L'objectiu de l'esquerra no ha de ser simplement ocupar l'Estat, sinó transformar-lo: convertir-lo en un vehicle per al poder col·lectiu dels treballadors, en lloc d'un escut per al capital. Només llavors el socialisme podrà ser una mica més que una plataforma política o un projecte parlamentari, i convertir-se en un moviment viu i democràtic.

 

El socialisme contra l'Estat

Per Grace Blakeley

4 de desembre de 2025

Per a garantir que cap futur govern socialista sigui soscavat per la classe dirigent britànica immediatament després que assumeixi el poder, necessitem construir estructures de poder social més àmplies capaces de sostenir-lo.

Des que existeix el socialisme a la Gran Bretanya, aquest s'ha definit pels desacords sobre el paper de l'Estat. Des dels inicis del Partit Laborista, passant per l'acord de postguerra i l'auge del neoliberalisme, els socialistes han debatut si l'Estat capitalista es podria fer servir alguna vegada per a construir el socialisme. La qüestió s'ha tornat encara més urgent des de la derrota dels projectes electorals socialistes democràtics de la dècada de 2020, la qual cosa ha tornat a plantejar la qüestió de si és possible una via parlamentària cap al socialisme.

Els liberals veuen a l'Estat com un aparell neutral: les institucions governamentals són eines que poden ser utilitzades per qualsevol que ocupi un càrrec. Marx va escriure en el Manifest Comunista que l'Estat no era «més que un comitè per a gestionar els assumptes de la burgesia». Més tard, els teòrics marxistes van desenvolupar una teoria més subtil del poder estatal. Gramsci va argumentar que el poder estatal no es limitava a les institucions estatals formals, sinó que s'estenia també a la societat civil. El teòric marxista grec Nicos Poulantzas es va basar en la teoria de l'Estat de Gramsci per a argumentar que l'Estat no és ni una eina neutral ni un simple instrument del capital: en canvi, és una relació social.

Poulantzas va argumentar que l'Estat no és simplement un lloc preexistent de contesa política, sinó que està constituït per les lluites entre classes. Reflecteix i reprodueix l'equilibri de forces de classe dins de la societat. Els resultats polítics no els decideix el partit que controla el govern, sinó que són determinats per l'equilibri de poder entre el treball i el capital, entre els ciutadans organitzats i l'Estat, i entre les diferents branques del mateix Estat.

Aquesta idea ens ajuda a comprendre per què els governs socialistes es veuen tan sovint acorralats, ja sigui per les normes fiscals, la disciplina del mercat de bons, els tractats internacionals, la inèrcia de la funció pública, l'hostilitat dels mitjans de comunicació o la vaga de capital. Aquests obstacles són expressions del desequilibri de poder de classe dins d'una societat capitalista: sense una base organitzada, ni tan sols un govern socialista pot fer front a buròcrates, inversors i líders empresarials fortament organitzats. Llevat que pugui construir aquesta base, qualsevol govern socialista es veurà obligat a gestionar el capitalisme en lloc de transformar-lo.

L'experiència de l'esquerra laborista entre 1945 i 2019 va demostrar repetidament aquest dilema. Cada vegada que el Partit Laborista ha intentat reformar el capitalisme sense qüestionar l'equilibri de poder subjacent, el resultat ha sigut la capitulació o la derrota. El govern de Attlee va construir l'estat del benestar i va nacionalitzar indústries clau, però va deixar el control de la inversió i la producció en gran manera en mans privades. En la dècada de 1970, Wilson va capitular davant la pressió exercida pels mercats financers. I el projecte de Corbyn —potser l'experiment socialista més audaç en dècades— va ser sufocat pel poder arrelat del capital abans que pogués arribar al poder.

