AVUI REPRODUÏM DOS ARTICLES, REALMENT MONUMENTALS (UN DE GRACE BLAKELEY I L'ALTRE DE JOHN CASSIDY) QUE ES PREGUNTEN FINS A QUIN PUNT LA IA ES POT CONVERTIR EN UNA BOMBOLLA ESPECULATIVA QUE ACABI EXPLOTANT I QUINES CONSEQÜÈNCIES PODRIA TENIR.
L'economia circular de la IA
Les grans empreses tecnològiques i
els inversors acabalats estan impulsant una bombolla d'IA, però no seran ells
els qui en pateixin les conseqüències quan esclati.
Grace Blakeley
21 d'octubre
de 2025
Qualsevol
que estigui al corrent de les notícies estarà familiaritzat amb la idea que
vivim una bombolla d'IA. Laboratoris com OpenAI han vist com es disparaven les
seves valoracions, sovint sense un augment proporcional dels beneficis. S'ha
produït un desplegament massiu d'infraestructura d'IA, similar a les inversions
excessivament entusiastes en cables de fibra òptica durant l'auge de les punto
com. I empreses bastant avorrides que afegeixen «IA» al final del seu logotip
semblen estar atraient grans quantitats d'inversió.
Ara hi ha
encara més proves que ens trobem en una bombolla. Els laboratoris d'IA
(creadors de LLM com ChatGPT, com OpenAI), els proveïdors d'infraestructura
(que proporcionen el maquinari utilitzat per a construir i entrenar aquests models)
i les grans empreses tecnològiques (que compren a aquestes empreses, mentre
tracten de desenvolupar els seus propis models i invertir en la seva pròpia
infraestructura) s'han vist embolicats en una xarxa de «finançament circular»
que s'assembla sospitosament a l'era de les punto com.
Finançament circular
Tres
empreses s'han vist especialment embolicades en aquests bucles de finançament:
Nvidia, Oracle i OpenAI. Nvidia fabrica els xips que alimenten els models d'IA.
Oracle proporciona la infraestructura en el núvol. I OpenAI construeix els
models. Sobre el paper, cada empresa exerceix un paper distint en la cadena de
valor de la IA. En realitat, les línies que les separen s'estan difuminant.
Nvidia ha
anunciat plans per a invertir fins a 100 000 milions de dòlars en OpenAI durant
els pròxims anys, en
un acord sobre el qual vaig escriure fa unes setmanes. I els diners que
Nvidia està invertint tornarà directament a les seves pròpies arques. OpenAI
utilitzarà la inversió de Nvidia per a comprar els mateixos xips de Nvidia per
a alimentar les seves noves «fàbriques
d'IA»: centres de dades dissenyades per a entrenar i desplegar els seus
models a gran escala.
Oracle forma
part del mateix cicle. OpenAI ha acordat gastar 300 000 milions de dòlars en la
compra de capacitat de centres de dades a Oracle, que ara s'afanya a construir
nous centres de dades equipades amb (ho has endevinat) xips de Nvidia. Així
doncs, Nvidia inverteix en OpenAI, OpenAI lloga potència de càlcul a Oracle,
Oracle compra maquinari de Nvidia i Nvidia registra enormes vendes. Tots els
integrants del cercle informen d'un augment dels ingressos, de les valoracions
i dels preus de les accions, però els diners, en gran manera, es mou en
cercles.
Darrere de
tot això està Nvidia, l'empresa que més s'ha beneficiat de la bombolla fins ara
i que ara utilitza els seus beneficis i el seu poder de mercat per a garantir
que l'auge continuï. Un observador va comentar que Nvidia s'ha convertit en el «banc
central de la IA». En altres paraules, Nvidia és el prestador d'última
instància per a la indústria tecnològica: continuarà prestant a altres empreses
per a garantir que l'auge continuï. Però Nvidia no pot sostenir la indústria
per sempre. En algun moment, OpenAI haurà de demostrar que existeix una demanda
real dels seus models, que els clients estan disposats a pagar grans sumes de
diners per a utilitzar-los.
