Els economistes hem fet els càlculs: el «creixement» és una estratègia condemnada al fracàs; hi ha una alternativa millor.

Olivier De Schutter, Joseph Stiglitz, Jayati Ghosh, Thomas Piketty, Kate Raworth i Jason Hickel

El nostre full de ruta ha estat elaborada per experts de tot el món, des d'agències de l'ONU fins a moviments de base. Fem una crida als líders polítics de tots els nivells perquè la facin servir.

Dimecres, 10 de juny de 2026

Vivim en una era d'escassetat fabricada. En un món més ric que mai, aproximadament una desena part de la població mundial continua vivint en la indigència extrema. Milions de persones no poden permetre's menjar suficient, un habitatge digne o atenció sanitària bàsica, mentre que una minúscula minoria acumula riquesa i poder sense precedents. Al mateix temps, les sequeres, els grans incendis, les inundacions i les onades de calor ens recorden que les nostres economies estan portant al planeta més enllà dels seus límits.

No es tracta de crisis aïllades. Són símptomes d'un model econòmic que ha arribat al final del camí. La pobresa i la desigualtat no són accidents; són conseqüències previsibles de les decisions polítiques: com dissenyem els sistemes fiscals, regulem els mercats laborals, valorem les cures, estructurem els serveis públics i decidim quines necessitats i quines veus importen. És fonamental assenyalar que, si els governs poden fabricar la pobresa, també poden desmantellar-la.

Durant dècades, la recepta va ser senzilla: fer créixer l'economia i la pobresa desapareixeria gradualment. Però la promesa que el creixement econòmic «beneficiaria a tots» no s'ha complert. Mentre que els ingressos nacionals augmentaven, els salaris s'estancaven, el treball es tornava més precari i es retallaven els serveis públics. En el cim, les fortunes es van disparar; en la base, les famílies van recórrer als bancs d'aliments. El creixement s'ha desvinculat de la prosperitat compartida.

També s'ha tornat ecològicament insostenible. Ens estem acostant a una «Terra hivernacle», on l'augment de les emissions i la pèrdua de biodiversitat estan desestabilitzant les condicions que sustenten la vida humana. Al voltant del 92% de l'excés d'emissions globals de carboni pot atribuir-se al nord global, i el 10% més ric de la població és responsable de gairebé la meitat de les emissions globals, mentre que les persones en situació de pobresa són les primeres a sofrir les males collites i l'augment dels preus dels aliments. Un model econòmic que depèn d'una expansió sense fi en un planeta finit no sols és injust; és perillós.

Molts països de baixos ingressos continuen necessitant creixement per a construir carreteres, hospitals, escoles, energies renovables i ocupacions dignes. Però la via dominant cap al creixement —basada en l'extracció de recursos, la mà d'obra barata i dòcil, la dependència de les exportacions i l'augment del deute— ha agreujat la desigualtat i degradat el medi ambient. La veritable pregunta avui no és si el creixement continua, sinó quin tipus d'economies estem construint, a qui serveixen i si permeten que tots visquin amb dignitat dins dels límits planetaris.

Per això ens hem unit per a desenvolupar i donar suport al «full de ruta per a erradicar la pobresa més enllà del creixement». El full de ruta ofereix una sèrie d'alternatives sobre com anar més enllà de l'estret enfocament de «creixement-impostos-transferències» que ha marcat la política durant dècades. No es tracta d'un pla elaborat per un grapat d'experts. És exactament el contrari: durant divuit mesos, més de 400 persones —agències de l'ONU, governs nacionals, experts acadèmics, organitzacions de la societat civil, sindicats, actors de l'economia social i solidària i moviments de base, tant del nord com del sud del planeta— han treballat per a respondre a una pregunta senzilla: com podem eliminar la pobresa i reduir les desigualtats sense considerar el creixement del PIB com la condició principal per al progrés? Més de 350 signants han apostat pel pla, entre ells Jean Drèze, Pavlina Tcherneva, Tim Jackson, Bhumika Muchhala, Julia Steinberger, Ndongo Samba Sylla i Timothée Parrique.

No estem d'acord en tots els detalls de les polítiques. Però ens uneix la convicció que les nostres economies han de redissenyar-se entorn del compliment dels drets i el benestar col·lectiu dins dels límits planetaris, en lloc de maximitzar la producció a qualsevol preu. Els drets humans no són aquí una qüestió secundària; són el principi organitzatiu que regeix com mesurem el progrés, establim prioritats i resolem les disjuntives. La protecció social i els serveis públics són essencials, però no poden compensar indefinidament unes economies que, per la seva pròpia naturalesa, generen salaris de pobresa, ocupacions precàries i habitatges inassequibles.

