L'economista sud-coreà Ha-Joon Chang, crític amb l'economia dominant i especialista en política industrial com a base pel desenvolupament dels països, ens parla del que haurien de fer els altres països i particularment Europa davant de la política xantatgista de Trump.

 

Ha-Joon Chang: «La resposta d'Europa a Trump fins ara ha sigut francament patètica».

Entrevista amb l'autor, entre molts altres llibre i articles, de «23 coses que no t'expliquen sobre el capitalisme»

ANDY ROBINSON

8 de febrer de 2026

L'economista sud-coreà Ha-Joon Chang, un dels crítics més influents de l'ordre econòmic global neoliberal, dominat durant dècades pels Estats Units, veu ara una oportunitat en l'atac frontal de Donald Trump a aquest mateix sistema. L'única cosa que es necessita és que la resta del món, i en particular Europa, s'adoni del seu poder i s'enfronti al xantatge dels Estats Units.

 

Què opina de la reacció mundial davant les amenaces de Donald Trump en matèria de política comercial?

Crec que el principal problema és que Europa s'ha comportat d'una manera francament patètica. El Brasil, l'Índia, la Xina i molts altres països en desenvolupament s'han oposat a Trump. Però els líders europeus no ho han fet... Potser amb Grenlàndia, Trump s'ha extralimitat, i pot ser que hi hagi una reavaluació i un reajustament dins d'Europa.

Creu que es sobreestima el cost de desafiar a Trump?

Sí. Recordem que els Estats Units pot representar el 25% del PIB mundial, però només l'11% o el 12% del comerç mundial. Si tots els altres països decideixen oposar-s'hi, els Estats Units es trobarà en una situació extremadament difícil. Per descomptat, amb el seu estil caòtic i mafiós, Trump ha aconseguit dividir i governar.

Sovint es descriu a Europa com a indefensa a causa de la seva debilitat econòmica. És això cert?

No. Diverses empreses europees són més importants per a les cadenes de subministrament mundials que les dels EEUU. Per exemple, els Estats Units necessita comprar els seus microprocessadors avançats a Àsia. Però per a fabricar-los, les empreses de països asiàtics, com Taiwan, necessiten comprar màquines de litografia a una empresa holandesa anomenada ASML, que originalment era una escissió de Philips. I després hi ha Airbus, la principal alternativa a la indústria aeroespacial estatunidenca, que està fent aigües perquè Boeing ha retallat la inversió i ha fabricat avions insegurs durant les últimes dues dècades. En l'àmbit de la maquinària i els inputs intermedis, hi ha molts àmbits en els quals Europa continua dominant. Per exemple, les membranes necessàries per a les màquines de diàlisi. Hi ha empreses a Alemanya que tenen una quota de mercat mundial molt significativa en aquests productes específics. Europa té moltes empreses clau. No obstant això, els europeus ni tan sols intenten utilitzar aquest poder. Em pregunto: per què es comporten així? Per descomptat, hi ha qüestions militars. Però Europa ni tan sols intenta oferir una resposta més contundent.

Hi ha països d'Àsia que pateixen les mateixes pressions dels Estats Units que Europa. Han sigut més combatius?

Sí. Fins i tot Corea del Sud ha sigut més assertiva en les seves relacions amb els Estats Units. I Corea del Sud està literalment ocupada militarment pels estatunidencs. Tenim desenes de milers de soldats d'infanteria en sòl coreà. Els Estats Units introdueixen i treuen míssils nuclears de Corea. Però Corea del Sud va lluitar tenaçment per a suavitzar i racionalitzar la pressió de Washington respecte a la inversió coreana en l'economia estatunidenca.

Trump sembla confiar en el domini dels Estats Units en els sectors militar i energètic?

Els estatunidencs bàsicament volen exportar energia i productes agrícoles. Hi ha dotzenes d'altres països que produeixen energia i aliments. D'acord, tal vegada serien una mica més cars sense els Estats Units. Però no és com en els anys seixanta i setanta, quan calia comprar als estatunidencs si es volien avions o semiconductors. Per tant, encara que cal ser pragmàtics a curt termini, a mitjà i llarg termini el lògic seria dir: «Mireu, no podem fer negocis amb aquests tipus (els Estats Units). Així que trenquem amb ells».

