Gabriel Zucman desmunta amb dades, els tres mites que habitualment es fan servir per dir que l'economia europea està en declivi respecte als Estats Units. I conclou: Els europeus gaudim de més temps lliure que els estatunidencs, d'una esperança de vida més alta i de menors nivells de desigualtat, tot això amb una productivitat més o menys comparable.   

El mite del declivi europeu

Gabriel Zucman

15 de desembre de 2025

 

Tots vostès han sentit aquesta cantarella: els Estats Units s'enlaira, Europa es queda enrere. És la idea de moda, tant a Brussel·les com a Washington.

Un leitmotiv del poder trumpista, retrobat fins i tot en la ja famosa estratègia de seguretat nacional de la Casa Blanca:

«Europa occidental», s'afirma en ella, «ha vist disminuir la seva participació en el PIB mundial, degut en particular a la multiplicació de regulacions que obstaculitzen la innovació i la productivitat».

Els partits conservadors europeus es fan ressò d'aquest lletania per a exigir desregulacions a tort i a dret: la fi del Pacte Verd, el qüestionament del deure de vigilància de les multinacionals, l'abandó de l'impost mínim sobre aquestes últimes.

Aquesta setmana, a Brussel·les, l'ambaixador dels Estats Units davant la Unió Europea s'ha sumat a aquest cor, afirmant que els estats més pobres dels Estats Units, com Mississipi o Virgínia Occidental, gaudeixen ara d'un nivell de vida superior al d'Alemanya (1).

Tanmateix, tot això manca de fonament.

La idea d'una esclerosi europea enfront d'un suposat "El Dorado" dels EUA, base de l'ofensiva desreguladora que triomfa aquests dies a Europa, no se sosté.

Es basa en tres mites, que desmuntarem d'un en un.

 

El mite del creixement Estats Units

Primer mite: el d'un creixement dels Estats Units que es dispararia.

A primera vista, les estadístiques semblen donar crèdit a aquesta hipòtesi: el producte interior brut (PIB) dels Estats Units, és a dir, el valor de la producció realitzada en sòl del país, sembla augmentar més ràpidament que el de la Unió Europea des de fa quinze anys.

En realitat, això es deu principalment al fet que la població creix més ràpidament als Estats Units.

Però, sobretot, aquest creixement es veu anul·lat per l'explosió del cost de la vida a l'altre costat de l'Atlàntic. Una vegada corregides les diferències en els nivells de preus, no hi ha cap miracle dels EUA, com tampoc hi ha estancament europeu.

El PIB per càpita, corregit per les diferències en el cost de la vida, ha augmentat un 70% als Estats Units des de 1990, enfront del 63% a la UE-27.

Això correspon a un creixement mitjà anual de l'1,6% als Estats Units, enfront de l'1,5% a la Unió Europea.

 

És cert que els Estats Units ha obtingut millors resultats des de la crisi de la Covid, però a mitjà termini no hi ha diferències significatives.

L'estratègia de seguretat nacional dels Estats Units lamenta la disminució de la participació del PIB europeu en el PIB mundial (gràfic de l'esquerra, a sota).

Una vegada corregides les diferències en el cost de la vida entre països, s'observa exactament la mateixa disminució als Estats Units (gràfic de la dreta).

Tant la Unió Europea com els Estats Units han vist disminuir la seva participació en el PIB mundial del 20% en 1995 al 15% en l'actualitat.

 

 El mite de l'Europa improductiva

Segon mite: el d'una Europa improductiva.

Els Estats Units (340 milions d'habitants) té menys població que la Unió Europea (450 milions d'habitants), però el seu pes en el PIB mundial és el mateix.

Per tant, el PIB per càpita dels Estats Units és superior al de la UE en aproximadament un 35%.

Però, contràriament a una idea molt estesa, aquesta diferència no s'explica per una falta de productivitat a Europa. La raó és molt diferent: els europeus tenen més temps lliure, més vacances i una jornada laboral setmanal més reduïda.

