L'Estat no ha tornat, mai se'n va anar.

Ressenya de Extraction: The Frontiers of Green Capitalism, de Thea Riofrancos.

Grace Blakeley

5 de setembre de 2025

 

Si es pregunta als liberals quina és l'amenaça més gran per a l'«ordre internacional basat en normes», la majoria respondria «Donald Trump». Trump ha implementat més mesures polítiques per a protegir la indústria dels EUA i afeblir als seus competidors que qualsevol altre president des de la Gran Depressió.

Ha desfermat una guerra comercial mundial, imposant aranzels a molts dels principals socis comercials dels Estats Units. Ha imposat controls a l'exportació de tecnologies crítiques i ha commocionat l'establishment liberal en adquirir una participació accionarial en el fabricant de xips Intel. Ha entrat en guerra amb la Reserva Federal en un intent per mantenir baixos els tipus d'interès, devaluar el dòlar i impulsar les exportacions dels Estats Units. Fins i tot ha promocionat el denominat acord Mar-a-Largo per a afeblir el dòlar sense sacrificar el seu estatus de moneda de reserva, incloent-hi mesures com obligar als tenidors estrangers de bons del Tresor dels EUA a convertir les seves tinences de bons de l'Estat a curt termini en bons a llarg termini.

Aquestes mesures tenen com a objectiu «recuperar el control» sobre les relacions comercials dels Estats Units. Els liberals consideren que aquest enfocament és, en el millor dels casos, erroni i, en el pitjor, irracional. S'aferren a la visió de Ricardo que el lliure comerç és la via més ràpida cap a la prosperitat per a cada nació individualment i per a l'economia mundial en conjunt. El proteccionisme, argumenten, només pot conduir a la ineficiència i la corrupció.

Per descomptat, el proteccionisme sempre ha existit en economies nominalment compromeses amb el lliure comerç, ja sigui l'aranzel exterior comú de la UE o les subvencions dels Estats Units a indústries que van des dels combustibles fòssils fins a l'acer i la indústria aeroespacial. El capitalisme, ja sigui en la seva versió laissez faire, socialdemòcrata, neoliberal o desenvolupista, mai ha sigut un sistema de lliure mercat (com explico en Vulture Capitalism).

Els liberals fan servir la ideologia del lliure mercat com una manera de justificar un statu quo capitalista basat en la planificació centralitzada, el poder monopolístic i la venalitat. Els beneficis teòrics dels mercats lliures es fan servir per a defensar mesures polítiques que promouen els interessos del capital —des de la privatització fins a les retallades fiscals per als rics—, mentre que s'ignoren les distorsions del mercat que beneficien al capital i perjudiquen les persones i al planeta, des dels subsidis als combustibles fòssils fins al poder monopolístic.

El mateix ocorre amb el «lliure comerç». Els països rics fa dècades que utilitzen arguments sobre els beneficis del lliure comerç per a forçar l'obertura d'economies «tancades», sigui mitjançant acords comercials desiguals o programes de préstecs de l'FMI, mentre continuen proporcionant una àmplia protecció a les seves pròpies indústries quan és necessari. Aquest acurat equilibri entre el lliure comerç i el proteccionisme ha permès a les multinacionals i les institucions financeres dels Estats Units devastar l'economia mundial, desplaçant als seus competidors i impedint el desenvolupament del Sud global.

Les economies que van escapar a aquest tractament han sigut els grans èxits de l'últim mig segle. El Japó i Corea del Sud van aplicar models d'«economia mixta» que van facilitar un ràpid desenvolupament, abans de desmantellar moltes mesures proteccionistes. En l'extrem oposat de l'espectre, l'Estat xinès va donar suport a un enfocament controlat de la mercantilització i la liberalització del comerç, sense cedir mai el control dels sectors estratègics de l'economia.

Igual que Occident, aquestes nacions han desplegat estratègicament polítiques de lliure mercat i proteccionistes amb la finalitat de donar suport als interessos dels capitalistes nacionals i esclafar als suposats enemics, siguin estrangers o nacionals. El seu ascens ha remodelat fonamentalment l'economia mundial. El trumpisme és una reacció a aquests canvis. Com explico en aquest article, la seva guerra comercial no té tant a veure amb la protecció dels treballadors com amb el manteniment de la supremacia tecnològica dels Estats Units.

En altres paraules, no és que els Estats Units hagi passat sobtadament del lliure comerç al proteccionisme sota Trump. Més aviat, el canvi en l'equilibri de poder a escala mundial ha modificat el càlcul de l'imperialisme americà.

