Alguns comentaris crítics [i] a l'Informe Fènix.

 

"El PIB ho mesura tot, en resum, excepte el que fa que la vida valgui la pena"

Robert F. Kennedy, 1968

 

1. El meu admirat exalcalde, exdiputat i exsenador espanyol Miquel Àngel Estradé feia, fa ja força dies, una piulada on deia:

"L'informe Fènix, elaborat amb la participació d'economistes tan reputats com G López Casanovas, J Galí, M Puig o M Guinjoan (la majoria doctors) tots ells nacionalment conscients i bona part socialdemòcrates, fa un retrat socioeconòmic d'una Catalunya en greu declivi i exposada a una fractura social i una desnacionalització devastadores".

Difícil resumir tan encertadament en una piulada el rerefons polític (i implícitament econòmic i social) d'un informe [ii] que, en 67 pàgines (més unes 60 d'annexos) defensa unes tesis importants, interessants i que van molt més enllà (en el sentit positiu del terme) del que sentim habitualment per part dels governants, partits polítics, patronals, sindicats majoritaris, i una bona part dels economistes i altres científics socials del país. Per tant, en primer lloc, les meves felicitacions als autors (a molts dels quals conec personalment), amb els que puc compartir algunes de les seves conclusions.

Tanmateix, com que políticament sí que sóc independentista conscient, però no sóc socialdemòcrata (tot i que per qualificar l'informe potser caldria parlar, com a molt, de socialdemocràcia moderada o socioliberalisme); soc europeu, però no europeista (en el sentit que tradicionalment es dona a aquesta paraula); i en el camp de l'economia i les ciències socials sóc més aviat força heterodox, confesso que no comparteixo la visió global de què implícitament parteixen els autors, i aquest és l'aspecte més determinant. També tinc, a vegades, desacords en alguns dels termes que fan servir en l'informe.

 

2. La visió global de què parteixen els autors implícitament és, crec, que les economies en general, i l'economia catalana en particular, han de continuar creixent. Ho comparteixo totalment en el cas de les economies pobres del Sud global, però no en les economies riques, entre elles Catalunya, del Nord global. I això per què? Doncs, perquè, com a raó principal (no única), a causa de la crisi climàtica el creixement infinit és impossible, perquè els recursos del planeta són finits. I aquest és el punt on som ara.

No crec que avui es pugui parlar del creixement del PIB o del PIB pc sense tenir en compte EXPLÍCITAMENT la crisi climàtica. I en el conjunt de l'informe se'n parla, només de passada, tan sols dues o tres vegades. I això, en un moment en què augmenta l'atractiu pels growth-critical studies. Al mateix temps el camp que abasta el tema s'estén, es ramifica i es fa més complex. Els growth-critical studies, paradoxalment, estan en ple creixement [iii].

Els growth-critical studies porten al postcreixement que es podria definir per les següents característiques: (1) una reducció de la producció i el consum (2) per a reduir la petjada ecològica, (3) planificada democràticament (4) d'una manera que sigui equitativa (5) al mateix temps que es garanteix el benestar de la població.

 

Pot ser interessant recordar les vint tesis principals del postcreixement [iv], com fa Parrique, a partir de l'article esmentat a la nota anterior:

Sostenibilitat ecològica:

1. Cap país del món arriba avui a satisfer les necessitats bàsiques de la seva població, tot respectant un nivell d'utilització dels recursos sostenible.

2. El creixement econòmic no està mai completament desvinculat de la utilització dels recursos naturals i dels impactes sobre el medi ambient.

3. Si no és possible ecologitzar prou la producció i el consum, caldrà decréixer.

4. Els costos d'actuar són inferiors que els de no actuar.

Qualitat de vida:

5. Més enllà d'un cert nivell de riquesa, el creixement ja no millora la qualitat de vida.

6. Cal canviar el PIB per altres indicadors de prosperitat i substituir la idea d'un creixement lineal i quantitatiu per una visió més rica del desenvolupament.

7. El creixement pot, fins i tot, i en certes condicions, degradar el benestar.

8. Si el creixement no millora la qualitat de vida, la seva absència, sobretot si és brutal, pot posar-la en perill.

Resiliència econòmica:

9. La desacceleració del creixement econòmic en els països rics, no és pas una mala notícia.

10. La desacceleració del creixement, tant si és volguda com no, necessita una reorganització profunda del sistema econòmic, per tal que es pugui prosperar sense créixer.