En matèria de productivitat, la Unió Europea està quasi a l'una amb els Estats Units. En els sis països «centrals» de la Unió Europea (Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Països Baixos i Bèlgica), nucli dur que agrupa 290 milions d'habitants, poc menys que els Estats Units (340 milions), la productivitat és pràcticament idèntica a la que s'observa a Amèrica.

En tots dos casos, els treballadors produeixen una mitjana de 60 euros per hora treballada, segons les dades més recents del Laboratoire sur les Inégalités Mondials.

 

 

Si s'amplia l'anàlisi al conjunt de la Unió (450 milions d'habitants), la productivitat és lleugerament inferior a la dels Estats Units, a causa dels nivells de productivitat més baixos a Europa de l'Est.

No obstant això, la diferència continua sent moderada.

Segons les estadístiques de l'Organització Internacional del Treball, el PIB per hora treballada (la mesura habitual de la productivitat) és de 81,8 dòlars als Estats Units, 83 dòlars a Europa occidental i 71,1 dòlars a la UE-27 (2).

 

I no hi ha cap «esclerosi» europea: la productivitat avança al mateix ritme a Europa que als Estats Units.

 

El mite del productivisme

Però, sobretot, totes aquestes mesures, que es limiten a mesurar la producció de béns materials i serveis, pateixen d'una perspectiva massa restrictiva.

Els europeus gaudeixen de més temps lliure que els estatunidencs, d'una esperança de vida més alta i de menors nivells de desigualtat, tot això amb una productivitat més o menys comparable.

Es miri com es miri, es tracta d'un rendiment econòmic clarament superior.

I fins i tot si ens limitem a una perspectiva productivista estreta, la UE-27 sens dubte supera als Estats Units per una senzilla raó: la seva major sobrietat.

És cert que els Estats Units produeix 81 dòlars de valor brut per hora treballada, però a un cost mediambiental especialment elevat.

La UE-27, per part seva, produeix 71 dòlars per hora, amb unes emissions de carboni molt inferiors.

Més oci, millors resultats en matèria de salut, menys desigualtats i menys emissions de carboni, tot això amb una productivitat globalment comparable: els europeus poden estar orgullosos del seu model de desenvolupament, que en conjunt és clarament més convincent.

Això no significa, evidentment, que la UE no necessiti reformes. Però no cal equivocar-se de batalla.

La urgència no és la desregulació, sinó la inversió en educació, universitats, investigació, infraestructures públiques i transició energètica, que seran en el futur, com en el passat, la clau de la nostra prosperitat col·lectiva.

 

(1) Durant un sopar organitzat per Politico amb motiu de la seva classificació anual de les «28 personalitats més influents d'Europa», encapçalada per Donald Trump.

(2) Les estadístiques del Laboratoire sur les Inégalités Mondiaux mesuren la producció neta de depreciació, mentre que les de l'OIT mesuren la producció bruta de depreciació, d'ací els nivells més alts de productivitat. Això només afecta marginalment a les comparacions internacionals.

 

Gabriel Zucman és economista, professor a l'École Normale Supérieure i en la University of Berkeley (Califòrnia). Dirigeix l'Observatoire Européen de la Fiscalité a l'École d'Économie de París. Les seves investigacions se centren en l'acumulació, la distribució i la tributació de la riquesa, des d'una perspectiva històrica i global. Des de fa més de 17 anys, es dedica a cartografiar la riquesa, estudiar els paradisos fiscals i analitzar les dinàmiques de l'evasió fiscal i la competència internacional. I tractar d'imaginar noves formes de cooperació per a un planeta més just.

Traduït del Substack de l'autor, La Richesse Cachée des Nations: https://gabrielzucman.substack.com/p/le-mythe-du-decrochage-europeen?

 

 

 

Sembla que l'era de la globalització del lliure mercat s'ha acabat. La política industrial, molt de temps considerada antiquada o contraproduent, torna a ser central en la gestió econòmica estatal. La qüestió és: el nou nacionalisme econòmic significarà més fragmentació i conflicte o, per contra, suposarà un ordre mundial més pluralista amb estratègies de desenvolupament diverses, es pregunta @haugejostein?  

 

La política industrial torna a ser una arma de seguretat nacional

Estats Units, la Xina i Europa competeixen per dominar les indústries estratègiques. Això és el que significa per a l'economia mundial.