Els responsables polítics s'adonen que protegir l'hegemonia dels EUA ara requereix inclinar la balança de les polítiques de lliure comerç, que permeten a les multinacionals dels Estats Units explotar els recursos d'altres nacions, cap a polítiques proteccionistes que permetin als Estats Units controlar directament les cadenes de subministrament, al mateix temps que castiguin aquelles nacions que no compleixin. Al mateix temps, la debilitat dels moviments polítics d'esquerra i dels treballadors nacionals significa que la classe dominant està molt menys nerviosa per perdre el control sobre un Estat cada vegada més assertiu.

Potser el pilar més important de la nova estratègia proteccionista és assegurar el control sobre els recursos naturals crítics, en particular els que són fonamentals per a les tecnologies d'avantguarda, des de la intel·ligència artificial fins a les energies renovables (malgrat els vincles personals de Trump amb les grans petrolieres). Aquesta batalla pels recursos estratègics és el tema del nou llibre de Thea Riofrancos, Extraction: The Frontiers of Green Capitalism.

 

De la independència a la dependència

«Durant segles», escriu Riofrancos, «les nacions riques han preferit obtenir els seus recursos naturals en altres llocs, captant els beneficis econòmics del comerç i externalitzant els costos a aquells als qui primer van colonitzar i després van dominar».

 

Aquest càlcul va començar a canviar no en 2017, sinó en 1973. La combinació de la primera pujada del preu del petroli amb l'auge del Moviment de Països No Alineats va animar a les nacions occidentals a donar prioritat a la «independència» energètica, per temor a l'expropiació per part dels Estats socialistes del Sud global. «En una dècada», escriu, «van aparèixer noves fronteres petrolieres a Alaska, el Golf de Mèxic i la Mar del Nord». No és casualitat, assenyala Riofrancos, que la bateria de liti també tingui el seu origen en el caos de la dècada de 1970, desenvolupada per Exxon Mobil en ple apogeu de la crisi del preu del petroli.

Avui dia, els Estats Units és el productor i exportador més gran de gas natural, gràcies a la revolució del fracking. Però al Regne Unit, el petroli de la Mar del Nord s'ha esgotat. I Europa continua depenent d'una potència hostil per a gran part del seu gas natural. A més, el poder està començant a canviar a Orient Mitjà. L'Aràbia Saudita, gran productor de petroli i aliat incondicional d'Occident, està suavitzant la seva enemistat amb l'Iran. La Xina està forjant aliances a la regió, en particular amb la Unió dels Emirats Àrabs i l'Aràbia Saudita.

Cadascuna d'aquestes tendències està afeblint la «independència» energètica d'Occident. Al mateix temps, malgrat la retòrica reaccionària de Trump, la classe capitalista és conscient que el ritme actual d'extracció de combustibles fòssils no és sostenible a llarg termini. La transició energètica ja és ací, argumenta Riofrancos, i les nacions riques han tardat massa a assegurar-se el control dels recursos naturals que la impulsen.

Trump s'ha centrat a assegurar l'accés als minerals utilitzats en la producció de productes electrònics i xips potents que impulsen la revolució de la intel·ligència artificial. Europa està més preocupada per assegurar l'accés als recursos necessaris per a impulsar la revolució energètica, recursos com el liti, un component clau de les bateries necessàries per als cotxes elèctrics i l'emmagatzematge d'energia renovable. Riofrancos descriu la seva sorpresa en escoltar els responsables polítics de la Unió Europea, que es presenta a si mateixa com un bastió del lliure comerç, discutir la necessitat d'«autosuficiència en «minerals crítics».

 

La nova febre de l'or

La batalla pel control d'aquests recursos serà una de les dinàmiques més importants que configuraran la geopolítica durant el pròxim segle. Els governs abandonaran a poc a poc el discurs del lliure comerç en favor del de la «seguretat nacional», mentre busquen desesperadament noves maneres de controlar els recursos necessaris per a impulsar la transició energètica i fabricar tecnologies d'avantguarda. Les comunitats que viuen sobre aquests jaciments de recursos naturals ja estan pagant el preu d'aquesta nova confrontació entre grans potències.

Riofrancos va dur a terme una investigació entre les comunitats indígenes que viuen en les proximitats de projectes miners de liti existents o proposats, dominats per les «grans empreses de liti», multinacionals gegantines com l'estatunidenca Albermale, la xinesa Ganfeng i l'australiana Rio Tinto. L'impacte de la mineria de liti en aquestes comunitats és profund. Es destrueixen ecosistemes, la qual cosa provoca la desaparició de fauna i flora úniques. Les persones són desplaçades per les empreses multinacionals que distorsionen l'economia local. Les empreses evadeixen impostos sempre que poden i, a Xile, Riofrancos mostra que han arribat fins i tot a subornar a funcionaris estatals a canvi d'una regulació més favorable.

