Fa uns dies a Catarsi Magazin em varen publicar la segona part de la "Lectura crítica del llibre de Joan Manuel Treserras i Enric Marín "Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme".
- Per Antoni Soy
- 8 de Maig de 2019
11| Si la primera part del llibre era l’aperitiu i la segona part els entremesos, no hi ha dubte que el plat fort està en la tercera part: “La República catalana com a projecte d’aprofundiment democràtic”. La seva tesi queda molt clara, crec, en el títol del capítol onzè, “Partir de la cultura per impulsar la radicalitat democràtica” i del seu primer apartat, “La centralitat de la funció social de la cultura”.
Des del meu punt de vista, els autors parteixen d’un clar “determinisme cultural”, tant perillós i nefast com qualsevol altre determinisme: “cal invertir les prioritats. En comptes de partir de l’economia i la política per recórrer instrumentalment a la cultura (…), proposem invertir els termes (…) Partim de la cultura a l’hora de concebre el model de ciutadania republicana” (pàgines 276 i 277). Tot i que cal dir que consideren la cultura en un sentit molt ampli que inclou “Educació, cultura i coneixement (…) (un) bloc conformat per la convergència d’educació, cultura, comunicació i ciència – coneixement” (pàgina 302).
Partint d’aquestes premisses, en el capítol següent ens plantegen “Quin model cultural?” on se sintetitzen “algunes de les característiques generals que defineixen els grans fluxos culturals actuals i les tendències de futur que es perfilen com a decisives” (pàgines 288 i següents), per acabar amb les “Línees generals per a les polítiques culturals republicanes” (pàgines 292 i següents) i una conclusió: que cal “apostar per la ciència i el coneixement, democratitzar l’accés a la informació, el coneixement i la cultura, i facilitar la bona qualitat d’aquest accés per eixamplar la participació en els processos de construcció de l’opinió pública continuen essent objectius principals de les polítiques públiques dels països democràtics més avançats” (pàgina 304).
12| Tradicionalment, ha estat molt criticat el “determinisme econòmic”, segons el qual les forces productives (econòmiques, naturals/ecològiques, tecnològiques) -el que alguns n’havien dit la “base” d’una societat- determinarien de forma unívoca les altres esferes que conformen una societat, particularment els àmbits polítics/institucionals i els àmbits cultural/informacional/comunicacional -el que els mateixos que esmentàvem anteriorment en deien les “superestructures”- (recordem per exemple la crítica al determinisme d’Antonio Gramsci al seu article “La revolució contra El Capital”).
De la mateixa manera, s’ha criticat, de forma encertada, crec, el “determinisme cultural” o el “determinisme polític”, és a dir, que sigui l’àmbit polític/institucional o l’àmbit cultural/informacional/comunicacional els que determinin els altres aspectes que caracteritzen una societat concreta. Els autors semblen partir de l’idealisme que les lleis i les estructures socials conformen la humanitat i que els homes/dones es regulen per les lleis sense tenir en compte que les persones també fan (i poden canviar) les lleis i les estructures d’una societat. I, de manera particular, que tots els marcs legals i institucionals vigents són sempre el resultat d’una determinada correlació de forces en el si d’una societat determinada, en un moment històric concret i, per tant, que no són eterns ni immodificables, sinó ben al contrari.
Una societat o un sistema/mode de producció estan caracteritzats per diferents subsistemes, amb funcions específiques, amb graus d’autonomia relativa, que estan interconnectats i són mútuament interdependents. Es poden considerar com a subsistemes: el natural/ecològic, el tecnològic, l’econòmic, el polític i el cultural. Efectivament, per poder sobreviure, la humanitat s’ha d’apropiar i gestionar de forma sostenible la natura, amb l’ajuda de les tecnologies, de tal manera que pugui produir béns i serveis per a satisfer les necessitats humanes que permetin la reproducció de la vida (subsistema econòmic). I això implica la definició i la presa de decisions col·lectives (política) així com l’adquisició de coneixements/habilitats i la conformació dels valors que defineixen la societat (cultura).
