El 15 d’abril passat es cremava una part important de NôtreDame a Paris. Immediatament, alguns multimilionaris francesos (els més coneguts Arnault i Pinault,
propietaris de marques de luxe, grans cadenes de distribució, mitjans
de comunicació, etcètera) deien que farien donacions per a la
reconstrucció de la catedral. En poc dies ja s’havien recollit més d’un
bilió d’euros, i la majoria de la premsa francesa (i no francesa) -molt
lligada a les elits econòmiques del país- ho celebrava amb titulars com
el que deia: “NôtreDame, així el capitalisme salvarà la Catedral”. El president Macron, que va tenir el suport, directe o indirecte, d’aquestes elits per arribar al poder, també ho aplaudia entusiàsticament.
Tanmateix, caldria recordar algunes coses. La primera és que el gener de 2018, el govern del president Emmanuel Macron va
disminuir dràsticament el que s’anomena “impost de solidaritat sobre la
riquesa/patrimoni” que, a partir d’aleshores s’aplicaria només als que
tinguessin un patrimoni immobiliari net superior a 1,3 milions d’euros,
és a dir a un 40% menys de les elits milionàries del país. I això
suposava una disminució de la recaptació de l’estat per aquest impost de
3,2 bilions d’euros a l’any.
Repetim-ho perquè quedi clar: es disminueix la recaptació de l’impost
sobre el patrimoni en 3,2 bilions d’euros anuals, però el president Macron i
la majoria de la premsa alaben la generositat de les elits
multimilionàries del país perquè diuen que posaran (una sola vegada, no
cada any) 1 bilió d’euros per a la reconstrucció de NôtreDame!
D’altra banda, aquestes donacions es podran deduir, en quantitats
importants, tant de l’impost sobre la renda de les persones físiques,
com de l’impost sobre la fortuna immobiliària o de l’impost de societats
(en cas que el donant sigui una societat). Així, per exemple, s’ha
calculat que, dels 200 milions d’euros que ha dit que donaria la
família Arnault, l’estat (és a dir tots els contribuents), n’hi tornarà 120 milions en deduccions.
Dit amb altres paraules, les elits multimilionàries (amb l’ajut
inestimable d’una part important dels mitjans de comunicació)
s’atribuiran el mèrit de la reconstrucció de NôtreDame, quan en realitat serà la col·lectivitat –la majoria dels contribuents– la que se’n farà càrrec en la seva major part.
Unes elits econòmiques que, com ja s’ha explicat moltes vegades,
d’una forma massa general, fan tot el que poden per a tributar –elles
personalment o les seves empreses– en paradisos fiscals on la càrrega
fiscal és molt més baixa. Les quantitats que les elits econòmiques
(empreses/bancs multinacionals i persones), no només les franceses,
evadeixen (il·legalment) o eludeixen (“legalment”) són d’una magnitud
molt important i afecten, de forma negativa, l’oferta de serveis públics
que normalment beneficien a classes o capes socials menys benestants i
més necessitades. És a dir, l’evasió i l’elusió fiscals impedeixen fer
polítiques econòmiques i socials redistributives que puguin beneficiar a
les classes populars, les més pobres i necessitades de la societat.
D’altra banda, les empreses d’aquestes elits econòmiques, no només
les franceses repeteixo, no tenen cap mania en produir els seus
productes (o almenys components d’aquests productes) en països menys
desenvolupats i més pobres –de l’Àsia, de l’Àfrica i de l’Amèrica
Llatina–, on els salaris són molt més baixos, les condicions de treball
molt pitjors, la seguretat social precària o inexistent, les
organitzacions sindicals prohibides o amb moltes limitacions per actuar,
i a on fins i tot, a vegades, es produeix una sobreexplotació
dels col·lectius més vulnerables, i particularment del treball infantil.
Tots podem recordar l’esfondrament d’un edifici on es produïen productes tèxtils a Bangladesh el
2013, amb més d’un miler de morts i diversos milers de ferits, per
manques evidents de seguretat en el treball. I no és l’únic cas, ni de
molt, ni en aquest país, ni en altres països poc desenvolupats. N’hi ha
molts altres, desgraciadament, que simplement no han estat tan
escandalosos ni tan mediàtics.
Tornant, però al cas de NôtreDame,
la caritat (la misericòrdia) pot existir en una societat i, molt
probablement, hi ha gent que la fa de bona fe i amb les millors
intencions. Tanmateix, la filantropia no pot (n’hi ha) de ser mai la
norma, no pot en cap cas substituir les polítiques econòmiques i socials
dirigides a aconseguir el benestar col·lectiu, des de les polítiques
redistributives més moderades a les polítiques més radicals de passar de
la propietat privada dels mitjans de producció a la seva
propietat col·lectiva (cooperativa, comunal o pública) democràtica.
Si es deixa que siguin les elits econòmiques les que decideixen on
(com, quan i en quina quantitat) participar en el
benestar col·lectiu s’està convertint la política (i la política
econòmica i social en particular) en subalterna (subordinada/dependent)
del capital. I els resultats d’aquesta elecció semblen avui evidents:
desigualtats creixents, disminució dels espais democràtics i tendència a
l’elitisme de les institucions democràtiques que cada cop queden més en
mans dels experts, només teòricament independents. Això és
particularment evident en els països de la Unió Europea, i encara més en
els que tenen l’euro com a moneda, que avui veuen molt limitada la seva
sobirania en tots els àmbits, per les restriccions externes imposades
per la legislació i les institucions comunitàries.
Davant d’això, sembla clara la necessitat de reivindicar la sobirania
nacional i popular (de la ciutadania) –així com la resta de sobiranies
en els diferents àmbits de la vida–, entesa (enteses) com a
capgirament/inversió de les relacions de força i no com a recerca dels
interessos dels capitalistes. I això vol dir, reivindicar el control del
capital i governar a favor de les classes populars i de la majoria de
la població, perquè només així ens podrem defensar de la inevitabilitat
del capitalisme rapinyaire (que a vegades sembla que vol aparentar una
cara generosa) i, al mateix temps, mantenir com a objectius la justícia
social, el benestar col·lectiu, el reconeixement universal dels drets
humans individuals i col·lectius/socials, tot restituint a la política
el sentit profund de la democràcia radical.
Ja fa uns quants dies, El PuntAvui em va publicar aquest article:
Tribuna
Sobre l’hegemonia
Antoni Soy-Professor de la Universitat de Barcelona
Un debat important entre les esquerres (en un
sentit ampli) és el de quin ha de ser el seu paper, quins els seus
objectius, com ho han de fer per aconseguir canviar les coses i satisfer
les necessitats i els interessos de la majoria de gent (treballadors
assalariats dels diferents sectors, cooperativistes, petits i mitjans
empresaris, autònoms, etcètera). Per fer-ho d’una forma democràtica és
fonamental aconseguir l’hegemonia en tots els àmbits de la vida en una
societat: polític, econòmic, cultural, etcètera. I tot assolint
l’hegemonia, arribar a tenir el poder que, com ja ens va dir Salvador
Allende fa molts anys, no és ben bé el mateix que tenir el govern.
En
aquest sentit, tot expressant què fer, fa uns dies, Joan Tardà d’ERC
deia: “L’important és guanyar l’hegemonia. ... cal tenir l’hegemonia per
ser més. Nosaltres diem: camí ample perquè hi càpiga molta gent i
perquè hi càpiga gent diferent. ... Com més va, més som el partit (ERC)
de la Catalunya mestissa. Comencem a ser partit síntesi. ...
assemblar-nos cada vegada més al país. ... Això vol dir que ets al mig.”
