dissabte, 30 de novembre del 2019

Multinacionals i impostos


Ara ja fa més de dos mesos i mig El PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Multinacionals i impostos

El canvi més xocant en la política impositiva mundial recent ha estat la disminució en les taxes dels impostos sobre els guanys de les societats: globalment, com a mitjana, entre 1985 i 2018 han passat del 49% al 24%. Una de les raons principals és la competència internacional entre països amb taxes diferents, i sobretot entre els països que la tenen molt baixa (els paradisos fiscals) –per exemple, diferents illes caribenyes, Singapur, Hong Kong, Irlanda, Bèlgica, Holanda, Luxemburg– i els països amb una taxa més elevada. Fins ara, no hi havia una estimació global de quants beneficis perdia o guanyava cada país com a conseqüència d’aquestes diferències; i tampoc se sabia com estaven redistribuint els beneficis entre els estats la globalització i la competència impositiva.

Ara, dos professors de la Universitat de Copenhaguen (Torslov i Wier) i un de la Universitat de Califòrnia/Berkeley (Zucman) han publicat un magnífic treball on, tot i la persistència de limitacions estadístiques, intenten superar aquestes mancances amb noves dades. Primer, ens mostren que, sistemàticament, les filials de les firmes multinacionals estrangeres (FME) aconsegueixen més beneficis que les firmes locals (FL) en els països amb impostos baixos/paradisos fiscals. Per contra, les filials de les FME obtenen menys beneficis que les FL en els països amb impostos alts. Hi ha una elevada redistribució dels beneficis de les FME des dels països amb impostos a les societats elevats cap als paradisos fiscals amb aquests impostos més reduïts.

Estimen que, globalment, el 2015 quasi el 40% dels beneficis de les multinacionals –els fets fora del país on tenen la seu principal–, especialment americanes i de la UE, es traslladaven a paradisos fiscals amb taxes d’impostos a les societats baixos (menys del 5%). Els països de la UE que no són paradisos fiscals perdien al voltant d’un 20% dels seus beneficis potencials amb aquest trasllat. I són les multinacionals dels EUA les que comparativament traslladen més beneficis cap als paradisos fiscals.

Analitzen com canviaria la localització dels beneficis de les empreses si tots els països adoptessin la mateixa taxa efectiva en l’impost de societats, mantenint constants la taxa efectiva global de l’impost i els beneficis globals. Els ingressos per l’impost de societats augmentarien quasi un 20% en els països de la UE que no són paradisos fiscals, un 15% als EUA i un 10% als països en desenvolupament. En canvi, disminuirien a la meitat en els actuals paradisos fiscals.

No és gens clar que la disminució en els impostos de societats generin efectes positius en els salaris i el PIB. A més, pot afectar negativament la competència, afavorint les FME i perjudicant les FL dels països. Finalment, pot afectar negativament la desigualtat en la distribució de la renda, ja que afectarà positivament (pagaran menys impostos) els propietaris de les accions de les multinacionals, que solen ser els més rics.

L'anticomunista Unió Europea


Ara ja fa dos mesos i mig, La Directa em va publicar aquest article:

L'anticomunista Unió Europea

Ja coneixem el caràcter ordoliberal/neoliberal de les polítiques econòmiques i socials de la Unió Europea (UE), així com la seva deriva cada vegada més antidemocràtica. Tanmateix, el Parlament Europeu (la institució europea teòricament més democràtica) ens ha sorprès (o no) recentment (el passat 19 de setembre) amb una vergonyosa resolució (2019/2819) anticomunista -“Importància de la memòria històrica europea pel futur d’Europa”, es titula-, votada quasi unànimement pels parlamentaris dels grups popular (també Dolors Montserrat), socialista (també Xavier López), liberal (també Jordi Cañas), l’extrema dreta, els conservadors, bàsicament polonesos, i la majoria del grup dels Verds/ALE (entre altres, la diputada d’ERC Diana Riba, que després va modificar el seu vot a una abstenció, i també la “famosa” Ska Keller que els Comuns passegen entre nosaltres quan hi ha eleccions). Només els diputats de l’esquerra unitària europea/esquerra verda nòrdica (entre ells Ernest Urtasun) i la majoria dels no inscrits varen votar en contra o es varen abstenir. En total, 535 vots favorables, 66 contraris i 52 abstencions. Evidentment, no varen poder votar Puigdemont, Comín i Junqueras. Curiosament (o no), els mitjans de comunicació del nostre país pràcticament no n’han parlat.

