AVUI, DOS ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ DE LA SOCIETAT ALEMANYA I LA DERIVA FEIXISTA QUE PATEIX.

Advertiment des d'Alemanya: o socialisme o barbàrie

El feixisme truca a la porta, i els liberals li estan obrint pas. Només l'esquerra ofereix esperança.

Per Robin Celikates

23 de setembre de 2026

 

Elif Eralp, la candidata guanyadora de l'Esquerra a l'alcaldia de Berlín, en campanya el setembre de 2026. (Crèdit: Siguin Gallup via Getty.)

En tan sols dues setmanes, el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) ha guanyat dues eleccions regionals, a Saxònia-Anhalt i Mecklenburg-Pomerània Occidental, més que duplicant el seu percentatge de vots i obrint la porta a un govern feixista per primera vegada des de la caiguda del règim nazi, encara que és possible que no aconsegueixi el suport necessari per a formar govern. Mentrestant, a Berlín, l'Esquerra (Die Linke) ha obtingut una impressionant victòria que hauria de convertir a Elif Eralp en la primera alcaldessa d'origen turc de la ciutat-estat —en la capital alemanya, seu de la diàspora turca més gran del món, on més d'una quarta part dels residents adults no poden votar per no ser ciutadans alemanys—.

L'Esquerra va obtenir els seus millors resultats entre l'electorat jove i en els districtes més marcats per la immigració. La seva victòria ha iniciat, finalment, un contramoviment davant de l'ascens aparentment inevitable de l'AfD i ha demostrat que és possible una majoria progressista, inspirada en part per Zohran Mamdani i Zack Polanski. Les raons no són difícils de veure. L'Esquerra va ser l'únic partit que va fer una campanya enèrgica en favor de la justícia social i l'assequibilitat. A mesura que s'agreujava la crisi de l'habitatge, es va comprometre a respectar el popular però controvertit referèndum de Berlín de 2021 per a socialitzar més de 200 000 pisos propietat de grans promotors immobiliaris. Atès que el pla es basa en una disposició constitucional que rares vegades s'utilitza, es tracta d'un experiment que podria obrir el camí a la socialització d'altres infraestructures bàsiques i béns socials, constituint el nucli d'una resposta política d'esquerres a la crisi actual. És fonamental destacar que l'Esquerra va ser també l'únic partit que es va oposar al fet que es plantegés la migració com un «problema», que va insistir que la lluita contra el racisme és essencial per a l'antifeixisme, que es va oposar al paper d'Alemanya com a segon major proveïdor d'armes d'Israel després dels Estats Units i que va criticar la guerra genocida contra Gaza, encara que no sempre en aquests termes.

El seu èxit resulta encara més cridaner perquè es va produir enmig d'una campanya política i mediàtica generalitzada que pintava al partit com un planter de radicals irresponsables i antisemites. Aquesta campanya va tocar fons quan el candidat principal de la CDU, Stefan Evers, va titllar a l'Esquerra de partit de la divisió per la seva «hostilitat cap als jueus i els propietaris», recorrent ell mateix a un tòpic antisemita (només uns dies després que el canceller Friedrich Merz descrivís l'antisemitisme com una forma d'odi cap als estrangers, excloent simbòlicament als jueus alemanys del poble alemany). Les eleccions no han posat fi a la campanya de desprestigi: els polítics i els principals mitjans de comunicació ja estan intensificant la seva demonització, intentant impedir que l'Esquerra formi un govern de coalició. En una situació en la qual les majories feixistes són una possibilitat real, la fusió centrista d'una ressorgida «por al comunisme» amb el racisme obert hauria de dir-te tot el que necessites saber sobre fins a quin punt es prenen de debò el seu antifeixisme. En realitat, al costat del feixisme obert de l'AfD, la veritable política de divisió l'han practicat la CDU —ficada en escàndols, entre ells la malversació de fons destinats a la lluita contra l'antisemitisme— i també l'històric partit de centreesquerra, l'SPD.

La deriva feixista: un projecte centrista.

