A mitjans de juliol, el PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Capitalisme i autoritarisme

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

De la Primera a la Segona Guerra Mundial es varen viure més de trenta anys de depressió econòmica, guerres, feixismes, la consolidació de la Unió Soviètica (i després els seus satèl·lits). I tot això va desembocar, tant a Europa com als EUA, en un consens entre les classes capitalistes que el manteniment de l’estabilitat i la consolidació del capitalisme requerien mecanismes de control per evitar els excessos d’un sistema econòmic basat en la competència com a característica endògena del capital.

A partir de la dècada del 1970, la competència capitalista que acompanya el neoliberalisme i el desenvolupament del capital oligopolista i financer fa florir de nou les tendències autoritàries del mode de producció capitalista. S’implementen polítiques actives per facilitar el poder col·lectiu del capital i limitar el poder col·lectiu del treball. Es limiten les possibilitats d’actuació i intervenció dels governs a les esferes econòmica, social i política. En l’actualitat és difícil trobar un país avançat en què les institucions democràtiques no estiguin sota pressió i en molts casos sota un atac agressiu.

A l’època del New Deal als EUA i de la socialdemocràcia a Europa els governs regulaven el capital, tot incloent-hi els drets sindicals a limitar la competència en el mercat de treball, lleis antimonopoli i altres restriccions per impedir la concentració del poder empresarial, restriccions estrictes als moviments del capital financer. Ara, en l’era neoliberal, el capital regula els governs amb un objectiu primordial: impedir que les polítiques econòmiques estiguin sota el control democràtic i que es puguin desviar dels principis de l’economia marginalista/neoclàssica. La ideologia de l’ordoliberalisme alemany, clarament hegemònica avui a Europa, n’és un bon exemple.

Estem davant d’un sistema de governança explícitament antidemocràtic, autoritari, que pretén afeblir els sindicats i altres organitzacions i moviments populars, consolidar el control dels mitjans de comunicació i dels aparells ideològics de l’estat, enfortir la llibertat individual i dels mercats. Però, bàsicament, el neoliberalisme vol establir restriccions al que poden fer els governs nacionals, i més concretament vol evitar que hi hagi qualsevol limitació als moviments internacionals de béns, serveis, persones i, molt principalment, de capitals. Per tant, es tracta d’impedir que els estats nacionals puguin dur a terme qualsevol mena de política econòmica sobirana, i molt específicament les polítiques fiscal, monetària i de gestió del tipus de canvi de la moneda.

La democràcia no és possible si es deixa créixer el poder del capital privat fins a un punt en què es fa més fort que el mateix estat democràtic. La lluita per la democràcia avui és la lluita contra la liberalització del capital que ha d’estar regulat i supervisat. I implica actuacions que avui semblen quasi revolucionàries: la possibilitat que els estats nacionals duguin a terme polítiques econòmiques i socials sobiranes; el control i la propietat pública de les empreses més importants dels sectors estratègics pel país; la recuperació dels salaris i els drets laborals i sindicals que han estat aixafats per les reformes laborals.

El règim del 78 i tres exemples

A principis d'aquest mes de juliol, la Directa em va publicar aquest article:

Juliol 4, 2018
 

Antoni Soy | @antonisoy 

Quan va morir Franco, no hi va haver ni la força ni la voluntat política per a fer una ruptura democràtica amb la dictadura. Per tant, la transició a la democràcia era inevitable, però amb la iniciativa dels titulars del poder durant la dictadura (règim antidemocràtic i anticonstitucional). Serien ells els que acabarien amb les Lleis Fonamentals de la dictadura, però també els que establirien el bloc normatiu per a les eleccions de 1977, i els resultats amb què naixeria el sistema de partits que faria la Constitució i que s’ha mantingut quasi inalterat fins ara.

Espanya es trobava davant del dilema que la monarquia havia estat restaurada per un règim antidemocràtic i anticonstitucional però només podia sobreviure en un estat democràtic i constitucional. Per tant, la composició del parlament (i el sistema de partits) era clau i decisiva perquè la monarquia restaurada es convertís en monarquia parlamentària i constitucional. Però, amb la Constitució de 1978 es va reforçar el bipartidisme i es va tancar la porta a l’estat federal. Hi va haver transició a la democràcia però a una democràcia (i amb una constitució) monàrquica, bipartidista i antifederal. D’una manera molt esquemàtica, en això consisteix el règim del 78.

Un règim que es va complementar, en l’àmbit econòmic, social i sindical, amb les conseqüències dels Pactes de la Moncloa el 1977. El seu objectiu fonamental era reduir els desequilibris econòmics: la lluita contra la inflació (i contra el dèficit exterior) principalment mitjançant uns topalls al creixement dels salaris. Hi havia altres mesures i una sèrie de reformes a mitjà termini, que majoritàriament mai es varen arribar a complir però que varen servir perquè els partits d’esquerres i els principals sindicats (que no varen signar els pactes) acceptessin les mesures que afectaven negativament als treballadors i les classes populars. Els pactes van ser un fre a la dinàmica reivindicativa de treballadors i classes populars i, al mateix temps, un símbol pioner del que seria el discurs del consens que arribaria a ser hegemònic: consens constitucional, consens entre la patronal i els sindicats majoritaris, etc. Els que no s’avenien a aquest discurs eren acusats de desestabilitzadors i de fer el joc a l’extrema dreta.

