El dissabte passat, el diari El Punt Avui em va publicar aquest article:

Tribuna

Populismes

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Quasi sempre, les elits –econòmiques, polítiques, mediàtiques i de la resta d’aparells de l’Estat– associen els populismes a una persona o a unes idees, estigmatitzant-les i ridiculitzant-les, sense entrar mai a analitzar les raons de fons de la seva aparició. És el que han fet sempre amb els moviments o les idees que han posat en qüestió l’statu quo econòmic –l’economia capitalista– o polític –les democràcies limitades i autoritàries (o les dictadures quan convenia)–.

El keynesianisme, l’herència del New Deal als EUA, la reconstrucció després de la II Guerra Mundial, el pacte socialdemòcrata a l’Europa més democràtica formalment, van propiciar el que s’ha anomenat l’edat d’or del capitalisme occidental, que a davant hi tenia la revolució soviètica i les seves conseqüències en els països de l’est d’Europa. Aquest model entra en crisi a partir dels anys setanta del segle passat per raons diverses però per una causa essencial: l’augment de la força sindical dels treballadors i de la lluita de classes fa disminuir la taxa de benefici i, en conseqüència, la inversió i el creixement de l’economia.

La reacció del capitalisme i les seves elits és la implementació d’un nou model basat en la globalització i el pes creixent de les finances en l’economia. S’entra a l’era del capitalisme neoliberal que, curiosament, en molts casos serà implementat i gestionat per les restes de la socialdemocràcia a Europa (Mitterrand i el PSF a França, Blair i el nou laborisme al Regne Unit, Jacques Delors a la UE, etc.) o pel nou Partit Demòcrata de Clinton als EUA: el que Nancy Fraser n’ha dit el “neoliberalisme progressista”. Uns grups que duen a terme unes polítiques econòmiques i socials regressives, tot acompanyant-ho d’unes polítiques sobre els drets individuals (només) aparentment progressistes.

Aquest capitalisme neoliberal ha afectat molt negativament, dramàticament en molts casos, les classes treballadores i també àmplies capes de les classes populars i mitjanes. És en aquest context que cal entendre, en gran mesura, els anomenats populismes: com la revolta d’aquestes classes contra el capitalisme neoliberal i contra les forces polítiques que l’han imposat, entre les quals, en massa casos, es troben algunes que anteriorment s’havien considerat d’esquerres. A partir d’aquí, i per altres raons més pròpies de cada país, és com es poden entendre, crec, fenòmens com el Brexit, la victòria de Trump, que Le Pen arribés a la segona volta de les eleccions presidencials, el nou govern italià, etc.

En alguns casos, les formes d’aquesta revolta –carregant els neulers a immigrants, musulmans, negres, etc.– són totalment discutibles. Tanmateix, ningú es pot creure que tota la gent que va votar pel Brexit, per Trump, per Le Pen o pel nou govern italià siguin racistes, xenòfobs, islamòfobs o feixistes. És un recurs fals i massa fàcil. I des de l’esquerra realment anticapitalista el que caldria fer és seduir-los en lloc d’acusar-los. Cal donar-los una alternativa, donant credibilitat a les seves queixes, cercant les verdaderes causes dels seus problemes i proposant una estratègia alternativa per a solucionar-los-els.

Karl Marx i El Capital

Aquest cap de setmana el diari Jornada m'ha publicat aquest article:

Karl Marx i ‘El Capital’

ANTONI SOY (Economista) 04 d'ag, 2018 - 01:58



Fa 200 anys va néixer Marx, i l’any passat en va fer 150 de la publicació d’El Capital. Crítica de l’economia política. El títol ja ens diu que és una teoria alternativa sobre el capitalisme i, per tant, alternativa a l’economia tradicional. La teoria de Marx ens dona, crec, la millor i més completa explicació de les característiques més importants de les economies capitalistes. Tanmateix, hi ha temes controvertits o d’altres que cal desenvolupar; de fet, el que s’havia proposat estudiar Marx era molt més ampli.