Encara que el corrent polític dominant insisteix que només l'AfD posa a la societat en risc d'una regressió autoritària o feixista, els últims anys demostren el contrari. El gir autoritari, que pot entendre's com un procés de deriva feixista, es veu facilitat per crisis internes de les democràcies liberals: l'empobriment per culpa de la caiguda dels salaris i l'augment dels preus, l'espiral de desigualtat, la degradació de les infraestructures públiques i la sensació que el futur s'ha vist hipotecat. Està impulsat no sols per les respostes obertament feixistes de l'extrema dreta a aquestes crisis, sinó també pel suposat centre liberal, que ha interioritzat i normalitzat noves formes de racisme estatal contra els immigrants, en part per convicció i en part per pànic. En intentar afeblir a la AfD imitant-la, el centre, com era d'esperar, no ha fet més que enfortir-la.

Els partits de l'anomenat centre (la CDU, l'SPD i fins i tot els Verds —oblidem-nos de l'FDP neoliberal, que ja manca de rellevància—) no sols s'han compromès amb l'austeritat i la crueltat cap als qui es perceben com socialment vulnerables. Han soscavat o suspès activament les normes bàsiques de l'estat de dret democràtic. Han mostrat un menyspreu obert pel dret internacional i els drets humans, especialment pel que fa a Israel i als EUA; han restringit la llibertat de reunió i el dret a la protesta, sobretot en relació amb la solidaritat amb Palestina; han atacat la llibertat acadèmica i artística, i han culpat als immigrants de la crisi i de les experiències generalitzades de declivi. El missatge és doble. La visió d'una societat lliure i igualitària, per molt limitada que sigui la seva realització, ha quedat obsoleta. I si no estàs entre els qui poden aspirar a tirar endavant, l'Estat i la llei no et protegiran. T'expulsaran o et mantindran oprimit per qualsevol mitjà necessari, inclosa la violència estatal.

En lloc de considerar el feixisme com l'oposat a la democràcia liberal, hauríem de veure com la deriva feixista opera dins d'ella —o del que queda d'ella— de formes que no poden atribuir-se únicament als extremistes. Les diferències entre els règims liberals i feixistes són reals, però també ho és la deriva feixista, especialment per a les persones racialitzades, excloses i marginades. Normalitza la violència contra les minories titllades de febles o perilloses. Redueix l'espai per a la dissidència, ja sigui mitjançant la repressió de les protestes o la destrucció neoliberal de les universitats i altres espais que permeten el compromís crític. I difon la sensació que preservar el que queda de l'statu quo i les seves possibilitats requereix abandonar la idea mateixa d'un futur compartit.

L'Alemanya contemporània mostra, per tant, dues modalitats convergents de replegament identitari i violent. Ambdues s'allunyen del terreny que les lluites emancipadores han conquistat en les últimes dècades en ampliar l'accés als drets socials i polítics. Ambdues prometen, de manera defensiva, assegurar els privilegis materials i simbòlics d'un sector dominant de la població en temps de declivi. La primera és explícitament racista: l'AfD estableix una noció excloent de «el poble» i les seves fronteres. El segon prové del suposat centre liberal, en tons més respectables socialment. En aquest cas, la defensa d'un genocidi colonial és clau per a un gir autoritari més ampli.

El nou antisemitisme

Staatsräson, «raó d'estat», significa oficialment per a Alemanya lluitar contra l'antisemitisme i fer costat a Israel. Es presenta com una lliçó de l'Holocaust. En la pràctica, és l'última encarnació d'una política de divisió i d'un estrenyiment de qui pertany a la societat. En ampliar i instrumentalitzar massivament la definició d'antisemitisme entorn de l'«antisemitisme relacionat amb Israel», Staatsräson externalitza l'antisemitisme cap a les poblacions immigrants en el discurs de l'«antisemitisme importat» i l'utilitza per a atacar els desafiaments a l'statu quo per part de l'esquerra . Es converteix en una eina per a assegurar el domini blanc i gestionar la societat migratòria en temps de crisi, al mateix temps que es manté una concepció de si mateixa basada en la superioritat civilitzatòria il·lustrada. En lloc de fer front a l'antisemitisme real i creixent, especialment en l'extrema dreta, la resposta hegemònica es dirigeix contra els immigrants, l'esquerra i les iniciatives de base a favor de la democràcia i contra el racisme, la qual cosa afavoreix un projecte repressiu i racista.