L'experiència del Partit Laborista en el poder il·lustra perfectament les limitacions de la visió keynesiana que els socialistes podrien ser millors gestors tecnocràtics dels Estats capitalistes que els de la dreta. Els governs d'esquerra podrien frenar els alts i baixos del cicle econòmic, garantir la inversió i l'ocupació a llarg termini i mantenir baixa la inflació plantant cara als capitalistes individuals i actuant en interès del capital en general o, com solen dir els socialdemòcrates, en «interès nacional».

Aquesta estratègia es basava en un lideratge laborista que era en certa manera independent dels interessos de classe de la seva base. El partit i l'Estat s'havien d'aïllar de les demandes maximalistes de la classe obrera organitzada, limitant la democràcia en tots dos. Les indústries de propietat pública, per exemple, eren gestionades per tecnòcrates en lloc de pels mateixos treballadors, cosa que significava que la majoria de la gent sentia poca inclinació per les indústries nacionalitzades (excepte el servei nacional de salut). Així, quan es van vendre, pocs van sentir la necessitat de defensar-les.

Quan va sorgir un poderós moviment neoliberal sota el mandat de Thatcher, l'escassa capa de tecnòcrates d'esquerra dins de l'Estat britànic no va ser rival per a aquest projecte revolucionari. Els miners van fer tot el possible per lluitar contra el thatcherisme, però no van rebre la solidaritat suficient de la resta de l'esquerra britànica. Per a molta gent, la socialdemocràcia —tan centralitzada i escleròtica com s'havia tornat— no semblava un projecte que valgués la pena salvar, encara que molts van lamentar més tard no haver-se donat compte abans del profund canvi que el thatcherisme permetria.

El corbynisme va sorgir en un context social radicalment diferent. Quan Corbyn va arribar al poder, el moviment obrer havia sigut derrotat i l'esquerra es trobava en un estat de declivi permanent. La seva victòria es va deure més a la sort i al fet que el seu oponent va subestimar el seu suport, que al poder d'un moviment socialista de masses al Regne Unit. Corbyn era conscient dels problemes que havien afectat els anteriors governs socialdemòcrates i va tractar de reconstruir l'esquerra britànica de dalt a baix. Això sempre seria un repte, i la majoria dels que es van afiliar amb entusiasme al Partit Laborista després de la victòria de Corbyn mai es van organitzar ni es van mobilitzar adequadament. Com a resultat, el corbynisme va continuar sent feble i excessivament desequilibrat, per la qual cosa no va poder resistir l'envestida a la qual es va enfrontar en 2019.

La lliçó de la socialdemocràcia britànica no és que l'esquerra hagi d'abandonar la política electoral, sinó que ha de situar-la dins d'una estratègia més àmplia per a construir poder fora de les institucions estatals formals. Guanyar les eleccions s'ha de considerar com un moment dins d'un procés de transformació més llarg, que s'arrela en els llocs de treball, les comunitats i els carrers. Un govern socialista ha d'estar sostingut per un poder popular organitzat prou fort per a enfrontar-se al capital en múltiples fronts.

Això significa enfortir els sindicats i la negociació col·lectiva, ampliar la propietat pública i el control democràtic sobre les indústries clau, i construir institucions de democràcia participativa en tots els nivells. Significa garantir que les polítiques —des de l'estratègia industrial fins a la transició climàtica— es dissenyen per a fomentar el control dels treballadors i les comunitats, en lloc de reproduir l'estructura autocràtica del capital. En resum, significa utilitzar l'Estat per a construir el moviment que sostindrà el socialisme.