El bucle
OpenAI-Nvidia-Oracle és només una part d'un sistema més ampli. OpenAI ha tancat
un altre acord multimilionari amb el fabricant de xips AMD, que podria donar
lloc al fet que l'empresa comprés prou xips per a necessitar «tres
vegades la capacitat [elèctrica] de la presa Hoover». Microsoft també fa
anys que recolza a OpenAI, i Google i Amazon també participen en un altre
cercle d'acords amb Anthròpic, competidor d'OpenAI. Aquests acords se sustenten
en fluxos circulars de finançament que mantenen en marxa tot el sistema.
Si tot això us
sona a mica abstracte, posem un exemple més concret. Imaginem que un fabricant
d'automòbils inverteix en una empresa de taxis, que utilitza els diners per a
comprar únicament vehicles d'aquest fabricant. El fabricant d'automòbils podria
afirmar que les seves vendes estan augmentant, l'empresa de taxis podria dir
que està creixent i els inversors podrien concloure que el sector del transport
està en auge. Tothom començaria a invertir diners en aquestes empreses per por
de perdre's l'auge, creant un cicle autocomplert d'augment de les valoracions.
Però al final de la cadena no hi ha ningú que compri el producte: els viatges
en taxi. En canvi, gran part de l'activitat es finança amb els mateixos diners
del fabricant d'automòbils. Llevat que els clients reals comencen a pagar molts
diners pels viatges en taxi, el flux de diners entre aquestes empreses acabarà
detenint-se abruptament. Però, per què algú pagaria tants diners per un viatge
en taxi quan, gràcies a l'auge de les inversions, hi ha tantes opcions
disponibles?
Aquest tipus
de bucle es coneix com a finançament circular: quan la inversió o el préstec
d'una empresa s'acaba retornant com a ingressos a través d'una xarxa
interconnectada de socis o filials. No hi ha res il·legal en això, i no és que
els inversors no puguin veure el que està passant. Però és una prova més que el
bombo publicitari que envolta a la IA està generant una enorme bombolla.
Inflar la bombolla
L'entusiasme
dels mercats financers per la IA ja ha aconseguit cotes sorprenents. Les
empreses d'IA han representat el 80% dels guanys de les accions estatunidenques
en el que va de 2025. Nvidia, que ja és el fabricant de xips més valuós del
món, cotitza amb valoracions que donen per descomptat que podrà continuar
creixent al mateix ritme durant dècades. Les accions d'Oracle es van disparar
davant la promesa de contractes en el núvol que depenen en gran manera del
model de negoci encara sense provar d'OpenAI. OpenAI està invertint centenars
de milers de milions de dòlars en acords que donen per descomptat que la
bombolla continuarà per sempre, fins i tot encara que Sam Altman digui que no
serà així.
L'última
vegada que vam veure un nivell de circularitat similar en el sector tecnològic
va ser durant la bombolla
punto com. El FT ho explica:
«En aquells dies, una empresa de programari empresarial podia
pagar per anunciar-se en una nova empresa de mitjans de comunicació en
Internet, a canvi que aquesta comprés el seu programari. Aquest acord
artificial hauria creat la il·lusió d'una major demanda dels serveis de totes
dues empreses...
En el paral·lelisme més pròxim a l'auge actual de la
infraestructura d'IA, empreses d'equips de telecomunicacions com Lucent i Nortel
van avançar diners als clients en la dècada de 1990 perquè compraren equips,
només per a enfrontar-se a amortitzacions quan una ona de fallides va afectar
el sector».
La gran
diferència aquesta vegada és l'escala. Les quantitats que s'estan invertint en
infraestructura d'IA eclipsen les quantitats que es van gastar en l'estesa de
cables de fibra òptica. En total, segons el mateix article, OpenAI s'ha situat
en el centre d'una xarxa d'acords per valor d'almenys un bilió de dòlars. I
això només OpenAI. Google, Amazon i Anthropic també formen part de la seva
pròpia xarxa d'acords circulars.