11. La qüestió del finançament és secundària, particularment pels països amb rendes altes i que disposen d'una moneda pròpia.

12. El postcreixement no és compatible amb el capitalisme.

Estabilitat política

13. Cal desfer l'hegemonia del creixement en els discursos i les pràctiques polítiques.

14. El creixement econòmic tendeix a fer créixer les desigualtats, i aquestes perjudiquen la democràcia.

15. La coordinació entre diversos països facilitaria la transició.

16. És molt probable que no canviï res sense una mobilització de masses de la societat civil.

Justícia internacional

17. El creixement beneficia principalment als que ja són rics sense aconseguir eliminar la pobresa.

18. El creixement dels països rics necessita una apropiació desproporcionada de recursos humans i naturals dels països pobres.

19. Són els més rics els que més contaminen i els més pobres els que més en pateixen les conseqüències.

20. El desenvolupament no es redueix al creixement econòmic.

 

El punt de vista, la visió del postcreixement és qualificada sovint d'utòpica. Però, com explica Soren Mau, en l'actual moment històric "la crisi climàtica ens força a tots a ser utopistes. Perquè, donat que el capitalisme és incapaç de reproduir les seves pròpies condicions naturals i continua erosionant-les, el canvi radical és inevitable. Ja sigui en forma d’un col·lapse ecològic provocat pel mateix capitalisme o en forma d’una força política capaç de canviar el curs de la història. Així que l’únic escenari completament irrealista és la continuïtat de l’statu quo"[v]. Avui estem en una crisi col·lectiva de la imaginació política i hem perdut, almenys en part, la capacitat de pensar que és possible organitzar la vida social d’una altra manera que no sigui el capitalisme, de creure que podem canviar el món, en contra de la TINA thatcheriana. Perquè, "la crisi climàtica implica una mena de dissolució material de la distinció entre utopia i distopia. Ja que fins i tot si avui tingués lloc una revolució i el capitalisme fos abolit globalment, encara hauríem de viure durant molt de temps amb les conseqüències del capitalisme fòssil. Hauríem de dedicar una quantitat enorme de recursos durant molts i molts anys a reparar el planeta que heretaríem del capitalisme".

 

Un comentari global de l'informe, que em sembla molt interessant i a tenir en compte, i que, en gran part comparteixo, és el que ha fet des d'un punt de vista sindical el secretari de la Intersindical [vi].

 

3. Pel que fa al primer dels punts de l'informe "1. El PIB per càpita a Catalunya i la seva evolució" comparteixo, totalment o parcialment, algunes de les tesis que si defensen, com ara que:

·         Utilitzar el creixement del PIB com a demostració de la bona evolució econòmica d’un país no és vàlid i suficient per a demostrar l’evolució positiva del benestar econòmic de les famílies. Hi estic totalment d'acord.

·         Cal saber, com a mínim, quina quantitat d’aquest PIB correspon de mitjana a cada persona i quin ha estat el seu creixement. Aquesta informació l’aporta, en bona part, el PIB pc.

Aquí els autors defensen la tesi que el benestar, la prosperitat, la qualitat de vida de la gent depenen del PIB pc, però "només en bona part" i amb limitacions ("com a mínim").

 

Alguns han afirmat que el PIB pc és una mesura incòmoda del benestar [vii], ja que no considera adequadament les desigualtats en la distribució de la renda, i menys en el cas de la riquesa; no es considera el que no té un preu (treball domèstic, cures no remunerades, oci, qualitat ambiental, cohesió social); premia els desastres, pel fet que un desastre natural que impliqui refer infraestructures fa créixer el PIB; ignora els límits ecològics.

Per això, encertadament, crec, els autors de l'informe ens diuen: "El PIB pc no ho diu tot, evidentment, però sí que diu molt sobre la qualitat de vida mitjana dels ciutadans d’un país. Al capdavall, és indubtable (particularment crec que és una generalització ben discutible) que els països rics estan més ben governats, estan més orientats al coneixement científic i a la tecnologia, però també a la cultura i a les arts i, malgrat que aquesta temàtica és molt complexa, es pot dir que un PIB pc elevat permet una qualitat de vida superior. Tanmateix, el PIB pc té una limitació evident, ja que, en ser una simple divisió, assumeix que la distribució del PIB entre els seus habitants és equitativa. Que a tothom li toca el mateix. I això no és així" (per això en una nota a peu de pàgina precisen que "per avaluar-ne de manera integral el benestar i la qualitat de vida s’haurien de considerar també altres factors socials i mediambientals igualment importants").