A més, permet als partits majoritaris sortir-se amb la seva. Poden posicionar-se en contra de l'AfD, presentada com l'opció antisistema per als votants blancs les «preocupacions legítimes dels quals» no són escoltades, al mateix temps que intensifiquen la retòrica i les polítiques centristes contra els immigrants i els refugiats sense cedir la superioritat moral. La conseqüència immediata és que les persones «d'origen migratori» estan sotmeses a una supervisió i una disciplina constants, la qual cosa les expulsa de la política, els mitjans de comunicació dominants i les institucions culturals i acadèmiques. La «reemigració», eufemisme neofeixista per a la deportació massiva i la neteja ètnica, és el punt final lògic d'aquesta convergència no reconeguda.

El resultat és la normalització d'una política d'enemistat, manca de solidaritat, separació, sacrifici i eliminació com a resposta dominant a les crisis econòmiques, ecològiques i geopolítiques actuals. Els drets —i, de fet, les vides— de grups cada vegada més nombrosos de persones —en primer lloc, les minories racialitzades i, cada vegada més, aquelles considerades socialment febles o improductives— ja no compten per igual, o ni tan sols compten. Se'ls abandona i se'ls maltracta. El missatge és que això podria succeir-te a tu si no compleixes amb els imperatius de garantir l'ordre existent.

Qui pot vèncer a la nova dreta?

En el que presenten com una resposta a l'AfD, amplis sectors de l'espectre polític alimenten precisament les dinàmiques que impulsen la deriva feixista. En primer lloc, el centre segueix el discurs de l'extrema dreta que presenta la immigració com un problema. Horst Seehofer, llavors ministre de l'Interior, va qualificar la immigració com «la mare de tots els problemes» després dels disturbis racistes de Chemnitz en 2018. Tractar la immigració com la font de la crisi és una porta d'entrada a la deriva feixista, tan retòricament com materialment: identifica enemics i consolida un aparell estatal punitiu i repressiu. Mentrestant, la inclinació als privilegis que han de protegir-se costi el que costi —el projecte de «Fortalesa Alemanya» i «Fortalesa UE»— es torna més violent i agressiu a mesura que els seus súbdits perceben que la promesa d'alliberament i protecció que ofereix la fortalesa és buida.

En segon lloc, per tant, la lògica del boc expiatori no es limita als immigrants. S'estén a altres grups titllats de febles o perillosos, com les persones trans i les persones amb discapacitat, als qui es presenta com una càrrega existencial, una amenaça per als drets establerts sobre la riquesa, el poder i la identitat, i per a un suposat dret a controlar les fronteres que protegeixen aquests drets. En lloc d'abordar els veritables reptes socials, la deriva feixista ofereix més del mateix: més divisió, exclusió, privació de drets i violència —i, d'aquesta manera, agreuja la crisi—.

Som testimonis d'una lluita contra la societat multicultural que ja existeix. La deriva feixista no és en absolut abstracta: persones reals ja la sofreixen com a violència concreta. La pseudoresposta feixista a una crisi mal diagnosticada reprodueix i intensifica les crisis estructurals i la violència que aquestes generen. Converteix la violència estructural en violència directa, terror i dominació, contra i dins de la societat modelada per la migració, en nom d'una comunitat etnonacionalista racialment purificada. La transformació estructural, única capaç de donar resposta a la crisi subjacent, continua bloquejada, i la crisi no deixa d'agreujar-se.

Enfront de la temptació feixista de gestionar el declivi en benefici d'uns pocs, una esquerra renovada és l'única esperança —no sols a Alemanya. I una de les lliçons de les últimes eleccions aquí és que l'única esperança de l'esquerra és insistir en la possibilitat real d'una forma antinacionalista, antiidentitària, antifeixista i no capitalista de convivència solidària, més enllà de la destructiva lògica de suma zero d'una guerra econòmica i civilitzatòria de tots contra tots que els centristes semblen incapaços o poc inclinats a superar. Si volem tenir algun tipus de futur compartit, haurà de ser radicalment diferent del passat i del present.

 

Robin Celikates és catedràtic de Filosofia Social i Antropologia en la Freie Universität de Berlín. Director adjunt del Berlin Centre for Humanities and Social Change a la Universitat Humboldt de Berlín. Co-director del Centre for Social Critique a Berlín. Co-president de la junta de l'International Consortium of Critical Theory Programs (ICCTP). Co-editor de la revista acadèmica Critical Times: Interventions in Global Critical Theory. Ha impartit classes i col·laborat en centres d'elit com la Universitat de Colúmbia (Nova York), la Universitat Paris Nanterre (França) i la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, així com el CCBB a Barcelona. Ha publicat diversos articles en revistes i diaris i és autor, entre altres llibres, de Analyzing Ideology (Oxford University Press, de pròxima aparició) com a coeditor amb Sally Haslanger.

Traduït de Tribune: https://tribunemag.co.uk/2026/09/germany-socialism-barbarism?

TURBULÈNCIES A ALEMANYA

L'èxit de l’AfD i el futur d'Europa.

Tariq Ali

8 de setembre de 2026

Els resultats electorals en l'estat federat alemany de Saxònia-Anhalt han despertat a alguns comentaristes, però no suposen una gran sorpresa. Alternativa per a Alemanya (AfD) ha anat creixent a bon ritme i l'anomenat «cordó de seguretat» creat pels partits de centre extrem de l'elit alemanya no ha fet més que afavorir aquest procés. El fet que el 44% dels votants en les eleccions regionals votés a l'AfD és un ombrívol testimoniatge d'això. La Unió Demòcrata Cristiana (CDU), que va obtenir un 37% en 2021, ha caigut ara al 18,5% i, d'altra banda, Die Linke ha superat en vots al Partit Socialdemòcrata (SPD), mentre que el Partit de Sahra Wagenknecht (BSW) ha superat la barrera del 5%. Turbulències. Contradiccions. Fracassos. Aquestes són les paraules que venen al cap.

I no és només Alemanya, amb el seu passat del Tercer Reich, la que s'està movent cap a una direcció ultranacionalista. És tota Europa, en un grau o un altre. I això continuarà si les elits polítiques i econòmiques insisteixen que no són possibles les reformes i en què la forma actual de capitalisme és immutable de manera indefinida. Les guerres posteriors a l'11-S han estat un desastre que ha portat el sistema occidental a caure en paranys creats per ell mateix. Les guerres a l'estranger i les economies financeritzades (OTAN/UE) són les responsables de la situació actual a Europa. Aquesta és la base del que està ocorrent a Alemanya, Itàlia, França i Gran Bretanya. Sens dubte, a hores d'ara, els qui percebien a la UE com un patró oro que mantindria automàticament a ratlla el nacionalisme dels grans Estats han d'estar qüestionant les seves suposicions de sempre. Les dues veus diàries i setmanals del capitalisme occidental —Financial Times i The Economist— no ignoren tot això, i el periòdic rosa a vegades, encara que sigui en rares ocasions, fa honor al seu color, però el setmanari està acabat, sovint és reaccionari d'una forma molt estúpida, d'acord amb el liberalisme actual que defensa acríticament.

Fa poc menys d'una dècada vaig suggerir que:

La Unió Europea, una de les entitats econòmiques més grans del planeta, que ocupa un espai major que l'Imperi romà fa 2000 anys, està en un embolic. Tots els encobriments, els patètics intents de suggerir que tot va bé, que la tireta que s'ha aplicat amb força a tot el cos de la UE assenyala un retorn a la normalitat, resulten profundament poc convincents… El fracàs dels filòsofs progressistes europeus (Habermas i Negri, entre altres) a l'hora de comprendre i analitzar la naturalesa de la crisi indica que s'han convertit en part del problema. Europa no és una bona abstracció. És una mala realitat en la qual les forces d'extrema dreta han dominat el debat.