Una altra
diferència és el nivell de deute, que era molt més alt entre les empreses de
telecomunicacions en el moment àlgid de l'auge que entre les empreses d'infraestructura
en l'actualitat. Però la direcció que s'està prenent és molt errònia. Elon Musk
està tractant de recaptar més de 12 000 milions de dòlars en deute per a xAI, i
Oracle també ha recorregut molt més als mercats de bons per a recaptar fons. Com
vaig escriure la setmana passada, molts altres constructors de centres de
dades també estan recorrent a acords secrets amb «bancs en l'ombra» per a
recaptar fons.
Aquesta vegada és diferent?
Algunes
bombolles impulsen els diners cap a tecnologies en gran manera inútils, com les
criptomonedes. Però una altra lliçó de la bombolla punto com és que les
bombolles poden conduir a la ràpida implantació de tecnologies realment útils.
La infraestructura creada durant la bombolla tecnològica —i, per cert, la
bombolla ferroviària de la dècada de 1840— continua utilitzant-se avui dia. La
bombolla tecnològica només va esclatar perquè les empreses que van invertir en
aquella infraestructura no van aconseguir recuperar els diners a temps.
De fet, va
ser precisament el fervor especulatiu que sustentava les seves inversions el
que va garantir que els seus beneficis es mantinguessin baixos. Amb diverses
empreses competint per tendir al nombre més gran possible de cables de fibra
òptica, cap d'elles va ser capaç d'acaparar el mercat. En canvi, van acabar
col·laborant totes juntes per a oferir el que es va convertir en un bé públic:
una tecnologia barata i abundant que permet a les persones connectar-se
ràpidament entre si a grans distàncies. Aquestes bombolles van ser crisis marxistes
clàssiques de «sobreproducció» i, en tots dos casos, els governs van intervenir
per a ajudar a solucionar el problema.
Finalment,
els inversors es van adonar que els cables de fibra òptica no generarien grans
beneficis per a les empreses de telecomunicacions, aleshores molt endeutades.
En la bogeria del boom de les punto com, el frau s'havia generalitzat. I moltes
empreses completament inútils s'havien creat basant-se únicament en la promesa
de la «revolució d'Internet». La fi de la bombolla va suposar una
reestructuració del sector. Les empreses febles van fer fallida i les fortes
van sobreviure, juntament amb una gran quantitat de noves tecnologies molt
útils.
Els models
d'IA ja han aconseguit coses increïbles. AlphaFold, de Google DeepMind, per exemple,
ha sigut capaç de resoldre un problema de fa molt temps en biologia en predir
l'estructura tridimensional d'una proteïna a partir de la seva seqüència
d'aminoàcids. Hi haurà molts més avanços d'aquest tipus com a resultat de
l'aplicació de la IA a problemes difícils. Però això no significa que tota la
inversió que s'està realitzant actualment en tecnologia d'IA donarà els seus
fruits. Ni de bon tros.
En primer
lloc, no
hi ha moltes proves que la IA proporcionarà els enormes guanys de productivitat
necessaris per a justificar els nivells actuals d'inversió. Si les empreses
paguessin milers de dòlars al mes per models com ChatGPT (que és el que es
necessitaria per a obtenir beneficis a llarg termini per a OpenAI), haurà de
generar milers de dòlars al mes en estalvi de costos o nous ingressos. I, en
aquest moment, això no està succeint. Com
vaig escriure en un article fa unes setmanes, l'auge de la IA és present a
tot arreu, excepte en les estadístiques de productivitat. Hi ha bones raons per
a creure que els laboratoris d'IA no podran vendre el seu producte a un preu
prou alt per a justificar les sumes que es gasten avui dia.
Per a ser
justos, això també va anar així amb Internet. No era clar com les noves
tecnologies de la informació i la comunicació augmentarien la productivitat, ni
tampoc era clar com els proveïdors obtindrien beneficis d'elles. Les grans
empreses tecnològiques van ajustar els seus models de negoci, recopilant totes
les nostres dades i venent-los fins a convertir-se en alguns dels majors
monopolis de la història. Si haguessis invertit en Google o Amazon en el moment
àlgid de la bombolla tecnològica, avui series molt ric. És molt probable que
empreses com OpenAI i Anthropic ocupin posicions hegemòniques similars en els
mercats financers d'aquí a vint-i-cinc anys.