Ací és on el treball de la teòrica marxista canadenca Ellen Meiksins Wood cobra importància. En el seu llibre Democracy vs. Capitalism (Democràcia contra capitalisme), sosté que, en el capitalisme altament centralitzat i autoritari d'avui dia, el socialisme s'ha convertit en sinònim de democràcia. Sota el capitalisme, la democràcia es limita a l'esfera política, mentre que la producció continua sent una dictadura del capital. La democràcia genuïna requereix estendre els principis democràtics a la mateixa economia: donar als treballadors el control sobre la producció, a les comunitats el control sobre la inversió i als ciutadans la propietat col·lectiva dels recursos dels quals depèn la seva vida. Sovint penso en aquesta cita d'un debat en la Cambra dels Comuns sobre el Pla Lucas (un document redactat pels treballadors organitzats de Lucas Aerospace en 1976):

Els delegats sindicals van tardar tres anys a reunir-se amb la direcció per a discutir el pla corporatiu, perquè estaven desafiant la naturalesa jeràrquica de la nostra societat, segons la qual els caps prenen les decisions i els treballadors les accepten, i ai dels treballadors que qüestionin aquestes decisions i tal vegada, fins i tot, en proposen altres que són millors.

Aquesta visió del socialisme com a democràcia radical es considera sovint utòpica. De fet, és estratègica. Només democratitzant les institucions econòmiques i polítiques podrem afermar el poder dels treballadors i erosionar el domini estructural del capital. Només construint una veritable democràcia podrem garantir que una massa crítica de persones se sumi al projecte socialista. Un govern socialista que no doni prioritat a la construcció del poder popular aviat es trobarà amb les mans lligades. Un que tingui èxit no sols canviarà la política actual, sinó que crearà les condicions perquè el socialisme sigui molt més difícil de revertir en el futur.

L'Estat britànic planteja reptes particulars a aquest projecte. Es tracta d'un conjunt d'institucions arcanes creades per a gestionar l'imperi i mitjançar en els conflictes de classe a favor del capital. Per tant, qualsevol intent seriós de transformació democràtica requerirà una confrontació amb els fonaments institucionals de l'Estat, amb reformes com l'eliminació de vestigis feudals com la Cambra dels Lords, la democratització del banc central i la descentralització del poder polític. A llarg termini, l'objectiu ha de ser sostreure el poder als polítics i funcionaris públics i redistribuir-lo entre els treballadors i les comunitats.

L'emocionant d'aquesta concepció del socialisme és que no requereix que tota la nostra organització s'orienti entorn de les eleccions. Les eleccions van i venen en funció de decisions arbitràries preses per polítics que no rendeixen comptes, enfrontant a partits polítics que serveixen a diferents faccions del capital d'una manera que limita rígidament els termes del debat. Emmarcar totes les nostres ambicions entorn d'un procés electoral liberal profundament avariat és una recepta per a la desil·lusió i la desesperació; n'hi ha prou amb preguntar a qualsevol que hagués dipositat totes les seves esperances en la victòria de Corbyn en 2019.

Però si entenem el socialisme com un procés a llarg termini destinat a democratitzar l'Estat i la societat civil, pots començar avui mateix. Ja sigui organitzant-te per a desafiar l'autoritat del teu cap en el treball, sortint al carrer per a protestar contra polítiques injustes o organitzant a la teva comunitat per a crear una empresa energètica local i democràtica, estàs participant i enfortint aquest projecte. Simplement en desafiar la idea que les decisions les prenen els que estan en el cim, els que governen en «interès nacional», estem afeblint la legitimitat del sistema oligàrquic, centralitzat i autoritari sota el qual vivim. I quan demostrem que es pot desafiar aquesta autoritat il·legítima i que es poden construir alternatives, reforcem la determinació dels qui s'han compromès a construir un món nou i millor.

Aquesta tasca no es pot aconseguir des de Westminster. Exigeix un moviment capaç de remodelar l'Estat des de baix. L'objectiu de l'esquerra no ha de ser simplement ocupar l'Estat, sinó transformar-lo: convertir-lo en un vehicle per al poder col·lectiu dels treballadors, en lloc d'un escut per al capital. Només llavors el socialisme a la Gran Bretanya podrà ser una mica més que una plataforma política o un projecte parlamentari, i convertir-se en un moviment viu i democràtic.

 

Grace Blakeley és economista, manté un bloc a Substack i és redactora de Tribune. El seu darrer llibre és Vulture Capitalism.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2025/12/socialism-against-the-state