Però, malgrat totes aquestes múltiples limitacions els autors de l'informe (en la meva opinió massa agosaradament) consideren que "el PIB pc (i també la RNBD pc) és un instrument bastant precís (?) per valorar el nivell econòmic i el poder adquisitiu dels habitants d’un país".

 

4. Tenint en compte els comentaris ja fets sobre la definició i mesura del benestar, estic bàsicament d'acord amb les consideracions que,

·         A partir del 2000 "el fort creixement de l’economia només ha produït una forta immigració, sense millorar el benestar mitjà (PIB pc) dels ciutadans".

·         que "el creixement demogràfic d’un país no és condició necessària per a tenir un creixement del PIB important i, menys encara, per millorar el PIB pc dels seus ciutadans".

·         I també amb què "no és cert que la immigració que estem rebent a Catalunya sigui d’un volum inevitable, atès que, com al Japó, tres comunitats autònomes estan perdent població..., fet que demostra que no és determinant l’envelliment per atraure immigració. Al País Basc o a l'Aragó la immigració és una tercera part de la catalana i una cinquena part de la balear, i el seu PIB pc creix més".

 

5.a. A l'apartat 3 de l'Informe els autors ens diuen:

"Amb l’objectiu de poder respondre a determinades qüestions plantejades en apartats anteriors, es fa necessària una anàlisi detallada de la productivitat catalana, de la dinàmica de l’ocupació i dels seus salaris. A tal efecte, a continuació se centra l’atenció en un conjunt de subsectors de la indústria manufacturera i una bona part dels serveis mercantils".

I precisen:

"La ràtio de productivitat utilitzada és la que es denomina "productivitat aparent del factor treball", un recurs àmpliament usat en estudis econòmics, que assigna al factor treball la contribució d’altres factors (maquinària, tecnologia, etc.) a l’hora d’obtenir el valor afegit".

i, a més..., "s’ha optat per aportar, addicionalment, la productivitat per hora (treballada)", així com ... "una variable addicional rellevant en el context d’aquest informe (que) és el salari mitjà que cobren les persones contractades: els assalariats".

Tot plegat amb l'objectiu final de poder precisar que:

"De la comparació entre subsectors industrials (manufacturers, de fet) i de serveis se’n desprenen alguns aspectes que resulten significatius en matèria de productivitat, salaris i creació de llocs de treball".

 

b. Arribats a aquest punt, m'agradaria recordar, breument i, per tant, esquemàticament, els problemes que van assenyalar alguns economistes de Cambridge (Anglaterra) -bàsicament Joan Robinson i Piero Sraffa, però també Kaldor, Pasinetti o Garegnani (els postkeynesians/neoricardians)-, polemitzant amb Paul Samuelson i Robert Solow del MIT, i també Hahn o Bliss (els neoclàssics), situat al Cambridge de Massachusetts (EUA), en el que s'ha conegut com la "polèmica o controvèrsia dels Cambridge"[viii].

El nucli del debat era la mesura i el paper del capital dins dels models de producció i distribució de la renda neoclàssics, que per funcionar requerien poder mesurar el capital (K) com una mesura homogènia, la qual cosa -la possibilitat d'agregació del capital- era posada en qüestió pels economistes anglesos.(Després el debat es va fer més complex amb "el retorn de les tècniques" i la "reversió del capital", però ara això no ve al cas).

Eren dues visions oposades sobre la naturalesa del capital i de la distribució de la renda, que afectaven també, lògicament al significat de la productivitat (tant la PTF com la productivitat aparent del treball).

Una polèmica antiga, dels anys 50, 60 i 70 del segle passat, però que mai ha estat tancada ni consensuada pels economistes, els d'aleshores i els seus deixebles actuals. El resultat és que les qüestions fonamentals sobre la mesura del capital i la validesa lògica de la funció de producció agregada romanen, en essència, sense una resolució acceptada unànimement.