Quins són els temes més importants que explica Marx sobre el funcionament de les economies capitalistes i que, en general, no són explicats per l’economia ­convencional? Per començar, el benefici, que és el principal objectiu de les economies capitalistes i el principal determinant de la inversió i de l’estat general de l’economia. El benefici, segons Marx, el produeixen els treballadors perquè ­creen més valor del que se’ls paga (plusvàlua). És una conseqüència del treball excedent i, per tant, de l’explotació dels treballadors. És una qüestió objectiva que no depèn de la bondat/malesa subjectiva dels capitalistes individuals.

En segon lloc, com que la competència portarà els capitalistes a augmentar el treball excedent —limitant els salaris, impedint la reducció de la jornada de treball i fent treballar més intensament els treballadors— hi haurà conflictes inevitables entre capitalistes i treballadors. És la lluita de classes.

Un tercer element és el paper del canvi tecnològic a les economies capitalistes, que introdueixen innovacions i canvis d’aquest tipus contínuament i, amb això, augmenten la productivitat del treball. És a dir, redueixen així el temps de treball necessari per a la reproducció dels treballadors i permeten augmentar el temps de treball excedent i la plusvàlua (beneficis) dels capitalistes —el que Marx anomena la plusvàlua relativa.

En quart lloc, aquests canvis tecnològics constants fan augmentar la composició orgànica del capital —és a dir, donen lloc a una substitució de la força de treball (capital variable/treball viu) per màquines i altres mitjans de producció (capital constant/treball mort)— i produeixen una tendència a la disminució de la taxa de benefici, la variable fonamental per explicar la inversió i l’evolució dinàmica de les economies capitalistes en el temps.

Marx va assenyalar l’existència de contratendències que fan que aquesta disminució no tingui un comportament lineal i que sigui discontínua. L’economia convencional, i fins i tot alguns autors marxistes, critiquen la validesa de la tendència esmentada. Tanmateix, cada cop més estudis empírics —sobretot de l’economia dels EUA, on hi ha més dades sobre el tema, però també d’altres països capitalistes— li donen suport.

D’altra banda, els canvis tecnològics endògens i la tendència decreixent de la taxa de benefici provoquen una inestabilitat inherent/interna a les economies capitalistes, que viuen crisis i cicles recurrents. En els períodes d’expansió, els canvis tecnològics/augment de la composició orgànica del capital —que permeten estalviar força de treball— produeixen una tendència a la disminució de la taxa de benefici, la consegüent reducció de la inversió i de l’ocupació, la fallida d’algunes empreses i, en definitiva, la recessió o la depressió.

El tancament d’empreses i l’augment de l’atur destrueixen capital, fet que permet que la taxa de benefici es recuperi i que es comenci a invertir i a augmentar l’ocupació; en definitiva, que l’economia entri en un període d’expansió. I el cicle torna a començar. Aquestes crisis solen anar acompanyades d’un cicle de l’endeutament de famílies i empreses que produeix, a més, inestabilitat financera.

Ja hem vist que el canvi tecnològic redueix el temps de treball necessari per a la reproducció dels treballadors i augmenta el temps de treball excedent (plusvàlua). És a dir: els beneficis creixeran més que els salaris i faran augmentar les desigualtats de renda i de riquesa entre els capitalistes i els treballadors. Aquesta tendència a la desigualtat creixent a les economies capitalistes Marx la va anomenar «llei general de l’acumulació ­capitalista». 

Així doncs, la teoria de Marx ens dona una explicació exhaustiva i afinada dels fenòmens i els problemes més importants de les economies capitalistes, però és massa radical i subversiva —ens revela l’explotació i la lluita de classes inherents a aquestes economies— per ser acceptada per les elits i per l’economia con­vencional.

