Question: The need to export more and more and to have trade surpluses has become almost a religion. Instead, you tell us that imports are real benefits and exports are real costs, therefore, trade deficits (and not surpluses) are those that improve living standards. Could you explain a bit why you go against what it is most said and thought?

In economic terms the goods and services are your real wealth, in other words: your pile of stuff and you want your pile to be as large as possible. Everything you can produce domestically adds to your pile of stuff. Everything the rest of the world sends to you, also adds to your pile of stuff. Everything you have to export, subtracts from your pile of stuff. Exports are real costs and imports are real benefits is what it used to say not too long ago in all the mainstream economics textbooks. It used to be about trying to get the most imports for your exports, it was called 'real terms of trade' and there was no dispute. In economics, receiving is better than giving. Arguments to the contrary defy logic and can be supported only by ideological bias and propaganda that most often confuse fixed exchange rate and floating exchange rate policy options.
Today EU trade policy is based on export led growth, which is based on the implementation of austerity and so called structural reforms consisting in driving down wages and costs in a very ugly race to the bottom. It’s called increasing competitiveness: in essence it means if you can get your population to live on fewer calories than the neighboring population, you win. Policymakers don't realize that it doesn’t work, that it’s making the economy weak and that it is in fact evidence of deteriorating real terms of trade. And, of course, globally it's a zero sum game as for every export there is an equal import. Additionally, a rise in net exports from Euro zone domestic policy comes with upward pressure on the currency. That’s why export based models used to include the government building foreign exchange reserves by selling its currency versus the currency of the region targeted for exports. However the euro zone, unlike Germany under the mark, for ideological reasons does not build foreign exchange reserves. With all the upward pressure, the euro is left to appreciate to the point where there are no net exports.

Question: From some years ago the countries of the euro zone, especially peripheral ones, are in crisis. How do you explain this crisis? What prospects do you believe are necessary to be out of the crisis?

What is the crisis? If a bunch of banks lost a bunch of money no one would really care. It is because the banking crisis spilt over to the real economy and people lost their jobs, lost their homes, and lost their entire lives that we have a crisis. The real crisis is the unemployment, and it went to crisis levels when private sector deficit spending growth ended in 2008.  In 2008 the credit got shut off and the new borrowing stopped. Suddenly you did not have these people spending more than their income to make up for the people spending less than their income and sales collapsed. Capitalism is about sales. If a business has good sales, they hire people. People don’t lose their jobs until sales go bad, that is when businesses have to lay people off. It’s not more complicated than that. Sales and jobs go together. Unemployment is an unspent income story. If any agent in the economy spends less than his income, then something is not getting sold unless someone else spends more than his income and this “spending less than the income” goes on continuously: some people put money in their pension funds and savings accounts. Businesses make profits and don’t spend them all. Foreign Central Banks are accumulating reserves and not spending them. Insurance companies receive premiums and don’t spend them but hold them as reserves etc.
As a response to the crisis policymakers went from 0% interest rates to negative interest rates in the hope that they would reignite the credit boom that had occurred up until 2008. When that didn’t work they tried Quantitative Easing. That didn’t work either. The response to that seems to be even lower rates and more quantitative easing. The US has done the same thing for 7 years and it hasn’t worked yet. Japan has had 20 years of 0% rates and massive quantitative easing and it still hasn’t worked. How about this: maybe monetary policy doesn’t work. What does work are fiscal adjustments. Unemployment can be brought down immediately by tax cuts or spending increases.

Question: What role do you think the euro has played in this crisis? What role do you think the euro will have in the future

The deficit is the economy’s savings and the 3% deficit limit is a recessionary bias as it is likewise restricting savings in the economy to 3% growth. This policy of 3% public deficits and 60% public debt limits is insufficient to cover the need to pay taxes and desires to net save, as evidenced by the unemployment. The problem is the policy, not the euro per se. The euro area will prosper if it begins using deficit limits as policy tools to adjust fiscal balance as needed. A fitting analogy is a thermostat on a wall: when it’s too cold you can warm it up, and when it’s too warm you can cool it down. If unemployment was at 2% and the economy was growing too fast and causing inflation, then austerity might be the right program to cool the economy down and take some money out by raising taxes, or cutting spending. But not today, when the economy is stone-cold. At this point in time it is all about raising the deficit limit, and that’s meant for all the Euro members. That way each country can either increase public spending or reduce taxes by about 5% of GDP and every professional economist who is paid to be right will tell you that unemployment will be reduced and the economy will grow because of all the excess capacity. The economy is like a championship runner who is well trained, but the 3% deficit limit is like putting a plastic bag over his head so he can’t breathe. It’s not about adding stimulus; it’s about removing a restriction.

Question: Some tie the existence of the euro and, therefore, of the monetary integration, to the process of European economic and trade integration. However, the cases of the USA and Canada or Australia and New Zealand seem to show that a big progress is possible in the economic and trade integration without the need to have monetary integration. What do you think about that?

High levels of output and employment can always and immediately be achieved by fiscal adjustments.

Question: As you already know, Catalonia is considering becoming an independent state in relation to Spain. Do you think that the independence of Catalonia is possible from the economic point of view?

Yes, an independent Catalonia can prosper with an appropriate economic policy as long as it begins using deficit limits as policy tools to adjust the fiscal balance as needed. However I have seen no evidence of that understanding in any of their subsequent economic policy proposals.

Question: If this happens, what do you think that it would be better to Catalonia: the entry to the euro or to have its own currency and its own central bank? Why?

Prosperity requires continuous fiscal adjustment which is currently not allowed by EU policy. Catalonia could demand the EU to raise the deficit limit from 3% to 8% for example, which would immediately end the crisis. 8% might not be the right number, it might be higher or lower which is not a problem as long as it is understood as a policy tool.
What are the choices if the EU doesn’t agree to this? There are two choices: 1) Do nothing and watch civilization continue to crumble or 2) restore full employment and prosperity by reverting to a national currency with appropriate fiscal policy.
If Catalonia decides to issue its own currency it is crucial to do it right or the outcome will be worse than doing nothing. Doing it right will make things much better, but doing it wrong can make things much worse. In all the Plan B’s I have seen, including Greece’s Plan B, they were proposing doing it wrong. It doesn’t look like there is any informed decision making going on whatsoever, it’s just the blind leading the blind. In general, I’ve seen no suggestion that subsequent Catalonian fiscal policy would be any more relaxed than EU policy is right now, so I see similar macro-economic outcomes.