Ahir La
Directa em publicava un
article que us reprodueixo a continuació.
L'explotació del treball
El capitalisme es basa en l'explotació del treball assalariat.
Des dels seus inicis fins ara. És la seva essència. Com va explicar
magistralment Marx, el capital compra la força de treball del
treballador pel seu valor (de canvi), que és igual a la quantitat de
mercaderies que el treballador necessita pel seu manteniment i
reproducció en un moment determinat (ho anomenà el capital variable). El
capitalista utilitza aquesta força de treball (la capacitat de treball
del treballador) per fer funcionar el seu capital constant (edificis,
màquines, matèries primeres, etc.) i obtenir un producte/mercaderia
final que té un valor (de canvi) superior a la inversió que ha fet en
capital constant i variable.
El capitalista pot utilitzar la
força de treball per un període de temps superior al seu valor, i això
li permet obtenir una plusvàlua de la qual s'apropia. La qual cosa li fa
acumular més capital. El valor de la plusvàlua dependrà del grau
d'explotació de la força de treball, és a dir de la duració de la
jornada de treball, de la intensitat d'utilització de la força de
treball, i de la millora de la seva capacitat productiva (la
productivitat del treball). Marx explica detalladament, i amb cruesa, a
El Capital, els nivells i les formes d'explotació de la força de treball en els orígens del capitalisme.
El
capitalista pot utilitzar la força de treball per un període de temps
superior al seu valor, i això li permet obtenir una plusvàlua de la
qual s'apropia. La qual cosa li fa acumular més capital
La presa
de consciència de la seva situació i l'organització dels treballadors
van anar propiciant, tot i que d'una forma no lineal, una millora de les
seves condicions de treball. Després de la gran crisi dels anys 30 del
segle XX (que als EUA va propiciar les polítiques del
New Deal),
de l'aplicació de les polítiques keynesianes (particularment després de
la II Guerra Mundial), i de l'existència d'un model alternatiu
a l'URSS i als països de l'est d'Europa, als països capitalistes més
desenvolupats es va entrar en un període d'un important creixement
econòmic (la Golden Age del capitalisme), en un context de millora de
les condicions salarials i de les relacions laborals dels treballadors
(s'ha parlat de l'època del pacte social o compromís socialdemòcrata).
Com
és lògic, això va acabar afectant negativament a la taxa de beneficis
dels capitalistes i va propiciar el començament de les crisis als
anys 60 i 70 del segle XX, segons els països, que després es varen veure
agreujades pel gran augment de preus del petroli. I va propiciar la
reacció de les elits capitalistes per tal de recuperar les taxes de
benefici i el control de la situació. Comença l'època del
neoliberalisme, quins exponents inicials més visibles són Thatcher al
Regne Unit i Reagan als EUA. Com ha assenyalat Owen Jones: "L'objectiu
era el d'anul·lar a la classe obrera com a força política i econòmica de
la societat, tot substituint-la per una col·lecció d'individus, o
emprenedors, que competissin entre ells pels seus propis
interessos...(que) havien d'aspirar a pujar en l'escala social i ...(si
no) ho aconseguien, serien els únics responsables del seu fracàs".
Una
de les claus essencials ha estat la reforma del mercat de treball en
els darrers decennis. En el sentit de què hi hagi la màxima
flexibilitat: per contractar, per acomiadar, per utilitzar i explotar
força de treball gratuïta o a un cost molt baix, per empitjorar els
contractes dels treballadors. En definitiva, es tracta de disminuir els
salaris i tots els costos relacionats amb el treball; de dotar a les
empreses d'uns poders cada cop més grans sobre les forces productives i
sobre les eleccions i les decisions empresarials.
Fer
un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de
política econòmica dels estats per tal de reforçar el capital i la seva
autoritat sobre el treball i els treballadors
En aquest sentit
(vegeu pel cas italià el llibre de Marta Fana), d'una banda les empreses
varen començar l'externalització de certes fases productives, de
l'altra, varen introduir nous mètodes productius que tendien a abaixar
els temps de producció. Finalment, varen anar creixent els contractes a
temps determinat, intermitents, segons el que s'ha produït, a temps
parcial; els treballadors ocasionals, els treballadors interins, els
treballadors autònoms (i els emprenedors); la remodelació dels horaris
de treball; l'auto anomenada economia col·laborativa, etc. Som a l'època
del treball precari, del treball pobre. I tot plegat ha acabat afectant
també al sector públic, especialment a través de les privatitzacions,
de l'externalització de la gestió dels serveis públics i de la compra
d'empreses públiques (i privades), a vegades estratègiques, per part del
capital estranger.
Tot això malgrat que diversos estudis
empírics hagin demostrat que: la reducció dels drets dels treballadors
no suposa cap millora de l'ocupació; la flexibilitat és negativa per a
la productivitat i la innovació; l'austeritat imposada als treballadors
no produeix cap benefici al conjunt de l'economia; la disminució de la
part de la renda absorbida pels salaris és una de les causes principals
de les creixents desigualtats als països capitalistes avançats.
Fer
un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de
política econòmica dels estats (que a vegades ho justifiquen amb
l'excusa que "els hi demana Europa") per tal de reforçar el capital i la
seva autoritat sobre el treball i els treballadors. Els seus
instruments han estat l'augment de la flexibilitat i la precarietat del
mercat de treball, tant en termes contractuals com salarials,
organitzatius o formatius. Amb això s'ha aconseguit que el capital
augmenti l'extracció de plusvàlua, tot incrementant, de nou,
l'explotació dels treballadors.