Com va dir el mateix Marx: «Quan la realitat és l’explotació, la veritat sempre és subversiva», o «Les idees dominants són les idees de la classe dominant», o encara «[El capital] És el míssil més terrible que ha estat disparat fins ara al cap de la burgesia».

A mitjans de juliol, el PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Capitalisme i autoritarisme

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

De la Primera a la Segona Guerra Mundial es varen viure més de trenta anys de depressió econòmica, guerres, feixismes, la consolidació de la Unió Soviètica (i després els seus satèl·lits). I tot això va desembocar, tant a Europa com als EUA, en un consens entre les classes capitalistes que el manteniment de l’estabilitat i la consolidació del capitalisme requerien mecanismes de control per evitar els excessos d’un sistema econòmic basat en la competència com a característica endògena del capital.

A partir de la dècada del 1970, la competència capitalista que acompanya el neoliberalisme i el desenvolupament del capital oligopolista i financer fa florir de nou les tendències autoritàries del mode de producció capitalista. S’implementen polítiques actives per facilitar el poder col·lectiu del capital i limitar el poder col·lectiu del treball. Es limiten les possibilitats d’actuació i intervenció dels governs a les esferes econòmica, social i política. En l’actualitat és difícil trobar un país avançat en què les institucions democràtiques no estiguin sota pressió i en molts casos sota un atac agressiu.

A l’època del New Deal als EUA i de la socialdemocràcia a Europa els governs regulaven el capital, tot incloent-hi els drets sindicals a limitar la competència en el mercat de treball, lleis antimonopoli i altres restriccions per impedir la concentració del poder empresarial, restriccions estrictes als moviments del capital financer. Ara, en l’era neoliberal, el capital regula els governs amb un objectiu primordial: impedir que les polítiques econòmiques estiguin sota el control democràtic i que es puguin desviar dels principis de l’economia marginalista/neoclàssica. La ideologia de l’ordoliberalisme alemany, clarament hegemònica avui a Europa, n’és un bon exemple.

Estem davant d’un sistema de governança explícitament antidemocràtic, autoritari, que pretén afeblir els sindicats i altres organitzacions i moviments populars, consolidar el control dels mitjans de comunicació i dels aparells ideològics de l’estat, enfortir la llibertat individual i dels mercats. Però, bàsicament, el neoliberalisme vol establir restriccions al que poden fer els governs nacionals, i més concretament vol evitar que hi hagi qualsevol limitació als moviments internacionals de béns, serveis, persones i, molt principalment, de capitals. Per tant, es tracta d’impedir que els estats nacionals puguin dur a terme qualsevol mena de política econòmica sobirana, i molt específicament les polítiques fiscal, monetària i de gestió del tipus de canvi de la moneda.

La democràcia no és possible si es deixa créixer el poder del capital privat fins a un punt en què es fa més fort que el mateix estat democràtic. La lluita per la democràcia avui és la lluita contra la liberalització del capital que ha d’estar regulat i supervisat. I implica actuacions que avui semblen quasi revolucionàries: la possibilitat que els estats nacionals duguin a terme polítiques econòmiques i socials sobiranes; el control i la propietat pública de les empreses més importants dels sectors estratègics pel país; la recuperació dels salaris i els drets laborals i sindicals que han estat aixafats per les reformes laborals.

El règim del 78 i tres exemples

A principis d'aquest mes de juliol, la Directa em va publicar aquest article:

Juliol 4, 2018
 

Antoni Soy | @antonisoy 

Quan va morir Franco, no hi va haver ni la força ni la voluntat política per a fer una ruptura democràtica amb la dictadura. Per tant, la transició a la democràcia era inevitable, però amb la iniciativa dels titulars del poder durant la dictadura (règim antidemocràtic i anticonstitucional). Serien ells els que acabarien amb les Lleis Fonamentals de la dictadura, però també els que establirien el bloc normatiu per a les eleccions de 1977, i els resultats amb què naixeria el sistema de partits que faria la Constitució i que s’ha mantingut quasi inalterat fins ara.

