Com l'intercanvi desigual configura el nostre món

Jason Hickel

1 de juliol de 2025

 

Jason Hickel sobre les persistents desigualtats de l'ordre postcolonial

 

Vivim en una economia mundial capitalista en la qual la producció està controlada de manera aclaparadora pel capital (les grans empreses financeres, les grans corporacions i l'1% que posseeix la majoria dels actius invertibles). Per al capital, el propòsit de la producció no és, explícitament, satisfer les necessitats humanes ni aconseguir el progrés social. El seu principal objectiu és maximitzar i acumular beneficis: aquest és el seu objectiu primordial.

Per a mantenir un procés d'acumulació perpètua, el capital ha d'obtenir una quantitat cada vegada major d'inputs al preu més baix possible, cosa que significa mà d'obra barata i naturalesa barata. No obstant això, el problema per al capital és que obtenir aquests inputs tard o d'hora comporta contradiccions molt greus. Durant l'auge del capitalisme a Occident, els capitalistes van descobrir que si intensificaven massa l'explotació de les seves classes treballadores nacionals, acabarien enfrontant-se a una revolució. Per la mateixa raó, en intensificar l'explotació dels recursos naturals nacionals, van soscavar successivament la base ecològica de la mateixa producció. Per tant, el capital necessitava algun tipus d'«exterior», una frontera externa on pugués explotar la mà d'obra i la naturalesa amb impunitat, i on pugués externalitzar els costos socials i ecològics.

En altres paraules, el capitalisme necessita un acord imperial per a estabilitzar l'acumulació. L'imperialisme és, per tant, una característica estructuralment necessària del capitalisme. Fins i tot avui, uns seixanta anys després de la fi formal del colonialisme, el nostre sistema mundial continua estant estructurat per un desequilibri fonamental entre el Nord i el Sud i el domini econòmic d'aquest últim per part del primer. Transformar aquest acord és el principal repte polític del nostre temps.

 

Dominació colonial i neocolonial

La naturalesa desigual del sistema mundial era evident durant el període colonial. La industrialització d'Occident es va basar en gran manera en l'apropiació massiva de recursos de les colònies, així com en l'ús de mà d'obra esclava i contractada. Per a aconseguir-ho, els colonitzadors van destruir sistemàticament les indústries indígenes i van reorganitzar la producció del Sud Global, allunyant-la de la satisfacció de les necessitats humanes i el desenvolupament local per a orientar-la cap al consum i l'acumulació en el nucli. De fet, això constituïa l'objectiu central del projecte colonial. Hi ha innombrables exemples d'aquest procés. En el sud d'Àfrica, es van destruir les economies de subsistència, de manera que la població es va veure obligada a treballar en les mines i plantacions colonials a canvi d'un salari. A l'Índia, els britànics van destruir físicament la indústria tèxtil del país per a fer-lo dependent de les importacions de productes britànics.

La dominació colonial va ser desafiada amb força durant el segle XX. Els moviments anticolonialistes radicals d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina van enderrocar als seus colonitzadors i es van posar immediatament a treballar en estratègies de sobirania econòmica. La majoria d'aquests moviments es van inspirar d'alguna manera en les idees socialistes i comunistes, que van proporcionar un model per a recuperar el control intern de la producció i organitzar-la entorn de les necessitats i el desenvolupament humans. Van utilitzar la reforma agrària per a recuperar el territori de les empreses estrangeres, van nacionalitzar recursos clau com el petroli i els minerals, van fer servir subvencions i aranzels protectors per a desenvolupar les seves indústries nacionals i van recórrer a la planificació per a crear serveis públics i desenvolupar la capacitat industrial.

Per cada unitat de treball incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-ho.

Tot això va suposar una amenaça extraordinària per als Estats del nucli capitalista, ja que posava en perill el seu accés a mà d'obra i recursos barats. El desenvolupament sobirà al Sud significava que els països del Sud produïen i consumien més per a si mateixos, la qual cosa al seu torn significava que aquests recursos ja no estaven disponibles a baix preu per al nucli. Això es va manifestar en l'augment dels preus dels inputs, la qual cosa va desestabilitzar l'ordre imperial i va fer cada vegada més difícil mantenir l'acumulació de capital en el nucli.

Els governs del nucli es van enfrontar a una cruïlla: o acceptaven la sobirania econòmica del Sud, abandonaven l'acumulació de capital i passaven a una economia post capitalista, o intentaven mantenir l'acumulació de capital restaurant d'alguna manera l'ordre imperial. Van optar decididament pel segon, intervenint militarment per a destruir els governs radicals del Sud, però també utilitzant l'FMI i el Banc Mundial per a imposar programes d'ajust estructural que van obligar els governs a privatitzar les indústries públiques i retallar els serveis públics, els aranzels, les subvencions i les proteccions laborals i mediambientals, revertint així les polítiques de l'era anticolonial.

