Antoni Soy-Professor de la Universitat de Barcelona
11 de juliol de 2020
Amb l’anunci de la marxa de Nissan i les seves
importants repercussions sobre els treballadors (uns 25.000 amb
les empreses que en depenen), sobre les empreses subcontractades
o/i proveïdores, sobre la indústria, la producció, les inversions,
les rendes i l’economia catalana en el seu conjunt, ha tornat a
primer pla la necessitat que el país tingui una política industrial
estratègica i activa (cosa que, malauradament, només passa quan
s’està davant d’una crisi com aquesta).
De
fet, des de l’economia predominant, especialment a partir dels
inicis del neoliberalisme als anys 1980, i preconitzada i
imposada per la Unió Europea (UE), s’ha proposat una política
industrial passiva i incondicionada, anomenada horitzontal,
creient que el mercat anirà solucionant tots els problemes que
vagin apareixent i que l’única cosa que cal fer és establir un marc
competitiu (passivament) per a les empreses. Aquesta és la línia
de política industrial, amb alguna excepció temporal que ha tingut
moltes dificultats, que s’ha seguit a Espanya, i també a
Catalunya. “La millor política industrial és la que no existeix”, va
dir el Sr. Solchaga (ministre d’Indústria “socialista”) a
principis dels 1980, i des d’aleshores tant la dreta com la
“suposada” esquerra s’han dedicat a privatitzar les principals
empreses industrials que haurien pogut jugar el paper de motors del
sector. Al mateix temps, el sistema financer va abandonar la
indústria per a dedicar-se als negocis especulatius en els mercats
financers i els sectors turístic i immobiliari.
Hi
ha, però, una altra política industrial possible: estratègica,
activa, amb plans d’inversió i de participacions en el capital
selectius i condicionats (anomenada vertical) que, com han
demostrat diferents autors, ha de ser necessàriament
intervencionista i planificada. I així va ser (i és) al Regne
Unit (i a quasi tots els altres països europeus), als EUA i a la
majoria de països asiàtics que s’han desenvolupat més recentment.
Això implica la possibilitat d’ajuts d’estat, utilització
selectiva de les compres públiques, recerca i innovació públiques o
nacionalitzacions totals/parcials en aquelles
empreses/sectors que es consideren de caràcter estratègic o
fonamental per al país, per tal de mantenir les inversions, els
llocs de treball i la viabilitat de les empreses. Evidentment, és
important establir les maneres, més democràtiques i compartides,
de participació en l’organització i gestió d’aquestes
actuacions.
Aquest
tipus de política industrial està prohibida, o molt limitada, per
la normativa de la UE, encara que alguns països del Nord,
especialment Alemanya i els seus lands (i algunes regions
en altres països), no hagin deixat de practicar-la. I actualment,
amb la crisi de la Covid, les normes sembla que s’han relaxat, com es
pot veure amb les ajudes d’estat que es permeten a algunes
empreses aèries (Lufthansa, Alitalia), o del sector sanitari o
l’aprovació d’un fons alemany de 500 bilions d’euros (la meitat del
PIB espanyol) amb aquesta finalitat. Fins a quin punt es permetrà
fer això a Espanya o Catalunya tenint en compte el paper geopolític
que sembla que tenim assignat com a receptors de turistes i
jubilats dels països del Nord d’Europa?
Crisi econòmica i pandèmia: possibles alternatives
És possible d'utilitzar la crisi per donar la prioritat al
manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria de la
població? Quin tipus d'enfocament econòmic i quines forces socials es
necessiten per implementar-lo
25 de juny de 2020
La pandèmia de la COVID-19 ha fet parar el
funcionament «normal» de l’economia mercantil capitalista. El que ha
continuat funcionant ha estat gràcies a les mesures preses pels estats:
bàsicament un cert manteniment dels ingressos via l’atur parcial que
suposen els ERTOs, i els préstecs garantits i altres ajudes a les
empreses i autònoms que, almenys teòricament, haurien de compensar les
pèrdues en la seva xifra de vendes i la seva rendibilitat. I també per
la Unió Europea (UE), mitjançant un fons de garantia per crèdits del
Banc Europeu d’Inversions (BEI), un fons de reassegurança (SURE) a les
suspensions d’ocupació o reduccions de jornada, una línia de crèdit
temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència (MEDE) per
mesures sanitàries relacionades amb la pandèmia, i sobretot, la
intervenció del Banc Central Europeu (BCE) per a comprar deute públic i
privat en el mercat secundari (fins ara per 1,5 bilions d’euros), és a
dir que el BCE els hi recompra als bancs privats després que aquests
l’hagin comprat inicialment, ja que el BCE no el pot comprar
directament. A més, ara la Comissió Europea (CE) ha proposat un Fons de
Recuperació de 750 bilions d’euros que veurem com acabarà després del
llarg procés de negociació que li espera en el marc de la UE.