Espanya es trobava davant del dilema que la monarquia havia estat restaurada per un règim antidemocràtic i anticonstitucional però només podia sobreviure en un estat democràtic i constitucional. Per tant, la composició del parlament (i el sistema de partits) era clau i decisiva perquè la monarquia restaurada es convertís en monarquia parlamentària i constitucional. Però, amb la Constitució de 1978 es va reforçar el bipartidisme i es va tancar la porta a l’estat federal. Hi va haver transició a la democràcia però a una democràcia (i amb una constitució) monàrquica, bipartidista i antifederal. D’una manera molt esquemàtica, en això consisteix el règim del 78.

Un règim que es va complementar, en l’àmbit econòmic, social i sindical, amb les conseqüències dels Pactes de la Moncloa el 1977. El seu objectiu fonamental era reduir els desequilibris econòmics: la lluita contra la inflació (i contra el dèficit exterior) principalment mitjançant uns topalls al creixement dels salaris. Hi havia altres mesures i una sèrie de reformes a mitjà termini, que majoritàriament mai es varen arribar a complir però que varen servir perquè els partits d’esquerres i els principals sindicats (que no varen signar els pactes) acceptessin les mesures que afectaven negativament als treballadors i les classes populars. Els pactes van ser un fre a la dinàmica reivindicativa de treballadors i classes populars i, al mateix temps, un símbol pioner del que seria el discurs del consens que arribaria a ser hegemònic: consens constitucional, consens entre la patronal i els sindicats majoritaris, etc. Els que no s’avenien a aquest discurs eren acusats de desestabilitzadors i de fer el joc a l’extrema dreta.

M’agradaria exemplificar el que significa aquest règim amb tres esdeveniments que vaig viure personalment ja fa un cert temps. El primer. Ja s’havia aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya (2005) i encara s’estava discutint a les Cortes Generales. Em va tocar acompanyar a un diputat i un senador catalans a Madrid i a un diputat al Parlament per a parlar del Títol VI (Del finançament de la Generalitat) que era un dels més complicats per a arribar a un acord. Per part del govern espanyol hi havia també quatre persones (recordo només tres noms), Alberto Pérez Rubalcaba (aleshores portaveu del PSOE al Congrés), Miguel Ángel Fernández Ordóñez-MAFO (aleshores governador del Banco d’España) i Francisco Caamaño Domínguez (que després va ser ministre de Justícia però aleshores era secretari d’estat de relacions amb les Cortes). D’aquests a la reunió pràcticament només va parlar Rubalcaba, i recordo especialment dues coses. Una, quan els hi vàrem dir que no enteníem per què el PSOE posava tants problemes al sistema de finançament previst a l’Estatut quan es podia dir que es proposava un sistema semblant a molts estats federals, Rubalcaba ens va dir, amb tota la patxoca, que el PSOE no era (ni havia estat mai) un partit federal (tot i que, com li vàrem recordar, tenien el Comitè Federal com a òrgan), que això, en tot cas, era una cosa del PSC. I per posar la cirereta al pastís, ja cap al final de la reunió ens va dir (tradueixo): “però no us adoneu que no hi haurà mai, mai, cap govern d’Espanya que us doni el que demaneu en aquest títol sobre el finançament de la Generalitat”. I mentrestant el PP ja començava la seva campanya contra l’Estatut fins que el va portar al Tribunal Constitucional.