L'ajust estructural va restablir l'ordre imperial, reafirmant al Sud com a proveïdor de matèries primeres barates, però aquesta vegada també com a fabricant de productes industrials lleugers en posicions subordinades dins de les cadenes de subministrament mundials dominades per les empreses del Nord. L'ajust estructural també va provocar una caiguda dels salaris i els preus al Sud global, entre altres coses mitjançant la devaluació de les monedes. Mentrestant, el Nord va monopolitzar la tecnologia i els béns de capital i va fixar preus elevats.

 

Entrades i eixides

Els resultats de l'ajust estructural van tindre conseqüències molt greus per al comerç internacional, ja que totes les importacions han de pagar-se amb exportacions. Les desigualtats sistemàtiques de preus signifiquen que, per cada unitat de mà d'obra i recursos que el Sud importa del Nord, ha d'exportar moltes més unitats per a pagar-la. Això condueix al que l'economista egipci Samir Amin va denominar una «transferència oculta de valor» del Sud al Nord, «oculta» perquè existeix un equilibri monetari en la balança comercial, però en realitat el Sud està enviant una transferència neta de valor real al Nord. Això enriqueix al nucli, però drena de la perifèria els recursos necessaris per al desenvolupament. Economistes del Sud global com Amin i altres van descriure això com a «intercanvi desigual», argumentant que permetia la continuació de l'apropiació imperialista de la perifèria fins i tot en absència d'un domini colonial formal.

Avui dia, podem observar aquest intercanvi desigual en dades empíriques, utilitzant models d'input-producte multiregionals. Per cada unitat de treball incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, per exemple, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-ho. Tanmateix, això no es deu principalment al fet que la mà d'obra del Sud sigui menys productiva. Per contra, la mà d'obra del Sud en les indústries exportadores tendeix a ser molt productiva. Es deu més aviat al fet que els salaris del Sud són més baixos que els del Nord. Els treballadors del Sud guanyen al voltant d'un 90% menys que els del Nord per un treball del mateix nivell de qualificació en el mateix sector. De fet, les desigualtats són tan extremes que els treballadors altament qualificats del Sud, com els enginyers i els científics, cobren un 68% menys que els treballadors poc qualificats del Nord. També observem desequilibris comercials sistemàtics similars pel que fa als materials, la terra i l'energia incorporats en els béns comercialitzats.

Aquest intercanvi desigual dona lloc a transferències netes realment massives del Sud al Nord. En l'últim any de dades, observem el següent:

 

•                    Un flux net Sud-Nord de 12 000 milions de tones de materials incorporats i 21 exajoules d'energia incorporada. Segons investigacions recents, aquesta quantitat de materials i energia seria suficient per a proporcionar infraestructura i subministraments per a garantir un nivell de vida digne —atenció sanitària universal, educació, habitatges moderns, sanejament, electricitat, calefacció i refrigeració, cuines d'inducció, frigorífics, congeladors, llavadores, transport públic, ordinadors i telèfons mòbils— a tota la població del Sud Global, però en lloc d'això es desvia per a l'acumulació i el consum en el nucli.

•                    Un flux net de 820 milions d'hectàrees de terra incorporada, el doble de la grandària de l'Índia. Aquesta terra es podria fer servir per a proporcionar aliments nutritius a fins a 6000 milions de persones, però, en canvi, s'usa per a produir bens que es consumeixen al Nord, com a sucre per a Coca-Cola i carn de boví per a McDonald's.

•                    Un flux net de 826 000 milions d'hores de treball incorporat, més que el treball total fet anualment per tota la població activa dels Estats Units i la Unió Europea juntes. Aquest treball es podria fer servir per a dotar de personal a hospitals i escoles del Sud Global o per a produir aliments i béns per a les necessitats locals, però en el seu lloc es fa servir per a fabricar aparells tecnològics i moda ràpida per a les empreses del Nord.

Aquestes xifres suggereixen que els alts nivells de consum i creixement en el nucli depenen en gran manera de l'apropiació neta del Sud, avui dia tant com durant l'era colonial. En el cas dels materials i la mà d'obra, al voltant de la meitat del consum total en el nucli s'apropia netament del Sud. A més, mentre que el Nord es beneficia del consum addicional, els costos socials i ecològics s'externalitzen efectivament al Sud Global. Ací és on es produeix el mal, no principalment a Anglaterra o Finlàndia, sinó al Congo, Indonèsia o el Brasil.

A més, les dades sobre l'intercanvi desigual ens ajuden a comprendre la persistència de la desigualtat entre el centre i la perifèria en l'economia mundial. La narrativa dominant sobre el desenvolupament sosté que, si té temps suficient, el Sud «aconseguirà atrapar» gradualment al Nord Global. Tanmateix, això no està succeint. De fet, la bretxa d'ingressos s'amplia cada any. La raó és evident: perquè la recuperació del desenvolupament no pot tindre lloc dins d'un sistema basat en l'apropiació imperialista i els fluxos nets Sud-Nord.