Cadascun dels subsistemes s’estructura a partir de les actuacions de la gent i de les estructures socials existents. Unes estructures socials que són produïdes per la gent i a la vegada condicionen les actuacions de la gent. Cada subsistema es defineix i es recrea permanentment a partir de les relacions i les interconnexions dels actors humans i les seves pràctiques amb les estructures socials.
13| Partint, doncs, de la cultura, els autors dediquen un capítol a “Quin model social i econòmic” per la República. I les seves propostes són diàfanes. Primera, una defensa aferrissada de la globalització. Tot i concedir que “Quan estan ben documentades, les ideologies antiglobalització poden ser útils per denunciar els desequilibris i les asimetries d’una mundialització dels mercats pensada i dissenyada per afavorir les estratègies de les grans corporacions transnacionals” (pàgina 317), les seves tesis no deixen lloc a cap mena de dubte: “la definició de polítiques progressistes no es pot fer al marge o en contra de la globalització (…) no poden ignorar una tendència històrica de segles i, en conseqüència, només són possibles partint del reconeixement del caràcter irreversible de la globalització per proposar-ne una gestió radicalment diferent” (pàgines 317 i 318).
Segona, una defensa igualment tancada i ferma del mercat. Així, ens diuen, tot obviant un debat que continua ben present en el món socialista/marxista, que “La utopia socialista, cada dia més actual, no és imaginable contra el mercat i la globalització (…) L’oposició no és mercat si/mercat no; el dilema real està entre una gestió del mercat (…) per afavorir (…) interessos plutocràtics minoritaris o bé una regulació (gestió) democràtica (dels mercats), global i local, al servei dels interessos de la gent, de tothom” (pàgina 318).
Tercera, la competitivitat econòmica (un concepte almenys controvertit i difícil de definir de forma precisa) com a base de l’eficiència econòmica, l’equitat/benestar social i la qualitat democràtica. Així ens diuen que “sense competitivitat econòmica es fa impossible donar forma al binomi eficiència-equitat. La qüestió no és si l’economia ha de ser competitiva, sinó que cal fer perquè ho sigui, i quines polítiques garanteixen el tipus de competitivitat que fa possible l’equitat” (pàgines 322-323). I seguint a Wilkinson i Pickett proposen quatre estratègies per afavorir l’equitat social: política fiscal redistributiva, inversió en polítiques socials, promoció de la propietat participada, impuls de noves activitats productives. I sense oblidar, seguint la seva lògica discursiva, que “La transparència democràtica i la qualitat del sistema educatiu, cultural i mediàtic són tres factors determinants per afavorir la competitivitat econòmica” (pàgina 322)´
Quarta, seguint a Stiglitz i Greenwald consideren fonamental que el model econòmic i social de la República “hauria de transitar (cap a) la societat de l’aprenentatge”, ja que “la major part de les millores en el nivell de vida són el resultat d’augments de la productivitat generats per l’aprenentatge orientat a la innovació, o que el desenvolupament de la qualitat de vida és el resultat dels avenços en el coneixement i la tecnologia, i no pas de l’acumulació de capital…. aquest model teòric incorpora com a dada bàsica la revolució científica i tecnològica…. de manera que el factor determinant de l’eficiència, la innovació i l’equitat és finalment cultural i educatiu” (pàgina 325). Com podem veure, doncs, el paper del “determinisme tecnològic” i del “determinisme cultural”, en aquest cas interrelacionats, és totalment crucial.
14| En definitiva, ens proposen un contracte social que ens recorda, adaptat als temps actuals, el que es va anomenar contracte “keynesià o socialdemòcrata” en els països europeus democràtics després de la postguerra, sense tenir en consideració que les condicions geopolítiques, econòmiques, socials, etcètera, han canviat molt substancialment.