Unificar Europa, històricament parlant, mai ha estat fàcil. Napoleó va estar a punt d'aconseguir-ho en el segle XIX, però va ser derrotat per l'hivern rus. Els únics líders polítics que es van prendre de debò la imposició d'una Europa unificada i independent van ser Hitler i Himmler, aquest últim amb un pla més convincent que el del seu Führer. Tots dos concebien Europa (després d'haver aixafat a l'Exèrcit Roig) com un contrapès als EUA en la lluita pel domini mundial, en aliança amb el Japó d'Hirohito. Carl Schmitt, estrateg conservador i membre del partit nazi durant un breu període, no veia cap raó per la qual Alemanya no hagués de tenir la seva pròpia versió de la Doctrina Monroe, rebutjant la ingerència estrangera.

Després de la derrota alemanya i el col·lapse de l'Imperi Britànic, va sorgir un món diferent en el qual els Estats Units va assumir el paper de potència occidental dominant. Això va ser acceptat tant per les potències derrotades com per la majoria dels aliats. Charles de Gaulle, no obstant això, advocava per una Europa molt unida com a bloc bonapartista en la política mundial, equidistant de Washington i Moscou. La bomba francesa [force de frappe] protegiria la independència europea sempre que els alemanys se sumessin al projecte. S'havia acordat verbalment un tractat en aquests termes, però el polític conservador alemany i canceller Konrad Adenauer va introduir una esmena manuscrita en la qual s'establia que la solidaritat alemanya amb els Estats Units era eterna. De Gaulle va expulsar de França a més de vint bases estatunidenques i es va retirar de l'organització militar de l'OTAN, encara que va continuar sent membre de l'Aliança Atlàntica. Era preferible una esplendor aïllada a convertir-se en un «ruc de Troia» com el Regne Unit o acceptar una sobirania truncada com la d'Alemanya.

Després de la caiguda del Mur de Berlín, Gorbatxov a Moscou i els líders de la RDA a Berlín Oriental van acceptar el «Anschluss» econòmic proposat pel canceller de la CDU, Helmut Kohl, i no van exigir ni van obtenir res a canvi. Les promeses verbals que l'OTAN no es «expandiria ni una polzada cap a l'est» mai es van prendre de debò i són la raó principal de l'atac de Putin a Ucraïna. El bombardeig del gasoducte d'un important país de l'OTAN per part d'un aspirant a membre ha afectat greument l'economia alemanya. La reunificació, brutal i irreflexiva, va tenir un efecte socioeconòmic i politicocultural desastrós en totes dues Alemanyes. Les celebracions no van durar gaire. Així ho ha assenyalat sovint un dels intel·lectuals de mentalitat més independent del país, Wolfgang Streeck. En els seus nombrosos assajos i llibres, molts dels quals han estat publicats per la New Left Review i Verso. En l'últim capítol de Buying Time, Streeck va defensar que és possible una Europa diferent i va esbossar les línies generals de com podria ser una nova constitució democràtica per a una realitat culturalment diversa i socialment heterogènia. Més tard, en Taking Back Control?, es va mostrar menys utòpic i va assenyalar amb duresa com Europa s'havia deteriorat encara més i com Alemanya havia abandonat pràcticament la socialdemocràcia.

Aquests són els contextos en els quals ha d'entendre's l'auge de l'AfD. La seva principal líder, Alice Weidel, que és una ferma oponent a la immigració (igual que tots els partits de centre extrem) i una acèrrima defensora de Netanyahu i del genocidi de Gaza (igual que la majoria dels altres partits alemanys), és també una enèrgica oponent a la guerra de l'OTAN a Ucraïna i exigeix una solució negociada, en contraposició a la coalició governant. La seva vida personal contradiu part de la seva retòrica d'extrema dreta; viu amb una dona d'origen esrilanqués que va créixer a Suïssa. És la primera vegada des de la Segona Guerra Mundial que un partit d'extrema dreta s'ha acostat tant a prendre el control d'un estat federat a Alemanya.