El segon. Devia ser a principis/mitjans de 2007 quan feia poc temps que m’havien encarregat la responsabilitat de la política industrial i empresarial del govern de Catalunya. Una de les coses que em tocava fer bastant sovint era rebre els comitès d’empresa (que venien acompanyats pels dirigents sectorials dels sindicats que en formaven part, molt sovint CCOO i UGT) d’empreses que tenien problemes. Normalment, els comitès volien que des de la Generalitat féssim de mitjancers amb les empreses per a aconseguir els acords més favorables possibles per als treballadors. Amb la meva inexperiència (acabava d’arribar) i innocència/ingenuïtat (això forma part de la personalitat), després d’haver-me informat, jo els hi deia amb claredat i sense embuts quina era (o com veiem des de la secretaria d’Indústria) la situació de l’empresa i què podria ser el que probablement passaria. Jo notava una certa incomoditat en els dirigents sectorials dels sindicats i no sabia per què, fins que un dia un d’ells va demanar de parlar amb mi i, “en confiança i de bon rotllo”, em va dir que jo no havia entès bé el meu paper que, segons ell, s’havia de limitar a rebre’ls i a dir-los-hi que faríem tot el possible per arreglar la situació. Que la resta era cosa dels sindicats “professionalitzats”. Podria explicar molts altres fets sobre els sindicats majoritaris o les patronals que demostren el seu paper en l’engranatge del règim del 78.

El tercer. En aquest mateix període viatjava de tant en tant a Madrid per parlar amb el Director General d’Industria del govern espanyol. Després d’un temps ja teníem una certa confiança i aleshores em va explicar com funcionaven els canvis del sottogoverno quan el govern passava d’un partit a l’altre en un sistema bipartidista com l’espanyol. Em va explicar que ell, com a alt càrrec, que a més era funcionari, estava molt tranquil, ja que, si es produïa un canvi de govern del tipus esmentat, ell passaria a tenir un despatx amb una secretària (com a director general en tenia diverses) i li encarregarien alguns informes o dictàmens de caràcter tècnic i la resta del temps es podria dedicar a les seves coses. Així és com ell havia passat la llarga temporada dels governs presidits per Aznar i així és com aleshores estava el seu predecessor després que Rodríguez Zapatero arribés al poder. Un sistema bipartidista, doncs, que tenia un funcionament perfectament estructurat també a l’àmbit del sottogoverno dels diferents ministeris.

El règim del 78 és doncs un sistema polític i econòmic que, com un pop, té moltes potes en els aparells (polítics, econòmics, ideològics, judicials, burocràtics, etc.) de l’estat per a salvaguardar la peculiar democràcia espanyola, monàrquica, bipartidista, antifederal i, fins a cert punt, corporativista. Des de fa un temps sembla que ha entrat en una certa crisi però “el vell es resisteix a morir i al nou li costa néixer”.

Recuperació o crisi

Aquest cap de setmana el diari Jornada m'ha publicat aquesta petita peça d'opinió.

Recuperació o crisi

Se’ns diu que els països avançats —i els europeus en particular, i també Espanya i Catalunya— estan en un procés de recuperació econòmica des del 2013 i el 2014. Es vol demostrar amb l’evolució de diferents indicadors econòmics —producció industrial, exportacions, consum de les famílies...— i especialment amb la variació positiva del PIB, que augmenta, i de la taxa d’atur, que disminueix.

Però el PIB ha estat posat en qüestió com a mesura adequada de l’èxit econòmic d’un país, i més encara del benestar de la població. Els premis Nobel Amartya Sen i Joseph Stiglitz, entre altres, han posat en qüestió l’idoneïtat del PIB. I han aparegut mesures alternatives que tenen en compte indicadors socials i ambientals, a més dels econòmics: la més coneguda és l’Índex de Desenvolupament Humà (IHD), definit per l’ONU el 1990, tot i que no considera els temes ambientals o les cures.

La taxa d’atur espanyola és encara molt elevada —al voltant del 17%, i a la zona euro, del 9%—, però amb les dades complementàries de l’Eurostat (desanimats, subocupats, que no troben feina...) la taxa d’atur el 2017 es dispara fins al 28%, el 18% a la zona euro. A més, els nous llocs de treball són, en general, amb sous baixos, a temps parcial, amb contractes temporals i sovint molt curts, freelancers, etc., aprofitant els avantatges de les reformes laborals fetes a mida dels empresaris. Uns llocs de treball precaris i sobreexplotats.