Així doncs, el model social i econòmic que ens proposen els autors es basa en: la globalització, el mercat, la competitivitat econòmica, la societat de l’aprenentatge i un nou contracte social entre les classes socials. Uns conceptes que utilitza a bastament el capitalisme neoliberal, tot i que els autors en proposen una reforma de la seva gestió i del seu funcionament. Es mouen, doncs, en el marc de la reforma de l’statu quo capitalista, com si aquesta fos possible per a solucionar la vida (i la seva reproducció) de la majoria de la gent.
D’un capitalisme neoliberal que és el màxim responsable de la cursa armamentística i de les guerres, d’unes creixents desigualtats de renda i de riquesa i de l’empobriment creixent de capes cada cop més nombroses de població, de l’explotació dels recursos i de la població (infantil a vegades) dels països menys desenvolupats, de la crisi de les classes mitjanes en els països desenvolupats, de les crisis de l’euro i dels països perifèrics de la Unió Europea amb el desastre grec com a cas paradigmàtic, del canvi climàtic i dels creixents problemes ecològics de les nostres societats, dels problemes de la immigració i els refugiats, etcètera.
No, des del meu punt de vista, el capitalisme -aquest mode de producció basat en l’explotació del treball pel capital i en les crisis i els cicles econòmics recurrents inevitables- no pot admetre reformes econòmiques i socials profundes, que puguin ser estables i duradores/de llarg termini. El que cal és la seva superació per un sistema, democràtic evidentment, que tingui com a objectiu central la vida de les persones (i la seva reproducció) i la seva millora a partir dels recursos endògens, propis, existents, que cal gestionar i reproduir amb respecte per la vida i la natura.
Ni tan sols sabem que opinen els autors de propostes radicals, i en una perspectiva socialista i democràtica, com les que estan plantejant actualment, per exemple, els laboristes britànics amb la nacionalització de certs sectors estratègics, o del “Green New Deal” o els impostos a l’1% dels més rics que proposen Alexandra Ocasio-Cortez o Bert Sanders als EUA.
16| Finalment, els autors plantegen el model de república que proposen des d’un punt de vista polític, tot assenyalant, amb raó, que “Sense ruptura democràtica republicana no hi haurà un tall net amb l’herència de la cultura política franquista, que encara gravita sobre el sistema polític i cultural espanyol” (pàgina 335). I que, “Recuperar espais de sobirania, doncs, és una de les missions principals que la República s’ha de proposar i haurà de satisfer; al capdavall, la recuperació d’àmbits de sobirania” (pàgina 337). No puc estar més d’acord amb aquesta darrera afirmació, però no crec que sigui possible aconseguir-ho a partir del plantejament global que es fa en el llibre i, molt particularment, del model social i econòmic que es planteja que, des del meu punt de vista es mou entre el social-liberalisme i la socialdemocràcia europea més tradicional que ha anat evolucionant cap a l’extrem centre en paraules de Tariq Alí.
No crec que estigui de més recordar, per cert, que qui primer va parlar d'”espais de sobirania” des de l’àmbit polític institucional va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, mentre des de certs espais de l’esquerra independentista, aleshores gens institucionals, es començava a reflexionar i plantejar com a element central d’una estratègia alternativa anticapitalista la qüestió de les sobiranies, que finalment va donar lloc al treball col·lectiu “Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme”.