És a dir, els estats i la UE, el sector públic en definitiva, ha
substituït temporalment al mercat com a font de finançament i com a
forma de funcionament de l’economia. Una espècie de «socialisme» de la
que no s’ha d’oblidar la seva naturalesa real i verdadera: no hi ha, en
general, intervenció sobre la producció de béns i serveis (com sí que
passa quan hi ha una guerra o en una societat que estigui realment en
transició al socialisme) sinó que del que es tracta és de preservar
l’economia capitalista de mercat amb una certa «congelació» de
l’economia. No es tracta de modificar res essencial del funcionament de
l’economia capitalista, sinó de mantenir tot el que sigui possible en
espera que es pugui tornar a la «normalitat» com més aviat millor. Per a
la gran majoria de països capitalistes del que es tractaria, si fos
possible, és de mantenir aquesta situació de tutela de l’estat sobre
l’economia, el que alguns han anomenat «socialisme de congelació»,
durant el menor temps possible. Des d’aquest punt de vista, el que es
voldria és que un cop hagi passat l’amenaça sanitària, s’hagin pogut
preservar els ingressos per tal que torni el consum, les empreses puguin
vendre i recuperar els seus nivells d’activitat i els seus marges de
benefici. Aquesta dinàmica potser podria funcionar si la crisi sanitària
hagués estat curta però, des del moment que s’ha allargassat, aquesta
«congelació» de l’economia no evita la degradació de les oportunitats
que es pugui recuperar ràpidament, tal com es preveu per part de la
major part dels organismes internacionals públics (el darrer l’OCDE) i
també dels centres de predicció privats.
En la situació actual, la crisi econòmica segueix la seva pròpia
dinàmica autònoma. Des del punt de vista de l’oferta, les restriccions
que afecten tant al treball com a les cadenes de proveïdors acaben per
fer reduir la capacitat de producció de les empreses, i mentrestant
alguns sectors romanen en «estat de confinament» de forma duradora
(turisme, restauració, espectacles, cultura, …). I malgrat les ajudes de
l’estat o la UE que s’han esmentat abans, l’impossibilitat, total o
parcial, de vendre els productes i els serveis persistirà durant un
temps que afectarà la rendibilitat de moltes empreses que hauran de
plegar o d’ajustar la seva oferta a aquesta nova situació per a intentar
mantenir una rendibilitat mínima. Preocupades, doncs, per la seva
supervivència, les empreses deixaran d’invertir, la qual cosa afectarà,
sens dubte, al nombre de treballadors de la plantilla, ja que es veuran
obligades a fer ajustos de disminució de l’ocupació per a mantenir una
mínima rendibilitat. Al mateix temps, des del punt de vista de la
demanda, i vista la situació d’incertesa existent, res fa pensar que les
famílies gastaran ràpidament el que han estalviat durant aquests mesos
de confinament, i moltes d’elles hauran vist disminuir els seus
ingressos malgrat les ajudes rebudes en els casos d’atur parcial per
ERTOs, i tenint en compte que l’atur global augmentarà de forma
important, tal com ha previst, entre d’altres, l’Organització
Internacional del Treball (OIT). S’entrarà en una època en què les
famílies es veuran forçades a estalviar i en conseqüència, molt
probablement, la demanda de consum de béns durables i de certs serveis
continuarà essent baixa per força temps.
Aquest doble xoc, de l’oferta i de la demanda, ens pot conduir de
forma ràpida a una crisi duradora en què les empreses intentaran
sobreviure i reconstituir els seus marges de vendes i de beneficis i
faran ajustos. Baixarà la demanda d’inversió en mitjans de producció i
béns d’equip i en l’àmbit de l’ocupació augmentaran els acomiadaments.