Però hi ha
motius per a creure que les pèrdues a curt termini seran majors que les
observades durant la bombolla punto com. La infraestructura d'IA es queda
obsoleta molt ràpidament. Es necessita una innovació constant en maquinari per
a satisfer el desig insaciable de computació dels laboratoris d'IA. Hi ha
moltes raons per a esperar que, quan s'hagin construït molts dels centres de
dades promeses, ja estiguin obsolets. Això suposa centenars de milers de
milions de dòlars tirats a les escombraries. A curt i mitjà termini, algú haurà
de pagar la factura.
Qui pagarà?
No és que
els implicats en l'auge de la IA no sàpiguen que els mercats s'estan tornant
bastant frenètics. S'han escrit dotzenes d'articles d'opinió exposant les raons
per les quals la IA és una bombolla. Molts dels inversors que participen en
aquest frenesí hauran participat en l'auge de les punto com fa anys. Però, ara
com ara, mentre continuï havent-hi diners sobre la taula, no hi ha cap incentiu
perquè cap d'ells es retiri. Cadascun d'ells creu que podrà sortir en el moment
àlgid del cicle, i alguns ho faran.
Les empreses
d'IA, per part seva, apostaran pel fet que són prou grans per a evitar
afonar-se, independentment de l'evolució del mercat. Amazon, Google, Microsoft
i altres empreses tecnològiques que han arribat a definir la nostra generació
van sobreviure a la bambolla punto com. Totes elles sobreviuran també a
aquesta, juntament amb els nous hegèmons, com OpenAI i Anthropic. Llavors, qui
es quedarà arreplegant els trossos?
Alguns
inversors professionals que han fet grans apostes perdran diners. Els inversors
detallistes que han injectat diners en els mercats borsaris amb l'expectativa
d'obtenir rendiments infinits perdran encara més diners. I els grans gestors
d'actius que administren les nostres pensions, i que estan tots exposats en
certa manera, probablement també hi sortiran perdent. Mentrestant, els
inversors més àgils estaran protegits. I, quan la bombolla finalment esclati,
l'Estat intervindrà per a rescatar als seus amics dels sectors tecnològic i
financer.
No obstant
això, existeix una gran incògnita sobre quant palanquejament ocult s'està
acumulant en el sistema. Com he assenyalat anteriorment, les grans empreses
tecnològiques no estan tan endeutades com ho estaven les empreses de
telecomunicacions durant l'auge de les punto com, però els nivells de deute
estan augmentant. Com
vaig escriure la setmana passada, no està del tot clar d'on prové tot
aquest deute. Gran part dels préstecs s'estan realitzant en els mercats de
crèdit privats, que són notòriament opacs. En un cert sentit, això redueix el
risc, ja que els bancs en els quals tots tenim els nostres diners no estan tan
exposats. Però també suggereix que unes poques grans institucions financeres no
bancàries —els «bancs en l'ombra»— estan molt exposades. Algunes es veuran en
un compromís quan baixin les valoracions.
Fins i tot
aquells de nosaltres que no perdrem diners personalment (perquè no som prou
rics per a tindre estalvis que invertir) patirem quan esclati el boom de la IA,
perquè en aquest moment és una de les úniques coses que impulsen el creixement
econòmic. Com
vaig escriure fa unes setmanes, el PIB dels Estats Units en aquest moment
depèn quasi per complet de la despesa en IA i del consum dels molt rics, que al
seu torn es basa en les valoracions tecnològiques en alça. Si la bombolla
esclata, ens trobarem en recessió.
Les grans
empreses utilitzaran la recessió com a excusa per a acomiadar a gent de manera
definitiva, substituint els llocs de treball per IA. Els que es quedin
dedicaran gran part del seu temps a gestionar la implantació d'aquestes noves
tecnologies, conscients que els seus llocs de treball també estan en joc. Tot
això crea les condicions perfectes per a un altre canvi de poder que s'allunya
dels treballadors, que tenen massa por de perdre els seus llocs de treball per
a organitzar-se, i s'acosta als caps, que explotaran la por dels treballadors
per a reduir els salaris.