Donada la falta d'una alternativa popular, és probable que aquest procés continuï. El «tallafocs» dissenyat per a mantenir a ratlla a l'AfD està abocat a perdre tot el seu sentit si mitja dotzena de diputats de la CDU es passen al bàndol contrari, tal com ha vingut passant al Regne Unit amb els conservadors que s'han unit al partit Reform de Nigel Farage. Sembla que el tallafocs és una mesura fallida que només ha servit per a allunyar encara més als votants. Die Linke i BSW haurien de votar al costat dels partits de centre extrem per a mantenir a l'AfD fora del Govern? Mentre escric aquestes línies, s'està produint un acalorat debat tàctic.

Els partits d'esquerra no han d'oblidar que el centre extrem els considera l'altra cara de la moneda de l'AfD i que Merz ha afirmat en repetides ocasions que la CDU mai formaria una coalició amb Die Linke. Atès que aquest és el cas, no hi ha absolutament cap raó per la qual els dos partits d'esquerra no hagin d'abstenir-se quan se celebri la votació. Al cap i a la fi, és Weidel tan diferent de Meloni a Itàlia o de Le Pen a França? Tots els partits que lideren aquestes dones compten amb una bona dosi de feixistes de línia dura. Els tres països van rebre de regal dels EUA i l'OTAN un gran percentatge d'antics caps d'intel·ligència feixistes, alts comandaments policials, funcionaris i polítics blanquejats, etc. La pena i la llàstima va ser l'encertat títol d'un documental francès que treia a la llum l'abast de la col·laboració francesa amb el Tercer Reich. De Gaulle va manar executar a alguns com a gest simbòlic. A alguns, com el mariscal Pétain, se'ls va perdonar l'execució i, en el seu lloc, van ser condemnats a cadena perpètua. Però molts altres van continuar impunes i les democràcies europees mai es van purificar d'aquells que en el seu moment havien estat els botxins voluntaris de Hitler, Mussolini, Pétain i Franco. Ara s'estan recollint les conseqüències. I, a part de Jean-Luc Mélenchon, no hi ha cap altre polític d'esquerres que s'enfronti a l'enemic a casa.

Sovint em pregunto com hauria vist el present Edgar Reitz, un dels millors cineastes de l'Alemanya de la postguerra. La seva sèrie de cinc pel·lícules (59 hores i trenta-dos minuts en total), coneguda com a Heimat, oferia una història molt refinada i matisada de la seva pàtria. Seriosa, estèticament agradable (la meva favorita era Die Zweite Heimat) i presentava una «història des de baix» que no té equivalent en cap altre país europeu. Mostrava a refugiats econòmics alemanys que s'establien al Brasil i als Estats Units. La implicació era òbvia. Gent de tots els països europeus buscava noves vides i fortunes en altres llocs en temps de crisi econòmica. Potser és diferent del que fan avui els antics ciutadans de les colònies europees?

 

Tariq Ali és un destacat historiador, novel·lista, periodista, director de cinema i activista polític britànic-pakistanès. És una de les figures clau de l'esquerra intel·lectual internacional des de la dècada de 1960. Llicenciat en Filosofia, Política i Economia (PPE) a l’Exeter College, Universitat d'Oxford (Regne Unit). És del Comitè Editorial de la New Left Review; Director Editorial de Verso Books; Columnista habitual de mitjans de prestigi com The Guardian, London Review of Books, CounterPunch i la revista espanyola Sin Permiso. Líder antibel·licista dels anys 60, liderant la Vietnam Solidarity Campaign. Ha escrit més d'una vintena de llibres d'assaig geopolític i novel·les històriques. D'entre la seva prolífica producció es poden destacar: El choque de los fundamentalismos (2002); The Obama Syndrome (2010); El Quintet de l'Islam (Saga de cinc novel·les sobre la història de l'enfrontament entre la cristiandat i el món islàmic); You Can't Please All: Memoirs 1980-2024 (2024).

Traduït del Substack de l’autor: https://tariqali1943.substack.com/p/turbulence-in-germany?