Hegemonia i Gramsci. L'hegemonia cultural explica per què el capitalisme sembla permanent, fins i tot en crisi. Però també explica per què el capitalisme mai està segur. Un sistema que depèn del consentiment ha de reproduir constantment aquest consentiment en un terreny inestable.

 

Hegemonia cultural: com el poder triomfa sense necessitat de recórrer a la força.

Per què el capitalisme sobreviu no sols mitjançant la repressió, sinó també gràcies al consentiment.

A. J. Horn

22 de gener de 2026

 

Art estilitzat d'Antonio Gramsci

L'hegemonia cultural i el consentiment dels governats

Si el capitalisme és realment tan explotador, fustigat per les crisis i irracional com afirmen els marxistes, sorgeix immediatament una pregunta bàsica: per què la majoria de la gent ho accepta? Per què un ordre social que produeix una desigualtat sorprenent, crisis recurrents i una alienació generalitzada sembla tan sovint normal, inevitable o fins i tot desitjable?

Les respostes més comunes no són satisfactòries. Alguns afirmen que la gent és simplement ignorant o políticament apàtica. Uns altres redueixen el problema a la propaganda o la manipulació dels mitjans de comunicació, com si el domini capitalista se sustentés únicament en les notícies per cable i els pressupostos publicitaris. Aquestes explicacions fallen perquè tracten la dominació com alguna cosa imposada des de fora de la societat, en lloc d'una cosa reproduïda dins d'ella mateixa.

El capitalisme perdura no perquè la gent sigui estúpida, ni perquè sigui enganyada sense parar, sinó perquè les classes dominants han après a governar sense recórrer constantment a la força. El concepte que ens ajuda a comprendre això és l'hegemonia cultural.

Gramsci i la pregunta que el marxisme havia de respondre

La teoria de l'hegemonia cultural està estretament relacionada amb el marxista italià Antonio Gramsci, que va escriure a principis del segle XX. Gramsci intentava explicar un fracàs polític.

En les dècades posteriors a la mort de Marx, molts marxistes esperaven que les revolucions socialistes esclatessin primer als països capitalistes més avançats. En canvi, les revolucions van fracassar en tota l'Europa occidental. Fins i tot en moments de greu crisi, els Estats capitalistes van demostrar una notable capacitat de resistència.

Gramsci es va prendre molt seriosament aquest resultat. En lloc de concloure que el marxisme estava equivocat, es va preguntar què havien subestimat els marxistes. La seva resposta va ser que havien mal interpretat com funciona el poder en les societats capitalistes madures.

Gramsci va argumentar que la supremacia d'una classe dominant es manifesta de dues formes distintes:

« La supremacia d'un grup social es manifesta de dues maneres: com a «dominació» i com a «lideratge intel·lectual i moral» 1.

La dominació es refereix a la coacció: la policia, els tribunals, les presons i l'exèrcit. El lideratge es refereix a una cosa més subtil: la capacitat d'una classe dominant per a assegurar-se el consentiment actiu dels governats. Aquesta segona forma és el que Gramsci entenia per hegemonia.

En les societats capitalistes occidentals, el domini depèn molt més d'aquesta segona forma que de la repressió oberta. La força continua sent essencial, però normalment es manté en reserva. L'estabilitat quotidiana del capitalisme es basa en el consentiment.

Contra l'economicisme: per què la crisi per si sola no és suficient

Una implicació clau de l'anàlisi de Gramsci és el rebuig del que ell va denominar economicisme, la creença que les contradiccions internes del capitalisme produiran automàticament una consciència socialista.

Marx mai va argumentar que la crisi generaria mecànicament una revolució. Però, en la pràctica, molts marxistes van assumir que l'empitjorament de les condicions materials radicalitzaria necessàriament a la classe treballadora. Gramsci va argumentar que aquesta suposició subestimava la resistència de la ideologia burgesa i sobreestimava la transparència de les relacions de classe.

La crisi econòmica no dissol la ideologia. Per contra, la crisi sovint intensifica la lluita ideològica. Quan el capitalisme vacil·la, les idees de la classe dominant no desapareixen, sinó que es reorganitzen. La inseguretat es considera un fracàs personal; l'austeritat es converteix en responsabilitat; la desintegració social s'explica com un declivi moral en lloc d'una contradicció sistèmica.

Això ajuda a explicar per què les crisis capitalistes solen produir reaccions en lloc de revoltes. Sense un marc contra hegemònic, el sofriment s'interpreta a través de les categories ideològiques existents. La gent pot intuir correctament que alguna cosa va malament, però treure conclusions totalment inadequades sobre la seva causa.

L'hegemonia, llavors, no és una fina capa d'il·lusió que es desprèn sota pressió. És una estructura densa que dona forma a la forma en què s'entén la pressió mateixa.