Ara com ara,
encara hi ha diners a guanyar, per la qual cosa el cicle continuarà. L'efectiu
de Nvidia continuarà finançant els fluxos circulars de les finances fins que
s'esgotin els diners. I quan aquests diners s'esgotin, aquestes empreses
recorreran a les grans institucions financeres per a obtenir encara més
efectiu. Els inversors cobejosos estaran encantats de complaure-les. Però en el
moment en què es trenqui una baula de la cadena, tot s'ensorrarà. Les empreses
tecnològiques sobreviuran i els governs rescataran a les institucions
financeres que es vegin en un compromís. Una vegada més, seran les persones
corrents les que hauran d'arreplegar els trossos.
No em
preocupa que la bombolla de la IA marqui la fi del capitalisme tal com el
coneixem. Ni tan sols crec que suposi la fi de l'auge de la IA. Em preocupa que
provoqui una transferència massiva de riquesa de la gent corrent a alguns dels
éssers humans més rics i poderosos del planeta i que, en el procés, es posin
encara més en perill les nostres democràcies.
Grace Blakeley és una economista
britànica que escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes econòmics i
polítics que dominen les nostres vides, i sobre com podem resistir-nos-hi.
Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-ai-circular-economy?
El auge de la inteligencia artificial y el fantasma de 1929
Mientras algunos líderes financieros se preocupan públicamente por la caída
de la bolsa, el nuevo libro de Andrew Ross Sorkin relata la mayor crisis
bursátil de la historia.
Por John Cassidy
13 de octubre de 2025
Mientras las acciones se desplomaban en la mañana del
24 de octubre de 1929, una gran multitud se congregó en Wall Street, frente a
la Bolsa de Nueva York. Pat Bologna, un limpiabotas local que había invertido
en el mercado los ahorros de toda su vida, se refugió en una abarrotada agencia
de bolsa cercana. «Todo el mundo grita», recordó más tarde. «Todos intentan
llegar a la cabina de cristal donde están los empleados. Todos quieren vender.
El chico de la pizarra de cotizaciones corre asustado. No puede seguir el ritmo
de la caída de las acciones. La pizarra está pintada de verde. El chico que la
maneja es irlandés. Está de pie al fondo de la cabina, hablando por teléfono.
No puedo oír lo que dice. Pero un tipo cerca de mí grita: «¡El hijo de puta me
ha vendido!».
La caída de la bolsa de 1929 ocupa un lugar oscuro
pero indeleble en el imaginario nacional, y por una buena razón. En la era del
comercio en línea y los operadores algorítmicos, la próxima caída de la bolsa,
cuando llegue, será un fenómeno en gran medida digital. Pero sus consecuencias
sin duda se manifestarán en el mundo analógico: destrucción de riqueza,
angustia humana, repercusiones en el resto de la economía. En Wall Street, a
medida que el boom de la inteligencia artificial especulativa sigue creciendo, incluso algunos titanes financieros
reconocen que podría no acabar bien. «En algún momento habrá un control, habrá
una caída», dijo David Solomon, director ejecutivo de Goldman Sachs, en una
conferencia reciente. La semana pasada, Jamie Dimon, director de JPMorgan
Chase, declaró a la BBC que estaba «mucho más preocupado» que otros por la
posibilidad de una gran caída del mercado. Unos días más tarde, cuando Donald
Trump amenazó con imponer nuevos aranceles a China, el Dow Jones Industrial
Average se desplomó novecientos puntos, para luego repuntar el lunes después de
que Trump suavizara su retórica.