Com diuen Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005), "els participants en els debats de Cambridge-Cambridge, així com els autors que van tractar el problema de l'agregació, van concloure fa diverses dècades que la noció de funció de producció agregada no té cap fonament teòric. Una vegada que això va ser admès i acceptat (pels mateixos economistes del MIT), aleshores l'argument esgrimit en defensa de la funció de producció agregada va canviar: la qüestió de la validesa de la funció de producció agregada era només una qüestió empírica, és a dir, que mentre les funcions de producció agregades produïssin “bons” resultats en ser estimades estadísticament, no hi havia cap motiu per a deixar de fer-les servir. No obstant això, avui sabem per què les funcions de producció agregades poden donar lloc a resultats que es poden interpretar com a acceptables des del punt de vista teòric quan són estimades estadísticament, fins i tot no existint teòricament: no són més que aproximacions a la identitat comptable que relaciona el valor agregat (de la producció) amb la massa salarial i els beneficis".

 

c. Com dèiem, la controvèrsia de Cambridge sobre el capital afecta de ple la definició i la mesura de la productivitat del treball perquè mostra que, darrere d’una xifra aparentment tècnica, s’amaguen supòsits sobre la distribució de la renda i la valoració del capital que no són neutrals [ix].

Perquè l’aprofundiment del capital expliqui un augment de la productivitat, necessitem una mesura independent de K. Però, com van demostrar al Cambridge anglès, el valor del capital agregat (K) no es pot calcular sense conèixer la taxa de benefici (r). I la taxa de benefici, al seu torn, depèn de com es distribueix l’excedent entre salaris i guanys. La productivitat del treball hauria d’augmentar gràcies a un K/L més alt, però K es mesura utilitzant uns preus que reflecteixen la mateixa distribució que volem explicar. Per tant, la productivitat del treball deixa de ser una dada tècnica innocent: porta incorporada la correlació de forces entre capital i treball.

D'altra banda, la producció es mesura en termes reals, descomptant la inflació. Però, tal com va mostrar Sraffa, els preus relatius dels béns (i, per tant, el deflactor del PIB) varien amb la distribució de la renda. Un canvi en la taxa de salari real o en la taxa de benefici altera els preus relatius, la qual cosa modifica la mesura de la “producció real” encara que les quantitats físiques produïdes i les hores treballades no hagin canviat.

Així, un augment de la productivitat del treball pot ser un miratge estadístic causat per un canvi distributiu, no per una millora tècnica genuïna. Dit d'una altra manera, la productivitat del treball, per tant, no guarda una relació monòtona amb la taxa de benefici. No podem afirmar que “un major K/L sempre implica major productivitat del treball”, perquè el mateix K/L es pot associar a tècniques diverses segons la distribució de la renda entre salaris i beneficis.

La controvèrsia del capital ens obliga a concloure que:

·         La productivitat del treball no és una mesura purament tècnica, sinó que està contaminada per les relacions de propietat i la pugna entre salaris i beneficis.

·         Un augment de la productivitat laboral pot reflectir una millora tècnica, però també un canvi distributiu favorable als beneficis sense cap canvi físic rellevant.

·         Les polítiques que busquen augmentar la productivitat mitjançant l’“aprofundiment del capital” es basen en un concepte (el capital agregat) lògicament inconsistent i, per tant, poden estar mal orientades.

En definitiva, "la controvèrsia de Cambridge ens revela que la productivitat del treball és una construcció social i distributiva, no un termòmetre tècnic que puguem llegir de manera ingènua".

En conseqüència cal preguntar-se, perquè hi hagi un augment dels salaris cal que abans hi hagi un augment de la productivitat del treball? O, per contra, la productivitat del treball creixerà si abans hi ha hagut un augment dels salaris?

Com diu la Intersindical en la seva anàlisi de l'informe, fent servir exemples concrets: "els salaris no esperen la productivitat. Sovint és a la inversa. Els salaris alts forcen la productivitat".[x]

 

d. Sovint, el creixement de la productivitat laboral ha sigut una font de desconcert i resultats paradoxals per als economistes. Molts dels debats suggereixen que el col·lapse o el repunt del creixement de la productivitat estan relacionades amb el costat de l'oferta [xi].