Això disminuirà els ingressos de les famílies, reduirà més els nivells
de la demanda i conduirà a menys inversions, fallides d’empreses i més
acomiadaments. El bucle d’una veritable crisi econòmica. L’economia
capitalista intentarà buscar un nou equilibri que, en molts sectors,
sens dubte, i probablement també globalment, serà molt inferior al
d’abans de la crisi a l’àmbit d’inversions, rendibilitat, ocupació,
ingressos i nivell de vida en general.
Què es pot fer, per part dels governs dels països capitalistes
neoliberals, davant d’aquesta crisi econòmica que s’ha anat convertint
en autònoma de la crisi sanitària, i que sembla tenir moltes
possibilitats d’esdevenir sistèmica? La primera temptació que poden
tenir els neoliberals, que creuen en els ajustos «naturals» de
l’economia, és la d’eliminar ràpidament les ajudes excepcionals del
sector públic a les empreses i les famílies i deixar que el sistema
s’ajusti tot sol. Per aquesta gent podríem estar davant de la
possibilitat d’accelerar una nova «destrucció creadora» (desaparició de
les empreses obsoletes i aparició de noves empreses rendibles amb les
corresponents conseqüències sobre l’ocupació) tot afavorint la
digitalització de l’economia. En el neoliberalisme això no és
necessàriament contradictori amb algunes mesures de suport públic a la
demanda (d’arrel keynesiana) per tal que l’arribada a un nou equilibri
sigui menys dolorosa socialment i per compensar la manca de demanda del
sector privat. Amb aquesta política hi hauria acomiadaments de
treballadors en alguns sectors econòmics mentre que en d’altres (els que
gaudissin de la despesa pública) hi podria haver noves contractacions.
Ara bé, és una política que té molts riscos i que planteja molts
dubtes: fins a quin punt creixerà l’atur?; com s’ha de fer l’estímul
pressupostari, amb més despesa pública o amb baixades d’impostos i
col·laboracions sector públic/sector privat a l’hora d’oferir serveis
públics, que són les opcions preferides pels neoliberals?; quina
magnitud ha de tenir aquest estímul? Quin risc existeix que aquesta
«economia digital» no afavoreixi ni la productivitat ni el creixement
econòmic i, en canvi, promogui ocupacions de baixa gamma, mal pagades i
precàries, com ha passat aquests darrers anys amb els Glovo, Airbnb,
Uber, Cabify, etcètera? Es pot tenir la seguretat que el suport a
l’economia serà suficient o bé la demanda (de consum i d’inversió)
continuarà essent massa feble, l’ocupació creada insuficient i les
empreses, amb una rendibilitat escassa, faran fallida? S’ha de tenir en
compte que el punt de partida de la majoria d’economies europees,
especialment les del Sud, ja no era especialment pròspera abans de la
crisi sanitària i s’havia basat, en part important, en el creixement de
les economies emergents i especialment de la Xina. No sembla una
alternativa massa fiable.
Una segona opció seria la de continuar amb una economia «congelada»
amb el suport del sector públic. Podria ser una alternativa possible si
la crisi sanitària i la crisi econòmica continuen per molt temps i,
potser, s’agreugen, i si el BCE està disposat, com sembla, a donar el
suport que faci falta a les economies europees (i el mateix als EUA i a
les altres economies grans). Es podria, doncs, imaginar una situació en
què es mantingui o, fins i tot, s’augmenti el sistema d’atur parcial amb
els ERTOs, tot substituint a les empreses en el pagament dels salaris, i
a més l’ampliació de les ajudes directes i els préstecs garantits pel
sector públic a les empreses. Es donaria suport a la demanda de consum
de les famílies i a la inversió de les empreses que veurien alguna
expectativa de poder vendre els seus productes. Tot plegat amb
l’objectiu d’evitar fallides d’empreses i limitar l’atur tot el que
sigui possible, per tal de frenar l’espiral de la crisi econòmica. I si
s’aconseguís conservar el teixit productiu, o una part important
d’aquest, les necessitats per a un rellançament socialment sostenible
serien menys importants que en el primer cas. En definitiva, la
substitució de l’economia mercantil capitalista pel sector públic
s’hauria de mantenir fins que aquella pugui tornar a funcionar de forma
autònoma.