Quizás lo más alarmante de la crisis de 1929 fue que
no fue un caso aislado. Tras alcanzar su máximo en septiembre de 1929, el Dow
Jones Industrial Average entró en una tendencia bajista que duró casi tres
años; en julio de 1932, había caído alrededor de un noventa por ciento. El
vertiginoso preludio de la crisis, su dramático desarrollo y sus devastadoras
consecuencias —la Gran Depresión— han proporcionado durante mucho tiempo
material fascinante para los escritores. En 1931, Frederick Lewis Allen, de la
revista Harper's Magazine, describió en su libro «Only
Yesterday» el frenesí especulativo que precedió al crack: «Las
historias de fortunas amasadas de la noche a la mañana estaban en boca de
todos. [...] Las esposas preguntaban a sus maridos por qué eran tan lentos, por
qué no se sumaban a todo esto, solo para oír que sus maridos habían comprado
cien acciones de American Linseed esa misma mañana». Casi un cuarto de siglo
después,
John Kenneth Galbraith abordó el tema con su mirada de
economista y su humor seco en «The
Great Crash 1929». El libro detallaba
cómo, en el verano de ese año, cuando los precios de las acciones ya estaban
por las nubes, Goldman Sachs Trading Corporation, en asociación con el magnate
de los servicios públicos Harrison Williams, lanzó dos enormes fondos de inversión,
Shenandoah Corporation y Blue Ridge Corporation, que empleaban el
apalancamiento —es decir, dinero prestado— y una estructura piramidal para
magnificar las ganancias de los inversores (o, como resultó ser, sus pérdidas).
«Si tiene que haber locura, algo se puede decir a favor de que sea a escala
heroica», escribió Galbraith.
En 1979, en el quincuagésimo aniversario de la crisis,
los coautores Gordon Thomas y Max Morgan-Witts publicaron «The Day the Bubble Burst», que incluía la anécdota sobre el limpiabotas.
Ahora, cuatro años antes del centenario, llega «1929», un nuevo libro de Andrew Ross Sorkin, columnista financiero del Times
y copresentador del programa «Squawk Box» de la CNBC. Al igual que en su libro
anterior, «Too Big to Fail», un relato
superventas sobre la crisis financiera de 2008, Sorkin se centra principalmente
en los financieros y los responsables políticos que estuvieron en el centro de
la crisis, basándose en cartas privadas, transcripciones, historias orales,
planos arquitectónicos, memorias, relatos periodísticos, documentos
corporativos e historias anteriores. Su narración se extiende desde febrero de
1929 hasta mucho después del crack, pasando por los esfuerzos fallidos de
Herbert Hoover por reactivar una economía en crisis; la elección de Franklin D.
Roosevelt; la famosa Comisión Pecora del Senado de los Estados Unidos, que sacó
a la luz una gran cantidad de operaciones por cuenta propia en Wall Street; y
la aprobación de la Ley Glass-Steagall de 1933, que frenó algunos de los
excesos de Wall Street al separar la banca comercial (concesión de préstamos y
recepción de depósitos) de la banca de inversión (venta y negociación de valores).
Otras reformas introducidas bajo Roosevelt incluyeron
la fundación de la Comisión de Bolsa y Valores, cuyo mandato era proteger a los
inversores y mantener mercados justos y ordenados, y el seguro federal de
depósitos bancarios, que puso fin a una calamitosa ola de retiradas masivas de
depósitos bancarios. En términos históricos, la crisis de 1929 y la elección de
F. D. Roosevelt marcaron la línea divisoria entre el capitalismo financiero sin
restricciones que había surgido durante la Edad Dorada a finales del siglo XIX
y el capitalismo regulado de mediados del siglo XX. Durante varias décadas,
este sistema proporcionó un fuerte crecimiento económico y una distribución más
equitativa de los ingresos, hasta que la inflación lo trastocó y dio paso a la
era neoliberal de la desregulación financiera. (En 1999, Bill Clinton promulgó
la Ley Gramm-Leach-Bliley, que derogó partes clave de la Ley Glass-Steagall).
Durante los años veinte, escribe Sorkin, «Wall Street
se convirtió en un globo gigante que flotaba por encima de la gente común, con
sus líderes mitificados disfrutando de las comodidades de lo que parecía un
reino privilegiado». Entre sus personajes principales se encuentran Charles
Mitchell, presidente del National City Bank, predecesor del Citibank, quien, en
marzo de 1929, se resistió a los esfuerzos de la Reserva Federal por restringir
los préstamos bancarios a los especuladores del mercado; Thomas Lamont, socio
principal de J. P. Morgan & Co., quien, durante la venta masiva del 24 de
octubre, organizó un esfuerzo inútil para estabilizar el mercado; y Jesse
Livermore, un especulador legendario que ganó y perdió varias fortunas antes de
suicidarse en el guardarropa del hotel Sherry-Netherland. Hay cameos de todo el
mundo, desde Al Smith y William Randolph Hearst hasta Winston Churchill y
Groucho Marx, quienes especularon fuertemente en el mercado y pagaron el
precio.