Potser el dòlar és la clau del xantatge de Trump. Encara que hi ha indicis que ja no és un refugi segur...

Bé, en realitat, els mateixos estatunidencs volen afeblir el dòlar. Stephen Miran (assessor econòmic de Trump) ho defensa, i és cert que els Estats Units necessita devaluar la seva moneda si vol reduir el seu dèficit comercial. Però crec que no és només el dòlar i la capacitat d'imprimir diners, sinó el control sobre el sistema financer mundial el que constitueix l'arma més poderosa dels Estats Units i la més difícil de destruir. Tots aquests bancs d'inversió i fons de capital privat. Totes aquestes persones que decideixen inflar el valor de Tesla en lloc del de Toyota o Hyundai...

Creu que els BRICS podrien ser una alternativa als Estats Units?

És difícil, ja que els BRICS només són una aliança de conveniència. No és com el moviment dels no-alineats de fa 50 o 60 anys. Quina ideologia tenen en comú el Brasil i, per exemple, Rússia? A part del fet que no els agraden els Estats Units.

Llavors, com podem crear relacions de cooperació i comerç més enllà dels Estats Units?

Crec que no és possible ni desitjable intentar crear un ordre mundial alternatiu com una espècie de paquet complet. Haurem de començar amb el que ja es descriu com a acords plurilaterals fluids. Una coalició de països disposats a participar. Ja està passant. Per exemple, quan els Estats Units va paralitzar el mecanisme de solució de controvèrsies de l'OMC, altres països es van unir i van crear un mecanisme paral·lel. Això va ocórrer durant els últims dies de l'administració Biden... Així que ara molts països estan parlant d'aconseguir acords que no tenen per què incloure a tots. Cal crear mecanismes alternatius. Com parlarem d'una estratègia mundial de vacunació quan el Govern de Washington no creu en les vacunes?

I creu que aquests mecanismes podrien sorgir de manera espontània?

Sí. A poc a poc. Perquè no hi ha una coalició política, ni una ideologia compartida que ens permeti arribar a un nou sistema de governança. No és com el que va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial. I fins i tot si es pogués crear en un sentit intel·lectual, no tindria tracció política.

Creu que la Xina està d'acord amb aquesta mena d'enfocament?

Sí. La Xina té les seves pròpies obsessions, com la seva política cap a Taiwan. Però en aquest moment és molt més pragmàtica que els Estats Units. Aquesta és una altra raó per la qual no entenc la posició d'Europa. Malgrat Trump, els europeus semblen creure que els Estats Units és més «civilitzat» que la Xina. Mentre els Estats Units fa el que vol a Gaza, els europeus diuen: «No podem treballar amb la Xina pels uigurs i els drets humans!». És una ximpleria. Europa ha d'adonar-se que aquesta idea de la civilització occidental, de la democràcia occidental, s'ha acabat. Col·laborar no significa necessàriament fer-ho només amb la Xina. Hi ha molts actors: Corea del Sud, el Brasil, el Japó. Molts més. I treballar amb la Xina no significa necessàriament estar d'acord amb tot el que fa Pequín. Hem de crear diferents acords per a diferents coses, diversos tipus de coalició.

 

Ha-Joon Chang va néixer a Seül, Corea del Sud. Va arribar al Regne Unit en 1986 com a estudiant de postgrau en la Facultat d'Economia i Política de la Universitat de Cambridge. Va obtenir el seu doctorat en 1992. Entre 1990 i 2022, va impartir classes d'economia en la Facultat d'Economia i en el programa d'Estudis sobre el Desenvolupament de la Universitat de Cambridge. Al juny de 2022, es va incorporar al Departament d'Economia de la Universitat SOAS de Londres. Ha escrit molts llibres i molts articles en les revistes econòmiques de prestigi. El seu darrer llibre és Edible Economic – A Hungry Economist Explains the World.

Andy Robinson és periodista de La Vanguardia a Barcelona, Catalunya.

Traduït del Substack de l'entrevistador. ANDY's Substack: https://andy119.substack.com/p/ha-joon-chang-europes-response-to?