Simultàniament, Dolors Sabater, exalcaldessa i candidata a l’alcaldia
de Badalona, defensava una posició diferent: “Badalona va ser un camp de
proves per a la dreta extrema, o per a l’extrema dreta, ... I només la
unitat de les esquerres i la coherència en els plantejaments d’esquerres
pot permetre fer-hi front. La lliçó principal és que quan les esquerres
hem anat juntes, ... (per) treure’ls ..., s’aconsegueix. ... Per anar
contra el feixisme o contra l’extrema dreta, l’esquerra no pot diluir
els seus plantejaments i acostar-se a la dreta pensant que així
recuperarà els seus votants. Al contrari, el que ha de fer és defensar
amb més fermesa els seus postulats fundacionals, republicans,
d’esquerres i dels drets, i defensar-los sense matisos.”
En el primer
cas, es confon, crec, tenir l’hegemonia amb ser més gent, diferent si
pot ser, en part de forma independent de quines són les seves idees i
valors. Aquestes, d’altra banda, hauran estat conformades durant anys
pels aparells ideològics de les elits dominants (“no hi ha alternatives”
–a la propietat privada, al capitalisme, etcètera– o “el principi de la
realitat inamovible”, “això sempre s’ha fet així” o “això mai s’ha fet
d’aquesta manera”, en són exemples). En conseqüència, serà molt difícil,
que puguin ser compatibles amb les idees i valors fundacionals i
transformadors de les esquerres.
Adaptar-se a les idees i valors del
neoliberalisme és el que han fet les socialdemocràcies (i
eurocomunismes) europees tradicionals, almenys des dels anys 80 del
segle passat, amb uns resultats decebedors. Han confós la necessitat
d’ocupar una posició central des dels valors fundacionals,
transformadors i propis de l’esquerra, amb el fet de convertir-se en el
centre, o el que alguns han anomenat l’extrem centre.
Des de l’esquerra,
crec, es tracta d’avançar, conjuntament amb (i esperonats per) la
majoria de la gent, en la transformació de la realitat a favor d’aquesta
majoria (i enfront de les elits) a partir dels postulats d’esquerres,
com deia Sabater. I per a això es necessita aconseguir l’hegemonia des
de l’esquerra mentre s’avança en assolir el poder per a (i de) la
majoria.
Fa uns dies a Catarsi Magazin em varen publicar la segona part de la "Lectura crítica del llibre de Joan Manuel Treserras i Enric Marín "Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme".
11|
Si la primera part del llibre era l’aperitiu i la segona part els
entremesos, no hi ha dubte que el plat fort està en la tercera part: “La
República catalana com a projecte d’aprofundiment democràtic”. La seva
tesi queda molt clara, crec, en el títol del capítol onzè, “Partir de la
cultura per impulsar la radicalitat democràtica” i del seu primer
apartat, “La centralitat de la funció social de la cultura”.
Des del meu punt de vista, els autors parteixen d’un clar “determinisme cultural”, tant perillós i nefast com qualsevol altre determinisme:
“cal invertir les prioritats. En comptes de partir de l’economia i la
política per recórrer instrumentalment a la cultura (…), proposem
invertir els termes (…) Partim de la cultura a l’hora de concebre el
model de ciutadania republicana” (pàgines 276 i 277). Tot i que cal dir
que consideren la cultura en un sentit molt ampli que inclou “Educació,
cultura i coneixement (…) (un) bloc conformat per la convergència
d’educació, cultura, comunicació i ciència – coneixement” (pàgina 302).
Partint
d’aquestes premisses, en el capítol següent ens plantegen “Quin model
cultural?” on se sintetitzen “algunes de les característiques generals
que defineixen els grans fluxos culturals actuals i les tendències de
futur que es perfilen com a decisives” (pàgines 288 i següents), per
acabar amb les “Línees generals per a les polítiques culturals
republicanes” (pàgines 292 i següents) i una conclusió: que cal “apostar
per la ciència i el coneixement, democratitzar l’accés a la informació,
el coneixement i la cultura, i facilitar la bona qualitat d’aquest
accés per eixamplar la participació en els processos de construcció de
l’opinió pública continuen essent objectius principals de les polítiques
públiques dels països democràtics més avançats” (pàgina 304).
12|
Tradicionalment, ha estat molt criticat el “determinisme econòmic”,
segons el qual les forces productives (econòmiques,
naturals/ecològiques, tecnològiques) -el que alguns n’havien dit la
“base” d’una societat- determinarien de forma unívoca les altres esferes
que conformen una societat, particularment els àmbits
polítics/institucionals i els àmbits
cultural/informacional/comunicacional -el que els mateixos que
esmentàvem anteriorment en deien les “superestructures”- (recordem per
exemple la crítica al determinisme d’Antonio Gramsci al seu article “La
revolució contra El Capital”).
De la mateixa manera, s’ha
criticat, de forma encertada, crec, el “determinisme cultural” o el
“determinisme polític”, és a dir, que sigui l’àmbit
polític/institucional o l’àmbit cultural/informacional/comunicacional
els que determinin els altres aspectes que caracteritzen una societat
concreta. Els autors semblen partir de l’idealisme que les
lleis i les estructures socials conformen la humanitat i que els
homes/dones es regulen per les lleis sense tenir en compte que les
persones també fan (i poden canviar) les lleis i les estructures d’una
societat. I, de manera particular, que tots els marcs legals i
institucionals vigents són sempre el resultat d’una determinada
correlació de forces en el si d’una societat determinada, en un moment
històric concret i, per tant, que no són eterns ni immodificables, sinó
ben al contrari.
Una
societat o un sistema/mode de producció estan caracteritzats per
diferents subsistemes, amb funcions específiques, amb graus d’autonomia
relativa, que estan interconnectats i són mútuament interdependents. Es
poden considerar com a subsistemes: el natural/ecològic, el tecnològic,
l’econòmic, el polític i el cultural. Efectivament, per poder
sobreviure, la humanitat s’ha d’apropiar i gestionar de forma sostenible
la natura, amb l’ajuda de les tecnologies, de tal manera que pugui
produir béns i serveis per a satisfer les necessitats humanes que
permetin la reproducció de la vida (subsistema econòmic). I això
implica la definició i la presa de decisions col·lectives (política)
així com l’adquisició de coneixements/habilitats i la conformació dels
valors que defineixen la societat (cultura).
Cadascun
dels subsistemes s’estructura a partir de les actuacions de la gent i de
les estructures socials existents. Unes estructures socials que són
produïdes per la gent i a la vegada condicionen les actuacions de la
gent. Cada subsistema es defineix i es recrea permanentment a partir de
les relacions i les interconnexions dels actors humans i les seves
pràctiques amb les estructures socials.
13|
Partint, doncs, de la cultura, els autors dediquen un capítol a “Quin
model social i econòmic” per la República. I les seves propostes són
diàfanes. Primera, una defensa aferrissada de la globalització. Tot i
concedir que “Quan estan ben documentades, les ideologies
antiglobalització poden ser útils per denunciar els desequilibris i les
asimetries d’una mundialització dels mercats pensada i dissenyada per
afavorir les estratègies de les grans corporacions transnacionals”
(pàgina 317), les seves tesis no deixen lloc a cap mena de dubte: “la
definició de polítiques progressistes no es pot fer al marge o en contra
de la globalització (…) no poden ignorar una tendència
històrica de segles i, en conseqüència, només són possibles partint del
reconeixement del caràcter irreversible de la globalització per
proposar-ne una gestió radicalment diferent” (pàgines 317 i 318).
