Ara fa una setmana La Directa em va publicar aquest article:

La Columna

Fiscalitat progressiva i neoautonomisme?

Antoni Soy 

Gener 8, 2020 

 

Després de l’acord entre el Departament d’Economia i Finances (DEF) de la Generalitat i els Comuns sobre els canvis a introduir en la fiscalitat de cara als propers pressupostos autonòmics, s’ha produït un encès debat sobre la seva conveniència o adequació, que ha derivat en una discussió sobre si això afectava bàsicament a la classe mitjana catalana. Al mateix temps, Julià de Jòdar apuntava, en una de les seves magnífiques i punyents darreres columnes, si, en el fons, aquest acord i aquesta discussió no era més que una excusa per a “Allò que ens esperava, i que ja hi és, potser …”, tot referint-se al tempo polític per a l’intent de “coagulació d’un nou personal polític” per a un nou període neoautonomista.

La definició de qui forma part de la classe mitjana no és una cosa fàcil, com han reconegut els estudiosos o els grans organismes internacionals. Tanmateix, algunes aproximacions fetes en el cas espanyol consideren que la classe mitjana catalana guanyaria entre 13.000 i 35.000 euros anuals (molt lluny, doncs, dels 90.000 que es veuran afectats pels canvis impositius previstos). D’altra banda, això significa una mitjana de 21.000 euros anuals i correspondria a un 61% de la població. Al mateix temps, s’estima que un 30% correspondria al que s’anomenarien classes baixes i un 10%, aproximadament, a les classes altes. Tenint en compte que només un 1,5% dels declarants de l’IRPF (dels que més guanyen) es veurien afectats, i que un 6% dels que menys guanyen es beneficiaran de l’augment del mínim exempt, en cap cas es pot dir que aquests canvis afectin les classes mitjanes, ni tan sols les mitjanes-altes. Coses semblants es poden dir pel que fa a l’impost de successions. I en el cas del de transmissions patrimonials, els canvis afectarien bàsicament empreses i suposarien una reducció per a les famílies monoparentals amb ingressos baixos.

Des del meu punt de vista, doncs, benvinguts siguin aquests canvis/avenços en la fiscalitat en una perspectiva progressiva. Uns canvis que, per cert, el DEF es va tancar en banda a abordar quan qui els proposava, quan es discutien anteriors pressupostos, era la CUP. Tanmateix, són uns canvis/avenços que es queden molt i molt curts perquè afecten molt poc les elits, els realment més rics, així com les grans empreses, particularment les multinacionals. En molts casos, cal reconèixer-ho, perquè des d’una perspectiva autonomista és impossible (per això també ens fa falta la independència) i en alguns casos perquè no hi ha la voluntat política ferma d’enfrontar-se a les elits i a les grans empreses.

Com han demostrat diferents estudis, estatals i internacionals, les grans empreses i els grans bancs, especialment multinacionals, tenen els recursos, els instruments i els mitjans per a deixar de pagar impostos a través de diferents paradisos fiscals. Pel que fa a les elits, és a dir, els que més patrimoni tenen i/o més renda guanyen, tenen també els recursos i mitjans per a evadir o eludir els seus impostos (grans despatxos d’advocats fiscalistes, SICAV i instruments semblants, etcètera). I en el cas dels grans patrimonis i les grans rendes catalanes han trobat la panacea anant-se’n a empadronar al “paradís fiscal” de la Comunidad de Madrid on tenen una pressió fiscal molt baixa (especialment sobre el patrimoni, la renda, les successions, les donacions i transmissions patrimonials), gràcies al fet que, com a “capital”, l’Estat espanyol hi aboca diners a compte dels pressupostos generals de l’Estat. Això si, almenys una part d’aquestes elits nostrades conserven la seva casa (i altres béns patrimonials immobiliaris o mobiliaris de luxe) a Catalunya, on vénen a passar el cap de setmana i probablement aprofiten per anar al seu restaurant favorit i a veure el Barça al Camp Nou.

També és significatiu que en l’acord DEF-Comuns en cap moment es plantegi, sigui a través de l’impost de patrimoni o d’altres figures impositives, explorar un augment de la fiscalitat sobre la riquesa (el patrimoni) dels que més tenen (dels més rics), explorar quina desigualtat tendeix a ser força més gran que les desigualtats en la renda, com demostren els estudis, internacionals o estatals, existents. És cert que, com ja s’ha dit, els paradisos fiscals i altres recursos de què disposen les elits i les grans empreses ho dificulten. Tanmateix, potser caldria més imaginació i més voluntat política. Recordo haver llegit, per exemple, aquestes darreres setmanes, que es proposava que una forma de gravar la riquesa/patrimoni dels que han traslladat la seva residència per pagar menys impostos, però que mantenen les seves propietats immobiliàries i mobiliàries de luxe aquí, seria amb un impost semblant a l’IBI municipal, que afectés sobretot els que han canviat la seva residència principal de forma “falsa”. I segur que es podrien trobar altres modalitats impositives.

D’altra banda, i seguint el fil que apuntava Julià de Jòdar, aquest acord sobre fiscalitat (i tot el debat que s’ha desencadenat) pot haver servit de pretext (i també de distracció) per intentar avançar en la constitució d’un nou pacte neoautonomista entre el que ell en diu “la ‘dreta egoista’ i la petita burgesia popular-populista, juntament amb els socis locals d’estat -PSC (PSOE) i comuns (Unidas Podemos)-“. De fet, immediatament després de presentar aquest acord, ERC anunciava el seu suport als pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. I m’hi jugo un pèsol que no hi haurà cap problema per a un ampli consens en l’aprovació dels pressupostos de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i de la Diputació de Barcelona, entre d’altres.

Finalment, més enllà dels escarafalls per raons partidistes i electoralistes (en clau autonòmica catalana en aquest cas), ERC s’ha abstingut per facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol. Després del 155, de la repressió ferotge i massiva desencadenada (amb la col·laboració de la policia de la Generalitat), de la sentència del Suprem i tantes altres coses, Sánchez ha acabat essent investit amb l’abstenció del neoautonomisme català (o d’una part). L’Estat espanyol ha fet, amb èxit, un nou intent per a tancar una “reforma 2.0” del règim del 78, és a dir del postfranquisme, i de tot el que significa i ha significat en aquests darrers quaranta anys. Que se’n surti(n) o no dependrà una vegada més de la gent, sobretot a Catalunya però també a la resta de l’Estat, de la reacció i la resistència de la gent que vol una república catalana i que no vol una continuació del règim del 78 (de la monarquia postfranquista), encara que es vulguin presentar, aparentment, com una cosa nova i diferent. Potser m’equivoco però em sembla que després del que ha passat en aquests darrers 10 o 15 anys ni l’Estat espanyol ni el neoautonomisme no ho tenen pas del tot fàcil per convèncer tota la gent que ha pres consciència que amb el règim del 78, encara que sigui maquillat, no tenim cap possibilitat d’esdevenir un país més radicalment democràtic, més lliure, més igualitari i més solidari.