No hay dos booms especulativos exactamente iguales,
por supuesto, pero comparten algunos elementos comunes. Por lo general, existe
un gran entusiasmo entre los inversores por las nuevas tecnologías —en el caso
actual, la inteligencia artificial— y su potencial para impulsar los beneficios
de las empresas posicionadas para aprovecharlas. En los años veinte, la radio
comercial era un medio novedoso y revolucionario: decenas de millones de
estadounidenses sintonizaban sus emisoras. Sorkin señala que, entre 1921 y
1928, las acciones de Radio Corporation of America, la Nvidia de la época,
pasaron de 1,50 a 85,50 dólares.
Otra característica distintiva de una burbuja bursátil
es que, en algún momento, sus participantes renuncian en gran medida a las
medidas de valoración convencionales y compran simplemente porque los precios
están subiendo y todo el mundo lo está haciendo: el FOMO (miedo a
perderse algo) domina el panorama. Según algunos indicadores, las valoraciones
fueron incluso más altas durante la burbuja bursátil de Internet de finales de
los años noventa que a finales de los años veinte. Y según el último informe
del Comité de Política Financiera del Banco de Inglaterra, publicado la semana
pasada, las valoraciones en el mercado estadounidense son, según una medida,
«comparables al pico de la burbuja puntocom». Eso es cierto según la relación
precio-beneficio ajustada cíclicamente (CAPE), que sigue la evolución de
los precios de las acciones en relación con los beneficios empresariales medios
de los últimos diez años. Si, en lugar de mirar hacia atrás, nos centramos en
las previsiones de beneficios futuros, las valoraciones son menos exageradas: el
informe del Banco de Inglaterra señala que se mantienen «por debajo de los
niveles alcanzados durante la burbuja puntocom». Pero eso no es más que otra
forma de decir que los inversores apuestan por un rápido crecimiento de los
beneficios en los próximos años. Y este es un momento en el que muchas empresas
han obtenido hasta ahora muy pocos beneficios de sus
inversiones en inteligencia artificial.
Sin duda, no todo el mundo está de acuerdo en que los
precios de las acciones se hayan alejado de la realidad. En una nota a sus
clientes la semana pasada, los analistas de Goldman Sachs afirmaron que la
subida del mercado, muy concentrada en las acciones de las grandes
tecnológicas, «hasta ahora ha estado impulsada por el crecimiento fundamental y
no por la especulación irracional». Jensen Huang, director
ejecutivo de Nvidia, cuyos chips alimentan los sistemas de inteligencia
artificial de empresas como OpenAI, Google y Meta, afirmó que creía que el
mundo se encontraba «al comienzo de una nueva revolución industrial». Sin
embargo, incluso los autores del informe de Goldman reconocieron que hay
elementos de la situación actual «que se asemejan a burbujas anteriores», como
las grandes ganancias en los precios de las acciones y la aparición de planes
de financiación cuestionables. El mes pasado, Nvidia anunció que invertiría
hasta cien mil millones de dólares durante la próxima década en OpenAI, la
empresa matriz de ChatGPT, que ya es un gran comprador de chips de Nvidia y
probablemente necesitará más para impulsar su expansión. Nvidia ha dicho que
OpenAI no está obligada a gastar el dinero que invierte en chips de Nvidia,
pero el acuerdo, y otros similares, han suscitado comparaciones con la burbuja
puntocom, cuando algunas grandes empresas tecnológicas se embarcaron en las
llamadas transacciones «circulares» que, en
última instancia, no funcionaron.
Otra característica recurrente de los mayores auges de
activos son las artimañas descaradas, como la contabilidad fraudulenta, la
comercialización de valores sin valor y el simple robo. Galbraith se refirió a
este fenómeno como «el bezzle». En
tiempos difíciles, señaló, los acreedores son tacaños y las auditorías son
escrupulosas: como resultado, «la moralidad comercial mejora enormemente». En
épocas de bonanza, los acreedores son más confiados, los criterios de concesión
de préstamos se relajan y el dinero prestado abunda. Pero «siempre hay mucha
gente que necesita más», explicaba Galbraith, y «el bezzle aumenta
rápidamente», como ocurrió a finales de los años veinte. «Al igual que el auge
aceleró la tasa de crecimiento», continuaba, «la crisis aceleró enormemente la
tasa de descubrimiento».