Segona,
una defensa igualment tancada i ferma del mercat. Així, ens diuen, tot
obviant un debat que continua ben present en el món socialista/marxista,
que “La utopia socialista, cada dia més actual, no és imaginable contra
el mercat i la globalització (…) L’oposició no és mercat si/mercat no;
el dilema real està entre una gestió del mercat (…) per afavorir (…)
interessos plutocràtics minoritaris o bé una regulació (gestió)
democràtica (dels mercats), global i local, al servei dels interessos de
la gent, de tothom” (pàgina 318).
Tercera, la competitivitat
econòmica (un concepte almenys controvertit i difícil de definir de
forma precisa) com a base de l’eficiència econòmica, l’equitat/benestar
social i la qualitat democràtica. Així ens diuen que “sense
competitivitat econòmica es fa impossible donar forma al binomi
eficiència-equitat. La qüestió no és si l’economia ha de ser
competitiva, sinó que cal fer perquè ho sigui, i quines
polítiques garanteixen el tipus de competitivitat que fa possible
l’equitat” (pàgines 322-323). I seguint a Wilkinson i Pickett proposen
quatre estratègies per afavorir l’equitat social: política fiscal
redistributiva, inversió en polítiques socials, promoció de la propietat
participada, impuls de noves activitats productives. I sense oblidar,
seguint la seva lògica discursiva, que “La transparència democràtica i
la qualitat del sistema educatiu, cultural i mediàtic són tres factors
determinants per afavorir la competitivitat econòmica” (pàgina 322)´
Quarta,
seguint a Stiglitz i Greenwald consideren fonamental que el model
econòmic i social de la República “hauria de transitar (cap a) la
societat de l’aprenentatge”, ja que “la major part de les
millores en el nivell de vida són el resultat d’augments de la
productivitat generats per l’aprenentatge orientat a la innovació,
o que el desenvolupament de la qualitat de vida és el resultat dels
avenços en el coneixement i la tecnologia, i no pas de l’acumulació de
capital…. aquest model teòric incorpora com a dada bàsica la revolució
científica i tecnològica…. de manera que el factor determinant de
l’eficiència, la innovació i l’equitat és finalment cultural i educatiu”
(pàgina 325). Com podem veure, doncs, el paper del “determinisme
tecnològic” i del “determinisme cultural”, en aquest cas
interrelacionats, és totalment crucial. Cinquena,
la proposta d’un nou contracte social, que és urgent i que cal començar
a aplicar fins i tot abans de tenir la República, per a aconseguir “un
model basat en una fiscalitat justa i progressiva, un mercat laboral
flexible estable i garantista i uns serveis públics eficients, pròxims i
sòlids” (pàgina 329). En definitiva, un acord de país que, com a mínim
contingués: una escola pública prestigiada (en un país en què té un gran
pes i molts avantatges l’escola concertada); una regulació del mercat
de treball que asseguri, al mateix temps, la flexibilitat i la seguretat
-“flexiseguretat”- (una proposta almenys discutida des de diferents
àmbits sindicals); una economia molt competitiva i molt exportadora amb
llocs de treball ben remunerats (com si el model mercantilista alemany
no hagués mostrat les limitacions d’aquesta proposta i com si fos
possible que tots els països l’apliquessin simultàniament); una
conflictivitat laboral mínima a partir de la concertació entre
sindicats, empresaris i administracions (com si fos possible fer
desaparèixer la lluita de classes en una societat capitalista); un bon
sistema de protecció social per a la gent amb risc de ser exclosa (en un
país en què el percentatge d’aquest tipus de gent és dels més elevats
de la UE), ( pàgines 329-330).
14| En definitiva,
ens proposen un contracte social que ens recorda, adaptat als temps
actuals, el que es va anomenar contracte “keynesià o socialdemòcrata” en
els països europeus democràtics després de la postguerra,
sense tenir en consideració que les condicions geopolítiques,
econòmiques, socials, etcètera, han canviat molt substancialment.
Així
doncs, el model social i econòmic que ens proposen els autors es basa
en: la globalització, el mercat, la competitivitat econòmica, la
societat de l’aprenentatge i un nou contracte social entre les classes
socials. Uns conceptes que utilitza a bastament el capitalisme
neoliberal, tot i que els autors en proposen una reforma de la seva
gestió i del seu funcionament. Es mouen, doncs, en el marc de la reforma
de l’statu quo capitalista, com si aquesta fos possible per a
solucionar la vida (i la seva reproducció) de la majoria de la gent.
D’un
capitalisme neoliberal que és el màxim responsable de la cursa
armamentística i de les guerres, d’unes creixents desigualtats de renda i
de riquesa i de l’empobriment creixent de capes cada cop més nombroses
de població, de l’explotació dels recursos i de la població (infantil a
vegades) dels països menys desenvolupats, de la crisi de les classes
mitjanes en els països desenvolupats, de les crisis de l’euro i dels
països perifèrics de la Unió Europea amb el desastre grec com a cas
paradigmàtic, del canvi climàtic i dels creixents problemes ecològics de
les nostres societats, dels problemes de la immigració i els refugiats,
etcètera.
No, des del meu punt de vista, el capitalisme -aquest
mode de producció basat en l’explotació del treball pel capital i en les
crisis i els cicles econòmics recurrents inevitables- no pot admetre
reformes econòmiques i socials profundes, que puguin ser estables i
duradores/de llarg termini. El que cal és la seva superació per un
sistema, democràtic evidentment, que tingui com a objectiu central la
vida de les persones (i la seva reproducció) i la seva millora a partir
dels recursos endògens, propis, existents, que cal gestionar i reproduir
amb respecte per la vida i la natura. 15|
A més, se’ns poden acudir ràpidament algunes qüestions, entre moltes
altres, a les que una proposta d’aquest tipus hauria de respondre, i a
les que el llibre no respon. Com es pot pretendre ser Dinamarca o
Àustria quan aquí mai s’ha tingut un estat del benestar que pugui ser
mínimament comparable al d’aquests països? Com es pot finançar aquest
nou “contracte/pacte social” si no es vol ni sentir a parlar de fer
pagar més impostos a qui té més renda i més riquesa? Com es pot
modernitzar una estructura econòmica que en aquests anys de crisi s’ha
anat deteriorant i que des de l’entrada a l’euro s’ha anat
desindustrialitzant, quan a més sembla clar que el paper que ens ha
adjudicat la geopolítica europea i mundial és la de ser un país de
serveis (bàsicament turístic) i d’una indústria poc productiva,
tecnològicament retardada i depenent de la dels països centrals de la UE?
Com es pot modernitzar l’economia catalana sense poder decidir (sense
sobirania) sobre les polítiques econòmiques i socials, industrials,
laborals, etcètera, que cada cop es decideixen més a la UE i a l’estat
espanyol (processos de recentralització)?
Ni tan sols sabem que
opinen els autors de propostes radicals, i en una perspectiva socialista
i democràtica, com les que estan plantejant actualment, per exemple,
els laboristes britànics amb la nacionalització de certs sectors
estratègics, o del “Green New Deal” o els impostos a l’1% dels més rics
que proposen Alexandra Ocasio-Cortez o Bert Sanders als EUA.
16|
Finalment, els autors plantegen el model de república que proposen des
d’un punt de vista polític, tot assenyalant, amb raó, que “Sense ruptura
democràtica republicana no hi haurà un tall net amb l’herència de la
cultura política franquista, que encara gravita sobre el sistema polític
i cultural espanyol” (pàgina 335). I que, “Recuperar espais de
sobirania, doncs, és una de les missions principals que la República
s’ha de proposar i haurà de satisfer; al capdavall, la recuperació
d’àmbits de sobirania” (pàgina 337). No puc estar més d’acord
amb aquesta darrera afirmació, però no crec que sigui possible
aconseguir-ho a partir del plantejament global que es fa en el llibre
i, molt particularment, del model social i econòmic que es planteja
que, des del meu punt de vista es mou entre el social-liberalisme i la
socialdemocràcia europea més tradicional que ha anat evolucionant cap a
l’extrem centre en paraules de Tariq Alí.
No crec que estigui de
més recordar, per cert, que qui primer va parlar d'”espais de sobirania”
des de l’àmbit polític institucional va ser Josep-Lluís Carod-Rovira,
mentre des de certs espais de l’esquerra independentista, aleshores gens
institucionals, es començava a reflexionar i plantejar com a element
central d’una estratègia alternativa anticapitalista la qüestió de les
sobiranies, que finalment va donar lloc al treball col·lectiu
“Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme”. 17|
Molt poca gent des del republicanisme autodeterminista estarà en
desacord en què “Només persistint en la via democràtica, argumentativa,
dialogant i no violenta, evitant els errors d’apreciació comesos …
s’avançarà cap a l’hegemonia ideològica i política que la construcció de
la República requereix” ( pàgina 340). O bé quan parlant de la
desorientació del pensament progressista (aquell que no està ja perdut
en el món del neoliberalisme i l’extrem centre) afirmen que “Una de les
raons d’aquesta llarga crisi de desorientació té a veure amb l’escassa
capacitat demostrada per les direccions de les esquerres convencionals a
l’hora de detectar els moviments socials amb més potencial
transformador” (pàgina 342).
Els autors ens avisen que el seu
llibre és deutor “d’una concepció del republicanisme lligada a la
tradició il·lustrada, als moviments progressistes i d’esquerres
contemporanis i als principis clàssics que aquests moviments han anat
adaptant i renovant” (pàgina 347) i diuen sentir-se
particularment afins a la concepció del republicanisme de Philip Pettit
“centrada en la llibertat…. contraposada a qualsevol forma o estratègia
de dominació” (pàgina 348). I “La defensa de la llibertat
entesa com a no dominació, i incorporada al nucli del programa
republicà, es relaciona directament amb un altre principi fonamental: la
justícia” (pàgina 350). De tal manera que pels autors “El
republicanisme català del segle XXI incorpora tots aquests principis i
valors, es proposa posar-los al dia conceptualment i en projecta…. la
seva materialització política, convertint-los en els eixos de la seva
intervenció: la llibertat, la democràcia, la justícia, la igualtat, la
solidaritat i el pluralisme” (pàgines 350-351). Crec que Pettit és una
referència prou interessant al parlar de republicanisme, però confesso
que trobo més atractiva i suggestiva, en aquest sentit, la línia de
reflexió (i les conclusions polítiques que se’n poden treure) d’Antoni
Domènech a “El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la
tradición socialista” o en diversos articles a “Sin Permiso”.
A
continuació els autors tornen a insistir en què veuen la República
catalana com “la ciutat república com a model postnacionalista…
percebuda com un espai en el qual té lloc una experiència reeixida de
renovació de la cultura democràtica (…) Per desplegar el projecte d’una
Catalunya que sigui alhora ciutat estat i nació global (…) un espai
polític concret (que) no té propensió localista (…) més aviat es
caracteritza per prendre com a referència fonamental els reptes de la
globalització. Mira al món i té vocació cosmopolita” (pàgines 351 a
356). Globalització i cosmopolitisme com a base d’una ciutat república
postnacionalista, una tesi que, des del meu punt de vista, no s’acaba
d’explicar i justificar suficientment. I que, potser, tendeix a
confondre la idea de “no nacionalisme”, que comparteixo, amb la de
“postnacional” o, fins i tot, “no nacional”, conceptes ben diferents i
allunyats l’un de l’altre.
Després
d’una breu i ràpida referència (l’única en el llibre, per cert) a una
possible articulació política dels Països Catalans com “nació d’estats” o
“federació d’estats” (pàgina 362), els autors insisteixen en dues idees
recurrents en el llibre ( i que ja hem discutit anteriorment). Primera,
“la visió de Maragall connectava perfectament amb la lògica del canvi
d’època a la qual ens hem estat referint; una lògica en què les ciutats
globals -enteses com a nodes urbans que articulen regions econòmiques de
referència mundial- i els espais supranacionals resten protagonisme als
estats nacionals (pàgina 364). Segona, “el sobiranisme català
és profundament – i molt majoritàriament- europeista…. Per tradició, per
vocació i per conveniència, i també perquè es parteix de la convicció
que l’èxit del projecte europeu és clau per a l’equilibri i la
governança mundials (…) per als ciutadans europeus la UE
representa bàsicament tres coses: ciutadania europea, moneda compartida i
lliure circulació de persones i mercaderies (…) (i) l’únic element
irrenunciable de la tríada és la lliure circulació de persones i
mercaderies” (pàgines 366-367). Insistir que els autors s’obliden de la
lliure circulació de capitals que, en una economia amb tanta importància
de les finances, té molta més importància que la lliure circulació de
persones i mercaderies.
I els autors acaben amb dues afirmacions
més que, des del meu punt de vista caldria justificar més i més
profundament. Insisteixen en què “la Catalunya postnacionalista ja ha
començat” i, d’altra banda, que “Emocionalment Catalunya ja és
republicana”.
18| Fins aquí l’anàlisi del llibre de Marín-Tresserras que s’alinea
molt amb el que fa el que s’autoanomena esquerra europea, i que més
aviat s’hauria de qualificar d’esquerra tradicional oficial
-socialdemòcrata o eurocomunista-, quan es parla de crisi de l’estat nació, de models postnacionalistes amb vocació global i cosmopolita europeista.
Enfront
de aquesta visió, crec que és més necessària que mai la reivindicació
de la sobirania nacional i popular i d’un internacionalisme basat en les
relacions fraternals i solidàries entre els estats nacionals. En una
línia clarament anticapitalista i socialista, de transformació radical
del capitalisme, democràtica evidentment. Una línia que es debat al
voltant de partits europeus com el Laborista anglès, el Die Linke
alemany, la France Insoumise francesa, en múltiples fòrums de l’esquerra
italiana, o l’esquerra demòcrata als EUA, entre d’altres. I confessar, també d’entrada, el meu deute en aquesta visió amb treballs, entre d’altres, com els d’Alessandro Somma (“Sovranismi”), de Costas Lapavitsas (“The Left Case against the UE“), de William Mitchell i Thomas Fazi (“Reclaiming the State“), o la que apunten en el nostre país els autors del treball col·lectiu, “Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme” recentment traduït a l’espanyol, o amb el recentíssim manifest “Recommons Europe. Manifest per un nou internacionalisme dels pobles d’Europar“.
De
fet, és una visió que lligaria amb una afirmació que fan els autors,
tot i que no la desenvolupen: “Recuperar espais de sobirania, doncs, és
una de les missions principals que la República s’ha de proposar i haurà
de satisfer; al capdavall, la recuperació d’àmbits de sobirania”
(pàgina 337).
L’època actual està caracteritzada pel rebuig del
mercat autoregulat i pel procés de desnacionalització que ha acompanyat
el seu assoliment. Una cosa que ja va passar entre la primera i la
segona guerra mundial i que va donar lloc a experiències radicalment
diferents: el “New Deal” dels EUA o la revolució soviètica, d’una banda,
i els feixismes, de l’altra.
Alguns s’han referit a aquesta
situació com el “moment Polanyi” (en honor al gran antropòleg,
economista i sociòleg hongarès), és a dir el moment en el qual
la societat es veu amenaçada pels mercats (o pel neoliberalisme) de tal
manera que, per a la seva supervivència, reclama la protecció de l’estat.
Contemporàniament, alguns hi han trobat molts punts de contacte amb el
“moment populista”. Tant un com l’altre poden tenir una tendència de
dretes -quan es privilegien les identitats excloents, basades en valors
premoderns i, per tant, incapaços de produir xarxes de solidaritat entre
estats o entre pobles- o, en canvi, d’esquerres -quan els poders
públics combaten els mercats, reequilibren les forces i redistribueixen
les rendes i les riqueses entre les classes socials en conflicte per tal
d’intentar superar-lo-.
Després de la segona guerra mundial,
l’exigència d’una regulació dels mercats va significar un trencament amb
la tradició liberal i es va concretar, d’una banda, en la dràstica
limitació dels moviments de capitals com a conseqüència dels acords de
Bretton Woods i, d’altra banda, en la construcció (fins i tot en el món
capitalista) d’estructures socials i polítiques de redistribució de la
renda i la riquesa que fessin de contrapès als desequilibris de la
relació capital/treball a favor del capital quan aquesta es deixa als
simples mecanismes del mercat: és el que s’anomenà pacte keynesià o
socialdemòcrata.
És
a partir dels anys 80 del segle passat, i sobretot amb el final dels
països socialistes de l’òrbita soviètica, que es consolida l’ortodòxia
neoliberal. Una ortodòxia que es fa hegemònica, primer ideològicament i
després en les polítiques econòmiques i socials concretes, fins i tot
entre les forces de l’esquerra tradicional socialdemòcrata i
eurocomunista. Fins al punt que els hi fa perdre de vista la necessària
distinció, i fins i tot contraposició, entre el cosmopolitisme i
l’internacionalisme.
Com ha assenyalat Alessandro Somma el cosmopolitisme,
que és l’internacionalisme de les elits i del capital, serveix per a
protegir el mercat autoregulat i per a despolititzar-lo com a marc en el
qual es produeix el conflicte redistributiu. Des d’aquest punt de vista és molt convenient l’afebliment de la sobirania nacional/estatal a favor d’organismes supranacionals (com
la Unió Europea o la Unió Econòmica i Monetària) sense o amb un gran
dèficit de legitimitat democràtica i que simplement fan de “vigilants”
dels intercanvis de mercat. Per contra, l’internacionalisme
és l’expressió d’una solidaritat entre els pobles que caracteritza la
classe treballadora que ha d’adquirir al mateix temps la consciència de
classe i la consciència nacional. És a dir, la classe treballadora d’un
país ha d’esdevenir també nacional, s’ha de convertir en la classe
hegemònica de la nació tot donant-li la seva pròpia perspectiva
anticapitalista, tot reconeixent que és en el terreny de l’estat
nacional on s’aconsegueixen els drets dels treballadors, a través de les
lluites. És així com es construeixen les bases d’un internacionalisme
verdader -fraternal i solidari- que permeti arribar a una federació de
pobles lliures. L’internacionalisme comença un cop s’ha aconseguit
l’hegemonia i el poder real en la nació/estat pròpia.
Com ha assenyalat, entre d’altres, Costas Lapavitsas, no s’ha pas de negar el que és evident. El
capital s’ha convertit en internacional, les cadenes de valor són
transnacionals, hi ha un procés de globalització industrial, comercial i
financera, és evident la tendència a l’augment del pes de les finances a
l’economia. Tanmateix, aquests processos no han donat lloc a
l’eliminació o a la marginació dels estats nació. Al contrari, els
moviments descrits de l’economia global tenen, en molts casos la
direcció (o la col·laboració necessària) dels estats. Només cal pensar
en els països emergents, especialment els asiàtics i sobretot Xina, però
també en els mateixos països desenvolupats durant la crisi, o en
l’acord recent entre Alemanya i França per a una política industrial
adaptada al segle XXI, per exemple. L’estat és fonamental pel
capitalisme i en cap cas ha desaparegut.
I
avui dia, en un ambient cultural en què, massa sovint, l’esquerra
tradicional confon l’internacionalisme amb l’europeisme -que en realitat
és una declinació del cosmopolitisme- es fa més necessària que mai la
reafirmació de les raons d’una esquerra realment internacionalista i,
per tant, no cosmopolita. Després de Maastricht, davant d’una Unió
Europea neoliberal -que afavoreix el capital en contra del treball-, amb
un gran dèficit democràtic i irreformable, es fa més necessari que mai
un sobiranisme nacional/popular, democràtic, per tal de renacionalitzar
les polítiques econòmiques i reactivar la sobirania popular i el
conflicte social com a fonaments de la democràcia econòmica. Molt
particularment s’ha de recuperar la sobirania monetària i sobre el
tipus de canvi -que implica necessàriament l’abandonament de l’euro i de
la UEM- i restablir el control sobre la circulació dels factors
productius, especialment dels capitals.
Només aquesta
recuperació de la sobirania nacional/popular permetria allunyar-se dels
camins recorreguts en aquests darrers anys, tant de la realitat actual
de la UE neoliberal (i de la fe irracional en un europeisme impossible),
com també dels somnis inconsistents i quimèrics que “una altra Europa
és possible” que, en realitat, amb les seves vanes il·lusions de
modificacions impossibles dels Tractats europeus, no fan més que
reforçar els mecanismes de poder neoliberal actualment existents. Per
tant, és totalment necessària la recuperació de la sobirania
nacional/popular, tot abandonant els falsos camins de la integració
europea plantejats actualment, i tornar a formular, sobre bases
completament diferents les relacions entre els estats europeus, unes
relacions basades en la sobirania nacional/popular i en
l’internacionalisme fraternal i solidari.
Com es diu en el treball col·lectiu esmentat anteriorment (Sobiranies), la transformació del sistema econòmic exigirà una intervenció directa en la producció i les relacions socials que l’envolten.
I en conseqüència per assolir la sobirania reproductiva caldrà
desenvolupar projectes on la producció estigui dirigida a la cobertura
de les necessitats de la població -no al benefici del capital-, posant
l’accent en la reorientació de les relacions socials de producció cap a
aquesta finalitat. I, en conseqüència sembla molt apropiat avançar cap a formes de propietat no privada:
és a dir, comunal, cooperativa, municipal i estatal; desenvolupar
processos productius que no siguin explotadors, patriarcals ni
espoliadors de la natura; establir mecanismes de redistribució basats en
el dret a una vida plena; establir mecanismes de presa de decisions
democràtics, no jeràrquics ni despòtics; construir entorns socials que
permetin a totes les persones aconseguir desplegar al màxim les seves
potencialitats humanes.
La sobirania reproductiva ha de permetre
la transformació global de les relacions socials pròpies del
capitalisme, així com subvertir i transformar la reproducció del
capitalisme en la reproducció de la vida, entenent-ho com un procés en
marxa, com un procés gradual, constituent.
I aquesta sobirania
s’ha de plantejar en els diferents àmbits territorials, des del local, a
l’estatal (sobirania nacional/popular) i al global. I el
desenvolupament de la sobirania obligatòriament, haurà d’estar regit per
criteris i valors que superin l’actual model capitalista i en models de
caràcter autocentrat, endògens, que vagin adquirint gradualment certs
graus d’autonomia respecte a la dinàmica dels mercats mundials. I això
no significa que es plantegi la creació d’una economia tancada o
autàrquica sinó de considerar central el creixement derivat de les
potencialitats internes i subordinar-hi el basat en mecanismes externs.
Aquest
article s’ha beneficiat dels comentaris de diferents persones, entre
els quals Carles Badenes, Àngel Ferrero i Ivan Gordillo, a qui els hi
agraeixo molt sincerament. Evidentment, la responsabilitat final és
només meva.
Fa uns dies a Catarsi Magazin em varen publicar la primera part d'aquesta "Lectura crítica del llibre de Joan Manuel Treserras i Enric Marín "Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme".
1|
Fa relativament poc s’ha publicat el llibre “Obertura republicana.
Catalunya després del nacionalisme” d’Enric Marín i Joan M. Tresserras.
Aquí se’n pretén fer una lectura crítica, així com apuntar algunes
alternatives en relació a certs temes que s’hi plantegen. Diuen
els autors que “volen contribuir a caracteritzar el projecte de la
República. Pretenem exposar perquè la República catalana no segueix la
pauta dels models d’estat clàssics (…), és diferent dels processos de construcció dels estats-nació” (pàgina 17).
Des
del meu punt de vista, el principal interès del llibre, a més d’algunes
idees interessants que, totalment o parcialment, puc compartir, rau en
el fet que dos intel·lectuals (“orgànics” diria Gramsci), molt propers
al que sembla (o diuen) que serà el partit amb més suports a Catalunya
en els anys vinents, exposin de manera sistemàtica, en forma de llibre
(més enllà doncs d’epístoles, sermons, entrevistes i articles de diari),
el que ells creuen que serà el pròxim futur del país.
2|Crec
que és important l’aclariment que “no és ni vol ser un text acadèmic
(…) No és un llibre d’història, ni d’economia, ni de comunicació, ni de
ciència política (…) sense cap pretensió “científica”. És un assaig o
potser millor, un “pamflet” en el sentit que Joan Fuster donava als seus
escrits d’intervenció cívica” ( pàgina 19). Pro memòria és interessant
recordar com defineixen aquests termes els diccionaris, sigui el DIEC o
el DEC. Consideren un assaig, un llibre de gènere en prosa no narratiu,
que aborda d’una manera lliure i no especialitzada els problemes més
diversos. Un pamflet, en canvi, seria un llibre imprès, de molt poques
planes, on s’ataca violentament algú o alguna cosa. Sembla molt
pertinent, en aquest cas, la referència a Joan Fuster que deia “la meva
vocació era i és l’assaig, però no compensa econòmicament sinó en la
forma menor de l’article….per això he hagut de confeccionar pamflets
quan ha convingut, quan veia que ningú més no els escrivia”.
Per
tant, com tot assaig/pamflet pot contenir afirmacions, hipòtesis, tesis
sobre determinades qüestions, que poden estar condicionades per una
determinada visió normativa, ideològica, basada en certs valors,
evidentment totalment lícita. Però, hi poden haver altres visions,
igualment lícites, sobre les qüestions esmentades.
3|
La primera part del llibre està dedicada als fets d’octubre de 2017, el
seu origen i la seva significació. Sobre aquest tema la bibliografia
existent ja és inacabable, des d’escrits seriosos (em sembla
especialment recomanable el de Josep Mª Antentas, “Espectros de octubre.
(Per)turbaciones y paradojas del independentismo catalán”) a simples
reculls d’anècdotes. Crec que els autors no pretenen, en cap
cas, fer una interpretació original del període i s’apunten a la tesi de
l’article de Jordi Muñoz, “Les tres hipòtesis d’octubre”. Un
article molt interessant que planteja que, en aquell moment, hi havia
tres hipòtesis: la negociació, la insurrecció i la desconnexió (secessió
unilateral que l’estat no podria impedir), i que pels autors “avui és
evident que cap de les tres no podia funcionar” (pàgina 33).
Però
el tema és, hi havia alguna altra possibilitat, almenys teòrica? I la
resposta és que si, i que en aquells moments alguns (des de tot el
ventall polític de l’independentisme i de l’autodeterminisme català) van
plantejar, i varen fer arribar als que podien prendre decisions o
almenys influir en elles. L’1-O i el 3-O l’independentisme i
l’autodeterminisme republicà encara tenien la iniciativa política, la
legitimitat moral i la simpatia internacional després de la brutalitat
repressiva de l’estat contra ciutadans pacífics que només
volien votar i, per tant, hi havia la possibilitat de convocar eleccions
plebiscitàries (el 4-O no el 26-O quan ja s’havia perdut l’oportunitat
política) que els republicans podíem guanyar clarament. Evidentment,
sempre serà una hipòtesi especulativa impossible de demostrar, però
almenys no ens oblidem que existia. 4|
Parlen de l’aznarisme com “una barreja aparentment contradictòria de
liberalisme i intervencionisme autoritari. Només aparentment, perquè (…)
l’alquímia semàntica de l’aznarisme va consistir a confondre
liberalisme amb desregulació econòmica” (pàgina 77). En definitiva,
segons ells, l’aznarisme com a avançada del que després s’ha conegut com
a “democràcia il·liberal”. Des del meu punt de vista, l’aznarisme, és
també, la continuació (perquè ja havia començat amb els governs de
Felipe González) i l’aprofundiment de les polítiques econòmiques i
socials neoliberals a l’estat espanyol. És a dir, desregulacions dels
mercats, privatitzacions, començament de les retallades de l’estat del
benestar i de les reformes del mercat de treball; en definitiva,
polítiques a favor del capital i en contra del treball i dels
treballadors i les classes populars. Perquè no són les sigles de
partit les que avalen la identitat ideològica d’unes polítiques
concretes, sinó l’aplicació pràctica d’unes determinades mesures de
govern. Adjectius com “socialista” o “popular”, un cop
pervertit l’ús del llenguatge, poden significar just el contrari del que
semblen representar: govern “socialista”, govern “popular”. Sobretot
quan la socialdemocràcia no ha estat capaç de construir un model
alternatiu al capitalisme i al model econòmic neoliberal, no pas amb
discursos o amb mítings, sinó amb l’adopció de polítiques públiques des
del govern.
D’altra banda, hi ha algunes coses en aquesta primera
part que em semblen sorprenents. Per exemple, havent viscut en primera
persona l’època, que en el capítol 4 d’aquesta part (“La renovació del
pensament independentista (1990-2010)”), tot dedicant un apartat a
Carod-Rovira i dient que “en els darrers vint anys, és l’autor més
decisiu i el que més profundament ha influït en l’evolució del
catalanisme i, per descomptat, també en l’independentisme” (pàgina 110),
només li dediquin sis pàgines del total de vint-i-set del capítol i ja
no torni a sortir en les tres-centes vuitanta-dues pàgines del llibre.
Hi
ha també una part on després de parlar de la crisi de la Unió Europea
(UE) i del creixent escepticisme de la població sobre l’europeisme, fan
una pirueta per esplaiar-se en la seva visió ideològica particular (i,
per tant, discutible) sobre la relació entre la república catalana i la
UE: “el tronc central de l’independentisme català és profundament europeista i concep la República catalana com un nou estat europeu,
en un procés d’ampliació interna de la UE”. I es llencen decididament, i
sense frens, per la baixada: “la internacionalització europea de la
judicialització del conflicte entre el sobiranisme i l’Estat i el tracte
respectuós rebut per dirigents i autoritats catalanes, amb una
escrupolositat que a l’Estat espanyol ha estat radicalment pervertida,
han estimulat el sentiment europeista a Catalunya” (pàgines 125 i 126).
Bé, d’aquí poc, veurem quin serà el nivell d’abstenció a les pròximes
eleccions europees i caldria veure quin seria si no existís el conflicte
entre Catalunya i Espanya.
5| El capítol 5è
d’aquesta primera part té un interès especial sobretot perquè els autors
comencen a introduir alguns conceptes -informacionalització,
digitalització, telecomunicacions, intel·ligència artificial, societat
de la informació- que després utilitzaran a bastament al llarg de la
resta del llibre. També ens confirmen qui ha estat el seu autor
de referència des de sempre: “El teòric social que va entendre de manera
més completa i sistemàtica l’abast i la radicalitat dels canvis en curs
va ser Manuel Castells en la seva trilogia “L’era de la
informació. Economia, societat i cultura” (1996-1998). Els més de vint
anys transcorreguts des de la publicació de la trilogia de Castells no
han fet sinó aportar més indicis i més dades per fer evident la dimensió
inèdita del canvi de paradigma social en curs” (pàgines 120-121).
Segons els autors, amb un considerable “determinisme tecnològic”, crec,
aquests canvis han estat “de ritme sostingut per la permanent capacitat
d’innovació tecnològica, (que) també ha afectat directament l’economia
global i les seves pautes de funcionament” (pàgina 123).
6|
Com que, a diferència dels autors, jo no sóc un expert en el tema de la
“societat de la informació”, només faré uns petits comentaris que em
semblen d’interès. Tanmateix, si s’utilitzen els mitjans/instruments de
la societat esmentada (que jo prefereixo anomenar “capitalisme digital”)
es pot trobar fàcilment que, a més de la posició de Manuel Castells, hi
ha -en aquest camp que cada vegada té més importància i, per tant, més
llibres, revistes i articles que en parlen- altres posicions diferents
des d’un punt de vista teòric, però també ideològic o polític. Algunes
són més properes al neoliberalisme (o a les dretes) i altres tenen un
posicionament més radical (que va a l’arrel dels temes), més
crític amb el capitalisme i, per tant, amb l’explotació del treball pel
capital i amb un conflicte de classes que beneficia als propietaris del
capital i a les elits que els hi donen suport en contra dels
treballadors i del conjunt de les classes populars. Particularment,
m’interessen aquestes darreres posicions, que vénen de molt lluny,
almenys des de l’Escola de Frankfurt als anys 20 del segle passat. I en
un repàs a les xarxes digitals com a aficionat, no expert, he pogut
trobar diferents autors, llibres, revistes (per exemple tripleC o The Political Economy of Comunication) i articles en altres revistes més generals (Information, Comunication &Society o Capital & Class)
que parlen del tema des d’aquesta perspectiva. I defensen que, en l’era
digital, les comunicacions digitals i les xarxes són els instruments
per a l’organització del capitalisme transnacional i els mitjans per a
la intensificació del treball assalariat i, per tant, per a augmentar la
taxa de plusvàlua/benefici i l’explotació. I que el capitalisme
neoliberal ha transformat el temps lliure en temps de treball i fa que
el treball cultural sembli un joc o un divertiment, tot convertint-lo en
una nova forma d’alienació/il·lusió/fetitxització.Eel capitalisme
global actual és un entramat complex i interrelacionat de capitalisme
industrial, digital, financer, etcètera, en el que sens dubte hi ha una
predominança del capitalisme financer.
Encara que siguin unes
mercaderies particulars, la producció d’informació i comunicació són una
part del procés material de producció com a noves forces productives
que afavoreixen noves formes d’acumulació de capital, perquè ni la
informació ni la comunicació són irreals o immaterials sinó que són una
part dels processos de producció i reproducció de la vida humana i, per
tant, de les relacions socials i dels sistemes i estructures socials.
D’altra
banda, en el capitalisme global actual hi juga un paper important la
seva digitalització. De la mateixa forma que hi ha moltes empreses
capitalistes digitals (de la societat de la informació) que estan molt
financiaritzades. En altres paraules, el capitalisme global
actual és un entramat complex i interrelacionat de capitalisme
industrial, digital, financer, etcètera, en el que sens dubte hi ha una
predominança del capitalisme financer. I en el capitalisme
global actual- amb una evident tendència a la concentració i als
monopolis-, com en les seves fases anteriors, hi ha un
antagonisme/conflicte entre les forces productives (que ara inclouen les
digitals i les xarxes) i les relacions entre les classes socials, així
com les contradiccions que causen crisis i cicles econòmics recurrents.
7|
De la segona part del llibre jo en destacaria, en primer lloc, la
constatació de l’esgotament del projecte/model de la Catalunya-ciutat,
per fer un país endreçat, organitzat i ordenat, tal com s’havien
proposat Prat de la Riba i la Mancomunitat: “La Catalunya-ciutat ha
donat pas avui a noves ambicions modernitzadores, atentes als reptes
plantejats per la globalització i el nou paradigma tecnològic, que
continuen tenint Barcelona al capdavant, però ara com a motor d’una
xarxa de ciutats i de nuclis productius que inclou el país sencer i que
el desborda fins a abastar l’euroregió de l’arc de la mediterrània
occidental” (pàgina 198). Com es pot veure, la globalització, les noves
tecnologies i el cosmopolitisme barceloní són elements essencials que,
com veurem, es van repetint al llarg del llibre.
Tot i que no
n’expliquen, de moment almenys, en detall les raons, segons els autors,
“De la Catalunya-ciutat hem transitat a la Catalunya-xarxa; o el que és
el mateix, de la nació ciutat a la ciutat estat (…) cal entendre la
República com un projecte fundacional (…): la d’una “ciutat estat
republicana” de vocació europea i mediterrània en un ordre mundial
d’interdependències i desequilibris” (pàgina 209). No ens acaben
de dir perquè, però, la nació, l’estat nació ja no importen: “La
proposta de la República ja no es pot correspondre amb el model d’estat
nació. Calen unes altres categories adequades a les noves realitats i
als nous reptes” (pàgina 209). Tot plegat recorda molt a la
Barcelona “cosmopolita”, centralista, xucladora dels recursos i energies
del seu entorn humà i geogràfic, entesa com a nucli líder d’una xarxa
de ciutats mediterrània que havia imaginat una certa (probablement
majoritària) interpretació del maragallisme.
En definitiva, crec
que no acaba de quedar clar en el llibre si els autors ens proposen una
superació de la Catalunya-ciutat o, més aviat, una actualització de la
mateixa al que, segons ells, caracteritza la situació actual. 8|
De nou ens tornen a parlar de la UE, “com a problema i com a horitzó”,
ens diuen, i en el marc, segons ells, de “la caducitat del nacionalisme”
(pàgines 229 a 233). Tot partint d’una afirmació contundent i que molts
experts reconeguts qüestionen, “podem afirmar que, malgrat els seus
dèficits democràtics, la UE ha estat una història d’èxit”, reconeixen
que “es pot degradar (…) si no hi ha un nou impuls institucional (…)
(per) avançar en formes d’integració adequades”. Això no seria possible,
segons els autors, si la UE es limita “a ser un club d’estats que
garanteix un gran mercat únic”, cosa que no volen els que veuen
amenaçada la sobirania nacional (que, per cert, cada vegada semblen ser
més). La solució, segons els autors, consistiria a “avançar de manera
decidida cap a la integració, però seguint el model d’un estat nació
federal. Una mena d’Estats Units d’Europa”, cosa que immediatament
descarten perquè “expressa un voluntarisme polític que no parteix de la
realitat”.
La conclusió dels autors, sense que en cap cas ens n’expliquin quines són les raons que ho justificarien, és que “per fer possible la integració europea cal deixar enrere l’imaginari ideològic i polític de l’estat nació;
el nacionalisme que va ser útil per articular els estats nació ja no és
un instrument útil per articular les noves realitats supranacionals.
Cal pensar en esquemes nous, més horitzontals i més pròxims a una lògica
confederal”. I com a instruments per a aconseguir-ho ens parlen
d'”aprofundir en el principi de subsidiarietat” i de “descentralitzar
per simplificar i integrar”. I ens plantegen això justament en el moment
en què, tant des de la UE com des dels diferents estats membres, més
que mai es pretén que es compleixi la normativa comunitària per sobre de
tot i es donen unes intenses tendències a la recentralització!
Consideren
que l’euro no ha funcionat bé però que “un cop posat en marxa i
consolidat l’objectiu de la moneda comuna, fer marxa enrere comportaria
més perjudicis que avantatges” i que, per tant el que caldria és
reformar-lo. Tampoc en donen cap justificació. Curiosament, estic
escrivint això el mateix dia que, en un diari espanyol, Wolfgang Streeck
(reconegut acadèmic alemany de tendència socialdemòcrata) diu: “s’ha de
trencar l’euro, i aviat” perquè si no les coses aniran a pitjor. I cada
cop són més els acadèmics del seu nivell que ho veuen així.
És
molt curiós que els autors quan parlen de la UE diguin que és “l’espai
comú europeu de lliure circulació de persones i mercaderies” (pàgina
237). Ho fan aquí i en altres ocasions posteriorment. I és curiós, i també significatiu em sembla, que no parlin de la UE com a espai comú, també, de la lliure circulació de capitals,
sobretot tenint en compte que, especialment en un moment en què el
capital financer ha agafat i està tenint un paper més i més gran, és la
lliure circulació de capitals la que està tenint més importància, tant a
l’àmbit de la UE com a l’àmbit mundial.
I, fins i tot des del seu
punt de vista, que no és exactament el meu, és sorprenent que no
parlin, com a mínim, de la possibilitat futura d’una Europa com a espai
compartit de valors democràtics i drets fonamentals, diversitat cultural
i religiosa o de multilingüisme. I, també, de lluita efectiva i
prioritària contra l’explotació, la injustícia, la marginalitat, la
discriminació de gènere, la insolidaritat o el canvi climàtic, per
exemple.
9| Hi ha un altre moment, en aquesta segona part, quan parlen de les opcions de l’estat, en la que els autors semblen oblidar-se de la independència i apunten cap a una mena de confederació:
“reconèixer l’arrel política del problema i redefinir de bell nou la
relació entre Catalunya i Espanya modificant la Constitució perquè si
pugui encabir un pacte sòlid. Un pacte de cosobirania” (pàgina 241).
Però tampoc acaben de desenvolupar aquesta hipòtesi, no considerant,
doncs, ni l’enorme complicació de reformar la constitució espanyola, ni
la dificultat d’assolir una voluntat política suficient per part dels
partits espanyols, ni la necessitat que fos acceptat l’exercici del dret
a l’autodeterminació, una condició indispensable per a qualsevol
projecte federal o confederal.
D’altra banda, és sorprenent que,
en aquestes alçades, es pugui insistir encara en conceptes superats i
fora de lloc, més propis de fa unes dècades sota hegemonia ideològica
sociovergent, com ara parlar de modificar la constitució o bé la noció
de cosobirania, idees per les quals no s’han mobilitzat, precisament,
més de dos milions de persones al carrer o davant les urnes.
10|
Al final d’aquesta segona part, els autors s’atreveixen a parlar de
quines són, avui, segons ells, les pedres angulars del pensament
progressista: “una concepció evolutiva i participativa de la democràcia,
una visió social humanista contrària al darwinisme social classista, i
una defensa radical dels principis complementaris d’igualtat de drets i
d’oportunitats i de respecte a la diferència” (pàgina 250). En
concretar-ho, entre altres coses, diuen que “No renega de l’economia de
mercat. Tampoc de la mundialització, (…) Tampoc és tòpicament
antisistema, (…) Avui, el principal repte de les esquerres és liderar el
combat per resoldre els problemes de legitimitat de la democràcia
liberal” (pàgina 251). De nou, per cert, el text de referència que citen
els autors és de Manuel Castells, “Ruptura. La crisis de la democracia
liberal”, 2017.
Evidentment, és una posició totalment lícita, només faltaria. Tanmateix, sorprèn
que unes persones que en alguna ocasió s’han declarat marxistes, o amb
influència marxista, facin una anàlisi d’aquest tipus sense partir que
vivim en una societat capitalista basada en l’explotació del treball pel
capital i que funciona a partir dels conflictes entre classes
socials (fins i tot el mateix Warren Buffet ha parlat de l’existència de
la lluita de classes en la societat actual). I que es defineixin tan
clarament per una posició social-liberal, tot defensant l’economia de
mercat, la mundialització i la reforma de la democràcia liberal, davant
d’un sistema, d’un model de societat, el capitalisme neoliberal,
caracteritzat, per les guerres, les desigualtats creixents, el
creixement de la pobresa, els desastres ecològics, la recurrència de les
crisis econòmiques que afecten negativament a les classes treballadores
i populars, etcètera.
Una posició que no sembla trobar-se lluny
d’allò que un altre ideòleg del mateix àmbit polític anomenava “un
capitalisme de rostre humà”. En el fons, es tractaria de
reformar el capitalisme i, per tant, d’admetre’n la irreversibilitat,
des del reconeixement resignat de la manca de polítiques alternatives,
llançant, així, un missatge sense esperança real de canvi en les
condicions actuals de dominació -econòmica, cultural i política- de
classe.
Aquest article s’ha beneficiat dels comentaris de
diferents persones, entre els quals Carles Badenes, Àngel Ferrero i Ivan
Gordillo, a qui els hi agraeixo molt sincerament. Evidentment, la
responsabilitat final és només meva.
