La desinversió funciona.

Quan les finances rendeixen comptes davant el poble, les elits s'espanten.

Grace Blakeley

10 de setembre de 2025

 

La furiosa resposta de la Casa Blanca a la decisió del Fons Sobirà de Noruega (SWF) de desinvertir en Caterpillar ens diu una cosa important: la desinversió funciona. I funciona encara més eficaçment en un sistema financer democràtic.

El fet que el president se sentís obligat a intervenir en la decisió del SWF de Noruega subratlla la importància d'aquesta decisió. Quan el major fons sobirà del món decideix desinvertir en una important empresa estatunidenca pel seu paper en el suport als crims de guerra d'Israel, envia un senyal prou poderós per a arribar a la cúpula de l'establishment polític estatunidenc

El fons de desinversió de Noruega

El fons sobirà de Noruega ha sigut durant molt de temps objecte de campanyes de desinversió, ja sigui de combustibles fòssils, fabricadors d'armes o empreses còmplices de l'ocupació de Palestina. No ha actuat perquè sigui una institució intrínsecament ètica, sinó a causa de la pressió pública sostinguda. Els ciutadans han exigit que els diners acumulats procedents de la riquesa dels seus recursos naturals compartits s'utilitzi de manera que reflecteixi els seus valors.

Allà per 2009, l'empresa va decidir desinvertir en Elbit Systems a causa de la seva producció de sistemes de vigilància fets servir per l'Estat israelià a Cisjordània. Es tracta de la mateixa Elbit Systems a la qual apunten els activistes de Palestine Action, al que el nostre propi Govern (britànic) va respondre prohibint Palestine Action com a organització terrorista. Després, en 2014, el fons sobirà va prendre la decisió de desinvertir en empreses mineres de carbó, venent les seves participacions en 53 productors de carbó. És significatiu que la decisió va ser imitada per diversos fons de pensions privats de Noruega.

El fons s'ha desprès de la indústria tabaquera; de diversos fabricants d'armes; d'empreses mineres que causen danys mediambientals en tot el Sud global; i de productors canadencs d'arenes bituminoses. Més recentment, el fons ha optat per desprendre's de cinc bancs israelians i onze empreses israelianes. El Parlament va rebutjar una proposta per a desprendre's de totes les empreses que operen en els territoris palestins ocupats, però la lluita continua.

Els activistes argumenten que el fons continua mantenint moltes inversions perjudicials, i tenen raó. Ningú sosté que el fons sobirà de Noruega sigui una institució intrínsecament ètica. La qüestió és que es tracta d'una institució política subjecta a la pressió democràtica, per la qual cosa pot ser objecte de campanyes públiques de desinversió. No totes aquestes campanyes tindran èxit, però moltes ja l'han tingut.

Finances privades enfront de democràcia

Les mesures adoptades pel fons sobirà de Noruega mostren el potencial de les finances democratitzades. Quan l'assignació de les inversions en una societat està subjecta al control democràtic, la gent opta sistemàticament per decisions d'inversió ètiques, sostenibles i a llarg termini, en marcat contrast amb les decisions curtterministes, poc ètiques i insostenibles que prenen moltes de les poderoses institucions privades que inverteixen els estalvis de la gent en el seu nom.

Blackrock, un dels majors gestors d'actius del món, que probablement controla almenys part dels teus estalvis, ha parlat molt de sobre la sostenibilitat. Però, en realitat, l'empresa anirà on bufi el vent polític. Tan aviat com Trump va assenyalar un canvi en la política climàtica dels Estats Units cap al «perfora, xiqueta, perfora», Blackrock es va retirar de Net Zero Asset Managers Initiative. Fins i tot abans de Trump, l'empresa no votava a favor de les mocions dels accionistes per a promoure la sostenibilitat en les empreses en les quals tenia inversions.

El fons sobirà de Noruega no ha pres totes les decisions correctes. Però almenys pot rendir comptes davant l'opinió pública quan falla. Com vaig argumentar en Vulture Capitalism, l'Estat —incloses totes les institucions quasi públiques associades, com el fons sobirà de Noruega— és una relació social. El que ocorre dins de les institucions estatals formals reflecteix l'equilibri de poder en la societat.

Per descomptat, existeix una certa contradicció pel que fa al fons sobirà noruec. Els diners del fons provenen en gran manera de la venda de la riquesa petroliera de Noruega, la qual cosa haurà contribuït de manera significativa al col·lapse climàtic. No obstant això, el fet que aquests fons puguin fer-se servir ara per a abordar el problema, a més d'assenyalar la ira que sent el poble noruec pel genocidi d'Israel, és significatiu.

Donar a la gent control sobre les decisions d'inversió que normalment prenen les grans institucions financeres, les empreses monopolístiques i els polítics que no rendeixen comptes amenaça els fonaments del sistema capitalista mundial: la propietat i la gestió dels nostres recursos més importants per part d'una petita elit.

Finances per al poble

Per això Trump i la classe política en general estan tan preocupats. El que els terroritza no és només el precedent de l'exclusió de Caterpillar, sinó el principi més ampli: que la gent comuna pugui exercir una influència real sobre la forma en què s'assignen els recursos financers.

Avui dia, l'assignació de capital —el factor més determinant dels tipus d'economies que construïm— està principalment en mans d'institucions privades i polítics que no rendeixen comptes. Quan el públic comença a exercir un control democràtic sobre aquest sistema, obligant a desinvertir en empreses implicades en genocidis, col·lapses climàtics o explotació, queda molt més clar que les finances són polítiques.

I això és precisament el que polítics com Trump estan decidits a negar. La seva missió és protegir a Israel costi el que costi, un projecte al qual s'oposa la gran majoria de la població del planeta, inclosos els seus propis ciutadans. Si volen protegir a Israel, els règims occidentals han de negar la realitat política, cosa que significa soscavar la influència que la gent comuna té sobre la formulació de polítiques.

Des de Washington fins a Londres, els nostres líders polítics han deixat clar que utilitzaran el seu poder per a reprimir qualsevol expressió de solidaritat popular amb el poble palestí. Des de la decisió de l'exministra de l'Interior Yvetter Cooper de prohibir Palestine Action com a organització terrorista, fins als intents de Trump de silenciar a l'activista palestí Mahmoud Khalil.

Però la campanya de desinversió encapçalada pel poble noruec demostra que hi ha una altra manera. Demostra que les campanyes coordinades de desinversió poden funcionar, no com a gestos simbòlics, sinó com a instruments de pressió política real, especialment quan estan vinculades a institucions amb poder financer real. Quan la riquesa d'un país se socialitza i està subjecta a la influència democràtica, la gent pot obligar els governs i a les institucions a prendre mesures significatives contra Estats rebels com Israel.

La lliçó és clara: democratitzeu les finances i les possibilitats de solidaritat es multipliquen. I la solidaritat és precisament el que més espanta les nostres elits polítiques.

 

Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes econòmics i polítics que dominen les nostres vides, i sobre com podem resistir-nos hi.

 

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/divestment-works?