Tragèdia grega

Aquest cap de setmana el diari Jornada em publicava aquest article:

Tragèdia grega

Recentment, la majoria dels mitjans de comunicació mainstream ens han dit que Grècia s’havia lliurat finalment de la camisa de força que li havia imposat la troica formada per l’Euro Grup (EG), el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) amb els seus programes de rescat financer. Tanmateix, s’ha dit menys que el 23 de juny es va arribar a un nou acord (el quart) entre Grècia i la troica pel qual es preveu una nova dilació del pagament del deute extern (97 bilions d’euros) —de 2023 al 2033—, però sense disminuir les quantitats del deute ni el tipus d’interès a pagar, que l’única cosa que fa és diferir el problema (kick the can down the road, com dirien els anglesos).

Però no hi ha hagut una vertadera reestructuració del deute extern grec i, d’altra banda, el govern grec s’ha hagut de comprometre amb el EG a aplicar noves retallades en les pensions i els serveis públics i una forta austeritat fiscal, amb la consecució d’excedents significatius en els saldos primaris (incloent interessos) dels comptes públics. El manteniment d’excedents fiscals del 3,5% del PIB fins al 2022 i del 2,2% fins al 2060, 42 anys d’austeritat fiscal, és una càrrega que el mateix FMI ha qualificat de «missió impossible» i que fa que Grècia continuï sent un país intervingut.

Endeutament extern
 
El començament d’aquesta tragèdia es pot datar en els anys de l’euro abans de la crisi, quan els països del sud d’Europa, com Grècia (o Espanya), van basar el seu creixement en l’endeutament extern, bàsicament privat. L’euro, és a dir, els tipus de canvi fixos, afavorien els préstecs des del centre de l’eurozona cap a la seva perifèria, la qual cosa anava molt bé a la mercantilista Alemanya (i en part a França), que disposava d’uns mercats per a les seves exportacions, finançades amb els préstecs esmentats. Mentre que a Espanya l’endeutament extern anava a finançar la bombolla immobiliària, a Grècia finançava sobretot la despesa pública.

La crisi a Grècia es desencadena el 2009-2010, en el context de la gran recessió, quan el socialista Papandreu revela que l’anterior administració (del dretà Karamanlis) havia falsificat els comptes públics per complir, aparentment, amb les exigències de pertànyer a la zona euro.
Immediatament, els capitals internacionals van començar a fugir dels títols públics grecs i el país va estar a punt de fer fallida, ja que no podia col·locar en el mercat nous títols públics, a uns tipus d’interès acceptables, que permetessin retornar els que s’anaven amortitzant. En aquest marc, el maig del 2010 va arribar el primer paquet d’ajudes de l’FMI (d’uns 110 bilions d’euros), que bàsicament va servir per retornar el deute als bancs alemanys i francesos, que ja tenien molts problemes amb els títols tòxics americans —la qual cosa hauria pogut agreujar la crisi financera que ja patia la UE.
Però aquestes ajudes varen arribar acompanyades d’un primer paquet de mesures d’austeritat i de les anomenades «reformes estructurals», incapaces de retornar el país a un camí de creixement mínimament sostenible.

Per a això hauria fet falta una reestructuració radical (retallada i dilació a uns tipus d’interès assumibles) del deute extern. Hauria estat necessària també una devaluació de la moneda, però, com que l’existència de l’euro ho feia impossible, el reajustament es va fer per mitjà d’una contracció de la demanda interna: reducció de les importacions i retallada dels salaris per intentar guanyar competitivitat. És el que s’anomena devaluació interna que, en contra del que pensen (o almenys diuen) alguns significats membres de la socialdemocràcia tradicional (i no cal dir de l’ordoliberalisme) és sempre més dolorosa que la devaluació externa, ja que suposa un augment massiu de l’atur, una disminució dels salaris, reformes en el mercat de treball en contra dels interessos dels treballadors i fallides dels deutors (empreses i famílies), que normalment afecten a les entitats financeres.

Noves mesures d’austeritat
 
Tanmateix, Grècia era incapaç de retornar el seu deute exterior i els corresponents interessos. Per això, el maig del 2012 es va aprovar un segon paquet de mesures (uns 200 bilions d’euros de préstecs, més una retallada del deute d’uns 100 bilions d’euros i una dilació dels préstecs europeus durant 10 anys, fins al 2023, a uns tipus d’interès més reduïts). La retallada del deute va afectar sobretot els bancs grecs (els bancs alemanys i francesos ja havien recuperat una part important dels seus préstecs amb l’anterior paquet del 2010) i els fons de pensions. A més, una part dels nous préstecs (uns 50 bilions) es va destinar a recapitalitzar els bancs grecs que, altrament, haurien fet fallida.

Aquests darrers varen fer augmentar el deute extern de l’estat grec que, a més, va haver de comprometre’s a noves mesures d’austeritat: aconseguir uns excedents dels comptes públics primaris absolutament impossibles i retallar els drets socials dels treballadors i les pensions públiques. Com ja és sabut, el juliol del 2015 Grècia va rebre un tercer paquet d’ajudes de la troica (uns 80 milions d’euros) que, evidentment, anava acompanyat de noves imposicions en retallades i reformes de la mateixa mena que les esmentades anteriorment. I així s’arriba al moment actual i al quart acord esmentat al començament de l’article.

Nus al coll
 
És clar que Grècia serà incapaç de retornar el seu deute extern i, per tant, el període de gràcia fins al 2033 és simplement fer volar coloms. A més, qui sap quina serà la situació de l’economia grega i de l’economia mundial aleshores? Ningú. L’única cosa que és clara és que Grècia tindrà un nus escorredor al coll durant dècades, la qual cosa impedirà als seus habitants viure d’una manera digna i amb els seus propis recursos; molts dels quals, d’altra banda, han estat privatitzats i ara són en mans estrangeres, en molts casos alemanyes. És a dir, Grècia ha perdut la seva sobirania econòmica i, consegüentment, de moltes altres menes, i no se sap quan les podrà recuperar.