Un article realment extraordinari de Jason Hickel tant pel seu contingut com per la seva estructura formal. Particularment, hi estic d'acord totalment, en un 100%.

Sobre la política i l'estratègia del decreixement

Per Jason Hickel

24 de novembre de 2025

Què és el decreixement? En 2024, De Gruyter va publicar el Handbook of Degrowth, una rica col·lecció d'assajos editada per Lauren Eastwood i Kai Heron que destaca l'àmplia gamma de perspectives dins i sobre el tema. En una publicació en les xarxes socials en la qual reflexionava sobre la seva experiència en crear el llibre, Heron va escriure el següent:

«Per damunt de tot, he après que el decreixement no és una tradició unificada de pensament o pràctica. Els punts de vista anarquistes, marxistes, liberals, indígenes i no occidentals són tots compatibles en certa manera amb les «proposicions» del decreixement. De fet, m'atreviria a dir que no existeix tal cosa com una política del decreixement. El decreixement és un conjunt de propostes sobre el que es necessita per a garantir un món en el qual prosperen els éssers humans i els no humans, del qual no es deriva necessàriament cap perspectiva o pràctica política concreta. Per tant, el decreixement es converteix en un espai de controvèrsia política en si mateix.»

Crec que Heron té raó en aquesta valoració. Això pot resultar incòmode per a aquells dins del decreixement que volen veure'l alineat en la seva major part amb la seva política preferida, però és una realitat, i no hauria de sorprendre els defensors d'una posició que es descriu explícitament com a «pluriversal».

La controvèrsia política dins del decreixement va quedar patent en una recent publicació de Anitra Nelson, Vincent Liegey i Terry Leahy. Es posicionen com a anarquistes/horitzontalistes, la qual cosa emmarquen en contraposició a la posició ecosocialista que vaig descriure en una recent entrevista per a The Break-Down Journal, i que ells rebutgen.

Quan Liegey i Nelson van publicar el seu llibre Exploring Degrowth, em van demanar que escrigués el pròleg. Vaig acceptar, mostrant el meu suport al seu treball, encara que les meves pròpies idees polítiques vagin en una direcció diferent. Crec que és útil crear un espai per a visions diverses. Em va sorprendre que optessin per una postura més antagònica, però suposo que era inevitable que les fissures dins del decreixement acabessin sortint a la llum.

Això il·lustra en part el que volia dir quan vaig afirmar que és incorrecte descriure el decreixement com un moviment. No ho vaig dir amb intenció ofensiva, ni pretenc exagerar el cas. En la mesura en què el decreixement motiva a molta gent i està influint en el discurs públic, sí, podem descriure'l com un moviment. Però no és un moviment polític coherent, com assenyala Heron. Quan pren la forma d'un moviment polític, es tracta principalment d'una idea dins de moviments que s'organitzen entorn d'altres programes polítics.

I cosa que és més important, el decreixement no és un moviment que tingui la capacitat d'implementar el tipus de transformacions socials i econòmiques àmplies que propugna. Crec que hem de ser honestos sobre aquesta realitat i elaborar estratègies en conseqüència.

El decreixement ha irromput en l'imaginari popular en gran part perquè ofereix solucions reals a la crisi ecològica. Les persones que s'adonen que aquesta crisi no pot resoldre's dins d'un sistema capitalista centrat en els beneficis i el creixement estan àvides de respostes. Per descomptat, algunes persones se senten atretes pel decreixement també per altres raons —per altres aspectes del plurivers—, però la principal via d'accés al decreixement és el moviment climàtic.

El decreixement ofereix solucions pràctiques en aquest front, com vaig destacar en l'entrevista de Break-Down. Sabem que hem de reduir la producció menys necessària per a disminuir l'excés d'energia i l'ús de materials, la qual cosa ens permetrà aconseguir una descarbonització prou ràpida i revertir altres pressions ecològiques, al mateix temps que es reorganitza la producció entorn de la satisfacció de les necessitats humanes. Les investigacions sobre el decreixement mostren que, amb aquest enfocament, podem aconseguir l'estabilitat ecològica i, al mateix temps, millorar els resultats socials. Aquesta és una bona notícia.