Els autors ens avisen que el seu llibre és deutor “d’una concepció del republicanisme lligada a la tradició il·lustrada, als moviments progressistes i d’esquerres contemporanis i als principis clàssics que aquests moviments han anat adaptant i renovant” (pàgina 347) i diuen sentir-se particularment afins a la concepció del republicanisme de Philip Pettit “centrada en la llibertat…. contraposada a qualsevol forma o estratègia de dominació” (pàgina 348). I “La defensa de la llibertat entesa com a no dominació, i incorporada al nucli del programa republicà, es relaciona directament amb un altre principi fonamental: la justícia” (pàgina 350). De tal manera que pels autors “El republicanisme català del segle XXI incorpora tots aquests principis i valors, es proposa posar-los al dia conceptualment i en projecta…. la seva materialització política, convertint-los en els eixos de la seva intervenció: la llibertat, la democràcia, la justícia, la igualtat, la solidaritat i el pluralisme” (pàgines 350-351). Crec que Pettit és una referència prou interessant al parlar de republicanisme, però confesso que trobo més atractiva i suggestiva, en aquest sentit, la línia de reflexió (i les conclusions polítiques que se’n poden treure) d’Antoni Domènech a “El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista” o en diversos articles a “Sin Permiso”.
A continuació els autors tornen a insistir en què veuen la República catalana com “la ciutat república com a model postnacionalista… percebuda com un espai en el qual té lloc una experiència reeixida de renovació de la cultura democràtica (…) Per desplegar el projecte d’una Catalunya que sigui alhora ciutat estat i nació global (…) un espai polític concret (que) no té propensió localista (…) més aviat es caracteritza per prendre com a referència fonamental els reptes de la globalització. Mira al món i té vocació cosmopolita” (pàgines 351 a 356). Globalització i cosmopolitisme com a base d’una ciutat república postnacionalista, una tesi que, des del meu punt de vista, no s’acaba d’explicar i justificar suficientment. I que, potser, tendeix a confondre la idea de “no nacionalisme”, que comparteixo, amb la de “postnacional” o, fins i tot, “no nacional”, conceptes ben diferents i allunyats l’un de l’altre.
Després d’una breu i ràpida referència (l’única en el llibre, per cert) a una possible articulació política dels Països Catalans com “nació d’estats” o “federació d’estats” (pàgina 362), els autors insisteixen en dues idees recurrents en el llibre ( i que ja hem discutit anteriorment). Primera, “la visió de Maragall connectava perfectament amb la lògica del canvi d’època a la qual ens hem estat referint; una lògica en què les ciutats globals -enteses com a nodes urbans que articulen regions econòmiques de referència mundial- i els espais supranacionals resten protagonisme als estats nacionals (pàgina 364). Segona, “el sobiranisme català és profundament – i molt majoritàriament- europeista…. Per tradició, per vocació i per conveniència, i també perquè es parteix de la convicció que l’èxit del projecte europeu és clau per a l’equilibri i la governança mundials (…) per als ciutadans europeus la UE representa bàsicament tres coses: ciutadania europea, moneda compartida i lliure circulació de persones i mercaderies (…) (i) l’únic element irrenunciable de la tríada és la lliure circulació de persones i mercaderies” (pàgines 366-367). Insistir que els autors s’obliden de la lliure circulació de capitals que, en una economia amb tanta importància de les finances, té molta més importància que la lliure circulació de persones i mercaderies.
I els autors acaben amb dues afirmacions més que, des del meu punt de vista caldria justificar més i més profundament. Insisteixen en què “la Catalunya postnacionalista ja ha començat” i, d’altra banda, que “Emocionalment Catalunya ja és republicana”.
18| Fins aquí l’anàlisi del llibre de Marín-Tresserras que s’alinea molt amb el que fa el que s’autoanomena esquerra europea, i que més aviat s’hauria de qualificar d’esquerra tradicional oficial -socialdemòcrata o eurocomunista-, quan es parla de crisi de l’estat nació, de models postnacionalistes amb vocació global i cosmopolita europeista.
Enfront de aquesta visió, crec que és més necessària que mai la reivindicació de la sobirania nacional i popular i d’un internacionalisme basat en les relacions fraternals i solidàries entre els estats nacionals. En una línia clarament anticapitalista i socialista, de transformació radical del capitalisme, democràtica evidentment. Una línia que es debat al voltant de partits europeus com el Laborista anglès, el Die Linke alemany, la France Insoumise francesa, en múltiples fòrums de l’esquerra italiana, o l’esquerra demòcrata als EUA, entre d’altres.
