El deute públic de Catalunya

Abans d'ahir va aparèixer una "innocent" notícia de l'agència EFE que segons el Banc d'Espanya més de la meitat del deute de la Generalitat està en mans de l'estat espanyol (32,7 mil milions sobre un total de 64,8 mil milions).

Primer, recordem alguns conceptes i algunes dades. El dèficit públic és la diferència entre els ingressos i les despeses públiques d'una administració pública en un període determinat, normalment un any. En un moment de crisi, el que acostuma a passar és que disminueixen els ingressos públics degut a la baixada de l'activitat econòmica i el PIB i que augmenten les despeses públiques, bàsicament per fer front a les prestacions d'atur (és el que es coneix com el comportament dels estabilitzadors automàtics). A més, l'administració pública pot decidir incrementar les despeses discrecionals per lluitar contra la crisi (per exemple, les ajudes per a la compra de vehicles) i/o augmentar els impostos (per exemple l'IVA) per compensar una davallada massa acusada dels ingressos públics. Normalment, doncs, en un moment de crisi el dèficit públic tendirà a augmentar, tant en termes absoluts com relatius en relació al PIB, i més si es té en compte que, al mateix temps, i davant de la crisi, el sector privat (famílies i empreses) tendirà a disminuir el seu endeutament. El dèficit públic tendirà a augmentar encara més si el país té un dèficit de la seva balança per compte corrent i, per tant, està endeutat amb l'exterior.

Quan hi ha un dèficit públic s'ha de finançar. I aquest finançament normalment es fa a partir del deute públic, sobretot amb l'emissió de bons, a llarg i a curt termini, però també mitjançant préstecs. En el cas dels països que disposen d'una moneda pròpia també es podria fer a partir de l'emissió d'aquesta moneda fins a un límit que no provoqui tensions inflacionistes excessives. Per tant, quan el dèficit públic existeix (i augmenta) en un període de crisi, el deute públic també tendeix a augmentar, tant en termes absoluts com relatius en relació al PIB.

En general, els països amb moneda pròpia i, per tant, amb sobirania monetària, no tenen problemes per col·locar els seus bons o per demanar préstecs en els mercats financers internacionals o al seu propi banc central. Els països de la zona euro, que no tenen moneda pròpia ni sobirania monetària, i especialment els països més febles econòmicament, els països perifèrics com España, per col·locar els seus bons i per demanar préstecs acostumen a necessitar l'aval, directe o indirecte, del Banc Central Europeu (BCE), que és l'únic que pot emetre la moneda que ells utilitzen: l'euro.

Anem ara a les dades. El deute públic de l'estat espanyol supera actualment els 1.000 milions d'euros (un 80% en forma de bons i un 19% en forma de préstecs) el que representa un 98% del PIB. Quasi un 43% d'aquest deute és amb agents econòmics de l'exterior. I aquest finançament l'ha pogut aconseguir en part directament del BCE i en part dels mercats financers internacionals gràcies a l'aval, directe o indirecte, del BCE. (Si es dedueixen les Comunitats Autònomes el deute públic espanyol estaria per sobre dels 900 mil milions d'euros).

El deute públic de la Generalitat és de quasi 65 mil milions d'euros, un 31% del PIB de Catalunya. Segons les dades fetes públiques per EFE (vegi'n que no suma el 100%) un 19% d'aquest deute correspon a préstecs d'institucions financeres espanyoles, un 10% a préstecs d'institucions financeres internacionals, un 16% a emissions de bons de la Generalitat dirigits bàsicament a la població de Catalunya, i un 50% a préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el fons de finançament de l'estat a les comunitats autònomes.

Catalunya no és de moment un estat i, per tant, ni pot tenir una moneda pròpia i la corresponent sobirania monetària, ni pot rebre préstecs del BCE ni l'aval que el BCE dona als estats de la zona euro que ho necessiten per a trobar finançament en els mercats financers internacionals, sigui amb bons o amb préstecs.

El conseller Mas-Colell va proposar en el seu moment un pal·liatiu: els "hispabons", unes emissions conjuntes de bons per part de l'estat i les comunitats autònomes amb l'aval del Tresor espanyol. Però el govern espanyol va preferir tenir ben lligades a les comunitats autònomes i anar-los donant préstecs a partir del FLA abans esmentat. Aquesta és la raó per la que un 50% del deute de la Generalitat té el seu origen en els préstecs de l'estat espanyol.

Tanmateix, si es situen les dades en el seu context, el que déu Catalunya a l'estat espanyol, 32,7 milions d'euros, s'ha de posar en relació amb el dèficit fiscal de Catalunya respecte a l'estat espanyol: uns 15 mil milions d'euros anuals (al voltant d'un 8% del PIB de Catalunya) -segons els estudis fets amb una metodologia semblant a la dels països més avançats-. És a dir, en altres paraules, el que déu Catalunya a l'estat espanyol és equivalent a una mica més del que deixa de rebre Catalunya en dos anys, degut a l'existència del dèficit fiscal tot just esmentat. O sigui, en una Catalunya independent, en la que aquest dèficit fiscal deixés d'existir, en una situació hipotètica ja que dependrà de les negociacions que s'hagin de fer amb l'estat, aquest deute es podria cobrir sense problemes en només dos anys.