Però no hi ha cap recurs vital més afectat per la mineria que l'aigua. La mineria de liti, que en Atacama es duu a terme juntament amb altres operacions mineres que consumeixen molta aigua, ja està exercint una enorme pressió sobre els subministraments d'aigua locals. Encara que les empreses mineres defensen les seves pràctiques com a «respectuoses amb el medi ambient», Riofrancos assenyala que el procés miner esgota l'aigua dolça dels aqüífers dels quals depenen les comunitats locals. La producció d'un sol model de luxe de Tesla genera 3400 litres d'aigües residuals. I no hi ha rendició de comptes. Les empreses mineres posseeixen el 10% dels drets sobre l'aigua dolça de la conca, mentre que totes les llars juntes posseeixen el 2%.

En tota Amèrica Llatina, les comunitats han après de mala manera que l'extracció de recursos per part d'empreses occidentals que no rendeixen comptes és una amenaça per a la seva seguretat hídrica. En Vulture Capitalism, vaig cobrir la història dels defensors de l'aigua d'El Salvador, que van lluitar contra un conglomerat miner internacional per a protegir el seu subministrament d'aigua dels productes químics tòxics que serien abocats per les mines proposades. Els defensors de l'aigua van guanyar la seva batalla, però l'autoritari president Nayib Bukele vol tornar a atraure a les empreses mineres, per la qual cosa està empresonant als defensors de l'aigua en les famoses presons d'El Salvador.

Avui dia, com documenta Karen Hao en el seu llibre Empire of AI (ressenyat ací), moltes d'aquestes mateixes comunitats s'enfronten a una nova forma d'extracció, en forma d'enormes centres de dades construïdes per empreses tecnològiques dels EUA. Les comunitats de tota Amèrica del Sud, especialment de Xile, on les empreses tecnològiques tenien un control absolut sobre la formulació de polítiques abans de l'elecció d'un govern d'esquerra en 2022, es van oposar a l'ús dels seus recursos hídrics i energètics per a alimentar aquests enormes monòlits.

 

Nacionalisme dels recursos

En Extraction, Riofrancos aborda l'extraordinària resistència de les comunitats de tota América del Sud a l'explotació del seu liti. Escriu sobre el ressorgiment del «nacionalisme dels recursos», ja que les comunitats i els moviments polítics d'esquerra advoquen per la nacionalització dels jaciments de recursos clau i les empreses mineres per a promoure el desenvolupament i garantir una protecció mediambiental adequada.

Des de Xile fins a l'Argentina, passant per Portugal i Sèrbia, les comunitats s'estan organitzant per a garantir que no se'ls obligui a suportar els costos ecològics de la transició energètica, mentre que els inversors estrangers s'emporten els beneficis. Però per a les empreses mineres i els governs que les patrocinen, aquesta resistència suposa una interrupció de la producció i un possible augment dels costos.

Històricament, països com els Estats Units han donat poca importància a les comunitats que intenten defensar els seus recursos naturals de l'explotació estrangera. El president socialista de Xile, Salvador Allende, va aprendre aquesta lliçó de mala manera quan va nacionalitzar els recursos de coure del país i va ser enderrocat en un colp d'estat recolzat pels Estats Units. Aquesta actitud no ha desaparegut. Com va dir Elon Musk de manera memorable en reflexionar sobre el paper dels Estats Units en un intent de colp d'estat contra un govern democràticament triat a Bolívia, «donarem un colp d'estat a qui vulguem» per a assegurar-nos l'accés al liti.

Allende va ser substituït, per descomptat, per Augusto Pinochet, un dictador despietat al qual li agradava llançar als comunistes sospitosos des d'helicòpters a l'oceà Pacífic. Pinochet era el favorit del moviment neoliberal i es va proposar com a missió transformar Xile en un paradís del capitalisme de «lliure mercat». Però el neoliberalisme mai va tindre com a objectiu crear «mercats lliures», sinó restaurar la disciplina del capital i de l'Estat sobre els sindicats.

Pinochet va perseguir aquest objectiu de forma encara més despietada que els seus contemporanis neoliberals, Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Mentre Thatcher enviava a la policia a colpejar als miners en vaga que protestaven contra els seus plans de privatitzar les mines de carbó, Pinochet va crear una «Caravana de la Mort» que patrullava el país a la recerca d'enemics del règim. Els treballadors organitzats eren l'enemic públic número u, ja que interrompien la producció capitalista i creaven «incertesa» per als inversors estrangers. Riofrancos escriu que la Caravana es va detenir en un poble miner d'Atacama i va massacrar a 26 persones, la majoria d'elles miners.