Però aquesta política tampoc estaria exempta de riscos. Les
polítiques de protecció per evitar la fallida de les empreses no sempre
suposen el manteniment de l’ocupació perquè, a vegades, les empreses
utilitzen els recursos que se’ls hi faciliten per a restablir la seva
competitivitat i, en alguns casos, això pot suposar, fins i tot,
l’acomiadament de treballadors per tal de reduir costos. El més
important és, però, que una política global per salvar les empreses i
l’ocupació no resol el tema de la política econòmica futura. Perquè per
salvaguardar l’ocupació el sector públic hauria de garantir que les
empreses fossin rendibles, fessin beneficis. I això suposaria,
necessàriament, facilitar-los una fiscalitat favorable, la reducció de
les restriccions legals i la liberalització del mercat de treball. Per
afavorir la competitivitat i la innovació de les empreses caldria que el
sector públic es tornés a posar al servei dels interessos del capital
contra els del treball, que és l’essència del neoliberalisme. I de la
mateixa manera que, quan ha convingut, s’ha establert una espècie de
«socialisme» temporal per salvar l’ocupació, immediatament passaria a
ser urgent una fase de liberalització per, teòricament, «crear llocs de
treball». Un cop hagi passat la crisi es reprendria la lògica de
l’acumulació del capital: abans la crisi obligava el sector públic a
protegir les empreses de la fallida per salvar l’ocupació, ara el
creixement i la productivitat obligaran el sector públic a aixecar les
restriccions que afecten aquestes mateixes empreses en nom de la creació
d’ocupació. Si la creació d’ocupació es deixa en mans del mercat, el
sector públic només podrà ser un simple col·laborador dels mecanismes de
mercat. Si es pensa que els llocs de treball són creats per
l’acumulació privada de capital i que l’economia es limita a una
necessitat infinita d’acumulació privada, la funció del sector públic
serà només la d’acompanyar la recerca de beneficis pels capitalistes
privats i, per tant, la de dedicar-se a substituir al sector privat quan
aquest no pugui complir amb les seves necessitats d’acumulació i de
beneficis i de donar-li els mitjans per expandir-se quan ho pugui fer
tot sol.
Una tercera possibilitat implicaria partir d’una altra concepció de
l’economia. L’economia hauria de ser el mitjà que ens permetés
bàsicament respondre a les necessitats socials, de la majoria de la
gent, perquè tothom pugui viure de la millor manera possible,
autònomament, sobiranament. Una economia que no respongui als interessos
del capital sinó a les necessitats de la vida de la gent. Unes
necessitats que es defineixen de manera comuna, conjuntament,
planificadament de forma democràtica, participativa, autogestionada. En
aquest context, radicalment diferent, les empreses també tenen unes
funcions diferents: ja no són el mitjà per donar valor continuadament al
capital, sinó que es converteixen en un col·lectiu de treball que
intenta respondre a les necessitats definides col·lectivament.
Aleshores, l’ocupació ja no dependria de les necessitats de l’acumulació
del capital sinó de les necessitats socials. En una economia/societat
d’aquest tipus la prioritat ja no és la de salvar les ocupacions «en si
mateixes», sinó assegurar la satisfacció de les necessitats esmentades.
L’acció del sector públic es fa en funció de les necessitats socials.
Com que la prioritat és que tothom pugui viure de forma digna, hi ha
d’haver una garantia que tothom tindrà la seva ocupació o una renda
universal equivalent assegurada. El sector públic podria prioritzar
empreses i sectors econòmics, i si cal
nacionalitzar-los/socialitzar-los, en funció de certs criteris: quins
béns i serveis es produeixen, quines repercussions tenen sobre el medi
ambient, com s’organitza la producció i a què es dediquen els possibles
beneficis, quin paper han de tenir les empreses públiques, les
cooperatives i empreses d’economia social, les petites empreses i els
autònoms privats, hi hauria limitacions estrictes a les
deslocalitzacions i a les relacions amb paradisos fiscals, etcètera.