La naturalesa de la relació causal entre el creixement econòmic i el progrés tecnològic ha sigut objecte de debat. La visió convencional, que segueix l'anàlisi pionera de Solow de 1957, sosté que el creixement està limitat per l'oferta i determinat per un progrés tecnològic exogen. La interpretació convencional de la Llei de Okun [xii]  és que existeix un límit de capacitat d'oferta. En altres paraules, si l'economia creix significativament per damunt del seu potencial, llavors la desocupació acabarà caient per davall de la taxa natural, i sorgiran pressions inflacionistes. Aquesta visió d'una restricció de l'oferta és la base de la taxa natural de desocupació o de la taxa de desocupació que no accelera la inflació (NAIRU).

Una visió alternativa, anterior a Solow, coneguda com la Llei de Kaldor-Verdoorn [xiii], posa l'accent en la importància dels factors relacionats amb la demanda a l'hora de determinar el progrés tecnològic i el creixement de la productivitat. Aquesta interpretació més keynesiana suggeriria que, per a aconseguir un determinat objectiu de desocupació, el creixement hauria de situar-se per damunt de la seua tendència en una magnitud determinada. La Llei de Okun s'ha mantingut relativament estable al llarg del temps, i no s'ha produït una disminució significativa en el valor del paràmetre des de la dècada de 1960. L'expansió de la demanda no condueix, necessàriament, directament a la inflació, ja que té un efecte cíclic positiu sobre la productivitat.

Kaldor (1966) va suggerir, seguint a Adam Smith, que l'augment de la productivitat laboral era conseqüència del creixement de la producció, i que això reflectia un procés de causalitat circular i acumulativa o de rendiments creixents a escala. Les lleis de Okun i Verdoorn interpretades d'aquesta manera impliquen que la noció d'un límit d'oferta relativament estable per a l'economia és, com a mínim, qüestionable, ja que els efectes cíclics i estructurals a llarg termini del creixement de la producció sobre la productivitat, que estan associats a les lleis de Okun i Verdoorn, també formen part de la història.

La interpretació keynesiana suggereix que tant la llei de Okun com la de Verdoorn impliquen una causalitat del creixement de la producció cap a la productivitat laboral, mentre que l'economia convencional suggeriria una causalitat inversa. En altres paraules, la llei de Okun és resultat de l'acumulació de mà d'obra, és a dir, la causalitat va de les variacions de la producció al mercat laboral i, d'ací, a la productivitat. En la mateixa línia, la llei de Verdoorn implica que un sistema que creix ràpidament es veu obligat a innovar per a mantenir el seu ritme. Aquesta formulació de les lleis de Okun i Verdoorn suggereix que la primera s'hauria d'interpretar com un efecte cíclic de la producció sobre la productivitat, mentre que la segona s'hauria de considerar un efecte estructural o de tendència. Se suposa que és el creixement potencial a llarg termini del PIB el que exerceix pressió sobre l'economia i força el procés de «destrucció creativa» associat al creixement de la productivitat.

En altres paraules, si l'expansió de l'economia —tant en els seus components cíclics com estructurals — condueix a un augment de la productivitat, llavors el límit de l'oferta es veu afectat per l'expansió de la demanda.

Els enigmes i les paradoxes de les quals parlàvem al principi desapareixen una vegada que es coneix que les lleis de Okun i Verdoorn expliquen el 87% de totes les variacions en la productivitat laboral. En altres paraules, els efectes cíclics i estructurals de les variacions en el creixement de la producció expliquen quasi tot el canvi en la productivitat laboral. Les variacions cícliques i estructurals i la tendència de la productivitat laboral són, en certa manera, endògenes a la política macroeconòmica. Sembla, doncs, que el reconeixement de la importància de les lleis de Okun i Verdoorn reforçaria un creixent escepticisme sobre la NAIRU i la mateixa noció d'un límit d'oferta rígidament fix per a l'economia, i que el canvi tècnic és el resultat, i no la causa fonamental, del creixement econòmic.

Aquesta anàlisi de les lleis de Okun i Verdoorn té importants implicacions per a les polítiques macroeconòmiques actuals. Així, sembla raonable suposar, donades les regularitats establertes, que, atès que la recuperació de l'última recessió ha sigut relativament feble en comparació amb altres recuperacions de la postguerra, la productivitat laboral acabarà alentint-se, més encara si l'economia entra en recessió o s'adapta a taxes de creixement més baixes en mitjana. De fet, això és una cosa que ja s'aprecia en l'evolució recent de la productivitat laboral.