 

Què és l'hegemonia cultural (i per què funciona)

L'hegemonia cultural descriu el procés pel qual la cosmovisió de la classe dominant arriba a ser experimentada com a sentit comú. No és simplement un conjunt d'idees que la gent sosté conscientment. És el marc de fons a través del qual s'interpreta la realitat mateixa.

Gramsci va subratllar que l'hegemonia no es basa en l'adoctrinament constant. De fet, la propaganda oberta sol ser un signe de debilitat.

Un ordre hegemònic és més fort quan es percep com a natural i inqüestionable.

Com explica Gramsci:

«Cada grup social, en sorgir en el terreny original d'una funció essencial en el món de la producció econòmica, crea juntament amb ell mateix... un o més estrats d'intel·lectuals que li donen homogeneïtat i consciència de la seva pròpia funció» 2.

Ací, «intel·lectuals» no es refereix només als professors. Gramsci va definir als intel·lectuals per la seva funció, no per les seves credencials. Els gerents, periodistes, professionals, educadors, clergues i productors culturals ajuden a organitzar el significat i la legitimitat dins de la societat. A través d'aquestes capes, la societat capitalista s'explica a si mateixa.

Per això l'hegemonia no pot reduir-se a mentides o enganys. Funciona organitzant experiències reals en interpretacions que, en última instància, reforcen l'ordre existent.

El sentit comú com a terreny ideològic

Gramsci va descriure el sentit comú com:

«Un conjunt caòtic de concepcions dispars» 3.

El sentit comú té capes històriques, és contradictori i inestable. La ideologia capitalista s'incrusta ací naturalitzant relacions socials que, de fet, són històricament específiques.

Pensem en la freqüència amb la qual ens trobem amb suposicions com aquestes:

•                    Cal vendre el teu treball per a sobreviure,

•                    El treball dur sempre es veu recompensat,

•                    La pobresa reflecteix males decisions personals,

•                    La competència és part de la naturalesa humana,

•                    Els mercats són mecanismes neutrals.

Cap d'aquestes idees és una veritat eterna. Són conclusions ideològiques produïdes pel mateix capitalisme. No obstant això, una vegada absorbides pel sentit comú, semblen apolítiques i evidents.

Això és el que Marx volia dir quan va escriure:

«Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants» 4.

L'hegemonia és el procés pel qual aquestes idees es converteixen en la lent predeterminada a través de la qual les persones entenen el món.

La dimensió emocional de l'hegemonia

L'hegemonia no opera només en l'àmbit de les idees. Actua a través de les emocions, els hàbits i la identitat.

El capitalisme no es limita a dir-li a la gent què pensar, sinó que li ensenya com sentir l'èxit, el fracàs, la dignitat i el valor. L'orgull es vincula a la productivitat; la vergonya, a la dependència; l'ansietat s'individualitza; l'esgotament es normalitza.

Per això és tan difícil desbancar les idees hegemòniques. Estan lligades al sentit d'identitat de les persones. Qüestionar el capitalisme sovint es percep, inconscientment, com qüestionar el mateix esforç, les pròpies decisions o el mateix caràcter moral.

La ideologia neoliberal és especialment eficaç en aquest sentit. Fusiona les relacions econòmiques amb la formació de la identitat. Estar desocupat no és simplement estar sense feina, és mancar de valor. Lluitar no és enfrontar-se a una limitació estructural, sinó revelar la mateixa insuficiència.

Així, l'hegemonia no sols funciona persuadint la gent que el capitalisme és inevitable, sinó fent que les alternatives semblin emocionalment incomprensibles. Les solucions col·lectives semblen poc realistes no perquè siguin inimaginables en teoria, sinó perquè el capitalisme ha condicionat a les persones a veure's a si mateixes principalment com a competidors aïllats en lloc d'éssers socials.

Per això també els moments de lluita col·lectiva —vagues, protestes, campanyes d'organització— són tan desestabilitzadors. Interrompen la lògica emocional del capitalisme i permeten que la solidaritat s'experimenti com una cosa real en lloc d'abstracte.

La societat civil i la producció del consentiment

L'èmfasi de Gramsci en la societat civil va marcar una ruptura amb les teories del poder més centrades en l'Estat. En les societats capitalistes occidentals, argumentava, la societat civil forma:

«Un poderós sistema de fortaleses i fortificacions» 5.

que es troba darrere de l'aparell formal de l'Estat.

L'hegemonia es reprodueix a través d'institucions en les quals les persones participen diàriament, sovint sense percebre-les com a polítiques en absolut.

L'educació habitua a les persones a la jerarquia i l'avaluació. Els mitjans de comunicació normalitzen les relacions capitalistes com a teló de fons de tota la vida. La família transmet l'autoritat i l'obligació molt abans que es qüestionin conscientment. El lloc de treball anima als treballadors a identificar-se amb els ocupadors i a entendre l'explotació com una oportunitat.

