Aquests
darrers dies s'ha parlat de fins a quin punt els creditors d'España (organismes
internacionals -BCE, FMI, UE-, institucions financeres, "bancs a
l'ombra", mercats financers) podien estar interessats en la independència
de Catalunya, en funció de si una Catalunya independent podia ser més fiable, a
l'hora de retornar els seus deutes, que l'estat espanyol.
Jo no tinc
la resposta. No tinc contactes amb aquests creditors i no sé el que realment
pensen. Tanmateix, crec que pot ser interessant repassar les dades que
existeixen, i que s'han representat en alguns gràfics, i fer-ne algun
comentari.
Una primera
cosa que és important dir, i en la que sembla que actualment ja pràcticament
tothom coincideix, és que el deute
públic no ha estat la causa de la crisi que varem començar a viure el 2008. Al
revés, n'ha estat la conseqüència. La
crisi sorgeix com a conseqüència d'un excessiu i creixent endeutament privat
(famílies i empreses) que es produeix bàsicament amb l'exterior i, per
tant, dona lloc a un dèficit també creixent de la balança per compte corrent
(amb l'exterior).
Això, de
moment, va produir una bombolla immobiliària i financera i creixement econòmic.
Fins que els mercats financers es donen compte que han pres riscos excessius i
tallen el crèdit de cop. Aleshores comença el que se'n ha dit la deflació del
deute, la recessió, el creixement de l'atur i en conseqüència la crisi. El
sector privat es comença a desendeutar i, al mateix temps el sector públic es
va endeutant per fer front a les despeses de la crisi i, molt particularment,
per salvar els bancs i les caixes. I perquè seguint a Godley i deixebles en la
teoria dels saldos sectorials, en un moment de crisi el sector privat tendeix a
desendeutar-se i el sector públic a endeutar-se.
Fixem-nos
que el deute públic espanyol que
estava al 42,5% del PIB el 1990 i que després de pujar fins el 67,5% torna a
baixar fins el 35,5% el 2007. Era el moment en que l'economia creixia molt amb
el boom immobiliari i financer, els ingressos públics augmentaven de manera
molt important i el sector públic arribava atenir superàvits de 2005 a 2007. És a partir de la crisi que el deute públic
comença a créixer molt ràpidament, fins a arribar al 98,6% el 2015. El pes
del deute públic sobre el PIB quasi s'ha triplicat des dels seus valors de
2007.
I el que passa a España també passa a
Catalunya, tot i que
el pes del deute públic sobre el PIB és
molt inferior en el cas català que en el cas espanyol: una tercera part en
el 2014. Tanmateix, el pes del deute
públic sobre el PIB ha estat creixent molt més ràpidament a Catalunya que a
España: des de 2007 (veure l'índex en base 100 el 2000) s'ha més que
quadruplicat a Catalunya mentre que a España no ha arribat a triplicar el seu
valor.
Com ja s'ha
comentat anteriorment, el que ha estat i
encara és realment important a España (no conec que hi hagi dades per
Catalunya) és l'endeutament privat dels
sectors no financers, el de les famílies i les empreses. Aquest endeutament
que no arribava al 91% de PIB a principis de 1995 es va enfilant fins a suposar
el 218% del PIB a mitjans de 2010, quan la crisi ja estava en marxa, i
irònicament quan més es parlava de l'endeutament del sector públic com a
causant de la crisi. A partir d'aquell moment, el sector privat, tant les famílies
com les empreses comença a desendeutar-se i a mitjans del 2015 l'endeutament
dels sectors privat no financers és del 175,7% del PIB.
Com es veu,
doncs, el pes de l'endeutament privat és
sempre i en tot moment molt més important que l'endeutament del sector públic:
en percentatges del PIB, més d'un 25% més el 1995, més del 157% més en el
moment de màxim endeutament privat el 2010, més del 77% més a l'actualitat. Per
tant, els mercats financers segur que
estan preocupats per l'endeutament públic de l'economia espanyola (i catalana)
però segur que ho estan molt més per l'endeutament privat que, com ja s'ha dit
era i és molt superior que l'endeutament públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada