El dissabte passat, el diari El Punt Avui em va publicar aquest article:

Tribuna

Populismes

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Quasi sempre, les elits –econòmiques, polítiques, mediàtiques i de la resta d’aparells de l’Estat– associen els populismes a una persona o a unes idees, estigmatitzant-les i ridiculitzant-les, sense entrar mai a analitzar les raons de fons de la seva aparició. És el que han fet sempre amb els moviments o les idees que han posat en qüestió l’statu quo econòmic –l’economia capitalista– o polític –les democràcies limitades i autoritàries (o les dictadures quan convenia)–.

El keynesianisme, l’herència del New Deal als EUA, la reconstrucció després de la II Guerra Mundial, el pacte socialdemòcrata a l’Europa més democràtica formalment, van propiciar el que s’ha anomenat l’edat d’or del capitalisme occidental, que a davant hi tenia la revolució soviètica i les seves conseqüències en els països de l’est d’Europa. Aquest model entra en crisi a partir dels anys setanta del segle passat per raons diverses però per una causa essencial: l’augment de la força sindical dels treballadors i de la lluita de classes fa disminuir la taxa de benefici i, en conseqüència, la inversió i el creixement de l’economia.

La reacció del capitalisme i les seves elits és la implementació d’un nou model basat en la globalització i el pes creixent de les finances en l’economia. S’entra a l’era del capitalisme neoliberal que, curiosament, en molts casos serà implementat i gestionat per les restes de la socialdemocràcia a Europa (Mitterrand i el PSF a França, Blair i el nou laborisme al Regne Unit, Jacques Delors a la UE, etc.) o pel nou Partit Demòcrata de Clinton als EUA: el que Nancy Fraser n’ha dit el “neoliberalisme progressista”. Uns grups que duen a terme unes polítiques econòmiques i socials regressives, tot acompanyant-ho d’unes polítiques sobre els drets individuals (només) aparentment progressistes.

Aquest capitalisme neoliberal ha afectat molt negativament, dramàticament en molts casos, les classes treballadores i també àmplies capes de les classes populars i mitjanes. És en aquest context que cal entendre, en gran mesura, els anomenats populismes: com la revolta d’aquestes classes contra el capitalisme neoliberal i contra les forces polítiques que l’han imposat, entre les quals, en massa casos, es troben algunes que anteriorment s’havien considerat d’esquerres. A partir d’aquí, i per altres raons més pròpies de cada país, és com es poden entendre, crec, fenòmens com el Brexit, la victòria de Trump, que Le Pen arribés a la segona volta de les eleccions presidencials, el nou govern italià, etc.

En alguns casos, les formes d’aquesta revolta –carregant els neulers a immigrants, musulmans, negres, etc.– són totalment discutibles. Tanmateix, ningú es pot creure que tota la gent que va votar pel Brexit, per Trump, per Le Pen o pel nou govern italià siguin racistes, xenòfobs, islamòfobs o feixistes. És un recurs fals i massa fàcil. I des de l’esquerra realment anticapitalista el que caldria fer és seduir-los en lloc d’acusar-los. Cal donar-los una alternativa, donant credibilitat a les seves queixes, cercant les verdaderes causes dels seus problemes i proposant una estratègia alternativa per a solucionar-los-els.

Karl Marx i El Capital

Aquest cap de setmana el diari Jornada m'ha publicat aquest article:

Karl Marx i ‘El Capital’

ANTONI SOY (Economista) 04 d'ag, 2018 - 01:58



Fa 200 anys va néixer Marx, i l’any passat en va fer 150 de la publicació d’El Capital. Crítica de l’economia política. El títol ja ens diu que és una teoria alternativa sobre el capitalisme i, per tant, alternativa a l’economia tradicional. La teoria de Marx ens dona, crec, la millor i més completa explicació de les característiques més importants de les economies capitalistes. Tanmateix, hi ha temes controvertits o d’altres que cal desenvolupar; de fet, el que s’havia proposat estudiar Marx era molt més ampli.