El consentiment es reprodueix diàriament, no perquè algú l'imposi, sinó perquè la participació sembla inevitable.

Coerció: el costat visible del poder

Res d'això significa que el capitalisme sigui suau. La coerció continua sent essencial.

Gramsci va descriure l'Estat modern com:

«L'hegemonia protegida per l'armadura de la coerció» 6.

Quan l'hegemonia s'afebleix, durant vagues, alçaments o moments de resistència colonial, la coerció es fa visible.

Per què l'hegemonia sempre és incompleta

L'hegemonia és poderosa, però mai és total. Ha de renovar-se constantment precisament perquè es basa en l'experiència viscuda i no en la força pura 7.

El capitalisme produeix experiències reals d'explotació, alienació i inseguretat que xoquen constantment amb les seves promeses ideològiques. Per tant, el sentit comú conté alhora conformitat i ressentiment.

Aquestes contradiccions creen oportunitats per a la lluita política. Les idees contra hegemòniques no sorgeixen només de la teoria, sinó de l'experiència col·lectiva que exposa els límits de l'ordre existent.

Un cas d'estudi contemporani: la marca personal neoliberal

Un dels exemples moderns més clars d'hegemonia cultural és l'auge de la marca personal sota el capitalisme neoliberal.

S'anima als treballadors a tractar-se a si mateixos com a petites empreses. Els currículums es converteixen en «marques personals». La precarietat es reformula com a flexibilitat, i la inseguretat com a llibertat empresarial.

Aquesta ideologia no nega l'explotació, sinó que la individualitza. Els problemes estructurals es reinterpreten com a fracassos de l'autogestió. Tant l'èxit com el fracàs es moralitzen.

El que fa que això sigui hegemònic és que fa la sensació d'apoderament. Promet autonomia mentre trasllada silenciosament el risc del capital al treball. Ningú necessita ser obligat a participar. Optar per no participar simplement significa l'exclusió.

Organització, institucions i la qüestió de l'estratègia

Per a Gramsci, l'hegemonia no era accidental. Estava organitzada. Per tant, la contra hegemonia també requereix organització.

Gramsci va emfatitzar els partits polítics i les organitzacions de masses com a vehicles per a transformar el sentit comú fragmentat en una consciència política coherent. Sense institucions capaces de sostenir l'educació, la memòria i l'estratègia, els moments contra hegemònics es dissipen.

Aquesta continua sent una de les principals debilitats de l'esquerra. La visibilitat sense organització produeix agitació, no poder. L'espontaneïtat sense estructura no deixa residus ideològics duradors.

L'hegemonia es reprodueix diàriament. La contra hegemonia ha de reproduir-se amb la mateixa persistència.

Guanyar abans de guanyar

Cap classe dominant sobreviu només per la força. El capitalisme perdura perquè modela la forma en què les persones entenen les seves vides molt abans que s'enfrontin conscientment al sistema que les governa.

L'hegemonia cultural explica per què el capitalisme sembla permanent, fins i tot en crisi. Però també explica per què el capitalisme mai està segur. Un sistema que depèn del consentiment ha de reproduir constantment aquest consentiment en un terreny inestable.

Per tant, la lluita política comença molt abans de les eleccions o les revolucions. Comença quan el sentit comú s'esquerda i la gent comença a buscar explicacions arrelades en la realitat material viscuda.

Guanyar, en altres paraules, requereix guanyar abans de guanyar. I aquest és el veritable treball de la contra hegemonia.

 

Notes

1 Antonio Gramsci, Selections from the Prison Notebooks, ed. i trad. Quintin Hoare i Geoffrey Nowell Smith (Nova York: International Publishers, 1971), Q1§44; Q13§17.

2 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q12§1, in Selections from the Prison Notebooks, ed. Quintin Hoare i Geoffrey Nowell Smith (Nova York: International Publishers, 1971).

3 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q11§12, in Selections from the Prison Notebooks, ed. Quintin Hoare i Geoffrey Nowell Smith (Nova York: International Publishers, 1971).

4 Karl Marx i Friedrich Engels, The German Ideology, Part I, in Collected Works, vol. 5 (Nova York: International Publishers, 1976).

5 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q7§16, en Selections from the Prison Notebooks.

6 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q6§88, en Selections from the Prison Notebooks.

7 Antonio Gramsci, Prison Notebooks, Q3§48, en Selections from the Prison Notebooks.

 

A. J. Horn escriu anàlisis polítiques basades en la lluita de classes, la claredat històrica i la creença que els treballadors poden construir poder junts.

Traduït del Substack de l'autor, Simplifying Socialism: https://simplifyingsocialism.substack.com/p/cultural-hegemony-how-power-wins