Les bones paraules (falses i buides de contingut real) del punt 1 de la resolució, que ens presenta la UE com el “regne del bé”, són el punt de partida per després atacar obsessivament el que per a ells és el mal absolut: el comunisme. Pel capitalisme neoliberal dominant, l’anticomunisme busca la redempció pròpia i l’autoabsolució de moltes tragèdies històriques que ha protagonitzat, entre altres, per citar-ne algunes de recents, la indignitat humana amb què han tractat el poble grec, la manca de llibertat que aboca ineluctablement tants joves del sud a l’emigració, la desigualtat entre els estats deguda a la relació jeràrquica entre els que manen i els que només poden obeir, les deficiències democràtiques que acaben afavorint exclusivament les oligarquies dels diferents estats. Un anticomunisme, doncs, que és un instrument de conservació, una assegurança per al demà, una certificació que el TINA (There is no alternative) viurà per sempre.

La falsedat que s’utilitza a la resolució és l’equiparació entre comunisme i nazisme, fent servir sovint la còmoda forma del “totalitarisme”. La manera d’amagar els crims del capitalisme, el colonialisme i l’imperialisme que s’han produït en el marc liberal o neoliberal. Una equiparació que està present en 10 dels 13 punts dels fonaments de la resolució i en 10 dels 23 punts de la resolució pròpiament dita. No es fa cap distinció entre els valors constitutius del comunisme i els del feixisme/nazisme. Com tampoc es reconeix, en cap moment, la veritat històrica, el fet que en la resistència al feixisme/nazisme hi van tenir un paper sovint essencial i va estar liderada en molts països pels comunistes. El mateix es pot dir del paper decisiu, en l’àmbit políticomilitar, de la Unió Soviètica en la derrota de l’Alemanya hitleriana.

La resolució falta a la veritat històrica quan parteix de l’argument insostenible que la Segona Guerra Mundial és conseqüència del Pacte Molotov-Ribbentrop (al que si fa referència diverses vegades), tractat de no-agressió entre la Unió Soviètica i l’Alemanya hitleriana del 23 d’agost de 1939. Per la resolució és com si no hagués existit la Gran Guerra imperialista de 1914-18 ni els seus tractats posteriors o la Gran crisi de 1929 i les seves conseqüències, i com si aquests esdeveniments històrics no haguessin tingut res a veure amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però la resolució tampoc fa cap referència a la Conferència de Munic (30 de setembre de 1938) en la que la Gran Bretanya de Chamberlain i la França de Daladier acordaven amb la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler que els Sudets txecoslovacs passaven a pertànyer a Alemanya. Els buròcrates i els diputats del Parlament europeu només haurien d’haver consultat qualsevol llibre seriós d’història (i fins i tot la Wikipedia ho presenta així) per saber que el Pacte de no-agressió Molotov-Ribbentrop té el seu origen en el temor de la Unió Soviètica a una entesa de França i Gran Bretanya amb l’Alemanya hitleriana que, en la línia dels acords de Munic, pogués anar contra ells. I, evidentment, tampoc són capaços de recordar el comentari profètic de Winston Churchill (l’anticomunista Winston Churchill!) sobre la Conferència de Munic, dirigit a Chamberlain i Daladier: “Havíeu d’escollir entre la guerra i el deshonor. Heu escollit el deshonor i tindreu la guerra”.
Però en la seva reescriptura de la història, la resolució sembla voler anar més enllà de l’anticomunisme i fins i tot dir-li a la Rússia actual el que ha de fer i el que no ha de fer (punts 15 i 16 de la resolució), tal com els països centrals i dominants de la UE estan acostumats a fer amb els països més perifèrics. I s’atreveixen a parlar de pau, a dir-nos que la “integració europea” és un “model de pau”, després del paper galdós de la UE a l’antiga Iugoslàvia o més recentment a Ucraïna. Això sí, deixen ben clar (punt 14) que per tal de ser admesos en el club dels bons minyons cal complir amb dues coses bàsiques: adherir-se a la UE i també a l’OTAN. I la resolució (punt 18) apunta també a la necessitat d’eliminar, fins i tot, aquells símbols (noms de places i carrers, monuments, …) que puguin recordar o exaltar el que ells en diuen règims totalitaris, tot destruint la història i la memòria dels que varen lluitar contra el que va significar el nazisme i el feixisme.
Una resolució anòmala, desproporcionada, amb conceptes i dates falses, amb enormes falsificacions, en la que no se sap si hi ha més mala fe o ignorància. Però, al mateix temps, una resolució que ens mostra perfectament i profundament que és i que significa realment la UE: la pretensió de deixar fora/al marge del sistema, i definitivament, a totes les persones que se situïn fora del marc del pensament dominant, del pensament neoliberal cada vegada més antidemocràtic.