De fet, és una visió que lligaria amb una afirmació que fan els autors, tot i que no la desenvolupen: “Recuperar espais de sobirania, doncs, és una de les missions principals que la República s’ha de proposar i haurà de satisfer; al capdavall, la recuperació d’àmbits de sobirania” (pàgina 337).
L’època actual està caracteritzada pel rebuig del mercat autoregulat i pel procés de desnacionalització que ha acompanyat el seu assoliment. Una cosa que ja va passar entre la primera i la segona guerra mundial i que va donar lloc a experiències radicalment diferents: el “New Deal” dels EUA o la revolució soviètica, d’una banda, i els feixismes, de l’altra.
Alguns s’han referit a aquesta situació com el “moment Polanyi” (en honor al gran antropòleg, economista i sociòleg hongarès), és a dir el moment en el qual la societat es veu amenaçada pels mercats (o pel neoliberalisme) de tal manera que, per a la seva supervivència, reclama la protecció de l’estat. Contemporàniament, alguns hi han trobat molts punts de contacte amb el “moment populista”. Tant un com l’altre poden tenir una tendència de dretes -quan es privilegien les identitats excloents, basades en valors premoderns i, per tant, incapaços de produir xarxes de solidaritat entre estats o entre pobles- o, en canvi, d’esquerres -quan els poders públics combaten els mercats, reequilibren les forces i redistribueixen les rendes i les riqueses entre les classes socials en conflicte per tal d’intentar superar-lo-.
Després de la segona guerra mundial, l’exigència d’una regulació dels mercats va significar un trencament amb la tradició liberal i es va concretar, d’una banda, en la dràstica limitació dels moviments de capitals com a conseqüència dels acords de Bretton Woods i, d’altra banda, en la construcció (fins i tot en el món capitalista) d’estructures socials i polítiques de redistribució de la renda i la riquesa que fessin de contrapès als desequilibris de la relació capital/treball a favor del capital quan aquesta es deixa als simples mecanismes del mercat: és el que s’anomenà pacte keynesià o socialdemòcrata.
És a partir dels anys 80 del segle passat, i sobretot amb el final dels països socialistes de l’òrbita soviètica, que es consolida l’ortodòxia neoliberal. Una ortodòxia que es fa hegemònica, primer ideològicament i després en les polítiques econòmiques i socials concretes, fins i tot entre les forces de l’esquerra tradicional socialdemòcrata i eurocomunista. Fins al punt que els hi fa perdre de vista la necessària distinció, i fins i tot contraposició, entre el cosmopolitisme i l’internacionalisme.
Com ha assenyalat Alessandro Somma el cosmopolitisme, que és l’internacionalisme de les elits i del capital, serveix per a protegir el mercat autoregulat i per a despolititzar-lo com a marc en el qual es produeix el conflicte redistributiu. Des d’aquest punt de vista és molt convenient l’afebliment de la sobirania nacional/estatal a favor d’organismes supranacionals (com la Unió Europea o la Unió Econòmica i Monetària) sense o amb un gran dèficit de legitimitat democràtica i que simplement fan de “vigilants” dels intercanvis de mercat.
Com ha assenyalat, entre d’altres, Costas Lapavitsas, no s’ha pas de negar el que és evident. El capital s’ha convertit en internacional, les cadenes de valor són transnacionals, hi ha un procés de globalització industrial, comercial i financera, és evident la tendència a l’augment del pes de les finances a l’economia. Tanmateix, aquests processos no han donat lloc a l’eliminació o a la marginació dels estats nació. Al contrari, els moviments descrits de l’economia global tenen, en molts casos la direcció (o la col·laboració necessària) dels estats. Només cal pensar en els països emergents, especialment els asiàtics i sobretot Xina, però també en els mateixos països desenvolupats durant la crisi, o en l’acord recent entre Alemanya i França per a una política industrial adaptada al segle XXI, per exemple. L’estat és fonamental pel capitalisme i en cap cas ha desaparegut.
