La falsa elecció que està destruint els Estats Units: democràcia simbòlica o govern autoritari

Cap dels dos partits ofereix un futur. És hora de recuperar el poder, no sols el procés.

Evelyn Quartz

15 de juliol de 2025

 

Se'ns diu que creguem en la democràcia com a alguns se'ls ensenya a creure en poders superiors: amb confiança, reverència i sense fer preguntes, fins i tot quan el món continua enfonsant-se. No importa si el seu lloguer està pujant, si l'escola dels seus fills no té fons suficients o si el seu vot li sembla insignificant. El que importa és que mantingui la fe. Els rituals han de continuar.

En aquest marc, la democràcia es converteix en una espècie de religió cívica. Hi ha textos sagrats com la Constitució, ritus sagrats com el vot i els panells bipartidistes, i una classe sacerdotal formada per experts, tecnòcrates, donants, antics membres de think tanks i secretaris de premsa convertits en experts. No s'espera que els ciutadans comprenguin com funciona el sistema. S'espera que creguin en la seva legitimitat. I si no ho fan, se'ls tracta com si fossin el problema.

En això s'ha convertit el moviment liberal prodemocràtic: no en una defensa de l'agència política, sinó en una defensa de la legitimitat institucional. Els seus líders demanen al públic que dipositi la seva confiança en un sistema que ja no els serveix. Promouen la reverència en lloc de la reforma, instant la gent a preservar el que queda de l'antic ordre en lloc d'imaginar-ne un de nou una mica millor. El sistema pot haver fallat a milions de persones, però la veritable transgressió, als seus ulls, és atrevir-se a dir-ho.

Durant dècades, als estatunidencs se'ls va dir que la democràcia prometia justícia, llibertat i oportunitats. Però el que realment mantenia unit el sistema no era la mitologia. Era la sensació que la gent tenia un cert control sobre les seves vides. Un treball podia mantenir a una família. Era possible tindre una casa, muntar un negoci i construir un futur. Hi havia una connexió entre el treball dur, la participació democràtica i una vida millor.

Aquesta connexió s'ha trencat. I sense ella, els rituals se senten cada vegada més buits.

La veritat és que la democràcia econòmica —la capacitat de configurar les condicions de la vida quotidiana— ha sigut sistemàticament desmantellada. La gent ha perdut el poder sobre el seu temps, el seu treball i les seves comunitats. Les decisions sobre l'habitatge, la sanitat, l'educació i les infraestructures es prenen lluny de l'opinió pública, sovint per executius d'empreses o consultors que no rendeixen comptes a les persones afectades per les seves decisions. No es tracta només d'una crisi de desigualtat. És una crisi de pertinença i control.

En lloc d'afrontar aquesta realitat, el moviment prodemocràtic insta la gent a defensar les institucions que els han fallat. Els diu als votants que participen en un sistema que tracta les seves vides com a marginals. El missatge subjacent és que confiïn en el procés i creguin en els experts, sense qüestionar qui es beneficia de la pèrdua de poder del públic.

Però els estatunidencs no estan confosos. Saben que la democràcia se suposa que significa més que això.

 

Una falsa dicotomia: tecnocràcia enfront d'autoritarisme

Se'ns diu constantment que només hi ha dues opcions: el col·lapse autoritari o el control tecnocràtic. D'una banda, està Trump, amb el seu menyspreu per les normes i les institucions democràtiques. Per un altre, l'establishment demòcrata, que promet calma, experiència i continuïtat.

Aquest plantejament és molt útil. Sota totes dues visions, els fonaments econòmics de la vida als Estats Units s'han deteriorat. Les comunitats de classe treballadora han quedat devastades. S'han privatitzat els béns públics. La desigualtat s'ha aguditzat. S'ha ampliat la vigilància. La consolidació empresarial continua sense control. Aquests resultats no són accidentals. Són el resultat de decisions bipartidistes.

El que sembla ser un conflicte polític feroç sovint no és més que una posada en escena. Tots dos bàndols discuteixen sobre el llenguatge, la imatge i els símbols, mentre que en gran manera estan d'acord en l'estructura subjacent de la governança. La vulgaritat de Trump permet al liberalisme adoptar una postura moral. El seu caos permet a la tecnocràcia presentar-se com l'ordre. Però les condicions materials no canvien. I la gent ho sap, encara que no tingui paraules per a expressar-ho.

La veritable crisi no és només el col·lapse de les normes democràtiques. És l'absència de poder democràtic i la complicitat de tots dos partits per a enganyar el públic fent-li creure que això és per al que serveix la política.

Per a avançar, hem de rebutjar la idea que les nostres úniques opcions són l'autoritarisme o el declivi controlat. Necessitem una tercera opció, una que restauri el control real sobre la vida de les persones i recuperi la democràcia com un procés viu i participatiu.

Si el problema és la impotència, la solució no pot ser la deferència cap a les elits. Ha de basar-se en la redistribució del poder.

 

Recuperar la democràcia com a agència, no com a espectacle

La democràcia no pot reduir-se a l'acte de votar. Requereix apropiació, participació i temps. Es pregunta si les persones tenen veu i vot sobre els seus treballs, els seus habitatges i les seves economies locals, o si simplement s'espera que acceptin els resultats dictats per uns altres.

L'agència no és una idea abstracta. És una cosa material i específic. Es manifesta en els drets sindicals, en unes institucions públiques fortes, en la protecció dels inquilins i en unes infraestructures dissenyades per a la cura i no per al benefici. Significa que les comunitats tinguin veu en els pressupostos i la planificació. Significa tractar al públic no com un problema que cal gestionar, sinó com a coautors de la vida política.

No és una exigència utòpica. És una eixida necessària del sistema actual, que demana a la gent que dipositi la seva fe en unes institucions que fa temps que van deixar de servir-los.

La lluita que ens espera no és només contra Trump. És contra el lent col·lapse d'un ordre polític que aparenta legitimitat mentre evita qualsevol redistribució significativa del poder.

No necessitem més rituals. Necessitem control material sobre les nostres vides.

La democràcia no és una cosa que es veneri. És una cosa que cal refer, mitjançant l'acció col·lectiva, la propietat pública i una cultura política que valori a les persones com a participants, no com a problemes que cal gestionar.

Això no vindrà de consultors ni del pròxim candidat triat a dit. Vindrà de persones que han deixat de confondre l'actuació amb el poder.

El vell ordre s'està enfonsant. El sistema trencat està lluny de l'ordre natural que se'ns ha implorat que acceptem. El que vingui després depèn de per a què —i per a qui— decidim construir.

 

 

Evelyn Quartz és extreballadora del Capitoli. Escriu sobre el col·lapse de la política liberal, els límits de la protesta simbòlica i les preguntes més profundes que ens han ensenyat a no fer. Assajos sobre el poder, la legitimitat i el que es necessitaria per a construir una cosa real.

 

Traduït del Substack de l'autora, Talking About Democracy: https://quartzevelyn.substack.com/p/the-false-choice-thats-breaking-america?utm_source=post-email-title&publication_id=718435&post_id=168394592&utm_campaign=email-post-title&isfreemail=true&r=hm0ra&triedredirect=true&utm_medium=email