Finalment, aquestes dades ens ajuden a comprendre la persistència de la pobresa massiva i el subdesenvolupament al Sud Global. El Sud està empobrit no perquè sigui d'alguna manera «naturalment pobre», sinó perquè els seus ingressos estan comprimits i les seves capacitats productives esgotades per a sostenir el desenvolupament del centre.

 

El model xinès i la segona etapa de la descolonització

 

L'intercanvi desigual també afecta la Xina, malgrat ser l'economia més dinàmica i de més ràpid creixement del Sud Global, si no del món. La Xina ha patit històricament una important fugida neta de materials, energia i mà d'obra cap al centre, encara que recentment s'ha convertit en importadora neta de terres. Fins i tot avui dia, la fugida de la Xina representa al voltant del 20% de l'apropiació neta total que el Nord fa del Sud Global.

No obstant això, la relació d'intercanvi de la Xina amb el nucli ha millorat amb el temps. Durant la dècada de 1990, la relació d'intercanvi era de 34 a 1. En altres paraules, per cada unitat de mà d'obra, materials, terra o energia que la Xina importava del nucli, havia d'exportar 34 unitats per a pagar-la. En 2015, eixa relació s'havia reduït a 4 a 1.

Aquesta millora es va produir principalment perquè la Xina va experimentar un augment dels salaris i els preus. Aquests canvis són positius per a la Xina, i en particular per als treballadors xinesos, però plantegen un problema molt greu per al capital occidental, ja que els preus més alts a la Xina redueixen la capacitat del nucli per a apropiar-se del valor i, per tant, limiten els beneficis del Nord. Aquesta és una de les raons per les quals els Estats del nucli estan ara tractant amb tant d'afany de fer baixar els salaris xinesos i recuperar l'accés a mà d'obra barata. Això és també el que Trump està tractant de fer amb els seus aranzels: vol obligar els països a cedir reduint els preus d'exportació.

L'acord actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia capitalista mundial no pot oferir un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de ser superat.

Llavors, què cal fer? El fonamental és que els governs del Sud trobin maneres d'escapar de l'acord imperial. Han d'aconseguir la segona etapa de la descolonització: recuperar el control sobre les seves capacitats productives nacionals i reorganitzar-les entorn de la satisfacció de les necessitats humanes i el desenvolupament nacional.

Recorden, el Sud no és pobre, és ric. Està dotat de vastes extensions de terra fèrtil, mà d'obra abundant, recursos extraordinaris i poder productiu. El problema és que les nacions del Sud global no tenen control sobirà sobre les seves capacitats. Com es pot aconseguir aquest control? Fent tot el possible per a reduir la dependència de les importacions del nucli amb la finalitat de reduir l'exposició al drenatge a través de l'intercanvi desigual. A més, aplicar una política industrial per a desenvolupar la capacitat industrial sobirana i desplegar la política de finances públiques i de crèdit per a mobilitzar la mà d'obra i la producció en favor del desenvolupament nacional, en lloc d'en favor del capital estranger.

La Xina mostra com es pot fer, però encara pot millorar la seva posició. Actualment, la Xina pateix una fugida neta cap al nucli de 100 000 milions d'hores de treball a l'any. Això es pot resoldre reduint les importacions innecessàries del nucli, com els articles de luxe i els béns que es poden substituir per la producció nacional, la qual cosa reduiria la pressió de les exportacions i permetria conservar milers de milions d'hores de mà d'obra que es podrien redirigir cap a coses com la reproducció social, la regeneració ecològica i el desenvolupament humà. La Xina també pot exercir un paper important ajudant a la resta del Sud Global proporcionant una font alternativa de finançament, tecnologies i béns de capital, la qual cosa permetria a les nacions del Sud reduir la seva dependència de les importacions del nucli i desenvolupar la seva pròpia base industrial.

Ens trobem en una cruïlla històrica. L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia capitalista mundial no pot proporcionar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de ser superat. En aquest sentit, la lluita del Sud per l'alliberament és el veritable agent de la transformació històrica mundial actual.

 

Aquest article es basa en una presentació realitzada en el simposi «Perspectives socialistes sobre la governança global en un món multipolar», organitzat per l'Escola de Marxisme de la Universitat de Fudan i l'Oficina de Pequín de la Fundació Rosa Luxemburg l'abril de 2025.

 

Jason Hickel és professor de l'Institut de Ciències Ambientals i Tecnologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de diversos llibres, entre ells The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and its Solutions i Less Is More: How Degrowth Will Save the World.

 

Traduït de Rosa Luxemburg Stiftung: https://www.rosalux.de/en/news/id/53538/how-unequal-exchange-shapes-our-world