Quins són els temes més importants que explica Marx sobre el funcionament de les economies capitalistes i que, en general, no són explicats per l’economia ­convencional? Per començar, el benefici, que és el principal objectiu de les economies capitalistes i el principal determinant de la inversió i de l’estat general de l’economia. El benefici, segons Marx, el produeixen els treballadors perquè ­creen més valor del que se’ls paga (plusvàlua). És una conseqüència del treball excedent i, per tant, de l’explotació dels treballadors. És una qüestió objectiva que no depèn de la bondat/malesa subjectiva dels capitalistes individuals.

En segon lloc, com que la competència portarà els capitalistes a augmentar el treball excedent —limitant els salaris, impedint la reducció de la jornada de treball i fent treballar més intensament els treballadors— hi haurà conflictes inevitables entre capitalistes i treballadors. És la lluita de classes.

Un tercer element és el paper del canvi tecnològic a les economies capitalistes, que introdueixen innovacions i canvis d’aquest tipus contínuament i, amb això, augmenten la productivitat del treball. És a dir, redueixen així el temps de treball necessari per a la reproducció dels treballadors i permeten augmentar el temps de treball excedent i la plusvàlua (beneficis) dels capitalistes —el que Marx anomena la plusvàlua relativa.

En quart lloc, aquests canvis tecnològics constants fan augmentar la composició orgànica del capital —és a dir, donen lloc a una substitució de la força de treball (capital variable/treball viu) per màquines i altres mitjans de producció (capital constant/treball mort)— i produeixen una tendència a la disminució de la taxa de benefici, la variable fonamental per explicar la inversió i l’evolució dinàmica de les economies capitalistes en el temps.

Marx va assenyalar l’existència de contratendències que fan que aquesta disminució no tingui un comportament lineal i que sigui discontínua. L’economia convencional, i fins i tot alguns autors marxistes, critiquen la validesa de la tendència esmentada. Tanmateix, cada cop més estudis empírics —sobretot de l’economia dels EUA, on hi ha més dades sobre el tema, però també d’altres països capitalistes— li donen suport.

D’altra banda, els canvis tecnològics endògens i la tendència decreixent de la taxa de benefici provoquen una inestabilitat inherent/interna a les economies capitalistes, que viuen crisis i cicles recurrents. En els períodes d’expansió, els canvis tecnològics/augment de la composició orgànica del capital —que permeten estalviar força de treball— produeixen una tendència a la disminució de la taxa de benefici, la consegüent reducció de la inversió i de l’ocupació, la fallida d’algunes empreses i, en definitiva, la recessió o la depressió.

El tancament d’empreses i l’augment de l’atur destrueixen capital, fet que permet que la taxa de benefici es recuperi i que es comenci a invertir i a augmentar l’ocupació; en definitiva, que l’economia entri en un període d’expansió. I el cicle torna a començar. Aquestes crisis solen anar acompanyades d’un cicle de l’endeutament de famílies i empreses que produeix, a més, inestabilitat financera.

Ja hem vist que el canvi tecnològic redueix el temps de treball necessari per a la reproducció dels treballadors i augmenta el temps de treball excedent (plusvàlua). És a dir: els beneficis creixeran més que els salaris i faran augmentar les desigualtats de renda i de riquesa entre els capitalistes i els treballadors. Aquesta tendència a la desigualtat creixent a les economies capitalistes Marx la va anomenar «llei general de l’acumulació ­capitalista». 

Així doncs, la teoria de Marx ens dona una explicació exhaustiva i afinada dels fenòmens i els problemes més importants de les economies capitalistes, però és massa radical i subversiva —ens revela l’explotació i la lluita de classes inherents a aquestes economies— per ser acceptada per les elits i per l’economia con­vencional.

Com va dir el mateix Marx: «Quan la realitat és l’explotació, la veritat sempre és subversiva», o «Les idees dominants són les idees de la classe dominant», o encara «[El capital] És el míssil més terrible que ha estat disparat fins ara al cap de la burgesia».