Hem de canviar les regles des del principi. Això significa, per exemple, treball decent i garanties d'ocupació, salaris dignes i una remuneració justa, sindicats més forts i democràcia en el lloc de treball, la lluita contra la discriminació i la valoració del treball de cures remunerat i no remunerat del qual depenen les nostres societats. Significa invertir en la infància, l'habitatge, la salut, l'educació i el transport a través d'una prestació pública universal. Significa el control públic dels actius estratègics, l'orientació creditícia per a dirigir la inversió cap a prioritats socials i ecològiques, i el suport al desenvolupament de l'economia social i solidària.

Dur a terme aquesta visió implica canviar les regles de l'economia global. Avui dia, es renya als governs del Sud global per no fer prou per a combatre la pobresa, mentre es veuen sotmesos a sancions unilaterals, acords comercials restrictius, intercanvis desiguals i càrregues de deute arrelades en segles de conquesta colonial. Al voltant de 3.400 milions de persones viuen en països que gasten més en el servei del deute que en sanitat o educació. Mentrestant, les cadenes de subministrament globals permeten una vasta transferència neta de mà d'obra i recursos del Sud al Nord. La solidaritat internacional és, per tant, una obligació legal i moral basada en la realitat històrica que molts països rics van construir la seva riquesa empobrint al Sud, a través de patrons d'extracció que continuen avui dia sota noves formes. Una transició justa més enllà del creixement ha d'incloure la justícia en matèria de deute, més cooperació Sud-Sud, finançament climàtic reparador i suport als nivells mínims de protecció social universal, arrelats en els principis de no dominació i autodeterminació, de manera que els països puguin traçar els seus propis futurs econòmics sobirans.

Igualment crucial és qui arriba a donar forma a aquesta transició. Amb massa freqüència, les polítiques que afecten les persones en situació de pobresa es dissenyen sense elles —i a vegades en contra seva—. Quan els sistemes de benestar es construeixen entorn de la sospita, les sancions i les condicions humiliants, agreugen l'estigma i dissuadeixen a les persones de reclamar els seus drets. Els qui viuen en la pobresa saben millor que ningú com poden fallar els sistemes en la pràctica. La seva experiència ha de guiar el disseny, la implementació i el seguiment de les estratègies contra la pobresa, des dels ajuntaments fins als parlaments i els fòrums internacionals.

No partim de zero. A tot el món, les lluites indígenes, l'organització feminista, els sindicats i els moviments per la justícia climàtica estan defensant i construint futurs alternatius basats en la cura col·lectiva i els drets territorials. Noves coalicions d'Estats estan impulsant noves visions de la governança econòmica global, i els governs estan experimentant amb estratègies contra la pobresa basades en els drets, assemblees ciutadanes i la creació de riquesa comunitària. L'ONU i molts socis estan explorant indicadors «més enllà del PIB» i noves institucions, com un panell internacional sobre la desigualtat, per a ajudar a traçar aquest canvi.

El nostre full de ruta es basa en aquests esforços, els connecta i els impulsa encara més. L'oferim ara com a punt de referència comuna per als qui es neguen a acceptar que la pobresa i el col·lapse ecològic siguin el preu a pagar per com definim actualment el “èxit” econòmic. Els governs i les institucions multilaterals tenen una elecció: continuar apostant per un model fallit que anteposa el creixement o comprometre's a erradicar la pobresa transformant les regles econòmiques que la produeixen.

La pobresa és fabricada. Aquesta és la mala notícia —i la bona notícia—. El que s'ha fabricat pot desmantellar-se i substituir-se. Posem sobre la taula opcions concretes, totes recolzades per perfils de polítiques detallats que exposen les proves, els passos per a la seva implementació i exemples del món real. Fem una crida als líders polítics de tots els nivells perquè les utilitzin, escoltin els més afectats i considerin la fi de la pobresa, la reducció de les desigualtats i la realització efectiva dels drets humans com la mesura per la qual ha de jutjar-se la política econòmica.

 

Olivier De Schutter és president de New Economies for Eradicating Poverty; Joseph Stiglitz és premi Nobel d'Economia; Jayati Ghosh és professora d'Economia en la Universitat de Massachusetts Amherst; Thomas Piketty és professor d'Economia a l'Escola d'Economia de París; Kate Raworth és economista en l'Institut de Canvi Ambiental de la Universitat d'Oxford; Jason Hickel és economista polític i professor en la Universitat Autònoma de Barcelona.

Traduït de The Guardian: https://www.theguardian.com/commentisfree/2026/jun/10/economists-maths-growth-doomed-strategy-un-agencies-political-leaders