Sorkin sigue la trayectoria de Albert Wiggin y Richard
Whitney, que en el momento de la crisis eran, respectivamente, director
ejecutivo del Chase National Bank y vicepresidente de la Bolsa de Nueva York.
Ambos participaron en el fallido intento, orquestado por Lamont, de estabilizar
el mercado. En 1932, Wiggin pasó a ser director del Banco de la Reserva Federal
de Nueva York. Sin embargo, durante la investigación Pecora, que comenzó ese
mismo año, se descubrió que, a partir de septiembre de 1929, Wiggin había
vendido en secreto acciones de su propio banco, utilizando un par de empresas
de su propiedad para realizar las operaciones. Se vio obligado a dimitir de la
Reserva Federal. En 1930, Whitney, descendiente de una prominente familia de
Nueva Inglaterra, se convirtió en presidente de la bolsa de valores, pero
finalmente fue descubierto como malversador y cumplió más de tres años en Sing
Sing.
Al recordar historias como estas, es tentador tachar a
los líderes de la Wall Street de los años veinte de un grupo de sinvergüenzas.
Sorkin se resiste a ese impulso. En un epílogo, escribe: «La dificultad radica
en que, aparte de los desacreditados Richard Whitney y Albert Wiggin, es
difícil argumentar que ninguna de las otras figuras financieras importantes de
la época hiciera nada apreciablemente peor de lo que la mayoría de las personas
habrían hecho en sus posiciones y circunstancias». Dado el papel que desempeñó
la élite de Wall Street en la inflación y la promoción de la burbuja, se trata
de una visión generosa o de un comentario cínico sobre la caída de la naturaleza
del ser humano. En cualquier caso, es cierto que los auges especulativos
tienden a cobrar vida propia, creando incentivos y oportunidades que
distorsionan el juicio de las personas en todos los niveles de la economía,
desde los pequeños inversores y los intermediarios profesionales hasta las
grandes empresas e instituciones financieras.
Un aspecto del auge actual que no ha recibido
suficiente atención es cómo se ha extendido desde el mercado de valores a los
mercados crediticios, donde se ha producido un enorme crecimiento de los
denominados «préstamos privados» por parte de instituciones no bancarias,
incluidas empresas de capital privado, fondos de cobertura y empresas de
crédito especializadas. La semana pasada, los medios de comunicación informaron
de que el Departamento de Justicia había abierto una investigación sobre la
quiebra de First Brands, una empresa de piezas de automóvil con sede en
Cleveland que, con la ayuda de Wall Street, aparentemente había recaudado miles
de millones de dólares en transacciones opacas. Un acreedor declaró ante un
tribunal de quiebras que hasta 2300 millones de dólares en garantías
«simplemente habían desaparecido» y pidió que se nombrara a un examinador
independiente. Un abogado de First Brands dijo que la empresa negaba cualquier
irregularidad y atribuía la quiebra a «factores macroeconómicos» ajenos a su
control.
La repentina desaparición de una sola empresa
altamente apalancada que operaba en un sector alejado de la vanguardia de la
inteligencia artificial puede ser un hecho aislado, sin implicaciones más
amplias. O podría ser un presagio de lo que está por venir. No lo sabremos
hasta dentro de un tiempo, quizá bastante tiempo. Pero, en palabras del
periodista inglés del siglo XIX Walter Bagehot, citado por Galbraith, «toda
gran crisis revela las especulaciones excesivas de muchas empresas que nadie
sospechaba antes». Es poco probable que esta vez sea diferente.
John
Cassidy es redactor de The New Yorker desde 1995.
Escribe The Financial Page, una columna sobre economía y política.
Traducido de The New Yorker: https://www.newyorker.com/news/the-financial-page/the-ai-boom-and-the-spectre-of-1929