 

6. En el capítol sobre els sectors subvencionats és on els autors fan una aportació més innovadora respecte als seus escrits anteriors, la qual crida immediatament l'atenció. Tanmateix, és plenament coherent amb els escrits esmentats i, també, amb la tesi final a la que pretenen arribar (i ho dic en un sentit positiu).

Ens diuen:

"... per sota d’un determinat nivell salarial, les aportacions a la seguretat social efectuades–pel treballador i per l’empresa– més els impostos directes i indirectes que paga el treballador, no cobreixen el cost dels serveis públics que el treballador i la seva família consumeixen. Això vol dir que la resta de la societat, la que cobra més, ha de compensar amb els seus impostos la diferència fiscal entre la contribució total d’aquest treballador i el que consumeix socialment. Es pot dir, doncs, que l’ocupació d’aquestes persones és subvencionada".

I que:

" ... la creació de llocs de treball amb salaris molt baixos no hagi de preocupar, sobretot perquè mantenir-los implica un esforç fiscal solidari per a la resta d’empreses i individus, de manera que un país que en creï massa esdevindrà insostenible econòmicament i posarà en risc la supervivència de l’estat del benestar".

Passant a definir,

" ... com a salari altament subvencionat aquell el perceptor del qual no arriba a cobrir els serveis socials que l’afecten més directament i l’oferta dels quals ha d’augmentar en proporció amb el nombre de beneficiaris; són els serveis socials que identifiquem amb la sanitat, l’ensenyament, la dependència, l’ordre públic i l’administració de justícia. ... quan en aquest informe es parla de salaris subvencionats es fa referència, de fet, a salaris altament subvencionats; tan subvencionats que l’informe arriba a la conclusió que cal qüestionar-ne o bé l’existència o bé la retribució. És a dir, són llocs de treball que o bé no haurien d’existir, o bé haurien d’estar retribuïts més generosament".

Aquí es podria parlar de si els serveis socials que es consideren són els que toquen, o bé si en sobra o en falta algun, per exemple l'habitatge.

 

A continuació estudien quins són els sectors que tenen salaris altament subvencionats, que representen un 35% de l'economia catalana, i estudien amb molt detall el turisme, els escorxadors de porcí i els repartidors a domicili.

 

7. Conclusions i propostes

A. L'informe, ens diuen els autors, intenta posar en relleu els motius del declivi (més gran que a Europa) que l’economia catalana ha patit les darreres dècades. Els orígens d’aquest greu problema semblen específics. Uns són fruit de les polítiques aplicades; uns altres, de les inaccions.

Tenint en compte la visió de la qual parteixen -de la que ja hem parlat abans- (i coneixent les coses que han publicat els tres autors principals de l'informe) no és d'estranyar que ens diguin:

"L’alentiment de la productivitat catalana i, per tant, del PIB per càpita i del benestar general, és fonamentalment fruit del creixement descontrolat de determinats sectors econòmics. ... sectors de molt baixa productivitat que, en créixer de manera desmesurada en volum d’ocupació, han encongit la resta de sectors de productivitat més alta, sobretot manufacturers".

Com a conseqüència, la dinàmica econòmica catalana no només no ha millorat significativament el nivell de vida dels catalans, sinó que, molts segments de la població catalana, particularment les classes populars, han vist com baixava el nivell de vida que tenien a principis del mil·lenni.

És més, els sectors econòmics que han crescut més, no només no han aportat més benestar, sinó que han restat recursos del sistema, i això ens ha empobrit com a societat. És el cas dels "sectors altament subvencionats" un concepte nou que introdueix l'Informe. És a dir, una part massa gran dels recursos dels catalans no s’ha orientat a incrementar el benestar de la societat; sinó que s’han orientat, i s’orienten encara, a afavorir sectors que tenen baixa productivitat, que subsisteixen i creixen gràcies a l’atracció de mà d’obra poc qualificada, i que, per tant, tiben a la baixa la mitjana tant de la renda per càpita com de la recaptació pública per càpita i, finalment, tensen els serveis públics.