Aquesta perspectiva no arreplega la totalitat i la diversitat de les visions del decreixement, ni pretén fer-ho (i no és la meva responsabilitat representar aquesta diversitat en la meva comunicació pública, ja que no és una càrrega que es pugui esperar raonablement que assumeixi). Però, encara que els decreixentistes poden estar en desacord en moltes coses, existeix un ampli consens sobre aquests objectius fonamentals. Es tracta de mesures urgents i necessàries si volem aconseguir un planeta habitable, al mateix temps que posem fi al sofriment i les privacions que pateixen actualment tantes persones.

Però això ens porta a la importantíssima pregunta de com. Quina és l'estratègia? Durant molt de temps, la tendència predominant dins del decreixement va ser alguna cosa així com l'orientació anarquista/horitzontalista que Nelson et al. descriuen com la seva preferència, centrada a formar alternatives «prefiguratives» locals en els intersticis del sistema existent, o optar per viure en comunitats de simplicitat voluntària, experimentant amb assemblees i altres formes de democràcia directa. Nelson et al. citen les ZAD (Zone a Défendre- Zona a defensar) com a exemple concret (el que, per cert, també il·lustra el meu argument: les ZAD no són un «moviment de decreixement», encara que puguin incorporar idees de decreixement).

No tinc res en contra d'aquest enfocament. Jo mateix he participat en molts moviments horitzontalistes-prefiguratius. Però també és clar que això no s'ajusta en absolut a la realitat material a la qual ens enfrontem.

La realitat és que el capital controla les finances i els mitjans de producció, i organitza el treball i els recursos —a escala mundial— entorn del que és més rendible per a ell. El capital no reduirà la producció de combustibles fòssils, el complex militar-industrial ni cap altra indústria altament rendible, per molt perjudicial que sigui per a les persones i el planeta. I el capital no invertirà a produir el que necessitem (habitatges assequibles, transport públic, agroecologia) si no és rendible fer-ho.

Podem crear assemblees, comunitats intencionals i ZAD, tal vegada fins i tot emprendre alguna producció local a petita escala (com han fet diversos grups). Però això no canviarà el control capitalista sobre l'economia en general, ni impedirà que el capital impulsi la destrucció i la privació. Si creiem seriosament que el decreixement és necessari per a aconseguir un planeta habitable i garantir el benestar humà, hem de ser capaços d'abordar aquesta realitat. Això no vol dir que la gent no hagi de perseguir la prefiguració, només que no és suficient.

L'única manera d'avançar és eliminar a la classe capitalista del poder i establir un control democràtic sobre les finances i la producció, alineant-lo amb una nova llei del valor centrada en les necessitats humanes i l'ecologia. Si la nostra estratègia política no pot aconseguir-ho de manera creïble, en necessitem una de nova.

Quin tipus de moviments polítics podrien estar a l'altura d'aquest repte? Aquesta és una de les preguntes que estem explorant en el nostre projecte del European Research Council (REAL) amb Julia Steinberger i Giorgos Kallis, perquè creiem que ha d'abordar-se de manera empírica, sense basar-se en respostes ideològicament predeterminades.

La meva pròpia opinió, basada en aquesta investigació, encara que alguns dels meus col·legues puguin arribar a conclusions diferents, és que una estratègia política eficaç requereix crear partits de masses (no partits polítics burgesos, sinó partits de masses, amb forts vincles amb les comunitats i els moviments de base) que puguin integrar lluites dispars, guanyar eleccions, prendre el poder i implementar l'ecosocialisme democràtic (que he tractat de definir ací, integrant idees de decreixement). Per a tindre èxit, aquests partits han de ser capaços d'atraure a un ampli sector de les classes treballadores —molt més enllà dels decreixentistes, el moviment climàtic i l'esquerra activista—, incloent-hi polítiques concretes que puguin abordar les inseguretats materials quotidianes que pateixen tantes persones.

Això no vol dir que els treballadors siguin els únics agents potencials de transformació, però sens dubte qualsevol moviment que no pugui donar poder i mobilitzar a les formacions de la classe treballadora tindrà capacitats limitades.

Als qui rebutgen aquest enfocament perquè desitgen evitar costi el que costi el poder estatal, els correspon proposar una estratègia alternativa viable per a eliminar el control de la classe capitalista sobre els mitjans de producció i el poder polític. Un «moviment en moviment(s)» sona bé (qui no ho secundaria?), però també és extremadament vague i, a més, hem de bregar amb la raó per la qual aquest enfocament no ha tingut èxit fins ara.

Davant aquest dilema, alguns degrowthers opten per esperar algun tipus de col·lapse social, amb l'esperança de construir un món millor a partir dels enderrocs. Però això no és una estratègia, és derrotisme. I és il·lusori esperar que, en absència d'una organització d'esquerra poderosa, tal escenari jugui màgicament a favor nostre i no a favor del capital.

No comparteixo la rígida distinció entre «anarquistes i socialistes» que promouen Nelson i altres. Es tracta d'una falsa dicotomia. L'anarquisme és una ideologia política socialista que busca aconseguir el socialisme (en altres paraules, en termes generals, el control dels treballadors sobre la producció). Dins del socialisme, la qual cosa distingeix principalment a l'ala anarquista és que rebutja el control estatal centralitzat de l'economia i la planificació verticalista en favor del control democràtic dels treballadors. Però l'estratègia que he esbossat anteriorment és compatible amb aquests valors.

En primer lloc, un partit de masses no és un partit d'avantguarda; pot i ha de tindre una àmplia representació del poble i uns sòlids mecanismes democràtics interns. En segon lloc, una economia ecosocialista es pot i s'ha de gestionar democràticament i alinear-se amb objectius ratificats democràticament. Aquests són els possibles pilars d'aquesta economia:

1.      el sector financer i altres sectors estratègics han d'estar sota control públic, i la inversió i la producció han d'estar alineades amb objectius ratificats democràticament i amb les necessitats socials i ecològiques,

2.      l'economia fonamental —l'essencial per al benestar humà— s'ha de desmercantilitzar en forma de serveis públics universals, que es poden determinar democràticament, descentralitzar al nivell adequat i gestionar democràticament,

3.      s'hauria d'establir una garantia d'ocupació pública per a permetre a les persones participar en treballs socialment i ecològicament necessaris, que s'haurien de determinar democràticament, descentralitzar al nivell adequat i gestionar democràticament,

4.      les unitats de producció fora dels sectors estratègics i l'economia fonamental haurien de ser propietat i ser gestionades democràticament pels treballadors i/o les comunitats, segons sigui procedent.

Aquesta és una visió que abraça els valors del control democràtic i dels treballadors i pot constituir la base d'una aliança funcional amb l'ala anarquista. Això és el que entenc per socialisme democràtic. Sí, aquest programa implica l'Estat, almenys durant un període de transició necessari, però no hi ha res intrínsecament dolent en l'Estat. L'Estat és un enemic quan està controlat per la classe capitalista o les elits compradores. Controlat democràticament, com a part d'un projecte ecosocialista, pot ser una eina clau per a superar el poder del capital.

Finalment, vull fer una observació sobre el decreixement i el desenvolupament. Nelson et al. afirmen que la meva posició està «allunyada de les anàlisis de desvinculació del Sud global». Aquesta afirmació suggereix un coneixement parcial de la meva posició o una comprensió parcial de la desvinculació.

Vaig arribar al decreixement des d'una perspectiva política antiimperialista. El meu primer i més important compromís és amb les lluites del Sud per l'alliberament, tal com les va definir, per exemple, Amílcar Cabral. El meu principal focus d'investigació és l'imperialisme, la globalització i l'intercanvi desigual en l'economia mundial. El meu objectiu és ajudar a crear estratègies que els països del Sud global puguin utilitzar per a escapar d'aquests acords i recuperar el control sobre les seves pròpies capacitats productives i trajectòries de desenvolupament: en altres paraules, la desvinculació, tal com la descriu l'economista egipci Samir Amin.

Samir Amin, a qui vaig tindre l'honor de conèixer en el Fòrum Social Mundial de Tunísia, era socialista, com la majoria de les icones de l'alliberament del Sud de la seva època. Va definir la desvinculació com el procés mitjançant el qual les economies del Sud global poden reduir la seva dependència del capital imperial, augmentar la seva sobirania econòmica i organitzar la producció entorn de les necessitats humanes i el desenvolupament nacional, incloent-hi, com han afegit uns altres, el procés de planificació ecològica. Aquesta és la visió que continua animant la desvinculació.

En aquest sentit, la tradició del postdesenvolupament que va sorgir juntament amb el decreixement té una discontinuïtat fonamental amb la desvinculació, encara que tots dos comparteixin alguns dels mateixos valors i objectius. Els defensors de la desvinculació han criticat el postdesenvolupament per no proposar vies realistes cap a la sobirania econòmica i la satisfacció de les necessitats humanes, assenyalant que això requereix un desenvolupament impulsat per l'Estat d'una base industrial sobirana, la infraestructura necessària per a proporcionar un nivell de vida digne per a tots (habitatge, sistemes de sanejament, medicina, mobilitat, etc.) i la capacitat de dissuadir o resistir els atacs imperialistes.

Reconèixer això no significa abraçar visions «productivistes» o «creixentistas» del socialisme al Sud global. Per contra, el desenvolupament en aquesta línia és totalment compatible amb els límits planetaris. Requereix un procés de reorganització de la producció (fora de les posicions subordinades dins de les cadenes mundials de productes bàsics dominades per les empreses del Nord) i l'augment d'unes certes formes de producció quan sigui necessari, cosa que pot implicar un procés de creixement —augment de la producció agregada—, encara que el creixement com a tal no seria l'objectiu i, per descomptat, no seria indefinit.

Això em porta a un punt important. Molts degrowthers tenen la impressió que els pensadors socialistes, desenvolupistes i dependents del Sud del segle XX eren growthistes i, per tant, han de ser rebutjats. Però això no és cert. És possible que alguns tinguessin orientacions productivistes, però moltes figures clau, com Frantz Fanon, Thomas Sankara, Julius Nyerere, Celso Furtado, Marta Harnecker i Leopold Senghor, eren crítics amb el creixement, rebutjaven els paradigmes econòmics occidentals, advocaven per un desenvolupament centrat en les necessitats humanes i l'ecologia, i comprenien el valor de la simplicitat com a estratègia per a l'autosuficiència i la independència econòmica.

En altres paraules, no és necessari rebutjar el socialisme per a defensar aquests valors. Aquests ja s'han desenvolupat dins dels socialismes del Sud global. El socialisme del Sud ja és pluriversal.

De fet, una de les característiques més poderoses del socialisme com a sistema econòmic és que, a diferència del capitalisme, no requereix un creixement constant per a mantenir-se estable i satisfer les necessitats humanes. Això és el que crea espai per a les possibilitats pluriversals que s'han elaborat sota el paraigua del socialisme. Sí, alguns projectes socialistes van perseguir el creixement com a objectiu (juntament amb altres objectius), però això va ser una elecció política, no un requisit estructural. De fet, en alguns casos, les societats socialistes del segle XX van aconseguir gestionar períodes prolongats de descens de la producció —sota brutals sancions i bloquejos occidentals— i, al mateix temps, millorar els resultats socials.

M'alineo amb la tradició del socialisme i la desvinculació articulada per Cabral i Amin. Aquest és el camí per a superar l'imperialisme, aconseguir la sobirania econòmica i satisfer les necessitats humanes dins dels límits planetaris.

De fet, un procés de desvinculació en la perifèria impulsarà encara més una transició cap al decreixement en el nucli imperial. En la mesura en què l'acumulació de capital i el creixement en el centre depenen de l'apropiació de la perifèria, la desvinculació —i el desmantellament de l'ordre imperial— provocarà una crisi que intensificarà el conflicte de classes intern, impulsarà la política revolucionària i aguditzarà la necessitat d'una transició al socialisme, de manera que les necessitats humanes es puguin satisfer amb menors nivells de producció. Aquestes pressions ja estan sorgint.

El vell món està morint i el nou lluita per néixer. La tasca històrica mundial a la qual s'enfronta ara la nostra generació és construir un poder polític capaç d'aconseguir la transformació que necessitem.

 

Jason Hickel és professor de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) de Barcelona. És autor de Less is More: How Degrowth Can Save the World  i The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and its Solutions.

Traduït de Degrowth.info: https://degrowth.info/en/blog/on-degrowth-politics-and-strategy