Fa uns dies, a La Directa em varen publicar aquest article:
Desigualtats salarials i crisis
A l’àmbit mundial, el 10% dels treballadors amb salaris més alts acumulen quasi el 50% del total de les remuneracions al treball (el 20% dels treballadors quasi el 70% dels ingressos), mentre que el 50% dels treballadors amb els salaris més baixos en reben només el 6,4%. De fet, el 20% dels treballadors amb els salaris més baixos (uns 650 milions de persones) reben menys de l’1% de l’ingrés laboral mundial, una xifra que, d’altra banda, s’ha mantingut pràcticament estable en els darrers 13 anys. I el 80% dels treballadors amb els salaris més baixos reben només un pèl més del 30% del total dels ingressos.
Tot i que la desigualtat en els ingressos salarials continua essent un problema greu a l’àmbit mundial, ens trobem que, globalment, la desigualtat dels ingressos laborals ha disminuït des de 2004, cosa que es deu bàsicament a una creixent prosperitat dels països emergents i, en particular, la Xina i l’Índia. Però aquesta convergència econòmica amaga un augment de les desigualtats en els ingressos a l’interior dels diferents països, especialment pels que reben uns salaris més baixos o uns salaris intermedis.
A l’àmbit mundial, la proporció de l’ingrés nacional (% del PIB) que va als treballadors està disminuint: ha passat del 53,7% el 2004 al 51,4% el 2017. En conseqüència, la proporció dels ingressos del capital han passat del 46,3% al 48,6%. Unes tendències que només es varen veure interrompudes temporalment en el moment àlgid de la crisi financera (2008/2009). Pel que fa a la distribució dels salaris, es constata que l’augment relatiu dels salaris laborals més elevats va associat a una disminució relativa per a tots els altres, tant els dels treballadors amb els ingressos més baixos com els dels treballadors amb els ingressos intermedis. Altrament, quan els salaris relatius dels treballadors amb ingressos baixos i intermedis augmenten, els guanys es distribueixen d’una forma més àmplia i igualitària, tot beneficiant a un nombre molt més gran de treballadors, amb l’excepció dels que reben els salaris més elevats.
Com més pobre i subdesenvolupat és un país (per exemple, els de l’Àfrica subsahariana) els nivells de desigualtat en els salaris són molt més elevats que quan un país (per exemple, els de la Unió Europea) és relativament més ric i més desenvolupat. És a dir, els treballadors més pobres dels països més pobres es veuen afectats doblement, tant pels baixos salaris del país com per la baixa proporció d’aquests salaris que els hi arriben. En alguns països relativament rics (per exemple, els EUA, Alemanya, Regne Unit), el que s’ha donat entre 2004 i 2017 són pèrdues substancials en els salaris dels treballadors més pobres i intermedis i guanys molt importants en els salaris dels treballadors més rics.
Així doncs, diguin el que diguin els corifeus del capitalisme, el que ens mostren les dades és que entre 2004 i 2017 les desigualtats salarials (i per tant de renda) són molt importants a l’àmbit mundial, i han tendit a augmentar de forma important. I això té conseqüències importants en diferents àmbits: pobresa i exclusió social, fam a molts països pobres, immigració, etcètera. Alguns defensen que les crisis del capitalisme actual es produeixen a causa d’aquestes creixents desigualtats, les quals porten a fer que les famílies i les empreses (sobretot petites i mitjanes) s’hagin d’endeutar excessivament i, en conseqüència, a una creixent inestabilitat financera. La liberalització i la desregulació financeres, que fan créixer el pes del sistema financer, permeten aquest endeutament excessiu i, quan els crèdits no es poden tornar, donen lloc a una crisi financera que després es trasllada també a l’economia real.
Però, per què i quan els crèdits ja no es poden tornar i es converteixen en un deute excessiu? Com que el capitalisme és una economia monetària (en la qual el diner juga un paper essencial) les crisis sempre apareixen en forma de col·lapses financers o de pànics monetaris. Però, que hi ha darrere d’aquesta aparença? Quines són les causes de fons de les crisis? Principalment, la incapacitat de guanyar més diners, de crear més valor. I això comença en els sectors productius (no en els financers) de l’economia, quan la seva rendibilitat (la seva taxa de benefici) comença a disminuir, perquè el capital ja no és capaç de trobar nínxols de mercat on fer inversions productives i rendibles. Una de les coses que intenten els capitalistes, per a evitar aquesta caiguda de la rendibilitat en els sectors productius, és la d’invertir en el sector financer. I pot ser que durant un període ho aconsegueixin, però a mitjà i llarg termini es produeix el procés que s’ha descrit abans: endeutament excessiu, impossibilitat de retornar els crèdits i crisi financera.
Així doncs, encara que alguns defensin que les desigualtats en la distribució de la renda i la riquesa són una de les causes importants de les crisis recurrents del capitalisme, de fet aquestes crisis són la conseqüència de la disminució de la rendibilitat del capital en els sectors productius i de les dificultats que té per a trobar sectors/nínxols de mercat a on invertir de forma rendible. L’augment de les desigualtats és una de les conseqüències importants de les crisis capitalistes recurrents.
