No és cert que no hi hagi alternativa, que la fi del món està arribant inevitablement, com ens vol fer creure la minoria que agrupa les elits econòmiques i polítiques més poderoses del món. Però @graceblakeley ens explica que això és mentida, que no hi ha fi del món, no hi ha fi de la història, no hi ha fi de la lluita. I que cal lluitar una vegada i una altra per construir un món nou.

 

El capitalisme està acabant amb el futur.

Un sistema basat en la guerra, l'explotació i el col·lapse ecològic fa que l'apocalipsi sembli inevitable, però no té per què ser així.

Grace Blakeley

16 de març de 2026

Aquest matí m'he despertat amb un parell de titulars depriments —i exasperants—. «BP i Shell guanyaran 5000 milions de lliures gràcies a la crisi del petroli», escrivia The Telegraph. «Les accions de les petrolieres es disparen a màxims històrics mentre la guerra a Orient Mitjà dispara el preu del barril», escrivia The Guardian.

Per descomptat, aquestes notícies no són cap sorpresa. La setmana passada vaig escriure diversos articles en els quals assenyalava que les petrolieres obtindrien grans beneficis a costa de la guerra de l'Iran. Però el fet que aquest tipus de coses siguin normals en una economia capitalista no significa que hàgim de normalitzar-les.

La crisi de l'Iran ha posat de manifest de manera visceral els vincles entre la guerra, l'explotació i la destrucció del nostre entorn natural. Algunes de les empreses més grans i poderoses del món —empreses que fa dècades que destrossen el planeta, mentint al respecte i corrompent la nostra política per a evitar pagar per la neteja— s'estan beneficiant ara d'una guerra que està provocant pobresa, desplaçament i mort per a tots els altres.

Aquesta guerra ha posat de manifest una vegada més que el sistema econòmic en què vivim tots és irracional, indefensable i fonamentalment antihumà. Mai ha quedat més clar que realment ens enfrontem a una elecció entre la fi del món i la fi del capitalisme.

El capitalisme i l'apocalipsi

Mark Fisher va escriure la famosa frase que era molt més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. En part, això es deu al que ell va denominar «realisme capitalista»: la idea que la ideologia capitalista s'ha arrelat tan profundament en les nostres societats que s'ha tornat impossible imaginar una alternativa.

Però una altra raó per la qual és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme és que la fi del món no sembla estar tan lluny avui dia. Veiem visions de l'apocalipsi passar davant els nostres ulls amb cada nova guerra, cada nou virus, cada titular sobre l'imminent col·lapse ecològic. Viure en una economia capitalista no sols fa més difícil imaginar una alternativa al capitalisme, sinó que fa més fàcil imaginar la fi del món.

 

No és casualitat que a les tropes dels Estats Units se'ls digui que la guerra a l'Iran és el següent pas cap a l'apocalipsi. Nombroses queixes van ser presentades per membres de l'exèrcit dels Estats Units després que, segons s'informa, se'ls digués que vivien en la «fi dels temps» i que aquesta guerra formava part del «pla diví de Déu». Es va ordenar explícitament als comandants que motivessin a les tropes citant el Llibre de l'Apocalipsi, que descriu una guerra a Orient Mitjà que condueix a l'inici de l'Harmagedon i a la segona vinguda de Crist.

Aquest fanatisme religiós no es limita a cultivar una identitat grupal rígida i exclusiva a través del nacionalisme cristià; es tracta de tranquil·litzar a la gent assegurant-los que tenen raó en sentir que viuen la fi dels temps. La teva vida continua empitjorant, hi ha una nova crisi molt a la vora i no tens moltes esperances en el futur, però no passa res, perquè tot forma part d'un pla molt major.

Aquest missatge és tan convincent precisament perquè el sistema econòmic en què vivim és tan destructiu. Com més difícil esdevé guanyar-se la vida, com més s'acosta la gent a la indigència, com més temen el col·lapse climàtic i com més sovint senten parlar de mort i guerra, més fàcil és creure que la fi podria estar realment arribant.

Els especuladors

El capitalisme està destruint lentament a les persones, al planeta i la nostra imaginació col·lectiva, però només per a la majoria. Per a la petita minoria que governa aquest sistema —els propietaris del capital, els líders polítics i els buròcrates que dirigeixen tota la maquinària—, la guerra, la mort i la destrucció generen una riquesa més enllà de l'imaginable.

Des de les petrolieres que generen beneficis molt grans destruint el planeta, fins als directors executius de les empreses tecnològiques que absorbeixen tots els nostres recursos per a alimentar les seves tecnologies antihumanes, passant per la maquinària militar dels Estats Units que utilitza imatges apocalíptiques per a convèncer a joves de tots dos sexes que vagin a morir en una altra guerra més lliurada per l'arrogància i la cobdícia de polítics corruptes: el sistema no és disfuncional per a tothom.

Aquest minúscul grup vol fer-nos creure que la fi és a prop. De fet, ells mateixos ho creuen, i responen invertint en exèrcits privats, búnquers militars i missions a Mart. Volen que pensem que no hi ha esperança per al futur, almenys no per a la majoria de la gent, no en aquest planeta.

El més malsà d'aquest moment és que com més caos causen aquestes persones, més fàcil ens resulta a la resta creure que tenen raó: que realment no hi ha alternativa. La fi s'acosta, els multimilionaris que l'han provocat se n'aniran, i la resta de nosaltres només hem de preparar-nos per al que vingui després.

La lluita pel futur

Les coses semblen ombrívoles en aquest moment; sé que he escrit moltes coses en les últimes setmanes que han alimentat aquesta sensació de desesperança. Però la fi —sigui quina sigui la seva forma— encara no ha arribat. I la lluita contra els qui estan destruint aquest món no és desesperada.

Per cada multimilionari que vomita verí a l'atmosfera i a les ones, hi ha desenes de milers de persones lluitant per la vida. Lluiten contra adversitats inimaginables per a resistir la violència imperialista, l'explotació dels treballadors, la degradació del planeta i la destrucció de les seves comunitats. De tant en tant, guanyen. A vegades, fins i tot aconsegueixen construir una cosa nova.

Sovint escric sobre les seves lluites en aquest Substack. Vaig escriure sobre elles en el meu últim llibre. Perquè aquestes històries ens diuen alguna cosa que la classe multimilionària no vol que creguem: no hi ha fi. No hi ha fi del món, no hi ha fi de la història, no hi ha fi de la lluita. Només la mateixa batalla que cal lliurar una vegada i una altra.

Els que prediuen la fi del món volen que gastem tota la nostra energia preocupant-nos per l'apocalipsi. Imaginar com podria ser un món nou —encara que només sigui en els nostres propis barris— és una forma de resistència. En el procés, potser trobem la inspiració que necessitem per a començar a construir-lo.

 

Grace Blakeley es redactora de la revista Tribune Magazine y autora de varios libros, entre ellos «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» y «Stolen: How to save the world from financialisation. Puedes encontrar su trabajo en Substack en graceblakeley.substack.com. Aparece con frecuencia en medios de comunicación británicos e internacionales, como BBC Question Time, Good Morning Britain de ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV y MTV News.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/capitalism-is-killing-the-future?