I avui dia, en un ambient cultural en què, massa sovint, l’esquerra tradicional confon l’internacionalisme amb l’europeisme -que en realitat és una declinació del cosmopolitisme- es fa més necessària que mai la reafirmació de les raons d’una esquerra realment internacionalista i, per tant, no cosmopolita. Després de Maastricht, davant d’una Unió Europea neoliberal -que afavoreix el capital en contra del treball-, amb un gran dèficit democràtic i irreformable, es fa més necessari que mai un sobiranisme nacional/popular, democràtic, per tal de renacionalitzar les polítiques econòmiques i reactivar la sobirania popular i el conflicte social com a fonaments de la democràcia econòmica. Molt particularment s’ha de recuperar la sobirania monetària i sobre el tipus de canvi -que implica necessàriament l’abandonament de l’euro i de la UEM- i restablir el control sobre la circulació dels factors productius, especialment dels capitals.
Només aquesta recuperació de la sobirania nacional/popular permetria allunyar-se dels camins recorreguts en aquests darrers anys, tant de la realitat actual de la UE neoliberal (i de la fe irracional en un europeisme impossible), com també dels somnis inconsistents i quimèrics que “una altra Europa és possible” que, en realitat, amb les seves vanes il·lusions de modificacions impossibles dels Tractats europeus, no fan més que reforçar els mecanismes de poder neoliberal actualment existents. Per tant, és totalment necessària la recuperació de la sobirania nacional/popular, tot abandonant els falsos camins de la integració europea plantejats actualment, i tornar a formular, sobre bases completament diferents les relacions entre els estats europeus, unes relacions basades en la sobirania nacional/popular i en l’internacionalisme fraternal i solidari.
Com es diu en el treball col·lectiu esmentat anteriorment (Sobiranies), la transformació del sistema econòmic exigirà una intervenció directa en la producció i les relacions socials que l’envolten. I en conseqüència per assolir la sobirania reproductiva caldrà desenvolupar projectes on la producció estigui dirigida a la cobertura de les necessitats de la població -no al benefici del capital-, posant l’accent en la reorientació de les relacions socials de producció cap a aquesta finalitat. I, en conseqüència sembla molt apropiat avançar cap a formes de propietat no privada: és a dir, comunal, cooperativa, municipal i estatal; desenvolupar processos productius que no siguin explotadors, patriarcals ni espoliadors de la natura; establir mecanismes de redistribució basats en el dret a una vida plena; establir mecanismes de presa de decisions democràtics, no jeràrquics ni despòtics; construir entorns socials que permetin a totes les persones aconseguir desplegar al màxim les seves potencialitats humanes.
La sobirania reproductiva ha de permetre la transformació global de les relacions socials pròpies del capitalisme, així com subvertir i transformar la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida, entenent-ho com un procés en marxa, com un procés gradual, constituent.
I aquesta sobirania s’ha de plantejar en els diferents àmbits territorials, des del local, a l’estatal (sobirania nacional/popular) i al global. I el desenvolupament de la sobirania obligatòriament, haurà d’estar regit per criteris i valors que superin l’actual model capitalista i en models de caràcter autocentrat, endògens, que vagin adquirint gradualment certs graus d’autonomia respecte a la dinàmica dels mercats mundials. I això no significa que es plantegi la creació d’una economia tancada o autàrquica sinó de considerar central el creixement derivat de les potencialitats internes i subordinar-hi el basat en mecanismes externs.
Aquest article s’ha beneficiat dels comentaris de diferents persones, entre els quals Carles Badenes, Àngel Ferrero i Ivan Gordillo, a qui els hi agraeixo molt sincerament. Evidentment, la responsabilitat final és només meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada