Té Trump un pla? Sí, però no està funcionant com esperaven els seus poderosos partidaris.

Grace Blakeley

15 d'abril de 2025

 

Té Trump un pla? Aquesta sembla ser la pregunta que divideix a la gent en tot l'espectre polític en aquest moment.

Alguns sostenen que Trump és un estrateg mestre que està jugant amb els seus oponents, i aliats, per a sotmetre'ls utilitzant les seves famoses tàctiques de negociació. Uns altres sostenen que és un imbècil la política arriscada del qual gairebé porta a l'economia mundial a la vora del precipici.

Al meu entendre, cap dels arguments és correcte. Per a entendre el trumpisme, cal entendre com funciona el poder en les societats capitalistes.

Les diferents seccions del capital tenen interessos diferents. I fins i tot els capitalistes dins d'un mateix grup tenen punts de vista diferents sobre quins són realment els interessos del seu grup. Per això els individus rics i les grans corporacions patrocinen institucions com a think tanks, empreses de lobby i agències de comunicació: intenten alinear el seu bloc darrere d'una agenda política concreta.

Pot ser que Trump no sigui un mestre de l'estratègia. Però compta amb el suport d'un sector del capital decidit a preservar l'hegemonia estatunidenca. Temen l'emergència de la Xina com a superpotència tecnològica, que ja no depengui de la fabricació de productes desenvolupats i dissenyats per multinacionals estatunidenques.

El seu pla és aixafar a la Xina abans que pugui superar als EUA, com es va esbossar en aquest article (de lectura gratuïta) la setmana passada. El problema és que el seu intent arriba massa tard. La Xina ja s'està convertint en una superpotència tecnològica, i els Estats Units ja no pot derrotar a la Xina sense perjudicar els interessos dels seus propis capitalistes, per no parlar de la població en general.

Aquestes tensions són les que expliquen els canvis bruscos de la política comercial de Trump. No és que no tingui un pla, el té. És sol que comença a semblar que aquest pla serà impossible d'aconseguir.

 

Els canvis de rumb de Trump

Quan Trump va anunciar aranzels radicals a 60 països, a més d'un aranzel basi del 10% a totes les importacions als EUA, els mercats van caure en picat. El S&P 500 va tenir el seu pitjor dia des de la crisi pandèmica en 2020.

Més preocupant encara, els inversors van començar a desfer-se dels bons del Tresor. Se suposa que els bons del Tresor són alguns dels actius més segurs de l'economia mundial. Són deute emès per la superpotència predominant del món, que se suposa que ha d'acudir al rescat dels mercats globals cada vegada que hi ha pànic.

Quan els inversors van veure a Trump fer el contrari, provocar una caiguda del mercat en lloc d'intentar posar-li fi, van entrar en pànic. És difícil explicar la venda massiva de bons del Tresor en termes diferents d'un augment en el risc percebut de mantenir deute del govern dels EUA.

Els aranzels i el pànic en el mercat que van causar podrien haver significat un desastre absolut per a l'economia mundial. Estem parlant d'una catàstrofe econòmica a una escala no vista des de 2008; tal vegada fins i tot des de la dècada de 1930. Al final, Trump va cedir primer, retirant la majoria dels aranzels que havia amenaçat de introduir el dimecres.

El gir de 180 graus de Trump va ser significatiu, com a mostra la reacció del mercat. Després d'haver vist la caiguda més gran del S&P 500 des de 2020, vam ser testimonis del repunt més gros des de 2008. Però, entre bastidors, a molts inversors els preocupa que no hàgim vist el final de la derrota. Varis prediuen recessions enguany, malgrat el gir de 180 graus de Trump.

Part de la raó del pessimisme actual és que continuen vigents molts aranzels. Les importacions als EUA continuen subjectes a l'aranzel basi del 10%. Fins fa unes setmanes, aquests drets d'importació s'haurien considerat un fort impacte en el sistema comercial mundial. Continuaran tenint un impacte significatiu en la inflació i la demanda als EUA, així com en els ingressos per exportacions per a molts dels socis comercials dels EUA.

Però la gran notícia és el dramàtic augment de la guerra comercial amb la Xina. Trump ha augmentat els aranzels sobre les importacions xineses fins a un sorprenent 125%, després que Pequín anunciés aranzels recíprocs sobre les importacions estatunidenques. L'impacte d'aquests aranzels serà considerable. A pesar que les tensions entre els dos països han augmentat, el comerç entre els Estats Units i la Xina continua sent significatiu, ascendint a 585 000 milions de dòlars sol l'any passat.

En definitiva, el tipus aranzelari actual als EUA és el més alt des de la dècada de 1930. Els aranzels d'aquesta magnitud suposaran el caos per als fabricants estatunidencs, que importen de la Xina molts dels inputs utilitzats en la producció. Significaran menors ingressos per a les empreses que exporten a la Xina i preus més alts per als consumidors estatunidencs. L'economia xinesa també es veurà afectada. Els ingressos per exportacions cauran i els aranzels de represàlia de la Xina faran pujar el preu de les importacions procedents dels EUA, la qual cosa afectarà els preus de tot, des dels telèfons intel·ligents fins a la soia.

L'equip de Trump sembla haver-se donat compte d'això tardanament. L'administració va lliscar una nota durant el cap de setmana anunciant que la major importació xinesa als EUA (els telèfons intel·ligents) estaria exempta d'aranzels. Altres importacions importants, des de dispositius electrònics fins a semiconductors i cèl·lules solars, també rebran exempcions. I altres països amb grans dèficits comercials amb els EUA, des del Vietnam fins a Tailàndia, Malàisia i Taiwan, es beneficiaran d'exempcions.

Es tracta d'un canvi de rumb silenciós, però contundent, d'una administració que, la setmana passada, afirmava que tornaria a portar la fabricació de l'iPhone als Estats Units (també s'ha gestionat molt malament, com assenyala Paul Krugman en aquest article). Cada vegada és més clar que Trump i el seu equip principal s'han adonat que han travessat una línia. Segons tots els indicis, l'arquitecte de la guerra comercial, Peter Navarro, és posat al marge a mesura que l'administració canvia de tàctica.

Però fins i tot amb la retirada de Trump, molts inversors continuen sent pessimistes. Encara que Trump ha fet marxa enrere en molts dels aranzels que va amenaçar de introduir la setmana passada, el mal causat per aquesta última batalla comercial no pot desfer-se de la nit al dia. El comportament erràtic de Trump ha provocat un augment de la incertesa, una major fragmentació econòmica i el col·lapse de la fe en el sistema comercial mundial recolzat pels Estats Units.

 

El mètode en la bogeria

Els partidaris de Trump intenten interpretar l'escalada i desescalada de Trump en una guerra comercial global com un cop de genialitat estratègica. Argumenten que el president ha utilitzat l'amenaça dels aranzels com una manera d'augmentar la influència sobre els socis comercials abans d'una segona renegociació del USMCA i un conflicte imminent amb Pequín.

Però aquesta narrativa sembla una «estratègia de supervivència», com dirien els partidaris de Trump. Amenaçar de fer esclatar l'economia mundial com a manera d'assegurar-se un avantatge marginal en una negociació comercial no és tan intel·ligent com podria semblar. En qualsevol cas, les exempcions que Trump ha anunciat recentment a les importacions xineses no suggereixen que els Estats Units estigui en una posició negociadora forta.

D'altra banda, els detractors de Trump oloren una conspiració en l'aire. Alguns creuen que va provocar deliberadament la venda massiva del mercat abans de canviar de rumb per a permetre que uns pocs companyons venguessin car i compressin barat. Però ningú, i menys Trump, esperava que la venda massiva del mercat fos tan profunda com ho va ser, i menys en els bons del Tresor.

A més, com he argumentat en aquest article, els plans de Trump per a la seva guerra comercial són, o almenys eren, molt més grandiosos que la manipulació del mercat de valors. No sols vol repartir diners en efectiu als seus partidaris o fins i tot enriquir als accionistes estatunidencs. Vol reescriure les regles de l'economia global per a aixafar als competidors dels EUA i apuntalar la seva hegemonia.

La qüestió és que Trump està tractant de transformar el sistema comercial mundial de la nit al dia. Però el capitalisme global no pot manejar un canvi revolucionari. És massa desestabilitzador per a les relacions de producció i l'equilibri de poder entre els diferents grups socials. Trump ha estat detingut en sec per les persones a les quals els va bé amb l'ordre econòmic actual. Els vigilants dels bons han tornat a atacar.

 

Els vigilants dels bons ataquen de nou

James Carville, assessor econòmic de Bill Clinton, va dir una vegada:

«Solia pensar que si existís la reencarnació, volia tornar com a president o com a papa o com a batedor de beisbol amb una mitjana de .400. Però ara m'agradaria tornar com el mercat de bons. Pots intimidar a tothom».

Els operadors de bons, és a dir, els inversors que compren i venen deute públic, sempre han estat una font de temor per als d'esquerres. Qualsevol intent de redistribuir radicalment la riquesa i el poder dins d'una economia, sense construir primer moviments socials poderosos que puguin defensar aquests canvis, serà castigat per aquests operadors. Però avui dia, els vigilants dels bons semblen estar també contra els líders de dretes, des de Donald Trump fins a Liz Truss.

La batalla de Trump amb els vigilants dels bons pot haver estat un pas en fals estratègic. Però siguem clars: Trump té un pla. En iniciar la seva desastrosa guerra comercial, buscava apuntalar l'hegemonia estatunidenca enfront de l'auge de competidors com la Xina.

Els vigilants dels bons li han recordat enèrgicament a Trump que, si bé els Estats Units continua sent la principal economia capitalista, el capitalisme és un sistema global. La producció, i per tant el benefici, depèn de la fluïdesa del moviment de diners, béns i persones a través de les fronteres, fins i tot si aquest moviment acaba erosionant l'hegemonia de la superpotència dominant. Si Trump vol restaurar l'hegemonia estatunidenca, haurà de fer-ho amb una mica més de cura, sense soscavar els fonaments del sistema econòmic que va donar lloc al domini estatunidenc en primer lloc.

Però, al cap i a la fi, Trump i els inversors que actualment ho castiguen per la seva agenda política estan en el mateix bàndol. Les grans empreses necessiten governs poderosos que les secundin, les rescatin i lluitin per protegir els seus interessos. Els inversors volen uns Estats Units poderosos que actuïn com a guardians del capitalisme global. Simplement, no estan d'acord en com aconseguir aquest objectiu, i molts inversors estan espantats perquè Trump ha actuat massa ràpid i de forma massa imprudent.

El resultat d'aquest desacord entre l'Estat estatunidenc i els mercats financers que ha secundat durant dècades podria ser profund. Poderoses veus en les finances mundials suggereixen que les accions de Trump han amenaçat l'estatus de refugi segur del dòlar i, per tant, la posició dels Estats Units com a guardià del capitalisme global.

Les implicacions de tal canvi serien profundes. Sense els Estats Units per a actuar com a defensor del capital, l'estabilitat política i econòmica que va proporcionar els fonaments de les últimes dècades de globalització desapareixeria. En aquest context, els vigilants dels bons podrien començar a desitjar que el pla de Trump hagués funcionat.

 

 

Grace Blakeley escric sobre capitalisme. «What Ca We Do?» és el meu butlletí setmanal gratuït sobre estudis de casos d'organització col·lectiva de tot el món. Els subscriptors de pagament també poden accedir a la meva columna setmanal sobre economia política i a «What I Read this Week».

 

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/does-trump-have-a-plan?utm_source=post-email-title&publication_id=3166126&post_id=161372002&utm_campaign=email-post-title&isfreemail=false&r=hm0ra&triedredirect=true&utm_medium=email

 

 

Com Joan Robinson va revolucionar l'economia

Joan Robinson va revolucionar l'economia. Va invalidar els conceptes erronis de les teories neoclàssica i keynesiana i va contribuir al desenvolupament del keynesianisme d'esquerres.

Maxine Fowé

14 de febrer de 2025

 

Quan l'economista Joan Robinson va conèixer a Milton Friedman en 1976, van arribar a les mans: «No em vinguis amb aquesta merda monetarista», li va cridar al seu oponent durant una taula rodona a Chicago, com recorda el seu antic alumne, l'economista John Eatwell, més de trenta-cinc anys després de la mort de Robinson. Friedman i Robinson van encendre el conflicte entre dues visions econòmiques del món: Friedman advertia contra un paper intervencionista de l'Estat i els sindicats en l'economia. Robinson lluitava contra la idea de mercats autoregulats, ja que aquests no permetrien ni la plena ocupació ni una distribució desitjable del treball i els recursos.

Coneguda per la seva incisiva anàlisi del capitalisme i el seu aspecte carismàtic, Robinson va revolucionar l'economia a la fi del segle XX com a lectora de John Maynard Keynes, Karl Marx i Rosa Luxemburg. Va refutar alguns dels supòsits de la teoria neoclàssica i keynesiana i va contribuir decisivament al desenvolupament del keynesianisme materialista d'esquerres. Va ser testimoni del triomf liberal de la política econòmica monetarista sota Thatcher i Reagan. El fracàs d'aquestes polítiques, que ella va predir, només es va materialitzar després de la seva mort.

 

Un món d'homes en la Universitat de Cambridge

Quan la jove Robinson va començar a estudiar economia en la Universitat de Cambridge en 1929, ningú podia imaginar que es convertiria en una de les més feroces opositores de la teoria econòmica establerta i de les estructures patriarcals. Nascuda en el si d'una família acomodada de Camberley (Anglaterra) en 1903, es va familiaritzar des de molt jove amb els costums de les classes altes angleses. Malgrat la seva brillantor acadèmica, Robinson es va enfrontar a obstacles al principi de la seva carrera acadèmica. No va poder completar els seus estudis perquè les arrelades estructures sexistes de l'Anglaterra postvictoriana posaven a les dones en desavantatge. Encara que les dones podien estudiar en algunes universitats i fins i tot obtenir un títol, la titulació oficial no estava reconeguda. Aquest va ser també el cas de Robinson. Frustrada i sense títol, aquesta dona de vint-i-tants anys va decidir marxar a la llavors colònia britànica de Kerala, a l'Índia, amb el seu company Austin, on ell treballava com a professor particular.

Però després de tres anys a l'Índia, Robinson va tornar a Cambridge i va lluitar pels seus drets en la universitat. L'ajustat que era la cotilla de les estructures sexistes es pot apreciar a escala lingüística: com Robinson aconseguia excel·lents resultats, l'economista Arthur Pigou, conegut en tota la universitat com notòriament misogin, li va concedir el títol d'«home d'honor». Però Robinson i altres dones es van imposar a Cambridge: El novembre de 1925, es va permetre a les dones ensenyar en la universitat i formar part dels consells de facultat que prenien la majoria de les decisions sobre plans d'estudi, assignacions docents i exàmens. Per primera vegada es va permetre a les dones donar conferències als estudiants. A partir de llavors, Robinson també va treballar en la Universitat de Cambridge i va donar conferències ocasionalment. En els seus seminaris, solia presentar-se davant els estudiants vestida d'índia.

Robinson es va fer economista indignada per la misèria de la pobresa i la desigualtat subjacent d'ingressos i riquesa. La desocupació massiva dels anys trenta i l'esclat de la Segona Guerra Mundial la van impulsar a l'activitat política. Li movia el desig d'educar a la població en general sobre la seva pertinença de classe.

Esperava que quan la gent comprengués la seva pròpia explotació, es convenceria que alguna cosa havia de canviar. L'esperança d'un canvi social la va portar a fer regularment viatges d'estudi a la Unió Soviètica i a la Xina maoista. No obstant això, no va arribar a ser conscient de la violència i la injustícia en tots dos països i es va convertir en una il·lusionada defensora dels règims.

 

La bíblia de l'economia ortodoxa de Marshall comença a trontollar

Quan Robinson va tornar a Cambridge des de l'Índia, els ensenyaments microeconòmics d'Alfred Marshall estaven donant forma a l'economia. La teoria econòmica de Marshall és un regne de belles simetries en el qual l'oferta i la demanda s'equilibren màgicament. Les idees darwinistes socials de Marshall eren menys harmonioses. L'educació era perjudicial per a la salut de les dones perquè afeblia el seu sistema reproductiu, i la concessió de títols a les dones reduïa la qualitat de la universitat. Les llicenciades accelerarien la desaparició de la Gran Bretanya en la lluita «interracial» per la supervivència.

El seu pensament biologista es reflectia també en la seva idea de la competència. Encara que reconeixia que la majoria dels mercats no eren perfectament competitius, creia que es tractava d'imperfeccions temporals i que els mercats tenien una tendència natural a competir. Mentre les empreses competissin en el preu i la qualitat dels seus productes, els consumidors podrien obligar els productors a millorar comprant productes més barats i millors als seus competidors. El mercat gairebé sempre milloraria per si mateix; només els monopolis purs podrien obstaculitzar aquesta tendència progressiva. Robinson va seguir el camí intel·lectualment oposat. No va voler demostrar un model biologista, sinó que va fer aportacions poc convencionals que van sacsejar els pilars de l'economia de Marshall després de quaranta anys d'hegemonia paradigmàtica.

 

L'economia de la competència imperfecta

El revolucionari primer llibre de Robinson «The Economics of Imperfect Competition» va sacsejar el món econòmic marshallià com un terratrèmol. Inspirant-se en l'obra de Piero Sraffa, Robinson va desenvolupar una teoria de la competència imperfecta amb l'objectiu d'atacar la lògica interna del model d'equilibri. En particular, va atacar la teoria que els salaris estaven determinats únicament per la productivitat. Els partidaris de Marshall afirmaven que eren els sindicats els que impedien la competència entre empreses i contribuïen així a l'aparició de monopolis. En la dècada de 1920, Ludwig von Mises va declarar que tota la funció dels sindicats era impedir la competència salarial lleial amenaçant amb la «violència primitiva» als que no volien fer vaga. No obstant això, segons Robinson, no eren els sindicats els causants dels problemes de competència en el mercat laboral, sinó la naturalesa heretada dels mercats laborals.

 

Mercats de treball poderosos

Per a explicar el ràpid augment de la concentració del poder econòmic i la misèria social de les masses en la dècada de 1930, Robinson va introduir un nou concepte, que va denominar monopsoni. Fins llavors, un monopoli s'entenia en economia com un únic venedor que imposa els seus preus a compradors impotents, com en la indústria petroliera estatunidenca a principis de segle. Els mercats de treball són llegats dels mercats de compradors si només hi ha un ocupador per a molts empleats potencials, que té el poder de contractar treballadors per menys del que se'ls paga.

A diferència del model de competència perfecta, que encara s'ensenya en els cursos introductoris d'economia, el model de monopsoni de Robinson mostra les conseqüències d'un excessiu poder de negociació de l'empresari. Permet a les empreses reduir els salaris dels treballadors, exacerbant així la desigualtat d'ingressos i alentint l'economia. Encara que Robinson va formular la seva teoria en una època de fort poder de negociació sindical, el seu model anticipa el segle XXI de capitalisme neoliberal, en el qual el poder de negociació s'ha desplaçat molt a favor del capital. El concepte de Robinson il·lustra, per exemple, per què l'establiment d'un centre logístic d'Amazon en una regió estructuralment feble no enforteix necessàriament la regió, com sol afirmar l'empresa. Com a únic ocupador important en moltes regions, Amazon pot utilitzar la seva posició de monopsoni per a reduir els salaris de la població i exacerbar les condicions precàries. Avui dia, el model de monopsoni de Robinson encara es fa servir per a abordar mercats que s'han tornat miserables. En 2019, el jutge del Tribunal Suprem dels EUA Brett Kavanaugh va usar el concepte de Robinson per a argumentar contra la supremacia d'Apple.

 

Robinson es reuneix amb Keynes en el circ de Cambridge

A principis de la dècada de 1930, Robinson pertanyia a un cercle de joves economistes de Cambridge entorn de Keynes, amb qui discutia regularment idees macroeconòmiques. Les discussions van constituir la caixa de ressonància de «La teoria general de l'ocupació, l'interès i els diners» de Keynes. Després de la Gran Depressió, va ser Keynes qui va llançar un atac contra la teoria de l'equilibri. Va entendre l'economia com un cicle i va explicar la baixa producció i, per tant, l'alt nivell de desocupació durant la Gran Depressió per una falta de demanda efectiva de béns. La possibilitat d'un dèficit de demanda es va descartar des del principi en la teoria neoclàssica amb el teorema de Say, segons el qual tota oferta crea la seva pròpia demanda. Segons Keynes, un comportament econòmic individual estrictament racional conduiria a evolucions macroeconòmiques indesitjables que els mercats no poden superar per si sols. Quan el mercat falla, l'Estat ha d'intervenir perquè tota persona que pugui i vulgui treballar tingui l'oportunitat de fer-ho. Per això recomanava una gestió activa de la demanda a través de la política de tipus d'interès del banc central, un Estat actiu amb una elevada despesa pública i una reducció de la desigualtat d'ingressos per a reforçar el poder adquisitiu de les masses.

Encara que la teoria de Keynes pugui semblar progressista, ell mateix va descriure les implicacions polítiques de la seva obra com «moderadament conservadores». Va triar estratègicament formular parts de la seva obra en el llenguatge de l'economia ortodoxa per a contrarestar l'auge del nacionalsocialisme amb una política progressista de plena ocupació que fos acceptable per a la majoria.

 

Crítica al «keynesianisme bastard»

Robinson va criticar a Keynes per haver creat una teoria que conciliava elements progressistes amb l'Escola de Friburg liberal de mercat sense diferenciar entre el tipus de producció per al qual l'Estat estimula l'economia i la distribució de l'ocupació recentment creada. Va descriure tant la interpretació ortodoxa dels ensenyaments de Keynes com la seva instrumentalització amb finalitats militars durant la Guerra Freda com a «keynesianisme bastard». Les seves crítiques a Keynes van ser dures: els processos macroeconòmics es confonien mecànicament amb les regles físiques de la hidràulica. Van criticar al mateix Keynes per aquesta interpretació «vulgar». Inherent a la seva teoria hi havia un anhel secret d'estabilització intervencionista de l'Estat, que se suposava que portaria de nou l'equilibri i la plena ocupació.

Segons Robinson, la superació de les crisis econòmiques i de creixement havia de vincular-se a les idees de producció socialment útil. En una conferència que va pronunciar davant l'American Economic Society en 1971, convidada pel seu antic alumne i economista John Kenneth Galbraith, va utilitzar un exemple per a il·lustrar la seva crítica. Va advertir que el keynesianisme podia fer servir-se per a augmentar la despesa en defensa. La prosperitat, va criticar, s'havia convertit en un subproducte de la Guerra Freda a través d'una interpretació militar de dretes de les conclusions keynesianes.

Robinson sostenia que la inversió havia de sotmetre's a un control democràtic per a aconseguir la plena ocupació. Advocava per la nacionalització de les indústries els propietaris de les quals havien de ser indemnitzats amb càrrec a un fons general. En una entrevista radiofònica, va dir estar convençuda que el nivell de vida de les masses, la plena ocupació i l'habitatge per a tots només podien resoldre's democràticament mitjançant un Estat actiu. Amb el seu al·legat a favor de coordinar democràticament la producció i garantir la plena ocupació, l'obra de Robinson és també de gran actualitat per als debats contemporanis sobre la planificació econòmica democràtica.

 

Robinson dona la volta a la teoria de Keynes

Podria dir-se que Robinson va comprendre el caràcter revolucionari de les afirmacions de Keynes millor que el mateix Keynes. Poc abans de la seva mort, Keynes havia estat treballant en una correcció de la seva «Teoria General», ja que també ell trobava problemàtiques parts essencials d'aquesta. Després de la primerenca mort de Keynes, la interpretació que Robinson va fer de la seva obra, molt influïda per la seva lectura de Marx, es va convertir en la interpretació autoritzada. En els seus assajos «Essays in the Theory of Employment», Robinson va intentar complementar la teoria de Keynes amb una perspectiva a llarg termini, sobretot pel que fa a la dinàmica dels mercats de treball. Aquests assajos van contribuir significativament al desenvolupament del keynesianisme d'esquerres i, en retrospectiva, es poden interpretar com el començament de l'economia postkeynesiana.

 

De Keynes a Kalecki i a Marx

Amb la crisi econòmica i el nacionalsocialisme a Alemanya com a teló de fons, molts membres del cercle de Cambridge van començar a analitzar més seriosament a Marx, entre ells Joan Robinson. Inspirada per l'economista Michał Kalecki, que havia arribat a conclusions similars diversos anys abans que Keynes, i que va crear un pont intel·lectual entre El Capital de Marx i la Teoria General de Keynes. Amb aquest pont, va vincular tant la inestabilitat inherent com el caràcter fonamental de classe de la societat capitalista amb la tasca de l'Estat de garantir la plena ocupació. Kalecki va concretar les seves idees en un assaig de 1943 sobre el cicle polític: la plena ocupació no redundava necessàriament en interès de les empreses, ja que en aquest clima les possibilitats eren bones per a una política salarial expansiva. Fins i tot si l'elevada desocupació provocava la destitució d'un govern, la pressió del capital impediria una política de plena ocupació.

En la seva cerca d'una teoria de l'ocupació lliure del domini de la teoria de l'equilibri, Robinson va començar a estudiar l'obra de Karl Marx. En 1942, Robinson va publicar un pamflet sobre Marx titulat «Un assaig sobre l'economia marxiana», que no va agradar als marxistes i també va pertorbar a l'economia burgesa. En ell atacava durament la teoria laboral del valor de Marx. L'explotació, segons Robinson, no podia explicar-se principalment per l'explotació de la plusvàlua dels treballadors, sinó més aviat pel fet que grans branques de la indústria obtenien beneficis excessius venent mercaderies a preus inflats.

Encara que Robinson va rebutjar la teoria laboral del valor de Marx, va descriure el seu «esquema ampliat de la reproducció», que conceptualitzava l'economia com un cicle de diferents fluxos de mercaderies i diners, com la seva aportació més interessant. La distinció de Marx entre la producció i la realització de la plusvàlua li va permetre aportar elements d'una teoria de la demanda efectiva. Basant-se en aquestes idees, Robinson va escriure el seu segon llibre «L'acumulació de capital», que li va proporcionar renom internacional. En ell, Robinson explora la forma en què una economia pot generar prosperitat per a tots en un capitalisme inherentment inestable i heretat.

 

Un advertiment contra un nou mercantilisme

A seixanta-dos anys, va assumir la càtedra del seu marit. La seva tardana conferència inaugural colpeja també el cor de la nostra actualitat. Va advertir dels perills d'un nou mercantilisme: una política econòmica orientada únicament a exportar el nombre més gran possible de béns del mateix país i deixar entrar el menor nombre possible de béns per a aconseguir una balança comercial i per compte corrent positiu augmentaria la creixent desigualtat dins i entre els països rics i pobres. Robinson estava convençuda que els països havien de sortir d'aquesta lògica de suma zero. Si disminuïa el grau de cooperació, el declivi econòmic seria imminent. La competència nacional s'havia de substituir per la cooperació internacional. En l'època de Robinson, el sistema de Bretton Woods, que estabilitzava els tipus de canvi, era un excel·lent exemple de cooperació internacional fructífera. L'advertiment de Robinson ha de prendre's molt de debò en vista de la fusió d'interessos industrials i geopolítics en un món que es fragmenta.

 

Una pionera fins avui

El Cambridge que Robinson va deixar era fonamentalment distint de l'anterior a la seva arribada. El discurs social darwinista sobre la inadequació de les dones per a la universitat es va esfondrar com un castell de naips sobre el teló de fons del seu treball. L'economia marshalliana s'havia vist profundament sacsejada per la crítica de Robinson, i la teoria de Keynes havia rebut un acolliment i un desenvolupament d'esquerres. Robinson havia assenyalat la susceptibilitat sistèmicade la crisi, la concentració corporativa del capitalisme modern. Reconeixia com les empreses instrumentalitzaven la desocupació per a reforçar el seu poder. Odiava les teories que eren sistemes tancats i opinava que necessitàvem una teoria de la història i no de l'equilibri. Per a ella, aquestes teories no eren més que equilibris sense història. «L'objectiu d'estudiar economia és aprendre a no deixar-se enganyar pels economistes», va dir una vegada. Potser aquest és el principi rector de Joan Robinson, que els progressistes haurien de prendre's a pit més sovint.

 

Maxine Fowé és economista i editora de @surplusmagazin. Els seus interessos són la política industrial, la política ecològica, l'economia política de les formes contemporànies de capitalisme i les alternatives econòmiques heterodoxes que transcendeixen el paradigma de l'economia neoclàssica i l'estat neoliberal.

 

Traduït de Surplus: https://www.surplusmagazin.de/joan-robinson-keynsianismus-marxismus/