Els perjudicis causats han estat considerables; i la regressió remarcable. La pèrdua de potència econòmica es tradueix també en la percepció ja generalitzada del deteriorament dels serveis públics bàsics, fet que hauria d’alertar sobre la urgència i la importància de les mesures que cal prendre.

 

B.- Ens avisen d'entrada que:

"L’abast d’aquest informe és el sistema productiu català i, en conseqüència, les mesures que s’hi detallen se centren en aquest àmbit de l’economia".

Fan una distinció entre accions correctives (quin objectiu principal aturar l’augment d’ocupació dels sectors subvencionats, tenint en compte que sostreuen una quantitat de recursos –públics i privats– que impedeixen la inversió en sectors més productius) i accions d'estímul que en general requeriran un període més llarg. No entraré a detallar totes les mesures que proposen (vegeu les pàgines 63 a 66 de l'informe), sinó aquelles que m'han cridat més l'atenció.

·         Es parla molt ràpidament de la necessitat de gestionat la immigració, un tema que, sens dubte requeriria un informe específic.

·         El mateix es pot dir pel que fa a les mesures que s'apunten per a una revisió de les polítiques d'ocupació.

·         Em sembla molt interessant i necessària la creació d'un Fons d'Inversió Públic. De fet, això no seria del tot nou, ja que entre 2007 i 2010 ja es va fer aquesta política per part de la Secretaria d'Indústria i Empresa de la Generalitat a través d'AVANÇSA (l'anterior EPLICSA) amb la inversió pública en empreses que es consideraven estratègiques. A partir del 2011, amb l'entrada del nou govern de CiU amb el president Mas, Avançsa es va integrar a ACCIÓ i l'estratègia iniciada en el govern anterior va quedar molt minvada.

·         Crec que caldria anar amb molt de compte en les rebaixes fiscals per atreure talent i amb elevar el mínim exempt de l'impost de patrimoni o de l'impost de les grans fortunes. Particularment no ho comparteixo. Estic més d'acord amb les campanyes de Gabriel Zucman i altres contra els paradisos fiscals i per aconseguir que els multimilionaris paguin realment impostos [xiv].

 

Notes

[i] És possible que alguns els qualifiquin d'arriscats, altres potser de temeraris, altres potser, fins i tot, de pretensiosos; però, que hi farem, reconec que m'agrada molt el menjar picant. Faig, doncs, els comentaris, sense cap pretensió, ni una, de tenir la raó o de donar lliçons a ningú (només faltaria), sinó simplement per obrir una mica més l'àmbit del debat.

[ii] Roig, X., Cuadras, X., Guinjoan, M., Puig, M., Galí, J., López Casasnovas, G., Ventura, J. (2026). En Goula, J. (2026) fa un molt bon resum de l'informe i apunta algunes crítiques que se li podrien fer.

[iii] Vegeu Kallis, G., Hickel, J., O'Neill, D.W, Jackson, T., Victor, P.A, Raworth, K., Schor, J. B., Steinberger, J. K., Ürge-Vorsatz, D. (2025). Schmelzer, M., Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022); Parrique, T. (2026). Un resum no acadèmic del tema a Horn, A. J. (2026).

[iv] Parrique, T. (2026); Kallis, G., Hickel, J., O'Neill, D.W, Jackson, T., Victor, P.A, Raworth, K., Schor, J. B., Steinberger, J. K., Ürge-Vorsatz, D. (2025).

[v] Mau, S.(2026)

[vi] Intersindical, (2026).

[vii] Entre altres vegeu Stiglitz, J. E., Sen, A., Fitoussi, J. P. (2013); Stiglitz, J. E., Fitoussi, J. P., Durand, M., (2018); United Nations (2026).

[viii] Harcourt, G. C. (2022), es considerat el llibre de referència i la millor reconstrucció del debat. Vegeu també Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005), un article molt complet i rigorós en mexicà.

[ix] Vegeu també Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005).

[x] Intersindical, (2026).

[xi] Vegeu per aquest apartat Jeon, Y., Vernengo, M., (2008); Paternesi Meloni, W., (2024).

[xii] La llei de Okun estableix que si l'economia creix per damunt de la taxa de creixement potencial, la desocupació descendirà, però de manera menys que proporcional, ja que la productivitat és procíclica.