Finalment, sobretot a partir de la crisi, han crescut dramàticament les desigualtats de renda i riquesa i la pobresa i l’exclusió social, han baixat els serveis públics oferts, amb un augment dels desnonaments, la pèrdua de la pròpia casa... que en alguns casos han acabat de forma tràgica.

La taxa d'atur ajustada: exèrcit industrial de reserva i desocupació competitiva. Dades 2017

A l'agost de 2017 feia una entrada al bloc sobre la taxa d'atur amb dades de l'Eurostat de 2016. Ara ja es pot actualitzar amb dades de 2017. Com dèiem aleshores per entendre la realitat de l'atur no n'hi ha prou amb considerar els desocupats (els que busquen treball), sinó que també cal tenir en compte els desanimats (que voldrien treballar però no busquen feina perquè no tenen cap esperança de trobar-ne), els subocupats (que voldrien treballar a temps complet però només poden fer-ho a temps parcial), així com els que busquen un treball però no en troben perquè no n'hi ha de disponible. Si es consideren totes aquestes dades, el que podem anomenar la taxa d'atur ajustada és molt superior a la taxa d'atur com es mesura habitualment.

I és que des de fa relativament poc l'oficina estadística de la Unió Europea (UE) -Eurostat-, a més de les dades tradicionals sobre la taxa d'atur (proporció de la població aturada sobre la població activa), ens proporciona també dades complementàries sobre els desanimats, els subocupats i els que busquen feina però no en troben.

Si a la taxa d'atur s'hi afegeixen el % dels subocupats a temps parcial sobre la població activa, el % dels desanimats sobre la població activa i el % dels que busquen feina però no en troben es té una aproximació molt més exacta de l'atur real, el que es pot anomenar la subutilització del treball o la taxa d'atur ajustada.

En el primer gràfic es veu la taxa d'atur dels diferents països europeus (també de fora de la UE). Destaquen amb les taxes d'atur més elevades Grècia i Espanya on són quasi el doble (o més) que a la Euro Area (EA). I a continuació, i per sobre de la mitja de la EA hi ha Itàlia, Croàcia, Xipre i França. Entre els que tenen unes taxes d'atur més moderades destaquen Alemanya i la resta de països del nucli central europeu ("core"), els països nòrdics (excepte Finlàndia) i una gran part dels antics països de l'Europa de l'Est que s'han aprofitat de la seva proximitat amb Alemanya i la resta de països del "core" europeu.

En el segon gràfic s'hi representa la proporció de subocupats a temps parcial sobre la població activa. Tot i que es requeriria un estudi molt més concret per a cada país, m'aventuro a fer una hipòtesi sobre els països (molt diferents) on aquesta proporció és més elevada. Crec que hi ha dos tipus de països: d'una banda, els que tenen uns salaris relativament elevats i han fet una opció conscient pel treball a temps parcial, com els Països Baixos, Suïssa; de l'altra, els països amb salaris relativament baixos a on, a partir de la crisi i les reformes laborals imposades per la "disciplina europea", ha augmentat la precarietat i la fragmentació del treball, com ara Xipre, España, Grècia. No tinc clar, sense estudis més concrets i específics, en quin grup caldria col·locar a França, el Regne Unit i Irlanda. Destaquen els baixos percentatges de subocupats a temps parcial de molts països de l'Est europeu.

 

Si ens fixem ara en la proporció sobre la població activa de gent que voldria treballar però que no busca feina perquè creu que no té possibilitats de trobar-ne (els desanimats) destaquen els percentatges molt elevats de Itàlia i Croàcia i, en menor mesura, Finlàndia i Bulgària, els països que juntament amb Estònia, Letònia, Portugal, Suïssa i Luxemburg estan per sobre de la mitja de la EA.