En lloc de confiar en els empresaris per a sotmetre a la força als miners organitzats, Pinochet ho va fer ell mateix. El seu control sobre el sector va fer innecessària la privatització, la qual cosa va posar de manifest que la raó per la qual els neoliberals afavoreixen la privatització no té res a veure amb el lliure mercat, sinó amb disciplinar als treballadors. Pinochet va consolidar les mines de coure nacionalitzades en una gran empresa estatal, que continua sent de titularitat pública fins a la data.

 

El retorn de l'estratègia industrial

En un món multipolar, és més difícil confiar en la força pura per a garantir l'accés continu a minerals crítics, especialment quan el teu principal competidor domina la producció de molts d'aquests recursos. Els països importadors consideren cada vegada més l'accés als minerals crítics com una qüestió de seguretat i busquen noves maneres de garantir-lo. Riofrancos es refereix al nou càlcul estratègic com «geoeconomía»: «la noció que la política econòmica i la seguretat nacional són el mateix».

A escala internacional, les potències occidentals han de recórrer a una combinació d'incentius i sancions per a accedir als recursos crítics, com ho exemplifiquen l'amenaça de Trump d'envair Groenlàndia i la seva oferta de suport a Ucraïna a canvi d'accés a minerals estratègics. Els països importadors també estan intentant internalitzar la producció o «friendshoring». Riofrancos aborda aquests temes en l'última part del seu llibre, en la qual aprofundeix en els intents d'Europa de garantir l'accés al liti mitjançant el «onshoring»: polítiques industrials dissenyades per a portar la producció a Europa.

A primera vista, aquests canvis semblen un canvi profund. La UE sempre ha destacat la importància del lliure comerç i els mercats lliures; no obstant això, pel que fa al liti, el bloc està impulsant una estratègia industrial activa, amb un paper significatiu tant per als Estats nacionals com per a la mateixa UE. Riofrancos sosté que aquest canvi es remunta a la crisi financera de 2008 i al reconeixement que «el capitalisme no sempre funciona com s'anuncia».

Jo diria que el capitalisme mai ha funcionat com s'anunciava, un fet del qual la classe dominant sempre ha sigut molt conscient. Ni el model «laissez faire» que ens va donar la Companyia de les Índies Orientals, ni el projecte neoliberal que va culminar en els majors rescats bancaris de la història del capitalisme, van estar a l'altura dels estàndards esbossats pels seus defensors del «mercat lliure».

Els responsables polítics sempre han equilibrat la satisfacció de les necessitats del capital amb la necessitat imperiosa d'enfortir l'Estat i esclafar als seus suposats enemics. A vegades, això requereix polítiques de «lliure comerç» que permeten a les empreses nacionals dominar l'economia mundial. Altres vegades, requereix polítiques proteccionistes per a protegir aquestes indústries, satisfer les necessitats de seguretat nacional i castigar els competidors. L'equilibri entre ambdues depèn de factors com la situació de la política de les grans potències i l'equilibri de poder entre el capital i el treball.

L'auge de l'estratègia industrial no és el resultat d'una sobtada presa de consciència per part de les elits occidentals que l'Estat ha de promoure el desenvolupament, sinó una resposta estratègica a l'auge de la Xina en un context de moviments sindicals i partits d'esquerra extremadament febles, que poden exercir poc control sobre un Estat cada vegada més assertiu.

 

El nou capitalisme d'Estat

La batalla pels «minerals estratègics» posa de manifest amb especial claredat el nexe entre el poder públic i el privat a través del qual es governa el capitalisme global. L'economia mundial que descriu Riofrancos dista molt de la utopia del lliure mercat imaginada pels teòrics liberals. És un món de grans multinacionals, patrocinades per governs poderosos per a garantir l'accés a recursos estratègics a quasi qualsevol preu, arribant fins i tot a empresonar o assassinar als qui intenten resistir-s'hi.

La postura proteccionista de Trump pot representar una ruptura radical amb la ideologia neoliberal, però la seva agenda política té més en comú amb el manual neoliberal del qual la majoria dels fervents defensors del lliure mercat estarien disposats a admetre. Qualsevol Estat capitalista, independentment de la seva suposada ideologia, perseguirà el lliure comerç i la democràcia quan li convingui, i el proteccionisme i l'autoritarisme quan sigui necessari. Quan es tracta d'assegurar l'accés a recursos estratègics, Riofrancos mostra que la segona estratègia és molt més comuna que la primera.

 

Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes econòmics i polítics que dominen les nostres vides, i sobre com podem resistir-nos-hi.

 

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-state-isnt-back-it-never-left?