[xiii] La llei de Kaldor-Verdoorn suggereix que el creixement de la productivitat és una funció de la taxa de creixement de la producció manufacturera. Una versió més àmplia indicaria que el creixement de la productivitat és resultat del creixement de la producció total.

[xiv] Zucman, G. (2026). En aquest sentit, són també importants els comentaris fets sobre aquest tema de la fiscalitat per la Intersindical (2026).

 

Referències

- Felipe, J., McCombie, J. S. L. (2005): "La función de producción agregada en retrospectiva". Investigación Económica, vol. 64, núm. 253, p. 43-88. (https://ru.dgb.unam.mx/items/f1a14f9f-903d-4441-bfdb-25ee27008e43).

- Goula, J., (2026): "Catalunya: diagnosi alarmant d'una economia malalta" a Vilaweb, 19 de maig, (https://www.vilaweb.cat/noticies/catalunya-diagnostic-alarmant-duna-economia-malalta/).

- Harcourt, G. C. (2022): Some Cambridge Controversies in the Theory of Capital. Cambridge University Press. Edició del 50è aniversari. (L'edició original és de 1972).

- Horn, A. J.. (2026): "Climate Collapse Is Not an Accident", Simplifying Socialism Substack, February, 14 (https://simplifyingsocialism.substack.com/p/climate-collapse-is-not-an-accident)

- Intersindical, (2026): L'Informe Fènix: les dades són importants, el marc ideològic, també. https://laintersindical.cat/linforme-fenix-les-dades-son-importants-el-marc-ideologic-tambe/

- Jeon, Y., Vernengo, M, (2008): Puzzles, Paradoxes, and Regularities: Cyclical and Structural Productivity in the USA (1950-2005), Review of Radical Political Economics 2008 40: 237 originally published online 20 June 2008 (http://rrp.sagepub.com/content/40/3/237).

- Kaldor, N., (1966): 1989. Causes of the slow rate of economic growth in the United Kingdom. In The essential Kaldor, ed. F. Targetti and A. P. Thirlwall. London: Duckworth.

- Kallis, G., Hickel, J., O'Neill, D.W, Jackson, T., Victor, P.A, Raworth, K., Schor, J. B., Steinberger, J. K., Ürge-Vorsatz, D.. (2025): "Post-growth: the science of wellbeing within planetary boundaries". The Lancet Planetary Health, Vol. 9, Issue 1. https://www.thelancet.com/journals/lanplh/article/PIIS2542-5196%2824%2900310-3/fulltext

- Mau, S..(2026): "Una defensa materialista del pensament utòpic", Catarsi Magazin, 21 de maig, https://catarsimagazin.cat/una-defensa-materialista-del-pensament-utopic/

- Parrique, T. (2026). La science de la post-croissance. Actes Sud Éditions.

- Paternesi Meloni W., (2024): Okun vs. Verdoorn: distinguishing between cyclical and structural effects of output on productivity. Econ Polit 41, 295–325, (https://link.springer.com/article/10.1007/s40888-024-00334-1)

- Roig, X., Cuadras, X., Guinjoan, M., Puig, M., Galí, J., López Casasnovas, G., Ventura, J. (2026). Informe Fènix https://www.informefenix.cat/

- Schmelzer, M., Vetter, A., & Vansintjan, A. (2022). The Future is Degrowth: A Guide to a World Beyond Capitalism. London: Verso.

- Stiglitz, J. E., Sen, A., Fitoussi, J. P. (2013): Medir nuestras vidas: Las limitaciones del PIB como indicador de progreso. Barcelona: RBA Libros. (Informe de la Comissión sobre la Medida del Rendimiento Económico y el Progreso Social)

- Stiglitz, J. E., Fitoussi, J. P., Durand, M., (2018): For Good Measure: Advancing Research on Well-being Metrics Beyond GDP, OECD Publishing.

- United Nations (2026): Counting What Counts. A Compass of Progress for People and Planet. REPORT OF THE SECRETARY- GENERAL'S INDEPENDENT HIGH-LEVEL EXPERT GROUP ON BEYOND GDPCounting (https://www.un.org/sites/un2.un.org/files/high-level_expert_group_on_beyond_gdp_final_report.pdf)

- Zucman, G. (2026): Por qué los multimillonarios no pagan impuestos sobre la renta y cómo vamos a ponerle fin, Anagrama.