Impost Zucman: cal estar atents amb el tòtem

La proposta d'un impost mínim del 2% sobre el patrimoni dels ultrarics, que s'ha convertit en el símbol de la lluita per una major equitat fiscal, provoca la ira del bàndol del capital. No obstant això, alguns economistes proempresarials comencen a defensar-la, no sense segones intencions.

Mathias Thépot

17 de setembre de 2025

 

A França, pocs dies després de la caiguda del Govern de Bayrou, i poques setmanes abans del començament dels debats pressupostaris que s'anuncien acalorats en el Parlament, l'«impost Zucman» ha passat a primer pla.

Ja sigui en el programa matutí de France Inter o en els platós de televisió, «C à vous» en France 5, «Quotidien» en TMC i «20 heures» en France 2, el gran públic va poder descobrir el setembre de 2025 el rostre de l'economista Gabriel Zucman —que ha intervingut regularment en Mediapart en els últims anys—, que va anar a defensar la seva idea d'un impost mínim del 2% anual sobre les fortunes de més de 100 milions d'euros, inclòs el patrimoni professional.

L'esquerra ha convertit la seva proposta en un tòtem polític en els últims mesos. En les últimes manifestacions contra el poder, les pancartes amb el lema «gravem als rics» proliferen com a bolets. I en l'Assemblea Nacional, una proposta de llei destinada a crear l'impost Zucman va ser votada a la primavera per iniciativa de les diputades del grup ecologista i social Clémentine Autain i Éva Sas, abans de ser rebutjada per la dreta al Senat.

En els últims dies, el Partit Socialista (PS) ha esgrimit l'impost Zucman com a contrapartida indispensable a la seva no censura del futur Govern de Lecornu. «L'impost Zucman és una ximpleria», però «cal continuar endavant perquè els socialistes diuen que volen absolutament un símbol», va confessar el macronista Sylvain Maillard en Europe 1. No obstant això, igual que tots els diputats del seu grup, sempre ha menyspreat aquesta proposta d'impost als rics, al·legant que aniria en contra de la política d'oferta duta a terme per l'executiu des de 2017, que seria expropiatòria per als empresaris i els faria fugir de França.

Segons Gabriel Zucman, aquest impost podria reportar entre 15 000 i 25 000 milions d'euros a l'any a les arques de l'Estat. De fet, els ultrarics paguen fins ara un tipus impositiu sobre la renda ridículament baix en relació amb els seus ingressos econòmics: el 0,3%, per exemple, per a les setanta-cinc majors fortunes franceses, segons una nota de l'Institut de Polítiques Públiques (IPP).

Això passa perquè tenen la seva fortuna en hòldings que eludeixen al fisc. De forma totalment legal. Pitjor encara, a més d'estar subvalorades, les grans fortunes franceses s'han disparat literalment en els últims anys. Segons la revista Challenges, en deu anys, la fortuna de les cinc-centes famílies més riques del país ha passat, en euros corrents, de 400 000 milions d'euros (en 2014) a 1,2 bilions d'euros (en 2024).

 

Els atacs s'han multiplicat en la premsa

El rendiment de l'impost Zucman es concentraria en gran manera en els patrimonis més elevats: prenent com a base de càlcul la classificació Challenges 2025, s'observa que un impost del 2% només cap a les deu principals fortunes franceses suposaria ja una dotzena de milers de milions d'euros a l'any.

Tenint en compte que el patrimoni acumulat de les deu principals fortunes franceses ha augmentat més d'un 300% en deu anys, passant de 145 000 a 600 000 milions d'euros corrents. Una evolució sense parangó amb els ingressos de la gent comuna. Que els ultrarics retornin a la solidaritat nacional una part de les seves immenses plusvàlues acumulades no tindria res d'escandalós, ni moralment ni econòmicament parlant.

Els defensors del bàndol del capital no opinen el mateix. «Parany mortal», «suïcidi econòmic assistit», «festival de ximpleries econòmiques», «il·lusions fiscals»... Les tribunes que ataquen l'impost Zucman han inundat la premsa econòmica liberal.

El president de Medef, la patronal francesa, Patrick Martin, va amenaçar amb una gran «mobilització patronal» en cas de pujada d'impostos, criticant el projecte d'impost que «integra l'eina de treball en el patrimoni, quan ni tan sols l'impost de solidaritat sobre el patrimoni [suprimit en 2018 i substituït per l'impost sobre el patrimoni immobiliari] ho feia ».

El governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, antic directiu de BNP Paribas, també va expressar la seva oposició a la proposta en Le Parisien del 14 de setembre: «La veritat és que mai hi ha un impost indolor, ni un impost màgic que reportaria enormes beneficis a França, mentre que no s'aplica en els nostres competidors», va sentenciar.

 

Capital poc mòbil

Els principals arguments en contra d'aquest impost, que consisteixen a afirmar, d'una banda, que espantaria els accionistes de França i, per un altre, que la seva fugida seria catastròfica per a l'economia francesa, no se sostenen.