Jostein Hauge

16 de desembre de 2025

 

Imatge generada per IA per Jostein Hauge

L'economia mundial està experimentant un canvi fonamental. Després de dècades d'ortodòxia del lliure mercat i la globalització neoliberal, estem assistint al retorn de la política industrial, però aquesta vegada amb un gir. Les principals potències econòmiques, especialment els Estats Units, la Xina i la Unió Europea, estan entrellaçant explícitament les seves estratègies econòmiques amb qüestions de seguretat nacional. No es tracta només d'un ajust de polítiques. Representa una transformació total de la forma en què les grans potències aborden el desenvolupament econòmic i la competència.

Aquests tres gegants econòmics estan aplicant enfocaments distints en matèria de política industrial, al mateix temps que persegueixen objectius similars: lideratge tecnològic, seguretat de la cadena de subministrament i sobirania econòmica nacional. El que estem veient és el sorgiment d'un nou nacionalisme econòmic, que està remodelant l'ordre econòmic mundial.

La política industrial com a estratègia de seguretat nacional: res (totalment) nou sota el sol

Hi ha alguna cosa que sovint es perd en els debats contemporanis: encara que la fusió de la política industrial i la seguretat nacional té característiques contemporànies que la fan distinta, també té profundes arrels històriques que es remunten a segles enrere.

Alexander Hamilton, que va escriure a la fi del segle XVIII, va comprendre que la prosperitat econòmica no es limitava a la creació de riquesa, sinó que estava fonamentalment relacionada amb la independència i la seguretat nacionals. Les seves idees van establir les bases de l'estratègia de recuperació industrial dels Estats Units enfront de la Gran Bretanya. Com ell mateix va dir: «No sols la riquesa, sinó també la independència i la seguretat d'un país semblen estar materialment relacionades amb la prosperitat de la indústria manufacturera».

Aquest pensament no es va limitar als Estats Units. Al Japó, Fukuzawa Yukichi va influir en l'ús estratègic de les polítiques proteccionistes durant la Restauració Meiji. A Àfrica, Kwame Nkrumah va defensar que la industrialització era essencial no sols per al desenvolupament econòmic, sinó com a base material per a la llibertat nacional i la independència de les potències colonials. La teoria de la dependència llatinoamericana també va posar l'accent en com la política industrial podia ajudar les economies perifèriques a alliberar-se de les estructures comercials internacionals explotadores que afavorien al Nord global.

La qüestió fonamental és la següent: el neomercantilisme —la idea que els països han d'utilitzar activament les polítiques industrials i comercials per a generar superàvits comercials i millorar la competitivitat— sempre ha considerat que el poder econòmic i la seguretat nacional són inseparables. Per tant, el que estem presenciant avui dia no és la invenció d'una cosa completament nova, sinó més aviat el ressorgiment d'idees que van ser temporalment suprimides durant l'era neoliberal a partir de la dècada de 1980.

Durant aquest període, les organitzacions internacionals van prohibir efectivament la política industrial mitjançant programes d'ajust estructural i acords de lliure comerç. El Consens de Washington regnava de forma dominant. Però la crisi financera de 2008, l'augment de la desigualtat, les pressions del canvi climàtic, les vulnerabilitats de la cadena de subministrament exposades per la COVID-19 i la intensificació de les tensions geopolítiques han destruït col·lectivament la fe en l'ortodòxia del lliure mercat. La política industrial ha tornat. I ha tornat amb força.

La securitization de la política econòmica

El que distingeix el renaixement actual de la política industrial dels precedents històrics és la securitization explícita de la competència econòmica. La seguretat nacional s'ha tornat a formular per a abastar les vulnerabilitats econòmiques que abans es consideraven principalment preocupacions comercials.

La pandèmia de COVID-19 va ser un crit d'atenció. Quan les mesures de seguretat van paralitzar la producció a tot el món, la fragilitat de les cadenes de subministrament globals es va fer dolorosament evident. La invasió d'Ucraïna per part de Rússia va agreujar aquestes preocupacions, ja que els bloquejos físics i les sancions econòmiques van provocar un augment global dels preus del petroli, el gas, el blat i els fertilitzants. De sobte, la dependència dels proveïdors estrangers es va convertir en un desavantatge estratègic.

Però el factor més important ha sigut l'auge de la Xina. Entre 2000 i 2022, la quota de la Xina en la fabricació mundial es va disparar del 6% al 31%, i les previsions suggereixen que podria aconseguir el 45% en 2030. L'auge de la Xina representa un desafiament fonamental per a la jerarquia mundial establerta i ha exercit un paper molt important en el ressorgiment de la política industrial com a estratègia de seguretat nacional a Occident. A més, l'èxit de la Xina amb el capitalisme d'Estat i la planificació industrial a llarg termini ha canviat la idea que els mercats lliures són l'únic camí cap a la prosperitat.

La resposta d'Occident a l'auge de la Xina ha sigut completa. Els Estats Units ha adoptat una postura explícitament agressiva cap a la Xina, aplicant amplis controls a les exportacions, aranzels, controls de les inversions i subvencions industrials nacionals. La Unió Europea ha optat per un enfocament més moderat, equilibrant l'autonomia estratègica i les regulacions sobre les inversions estrangeres amb l'obertura comercial. A la Xina, encara que la política industrial ha sigut un element bàsic de la planificació estatal durant dècades, les consideracions de seguretat nacional s'han integrat encara més profundament en la seva estratègia de desenvolupament a la llum de les creixents tensions geopolítiques. Pequín està pressionant ara encara més per a aconseguir l'autosuficiència tecnològica i el domini de la fabricació en una sèrie de sectors i nodes de la cadena de subministrament.

La competència econòmica i la política industrial s'han «securitized» de veritat. La distinció entre les preocupacions econòmiques i les de seguretat s'ha esfondrat de fet.

Repercussions globals: qui hi guanya i qui hi perd?

Això ens porta a la pregunta més important: què significa això per a la resta del món?

La realitat és complicada, amb tendències preocupants i motius genuïns per a l'esperança. Per a comprendre adequadament les implicacions, hem d'avaluar aquests esdeveniments des d'una perspectiva de desenvolupament internacional, i no sols a través del prisma de la competència entre grans potències.

Comencem pels aspectes preocupants. La política industrial, per definició, tracta de la competència econòmica entre Estats nació. L'èxit industrial d'un país sovint es produeix a costa d'un altre. Quan els Estats Units, la Xina i la Unió Europea intensifiquen simultàniament les seves polítiques industrials, és molt probable que, col·lectivament, dominin una quota encara major de la fabricació mundial. En 2023, aquestes tres regions representaven el 69% de la producció manufacturera mundial, enfront del 61% en 2000. Es preveu que aquesta concentració continuï augmentant.

Per als països de baixos ingressos, això planteja seriosos reptes. Simplement, no tenen el poder econòmic per a posar en marxa polítiques industrials competitives a l'escala d'estratègies com The CHIPS and Science Act o Made in Xina 2025. Investigacions recents mostren que existeix una forta correlació positiva entre la capacitat financera nacional i la capacitat per a aplicar polítiques industrials. Els països amb recursos limitats queden efectivament exclosos d'aquesta nova competència per la supremacia industrial. El risc és que les seves capacitats industrials s'estanquin o fins i tot s'erosionin a mesura que les grans potències consoliden el seu domini.

Però ací és on hem de matisar el discurs. El panorama és molt més matisat del que això suggereix, i hi ha diverses raons per a ser realment optimistes.

En primer lloc, hem de celebrar l'èxit industrial de la Xina des d'una perspectiva de desenvolupament. Des de 1980, la Xina ha tret de la pobresa a més persones que la resta del món en conjunt. L'auge de la Xina ha suposat que més de mil milions de persones hagin experimentat una millora espectacular en el seu nivell de vida. Si ens preocupa reduir la pobresa mundial, l'ascens econòmic de la Xina és inequívocament positiu. A més, la Xina lidera els esforços mundials en la fabricació d'energies renovables, i ara representa entre el 65% i el 82% de la quota de mercat mundial de panells solars, turbines eòliques, bateries d'ions de liti i vehicles elèctrics. Això no sols ajuda a la Xina, sinó que ofereix a tothom accés a una tecnologia d'energia renovable més barata, la qual cosa és essencial per a fer front al canvi climàtic.