M’agradaria exemplificar el que significa aquest règim amb tres esdeveniments que vaig viure personalment ja fa un cert temps. El primer. Ja s’havia aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya (2005) i encara s’estava discutint a les Cortes Generales. Em va tocar acompanyar a un diputat i un senador catalans a Madrid i a un diputat al Parlament per a parlar del Títol VI (Del finançament de la Generalitat) que era un dels més complicats per a arribar a un acord. Per part del govern espanyol hi havia també quatre persones (recordo només tres noms), Alberto Pérez Rubalcaba (aleshores portaveu del PSOE al Congrés), Miguel Ángel Fernández Ordóñez-MAFO (aleshores governador del Banco d’España) i Francisco Caamaño Domínguez (que després va ser ministre de Justícia però aleshores era secretari d’estat de relacions amb les Cortes). D’aquests a la reunió pràcticament només va parlar Rubalcaba, i recordo especialment dues coses. Una, quan els hi vàrem dir que no enteníem per què el PSOE posava tants problemes al sistema de finançament previst a l’Estatut quan es podia dir que es proposava un sistema semblant a molts estats federals, Rubalcaba ens va dir, amb tota la patxoca, que el PSOE no era (ni havia estat mai) un partit federal (tot i que, com li vàrem recordar, tenien el Comitè Federal com a òrgan), que això, en tot cas, era una cosa del PSC. I per posar la cirereta al pastís, ja cap al final de la reunió ens va dir (tradueixo): “però no us adoneu que no hi haurà mai, mai, cap govern d’Espanya que us doni el que demaneu en aquest títol sobre el finançament de la Generalitat”. I mentrestant el PP ja començava la seva campanya contra l’Estatut fins que el va portar al Tribunal Constitucional.

El segon. Devia ser a principis/mitjans de 2007 quan feia poc temps que m’havien encarregat la responsabilitat de la política industrial i empresarial del govern de Catalunya. Una de les coses que em tocava fer bastant sovint era rebre els comitès d’empresa (que venien acompanyats pels dirigents sectorials dels sindicats que en formaven part, molt sovint CCOO i UGT) d’empreses que tenien problemes. Normalment, els comitès volien que des de la Generalitat féssim de mitjancers amb les empreses per a aconseguir els acords més favorables possibles per als treballadors. Amb la meva inexperiència (acabava d’arribar) i innocència/ingenuïtat (això forma part de la personalitat), després d’haver-me informat, jo els hi deia amb claredat i sense embuts quina era (o com veiem des de la secretaria d’Indústria) la situació de l’empresa i què podria ser el que probablement passaria. Jo notava una certa incomoditat en els dirigents sectorials dels sindicats i no sabia per què, fins que un dia un d’ells va demanar de parlar amb mi i, “en confiança i de bon rotllo”, em va dir que jo no havia entès bé el meu paper que, segons ell, s’havia de limitar a rebre’ls i a dir-los-hi que faríem tot el possible per arreglar la situació. Que la resta era cosa dels sindicats “professionalitzats”. Podria explicar molts altres fets sobre els sindicats majoritaris o les patronals que demostren el seu paper en l’engranatge del règim del 78.

El tercer. En aquest mateix període viatjava de tant en tant a Madrid per parlar amb el Director General d’Industria del govern espanyol. Després d’un temps ja teníem una certa confiança i aleshores em va explicar com funcionaven els canvis del sottogoverno quan el govern passava d’un partit a l’altre en un sistema bipartidista com l’espanyol. Em va explicar que ell, com a alt càrrec, que a més era funcionari, estava molt tranquil, ja que, si es produïa un canvi de govern del tipus esmentat, ell passaria a tenir un despatx amb una secretària (com a director general en tenia diverses) i li encarregarien alguns informes o dictàmens de caràcter tècnic i la resta del temps es podria dedicar a les seves coses. Així és com ell havia passat la llarga temporada dels governs presidits per Aznar i així és com aleshores estava el seu predecessor després que Rodríguez Zapatero arribés al poder. Un sistema bipartidista, doncs, que tenia un funcionament perfectament estructurat també a l’àmbit del sottogoverno dels diferents ministeris.

El règim del 78 és doncs un sistema polític i econòmic que, com un pop, té moltes potes en els aparells (polítics, econòmics, ideològics, judicials, burocràtics, etc.) de l’estat per a salvaguardar la peculiar democràcia espanyola, monàrquica, bipartidista, antifederal i, fins a cert punt, corporativista. Des de fa un temps sembla que ha entrat en una certa crisi però “el vell es resisteix a morir i al nou li costa néixer”.