La TTIP al servei de les multinacionals

Tal com ha explicat fa poc Voci dall'estero, la Comissària de Comerç de la Comissió Europea, la sueca Cecilia Malmström, deia sense immutar-se no fa massa, quan se li preguntava sobre si no era conscient de que la TTIP havia generat una gran oposició, molt forta i difusa als països europeus: "El meu mandat no té el seu origen en el poble europeu". I és cert ja que els comissaris europeus són escollits pels estats i no pel Parlament Europeu. Aquesta és la "democràcia" europea a la que estem sotmesos, una demostració més de que "democràcia europea" s'està convertint en un oxímoron.

La TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership) és un tractat comercial i d'inversions que es pot tractar des d'un punt de vista econòmic però que també té moltes altres implicacions, per exemple jurídiques. Com que les empreses multinacionals puguin anar judicialment contra els estats (suposadament) sobirans que no compleixin les prescripcions de liberalització dels mercats que la TTIP prevegi i que poden fer referència a possibles barreres tarifàries (impostos en frontera) però també a barreres no tarifàries, és a dir, de caràcter ambiental, higiènic, de salut o de seguretat, etc. Des d'aquest punt de vista, significa doncs un atac frontal a la sobirania dels països i dels seus estats.

Segons la Comissió Europea, les avantatges de la TTIP es dedueixen de l'estudi que va finançar el 2013 i que va realitzar un dels "think tanks" que utilitza sovint (el CEPR) i que s'anomena "ReducingTransatlantic Barriers for Trade and Investment". Sortosament, es pot disposar també d'un estudi crític, realitzat el 2014 per Jeronim Capaldo, ara treballant al programa Global Policy Model de la UNCTAD (un organisme de les Nacions Unides) després d'haver passat pel GDAE (Global Development and Environment Institute) de la Tufts University, i que es titula: "TTIP: EuropeanDisintegration, Unemployment and Instability".

Tal com ja va assenyalar Alberto Bagnai en el seu bloc Goofynomics el novembre de 2014 amb la TTIP ens volen vendre gat per llebre. Es volen fer passar com a veritats objectives els resultats d'uns estudis basats en una fe cega en els mercats i en la seva capacitat autoequilibradora, realitzats amb mètodes molt discutibles, que arriben a conclusions que desafien la lògica de la realitat i que, finalment, pretenen bàsicament justificar decisions polítiques que ja han estat preses anteriorment. Bagnai fa un paral·lelisme molt interessant i encertat amb el que es va fer en el seu moment amb el treball "One market, one money" (1990), que la Comissió Europea va encarregar per justificar una decisió que ja estava presa, l' implementació de l'euro, i que després ha anat mostrant tots els seus greus problemes, justament els que l'estudi esmentat deia que ja no es produirien més.

Tornem però a la TTIP. Que es pot dir respecte a les seves conseqüències econòmiques? Segons l'estudi encarregat per la UE, en el cas més favorable en que s'arribés a una àrea comercial totalment lliure, el PIB europeu creixeria un 0,48% en 13 anys, és a dir una taxa de creixement mig anual del 0,03%!!. Una xifra certament ridícula i irrisòria des d'un punt de vista estrictament econòmic. El PIB i la renda creixerien molt poc perquè amb la TTIP, segons l'estudi oficial de la UE, el efectes nets (exportacions menys importacions) sobre el comerç serien també molt reduïts. D'altra banda, l'estudi del CEPR no quantifica en cap moment els desavantatges potencials del TTIP per a l'economia europea. A més, el model analític utilitzat per a estudiar les avantatges del TTIP nega d'entrada que hi puguin haver desavantatges ja que es basa en una confiança cega en el bon funcionament dels mercats: és a dir, es considera que tots els mercats estan permanentment en equilibri a partir dels ajustos dels preus relatius i, per tant, que tota la producció que s'ofereix és automàticament demandada (l'oferta crea la seva demanda) i, conseqüentment el PIB ve determinat pel que es produeix i no pel que es compra (i per tant es ven) i no hi pot haver, en cap cas, desocupació.

Així doncs, l'estudi del CEPR pressuposa que una liberalització del comerç internacional, que exposarà a la competència internacional sectors que fins ara tenien una certa protecció, faria que els millors sectors sobrevisquin i que els pitjors desapareguin (un plantejament certament darwinista). Tanmateix, des de la perspectiva de l'estudi no hi hauria problemes perquè els sectors més competitius de cada economia, els que tenen una avantatge comparada, absorbirien tots els recursos que s'alliberarien en els sectors més retardats i, per tant, tothom en sortiria beneficiat.

Tanmateix, Capaldo veu alguns problemes en aquest plantejament. Primer, perquè no hi hagi malbaratament de recursos, i concretament desocupació, a nivell agregat, fa falta que els sectors competitius creixin de manera que siguin capaços d'absorbir tots els recursos (humans, físics, financers) que deixin lliures els sectors que desapareixen. Segon, en el cas dels recursos humans han de ser realment molt polièdrics, per exemple un treballador amb una formació molt elevada hauria de ser capaç de transformar-se en un treballador poc qualificat i al contrari que encara és més difícil, i al mateix temps acceptar un canvi de salari i de relacions laborals, coses que no semblen pas massa fàcils. Tercer, si s'utilitza un mecanisme d'ajust basat en la flexibilitat dels salaris a la baixa això ens conduirà fatalment a una crisi de demanda, ja que per tal de ser més competitius es tendeix a reduir els salaris però la paradoxa és que aquests darrers són l'element principal perquè hi hagi una demanda agregada de béns suficient.

I el que és potser pitjor, segons l'estudi del CEPR amb el TTIP les exportacions europees amb països de fora de la UE podrien créixer un 5,9% el 2027 en relació a les que hi haurien si no existís el TTIP però, al mateix temps, aquest acord no contribuiria a la integració europea (més Europa) ja que si bé augmentarien els intercanvis comercials amb els EUA, disminuirien els intercanvis comercials entre els països de la UE en relació a la situació actual. Els països de la UE estarien més lligats al que passés a la economia dels EUA sense disposar d'instruments adequats (monetaris, del tipus de canvi o fiscals) per a reaccionar, per exemple, a un xoc negatiu de demanda provinent dels EUA.

Aleshores, si els beneficis que s'obtenen són irrisoris, si podria produir problemes potencials molt importants, si no contribueix a la integració europea, perquè la UE hauria de signar un acord com el del TTIP? Com assenyala Bagnai, la única resposta lògica és la de la dependència de la UE respecte als EUA, els quals estan perdent poder en els mercats internacionals, especialment respecte als països emergents més importants, i amb aquest acord amb la UE es volen assegurar un mercat suficientment important on poder col·locar els seus productes (béns o serveis). De fet, amb això, Europa esdevindria la perifèria dels EUA. D'altra banda, John Hillary, director de War of Want apunta, a partir d'un informe d'aquest "think tank" que son els interessos corporatius de les grans multinacionals, i en cap cas les necessitats públiques, els que orienten les negociacions i els acords del TTIP.