Fa pocs dies vaig escriure aquesta peça de la qual després va sortir en forma reduïda una Tribuna a El PuntAvui: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2590089-contra-les-dues-dretes.html

 

Contra les dues dretes

Antoni Soy Casals

S'acaba de publicar a Italia un llibre col·lectiu que es titula justament "Contro le due destre". Conté diversos escrits interessants però, sens dubte, l'assaig central, que planteja la tesi fonamental del volum, és "Le due destre oltre il Novecento" escrit pel conegut professor de ciència política i ideòleg d'esquerres, Marco Revelli. Revelli ja havia escrit fa quasi trenta anys (a principis de 1996) el llibre "Le due destre", just abans que la coalició liderada per Romano Prodi (l'Ulivo), teòricament d'esquerres, guanyés les eleccions a la dreta liderada per Silvio Berlusconi (il Polo delle libertà). Això es produïa dos anys desprès d'un dels grans xocs de la política italiana, quan el 1994, inesperadament, la coalició de Berlusconi havia vençut les eleccions.

És important recordar que deia Revelli en la introducció del seu llibre de 1996, titulada significativament "Tra due destre": "Cada dia és més evident que a Itàlia no existeix una competència «normal» entre el que se sol considerar la dreta i l'esquerra, sinó que, per contra, l'espai polític està ocupat principalment per dues dretes: una dreta populista i plebiscitària («feixistoide»), d'una banda, i una dreta tecnocràtica i elitista (liberal), per un altre".

I afegia que les dues dretes tenien un objectiu comú: "gestionar la dissolució del "compromís socialdemòcrata" que havia garantit, no només els equilibris socials i polítics durant quasi quaranta anys ..., sinó també un llarg cicle de desenvolupament assegurat per una eficaç divisió del treball a l'interior de l'"estranya parella" ... formada per l'Estat i el Mercat". A mitjans dels 1990s, el compromís s'havia acabat: el mercat reduïa, fins a eliminar-lo, l'excedent, fins aleshores disponible, per a les polítiques redistributives; i l'estat, amb la seva "crisi fiscal" (O'Connor), no podia compensar el dèficit en els serveis públics de l'estat del benestar. Al mateix temps començava la producció il·limitada de moneda per part del capital financer, cosa que el feia progressivament autònom tant de les regulacions com de la materialitat del treball. Això mateix, ja havia passat -o passaria-, amb les lògiques diferències, a la majoria de "democràcies" europees -sobretot les que varen descavalcar el feixisme amb les armes-, a la mateixa UE, o als Estats Units. El cas espanyol és una mica diferent: el dictador va morir al llit i la dreta liberal va córrer a acceptar la transició del franquisme a la monarquia postfranquista.

A les "dues dretes" li corresponien dos blocs socials diferents que es disputaven l'hegemonia en la -i sobre la- transició de l'antic paradigma al nou. Tanmateix, ambdós partien d'uns supòsits comuns: primer, la fi de la centralitat del treball assalariat (Gorz) enfront del nou subjecte dominant: l'empresa; segon, la constatació que tots els mitjans que havien garantit la mediació (eficaç i necessària) entre la patronal i els sindicats eren un malbaratament d'energies innecessari, un luxe vaja; tercer, la degradació dels problemes de la pobresa i les necessitats de la gent, que de ser una qüestió social, política, col·lectiva, passa a ser un problema individual que calia afrontar o amb la filantropia privada o amb la "caritat"pública.

El bloc social de la dreta tecnocràtica tenia com a idea-guia el continuisme o com diu Revelli, el transformisme italià. Incloïa tot el que quedava del precedent bloc hegemònic en el cicle industrial fordista: la gran indústria privada del Nord (amb FIAT al capdavant), l'alt funcionariat de les declinants empreses públiques (Prodi), les grans families del capitalisme italià (Mediobanca), els representants tradicionals del creixentment residual món del treball (elits dels sindicats "oficials"). Pel que fa a la dreta populista volia els mateixos resultats, però a partir d'una ruptura -també institucional- gràcies a la mobilització dels grups socials exclosos o antagonistes del "compromís socialdemòcrata": la petita i mitjana indústria (el "capitalisme molecular" de Bonomi), les classes mitjanes terciàries marginades del pacte industrialista. El resultat serà que entre el 1992 i el 2000 hi ha una gran alternança entre els dos blocs, força equilibrats i que poden divergir o convergir en determinats moments. Revelli fa un interessant comentari que es farà realitat anys més tard: "en tota aquesta fase, encara que no de forma visible ... hi havia la figura de Mario Draghi, gran privatitzador, i el realitzador efectiu del projecte tecnocràtic ... síntesi efectiva vivent de les dues dretes".