Si es consideren els que busquen feina però no en troben, els percentatges són molt reduïts, tot destacant alguns països nòrdics i del centre d'Europa juntament amb Xipre.

 

Si s'agregen les dades d'atur complementàries (subocupats, desanimats i gent que busca feina però no en troba) tindríem el que en podem dir la taxa d'atur complementària, tot destacant molt per sobre dels demés Itàlia. Per sobre de la mitja EA hi ha Suïssa, Finlàndia, Xipre, España, Croàcia, Països Baixos i França. Els que la tenen més baixa són països de l'est d' Europa, a més d'Alemanya, Malta i Noruega.

 

Finalment, agregant les dades de la taxa d'atur, els subocupats a temps parcial i els desanimats s'obtenen els percentatges de la taxa d'atur ajustada o, dit d'una altra manera, de la gent que voldria tenir una feina o més feina però no ho aconsegueix.

 

Destaquen, per aquest ordre, els percentatges de Grècia, España i Itàlia (per sobre del 25%), els de Croàcia i Xipre (per sobre del 20%), els de Finlàndia i França (per sobre de la mitja de la EA) i els de Portugal i Letònia (per sobre de la mitja de la UE). A destacar, respecte a l'any anterior, la millora relativa de Portugal. Entre els països on la taxa d'atur ajustada és més baixa hi ha molts països de l'Est europeu, Malta, Alemanya, Noruega, Islàndia i Regne Unit.

 

En el gràfic següent es pot veure la taxa d'atur ajustada per a cadascun dels països segons la importància relativa de la taxa d'atur i la taxa d'atur complementària.

Si es considera el cas espanyol en el període en el que es disposen de dades per a tots els components de la taxa d'atur ajustada (2008-2017) es veu com la taxa d'atur ajustada va anar creixent des del 2008 fins al 2013 per a disminuir des del 2014, seguint bàsicament la mateixa evolució que la taxa d'atur. Tanmateix, al 2017 encara està per sobre del 2009.

 

Com es pot constatar al següent gràfic, en el període 2008-2017 la taxa d'atur ajustada ha augmentat quasi el 9%, sobretot pel creixement de la taxa d'atur "strictu sensu" (quasi el 6%) però amb un augment també significatiu dels subocupats a temps parcial, una mostra de la precarització i fragmentació dels contractes de treball a l'economia espanyola en aquests darrers anys. La variació dels desanimats i dels que busqueb treball que no està disponible és molt petita.

 

Tant aquí com a d'altres països europeus s'ha parlat del "miracle espanyol" per a caracteritzar l'evolució de l'economia espanyola dels darrers anys, especialment des de 2014. Tanmateix, no és el que semblen dir-nos les dades ja que els que troben feina ho fan majorment amb contractes precaris. Al mateix temps, augmenten els treballadors que no arriben a finals de mes amb el que guanyen i la pobresa i les desigualtats econòmiques i socials han augmentat de forma espectacular: un dels països europeus a on ho han fet amb més intensitat. En definitiva, la vida de les persones normals, dels que treballen per viure, en general no ha millorat.

 

La comparació amb la mitja de la EA no deixa cap dubte. A España la taxa d'atur ajustada és molt més elevada (més d'un 6%) perquè tant el nombre d'aturats (atur estructural en gran mesura) com els subocupats a temps parcial són molt més importants a España que a la EA.

 

En definitiva, des de que es va abandonar la flexibilitat dels tipus de canvi de les monedes, especialment amb l'adopció de l'euro, les nostres economies (especialment les del sud d'Europa i particularment l'espanyola) es basen en la "devaluació interna", en la desocupació competitiva, és a dir en la baixada dels salaris i l'empitjorament de les condicions de treball, cosa que permet un exèrcit industrial de reserva ampli i afeblit que, en el cas de l'estat espanyol, està per sobre del 27% de la població activa des del 2009.