Un recent estudi del Consell d'Anàlisi Econòmica (CAE) titulat «Fiscalitat del capital: quins efectes té l'exili fiscal en l'economia?», que certament no analitza específicament els efectes de l'impost Zucman, recorda dos aspectes fonamentals en cas d'augment dels impostos sobre els grans patrimonis.

En primer lloc, la mobilitat del capital no és tan important com es vol fer creure. Tenint en compte exemples recents a França, Suècia i Dinamarca, l'estudi mostra que els ultrarics en capital tenen una propensió a marxar dues vegades menor que el conjunt de la població francesa.

D'altra banda, l'exili fiscal de l'accionista d'una empresa, segons el CAE, «no significa necessàriament que l'activitat econòmica de l'empresa desaparegui. Aquesta es pot reestructurar o ser absorbida en una nova estructura, o ser comprada per una altra empresa en el territori nacional». És a dir: sovint les empreses sanejades sobreviuen a l'exili fiscal del seu propietari, igual que els llocs de treball que generen.

A més, en la proposta de Zucman, els contribuents afectats continuarien estant subjectes a l'impost mínim cinc anys després de la seva fugida, mitjançant un «impost de fugida». Un tipus de mesura que, segons el CAE, podria «reduir potencialment els comportaments d'expatriació per motius fiscals».

 

Risc de recuperació política

Així, després de comprendre que els efectes negatius de l'impost Zucman sobre l'economia podrien ser limitats, cada vegada més economistes, encara que històricament favorables a les polítiques d'oferta i proempresarials, donen suport a la proposta. Per raons d'equitat fiscal, com han escrit en Le Monde Olivier Blanchard, execonomista cap del Fons Monetari Internacional (FMI), i Jean Pisani-Ferri, exdirector del grup de reflexió europeu Bruegel. Però no sols per això.

Alguns arguments a favor de l'impost Zucman són més preocupants: es podria implantar per raons d'«acceptabilitat política d'altres reformes», com opinen «alguns» dels set economistes que han signat aquest altre article en el diari. Ací s'albira la idea que l'impost podria ser, en última instància, un engany pressupostari, destinat a fer acceptar retallades en la despesa pública i en el model social. Seria una bogeria, ja que és precisament la falta d'ingressos fiscals el que ha agreujat el dèficit, i no l'excés de despesa social.

Un altre argument problemàtic a favor de l'impost és el de Patrick Artus, que recentment ha donat suport a la proposta en un article d'opinió publicat per Alternatives économiques. L'antic director d'investigació econòmica del banc Natixis es congratula que la possible pujada de l'impost als multimilionaris pugui incitar-los a una «major obertura del capital, per exemple, als fons de capital de risc [capital inversió]». És a dir, l'impost Zucman podria, de manera indirecta, augmentar la financerització de l'economia.

Conscient d'aquest risc, Gabriel Zucman indica a Mediapart que té intenció de modificar la seva proposta per a introduir una mesura que obligui als ultrarics que desitgen vendre les seves accions a fons d'inversió a «pagar l'impost en espècie, aportant a l'administració fiscal títols de la seva empresa».

A continuació, «correspondrà a l'Estat conservar o revendre aquests títols, per exemple als empleats de l'empresa, i prohibir la revenda a no residents», detalla l'economista. «Perquè no es tracta de perdre els nostres campions nacionals en benefici de fons d'inversió estrangers».

L'altre risc a curt termini és que els parlamentaris buidin de contingut l'impost Zucman. El diputat i expresident socialista François Hollande, per exemple, ha proposat un tipus molt més baix que el 2% «si es volen integrar els actius professionals [en la base imposable de l'impost]». «És millor un rendiment repartit en el temps que una recaptació única i el risc d'un exili», va afegir en BFMTV.

Per part seva, el Govern dimissionari sempre ha afirmat que un impost Zucman que no inclogués els béns professionals seria una opció viable. Una opció que reduiria dràsticament l'abast i el rendiment de l'impost.

Així que cal estar alerta amb els paranys. L'esquerra podria penedir-se d'haver centrat els seus esforços en els debats pressupostaris sobre la proposta de l'economista, sense insistir prou en les inversions necessàries en els serveis públics i la transició ecològica, la preservació del model social i, en general, la reorganització de l'economia en funció de les necessitats.

 

Mathias Thépot és periodista des de 2010. Va treballar en La Tribune, en la secció de finances i mercats, i després, fins a 2017, en les notícies sobre habitatge, administracions locals i el Ministeri d'Economia. Va anar freelance i va estar en la WEB TV econòmica Xerfi Canal. A continuació, més de dos anys en el departament d'economia de la revista Marianne. Va arribar a Mediapart el setembre de 2022 i escriu sobre les pràctiques empresarials i la macroeconomia francesa.

 

Traduït de Mediapart: https://www.mediapart.fr/journal/economie-et-social/170925/taxe-zucman-gare-au-totem