En segon lloc, no tots els països del Sud global hi estan sortint perdent. Alguns, de fet, se n'estan beneficiant significativament. Els anomenats «països connectors», nacions que han forjat llaços estratègics amb múltiples superpotències, estan aprofitant la rivalitat geopolítica en el seu benefici. Mèxic és un exemple perfecte. La inversió dels Estats Units ha augmentat a mesura que les empreses apliquen estratègies de nearshoring. Però les empreses xineses també estan invertint a Mèxic per a accedir al mercat dels Estats Units sense haver de pagar els aranzels estatunidencs. Vietnam, Malàisia i Indonèsia també estan experimentant un notable augment de la inversió estrangera directa en el sector manufacturer, tant dels Estats Units com de la Xina, i s'estan integrant més profundament en les cadenes de subministrament mundials dels sectors de l'electrònica, la confecció i l'energia neta.

En tercer lloc, les associacions de la Xina amb el Sud global representen una alternativa benvinguda a les relacions tradicionals entre el Nord i el Sud. Encara que complicat, l'enfocament de la Xina —centrat en la inversió en infraestructures, el respecte de la sobirania i la cooperació més que en la dominació— ofereix un model diferent del dels préstecs condicionals i l'ajust estructural que han caracteritzat la participació occidental als països en desenvolupament al llarg de l'era neoliberal. Les dades ho recolzen: a l'Àfrica subsahariana, les opinions positives sobre la Xina superen a les negatives en una proporció d'aproximadament 3 a 1. Les investigacions revelen que les empreses xineses a l'Àfrica tenen un impacte positiu en el desenvolupament d'infraestructures, la creació de capacitat i la inversió en fabricació.

Els països en desenvolupament que siguin capaços de navegar entre potències rivals i mantenir relacions productives amb múltiples blocs econòmics poden aconseguir més influència de la que han tingut en dècades. La nova competència multipolar crea un espai per a la maniobrabilitat estratègica que no existia durant el moment unipolar de l'hegemonia dels Estats Units. A més, l'auge de la Xina desafia els acords imperials establerts pels països del Nord global, la qual cosa podria obrir vies per a una cooperació Sud-Sud més equitativa.

Un ordre mundial canviant

El que estem presenciant representa un canvi fonamental en el funcionament de l'economia mundial. El retrocés ideològic de la globalització, la securitization de la política econòmica, la pèrdua de confiança en les institucions multilaterals, el llenguatge del «desacoblament estratègic»: tot això apunta a un nou nacionalisme econòmic que ha arribat per a quedar-se.

Aquesta transformació té dimensions tant preocupants com esperançadores. La concentració de les capacitats industrials i tecnològiques en tres grans blocs corre el risc de marginar als països que no disposin dels recursos necessaris per a competir. La lògica de suma zero de la competència industrial podria desplaçar les oportunitats d'industrialització de molts països en desenvolupament. Però l'auge de la multipolaritat també crea noves possibilitats: els països del Sud global ara tenen opcions per a enfrontar a les potències entre si, forjar aliances estratègiques amb múltiples blocs i, potencialment, establir posicions més favorables en les cadenes de valor globals que les que tenien durant l'hegemonia indiscutible dels Estats Units.

La qüestió crucial és si aquest nou nacionalisme econòmic evolucionarà cap a una major fragmentació i conflicte, o si podrà donar cabuda a un ordre mundial més pluralista que deixi espai per a estratègies de desenvolupament diverses.

El que és clar és que l'era de la globalització del lliure mercat s'ha acabat. La política industrial, durant molt de temps descartada per antiquada o contraproduent, torna a ser una eina central de la gestió econòmica estatal.

 

Jostein Hauge és un economista polític, professor adjunt a la Universitat de Cambridge. Ha publicat un llibre important: The Future of the Factory.

Traduït del Substack de l'autor, Global Currents: https://www.theglobalcurrents.com/p/industrial-policy-returns-as-a-weapon?