El gran tema és si és possible d’utilitzar la crisi per donar la
prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria
de la població, en lloc de dedicar-se a salvar al capital privat tot
utilitzant, per cert, l’excusa de salvar l’ocupació. Si del que es
tracta és d’organitzar la vida de la gent i, per tant, l’economia i la
societat, d’una altra manera, sembla imprescindible que el sector públic
tingui un paper central i fonamental a l’hora de definir i ordenar la
producció dels béns i serveis, així com la seva distribució entre la
gent i les relacions econòmiques i socials que han d’organitzar i
coordinar la convivència i el funcionament de la societat. Ara bé, en
una societat tan globalitzada com l’actual, és possible fer tot això,
que sembla radicalment necessari, en un sol país? I és possible fer-ho
sense l’existència d’uns moviments socials (sindicals, ecologistes,
feministes, cooperativistes, anticapitalistes, etcètera) i polítics que
siguin suficientment forts i estiguin convenientment organitzats per
aconseguir-ho? Aquestes són, em sembla, i més després de la darrera
experiència a Grècia, les grans qüestions pels moviments i les forces de
l’esquerra transformadora ara com ara.
Nota final: Evidentment, aquestes ratlles són deutores de molts
articles (i molts autors) que he llegit aquestes darreres setmanes (i
encara me’n queden molts per llegir perquè, tot i intentar seleccionar,
encara en tinc un pilot gran). És just, però, dir que m’han influït i
inspirat de manera especial els articles que han escrit sobre el tema el
periodista econòmic Romaric Godin i l’economista Michael Roberts.
Durant la pandèmia de la COVID-19 ha parat el funcionament
“normal” de l’economia mercantil capitalista. El que ha continuat
funcionant ha estat gràcies a les mesures preses pels estats: bàsicament
un cert manteniment dels ingressos via l’atur parcial que suposen els
ERTO i els préstecs garantits a les empreses i autònoms que, almenys
teòricament, haurien de compensar les pèrdues en la seva xifra de vendes
i la seva rendibilitat. I també per les actuacions de la Unió Europea
(UE), particularment la intervenció del Banc Central Europeu (BCE) per
comprar deute públic i privat.
És a dir, els estats i la UE, el sector públic en definitiva, ha
substituït el mercat com a font de finançament de l’economia. Una forma
de “socialisme” de la que no s’ha d’oblidar la seva naturalesa real: en
general, no hi ha intervenció sobre la producció de béns i serveis sinó
que del que es tracta és de preservar-la amb una espècie de “congelació”
de l’economia. No es tracta de modificar res essencial del funcionament
de l’economia capitalista, sinó de mantenir tot el que sigui possible
en espera que es pugui tornar a la “normalitat” com més aviat millor.
Del que es tractaria és que un cop hagi passat l’amenaça sanitària,
s’hagin pogut preservar els ingressos per tal que torni el consum, les
empreses puguin vendre i recuperar els seus nivells d’activitat i els
seus marges de benefici. Aquesta dinàmica potser podria funcionar si la
crisi sanitària hagués estat curta, però des del moment que aquesta
“congelació” de l’economia s’ha allargassat, no evitarà, probablement,
la degradació de les possibilitats que es pugui recuperar ràpidament. En
la situació actual, la crisi econòmica ha agafat la seva pròpia
autonomia. L’economia capitalista intentarà buscar un nou equilibri que,
en molts sectors, sens dubte, serà molt inferior al d’abans de la crisi
en l’àmbit d’inversions, rendibilitat, ocupació, ingressos i nivell de
vida en general.
Un cop que, almenys a Europa, sembla que ha passat, teòricament, la
fase més aguda de la crisi sanitària, es comença a plantejar quina és la
política econòmica a seguir en aquesta fase que s’ha anomenat la “nova
normalitat”. Hi ha diverses propostes sobre la taula però, per la
personalitat dels seus autors (destacats neokeynesians/neoliberals
francesos que a més han estat nomenats membres de la comissió especial
creada per Macron per pensar el “després de la crisi”) i també per la
importància del think tank neoliberal americà que ho publica,
crec que és d’especial interès la publicació “A New Policy Toolkit Is
Needed as Countries Exit COVID-19 Lockdowns”.