En conjunt, en aquella època es trenquen el que havien estat tres pactes importants de l'equilibri polític i institucional italià des de la postguerra. Es produeix la ruptura del pacte social i el corresponent pacte salarial, gràcies al control de qualsevol rebel·lió dels treballadors mitjançant l'immens exèrcit industrial de reserva que es forma amb la globalització i la integració transnacional dels mercats de treball. Hi ha la ruptura del pacte financer entre l'aparell de l'Estat i els contribuents (a partir del tractat de Maastricht) que permetia intercanviar consens electoral del centre amb una renda que els contribuents -de renda mitja i mitja/alta- aconseguien gràcies als interessos generosament elevats dels títols (bons del tresor) emesos per l'estat, amb la corresponent "bola de neu" sobre el deute públic del país. Finalment, la ruptura del pacte polític, és a dir del consens a canvi de protecció, a partir de la crisi i pràctica dissolució dels partits polítics fins aleshores centrals un cop provada la seva corrupció.

Amb l'entrada del nou segle ("l'oltre-Novecento) Itàlia es troba amb un sistema polític en vies de liqüefacció per la crisi dels partits polítics tradicionals i la dissolució de tots els pactes que mantenien el sistema polític. Al mateix temps, la societat va adoptant una forma "liquida" (Baumann), cada vegada més atomitzada, sense possibilitats d'una cohesió col·lectiva, amb unes classes mitjanes lliscant progressivament cap avall. Comença l'època de les "grans coalicions" que actuen cada vegada més com a comitès electorals seguint el model nord-americà, i totes elles progressivament d'acord en les línies bàsiques de les polítiques que s'han d'aplicar. És a dir, una política ordoliberalista, amb una estricta austeritat, com a reguladora principal de la vida social i econòmica. El famós "automatic pilot" del que parlarà més endavant Draghi, el veritable timoner i intèrpret principal de l'hegemonia exògena de la dreta tecnocràtica, que tirarà endavant el seu projecte gràcies al TINA (There Is No Alternative) tatcherià.

Tanmateix, la societat italiana, la gent, no sembla massa satisfeta, ni que comprengui bé aquesta nova situació. Entre 2001 i 2022, el sistema polític italià perd 11 milions de participants, una quarta part de l'electorat. Són persones que han passat a abstenir-se de votar, que en paraules de Hirschman han decidit practicar el "Exit" de la vida política. Per això, Revelli considera que no s'està en una situació consolidada, que no hi ha un bloc solidificat i estable, sinó que s'està en una fluïdesa estructural, en un estat líquid (de nou Bauman) i fins i tot gasós, en el que les configuracions son mutables i efímeres. Per tant, conclou, estem en "un escenari difícil de reconduir cap a una cosa lògica, que no sigui la del caos". I en aquestes circumstàncies sorgeixen els monstres, per exemple la darrera proposta europea de Draghi, d'un nou Pla Marshall (amb un volum triplicat), però "focalitzat ara ja no en el welfare sinó en el warfare".

Estem, doncs, diu Revelli, en una crisi sistèmica, fruit de la ruptura de tot el teixit de pactes que mantenia una estructura social sòlida. Considera que per superar aquesta crisi no hi haurà més remei que fer una desconstrucció de tot el procés que ha acompanyat la transició entre els dos segles (procés que també va ser desconstructiu). Per tornar a trobar la ruta, el rumb, adequats considera que cal "retornar a la primacia de la "persona" -que a diferència de l'"individu" troba la seva essència en la relació-; redescobrir el valor del tercer circuit,el de la "reciprocitat", que Karl Polanyi habia combinat amb el de l'Autoritat i amb el de la Utilitat com a regulador de les relacions humanes; finalment, repensar el "bé comú" com a brúixola d'orientació d'un poder públic redescobert com a instrument de tots".