Primerament, fan un repàs de les principals mesures que s’han pres
durant el confinament. D’una banda, els treballadors han acceptat no
treballar durant un temps amb una reducció del seu salari però mantenint
els contractes, i els governs han pagat els empresaris la major part
dels costos laborals dels seus empleats: el que han sigut els ERTO en el
cas espanyol. D’altra banda, els governs han ajudat les empreses
mitjançant ajornaments d’impostos, préstecs garantits, compra d’accions o
participacions en el capital. En alguns casos s’han donat subvencions o
préstecs garantits també a autònoms i start-ups.
Seguidament, i aquest és el nucli de l’article, plantegen què s’ha de
fer en la fase de postconfinament estricte. Bàsicament, proposen anar
disminuint progressivament el règim de manteniment dels contractes dels
llocs de treball en atur parcial i anar-lo substituint, també
progressivament, per subsidis salarials sectorials a les empreses que
més o necessitin perquè han estat afectades per importants disminucions
de la demanda o de la productivitat. Al mateix temps, proposen mantenir
els crèdits garantits a les empreses, més moderadament i
condicionadament, així com la participació accionarial de l’estat en les
empreses, però amb molt de compte. Finalment, també proposen introduir,
amb molta prudència, procediments de reestructuració del deute de les
Pimes que s’hagin endeutat excessivament i tenen dificultats per
retornar aquests deutes. En definitiva, consideren que, amb el
començament de la “nova normalitat”, la política econòmica ha d’intentar
donar suport a la recuperació. Amb suport pressupostari i fiscal des
del punt de vista de la demanda, i posant gradualment l’èmfasi en el
suport de llocs de treball productius i empreses viables des del cantó
de l’oferta.
És realment sorprenent i xocant que aquests (i altres) economistes,
partidaris de l’ortodòxia econòmica neoliberal, surtin ara a defensar
mesures de política econòmica molt contradictòries amb el que han
defensat sempre. Partidaris extrems de la liberalització del mercat de
treball: la força de treball (la mà d’obra, diuen ells) s’havia
d’adaptar a les condicions de la competència i del mercat en qualsevol
circumstància i tingués les conseqüències que tingués, perquè la
“destrucció creativa” del capitalisme acabava donant bons resultats. I
ara demanen subvencions públiques a les empreses per pagar els salaris
dels treballadors, i crèdits garantits i participacions accionarials o
ajudes a les empreses.
Ho justifiquen dient que s’està en una situació “anormal”, donant per
suposat que es tornarà a la situació que ells consideren “normal” en un
període curt de temps, cosa que, veient les prediccions dels organismes
internacionals (el darrer l’OCDE), és més que dubtosa. De fet, el canvi
de posicionament d’aquests economistes no és només conseqüència que
estem davant d’una crisi molt important, sinó també que les seves
teories i els seus models no funcionen. I, en el fons, una vegada més,
dient que volen salvar els llocs de treball, des de la seva perspectiva
neoliberal, el que volen salvar són les empreses i els seus accionistes
amb les subvencions, crèdits garantits i participacions. S’utilitza
l’argument de l’ocupació per subvencionar massivament el capital. De nou
privilegiar, el capital per sobre del treball.
A més, si es donen a les empreses subvencions per pagar els salaris,
crèdits garantits, participacions accionarials o ajudes d’estat, el més
lògic seria que el sector públic tingués una participació en
l’accionariat de l’empresa i/o participés en la gestió, productiva i
administrativa de l’empresa: per exemple, en l’organització de la
producció, les relacions salarials i laborals, l’estratègia i model
d’empresa, a què es dediquen els possibles beneficis que faci l’empresa,
etcètera.
D’altra banda, que vol dir en una economia capitalista una “situació
normal”? Com sabem, el capitalisme està caracteritzat per l’existència
de cicles i crisis recurrents i molt sovintejades. I sembla que cada
vegada més. Ara mateix, encara no havíem acabat de sortir de la crisi de
2008 i ja n’ha començat una altra que té tota la pinta de ser molt més
greu. Perquè l’endeutament de les empreses i les famílies és molt
elevat, i la rendibilitat del capital real és molt reduïda. Una altra
cosa és el que passa amb el capital financer (fictici, en deia Marx) que
es mou en el sistema financer i les borses. Però això ja seria tema per
a un altre article.
